(Els qui em seguiu al bloc sabeu que jo em vaig criar a Cornellà de Llobregat, al barri de Sant Ildefons, i que hi continuo vinculat. Formo part de l'ANC de Cornellà i participo de totes les activitats i mobilitzacions que puc. Els companys de Xarxa per la República a Cornellà, que aplega totes les organitzacions polítiques i cíviques per la República, em van demanar si podia escriure el manifest per llegir en l'acte de reivindicació de l'1 d'Octubre. Jo em pensava seria anònim, però els companys de la XCR van reconèixer la meva "autoria" abans de la lectura. De manera que això em permet compartir-ho amb tots vosaltres. Aquest és el manifest que vaig tenir l'honor d'escriure per a la Xarxa Cornellà per la República, recordant i reivindicant l'1 d'Octubre del 2017)
1 d'octubre del 2017, CAP de Sant Ildefons, primera hora del matí. La cua per poder votar arribava a la plaça del mercat. Finalment, un cop constituïdes les meses i engegada la logística de votació per cens universal, una onada d'alegria s'escampa entre tota la gent: voluntaris, votants, organitzadors... Cauen gotes d’aigua. Un grup de voluntaris agafa un senyor gran que porta hores recolzat en el seu bastó esperant a la cua per poder votar, i el conviden i acompanyen, com a la resta de la gent gran que està fent cua, a ser els primers en votar. Tothom aplaudeix. El primer votant té 98 anys. Va néixer a Granada. Va lluitar a la guerra civil amb la República. Va arribar a Cornellà, i va ser un lluitador antifranquista.Vota, i en sortir, aixeca el puny a tots els que omplen la plaça fent cua, que tornen a aplaudir amb entusiasme.
Els 8 col·legis electorals de Cornellà han pogut obrir. 28 representants de l’administració, 80 meses electorals i centenars de voluntaris ho han fet possible.
Comencen a arribar les notícies de la violència de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra desenes de col·legis electorals, arreu del país, on la gent l'únic que vol és poder exercir la democràcia. Votar. Els voluntaris de tots els col·legis s'organitzen per si s'ha de fer front també a Cornellà a la intervenció armada de Guàrdia Civil o Policia Nacional. I s'organitza la defensa de la democràcia a tots els col·legis de Cornellà. La majoria de voluntaris no es coneixen entre ells. Hi ha gent, molta, de partits, d'associacions juvenils i veïnals, i de la societat civil. I també moltes persones que han vingut a defensar la democràcia a títol individual.
A mesura que les imatges de la demencial violència policial contra els drets civils, contra la gent que només vol votar i defensar les urnes, van estenent-se, per les TV i per les xarxes, creix l'afluència als col·legis, per tot Cornellà. És molta la gent que s'adreça als voluntaris i els diu que no tenien cap intenció de participar en la votació, però que en veure les imatges de la terrorífica violència policial, s'han mobilitzat i han anat a votar. Al final del dia serien més de 14 mil persones que van votar als col·legis de Cornellà, un 76,74% dels quals ho feu afirmativament, votant Sí, un 18,75% votant No, i també hi hagués 220 vots en blanc i 160 nuls.
La força de la democràcia, l'empoderament del vot i del dret a decidir, en tots i cadascun de nosaltres ens havia acabat convertint, a tots, aquell dia, en petits herois davant la violència d'un estat demofòbic, autoritari, cec i sord.
Mai ningú no podrà oblidar aquella força col·lectiva per fer possible votar, aquella energia que tot ho va omplir, aquella democràcia en estat pur de la que tots n'érem protagonistes actius. Com mai. Al final del dia, allò que a tots els voluntaris i votants unia i ens feia sentir, com mai havíem tingut ocasió de sentir-nos, propietaris del nostre futur i de les nostres decisions.
I Cornellà i tots els seus barris s'havien omplert d'aquesta força imparable de la democràcia que s’havia estès fins l’últim dels nostres carrers. Aquella ciutat de carrers sense asfaltar que cantaven La Banda Trapera del Río, aquella ciutat on cada escola, cada ambulatori, cada jardí, cada equipament, tenien al seu darrere una infatigable lluita veïnal per la nostra dignitat com a ciutat i com a veïns, l'1 d'octubre del 2017, va asfaltar també, els carrers de la democràcia i l’empoderament popular.
