Sovint m'heu llegit invocant una frase del gran patriota Antoní Massaguer: "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi..."
És, de fet, tota una declaració de principis que apel·la al no defallir mai, al perseverar en la lluita, perquè només fent-ho així podrem vèncer. Aquesta visió forma part del meu esquema fonamental de militància.
Tanmateix hi ha una cosa que potser sempre hem donat per sabuda en aquests temps que corren, en els que per a molta gent el cert desconcert i desànim que va seguir als fets de l'1-O del 2017 s'ha convertit en una actitud agra davant tot i tothom i de simplificació de les coses, i a la que potser val la pena que hi dediquem una petita reflexió.
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi...
Sense perseverància, sense aquest anar-hi sempre, no hi ha cap possibilitat de vèncer.
Però si en cada cop de l'anar-hi ho fem igual que l'anterior vegada... mai no podrem vèncer.
Per tant aquest anar-hi, que és l'actitud, ser-hi sempre, sempre disposat, ha d'anar acompanyat d'intel·ligència estratègica, que ens permeti fer-ho millor, que ens obri les portes a un vèncer que l'anterior cop que vam anar-hi se'ns van negar.
El President Puigdemont, amb els dos llibres que ha publicat aquest any ha fet un pas de gegant, absolutament indispensable, per poder ser conscients de tot el que va passar abans, durant i després de l'1-O. Només si som capaços de diagnosticar allò que vam fer bé i allò que vam fer malament estarem en condicions de no repetir-ho.
Sense aquest exercici de sincerament, de retiment de comptes, és molt difícil que qualsevol proposta per fer-ho millor, per tornar a anar-hi, tingui una mínima credibilitat.
Posem el cas del llibre de n'Oriol Junqueras i na Marta Rovira "Tornarem a vèncer". Des del màxim respecte, diria que això no va així. L'1-O és molt i molt important, gairebé fundacional de la nova República, però no vam vèncer. Parlar d'haver vençut amb cap objectiu polític assolit, amb presos i exiliats polítics... em sembla una frivolitat. De la mateixa manera que em sembla una frivolitat posar-se a explicar tot de coses per "tornar a vèncer" sense fer el més mínim exercici d'avaluació i retiment de comptes en relació a tot el que va passar llavors.
Això no va així. Només podem debatre estratègies futures per fer-ho possible a partir d'un diagnòstic compartit d'allò que vam fer bé i d'allò que vam fer malament, o que no vam saber fer millor.
Espero que tots els líders polítics i cívics siguin capaços de fer-ho.
Al marge del que siguin capaços de fer els nostres líders polítics i cívics, que a mi se m'escapa, que no hi puc fer gaire res, com a militant independentista de llarga trajectòria, com a analista polític, com a expert en avaluació de polítiques públiques i en el tractament de dades, sí crec que hi ha algunes coses que m'agradaria compartir amb tots vosaltres, perquè són -considero- decisives en l'articulació d'un moviment independentista guanyador.
El fonament d'aquestes reflexions és comú a totes elles: per estar en condicions de fer la República Catalana el moviment independentista ha de tenir un conjunt comú de valors, compartits i defensats per tots, però, alhora, ha de ser prou transversal i respectuós amb aquesta transversalitat per tal que el moviment independentista no espanti ni allunyi ningú per motius ideològics (excepte no estar alineats amb el conjunt de valors comuns compartits per tots).
En relació al primer grup de valors, són aquells associats a la qualitat democràtica d'un estat, a la seva sensibilitat social, a la seva defensa de la llibertat i de les llibertats, a la seva pluralitat, i a la seva responsabilitat en relació a l'espai polític, social i econòmic on estem situats.
Però és el segon grup, el de la necessària transversalitat, que crec està més en crisi i que necessitem reforçar per, a l'anar-hi, ser més a prop de vèncer. I a un parell d'elements que considero clau volia dedicar la reflexió d'aquest article:
1- si el projecte independentista, si la independència com a prioritat, no s'imposa en l'escenari polític del nostre país i entre tots els actors polítics i cívics, ens abocarem al desastre.
Només podrem construir un moviment independentista guanyador si és plural, si és transversal ideològicament, respectuós amb les prioritats que com a moviment tenim fins fer la independència, que no són les d'estar-nos llençant a la jugular dia rere dia perquè les qüestions de caràcter ideològic han guanyat tota l'agenda política.
Si no assumim i actuem en coherència que el moviment independentista no només és transversal i plural ideològicament, sinó que això es respecta... ens abocarem a la desmobilització.
I ja hem vist com hi ha una important corrent de fons dins l'independentisme que pretén vincular-lo a les esquerres més radicals i populistes del continent.
Aquesta actitud política està liderada per aquesta direcció d'ERC que vol blindar un acord estratègic global amb Comuns que els permeti fer fora de qualsevol àmbit de govern al món de Junts per CAT, perquè el seu objectiu prioritari és liquidar aquest món polític per imposar la seva hegemonia.
