 |
| The Guardian |
El primer cop que vaig sentir aquesta cosa que sents quan penses està a punt de caure't a sobre "la del pulpo" fou a la Facultat, l'any 1985. Jo feia segon de Dret, i amb un company vam posar una pancarteta convocant a una marxa de La Crida a la Solidaritat de protesta per l'assassinat de Mikel Zabalza. Els ultres de la Facultat em van envoltar (uns 8-10) i només la intervenció de qui llavors era líder estudiantil de la Facultat, Ricard Gomà, dient que si em tocaven no pararia fins que els expulsessin a tots, els va fer desistir, quan ja em tenien encerclat contra la paret.
La tensió amb la ultradreta a la Facultat va ser permanent durant tots els anys de la carrera. Ja ho he explicat més d'un cop. El dia que més POR vaig passar, en majúscules, i no per mi, sinó pel que podia passar, va ser quan vam organitzar un acte amb l'eurodiputat d'HB Txema Montero. Aquell dia la ultradreta de la Facultat es va fer acompanyar de tot el "fatxerio nacional". M'anaven parant pels passadissos "Abad, hoy te has pasado", "Abad, a ver como sales de esta" mentre s'obrien les jaquetes i m'ensenyaven les pistoles que portaven.
O com aquella nit de recompte electoral d'unes eleccions estudiantils quan un dels ultres, que feia dos com jo, sin mediar palabra, em va agafar el cap i em va començar a colpejar contra la paret. El va parar el jefecillo dels ultres d'aleshores, actual regidor del PP "déjalo desgraciado, que lo matas". Per sort li va fer cas.
Aquest mateix jefe dels ultres fou qui, quan vaig acabar la carrera em va dir allò de "Abad, no sabes las veces que nos hemos reunido para darte una paliza, pero nunca nos hemos decidido. Tienes huevos".
Tenir ous no m'ha servit perquè en la Barcelona dels 80s i de la primera meitat dels 90 la ultradreta em rebentés el nas una vegada, m'amenacés a mi posant una navalla al coll del meu germà, em perseguissin (a mi i a dos camarades més) navalla en mà pel barri o em colpegessin trencant-me les ulleres un parell de vegades. I molt més recentment -fa dos anys-, que uns tipus cantant el cara el sol braç en alt em trenquessin la llengua i dues dents.
A mi la senyora Colau i els Comuns no m'han de donar cap lliçó de plantar cara a la ultradreta ni m'han d'explicar què és el franquisme, perquè he viscut la violència dels seus hereus en primera persona més cops dels que hauria volgut. Sé el que és la ultradreta, sé el que és la seva violència i sé el que durant molts anys (fins desplegament de Mossos) havia estat la seva impunitat.
Tampoc no em cal que la senyora Colau m'ompli l'esplanada del Born d'escultures franquistes, les que tota la vida havíem lluitat per treure de la ciutat, per fer cap performance de memòria franquista.
No cal que ens expliqui el que és un avi capità de l'exèrcit de la República, presoner tres anys al castell de Montjuic. No cal que ens expliqui el drama d'una família desplaçada des de l'horror de la Batalla de l'Ebre a la fam, la misèria i la humiliació de la Barcelona franquista del 39, del 40 i del 41.
Tres anys de presó per haver-se mantingut lleial a l'exèrcit de la República poden semblar un càstig fort. Però "no és res" quan alguns amics meus m'expliquen el seu avi desaparegut durant la batalla de l'Ebre. O els qui es van exiliar. O els qui van estar a camps de concentració.
No, senyora Colau, tot això no cal que ens ho expliqui. Ho sabem massa. Ho hem patit massa. Forma part, més que de la nostra memòria, de la nostra vida i mort.
Per això ahir dilluns vam anar davant el Born, on aquesta exposició merdosa que ha programat la senyora Colau ha omplert d'estàtues i monuments franquistes la plaça de l'indret més emblemàtic de la desfeta del 1714, que només hem pogut recuperar més de 300 anys després.
Per què fan tot això? es preguntava molta de la gent que hi era.
Aquest personatge de les clavegueres del món d'ICV-EUA, comuns, colauers, etc que és en Jordi Guillot ens ho va explicar, des de la sinceritat de qui no és res i no pot evitar dir les coses com són i no com els seus primeres files han intentat vendre'ns-ho:
"El Born no forma part de la meva memòria històrica, si els fossars del castell de Montjuic i el Camp de la Bota"
És això. La repugnant exhibició de simbologia franquista al Born només té per objectiu ser una provocació tan bèstia que aconsegueixi "tapar" el Born com a espai de memòria col·lectiva del 1714.
I un altre atac de sinceritat d'una altra dels Comuns, la senadora Sara Vila, va acabar de tancar el cercle de tot el que realment hi havia darrere d'aquesta operació nauseabunda:
"No es tractava d'un debat entre independentistes i no independentistes sinó d'organitzacions que van lluitar contra el franquisme, ni CiU ni ERC"
Ja ho tenim. La memòria comença a partir del 1939, i ni CiU ni ERC no formen part d'aquesta memòria. Quins pebrots.
El passat dissabte 15 d'octubre s'havia esdevingut el 76è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, el nostre President Màrtir (a un dels fossars del castell de Montjuïc que reclamava l'indecent Guillot, el de Santa Eulàlia). L'afusellaven mentre els presoners de l'exèrcit republicà, com el meu avui, omplien les cel·les del castell i vivien aquell moment amb una desesperança total.
Però vet aquí que en aquella Barcelona i Catalunya de la més dura i salvatge repressió franquista, dels 40, uns joves, la secció militar del Front Nacional de Catalunya, es juguen la vida creuant la frontera amb militars aliats, refugiats -entre ells molts jueus- i amb accions de tot tipus contra la dictadura feixista. Sabien que no tenien cap possibilitat de derrotar el règim, però van viure i lluitar "obrint camins a l'esperança".
Sí, eren joves del Front Nacional de Catalunya, joves patriotes, joves independentistes. Com en Ferran Marull, mort recentment, aquest mes de setembre.
En Ferran Marull, amb en Jaume Castells, col·locà, el 1946, una càrrega explosiva de 8 cartutxos de dinamita al local del Sindicato Español Universitario (SEU) a la Universitat de Barcelona. Ho varen fer al migdia, quan el local era buit. En aquell local els falangistes torturaven tots els estudiants sospitosos de catalanisme.
El 1949 s'hagué d'exiliar. Amb ell desapareix l'últim dels membres vius de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya, la gran organització independentista de la postguerra, tant a l'interior de Catalunya com a l'exili.
Sí, aquests que segons la senadora dels comuns Sara Vila ni existíem ni havíem lluitat contra el franquisme.
La secció militar del FNC havia perpetrat accions de tot tipus. L'Onze de Setembre de 1944 un escamot dirigit per Martínez i Vendrell va penjar una senyera al transbordador aeri del port de Barcelona.
Sí, l'Onze de Setembre, aquesta data que segons el senyor Guillot, d'ICV, no existeix ni forma part de la nostra memòria. Aquell 11 de setembre del 1944, enmig d'una repressió ferotge, un escamot de joves independentistes, aquests que no lluitaven contra el franquisme, van tenir els collons de penjar una senyera al cable del transbordador de l'aeri, que va poder veure tota la ciutat.
I, quines coses, eh, colauers, el 24 de març del 1946, sí, del 1946, la secció militar del FNC va volar el monument a La Victoria franquista, el que ara la vostra lideressa, la senyora Colau, ens exhibeix a l'esplanada del Born.
La història dels Comuns vindria a ser que tot comença amb ells. El Born no té sentit perquè només hi ha memòria a partir del 39, i en aquesta memòria els indepes no hi som. S'ha de ser molt i molt pocavergonya per perpetrar una operació tan repugnant.
Suposo que per això ahir ens vam concentrar un grapat de patriotes davant del Born. Suposo que per això ahir també uns xicots de les JERC van voler expressar amb rotunditat la seva protesta amb tot plegat. I fixeu-vos com és de curiosa la vida. La senyora Colau i els Comuns, durant la darrera campanya electoral de les municipals, van rebentar, via PAH, tots els mítings de la resta de candidats. La resta de candidats es van ressignar als numerets que sistemàticament els hi muntaven i els deixaven fer.
Però ahir aquests Comuns van blindar violentament l'accés a l'interior del Born on es desenvolupava la inauguració oficial, i vam impedir, amb violència, que els joves de les JERC accedissin al recinte. Hay que ver las vueltas que da la vida, eh, Colau?
En la topada amb la seguretat dels colauers un jove de les JERC va resultar ferit i va haver de ser evacuat amb ambulància. Mentre el metge i els auxiliars de l'ambulància atenien el jove i el pujaven al vehicle en camilla, darrere meu un grupet de 4 Comuns, algun de l'entorn molt directe de la Colau anaven fent "risitas", se n'enfotien.
No, Colau, no Comuns. LLIÇONS NI UNA!
El vostre intent de vexar la memòria de lluita i patiment associada a la història de la Nació Catalana perpetrant aquest ultratge al Born és un pas que no hauríeu d'haver fet mai.
DONEC PERFICIAM
La tensió amb la ultradreta a la Facultat va ser permanent durant tots els anys de la carrera. Ja ho he explicat més d'un cop. El dia que més POR vaig passar, en majúscules, i no per mi, sinó pel que podia passar, va ser quan vam organitzar un acte amb l'eurodiputat d'HB Txema Montero. Aquell dia la ultradreta de la Facultat es va fer acompanyar de tot el "fatxerio nacional". M'anaven parant pels passadissos "Abad, hoy te has pasado", "Abad, a ver como sales de esta" mentre s'obrien les jaquetes i m'ensenyaven les pistoles que portaven.
O com aquella nit de recompte electoral d'unes eleccions estudiantils quan un dels ultres, que feia dos com jo, sin mediar palabra, em va agafar el cap i em va començar a colpejar contra la paret. El va parar el jefecillo dels ultres d'aleshores, actual regidor del PP "déjalo desgraciado, que lo matas". Per sort li va fer cas.
Aquest mateix jefe dels ultres fou qui, quan vaig acabar la carrera em va dir allò de "Abad, no sabes las veces que nos hemos reunido para darte una paliza, pero nunca nos hemos decidido. Tienes huevos".
Tenir ous no m'ha servit perquè en la Barcelona dels 80s i de la primera meitat dels 90 la ultradreta em rebentés el nas una vegada, m'amenacés a mi posant una navalla al coll del meu germà, em perseguissin (a mi i a dos camarades més) navalla en mà pel barri o em colpegessin trencant-me les ulleres un parell de vegades. I molt més recentment -fa dos anys-, que uns tipus cantant el cara el sol braç en alt em trenquessin la llengua i dues dents.
A mi la senyora Colau i els Comuns no m'han de donar cap lliçó de plantar cara a la ultradreta ni m'han d'explicar què és el franquisme, perquè he viscut la violència dels seus hereus en primera persona més cops dels que hauria volgut. Sé el que és la ultradreta, sé el que és la seva violència i sé el que durant molts anys (fins desplegament de Mossos) havia estat la seva impunitat.
Tampoc no em cal que la senyora Colau m'ompli l'esplanada del Born d'escultures franquistes, les que tota la vida havíem lluitat per treure de la ciutat, per fer cap performance de memòria franquista.
No cal que ens expliqui el que és un avi capità de l'exèrcit de la República, presoner tres anys al castell de Montjuic. No cal que ens expliqui el drama d'una família desplaçada des de l'horror de la Batalla de l'Ebre a la fam, la misèria i la humiliació de la Barcelona franquista del 39, del 40 i del 41.
Tres anys de presó per haver-se mantingut lleial a l'exèrcit de la República poden semblar un càstig fort. Però "no és res" quan alguns amics meus m'expliquen el seu avi desaparegut durant la batalla de l'Ebre. O els qui es van exiliar. O els qui van estar a camps de concentració.
No, senyora Colau, tot això no cal que ens ho expliqui. Ho sabem massa. Ho hem patit massa. Forma part, més que de la nostra memòria, de la nostra vida i mort.
Per això ahir dilluns vam anar davant el Born, on aquesta exposició merdosa que ha programat la senyora Colau ha omplert d'estàtues i monuments franquistes la plaça de l'indret més emblemàtic de la desfeta del 1714, que només hem pogut recuperar més de 300 anys després.
Per què fan tot això? es preguntava molta de la gent que hi era.
Aquest personatge de les clavegueres del món d'ICV-EUA, comuns, colauers, etc que és en Jordi Guillot ens ho va explicar, des de la sinceritat de qui no és res i no pot evitar dir les coses com són i no com els seus primeres files han intentat vendre'ns-ho:
"El Born no forma part de la meva memòria històrica, si els fossars del castell de Montjuic i el Camp de la Bota"
És això. La repugnant exhibició de simbologia franquista al Born només té per objectiu ser una provocació tan bèstia que aconsegueixi "tapar" el Born com a espai de memòria col·lectiva del 1714.
I un altre atac de sinceritat d'una altra dels Comuns, la senadora Sara Vila, va acabar de tancar el cercle de tot el que realment hi havia darrere d'aquesta operació nauseabunda:
"No es tractava d'un debat entre independentistes i no independentistes sinó d'organitzacions que van lluitar contra el franquisme, ni CiU ni ERC"
Ja ho tenim. La memòria comença a partir del 1939, i ni CiU ni ERC no formen part d'aquesta memòria. Quins pebrots.
El passat dissabte 15 d'octubre s'havia esdevingut el 76è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, el nostre President Màrtir (a un dels fossars del castell de Montjuïc que reclamava l'indecent Guillot, el de Santa Eulàlia). L'afusellaven mentre els presoners de l'exèrcit republicà, com el meu avui, omplien les cel·les del castell i vivien aquell moment amb una desesperança total.
Però vet aquí que en aquella Barcelona i Catalunya de la més dura i salvatge repressió franquista, dels 40, uns joves, la secció militar del Front Nacional de Catalunya, es juguen la vida creuant la frontera amb militars aliats, refugiats -entre ells molts jueus- i amb accions de tot tipus contra la dictadura feixista. Sabien que no tenien cap possibilitat de derrotar el règim, però van viure i lluitar "obrint camins a l'esperança".
Sí, eren joves del Front Nacional de Catalunya, joves patriotes, joves independentistes. Com en Ferran Marull, mort recentment, aquest mes de setembre.
En Ferran Marull, amb en Jaume Castells, col·locà, el 1946, una càrrega explosiva de 8 cartutxos de dinamita al local del Sindicato Español Universitario (SEU) a la Universitat de Barcelona. Ho varen fer al migdia, quan el local era buit. En aquell local els falangistes torturaven tots els estudiants sospitosos de catalanisme.
El 1949 s'hagué d'exiliar. Amb ell desapareix l'últim dels membres vius de la Secció Militar del Front Nacional de Catalunya, la gran organització independentista de la postguerra, tant a l'interior de Catalunya com a l'exili.
Sí, aquests que segons la senadora dels comuns Sara Vila ni existíem ni havíem lluitat contra el franquisme.
La secció militar del FNC havia perpetrat accions de tot tipus. L'Onze de Setembre de 1944 un escamot dirigit per Martínez i Vendrell va penjar una senyera al transbordador aeri del port de Barcelona.
Sí, l'Onze de Setembre, aquesta data que segons el senyor Guillot, d'ICV, no existeix ni forma part de la nostra memòria. Aquell 11 de setembre del 1944, enmig d'una repressió ferotge, un escamot de joves independentistes, aquests que no lluitaven contra el franquisme, van tenir els collons de penjar una senyera al cable del transbordador de l'aeri, que va poder veure tota la ciutat.
I, quines coses, eh, colauers, el 24 de març del 1946, sí, del 1946, la secció militar del FNC va volar el monument a La Victoria franquista, el que ara la vostra lideressa, la senyora Colau, ens exhibeix a l'esplanada del Born.
La història dels Comuns vindria a ser que tot comença amb ells. El Born no té sentit perquè només hi ha memòria a partir del 39, i en aquesta memòria els indepes no hi som. S'ha de ser molt i molt pocavergonya per perpetrar una operació tan repugnant.
Suposo que per això ahir ens vam concentrar un grapat de patriotes davant del Born. Suposo que per això ahir també uns xicots de les JERC van voler expressar amb rotunditat la seva protesta amb tot plegat. I fixeu-vos com és de curiosa la vida. La senyora Colau i els Comuns, durant la darrera campanya electoral de les municipals, van rebentar, via PAH, tots els mítings de la resta de candidats. La resta de candidats es van ressignar als numerets que sistemàticament els hi muntaven i els deixaven fer.
Però ahir aquests Comuns van blindar violentament l'accés a l'interior del Born on es desenvolupava la inauguració oficial, i vam impedir, amb violència, que els joves de les JERC accedissin al recinte. Hay que ver las vueltas que da la vida, eh, Colau?
En la topada amb la seguretat dels colauers un jove de les JERC va resultar ferit i va haver de ser evacuat amb ambulància. Mentre el metge i els auxiliars de l'ambulància atenien el jove i el pujaven al vehicle en camilla, darrere meu un grupet de 4 Comuns, algun de l'entorn molt directe de la Colau anaven fent "risitas", se n'enfotien.
No, Colau, no Comuns. LLIÇONS NI UNA!
El vostre intent de vexar la memòria de lluita i patiment associada a la història de la Nació Catalana perpetrant aquest ultratge al Born és un pas que no hauríeu d'haver fet mai.
DONEC PERFICIAM
Entrades
2 comentaris:
Totalment d'acord. Jo ha ho he dit manta vegades. No avançarem ni un centímetre cap a la independència fins que no dispensem a tots els dirigents de la colauada el mateix tracte que ha rebut Duran i que va rebre el PSC. Fins que tots els sobiranistes catalans, especialment els d'esquerres, no se n'adonin que votar comuns és llençar el vot a les escombraries d'Espanya, és apostar contra la independència i per la submissió a Espanya, no avançarem. És la babaueria de voler tant sí com no fer passar els dirigents comuns per "sobiranistes" negant-se a veure i a denunciar el seu espanyolisme irreversible, el que està aturant el procés i el què el pot acabar podrint. Signat: Isabel C.
Bravo! Senyor Abad. En té "huevos" i raó, i dignitat, i lleialtat al país...
Publica un comentari a l'entrada