En la represa: panorama similar, però no idèntic. Onze, mani, moviment independentista i actituds militants

Final de les vacances. Dilluns, santornem-hi.

Políticament el panorama que em trobo en la represa és pràcticament el mateix que al començar les vacances (falta d'unitat, divisió interna, confusió, crispació, desànim, expectativa davant la imminència de les sentències als nostres presos, etc.), però no idèntic. Al meu entendre hi ha 2 + 1 factors rellevants que s'han esdevingut durant aquests dies d'estiu:

1 de 2: el llibre del President Puigdemont RE-UNIM-NOS. Un llibre breu (50 pàgines), contundent, crític, i alhora constructiu. Un llibre que necessitàvem. Un llibre que ha situat damunt l'escenari polític el concepte "confrontació democràtica i no-violenta amb l'estat" com a eix estratègic per a l'actuació independentista. El President assumeix que no hi ha diàleg possible, en les actuals condicions, amb l'estat, i que per tant només podrem sortir d'aquesta situació plantejant de manera oberta una estratègia de confrontació amb l'estat. Una confrontació que sempre, de manera inequívoca, ha de ser no violenta, però una confrontació que implica xoc, i sobre la que es viuran diverses fases.

2 de 2: el posicionament de la direcció i de l'aparell d'ERC, amb Oriol Junqueras, Joan Tardà i Gabriel Rufián al capdavant, un posicionament que s'edifica sobre una base que hem d'entendre és una certa autocrítica al que s'ha fet fins ara, i que té com a eixos centrals per una banda assumir que "no som prou" per fer el que hem de fer i cal fer, i per tant cal una estratègia de creixement, d'eixamplament de la base, i per una altra banda que el conflicte només es pot resoldre democràticament, amb el diàleg, parlant, acordant, etc.

En la perspectiva de les immediates sentències, que seran el fet polític més rellevant d'aquest setembre-octubre i fins final d'any, la formulació d'aquestes dues estratègies i plantejaments ens portaria a dues reaccions gairebé oposades.

• La via confrontació implica resposta política i al carrer.

• I la via ERC implica neutralitzar tota possible resposta política i al carrer convocant unes noves eleccions autonòmiques, de les que n'hauria de sortir un nou govern que només s'explicita té com a soci preferent per a ERC als Comuns.

Fins aquí la lectura que en podríem fer és que aquest nou xoc d'estratègies possibles entre el món al voltant del MHP Puigdemont i el món al voltant de l'Honorable Oriol Junqueras no és cap novetat.

+ 1: Tanmateix, també ha passat una cosa a la que crec cal donar-li importància, com a mínim jo li vull donar, i desitjo no equivocar-me. La portaveu d'ERC Marta Vilalta, des de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, va dir: "La dinàmica del diàleg i la confrontació pacífica amb l'Estat a partir de la "desobediència civil" ha de poder ser compatible."

Al meu entendre aquesta apel·lació a la compatibilitat de la confrontació democràtica i no violenta amb l'Estat amb el diàleg és un gest molt interessant per confluir en una estratègia unitària. I això feia anys no passava, per tant donem-li el valor que crec que té, i esperem que aquesta via que interpreto  s'ha volgut i pogut obrir ens permeti arribar a consensuar una estratègia unitària que ens vinculi a tots, en la que tots ens hi sentim representats.

Per ser-hi tots és evident que atès partim de plantejaments diferents, tothom haurà d'esforçar-se per confluir i fer-ho possible. Tothom haurà d'assumir que només si hi som tots és possible fer la independència i respondre la repressió estatal.

Onze, mani, manis, moviment independentista i actituds militants

Ho reconec: després de 35 anys ininterromputs de mobilització militant per l'Onze, vaig marxar de vacances amb molt poques ganes d'anar enguany a la mani de la tarda. Em va molestar l'injust menyspreu de l'ANC als partits polítics i als nostres polítics. Em va emprenyar que l'ANC abandonés aquella actitud que ha estat clau per arribar on hem arribat, per créixer com hem crescut, per sumar com hem sumat, l'actitud que va quedar reflectida com mai en la històrica mobilització de la Via Catalana, l'actitud d'estendre la mà i de sumar, de convocar, no l'actitud farisea de fer responsables a tots els altres de tot el que no ha anat ni va bé.

