16 de febr. 2025

La importància de l'enquesta ICPS sobre Catalunya. Jo hi sóc només si tu vols ser-hi...

Aquesta darrera setmana hem conegut els resultats del Sondeig d’Opinió Catalunya 2024 de l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials, institut de recerca adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, impulsat com a consorci entre la UAB i la Diputació de Barcelona).

L’ICPS desplega una gran activitat de recerca en l’àmbit polític i social. Però una de les seves activitats amb més impacte mediàtic és tot el relacionat amb el Sondeig d’Opinió de Catalunya, una enquesta sobre la realitat política i social del nostre país des d’una perspectiva nacional. Aquest sondeig va ser pioner en plantejar alguns temes nacionals, com la independència, i ara mateix el fet que aquesta enquesta tingui un continuïtat des de l’any 1989, amb dades disponibles des del 1991, li confereix un valor extraordinari per analitzar la realitat i l’evolució del nostre país.

I un dels elements des d’un punt de vista nacional més impactant i valuós de l’enquesta de l’ICPS, fins aquesta darrera entrega, corresponent al 2024, és sobre la independència, sobre la visió de país sobre la independència.

Un cop es va fer pública l’enquesta aquesta darrera setmana, el gruix dels titulars mediàtics sobre la informació que hi podíem trobar han fet referència a com s’hi reflectia un posicionament del jovent del nostre país cada cop més detranitzat. No estic del tot d’acord amb les lectures que se n’estan fent, ni amb com s’han “venut” mediàticament aquestes dades. Però això no serà l’objecte de la meva anàlisi en aquest article.

Aquest article que ara esteu llegint l’he escrit amb un únic objectiu: compartir la meva anàlisi sobre l’evolució de la independència de Catalunya com a expressió o no d’una voluntat majoritària, o no, de la nostra societat, en la seva projecció política i nacional. La mobilització independentista és evident des del 2012 ha estat central en l’escenari polític i nacional del nostre país, i les dades històriques de l’ICPS així ho reflecteixen. Però... quina és l’actual situació?

L’enquesta de l’ICPS i el monitoratge de l’evolució de les seves dades permeten veure amb molta claredat com estan les coses ara, en la perspectiva de com van arribar a estar. I crec que són unes dades molt importants, perquè ens aporten el retrat d’una realitat que no podem ignorar. Ningú. I menys que ningú, els qui la nostra causa i lluita i compromís militant ha estat sempre l’independentisme.

Voler i militar per la independència crec ens obliga a ser conscients i assumir i saber processar millor que ningú la realitat del nostre país, de la nostra societat, perquè si en som aliens, si ens instal·lem en una “fantasia”, no hi ha independència possible.

Què ens reflecteix amb total claredat l’anàlisi de l’evolució de la independència com a causa i objectiu polític i nacional a dia d’avui i en la perspectiva de la seva evolució tots aquests anys?

Doncs l’enquesta de l’ICPS reflecteix ben clarament que la independència ha deixat de ser l’element central i majoritari de l’expressió política i nacional del nostre país.

Ara mateix, en la resposta múltiple, sobre la preferència de relació entre Catalunya i Espanya (estat independent, comunitat autònoma, un estat d’una Espanya federal o una regió d’Espanya), només un 31,3% volen que Catalunya sigui un estat independent.

I també ara mateix, però en la resposta a una pregunta dicotòmica, sobre si es prefereix que Catalunya sigui un estat independent o que continuï formant part d’Espanya, només un 36,7% prefereixen sigui un estat independent, mentre que el 56,7% prefereix que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya.

El gran valor de l’enquesta de l’ICPS és que ens permet veure amb total claredat la pujada i la caiguda del suport a la independència.

En la pregunta múltiple la independència va passar, gràcies al procés, de ser testimonial (l’opció de només un 14,5% de la població) a ser la majoritària (entre el 40% i el 44% durant els anys del procés, fins l’1-O), però fins i tot llavors les opcions federals, CCAA i regió sumaven una mica més (entre el 48% i el 54%). I en la resposta dicotòmica la independència encara arrossegava suports de persones que a la múltiple potser optaven per opcions federals, però que si havien de triar només entre independència o part d’Espanya, triaven independència, fet que permetia igualar, en preferència, per primera vegada, les dues opcions.

Tot el que ha seguit l’1-O ha canviat molt les coses, i això es reflecteix, ara hi entraré, amb total claredat a l’enquesta de l’ICPS. Però abans voldria compartir una altra reflexió que crec cabdal. Ara assistim a tot un personal que presumeix de saber-ho tot i de que si no som independents és perquè no fem el que ells diuen que s’ha de fer, perquè tot ho saben i és molt fàcil i que situen en la demonització i ridiculització del “procés” un dels fonaments dels seus discursets. Fins al punt que fan servir el terme “processista” com a insult, a mig camí de ser un idiota i un botifler.

És de les coses més estúpides i repugnants a les que assistim.

El que en vam dir “procés” i que ara alguns intenten ridiculitzar, és de les coses més importants, més estratègiques, més intel·ligents i més efectives que el moviment independentista ha fet des que existeix, des que l’independentisme, el separatisme, va configurar-se com a un moviment polític i nacional, com una causa, com un objectiu.

