L'altre dia escrivia que no té cap sentit fer una avaluació permanent (escrutar cada gest, cada dia, cada setmana, per treure'n conclusions) de l'actuació del Govern i del progrés del país. Tanmateix, a les portes d'acabar aquest primer trimestre de l'any i del nou Govern sorgit de les eleccions plebiscitàries del 27S, sí que em sembla podem fer una ullada als fets polítics més rellevants i comentar-los.
President, Govern, Parlament, Societat Civil, laberint espanyol... una mica de repàs de la situació:
El nou President, el MH Puigdemont
Crec que des del mateix debat d'investidura el nou President de la Generalitat, el MH Puigdemont, s'ha revelat com una gran i molt positiva "descoberta" per al general del país, que n'havíem sentit parlar, però no el coneixíem gaire, més enllà de saber era l'alcalde de Girona.
La seva intervenció al debat d'investidura, singularment les seves rèpliques a la nauseabunda intervenció de Inés Arrimadas, però també, des d'un altre to, a la de Lluís Rabell i Miquel Iceta, ens va aixecar a molts de la cadira fent l'onada.
Puigdemont no és hereu de Mas, és hereu d'una tradició política, i és ell mateix, amb el seu propi estil, un estil molt fresc, directe i totalment desacomplexat pel que fa a la independència. Té credibilitat quan parla, i ho sap fer amb les paraules precises i sense els girs retòrics habituals de la política del nostre país. I transmet la imatge d'un home decidit, que no dubtarà en prendre les decisions que cregui ha de prendre.
En aquest trimestre el MH Puigdemont ha passat de ser un gran desconegut per a la majoria del país a convertir-se, per mèrits propis, en un dels grans actius del procés.
La projecció del seu lideratge té, els propers mesos, dos grans reptes: la gestió del propi Govern i, sobretot, de la "pluralitat" del mateix Govern, de coalició, que no estarà exempt de tensions internes, i, segon, la seva relació, paper o afectació en el procés de "refundació" iniciat per Convergència i liderat pel President Mas.
El nou Govern:
El millor que en podem dir, fins ara, és que no s'ha ficat en cap fregao. I que de cara a enfora, les tensions que hagi pogut tenir, no s'han visualitzat. I ser discrets amb tot el que "tenen entre mans" és molt important.
És inevitable la imatge que ofereix en ocasions que encara es vigilen una mica de reüll i algun excés en el sortir tots a totes les fotos possibles. Aquí haurien d'anar amb compte.
És obvi que no es pot valorar una actuació que no han tingut temps de fer. Només tenim algunes coses molt positives, com p.ex. la seva determinació i intel·ligència en la gestió del conflicte amb l'Estat pel tema de la conselleria d'Afers Exteriors i també la determinació en una gestió moderna i eficaç de molts dels àmbits, amb ambició de fer-ho molt bé. Això ho traspua, aquest Govern, i és molt engrescador. Una altra cosa que m'agrada molt és veure tota la capacitat pedagògica de l'Oriol Junqueras posada al servei d'explicar les coses des del Govern, o la claredat de Raül Romeva i tot el molt que també aporta, tant en transversalitat del Govern com de gestió. Això pot ser molt rellevant en termes de creixement del Sí. Sensu contrario, en aquest nivell el gran error és la no visibilització de Demòcrates, tan injust com incomprensible.
I què coi, que no hi ha cap cosa de la que es pugui dir que ha estat "negativa", i això ja és en si mateix una molt bona notícia. És obvi que sí hi ha hagut algunes "cosetes", tot i que sembla la majoria s'han reconduït prou bé. Entre aquestes cosetes una va ser l'embolic del tema BCN World. A la proposta assenyada de donar veu al territori va seguir una autocontestació interna assenyalant que la consulta en tot cas s'hauria de fer a tot el país. Caure de quatre potes en els arguments unionistes va ser un error greu. En l'apartat de coses a evitar vagin més enllà, trobem el desconcertant paper d'algun conseller, que sovint sembla incòmode en un Govern d'aquest perfil tan inequívocament independentista, o que la seva reiterada patositat en declaracions que sempre semblen estar tirant aigua al vi o qüestionant el rumb és un element de tensió innecessari. Tampoc no han estat encertades algunes actituds d'alguns consellers nous que sembla s'hagin volgut posar abans la bena que la ferida, filtrant mitges notícies, visions parcials sobre elements de la gestió d'anteriors consellers. Alerta amb aquestes coses...
