Avui hem conegut una altra enquesta del CEO, una enquesta com mai n'havia fet cap altra, una enquesta feta a tot l'estat espanyol, centrada en obtenir evidències del debat territorial a tot l'estat espanyol, singularment de les relacions entre CAT i ESP.
Es fa estrany que el CEO presenti dues enquestes seguides, la setmana passada i aquesta. Altre cop cal recordar que la programació del CEO no és "a salto de mata", sinó que es programa amb molt de temps. I que en aquest cas el que estem patint és haver programat dues entrevistes que no van poder veure la llum per la inesperada irrupció del calendari electoral de les eleccions generals avançades del 10N.
La setmana passada, en l'enquesta sobre cosmopolitisme i localisme del CEO, l'unionisme es va abocar a elevar la dada del % de catalans que volien o no la independència, a categoria, a dada indiscutible, perquè el Sí a la independència se situava "només" en el 41%. Això passava mentre l'independentisme més hiperventilat i irracional s'abocava a destruir l'enquesta, el CEO i a denunciar demencials conspiracions per explicar aquella dada.
Avui, en l'enquesta sobre les relacions CAT-ESP, els favorables a la independència se situen en el 49%. L'unionisme calla, i fa com si no existís l'enquesta. I la hiperventilació també calla perquè després de les demencials paranoies amb les que havia atacat el CEO, ara no saben què dir, quan una dada els és favorable, perquè el seu univers delirant s'ha ensorrat.
I mireu, ni fa una setmana estàvem tan malament ni ara estem tan bé. Estem parlant d'una enquesta. Estem parlant de mostres diferents. Estem parlant de marges d'error. Estem parlant de formulacions no idèntiques de les preguntes.
Així, tot i que aquest 49% per la independència de l'enquesta d'avui hagi estat la dada que més ha circulat, per a mi no és, ni de lluny, la principal dada de l'enquesta, la més interessant, la que permet un més estratègic recorregut analític.
L'enquesta d'avui a criteri meu permet tres grans enfocaments:
1- observar les dades que evidencien el col·lapse polític i democràtic de l'estat espanyol
2- comprovar la creixent i podríem dir irreconciliable visió diferencial de la realitat, la política, les aspiracions, tot, de la societat catalana per una banda i de la societat espanyola per una altra
3- situar els elements clau, de major profunditat política i nacional, que ens han de permetre avançar cap a la independència, a partir d'assumir la nostra pròpia realitat social i nacional i processar-la adequadament en termes estratègics per esdevenir una majoria inqüestionable i sòlida per la República Catalana
1. SOBRE EL COL·LAPSE DEMOCRÀTIC DE L'ESTAT ESPANYOL
Un 88% dels catalans estem poc o gens satisfets amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Entre els ciutadans de la resta de l'estat, un 75%.
És a dir, a la resta de l'estat només 1 de cada 4 ciutadans estan satisfets o relativament satisfets amb el funcionament de la democràcia. 3 de cada 4, insatisfets.
Quin país pot assumir com si res que 3 de cada 4 dels seus ciutadans estiguin insatisfets amb el funcionament del que és la gran arquitectura política, els fonaments, sobre els que s'aixeca la resta de coses, institucions i eines de l'estat?
Només Espanya. Només un país en el que les institucions que menys confiança mereixen són els partits polítics, la Banca i el Congrés de Diputats. Si ens hi fixem, són 3 opcions de resposta, però assenyalen el mateix, un règim podrit, que ha desistit de fer política, que actua d'esquenes als ciutadans i que pren les decisions no pel bé comú, sinó obeint als interessos d'una casta oculta, digueu-li IBEX, digueu-li Banca.
No deixa de ser curiós que hàgim conegut l'enquesta els mateixos dies que hem conegut, segons dades del Banc d'Espanya, que el rescat (sense retorn) de la banca a Espanya ha costat gairebé 70 mil milions d'euros. By the face. Sense retorn.
L'enquesta no evidencia en cap moment desconfiança en la democràcia com a sistema, sinó un fastigueig indissimulable de com els partits polítics i la casta han col·lapsat el funcionament de la democràcia, l'han buidada de contingut, l'han transformat en un règim podrit, al que a la demos, al poble, se li ha sostret la capacitat de decidir, per submissió a una casta oculta que pren les decisions, però també d'un col·lapse perquè aquests denostats partits polítics han dimitit de fer política, i s'han amagat en lleis, tribunals, i mitjans de comunicació al servei del règim.
Clama al cel que un 45,2% dels ciutadans de la resta de l'estat diguin que la solució al conflicte entre CAT i ESP ha de ser eminentment política i únicament un 27% que ha de ser judicial, mentre que el 70% dels espanyols van votar partits que neguen cap tracte polític al conflicte de CAT, i que aposten, sense fissures, per la màxima duresa judicial.
Qui representa a aquest 45,2% de ciutadans espanyols que creuen en la política? Ningú. Perquè ningú no fa política, perquè la política, a l'estat espanyol, s'ha abandonat, i ha estat substituïda per l'opacitat antidemocràtica d'un aparador democràtic gestionat per titelles. Per això el 75% dels ciutadans de la resta de l'estat estan insatisfets amb la democràcia que viuen. Per inexistent.
2. S'HI POSIN COM S'HI POSIN, CAT I ESP HAN ESDEVINGUT DUES SOCIETATS AMB VISIONS IRRECONCILIABLES
El camí divergent, l'allunyament, de la societat catalana en relació a la de la resta de l'estat, que en termes més recents podríem situar va néixer amb tot el que va ser el procés de nou estatut que va dinamitar el TC i amb tot el procés salvatgement recentralitzador i de negació permanent, sistèmica, dels drets fonamentals, i que esclata definitivament l'1-O, és ja irreversible.
