Aquest dijous dia 7 de març del 2019 ha fet 10 anys d'una manifestació que llavors ja en podíem dir històrica i que, sens dubte, forma part de la nostra història de lluita, de la història de l'independentisme: la mani dels Deu Mil a Brussel·les.
Situem-nos a començaments de l'any 2009. Políticament, el MHP José Montilla presidia un govern format per l'aliança tripartita de PSC-PSOE, ERC i ICV-EUA.
Feia poc més d'un any que Artur Mas, en una conferència d'alt voltatge polític, havia assumit per a Convergència el Dret a Decidir com element polític central. Però de la "independència" encara ni mu.
Aquell 2009 hi havia un esclat de l'activisme blocaire i una bona part de l'independentisme, llavors un moviment que se sabia no majoritari, estava sumit en una de les nostres clàssiques etapes de confusió.
Així descrivia en Víctor Alexandre, en un article, aquells dies al voltant del que fou la mani dels Deu Mil a Brussel·les:
"Es tracta, per dir-ho clar, d'un llibre (fa referència al llibre "Els Herois de Brussel·les", sobre aquella mani) de lectura necessària per a totes aquelles persones interessades en les diverses iniciatives independentistes que la societat catalana ha dut a terme darrerament al marge de la seva classe política, així com els motius que les han motivat. Especialment la de Deumil.cat i les consultes per la independència. I és que tenen la mateixa arrel: el descontentament i la frustració generalitzada del poble català davant la pusil·lanimitat, la indolència i el conformisme d'aquells partits que parlen dia rere dia d'independència o del dret de decidir però que no tenen cap projecte de país ni cap full de ruta per materialitzar allò que prediquen"
Fixeu-vos-hi, a tall de resum:
- exaltació èpica, gairebé messiànica, del paper de persones i societat civil
- descripció d'un ambient general de descontentament i frustració generalitzada del "poble català"
- culpabilitat dels partits: pusil·lanimitat, indolència, conformisme...
Oi que aquests ingredients del panorama polític de fa 10 anys sembla que avui en dia els tornem a tenir damunt la taula? Doncs aprofitem-ho per agafar una certa perspectiva:
Molt poc després del que escrivia en Víctor, l'any 2012, el "descontentament i frustració" del poble català s'havia transformat en una il·lusió i mobilització sense precedents, amb les manis de l'Onze 2012, Via Catalana, etc.
La pusil·lanimitat i indolència... dels partits des de llavors, en el seu inventari té, entre moltes altres coses, la convocatòria del 9N i del referèndum de l'1-O, i l'haver aconseguit vertebrar per primera vegada una majoria social i democràtica a favor de la independència a les eleccions del 27S 2015 i del 21D 2017.
I el conformisme dels partits polítics ha dut mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili. Carai quin conformisme més estrany, no, que tots els "conformistes" acaben a presó o exili?
Cert, no hem assolit encara fer realitat la República. Però hem arribat més lluny que mai. Mai, mai, en 300 anys, no havíem arribat tan lluny. S'han fet passes gegantines
10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser una cosa que hauríem d'aprendre i ens seria molt útil als nostres dies és a relativitzar i saber contextualitzar una mica les coses, a no dramatitzar-les, a tenir una mica més de confiança i de perspectiva històrica i política, i a criticar el que calgui, però mai menystenint ni demonitzant als partits polítics indepes i als seus lideratges.
10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser hi ha una cosa que segueix tenint el mateix enorme valor que va tenir llavors: la capacitat de mobilització transversal de la societat civil i l'impacte estimulador que en el moviment poden tenir iniciatives de la societat civil.
Tornem a aquell hivern del 2009. Calia tenir molt coratge, com sempre ha demostrat tenir l'amic i sempre admirat professor Enric Canela, per posar-se al davant d'una convocatòria a priori tan estrambòtica i agosarada com era la de portar Deu mil persones a Brussel·les per reivindicar l'autodeterminació i l'estat propi per a Catalunya, sense ningú al darrere, cap partit, cap organització.