Des d'aquesta direcció d'ERC el que s'argumenta és que ells ja ocupen la part esquerra de l'espai polític, i per tant el que cal és que JxCAT ocupi la part dreta.
Si aquesta estratègia de confrontació ideològica s'imposés, esdevingués el motor de l'acció política, podríem donar per liquidat l'independentisme.
Aquesta setmana hem tingut un exemple de tot això. ERC, Comuns i CUP han impulsat una demagògica i absolutament inútil regulació del preu dels lloguers. No ho han fet perquè amb aquesta regulació se solucioni res, això ja sap tothom no és així. Ho han fet només perquè volien situar mediàticament a Junts per CAT com a líders de la dreta, i responsabilitzar-los de tots els mals que en matèria d'accés a l'habitatge pateix el país.
Si no es respecta el principi de transversalitat ideològica i l'actuació política es mou en els marges d'aquesta transversalitat, sense posar-la en perill, el vot i l'actuació política es regiran per criteris ideològics, i s'aparcarà la independència.
Baixant al terreny de les coses concretes, el respecte per la transversalitat seria p.ex. promoure plans de construcció urgent d'habitatge social, per atendre les necessitats que en aquest àmbit té el país. En un pla així, que impulsés, amb Govern i ajuntaments, la construcció immediata d'aquests habitatges socials, tothom hi estarà d'acord, i seria una mesura efectiva.
Sensu contrario promoure una regulació del preu del lloguer que criminalitza els propietaris de pisos, que intervé i adultera el mercat, i que tothom sap no tindrà cap efecte positiu, això és trencar la transversalitat.
Fer-ho bé era tan fàcil com recuperar el pla de les AREs (Àrees Residencials Estratègiques) del segon tripartit, en el que hi eren ERC i els Comuns (abans ICV).
Per què no s'ha fet? Molt fàcil, perquè en l'estratègia ERC-Comuns de fer-se amb el poder, desplaçant de tot arreu a JxCAT, cal aparcar la independència com a objectiu, i la millor manera de fer-ho és abocar el país a una caïnita i absurda lluita ideològica i de culpabilització de l'altre, que és el que hauria passat si en hàbil maniobra JxCAT no hagués votat a favor, sortint de la trampa que els hi havien parat. Les cares de desconcert dels Comuns eren del tot eloqüents: allò estava fet perquè JxCAT votés en contra i llavors centrar tot el debat dels propers mesos i anys en la culpabilitat de la dreta de JxCAT com a responsable de tots els problemes d'accés a l'habitatge.
Més enllà d'aquest exemple tan recent, en tenim d'altres. Respecte a la transversalitat ideològica vol dir assumir i preservar els valors que han fet del nostre país un país econòmicament fort, emprenedor, dinàmic, etc.
Fixeu-vos com l'aliança ERC-Comuns només té una proposta econòmica: pujar sense parar els impostos. Amb un sistema en el que tot el que pugem d'impostos ho recapta l'estat i ens arriba quan l'arbitrarietat de l'estat decideix, la persecució impositiva de la ciutadania pròpia simplement el que fa és empobrir-nos, fer-nos perdre capacitat adquisitiva. Un respecte a la transversalitat implicaria no fregir a impostos als nostres ciutadans. Tampoc, evidentment, ser un "paradís fiscal" com ha fet la comunitat de Madrid.
Tenim més exemples.
Un país emprenedor com el nostre, en el que l'escola privada, ara concertada, ha tingut un paper clau pel català i la preservació del fet nacional català, la criminalització de l'escola concertada és una autèntica barbaritat. Si portem les coses a un debat polític en el que estiguem decidint si escola concertada sí o escola concertada no, el que passarà és que s'aparcarà la independència com a objectiu polític.
O la criminalització que des d'alguns sectors s'està promovent de la sanitat privada. O sigui, Catalunya, que és el país de les mútues, que és un país que té la sort que un altíssim percentatge dels seus ciutadans ens paguem una assegurança mèdica, ara tenim qui vol criminalitzar això.
En un país d'emprenedors com és el nostre, en un país on l'escola concertada té un pes extraordinari socialment, en un país de gran tradició mutualista no respectar aquesta realitat implica trencar la transversalitat. Fer polítiques contra la iniciativa privada i la propietat, contra l'escola concertada o contra les mutualitats mèdiques, implica sumir el país en una batalla absolutament innecessària en la que tot l'escenari polític se centrarà en aquestes qüestions, aparcant totalment la independència.
2- Per vèncer el projecte independentista necessita recuperar tot l'esperit candelià del "un sol poble". Els últims mesos hem assistit a una per sort minoritària, però molt perillosa, radicalització identitària d'una part de l'independentisme.
El projecte independentista, per vèncer, necessita assumir plenament com som, la nova nació que som, com ens ha fet la història... i transfomar-ho així en una reivindicació del que som, de la nostra pluralitat, de la nostra capacitat inclusiva, de la nostra voluntat de ser, a partir del que som, no contra el que som.