El procés, tot el que l’envolta, tot com es configura, tot com s’estén, tot com es formula, tot com arriba a la gent i s’estén entre la gent... és el que va fer possible que l’independentisme sortís de la seva residualitat testimonial i esdevingués majoritari a la nostra societat. L’any 2007, abans de que l’any 2012 es posés en marxa tot el que en vam dir “procés”, la independència de Catalunya només la volien un 14,5% dels catalans. El procés va fer pujar, a partir del 2012, el suport a la independència, per sobre del 40%.

Sense tots els elements que tan estratègicament, que tan encertadament, van configurar el procés, la independència no hauria passat mai de ser una causa testimonial. Aquests que ara critiquen el procés i ridiculitzen despectivament el “processisme” l’únic que fan és dinamitar els fonaments de la independència com a majoria social i nacional.

L’ICPS a més, encara ens permet veure amb total claredat una de les altres enormes virtuts del procés: entre una part molt significativa de la nostra societat que des d’una perspectiva personal no estaven a favor de la independència, que preferien una opció de futur per a Catalunya lligada a Espanya, arribat el moment d’haver de votar per decidir sobre independència Sí o No, no s’hi haurien oposat. El procés va cuidar prou tot el seu discurs i la seva apel·lació al conjunt de la nació, a tota, fins al punt que havent-hi un 46% de catalans que la seva preferència personal era que Catalunya seguís sent una part d’Espanya, davant un referèndum, només un 31% votaria en contra de la independència.

El procés va treure del testimonialisme la independència, i la va fer majoritària en termes d’expressió de voluntat política i democràtica perquè no només va fer independentistes, sinó perquè va ser capaç d’arribar a tota la societat, fins i tot als que sense que la independència fos la seva preferència personal, no estaven disposats a oposar-s’hi. Això és el que va permetre fer que la independència esdevingués l’opció política, nacional i democràtica majoritària al nostre país. El procés sabia sobre quin país, quina societat, quines persones, treballava. I per tant, sabia a quin país, quina societat, quines persones, s’adreçava.

Això ens va permetre arribar a l’1-O, que és el més lluny que mai ha arribat l’independentisme i el nostre país des d’una òptica nacional, des de la derrota del 1714 i la pèrdua de les nostres llibertats i sobirania que va comportar. Però que no poguéssim culminar el procés ens ha sumit en un estat de frustració, divisió caïnita i incapacitat d’assumir i entendre on ara estem i com ara som, que estem pagant amb la minorització claríssima de la causa independentista.

El suport a la independència ha perdut més de 10 punts aquests anys. Però això, tot i la gravetat del que representa de visualització de la minorització de la causa, encara no és el pitjor. El pitjor, al meu entendre, també ens ho evidencia amb total claredat el treball de l’ICPS. I és una qüestió que també ens interpel·lava durant els anys clau del procés, però a la que no vam atendre, perquè la dinàmica d’estar llençats cap endavant, amb una data fixada, no ho permetia. Ara, però, el que les dades de l’ICPS ens posen damunt la taula evidencien amb total claredat que no hi ha cap futur per a l’independentisme, sense assumir i entendre la situació en la que estem.

I la situació en la que estem és crítica. És crítica no per l’evident pèrdua de suports a la independència, sinó perquè ara mateix la suma de frustració, fracàs, caïnisme, i formulació d’uns discursos polítics i estratègics cada cop més allunyats de la realitat han portat l’independentisme a no tenir cap credibilitat. Les dades de l’ICPS evidencien com l’independentisme ara mateix és més una mena de globus aerostàtic allunyant-se de la terra sense cap control ni consciència d’estar-ho fent.

Hem vist com la preferència perquè Catalunya sigui un estat independent ha baixat 10 punts, fins situar-se en el 36,7%, però és que a la pregunta de com agradaria que acabés el procés, només un 27% diuen que amb la independència.

És a dir, la situació és tan crítica que fins i tot una tercera part dels que a la pregunta del que prefereixen per a Catalunya diuen la independència, ara mateix a la pregunta de com els hi agradaria que ara acabés el tema no diuen que amb la independència.

I la cosa ja esclata del tot amb la pregunta de “com creu que acabarà el procés”. Només un 5% diuen que amb la independència.

L’independentisme ja no és majoritari al Parlament, és a dir, ja hem deixat de ser aquella majoria social i democràtica que ens va permetre arribar més lluny que mai, però això, ara mateix, a la vista de totes les dades que tenim al davant, ni tan sols és el més greu. L’independentisme està en un procés creixent de minorització social com a opció política i nacional per al nostre país i s’ha instal·lat en una letal falta de credibilitat. Ni els mateixos independentistes la veuen possible: només un 15% dels independentistes creuen que acabarem sent independents.

L’enquesta de l’ICPS ens obliga a replantejar-nos-ho tot. El “resset” a l’independentisme és obligat. Sabem el que vam fer bé. I sabem el que no ens va permetre avançar més. I la situació és que en l’únic que persistim és en el que no ens va permetre avançar més, en la divisió caïnita. I si a això hi sumem que tot i saber el que vam fer bé, no només ho estem ignorant, sinó que ho estem dinamitant, el futur no és gaire esperançador.

No hi ha independència possible sense ser majoria social, nacional, política i democràtica. Els fonaments del “procés” estaven edificats sobre un profund coneixement de la nostra complexa realitat, i es formulava de manera que no només van visualitzar l’independentisme com la millor opció per al nostre país, aconseguint arribar a la majoria de la nostra societat i sumant-hi suports fins esdevenir majoritaris, sinó que també va aconseguir que molta gent per a la qual l’independentisme no era la seva opció, arribats el moment, no s’hi oposés.

