La importància de l'enquesta ICPS sobre Catalunya. Jo hi sóc només si tu vols ser-hi...

Aquesta darrera setmana hem conegut els resultats del Sondeig d’Opinió Catalunya 2024 de l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials, institut de recerca adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, impulsat com a consorci entre la UAB i la Diputació de Barcelona).

L’ICPS desplega una gran activitat de recerca en l’àmbit polític i social. Però una de les seves activitats amb més impacte mediàtic és tot el relacionat amb el Sondeig d’Opinió de Catalunya, una enquesta sobre la realitat política i social del nostre país des d’una perspectiva nacional. Aquest sondeig va ser pioner en plantejar alguns temes nacionals, com la independència, i ara mateix el fet que aquesta enquesta tingui un continuïtat des de l’any 1989, amb dades disponibles des del 1991, li confereix un valor extraordinari per analitzar la realitat i l’evolució del nostre país.

I un dels elements des d’un punt de vista nacional més impactant i valuós de l’enquesta de l’ICPS, fins aquesta darrera entrega, corresponent al 2024, és sobre la independència, sobre la visió de país sobre la independència.

Un cop es va fer pública l’enquesta aquesta darrera setmana, el gruix dels titulars mediàtics sobre la informació que hi podíem trobar han fet referència a com s’hi reflectia un posicionament del jovent del nostre país cada cop més detranitzat. No estic del tot d’acord amb les lectures que se n’estan fent, ni amb com s’han “venut” mediàticament aquestes dades. Però això no serà l’objecte de la meva anàlisi en aquest article.

Aquest article que ara esteu llegint l’he escrit amb un únic objectiu: compartir la meva anàlisi sobre l’evolució de la independència de Catalunya com a expressió o no d’una voluntat majoritària, o no, de la nostra societat, en la seva projecció política i nacional. La mobilització independentista és evident des del 2012 ha estat central en l’escenari polític i nacional del nostre país, i les dades històriques de l’ICPS així ho reflecteixen. Però... quina és l’actual situació?

L’enquesta de l’ICPS i el monitoratge de l’evolució de les seves dades permeten veure amb molta claredat com estan les coses ara, en la perspectiva de com van arribar a estar. I crec que són unes dades molt importants, perquè ens aporten el retrat d’una realitat que no podem ignorar. Ningú. I menys que ningú, els qui la nostra causa i lluita i compromís militant ha estat sempre l’independentisme.

Voler i militar per la independència crec ens obliga a ser conscients i assumir i saber processar millor que ningú la realitat del nostre país, de la nostra societat, perquè si en som aliens, si ens instal·lem en una “fantasia”, no hi ha independència possible.

Què ens reflecteix amb total claredat l’anàlisi de l’evolució de la independència com a causa i objectiu polític i nacional a dia d’avui i en la perspectiva de la seva evolució tots aquests anys?

Doncs l’enquesta de l’ICPS reflecteix ben clarament que la independència ha deixat de ser l’element central i majoritari de l’expressió política i nacional del nostre país.

Ara mateix, en la resposta múltiple, sobre la preferència de relació entre Catalunya i Espanya (estat independent, comunitat autònoma, un estat d’una Espanya federal o una regió d’Espanya), només un 31,3% volen que Catalunya sigui un estat independent.

I també ara mateix, però en la resposta a una pregunta dicotòmica, sobre si es prefereix que Catalunya sigui un estat independent o que continuï formant part d’Espanya, només un 36,7% prefereixen sigui un estat independent, mentre que el 56,7% prefereix que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya.

El gran valor de l’enquesta de l’ICPS és que ens permet veure amb total claredat la pujada i la caiguda del suport a la independència.

En la pregunta múltiple la independència va passar, gràcies al procés, de ser testimonial (l’opció de només un 14,5% de la població) a ser la majoritària (entre el 40% i el 44% durant els anys del procés, fins l’1-O), però fins i tot llavors les opcions federals, CCAA i regió sumaven una mica més (entre el 48% i el 54%). I en la resposta dicotòmica la independència encara arrossegava suports de persones que a la múltiple potser optaven per opcions federals, però que si havien de triar només entre independència o part d’Espanya, triaven independència, fet que permetia igualar, en preferència, per primera vegada, les dues opcions.

Tot el que ha seguit l’1-O ha canviat molt les coses, i això es reflecteix, ara hi entraré, amb total claredat a l’enquesta de l’ICPS. Però abans voldria compartir una altra reflexió que crec cabdal. Ara assistim a tot un personal que presumeix de saber-ho tot i de que si no som independents és perquè no fem el que ells diuen que s’ha de fer, perquè tot ho saben i és molt fàcil i que situen en la demonització i ridiculització del “procés” un dels fonaments dels seus discursets. Fins al punt que fan servir el terme “processista” com a insult, a mig camí de ser un idiota i un botifler.

És de les coses més estúpides i repugnants a les que assistim.

El que en vam dir “procés” i que ara alguns intenten ridiculitzar, és de les coses més importants, més estratègiques, més intel·ligents i més efectives que el moviment independentista ha fet des que existeix, des que l’independentisme, el separatisme, va configurar-se com a un moviment polític i nacional, com una causa, com un objectiu.

El procés, tot el que l’envolta, tot com es configura, tot com s’estén, tot com es formula, tot com arriba a la gent i s’estén entre la gent... és el que va fer possible que l’independentisme sortís de la seva residualitat testimonial i esdevingués majoritari a la nostra societat. L’any 2007, abans de que l’any 2012 es posés en marxa tot el que en vam dir “procés”, la independència de Catalunya només la volien un 14,5% dels catalans. El procés va fer pujar, a partir del 2012, el suport a la independència, per sobre del 40%.

Sense tots els elements que tan estratègicament, que tan encertadament, van configurar el procés, la independència no hauria passat mai de ser una causa testimonial. Aquests que ara critiquen el procés i ridiculitzen despectivament el “processisme” l’únic que fan és dinamitar els fonaments de la independència com a majoria social i nacional.

L’ICPS a més, encara ens permet veure amb total claredat una de les altres enormes virtuts del procés: entre una part molt significativa de la nostra societat que des d’una perspectiva personal no estaven a favor de la independència, que preferien una opció de futur per a Catalunya lligada a Espanya, arribat el moment d’haver de votar per decidir sobre independència Sí o No, no s’hi haurien oposat. El procés va cuidar prou tot el seu discurs i la seva apel·lació al conjunt de la nació, a tota, fins al punt que havent-hi un 46% de catalans que la seva preferència personal era que Catalunya seguís sent una part d’Espanya, davant un referèndum, només un 31% votaria en contra de la independència.

El procés va treure del testimonialisme la independència, i la va fer majoritària en termes d’expressió de voluntat política i democràtica perquè no només va fer independentistes, sinó perquè va ser capaç d’arribar a tota la societat, fins i tot als que sense que la independència fos la seva preferència personal, no estaven disposats a oposar-s’hi. Això és el que va permetre fer que la independència esdevingués l’opció política, nacional i democràtica majoritària al nostre país. El procés sabia sobre quin país, quina societat, quines persones, treballava. I per tant, sabia a quin país, quina societat, quines persones, s’adreçava.

Això ens va permetre arribar a l’1-O, que és el més lluny que mai ha arribat l’independentisme i el nostre país des d’una òptica nacional, des de la derrota del 1714 i la pèrdua de les nostres llibertats i sobirania que va comportar. Però que no poguéssim culminar el procés ens ha sumit en un estat de frustració, divisió caïnita i incapacitat d’assumir i entendre on ara estem i com ara som, que estem pagant amb la minorització claríssima de la causa independentista.

El suport a la independència ha perdut més de 10 punts aquests anys. Però això, tot i la gravetat del que representa de visualització de la minorització de la causa, encara no és el pitjor. El pitjor, al meu entendre, també ens ho evidencia amb total claredat el treball de l’ICPS. I és una qüestió que també ens interpel·lava durant els anys clau del procés, però a la que no vam atendre, perquè la dinàmica d’estar llençats cap endavant, amb una data fixada, no ho permetia. Ara, però, el que les dades de l’ICPS ens posen damunt la taula evidencien amb total claredat que no hi ha cap futur per a l’independentisme, sense assumir i entendre la situació en la que estem.

I la situació en la que estem és crítica. És crítica no per l’evident pèrdua de suports a la independència, sinó perquè ara mateix la suma de frustració, fracàs, caïnisme, i formulació d’uns discursos polítics i estratègics cada cop més allunyats de la realitat han portat l’independentisme a no tenir cap credibilitat. Les dades de l’ICPS evidencien com l’independentisme ara mateix és més una mena de globus aerostàtic allunyant-se de la terra sense cap control ni consciència d’estar-ho fent.

Hem vist com la preferència perquè Catalunya sigui un estat independent ha baixat 10 punts, fins situar-se en el 36,7%, però és que a la pregunta de com agradaria que acabés el procés, només un 27% diuen que amb la independència.

És a dir, la situació és tan crítica que fins i tot una tercera part dels que a la pregunta del que prefereixen per a Catalunya diuen la independència, ara mateix a la pregunta de com els hi agradaria que ara acabés el tema no diuen que amb la independència.

I la cosa ja esclata del tot amb la pregunta de “com creu que acabarà el procés”. Només un 5% diuen que amb la independència.

L’independentisme ja no és majoritari al Parlament, és a dir, ja hem deixat de ser aquella majoria social i democràtica que ens va permetre arribar més lluny que mai, però això, ara mateix, a la vista de totes les dades que tenim al davant, ni tan sols és el més greu. L’independentisme està en un procés creixent de minorització social com a opció política i nacional per al nostre país i s’ha instal·lat en una letal falta de credibilitat. Ni els mateixos independentistes la veuen possible: només un 15% dels independentistes creuen que acabarem sent independents.

L’enquesta de l’ICPS ens obliga a replantejar-nos-ho tot. El “resset” a l’independentisme és obligat. Sabem el que vam fer bé. I sabem el que no ens va permetre avançar més. I la situació és que en l’únic que persistim és en el que no ens va permetre avançar més, en la divisió caïnita. I si a això hi sumem que tot i saber el que vam fer bé, no només ho estem ignorant, sinó que ho estem dinamitant, el futur no és gaire esperançador.

No hi ha independència possible sense ser majoria social, nacional, política i democràtica. Els fonaments del “procés” estaven edificats sobre un profund coneixement de la nostra complexa realitat, i es formulava de manera que no només van visualitzar l’independentisme com la millor opció per al nostre país, aconseguint arribar a la majoria de la nostra societat i sumant-hi suports fins esdevenir majoritaris, sinó que també va aconseguir que molta gent per a la qual l’independentisme no era la seva opció, arribats el moment, no s’hi oposés.

El bloc independentista, que configuren Junts, ERC i CUP, és a dir, els tres únics partits en els que coincideix el seu posicionament davant aquest tema (a favor de la independència) amb el dels seus votants (també majoritàriament a favor de la independència), també reflecteixen en la seva evolució, i en major o menor mesura, aquest impacte de cada cop veure menys clar poder fer la independència.

Els votants de CUP i de Junts són els que d’una manera més clara i contundent se situen per la independència: el 86,2% dels de la CUP i el 85,9% dels de Junts. Entre els votants d’ERC, és un 63,7% els que estan per la independència. Però en tots tres casos, en relació al moment àlgid del procés (2017-2018) hi ha una petita pèrdua de posicionament per la independència entre els votants de CUP (del 92,6% al 86,2%) i de Junts (del 90,6% al 85,9%). En el cas dels votants d’ERC és més intens, ja que la preferència per la independència entre els seus votants baixa 20 punts, passant del 83,6% a l’actual 63,7%.

La gran majoria de la resta de votants de la resta de partits al Parlament són tots, de manera clara, inequívoca, contraris a la independència, partidaris de que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya: el 63,6% dels votants d’Aliança Catalana volen que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya, el 74,4% dels votants dels Comuns, el 82,8% dels del PSC, el 90,6% dels del PP i el 92,9% dels de VOX.

En aquesta situació, com he dit al llarg de l’article analitzant les dades de l’enquesta ICPS, crec que és absolutament indefugible que tot l’independentisme (partits polítics Junts, ERC i CUP) i la societat civil (ANC, Òmnium...) reflexionin individualment i compartidament, sobre com estem. Que ho facin amb rigor... i sense por. Només assumint la realitat de com està el país i com està l’independentisme, el que hem fet bé i el que hem fet malament, és a dir, només arribant a un diagnòstic compartit, consensuat... serà possible plantejar-se estratègies de futur que tornin a situar la independència al centre de la nostra societat, de la nostra nació, i que ens permetin avançar per tornar a estar en condicions de fer la independència.

Però ara mateix no sóc optimista. El país, la nació, d’aquest 2025 no és el mateix que el país del 2017. Tampoc el context internacional. 

Només si ens interpel·lem i reconeixem en el que som i com som podrem ser en un nou “nosaltres” des del que tornar-hi. Retrobar-nos en tots els valors que compartim. Deia el poeta Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble.”

Acabaré aquest article amb una cançó del sempre admirat i estimat Lluís Llach. Les seves cançons i les seves lletres sempre m’han acompanyat, i em van obrir els ulls i el cor al meu país i a posar-me, ben ben jove, amb 18 anys, a militar en l’independentisme. I seguim. I crec mai podrem agrair prou a Lluís Llach tot el que ha fet per nosaltres i la nostra causa. I molt especialment tot el que ara està fent al capdavant de l’ANC. Té tot el meu suport, tota la meva admiració, agraïment i estima. M’agafo als seus versos. Ara més que mai allò que va escriure fa tants anys és més viu i necessari que mai:

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi
No tinc altra veritat
Ni enganys ni cap gran misteri
Si tu hi vas, també hi vaig
Sense tu
No tinc país
Tampoc tinc demà
Així doncs per sempre
Mantinc el repte
Només si hi vas jo hi vaig

Jo hi sóc si també vols ser-hi
Tan sols per fer un camí junts
Pel goig de seguir petjades
Que ens han dut molt lluny
Pel plaer d'un demà que engresqui
Perquè ens hi trobem a gust
Refent l'art de viure
Poder conviure
El somni d'un món més just

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum

De res no valen banderes
Que no ens facin d'abrigall
Pel fred de la llarga espera
Del gran nom, llibertat
Que sense tu
No ens serveix
Cap senyera ardent
Ni símbols ni gestes
T'han de sotmetre
Tu ets qui mou el vent

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
I res no serà senzill
Però tot el camí que esperi
Tindrà un nom i un sentit
El goig d'enlairar aquest somni
On tots hi trobem un lloc
Bastir una drecera
Que ja per sempre
Ens porti a un món millor joiós

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
Si no res no em lliga aquí
Que sense tu no sé entendre
Cap demà ni cap país
Proclamo que les banderes
Pàtries, simbols i demés
Tan sols quan a tu et serveixen
Me'ls estimo i me'ls faig meus

Serem només si el coratge
Ens fa anar més lluny d'aquí
Serem només si ens exalta
Guanyar tant per compartir
Serem sols un país lliure
Si som lliures tu i jo
Serem només si volem
I aquest repte ens fa més rics

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum