1. Diagnòstic de la situació de l'independentisme i de les opcions per fer la independència:
- no som independents, ni som República, ni res del que volíem i volem ser.
- L'1-O vam arribar més lluny que mai, en tots els sentits. I va ser una oportunitat excepcional que ja tots (tots?) hem assumit vam deixar escapar. No entro a jutjar com ni perquè la vam deixar escapar, però crec que ja tots (tots?) hem assumit que fou un moment excepcional, i no concretar-lo és una llosa molt gran
- només podrem fer la independència, fer la República Catalana, si hi som tots. Sense ser-hi tots no tenim cap opció. Per tant, el primer que cal, en qualsevol cas, és donar forma i blindar aquest "nosaltres" que ens inclou a "tots" els que volem fer la independència, fer la República Catalana.
- L'1-O va ser una, potser la millor, finestra d'oportunitat que mai hem tingut. Però ara ja no hi som, en aquell 1-O. Per fer la independència, per fer la República Catalana, ens cal generar un nou "momèntum" com ho va ser aquell 1-O.
- El nou "momèntum" només pot sorgir de la combinació d'un "nosaltres" blindat i d'una estratègia compartida que el generi i, així, ens permeti fer-ho possible.
- Ningú sap com pot ser ni quan aquest nou "momèntum", però sí que sabem que passa inequívocament per una convocatòria democràtica i per una majoria indiscutible, superior al 50% a favor de la independència, de la República Catalana
- Mai podrem generar aquest nou momèntum sense blindar el "nosaltres". Mai podrem arribar-hi si l'acció política dels diferents actors polítics que formen part d'aquest "nosaltres" està centrada en la competició i la rivalitat amb els qui formem part del "nosaltres".
- I mai podrem ser més d'aquest 50% que és indiscutiblement necessari per habilitar el nou "momentum" si no som capaços de reconèixer-nos i assumir-nos com la nova nació que som, com la nova societat que som, que no és ni la nació ni la societat que érem el 1714. No som els íbers que van llatinitzar els romans. No som ni els visigots, ni els musulmans, ni la Catalunya nova i vella que sorgí de la reconquesta cristiana. No som corona, ni regnes. No som Pau Claris ni la Catalunya dels segadors. No som la Catalunya resistent i derrotada del 1714. No som la Catalunya del 1936. Ni la del 1939. Ni la del 1975. Ni la del 2017. Som la suma de tot en una societat viva, que construïm i fent realitat a partir d'assumir-nos des del nostre jo per fer-ne un "nosaltres" en el que hi integrem com volem ser.
2. Les nostres febleses
En termes d'anàlisi estratègica les febleses apunten a aquelles qüestions pròpies, internes, que ens impedeixen o dificulten assolir els nostres objectius.
I sí, la fractura que deriva de la divisió partidista ha estat i és la nostra principal feblesa. Però ni és inèdita en aquest període que vivim, ni és singular de la nostra causa.
En el que és la nostra situació actual, hi va haver un moment clau que ens ha permès arribar on som, i és el que s'esdevé amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012, en un sentit positiu. I en el sentit negatiu, divisiu, que està al darrere de no haver pogut assolir els objectius que ens hem proposat ja hi trobem el 9N 2014, les eleccions del 2015, com arribem a l'1-O, com el gestionem, el 21D i tot el que segueix fins avui.
Ara entro, en tot això. Només, abans, situar que aquesta divisió que tan cara paguem ja la vam viure el 14 d'abril del 1931 entre Macià i Companys, el 6 d'Octubre del 1934, durant tota la guerra i la postguerra i gairebé una constant independentista que arrosseguem, tan tristament, fins als nostres dies.
Però no és un tema exclusiu nostre. Per posar només un exemple, després de l'aixecament de Pasqua del 1916 els republicans independentistes irlandesos van arribar a matar-se entre ells pels carrers. Michael Collins.
2.1.Els antecedents de la situació actual
Després de 2 tripartits, amb Maragall i Montilla, ERC, el 2010, es fot la gran nata electoral, i Artur Mas i CiU guanyen i poden governar. Ho fan "recolzant-se" en el PP d'Alicia Sanchez Camacho. I ERC, després de la patacada, inicia un procés de renovació intensa que lidera Oriol Junqueras. La legislatura dura fins el darrer trimestre del 2012. L'Assemblea Nacional Catalana ha esdevingut el gran moviment cívico-polític del nostre país, i l'Onze del 2012 aplega més d'un milió de persones als carrers de Barcelona. Artur Mas assumeix la reivindicació i el repte polític plantejat per l'ANC i aquell més d'un milió de persones als carrers de Barcelona. I intenta negociar amb Rajoy. Rajoy es tanca i Mas convoca eleccions per fer un salt endavant polític, situant com a element central el dret a decidir i l'estat propi. Semblava que Mas havia de treure majoria absoluta. Però el salvatge boicot a que el va sotmetre Duran i Lleida va desgastar les opcions de Mas, que acaba perdent diputats, mentre l'ERC d'Oriol Junqueras els recuperava.
CiU va passar de 62 diputats el 2010 a 50 el 2012, ERC va passar de 10 a 21 i la CUP de 0 a 3.
La CiU del 2010 no era indepe. La del 2012 ja plantejava l'estat propi de manera inequívoca. L'ERC de Junqueras del 2012 ja no era l'ERC tripartita del 2010.
Per a CiU aquell resultat del 2012 va ser un cop fort. Aquell 2012 jo estava seguint el recompte electoral a casa d'uns amics. I llavors, aquell 2012, era, com ho havia estat de feia molts anys, des de la nostra època universitària, amic d'Oriol Junqueras.
Aquell 2012 (ni ara!) jo no era de cap partit, per més que hagués fet públic el meu vot i suport a Mas, i igual com era amic de l'Oriol, ho era de gent de l'entorn de Mas. Aquella nit electoral, enmig l'estupor de tothom pels resultats, em sona el mòbil. El miro. Era l'Oriol. "Hola Francesc, com estàs?" El vaig felicitar pel resultat d'ERC, però també li vaig expressar la meva preocupació pels resultats generals i l'escenari complicat al que em semblava ens abocaven. I llavors em va dir " Francesc, si us plau, fes-arribar a la gent del Mas que ho tirarem endavant entre tots, que no pateixin, que donarem suport, que endavant"
I així ho vaig fer. I l'Oriol i ERC van investir Mas i van donar unitat a un projecte polític pel dret a decidir des d'una unitat insòlita. Aquell moment és el que ens ha permès arribar tan lluny com hem arribat. Però aquell moment, del que no ens hauríem d'haver mogut mai, es va acabar, per posar una data, l'estiu abans del 9N del 2014. I aquell 9N 2014 és l'inici de la radical divisió de l'independentisme actual.
I jo vaig viure en primera persona aquella metamorfosi. Al voltant de l'Oriol va aparèixer una guàrdia pretoriana absolutament tòxica, verinosa, que no només el va allunyar de la majoria dels que fins llavors havíem estat amics seus, sinó que també el va transformar radicalment. I d'aquell Oriol que aquell novembre del 2012 em trucava per dir que traslladés que tranquil·litat, que ho faríem junts, havíem passat a un Oriol obsessionat contra "els convergents".
El 9N el salva David Fernández, de la CUP, quan no s'aixeca de la taula i no fa seguidisme d'Herrera (ICV) i Junqueras (ERC) que volien deixar sol al president Mas.
Després del 9N, el pla era validar el resultat amb unes eleccions plebiscitàries. Les plebiscitàries requerien que el Sí a la independència fos inequívoc, una candidatura del Sí. Però la pugna partidista ho feu immediatament impossible. I unes eleccions plebiscitàries que s'haurien d'haver fet immediatament després del 9N del 2014 no es van poder fer fins setembre 2015, quan finalment es constituí Junts pel Sí. Però de molt mala gana.
El desgast terrible entre els mons "convergents" i d'ERC dels mesos previs va impedir que Junts pel Sí assolís la majoria absoluta. Una part del vot d'ERC, que pel damunt de tot és anticonvergent, va votar CUP, que va passar de 3 diputats constructius com eren amb David Fernandez a 10 diputats instal·lats en lògica destructiva.
I així és quan s'afegeix, als problemes de la divisió entre els dos grans mons de l'independentisme, el problema d'una CUP que tot i ser minoria a l'independentisme, sotmet a un xantatge permanent a l'independentisme majoritari, centrant la seva política en enviar altres independentistes a la paperera de la història, en fer pactes que després mutaven i no valien res i en votar sistemàticament amb les forces unionistes (Cs, PP, PSC i Comun's) contra el govern independentista de Junts pel Sí.
En aquest context tan enverinat s'esdevé el miracle, i fem l'1-O. I que l'1-O fos possible és una de les nostres grans fites com a poble. No hauria estat possible sense que tothom, partits polítics (tots), societat civil, voluntaris, poble... ens hi haguéssim implicat.
Fou un miracle. Tot ens portava a que no fos possible. Però entre tots el férem possible. Tots. Absolutament tots. Sense govern, sense partits, no hauria estat possible, i gràcies a la feina que van fer, ho fou. Sense la gent, sense els voluntaris, no hauria estat possible, i gràcies al compromís de tots, ho fou.
Però l'endemà emergí de nou aquella divisió interna que venia de lluny. I aquesta divisió és la que ens impedí, en gran manera, que l'1-O ens permetés fer realitat la República.
2.2. Les claus de la divisió actual i els seus efectes
Des de l'endemà de l'1-O fins als nostres dies ja tot s'explica en la mateixa lògica divisiva.
Fins llavors l'independentisme podia assumir presentar-se amb propostes electorals diferents, però compartint unitat d'acció i estratègica. El gran problema, que és la nostra gran feblesa, és que una part d'ERC, la que més mana i la que fa discurs i estratègia política, ha convertit en el seu gran objectiu, liquidar el món postconvergent, de Junts per Cat, Puigdemontista, digueu-li com vulgueu.
I per fer això s'ha assumit i es practica sense concessions: cal fer fora aquest món de JxCAT de qualsevol àmbit de poder, ja sigui municipal, provincial o autonòmic. Des d'aquest nucli de la direcció d'ERC es considera que si es fa fora de tot arreu al món de JxCAT se l'aboca a la desaparició, a la residualització.
I aquest és el fet cabdal que explica l'actual situació. Hem passat d'un escenari de diferències i tensions, però en el que tothom sabia necessitava l'altre per tirar endavant, a un escenari en el que un d'aquests actors, aquesta ERC dirigida per aquesta facció tan sectària, té com a únic objectiu, al que s'aboquen tots els recursos i estratègies, liquidar l'altra força independentista, l'altre món independentista amb el que fins ara s'ha configurat la majoria indy.