Però només tornar de les vacances el primer que he fet és inscriure'm-hi. Ja tinc el meu tram, la meva samarreta i aquest Onze, novament, des de fa 35 anys, hi seré. Perquè pel damunt de tot la nostra actitud militant ha de ser sempre la de ser-hi. Fins aconseguir-ho. Sí, pel damunt del desencís, pel damunt de cabrejos, pel damunt d'aquesta agror en la que ens hem instal·lat, pel damunt d'aquest no entendre moltes coses, pel damunt de totes les crítiques que es puguin fer... cal anar-hi, cal ser-hi, i si no hi som tots, no ho farem mai.

L'expressió màxima de la nostra causa, lluita i legitimitat democràtica l'hem obtinguda i la mantenim dels resultats electorals assolits, que evidencien de l'única manera que és possible fer-ho la majoria social i democràtica que som. Això és el més important. Si algun dia en algunes eleccions, deixem de ser-ho, la nostra causa haurà patit el més dolorós retrocés des que vam iniciar el procés.

Al mateix nivell de legitimitat i expressió de la nostra lluita i legitimitat democràtica situaria l'1 d'Octubre, tant des de la perspectiva d'haver votat i guanyat com des de la perspectiva d'aquella heroica, excepcional, commovedora, valenta, compromesa... resposta a la demencial violència policial que va desplegar l'estat espanyol. Com vam defensar els col·legis i les urnes arreu del país, amb aquella dignitat, amb aquell civisme... va convertir l'1 d'Octubre en una data fundacional del nou país que som. Aquell dia va néixer un nou "nosaltres" i la República es va fer irreversible. Costarà més o menys, però és irreversible.

Però, i aquí és on volia arribar, compartir aquesta reflexió amb vosaltres, les mobilitzacions dels Onzes han estat el múscul que ens va permetre iniciar el procés i que ens ha mantingut dempeus. Són els fonaments de la majoria democràtica i social i del poble que  naixia aquell 1 d'Octubre.

Sense la massiva, enorme, monumental, mani de l'Onze 2012 no estaríem on ara som, no s'hauria posat en marxa el procés. Veure Barcelona plena des del davant de l'estació de França, tota Via Laietana, tot Pau Claris, tot Passeig de Gràcia fins Diagonal, i tots els carrers adjacents abans de la mani, va ser la veu i la imatge que ens deia "som-hi, podem fer-ho, fem-ho". A nosaltres i a tota la societat. A tothom.

L'any següent vingué l'excepcional Via Catalana. L'empenta definitiva. I de la Via emergí el 9N.

I, fixeu-vos-hi bé, l'Onze 2014, a les portes del 9N, el Gobierno de ESP i tot l'unionisme estaven absolutament convençuts que es podria aconseguir una desmobilització "gràcies" al cas Pujol, que havia esclatat uns mesos abans, però que en una autèntica operació d'estat es va convertir en monotema, les 24 hores del dia els 7 dies a la setmana a tots els mitjans de comunicació de l'estat.

L'estratègia era clara: aquell Onze l'unionisme havia de poder sortir a cridar joiós per terra mar i aire que l'independentisme havia punxat, que la mani havia estat un fracàs en relació a les anteriors i que per tant aquesta erupció sarrampiònica ja anava de baixa. I tema sanjat. 

A les nou de la nit d'aquell Onze del 2014 la disciplinada bocamoll de l'Alicia Sanchez Camacho engegava el discurs que tenia preparat, sense ni fixar-se en el que havia passat. La notícia de les seves declas deia: "La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha avisat que els independentistes “van de capa caiguda” i que la Catalunya silenciosa “aixeca la veu” després de considerar que en la V d'aquest dijous a Barcelona hi ha participat menys gent que en altres manifestacions de la Diada anteriors. Sánchez-Camacho, que ha participat en l'acte organitzat per Societat Civil Catalana a Tarragona, ha reiterat que l'independentisme està en un “final d'etapa” i ha demanat al president Mas que no es dediqui temps a les manifestacions independentistes i que escolti la voluntat dels 7,5 milions de catalans, també els que se senten espanyols, ha dit la líder del PPC."

Però no. Altre cop la realitat els va acabar passant per sobre, i aquelles imatges d'aquella nova mobilització espectacular, amb Gran Via i Diagonal plenes fins Glòries, va callar totes les boques. Vaig riure molt aquells dies perquè es notava tant que no s'ho esperaven, es notava tant i tant que estaven convençuts punxaríem, i podrien sortir en tromba a fer el discurs de la desmobilització, que tot l'unionisme va acabar fugint dels micros, sense saber què dir, col·lapsats.