El bloc independentista, que configuren Junts, ERC i CUP, és a dir, els tres únics partits en els que coincideix el seu posicionament davant aquest tema (a favor de la independència) amb el dels seus votants (també majoritàriament a favor de la independència), també reflecteixen en la seva evolució, i en major o menor mesura, aquest impacte de cada cop veure menys clar poder fer la independència.

Els votants de CUP i de Junts són els que d’una manera més clara i contundent se situen per la independència: el 86,2% dels de la CUP i el 85,9% dels de Junts. Entre els votants d’ERC, és un 63,7% els que estan per la independència. Però en tots tres casos, en relació al moment àlgid del procés (2017-2018) hi ha una petita pèrdua de posicionament per la independència entre els votants de CUP (del 92,6% al 86,2%) i de Junts (del 90,6% al 85,9%). En el cas dels votants d’ERC és més intens, ja que la preferència per la independència entre els seus votants baixa 20 punts, passant del 83,6% a l’actual 63,7%.

La gran majoria de la resta de votants de la resta de partits al Parlament són tots, de manera clara, inequívoca, contraris a la independència, partidaris de que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya: el 63,6% dels votants d’Aliança Catalana volen que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya, el 74,4% dels votants dels Comuns, el 82,8% dels del PSC, el 90,6% dels del PP i el 92,9% dels de VOX.

En aquesta situació, com he dit al llarg de l’article analitzant les dades de l’enquesta ICPS, crec que és absolutament indefugible que tot l’independentisme (partits polítics Junts, ERC i CUP) i la societat civil (ANC, Òmnium...) reflexionin individualment i compartidament, sobre com estem. Que ho facin amb rigor... i sense por. Només assumint la realitat de com està el país i com està l’independentisme, el que hem fet bé i el que hem fet malament, és a dir, només arribant a un diagnòstic compartit, consensuat... serà possible plantejar-se estratègies de futur que tornin a situar la independència al centre de la nostra societat, de la nostra nació, i que ens permetin avançar per tornar a estar en condicions de fer la independència.

Però ara mateix no sóc optimista. El país, la nació, d’aquest 2025 no és el mateix que el país del 2017. Tampoc el context internacional. 

Només si ens interpel·lem i reconeixem en el que som i com som podrem ser en un nou “nosaltres” des del que tornar-hi. Retrobar-nos en tots els valors que compartim. Deia el poeta Vicent Andrés Estellés: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble.”

Acabaré aquest article amb una cançó del sempre admirat i estimat Lluís Llach. Les seves cançons i les seves lletres sempre m’han acompanyat, i em van obrir els ulls i el cor al meu país i a posar-me, ben ben jove, amb 18 anys, a militar en l’independentisme. I seguim. I crec mai podrem agrair prou a Lluís Llach tot el que ha fet per nosaltres i la nostra causa. I molt especialment tot el que ara està fent al capdavant de l’ANC. Té tot el meu suport, tota la meva admiració, agraïment i estima. M’agafo als seus versos. Ara més que mai allò que va escriure fa tants anys és més viu i necessari que mai:

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi
No tinc altra veritat
Ni enganys ni cap gran misteri
Si tu hi vas, també hi vaig
Sense tu
No tinc país
Tampoc tinc demà
Així doncs per sempre
Mantinc el repte
Només si hi vas jo hi vaig

Jo hi sóc si també vols ser-hi
Tan sols per fer un camí junts
Pel goig de seguir petjades
Que ens han dut molt lluny
Pel plaer d'un demà que engresqui
Perquè ens hi trobem a gust
Refent l'art de viure
Poder conviure
El somni d'un món més just

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum

De res no valen banderes
Que no ens facin d'abrigall
Pel fred de la llarga espera
Del gran nom, llibertat
Que sense tu
No ens serveix
Cap senyera ardent
Ni símbols ni gestes
T'han de sotmetre
Tu ets qui mou el vent

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
I res no serà senzill
Però tot el camí que esperi
Tindrà un nom i un sentit
El goig d'enlairar aquest somni
On tots hi trobem un lloc
Bastir una drecera
Que ja per sempre
Ens porti a un món millor joiós

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum

Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
Si no res no em lliga aquí
Que sense tu no sé entendre
Cap demà ni cap país
Proclamo que les banderes
Pàtries, simbols i demés
Tan sols quan a tu et serveixen
Me'ls estimo i me'ls faig meus

Serem només si el coratge
Ens fa anar més lluny d'aquí
Serem només si ens exalta
Guanyar tant per compartir
Serem sols un país lliure
Si som lliures tu i jo
Serem només si volem
I aquest repte ens fa més rics

Tens les mans, tens el cor
Tens les claus per obrir l'horitzó de llum

1 de febr. 2025

Colau i la secta en Comú: la perversitat com a política (de la PAH a les superilles, les normatives d’habitatge i fins a la Casa Orsola) 1/2

Aquests dies bona part de les notícies i l’opinió mediàtica i política ha girat per una banda al voltant del retorn a la ciutat, a tots els veïns, de l’escola Massana, fins llavors en mans d'uns okupes, i per una altra banda pel que alguns han volgut convertir en el centre de l’impacte dels problemes de la ciutat i l’habitatge, al voltant de tot el que implica i ha passat amb el tema de la Casa Orsola, que té com a últim episodi la no execució d’un desnonament judicial per la mobilització ciutadana.

