Barcelona, la ciutat que és un milió de coses. La destrossa colauer, els nous moviments veïnals, i el que tots estem obligats a fer des d'ara

Luis Arribas Castro, un dels locutors radiofònics més importants que ha tingut aquest país ("creu de Sant Jordi" l'any 2005) va tenir durant molts anys en antena un programa que es deia "La ciudad es un millón de cosas". Jo rarament el podia escoltar. Però el títol em resultava sempre molt suggerent. Parlava de la ciutat. I d'aquest milions de coses que diàriament hi passen. Les coses que ens passen als seus ciutadans. 

És molt difícil que en la presa de decisions es pugui acabar acontentant per igual a tothom, a totes les parts. Però aquest ha de ser un dels objectius de qualsevol governant. 

La senyora Colau havia guanyat pels pèls les eleccions municipals de Barcelona, i ha pogut governar gràcies a l'especial protecció de la llei que regula el règim electoral municipal a la llista municipal més votada, ni que només tingui 11 dels 41 regidors de la ciutat, ni que només tingui 176.000 vots dels més de 700.000 ciutadans que vàrem votar a les últimes municipals. Aquesta llei estatal que regula el règim local estableix que, ni que guanyis per un simple vot, si no hi ha una alternativa que sumi majoria absoluta, governa qui té un vot més.

El que jo no m'esperava -i crec que ningú- és que la senyora Colau comencés a governar CONTRA els 524.000 ciutadans de Barcelona que no l'havíem votat, que les nostres vides li importessin una merda, que ens menyspreés sistemàticament i que la seva acció de govern, hagi empitjorat la qualitat de vida de la immensa majoria de ciutadans de Barcelona. 

 

I així és com em vaig veure abocat a implicar-me, per primera vegada a la meva vida, en lluites veïnals. Vivia tan tranquil al meu barri i a la meva ciutat: em llevava, anava a treballar, tornava a casa, militava a l'independentisme, em venien a veure la família, els amics, em movia, sortia, no tenia cap problema de soroll, ni de fums... I llavors arriben la Colau i els seus sectaris i implanten, sense que cap veí ni ho sabés ni pogués intervenir ni dir res, la Superilla del Poblenou. I de sobte el barri es va sumir en un autèntic caos.

Tots els veïns del barri i tota la gent que hi treballa o que s'hi mou hem passat a consumir moltes més hores de les nostres vides en els nostres desplaçaments. De sobte, excepte en els pocs trams desertitzats de la Superilla, tot el barri des del carrer Tànger fins el carrer Taulat es va congestionar demencialment. El transport públic en superfície va empitjorar tant que la gent fa broma que va a peu a agafar l'autobus fora del barri, perquè així avança més que si l'agafa a les parades del barri. Els comerços i empreses de la Superilla van tenir des del primer moment moltíssims problemes. Alguns han tancat. D'altres han acomiadat treballadors. I molts aguanten amb l'esperança que aquest despropòsit s'acabi i puguin remuntar. De sobte, a la majoria del barri, a la pràctica totalitat del barri, vivim amb col·lapses diaris, amb més soroll, amb més fum i amb més contaminació.

Els veïns vam recollir signatures, ens vam manifestar, vam fer talls de trànsit. Res. Vam demanar ser escoltats. I se'ns va ignorar. Vam demanar una consulta popular, i els colauers se'ns en van riure a la cara. I la vam organitzar els veïns, amb la supervisió pel que fa a la netedat del procés, de partits polítics molt diversos. I un 87% dels veïns que hi van participar van votar en contra de la Superilla. I l'únic que els colauers van fer va ser insultar-nos i amenaçar-nos de denunciar-nos a protecció de dades. 

A la vista de la contundència dels resultats de la consulta la majoria de regidors del Districte van parlar i van presentar una proposta de resolució perquè l'Ajuntament assumís la reivindicació dels veïns, i la van portar al ple del Districte, i es va aprovar per clara majoria. Però els colauers van dir que les resolucions aprovades a proposta de l'oposició jurídicament no són vinculants per al Govern municipal, i que per tant se seguirien passant per l'entrecuix l'opinió dels veïns i els acords democràtics que representen la majoria dels veïns a través dels seus representants, dels seus regidors. 

I encara tenen la barra de dir que volen promoure "multiconsultes". Quina poca vergonya.

El que ha passat al Poblenou ha passat a més barris de Barcelona. Amb un altre element compartit a tots els barris: la majoria de les associacions de veïns clàssiques són el braç "armat" dels colauers. Han passat de representar els veïns i les seves problemàtiques, a intentar silenciar-los, anul·lar les seves reivindicacions. I això és el que ha provocat el sorgiment de noves plataformes veïnals i entitats ciutadanes. 

Fa cosa d'un mes 7 d'aquestes noves plataformes i entitats van presentar la Coordinadora URBAMÒBIL, per unir forces i compartir lluites que tenen dimensió de ciutat. Aquesta coordinadora representa la substitució de la casta burocratitzada i servil de les associacions de veïns tradicionals, a "sou" dels colauers, per nous moviments veïnals i ciutadans que situen la qualitat de vida dels veïns i la facilitat per viure, treballar i progressar a la ciutat de Barcelona pel davant de tot. 

La ciudad es un millón de cosas, i això donava nom a aquest mític programa radiofònic. Però també és un concepte. La ciutat és tantes coses com persones hi vivim. Són les nostres vides, són els nostres problemes, són les nostres feines, són el nostre oci, són les nostres relacions amb l'entorn, són la nostra mobilitat, són el nostre temps, són les nostres compres. 

Fins ara, des del 1979, més o menys tots els governs municipals havien tingut les seves idees i els seus programes, però estaven pensats perquè allò que es fes millorés la vida de la gran majoria, per no dir de tots. O com a mínim allò que es feia no es feia contra ningú, i menys contra la gran majoria de barcelonins. Fins ara, fins que els colauers han entrat al govern municipal.

I una altra cosa, sovint penso que aquesta ciutat i aquest país té pendent un homenatge molt gran a Pasqual Maragall i l'equip del PSC que va agafar el timó de la ciutat amb les primeres eleccions municipals dels 1979. Tenien ambició, estaven preparats i van tenir la capacitat d'actualitzar la ciutat, la Barcelona grisa i anònima a que el franquisme l'havia condemnada, per a projectar-la com una de les grans metròpolis mundials.

Sovint penso en el desastre que hauria estat per a la ciutat que després del franquisme hagués caigut en mans com els colauers. No hi hauria res d'aquesta ciutat meravellosa que ara tenim. No s'hauria fet cap de les obres fonamentals per a la ciutat. Estaríem col·lapsats, residualitzats. L'obra d'aquell PSC va ser extraordinària. Es van abocar als barris que més ho necessitaven, amb infraestructures de tota mena, amb equipaments, amb embelliment. Van recuperar Ciutat Vella. Van portar els Jocs Olímpics, van fer la Vila Olímpica, van obrir Barcelona al mar, recuperant per a tota la ciutat i la seva gent 4 magnífics kilòmetres de platges. Van fer les rondes. I un llarguíssim etcètera. La ciutat de Barcelona és viva gràcies a tot allò. I res de tot allò no hauria estat possible amb els Colauers. Res. 

Per acabar-ho d'adobar tot, Barcelona s'ha convertit en territori cobejat per tota mena d'oportunistes i paracaigudistes polítics: Si una oportunista com la Colau ha pogut arribar a alcaldessa, per què no poden intentar-ho d'altres? I així estem

Mentres tant, en la ciutat real, tots els diumenges del mes de maig la gent de la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou, els dediquem a informar i a recollir les adhesions dels nostres veïns a la demanda judicial contra l'Ajuntament colauer que presentarem el mes de juny. Aquests nous moviments veïnals com la PASP9 tenen una característica molt singular: la seva transversalitat. Hi coincidim gent que ha votat  Convergència, C's, ERC, PP... i fins i tot companys que havien votat Colau! Perquè els problemes que ens ha generat la senyora Colau ens afecten per igual a tots, perquè afecten per igual al veí de sota o al de la finca del costat. 

A nivell personal, sense el barret de membre de la Plataforma veïnal, treballaré perquè, a Barcelona, els nostres dos grans mons polítics republicans (el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya/Pdecat) parlin i siguin capaços d'entendre's per plantejar un projecte comú, seriós, ambiciós, inclusiu, republicà, per a la ciutat de Barcelona. Un projecte que obri les portes a una amplíssima candidatura unitària que asseguri la victòria republicana a la ciutat de Barcelona. 

Els grups municipals d'ERC i de Pdecat es coneixen perfectament la ciutat i els seus problemes. Han estat molt actius i molt propers als veïns. Aquí al barri la gent d'ERC i la gent de Pdecat sempre hi són. Cal que parlin, cal que es facin còmplices d'aquesta necessitat i alhora oportunitat, i cal que treballin, des de la discreció, per trobar un cap de llista que representi aquesta transversalitat, algú inequívocament vinculat a la ciutat, que la conegui, que en pugui ser imatge i que assumeixi el lideratge i la pluralitat del seu equip. Un equip que ha d'incloure, evidentment, els lideratges propis de les organitzacions que impulsin aquest projecte unitari, perquè necessitem de la seva capacitat, experiència i coneixement. Una candidatura, a més, generosa per anar a buscar les persones més preparades, més adequades, per gestionar la ciutat. Una candidatura allunyada dels personalismes, dels oportunistes i dels egos redemptoristes.


Quan ja havia escrit el post, i estava pendent només de revisar-lo, hem conegut que el President Puigdemont ha proposat el company Quim Torra com a candidat a la presidència de la Generalitat. I a la senyora Colau li ha faltat temps per sortir a intoxicar, mentir i insultar-lo greument, gravíssimament.

La senyora Colau està molt nerviosa. El seu balanç com a alcaldessa no pot ser pitjor. No només no ha fet gairebé res, sinó que el poc que ha fet ha estat un autèntic desastre. La senyora Colau, que va arribar a l'alcaldia fent-se còmplice de la guerra bruta de l'estat contra l'independentisme, actuant de còmplice necessària de les clavegueres de l'estat, i que no ha demanat mai perdó per aquest miserable comportament, ara exigeix al Quim Torra que demani perdó per no sé quines barbaritats s'ha inventat, manipulat, la senyora Colau i els seus.

Res del que fa la Colau en aquests nivells és gratuït. Si ha reaccionat així, com ho ha fet, és perquè creu li pot comportar rèdits electorals. Si, com sembla, Junts per CAT i ERC han arribat a un acord per fer Govern a nivell de país, això fa absolutament obligatori arribar a un acord per guanyar la capital de Catalunya, per anar junts a les municipals a Barcelona i guanyar.

Ara més que mai. Els colauers han reaccionat des de la més repugnant misèria moral a la candidatura de Quim Torra. Junts per Catalunya i ERC han de reaccionar amb lleialtat al President de CAT i al seu Govern, fent una candidatura per guanyar Barcelona, la capital de Catalunya.

PS: Permeteu-me dos exemples sagnants d'això que us explico ens estan fent els colauers a la gent de Barcelona, del seu sectarisme atroç, de les seves "prioritats":

1. Per guasap un d'aquests veïns que ens hem conegut i començat a treballar plegats en aquestes noves plataformes veïnals. És una foto del capdavall del C/Bilbao. Aquests dies l'Ajuntament està fent obres al llarg de tot aquest carrer per fer-hi un altre d'aquests megacarrils bici. Ningú no s'hi ha oposat, malgrat la desaparició d'aparcament en superfície que comportarà aquesta actuació, sense que l'Ajuntament hagi ofert cap alternativa.
Doncs bé, en aquest tram final del carrer Bilbao, que des del tema Superilla ja va congestionadíssim, aquests dements gestors municipals han fet un embut, i tots els cotxes i autobusos només tindran un únic carril fins poder arribar al Passeig de Clavell, que actua com a lateral de la ronda literal, i que és la via per accedir-hi. I tot, no us ho perdeu, únicament perquè les bicis puguin arribar a la platja (recordar que Bilbao és paral·lel a la Rambla, que ja té un carril bici que arriba fins la platja).

Aquestes són les prioritats dels colauers: que les bicis puguin arribar a la platja, ni que per fer-ho hagi de perjudicar salvatgement tot el transport en superfície: el transport públic, els autobusos, el transport i repartiment de mercaderies o la gent que hi circula cada dia per anar a la feina, i als veïns del carrer Bilbao, que si ja havien vist incrementar el soroll, els fums i la contaminació del seu carrer, ara encara en patiran més.

2. Entre el carrer Bilbao i la Vila Olímpica el c/Taulat "tanca" el barri històric del Poblenou per la banda de mar. És un carrer estret en la major part dels seus trams, amb una vorera per als vianants de poc més d'un parell de pams. Una vorera que no permet passar-hi ni amb una cadira de rodes ni amb cotxet de nens, d'estreta que és.
Què han fet els colauers? Bingo! Fer-hi un carril bici! Res de guanyar espai per ampliar la vorera, pensant en els vianants, en necessitats com cadires de roda, cotxets de nens, etc! Resultat: carrer Taulat col·lapsat, veïns cabrejats, veïns sense vorera... i carril bici que no usa pràcticament ningú.