Ens costarà el que ens costi assolir la independència, però no hi ha marxa enrere, no hi ha alternativa. L'evidència dels dos països, de les dues societats, de les dues visions gairebé antagòniques no admet discussió.
Tornem al que és la dada més esgarrifosa de l'enquesta: un 88% dels catalans estan insatisfets amb el funcionament de la democràcia de l'estat espanyol. 9 de cada 10 catalans!
Les institucions que "encarnen" aquest règim de la Constitució del 78 són radicalment rebutjades, mal considerades, per la ciutadania de Catalunya.
La pitjor valorada és la Monarquia. El col·lapse de la monarquia borbònica a Catalunya és total: del 0 al 10 té una valoració del 2,21
L'Església Catòlica, la que proclamava que la unitat d'Espanya era un bé moral, del 2,61, la Banca del 2,86, el govern central del 3,12, el Tribunal Constitucional del 3,47, els tribunals de justícia del 3,89.
Cap institució de l'estat espanyol genera la més mínima confiança o aprovació per als catalans. Tot el contrari, els fonaments del règim són radicalment, estructuralment, massivament, mal valorats. És una valoració negativa tan bèstia que només té una visió possible: són vistos no com a instruments del funcionament d'una democràcia, sinó com a instruments de dominació colonial, antidemocràtica.
Mentre un 62% dels catalans creuen que CAT té un nivell insuficient d'autonomia, un 51% dels ciutadans de la resta de l'estat creuen que tenim massa autonomia (cosa que només un 8,5% dels catalans comparteix).
Un 70,8% dels catalans voldrien resoldre amb un referèndum l'actual conflicte amb l'estat, mentre que això només ho vol un 30% dels ciutadans de la resta de l'estat. I a sobre aquest 30% no tenen qui els representi, els doni veu.
Un 75,2% dels catalans considera injust l'empresonament dels polítics independentistes catalans, mentre que un 60% dels ciutadans de la resta de l'estat el considera just.
En resum, que gairebé l'únic que es comparteix amb els ciutadans de la resta de l'estat espanyol és la insatisfacció amb el funcionament de la democràcia.
3. EVIDÈNCIES ESTRATÈGIQUES PER AVANÇAR CAP A LA INDEPENDÈNCIA
L'enquesta d'avui del CEO ens ofereix, a criteri meu, una panoràmica molt clara, contundent, d'aquells elements que com a societat ens vertebren i ens han de permetre avançar cap a la República, però també d'aquells altres elements que si no els sabem interpretar adequadament i situar en el seu context social i nacional, ens en poden allunyar.
Comencem per la dada que més mandra em fa de tractar, però que cal fer-ho. En l'anterior article intentava respondre a la pregunta de quin suport té ara mateix la independència a la societat catalana.
Tothom estava molt escandalitzat perquè en l'enquesta de la setmana passada només apareixia un 41% a favor la indy. En l'enquesta d'avui som un 49%. Als Baròmetres del CEO al voltant del 43-44%. Hi torno: són enquestes, no són censos.
Configurar una mostra representativa es fa tenint en compte moltes variables, no només la llengua primera. Les mostres han de ser representatives territorialment, per edats, per orígen, per estudis, etc etc etc
Les de la setmana passada i aquesta són dues enquestes singulars. Vale, estem entre el 41 i el 49 a nivell demoscòpic. I sí, millor ser més en el Sí que en el No, òbviament. Però coincidireu també amb mi que gairebé sempre el Sí està per sota del No, ni que sigui en distàncies dins els marges d'error de l'enquesta. I que mai no hem tingut enquestes que evidenciïn un suport que trenqui clarament la barrera del 50%.
Ni demoscòpicament ni electoralment. Cert, mai no hem pogut fer un referèndum rotllo Escòcia, el que ens hauria permès comptar-nos sense cap mena de dubte els que la volem i els que no la volen. De la mateixa manera que també és una certesa que des que el 27S vam voler convertir aquelles eleccions en "referendàries o plebiscitàries", mai no hem superat aquest 50%. Us ho podeu mirar com vulgueu.
I en un context en el que els Comuns, que sempre havíem fet servir com una mena de "comodín de que aquests no els hem de comptar ni a favor ni en contra", han arribat a un pacte amb el PSOE per governar a Espanya, aquest argument, ara ja s'ha fet miques.
Així doncs, al meu entendre, és estratègicament vital fer créixer el suport a la independència. Quan jo vaig començar a militar a l'independentisme érem totalment testimonials. Vam créixer una mica i vam sortir de la residualitat. I vam arribar al 10%. D'aquest 10%, amb molt de treball, amb encerts i també gràcies a errors dels altres, hem aconseguit arribar a aquest 42-43-44-45 % en el que ara estem.
Cal treballar intensament, intel·ligentment, estratègicament, per provocar una nova "estirada" en el suport a l'independentisme, sumar 10 puntets més, i assolir un suport inequívoc, demoscòpic i, òbviament, electoral, a totes les eleccions. Això potser no ens assegura automàticament la independència, però sens dubte ens farà molt més forts, ens farà estar en molt millors condicions per assolir-la.
L'enquesta d'avui del CEO evidencia la força amb la que han emergit dins la societat catalana nous consensos, noves visions i valoracions que apleguen inqüestionablement la gran majoria de la nostra societat. Aquests nous consensos, aquests nous posicionaments polítics tan majoritaris són el terreny de joc polític en el que hem de treballar amb més visió i ambició estratègica per fer créixer l'independentisme.