Una de les actuals eines de la secta en Comú, això del Sindicat de Llogateres, cal reconèixer que ho ha gestionat amb l’habitual mestratge propagandístic de la secta en Comú, fent de la situació d’uns pocs habitatges d’aquesta finca, la Casa Orsola, la punta de llança del seu discurs sobre la situació de la ciutat de Barcelona i de l’habitatge.

Hem llegit de tot: que la casa Orsola desposseeix als veïns de Barcelona i als catalans del dret a accés a l’habitatge, que és un símbol de l’especulació, dels fons voltors, dels rendistes, del creixement desmesurat del lloguer turístic... i fins i tot que el que està passant amb la casa Orsola implica la desnacionalització de Catalunya i de Barcelona...

Mire’m-ho amb un parell de dades:

  •           La casa Orsola són 27 habitatges. En 5 casos el seu contracte de lloguer va vèncer i la propietat, que havia canviat, no els hi ha renovat. 8 famílies que tenen lloguer de renda antiga, per tant indefinit, no tenen cap problema, seguiran a la finca. Però aquests 5 veïns afectats, als que no s’ha renovat el seu contracte de lloguer en vèncer el mateix, exemplifiquen tots els mals i problemes en l’habitatge a Barcelona.

 

  •           A Barcelona, en 20 anys, la població que hi ha arribat immigrada ha estat de 384.407 persones, passant de representar el 8,3% de la població a ser, ara mateix, el 31%. El creixement de la ciutat en aquest període ha estat del 10,6%, però el creixement de la població migrant estrangera ha estat del 310%

 

  •           A Barcelona hi ha 10.924 pisos turístics.

 

  •           A Barcelona hi ha uns 787.000 habitatges, que estan en mans de 520.000 propietaris, dels quals el 85% són propietaris d’un únic habitatge.

 

  •           A Barcelona quan va arribar Colau i la seva secta en Comú a l’Ajuntament de Barcelona hi havia 3.600 pisos buits, després de 8 anys de mandat Colau a Barcelona hi ha 75.000 pisos buits.

O sigui: a 5 persones se’ls hi acaba el contracte de lloguer i la propietat no els hi vol renovar i això exemplifica clarament la mort de la ciutat i del país, la seva desnacionalització, l’expulsió dels seus veïns.

Que en els últims anys hagin arribat a la ciutat 400.000 persones estrangeres, en processos migratoris, això no té cap mena d’importància ni d’impacte.

Que el 85% dels propietaris de pisos de la ciutat tinguin un únic habitatge, això no té cap rellevància, perquè el problema és que si tens una propietat ets un rendista, i cal acabar amb tu, segons proclamen els de la secta en Comú.

Que les polítiques d’aquesta secta en Comú amb Colau d’alcaldessa hagin portat a que a Barcelona hi hagi 75.000 pisos buits, quan abans de l’accés de la secta en Comú al poder municipal només n’hi havia 3.600, això no té cap importància.

I així tota aquesta tropa de la secta en Comú, ara amb la pantalla del Sindicat de Llogateres, com abans van tenir la PAH, excel·leixen en la seva repugnant demagògia, de manera que essent els responsables de l’actual situació, la seva propaganda aconsegueix culpabilitzar tots els altres, aconsegueix situar socialment un discurs absolutament fals sobre la situació de l’habitatge.

Ara aquests llogaters de la casa Orsola als que se’ls hi ha acabat el contracte de lloguer i no els hi renoven fan veure que això és la fi de Barcelona perquè no havia passat mai, i ara passa, per culpa del turisme, els lobbys, els rendistes, etc.

De debò???

L’any 2006, després de 10 anys de viure a la Barceloneta, amb un contracte inicial de 5 anys i un segon de també 5 anys que s’acabava juliol 2006, la propietat, que portava mesos enredant-me, fent-me veure que no hi hauria problema, perquè havia estat un molt bon llogater... no em va renovar el contracte, i em va fer fora. Bé, no és que no me’l renovés, és que si volia renovar-lo havia de pagar molt més del doble del que pagava. I evidentment no podia. I vaig anar al carrer. I sí, és dolorós, perquè implica un gran trasbals vital. I em va fer ràbia, però sobretot perquè tot i estar jo insistint a l’administrador per renovar el contracte, no ho feien, tot eren bones paraules de que no hi hauria cap problema. I només dos mesos abans de que se m’acabés el contracte em van dir les condicions, de pagar més del doble del que pagava. Sort que no hi havia problema, els hi vaig dir, em vaig queixar amargament. Si m’haguessin dit les condicions quan jo m’hi vaig adreçar per saber si renovaríem, i me les haguessin dit, hauria tingut un marge de maniobra vital que no vaig tenir. Jo sabia el pis no era meu i per tant allò s’havia acabat, no ho vaig qüestionar mai. Però em va fotre ràbia com ho van fer.

És a dir, que tot això ha passat, no és nou. Som molts els llogaters que en un moment o altre hem hagut de deixar el pis on vivíem de lloguer perquè la propietat no ens ha renovat o ens ha posat unes condicions inassolibles.

Ara tenim una propietat a la casa Orsola que no ha volgut renovar als llogaters als que se’ls hi acabava el contracte. Als que no se’ls hi acaba no tenen cap problema. Però sembla com si mai no s’hagués acabat un contracte de lloguer i la propietat no l’hagi volgut renovar. De debò?