A cada col·legi obert, a cada mesa constituïda, amb cada voluntari, en cada votant, en cada urna, hi havia totes les lluites i totes les petjades de tots els que ens havien precedit en la lluita antifranquista, sindical, veïnal.
Però també, a cada col·legi obert, a cada mesa constituïda, en cada voluntari, en cada votant, en cada urna, hi havia tots els nostres orígens i històries personals, tan diverses, tan excepcionals, i alhora tan unides en aquesta grandesa d’esdevenir, pel damunt de tot, propietaris del nostre futur.
Tanmateix, aquella llibertat que floria a les nostres mans, aquella República que naixia entre nosaltres, no pogué amb la violència i l'autoritarisme d'un estat aterroritzat davant la llibertat i l'empoderament popular. A la violència policial s'hi afegí la violència judicial i institucional: l'empresonament i l'exili de líders polítics i cívics i l'aplicació del 155.
Ja fa 2 anys de l'1 d'octubre del 2017. Aviat farà dos anys de l'empresonament dels Jordis, i també de la Carme, de l'Oriol, d'en Turull, d'en Romeva, d'en Forn, de la Montse, d'en Rull. I de l'exili d'en Carles, i d'en Comín, i de la Clara, i de la Serret, i de la Marta, i de l'Anna, i d'en Lluís. Un exili al que aquell cop d'estat judicial autoritari i demofòbic també condemnaria al Valltonyic i a l'Adri. Una repressió que s'estendria arreu, a molts veïns de Cornellà, que van ser perseguits per haver enganxat cartells amb lemes tan terrorífics com "Democràcia", que va voler convertir en terrorista la nostra veïna baixllobregatenca Tamara, per la possessió d'una careta i un xiulet, i que la va confinar sense poder sortir de la seva vila. Una repressió que ha volgut arruinar la vida de desenes de servidors públics. Una repressió que encara, fa 7 dies, portava a l'Audiència Nacional i a la presó a 7 conciutadans nostres en una nova vergonya judicial i policial, en un altre muntatge d’un estat en fallida democràtica que necessita crear violència en un conflicte en el que l’únic que ha actuat amb violència és el mateix estat.
Sí, ja fa dos anys de l'1 d'octubre del 2017, i, malgrat tot això, malgrat tota aquesta repressió, el que avui els volem dir i ens volem dir és que no podran amb nosaltres, perquè no hi ha ningú que vulgui renunciar, per res del món, a aquella llibertat i empoderament democràtic que vam viure l'1 d'Octubre. Haver-lo fet possible i haver-lo viscut ens ha fet poble, ens ha fet lliures, ens ha permès sentir-nos, com mai, protagonistes del nostre futur. I no hi ha ningú que, havent viscut això, hi vulgui renunciar. No hi ha cap repressió possible que pugui esborrar dels nostres ulls aquella mirada de llibertat amb la que ens abraçàvem.
I és justament aquesta mirada que es va il·luminar en tots nosaltres la que l'estat espanyol i tota la casta que sempre l'ha governat, políticament, judicialment, econòmicament, tant temen, perquè saben és la mirada que pot posar fi als seus segles de control absolut del poder. És també la mirada que tots els mitjans de comunicació del règim amaguen, oculten. És la mirada de llibertat, de no-violència, de compromís, que tot el règim vol convertir en violència. L'1 d'octubre no ens interroga sobre els nostres orígens, sinó que els assumeix com a una nova identitat de poble, d'aquell un sol poble que proclamava Paco Candel, una nova identitat nascuda de la nostra lluita per la democràcia i la llibertat, i que ens ha fet, irrenunciablement, protagonistes i propietaris únics del nostre futur individual i col·lectiu.