Aquests nous consensos s'han edificat al voltant del que en podríem dir, per una banda, elements de qualitat democràtica i, per una altra banda, d'alternativa a unes institucions estatals del règim del 78 que són les pitjor valorades de totes les institucions.
Estic parlant de coses que ja hem vist:
- aquest 88% de catalans insatisfets amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol
- que la monarquia sigui la institució pitjor valorada per part dels catalans, seguida de la resta d'institucions del règim del 78: congreso de los diputados, tribunal constitucional, tribunals de justícia, etc.
- el 75,8% que creuen injust l'empresonament dels líders polítics independentistes
- el 70,2% que reclamen un referèndum per decidir el futur de Catalunya
- el 62% de catalans que creuen tenim un nivell insuficient d'autonomia
Denúncia del règim podrit del 78 i de les seves institucions antidemocràtiques i treball polític per associar la independència a la qualitat democràtica esdevenen així elements estratègics cabdals per sumar, per fer créixer l'independentisme.
En paral·lel a aquesta visió estratègica que ens pot facilitar créixer, l'enquesta també torna a evidenciar aquesta realitat complexa de la societat catalana. I on dic complexa puc dir rica, o engrescadora, o diversa, o plural.
Dissortadament els últims temps, no sé si per l'efecte soroll de les xarxes, no sé si per la toxicitat de certs elements (tant dels que són conseqüència de la inevitable estupidesa que hi ha en qualsevol col·lectiu, com dels que són conseqüència de l'activitat dinamitadora dels aparells de l'estat), no sé si per la ignorància d'uns altres... veig algunes actituds que em preocupen.
I em preocupen tant pel que tenen d'incapacitat d'entendre i d'assumir la realitat i de posar-la en valor, com pel que impliquen de posar en perill, fer inviable, qualsevol estratègia per fer créixer l'independentisme.
I sí, m'estic referint a tots aquests elements que tenen a veure amb la identitat, amb la llengua, amb la identificació.
Si no entenem com som, mai podrem blindar un nosaltres sobre el que edificar un independentisme clarament majoritari en una societat cohesionada.
Fixem-nos en unes quantes dades de l'enquesta (coherents amb la resta d'enquestes):
- Un 64,8 dels catalans manifesten un clar sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP). Només un 24,4% s'expressa, en termes d'identitat, com a únicament català. Més de la meitat dels enquestats que fan possible que el Sí a la independència tingui un suport del 49,3% tenen un sentiment d'identitat compartida CAT/ESP.
I no passa absolutament res. Que un 24,9% dels catalans que s'expressen amb un sentiment d'identitat compartida estiguin pel Sí a la indy és el que ens permet aspirar a la indy. D'aquest 24,9 fins el 64,8 total amb sentiment d'identitat compartida, tenim 40 punts de compatriotes amb els que treballar, amb els que fer veure que la independència no és un projecte identitari, sinó de suma d'identitats, que és el que ha fet néixer la nova nació catalana que som.
I encara més: un 49% estem per la independència, però només un 21,9% dels CAT consideren "Espanya" un Estat aliè, del qual el meu país no hauria de fomar-ne part. Per a un 73,4% dels catalans, Espanya representa alguna altra cosa, com aquest 24% que diuen és el seu país, o el 9,8% que diuen és la nació de la qual se senten membres, o el 15,8% per als que és l'Estat del que són ciutadans, o el 23,8% que diuen per a ells és un estat format per diverses nacionalitats o regions.
Doncs bé, el 49% a favor de la indy només és possible perquè d'entre aquest 73,4% de catalans per als que Espanya representa alguna cosa, n'hi ha 27,4% que volen la independència.
Portant les coses a l'extrem, perquè ens entenguem millor, els indepes que veuen Espanya com quelcom aliè, serien com a molt aquest 21,9%, davant aquest 27,4% d'indepes per als que Espanya no és això. De manera que si l'independentisme el situem en el "putaespanyisme" ens bloquegem el creixement.
Saber distingir el que és règim 78 i el que és el país, ens assegura poder arribar a més gent, ens assegura assumir i integrar intel·ligentment la complexitat d'adhesions afectives, mentre canalitzem políticament cap a la independència el col·lapse de l'estat i els seus aparells.
D'entre els elements d'identitat més sensibles hi ha la llengua. Segons les dades estadístiques sobre la nostra societat i les nostres llengües (IDESCAT), el castellà ha estat per al 52,7% de nosaltres la nostra primera llengua, sí, per a més de la meitat dels catalans. És una realitat que ens enriqueix i que inqüestionablement hem assumit i integrat com a part estructural de la nostra Nació, de la Nació Catalana del s.XXI. No som la Nació catalana del s.XIX, ni del 1714. Som molt diferents en moltes coses. Si això no s'entén, difícilment anirem enlloc. Les llengües mai són l'enemic. Ho són els estats i les polítiques agressives, genocides, contra altres llengües. L'enemic del català no és el castellà, és l'estat espanyol i les seves polítiques contra el català. Situar, com alguns fan, el castellà com la "peça de caça a abatre" en el procés indy és un error monstruós, tant d'un punt de vista de principis com estratègic.
D'entre els que tenen el català com a llengua primera, al voltant del 75% estan per la independència, i només un 17% no.
D'entre els que tenim el castellà com a llengua primera, al voltant del 30% donem suport a la independència, però més d'un 60% no.
