Torna la gent normal (anàlisi del Racòmetre)

RAC 1 ha tingut l'encert de repetir la gran experiència de fer el Racòmetre, una sèrie d'enquestes de caràcter polític i electoral davant les eleccions del 25-N. Aquest dimarts i dimecres n'hem tingut el primer. I n'hi haurà més les properes setmanes.

Per als malalts de la cosa és una gran notícia. El Racòmetre és una enquesta molt ben feta. Molt. I que a més a més té una gran virtut en relació a la resta d'enquestes de mitjans de comunicació que es fan: la seva transparència! El dossier que tothom es pot descarregar de la pàgina web de RAC1 és completíssim!!! Hi trobem una quantitat enorme de dades directes, absolutament tota la informació que necessitem sobre l'enquesta i els seus resultats. Fins al punt que el menys important és la informació més “mediàtica”, és a dir, la projecció d'escons.

Per a mi és la millor enquesta que es fa a Catalunya després de la del CEO. La del CEO també proporciona una enorme, descomunal quantitat d'informació i a més a més té una mostra de 2.500 enquestes, davant les 900 del Racòmetre. En canvi, de Racòmetres en tindrem més d'un i per tant això ens afegirà el valor informatiu del seguiment, veure com van evolucionant les coses. Per tant, ja us ho avanço, xalarem! Estem de sort!

Entrant en els continguts, si una cosa posa de manifest el Racòmetre és LA FORÇA DE LA GENT NORMAL! Torna la gent normal! I s'imposa el criteri, el bon criteri, de la gent normal. En els diferents apartats de l'enquesta veiem que les majories, en relació a tot, es configuren a partir de criteris molt normals, molt lògics, que defugen de les complicacions histèriques o histriòniques que sovint s'intenta introduir des dels partits, des dels opinadors, des dels mitjans de comunicació, des dels sectors més -negativament- polititzats de la nostra societat, que són tan minoritaris com cada cop més allunyats de la realitat.

COMMON PEOPLE LIKE YOU, LIKE ME, podríem dir, manllevant la mítica cançó dels Pulp. Perquè realment m'identifico moltíssim amb el marc que expressa l'enquesta. Amb aquesta rotunditat amb que s'expressa la gent normal i fer prevaler la seva visió, a nivell electoral, nacional i social.

Alerta, i ara que ningú no se'm posi esplèndid. Espero que tothom entengui aquesta concepció de “gent normal”. No és cap falta de respecte a la resta de posicions o que consideri que qui no està en aquesta majoria no sigui "normal". No fotem, de cap manera. De debò. Tan sols és una imatge que em sembla suficientment gràfica i potent conceptualment en relació al que explicaré.

1a. normalitat: una enquesta és una enquesta. Fútbol és fútbol...

Nois i noies, una enquesta és una enquesta. Ni més ni menys. No és el resultat electoral ni el supleix (cosa que ningú no diu), però tampoc no són jocs maquiavèlics de fosques conspiracions (cosa que sí que hi ha gent que diu).

Hi ha empreses serioses que fan enquestes serioses per a mitjans importants, i que s'hi juguen el seu prestigi professional. Poden aplicar les tècniques demoscòpiques amb major o menor encert, fins i tot admeto que, davant el dubte, en ocasions “escombrin” cap a casa o siguin conservadores en les previsions. Però el que mai es farà es canviar les tendències que expressen, no fotem! Així, si un partit puja, amb l'aplicació de les tècniques demoscòpiques en la projecció d'escons, li podran donar un nombre determinats de diputats o un altre, amb petites variacions, però no posaran que baixa. I a un que baixa igual, potser moderen la baixada, però no deixaran de reflectir-la. I si un partit surt que obté representació, no diran que no l'obté, i viceversa. (i cert, també, que hi ha mitjans i empreses opacs, i fins i tot enquestes inexistents. Però no és el cas de les dels mitjans catalans)

Tant les de La Vanguardia o RAC1, que treballen amb Feed Back, una empresa del tot solvent -per a mi la millor-, com les del Periódico, que fa Gesop, una altra empresa de llarga tradició, són enquestes serioses, que ens proporcionen informació molt interessant, però que sempre hem de llegir sempre amb cura, sabent què llegim, què ens expressen, i els seus límits.

