Primera setmana de juny del 2015, vol Vueling Barcelona-Berlín. Anem a la final de la Champions tota la colla de la Pb Creu Sant Jordi
Mon germà i jo tenim els seients un al costat de l'altre. Embarquem per la porta del darrere. Miro la fila, miro el meu seient. Hi ha un tio assentat. Torno a mirar el bitllet. És el meu seient, no hi ha dubte.
- Hola -li dic- em sembla que aquest és el meu seient
Em mira fastiguejat i diu “ Sí, ja”
I segueix parlant amb qui té al costat, al seient de la finestreta, sense ni mirar-me.
Jo:
- perdona, et dic que és el meu seient, on estàs assentat tu
Ell:
- és que vaig amb ell (mentre assenyala a qui té al costat).
Jo:
- em sembla molt bé, i jo vaig amb ell (assenyalant mon germà)
Ell, visiblement contrariat per la meva insistència: “i no podeu buscar uns altres seients?”
Jo li dic que els busqui ell i si els troba no ens importa canviar-nos-hi.
S'aixeca i se'n va mirant-me amb menyspreu, per haver-me atrevit a molestar-lo.
El meu germà em diu "has vist qui era, no?"
Li dic que sí, que òbviament, que era el Jordi Évole, però que me la suava, que potser ell es creia que era més que jo o que el meu germà, però que jo no pensava fer-li cap reverència a la seva invocació de famosillo rotllo "que no sabes quien soy?" gairebé de "como te atreves?".
PS: aquest escrit té molts anys, és del 2015, el vaig fer tornant de la final de Berlín. Però finalment no el vaig publicar. Però ara tenim l'Évole alliçonant-no sobre presumptes purismes, amb el mateix aire de "tu no sabes con quien estás hablando", i m'he dit, doncs mira jo sí ho sé i publico l'escrit.
Jo també m'he criat a Cornellà de Llobregat, al barri de Sant Ildefons, la ciudad satélite, i sóc de l'ANC de Cornellà, on segueixo ajudant sempre que puc. O sigui que lliçonetes de progre intocable, ni una, i menys, des de la manipulació més repugnant de les coses. Pues eso. Que ese asiento en el que estás tu es el mío, y que te vayas levantando, porque no me voy a doblegar ante tu menosprecio de "no sabes con quien estás hablando!". Potser ets tu que no saps ni amb qui estàs parlant ni de què estàs parlant: estàs parlant amb gent digna i amb un poble digne, que hem dit ja n'hi ha prou, que hem abraçat, sense por, la causa de la llibertat, i que estem pagant un preu molt alt per desafiar a l'estat podrit al que tu defenses servilment, miserablement. Estàs parlant amb un poble que segueix determinat, lluitant per la seva llibertat, que és la de tots. Queda clar, xulito presumtuós?
Entrades
6 comentaris:
Fart d'aquesta colla que diuen ser progres però que són d'allò més conservadors. Ells són els únics que gosen repartir carnets de bo i dolent .
Tombat al llit veient les noies del Barça guanyant la copa de la divorciada i apaudint-te.
Jo al personatge aquest l'havia vist algun cop en el programa d'en Buenafuente i no li sabia trobar la gràcia. El programa que em va descobrir com era va ser el de l'entrevista a Els Phelps (Per cert, copiant descaradament a un programa semblant que es diu "La família más odiada de América" d'en Louis Theroux), on al final del programa, el senyor Evole, amb els seus sants ous, llença a un contenidor els rètols que li havien regalat, com dient, "Jo sempre tinc l'última paraula i l'última gracieta". No m'estranya gens que el President Puigdemont no vulgui saber res d'ell. Vol anar d'equidistant, d'entrevista amable i per posar les paus, però sempre ell hi ha de fotre cullerada.
Que gran!! Senyor Abad.
Va bé escriure. Per un mateix. I per als altres. Per posar llum. Perquè molts ens hem cansat de callar per "educació".
Gràcies per compartir-ho. Anem destapant falsos progres que tenen més de presumptuosos que de progres
És absolutament versemblant el que expliques, però sense proves és la teva paraula contra la seva (si en digués res, és clar; el més probable és que et llanci la colla de folloneros del Twitter per tal de tornar a fer-se la víctima).
Publica un comentari a l'entrada