I tot això de l'eixamplament de la base, etc també tot, absolutament tot, s'explica, i només s'explica, per aquest fet, que de la divisió hem passat a trencar el bloc indy, a canviar d'aliats, a abraçar-se als Comun's, i tot per fer fora JxCAT de qualsevol àmbit de poder, al preu que sigui.
Aquest sector que ara mateix dirigeix l'estratègia d'ERC sap que el món de JxCAT només pot pactar amb ells, amb ERC, mentre que ells, ERC, tot i tenir Comuns com aliat blindat preferent, si els resultats electorals no acompanyen, sempre podrà pactar amb JxCAT.
Això és el que va passar el 21D. L'extraordinari resultat del MHP Puigdemont feu impossible un govern alternatiu al de JxCAT i ERC.
Però ERC va seguir amb la seva estratègia. I això és el que explica que a les municipals, desallotgés de tots els governs municipals que va poder a Junts per CAT, sense importar que hagués estat la força guanyadora ni que haguessin estat els companys amb els que havien fet l'1-O.
L'objectiu era clar: fer fora JxCAT de tot arreu, pactant si cal amb la ultradreta franquista de la Terra Alta, com van fer per fer fora JxCAT del Consell Comarcal de la TA.
En aquest context, quan des de molts càrrecs municipals de JxCAT es veu que ERC l'únic que vol és liquidar-los, passa el que passa a la DIBA. Sí, és repugnant, però és una resposta dins la legítima defensa contra l'actuació política d'un moviment polític, el dirigit per aquesta facció d'ERC, que només té per objectiu liquidar a JxCAT.
Insisteixo: haver passat de la divisió a aquesta estratègia de liquidació del món de JxCAT que impulsa aquesta part de la secta del sol de la direcció d'ERC que ara mateix mana, és el que explica el drama en el que estem ficats.
I el drama pot esdevenir tragèdia si la bona gent d'ERC, de compromís inequívocament independentista i patriòtic, no aconsegueix frenar aquesta facció sectària que només té per objectiu liquidar al món de JxCAT, al preu que sigui. Fins i tot si aquest preu implica deixar de fer independentisme.
En el darrer BOP del CEO hem pogut veure com només un 60% dels votants d'ERC, en la reposta múltiple, volen la independència, davant el 84,3% i el 81% que la volen entre els votants de JxCAT i de la CUP. En aquests anys, amb aquesta estratègia divisiva, de republicanisme usat com a repel·lent de l'independentisme, ERC ha passat que un 88,3% dels seus votants diguessin que el seu objectiu era un estat independent a l'actual 60,5%.
Si no fas política independentista ni discurs independentista, deixes de fer independentistes.
I així hem passat de feblesa a tragèdia, perquè aquest canvi de discurs i canvi d'aliats no és per fer independentisme ni per fer la independència. Això queda per a un altre moment històric. ERC, sota la direcció d'aquesta secció tan sectària, ho aboca tot a un únic objectiu: carregar-se el món de JxCAT. I si per fer-ho hem de deixar de fer independentistes, es deixa de fer independentistes. I si per tenir als Comun's d'aliats blindats abandonem la independència, doncs s'abandona.
3. Les 4 claus estratègiques per convertir les nostres febleses en fortaleses i en oportunitats:
3.1. la independència només serà possible des d'un "nosaltres" en el que hi siguem tots, blindat i amb una estratègia compartida en la que tothom s'hi senti representat
- aquest nosaltres no és possible, i per això és la més gran feblesa que tenim i el que és més estratègic revertir, si l'estratègia d'ERC segueix en mans d'aquesta facció que ha convertit liquidar altres independentistes en el seu gran objectiu. Si els estimats amics i camarades de llargues lluites independentistes compartides d'ERC no aconsegueixen revertir aquesta situació, apartar de la direcció estratègica a la secta del Sol, oblidem-nos de la independència. Per això, amics, amigues, d'ERC, apel·lo a vosaltres en primer lloc. Ens necessitem tots, i ens volem tots. Feu-ho possible. Poseu fre a aquest despropòsit i reprenem, tots, la lluita per la independència a partir d'un "nosaltres" de confiances blindades i d'estratègies compartides. Ens necessitem i només és possible amb tota la gent del món d'ERC, amb tota la gent del món de JxCAT, amb tota la gent del món de la CUP. Amb tots.
- si la bona gent d'ERC no aconsegueix redreçar la situació, i la secta del sol imposa la seva estratègia política de liquidar al món de Junts x CAT, a partir d'un pacte de govern blindat arreu, a tots els nivells de govern, amb els Comun's, l'única possibilitat de que la independència segueixi com un objectiu nacional és que amb el nostre vot impedim aquesta majoria d'ERC i Comun's amb suport extern de PSC contra Junts per CAT. Si ho impedim, també serà una manera de fer reaccionar el món d'ERC i tornar-lo al "nosaltres", perquè sense el món d'ERC no hi ha independència possible, com tampoc n'hi ha sense el món de JxCAT.
3.2. Però siguem optimistes: si aconseguim bastir i blindar aquest "nosaltres", la següent clau per fer possible la independència és una estratègia per fer-la possible. I no, no és una perogrullada: hem de generar un nou momentum.
- no som independents, ni som República, ni res del que volíem i volem ser.
- L'1-O vam arribar més lluny que mai, en tots els sentits. I va ser una oportunitat excepcional que ja tots (tots?) hem assumit vam deixar escapar. No entro a jutjar com ni perquè la vam deixar escapar, però crec que ja tots (tots?) hem assumit que fou un moment excepcional, i no concretar-lo és una llosa molt gran
- només podrem fer la independència, fer la República Catalana, si hi som tots. Sense ser-hi tots no tenim cap opció. Per tant, el primer que cal, en qualsevol cas, és donar forma i blindar aquest "nosaltres" que ens inclou a "tots" els que volem fer la independència, fer la República Catalana.
- L'1-O va ser una, potser la millor, finestra d'oportunitat que mai hem tingut. Però ara ja no hi som, en aquell 1-O. Per fer la independència, per fer la República Catalana, ens cal generar un nou "momèntum" com ho va ser aquell 1-O.
- El nou "momèntum" només pot sorgir de la combinació d'un "nosaltres" blindat i d'una estratègia compartida que el generi i, així, ens permeti fer-ho possible.
- Ningú sap com pot ser ni quan aquest nou "momèntum", però sí que sabem que passa inequívocament per una convocatòria democràtica i per una majoria indiscutible, superior al 50% a favor de la independència, de la República Catalana
- Mai podrem generar aquest nou momèntum sense blindar el "nosaltres". Mai podrem arribar-hi si l'acció política dels diferents actors polítics que formen part d'aquest "nosaltres" està centrada en la competició i la rivalitat amb els qui formem part del "nosaltres".
- I mai podrem ser més d'aquest 50% que és indiscutiblement necessari per habilitar el nou "momentum" si no som capaços de reconèixer-nos i assumir-nos com la nova nació que som, com la nova societat que som, que no és ni la nació ni la societat que érem el 1714. No som els íbers que van llatinitzar els romans. No som ni els visigots, ni els musulmans, ni la Catalunya nova i vella que sorgí de la reconquesta cristiana. No som corona, ni regnes. No som Pau Claris ni la Catalunya dels segadors. No som la Catalunya resistent i derrotada del 1714. No som la Catalunya del 1936. Ni la del 1939. Ni la del 1975. Ni la del 2017. Som la suma de tot en una societat viva, que construïm i fent realitat a partir d'assumir-nos des del nostre jo per fer-ne un "nosaltres" en el que hi integrem com volem ser.
2. Les nostres febleses
En termes d'anàlisi estratègica les febleses apunten a aquelles qüestions pròpies, internes, que ens impedeixen o dificulten assolir els nostres objectius.
I sí, la fractura que deriva de la divisió partidista ha estat i és la nostra principal feblesa. Però ni és inèdita en aquest període que vivim, ni és singular de la nostra causa.
En el que és la nostra situació actual, hi va haver un moment clau que ens ha permès arribar on som, i és el que s'esdevé amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012, en un sentit positiu. I en el sentit negatiu, divisiu, que està al darrere de no haver pogut assolir els objectius que ens hem proposat ja hi trobem el 9N 2014, les eleccions del 2015, com arribem a l'1-O, com el gestionem, el 21D i tot el que segueix fins avui.
Ara entro, en tot això. Només, abans, situar que aquesta divisió que tan cara paguem ja la vam viure el 14 d'abril del 1931 entre Macià i Companys, el 6 d'Octubre del 1934, durant tota la guerra i la postguerra i gairebé una constant independentista que arrosseguem, tan tristament, fins als nostres dies.
Però no és un tema exclusiu nostre. Per posar només un exemple, després de l'aixecament de Pasqua del 1916 els republicans independentistes irlandesos van arribar a matar-se entre ells pels carrers. Michael Collins.
2.1.Els antecedents de la situació actual
Després de 2 tripartits, amb Maragall i Montilla, ERC, el 2010, es fot la gran nata electoral, i Artur Mas i CiU guanyen i poden governar. Ho fan "recolzant-se" en el PP d'Alicia Sanchez Camacho. I ERC, després de la patacada, inicia un procés de renovació intensa que lidera Oriol Junqueras. La legislatura dura fins el darrer trimestre del 2012. L'Assemblea Nacional Catalana ha esdevingut el gran moviment cívico-polític del nostre país, i l'Onze del 2012 aplega més d'un milió de persones als carrers de Barcelona. Artur Mas assumeix la reivindicació i el repte polític plantejat per l'ANC i aquell més d'un milió de persones als carrers de Barcelona. I intenta negociar amb Rajoy. Rajoy es tanca i Mas convoca eleccions per fer un salt endavant polític, situant com a element central el dret a decidir i l'estat propi. Semblava que Mas havia de treure majoria absoluta. Però el salvatge boicot a que el va sotmetre Duran i Lleida va desgastar les opcions de Mas, que acaba perdent diputats, mentre l'ERC d'Oriol Junqueras els recuperava.
CiU va passar de 62 diputats el 2010 a 50 el 2012, ERC va passar de 10 a 21 i la CUP de 0 a 3.
La CiU del 2010 no era indepe. La del 2012 ja plantejava l'estat propi de manera inequívoca. L'ERC de Junqueras del 2012 ja no era l'ERC tripartita del 2010.
Per a CiU aquell resultat del 2012 va ser un cop fort. Aquell 2012 jo estava seguint el recompte electoral a casa d'uns amics. I llavors, aquell 2012, era, com ho havia estat de feia molts anys, des de la nostra època universitària, amic d'Oriol Junqueras.
