Cadillac solitario. Reflexió a l'ombra del Merbeyé

“Siempre quise ir a LA

dejar un día esta ciudad

cruzar el mar en tu compañía...”

Cadillac Solitario és potser una de les més boniques cançons d'amor i desamor de la història del rock. I ho és des del primer fins a l'últim vers i acord. Segons el mateix Loquillo “Sabino Méndez compuso esta canción y yo he tenido la suerte de poderla cantar”.

Per als barcelonautes Cadillac solitario té un plus de càrrega emocional, la de la nostra ciutat, la d'uns paisatges vitals. El tibidabo. Les curves de Collserola. El Merbeyé. Els barris...

Siempre quise ir a LA, vers penetrant, punt de fuga, icona. No sé fins a quin punt un espai personal més que un referent geogràfic. És igual. “Pero ya hace tiempo que me has dejado”. Punt i final. Desamor. Barcelona. Bellesa extrema.

Jo tenia 14 anys quan vaig començar a sentir parlar de Loquillo. A Cornellà, al barri de Sant Ildefons, coneixíem La Banda Trapera del Rio i saltàvem al “SuperPop”. I a través del boca orella dels joves de barriada arribava que hi havia un tio autèntic, que feia rock i que li deien Loquillo. Crec que ens va arribar abans la seva “fama”, tot i que acabava de començar, que la seva música, que escoltàvem en K7 que passaven d'una mà a l'altra a partir dels amics que tenien germans grans.

I fins avui. Tot el repertori de Loquillo és banda sonora vital. Llavors no es ficava “en política”, però les seves cançons eren les nostres coses, el nostre territori.

Gairebé 20 cançons de Loquillo parlen de Barcelona, d'una Barcelona que moltíssims coneixem i hem viscut. Des de Barcelona Ciudad fins a l'evocadora escullera de Rompeolas, etc.

Però un dia es trenca la màgia. Loquillo comença a construir un discurs al voltant del nostre país que el porta fins a anar-se'n a Madrid. Alguna cosa va passar, algun sentiment ferit, alguna incomprensió, algun malentès, algunes males companyies... I fa mal, tot el que diu. I és una ferida oberta. No entens res. Però aprenem a separar el que és el músic, la seva obra, i el personatge mediàtic en el que s'ha convertit el Loco, que ens ofèn quan parla del nostre país. Llavors se'n va a viure a Donosti, i amics abertzales et diuen que és un tio molt enrotllat i autèntic.

I continues sense entendre res. Recordes un concert seu a la festa del Treball d'ICV-EUA, però després ja no saps què ha passat ni què està fent ni dient.

Escric aquest article des del convenciment que la causa en la que milito des de fa tants anys és la causa més justa per la que hom pot treballar en aquest trosset del planeta i que a més a més la manera com l'hem defensada és exemplar. Exemplar.

Ahir divendres es van donar a conèixer els Premis Nacionals de Cultura 2013. Un dels guardonats és l'enorme escriptor català Eduardo Mendoza. És un premi que m'ha fet feliç, perquè crec que és un dels nostres més grans escriptors vius, però també perquè finalment ens atrevim a guardonar i reconèixer com a propi un escriptor català en llengua castellana.

Fa 10 anys segurament m'hauria irritat molt. Durant molt de temps des de l'independentisme, fins i tot des del catalanisme, hem mantingut -m'hi incloc- una actitud segons la qual la pertinença que implica el terme “català” la reservàvem exclusivament per als creadors en llengua catalana.

No era cap aberració, aquesta postura. Després 300 anys de genocidi invisible i de 40 anys de dictadura i de ferotge persecució de la llengua catalana, la seva recuperació passava necessàriament per un compromís militant pel seu ús, com a llengua vehicular, com a llengua de relació, com a llengua de creació (literària, musical, científica, etc.).

El compromís amb el català era, per tant, l'eix al voltant del qual girava tot, i el que acabava, en últim extrem, servint per a saber on estava cadascú. Així configuràvem un “nosaltres” i un “no-nosaltres”, que era un espai indeterminat, inconcret.

Insisteixo: la situació de la llengua catalana després del franquisme exigia aquesta militància i aquest compromís.

Però potser vam fallar en alguna cosa. Alguna cosa molt fina es va trencar per a alguna gent sense que ni tan sols ho advertíssim o, el que és pitjor, sense que li donéssim prou importància.

L'independentisme i en general el catalanisme ha evolucionat molt en aquests anys. I el reconeixement d'avui a Eduardo Mendoza n'és la millor prova.

Quin és el “click”, com es produeix el “click” i quines conseqüències té?

Per a mi el “click” del canvi es produeix, de manera molt clara, quan prenem consciència que el futur de la llengua catalana passa única i exclusivament per tenir al seu darrere un estat.

Fins aquest moment havíem pensat que el futur del català estava en les nostres mans, en les actituds individuals, en el que tots i cadascun de nosaltres féssim. Per això, si algú optava per cantar en català, era compromís i era “un dels nostres”. En canvi, si optava per cantar en castellà, no entrava en el “nosaltres”.

Arribar a aquell punt potser va ser inevitable, per venir d'on veníem, però potser va ser un error. Fèiem el que havíem de fer, però no era suficient. Ens va faltar un punt de gosadia i perspectiva. Però és clar, llavors els indepes érem quatre gats i això de tenir un estat propi es veia molt i molt lluny.