Finalment, un altre criteri per a “navegar” per la informació de les enquestes, és observar la seva coherència interna en els diferents elements que integra, i la coherència amb la resta d'enquestes i amb la seva seqüència. Així, per exemple, si totes apunten les mateixes tendències podem estar molt més segurs d'aquestes. I en canvi, si diferents enquestes expressessin tendències contradictòries, hem d'observar-les amb més prudència, amb més cauteles.

2a normalitat: emergeix amb nitidesa la nova centralitat política i nacional del país

Fins i tot m'atreveixo a descriure-la en tres paràgrafs:

• Totes les enquestes visualitzen una societat que reivindica de manera rotunda poder exercir el dret a decidir (fins un 80%!), en la que, malgrat que l'evolució dels esdeveniments ha anat polaritzant cada cop més les posicions de favorables i contraris, els partidaris de que Catalunya esdevingui un estat propi dins la UE configuren una majoria clara, superior al 50%.

• Les enquestes expressen també de manera inequívoca en qui confia la societat per a la gestió del procés, reforçant el paper del President Mas i de la força hegemònica del sobiranisme (CiU), reduint el suport a les forces que hi estan en contra (PSC i PP), atorgant a ERC el paper de pal de paller de l'independentisme explícit (premiant així la seva responsabilitat radical però constructiva), en detriment d'altres opcions independentistes que s'expressen amb virulència dialèctica i destructiva (SI) o des de l'extremisme antisistema (CUP), i mantenint la presència testimonial de l'esquerra dogmàtica però compromesa amb el procés (ICV) i de l'espanyolisme de la més rabiosa anticatalanitat de Ciutadans.

• Finalment, les enquestes ens mostren una societat que no vol que el procés tingui ja estacions intermitges o marxes enrere, que està disposada a assumir les conseqüències del repte, però que exigeix que es gestioni amb responsabilitat, diàleg i garantint dues grans qüestions: per una banda la permanència en les institucions europees (UE, euro) i per una altra banda la cohesió social (p.ex en el total suport a que el castellà continuï com a llengua oficial en el futur estat català -un 85% dels enquestats). Una societat, finalment, que, malgrat tot el que s'ha viscut i malgrat tot el que ha dit i fet el President Mas de l'Onze de setembre ençà, encara té dubtes sobre si realment arribarà fins al final.

3a. normalitat: la consolidació del lideratge del president Mas i de CiU

Malgrat l'extrema dificultat del moment, l'agònica gestió del dia, la demagògia emprada contra la gestió del govern, la deslleialtat sindical, i l'incessant pim-pam-pum en contra des de totes les posicions (a dreta i esquerra, des de l'espanyolisme i des d'un cert independentisme)... malgrat tot això, i sobretot de l'Onze ençà, ha emergit amb una enorme força la figura i el lideratge del president Mas.

A més a més la majoria social del país mai ha deixat, en aquests dos anys, d'atorgar la seva confiança a CiU, fins al punt que CiU ha viscut en aquests dos anys el seu millor cicle electoral, assolint fites històriques, com l'èxit en les eleccions municipals (alcaldies de BCN i GRN entre d'altres) i generals (primera vegada que CiU va ser la primera força).

I encara més. Dins d'aquest repugnant recital de la majoria de partits polítics i sindicats contra el govern català, Mas i CiU, l'última “perla” és aquesta impresentable “coletilla” de que tot el que està passant és una cortina de fum de CiU per a amagar el seu fracàs i per a recuperar vot embolicant-se amb la bandera. Repugnant. CiU no només ha viscut en aquest context el seu millor cicle electoral, sinó que a més a més conservava pràcticament intactes les seves opcions electorals a totes les enquestes, amb un desgast mínim, que en cap cas implicava la pèrdua de més de dos diputats. Un fet inèdit en tots els països del nostre entorn, on tots els governs s'han vist durament castigats a les urnes. No era el cas i no és el cas.