Entre el 60 i el 70 per cent dels catalans d'avui en dia tenim origen en els fluxes migratoris provinents de la resta de l'estat cap a Catalunya durant la segona part del s.XX.
I no van arribar a un país independent, amb tots els mecanismes que té qualsevol estat per integrar els fluxes migratoris. Ni tan sols van tenir l'oportunitat d'estudiar a l'escola la història i la llengua d'on havien anat a parar. Però aquest país es va convertir en el seu país. Van arrelar, com va arrelar el meu pare, murcià.
Amb l'Estatut, als anys 80s a Catalunya es va desplegar l'escola catalana, i la immersió lingüística. Fou un gir extraordinari, tan extraordinari que des del principi ha estat el principal objectiu de l'unionisme a Catalunya: carregar-se la immersió, l'escola catalana.
De l'any 2.000 al 2.020 Catalunya ha viscut una segona gran onada migratòria, en aquest cas d'origen internacional: nord d'Àfrica, Llatinoamèrica, Àsia...
Aquesta segona gran onada ha implicat l'arribada de més d'un milió tres-cents mil migrants en menys de 20 anys, i així, en aquests tan pocs anys el país dels "som 6 milions" ha esdevingut el país dels 7 milions i mig.
Per tant el nostre país és molt diferent de com érem abans d'aquests fluxes migratoris. La Nació catalana és viva, evoluciona i canvia. Som com som. I com som ara no és com érem fa 100 anys. En res.
Som com som, i tampoc no serveix de res pensar com seríem si haguéssim estat en tot aquest període un estat. No ho érem, ni ho som. Però ho volem ser. I només ho podrem ser si ens reconeixem en la Nació que som, si ens acceptem com som i si treballem per ser a partir del que som.
I sí, evidentment, això vol dir saber gestionar la complexitat i pluralitat de la nova Nació que som, això vol dir mantenir la pulsió integradora del "un sol poble". Amb orígens molt diferents. Amb identitats confluents, amb cultures i llengües que esdevenen part de nosaltres, perquè el nosaltres ens apel·la a tots.
I la llengua és l'expressió màxima d'aquesta confluència en la nova Nació que som. Un 52,7% de nosaltres tenim el castellà com la nostra llengua inicial, la nostra llengua primera, la que primer vam parlar. El català és la llengua inicial, primera, d'un 31,5% dels catalans.
Assumir-nos com som vol dir assumir també aquesta realitat lingüística. Algú podria explicar com som sense explicar que un 52% tenim el castellà de llengua inicial i un 31% el català?
El castellà forma part del nosaltres, de com som, de la nova nació que som. La vida, la història, ens ha fet així. I tenir el català i el castellà com a llengües a la nova Nació que som és una sort, una gran oportunitat i fortalesa.
L'enemic del català ha estat sempre l'estat espanyol, no la llengua que parla la gent.
El nostre país integra: el 87% dels nascuts a Catalunya tenim domini del català amb totes les habilitats d'una llengua pròpia: entendre'l, parlar-lo i escriure'l.
El català, que és la llengua inicial del 31,5% esdevé la llengua habitual i considerada pròpia, del 42,2%, més de 10 punts. El nostre país integra.
Som així. Tenim dues grans llengües, el català i el castellà. Tenim una llengua, el català, que hem de protegir al màxim, perquè només ho podem fer nosaltres, i ho farem, i la República és la garantia que així sigui. Però també tenim una llengua, el castellà, que és la inicial de més del 50% de nosaltres, i també ens l'estimem, i també la volem, perquè forma part del nosaltres.
Pensem, parlem i creem en les dues llengües. I aquesta és la millor evidència i fortalesa integradora del "un sol poble".
Ningú em pot obligar a canviar de llengua, sigui quina sigui la que estigui parlant. I parlaré com vulgui. Cap problema amb parlar en castellà amb el sr. Juan, del restaurant al que anava, fins que es va jubilar. Però sí parlava en català amb el seu fill, que també el parlava amb mi. I tots tres estàvem compromesos amb el futur del nostre país. Cap problema en haver començat parlant en castellà amb un nou amic que he fet, mexicà. Poc a poc alternem els dos el català i el castellà. I un dia m'explica que el seu avi era un exiliat català republicà després de la derrota a la guerra civil, i es va generar una complicitat brutal! I em mira amb orgull quan apareixen els seus dos fills, tots dos parlant un català impecable amb mi i castellà amb el seu pare mexicà. I també m'encanta aquest català tan fi que té el fill dels del basar xinès que tinc a prop i al que vaig a comprar coses, entre d'altres, estelades. Un dia que estava comprant una estelada em mira rient i em diu "no vols aquesta, és que no en venem cap!", ensenyant-me una bandera espanyola. I vinga a riure tots dos. I amb el mecànic parlo en castellà, perquè sempre hem parlat en castellà, i no passa res. I l'altre dia comprant roba a les rebaixes, amb l'encantadora noia de la Toscana que em va atendre no sé en què vam parlar més, si en castellà, en català o en italià. Però vam riure!