Aquell 2012 (ni ara!) jo no era de cap partit, per més que hagués fet públic el meu vot i suport a Mas, i igual com era amic de l'Oriol, ho era de gent de l'entorn de Mas. Aquella nit electoral, enmig l'estupor de tothom pels resultats, em sona el mòbil. El miro. Era l'Oriol. "Hola Francesc, com estàs?" El vaig felicitar pel resultat d'ERC, però també li vaig expressar la meva preocupació pels resultats generals i l'escenari complicat al que em semblava ens abocaven. I llavors em va dir " Francesc, si us plau, fes-arribar a la gent del Mas que ho tirarem endavant entre tots, que no pateixin, que donarem suport, que endavant"
I així ho vaig fer. I l'Oriol i ERC van investir Mas i van donar unitat a un projecte polític pel dret a decidir des d'una unitat insòlita. Aquell moment és el que ens ha permès arribar tan lluny com hem arribat. Però aquell moment, del que no ens hauríem d'haver mogut mai, es va acabar, per posar una data, l'estiu abans del 9N del 2014. I aquell 9N 2014 és l'inici de la radical divisió de l'independentisme actual.
I jo vaig viure en primera persona aquella metamorfosi. Al voltant de l'Oriol va aparèixer una guàrdia pretoriana absolutament tòxica, verinosa, que no només el va allunyar de la majoria dels que fins llavors havíem estat amics seus, sinó que també el va transformar radicalment. I d'aquell Oriol que aquell novembre del 2012 em trucava per dir que traslladés que tranquil·litat, que ho faríem junts, havíem passat a un Oriol obsessionat contra "els convergents".
El 9N el salva David Fernández, de la CUP, quan no s'aixeca de la taula i no fa seguidisme d'Herrera (ICV) i Junqueras (ERC) que volien deixar sol al president Mas.
Després del 9N, el pla era validar el resultat amb unes eleccions plebiscitàries. Les plebiscitàries requerien que el Sí a la independència fos inequívoc, una candidatura del Sí. Però la pugna partidista ho feu immediatament impossible. I unes eleccions plebiscitàries que s'haurien d'haver fet immediatament després del 9N del 2014 no es van poder fer fins setembre 2015, quan finalment es constituí Junts pel Sí. Però de molt mala gana.
El desgast terrible entre els mons "convergents" i d'ERC dels mesos previs va impedir que Junts pel Sí assolís la majoria absoluta. Una part del vot d'ERC, que pel damunt de tot és anticonvergent, va votar CUP, que va passar de 3 diputats constructius com eren amb David Fernandez a 10 diputats instal·lats en lògica destructiva.
I així és quan s'afegeix, als problemes de la divisió entre els dos grans mons de l'independentisme, el problema d'una CUP que tot i ser minoria a l'independentisme, sotmet a un xantatge permanent a l'independentisme majoritari, centrant la seva política en enviar altres independentistes a la paperera de la història, en fer pactes que després mutaven i no valien res i en votar sistemàticament amb les forces unionistes (Cs, PP, PSC i Comun's) contra el govern independentista de Junts pel Sí.
En aquest context tan enverinat s'esdevé el miracle, i fem l'1-O. I que l'1-O fos possible és una de les nostres grans fites com a poble. No hauria estat possible sense que tothom, partits polítics (tots), societat civil, voluntaris, poble... ens hi haguéssim implicat.
Fou un miracle. Tot ens portava a que no fos possible. Però entre tots el férem possible. Tots. Absolutament tots. Sense govern, sense partits, no hauria estat possible, i gràcies a la feina que van fer, ho fou. Sense la gent, sense els voluntaris, no hauria estat possible, i gràcies al compromís de tots, ho fou.
Però l'endemà emergí de nou aquella divisió interna que venia de lluny. I aquesta divisió és la que ens impedí, en gran manera, que l'1-O ens permetés fer realitat la República.
2.2. Les claus de la divisió actual i els seus efectes
Des de l'endemà de l'1-O fins als nostres dies ja tot s'explica en la mateixa lògica divisiva.
Fins llavors l'independentisme podia assumir presentar-se amb propostes electorals diferents, però compartint unitat d'acció i estratègica. El gran problema, que és la nostra gran feblesa, és que una part d'ERC, la que més mana i la que fa discurs i estratègia política, ha convertit en el seu gran objectiu, liquidar el món postconvergent, de Junts per Cat, Puigdemontista, digueu-li com vulgueu.
I per fer això s'ha assumit i es practica sense concessions: cal fer fora aquest món de JxCAT de qualsevol àmbit de poder, ja sigui municipal, provincial o autonòmic. Des d'aquest nucli de la direcció d'ERC es considera que si es fa fora de tot arreu al món de JxCAT se l'aboca a la desaparició, a la residualització.
I aquest és el fet cabdal que explica l'actual situació. Hem passat d'un escenari de diferències i tensions, però en el que tothom sabia necessitava l'altre per tirar endavant, a un escenari en el que un d'aquests actors, aquesta ERC dirigida per aquesta facció tan sectària, té com a únic objectiu, al que s'aboquen tots els recursos i estratègies, liquidar l'altra força independentista, l'altre món independentista amb el que fins ara s'ha configurat la majoria indy.
I tot això de l'eixamplament de la base, etc també tot, absolutament tot, s'explica, i només s'explica, per aquest fet, que de la divisió hem passat a trencar el bloc indy, a canviar d'aliats, a abraçar-se als Comun's, i tot per fer fora JxCAT de qualsevol àmbit de poder, al preu que sigui.
Aquest sector que ara mateix dirigeix l'estratègia d'ERC sap que el món de JxCAT només pot pactar amb ells, amb ERC, mentre que ells, ERC, tot i tenir Comuns com aliat blindat preferent, si els resultats electorals no acompanyen, sempre podrà pactar amb JxCAT.
Això és el que va passar el 21D. L'extraordinari resultat del MHP Puigdemont feu impossible un govern alternatiu al de JxCAT i ERC.
Però ERC va seguir amb la seva estratègia. I això és el que explica que a les municipals, desallotgés de tots els governs municipals que va poder a Junts per CAT, sense importar que hagués estat la força guanyadora ni que haguessin estat els companys amb els que havien fet l'1-O.
L'objectiu era clar: fer fora JxCAT de tot arreu, pactant si cal amb la ultradreta franquista de la Terra Alta, com van fer per fer fora JxCAT del Consell Comarcal de la TA.
En aquest context, quan des de molts càrrecs municipals de JxCAT es veu que ERC l'únic que vol és liquidar-los, passa el que passa a la DIBA. Sí, és repugnant, però és una resposta dins la legítima defensa contra l'actuació política d'un moviment polític, el dirigit per aquesta facció d'ERC, que només té per objectiu liquidar a JxCAT.
Insisteixo: haver passat de la divisió a aquesta estratègia de liquidació del món de JxCAT que impulsa aquesta part de la secta del sol de la direcció d'ERC que ara mateix mana, és el que explica el drama en el que estem ficats.
I el drama pot esdevenir tragèdia si la bona gent d'ERC, de compromís inequívocament independentista i patriòtic, no aconsegueix frenar aquesta facció sectària que només té per objectiu liquidar al món de JxCAT, al preu que sigui. Fins i tot si aquest preu implica deixar de fer independentisme.
En el darrer BOP del CEO hem pogut veure com només un 60% dels votants d'ERC, en la reposta múltiple, volen la independència, davant el 84,3% i el 81% que la volen entre els votants de JxCAT i de la CUP. En aquests anys, amb aquesta estratègia divisiva, de republicanisme usat com a repel·lent de l'independentisme, ERC ha passat que un 88,3% dels seus votants diguessin que el seu objectiu era un estat independent a l'actual 60,5%.
Si no fas política independentista ni discurs independentista, deixes de fer independentistes.
I així hem passat de feblesa a tragèdia, perquè aquest canvi de discurs i canvi d'aliats no és per fer independentisme ni per fer la independència. Això queda per a un altre moment històric. ERC, sota la direcció d'aquesta secció tan sectària, ho aboca tot a un únic objectiu: carregar-se el món de JxCAT. I si per fer-ho hem de deixar de fer independentistes, es deixa de fer independentistes. I si per tenir als Comun's d'aliats blindats abandonem la independència, doncs s'abandona.
3. Les 4 claus estratègiques per convertir les nostres febleses en fortaleses i en oportunitats:
3.1. la independència només serà possible des d'un "nosaltres" en el que hi siguem tots, blindat i amb una estratègia compartida en la que tothom s'hi senti representat
- aquest nosaltres no és possible, i per això és la més gran feblesa que tenim i el que és més estratègic revertir, si l'estratègia d'ERC segueix en mans d'aquesta facció que ha convertit liquidar altres independentistes en el seu gran objectiu. Si els estimats amics i camarades de llargues lluites independentistes compartides d'ERC no aconsegueixen revertir aquesta situació, apartar de la direcció estratègica a la secta del Sol, oblidem-nos de la independència. Per això, amics, amigues, d'ERC, apel·lo a vosaltres en primer lloc. Ens necessitem tots, i ens volem tots. Feu-ho possible. Poseu fre a aquest despropòsit i reprenem, tots, la lluita per la independència a partir d'un "nosaltres" de confiances blindades i d'estratègies compartides. Ens necessitem i només és possible amb tota la gent del món d'ERC, amb tota la gent del món de JxCAT, amb tota la gent del món de la CUP. Amb tots.
- si la bona gent d'ERC no aconsegueix redreçar la situació, i la secta del sol imposa la seva estratègia política de liquidar al món de Junts x CAT, a partir d'un pacte de govern blindat arreu, a tots els nivells de govern, amb els Comun's, l'única possibilitat de que la independència segueixi com un objectiu nacional és que amb el nostre vot impedim aquesta majoria d'ERC i Comun's amb suport extern de PSC contra Junts per CAT. Si ho impedim, també serà una manera de fer reaccionar el món d'ERC i tornar-lo al "nosaltres", perquè sense el món d'ERC no hi ha independència possible, com tampoc n'hi ha sense el món de JxCAT.
3.2. Però siguem optimistes: si aconseguim bastir i blindar aquest "nosaltres", la següent clau per fer possible la independència és una estratègia per fer-la possible. I no, no és una perogrullada: hem de generar un nou momentum.
Si blindem el "nosaltres" estarem en condicions de dissenyar una estratègia per generar-lo. Una estratègia que passa per les claus democràtiques d'unes eleccions (descarto per impossible un referèndum acordat, tot i que seria el millor) que inequívocament tinguin caràcter referendari i situïn el Sí a la independència per sobre del 50% dels suports.
Això vol dir que, ens agradi o no, no podem fer en relació a l'1-O un "como decíamos ayer". Hem de generar un nou momentum i estar molt preparats, del tot preparats, per fer-lo efectiu. Per tant, una estratègia sempre centrada en fer la independència, però plenament conscient de les fortaleses que cal acumular per fer-la efectiva.
3.3. Si assumim que això no serà d'avui per demà, acumular poder i governar constructivament és un objectiu clau per ser més forts i ser més.
Això vol dir que, ens agradi o no, no podem fer en relació a l'1-O un "como decíamos ayer". Hem de generar un nou momentum i estar molt preparats, del tot preparats, per fer-lo efectiu. Per tant, una estratègia sempre centrada en fer la independència, però plenament conscient de les fortaleses que cal acumular per fer-la efectiva.
3.3. Si assumim que això no serà d'avui per demà, acumular poder i governar constructivament és un objectiu clau per ser més forts i ser més.
I si per fer el "nosaltres" ens necessitem i hem de ser-hi tots, per fer i gestionar el procés hem de ser-hi una majoria absoluta amb capacitat i responsabilitat per gestionar aquest "fer-la possible".
I això, no en tinc cap dubte, apel·la directament a que amb els nostres vots fem possible sempre que JxCAT i ERC tinguin majoria absoluta per governar. Si la suma de tots dos mons polítics no atorga majoria absoluta, esdevindrem presoners, altre cop, de les dinàmiques més destructives possibles, i fagocitadores del "nosaltres".
Fins el 9N 2014 vam centrar tots els nostres esforços, tots, tothom, en fer independentisme, en explicar perquè volíem la independència, en ser propagandistes de la causa per la independència. Des del 27S 2015, quan la majoria de JxSí va necessitar la CUP per governar, que hem deixat de fer independentisme, i vivim atrapats en combats partidistes i deslleialtats permanents.
Només podrem fer la independència amb un govern fort, que no es pugui sotmetre a cap xantatge. Recordem que la CUP ha votat sistemàticament aquests anys amb PP, Cs i PSC contra el Govern. No ha respectat cap pacte. I fins i tot ha arribat a fer-se còmplice de la repressió de l'estat espanyol, impedint la investidura d'en Jordi Turull, al que van acusar d'autonomista, i que l'endemà entrava a una presó de la qual encara no n'ha sortit.
Fer la independència requereix un govern fort. Requereix maduresa. Requereix generar confiança. Requereix no estar sotmès a cap xantatge.
Fer la independència, si aconseguim blindar el nosaltres, requereix que el món de JxCAT i ERC puguin governar amb majoria absoluta, evidentment sempre amb la màxima disposició de sumar i compartir amb la CUP. Això ens permetria, a tots, a Govern, a tots els partits polítics, a entitats cíviques i socials, a voluntaris, treballar infatigablement, com havíem fet, per fer independentistes, per estendre l'independentisme.
Saber-se forts permet desenvolupar la màxima intel·ligència, astúcia, creativitat i solvència. Si tenim un govern fort, el procés s'enfortirà. Si no el tenim correrem el risc permanent de derrapar a cada revolt. I en aquest sentit m'agradaria agrair al President Torra i a tots els consellers i conselleres del nostre Govern com s'han abocat a combatre la pandèmia del Covid-19. Hem passat, en pocs mesos, d'un govern trencat a un Govern que, sota el lideratge del President Torra, treballa cohesionat i fort, com un equip. Me'n sento orgullós. I és això el que sempre he volgut, vull i voldré.
3.4. Si aconseguim fer i blindar el "nosaltres", dissenyar una estratègia per fer la independència que ens vinculi a tots i tenir un govern fort, sòlid... estarem en condicions de generar aquest nou "momentum" que necessitem, i d'arribar-hi forts i decidits com mai per fer realitat la República, la independència.
Mà estesa entre tots. Mirem-nos i reconeixem-nos en un nosaltres blindat per fer la independència, que és el que ha donat sentit sempre a les nostres militàncies.
Mà estesa. Enfortir-nos en el que som des del respecte al que cadascú és
Mà estesa. Canviar retrets i desconfiances per lleialtats
Mà estesa. Teixir complicitats on abans el partidisme ens ofegava
I això, no en tinc cap dubte, apel·la directament a que amb els nostres vots fem possible sempre que JxCAT i ERC tinguin majoria absoluta per governar. Si la suma de tots dos mons polítics no atorga majoria absoluta, esdevindrem presoners, altre cop, de les dinàmiques més destructives possibles, i fagocitadores del "nosaltres".
Fins el 9N 2014 vam centrar tots els nostres esforços, tots, tothom, en fer independentisme, en explicar perquè volíem la independència, en ser propagandistes de la causa per la independència. Des del 27S 2015, quan la majoria de JxSí va necessitar la CUP per governar, que hem deixat de fer independentisme, i vivim atrapats en combats partidistes i deslleialtats permanents.
Només podrem fer la independència amb un govern fort, que no es pugui sotmetre a cap xantatge. Recordem que la CUP ha votat sistemàticament aquests anys amb PP, Cs i PSC contra el Govern. No ha respectat cap pacte. I fins i tot ha arribat a fer-se còmplice de la repressió de l'estat espanyol, impedint la investidura d'en Jordi Turull, al que van acusar d'autonomista, i que l'endemà entrava a una presó de la qual encara no n'ha sortit.
Fer la independència requereix un govern fort. Requereix maduresa. Requereix generar confiança. Requereix no estar sotmès a cap xantatge.
Fer la independència, si aconseguim blindar el nosaltres, requereix que el món de JxCAT i ERC puguin governar amb majoria absoluta, evidentment sempre amb la màxima disposició de sumar i compartir amb la CUP. Això ens permetria, a tots, a Govern, a tots els partits polítics, a entitats cíviques i socials, a voluntaris, treballar infatigablement, com havíem fet, per fer independentistes, per estendre l'independentisme.
Saber-se forts permet desenvolupar la màxima intel·ligència, astúcia, creativitat i solvència. Si tenim un govern fort, el procés s'enfortirà. Si no el tenim correrem el risc permanent de derrapar a cada revolt. I en aquest sentit m'agradaria agrair al President Torra i a tots els consellers i conselleres del nostre Govern com s'han abocat a combatre la pandèmia del Covid-19. Hem passat, en pocs mesos, d'un govern trencat a un Govern que, sota el lideratge del President Torra, treballa cohesionat i fort, com un equip. Me'n sento orgullós. I és això el que sempre he volgut, vull i voldré.
3.4. Si aconseguim fer i blindar el "nosaltres", dissenyar una estratègia per fer la independència que ens vinculi a tots i tenir un govern fort, sòlid... estarem en condicions de generar aquest nou "momentum" que necessitem, i d'arribar-hi forts i decidits com mai per fer realitat la República, la independència.
Mà estesa entre tots. Mirem-nos i reconeixem-nos en un nosaltres blindat per fer la independència, que és el que ha donat sentit sempre a les nostres militàncies.
Mà estesa. Enfortir-nos en el que som des del respecte al que cadascú és
Mà estesa. Canviar retrets i desconfiances per lleialtats
Mà estesa. Teixir complicitats on abans el partidisme ens ofegava
Mà estesa. Saber que aquesta mà estesa és per ajudar-nos els uns als altres per seguir amunt i no per fer-nos caure a la primera
Mà estesa. Per ser dignes hereus del llegat de lluita i valors dels qui ens han precedit, que és el que ens ha permès arribar on ara som, i seguir revoltats
FINS ACONSEGUIR-HO
DONEC PERFICIAM
Post Scriptum:
Post Scriptum:
Sobre mi:
Els que som amics, companys de lluites o em seguiu de fa més temps ja ho sabeu. Però últimament, i això és una bona notícia, també tinc molts lectors que no em coneixeu de res. I penso que és bo situar-se a un mateix, la seva trajectòria, com a exercici de transparència, per saber tots d'on venim, i des de quina experiència vital o coneixement acabem fent les anàlisis que fem:
Sóc
militant independentista des de mitjans dels 80s. Vaig començar a la
Crida a la Solidaritat. Vaig participar de la Crida Nacional a ERC
del 1987. He estat dirigent de la FNEC (coordinador UB, claustral,
Junta de Govern i Consell Social de la UB). He estat fundador i
president del Casal Independentista de Les Corts. Vaig ser
Coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya. Vicepresident
de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació).
Vaig participar de la fundació de Reagrupament. Sóc membre de
l'ANC, d'Òmnium, de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi i
president de Palestra.
Vitalment si hi ha una actitud que crec em defineix és la de sempre ANAR DE CARA. Amb tots els
problemes que això m'ha portat (p.ex. a Reagrupament o com a
Secretari Nacional ANC). Amb tot també, el que m'ha portat
d'enfrontaments violents amb la ultradreta espanyolista, des de la
Facultat, al barri i tan permanent que l'últim enfrontament violent
amb feixistes el vaig tenir el dia de l'acció Tsunami al Camp del
Barça. Sempre de cara i plantant cara. M'han pegat, m'han amenaçat pistola i navalla en mà. Però
mai ni un pas enrere. Ni que això em comportés dents, llengua o nas
trencat.
Professionalment sóc
funcionari de carrera del cos superior des
del 1996, especialitzat en tractament de dades, avaluació de
qualitat i planificació estratègica.
Resumidament, porto
lluitant per la independència des que sóc major d'edat, les he
vistes de tots colors en aquests més de 30 anys de militància
indepe, fet que únicament, per més que no sigui poc, m'aporta
perspectiva, ni més raó ni menys, però sí perspectiva, sí
coneixement de la nostra història com a moviment, sí haver tingut
l'oportunitat de conèixer molts i molts veterans lluitadors per la
independència, des de l'època de la República del 31, la guerra
civil, el franquisme, el postfranquisme, i fins avui. I aprendre
d'ells.
Entrades
4 comentaris:
Ho veig ben diferent de tu.
Per aquí no anem enlloc. Els partits només responen a pressions. O fem una bona sacsejada o podem anar passant legislatures darrere l'esquer de vanes promeses.
Ha passat una cosa molt greu, que és que el nostre vot no l'han defensat, i això és inacceptable Aquest és un problema molt més profund encara que les seves patètiques baralles i absurdes estratègies secretes.
Ara no tenim només un problema de confiança entre els partits, sinó de nosaltres cap a ells.
Tot el problema s'arregla si la facció "dolenta" d'ERC desapareix? Com sortirà un nosaltres si vols excloure els que et semblen dolents?
Cap anàlisi ni autocrítica de xq ERC deixa de confiar amb en Mas jxcat ... (el mal ús del poder i els arreconaments en preses de decisió no surt enlloc, essent la causa de fons de moltes de les confrontacions?).
Es necessita més fe per confiar en un partit que per creure que ho farem per organització popular.
Per tal que la demanda de lleialtat fos creíble, hauria de començar amb castigar accions impresentables a les nostres pròpies files. Costa ha de plegar pel que va fer. Només així podrem demanar lleialtat als altres i ser creíbles. Salut i República!
Crec que la via parlamentària s'ha extingit. Hi ha un manament clar del poble i el MHP de la Generalitat l'ha de complir, fins i tot si això significa dissoldre el parlament autonòmic.
Publica un comentari a l'entrada