23 d’ag. 2021

Contra el catastrofisme lingüístic i contra negar-nos la nació i el poble que som (Enquesta Joves Ajuntament de Barcelona i Editorial Vicent Partal a Vilaweb)

L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un avenç de les dades d’una Enquesta als joves de la ciutat el 2020, amb un treball de camp realitzat entre els dies 10 i 12 de març del 2020 i del 18 de juny al 27 de juliol del 2020.

És sorprenent que d’una enquesta feta fa més d’un any només ara hàgim tingut uns primers resultats, i estigui anunciada una roda de premsa dels responsables municipals per acabar de presentar tots els resultats a mitjans de setembre. És una mica estrany...

La següent cosa que més m’ha cridat l’atenció és l’impacte que ha tingut una de les seves dades, la que recull la llengua d’ús habitual dels joves de la ciutat. Amb les poques dades que fins ara hem conegut és molt difícil avançar en una anàlisi mínimament aprofundida i coherent d’aquestes dades. Tanmateix això no ha estat obstacle perquè es llencés com la gran dada de l’enquesta el retrocés social del català entre els joves de Barcelona, atès que només un 28% tindrien el català com la seva llengua d’ús habitual.

Es llença aquesta dada i automàticament provoca un terratrèmol catastrofista sobre la situació de la nostra llengua. Sense excepció el 28% s’eleva a categoria, no es mira res més i tothom conclou que el català està en perill gravíssim, que ens l’estem carregant, que ningú no fa res pel català, etc etc etc.

I, a veure, això és molt emprenyador i molt trist –i perillós- que passi així.

La situació del català és la que és, que sense cap mena de dubte no és la que tots volem per a la nostra llengua, una situació que n’asseguri el seu futur i la seva plenitud com a llengua nacional. Però el que de cap manera tampoc no és la situació del català és aquesta visió catastrofista, apocalíptica, sobre la seva realitat i el seu futur.

Portem 300 anys de persecució implacable de l’estat espanyol de la nostra llengua, del català, però, gràcies a un exemplar compromís col·lectiu, en el que potser ha estat el compromís col·lectiu més ferm, transversal i sostingut en el temps del poble català, s’ha aconseguit preservar la llengua catalana, mantenir-la, actualitzar-la i que sigui element vertebrador del que som, del nostre ésser nacional.

El català ha estat prohibit, perseguit, silenciat... però això no ha impedit es mantingués viu pel damunt de tota aquesta repressió.

I ara estem lluny d’on voldríem ser, d’on mereix el català ser, i pel que lluitem, però em sembla absolutament fora de lloc aquesta visió catastrofista, com si estigués pitjor que mai, com si el seu futur estigués més amenaçat que mai. Per favor!!!

Aquesta actitud catastrofista va acompanyada d’una sistemàtica simplificació o fins i tot ocultació de totes les dades que, en relació als problemes que ara mateix pot tenir el català, ens ajudarien a entendre’ls millor. I si aquesta simplificació, fins i tot ocultació, de dades clau resulta irritant des d’un punt de vista d’anàlisi d’aquesta situació, des del punt de vista de plantejar polítiques de millora per a la nostra llengua, és absolutament devastador.

“El català se’ns mor a les nostres mans perquè no fem res per ell, per això a Barcelona només un 28% dels joves tenen el català com a llengua d’ús habitual.” Aquesta frase podria resumir perfectament totes les reaccions que hi ha hagut a la dada de l’enquesta municipal de Barcelona. No s’ha mirat res més, ni de la mateixa enquesta ni d’altres dades que ens hagin a entendre, en el cas que aquest 28% sigui correcte, com s’hi ha arribat, a aquest tan baix percentatge.

I així és com s’acaba obrint pas una única i delirant explicació del que està passant amb el català: “la culpa és del castellà, i l’única manera de garantir el futur del català és fent desaparèixer del nostre país el castellà.”. Absolutament delirant. Flipo molt amb tots aquests discursets.