I així tenim aquest instrument de la secta en Comú que és el Sindicat de Llogateres llençant les seves soflames: la lluita de la Casa Orsola és “una defensa col·lectiva contra l’expulsió de les veïnes i el saqueig de la ciutat per part d’especuladors. La Casa Orsola és avui la punta de llança d’un procés més ampli: la resistència davant l’expulsió de llogateres per fer lloc a lloguers turístics i apartaments de luxe.

A la manifestació del 23 de novembre, 170.000 persones van passar per davant de la Casa Orsola. Des del balcó, el Sindicat de Llogateres va dirigir un discurs als manifestants per explicar com en aquest bloc es fan palesos els problemes que es volien denunciar amb la manifestació: inestabilitat residencial, pujades de preus, desviació dels usos (lloguers de temporada) i operacions especulatives. Però també com la comunitat de veïns de la Casa Orsola és un exemple i un símbol per a tota l’organització i la lluita de la gent llogatera. “La batalla per Barcelona es lliura a la Casa Orsola”, va afirmar el portaveu del Sindicat Enric Aragonès.”

Sí, a mi se’m va acabar el contracte de lloguer del pis que vaig tenir durant 10 anys a la Barceloneta, i no me’l van renovar, i vaig haver de marxar, i d’aquell pis on vaig ser molt feliç durant aquells 10 anys en van fer un pis turístic.

Però no vaig fer del meu cas cap símbol de lluita de la gent llogatera. Em vaig buscar la vida, que és el que ha fet absolutament tothom davant aquestes situacions.

La batalla per Barcelona no es lliura a la casa Orsola, com va afirmar el portaveu del sindicat de Llogateres. La batalla de Barcelona es lliura en aquest creixement poblacional de població estrangera tan monumental que ha tingut la ciutat els últims anys, de 400.000 persones i en aquests 75.000 pisos buits que les polítiques colauers i de la secta en Comú han provocat que hi hagi.

La cuqui Jessi en Comú tuitejava “Per una Barcelona i una Catalunya dels seus veïns i veïnes, no dels rendistes i els especuladors.” El 85% dels propietaris tenen un únic pis, però per a la Jessi no són ni veïns ni veïnes, sinó rendistes.

Al mateix temps la cuqui Janet i altres elements de la secta en Comú s’han llençat contra Collboni i qualsevol opció de replantejar la colauada de la reserva del 30% per a habitatge social de l’obra nova a Barcelona que es va aprovar el 2018. Fa uns dies deia la cuqui Janet: “Malauradament, Jaume Collboni ha presentat uns pressupostos que no incorporen mesures valentes en matèria d’habitatge, al contrari. L’alcalde pretén desmuntar amb la dreta mesures com el 30% que obliga els promotors privats a fer habitatge assequible.”

I el nou instrument de la secta en comú, això del Sindicat de Llogateres, amb el que intenten fer córrer una cortina que amagui que són els responsables en l’actual crisi de l’habitatge, al seu web, quan intenten explicar qui són i fan, diuen que “juntament amb altres organitzacions que defensen el dret a l’habitatge i el canvi social, visibilitzem el problema i pressionem les institucions per canviar les regles del joc a favor de les persones que vivim a les llars en comptes de les que hi especulen. En són exemples la regulació de preus del lloguer de Catalunya (que impedia qualsevol pujada i provocava algunes baixades), les modificacions de la Llei d’Arrendaments Urbans (que van allargar la durada dels contractes i limitar les fiances) o la reserva, a nivell municipal, d’un 30% d’habitatge amb lloguer regulat a les noves construccions o rehabilitacions integrals. Seguim treballant per aconseguir moltes més conquestes com aquestes.”

Aquesta demencial normativa de la secta en Comú el mateix alcalde Collboni ha reconegut el seu monumental fracàs: de 2018 (quan s’aprova normativa coaluer 30%) fins 2024 a Barcelona només s’han edificat 26 pisos en aquestes condicions.

Aquesta demencial normativa colauer, que ara la secta en Comú defensa amb ungles, com la seva gran conquesta, va provocar una reducció d’entre el 60% i el 70% en noves llicències d’obra.

L’arquitecte i urbanista Daniel Mòdol, que va ser regidor del PSC al primer ajuntament colauer, ho explicava molt bé en una entrevista: “En Barcelona, los arquitectos tenemos muchos problemas para hacer proyectos. Nadie hace residencial desde que se hizo la normativa que obliga a destinar el 30% de los pisos de una nueva promoción a vivienda social... ¿Qué nos queda? Esta ciudad está viviendo de los encargos que se hicieron hace 10 años.”

Però per a la secta en Comú això és una “conquesta”.

400.000 nous barcelonins arribats en els fluxes migratoris dels últims anys a Barcelona, una ciutat on el 85% dels propietaris ho són d’un únic pis, i on hi ha una oferta d’uns 11.000 pisos turístics i on les polítiques de la secta en Comú han desprotegit tant els propietaris de pisos que en els 8 anys de mandat Colau hem passat de 3.600 pisos buits a més de 75.000... però el problema de l’habitatge és el pis que has heredat de l’àvia, perquè ets un puto rendista, i aquests propietaris que farts d’haver-ho de pagar tot i ser els culpables de tot, decideixen treure el seu pis del mercat de lloguer, prefereixen que estigui buit abans que córrer el risc de que caigui en mans dels inquiokupes.