La castellanofòbia és un subproducte d'un grupuscle de l'independentisme que m'avergonyeix molt. Tot aquest discurs koiné, a banda d'estar mancat de fonament científic i de fer terraplanisme lingüístic, l'únic que aconsegueixen és negar-nos a nosaltres mateixos i fer impossible un nosaltres que ens permeti, en l'anar-hi, vèncer.
Una altra manifestació d'aquest terraplanisme lingüístic és la cosa aquesta tan patètica d'anar etiquetant el que és o no és cultura catalana en funció, a les arts que fan servir l'expressió oral o escrita, de si usen la el català. O sigui un pintor sempre serà cultura catalana, un compositor de música clàssica també, un escultor també... però si arribem a un escriptor, llavors a veure en quina llengua ha escrit, i si arribem a cantants, en quina llengua canten. I clar, el col·lapse arriba quan ensopeguen amb un grup musical que canta en català i en castellà.
I la cosa ja és digna de veure les cares d'aquests terraplanistes lingüístics quan els hi dius, així Kortatu és rock basc o rock español? Claro, claro, "el estado de las cosas" tothom sap no és rock basc, perquè està cantat en castellà. És això? En fi
Quin país més maco farien tot aquest subproducte del terraplanisme lingüístic. Tampoc no existiria la ciència catalana! Tots els articles de recerca amb impacte internacional es publiquen en anglès. O sigui, que no som res, no hi ha ciència catalana.
Tornem a les dades: el 87% dels nascuts a Catalunya són "competents" lingüísticament en relació al català: l'entenen, el parlen, el llegeixen. El país, i els seus mecanismes d'integració, funcionen.
Quan siguem un estat podrem establir si volem seguir sent o no, el país del món que més població migrada assumeix en menys poc període de temps. Fins llavors, hem d'aspirar a gestionar aquests fluxes migratoris de la millor manera possible, com ja hem fet,a tots els nivells.
Hem rebut més d'un milió de persones en molt poc temps. Això impacta directament en tots els indicadors socials del país, també en els d'usos lingüístics.
Hem rebut en pocs anys 1.330.000 nous catalans que no teníen cap coneixement del català. Posats en relació al conjunt de la nostra societat, fan baixar els percentatges d'ús del català. Però quan ens fixem en els seus fills, en els fills de tota aquesta migració tan massiva en tan poc temps, veiem que tots entenen, parlen i llegeixen el català.
El català forma part de les seves vides. Igual que forma part de les nostres vides el castellà. Pensar en un projecte de país que negui com som, que negui la nostra realitat, també en termes lingüístics, és tan absurd com impresentable.
Assumir la nova Nació que som vol dir també assumir la nostra diversitat. I no dic diversitat amb aquest discurset que com a Catalunya es parlen més de 300 llengües diferents fruit de la diversitat migratòria, el castellà hauria de ser tractat igual.
No fotem. O sigui que tenim una llengua que és la inicial de més del 50% de nosaltres i encara hi ha qui vol ignorar-ho? És flipant.
La nova Nació que som té el castellà i el català com a llengües que ens són pròpies, que ens expliquen com són, i en les que ens reconeixem.
Algú s'imagina un nou estat que el que faci d'entrada sigui negar la realitat de més del 50% dels seus ciutadans?
No. La història ens ha fet com som. I això no és reversible. Volem un nou estat que garanteixi el futur del català, perquè només un estat propi pot garantir-lo. Però no volem en cap cas un nou estat que negui la nostra realitat, que ignori com som. Tot el contrari. Volem un nou estat que ens estimi i reconegui com som.
I som Nació amb dues llengües, el català i el castellà. I així serà. I ser així forma part del nostre orgull de ser i de les grans oportunitats que tenim com a país.
36 anys després d'haver començat a militar en l'independentisme, d'haver treballat incessantment a favor de la normalització del català, fins i tot professionalment, durant un parell d'anys, coordinant equips de normalització lingüística, ara, per primera vegada en aquests 36 anys, em trobo davant un cert personal que sota una presumpta defensa del català, l'únic que fan és negar la nostra realitat, criminalitzar una de les nostres llengües, i propagar una agror insuportable en relació al que som i a com ens relacionem, fent impossible el "nosaltres" que ens ha de permetre fer la República.
És absolutament acollonant aquesta mena d'inquisició que en els últims mesos està sorgint en relació a les llengües que parlem. Que si una presentadora de TV3 parla amb castellà amb un convidat no-català al programa. Que si el president d'Òmnium fa declaracions en castellà als mitjans de comunicació espanyols. Que si no fer servir el català ens converteix en colons. De debò, quina vergonya.
Jo seguiré lluitant per la independència, per una República per a tots, feta amb tots, pensada per a tots. Català i castellà formen part de la nostra realitat nacional. I si això no s'entén no és només que s'estarà fracturant la nostra realitat nacional, és que també s'estarà fent impossible la independència.
