9 de gen. 2015

Del "per què?" a ser conscients del diagnòstic i fer el menys dolent

De debò, no sé ni com estic. Estupefacte, flipant, atònit, cabrejat, incrèdul, irritat, trist... Cap dels adjectius és prou per si sol. Haig de recórrer a una llarga suma.

Ho acabo de dir per twitter: de vegades m'agradaria equivocar-me. M'hagués agradat molt equivocar-me en el diagnòstic que vinc fent en els darrers articles. Però crec que no m'he equivocat ni un pèl, que l'anàlisi que vaig fer no només és vigent i és el que explica aquest desastre en el que estem ficats, sinó que fins i tot vaig fer curt.

La tesi que he mantingut és que el problema de l'espiral en la que estem ficats no és tant el desacord en el tema de les llistes (per resumir-ho), sinó la dinàmica en la que ha entrat ERC, des d'abans del 9N, que es caracteritza per una pèrdua total de confiança en el President Mas, el Govern i CiU. Això es tradueix en una confrontació oberta, una oposició radical a tot el que faci, digui o proposi Mas.

Si el President diu que es manté el 9N, ERC diu que el Govern renuncia al 9N. Si el President diu que eleccions plebiscitàries, ERC diu que eleccions constituents. Si el President diu que candidatura de país, ERC diu que llistes separades. I així fins a l'infinit.

Enmig d'aquest desencontre total, d'aquesta contraprogramació permanent, d'aquest portar la contrària en tot, el que hem tingut és agror, crispació, aprofundiment de les distàncies i una constant erosió del marc de relacions mínim.

Aquesta última setmana, en la que no he escrit res, tot ha seguit igual, però incrementant-se i amb «noves» argúcies per portar-se la contrària. 

Dilluns, vespra de reis, hi va haver una reunió a Palau entre Mas i Junqueras. També sense acord. Però aquell dia va passar una cosa molt greu: ERC va filtrar de manera totalment tergiversada part del contingut de la reunió, fent passar com una proposta del President el que era una proposta de la societat civil. ERC ja havia estat fent filtracions pràcticament des de l'estiu, però la de dilluns va ser molt i molt greu.

Dijous el President Mas, en una intervenció, va alertar sobre la gravetat de la situació i del desencontre que s'estava produint. I com va respondre Junqueras? Portant la contrària, efectivament: si Mas diu que la situació és greu jo dic que tot va estupendament i que estem a punt d'arribar a un acord.

Però el que ha passat avui divendres ja supera tot l'imaginable. Aquesta tarda s'ha fet pública la carta que el President Mas ha enviat a Oriol Junqueras resumint la situació i traslladant-li tres possibles propostes o escenaris per sortir de la crisi, per poder avançar. Ja és greu que el President faci pública la carta amb les propostes per evitar siguin tergiversades, molt greu.

I hem arribat a l'episodi més delirant de tot el procés quan ERC, responent a la carta de Mas diu que perfecte, que hi ha acord, que està d'acord amb el que ha proposat el President (així en genèric), però de fet NO ESTÀ D'ACORD AMB CAP DE LES TRES PROPOSTES QUE ELS HI PLANTEJAVA. És de bojos.

De debò, amics d'ERC, quin sentit té sortir a fer una compareixença tan farsant com aquesta? Quin sentit té dir que hi ha acord, quan no esteu d'acord en res del que us han proposat? Quin sentit té agafar-se només parcialment, molt parcialment, a una de les propostes, desvirtuant-la del tot i dir que s'hi està d'acord???

Tan surrealista ha estat que el President Mas ha respost a Junqueras immediatament per SMS venint a dir (és la meva lectura), mireu, no em prengueu el pèl, que ja m'afaito, no intenteu fer passar bou per bèstia grossa, no em digueu que hi ha acord quan no esteu d'acord en res.

I en el que ja és l'evidència més palpable del deteriorament de les relacions, aquest SMS s'ha fet públic.

Algú es pensa, algú creu, que estant així les coses es pot fer res, que anem enlloc?