Barcelona és el lloc de l’estat espanyol amb més inquiokupacions, triplicant el segon, que és Madrid. Ara mateix entre el 70% i el 80% de les okupacions són inquiokupacions, és a dir, llogaters que en un moment donat deixen de pagar el lloguer, es declaren “vulnerables” i com aquell que diu automàticament tenen tota la protecció de la llei, davant la impotència d’un propietari indefens.

El procés de desnonament d’un inquiokupa s’allarga al voltant dels 2 anys, durant els quals no només el propietari no percep cap renda de lloguer, sinó que sovint és castigat amb despeses de llum, aigua, etc... fins que no aconsegueix anar solucionant la situació.

Les despeses mitjanes a Barcelona causades pels inquiokupes als propietaris, als petits propietaris, se situen en els 12.989€

En els últims anys, només en el meu entorn personal, he conegut quatre casos d’inquiokupes.

  • La primera vegada que en vaig sentir parlar fou a una amiga, que de soltera s’havia comprat un petit pis, on vivia, fins que va conèixer “l’home de la seva vida”, es van casar i van anar a viure junts a un pis de lloguer, més gran, perquè van tenir fills. Va posar el seu petit pis de soltera en lloguer, i sempre havia anat bé, amb la llogatera que tenia, fins que es van començar a aprovar aquestes normatives “per protegir els vulnerables”, i immediatament aquella llogatera que sempre havia estat pagant el seu lloguer sense problema va deixar de fer-ho, es va declarar vulnerable... i la meva amiga ha estat gairebé 2 anys fins resoldre la situació. Un cop resolta, immediatament, pis en venda. Mai més lloguer.
  • La segona vegada fou un dia sortint de la feina per anar a fer un cafè, prop de Santa Maria del Mar. Anava pel carreró i començo a sentir crits estranys. Llavors veig al clàssic grupet de manifestants antidesnonaments cridant “la XXX es queda al barri, la XXX es queda al barri...” i així. Però llavors, mentre els PAH o sindicats de llogateres i tal feien el seu xou, d’un munt de finestres del carreró estret van anar sortint veïns cridant “aprofitada!”, “fora ja, pocavergonya!”, “caradura!”... Intrigat per l’escena vaig anar al forn de pa que estava al mig d’aquell estret carrer on estava passant tot, i com que els coneixia perquè un o dos cops a la setmana feia ja molt de temps que n’era client, que hi anava a comprar algun croissant o pasta, i hi vaig entrar i els hi pregunto què estava passant. I em va sorprendre la seva resposta totalment alineada amb el veïns que sentia cridar des de les finestres del carreró: que estaven desnonant una dona marroquí que era una autèntica caradura. Un senyor gran, un avi, del barri li havia llogat el pis, a ella i els seus dos fills. I ella treballava i tot anava bé fins que va decidir deixar de pagar. Deliberadament. No havia canviat res en la seva situació, però amb plena consciència va decidir deixar de pagar i estar-se així dos anys, emparant-se en que era vulnerable, i que tot això que s’estalviava i es va estalviar l’any i mig que al senyor gran, amb una pensió de misèria, m’explicava el forner, li va costar fer-la fora. El forner estava indignadíssim “no només no pagava al pobre senyor gran aquest, sinó que la caradura no tenia cap problema en anar lluint fotos d’un peazo casa que s’havia comprat al Marroc”
  • La tercera vegada fou al bloc del barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, on vivíem i em vaig criar i que ara encara hi viu un dels meus germans. Una de les veïnes, al jubilar-se, se n’havia anat al poble, i va llogar el pis que tenia en propietat. L’últim llogater fou un senyor paquistaní. No hi havia cap problema. Va anar passant el temps i finalment aquest senyor paquistaní aconsegueix portar la seva dona i fills, reunificar la família. Tot semblava anar molt bé, però ailàs, va ser llavors quan va tenir instal·lats al pis a  la seva dona i els seus fills, que va deixar de pagar el lloguer. No havia passat res, pel que sabem, però també algú el devia “aconsellar” que es declarés vulnerable, que amb els nens no hi hauria problema i estaria protegit, no podrien fer res contra ell. La pobra veïna que li tenia llogat el pis estava desesperada. Impotent. No només el llogater no li pagava el lloguer, sinó que ella li pagava despeses com la llum i l’aigua. Després de molts i molts mesos pleitejant la veïna va aconseguir que no li cobressin més els consums del llogater inquiokupa. I l’empresa subministradora va tallar la llum al pis. I llavors es va liar, perquè l’inquiokupa va voler treure l’electricitat de l’escala, de la instal·lació elèctrica de l’escala del bloc de veïns. I semblava que ho havia fet, davant l’estupefacció de tots els veïns... fins que un dia allò que l’inquiokupa havia fet per piratejar la llum de l’escala cap al seu pis... va provocar un foc, i van haver de venir bombers, policia.... Per sort la cosa es va poder controlar, perquè podia haver passat una autèntica desgràcia. I allò fou el que finalment va permetre el desnonament de l’inquiokupa.
  • La quarta ha estat la més recent, a l’edifici del barri de Les Corts on viu la meva mare. És un edifici relativament nou, de finals dels 80s. Tots els veïns que hi van entrar a viure llavors sempre s’han tingut molta confiança i apreci. Però en tots aquests anys n’hi ha que han anat marxant, d’altres han vingut, etc. Fa un parell d’anys una parella d’aquests veïns dels del començament, al jubilar-se també van marxar cap al poble. I van llogar el pis. I va entrar-hi una senyora gran, molt ben vestida, “amb molta classe” deia ma mare. Per allà aterraven els seus fills i nets, tots sempre impecables. I ji ji ja ja. Llavors un dia els veïns jubilats que havien marxat i li havien llogat el pis a aquesta senyora van explicar als seus antics veïns que la senyora glamurosa i presumida feia mesos no els hi pagava el lloguer. Els veïns de sempre se la trobaven, i la senyora estupendíssima, com si res. Fins que un dia a l’entrada de l’edifici hi havia xerrant tres o quatre veïns dels de sempre quan va entrar la senyora estupendíssima. Algú dels de sempre li va preguntar si tot anava bé, perquè els hi havia arribat que no pagava el lloguer. La senyora va riure i com si fos la cosa més natural del món els hi va dir que és clar que no pagava, que per a què havia de pagar! Que el pis estava moblat i que per tant ara s’estaria uns dos anys sense pagar res, fins que la fessin fora, i que quan això passés agafaria la seva roba i se n’aniria tan tranquil·lament havent pogut disfrutar de dos anys de lloguer gratis a un pis moblat del barri de Les Corts.