Per a Cs i l'unionisme vincular la llengua primera a la identitat i així a un posicionament polític captiu contra la independència ha estat la seva repugnant estratègia. I han fet mal. Però no se n'han sortit. Una de les claus més importants de qualsevol estratègia independentista ha de passar per desactivar el camp minat lingüístic que han sembrat infatigablement, repugnantment, partits polítics i mitjans unionistes. Per fer-ho cal molt intel·ligència i un immens esperit pacocandelià. El creixement de l'independentisme passa també, inequívocament, per reivindicar el castellà com a part de la nostra identitat. Aquest 52,7% que hem tingut el castellà com a llengua primera retrata la nostra realitat, com som. Fer créixer el 30% de suports a la indy que ara mateix hi ha en aquest col·lectiu i evitar que aquest 62% que ara hi està en contra s'atrinxeri en el No, és cabdal, decisiu per a la nostra causa.
Finalment, un últim element de l'enquesta al que voldria que tots prestéssim atenció, per evitar prendre mal, és que tots aquests consensos dels que he parlat i tots aquests percentatges que hem vist, com aquest 49% que segons l'enquesta estaria per la independència, només els assolim, només hi arribem, perquè hi som tots, perquè, enmig de grans diferències de tot tipus, ens representen, ens expressen a tots.
I avui dia el moviment independentista, conseqüència de tot el que ha passat, de tot el que estem vivint, de totes les dificultats que cada dia hem de travessar per fer camí, no té una estratègia comuna, compartida. Persisteixen recels, persisteixen visions diferents, persisteix, dissortadament, partidisme.
Però no ens hem de deixar atrapar en aquest escenari, i hem de treballar infatigablement per respectar-nos cada dia més entre nosaltres, per fer créixer la confiança i les lleialtats.
L'independentisme és molt plural. Si no ho acceptem i convertim en enemic qui fa coses que jo no comparteixo, qui no fa el que jo crec que s'ha de fer, la cagarem.
L'enquesta del CEO va acabar el seu treball de camp després de la sentència del TS, la condemna de més de 100 anys als nostres líders polítics, la convocatòria del Sánchez d'eleccions pel 10N, etc. En aquest context, i pel que fa a les relacions CAT-ESP l'enquesta preguntava "què diríeu que és més necessari?"
I sí, en aquest context, ja amb la sentència del TS, ja amb la primera setmana de manis i aldarulls, en aquest context, només un 11,2% han respost que el que consideren més necessari és una política d'UNILATERALITAT per part del Govern de CAT.
La majoria, en aquest context, diu que el que consideren més necessari és una política de diàleg (el 42,4% un diàleg sense límits, el 38,1% en el marc constitucional).
Insisteixo molt en lo de "en aquest context" perquè em sembla del tot rellevant. Malgrat tot, malgrat sentències, malgrat repressió, la majoria segueix apostant per no donar per tancat el diàleg, per seguir explorant la via del diàleg. I només un 11,2% aposta per la unilateralitat. En termes d'independentistes podríem dir que només 1 de cada 4 indepes, en aquest context, aposta per la unilateralitat. A mi em semblen legítimes les dues opcions. El que no em sembla legítim és que aquest 1 de cada 4 indepes aboqui la seva fúria contra els altres 3. Ni traïdors, ni apoltronats, ni covards ni cap d'aquestes merdes que dissortadament veiem escampar a aquest 1 de cada 4 indepes contra els altres 3.
Assumir que només des del nosaltres podem fer la independència implica assumir també els altres i les seves diferències, assumir també que no tothom veu igual les coses, assumir que l'independentisme majoritari no vol donar per tancada la via del diàleg, perquè és el que consideren més necessari. Malgrat tot, i sí, en aquest context.
Es fa estrany que el CEO presenti dues enquestes seguides, la setmana passada i aquesta. Altre cop cal recordar que la programació del CEO no és "a salto de mata", sinó que es programa amb molt de temps. I que en aquest cas el que estem patint és haver programat dues entrevistes que no van poder veure la llum per la inesperada irrupció del calendari electoral de les eleccions generals avançades del 10N.
La setmana passada, en l'enquesta sobre cosmopolitisme i localisme del CEO, l'unionisme es va abocar a elevar la dada del % de catalans que volien o no la independència, a categoria, a dada indiscutible, perquè el Sí a la independència se situava "només" en el 41%. Això passava mentre l'independentisme més hiperventilat i irracional s'abocava a destruir l'enquesta, el CEO i a denunciar demencials conspiracions per explicar aquella dada.
Avui, en l'enquesta sobre les relacions CAT-ESP, els favorables a la independència se situen en el 49%. L'unionisme calla, i fa com si no existís l'enquesta. I la hiperventilació també calla perquè després de les demencials paranoies amb les que havia atacat el CEO, ara no saben què dir, quan una dada els és favorable, perquè el seu univers delirant s'ha ensorrat.
I mireu, ni fa una setmana estàvem tan malament ni ara estem tan bé. Estem parlant d'una enquesta. Estem parlant de mostres diferents. Estem parlant de marges d'error. Estem parlant de formulacions no idèntiques de les preguntes.
Així, tot i que aquest 49% per la independència de l'enquesta d'avui hagi estat la dada que més ha circulat, per a mi no és, ni de lluny, la principal dada de l'enquesta, la més interessant, la que permet un més estratègic recorregut analític.
L'enquesta d'avui a criteri meu permet tres grans enfocaments:
1- observar les dades que evidencien el col·lapse polític i democràtic de l'estat espanyol
2- comprovar la creixent i podríem dir irreconciliable visió diferencial de la realitat, la política, les aspiracions, tot, de la societat catalana per una banda i de la societat espanyola per una altra
3- situar els elements clau, de major profunditat política i nacional, que ens han de permetre avançar cap a la independència, a partir d'assumir la nostra pròpia realitat social i nacional i processar-la adequadament en termes estratègics per esdevenir una majoria inqüestionable i sòlida per la República Catalana
1. SOBRE EL COL·LAPSE DEMOCRÀTIC DE L'ESTAT ESPANYOL
Un 88% dels catalans estem poc o gens satisfets amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol. Entre els ciutadans de la resta de l'estat, un 75%.
És a dir, a la resta de l'estat només 1 de cada 4 ciutadans estan satisfets o relativament satisfets amb el funcionament de la democràcia. 3 de cada 4, insatisfets.
Quin país pot assumir com si res que 3 de cada 4 dels seus ciutadans estiguin insatisfets amb el funcionament del que és la gran arquitectura política, els fonaments, sobre els que s'aixeca la resta de coses, institucions i eines de l'estat?
Només Espanya. Només un país en el que les institucions que menys confiança mereixen són els partits polítics, la Banca i el Congrés de Diputats. Si ens hi fixem, són 3 opcions de resposta, però assenyalen el mateix, un règim podrit, que ha desistit de fer política, que actua d'esquenes als ciutadans i que pren les decisions no pel bé comú, sinó obeint als interessos d'una casta oculta, digueu-li IBEX, digueu-li Banca.
No deixa de ser curiós que hàgim conegut l'enquesta els mateixos dies que hem conegut, segons dades del Banc d'Espanya, que el rescat (sense retorn) de la banca a Espanya ha costat gairebé 70 mil milions d'euros. By the face. Sense retorn.
L'enquesta no evidencia en cap moment desconfiança en la democràcia com a sistema, sinó un fastigueig indissimulable de com els partits polítics i la casta han col·lapsat el funcionament de la democràcia, l'han buidada de contingut, l'han transformat en un règim podrit, al que a la demos, al poble, se li ha sostret la capacitat de decidir, per submissió a una casta oculta que pren les decisions, però també d'un col·lapse perquè aquests denostats partits polítics han dimitit de fer política, i s'han amagat en lleis, tribunals, i mitjans de comunicació al servei del règim.
Clama al cel que un 45,2% dels ciutadans de la resta de l'estat diguin que la solució al conflicte entre CAT i ESP ha de ser eminentment política i únicament un 27% que ha de ser judicial, mentre que el 70% dels espanyols van votar partits que neguen cap tracte polític al conflicte de CAT, i que aposten, sense fissures, per la màxima duresa judicial.
Qui representa a aquest 45,2% de ciutadans espanyols que creuen en la política? Ningú. Perquè ningú no fa política, perquè la política, a l'estat espanyol, s'ha abandonat, i ha estat substituïda per l'opacitat antidemocràtica d'un aparador democràtic gestionat per titelles. Per això el 75% dels ciutadans de la resta de l'estat estan insatisfets amb la democràcia que viuen. Per inexistent.
2. S'HI POSIN COM S'HI POSIN, CAT I ESP HAN ESDEVINGUT DUES SOCIETATS AMB VISIONS IRRECONCILIABLES
El camí divergent, l'allunyament, de la societat catalana en relació a la de la resta de l'estat, que en termes més recents podríem situar va néixer amb tot el que va ser el procés de nou estatut que va dinamitar el TC i amb tot el procés salvatgement recentralitzador i de negació permanent, sistèmica, dels drets fonamentals, i que esclata definitivament l'1-O, és ja irreversible.
Ens costarà el que ens costi assolir la independència, però no hi ha marxa enrere, no hi ha alternativa. L'evidència dels dos països, de les dues societats, de les dues visions gairebé antagòniques no admet discussió.
Tornem al que és la dada més esgarrifosa de l'enquesta: un 88% dels catalans estan insatisfets amb el funcionament de la democràcia de l'estat espanyol. 9 de cada 10 catalans!
Les institucions que "encarnen" aquest règim de la Constitució del 78 són radicalment rebutjades, mal considerades, per la ciutadania de Catalunya.
La pitjor valorada és la Monarquia. El col·lapse de la monarquia borbònica a Catalunya és total: del 0 al 10 té una valoració del 2,21
L'Església Catòlica, la que proclamava que la unitat d'Espanya era un bé moral, del 2,61, la Banca del 2,86, el govern central del 3,12, el Tribunal Constitucional del 3,47, els tribunals de justícia del 3,89.
Cap institució de l'estat espanyol genera la més mínima confiança o aprovació per als catalans. Tot el contrari, els fonaments del règim són radicalment, estructuralment, massivament, mal valorats. És una valoració negativa tan bèstia que només té una visió possible: són vistos no com a instruments del funcionament d'una democràcia, sinó com a instruments de dominació colonial, antidemocràtica.
Mentre un 62% dels catalans creuen que CAT té un nivell insuficient d'autonomia, un 51% dels ciutadans de la resta de l'estat creuen que tenim massa autonomia (cosa que només un 8,5% dels catalans comparteix).
Un 70,8% dels catalans voldrien resoldre amb un referèndum l'actual conflicte amb l'estat, mentre que això només ho vol un 30% dels ciutadans de la resta de l'estat. I a sobre aquest 30% no tenen qui els representi, els doni veu.
Un 75,2% dels catalans considera injust l'empresonament dels polítics independentistes catalans, mentre que un 60% dels ciutadans de la resta de l'estat el considera just.
En resum, que gairebé l'únic que es comparteix amb els ciutadans de la resta de l'estat espanyol és la insatisfacció amb el funcionament de la democràcia.
3. EVIDÈNCIES ESTRATÈGIQUES PER AVANÇAR CAP A LA INDEPENDÈNCIA
L'enquesta d'avui del CEO ens ofereix, a criteri meu, una panoràmica molt clara, contundent, d'aquells elements que com a societat ens vertebren i ens han de permetre avançar cap a la República, però també d'aquells altres elements que si no els sabem interpretar adequadament i situar en el seu context social i nacional, ens en poden allunyar.
Comencem per la dada que més mandra em fa de tractar, però que cal fer-ho. En l'anterior article intentava respondre a la pregunta de quin suport té ara mateix la independència a la societat catalana.
Tothom estava molt escandalitzat perquè en l'enquesta de la setmana passada només apareixia un 41% a favor la indy. En l'enquesta d'avui som un 49%. Als Baròmetres del CEO al voltant del 43-44%. Hi torno: són enquestes, no són censos.
Configurar una mostra representativa es fa tenint en compte moltes variables, no només la llengua primera. Les mostres han de ser representatives territorialment, per edats, per orígen, per estudis, etc etc etc
Les de la setmana passada i aquesta són dues enquestes singulars. Vale, estem entre el 41 i el 49 a nivell demoscòpic. I sí, millor ser més en el Sí que en el No, òbviament. Però coincidireu també amb mi que gairebé sempre el Sí està per sota del No, ni que sigui en distàncies dins els marges d'error de l'enquesta. I que mai no hem tingut enquestes que evidenciïn un suport que trenqui clarament la barrera del 50%.
Ni demoscòpicament ni electoralment. Cert, mai no hem pogut fer un referèndum rotllo Escòcia, el que ens hauria permès comptar-nos sense cap mena de dubte els que la volem i els que no la volen. De la mateixa manera que també és una certesa que des que el 27S vam voler convertir aquelles eleccions en "referendàries o plebiscitàries", mai no hem superat aquest 50%. Us ho podeu mirar com vulgueu.
I en un context en el que els Comuns, que sempre havíem fet servir com una mena de "comodín de que aquests no els hem de comptar ni a favor ni en contra", han arribat a un pacte amb el PSOE per governar a Espanya, aquest argument, ara ja s'ha fet miques.
Així doncs, al meu entendre, és estratègicament vital fer créixer el suport a la independència. Quan jo vaig començar a militar a l'independentisme érem totalment testimonials. Vam créixer una mica i vam sortir de la residualitat. I vam arribar al 10%. D'aquest 10%, amb molt de treball, amb encerts i també gràcies a errors dels altres, hem aconseguit arribar a aquest 42-43-44-45 % en el que ara estem.
Cal treballar intensament, intel·ligentment, estratègicament, per provocar una nova "estirada" en el suport a l'independentisme, sumar 10 puntets més, i assolir un suport inequívoc, demoscòpic i, òbviament, electoral, a totes les eleccions. Això potser no ens assegura automàticament la independència, però sens dubte ens farà molt més forts, ens farà estar en molt millors condicions per assolir-la.
L'enquesta d'avui del CEO evidencia la força amb la que han emergit dins la societat catalana nous consensos, noves visions i valoracions que apleguen inqüestionablement la gran majoria de la nostra societat. Aquests nous consensos, aquests nous posicionaments polítics tan majoritaris són el terreny de joc polític en el que hem de treballar amb més visió i ambició estratègica per fer créixer l'independentisme.
Aquests nous consensos s'han edificat al voltant del que en podríem dir, per una banda, elements de qualitat democràtica i, per una altra banda, d'alternativa a unes institucions estatals del règim del 78 que són les pitjor valorades de totes les institucions.
Estic parlant de coses que ja hem vist:
- aquest 88% de catalans insatisfets amb el funcionament de la democràcia a l'estat espanyol
- que la monarquia sigui la institució pitjor valorada per part dels catalans, seguida de la resta d'institucions del règim del 78: congreso de los diputados, tribunal constitucional, tribunals de justícia, etc.
- el 75,8% que creuen injust l'empresonament dels líders polítics independentistes
- el 70,2% que reclamen un referèndum per decidir el futur de Catalunya
- el 62% de catalans que creuen tenim un nivell insuficient d'autonomia
Denúncia del règim podrit del 78 i de les seves institucions antidemocràtiques i treball polític per associar la independència a la qualitat democràtica esdevenen així elements estratègics cabdals per sumar, per fer créixer l'independentisme.
En paral·lel a aquesta visió estratègica que ens pot facilitar créixer, l'enquesta també torna a evidenciar aquesta realitat complexa de la societat catalana. I on dic complexa puc dir rica, o engrescadora, o diversa, o plural.
Dissortadament els últims temps, no sé si per l'efecte soroll de les xarxes, no sé si per la toxicitat de certs elements (tant dels que són conseqüència de la inevitable estupidesa que hi ha en qualsevol col·lectiu, com dels que són conseqüència de l'activitat dinamitadora dels aparells de l'estat), no sé si per la ignorància d'uns altres... veig algunes actituds que em preocupen.
I em preocupen tant pel que tenen d'incapacitat d'entendre i d'assumir la realitat i de posar-la en valor, com pel que impliquen de posar en perill, fer inviable, qualsevol estratègia per fer créixer l'independentisme.
I sí, m'estic referint a tots aquests elements que tenen a veure amb la identitat, amb la llengua, amb la identificació.