I llavors és quan mires unes poques dades de l’enquesta municipal i dius “cuidaaoooo!” amb les dades, la configuració de la mostra, el que hi ha darrere d’aquesta dada del 28%, però també altres dades que hi ha a l’enquesta que per elles mateixes evidencien que les coses no són tan “simples ni simplificables”.

I això, insisteixo, sense tenir accés a les dades completes per poder fer-ne un tractament més avançat, amb nous creuaments, que ens expliquin més i millor aquest 28%. Però amb unes poques dades de les que ha publicat l’Ajuntament ja es veu que les coses no admeten aquest catastrofisme, ni aquesta simplificació delirant del diagnòstic i del que caldria fer.

Una primera dada la tenim, com sempre, en l’impacte de la demografia en totes les dades d’usos lingüístics. També aquí. Així, podem veure que en l’anterior enquesta municipal als joves barcelonins, feta el 2015, un 35,2% dels joves deien que la seva llengua d’ús habitual era el català, i ara -2020- hem passat a aquest 28,4%.

Però quan comparem les dues mostres des d’un punt de vista demogràfic, veiem que a la mostra de l’enquesta del 2015 un 60,8% dels joves eren nascuts a Barcelona, mentre que a la mostra de l’enquesta d’ara, la del 2020, només un 42% són nascuts a Barcelona, és a dir, gairebé 20 punts de diferència.

Pel que fa a la nacionalitat, veiem com al 2015 un 24,2% tenien nacionalitat estrangera, i ara al 2020 és un 35,6% dels joves que tenen nacionalitat estrangera. Hi ha un impacte demogràfic i de fluxos migratoris molt evident i fort entre totes dues enquestes. Només des d’aquest punt de vista de la nacionalitat dels joves, veiem que hi ha 11,4 punts més de joves de nacionalitat estrangera a l’enquesta del 2020. Crec que tots estarem d’acord que difícilment aquests joves de nacionalitat estrangera que han arribat a BCN aquests últims anys i han fet créixer fins a 11,4 punts el diferencial amb l’anterior enquesta, difícilment, com deia, tindran el català com a llengua d’ús habitual. I malgrat això, aquests 11,4 punts, el diferencial de percentatge del català com a llengua d’ús habitual és de 6,8 punts.

És evident que necessitem més dades i nous creuaments per valorar millor aquest punt, però no els tenim. Tanmateix, crec que és igual d’evident que aquest diferencial demogràfic entre les dues enquestes no és neutre en relació als usos lingüístics, i que l’increment del jovent migrant, amb aquest 35,6% de joves de nacionalitat estrangera, 11,4 punts més que a l’anterior enquesta, l’hem de tenir en compte per explicar la situació, per contextualitzar les dades i per saber com actuar per millorar l’ús del català.

I, parlant de jovent, la primera pregunta que ens hem de fer és si el nostre sistema, el nostre model d’integració i d’escolarització és prou sòlid com perquè el català esdevingui també una llengua coneguda, amb la que aquest creixent percentatge de població jove migrant que arriba a Barcelona sense cap coneixement de la nostra llengua, adquireixi aquest coneixement, entengui, llegeixi i parli en català, com a primer pas per fomentar l’ús social del català.

Només es pot fomentar l’ús d’una llengua si es coneix aquesta llengua. Aquest és el primer repte que té el nostre país i el nostre sistema d’integració social i model escolar. I resulta que sí, que podem trobar alguna dada molt interessant a l’enquesta als joves de l’Ajuntament de Barcelona. Un 59,1% d’aquests joves migrants, de molt diversos orígens, adquireixen un coneixement entre bo ( ) i regular del català.

Podem veure com, tot i en una seqüència temporal molt petita i en un context amb un important creixement de la població nascuda a l’estranger, els joves que arriben en edat de poder ser escolaritzats assoleixen un coneixement del català que els habilita a que en els usos socials d’una llengua que tindran al llarg de la seva vida (formació superior, treball, veïnatge...) puguin emprar el català.

