31 d’ag. 2016

"Tu madre no lo dice, pero me mira mal" (les claus del moment del procés indy)

No, avui no parlaré de Loquillo! Però em permetreu el sarcasme de manllevar una de les seves cançons icòniques, "Ritmo de Garaje", per parlar d'independentisme, de la situació actual en la que crec es troba el nostre moviment. Així tanquem una mica el cercle malèfic que obrí Ciutadans quan va aparèixer i va fer servir aquest temazo com a "música de sintonia".

En una de les estrofes, diu:
"tu madre no lo dice, no, pero me mira mal
quien es ese chico tan raro con el que vas

cuando yo estoy delante me trata muy normal,
y a solas se imagina un novio más formal"


Una desconfiança silenciosa. No ho diu, però me mira mal. I s'imagina una altra cosa millor.

En el fons és una situació que descriu molt bé un dels principals problemes que té l'actual moviment independentista: la falta de confiança entre els diferents actors. Una falta de confiança que provoca moviments estranys i que estiguem fent coses que objectivament no aporten gaire cosa al moviment.

Abans d'entrar en aquest tema, dir-vos que estem a les portes d'un nou Onze i del que s'anticipa com a fase final del procés, en ple desenllaç.
Dir que és més important que mai que aquest Onze sigui un èxit no seria del tot cert, perquè l'any passat també ho era, i també ho va ser el el 2014, i per la Via i aquell Onze del 2012 que desencadenà el procés com l'hem conegut fins ara. Per tant, és tan important com tots aquests anys. I és important perquè la mobilització massiva i cívica és un dels senyals d'identitat del nostre moviment, sense la qual no s'hauria produït. Cada país i moviment independentista ha tingut les seves circumstàncies. I aquesta és la nostra. Per això és tan important repetir la mobilització massiva. Forma part de la nostra credibilitat com a moviment. Forma part de l'evidència de la nostra força.

Però a diferència d'altres anys, l'Onze no provocarà res, no desencadenarà res, perquè ja està tot provocat, ja està tot en marxa, desencadenat.

Si la mobilització extraordinària d'aquests anys és el que ha provocat el procés independentista i desencadenat tots els efectes que s'han seguit des d'aquell 2012, ara ja tot està en marxa, ara ja tot està passant, ara ja tot passarà. Per això són tan patètics i ridículs tots aquests que parlen de "processisme" en termes pejoratius. Perquè la grandesa del que estem vivint és aquest procés extraordinari que ha anat cremant etapes, totes elles importants i necessàries, fins arribar al punt en el que estem ara.


Hi ha dos grans fets el desenllaç dels quals ho podria precipitar tot... o no.

1. El de més rellevància en termes de desencadenar la fase final que pugui fer efectiva la independència, que ens pugui portar a fer allò que seria actuar com un país independent, és, sense cap mena de dubte, el conflicte obert entre la Mesa del Parlament i el Tribunal Constitucional. 
La patositat del Govern espanyol, modificant ara fa cosa d'un any la llei del TC per atribuir-li funcions insòlites en un tribunal d'aquesta naturalesa, combinat amb -segona patositat- voler impedir al Parlament parlar i debatre temes... és el que ha precipitat aquesta situació que cap de nosaltres podia preveure fa només 2 anys.

El TC té damunt la taula el "marron" d'haver d'actuar contra la Mesa del Parlament perquè no hauria obeït el seu requeriment per no parlar d'un tema. I aquest marron implica la possibilitat d'actuar penalment contra la Presidenta del Parlament i altres membres de la mesa. D'aquí en pot sortir només dues coses: o una baixada de pantalons de l'Estat, que entengui que no ha passat res i que podem seguir fent (escenari altament improbable tal i com estan les coses). O, segon escenari, que esclati el conflicte, que s'inhabiliti la Presidenta del Parlament o fins i tot coses més fortes com presó.

I com va dir molt bé en Partal en una recent editorial, si s'inhabilita la Presidenta del Parlament, però segueix exercint les seves funcions l'acte de sobirania que implicarà la independència de facto ja l'haurem fet. I un escenari així, com deia abans, cap de nosaltres podia imaginar-lo. Ningú s'imaginava que l'estupidesa de l'estat espanyol el portés a aquest atzucac en el que sigui ell qui precipiti les coses, que afavoreixi que fem l'acte de sobirania, i que a més a més sigui un acte que tindrà la simpatia i complicitat democràtica de la comunitat internacional.

Per això n'hem dit procés. Perquè és una seqüència de fets, in crescendo, la majoria d'ells imprevisibles, fins al resultat final. Però això és un pensament massa sofisticat pels lloros estupendistes que ho intentaven menysprear amb això del "processisme".

I aquí estem. El conflicte estarà desfermat i la seva sortida és, altre cop, imprevisible. Aguantarem? Serem tan forts i ferms com presumim amb cert punt fatxenda sabrem ser? Fins on arribarà l'Estat en la seva demència? Quin serà el seu pas per no quedar en evidència com que en una part del "seu" territori ja no mana? Com reaccionarà la comunitat internacional a aquesta situació de conflicte? S'inhibirà i ens deixarà sols faci el que faci l'Estat espanyol? O actuarà per provocar una sortida democràtica per resoldre'l? Tot això no hi ha ni Déu que sàpiga com anirà.

2. El segon fet desencadenat de resultat imprevisible és la qüestió de confiança que ha plantejat el President Puigdemont arran el sabotatge de la CUP al procés, amb l'incompliment dels pactes signats.

Si la CUP rectifica i actua com a soci fiable, actua de manera que puguem recuperar la confiança en ells, el procés independentista seguirà endavant, i estarem únicament en la pantalla abans descrita del conflicte entre TC i Parlament i del Full de Ruta.

Però això no tenim cap garantia que passi. Aquesta CUP delirant, que trenca pactes, que saboteja el procés, que ningú sap com pren les decisions ni qui les pren... és del tot imprevisible. I si per tant no fan res perquè recuperem la confiança en ells, el President Puigdemont i el Govern no superaran la situació parlamentària (qüestió de confiança i pressupostos) i per tant s'haurà acabat la legislatura, i anirem a unes noves eleccions. I això implicarà, gairebé segur, la fi del procés com l'hem conegut fins ara. Altre cop, un fet imprevisible fa dos anys, quan en David Fernández liderava parlamentàriament la CUP, com és que sigui la CUP -aquesta CUP- pot ser el que rebenti el procés independentista i calgui tornar a començar.

I en aquest punt estem. Davant dos processos absolutament inimaginables fa només dos anys, fins i tot un, i que poden precipitar l'acte de sobirania que impliqui la nostra independència, o bé la descomposició de la majoria indy que pensàvem havíem obtingut el 27S i la fi del procés com l'hem conegut fins ara.

Fixem-nos que aquests dos escenaris, aquests dos processos en marxa que poden acabar amb resultats totalment diferents, contenen el millor i el pitjor del que ha estat i és el nostre procés.

Si tenim al davant aquest conflicte obert entre TC i Mesa del Parlament és per la fermesa i determinació que s'ha anat edificant en el moviment independentista des que vàrem iniciar el procés. La Presidenta del Parlament és la Carme Forcadell, que el 2012 liderava l'ANC, que va ser la responsable de la convocatòria d'aquell Onze decisiu, sense el qual no estaríem on ara som. I el procés, la seva vitalitat, ha portat la Carme del carrer a la Presidència del Parlament. I això és extraordinari, i exemplifica plenament la grandesa de tot el que hem fet en 4 anys.

I si tenim al davant la possibilitat de ser nosaltres mateixos els qui destruïm la majoria indy assolida el 27S és justament perquè malgrat la grandesa de tot el que s'ha fet, malgrat el molt que s'ha fet, hi ha hagut i hi ha una corrent soterrada de permanent desconfiança entre els actors. I això és un drama, perquè pesa com una llosa sobre les nostres opcions. Això som nosaltres mateixos i les nostres rucades els que en som responsables. Rucades convenientment alimentades pels aparells de l'estat.

"Tu madre no lo dice, no, pero me mira mal...". ERC no ho diu, però mira malament a CDC i el seu món, no se'n fia i pensa que només si ells són els qui ho liderin, es farà la independència. Això ja va estar a punt de carregar-se el 9N, va estar a punt de carregar-se el 27S i ha facilitat la victòria dels comuns a l'Ajuntament de Barcelona i a les dues eleccions estatals que hem tingut els darrers mesos.

CDC, o PDC, el món convergent, viu traumàticament que ERC no es fiï d'ells i a la seva vegada en desconfia perquè creu que els apunyalaran en qualsevol moment i que poden provocar un canvi d'aliances i estratègies que converteixi el moviment independentista transversal en un procés semi-revolucionari amb la CUP i sectors dels comuns.

A la seva vegada, la CUP no es fia de ningú, ni del món convergent, ni d'ERC... i ni d'ells mateixos. La CUP viu atrapada en la contradicció d'haver defensat la independència i alhora una revolució comunista antisistema i ara hagi de veure com la majoria per la independència arriba de la mà del món convergent. El xoc entre la CUP vinculada a l'independentisme històric, que entén el caràcter transversal del procés, i la CUP antisistema, que només creu en la independència si desencadena simultàniament un procés revolucionari, genera una tensió interna plena de desconfiances entre els seus diferents components. La CUP viu instal·lada en una convulsió permanent, en la que ningú no es fia de ningú, en la que els processos de presa de decisions no els entén ningú i en el que les desconfiances arriben al punt d'establir procediments perquè el tracte amb l'enemic capitalista de Junts pel Sí, no permeti "captures" de simpaties personals.

Per sobreviure en aquest ambient de desconfiança és pel que ha calgut fer coses com el Full de Ruta, que no ha estat tant un exercici estratègic i tàctic per arribar a la independència com un exercici de posar trampes i obligacions als altres per tenir-se tots lligats curts. S'han fet coses no tant pel que puguin aportar, sinó com a reptes que es plantejaven als altres per veure si els superaven o no. Un exemple paradigmàtic fou aquella estupidesa de declaració que va aprovar un Parlament que ni podia investir President ni Govern i que només ens ha generat problemes.

I si sobreviure en aquest ambient de desconfiança, en el que tothom mira malament a l'altre, no hagués estat prou miracle, ara hi hem d'afegir una nova desconfiança: aquesta amalgama estranyíssima de societat civil, ressentits i il·luminats que creuen que allò que cal no és donar suport i fer confiança a la precària estratègia que entre tots s'ha consensuat, sinó tot el contrari. I aquí tenim l'aflorament del pensament màgic.

Aquest nou vector social que s'afegeix a "mirar mal" té un mínim comú denominador poc sòlid, però que els serveix per anar fent: ni Govern ni majoria parlamentària per la independència no són de fiar i els hem de superar, els hi hem de dir el que han de fer, els hem de tutelar. Que això destrueixi la confiança en el primer govern independentista de la història de la Catalunya contemporània i tracti de tontets als qui van donar la cara per assolir la majoria indy del Parlament sembla importar-los-hi ben poc.

I així és com ens han ficat en un nou embolic divisiu, aquest del RUI, RIU, RI o chorriRUImanguera.

Mireu, a mi si tot això acaba amb un referèndum o unes eleccions o una DUI o el que sigui me la porta fluixa. A mi l'únic que m'importa és tenir una majoria parlamentària per la independència sòlida i un govern que treballi per la independència. El Govern el tenim: i s'està treballant molt i bé, i no per fer un "qui dia passa any empeny", sinó perquè el país estigui sòlidament preparat per quan arribi el moment decisiu.

En canvi tenim problemes amb la majoria parlamentària per la independència. Perquè tot semblava la teníem, però ara no ho sabem. Quan s'incompleixen els pactes i se sabotegen els pressupostos de la independència, no se sap si la tenim o no. I si no la tenim, pleguem (i treballem per tenir-la). I si la tenim, demostrem-ho, fem-ho evident.

Doncs no, enlloc d'anar al tema nuclear del procés, el que pot implicar que siguem nosaltres mateixos els qui precipitem liquidar el procés com l'hem entès fins ara, ens aboquem al pensament màgic.

L'absurditat de tot plegat queda de manifest amb que en les properes setmanes o mesos el Parlament pot fer aquest acte de sobirania que fàcticament ens faci independents.

No m'entra al cap estar perdent el temps, desgastant-nos, generant malfiances, dubtes, etc. en qüestions purament instrumentals, quan tots sabem que com vagin les coses està sotmès a tants condicionants que allò que únicament importa és ser majoria i la nostra determinació per defensar el que estem fent.

Si el Parlament fa aquest acte de sobirania, provocat pel TC, la nostra feina és estar disciplinadament amb les nostres institucions per defensar aquesta independència exercida. Si la comunitat internacional pressiona per desencallar el conflicte democràticament, estarem disciplinadament amb el referèndum. Si la cosa exigeix una DUI formal i solemne, la nostra feina serà, també disciplinadament, ser-hi per donar-hi suport.

Jo faig plena confiança a Govern i majoria de Junts pel Sí. M'agradaria que CUP es fes mereixedora també de la meva confiança, voldria donar-los-hi, perquè implicaria que tornem a tenir majoria parlamentària per la independència. Crec que l'actitud que requereix el moment és disciplina i confiança, i no pensar que tots tenim una ocurrència que és la bona per arribar al final del procés.

Ho tenim a tocar. La cosa ens pot anar bé o no. En moltes coses només depèn de nosaltres, i seria imperdonable que no estiguéssim a l'alçada. En moltes altres coses no només dependrà de nosaltres, però si nosaltres ja no estem a l'alçada, fracassarem.

El moment requereix confiança i disciplina. Porque yo tengo una banda de Rock'N'Roll. Perquè nosaltres tenim una força espectacular, que és la que ens ha portat fins aquí, és la que alimenta el procés i és la que ha de permetre, si tenim una majoria parlamentària indy sòlida, que Parlament i Govern, amb el suport de tots, culminem el procés.

Diumenge Onze de setembre, tothom mobilitzat! Per la independència! Per l'Estat Català!

DONEC PERFICIAM

5 comentaris:

Jere Ferrer ha dit...

D'acord en línies generals.
Només una precisió en el relat per considerar en properes edicions.
El que va desencadenar el procés, crec, no va ser 11-9-2012, sinó juliol 2010. Recordo perfectament la manifestació contra la sentència retallant l'Estatut. Allà, espontàniament, la gent vàrem dir que no al pacte fiscal i sí a un estat propi. De tal manera, que quan el MHP Artur Mas va anar a Madrid, per una entrevista ja compromesa per demanar el pacte fiscal, hi va anar per cobrir l'expedient. En aquest moment, CDC és tornà independentista. No era, només, un problema de diners. Era una qüestió de dignitat.

Jere Ferrer ha dit...

Tornant a la manifestació de juliol 2010. Els polítics van voler encapçalar la manifestació. La gent, indignada, els va escridassar. Els representants polítics, entre ells José Montilla, es varen enretirar prudentment. En aquell moment, vaig tenir clar que el poble agafava les regnes. I Artur Mas va recollir el clam.

Lord Nelson ha dit...


Claredat, coherència, disciplina, lleialtat... bon article, Senyor Abad.

Malauradament, sembla que anirà in crescendo el soroll produït per estrategs il·luminats i milhomes. Però ho veig com un senyal que el procés segueix avançant. Tanmateix, trobo a faltar alguna veu autoritzada -Fernández, Baños-, que exigeixi a la CUP que respecti a la Mesa del Parlament de la què no en van voler formar part. I ja veurem quan s'actuï contra la Presidenta Forcadell i altres membres de la Mesa, com responen tots aquests que de facto, fins ara, prefereixen una Catalunya sota la monarquia espanyola. De moment busquen el camuflatge, eh! Fachín, rememorant el 40è aniversari de la Diada de Sant Boi i, de pas, a veure si fan empassar-s'hi al personal que allò anava d'instaurar els soviets a Catalunya.

Contra la desconfiança i l'enemic intern, ja ens hem inscrit per a aquest 11S. Hi serem, per la llibertat de Catalunya i l'Estat Català.

Molt bo també el seu anterior article, Senyor Abad. En definitiva es tracta que els poders públics democràtics no discriminin ningú per ideologia, opinió, llengua, etc. Sí, la Generalitat, d'alguna forma, hauria de reconèixer Loquillo.

Ramon Tàpias ha dit...

Estic d'acord. Juliol 2010 i la societat civil és el punt de partida.

Ramon Tàpias ha dit...

Estic d'acord. Juliol 2010 i la societat civil és el punt de partida.