5 de jul. 2022

Baròmetre de BCN: retrat de l'agonia d'una ciutat, de l'enfonsament colauer i de l'amenaça de col·lapse polític i de ciutat

Ahir dilluns es va fer públic el baròmetre semestral de la ciutat de Barcelona, una enquesta que fa el propi ajuntament i que té un gran valor: fa molts anys que es fa i això permet comparar de manera molt interessant l’evolució dels diferents indicadors.

Com sempre amb qualsevol enquesta la resposta massiva dels mitjans de comunicació fou proclamar que Colau tornaria a guanyar les eleccions. Aquest cop però, també van dir que l’alcaldessa tenia la seva valoració més baixa de la història.

Bé, jo tinc els meus dubtes sobre la projecció electoral, basada únicament en el vot directe. Entrarem més endavant a mirar les dades de projecció electoral amb indicadors neutralitzats i també des de diferents perspectives.

Però el més interessant que ens aporta l’enquesta és la duresa del retrat de l’agonia d’una ciutat, Barcelona, provocada per la gestió de Colau. Som-hi.

1.     1. Retrat de l’agonia d’una ciutat:

Pregunta el baròmetre: “El darrer anys, vostè creu que Barcelona ha millorat o ha empitjorat?”

Aquest primer semestre del 2022 un 60,1% dels barcelonins creuen que Barcelona ha empitjorat aquest últim any.

Si mirem les dades des de les últimes eleccions municipals, juny 2019, podem veure que és brutal el % de barcelonins que creuen que la ciutat en l’últim any ha empitjorat:

54,9% 06/2019

67,7% 12/2019

60% 06/2020

65,9% 12/2020

59,3% 06/2021

63,8% 12/2021

60,1% 06/2022

Desembre del 2019 tenim el percentatge més alt de barcelonins que opinaven que Barcelona empitjorava en relació a l’any anterior, un 67,7%. I ho remarco perquè és un resultat pre-Covid, és a dir, no influenciat encara per la pandèmia (per si algun llest en comú vol buscar explicacions farsants, com totes les seves explicacions).

Tanmateix aquesta seqüència de dades, de grandíssima majoria de barcelonins que creuen que BCN empitjora en relació a l’any anterior el que fa és evidenciar-nos que Barcelona porta molts anys empitjorant any rere any.

Per tenir una mica de perspectiva de la contundència d’aquestes dades en tenim prou amb anar al baròmetre de juny 2015, últim mes del mandat Trias: aquell juny només un 30,9% dels barcelonins creien que Barcelona havia empitjorat en relació al darrer any.

Mai com ara, mai com amb aquest segon mandat Colau, a la història de Barcelona hi havia hagut un percentatge tan aclaparadorament alt de barcelonins que pensen que Barcelona està empitjorant any rere any. I no érs per poc. És per més que doblar les xifres dels seus antecessor. Hem passat d’un 30,9% a fins  a un 67,7% o l’actual 60%. Més del doble.

És tremendo, però és el retrat més precís possible sobre l’agonia d’una ciutat que la gestió de l’Ajuntament Colau l’ha portada a empitjorar any rere any.

El Baròmetre també planteja una altra pregunta més genèrica, com més genèric és aquest “de cara al futur” creu que Barcelona millorarà o empitjorarà.

Doncs bé, un 54,2% dels enquestats responen que creuen que de cara al futur (inconcret, futur indeterminat) Barcelona millorarà. Va faltar temps als propagandistes habituals dels Comuns per exhibir la dada com la definitiva que avalaria la seva gestió.


 

El que no van dir és que aquest percentatge, aquest 54,2% és el percentatge més baix de la història a Barcelona de  barcelonins que creuen que Barcelona millorarà en el futur.

És a dir, no només Colau ha assolit el major percentatge, únic, sense comparació possible en tota la història de la ciutat, de barcelonins que creuen que Barcelona cada cop està pitjor, sinó també el percentatge més baix de barcelonins que creuen que Barcelona podrà millorar en el futur.

Ja poden anar publicitat dades amb patètics intents propagandístics, amagant el que de debò representen. El que no poden amagar és un altre rècord de Colau i el seu ajuntament: el de la gestió pitjor valorada de la història de la ciutat.

Aquest juny del 2022 un 47,1% dels barcelonins valoren com a dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament de Barcelona. És la segona pitjor valoració de la història de la ciutat només superada, també per Colau, desembre 2021, quan un 49,4% dels barcelonins qualificacava de dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament.

Les dades d’empitjorament de la ciutat, les més negatives de la història, evidencien l’agonia de la ciutat. I les dades sobre la valoració de la gestió municipal evidencien la inequívoca responsabilitat que en aquesta agonia té la pèssima gestió de l’Ajuntament de Colau i la seva troba. Mai com ara uns resultats tan negatius.

Un cop més, per valorar la magnitud del que representa aquest 47,1% que valoren dolenta o molt dolenta la gestió de l’Ajuntament, posar com a exemple que juny 2015, últim mes del mandat de Trias, només un 21,9% valoraven la gestió municipal de dolenta o molt dolenta.

Colau ha més que doblat la valoració absolutament negativa de la gestió de la ciutat. L’agonia de la ciutat té un responsable. I la gent l’identifica clarament: Colau i el seu ajuntament, la pitjor gestió de la història de Barcelona.

I quan anem a la pregunta que fa el Baròmetre sobre “quin considera –l’entrevistat- que és el problema més greu que té la ciutat de barcelona en aquests moments?“ veiem clarament que si la visió d’empitjorament constant de la ciutat es reflexava clarament en la responsabilitat de l’Ajuntament Colau, per la seva pèssima gestió, aquesta pèssima gestió s’evidencia en uns problemes molt concrets que ha causat la gestió Colau i que abans no existien.

Així, en aquests moments, el problema més greu per als barcelonins de la ciutat de Barcelona és la inseguretat. Ho és per a un 22%, seguit de la neteja, que ho és per a un 11,5%

Abans de l’Ajuntament Colau, abans que Colau i el seu equip comencessin a gestionar l’Ajuntament de Barcelona la inseguretat era el problema més greu de la ciutat per a un 3,4% dels barcelonins, i la neteja per a un 1,6%.

Quan passes d’un 3,4% a un 22% i d’un 1,6% a un 11,5% és que els dos problemes més greus de la teva ciutat els ha causat la teva gestió dolenta o molt dolenta, la gestió Colau. La cosa és encara greu quan insignes Comuns com Gala Pin fan mofa del problema més greu per als barcelonins, que com hem vist és la inseguretat. La senyora Pin deia que se sentia més insegura pssejant per Sarrià que pel Raval. Bé, la inseguretat és el problema més greu de Barcelona, amb un 22%, però per als veïns del Raval és el gravíssim problema, perquè un 39,2% així ho diuen. I mentres tant els Comuns enfontent-se dels veïns.


 El més fort de tot és que al baròmetre del 2015, just quan ho deixa Trias i arriba Colau, la inseguretat només era el problema més greu per al 2,4% dels veïns de Ciutat Vella.

Amb Colau, amb la gestió Colau, la inseguretat, per als veïns de Ciutat Vella, ha passat de ser el problema més greu del 2,4% a 39,2%. I se n’enfoten. S’ha de ser molt miserable, molt, per enfotre’s-en així dels problemes més greus dels veïns.

I acabem aquest bloc amb una dada esfereïdora aquest repàs al voltant dels problemes que no tenia la ciutat i que ha generat la pèssima gestió Colau. I ho farem amb una actuació molt concreta en un barri molt concret. Com tots sabeu, perquè la propaganda Colau no estalvia recursos, aquest dilluns han començat les obres per fer la Superilla de l’Eixample, que han de generar nous eixos verds, etc. Són unes obres que han vingut precedides de tot d’actuacions unilaterals, imposades als veïns i sense cap estudi previ, com el que han fet a Consell de Cent, omplint de blocs de ciment tot el carril muntanya, o a Girona, fent el mateix al carril Besòs. Això cal afegir-ho a posar carrils bici sense cap sentit, com el d’Aragó. I amb la demencial política de treure xamfrans de càrrega i descàrrega.

Doncs bé, a l’Eixample, la congestio´de trànsit ha esdevingut, aquest junt del 2022 el cinquè problema més greu del barri. Les actuacions demencials de l’Ajuntament Colau, la seva pèssima gestió, la pitjor de la història, han creat aquest problema. Abans de Colau la congestió del trànsit a l’Eixample només era un problema per al 0,7% dels veïns. Colau ha aconseguit que un problema que pràcticament no existia (0,7%), que se situava entre el 20 i 30 problema del barri, empatat en aquest 0,7% amb 6 altres problemes, hagi esdevingut el problema més greu número 5 del barri

2. Retrat de l’enfonsament electoral de Colau, que va acompanyat de l’amenaça de col·lapse polític de la ciutat

El baròmetre semestral de l’Ajuntament fa una projecció de vot únicament a partir del vot directe que expressa la mostra de l’enquesta. Al no fer cap correcció en funció del biaixos de l’enquesta –inevitables en qualsevol enquesta- és una dada que ens serveix de ben poc.

El baròmetre diu que guanyaria Colau, perquè té un 11,9% d’intenció de vot directe a l’enquesta. Una enquesta que té una mostra amb un 18,1% d’enquestats que diuen el 2019 van votar als Comuns, quan en aquelles eleccions només van votar Comuns un 13,7%.

És a dir, Colau i els seus Comuns tenen a l’enquesta una sobrerepresentació de 4,4 punts, la més alta entre totes les forces polítiques. ERC també està sobrerepresentada, amb 2 punts més, els socialistes amb 0,2 punts i Junts infrarepresentats amb -1 punts.

La projecció de vot directe de l’enquesta no ens serveix de res.

Però això no vol dir que no puguem analitzar altres dades polítiques sobre la situació en projecció de vot i possibles escenaris.

A parer meu l’enquesta aporta prou informació com per poder situar la  situació electoral de Colau i els Comuns en una clara perspectiva d’enfonsament electoral. Però també ens dibuixa un escenari en el que la incertesa i els dubtes són, ara mateix, la principal dada amb la que podríem definir el panorama.

Comencem per Colau i els Comuns:.

A les dades ja examinades de tenir la pitjor valoració de la història en la gestió de la ciutat i d’haver portat la ciutat a l’agonia d’un empitjorament any rere any tampoc mai vist abans, hi hem de sumar les dades que apunten el col·lapse del seu lideratge i opcions electorals.

Ara mateix només un 50,9% dels qui van votar Colau el 2019 tenen clar seguir-la votant. És a dir, la meitat dels seus votants no té clar votar-la. És cert que pot rebre vot d’ERC i de PSC, però es neutralitza perquè també té la mateixa fuga de vot cap a ERC i PSC. A més a més tenen un dels percentatges d’antics votants que ara ja obertament diuen s’abstindran, un 6%.

Aquest escenari de clara evidència de pèrdua de la força electoral que havia tingut Colau el podem completar amb eI 29,7% dels seus antics votants que ara mateix no saben què faran.

No saber què faran no vol dir no puguin acabar votant Colau, però sí són una prova fefaent que al final del seu segon mandat, fins i tot entre els seus més fidels votants i seguidors, el lideratge de Colau i el seu projecte, plantegen molts dubtes, moltes incerteses. Només la meitat dels seus votants té clar seguir votant Colau. Aboca a l’abstenció un dels percentatges més alts de tots els partits i la incertesa d’aquest 1 de cada 3 antics votants visualitza la pèrdua de lideratge.

Té mala peça al teler, malgrat la descomunal despesa en propaganda que fa des de l’Ajuntament i les fotos amb lideressis i tal.

Però i la resta, què?

El panorama és molt complicat per a tots.

  • Certament, ara mateix ERC és la que té els indicadors més positius, però ho són més per la major feblesa de la resta que per la pròpia fortalesa. Té la major fidelitat de vot en relació al vot que va tenir el 2019 de totes les forces, del 54,1%, però és una fidelitat que en qualsevol escenari valoraríem baixa.

També tots els seus fluxes de vot cap a altres opcions i provinents d’altres opcions es neutralitzen entre ells. I també té un alt percentatge d’indecisos, del 28,4%.

  • Al PSC el govern amb Colau sembla els està passant factura. Una fidelitat de vot de només el 46,7%, un 6,2% d’abstenció decidida (la més alta) i un 30% d’indecisos. Pel que fa a Junts, s’evidencia de manera clara la confusió en la que ha quedat sumit el seu electoral amb la crisi de lideratge desencadenada per la retirada de l’Elsa Artadi. Ara mateix un 43,6% dels votants de Junts el 2019 no saben què faran.

  • Junts té ara mateix només un 39,9% de fidelitat de vot, però, com hem vist, i això és alhora una oportunitat i una amenaça, el gruix del seu votant se situa en la incertesa, en no saber ara mateix què fer. No és un vot que amenaçi marxar a altres formacions, perquè els fluxes amb ERC es neutralitzen entre els que marxen i els que es reben. Ni a altres formacions ara mateix no presents a l’escena política. És clarament un vot indecís en el sentit més profund del terme, un vot que no sap què ha passat i no sap què passarà.

La resolució de la crisi de lideratge que s’ha patit a  Junts Barcelona serà clau en l’orientació d’aquest vot, en el sentit de recuperar-lo o poder-lo perdre.

3. Una visió global:

La meva visió global, a partir de totes aquestes dades, és que l’escenari que tenim pel davant, a menys d’un any per a les eleccions, és de profunda incertesa, un escenari en el que poden passar encara coses... o no. I al meu entendre les dues dades clau per acabar de saber si hi haurà sacsejada o no és com es resolgui a PSC i a Junts el lideratge per a les properes eleccions municipals.

Per explicar això que he dit ens fixarem en una última dada, la de com valoren la gestió municipal els votants dels diferents partits, perquè aquí tindrem moltes sorpreses:

El PSC està al govern municipal d’Ada Colau, i li ha donat suport en tot. Però quan mirem com valoren aquesta gestió del govern municipal en el que hi ha el partit que ells van votar, el PSC, veiem que gairebé el 50% la qualifica de dolenta o molt dolenta.

Hem vist que el PSC té una fidelitat de vot inferior al 50% i un 50% d’antics votants que deploren la gestió municipal en la que ha participat el seu partit. Collboni és la cara visible del PSC del govern Colau que deploren el 50% dels seus votants. Un canvi en el lideratge del PSC a les municipals de BCN podria canviar molt les coses.

ERC com hem vist tampoc no està per tirar coets, tot i ser la més sòlida, amb aquest 54,1% de fidelitat de vot, però és per la feblesa de la resta. Què passa amb ERC? Doncs que ja ha escollit el seu líder, Maragall, que és, a l’hora la cara visible d’haver donat suport incondicional a totes les decisions del govern Colau, incloses les més polèmiques, com pixar-se damunt el que vam votar els barcelonins, de no al tramvia per la Diagonal, i donar suport a Colau en aquest pixar-se. I així en tot.

Què passa amb ERC? Doncs que un 64% dels seus antics votants qualifiquen de dolenta o molt dolenta la gestió a la que el seu partit i qui serà líder les properes eleccions, ha donat suport incondicional.

Aquest 30% de l’antic vot d’ERC que ara no té clar què farà està clarament situat en aquest xoc que provoca haver donat ple suport, incondicional, a una gestió que deploren. Per tant també és un espai electoral sotmès i receptiu a possibles sacsejades. Però ERC té un problema, i és que ja no hi ha cap líder que pugui passar pàgina de la seva responsabilitat en el desastre, com podria passar amb el PSC.

Així les coses, com a Junts resolguin l’actual crisi de lideratge, pot ser cabdal, pot ser –o no- una sacsejada en l’actual escenari. Junts és ara mateix clarament l’opció que concentra més indecisió, però també és l’única que a aquestes alçades no té lideratge. Segons com resolgui aquesta qüestió Junts no només recupera el seu vot sinó, el que és més important, pot obrir les portes a la resta de vot d’altres formacions que estan farts de Colau.

ERC i PSC han donat suport incondicional a Colau i un 64% i un 50% dels seus votants qualifiquen de dolenta o molt dolenta aquesta gestió a la que han donat suport incondicional. Això és el que està al darrere de tanta indecisió. I això és el que, segons com es resolgui, pot sacsejar el panorama. O no, perquè sense cap sacsejada seguirà el colauisme, ni que ara mateix s’estigui enfonsant, però seguirà per desaparició dels altres, per falta d’alternatives. Entre aquestes alternatives, tampoc que ningú no es flipi, ja no hi ha cap cabuda per a flipades com la de Valls, les Primàries o això que diuen del Sandro Rosell. Tot es resoldrà, per sortir del pou o per seguir-hi, entre les actuals opcions i alternatives polítiques.