I aquesta dada la complementa la dada del percentatge de coneixement (entendre, llegir, parlar) dels nascuts aquí, amb independència de l’origen dels seus pares. Entre la població jove nascuda aquí, i per tant que ha entrat des del primer moment en el sistema i model educatiu català, el coneixement de la llengua catalana és bo per a més del 90% del jovent.

Sí, el català és una llengua viva i amb un sistema que facilita la integració lingüística del conjunt de la seva població jove, com a primer repte que en faciliti el seu posterior ús social habitual. Però com hem vist, els impactes demogràfics (entre d’altres) són molt importants, pel volum que tenen en un país petit com el nostre, i perquè aquests processos d’integració requereixen un cert temps, no es donen d’un dia per l’altre. Sí, tot això és cert, però també és cert que només un estat propi, que treballi a favor del català, està en condicions de garantir el futur i la plenitud de la nostra llengua.

L’enemic del català, el que posa en risc el futur de la nostra llengua, no és el castellà, és l’estat espanyol. Per això la independència és tan important per a la supervivència de la nostra llengua. Necessitem un estat propi, amb totes les estructures i polítiques que només pot desplegar un estat treballant a favor del català, i en tots els àmbits.

I, en contra del que en una recent editorial de Vicent Partal, arran d’aquestes dades de l’enquesta municipal de Barcelona als joves, deixant-se endur per l’alarma catastrofista del 28%, jo no crec, en cap cas, per a res, que el futur i la plenitud de la nostra llengua passi per excloure el castellà de l’oficialitat del futur estat català. És de les poques vegades que discrepo d’en Partal. No, el problema del català no és el castellà, sinó l’estat espanyol, que sempre li va a la contra. I el futur i la plenitud del català no passen, en cap cas, per negar la nova nació que som i com som, sinó per fer-ne un motor de suma i solidesa integrativa a l’únic que pot garantir el futur del català: la independència, esdevenir República, el nou Estat Català.

Crec que és un error greu enfocar de manera conflictiva la construcció lingüística del nou estat, amb l’oficialitat com a cavall de batalla. Volem la independència i volem ser un nou estat, la nova República Catalana, no per treure drets a ningú. L’oficialitat del castellà l’únic que fa és donar continuïtat a l’actual estructura d’oficialitats, perquè no té cap altra conseqüència que garantir a tothom l’ús del que és la llengua inicial del 52,7%, mentre que el català només ho és del 31,5%. Aquest 52,7% forma part de com som. I aquest 31,5% és l’evidència de que necessitem un estat propi per garantir el futur de la nostra llengua, del català. Però ni vull ni em puc imaginar que la independència, que aquest nou estat pel que tant hem lluitat, el primer que faci sigui negar-se a si mateix, negar-se a la societat que som, negar al 52,7% dels catalans i dir-los-hi “mirin, saben què, el primer que farem serà que la seva llengua deixi de ser oficial”. Per a mi se situa al mateix nivell de barbaritat que si algú proposés arribar a la independència traient el vot a la població catalana que és fruit dels moviments migratoris, treure el vot a aquest més del 60% dels ciutadans del nostre país fills de la immigració. Oi que posa els pèls de punta només de pensar-ho? “si miri, ja sabem que fins ara han pogut votar, com la resta de ciutadans d’aquest país, però des d’ara ja no podran fer-ho”.

El nostre país i la nostra història són molt complexes. Som com som per la combinació de dos grans eixos socials: la perseverança i la lluita per la nostra llengua i per ser, per esdevenir un nou estat, independent, al costat de la resta d’estats democràtics del nostre entorn. Però també som com som perquè la repressió patida gairebé ininterrompudament durant aquests 300 anys no ens ha permès ser d’una altra manera. I així som com som, i així ens reconeixem. I només així, reconeixent-nos, i garantint que el nou estat no retallarà cap dret, sinó tot el contrari, multiplicarà els nostres drets, llibertats i oportunitats, podrem esdevenir independents.

El nou estat només podrà ser des del reconeixement del que som, de com som i del que volem. El castellà forma part de la nostra realitat, de com som, d’aquesta realitat, d’aquest 52,7%, i per això mantindrà l’estatus d’oficialitat. I aquest reconeixement és el que ens permetrà esdevenir independents, fer un nou estat que s’aboqui a fer polítiques a favor del català, de foment del català, i en tots els àmbits, l’escolar, el comunicatiu, el social, cultural, internacional... totes les polítiques que ara no podem fer i que necessitem fer per garantir el seu futur, totes les polítiques que només podrem fer si som independents, si fem realitat l’estat català.

Assenyalar l’oficialitat i fer-ne causa, com si fos el debat i la decisió que garantirà el català és quedar-se mirant el dit, i no la lluna, i no l’únic que pot fer-ho, la independència, el nou estat. Discursos catastrofistes i apocalíptics en relació a la situació del català per un 28% d’una enquesta municipal, sense mirar, ni atendre, ni entendre, ni voler saber el que hi ha al darrere ens acabarà abocant a una dramatització absurda. Atrapats en una permanent sobreactuació no serem capaços de valorar res del que passi al nostre voltant, d’identificar i neutralitzar riscos i molt menys de, simplement, saber en cada moment el que cal fer.

El català ens continua necessitant a tots, a un permanent compromís lingüístic col·lectiu però també, importantíssim, individual. I hi som, però ara més que mai ens cal tenir al darrere un estat. El nostre estat. I el que estic convençut no necessita el català són actituds catastrofistes ni, molt menys, actituds que alimentin el conflicte intern. El potencial divisiu d’una societat dels temes d’identitat i lingüístics pot ser devastador per al nostre objectiu de fer la independència.

 

3 comentaris:

Anònim ha dit...

aquests darrers cinc anys han estat uns anys en que s'hagi rebut molta immigració jove?

Gorka ha dit...

Senyor Abad, el respecto per les seves anàlisis lúcides i precises, però avui no la comparteixo, company.

La llengua és un eix vertebrador molt important, i això l'enemic ho sap. Per això tracten de destruir-la, com estan aconseguint amb els catalans del País Valencià, i més efectivament han fet els francesos amb el nordcatalans. Un cop la llengua sigui residual, el procés d'assimilació només serà qüestió d'una o dues dècades.

He estat vivint a l'estranger durant una dècada, i al tornar he comprovat el retrocés important del català. A l'escola pública també he comprovat que la immersió lingüística es fa servir a criteri del mestre. Visc en un barri on hi ha força immigració, i l'escola on van els meus fills empra molt sovint el castellà en materials didàctics, comunicacions als pares, reunions escolars...
Jo no sóc expert en enquestes com vós, però sí que observo i escolto, i és evident que la nostra llengua està patint un retrocés en el seu ús.

L'últim punt que volia comentar és el tema de l'oficilitat. Estic d'acord en que posar el focus en això (oblidant altres temes) pot ser contraproduent pels nostres interessos però potser deixem això en mans d'experts lingüistes. Una solució que han emprat estats al descolonitzar-se (no oblidem que aquesta és la nostra situació) ha sigut mantenir com a cooficial la llengua dels colons però sense promoure-la, tenint únicament la llengua pròpia com a vehicular. És la manera de fer una discriminació positiva envers la llengua feble, ja que dos llengües amb diferent força cultural rarament coexisteixen gaire temps (en detriment de de la feble).

Per últim company, trobo a faltar alguna reflexió a l'entorn de la situació política del nostre govern (ERC-JxC-CUP). Jo també estic en contra de Frau Colau i la seva banda d'acòlits, però últimament ens ha brindat amb un empatx de posts.

Salut i República!

pacoradack ha dit...

Harrah's Philadelphia Casino and Racetrack opens in partnership
A limited number of Caesars 광주광역 출장샵 properties will be built within the 시흥 출장안마 Harrah's 제천 출장샵 Philadelphia Casino and 남양주 출장마사지 Racetrack 속초 출장마사지 complex. The project included a