Pues eso
És, de fet, tota una declaració de principis que apel·la al no defallir mai, al perseverar en la lluita, perquè només fent-ho així podrem vèncer. Aquesta visió forma part del meu esquema fonamental de militància.
Tanmateix hi ha una cosa que potser sempre hem donat per sabuda en aquests temps que corren, en els que per a molta gent el cert desconcert i desànim que va seguir als fets de l'1-O del 2017 s'ha convertit en una actitud agra davant tot i tothom i de simplificació de les coses, i a la que potser val la pena que hi dediquem una petita reflexió.
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi...
Sense perseverància, sense aquest anar-hi sempre, no hi ha cap possibilitat de vèncer.
Però si en cada cop de l'anar-hi ho fem igual que l'anterior vegada... mai no podrem vèncer.
Per tant aquest anar-hi, que és l'actitud, ser-hi sempre, sempre disposat, ha d'anar acompanyat d'intel·ligència estratègica, que ens permeti fer-ho millor, que ens obri les portes a un vèncer que l'anterior cop que vam anar-hi se'ns van negar.
El President Puigdemont, amb els dos llibres que ha publicat aquest any ha fet un pas de gegant, absolutament indispensable, per poder ser conscients de tot el que va passar abans, durant i després de l'1-O. Només si som capaços de diagnosticar allò que vam fer bé i allò que vam fer malament estarem en condicions de no repetir-ho.
Sense aquest exercici de sincerament, de retiment de comptes, és molt difícil que qualsevol proposta per fer-ho millor, per tornar a anar-hi, tingui una mínima credibilitat.
Posem el cas del llibre de n'Oriol Junqueras i na Marta Rovira "Tornarem a vèncer". Des del màxim respecte, diria que això no va així. L'1-O és molt i molt important, gairebé fundacional de la nova República, però no vam vèncer. Parlar d'haver vençut amb cap objectiu polític assolit, amb presos i exiliats polítics... em sembla una frivolitat. De la mateixa manera que em sembla una frivolitat posar-se a explicar tot de coses per "tornar a vèncer" sense fer el més mínim exercici d'avaluació i retiment de comptes en relació a tot el que va passar llavors.
Això no va així. Només podem debatre estratègies futures per fer-ho possible a partir d'un diagnòstic compartit d'allò que vam fer bé i d'allò que vam fer malament, o que no vam saber fer millor.
Espero que tots els líders polítics i cívics siguin capaços de fer-ho.
Al marge del que siguin capaços de fer els nostres líders polítics i cívics, que a mi se m'escapa, que no hi puc fer gaire res, com a militant independentista de llarga trajectòria, com a analista polític, com a expert en avaluació de polítiques públiques i en el tractament de dades, sí crec que hi ha algunes coses que m'agradaria compartir amb tots vosaltres, perquè són -considero- decisives en l'articulació d'un moviment independentista guanyador.
El fonament d'aquestes reflexions és comú a totes elles: per estar en condicions de fer la República Catalana el moviment independentista ha de tenir un conjunt comú de valors, compartits i defensats per tots, però, alhora, ha de ser prou transversal i respectuós amb aquesta transversalitat per tal que el moviment independentista no espanti ni allunyi ningú per motius ideològics (excepte no estar alineats amb el conjunt de valors comuns compartits per tots).
En relació al primer grup de valors, són aquells associats a la qualitat democràtica d'un estat, a la seva sensibilitat social, a la seva defensa de la llibertat i de les llibertats, a la seva pluralitat, i a la seva responsabilitat en relació a l'espai polític, social i econòmic on estem situats.
Però és el segon grup, el de la necessària transversalitat, que crec està més en crisi i que necessitem reforçar per, a l'anar-hi, ser més a prop de vèncer. I a un parell d'elements que considero clau volia dedicar la reflexió d'aquest article:
1- si el projecte independentista, si la independència com a prioritat, no s'imposa en l'escenari polític del nostre país i entre tots els actors polítics i cívics, ens abocarem al desastre.
Només podrem construir un moviment independentista guanyador si és plural, si és transversal ideològicament, respectuós amb les prioritats que com a moviment tenim fins fer la independència, que no són les d'estar-nos llençant a la jugular dia rere dia perquè les qüestions de caràcter ideològic han guanyat tota l'agenda política.
Si no assumim i actuem en coherència que el moviment independentista no només és transversal i plural ideològicament, sinó que això es respecta... ens abocarem a la desmobilització.
I ja hem vist com hi ha una important corrent de fons dins l'independentisme que pretén vincular-lo a les esquerres més radicals i populistes del continent.
Aquesta actitud política està liderada per aquesta direcció d'ERC que vol blindar un acord estratègic global amb Comuns que els permeti fer fora de qualsevol àmbit de govern al món de Junts per CAT, perquè el seu objectiu prioritari és liquidar aquest món polític per imposar la seva hegemonia.
Des d'aquesta direcció d'ERC el que s'argumenta és que ells ja ocupen la part esquerra de l'espai polític, i per tant el que cal és que JxCAT ocupi la part dreta.
Si aquesta estratègia de confrontació ideològica s'imposés, esdevingués el motor de l'acció política, podríem donar per liquidat l'independentisme.
Aquesta setmana hem tingut un exemple de tot això. ERC, Comuns i CUP han impulsat una demagògica i absolutament inútil regulació del preu dels lloguers. No ho han fet perquè amb aquesta regulació se solucioni res, això ja sap tothom no és així. Ho han fet només perquè volien situar mediàticament a Junts per CAT com a líders de la dreta, i responsabilitzar-los de tots els mals que en matèria d'accés a l'habitatge pateix el país.
Si no es respecta el principi de transversalitat ideològica i l'actuació política es mou en els marges d'aquesta transversalitat, sense posar-la en perill, el vot i l'actuació política es regiran per criteris ideològics, i s'aparcarà la independència.
Baixant al terreny de les coses concretes, el respecte per la transversalitat seria p.ex. promoure plans de construcció urgent d'habitatge social, per atendre les necessitats que en aquest àmbit té el país. En un pla així, que impulsés, amb Govern i ajuntaments, la construcció immediata d'aquests habitatges socials, tothom hi estarà d'acord, i seria una mesura efectiva.
Sensu contrario promoure una regulació del preu del lloguer que criminalitza els propietaris de pisos, que intervé i adultera el mercat, i que tothom sap no tindrà cap efecte positiu, això és trencar la transversalitat.
Fer-ho bé era tan fàcil com recuperar el pla de les AREs (Àrees Residencials Estratègiques) del segon tripartit, en el que hi eren ERC i els Comuns (abans ICV).
Per què no s'ha fet? Molt fàcil, perquè en l'estratègia ERC-Comuns de fer-se amb el poder, desplaçant de tot arreu a JxCAT, cal aparcar la independència com a objectiu, i la millor manera de fer-ho és abocar el país a una caïnita i absurda lluita ideològica i de culpabilització de l'altre, que és el que hauria passat si en hàbil maniobra JxCAT no hagués votat a favor, sortint de la trampa que els hi havien parat. Les cares de desconcert dels Comuns eren del tot eloqüents: allò estava fet perquè JxCAT votés en contra i llavors centrar tot el debat dels propers mesos i anys en la culpabilitat de la dreta de JxCAT com a responsable de tots els problemes d'accés a l'habitatge.
Més enllà d'aquest exemple tan recent, en tenim d'altres. Respecte a la transversalitat ideològica vol dir assumir i preservar els valors que han fet del nostre país un país econòmicament fort, emprenedor, dinàmic, etc.
Fixeu-vos com l'aliança ERC-Comuns només té una proposta econòmica: pujar sense parar els impostos. Amb un sistema en el que tot el que pugem d'impostos ho recapta l'estat i ens arriba quan l'arbitrarietat de l'estat decideix, la persecució impositiva de la ciutadania pròpia simplement el que fa és empobrir-nos, fer-nos perdre capacitat adquisitiva. Un respecte a la transversalitat implicaria no fregir a impostos als nostres ciutadans. Tampoc, evidentment, ser un "paradís fiscal" com ha fet la comunitat de Madrid.
Tenim més exemples.
Un país emprenedor com el nostre, en el que l'escola privada, ara concertada, ha tingut un paper clau pel català i la preservació del fet nacional català, la criminalització de l'escola concertada és una autèntica barbaritat. Si portem les coses a un debat polític en el que estiguem decidint si escola concertada sí o escola concertada no, el que passarà és que s'aparcarà la independència com a objectiu polític.
O la criminalització que des d'alguns sectors s'està promovent de la sanitat privada. O sigui, Catalunya, que és el país de les mútues, que és un país que té la sort que un altíssim percentatge dels seus ciutadans ens paguem una assegurança mèdica, ara tenim qui vol criminalitzar això.
En un país d'emprenedors com és el nostre, en un país on l'escola concertada té un pes extraordinari socialment, en un país de gran tradició mutualista no respectar aquesta realitat implica trencar la transversalitat. Fer polítiques contra la iniciativa privada i la propietat, contra l'escola concertada o contra les mutualitats mèdiques, implica sumir el país en una batalla absolutament innecessària en la que tot l'escenari polític se centrarà en aquestes qüestions, aparcant totalment la independència.
2- Per vèncer el projecte independentista necessita recuperar tot l'esperit candelià del "un sol poble". Els últims mesos hem assistit a una per sort minoritària, però molt perillosa, radicalització identitària d'una part de l'independentisme.
El projecte independentista, per vèncer, necessita assumir plenament com som, la nova nació que som, com ens ha fet la història... i transfomar-ho així en una reivindicació del que som, de la nostra pluralitat, de la nostra capacitat inclusiva, de la nostra voluntat de ser, a partir del que som, no contra el que som.
Entre el 60 i el 70 per cent dels catalans d'avui en dia tenim origen en els fluxes migratoris provinents de la resta de l'estat cap a Catalunya durant la segona part del s.XX.
I no van arribar a un país independent, amb tots els mecanismes que té qualsevol estat per integrar els fluxes migratoris. Ni tan sols van tenir l'oportunitat d'estudiar a l'escola la història i la llengua d'on havien anat a parar. Però aquest país es va convertir en el seu país. Van arrelar, com va arrelar el meu pare, murcià.
Amb l'Estatut, als anys 80s a Catalunya es va desplegar l'escola catalana, i la immersió lingüística. Fou un gir extraordinari, tan extraordinari que des del principi ha estat el principal objectiu de l'unionisme a Catalunya: carregar-se la immersió, l'escola catalana.
De l'any 2.000 al 2.020 Catalunya ha viscut una segona gran onada migratòria, en aquest cas d'origen internacional: nord d'Àfrica, Llatinoamèrica, Àsia...
Aquesta segona gran onada ha implicat l'arribada de més d'un milió tres-cents mil migrants en menys de 20 anys, i així, en aquests tan pocs anys el país dels "som 6 milions" ha esdevingut el país dels 7 milions i mig.
Per tant el nostre país és molt diferent de com érem abans d'aquests fluxes migratoris. La Nació catalana és viva, evoluciona i canvia. Som com som. I com som ara no és com érem fa 100 anys. En res.
Som com som, i tampoc no serveix de res pensar com seríem si haguéssim estat en tot aquest període un estat. No ho érem, ni ho som. Però ho volem ser. I només ho podrem ser si ens reconeixem en la Nació que som, si ens acceptem com som i si treballem per ser a partir del que som.
I sí, evidentment, això vol dir saber gestionar la complexitat i pluralitat de la nova Nació que som, això vol dir mantenir la pulsió integradora del "un sol poble". Amb orígens molt diferents. Amb identitats confluents, amb cultures i llengües que esdevenen part de nosaltres, perquè el nosaltres ens apel·la a tots.
I la llengua és l'expressió màxima d'aquesta confluència en la nova Nació que som. Un 52,7% de nosaltres tenim el castellà com la nostra llengua inicial, la nostra llengua primera, la que primer vam parlar. El català és la llengua inicial, primera, d'un 31,5% dels catalans.
Assumir-nos com som vol dir assumir també aquesta realitat lingüística. Algú podria explicar com som sense explicar que un 52% tenim el castellà de llengua inicial i un 31% el català?
El castellà forma part del nosaltres, de com som, de la nova nació que som. La vida, la història, ens ha fet així. I tenir el català i el castellà com a llengües a la nova Nació que som és una sort, una gran oportunitat i fortalesa.
L'enemic del català ha estat sempre l'estat espanyol, no la llengua que parla la gent.
El nostre país integra: el 87% dels nascuts a Catalunya tenim domini del català amb totes les habilitats d'una llengua pròpia: entendre'l, parlar-lo i escriure'l.
El català, que és la llengua inicial del 31,5% esdevé la llengua habitual i considerada pròpia, del 42,2%, més de 10 punts. El nostre país integra.
Som així. Tenim dues grans llengües, el català i el castellà. Tenim una llengua, el català, que hem de protegir al màxim, perquè només ho podem fer nosaltres, i ho farem, i la República és la garantia que així sigui. Però també tenim una llengua, el castellà, que és la inicial de més del 50% de nosaltres, i també ens l'estimem, i també la volem, perquè forma part del nosaltres.
Pensem, parlem i creem en les dues llengües. I aquesta és la millor evidència i fortalesa integradora del "un sol poble".
Ningú em pot obligar a canviar de llengua, sigui quina sigui la que estigui parlant. I parlaré com vulgui. Cap problema amb parlar en castellà amb el sr. Juan, del restaurant al que anava, fins que es va jubilar. Però sí parlava en català amb el seu fill, que també el parlava amb mi. I tots tres estàvem compromesos amb el futur del nostre país. Cap problema en haver començat parlant en castellà amb un nou amic que he fet, mexicà. Poc a poc alternem els dos el català i el castellà. I un dia m'explica que el seu avi era un exiliat català republicà després de la derrota a la guerra civil, i es va generar una complicitat brutal! I em mira amb orgull quan apareixen els seus dos fills, tots dos parlant un català impecable amb mi i castellà amb el seu pare mexicà. I també m'encanta aquest català tan fi que té el fill dels del basar xinès que tinc a prop i al que vaig a comprar coses, entre d'altres, estelades. Un dia que estava comprant una estelada em mira rient i em diu "no vols aquesta, és que no en venem cap!", ensenyant-me una bandera espanyola. I vinga a riure tots dos. I amb el mecànic parlo en castellà, perquè sempre hem parlat en castellà, i no passa res. I l'altre dia comprant roba a les rebaixes, amb l'encantadora noia de la Toscana que em va atendre no sé en què vam parlar més, si en castellà, en català o en italià. Però vam riure!