L'espectacular gestió de l'Onze de setembre i de les demandes del poble de Catalunya i l'excepcionalitat del que estem vivint ha generat un enorme corrent d'adhesió a la figura del president, que és molt més superior al reflex final que tindrà sobre el vot a CiU, perquè és molt transversal. És un reconeixement que, amb independència del vot final, es produeix entre votants de CiU -evidentment-, però també d'ERC, del PSC-PSOE, d'ICV-EUA i de SI. D'aquesta normalitat només s'autoexclouen els del PP i C's.

En termes electorals al Racòmetre això es manifesta de manera clara en l'elevada fidelitat de vot convergent (pràcticament el 70%), en una dada que crida l'atenció perquè no és gaire coincident amb la de l'última enquesta del CEO, tot i que sí amb totes les prèvies, per tant, li hem de donar credibilitat, però caldrà seguir-la de prop. Però també en que CiU és el principal vot refugi de tot el vot no fidelitzat de la resta de partits: un 13% dels antics votants socialistes, un 15,7% dels d'ERC, un 12,7% dels d'ICV-EUA i un 22,8% dels de SI, però també entre el vot en blanc (un 15,2%) i l'abstenció (un 18,8%).

A la vista d'aquestes dades, queda totalment confirmada la centralitat hegemònica de la proposta de CiU, i la fortalesa de les seves opcions electorals, que deriva d'aquesta certament insòlita i excepcional capacitat d'acollir transversalment votants de signe i origen tan diferent. Però que és normal si atenem al moment excepcional que està vivint el país, el procés que hem iniciat i la fermesa, serenitat i convicció amb què exerceix el seu lideratge el president Mas.

4a normalitat: la reconfiguració de l'espai independentista explícit al voltant d'ERC

Després de la diàspora que va generar la letal aposta tripartita d'ERC, el nou lideratge de l'Oriol Junqueras i l'actual situació confirmen, en totes les enquestes, i també en el Racòmetre, que el gruix del votant independentista més explícit donarà suport a ERC.

En relació a ERC només hi ha un dubte, i és quina serà la seva pujada. El Racòmetre els atorga 4 diputats més, però en d'altres enquestes aquest ascens situa l'històric partit republicà en la frontera dels 16-17 diputats.

No hi ha cap dubte, en canvi, en que en la propera i transcendent legislatura ERC serà l'única força explícitament independentista al Parlament.

Ni SI ni les CUP tenen opcions d'obtenir representació. En el cas de Solidaritat les coses són encara més clares, atès que tenim força informació sobre quin és el comportament dels seus votants, i totes les enquestes mostren una molt baixa fidelització del seu vot. En el Racòmetre són la segona força amb més baixa fidelitat, un 45,9, només superats pel mai vist 38,4% del PSC-PSOE. Amb aquesta fidelitat de vot tan baixa i amb una més que consolidada fuga de vots cap a altres opcions (22,8% cap a CiU, 17,3% cap a ERC i 11,1% cap a les CUP)... les seves opcions d'obtenir representació al Parlament són nul·les. Els hi queda el consol de veure com un 45% dels antics votants dels Walking Dead aquest cop els votaran a ells. Però això no compensa per a res la pèrdua de vots que tenen, tots sabem que els WD van ser un fracàs electoral dels que fan època.

Per a mi entra dins la més absoluta normalitat que el vot explícitament independentista es concentri a ERC. Per una banda perquè, com hem vist, és l'única força que assegura que el vot es traduïrà en representació parlamentària. Però per una altra banda, perquè, atenent als requeriments que abans hem vist que té la societat en relació a la gestió del procés, el valor de la responsabilitat constructiva i la solidesa dels plantejaments que ofereix ERC s'imposa de manera clara a la sobreactuació histriònica i aquest mal estil de fer política, tan destructiu, que ha caracteritzat l'acció política de SI, que sumat a aquest afany de protagonisme a qualsevol preu, sense cap escrúpol, han provocat el col·lapse de les seves expectatives electorals.

Pel que fa a les CUP, l'1,1% d'intenció de vot ofereix pocs dubtes en relació a la impossibilitat d'obtenir representació si no canvien moltíssim les coses. De totes maneres, i com que no tenim històric de tendència, caldrà seguir la seva evolució.

Mentre escric aquest post s'ha fet públic un sondeig del Periódico que confirma l'ascens d'ERC i que ni SI ni CUP no entren al Parlament.

5a. normalitat: la monumental patacada del PSC-PSOE

Un partit a la deriva, sense projecte, sense proposta, sense lideratge, cada cop més allunyat de la nova centralitat política a Catalunya, cada cop més humiliantment submís al PSOE, cada cop defensant coses més oposades a les que un molt important gruix dels seus votants defensen i pensen...

Quina és la normalitat? Doncs que com pronostiquen totes les enquestes, es fotin una patacada monumental.

I ara vaig a ser una mica agoserat. Tot i que la majoria d'enquestes, inclòs el Racòmetre, els atorguen vint i pocs diputats, jo crec que el PSC-PSOE tindrà un 1 com a primer dígit, és a dir, que no arribarà als 20 diputats.

Per què? Una mica pels mateixos motius que hem vist abans en el cas de SI. És el partit amb més baixa fidelitat de vot (només un 38,4%!!) i molt bona part dels seus antics votants ja han decidit no repetir i votar altres opcions: un 13% ho farà a CiU, un 9% a ICV-EUA, un 5,6% a ERC, un 2,8% a C's. A això cal afegir-hi un 3,9% que se'n va al vot en blanc i un 8,1% a l'abstenció. Només un 15,7% no sap què farà. I a més a més no rasquen res de vot d'altres forces (res significatiu estadísticament).

Amb aquest panorama... jo crec que el PSC-PSOE no arribarà als 20 diputats. Normal.

6a. normalitat: la irrellevància de la resta

(em permetreu que passi d'analitzar a fons la resta de propostes, ni m'interessen gaire ni ofereixen cap cosa que vagi més enllà de la irrellevància o el testimonialisme com a únic argument d'existència).

El PP apunta a la baixa, tot i que no crec que finalment ho faci molt. En tot cas, no és referent de res ni aconsegueix fer al seu voltant cap bloc de res. Soroll, bilis, espanyolisme atroç, una Camacha histèrica, embogida, amenaces, mentides, enganys. Tot plegat, res. La normalitat és, en aquest cas, el seu testimonialisme espanyolista irrellevant, marginal.

ICV-EUA tot apunta que creixerà una mica. Res important. Molt de discurset, molta demagògia, molt dogmatisme... i res. Que gairebé el 13% dels seus antics votants se'n van cap a CiU. Vet aquí.

Ciutadans han convertit la seva existència en una permanent exhibició d'odi a qualsevol expressió de catalanitat. El seu espanyolisme rabiós no sortirà en cap cas de la marginalitat. En el millor dels casos podrien aconseguir grup propi, però aquí tenen un parell d'amenaces: el possible vot útil espanyolista cap al PP i l'enèssim desembarcament dels dements neofalangistes d'UPyD.

7ena normalitat: un país que sap el que vol: decidir i estat propi dins la UE

Ja ens hi hem referit abans. Un 80% per la consulta i un 53% per l'estat propi així. Potser el més rellevant o novedós és que en aquesta enquesta s'ha reduït molt radicalment el nombre d'indecisos, fins a un 5,89%, mentre que el NO creixia fins al 40%. Alerta amb aquesta dada, perquè d'acord a la tendència expressada, la indecisió o no resposta bàsicament s'està decantant cap al No. De manera que podríem arribar als moments decisius amb una molt petita diferència favorable al Sí, i en una campanya com la que serà això és un risc extraordinari.

El Racòmetre ens permet tenir inputs sobre quina podria ser la conseqüència davant dos dels majors riscos de tot el procés: la permanència a la UE i la cohesió social.

En relació a l'impacte que pot tenir el tema UE, l'enquesta dibuixa dos escenaris hipotètics: que es votés sabent que quedem fora de la UE o que es votés sabent que continuem a la UE. En el primer dels casos (fora UE), tot sembla indicar que perdríem el referèndum. En canvi, si arribem al referèndum oferint aquesta garantia de seguretat que molta gent necessita tenir el sí es dispararia fins al 60%.

Què ens ensenya això? Doncs que hi ha elements molt sensibles per a l'opinió pública. Que la majoria social ens la juguem en la centralitat i en les garanties i seguretats que puguem oferir. Per això aplaudeixo la serenitat amb que el president Mas planteja el procés i les línies estratègiques en les que molt encertadament el situa, com és això de la UE. Sap el que es fa. Vol guanyar.

En l'anterior post assenyalava que el problema no som els convençuts, sinó les franges d'incertesa, fins i tot en les opcions que ja s'expressen a l'enquesta amb un Sí o un No. Hem de pensar en els no convençuts, hem de pensar en els indecisos, en els que tenen dubtes, temors... hem de treballar per poder oferir garanties davant els elements clau que poden determinar una basculació de postures, com és aquest tema de la UE.

El segon element determinant és el tema de la cohesió social. No té una concreció tan material com el tema UE, sinó que se situa en el terreny de la identitat, dels sentiments, etc. La cohesió social és el valor sobre el que se sustenta tot el procés. Ara mateix, avui en dia, som una societat cohesionada. Malgrat els intents incessants de l'espanyolisme per esquerdar aquesta cohesió no ho han aconseguit.

Aquests intents seguiran. De fet jo crec que serà el principal front de l'atac espanyolista. I avui, altre cop mentre escric el post, aquest esperpent de l'Aznar s'hi ha abraonat amb una extrema violència dialèctica. És l'element més immaterial de tot el procés i serà la línia de front on concentran el seu atac principal.

Saben, a més, que el difús element de la identitat és un element molt singular de la nostra societat, del nostre procés, que, com ja he explicat més d'un cop, s'alinea en tres terços: els qui se senten tan catalans com espanyols, els qui se senten més catalans que espanyols i els qui ens sentim únicament catalans. El Racòmetre ens afegeix un element de preocupació a aquesta descripció, atès que situa un gran bloc (41% que se senten tan catalans com espanyols), un segon bloc de més catalans que espanyols (28,1) i un tercer d'únicament catalans (21%). Alerta, doncs!

Quin hauria de ser el nostre objectiu? Blindar les defenses d'aquest flanc. Però, com es treballa en un àmbit tan immaterial com aquest? Només tenim indicis.

El més clar i més rellevant d'aquests indicis és el que ens aconsella extrema prudència al voltant de tots els elements sobre els que es configura aquesta immaterialitat. Si fins ara ja ens han atacat molt, i han fracassat sistemàticament, el nostre objectiu ha de ser no alterar l'statu quo que ara mateix tenim i que ens ha permès aquest blindatge.

I tots sabem que l'element sobre el que pivoten tots els atacs en aquest àmbit és la llengua. La seva estratègia és que a través del conflicte lingüístic es generi una convulsió social que trenqui la nostra cohesió i que la majoria social favorable al sí.

No n'hi ha prou, de cap manera, per res del món, amb no “tocar” el tema. I tant que l'hem de tocar! Ens hem de blindar! Sabem que ells atacaran per aquí. El nostre deure és estructurar el nostre discurs perquè no tinguin cap possibilitat d'èxit. I com es fa això? Doncs fent un discurs que doni suficients garanties. S'equivoquen els qui llavors eleven el debat fins a fer-lo incomprensible o tan eteri que és impossible saber com quedaran les coses.