Tot és portar-se la contrària. Tot són trampes que es van parant. Tot és comèdia, filtracions, tergiversacions, engany. I d'aquí algú es pensa que ara mateix en pot sortir res???

No, amics, no. No, amigues, no. D'aquí no en sortirà res. Fins i tot si arribem al cas -perquè potser no pot ser d'una altra manera- que hi ha eleccions (cosa que cada cop veig més letal), i s'intenta vestir teatralment com un acord, fotos i abraçades incloses, a l'endemà tornarà a estar tothom traient-se els ulls, i així serà fins el dia de les eleccions. I això ens abocaria a un desgast tan monumental que el resultat seria la incapacitat per mobilitzar la perifèria del Sí, que és la que ens assegura la majoria del Sí, i la incapacitat per formar Govern i liderar amb fermesa el país. El caos.

Però fins i tot si per una casualitat cada cop més remota, gairebé per un miracle, la llista del President i la llista d'ERC aconseguissin formar majoria per fer Govern, els problemes no haurien fet més que començar! Però si hi hauria hòsties, trampes, paranys, fins i tot per seure a la taula de les negociacions!

Algú es pensa, algú creu, que mentre entre els dos grans mons sobre els que es construeix la majoria independentista (el món de CiU i el món d'ERC) tot sigui aquesta radical falta de confiança i voluntat de desgastar-se (com demostra la filtració tergiversadora de dilluns, la negació dels problemes, l'haver de fer públics cartes i SMS perquè l'altra part no pugui aprofitar el silenci per enganyar, el dir que hi ha acord quan l'acord no hi és enlloc) hi ha possibilitat de fer res???

I si algú es pensa que tot el que fa que això estigui passant desapareixerà com per art de màgia, està molt equivocat.

El procés només té una oportunitat d'arribar al final, i és fent un RESET en les dues forces majoritàries sobre les que se sustenta. I aquest RESET no seran mai, mai, unes eleccions ara. Pensar-se això és, al meu entendre, de bojos.

Unes eleccions ara suposarien un autèntic Vietnam per al sobiranisme. Treure's els ulls seria poc. No hi haurà dia sense foc creuat. No em sigueu ingenus dient allò de «jo segueixo sent independentista». Collons, i jo. Però havíem parlat de convèncer indecisos (que no hi són, però bé, no hi tornem), havíem parlat de bascular vot potencialment susceptible de votar opcions que es llegissin com a vot Sí en unes plebiscitàries, havíem parlat de generar unes propostes que permetessin visualitzar el nou país al que aspirem, havíem parlat de timonar amb fermesa el procés, d'oferir seguretat a la societat per un procés tan ple d'incerteses i dificultats com és la nostra secessió. I havíem parlat de moltes altres coses.

I en la situació actual NO SOM CAPAÇOS D'ABORDAR-NE CAP.

No és un problema individual. És un tema col·lectiu. Els fonaments sobre els que s'havia edificat el procés, tal i com l'hem entès fins ara, s'han ensorrat. Si ens capfiquem en seguir, sense atendre al diagnòstic de la situació, ho perdrem tot, ens col·lapsarem.
Ara podríem estar en un punt molt diferent. I hauria calgut molt poca cosa. El President Mas va fer una proposta, no tancada, que era la més ambiciosa, trencadora, ferma i superadora del marc actual per anar a la independència en un termini tancat de temps, un any i mig. Per primera vegada un President de la Generalitat traçava un full de ruta que oferia a la societat i a tothom qui volgués participar-hi, arribar a la independència, i ho feia el President de la força política decisiva per configurar la majoria sobiranista, la que ha basculat des del nacionalisme i la gestió autonòmica fins a l'independentisme i la que recull els suports de la part de la societat més conservadora (en termes clàssics, que són relatius).

Davant d'aquesta proposta, si Oriol Junqueras i ERC, enlloc de contraprogramar per portar la contrària en tot, haguessin dit, aquell mateix dia de la conferència de Mas, alguna cosa així com «estem molt contents del pas endavant que ha fet el President, ha fet una proposta molt ambiciosa que volem estudiar i valorar per assegurar aquest gran objectiu que compartim, la independència, que és el que ha mogut tota la gent d'ERC des de la seva fundació. Hi serem, el President sap que ERC sempre hi serà pel que calgui per fer possible la independència, i ara el que hem de fer és seure, parlar i assegurar-nos de que tot el que fem és el que ens dona més garanties per arribar a la independència i fer-ho el més ràpidament possible.»... ara ja hi seríem.

Si Junqueras hagués dit alguna cosa així i l'endemà hagués anat a Palau a negociar, estic segur que n'hauria pogut sortir qualsevol acord, que haurien pogut valorar, proposar i treballar per consensuar una proposta que permetés fer el que calia fer, unes eleccions plebiscitàries, amb un gran bloc del Sí per la independència, que posés a treballar la societat civil que fins ara havia liderat el procés i que assegurés una majoria clara no només del Sí, sinó per formar Govern i liderar amb fermesa, sòlidament, traslladant confiança a electors i societat en general, aquest tram final del procés.

I estic segur que aquest tram final ni tan sols hagués consumit els 18 mesos que el MHP Mas es donava de màxim. I el MHP Mas hauria pogut retirar-se de la vida política com el líder que ens va portar a la independència, amb Oriol Junqueras i amb la societat civil. I, sense cap mena de dubte, Oriol Junqueras hauria entrat per la porta gran a la història, aquesta que tant l'apassiona, com el primer President de la nova República Catalana, de la Catalunya independent. I tots dos s'haurien guanyat aquest paper històric, perquè el que haurien fet, la seva generositat, el seu compromís, la seva intel·ligència, la seva capacitat de convertir en un únic motor els dos grans mons de l'independentisme (i de comptar també amb altres), hauria estat el que ens hauria permès arribar a la independència en aquest tram final.

Però no. Estem enmig d'un no res. Del no res que implica que això no hagi passat simplement perquè ho ha proposat Mas, i com que ve d'ell, hi hem d'estar en contra.

Del desert que implica, en qualsevol escenari de la vida, individual i col·lectivament, no tenir cap confiança amb qui cal fer alguna cosa junts. Això és el que ens ha portat a aquesta espiral de destrucció d'aquests dos mesos. I això és el que fa que sigui impossible fer front, ara mateix, a aquest tram final per la independència. No és que no hi hagi acord «per les llistes», és que, tal i com estan les coses, no hi ha ni hi pot haver acord en res. I en aquest tram final és quan haurem de fer front als reptes més durs del nostre procés.

Per això, davant l'evidència que anem a la catàstrofe, perquè estem instal·lats en la catàstrofe d'aquesta espiral destructiva, el millor és fer un RESET. Parar un moment (el que faci falta), i tornar a convertir en sòlides, fiables, confiables, les bases, els fonaments, sobre els que s'edifica el procés.

Portem 300 anys esperant el moment. Ara podem arruinar la millor oportunitat que hem tingut en aquests 300 anys o ser intel·ligents, donar-nos una mica de temps (ja no ve d'uns mesos o fins i tot d'un any), i assegurar-nos que sabrem aprofitar aquesta oportunitat, que estem preparats per fer front a aquest tram final i totes les enormes dificultats que plantejarà.

L'evidència de les coses no la pot discutir ningú. Fins ara jo he anat explicant coses en aquest blog, però ara ja és de domini públic per a tothom.
La decisió és estimbar-nos per no ser capaços de controlar la inèrcia del procés, o ser intel·ligents, ser conscients del diagnòstic de la situació i prendre mesures per evitar el desastre, redirigint la inèrcia i assegurant que desencandenem el tram final del procés quan estem preparats per fer-hi front sòlidament, amb totes les garanties que siguem capaços d'acumular pel que fa a nosaltres. 

PS: Aquest és el meu anàlisi de la situació, aquest és el meu diagnòstic, i aquesta és la meva proposta pel que jo entenc és evitar el naufragi. Tanmateix, i com sempre he fet des que l'any 1984 vaig començar a militar en l'independentisme, ho donaré tot hi hagi la decisió que hi hagi. Passi el que passi, seguirem treballant sense descans per fer possible la independència. Hi serem. Sense condicions. Sense exigències. Hi seré, hi serem!

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Vols dir que no veuen uns i altres que la independència és impossible, que no som prou gent per saltar el mur i ara simplement es juguen qui quedarà com a culpable del fracàs?

Anònim ha dit...

Hi ha un escenari extraordinàriament més optimista i som molt a prop d'arribar-hi.

I de la resta, ja se n'encarregarà Espanya d'arreglar-ho.

https://independencia.wordpress.com/2015/01/01/don-venim-on-som-on-anem/

Anònim ha dit...

Quins temps aquells quan el Carod i el Puigcercós arribaven ràpidament a acords amb l'Iceta, el Montilla i el Saura. I es manifestaven contra Israel.

Però hem d'evitar que el cabreig fenomenal que portem ens emboiri la perspectiva. Hem arribat molt lluny amb el President Mas i ara només cal anar un poc més enllà. Ho tenim a tocar.

Avui, a La Vanguardia, hi ha un article molt bo d'en Jordi Graupera. La iniciativa continua sent en mans del President Mas, i només cal que el President, que és ben conscient del repte que tenim al davant, es convenci que és ell qui ha de seguir liderant el procés fins al final, amb decisió. Ha fet el que hi havia de fer un líder: intentar sumar la més gran coalició en busca de la victòria definitiva. Era inevitable allargar la mà a la direcció d'ERC. Però una vegada aquesta direcció ha rebutjat reiteradament l'entesa, fent trontollar, fins i tot, la confiança en la gent que ha fet possible arribar on hem arribat (el poble català), cal girar full ràpidament i tirar endavant amb pas ferm.

El President Mas ha de presentar un pla més detallat, un camí i uns objectius, dibuixant els grans traços del que ha de ser una República Catalana radicalment democràtica, amb els valors morals i ètics que l'han d'inspirar, amb les alternatives que assegurin que no es deixarà cap ciutadà enrere sumit en la marginació social. Això i una llista liderada pel President. I com han apuntat alguns, i jo també m'hi apunto, eleccions l'11 de setembre.

I ERC ja s'ho farà com pugui. Qui ha dit que l'electorat d'ERC és captiu de la seva direcció?

Joan Camps ha dit...

Hi ha qui creu que no som prous, però la única votació que s'ha fet fins ara no va dir aixó, tot el contrari.
El problema son nouvinguts i d'aquí que votaran Podem. Gent de poques conviccions, ara anem a lo fàcil. Fácil Podem?
El desgast amb un Mariano que no negocia, era previsible. Quedarem al final nomès els de veritat.
ERC ja va fer una cosa semblant amb l'Estatut. A l'hora de la veritat que s'ha de fer? Una DUI?
Parlar amb Europa?
Aixó anava per llarg, ja ho sabiem,no hi ha per on portar-ho de manera legal.
Costarà i cal tenir-ho clar.

Anònim ha dit...

ERC es comporta com si fos ICV, tot es portar la contraria a Mas perqué ho ha dit Mas, com bé dius.
Les eleccions com a molt tard haurien de ser el setembre/octubre, no mes enllà perqué "suflé" baixarà i molt si es perllonga mes en el temps. Per altre banda no crec que les relacions entre els dos partits deixin de banda l'odi i mirin de sumar forces junts a curt/mig termini i per aixó tampoc em convenç retardar gaire els comicis, perqué desgraciadament penso que estariem igual.
Si es convoquen eleccions que sigui el que deu vulgui, i si per sort sumem, s'haurà de veure com tirem endavant les accions posteriors després d'aquest desastre provocat per ERC.
Quan penso com estem actualment i com podriem estar si haguessim seguit amb la dinàmica positiva i engrescadora deesprés del 9N em venen ganes de plorar.

Anònim ha dit...

Per causa del N9N, el govern espanyol posa una querella contra el President Mas per no sé quants delictes, però la parella Junqueras/Rovira se'n va de copes amb la parella Herrera/Camats i decideixen desacreditar el N9N dient que era una costellada per a patriotes febles i que no va generar un mandat democràtic.

Des de la manifestació del 2010 fins a la Via Catalana i la V de la Diada 2014, amb la culminació de 2.344.828 persones votant a una consulta "il·legal". Aquesta mobilització "in crescendo" ha estat fruit de la il·lusió i l'empenta col·lectiva de la gent anònima. Una cosa que començava a ser (si no ho era ja) un poble en moviment.

Calia recórrer l'últim tram del camí, molt dur (duríssim segurament) però relativament curt. El President Mas que ha arriscat, ha incentivat, ha facilitat que hàgim arribat on hem arribat, és a dir ha liderat i s'ha guanyat un plus de crèdit, exposa un pla i demana unitat per a 18 mesos.

I... la lleial oposició, els companys naturals del viatge, se'l rifa. ERC aconsegueix un gran èxit: afeblir la il·lusió i força col·lectiva que ens ha menat aquí.

I el President Mas comet un error greu: donar massa corda a ERC, esperar massa temps una entesa que Junqueras/Rovira i el seu partit no vol.

Jo era partidari de la llista unitària, però ja no ho sóc. No vull votar a qui diu que se'ls està imposant condicions il·legítimes i altres imbecil·litats semblants, o pitjors. Que el President Mas presenti programa (passes a fer cap a la independència, principis bàsics de la futura República Catalana, justícia social) i candidatura (bona gent de CDC, independents de prestigi, i independentistes d'Unió i d'altres partits que vulguin participar) i eleccions l'11 de setembre.

Anònim ha dit...

Hi ha potser una alter manera d'interpretar el problema. En Mas certament ha donat molta corda a en Junqueras, pero aixo ha tingut l'efecte de reveler-los com els politics infantils i de via estreta que son. Qualsevol que s'hi hagues fixat d'aprop ho hauria vist ja quan es van negar a fer llista unica per les Europees o quan van intentar dinamitar el 9N, pero hi havia molta gent que creia en ERC I calia que quedessin absolutament retratats - en altres paraules, es podria dir que en Mas els ha donat la corda que necessitaven per penjar-se davant de tothom. Quan finalment aquesta setmana s'han adonat del suicidi que estaven cometent, els d'ERC han comencat a sortir cadascu pel seu compte dient disbarats per fer veure que arriben a un acord.

El fet es que l'ANC, l'AMI I Omnium, com moltissims votants, estan aliniadissims ara amb en Mas, mentre que en Junqueras ha cremat la seva imatge, I ERC no te cap altre lider creible per posar davant la gent. De manera que si ara es forma una llista de pais liderada per en Mas I el suport de l'ANC, l'AMI I Omnium, I alhora ERC es presenta despres d'haver muntat aquest numero amb una llista de partit liderada per un Junqueras cremat I competint alhora amb la CUP, Podemos I ICV per l'espai de l'esquerra fora de la llista de pais, el que esta clar es que la gran patacada se la donara ERC.

De manera que aquests dos mesos han estat terriblement frustrants per a tots, pero crec que han estat necessaris per a desenmascarar un partit que pretenia ser el mes independentista de tots I en realitat nomes feia servir el sobiranisme com a reclam. Ha estat dur, si, pero hagues estat molt pitjor si hagues estat mes tard: el proces no ha fet mes que comencar, I aviat veurem moments encara molt mes delicats, on sera mes important que mai tenir clar qui es amic I qui es adversari...

Anònim ha dit...

Perdoneu, a la primera frase, quan dic "revelar-los com a politics de via estreta" em referia a en Junqueras I els seus companys d'ERC - ara m'he adonat que la frase quedava ambigua...