En Saül Gordillo, al seu llibre Sobirania.cat, 10 anys de revolta política catalana a Internet (2004-2014) diu:
"van fixar el 7 de març de 2009 com a data per “inter-nacionalitzar el conflicte pacífic català”, en paraules de Canela. “La gent estava fins als nassos de tot, i volíem posar definitivament la independència en l’agenda dels partits polítics”, comenta el promotor dels Deu Mil a Brussel·les. Activitat a Facebook, apunts als blogs i molts actes arreu del territori per mobilitzar la gent, i tot això amb pressupost zero. Només Àngel Colom i Pere Aragonès van ajudar-los, en representació de CDC i d’ERC, respectivament. “Convergència va jugar al sí però no. Àngel Colom, i després també Víctor Terradellas, es van implicar. D’ERC, a part d’en Pere Aragonès, també vam comptar amb la presència a la manifestació d’Oriol Junqueras [aleshores eurodiputat]”, explica Enric I. Canela, que gràcies a la implicació de Francesc Abad va aconseguir fletar fins a 8 autocars a la capital belga, que va veure desfilar els prop de 10.000 catalans en una marxa desacomplexadament independentista"
Sí, pel que fa a mi, jo no vaig formar part del rovell de l'ou de l'organització de la mani, però per la meva amistat amb l'Enric, vaig assumir coordinar el tema logístic del desplaçament, no només amb els autocars a que es fa esment al llibre d'en Saül Gordillo, també fletant un vol xàrter propi, que vam omplir.
Víctor Alexandre, en el seu article sobre el llibre Els Herois de Brussel·les, escrit per Manel Bargalló, un dels màxims impulsors de la iniciativa, diu:
"És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que ara en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d'inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.
Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s'hauria fet, ja que l'èxit d'una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per fer de pont entre visions enfrontades o per apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs -entre els quals Joan Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Joan-Anton Martínez-Llorach...- i també els neguits que van passar a mesura que la data s'atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l'Ajuntament de Brussel·les, penjaven d'un fil."
D'aquella mani em quedo amb que sempre som capaços de fer allò que ens proposem.
Ens vam proposar anar a Brussel·les, i ho vam fer. Ens vam proposar fer les consultes, i les vam fer. I van ser dues iniciatives que van empènyer consciència, compromís, posicionaments polítics. Són dues iniciatives sense les quals segurament no ens podríem explicar les mobilitzacions que vàrem començar el 2012, massives com mai ni que l'independentisme esdevingués central a la política catalana.
Però d'aquell moment polític, també em quedo amb el fracàs total en el que van acabar les dues propostes polítiques que van voler capitalitzar allò de la "frustració generalitzada del poble català": Reagrupament i Solidaritat.
Reagrupament ni tan sols va obtenir representació parlamentària, i es va acabar integrant, associant, ben bé no se sap què amb Convergència.
Solidaritat Catalana per la Independència, liderada pel carismàtic Jan Laporta va obtenir 4 diputats el 2010 i els va perdre tots el 2012.
Bandejat en Jan, de Solidaritat l'únic que ha quedat per a la història és la toxicitat que en López Tena i el grupet que aleshores estava amb ell i que ara està al darrere de les primàries, van imprimir al seu discurs polític: que si ells eren els únics indepes, que si la resta no ho eren, etc. Tota la gent patriòtica que va entrar inicialment en el projecte, que n'hi havia molta i de molt bona, van marcar ràpidament distància d'aquell discurs tòxic, destructiu, per acabar deixant sols a l'il·lustre notari i aquest grupet que ara ha ressuscitat a l'ombra de les primàries.
En canvi, tant Mas com Junqueras van saber canalitzar el projecte independentista i els móns polítics que representen ara mateix ERC i Junts x Cat, més la CUP (que llavors només es presentava en algunes eleccions municipals), van aconseguir que l'independentisme electoral passés de mig milió a més de dos milions de vots.
Que s'han comès errors, evident.
Però que mai hem arribat tan lluny com ara, igualment evident.
Que podem retreure algunes coses als nostres principals líders polítics indepes, segur, però no la falta de compromís, però no el seu coratge, però no, mai, no estar disposats a assumir en les seves persones, vides, la repressió, com està passant. Ho han fet. I ho han fet per nosaltres. Més encertadament o no, però tot el que han fet ho han fet des de la disposició a assumir ells una repressió que volien evitar arribés a la gent en la lluita per fer possible la República.
Els Deu mil a Brussel·les formen part de la cadena de compromisos que ens han permès arribar on ara som. És una mobilització excepcional que forma part, en el quadre d'honor, d'aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi que ha de guiar tot el que fem, per vèncer. Fins vèncer.
Em fa gràcia, per dir-ho suau, tota aquesta gent que s'expressa plena d'ira contra els nostres polítics, aquesta gent per a la que tot és un fracàs, que són incapaços de reconèixer res del que s'ha fet o avançat i que eleven a gairebé una mena de contracte personal incomplert amb ells (o elles) no ser ja independents "jo vaig anar a 3 manifestacions seguides per l'Onze, i en una tenia com un dolor aquí a l'esquena, però hi vaig anar, i ells què han fet, eh, eh? Res! ens han mentit! ens han estafat! no volien!" i així tot. Aquest és el nivell...
L'heroïcitat d'haver anat a tres o quatre manis l'Onze, d'haver votat indepe uns pocs anys i potser haver participat d'un tall de carretera. I ja estan "frustrats". I ja ho volen cremar tot.
La història és un fil conductor en el que una acció ens porta a una altra. Sense aquella manifestació a Brussel·les d'ara fa 10 anys, reivindicant l'autodeterminació, en la que vam ser uns 7 mil (ni tres mil com deia la premsa unionista ni 10 mil com vam dir els organitzadors), potser mai hauríem arribat a l'1-O, i potser mai no hauria "calgut" tornar a Brussel·les com desenes i desenes de milers de persones vam fer desembre del 2017. Perquè només van poder parar la República amb aquesta demencial repressió, empresonant el nostre Govern i els nostres líders socials, i enviant a l'exili el nostre president, la resta del Govern i molts altres líders polítics. Per això vam tornar a Brussel·les. Sense haver avançat com hem fet, no hauria calgut tornar-hi.
7 de març del 2009: si mentre embarcava a l'aeroport de Brussel·les per tornar a Barcelona algú m'hagués dit que 10 anys després estaríem com ara estem, hauríem fet tot el que hem fet i seríem tots els que som, li hauria dit que si s'havia flipat o pres algo.
I mireu on som, el que hem fet i els que hem aconseguit ser.
Ni pusil·lanimitat, ni indolència, ni conformisme.
Ni descontentament ni frustració.
Tot això no té cabuda en el nostre vocabulari. Ni llavors, com ja s'ha vist, ni ara.
Sí al coratge, sí al compromís, sí a la constància
Sí a la intel·ligència, Sí al caràcter
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi
Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin la seva toxicitat per la terra i la deixin erma.
Gràcies a tota la gent que va fer possible els Deu Mil a Brussel·les. I, molt especialment, gràcies sempre admirat i estimat amic Enric Canela!
DONEC PERFICIAM
Situem-nos a començaments de l'any 2009. Políticament, el MHP José Montilla presidia un govern format per l'aliança tripartita de PSC-PSOE, ERC i ICV-EUA.
Feia poc més d'un any que Artur Mas, en una conferència d'alt voltatge polític, havia assumit per a Convergència el Dret a Decidir com element polític central. Però de la "independència" encara ni mu.
Aquell 2009 hi havia un esclat de l'activisme blocaire i una bona part de l'independentisme, llavors un moviment que se sabia no majoritari, estava sumit en una de les nostres clàssiques etapes de confusió.
Així descrivia en Víctor Alexandre, en un article, aquells dies al voltant del que fou la mani dels Deu Mil a Brussel·les:
"Es tracta, per dir-ho clar, d'un llibre (fa referència al llibre "Els Herois de Brussel·les", sobre aquella mani) de lectura necessària per a totes aquelles persones interessades en les diverses iniciatives independentistes que la societat catalana ha dut a terme darrerament al marge de la seva classe política, així com els motius que les han motivat. Especialment la de Deumil.cat i les consultes per la independència. I és que tenen la mateixa arrel: el descontentament i la frustració generalitzada del poble català davant la pusil·lanimitat, la indolència i el conformisme d'aquells partits que parlen dia rere dia d'independència o del dret de decidir però que no tenen cap projecte de país ni cap full de ruta per materialitzar allò que prediquen"
Fixeu-vos-hi, a tall de resum:
- exaltació èpica, gairebé messiànica, del paper de persones i societat civil
- descripció d'un ambient general de descontentament i frustració generalitzada del "poble català"
- culpabilitat dels partits: pusil·lanimitat, indolència, conformisme...
Oi que aquests ingredients del panorama polític de fa 10 anys sembla que avui en dia els tornem a tenir damunt la taula? Doncs aprofitem-ho per agafar una certa perspectiva:
Molt poc després del que escrivia en Víctor, l'any 2012, el "descontentament i frustració" del poble català s'havia transformat en una il·lusió i mobilització sense precedents, amb les manis de l'Onze 2012, Via Catalana, etc.
La pusil·lanimitat i indolència... dels partits des de llavors, en el seu inventari té, entre moltes altres coses, la convocatòria del 9N i del referèndum de l'1-O, i l'haver aconseguit vertebrar per primera vegada una majoria social i democràtica a favor de la independència a les eleccions del 27S 2015 i del 21D 2017.
I el conformisme dels partits polítics ha dut mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili. Carai quin conformisme més estrany, no, que tots els "conformistes" acaben a presó o exili?
Cert, no hem assolit encara fer realitat la República. Però hem arribat més lluny que mai. Mai, mai, en 300 anys, no havíem arribat tan lluny. S'han fet passes gegantines
10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser una cosa que hauríem d'aprendre i ens seria molt útil als nostres dies és a relativitzar i saber contextualitzar una mica les coses, a no dramatitzar-les, a tenir una mica més de confiança i de perspectiva històrica i política, i a criticar el que calgui, però mai menystenint ni demonitzant als partits polítics indepes i als seus lideratges.
10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser hi ha una cosa que segueix tenint el mateix enorme valor que va tenir llavors: la capacitat de mobilització transversal de la societat civil i l'impacte estimulador que en el moviment poden tenir iniciatives de la societat civil.
Tornem a aquell hivern del 2009. Calia tenir molt coratge, com sempre ha demostrat tenir l'amic i sempre admirat professor Enric Canela, per posar-se al davant d'una convocatòria a priori tan estrambòtica i agosarada com era la de portar Deu mil persones a Brussel·les per reivindicar l'autodeterminació i l'estat propi per a Catalunya, sense ningú al darrere, cap partit, cap organització.
En Saül Gordillo, al seu llibre Sobirania.cat, 10 anys de revolta política catalana a Internet (2004-2014) diu:
"van fixar el 7 de març de 2009 com a data per “inter-nacionalitzar el conflicte pacífic català”, en paraules de Canela. “La gent estava fins als nassos de tot, i volíem posar definitivament la independència en l’agenda dels partits polítics”, comenta el promotor dels Deu Mil a Brussel·les. Activitat a Facebook, apunts als blogs i molts actes arreu del territori per mobilitzar la gent, i tot això amb pressupost zero. Només Àngel Colom i Pere Aragonès van ajudar-los, en representació de CDC i d’ERC, respectivament. “Convergència va jugar al sí però no. Àngel Colom, i després també Víctor Terradellas, es van implicar. D’ERC, a part d’en Pere Aragonès, també vam comptar amb la presència a la manifestació d’Oriol Junqueras [aleshores eurodiputat]”, explica Enric I. Canela, que gràcies a la implicació de Francesc Abad va aconseguir fletar fins a 8 autocars a la capital belga, que va veure desfilar els prop de 10.000 catalans en una marxa desacomplexadament independentista"
Sí, pel que fa a mi, jo no vaig formar part del rovell de l'ou de l'organització de la mani, però per la meva amistat amb l'Enric, vaig assumir coordinar el tema logístic del desplaçament, no només amb els autocars a que es fa esment al llibre d'en Saül Gordillo, també fletant un vol xàrter propi, que vam omplir.
Víctor Alexandre, en el seu article sobre el llibre Els Herois de Brussel·les, escrit per Manel Bargalló, un dels màxims impulsors de la iniciativa, diu:
"És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que ara en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d'inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.
Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s'hauria fet, ja que l'èxit d'una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per fer de pont entre visions enfrontades o per apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs -entre els quals Joan Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Joan-Anton Martínez-Llorach...- i també els neguits que van passar a mesura que la data s'atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l'Ajuntament de Brussel·les, penjaven d'un fil."
D'aquella mani em quedo amb que sempre som capaços de fer allò que ens proposem.
Ens vam proposar anar a Brussel·les, i ho vam fer. Ens vam proposar fer les consultes, i les vam fer. I van ser dues iniciatives que van empènyer consciència, compromís, posicionaments polítics. Són dues iniciatives sense les quals segurament no ens podríem explicar les mobilitzacions que vàrem començar el 2012, massives com mai ni que l'independentisme esdevingués central a la política catalana.
Però d'aquell moment polític, també em quedo amb el fracàs total en el que van acabar les dues propostes polítiques que van voler capitalitzar allò de la "frustració generalitzada del poble català": Reagrupament i Solidaritat.
Reagrupament ni tan sols va obtenir representació parlamentària, i es va acabar integrant, associant, ben bé no se sap què amb Convergència.
Solidaritat Catalana per la Independència, liderada pel carismàtic Jan Laporta va obtenir 4 diputats el 2010 i els va perdre tots el 2012.
Bandejat en Jan, de Solidaritat l'únic que ha quedat per a la història és la toxicitat que en López Tena i el grupet que aleshores estava amb ell i que ara està al darrere de les primàries, van imprimir al seu discurs polític: que si ells eren els únics indepes, que si la resta no ho eren, etc. Tota la gent patriòtica que va entrar inicialment en el projecte, que n'hi havia molta i de molt bona, van marcar ràpidament distància d'aquell discurs tòxic, destructiu, per acabar deixant sols a l'il·lustre notari i aquest grupet que ara ha ressuscitat a l'ombra de les primàries.
En canvi, tant Mas com Junqueras van saber canalitzar el projecte independentista i els móns polítics que representen ara mateix ERC i Junts x Cat, més la CUP (que llavors només es presentava en algunes eleccions municipals), van aconseguir que l'independentisme electoral passés de mig milió a més de dos milions de vots.
Que s'han comès errors, evident.
Però que mai hem arribat tan lluny com ara, igualment evident.
Que podem retreure algunes coses als nostres principals líders polítics indepes, segur, però no la falta de compromís, però no el seu coratge, però no, mai, no estar disposats a assumir en les seves persones, vides, la repressió, com està passant. Ho han fet. I ho han fet per nosaltres. Més encertadament o no, però tot el que han fet ho han fet des de la disposició a assumir ells una repressió que volien evitar arribés a la gent en la lluita per fer possible la República.
Els Deu mil a Brussel·les formen part de la cadena de compromisos que ens han permès arribar on ara som. És una mobilització excepcional que forma part, en el quadre d'honor, d'aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi que ha de guiar tot el que fem, per vèncer. Fins vèncer.
Em fa gràcia, per dir-ho suau, tota aquesta gent que s'expressa plena d'ira contra els nostres polítics, aquesta gent per a la que tot és un fracàs, que són incapaços de reconèixer res del que s'ha fet o avançat i que eleven a gairebé una mena de contracte personal incomplert amb ells (o elles) no ser ja independents "jo vaig anar a 3 manifestacions seguides per l'Onze, i en una tenia com un dolor aquí a l'esquena, però hi vaig anar, i ells què han fet, eh, eh? Res! ens han mentit! ens han estafat! no volien!" i així tot. Aquest és el nivell...
L'heroïcitat d'haver anat a tres o quatre manis l'Onze, d'haver votat indepe uns pocs anys i potser haver participat d'un tall de carretera. I ja estan "frustrats". I ja ho volen cremar tot.
La història és un fil conductor en el que una acció ens porta a una altra. Sense aquella manifestació a Brussel·les d'ara fa 10 anys, reivindicant l'autodeterminació, en la que vam ser uns 7 mil (ni tres mil com deia la premsa unionista ni 10 mil com vam dir els organitzadors), potser mai hauríem arribat a l'1-O, i potser mai no hauria "calgut" tornar a Brussel·les com desenes i desenes de milers de persones vam fer desembre del 2017. Perquè només van poder parar la República amb aquesta demencial repressió, empresonant el nostre Govern i els nostres líders socials, i enviant a l'exili el nostre president, la resta del Govern i molts altres líders polítics. Per això vam tornar a Brussel·les. Sense haver avançat com hem fet, no hauria calgut tornar-hi.
7 de març del 2009: si mentre embarcava a l'aeroport de Brussel·les per tornar a Barcelona algú m'hagués dit que 10 anys després estaríem com ara estem, hauríem fet tot el que hem fet i seríem tots els que som, li hauria dit que si s'havia flipat o pres algo.
I mireu on som, el que hem fet i els que hem aconseguit ser.
Ni pusil·lanimitat, ni indolència, ni conformisme.
Ni descontentament ni frustració.
Tot això no té cabuda en el nostre vocabulari. Ni llavors, com ja s'ha vist, ni ara.
Sí al coratge, sí al compromís, sí a la constància
Sí a la intel·ligència, Sí al caràcter
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi
Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin la seva toxicitat per la terra i la deixin erma.
Gràcies a tota la gent que va fer possible els Deu Mil a Brussel·les. I, molt especialment, gràcies sempre admirat i estimat amic Enric Canela!
DONEC PERFICIAM
Entrades
1 comentari:
Els que estan ara a Primàries no eren de la corda López Tena, més aviat de Laporta. Anna Arqué (ara Primàries) va anar en els llocs de sortida en la llista d'ERC + Laporta a Barcelona. I el 2012 Vila i Dedéu donaven suport a Mas.
Publica un comentari a l'entrada