Primàries: com sempre, de cara davant el matonisme i la toxicitat. Una pregunta per l'ANC i 3 reflexions generals

PREÀMBUL
És curiós. Fa més de 10 anys que vaig fer-me blocaire. Des de llavors sempre he escrit i publicat el que he volgut. I només ara, avui, davant aquest article, m'he plantejat autocensurar-me. El fet de fer-ho, no cal dir-ho, és el que m'ha decidit inequívocament a publicar-lo.

Esmentar el que sigui que no sigui llaudatori de la secta de les primàries (ja ho podem dir així, secta) et sotmet al seu linxament matonista (que si llirista, processista, paguita, sofà, etc) i a la seva rocambolesca dialèctica, segons la qual, si no els tens en compte i els ignores és perquè els tens por, i si parles d'ells críticament, també ho fas perquè els tens por.

Fet i fet, si en més de 30 anys de lluita independentista no m'ha callat ningú, no em callaran ara aquest personal. Res de tot això. Ni em feu por, ni el vostre matonisme em tirarà enrere, ni sou cap centre de l'univers segons el qual parlar o no parlar de vosaltres és per por a vosaltres.

I no, cap por tampoc perquè apunteu alguna molt mínima possibilitat d'obtenir un regidor a BCN. No us flipeu. I si us flipeu me la porta fluixa. Que el context polític i la vostra toxicitat us permeti obtenir entre 0-1 regidors a BCN (com si són dos, o tres -que no seran, no us flipeu-) , doncs felicitats, xatos i xates, sermonejadors i sermonejadores. Enhorabona per aquest gran èxit al que heu dedicat tot el vostre potencial destructiu. Ser per destruir... la veritat mai ha estat en el meu codi ètic, polític, de valors. És evident que per al submon de les primàries és el seu únic espai moral possible. 

Així doncs, amb aquest article volia compartir amb tots vosaltres una pregunta per a l'ANC i unes reflexions que políticament, com a militant independentista, crec ens hem de plantejar. I així ho faig, com ho he fet en relació a tot el que passa al voltant de l'independentisme des que vaig obrir el blog. Sense por. De cara. Com sempre.

PRIMÀRIES: ENREDADA A L'ANC O ENREDADA DE L'ANC?

L'ANC va plantejar la seva cobertura, implicació, projecció i finançament del procés de les primàries com la via per aconseguir candidatures unitàries. Però això era fals. Ni ERC, ni el món de Junts x CAT /Pdecat ni la CUP no hi participaven, no s'havia atès, escoltat ni respectat, en cap moment, els diferents punts de vista dels 3 partits que, ara mateix, representen a l'independentisme.

A quina unitat apel·lava la direcció de l'ANC per obtenir l'aval dels socis quan no comptava en cap cas amb la més mínima complicitat de cap dels tres partits independentistes? 

Al meu entendre només hi apel·laven per mobilitzar la gent, jugant amb la bona fe de la gent, invocant una unitat quan sabien perfectament que el procés que engegaven era tot just el contrari, implicava fer-la impossible, incrementar l'atomització, promovent una quarta candidatura independentista.

Ens va enredar la direcció de l'ANC o algú va enredar a la direcció de l'ANC?

Com a moviment civil, l'ANC ha tingut la seva gran força en la seva transversalitat. A l'ANC hi vam fer cap gent sense cap militància política i militants de diferents partits, ja fos ERC, ja fos el món de Junts x CAT/Pdecat, ja fos la CUP. La transversalitat ha estat el seu gran èxit, la seva gran força i per a mi és el gran valor a preservar des de la seva fundació.

Davant la ja indefugible realitat, que tot el tema de les primàries amb el que es va comprometre l'ANC era només l'excusa per generar una quart espai polític indepe, que competeixi amb els altres tres existents...

Què farà ara l'ANC?

Es dissoldrà com a entitat cívica transversal per refundar-se com a 4t espai polític independentista, enfrontat als altres 3 existents?

Crec que els socis mereixem alguna explicació o poder decidir si recuperem la transversalitat o se segueix sent impulsor i col·laborador necessari en generar un quart espai independentista enfrontat als altres tres existents.

L'EVIDÈNCIA QUE L'INVENT NI HA FUNCIONAT COM S'ESPERAVEN NI HA ENGANYAT PROU GENT COM S'ESPERAVEN

Per més que els seus promotors hagin intentat vestir el procés de primàries a BCN com un "èxit", la veritat és que fins al dia d'avui l'únic que ofereix són dues cares bastant poc conciliables: la de l'evidència d'haver mobilitzat un nombre significatiu de persones i la de l'evidència de, malgrat això, ser un fracàs poc discutible.

Mirem algunes dades.

Un cop es va iniciar el procés de les primàries a Barcelona, s'hi van arribar a inscriure fins a 27.000 persones. Moltes. Era el moment en que encara "colava" que les primàries podien servir pel tema de la unitat.

27.000 persones van donar totes les seves dades, es van inscriure d'acord al procediment establert i tenien dret a vot.

Quanta gent va votar?

Doncs dels 27.000 ja sigui presencialment o telemàticament, únicament van votar 9.700 persones.

Dues terceres parts dels inscrits, que ho havien fet ultramotivats, perquè en un primer moment van creure que allò es feia per la unitat, van veure que allò de la unitat només havia estat una excusa, i que allò només era un procés per crear un 4t espai polític indepe enfrontat als altres 3 existents i se'n van desvincular, no van participar-hi. Si perdre en poc més d'un mes dues terceres parts del suport inicial no és un fracàs descomunal ja em direu què ho pot ser.

Diuen que 9.700 persones és una participació sense precedents en unes primàries. Cert. La cosa és que no eren unes primàries. Era un procés constituent. Les primàries dels partits polítics no tenen absolutament res a veure amb aquest invent. Les decisions en els partits polítics tenen altres lògiques.

De fet el més similar a aquesta història de les dites primàries no és en cap cas les primàries dels partits polítics, sinó els processos que han permès presentar-se a les eleccions a "agrupacions d'electors". En el cas de Barcelona, per poder presentar-se una "agrupació d'electors" calen, crec recordar, més de 8.000 signatures. Com veiem, és el punt de suport en el que s'ha mogut el tema primàries. S'estava constituïnt una candidatura, res més. Era un procés constituent, res més. Un procés que, sense "l'enredada" ANC, hauria estat impecable, fins i tot meritori, del que no hauríem tingut gaire a dir.

Mirem una altra dada, la de Lleida. Segons tuit propi de les primàries de Lleida, van participar-hi un 34% dels inscrits. Altre cop ens trobem en una radical desmotivació d'un col·lectiu que havia estat prou motivat com per apuntar-se, donar les seves dades, inscriure's. I arribat el moment no participen al que s'havien inscrit a participar. Per què? Evidentment perquè aquest procés no era el que havien venut. No era per la unitat, sinó per generar un quart espai. Per això un 65% dels inscrits a Lleida no participen de la comèdia.

Encara més, seguint a Lleida. La candidatura calia cobrís 27 candidats, i només n'hi van haver 12.


O sigui, no hi ha ni prou gent per cobrir la llista. Els de les lliçons.

DE LA PARTITFÒBIA A L' EXALTACIÓ DE L'ENDOGÀMIA 

Un dels punts més tòxics del discurset de sermonejadors i sermonejadores és el que adrecen a destruir els partits polítics i la seva funció. La legitimitat dels partits polítics arrela en el seu suport electoral. I només el cos electoral els pot treure aquesta legitimitat directa representativa. Clar, com que els sermonejadors i sermonejadores són uns "paracaigudistes", van haver d'"inventar-se" nous mecanismes per a legitimar-se. Un cop més, si aquí s'hagués quedat la seva intervenció política, no tindria res a dir, el problema el tenim quan a això hi han afegit una estratègia per intentar destruir la legitimitat dels altres.

Tracten d'estúpids manipulats als votants dels partits i de farsants a tota la seva militància, que només ho serien per l'aspiració a ser receptors de "paguitas". Fi de l'anàlisi dels sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Mireu, en aquests gairebé 3 anys d'implicació en les lluites veïnals del meu barri, del Poblenou, he après a valorar i valoro extraordinàriament el compromís de tots els militants i representants municipals (al barri, Districte i casa gran) dels partits, singularment del món de Junts per CAT i del d'ERC. Han estat amb els veïns. Sempre. S'han interessat, hem debatut, ens han recolzat, ens han criticat, però sempre hi han sigut. La democràcia a la ciutat és, també, i de fet molt, aquest dia a dia de partits i militància, amb els veïns, empapant-se dels problemes diaris de la ciutat, dels barris, i treballant per resoldre'ls.

La democràcia a la ciutat seria d'una molt baixa qualitat en mans de paracaigudistes com els sermonejadors i sermonejadores de les primàries.

Tanmateix, el punt on la toxicitat de sermonejadors i sermonejadores pot ser més destructiva és en el que comporta d'abocar-se a processos endogàmics. El punt on la seva toxicitat és més destructiva és en relació a voler-se carregar aquesta permeabilitat social i electoral que exerceixen els partits.

Al darrere del que despectivament defineixen com a "política de despatxos", normalment el que hi ha és un treball extraordinari de la militància i dels dirigents dels partits polítics per triar els millors candidats possibles, per sumar el màxim de suports possibles, per obrir-se al màxim de perfils diferents possibles. Aquest intent de sermonejadors i sermonejadores de les primàries de deslegitimar la capacitat que tenen els partits de treballar per proposar candidatures el màxim d'inclusives i plurals possibles en relació al conjunt de la societat és demencial, em té absolutament incrèdul, per la seva miopia, autisme i toxicitat destructiva.

Això ho tinc clar des de l'època de la Facultat, a la FNEC. Recordo perfectament quan sèiem a preparar les llistes per a les diferents eleccions (Claustre, Junta de Facultat, etc). Sabíem que per guanyar havíem de mobilitzar el màxim de companys per arribar al màxim d'estudiants. Intentàvem incorporar candidats de totes les sensibilitats que hi havia al sindicat. Intentàvem que hi hagués gent dels diferents cursos (des de primer a cinquè) i tant del torn de matí com de tarda. Així ho fèiem. No imposant-nos els uns contra els altres del grupet que ho portàvem, sinó pensant en tot el sindicat i en tota la Facultat/Universitat. I així guanyàvem.

El funcionament d'aquest procés de primàries ha estat just el contrari: ha estat un mecanisme i una praxis de pura i simple endogàmia. No s'ha pensat en la societat, en tots els perfils diferents als que volem arribar per guanyar, sinó exclusivament en mobilitzar "la tribu", els ja convençuts. I això ens porta, inevitablement, a la jibarització (eliminació per reducció) de l'actual majoria indepe.

QUIN ÉS L'ESPAI POLÍTIC DE LA QUARTA PROPOSTA INDEPENDENTISTA?

Amb unes fronteres flexibles i permeables, ERC, Junts per CAT/Pdecat i CUP ocupen uns espais diferenciats en el mapa polític, tenen els seus públics, segments electorals, i, més enllà de l'independentisme, un corpus ideològic que va des de l'extrema esquerra de la CUP al socialisme liberal i certa esquerra alternativa d'ERC i a l'espai més socialdemòcrata, liberal i moderat de JxCAT.


La irrupció d'aquest quart espai no se situa en cap espai ideològic diferenciat dels 3 fins ara existents, no ve a ocupar cap espai ideològic fins ara buit, sinó a negar i destruir els altres tres.

Si fem una taula d'atributs sobre el seu discurs això potser es veurà més clar:

 

gent que NO dóna suport a les primàries	gent que SÍ dóna suport a les primàries
no són independentistes	ells i elles són els únics independentistes
són processistes	òbviament ells i elles segueixen sent els únics q volen la independència de debò
són lliristes	ells i elles no es deixen enganyar, no són pàmfils ni pàmfiles. La independència són ells. I elles.
són tietes	ells i elles no. No no se sap què, però no. Fins que ells i elles no han arribat no hi ha hagut independentisme, sinó bledes, tietes, gent sense caràcter, a qui tothom enganyava, que s'ho creia tot, que fins i tot respectava els altres. Ells i elles no. No se sap què, però no.
tot ho fan per la paguita	la seva paguita és un si eso ya tal. Què va fer el Barça ahir?
presos i exiliats són els responsables de tots els nostres mals i ens fan xantatge emocional	gintònic poc carregat i amb molt de gel

Com a conseqüència d'aquesta estratègia basada únicament en la negació de l'altre, per a aquest quart espai polític indepe de sermonejadors i sermonejadores de les primàries, la independència només seria possible quan ells obtinguin el suport en forma de majoria absoluta a les eleccions, quan aconsegueixin substituir les altres tres forces polítiques indepes ara existents, perquè ells són els únics independentistes. I ho seria com per art de màgia, perquè mai expliquen res de com aconseguir-ho... Si fer la independència sense comptar amb algú dels tres existents (ERC, JxCAT o CUP) ja ens trasllada a un escenari pràcticament impossible ara mateix, que només sigui possible quan sermonejadors i sermonejadores hagin acabat amb les altres tres forces indepes ara existents ho trasllada a segles de distància.

A tall de conclusions:
1) La toxicitat sempre és destructiva. I, tanmateix, és més necessari que mai, de fet és l'únic antídot possible a la toxina que tot aquest personal intenta inocular al moviment independentista, que concorrin a les pròximes eleccions, a totes les que sigui possible que ho facin. L'òptim seria que ho fessin a les eleccions espanyoles del 28A, a les municipals i a les europees.

2) És absolutament legítim, no hi ha res a dir, en relació a cap proposta política que vulgui donar la cara davant l'electorat, i sotmetre's a la seva "llei", la llei de que essent legítima qualsevol proposta política la seva legitimitat representativa socialment i democràticament, únicament pot emanar de les urnes, dels suports obtinguts en els processos electorals.

3) De tot plegat l'únic que no és admissible, l'únic sobre el que, com a associat, exigeixo explicacions i un posicionament debatut per tots els membres, és el paper de l'ANC. Algú va enredar a l'ANC o la direcció de l'ANC va enredar als seus socis? Si la direcció de l'ANC vol convertir el que ha estat la principal organització cívica i transversal de la societat civil en un quart espai polític independentista, enfrontat als altres tres existents (ERC, Junts x CAT i CUP), ho ha de plantejar obertament a tots els associats. Hem de poder dir-hi alguna cosa.  

4) Finalment, com a militant independentista, sense partit, sense cap aspiració de paguita, amb una vida plena de lliris collits plantant cara al feixisme, des de l'època de la Facultat de Dret fins els nostres dies, quan vam parar un atac de la ultradreta espanyolista a la Via Catalana, convido a tothom a no tenir por davant el matonisme troll i tòxic d'aquest personal de les primàries. Crec és important identifiquem aquests comportaments de toxicitat destructiva i els puguem aïllar. Aquesta taula de doble entrada que teniu en aquest article us pot ajudar. Sempre que trobeu algú que es refereixi a la resta d'indepes com a processistes, esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sempre que per tot argument algú esgrimeixi que la resta que no pensen com ell ho fan per la "paguita", esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sempre que veieu algú menyspreant, insultant, enfotent-se, dels nostres presos i exiliats o de la gent que els hi dona suport, esteu davant un troll tòxic de les primàries. Sin lugar a dudas.

Per vèncer, cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin les seves toxines per la terra i la deixin erma.


DONEC PERFICIAM