La castellanofòbia és un subproducte d'un grupuscle de l'independentisme que m'avergonyeix molt. Tot aquest discurs koiné, a banda d'estar mancat de fonament científic i de fer terraplanisme lingüístic, l'únic que aconsegueixen és negar-nos a nosaltres mateixos i fer impossible un nosaltres que ens permeti, en l'anar-hi, vèncer.
Una altra manifestació d'aquest terraplanisme lingüístic és la cosa aquesta tan patètica d'anar etiquetant el que és o no és cultura catalana en funció, a les arts que fan servir l'expressió oral o escrita, de si usen la el català. O sigui un pintor sempre serà cultura catalana, un compositor de música clàssica també, un escultor també... però si arribem a un escriptor, llavors a veure en quina llengua ha escrit, i si arribem a cantants, en quina llengua canten. I clar, el col·lapse arriba quan ensopeguen amb un grup musical que canta en català i en castellà.
I la cosa ja és digna de veure les cares d'aquests terraplanistes lingüístics quan els hi dius, així Kortatu és rock basc o rock español? Claro, claro, "el estado de las cosas" tothom sap no és rock basc, perquè està cantat en castellà. És això? En fi
Quin país més maco farien tot aquest subproducte del terraplanisme lingüístic. Tampoc no existiria la ciència catalana! Tots els articles de recerca amb impacte internacional es publiquen en anglès. O sigui, que no som res, no hi ha ciència catalana.
Tornem a les dades: el 87% dels nascuts a Catalunya són "competents" lingüísticament en relació al català: l'entenen, el parlen, el llegeixen. El país, i els seus mecanismes d'integració, funcionen.
Quan siguem un estat podrem establir si volem seguir sent o no, el país del món que més població migrada assumeix en menys poc període de temps. Fins llavors, hem d'aspirar a gestionar aquests fluxes migratoris de la millor manera possible, com ja hem fet,a tots els nivells.
Hem rebut més d'un milió de persones en molt poc temps. Això impacta directament en tots els indicadors socials del país, també en els d'usos lingüístics.
Hem rebut en pocs anys 1.330.000 nous catalans que no teníen cap coneixement del català. Posats en relació al conjunt de la nostra societat, fan baixar els percentatges d'ús del català. Però quan ens fixem en els seus fills, en els fills de tota aquesta migració tan massiva en tan poc temps, veiem que tots entenen, parlen i llegeixen el català.
El català forma part de les seves vides. Igual que forma part de les nostres vides el castellà. Pensar en un projecte de país que negui com som, que negui la nostra realitat, també en termes lingüístics, és tan absurd com impresentable.
Assumir la nova Nació que som vol dir també assumir la nostra diversitat. I no dic diversitat amb aquest discurset que com a Catalunya es parlen més de 300 llengües diferents fruit de la diversitat migratòria, el castellà hauria de ser tractat igual.
No fotem. O sigui que tenim una llengua que és la inicial de més del 50% de nosaltres i encara hi ha qui vol ignorar-ho? És flipant.
La nova Nació que som té el castellà i el català com a llengües que ens són pròpies, que ens expliquen com són, i en les que ens reconeixem.
Algú s'imagina un nou estat que el que faci d'entrada sigui negar la realitat de més del 50% dels seus ciutadans?
No. La història ens ha fet com som. I això no és reversible. Volem un nou estat que garanteixi el futur del català, perquè només un estat propi pot garantir-lo. Però no volem en cap cas un nou estat que negui la nostra realitat, que ignori com som. Tot el contrari. Volem un nou estat que ens estimi i reconegui com som.
I som Nació amb dues llengües, el català i el castellà. I així serà. I ser així forma part del nostre orgull de ser i de les grans oportunitats que tenim com a país.
36 anys després d'haver començat a militar en l'independentisme, d'haver treballat incessantment a favor de la normalització del català, fins i tot professionalment, durant un parell d'anys, coordinant equips de normalització lingüística, ara, per primera vegada en aquests 36 anys, em trobo davant un cert personal que sota una presumpta defensa del català, l'únic que fan és negar la nostra realitat, criminalitzar una de les nostres llengües, i propagar una agror insuportable en relació al que som i a com ens relacionem, fent impossible el "nosaltres" que ens ha de permetre fer la República.
És absolutament acollonant aquesta mena d'inquisició que en els últims mesos està sorgint en relació a les llengües que parlem. Que si una presentadora de TV3 parla amb castellà amb un convidat no-català al programa. Que si el president d'Òmnium fa declaracions en castellà als mitjans de comunicació espanyols. Que si no fer servir el català ens converteix en colons. De debò, quina vergonya.
Jo seguiré lluitant per la independència, per una República per a tots, feta amb tots, pensada per a tots. Català i castellà formen part de la nostra realitat nacional. I si això no s'entén no és només que s'estarà fracturant la nostra realitat nacional, és que també s'estarà fent impossible la independència.
Pues eso
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada