Jo em vaig criar al barri de Sant
Ildefons, a Cornellà de Llobregat, el que es coneixia com “la
ciudad satélite”. Des del nostre pis es veia el cuartelillo de la
Policia Armada, els grisos, on ara la Policía Nacional hi té una
comissaria. Al seu costat, llavors, només hi havia el que en dèiem
un “descampao”, on amb el temps, amb el primer Ajuntament
democràtic, s'hi feu una escola pública que es va batejar com a
“Francesc Macià”.
La primera impressió de dimensió social de la que tinc
memòria són les vagues dels treballadors. Llavors hi havia un munt
d'empreses industrials. Estem parlant de ple franquisme. Mesuràvem
la importància de la vaga pel volum de vehicles antiavalots dels
grisos que s'aparcaven al “descampao”: jeeps, autocars, camions
cisterna...
Però el dia del que en tinc un primer
record polític més intens va ser quan la legalització del PCE i
del PSUC. Mon pare ens va ficar a tots dins del cotxe i cap a un càmping, no sé si es deia
la ballena alegre o la tortuga ligera, per Gavà o Viladecans. Una
festassa del copon, amb actuacions (només recordo La Bandera Trapera
del Río) i mítings, inclòs Carrillo, i una riuada de gent eufòrica
com jo mai havia vist.
Fins aquest moment de la meva vida crec que no coneixia ningú que fós del PSC, ni se'n parlava, ni res de res. A nivell de Cornellà, no havia estat en res del que jo tingués consciència.
Fins aquest moment de la meva vida crec que no coneixia ningú que fós del PSC, ni se'n parlava, ni res de res. A nivell de Cornellà, no havia estat en res del que jo tingués consciència.
El PSUC va guanyar de carrer les
primeres eleccions municipals. L'alcalde va ser Frederic Prieto. Era
un moment dur: molt d'atur, moltes dificultats, tot per fer, tot
d'il·lusions que ara costava fer realitat, etc. El que a mi més
“m'afectava” era l'explosió de “bandes” que hi havia pel
barri, convertit, com va cantar Loquillo, en “territorio de
reyertas”.
Les segones eleccions també les va
guanyar el PSUC. Però llavors ja el PSC, que era la segona força municipal, va començar una terrible
campanya d'assetjament.
Inspirada, pel que es comentava, pel
llavors totpoderós Josep Ma. Sala, es va donar una dimensió que
fins llavors cap d'elles havia tingut a les entitats de caràcter
folklòric que remetien a l'origen com a aglutinador associatiu.
Només com a exemple, a casa participàvem molt de la parròquia; de
sobte, una gent que no coneixíem de res va voler muntar una
Hermandad Rociera; hi va haver cert follon, perquè fins aleshores
d'això mai n'hi havia hagut, i cap dels habituals de la parròquia
(en un 95% gent vinguda de fora) ho veia bé; però mossèn s'ho va
haver de menjar, i encara hi és. No passa res, excepte des del punt
de vista de qui va decidir “animar” a que això passés, una
anècdota sense importància.
Menys anecdòtica va ser la campanya
que a través d'aquestes entitats folklòriques (sempre amb el PSC al
darrere) es va muntar: volien que l'Ajuntament pagués cursos de
sevillanes i coses així. No hi havia un duro, o hi havia moltes
altres necessitats molt més prioritàries per atendre, i no es van
finançar aquestes activitats. Llavors es va muntar una campanya que
acusava l'Ajuntament d'anar en contra de la cultura andalusa i dels
andalusos. Terrible.
I com si fós ara me'n recordo que van
aparèixer unes pintades anònimes pel barri que feien (vés quines
coses...) “No al PSUC naZionalista”. Sí, així mateix.
I, vés quines casualitats, les
següents eleccions ja les va guanyar el PSC i, tatxannnnn el sr.
Montilla, que ni tan sols estava empadronat a Cornellà ni se'l
coneixia de res, va esdevenir el nou alcalde. I PSC fins ara.
A la Universitat de Barcelona i a la Facultat de
Dret en particular el PSC-PSOE "torna" a aparèixer a meva vida. Des de la FNEC, on militava, les principals hòsties, de tota
mena, eren amb la molt poderosa ultradreta, Acción Universitaria,
amb els que acostumaven a anar del bracet, com a germanets petits
d'aparença demòcrata, els cadells del PP, que es feien dir OCEU
(Organización Catalana de Estudiantes Universitarios).
A Dret i Econòmiques els cadells del
PSC estaven en una organització que es deia Estudiants Progressistes
(EP), agermanada a l'AJEC. I també hi havia el Col·lectiu
d'Estudiants Progressistes, en l'espai que ara ocupa ICV.
Tot i que a Dret no es menjaven res,
els d'EP, a nivell d'Universitat, tenien molt bons padrins (Bricall
era el Rector), influència, etc. Llavors, us sona un tal Carles
Martí (actual president de la Federació de BCN del PSC)? estava
sempre per Rectorat, no sé si era adjunt a no sé què, però feia i
desfeia com volia. Fins que vam arribar nosaltres. I “le botamos”.
Potser d'allà li ve aquest ressentiment amb tot el que significa el
país, CiU, ERC i el procés.
Un altre que estava enquadrat en aquest espai EP era, tatxaaaan, Gonzalo Bernardos, que a
la Facultat d'Econòmiques ja era un petit cacic que feia i desfeia,
i que amb la nostra irrupció també va “volar”
I és clar, la FNEC, transversal, dura,
compromesa i molt activa, va començar a arrassar a totes les
eleccions, ser decisiva per l'elecció de rectors, degans, mobilitzar a tots
els nivells l'estudiantat, etc. Vam arribar a una universitat en la que eren hegemònics i ho controlaven tot i els vam convertir en irrellevants a tots els nivells. No tinc cap dubte que una bona part
del ressentiment que alguns socialistes i/o opinadors de la seva òrbita expressen avui crec que ve
del seu fracàs universitari davant nosaltres, perquè van perdre
humiliantment la seva hegemonia davant nostre, i ja no l'han recuperada mai.
Un cop finalitzats els estudis és quan
el xoc amb el PSC-PSOE és més dur. Llavors ja feia anys que vivíem
a Barcelona, a Les Corts, i amb molts altres companys de l'època de
la Universitat vam fundar el Casal Independentista de Les Corts.
Més enllà de les moltíssimes coses
que vam fer, al barri no deixàvem de ser l'extensió de
l'enfrontament brutal que a tots els nivells del país hi havia entre
independentistes i PSC-PSOE, molt marcat per la gravíssima guerra
bruta dels GAL contra l'independentisme basc amb el PSOE al govern de l'estat.
Però l'esclat de l'enfrontament més
gran va ser tot el que va envoltar els Jocs Olímpics i la redada
brutal contra pressumptament “Terra Lliure”. La quantitat de
detencions i les notícies de tortures salvatges que rebien tots els
companys detinguts marca per a mi el punt més àlgid de tensió amb
el PSC-PSOE. L'estat espanyol va ser, anys més tard, condemnat
davant el Tribunal Europeu de Drets Humans per aquelles tortures, davant el relat de les quals que feien els detinguts al passar a disposició judicial, el magistrat de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón no va moure ni una cella, en va ser, per tant, còmplice.
Simultàniament, a un nivell
estríctament polític i de projecte de país, des de
l'independentisme assistíem estupefactes al que consideràvem
incessants polítiques “espanyolitzadores” de l'Ajuntament
Maragall amb l'excusa del projecte olímpic. Tot allò es veia com una enorme maniobra espanyolitzadora.
Com a símbol de tot allò tenim aquell intent sapastre de “canviar”
la bandera de la ciutat. De la nit al dia, els pals de la senyera que
s'alternaven amb les Creu de Sant Jordi es van convertir en dos a
cada quadrant, i no quatre. Però aquests dos, enlloc de conservar
les proporcions entre pals, “casualment” els dos pals vermells
van anar creixent en la mateixa mesura que el groc dels pals
exteriors es reduïa a un fil. Com qui no vol la cosa, ens havien
clavat el que des de tots els punts de vista era una estanquera
a la bandera de la ciutat.
Per no allagar-ho massa, d'aquest punt
ja gairebé que saltem al que va ser el tripartit. Com a independentista, aquest cop resultava afectat perquè
la diferència de criteri dels independentistes entre pactar o no
pactar amb el PSC-PSOE, especialment en el segon tripartit, va
derivar en una autèntica guerra civil dins l'independentisme.
L'estratègia de pactar amb el PSC-PSOE
va convulsionar fins a tal punt l'independentisme que
gairebé porta al col·lapse a ERC i va costar la liquidació dels
lideratges de Carod Rovira i de Joan Puigcercós. A més a més,
d'aquelles tensions en van sortir propostes polítiques que després
van resultar ser infinitament pitjors que l'original, i de les que vaig participar, com els Walking
Dead de Reagrupament (la proposta més immoral i autoritària que mai
ha sortit ni sortirà en l'àmbit del catalanisme) i
Solidaritat Catalana per la Independència (amb la seva deriva final
il·luminada i destructiva, que finalment només va ser
autodestructiva). Feliçment tota aquesta etapa ja està tancada, ERC
ha tornat a ser la gran força central de l'independentisme i el
lideratge d'Oriol Junqueras és providencial, espectacular,
excepcional.
Fins a aquest punt com a
independentistes ens havíem mogut en una certa “testimonialitat”.
El panorama polític quedava en mans de dues grans forces, CiU i
PSC-PSOE, i l'independentisme, la proposta independentista, estava
lluny de la centralitat política.
Tot el contrari del PSC-PSOE, que
durant uns anys va arribar a copar pràcticament tot el poder a
Catalunya: tenien el compañero Zapatero i el PSOE a Madrid,
governaven la Generalitat, i tenien la pràctica totalitat de grans
ajuntaments i diputacions a Catalunya.
Quina alineació planetària es va
esdevenir? No ho sé. Però hi fou. I, el més excepcional de tot:
tal i com va ser, va desaparèixer.
De sobte, en menys de dos anys, el
PSC-PSOE perd la Generalitat, perd el govern a Madrid, perd la
majoria de grans ajuntaments, diputacions, etc. En aquesta pèrdua en
cascada i a velocitat de vertigen de tot el poder que havien
acumulat, dos fets són especialment decisius i letals per a ells: la
pèrdua de l'Ajuntament i de la Diputació de Barcelona.
Fins aleshores, Ajuntament de BCN i
Diputació de BCN havien estat SEMPRE en mans del PSC-PSOE, fins al
punt que s'havien convertit en la seva gran “menjadora”. Un feu
tan important i tan inexpugnable que els va portar al deliri quan van
voler convertir Barcelona i la seva àrea metropolitana en un
contrapoder de la Generalitat, amb la Corporació Metropolitana, fins i tot amb bandera i himne propis.
Què ha passat en aquest menys de dos
anys perquè el PSC hagi passat de tenir-ho tot a no tenir res i quedar relegat a la tercera força política al Parlament, pel darrere
d'ERC? Aquí sí tinc resposta: l'enorme canvi de la societat
catalana.
Amb una velocitat i intensitat
formidables, el centre polític a Catalunya s'ha desplaçat cap al
sobiranisme. I davant aquest desplaçament el
PSC-PSOE no ha sapigut què fer. Ni ho ha vist, ni s'ho ha cregut, ni
n'ha analitzat adequadament els seus components, ni ha reaccionat ni
ha proposat absolutament res.I per això s'ha col·lapsat.
Com a independentista estic
absolutament astorat de tot plegat. Costa de creure que un partit que va
arribar a ser tan poderós hagi pogut gestionar tan malament el seu
espai polític. I ara, veure les hòsties que s'estan fotent, després
de tot el que he explicat fins aquí, no deixa de provocar un
somriure malèvol.
Però també, i com a independentista,
sé que el moment que vivim és tan excepcional, que no ens podem
permetre no estar atents al que està passant al PSC-PSOE. Cal que
siguem molt responsables, cal, com hem fet amb molts altres àmbits
polítics, que passem per alt les diferències del passat i que
animem a tota la bona gent del PSC-PSOE que vulgui participar del
procés a que ho faci. I cal que els rebem amb alegria fraternal, amb
total complicitat. Si gent de CiU i d'ERC, fins i tot de les CUP i d'ICV-EUA s'han pogut
posar a treballar plegats, res impedeix, tot el contrari, que ells
participin amb la mateixa força i legitimitat.
Mireu, abans he parlat dels xocs que
havíem tingut amb el PSC-PSOE els independentistes. Ara l'únic xoc,
en termes polítics, que s'està produïnt, és entre la placa
sobiranista i la placa unionista.
I la línia de xoc, la intersecció, el
descomunal punt de fricció, d'aquestes dues plaques el tenim en el PSC-PSOE. Per això és
tan important el que hi passi. Encara són la tercera força política
al Parlament i el principal partit de l'àrea metropolitana, amb tot
el que implica, amb l'alt valor polític i nacional que això té.
En aquests moments, tota la tensió del
projecte es concentra en el PSC-PSOE. Una tensió que es veu
agreujada per l'impacte del seu desallotjament de tots els espais de
poder que tenien. En aquesta situació les dues ànimes que sempre
s'havia dit tenia el PSC-PSOE, la catalanista i la unionista, la Pallach i la PSOE, estan col·lisionant amb una violència
creixent.
Passaran coses. És inevitable. Perquè
els canvis a la societat i al país han estat tan bèsties i el
procés sobiranista està tan madur, que és inevitable que tothom
s'acabi posicionant, o a favor o en contra ja sigui, d'entrada, de la
consulta, ja sigui, immediatament després, de l'estat propi.
Ja no hi ha vies intermitges, ja no hi
ha fum que valgui, ja no hi ha cap conill a cap barret.
Aquesta clarificació és la més
important que queda pendent en el nostre procés. N'hi haurà d'haver
d'altres, p.ex a Unió, que haurà de triar entre la fidelitat a la
seva història i a les seves resolucions congressuals o la fidelitat
suïcida al lideratge d'un Duran que ja no sap com rebentar el
procés. Però passi el que passi, l'afectació serà menor, perquè
la majoria de la bona gent d'Unió ja hi està compromesa i
electoralment el q faci en Duran no té cap impacte, excepte per a
desgastar al President Mas, cosa que fa amb notable insistència i
eficàcia.
I finalment, també ICV-EUA haurà de
deixar de fer la puta i la ramoneta. En aquest sentit, la tornada de
Raül Romeva és una excel·lent notícia per al país i per a aquest
espai polític.
Una última consideració, per a tots
els partits i per a tots els que sou d'algun partit: no penseu en
termes electorals en “the day after”. Les primeres eleccions,
constituents, del nou estat català presentaran un escenari de
propostes polítiques que no tindrà absolutament res a veure amb
l'actual, hi haurà una recomposició de forces i un canvi d'eixos de
la política tan bèstia que res no serà igual ni, probablement,
semblant...
2 comentaris:
chapeau !!!! i la Chacón , aviam com passarà a la história... :)
una abraçada company !
Ara recordo, aquells temps en que hi militava ala FNEC d'Empresarials i després amb els companys d'Indepedents d'Econòmiques. Moltes anecdotes, una abraçada. R
Publica un comentari a l'entrada