Memòria i honor del que som i hem heredat i vergonya del que alguns fan

Carnet PSUC de la clandestinitat (2n semestre 1976)

El meu avi havia estat militar, i durant la guerra va ser fidel a la República. I acabada la guerra va patir tres llargs anys de presidi a Montjuïc. Un tiet avi meu mobilitzat per la República amb la lleva del biberó va caure presoner i va patir llargs anys de "servei militar obligatori" al Nord d'Àfrica. La guerra, l'opressió permanent del feixisme, i els valors de la llibertat i la democràcia sempre han estat presents en el nostre relat familiar. Ara mateix, mentre escric això, tinc al davant el carnet del PSUC del meu pare durant la clandestinitat.

Jo encara no tenia 18 anys que estava a la Crida a la Solidaritat. I amb poc més de 18 vaig entrar a ERC amb la Crida Nacional a ERC.

D'aquell moment, d'aquella militància inicial a ERC, el que més recordo és quan un dia, al poble, a Corbera d'Ebre, un altre tiet avi, l'oncle Pere, va veure un dels cartells d'ERC que ens havien sobrat d'alguna encartellada... i ens va agafar a mon germà i a mi i ens va dir, enmig d'una emoció indescriptible, que ell havia conservat el seu carnet de militant d'ERC durant tota la dictadura franquista. Ningú de la família no ho havia sabut fins aleshores.

El meu avi, els meus tiets avis, el meu pare, jo mateix i els meus germans... crec que hi ha una herència moral que ens enllaça i ens fa sentir membres d'un poble, compartir uns valors, un legítim orgull de democràcia, llibertat i respecte.

I jo m'esforço per ser digne d'aquesta herència. I per això ahir estava molt i molt emocionat veient CiU, ERC i ICV-EUA votant a favor de la Declaració de Sobirania. Hi veia tot en el que jo crec i tot en el que ha cregut tota la meva família, durant tantes generacions, votant-hi a favor: jo he votat CiU aquestes eleccions, però he estat d'ERC i l'oncle Pere en va ser durant tota la dictadura i ara mateix els meus germans en són, i el meu pare havia estat del PSUC del que ICV n'és en part hereva. És molt fort i és molt emocionant veure-ho i viure-ho, tot això i així.

D'altres, en canvi, converteixen la seva militància en vergonya per al poble que diuen representar. I sí, avui m'estic referint a la vergonya de la CUP o les CUP.

Quan el nostre poble fa història en el seu camí cap a la llibertat, ells decideixen posar-se "crítics". Quan tot el Parlament ret homenatge a les víctimes de l'Holocaust ells decideixen no fer-ho.

I ja n'hi ha prou, home, ja n'hi ha prou. Que tot això ens provoca una vergonya extrema. Que tot això fa que tot pel que tants patriotes han lluitat durant tants segles sigui vilment ultratjat.

He tingut la sort de conèixer i poder parlar amb molts patriotes que van arriscar la seva vida per salvar la vida de molts jueus i de molts militars aliats. Patriotes que han tingut grans reconeixements per tots els estats aliats, i escassos a casa nostra.

Som una continuitat moral en la lluita de segles per la nostra llibertat. L'herència democràtica i de valors dels patriotes que ens han precedit és a hores d'ara, un patrimoni moral d'un valor incalculable.

Per això m'irrita profundament que hi hagi qui, des de l'independentisme, violi i ultratgi aquesta memòria i aquest patrimoni. I les CUP o la CUP ho estan fent.

Això va molt més enllà de la consideració crítica que puc tenir en relació al seu projecte social, que té arrels clarament totalitàries. El que estic dient apunta directament a que ni tan sols sàpiguin compartir la decència d'una memòria immaculada.

Tot i que tinc bons amics o molt bons amics a l'àmbit de les CUP, no tinc la més mínima confiança en res del que representen o diuen defensar.

M'és igual el que em puguin dir. M'és igual el que em puguin fer. 

Encara aniré una mica més lluny. Tant de bo tots els seus diputats poguessin tenir la consciència tranquil·la de que el que han fet abans d'arribar a ser diputats ha estat defensar Catalunya i defensar els catalans...