Vam donar per fet que els creadors del nostre país realment prenien una decisió meditada i voluntària, feien una opció, quan decidien cantar en una llengua o una altra. I tot i que parcialment això és així, el cert és que no vam veure que aquesta visió deixava un munt d'arguments i realitats sense considerar.

Sempre vam ser una mica cartesians: els creadors “optaven” per una cosa o per una altra, i, a partir d'aquí es desencandenaven tota una sèrie de conseqüències, que començaven per ser inclosos o no en el “nosaltres”.

No vam entendre que la majoria de la gent no “optava” d'una manera deliberativa com nosaltres ho plantejàvem, sinó com a conseqüència de molts altres factors, entre els quals, la majoria de vegades, simplement creaven en el que de manera natural era la seva -meva i també nostra- llengua, per origen, per entorn familiar, per entorn social, etc.

I en aquest punt alguna cosa es va trencar, algun engranatge de la cadena de transmissió va saltar.

I això em sap greu que ens hagi passat. I crec que ens hem d'esforçar per, mantenint la fidelitat als nostres valors i objectius, reconstruir en la mesura que sigui possible aquells plats que en un moment o altre es van trencar.

Entenc els que davant això que dic pugueu pensar: després de tot aquest genocidi invisible que hem patit de fa 300 anys, no hauríem de ser nosaltres els receptors de suport? Encara la generositat constructiva l'hem d'exercir nosaltres?

Doncs sí. Cal que ho fem. Per tres grans motius:

1. Perquè la llengua catalana només pot sobreviure amb un estat propi al darrere seu. Només amb el poder i la força que implica tenir un estat al darrere es poden desenvolupar les polítiques que necessita el català per sobreviure. El futur a mig i llarg termini de la nostra llengua no depèn de les persones i l'actitud, com fins ara hem pensat, sinó de deixar enrere totes les polítiques estatals que sistemàticament agredeixen la nostra llengua i d'aprofitar la potencialitat excepcional de ser un estat per poder fer les polítiques que considerem, en cada moment, més útils per a garantir aquest futur al català.
2. Perquè a l'estat propi només hi podrem arribar des d'una majoria social que inclou, que necessita, del suport de tots, amb independència del nostre origen i de la nostra llengua.
3. Perquè necessitem un “nosaltres” que únicament podem construir interioritzant la nostra realitat diversa i complexa, situant el compartir objectius com a pedra mestra de l'edifici del futur estat català. És vital que assumim la nostra realitat, la nostra diversitat i la respectem i la posem en valor.

És el moment de superar debats que potser en el seu moment van ser inevitables, però que ara ja formen part del passat. La necessitat urgent de tenir un estat propi ens implica i ens fa necessaris a tots, fins al punt que d'alguna manera s'ha acabat modificant el “nosaltres”.

Hi ha un primer pas inevitable: saber com som, assumir-ho i acceptar-ho. Cal dir que això ja és així, i que el catalanisme i l'independentisme són exemples absolutament impecables de capacitat d'integració, de sumar.

Potser encara hem d'anar una mica més enllà, o fer o dir algunes coses d'altra manera perquè siguem més forts i perquè el projecte d'estat català tingui el màxim de complicitats i ofereixi el mínim de fissures des de les quals, ja ho sabem, els nostres adversaris no cessaran d'intentar-nos dividir.

El reconeixement a Eduardo Mendoza és molt important, té un enorme valor pedagògic. Arriba tard, sens dubte, però arriba. Hem d'anar més enllà, amb coratge, naturalitat i compromís.

La llengua que fem servir tots i cadascun de nosaltres mai no serà un motiu de divisió. Mai no construirem un “nosaltres” en funció de la llengua que fem servir. Mai. Però potser en algun moment hem estat una mica patosos. Mai hem fet cap mena de discriminació de res, tot el contrari, però hem fallat, crec, en una certa part sentimental, afectiva, de configuració del nosaltres.

El “nosaltres” necessita d'afecte, sens dubte, però també de garanties. I la garantia més important i fàcil d'entendre que es pot oferir és que no s'alterarà la realitat legal de totes llengües, és a dir, que el català és la llengua pròpia de Catalunya, i que comparteix cooficialitat amb el castellà.

Tot el que no sigui això vol dir haver de donar massa explicacions i situar en un terreny d'ombra de sospita permanent el paper que volem tingui el castellà en el futur estat català. És una garantia davant aquest entre el 30 i 40% de catalans que tenen -tinc, tenim- el castellà com a llengua pròpia. És una garantia afectiva i efectiva que blinda la cohesió de la majoria social pel dret a decidir i l'estat propi. Perquè, no en tinguem cap dubte: l'unionisme local i els aparells de l'estat han centrat la seva estratègia en fer saltar pels aires la nostra cohesió social, i volen fer-ho a través del conflicte lingüístic.

Estem construïnt un “nosaltres” que no té en compte ni l'origen ni la llengua. Estem construïnt un “nosaltres” sobre la base del que volem compartir, del que volem fer. Un “nosaltres” que esdevé visible i reconeixible per tots quan ens converteix en el subjecte nacional, social i polític del dret a decidir.

I aquest convenciment creixent que l'estat propi és l'únic futur possible.