Les properes setmanes viurem, com ja vam viure les setmanes que van seguir l'1 d'Octubre, fets excepcionals. Tindrem la sentència d'aquesta farsa de judici als nostres presos polítics. Però el més important no serà la sentència, sinó ser capaços de sortir tots al carrer, altre cop, amb aquella mirada de l'1 d'octubre. Les detencions d'aquesta setmana passada han volgut desviar-nos la mirada, fixar-nos-la al terra. Però han aconseguit tot el contrari. El 23S al vespre estàvem, a tots els carrers i places de Catalunya, aixecant-nos com a homes lliures en una societat lliure.
I així estarem, fins fer-ho possible, ferms i decidits, fins que la República Catalana sigui una realitat, en la que les nostres mirades de llibertat esdevindran somriures de complicitat i confiança, per tot el que hem fet junts i per tot el que estem decidits a fer, perquè cap de nosaltres té la més mínima intenció de renunciar a ser allò que ens hem guanyat, al futur que, entre tots, hem decidit sigui el nostre futur.
Els 8 col·legis electorals de Cornellà han pogut obrir. 28 representants de l’administració, 80 meses electorals i centenars de voluntaris ho han fet possible.
Comencen a arribar les notícies de la violència de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra desenes de col·legis electorals, arreu del país, on la gent l'únic que vol és poder exercir la democràcia. Votar. Els voluntaris de tots els col·legis s'organitzen per si s'ha de fer front també a Cornellà a la intervenció armada de Guàrdia Civil o Policia Nacional. I s'organitza la defensa de la democràcia a tots els col·legis de Cornellà. La majoria de voluntaris no es coneixen entre ells. Hi ha gent, molta, de partits, d'associacions juvenils i veïnals, i de la societat civil. I també moltes persones que han vingut a defensar la democràcia a títol individual.
A mesura que les imatges de la demencial violència policial contra els drets civils, contra la gent que només vol votar i defensar les urnes, van estenent-se, per les TV i per les xarxes, creix l'afluència als col·legis, per tot Cornellà. És molta la gent que s'adreça als voluntaris i els diu que no tenien cap intenció de participar en la votació, però que en veure les imatges de la terrorífica violència policial, s'han mobilitzat i han anat a votar. Al final del dia serien més de 14 mil persones que van votar als col·legis de Cornellà, un 76,74% dels quals ho feu afirmativament, votant Sí, un 18,75% votant No, i també hi hagués 220 vots en blanc i 160 nuls.
La força de la democràcia, l'empoderament del vot i del dret a decidir, en tots i cadascun de nosaltres ens havia acabat convertint, a tots, aquell dia, en petits herois davant la violència d'un estat demofòbic, autoritari, cec i sord.
Mai ningú no podrà oblidar aquella força col·lectiva per fer possible votar, aquella energia que tot ho va omplir, aquella democràcia en estat pur de la que tots n'érem protagonistes actius. Com mai. Al final del dia, allò que a tots els voluntaris i votants unia i ens feia sentir, com mai havíem tingut ocasió de sentir-nos, propietaris del nostre futur i de les nostres decisions.
I Cornellà i tots els seus barris s'havien omplert d'aquesta força imparable de la democràcia que s’havia estès fins l’últim dels nostres carrers. Aquella ciutat de carrers sense asfaltar que cantaven La Banda Trapera del Río, aquella ciutat on cada escola, cada ambulatori, cada jardí, cada equipament, tenien al seu darrere una infatigable lluita veïnal per la nostra dignitat com a ciutat i com a veïns, l'1 d'octubre del 2017, va asfaltar també, els carrers de la democràcia i l’empoderament popular.
A cada col·legi obert, a cada mesa constituïda, amb cada voluntari, en cada votant, en cada urna, hi havia totes les lluites i totes les petjades de tots els que ens havien precedit en la lluita antifranquista, sindical, veïnal.
Però també, a cada col·legi obert, a cada mesa constituïda, en cada voluntari, en cada votant, en cada urna, hi havia tots els nostres orígens i històries personals, tan diverses, tan excepcionals, i alhora tan unides en aquesta grandesa d’esdevenir, pel damunt de tot, propietaris del nostre futur.
Tanmateix, aquella llibertat que floria a les nostres mans, aquella República que naixia entre nosaltres, no pogué amb la violència i l'autoritarisme d'un estat aterroritzat davant la llibertat i l'empoderament popular. A la violència policial s'hi afegí la violència judicial i institucional: l'empresonament i l'exili de líders polítics i cívics i l'aplicació del 155.
Ja fa 2 anys de l'1 d'octubre del 2017. Aviat farà dos anys de l'empresonament dels Jordis, i també de la Carme, de l'Oriol, d'en Turull, d'en Romeva, d'en Forn, de la Montse, d'en Rull. I de l'exili d'en Carles, i d'en Comín, i de la Clara, i de la Serret, i de la Marta, i de l'Anna, i d'en Lluís. Un exili al que aquell cop d'estat judicial autoritari i demofòbic també condemnaria al Valltonyic i a l'Adri. Una repressió que s'estendria arreu, a molts veïns de Cornellà, que van ser perseguits per haver enganxat cartells amb lemes tan terrorífics com "Democràcia", que va voler convertir en terrorista la nostra veïna baixllobregatenca Tamara, per la possessió d'una careta i un xiulet, i que la va confinar sense poder sortir de la seva vila. Una repressió que ha volgut arruinar la vida de desenes de servidors públics. Una repressió que encara, fa 7 dies, portava a l'Audiència Nacional i a la presó a 7 conciutadans nostres en una nova vergonya judicial i policial, en un altre muntatge d’un estat en fallida democràtica que necessita crear violència en un conflicte en el que l’únic que ha actuat amb violència és el mateix estat.
Sí, ja fa dos anys de l'1 d'octubre del 2017, i, malgrat tot això, malgrat tota aquesta repressió, el que avui els volem dir i ens volem dir és que no podran amb nosaltres, perquè no hi ha ningú que vulgui renunciar, per res del món, a aquella llibertat i empoderament democràtic que vam viure l'1 d'Octubre. Haver-lo fet possible i haver-lo viscut ens ha fet poble, ens ha fet lliures, ens ha permès sentir-nos, com mai, protagonistes del nostre futur. I no hi ha ningú que, havent viscut això, hi vulgui renunciar. No hi ha cap repressió possible que pugui esborrar dels nostres ulls aquella mirada de llibertat amb la que ens abraçàvem.
I és justament aquesta mirada que es va il·luminar en tots nosaltres la que l'estat espanyol i tota la casta que sempre l'ha governat, políticament, judicialment, econòmicament, tant temen, perquè saben és la mirada que pot posar fi als seus segles de control absolut del poder. És també la mirada que tots els mitjans de comunicació del règim amaguen, oculten. És la mirada de llibertat, de no-violència, de compromís, que tot el règim vol convertir en violència. L'1 d'octubre no ens interroga sobre els nostres orígens, sinó que els assumeix com a una nova identitat de poble, d'aquell un sol poble que proclamava Paco Candel, una nova identitat nascuda de la nostra lluita per la democràcia i la llibertat, i que ens ha fet, irrenunciablement, protagonistes i propietaris únics del nostre futur individual i col·lectiu.
Les properes setmanes viurem, com ja vam viure les setmanes que van seguir l'1 d'Octubre, fets excepcionals. Tindrem la sentència d'aquesta farsa de judici als nostres presos polítics. Però el més important no serà la sentència, sinó ser capaços de sortir tots al carrer, altre cop, amb aquella mirada de l'1 d'octubre. Les detencions d'aquesta setmana passada han volgut desviar-nos la mirada, fixar-nos-la al terra. Però han aconseguit tot el contrari. El 23S al vespre estàvem, a tots els carrers i places de Catalunya, aixecant-nos com a homes lliures en una societat lliure.
I així estarem, fins fer-ho possible, ferms i decidits, fins que la República Catalana sigui una realitat, en la que les nostres mirades de llibertat esdevindran somriures de complicitat i confiança, per tot el que hem fet junts i per tot el que estem decidits a fer, perquè cap de nosaltres té la més mínima intenció de renunciar a ser allò que ens hem guanyat, al futur que, entre tots, hem decidit sigui el nostre futur.
Entrades
1 comentari:
Molt bo, Senyor Abad, molt bo. La mirada de llibertat.
Publica un comentari a l'entrada