Per això també, entre d'altres coses, aquest Onze, tothom a la mani. Tothom a viure i honorar els qui van defensar Barcelona i les nostres llibertats. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi, com deia l'històric patriota Antoní Massaguer. Per vèncer cal ser-hi sempre. Per vèncer cal anar-hi sempre. 

DONEC PERFICIAM
-------------------------------------------------------------------

Bonus track 
(continuació) sobre les actituds militants i l'Onze com a exemple
El cos principal de l'article l'he acabat amb les paraules de n'Antoní Massaguer. A les antípodes del patriota Antoní Massaguer ens trobem ara tot aquest personal que no ha fet mai gaire cosa militant, però que ho saben tot, absolutament tot, inclòs òbviament, com fer la independència, que és quelcom molt fàcil, però que com que tots els que fins ara hem lluitat per la independència en realitat no érem independentistes, només ho fèiem veure, per això no som independents, que a ells no els enganyem.

La lògica d'aquest personal té un punt podríem dir-ne difícil de rebatre, tal i com ho plantegen: "tantes manis de l'Onze i no som independents, per tant, anar a la mani de l'Onze no serveix per res, per tant no s'hi ha d'anar. El dia que després d'una mani de l'Onze fem la independència, hi aniré, fins llavors ja no em prenen més el pèl els processistes".

Ja fa massa anys que dura aquest frau, fixeu-vos, com aquells pardillos que es feien dir independentistes i l'Onze de setembre del 1944 varen penjar una estelada de l'aeri que creua el port de la ciutat des de la Barceloneta fins Montjuïc. Ens va portar la independència? oi que no, doncs processisme. Que si patriotes, que si lluita... Res de res, tot un frau processista. Voleu més prova que el fet que no som independents?"

Així doncs, si vosaltres també sou d'aquests que fins que no tinguem aquesta seguretat de que fent algo obtindrem el que volem, tots tranquils a casa, no us deixeu enredar. Això sí, apliqueu-vos-els a tot a la vida, aquests savis consells, que es noti que sou els més espavilats i que a vosaltres no us la foten. I després ens en feu cinc cèntims de com us ha anat, plis...

Els que ja assumim no som tan savis ens sentim més representats, en canvi, per aquells joves que l'any 1944 seguien, a l'interior del país, fent tot el que podien per la nostra llibertat, deixant testimoni de la nostra lluita. També em sento més representat per les paraules de qui llavors era un dels líders independentistes, Joan Cornudella, que afirmava que "es lluitava per la llibertat de Catalunya entesa com una unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la independència; per la dignitat de l’home i un model de societat avançada". (ui, sí, parla del "procés", ja als anys 40, mentre l'independentisme es reorganitzava després de la derrota del 39, creant el FNC, que va mantenir viva la lluita i l'esperança en la negra i llarga nit del franquisme)

Justament aquesta és també una de la gran força de l'Onze. Cada Onze de setembre hi som, sempre, per dir tan fort com puguem als qui ens volen fer desaparèixer, als qui ens voldrien morts, que som i serem, i que tantes vegades com intentin aixafar-nos, ens aixecarem. Fins aconseguir-ho.

I per aconseguir-ho cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. No defallirem. Hi serem i hi anirem tants cops com calgui.

Els que no som tan savis ni llestos com aquests que no hi aniran perquè ja saben que la mani no ens farà independents, hem après que a la vida cal lluitar molt per aconseguir les coses, i aquest Onze hi serem, hi anirem.

Els que com jo no som tan savis ni llestos, però som lleials a aquesta cadena de compromisos que al llarg dels anys i dels segles ha mantingut viva la nostra lluita i la nostra causa i honorem els qui ens han precedit... ens trobarem dimecres Onze de Setembre del 2019 a la manifestació convocada per l'ANC.

Sí, malgrat tot, hi serem. I malgrat tot, ens sentirem orgullosos de formar part d'aquest nosaltres, i ens mirarem i encoratjarem pels dies que han de venir. Dies dies de conflicte, dies on l'exemplaritat del nostre compromís i de la nostra lluita no violenta, però determinada a expressar-se amb la contundència que requereix el nou escenari polític i, alhora, reivindicant sempre la democràcia i el diàleg davant la barbàrie autoritària.

DONEC PERFICIAM