El Racòmetre, en aquest sentit, ens ha aportat una informació extraordinàriament valuosa: un 85% de la societat es mostra favorable a que en el futur estat català el castellà conservi el seu rang de cooficialitat. El compromís expressat pel president Mas i CiU, per l'Oriol Junqueras i ERC i per ICV-EUA garanteix aquest status i que, en aquest flanc, serem capaços de fer un discurs sòlid que ens blindi.

No tinc cap dubte que és aquí, en aquest punt, en el que ens estem jugant l'estat propi. Si la caguem, no tindrem estat propi. Si actuem amb responsabilitat, si entenem la dimensió estratègica que té aquest punt, ho tenim guanyat.

8a. i última normalitat en aquest post: la història de cadascun pesa...

Ja per a acabar, és obligat fer referència a una altra pregunta que amb força encert politòleg ha plantejat el Racòmetre, i és si creuen que el president Mas arribarà fins al final del procés o al final intentarà buscar un pacte que ho rebaixi amb el govern espanyol.

I vet aquí que després de tot el que ha anat desgranant l'enquesta en relació a CiU (més valorada, més votada, més tot...) el 65% dels enquestats creuen que finalment el president Mas no arribarà fins al final i buscarà un pacte que rebaixi!!!

La dada és espectacular, però també m'atreveixo a definir-la com a normal. Ho és.

A veure, CiU té la història que té, i ha fet i ha gestionat el poder de la Generalitat i les relacions amb el govern espanyol com ho ha fet. Això és així i això està així gravat en la memòria política dels catalans.

Jo, evidentment, estic en el 31% que creu que el president arribarà fins al final. Ho crec, n'estic convençut del tot, absolutament convençut. Per a mi el president Mas té tota la credibilitat i confiança del món. No tinc el més mínim dubte. I crec, a més, que la seva actuació, lideratge, compromís, etc. de l'Onze ençà mereixeria més confiança.

Però com la història de cadascun és la que és, i pesa i és coneguda per la gent, entenc que entra dins d'una certa normalitat que hi hagi aquesta expressió de dubte.

Al meu entendre per a completar millor la informació del que ens està expressant aquesta pregunta n'hauria calgut fer una de prèvia: vol vostè que el president Mas arribi fins al final o preferiria que aconseguís un pacte?

No sé fins a quin punt en la resposta que s'ha obtingut no poden estar barrejades aquestes dues coses.

Com a curiositat, la percepció és transversal entre els votants de tots els partits, inclosos els de CiU. Tot i que també cal destacar que són els votants de CiU i d'ERC els que més confien que el president arribi fins al final. Tampoc no sabem si és confiança o necessita de confiar...

En tot cas, aquesta dada és un important repte per al president i per a CiU. Té un enorme recolzament i reconeixement de la societat, una enorme confiança i un enorme suport a les seves propostes... però també és evident que caldrà que el seu discurs no ofereixi fissures, no es refugiï en excés en subterfugis o arguments discursius que generin dubtes en relació a que si no parla amb més claredat, si no situa de manera més comprensible les propostes, és perquè d'alguna manera prepara el terreny per a possibles pactes i no vol quedar presoner de les seves paraules.

Aquí el president Mas i CiU han de fer un enorme esforç. No n'hi ha prou amb el convenciment total que puguem tenir els que estem més polititzats i hem seguit amb atenció els esdeveniments. Si una cosa també deixa clara l'enquesta és que “la gent normal”, en aquest punt no té aquesta seguretat. Sense perdre de vista mai que aquests "dubtes" no condicionen en cap cas el seu sentit del vot, és a dir, que molt majoritàriament aquesta mateixa gent que té dubtes sobre aquest tema, no té el més mínim dubte que votarà el president Mas i a CiU.

I això és tot, que no és poc. Han quedat moltíssimes coses per tractar. Aquestes setmanes tindrem més enquestes i abans de l'inici de la campanya tindrem la macroenquesta del CEO. Ho anirem veient.

Avui, el que més clar ens ha deixat el Racòmetre és que “torna la gent normal” i vol fer de la seva normalitat, futur.

Common people like you. Common people like me.