Si no entenem com som, mai podrem blindar un nosaltres sobre el que edificar un independentisme clarament majoritari en una societat cohesionada.
Fixem-nos en unes quantes dades de l'enquesta (coherents amb la resta d'enquestes):
- Un 64,8 dels catalans manifesten un clar sentiment d'identitat compartida (CAT/ESP). Només un 24,4% s'expressa, en termes d'identitat, com a únicament català. Més de la meitat dels enquestats que fan possible que el Sí a la independència tingui un suport del 49,3% tenen un sentiment d'identitat compartida CAT/ESP.
I no passa absolutament res. Que un 24,9% dels catalans que s'expressen amb un sentiment d'identitat compartida estiguin pel Sí a la indy és el que ens permet aspirar a la indy. D'aquest 24,9 fins el 64,8 total amb sentiment d'identitat compartida, tenim 40 punts de compatriotes amb els que treballar, amb els que fer veure que la independència no és un projecte identitari, sinó de suma d'identitats, que és el que ha fet néixer la nova nació catalana que som.
I encara més: un 49% estem per la independència, però només un 21,9% dels CAT consideren "Espanya" un Estat aliè, del qual el meu país no hauria de fomar-ne part. Per a un 73,4% dels catalans, Espanya representa alguna altra cosa, com aquest 24% que diuen és el seu país, o el 9,8% que diuen és la nació de la qual se senten membres, o el 15,8% per als que és l'Estat del que són ciutadans, o el 23,8% que diuen per a ells és un estat format per diverses nacionalitats o regions.
Doncs bé, el 49% a favor de la indy només és possible perquè d'entre aquest 73,4% de catalans per als que Espanya representa alguna cosa, n'hi ha 27,4% que volen la independència.
Portant les coses a l'extrem, perquè ens entenguem millor, els indepes que veuen Espanya com quelcom aliè, serien com a molt aquest 21,9%, davant aquest 27,4% d'indepes per als que Espanya no és això. De manera que si l'independentisme el situem en el "putaespanyisme" ens bloquegem el creixement.
Saber distingir el que és règim 78 i el que és el país, ens assegura poder arribar a més gent, ens assegura assumir i integrar intel·ligentment la complexitat d'adhesions afectives, mentre canalitzem políticament cap a la independència el col·lapse de l'estat i els seus aparells.
D'entre els elements d'identitat més sensibles hi ha la llengua. Segons les dades estadístiques sobre la nostra societat i les nostres llengües (IDESCAT), el castellà ha estat per al 52,7% de nosaltres la nostra primera llengua, sí, per a més de la meitat dels catalans. És una realitat que ens enriqueix i que inqüestionablement hem assumit i integrat com a part estructural de la nostra Nació, de la Nació Catalana del s.XXI. No som la Nació catalana del s.XIX, ni del 1714. Som molt diferents en moltes coses. Si això no s'entén, difícilment anirem enlloc. Les llengües mai són l'enemic. Ho són els estats i les polítiques agressives, genocides, contra altres llengües. L'enemic del català no és el castellà, és l'estat espanyol i les seves polítiques contra el català. Situar, com alguns fan, el castellà com la "peça de caça a abatre" en el procés indy és un error monstruós, tant d'un punt de vista de principis com estratègic.
D'entre els que tenen el català com a llengua primera, al voltant del 75% estan per la independència, i només un 17% no.
D'entre els que tenim el castellà com a llengua primera, al voltant del 30% donem suport a la independència, però més d'un 60% no.
Per a Cs i l'unionisme vincular la llengua primera a la identitat i així a un posicionament polític captiu contra la independència ha estat la seva repugnant estratègia. I han fet mal. Però no se n'han sortit. Una de les claus més importants de qualsevol estratègia independentista ha de passar per desactivar el camp minat lingüístic que han sembrat infatigablement, repugnantment, partits polítics i mitjans unionistes. Per fer-ho cal molt intel·ligència i un immens esperit pacocandelià. El creixement de l'independentisme passa també, inequívocament, per reivindicar el castellà com a part de la nostra identitat. Aquest 52,7% que hem tingut el castellà com a llengua primera retrata la nostra realitat, com som. Fer créixer el 30% de suports a la indy que ara mateix hi ha en aquest col·lectiu i evitar que aquest 62% que ara hi està en contra s'atrinxeri en el No, és cabdal, decisiu per a la nostra causa.
Finalment, un últim element de l'enquesta al que voldria que tots prestéssim atenció, per evitar prendre mal, és que tots aquests consensos dels que he parlat i tots aquests percentatges que hem vist, com aquest 49% que segons l'enquesta estaria per la independència, només els assolim, només hi arribem, perquè hi som tots, perquè, enmig de grans diferències de tot tipus, ens representen, ens expressen a tots.
I avui dia el moviment independentista, conseqüència de tot el que ha passat, de tot el que estem vivint, de totes les dificultats que cada dia hem de travessar per fer camí, no té una estratègia comuna, compartida. Persisteixen recels, persisteixen visions diferents, persisteix, dissortadament, partidisme.
Però no ens hem de deixar atrapar en aquest escenari, i hem de treballar infatigablement per respectar-nos cada dia més entre nosaltres, per fer créixer la confiança i les lleialtats.
L'independentisme és molt plural. Si no ho acceptem i convertim en enemic qui fa coses que jo no comparteixo, qui no fa el que jo crec que s'ha de fer, la cagarem.
L'enquesta del CEO va acabar el seu treball de camp després de la sentència del TS, la condemna de més de 100 anys als nostres líders polítics, la convocatòria del Sánchez d'eleccions pel 10N, etc. En aquest context, i pel que fa a les relacions CAT-ESP l'enquesta preguntava "què diríeu que és més necessari?"
I sí, en aquest context, ja amb la sentència del TS, ja amb la primera setmana de manis i aldarulls, en aquest context, només un 11,2% han respost que el que consideren més necessari és una política d'UNILATERALITAT per part del Govern de CAT.
La majoria, en aquest context, diu que el que consideren més necessari és una política de diàleg (el 42,4% un diàleg sense límits, el 38,1% en el marc constitucional).
Insisteixo molt en lo de "en aquest context" perquè em sembla del tot rellevant. Malgrat tot, malgrat sentències, malgrat repressió, la majoria segueix apostant per no donar per tancat el diàleg, per seguir explorant la via del diàleg. I només un 11,2% aposta per la unilateralitat. En termes d'independentistes podríem dir que només 1 de cada 4 indepes, en aquest context, aposta per la unilateralitat. A mi em semblen legítimes les dues opcions. El que no em sembla legítim és que aquest 1 de cada 4 indepes aboqui la seva fúria contra els altres 3. Ni traïdors, ni apoltronats, ni covards ni cap d'aquestes merdes que dissortadament veiem escampar a aquest 1 de cada 4 indepes contra els altres 3.
Assumir que només des del nosaltres podem fer la independència implica assumir també els altres i les seves diferències, assumir també que no tothom veu igual les coses, assumir que l'independentisme majoritari no vol donar per tancada la via del diàleg, perquè és el que consideren més necessari. Malgrat tot, i sí, en aquest context.
DONEC PERFICIAM
Entrades
3 comentaris:
Com sempre molt bé Francesc
Bon article, Senyor Abad, molt bo. No, no som la Nació Catalana del 1714. Però...
Els catalans solem defugir assumptes espinosos i així, fins fa quatre dies, no es parlava de la necessitat de tenir un sòlid exèrcit català en la Catalunya independent, o empràvem "dret a decidir" per compte de dret d'autodeterminació, que és el que entén tot el món. Conseqüències de segles de subalternitat que portem a la motxilla. És millor que parlem clar, sobre la llengua també.
Som la Nació Catalana ocupada des del 1714 i rebent atacs i maniobres contra la nostra llengua i cultura des del segle XV, pel cap baix, quan el 1482 la Santa Inquisició va decidir de cremar tots els exemplars de la Bíblia Valenciana, de la que només queda un full a l'Hispanic Society de Nova York. En aquest enllaç es pot fer un recorregut per totes les instruccions i normatives contra la llengua catalana, encara no inclou la recent iniciativa d'Iceta i associats:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cronologia_de_la_repressi%C3%B3_del_catal%C3%A0
Amb aquestes normes i ordres emeses per l'estat ocupant va arraconant-se el català i ampliant-se, consolidant-se i normalitzant-se l'ús del castellà. Quan convé, els ocupants també prenen iniciatives de l'estil de "Hay que llenar Cataluña de lo peor que tenga España", consell del General Martínez Anido a Primo de Rivera en 1928, o el "fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Baleares para asegurar el mantenimiento del sentimiento español", Calvo Sotelo el 1983. Tota iniciativa és bona per fer desaparèixer el català, objectiu més proper des que "l'estat" combina normatives, manipulació i repressió amb potents mitjans audiovisuals.
Al País Valencià hi ha poblacions amb denominació oficial en català i en castellà. Exemples de la tenaç fraternitat espanyolista: Alacant/Alicante, Alcoi/Alcoy, Elx/Elche, Sagunt/Sagunto o Xàbia/Jávea. En aquest últim cas al castellà Jávea no li han afegit allò d'"amanecer de España" dels cartells turístics franquistes. Fins fa no res, hi havia el nom oficial de Castelló de la Plana/Castellón de la Plana i a València, segona ciutat de la nació catalana, el PP promet que quan torni a ocupar la batllia suprimirà l'accent del toponímic.
Jo no acabo d'entendre la seva proposta de "reivindicar el castellà com a part de la nostra identitat". Fins a quin punt? Com es concreta això a la pràctica?
El castellà no és "la peça de caça a abatre", però no deu estar al mateix nivell que el català en la Catalunya independent. Ningú serà discriminat pel seu origen, per la seva llengua d'origen, ningú deixarà de rebre atenció mèdica, parli la llengua que parli (no com ara passa amb el català). Ara, si un català escriu una novel·la en castellà la seva obra serà literatura castellana, com la de Conrad és anglesa i la de Kafka alemanya. Estarem molt orgullosos de tenir conciutadans que també sobresurten i contribueixen en altres cultures.
Jo trobo que el "treball polític per associar la independència a la qualitat democràtica" deu incidir molt, més que no s'ha fet fins ara, en la realitat que som un país ocupat, molt més fàcil d'explicar ara que no fa vint anys, un país ocupat del qual l'ocupant vol extirpar la seva ànima, la seva llengua, per destruir-lo per sempre, i en aquesta tasca l'ocupant maniobra sense escrúpols a costa de ciutadans anònims de bona fe. Estic convençut que aquest és un poderós argument cap als nostres conciutadans demòcrates castellanoparlants que encara no han abraçat la causa de la llibertat nacional catalana.
L'Estat Català Independent ha de ser català, no catalano-español. Sense que això signifiqui menystenir ningú. Perquè el construirem amb tots els nostres conciutadans demòcrates, vinguin d'on vinguin i parlin la llengua que parlin.
Més clar aigua Lord Nelson.
Publica un comentari a l'entrada