Les properes setmanes el Govern haurà de fer front a un dels seus grans reptes: el nou pressupost. Com acabi el tema del pressupost serà cabdal tant per mesurar els equilibris interns dintre del Govern com la capacitat de valorar fefaentment la dimensió econòmica de tots els acords assolits i de les polítiques a desplegar.
Per acabar aquesta visió sobre el nou Govern, dir que m'omple d'orgull veure-hi molts i molts dels camarades amb els que fa molts anys que mantenim militància independentista. Gent sobradament preparada i compromesa. Ha arribat l'hora de la generació indepe dels 80's i dels 90's. I ho faran molt i molt bé! Aquest govern fa, també des d'aquest punt de vista, molt goig!!!!
El Parlament i la majoria -o no- parlamentària del Govern per al procés
La principal feblesa del procés és, sense cap mena de dubte, que el resultat de les eleccions del 27S van configurar de manera clara una majoria parlamentària per la independència, però no una majoria parlamentària per poder FER la independència.
El fet que Junts pel Sí no assolís la majoria absoluta ha estat, és, i serà, un drama en aquesta fase del procés. La CUP, aquesta CUP que hi ha al Parlament, no serveix per fer la independència. No són fiables. Han estat a punt de fer saltar pels aires el procés, i no els hi ha importat, han tergiversat les coses i no els hi ha importat. Han pres compromisos i se n'han desdit, i no els hi ha importat.
Però el cert és que estem en el que fou un acord agònic que ningú sap com es podrà gestionar. Entre d'altres coses perquè per a vergonya de tots, els mateixos que el van assolir diuen que no els hi fa res incomplir-lo i burlar-se dels interlocutors amb els que van arribar a aquests acords. Quan la paraula donada i l'escrit no té cap valor, els fonaments de tot el que fem són d'una vulnerabilitat i fragilitat extrema.
Això al Parlament se sap. I per això tota l'activitat parlamentària de tots els grups que no són JxSí i CUP va únicament encaminada a fer saltar pels aires l'acord, a una incessant tasca vergonyosament demagògica d'intentar fer entrar en contradicció els dos "socis" que configuren la majoria que sustenta el Govern. Veure els senyors del PP presentant mocions com si fossin d'extrema esquerra, només per incomodar la CUP i aconseguir votin en contra del Govern és un espectacle repugnant. A aquest esport també s'hi han sumat amb entusiasme PSC i, no cal ni dir-ho, CSQEP. I tant se'ls hi enfot si les mocions que estan presentant ara són contradictòries amb mocions que fa 5 mesos ells mateixos havien votat a favor.
L'única activitat parlamentària de tots els grups que no són JxSí i CUP està orientada exclusivament a intentar fer saltar pels aires aquest acord tan fràgil.
Això només hi ha una manera de superar-ho. Si la CUP i JxSí donen mostres sòlides de que se'ls hi refot el que presentin la resta de grups, que ells ho rebutjaran sistemàticament i que només aprovaran allò que ells mateixos decideixin s'ha d'aprovar estaran llençant un missatge inequívoc: "abandoneu tota esperança, no caurem en les vostres trampes, no perdrem ni una votació i la vostra farsa es visualitzarà com la demagògia barata que és". A veure si tots plegats som prou intel·ligents per que això vagi així, o qualsevol sessió del Parlament serà una agònica incertesa i una permanent exposició a que l'unionisme radical o el terceraviista faci saltar pels aires el procés indy.
I lligant amb el que deia del Govern, una de les més importants proves de foc d'aquesta majoria la tindrem amb el que passi amb el Pressupost. Si el pressupost que presenti el Govern, més enllà de la negociació raonable que hi pugui haver entre grups, singularment -òbviament- amb la CUP, s'aprova, hi haurà un llarg període de tranquil·litat constructiva. Confiem-hi. Perquè l'escenari contrari estaria plagat d'incerteses i tensions que només farien que desgastar el procés.
Una altra de les proves de foc que haurà de vèncer aquest Parlament és la temptació del postureo i de la gesticulació absurda que l'únic que fa és minar la credibilitat del procés. En vam tenir un exemple terrorífic amb l'absurditat de l'aprovació d'aquella "Declaració" independentista del Parlament. Cap efecte positiu i en canvi un desgast enorme de la posició de Catalunya, de la nostra credibilitat, etc. Si evitem la temptació de caure-hi més vegades, en aquests postureos improductius i tan lesius per l'objeciu final, haurem fet un pas endavant molt important en maduresa i credibilitat.
La societat civil
Quan s'estudiï el nostre procés, entenent-lo com tot el que deriva des de la mani del 2010 contra la sentència de l'Estatut, però singularment des de la històrica mani de l'Onze de setembre del 2012, fins als nostres dies o fins on s'arribi (acabi com acabi, que esperem que bé!), una de les coses que emergirà serà que ha estat un procés que únicament ha estat possible per la societat civil.
Sense l'ANC no hi hauria hagut procés. Sense la mobilització extraordinària que han canalitzat ANC i Òmnium no hi hauria hagut procés i no hauríem arribat fins on ho hem fet. Han liderat i han estat els grans protagonistes.
Potser ara, des del 27S i singularment des de la constitució del nou Govern, és el primer moment que aquest protagonisme i lideratge finalment s'ha transferit en bona part al Govern i al Parlament. I això és una cosa que havia de passar i ha passat. Positiva.
Tanmateix això no vol dir que la societat civil ara no segueixi tenint un paper determinant en aquesta fase del procés. El té, i molt important. Tot i que segurament serà diferent en moltes coses. Confio plenament en Jordi Sánchez i en el gruix de l'ANC. Em consta que estan treballant molt i molt discretament per fer el que saben han de fer i fer-ho bé. Els hi hem de fer confiança plena i hem de mantenir el ple suport.
L'ANC ha de seguir sent motor i garantia, i ha de mantenir viva la flama exigent en relació al procés i al Govern i canalitzar la força extraordinària que som aquesta multitud de voluntaris que ens hi apleguem.
Però tot això només pot fer-ho des de la garantia d'independència total. Els partits polítics haurien d'evitar tota temptació intervencionista i condicionadora. I tots l'han tinguda. Tots. Una cosa és coordinar, parlar, acordar, traslladar punts de vista, etc. i una altra cosa és aquesta temptació de que facin coses des d'un punt de vista estríctament partidista.
El que ja no tots s'han atrevit a fer és jugar al joc de les llistes partidistes en les eleccions al Secretariat de l'ANC com a manera per controlar-la. I això va passar i està passant una altra vegada. I és un partit, no són tots. Tot se sap. Ara no cal dir res més. Encara s'està a temps d'avortar aquesta maniobra lletja, molt lletja. No jugueu amb foc, companys, que tots hem d'anar a una i que tot se sap...!
Legitimitat democràtica i legítimes aspiracions en relació al procés.
El resultat del 27S ens dóna plena legitimitat per fer el que estem fent, per tirar endavant el procés independentista.
Ens van conferir les urnes tota la legitimitat que hauríem volgut i a la que aspirem? No. Vam obtenir la inequívoca majoria electoral i parlamentària, amb aquest 48% dels vots i els diputats electes de JxSí i CUP. Però el fet de quedar-nos a les portes del 50% dels vots és evident que pesa i planteja interrogants.
Al meu entendre la situació és molt clara. Catalunya sempre, sempre, sempre, ha de defensar un referèndum vinculant, ja sigui pactat amb l'Estat, ja sigui auspiciat i reconegut per la comunitat internacional. Catalunya sempre dirà que sí a això. Perquè sabem és la via més ràpida i segura a la independència.
Ho defensarem, treballarem per tenir-lo i estarem sempre disposats a dir que sí. Però, vol dir això que mentre no arriba (si és que algun dia arriba!) Catalunya s'ha de resignar i asseure's a esperar que això passi?
De cap manera! En absència d'un referèndum d'aquesta naturalesa Catalunya va fer l'únic que podia fer, les eleccions plebiscitàries del 27S. I en tant que eleccions, la legitimitat deriva de l'única lectura que se'n pot fer: Junts pel Sí i CUP sumen majoria absoluta al Parlament i més vots que les posicions del No (C's, PP i PSC). CSQEP ha deixat molt clar que a ells no se'ls pot comptar ni en el Sí ni en el No. Per tant, el Sí té majoria de vots i majoria absoluta parlamentària.
Tenim plena legitimitat democràtica per fer el que estem fent. I per arribar fins al final, en la confiança que en aquest camí la nostra legítima aspiració d'un referèndum vinculant i reconegut internacionalment es pugui fer realitat. Si arriba hi serem. Però si no arriba seguirem endavant amb la legitimitat que tenim.
El laberint espanyol
Una variable amb la que poc hi comptàvem és el laberint en el que s'ha convertit la política espanyola, i la imprevisibilitat del seu abast.
El resultat de les eleccions del 20D ha instal·lat la política espanyola en una situació de paràlisi irresoluble a curt termini. No hi ha cap possibilitat de formar govern, i la tradicional irresponsabilitat dels polítics espanyols està arrossegant les institucions a un comportament delirant.
Que això acaba en noves eleccions sembla ara mateix segur. Però amb Espanya no se sap mai. L'opacitat de la política de "casta" està posant a prova la seva influència. Veurem.
En tot cas des del nostre punt de vista hi ha una cosa que em sembla molt clara. Cal mantenir la unitat sí o sí. Unitat d'acció, com ara s'està mantenint, però també, en la perspectiva d'unes noves eleccions, unitat electoral. Havent-hi un govern de Junts pel Sí i sabent que només reeditant aquesta candidatura a les eventuals noves eleccions espanyoles es pot guanyar a Catalunya, aquesta és l'única opció possible. Tot el que no sigui això podrà tenir conseqüències imprevisibles per al procés, i cap bona. No és bo que a Catalunya no guanyi el Sí. I no és bo que les forces que comparteixen govern i grup parlamentari a Catalunya competeixin per un mateix segment de vot. És absurd.
En aquest mateix laberint espanyol cal molta política per no ser un convidat de pedra a la situació creada i aprofitar el nostre potencial per obrir camí en dos sentits: despenalitzar el procés i facilitar ponts que permetin fer un referèndum a Catalunya.
En definitiva
Que hem despegat! Que anem bé. Que les coses van bé. Que si ho seguim fent bé, les coses aniran endavant. Que estem demostrant la nostra força i la importància de tenir un govern inequívocament indepenndentista treballant per la independència. Això donarà fruits, segur. Que fer-ho bé vol dir mantenir la unitat i no caure en les temptacions de la gesticulació. Rigor, solidesa i determinació. I molta intel·ligència.
SEGUIM! DONEC PERFICIAM!
El nou President, el MH Puigdemont
Crec que des del mateix debat d'investidura el nou President de la Generalitat, el MH Puigdemont, s'ha revelat com una gran i molt positiva "descoberta" per al general del país, que n'havíem sentit parlar, però no el coneixíem gaire, més enllà de saber era l'alcalde de Girona.
La seva intervenció al debat d'investidura, singularment les seves rèpliques a la nauseabunda intervenció de Inés Arrimadas, però també, des d'un altre to, a la de Lluís Rabell i Miquel Iceta, ens va aixecar a molts de la cadira fent l'onada.
Puigdemont no és hereu de Mas, és hereu d'una tradició política, i és ell mateix, amb el seu propi estil, un estil molt fresc, directe i totalment desacomplexat pel que fa a la independència. Té credibilitat quan parla, i ho sap fer amb les paraules precises i sense els girs retòrics habituals de la política del nostre país. I transmet la imatge d'un home decidit, que no dubtarà en prendre les decisions que cregui ha de prendre.
En aquest trimestre el MH Puigdemont ha passat de ser un gran desconegut per a la majoria del país a convertir-se, per mèrits propis, en un dels grans actius del procés.
La projecció del seu lideratge té, els propers mesos, dos grans reptes: la gestió del propi Govern i, sobretot, de la "pluralitat" del mateix Govern, de coalició, que no estarà exempt de tensions internes, i, segon, la seva relació, paper o afectació en el procés de "refundació" iniciat per Convergència i liderat pel President Mas.
El nou Govern:
El millor que en podem dir, fins ara, és que no s'ha ficat en cap fregao. I que de cara a enfora, les tensions que hagi pogut tenir, no s'han visualitzat. I ser discrets amb tot el que "tenen entre mans" és molt important.
És inevitable la imatge que ofereix en ocasions que encara es vigilen una mica de reüll i algun excés en el sortir tots a totes les fotos possibles. Aquí haurien d'anar amb compte.
És obvi que no es pot valorar una actuació que no han tingut temps de fer. Només tenim algunes coses molt positives, com p.ex. la seva determinació i intel·ligència en la gestió del conflicte amb l'Estat pel tema de la conselleria d'Afers Exteriors i també la determinació en una gestió moderna i eficaç de molts dels àmbits, amb ambició de fer-ho molt bé. Això ho traspua, aquest Govern, i és molt engrescador. Una altra cosa que m'agrada molt és veure tota la capacitat pedagògica de l'Oriol Junqueras posada al servei d'explicar les coses des del Govern, o la claredat de Raül Romeva i tot el molt que també aporta, tant en transversalitat del Govern com de gestió. Això pot ser molt rellevant en termes de creixement del Sí. Sensu contrario, en aquest nivell el gran error és la no visibilització de Demòcrates, tan injust com incomprensible.
I què coi, que no hi ha cap cosa de la que es pugui dir que ha estat "negativa", i això ja és en si mateix una molt bona notícia. És obvi que sí hi ha hagut algunes "cosetes", tot i que sembla la majoria s'han reconduït prou bé. Entre aquestes cosetes una va ser l'embolic del tema BCN World. A la proposta assenyada de donar veu al territori va seguir una autocontestació interna assenyalant que la consulta en tot cas s'hauria de fer a tot el país. Caure de quatre potes en els arguments unionistes va ser un error greu. En l'apartat de coses a evitar vagin més enllà, trobem el desconcertant paper d'algun conseller, que sovint sembla incòmode en un Govern d'aquest perfil tan inequívocament independentista, o que la seva reiterada patositat en declaracions que sempre semblen estar tirant aigua al vi o qüestionant el rumb és un element de tensió innecessari. Tampoc no han estat encertades algunes actituds d'alguns consellers nous que sembla s'hagin volgut posar abans la bena que la ferida, filtrant mitges notícies, visions parcials sobre elements de la gestió d'anteriors consellers. Alerta amb aquestes coses...
Les properes setmanes el Govern haurà de fer front a un dels seus grans reptes: el nou pressupost. Com acabi el tema del pressupost serà cabdal tant per mesurar els equilibris interns dintre del Govern com la capacitat de valorar fefaentment la dimensió econòmica de tots els acords assolits i de les polítiques a desplegar.
Per acabar aquesta visió sobre el nou Govern, dir que m'omple d'orgull veure-hi molts i molts dels camarades amb els que fa molts anys que mantenim militància independentista. Gent sobradament preparada i compromesa. Ha arribat l'hora de la generació indepe dels 80's i dels 90's. I ho faran molt i molt bé! Aquest govern fa, també des d'aquest punt de vista, molt goig!!!!
El Parlament i la majoria -o no- parlamentària del Govern per al procés
La principal feblesa del procés és, sense cap mena de dubte, que el resultat de les eleccions del 27S van configurar de manera clara una majoria parlamentària per la independència, però no una majoria parlamentària per poder FER la independència.
El fet que Junts pel Sí no assolís la majoria absoluta ha estat, és, i serà, un drama en aquesta fase del procés. La CUP, aquesta CUP que hi ha al Parlament, no serveix per fer la independència. No són fiables. Han estat a punt de fer saltar pels aires el procés, i no els hi ha importat, han tergiversat les coses i no els hi ha importat. Han pres compromisos i se n'han desdit, i no els hi ha importat.
Però el cert és que estem en el que fou un acord agònic que ningú sap com es podrà gestionar. Entre d'altres coses perquè per a vergonya de tots, els mateixos que el van assolir diuen que no els hi fa res incomplir-lo i burlar-se dels interlocutors amb els que van arribar a aquests acords. Quan la paraula donada i l'escrit no té cap valor, els fonaments de tot el que fem són d'una vulnerabilitat i fragilitat extrema.
Això al Parlament se sap. I per això tota l'activitat parlamentària de tots els grups que no són JxSí i CUP va únicament encaminada a fer saltar pels aires l'acord, a una incessant tasca vergonyosament demagògica d'intentar fer entrar en contradicció els dos "socis" que configuren la majoria que sustenta el Govern. Veure els senyors del PP presentant mocions com si fossin d'extrema esquerra, només per incomodar la CUP i aconseguir votin en contra del Govern és un espectacle repugnant. A aquest esport també s'hi han sumat amb entusiasme PSC i, no cal ni dir-ho, CSQEP. I tant se'ls hi enfot si les mocions que estan presentant ara són contradictòries amb mocions que fa 5 mesos ells mateixos havien votat a favor.
L'única activitat parlamentària de tots els grups que no són JxSí i CUP està orientada exclusivament a intentar fer saltar pels aires aquest acord tan fràgil.
Això només hi ha una manera de superar-ho. Si la CUP i JxSí donen mostres sòlides de que se'ls hi refot el que presentin la resta de grups, que ells ho rebutjaran sistemàticament i que només aprovaran allò que ells mateixos decideixin s'ha d'aprovar estaran llençant un missatge inequívoc: "abandoneu tota esperança, no caurem en les vostres trampes, no perdrem ni una votació i la vostra farsa es visualitzarà com la demagògia barata que és". A veure si tots plegats som prou intel·ligents per que això vagi així, o qualsevol sessió del Parlament serà una agònica incertesa i una permanent exposició a que l'unionisme radical o el terceraviista faci saltar pels aires el procés indy.
I lligant amb el que deia del Govern, una de les més importants proves de foc d'aquesta majoria la tindrem amb el que passi amb el Pressupost. Si el pressupost que presenti el Govern, més enllà de la negociació raonable que hi pugui haver entre grups, singularment -òbviament- amb la CUP, s'aprova, hi haurà un llarg període de tranquil·litat constructiva. Confiem-hi. Perquè l'escenari contrari estaria plagat d'incerteses i tensions que només farien que desgastar el procés.
Una altra de les proves de foc que haurà de vèncer aquest Parlament és la temptació del postureo i de la gesticulació absurda que l'únic que fa és minar la credibilitat del procés. En vam tenir un exemple terrorífic amb l'absurditat de l'aprovació d'aquella "Declaració" independentista del Parlament. Cap efecte positiu i en canvi un desgast enorme de la posició de Catalunya, de la nostra credibilitat, etc. Si evitem la temptació de caure-hi més vegades, en aquests postureos improductius i tan lesius per l'objeciu final, haurem fet un pas endavant molt important en maduresa i credibilitat.
La societat civil
Quan s'estudiï el nostre procés, entenent-lo com tot el que deriva des de la mani del 2010 contra la sentència de l'Estatut, però singularment des de la històrica mani de l'Onze de setembre del 2012, fins als nostres dies o fins on s'arribi (acabi com acabi, que esperem que bé!), una de les coses que emergirà serà que ha estat un procés que únicament ha estat possible per la societat civil.
Sense l'ANC no hi hauria hagut procés. Sense la mobilització extraordinària que han canalitzat ANC i Òmnium no hi hauria hagut procés i no hauríem arribat fins on ho hem fet. Han liderat i han estat els grans protagonistes.
Potser ara, des del 27S i singularment des de la constitució del nou Govern, és el primer moment que aquest protagonisme i lideratge finalment s'ha transferit en bona part al Govern i al Parlament. I això és una cosa que havia de passar i ha passat. Positiva.
Tanmateix això no vol dir que la societat civil ara no segueixi tenint un paper determinant en aquesta fase del procés. El té, i molt important. Tot i que segurament serà diferent en moltes coses. Confio plenament en Jordi Sánchez i en el gruix de l'ANC. Em consta que estan treballant molt i molt discretament per fer el que saben han de fer i fer-ho bé. Els hi hem de fer confiança plena i hem de mantenir el ple suport.
L'ANC ha de seguir sent motor i garantia, i ha de mantenir viva la flama exigent en relació al procés i al Govern i canalitzar la força extraordinària que som aquesta multitud de voluntaris que ens hi apleguem.
Però tot això només pot fer-ho des de la garantia d'independència total. Els partits polítics haurien d'evitar tota temptació intervencionista i condicionadora. I tots l'han tinguda. Tots. Una cosa és coordinar, parlar, acordar, traslladar punts de vista, etc. i una altra cosa és aquesta temptació de que facin coses des d'un punt de vista estríctament partidista.
El que ja no tots s'han atrevit a fer és jugar al joc de les llistes partidistes en les eleccions al Secretariat de l'ANC com a manera per controlar-la. I això va passar i està passant una altra vegada. I és un partit, no són tots. Tot se sap. Ara no cal dir res més. Encara s'està a temps d'avortar aquesta maniobra lletja, molt lletja. No jugueu amb foc, companys, que tots hem d'anar a una i que tot se sap...!
Legitimitat democràtica i legítimes aspiracions en relació al procés.
El resultat del 27S ens dóna plena legitimitat per fer el que estem fent, per tirar endavant el procés independentista.
Ens van conferir les urnes tota la legitimitat que hauríem volgut i a la que aspirem? No. Vam obtenir la inequívoca majoria electoral i parlamentària, amb aquest 48% dels vots i els diputats electes de JxSí i CUP. Però el fet de quedar-nos a les portes del 50% dels vots és evident que pesa i planteja interrogants.
Al meu entendre la situació és molt clara. Catalunya sempre, sempre, sempre, ha de defensar un referèndum vinculant, ja sigui pactat amb l'Estat, ja sigui auspiciat i reconegut per la comunitat internacional. Catalunya sempre dirà que sí a això. Perquè sabem és la via més ràpida i segura a la independència.
Ho defensarem, treballarem per tenir-lo i estarem sempre disposats a dir que sí. Però, vol dir això que mentre no arriba (si és que algun dia arriba!) Catalunya s'ha de resignar i asseure's a esperar que això passi?
De cap manera! En absència d'un referèndum d'aquesta naturalesa Catalunya va fer l'únic que podia fer, les eleccions plebiscitàries del 27S. I en tant que eleccions, la legitimitat deriva de l'única lectura que se'n pot fer: Junts pel Sí i CUP sumen majoria absoluta al Parlament i més vots que les posicions del No (C's, PP i PSC). CSQEP ha deixat molt clar que a ells no se'ls pot comptar ni en el Sí ni en el No. Per tant, el Sí té majoria de vots i majoria absoluta parlamentària.
Tenim plena legitimitat democràtica per fer el que estem fent. I per arribar fins al final, en la confiança que en aquest camí la nostra legítima aspiració d'un referèndum vinculant i reconegut internacionalment es pugui fer realitat. Si arriba hi serem. Però si no arriba seguirem endavant amb la legitimitat que tenim.
El laberint espanyol
Una variable amb la que poc hi comptàvem és el laberint en el que s'ha convertit la política espanyola, i la imprevisibilitat del seu abast.
El resultat de les eleccions del 20D ha instal·lat la política espanyola en una situació de paràlisi irresoluble a curt termini. No hi ha cap possibilitat de formar govern, i la tradicional irresponsabilitat dels polítics espanyols està arrossegant les institucions a un comportament delirant.
Que això acaba en noves eleccions sembla ara mateix segur. Però amb Espanya no se sap mai. L'opacitat de la política de "casta" està posant a prova la seva influència. Veurem.
En tot cas des del nostre punt de vista hi ha una cosa que em sembla molt clara. Cal mantenir la unitat sí o sí. Unitat d'acció, com ara s'està mantenint, però també, en la perspectiva d'unes noves eleccions, unitat electoral. Havent-hi un govern de Junts pel Sí i sabent que només reeditant aquesta candidatura a les eventuals noves eleccions espanyoles es pot guanyar a Catalunya, aquesta és l'única opció possible. Tot el que no sigui això podrà tenir conseqüències imprevisibles per al procés, i cap bona. No és bo que a Catalunya no guanyi el Sí. I no és bo que les forces que comparteixen govern i grup parlamentari a Catalunya competeixin per un mateix segment de vot. És absurd.
En aquest mateix laberint espanyol cal molta política per no ser un convidat de pedra a la situació creada i aprofitar el nostre potencial per obrir camí en dos sentits: despenalitzar el procés i facilitar ponts que permetin fer un referèndum a Catalunya.
En definitiva
Que hem despegat! Que anem bé. Que les coses van bé. Que si ho seguim fent bé, les coses aniran endavant. Que estem demostrant la nostra força i la importància de tenir un govern inequívocament indepenndentista treballant per la independència. Això donarà fruits, segur. Que fer-ho bé vol dir mantenir la unitat i no caure en les temptacions de la gesticulació. Rigor, solidesa i determinació. I molta intel·ligència.
SEGUIM! DONEC PERFICIAM!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada