(Aviso: és un article llarg, perquè de fet és una crònica d'aquests anys cabdals de la nostra història, intentant veure les coses en perspectiva per poder-les valorar millor, perquè és clau ser conscients d'allò que hem fet bé, i dels problemes o errors que hem pogut cometre, per evitar-los. Cal perspectiva i cal estratègia. I en qualsevol estratègia el que és determinant és identificar el motor que l'alimenta. I aquest motor cal dir-ho alt i clar ha estat, és i serà l'ANC. He fet una crònica política -la meva- i personal, perquè crec és important reflexionem també al voltant del nostre compromís, de la nostra actitud, del nostre potencial. Individual i col·lectiu)
-------------------------------------------------------------------------
Jo sí que me'n recordo, i molt, de com estàvem el 2012. Ja no em remeto a què era i com estava l'independentisme a finals del s.XX, durant els anys 80s i 90s. Ni a com vam començar el s.XXI, amb un independentisme regalant les claus a PSC-PSOE i ICV constituint 2 tripartits seguits.
L'any 2012 governava CiU en minoria, que acudia al PP de la Sanchez Camacho per aconseguir les majories parlamentàries que necessitaven per governar. Era una CiU que havia assumit com a eix central de la seva estratègia "el dret a decidir", que es reclamava "en tot". Però la paraula "independència" ni es pronunciava.
Aquell 2012 Oriol Junqueras havia esdevingut el líder d'una ERC que havia quedat trinxada, residualitzada, castigadíssima, després dels dos tripartits.
Reagrupament havia fracassat i quedat extraparlamentari, mentre que una acabada de crear SI, amb en Jan Laporta com a cap de cartell, havia aconseguit entrar al Parlament amb 3 diputats tan dispars entre ells com el mateix Laporta, en López-Tena i n'Strubell.
I la CUP no només era extraparlamentària, és que ni es presentava a cap elecció que ultrapassés l'àmbit municipal, on tenien un grapat de regidors dispersos pel país.
La societat civil era poca cosa més que una espècie de poble del far west abandonat d'aquests dels spaguetti-westerns, per on circulaven uns quants temeraris o aventurers, promovent tot d'iniciatives tan ben intencionades com aïllades de cap estratègia global, i sense cap continuïtat. Hi havia hagut la Plataforma pel Dret a Decidir, que va convocar algunes de les manis indys més importants que fins aleshores s'havien fet, però que va acabar autodestruint-se. Hi havia tot el tema de les consultes que s'havien fet arreu del territori, a partir de l'espurna que va saltar amb la consulta d'Arenys. Hi havia hagut aquell primer desplaçament massiu a Brussel·les, convocat pels "10.000 a Brussel·les". I Òmnium es dedicava al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Tot això, també cal dir-ho, convivia amb moltes altres associacions però que es movien a un nivell micro o local.
A nivell personal, per resumir-ho ràpidament, havia participat de la fundació de Reagrupament, i n'havia sortit per la teulada amb molts altres companys quan el doctor Carretero va voler convertir aquell projecte, que feia de la regeneració democràtica bandera, en un projecte personalista, en el que s'havia d'acceptar incondicionalment el seu ordeno, mando y antojos. Alguns companys, molts, dels que vam oposar-nos-hi van acabar participant en la fundació de Solidaritat. Però jo, una mica desenganyat d'aquestes històries, vaig decidir que en les eleccions del 2010 el vot indepe més útil era el vot a Mas, i així ho vaig fer públic, per primera vegada votava CiU.
Pel que fa a l'activisme civil, havia anat a les manis de la Plataforma, i havia participat com a voluntari en les consultes: vam ajudar en el dispositiu de seguretat a les consultes a la Garrotxa, em vaig implicar en l'organització de la consulta a Cornellà de Llobregat i novament vaig participar com a voluntari el dia de la consulta a Barcelona. També m'havia implicat en l'organització de la marxa dels "10.000 a Brussel·les", de la mà de l'amic Enric Canela, que en fou el promotor. I també formava part del laboratori d'idees i projectes "La Fàbrica", que va impulsar el professor Salvador Cardús.
O sigui que quan vam començar aquell any 2012 tot plegat era poca cosa més que un desert caòtic, en el que anàvem fent, però sense visualitzar cap horitzó possible.
Llavors és quan s'esdevé el miracle, i el mes de març del 2012 l'Assemblea Nacional Catalana fa la seva assemblea fundacional omplint el Palau Sant Jordi. Jo no en sabia res, fins un parell de setmanes abans, quan un vell amic i patriota em va trucar per demanar-me si podíem ajudar fent de voluntaris, i em va explicar una mica tota la moguda. Dit i fet: cap al Sant Jordi, a fer de voluntaris, en aquella assemblea fundacional. Ulls com a plats. Estava naixent alguna cosa diferent a tot el que fins aleshores havíem vist, i apuntava molt amunt, amb molta ambició.
Immediatament després d'aquell acte fundacional l'ANC es va abocar a fer activisme, a donar a conèixer el projecte, a mobilitzar gent, a constituir assemblees locals, etc. El mes de juny aquell vell amic i patriota em va tornar a trucar per saber si podia comptar amb mi i la meva colla d'amics, com a voluntaris per la mani de l'Onze. Vam dir que sí. I des d'aquella trucada fins el mateix Onze ja es va veure que allò anava creixent i creixent. El primer que em van comentar és que hi hauria un acte central a Plaça Catalunya. Però com la cosa cada cop agafava més i més volum, ja a l'estiu ens varen dir que sortiríem de Passeig de Gràcia/Gran Via. I finalment, pocs dies abans de l'Onze, que la capçalera de la mani sortiria de Pau Claris amb Casp. Però eren les 16:00 de la tarda d'aquell 11S del 2012 i davant de la capçalera oficial ja estava absolutament plena tota la Via Laietana, fins abaix de tot, i Marquès de l'Argentera fins l'escenari situat davant l'Estació de França. I darrere la capçalera, tota la Gran Via i Passeig de Gràcia fins més amunt de la Diagonal. En un moment donat el meu vell amic i patriota ens va demanar que acompanyéssim la Presidenta de l'ANC, Carme Forcadell i un grup heterogeni de líders polítics i municipals que estaven a la capçalera fins el Parlament, on estava esperant la presidenta Núria de Gispert, a través del barri de la Ribera, atès que era impossible que la capçalera avancés, perquè des d'escenari de final fins la Diagonal tot estava ple de gent. I natres vam fer el que ens vam demanar, vam obrir pas per Casp direcció Besòs, ens vam endinsar pel barri de la Ribera, fins sortir al Born i llavors, pel darrere de l'escenari, conduir la delegació a través del parc de la Ciutadella fins al Parlament. Segons GU hi havia 1.500.000 de persones omplint tot el centre de Barcelona. Segons l'organització, havíem arribat als dos milions.
Una burrada de gent mai vista, espectacular. L'ANC, aquell moviment que es fundava tot just feia uns mesos, acabava d'erigir-se en el gran actor del moviment independentista català, en el gran motor que fins llavors no havia existit. L'ANC, aquell Onze inoblidable, havia demostrat era capaç de connectar i mobilitzar tot l'independentisme, fins i tot gent que potser fins llavors encara no sabia ho era.
L'impacte polític de la mobilització fou tan gran que obligà el President Mas a moure fitxa. Va fer la clàssica obertura catalana plantejant al Presidente del Gobierno de España, Mariano Rajoy, un pacte fiscal, que aquest va rebutjar. Aquest rebuig va conduir Mas a convocar eleccions anticipades. Unes eleccions a les que ja es va presentar amb un programa explícitament autodeterminista, i amb el compromís d'un referèndum.
D'aquelles eleccions en Mas no va sortir-ne tot el reforçat que s'esperava, pel constant desgast a que el sotmetia el seu soci Duran i Lleida i perquè en aquells mesos l'estat espanyol ja va començar la seva guerra bruta contra el procés indy, centrant-se en Mas i Convergència. Però ERC va ressuscitar, de la mà del lideratge d'Oriol Junqueras. Aquella ERC del 2012 tenia una actitud absolutament constructiva. CiU i ERC sumaven majoria absoluta autodeterminista, i això va permetre formar govern.
El panorama polític indy el completava la irrupció de la CUP al Parlament, amb 3 diputats, encapçalats per un líder formidable com va demostrar ser en David Fernández, molt ben acompanyat per un sòlid Quim Arrufat. I Solidaritat va desaparèixer. L'estratègia López Tena de considerar i tractar de traïdors tots els que no s'alineessin amb les seves soflames els va conduir a desaparèixer.
L'any següent, el 2013, l'ANC va tornar-ne a ser la protagonista absoluta. Les campanyes per la independència se succeïen una darrere l'altra (signa un vot, sobirania fiscal, etc) mentre el desplegament territorial arribava a totes les comarques i gairebé a tots els pobles. El mes de juny del 2013, amb Òmnium, s'organitzà el Concert per la Llibertat, que omplí el Camp Nou de música i d'independència. Més de 90.000 persones. També vam donar un cop de mà treballant de voluntaris.
Però el 2013 va entrar a la història de l'independentisme perquè l'ANC va aconseguir protagonitzar la que potser ha estat la mobilització més extraordinària que mai hem fet: la VIA CATALANA, una immensa cadena humana de més de 400 km, de punta a punta de país, amb milions de persones desplaçades d'arreu al llarg de tota la Via per agafar-se les mans i donar forma així a aquesta mobilització excepcional, irrepetible, única. També vam donar un cop de mà com a voluntaris a la ciutat de Barcelona, cobrint fins a 7 àrees per on transcorria la Via i que tenien necessitats organitzatives molt exigents.
El 2014 l'ANC liderava el moviment pel referèndum d'independència, davant les públiques desavinences que, als ulls de tothom, començava a protagonitzar ERC envers Mas i el seu Govern. L'ANC impulsa processos participatius sobre el país que volem, i lidera la campanya Ara és l'hora amb la que finalment es van posar tots els motors del país en marxa cap a la consulta del 9N. Abans, però, vam assistir a un estiu de guerra bruta total contra el procés, amb l'esclat del cas Pujol. L'Estat ho va apostar tot a que la intoxicació massiva, associant el procés amb corrupció, aconseguiria desmobilitzar l'independentisme. Enmig d'aquesta estratègia de l'estat d'omplir-ho tot de merda perquè aquest riu de merda ens arrossegués fins ofegar-nos, vam arribar a un nou Onze. L'ANC va gestionar altre cop el repte en un moment complicadíssim, i va convocar la també mundialment famosa V, una concentració amb vèrtex a Glòries i dos ramals que creuaven la ciutat: la Diagonal i la Gran Via. Però tothom es feia la mateixa pregunta: amb tot el que estava passant, es mantindria la mobilització? I la mobilització fou extraordinària. Tota la Diagonal, des de Glòries fins Esplugues, i tota la Gran Via, des de Glòries fins l'Hospitalet.
1.800.000 persones segons GU. Extraordinari.
El gobierno de España i tot l'unionisme havien estat els dies previs a aquell Onze, anticipant un fracàs segur. I quan van veure què havia passat es van col·lapsar. Un cop més l'ANC va aconseguir mobilitzar milions de persones, canalitzant una unitat excepcional. I així, amb aquesta força, vam arribar al 9N. I vam aconseguir que fos un èxit excepcional.
Però l'èxit èpic del 9N ens va durar molt poc. Els partits polítics van ser incapaços de gestionar aquella formidable mobilització democràtica, que va oferir un resultat inequívoc. La confiança entre ERC i CiU estava absolutament trencada i no hi havia manera de fer res plegats. L'estratègia majoritària, compartida pel Govern, Convergència i ANC era anar a unes eleccions refrendàries, en termes d'un vot Sí o No a la indy, inequívoc. Però perquè això fos possible calia que tots els partits que volien la indy anessin junts. I ERC s'hi oposava sistemàticament. Van ser uns mesos horrorosos.
Un cop més l'Assemblea va ser clau per poder sortir d'aquell atzucac en el que estàvem atrapats aquells primers mesos del 2015. L'amenaça de "saltar" a la palestra política i presentar-se a les eleccions, de promoure una llista civil, va acollonir tothom. I el desgast que ERC patia en termes electorals segons totes les enquestes, va permetre un nou miracle: gestar Junts pel Sí. Però aquells mesos havien fet molt de mal.
La CUP no va participar de la proposta unitària. Això va crear una situació molt i molt complicada en termes polítics. L'extraordinari paper i lideratge que havia tingut David Fernandez al capdavant de la CUP al Parlament els va permetre atreure nous votants, per més que en David ja no formés part de la candidatura. I la reacció de part dels votants d'ERC, els més alineats amb el discurs de haterisme anticonvergent que la direcció d'ERC estava promovent des de feia tants mesos, van traslladar una gran bossa de vot de sempre d'ERC a la CUP, superior als cent mil vots.
I així ens vam trobar que Junts pel Sí no va poder assolir la majoria absoluta, fet que era clau no només per poder evidenciar davant tot el món que el poble de Catalunya havia votat Sí a la independència, sinó per poder fer la independència d'una manera sòlida.
Sí, Junts pel Sí i la CUP, que havia passat de 3 a 10 diputats, sumaven majoria absoluta, una majoria per la independència. Això era així. Però aquí s'acabaven les bones notícies, i vam entrar en una nova espiral autodestructiva. Van ser mesos en els que ens vam abraonar al trist espectacle de la baralla permanent, de l'arrencar-se els ulls, del voler liquidar l'altre, i no construir res amb l'altre.
Aquella CUP, que no era la del David, evidenciava cada dia que, sumant per ser majoria per la independència, esdevenien un obstacle per fer la independència. L'agonia la va resoldre el President Mas, assumint fer un pas al costat com a preu polític per poder arrencar algun acord amb la CUP i no haver d'anar a noves eleccions. I així Puigdemont esdevingué el nou President. L'acord que per a la CUP era la victòria d'haver enviat Mas a la paperera de la història, implicava per a la CUP alguns compromisos, pocs, però alguns sí, com a contrapartida. N'hi havia dos de fonamentals: la CUP no votaria mai amb el PP per evitar que el Govern sortís derrotat i desgastat a força de perdre votacions al Parlament. I, segon gran compromís assumit per la CUP, permetria aprovar els pressupostos.
Doncs bé, la CUP es va fer un fart de votar amb el PP, únicament per desgastar al Govern. I arribat el moment d'aprovar els pressupostos, la CUP va dir que els pactes muten, que donde dije digo digo Diego... i va impedir-ne l'aprovació.
A tot això, jo, des d'octubre 2015, estava col·laborant amb diferents comissions de l'ANC amb treballs demoscòpics i anàlisis de resultats electorals, projeccions i moviments de vot, etc, tot intentant aportar criteris científics, dades, a l'objectiu que es plantejava l'ANC de fer créixer l'independentisme actuant sobre els jaciments de vot que anàvem identificant.
I aquell maig de 2016 vaig decidir-me a presentar-me a les eleccions al Secretariat Nacional de l'ANC. Vaig sortir-ne escollit, vaig tenir l'honor de comptar amb un ampli suport dels meus companys de l'Assemblea. Però eren mals temps per a la lírica. Vaig participar de la reunió del Secretariat que va escollir Jordi Sànchez com a President, a qui ja coneixia des de l'època de la Crida, quan vaig començar a militar en l'independentisme, i per qui tenia un gran respecte i una enorme confiança, que en les actuals circumstàncies (amb en Jordi a la presó) és de gran admiració i estima. En Jordi és un independentista nat, una persona molt formada i dotada d'una gran visió política. El seu compromís sempre ha estat i és tan inequívoc com intel·ligent.
Aquell secretariat, un dissabte a Ripoll, va ser el meu primer i últim secretariat. Tenia claríssima la meva confiança plena en el Jordi. Però de la resta de coses anava força perdut. I el desenvolupament de la sessió em va anar desconcertant. Primer perquè vaig flipar que a aquestes alçades encara hi hagués gent al secretariat que es pensessin i reclamessin que les eleccions del Secretariat són "presidencialistes", és a dir, que s'hi escullen càrrecs. Això no és així, no ho ha estat mai, era una manipulació grollera i inadmissible. Les eleccions són a secretaris, per constituir el Secretariat Nacional. Un cop constituit, a partir dels diferents candidats d'entre els membres del secretariat que s'hi presentin, s'escullen tots els càrrecs. Doncs encara hi havia gent defensant que la persona més votada era la que havia de ser President.
I de l'estupefacció vaig passar a un cert i poc dissimulat cabreig, malgrat el respecte que tenia i tinc per aquesta persona, quan una candidata entre els seus mèrits per ser escollida s'atribuïa que a la final de Copa que es jugava l'endemà diumenge a Madrid, finalment s'hi poguessin entrar estelades, que inicialment havia prohibit la delegada del Gobierno. Segons aquesta candidata, el fet que sortís ella promovent una campanya perquè els seguidors del Barça en comptes de les estelades prohibides portessin banderes ara no recordo si eren sueques o daneses, havia estat determinant per aixecar la prohibició. I no. Resulta que jo sóc soci del FCB i llavors era vicepresident d'una penya barcelonista. I quan es va fer pública la resolució de la delegada del gobierno prohibint les estelades, amb els companys de Drets vam decidir presentar un recurs judicial. I en nom meu, com a soci del FCB i com a persona que tenia entrada per a la final, vam presentar la demanda a un jutjat de Madrid. I el jutjat, in extremis, va dictar una mesura cautelar aixecant la prohibició, i emparant la nostra llibertat d'expressió. L'aixecament de la prohibició va ser conseqüència directa de la demanda que en nom meu havien presentat els companys de Drets, res a veure amb campanyes de tuiter per dur banderes sueques o daneses. Sentir allò em va deixar estupefacte.
També m'havia deixat estupefacte un cert discurs que havia induït un partit polític molt concret per a desgastar l'ANC, dient que no es feia res i que calien nous lideratges perquè l'ANC tornés a ser el motor que, segons ells, havia deixat de ser, etc. Té collons el discurset, pensava, però si no parem!!!!! Només des del desconeixement total de la realitat de l'ANC es podia fer un discurset així. Tot allò només tenia per objectiu desgastar l'assemblea, com a càstig per haver-se mantingut neutral davant els partits polítics i no haver-se alineat amb cap, sinó haver actuat sempre d'acord a l'interès general i el pla d'acció aprovat pels socis de l'ANC. I té collons que aquest 2018 hàgim tornat a sentir discursets similars....
Bé, el cert és que aquell va ser el meu primer i últim secretariat perquè l'endemà, quan vaig arribar a Madrid amb l'AVE, amb la meva samarreta del Barça i la meva estelada per assistir a la final de Copa, rebo la notícia que la CUP havia decidit no aprovar els pressupostos, tal i com havia pactat, i deia que "els pactes muten". Allò em superava, però no políticament, sinó en la meva escala de valors. Per a mi, la paraula donada és sagrada. No puc concebre donar la mà a algú com a símbol de segellar un acord i després que això no tingui cap valor perquè "els pactes muten". No puc, és inconcebible una cosa així. I vaig fer un tuit: ‘La CUP demostrant per què la gent sense principis ni valors ni aguanten la mirada ni respecten els pactes. #xusma’
Potser sobrava el hastag #xusma. Potser no vaig ser prou clar en el que volia dir, que era en general: hi ha persones d'honor, que són les que respecten els pactes i la paraula donada, i després estan la resta, la xusma, els que ni respecten els pactes, ni la seva paraula té cap valor, ni et pots fiar d'ells, ni res de res.
Bé, en tot cas el resultat fou contundent. I davant la polèmica que el meu tuit, d'altra banda personal, havia aixecat, vaig parlar amb en Jordi Sànchez, que em va recriminar el tuit i els problemes que havia creat a l'Assemblea, i m'exigia arreglar-ho. Jo li vaig dir que ho lamentava, sobretot per ell i per tota la bona gent de l'ANC, aquell lio, però que aquell tuit reflectia la meva escala de valors, als que no pensava renunciar, i que per tant posava a la seva disposició la meva condició de secretari nacional, que li presentava la meva dimissió. I la va acceptar. Va actuar com el que és, un líder. Va posar pel damunt de tot, l'ANC, com a projecte, com a grup humà i per la unitat interna. La situació li sabia molt de greu, perquè com he dit abans ens coneixíem i havíem treballat junts a la Crida des dels 80's. Però l'ANC estava per sobre de qualsevol consideració personal. I en Jordi Sànchez, com sempre, va fer el correcte, el que tocava fer.
L'incompliment dels pactes i acords per part de la CUP i deixar el país sense pressupost ens va abocar a una nova crisi. No hi havia manera de sortir d'aquella espiral autodestructiva en la que havíem entrat l'estiu 2014. I només l'ANC aconseguia evitar que tot saltés pels aires.
No feia ni un any de la seva elecció i el President Puigdemont va haver de sotmetre's a una moció de confiança. No feia ni dos anys del 9N i no feia ni un any de la victòria independentista del 27S que refrendava el 9N i que implicava un full de ruta amb l'horitzó de fer una DI, de que el Parlament proclamés la independència, a l'empara dels resultats del 9N i del 27S i els nostres desvagats, el nostre estupendisme, es va llençar a fer l'únic que saben fer: enredar. I van començar a escalfar el cap a tothom amb que calia un nou full de ruta i un altre referèndum. I no van parar amb la matraca. No en teníem prou amb l'espiral destructiva en la que estàvem atrapats, que ara els estupendistes, aquests que no han fotut brot mai, es reivindicaven atrapant-nos en un nou discurs de pensament màgic.
Tots els nostres mals se solucionarien si es convocava un referèndum.
-Un altre referèndum?
-No, un de debò!!!!
-Però... què haurà canviat?
-Doncs que ara anem de debò.
-Ah
Jo al·lucinava. Però la idea anava creixent i creixent, i guanyant espai, i cada cop hi havia més gent atrapada per aquest pensament màgic. Fins al punt que l'ANC va haver de convocar una consulta interna a tots els socis per si volien canviar el full de ruta i anar cap a aquest "referèndum" o no. Jo vaig votar no. Però va guanyar el Sí.
I empantanegats i enlluernats per aquest pensament màgic del referèndum, President i Govern van haver-lo d'assumir.
I el 2017 va ser així l'any de l'1-O. No pel referèndum en sí, que no es va aconseguir res que no tinguéssim ja guanyat des del 9N. Va esdevenir metahistòric per la demencial violència policial que va exercir l'estat espanyol, policia i guàrdia civil i per l'èpica resistència de la gent, a tot el país, defensant les urnes, defensant la democràcia.
Tanmateix, el 2017 també haurà estat l'any de la repressió més salvatge, des del 1939, de l'estat espanyol contra Catalunya. Multes, imputacions, detencions, presó, exili, escorcolls, tancament de webs, prohibicions, més multes, més imputacions....
I en aquest escenari de repressió salvatge, novament l'ANC esdevé el pal de paller que vehicula la resposta popular, cívica, no violenta i pacífica. La manifestació que va omplir tot el carrer Marina de mar a muntanya fou una nova fita que inundà tots els mitjans de comunicació del món -excepte, com sempre, els espanyols-. I l'ANC es va abocar en la solidaritat amb els presos i les famílies, en general amb tots els represaliats.
Més enllà d'això, durant els convulsos mesos preparatoris de l'1-O i de tot el que va passar després, l'ANC va actuar sempre amb lleialtat al Govern, i de manera constructiva, empenyent, ajudant, sent-hi, sent-hi sempre. Ara n'hi ha que critiquen aquesta responsabilitat. Acusen l'ANC de no haver liderat i de no haver-se desmarcat del Govern. És demencial. Què volien? Que com que no en teníem prou amb les baralles entre partits, l'ANC també saltés al ring a barallar-se amb tothom? Estem bojos? Tot el que va passar després de l'1-O ha estat un despropòsit. Però la cosa venia de lluny. Arribar a l'1-O va ser un miracle. La gent va fer el miracle. Un miracle en el que gairebé ningú hi creia, potser només el President Puigdemont, l'ANC, Òmnium... i la gent!!!!. Però el 2-O esclata amb tota la seva onada expansiva devastadora l'espiral de desconfiances, d'enganys i d'agendes pròpies partidistes que s'havia anat acumulant els mesos previs. Sense unitat tot se n'anava a la merda. I això l'ANC ho veia, i treballava per evitar una trencadissa que ens arrossegués a tots a la desfeta. Se'n diu responsabilitat.
Han passat 6 anys des d'aquell 2012 amb el que obria aquest article. En termes històrics no és res, és un sospir, per més que a nosaltres ens pugui semblar una eternitat. Només han passat 6 anys, però el que ha passat en aquests 6 anys ha estat prodigiós. De ser un país amb un Govern suportat amb acords amb el PP a tenir un Parlament on la majoria independentista és expressa i inequívoca. De ser un país amb una societat civil sumida en el panchovillisme a tenir una força cívica extraordinària, una capacitat de mobilització excepcional, única.
I el motor d'aquests canvis, d'aquesta evolució, d'aquest haver arribat més lluny que mai en el camí per a aconseguir la independència, té noms i cognoms: Assembla Nacional Catalana.
L'ANC ha estat, és i hem de garantir que segueixi sent, el motor fiable, sòlid i potent que necessitem per fer la independència, que necessitem per construir la República. L'ANC ha estat, és i hem de garantir segueixi sent la veu exigent i l'actuació responsable. L'ANC ha estat, és i hem de garantir segueixi sent neutral davant els partits polítics i les seves espirals destructives, i aquesta neutralitat no vol dir no tenir opinió, sinó no tenir cap por en dir a les coses pel seu nom, en posicionar-se i empènyer en el que es consideri la direcció correcta, fins i tot si això emprenya algun partit. El que alguns semblen reclamar, de que l'ANC s'abstingui de posicionar-se, per no contradir a cap partit, ens abocaria a la paràlisi més absoluta.
Som on som gràcies a l'ANC. Crec que tots hem d'agrair-ho molt a tots els responsables que ha tingut l'ANC i han fet tota aquesta feina tan descomunal en el que va del 2012 a avui. I més que un agraïment cal un enorme reconeixement a tots aquests milers i milers de voluntaris de l'ANC que sempre hi són, que sempre hi van, perquè ells són l'única benzina possible per a aquest únic motor possible que és l'ANC.
Per a seguir necessitem evolucionar i adaptar-nos a les noves circumstàncies, que són radicalment diferents de les del 2012. Necessitem confiar en el nou secretariat que aquest cap de setmana hem escollit. Estic segur que sabran liderar aquesta nova etapa, mantenint-nos fidels als valors que ens han permès arribar fins aquí. En el nou secretariat hi ha gent de moltíssima vàlua, hi ha gent de perfils i de trajectòries molt diferents. Confiem siguin capaços, d'entre tots ells, d'entre tots els que han sortit escollits secretaris nacionals, triar les persones que millor puguin liderar aquesta nova etapa. I que siguin prou generosos per ser un exemple als ulls de tots de la capacitat de treballar plegats, de sumar, d'ajudar-nos.
Nosaltres hi som. I hi serem. Perquè sabem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...
DONEC PERFICIAM
-------------------------------------------------------------------------
Jo sí que me'n recordo, i molt, de com estàvem el 2012. Ja no em remeto a què era i com estava l'independentisme a finals del s.XX, durant els anys 80s i 90s. Ni a com vam començar el s.XXI, amb un independentisme regalant les claus a PSC-PSOE i ICV constituint 2 tripartits seguits.
L'any 2012 governava CiU en minoria, que acudia al PP de la Sanchez Camacho per aconseguir les majories parlamentàries que necessitaven per governar. Era una CiU que havia assumit com a eix central de la seva estratègia "el dret a decidir", que es reclamava "en tot". Però la paraula "independència" ni es pronunciava.
Aquell 2012 Oriol Junqueras havia esdevingut el líder d'una ERC que havia quedat trinxada, residualitzada, castigadíssima, després dels dos tripartits.
Reagrupament havia fracassat i quedat extraparlamentari, mentre que una acabada de crear SI, amb en Jan Laporta com a cap de cartell, havia aconseguit entrar al Parlament amb 3 diputats tan dispars entre ells com el mateix Laporta, en López-Tena i n'Strubell.
I la CUP no només era extraparlamentària, és que ni es presentava a cap elecció que ultrapassés l'àmbit municipal, on tenien un grapat de regidors dispersos pel país.
La societat civil era poca cosa més que una espècie de poble del far west abandonat d'aquests dels spaguetti-westerns, per on circulaven uns quants temeraris o aventurers, promovent tot d'iniciatives tan ben intencionades com aïllades de cap estratègia global, i sense cap continuïtat. Hi havia hagut la Plataforma pel Dret a Decidir, que va convocar algunes de les manis indys més importants que fins aleshores s'havien fet, però que va acabar autodestruint-se. Hi havia tot el tema de les consultes que s'havien fet arreu del territori, a partir de l'espurna que va saltar amb la consulta d'Arenys. Hi havia hagut aquell primer desplaçament massiu a Brussel·les, convocat pels "10.000 a Brussel·les". I Òmnium es dedicava al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Tot això, també cal dir-ho, convivia amb moltes altres associacions però que es movien a un nivell micro o local.
A nivell personal, per resumir-ho ràpidament, havia participat de la fundació de Reagrupament, i n'havia sortit per la teulada amb molts altres companys quan el doctor Carretero va voler convertir aquell projecte, que feia de la regeneració democràtica bandera, en un projecte personalista, en el que s'havia d'acceptar incondicionalment el seu ordeno, mando y antojos. Alguns companys, molts, dels que vam oposar-nos-hi van acabar participant en la fundació de Solidaritat. Però jo, una mica desenganyat d'aquestes històries, vaig decidir que en les eleccions del 2010 el vot indepe més útil era el vot a Mas, i així ho vaig fer públic, per primera vegada votava CiU.
Pel que fa a l'activisme civil, havia anat a les manis de la Plataforma, i havia participat com a voluntari en les consultes: vam ajudar en el dispositiu de seguretat a les consultes a la Garrotxa, em vaig implicar en l'organització de la consulta a Cornellà de Llobregat i novament vaig participar com a voluntari el dia de la consulta a Barcelona. També m'havia implicat en l'organització de la marxa dels "10.000 a Brussel·les", de la mà de l'amic Enric Canela, que en fou el promotor. I també formava part del laboratori d'idees i projectes "La Fàbrica", que va impulsar el professor Salvador Cardús.
O sigui que quan vam començar aquell any 2012 tot plegat era poca cosa més que un desert caòtic, en el que anàvem fent, però sense visualitzar cap horitzó possible.
Llavors és quan s'esdevé el miracle, i el mes de març del 2012 l'Assemblea Nacional Catalana fa la seva assemblea fundacional omplint el Palau Sant Jordi. Jo no en sabia res, fins un parell de setmanes abans, quan un vell amic i patriota em va trucar per demanar-me si podíem ajudar fent de voluntaris, i em va explicar una mica tota la moguda. Dit i fet: cap al Sant Jordi, a fer de voluntaris, en aquella assemblea fundacional. Ulls com a plats. Estava naixent alguna cosa diferent a tot el que fins aleshores havíem vist, i apuntava molt amunt, amb molta ambició.
Immediatament després d'aquell acte fundacional l'ANC es va abocar a fer activisme, a donar a conèixer el projecte, a mobilitzar gent, a constituir assemblees locals, etc. El mes de juny aquell vell amic i patriota em va tornar a trucar per saber si podia comptar amb mi i la meva colla d'amics, com a voluntaris per la mani de l'Onze. Vam dir que sí. I des d'aquella trucada fins el mateix Onze ja es va veure que allò anava creixent i creixent. El primer que em van comentar és que hi hauria un acte central a Plaça Catalunya. Però com la cosa cada cop agafava més i més volum, ja a l'estiu ens varen dir que sortiríem de Passeig de Gràcia/Gran Via. I finalment, pocs dies abans de l'Onze, que la capçalera de la mani sortiria de Pau Claris amb Casp. Però eren les 16:00 de la tarda d'aquell 11S del 2012 i davant de la capçalera oficial ja estava absolutament plena tota la Via Laietana, fins abaix de tot, i Marquès de l'Argentera fins l'escenari situat davant l'Estació de França. I darrere la capçalera, tota la Gran Via i Passeig de Gràcia fins més amunt de la Diagonal. En un moment donat el meu vell amic i patriota ens va demanar que acompanyéssim la Presidenta de l'ANC, Carme Forcadell i un grup heterogeni de líders polítics i municipals que estaven a la capçalera fins el Parlament, on estava esperant la presidenta Núria de Gispert, a través del barri de la Ribera, atès que era impossible que la capçalera avancés, perquè des d'escenari de final fins la Diagonal tot estava ple de gent. I natres vam fer el que ens vam demanar, vam obrir pas per Casp direcció Besòs, ens vam endinsar pel barri de la Ribera, fins sortir al Born i llavors, pel darrere de l'escenari, conduir la delegació a través del parc de la Ciutadella fins al Parlament. Segons GU hi havia 1.500.000 de persones omplint tot el centre de Barcelona. Segons l'organització, havíem arribat als dos milions.
Una burrada de gent mai vista, espectacular. L'ANC, aquell moviment que es fundava tot just feia uns mesos, acabava d'erigir-se en el gran actor del moviment independentista català, en el gran motor que fins llavors no havia existit. L'ANC, aquell Onze inoblidable, havia demostrat era capaç de connectar i mobilitzar tot l'independentisme, fins i tot gent que potser fins llavors encara no sabia ho era.
L'impacte polític de la mobilització fou tan gran que obligà el President Mas a moure fitxa. Va fer la clàssica obertura catalana plantejant al Presidente del Gobierno de España, Mariano Rajoy, un pacte fiscal, que aquest va rebutjar. Aquest rebuig va conduir Mas a convocar eleccions anticipades. Unes eleccions a les que ja es va presentar amb un programa explícitament autodeterminista, i amb el compromís d'un referèndum.
D'aquelles eleccions en Mas no va sortir-ne tot el reforçat que s'esperava, pel constant desgast a que el sotmetia el seu soci Duran i Lleida i perquè en aquells mesos l'estat espanyol ja va començar la seva guerra bruta contra el procés indy, centrant-se en Mas i Convergència. Però ERC va ressuscitar, de la mà del lideratge d'Oriol Junqueras. Aquella ERC del 2012 tenia una actitud absolutament constructiva. CiU i ERC sumaven majoria absoluta autodeterminista, i això va permetre formar govern.
El panorama polític indy el completava la irrupció de la CUP al Parlament, amb 3 diputats, encapçalats per un líder formidable com va demostrar ser en David Fernández, molt ben acompanyat per un sòlid Quim Arrufat. I Solidaritat va desaparèixer. L'estratègia López Tena de considerar i tractar de traïdors tots els que no s'alineessin amb les seves soflames els va conduir a desaparèixer.
L'any següent, el 2013, l'ANC va tornar-ne a ser la protagonista absoluta. Les campanyes per la independència se succeïen una darrere l'altra (signa un vot, sobirania fiscal, etc) mentre el desplegament territorial arribava a totes les comarques i gairebé a tots els pobles. El mes de juny del 2013, amb Òmnium, s'organitzà el Concert per la Llibertat, que omplí el Camp Nou de música i d'independència. Més de 90.000 persones. També vam donar un cop de mà treballant de voluntaris.
Però el 2013 va entrar a la història de l'independentisme perquè l'ANC va aconseguir protagonitzar la que potser ha estat la mobilització més extraordinària que mai hem fet: la VIA CATALANA, una immensa cadena humana de més de 400 km, de punta a punta de país, amb milions de persones desplaçades d'arreu al llarg de tota la Via per agafar-se les mans i donar forma així a aquesta mobilització excepcional, irrepetible, única. També vam donar un cop de mà com a voluntaris a la ciutat de Barcelona, cobrint fins a 7 àrees per on transcorria la Via i que tenien necessitats organitzatives molt exigents.
El 2014 l'ANC liderava el moviment pel referèndum d'independència, davant les públiques desavinences que, als ulls de tothom, començava a protagonitzar ERC envers Mas i el seu Govern. L'ANC impulsa processos participatius sobre el país que volem, i lidera la campanya Ara és l'hora amb la que finalment es van posar tots els motors del país en marxa cap a la consulta del 9N. Abans, però, vam assistir a un estiu de guerra bruta total contra el procés, amb l'esclat del cas Pujol. L'Estat ho va apostar tot a que la intoxicació massiva, associant el procés amb corrupció, aconseguiria desmobilitzar l'independentisme. Enmig d'aquesta estratègia de l'estat d'omplir-ho tot de merda perquè aquest riu de merda ens arrossegués fins ofegar-nos, vam arribar a un nou Onze. L'ANC va gestionar altre cop el repte en un moment complicadíssim, i va convocar la també mundialment famosa V, una concentració amb vèrtex a Glòries i dos ramals que creuaven la ciutat: la Diagonal i la Gran Via. Però tothom es feia la mateixa pregunta: amb tot el que estava passant, es mantindria la mobilització? I la mobilització fou extraordinària. Tota la Diagonal, des de Glòries fins Esplugues, i tota la Gran Via, des de Glòries fins l'Hospitalet.
1.800.000 persones segons GU. Extraordinari.
El gobierno de España i tot l'unionisme havien estat els dies previs a aquell Onze, anticipant un fracàs segur. I quan van veure què havia passat es van col·lapsar. Un cop més l'ANC va aconseguir mobilitzar milions de persones, canalitzant una unitat excepcional. I així, amb aquesta força, vam arribar al 9N. I vam aconseguir que fos un èxit excepcional.
Però l'èxit èpic del 9N ens va durar molt poc. Els partits polítics van ser incapaços de gestionar aquella formidable mobilització democràtica, que va oferir un resultat inequívoc. La confiança entre ERC i CiU estava absolutament trencada i no hi havia manera de fer res plegats. L'estratègia majoritària, compartida pel Govern, Convergència i ANC era anar a unes eleccions refrendàries, en termes d'un vot Sí o No a la indy, inequívoc. Però perquè això fos possible calia que tots els partits que volien la indy anessin junts. I ERC s'hi oposava sistemàticament. Van ser uns mesos horrorosos.
Un cop més l'Assemblea va ser clau per poder sortir d'aquell atzucac en el que estàvem atrapats aquells primers mesos del 2015. L'amenaça de "saltar" a la palestra política i presentar-se a les eleccions, de promoure una llista civil, va acollonir tothom. I el desgast que ERC patia en termes electorals segons totes les enquestes, va permetre un nou miracle: gestar Junts pel Sí. Però aquells mesos havien fet molt de mal.
La CUP no va participar de la proposta unitària. Això va crear una situació molt i molt complicada en termes polítics. L'extraordinari paper i lideratge que havia tingut David Fernandez al capdavant de la CUP al Parlament els va permetre atreure nous votants, per més que en David ja no formés part de la candidatura. I la reacció de part dels votants d'ERC, els més alineats amb el discurs de haterisme anticonvergent que la direcció d'ERC estava promovent des de feia tants mesos, van traslladar una gran bossa de vot de sempre d'ERC a la CUP, superior als cent mil vots.
I així ens vam trobar que Junts pel Sí no va poder assolir la majoria absoluta, fet que era clau no només per poder evidenciar davant tot el món que el poble de Catalunya havia votat Sí a la independència, sinó per poder fer la independència d'una manera sòlida.
Sí, Junts pel Sí i la CUP, que havia passat de 3 a 10 diputats, sumaven majoria absoluta, una majoria per la independència. Això era així. Però aquí s'acabaven les bones notícies, i vam entrar en una nova espiral autodestructiva. Van ser mesos en els que ens vam abraonar al trist espectacle de la baralla permanent, de l'arrencar-se els ulls, del voler liquidar l'altre, i no construir res amb l'altre.
Aquella CUP, que no era la del David, evidenciava cada dia que, sumant per ser majoria per la independència, esdevenien un obstacle per fer la independència. L'agonia la va resoldre el President Mas, assumint fer un pas al costat com a preu polític per poder arrencar algun acord amb la CUP i no haver d'anar a noves eleccions. I així Puigdemont esdevingué el nou President. L'acord que per a la CUP era la victòria d'haver enviat Mas a la paperera de la història, implicava per a la CUP alguns compromisos, pocs, però alguns sí, com a contrapartida. N'hi havia dos de fonamentals: la CUP no votaria mai amb el PP per evitar que el Govern sortís derrotat i desgastat a força de perdre votacions al Parlament. I, segon gran compromís assumit per la CUP, permetria aprovar els pressupostos.
Doncs bé, la CUP es va fer un fart de votar amb el PP, únicament per desgastar al Govern. I arribat el moment d'aprovar els pressupostos, la CUP va dir que els pactes muten, que donde dije digo digo Diego... i va impedir-ne l'aprovació.
A tot això, jo, des d'octubre 2015, estava col·laborant amb diferents comissions de l'ANC amb treballs demoscòpics i anàlisis de resultats electorals, projeccions i moviments de vot, etc, tot intentant aportar criteris científics, dades, a l'objectiu que es plantejava l'ANC de fer créixer l'independentisme actuant sobre els jaciments de vot que anàvem identificant.
I aquell maig de 2016 vaig decidir-me a presentar-me a les eleccions al Secretariat Nacional de l'ANC. Vaig sortir-ne escollit, vaig tenir l'honor de comptar amb un ampli suport dels meus companys de l'Assemblea. Però eren mals temps per a la lírica. Vaig participar de la reunió del Secretariat que va escollir Jordi Sànchez com a President, a qui ja coneixia des de l'època de la Crida, quan vaig començar a militar en l'independentisme, i per qui tenia un gran respecte i una enorme confiança, que en les actuals circumstàncies (amb en Jordi a la presó) és de gran admiració i estima. En Jordi és un independentista nat, una persona molt formada i dotada d'una gran visió política. El seu compromís sempre ha estat i és tan inequívoc com intel·ligent.
Aquell secretariat, un dissabte a Ripoll, va ser el meu primer i últim secretariat. Tenia claríssima la meva confiança plena en el Jordi. Però de la resta de coses anava força perdut. I el desenvolupament de la sessió em va anar desconcertant. Primer perquè vaig flipar que a aquestes alçades encara hi hagués gent al secretariat que es pensessin i reclamessin que les eleccions del Secretariat són "presidencialistes", és a dir, que s'hi escullen càrrecs. Això no és així, no ho ha estat mai, era una manipulació grollera i inadmissible. Les eleccions són a secretaris, per constituir el Secretariat Nacional. Un cop constituit, a partir dels diferents candidats d'entre els membres del secretariat que s'hi presentin, s'escullen tots els càrrecs. Doncs encara hi havia gent defensant que la persona més votada era la que havia de ser President.
I de l'estupefacció vaig passar a un cert i poc dissimulat cabreig, malgrat el respecte que tenia i tinc per aquesta persona, quan una candidata entre els seus mèrits per ser escollida s'atribuïa que a la final de Copa que es jugava l'endemà diumenge a Madrid, finalment s'hi poguessin entrar estelades, que inicialment havia prohibit la delegada del Gobierno. Segons aquesta candidata, el fet que sortís ella promovent una campanya perquè els seguidors del Barça en comptes de les estelades prohibides portessin banderes ara no recordo si eren sueques o daneses, havia estat determinant per aixecar la prohibició. I no. Resulta que jo sóc soci del FCB i llavors era vicepresident d'una penya barcelonista. I quan es va fer pública la resolució de la delegada del gobierno prohibint les estelades, amb els companys de Drets vam decidir presentar un recurs judicial. I en nom meu, com a soci del FCB i com a persona que tenia entrada per a la final, vam presentar la demanda a un jutjat de Madrid. I el jutjat, in extremis, va dictar una mesura cautelar aixecant la prohibició, i emparant la nostra llibertat d'expressió. L'aixecament de la prohibició va ser conseqüència directa de la demanda que en nom meu havien presentat els companys de Drets, res a veure amb campanyes de tuiter per dur banderes sueques o daneses. Sentir allò em va deixar estupefacte.
També m'havia deixat estupefacte un cert discurs que havia induït un partit polític molt concret per a desgastar l'ANC, dient que no es feia res i que calien nous lideratges perquè l'ANC tornés a ser el motor que, segons ells, havia deixat de ser, etc. Té collons el discurset, pensava, però si no parem!!!!! Només des del desconeixement total de la realitat de l'ANC es podia fer un discurset així. Tot allò només tenia per objectiu desgastar l'assemblea, com a càstig per haver-se mantingut neutral davant els partits polítics i no haver-se alineat amb cap, sinó haver actuat sempre d'acord a l'interès general i el pla d'acció aprovat pels socis de l'ANC. I té collons que aquest 2018 hàgim tornat a sentir discursets similars....
Bé, el cert és que aquell va ser el meu primer i últim secretariat perquè l'endemà, quan vaig arribar a Madrid amb l'AVE, amb la meva samarreta del Barça i la meva estelada per assistir a la final de Copa, rebo la notícia que la CUP havia decidit no aprovar els pressupostos, tal i com havia pactat, i deia que "els pactes muten". Allò em superava, però no políticament, sinó en la meva escala de valors. Per a mi, la paraula donada és sagrada. No puc concebre donar la mà a algú com a símbol de segellar un acord i després que això no tingui cap valor perquè "els pactes muten". No puc, és inconcebible una cosa així. I vaig fer un tuit: ‘La CUP demostrant per què la gent sense principis ni valors ni aguanten la mirada ni respecten els pactes. #xusma’
Potser sobrava el hastag #xusma. Potser no vaig ser prou clar en el que volia dir, que era en general: hi ha persones d'honor, que són les que respecten els pactes i la paraula donada, i després estan la resta, la xusma, els que ni respecten els pactes, ni la seva paraula té cap valor, ni et pots fiar d'ells, ni res de res.
Bé, en tot cas el resultat fou contundent. I davant la polèmica que el meu tuit, d'altra banda personal, havia aixecat, vaig parlar amb en Jordi Sànchez, que em va recriminar el tuit i els problemes que havia creat a l'Assemblea, i m'exigia arreglar-ho. Jo li vaig dir que ho lamentava, sobretot per ell i per tota la bona gent de l'ANC, aquell lio, però que aquell tuit reflectia la meva escala de valors, als que no pensava renunciar, i que per tant posava a la seva disposició la meva condició de secretari nacional, que li presentava la meva dimissió. I la va acceptar. Va actuar com el que és, un líder. Va posar pel damunt de tot, l'ANC, com a projecte, com a grup humà i per la unitat interna. La situació li sabia molt de greu, perquè com he dit abans ens coneixíem i havíem treballat junts a la Crida des dels 80's. Però l'ANC estava per sobre de qualsevol consideració personal. I en Jordi Sànchez, com sempre, va fer el correcte, el que tocava fer.
L'incompliment dels pactes i acords per part de la CUP i deixar el país sense pressupost ens va abocar a una nova crisi. No hi havia manera de sortir d'aquella espiral autodestructiva en la que havíem entrat l'estiu 2014. I només l'ANC aconseguia evitar que tot saltés pels aires.
No feia ni un any de la seva elecció i el President Puigdemont va haver de sotmetre's a una moció de confiança. No feia ni dos anys del 9N i no feia ni un any de la victòria independentista del 27S que refrendava el 9N i que implicava un full de ruta amb l'horitzó de fer una DI, de que el Parlament proclamés la independència, a l'empara dels resultats del 9N i del 27S i els nostres desvagats, el nostre estupendisme, es va llençar a fer l'únic que saben fer: enredar. I van començar a escalfar el cap a tothom amb que calia un nou full de ruta i un altre referèndum. I no van parar amb la matraca. No en teníem prou amb l'espiral destructiva en la que estàvem atrapats, que ara els estupendistes, aquests que no han fotut brot mai, es reivindicaven atrapant-nos en un nou discurs de pensament màgic.
Tots els nostres mals se solucionarien si es convocava un referèndum.
-Un altre referèndum?
-No, un de debò!!!!
-Però... què haurà canviat?
-Doncs que ara anem de debò.
-Ah
Jo al·lucinava. Però la idea anava creixent i creixent, i guanyant espai, i cada cop hi havia més gent atrapada per aquest pensament màgic. Fins al punt que l'ANC va haver de convocar una consulta interna a tots els socis per si volien canviar el full de ruta i anar cap a aquest "referèndum" o no. Jo vaig votar no. Però va guanyar el Sí.
I empantanegats i enlluernats per aquest pensament màgic del referèndum, President i Govern van haver-lo d'assumir.
I el 2017 va ser així l'any de l'1-O. No pel referèndum en sí, que no es va aconseguir res que no tinguéssim ja guanyat des del 9N. Va esdevenir metahistòric per la demencial violència policial que va exercir l'estat espanyol, policia i guàrdia civil i per l'èpica resistència de la gent, a tot el país, defensant les urnes, defensant la democràcia.
Tanmateix, el 2017 també haurà estat l'any de la repressió més salvatge, des del 1939, de l'estat espanyol contra Catalunya. Multes, imputacions, detencions, presó, exili, escorcolls, tancament de webs, prohibicions, més multes, més imputacions....
I en aquest escenari de repressió salvatge, novament l'ANC esdevé el pal de paller que vehicula la resposta popular, cívica, no violenta i pacífica. La manifestació que va omplir tot el carrer Marina de mar a muntanya fou una nova fita que inundà tots els mitjans de comunicació del món -excepte, com sempre, els espanyols-. I l'ANC es va abocar en la solidaritat amb els presos i les famílies, en general amb tots els represaliats.
Més enllà d'això, durant els convulsos mesos preparatoris de l'1-O i de tot el que va passar després, l'ANC va actuar sempre amb lleialtat al Govern, i de manera constructiva, empenyent, ajudant, sent-hi, sent-hi sempre. Ara n'hi ha que critiquen aquesta responsabilitat. Acusen l'ANC de no haver liderat i de no haver-se desmarcat del Govern. És demencial. Què volien? Que com que no en teníem prou amb les baralles entre partits, l'ANC també saltés al ring a barallar-se amb tothom? Estem bojos? Tot el que va passar després de l'1-O ha estat un despropòsit. Però la cosa venia de lluny. Arribar a l'1-O va ser un miracle. La gent va fer el miracle. Un miracle en el que gairebé ningú hi creia, potser només el President Puigdemont, l'ANC, Òmnium... i la gent!!!!. Però el 2-O esclata amb tota la seva onada expansiva devastadora l'espiral de desconfiances, d'enganys i d'agendes pròpies partidistes que s'havia anat acumulant els mesos previs. Sense unitat tot se n'anava a la merda. I això l'ANC ho veia, i treballava per evitar una trencadissa que ens arrossegués a tots a la desfeta. Se'n diu responsabilitat.
Han passat 6 anys des d'aquell 2012 amb el que obria aquest article. En termes històrics no és res, és un sospir, per més que a nosaltres ens pugui semblar una eternitat. Només han passat 6 anys, però el que ha passat en aquests 6 anys ha estat prodigiós. De ser un país amb un Govern suportat amb acords amb el PP a tenir un Parlament on la majoria independentista és expressa i inequívoca. De ser un país amb una societat civil sumida en el panchovillisme a tenir una força cívica extraordinària, una capacitat de mobilització excepcional, única.
I el motor d'aquests canvis, d'aquesta evolució, d'aquest haver arribat més lluny que mai en el camí per a aconseguir la independència, té noms i cognoms: Assembla Nacional Catalana.
L'ANC ha estat, és i hem de garantir que segueixi sent, el motor fiable, sòlid i potent que necessitem per fer la independència, que necessitem per construir la República. L'ANC ha estat, és i hem de garantir segueixi sent la veu exigent i l'actuació responsable. L'ANC ha estat, és i hem de garantir segueixi sent neutral davant els partits polítics i les seves espirals destructives, i aquesta neutralitat no vol dir no tenir opinió, sinó no tenir cap por en dir a les coses pel seu nom, en posicionar-se i empènyer en el que es consideri la direcció correcta, fins i tot si això emprenya algun partit. El que alguns semblen reclamar, de que l'ANC s'abstingui de posicionar-se, per no contradir a cap partit, ens abocaria a la paràlisi més absoluta.
Som on som gràcies a l'ANC. Crec que tots hem d'agrair-ho molt a tots els responsables que ha tingut l'ANC i han fet tota aquesta feina tan descomunal en el que va del 2012 a avui. I més que un agraïment cal un enorme reconeixement a tots aquests milers i milers de voluntaris de l'ANC que sempre hi són, que sempre hi van, perquè ells són l'única benzina possible per a aquest únic motor possible que és l'ANC.
Per a seguir necessitem evolucionar i adaptar-nos a les noves circumstàncies, que són radicalment diferents de les del 2012. Necessitem confiar en el nou secretariat que aquest cap de setmana hem escollit. Estic segur que sabran liderar aquesta nova etapa, mantenint-nos fidels als valors que ens han permès arribar fins aquí. En el nou secretariat hi ha gent de moltíssima vàlua, hi ha gent de perfils i de trajectòries molt diferents. Confiem siguin capaços, d'entre tots ells, d'entre tots els que han sortit escollits secretaris nacionals, triar les persones que millor puguin liderar aquesta nova etapa. I que siguin prou generosos per ser un exemple als ulls de tots de la capacitat de treballar plegats, de sumar, d'ajudar-nos.
Nosaltres hi som. I hi serem. Perquè sabem que per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi...
DONEC PERFICIAM
Entrades
2 comentaris:
El sectarisme contra ERC i CUP et pot Francesc.
" a les eleccions del 2010 el vot indepe més útil era el vot a Mas, i així ho vaig fer públic, per primera vegada votava CiU". El vot útil indepe era votar el partit que pactava amb el PP i l'Alicia Sánchez Camacho? No entenc res. Suposo que no ets dels que criticaràs Tardà per intentar atreure votants del PSC i dels comuns.
" Unes eleccions a les que ja es va presentar amb un programa explícitament autodeterminista, i amb el compromís d'un referèndum". Mentida, repassa el programa. El 9N era un procès participatiu no un referèndum. I autodeterminista amb Duran i Lleida? Era peix al cove. Mas ens va fer perdre els millors anys de mobilitzacions populars. Era un home sense una visió que mai va creure en la independència. El temps ho ha demostrat.
"Un cop més l'Assemblea va ser clau per poder sortir d'aquell atzucac en el que estàvem atrapats aquells primers mesos del 2015". El 21D vam treure més vots per separat que junts el 27S. Mas es va comprometre a respectar les tres llistes, però a última hora va recuperar-les i va amenaçar de no convocar eleccions si ella no era el nº1 de la llista. Sánchez li va fer la feina bruta i ara CIU, Pdecat, JxCat li recompensa.
"Un miracle en el que gairebé ningú hi creia, potser només el President Puigdemont, l'ANC, Òmnium... i la gent!!!!". L1'O el va posar a l'agenda la CUP i per això vas votar que NO a la consulta de l'ANC. L'1O el va preparar sobretot ERC i el va fer possible la gent. Puigdemont només va abraçar el referèndum per superar la moció de confiança i aprovar els pressupostos. Això és de tot menys liderar. Dir que el president hi creia en l'1O més que ningú és viure en una realitat paral·lela. No hi creia fins al punt que quan tots - tu també- el vam fer possible no va saber que fer i ens va convocar a Arc Triomf per res, per suspendre la DUI. I després va estar a punt de convocar eleccions si Rajoy no aplicava el 155 i podíem seguir sent una autonomia.
El paper de l'ANC després de l'1O és digne d'estudi. Sànchez va dir que amb 1 milió de vots l'1O ja fèiem. Després que millor convocar eleccions abans del 155. Tota la meva solidaritat, però els fets són els fets i és millor no autoenganyar-se. L'ANC ha perdut molta pistonada: només cal veure la mitjana d'edat o la participació quan convoquen eleccions. Calen moltes reformes, reformes que vosaltres no vareu tenir el coratge de fer perquè ja us estava bé.
Una bona repassada, Senyor Abad.
No obstant tot això, jo, i suposo que molts, no entendria que el Secretariat de l'ANC no nomenés Presidenta l'Elisenda Paluzie.
DONEC PERFICIAM
Publica un comentari a l'entrada