La secta en Comú fa la seva propaganda, i s’ha de reconèixer que és molt efectiva, corrent una cortina per amagar que són els responsables de l’actual crisi de l’habitatge, mentre culpabilitzen a tot el que es mou d’aquesta crisi: que si rendistes, que si lobbys, que si turisme....

I la regulació que han fet protegint les okupacions i, sobretot, els inquiokupes, és absolutament delirant. La manera com han deixat desprotegit al petit propietari, fabricant tot aquest univers de “vulnerabilitats”, al que cada dia s’hi acull més gent, de tot tipus, perquè saben que s’estaran mínim un any i mig o dos tranquil·lament en un pis sense pagar ni lloguer, ni llum, ni aigua... és la cosa més demencial que hi ha sobre la taula.

La secta en Comú clama al cel per 11.000 pisos turístics a Barcelona, mentre que amb les seves polítiques han provocat que, només a Barcelona, s’hagi passat de 3.600 pisos buits a més de 75.000.

És evident que ara mateix hi ha un problema o crisi d’habitatge al nostre país. I és evident que aquesta crisi impacta sobre la vida, sobre les condicions de vida i sobre les expectatives de vida de molta gent.

Però igual d’evident és que davant d’aquesta crisi el pitjor que es pot fer és abordar-la des de les demencials propostes i polítiques de la secta en Comú i els seus satèl·lits. És una situació complexa, que cal abordar amb rigor, no amb la demagògia letal de la secta en Comú i els seus satèl·lits! 

(aquest article sobre la secta en Comú tindrà una segona part en la que seguiré analitzant la perversitat política, personal i humana d'aquest personal, perquè és el que explica i hi ha al darrere de totes les seves polítiques)

 

18 de gen. 2025

Pinzellada analítica sobre el baròmetre del CIS: tendències polítiques i electorals a l’estat espanyol i impacte a Catalunya

Aquesta setmana s’han fet públics els resultats de la principal enquesta periòdica que es fa a l’estat espanyol, el Baròmetre del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas). És un organisme estatal que, tot i fer una bona feina en molts camps, en les projeccions polítiques i electorals sempre acaba tenint un cert biaix cap al partit al poder. I ara que hi ha el PSOE, els baròmetres del CIS tenen aquest cert biaix que afavoreix al PSOE.

Així, el CIS, en la informació que malauradament sempre té més impacte mediàtic, projectava que el PSOE guanyaria unes hipotètiques noves eleccions, amb un 31,8% dels vots (es mantindria estable en relació a les darreres eleccions espanyoles), seguit del PP amb un 29,7% (perdria mica de vot, de manera que no tornaria a guanyar com va guanyar les darreres), com a tercera força estaria VOX (pràcticament igual que les últimes) i darrere Sumar, que podria perdre la meitat dels vots que va tenir, i Podemos (que es presentaria separadament de Sumar), per sota de Sumar (la suma de Sumar i Podemos quedaria clarament per sota dels vots que abans escissió va tenir Sumar). I a ERC i Junts el CIS també projecta uns resultats similars als que varen tenir les darreres eleccions.

Això, com deia, és la notícia mediàtica projectada pel CIS. I, alhora, la menys interessant, perquè és la més sotmesa als biaixos. Només perquè veiem l’impacte d’aquests biaixos, i abans d’entrar en el que m’interessa, que és analitzar les dades que podem neutralitzar de biaixos, podem veure com a la mostra de l'enquesta el PP té un record de vot del 24,2%, quan a les eleccions darreres va tenir el 33,06% dels vots. El PSOE té un record de vot del 31,2%, gairebé clavat al 31,68% que va tenir el 2023. Hi ha per tant un biaix d’infrarepresentació mostral del PP de 9 punts.

Com que les mostres de les enquestes no es poden “clavar” mirant només el record de vot, hi ha eines demoscòpiques per corregir biaixos, però vet aquí que el PP a l’enquesta té un 19,8% d’intenció de vot directe, i aplicant eines de correcció de vot el CIS li projecta 10 punts més, un 29,7%. El PSOE té una intenció de vot directe del 21,5%, però el CIS li projecta +10,3 punts, fins arribar al 31,8%.

És a dir, el PP té un biaix d’infrarepresentació mostral de 10 punts, el PSOE no té la més mínima infrarepresentació, però el CIS encara aplica una correcció de la intenció de vot superior al PSOE que al PP. Una mica raret, no?

Però com deia abans, a l’enquesta del CIS també hi podem trobar o podem treballar amb dades neutralitzades en relació a aquests biaixos, que ens ofereixen una visió més interessant de com van les coses a nivell estat espanyol i a nivell de Catalunya.

Des de la visió que em proporciona aquesta observació neutralitzant els biaixos, l’enquesta del CIS recull amb claredat un PP que tornaria a guanyar les eleccions i un PSOE que tornaria a quedar lleugerament pel darrere del PP, en un escenari, entre els dos partits amb major vot a l’estat espanyol, molt similar al de les darreres eleccions del 2023. Però estabilitat no vol dir que tot segueixi igual, perquè el PSOE pot estar amb uns resultats similars però no en una situació similar.

El que a criteri meu clarament no es repetiria en un nou escenari electoral és aquesta confluència de resultats de diverses formacions polítiques que van impedir que la suma de PP i de VOX tingués majoria absoluta. Això ara mateix, no es repetiria. I no es repetiria, sobretot, per un factor: per l’impacte de la trencadissa de Sumar, que es presentarà, si no hi ha cap novetat, dividit entre la proposta de Sumar i la de Podemos. 

Com hem vist abans la suma d’intenció de vot de Sumar i de Podemos quedaria per sota dels vots que va tenir Sumar les darreres eleccions. Però això, aquesta pèrdua de vots d’aquest espai, no és el que tindria el major impacte sobre l’escenari polític, impossibilitant la reedició d’un govern com l’actual: el major impacte, que aplanaria el camí a una clara majoria absoluta de PP i VOX, el tindria que aquesta divisió de  Sumar i Podemos, en un sistema electoral regit per la Llei d’Hondt, ni que sumats repetissin idèntics vots, a nivell d’obtenció de diputats els penalitzaria greument, disminuint  molt més els seus diputats que els seus vots.

El PP és la formació política, a nivell estat espanyol, amb una més alta fidelitat de vot, del 73,3%, i només té una fuga mínimament significativa de vot, un 5,7% dels seus votants el 2023 que ara votarien VOX. En canvi, recolliria un 4,6% de vots que va tenir el PSOE el 2023 i un 12,5% dels que va tenir VOX. Per tant, PP repetiria resultats, ni puja ni baixa.

El PSOE té una menor fidelitat de vot, però no és baixa, ja que és del 67,1%. És una fidelitat de vot 6 punts inferiors a la del PP, però que només podríem considerar baixa i que podria tenir impacte en els resultats electorals del PSOE si el vot no fidelitzat presentés fugues clares cap a altres formacions, i com hem vist, només hi ha un 4,6% de fuga cap al PP. Que podria tenir impacte, però que no el tindrà, de manera que el PSOE també repetirà més o menys els seus resultats, perquè de manera clara el PSOE és el partit refugi d’antics votants d’un gran ventall de formacions polítiques: un 16% d’antic vot de Sumar, un 11,4% del vot d’ERC, un 10,9% del de Junts, un 15,8% del de Coalición Canaria... Després analitzarem aquesta tendència que apunta el CIS de vot cap al PSOE de partits com ERC o Junts.

VOX, que les darreres eleccions del 2023 va quedar tercera força, segons les dades del CIS també repetirà com a tercera força, però no sembla pugui millorar els seus resultats. Té un 65,3% de fidelitat de vot (per sota de la de PP i PSOE), només té un fluxe significatiu de vot que poden guanyar, en aquest 5,7% de vot cap a VOX d’antics votants del PP, però presenta dues fugues significatives: el 12,5% de fuga de vot de VOX cap al PP i el 8,8% cap a SALF (Se Acabó La Fiesta).

Aquesta nova opció electoral del bloc de la ultradreta hispànica, aquests de SALF, no sembla estiguin en condicions de repetir els resultats electorals que van tenir a les darreres eleccions al Parlament Europeu, que els van convertir en la gran sorpresa d’aquelles eleccions. Ara mateix aquesta opció ultra només té un fluxe de vot significatiu que és el que prové d’antics votants de VOX, un 8,8%. Així les coses aquest personal del bloc ultra difícilment tindrà representació parlamentària.

Una dada inquietant de la projecció de vot d’aquest bloc ultra és que VOX es la principal opció de vot entre els joves, entre els joves que l’any 2023 no van poder votar perquè encara no tenien l’edat i que ara sí podrien votar. En aquest segment de població, la més jove, VOX, amb un 34,3% d’intenció de vots, és la formació clarament majoritària, seguida a distància pel PP amb un 17,9% i del PSOE amb un 11,6%.

La posició de VOX també es veu consolidada per altres factors de comportament electoral en aquest blog de l’extremadreta a nivell estatal, amb coses com per exemple que VOX és la principal opció de vot en unes eleccions al congrés de diputats entre els votants d’altres grups ultres, com seria el cas d’Aliança Catalana. Entre els votants d’AC les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, VOX és la seva opció de vot majoritària en unes eleccions espanyoles.

Però com deia abans, l’element que serà decisió en la hipòtesi d’un nou escenari electoral, en la projecció electoral que ara mateix projecta el CIS, és la debacle de l’espai podemita/sumar.

La divisió entre Sumar i Podemos fa que Sumar passi del 12,33% de vots que va tenir el 2023, pràcticament empatats en vots amb VOX, a un 6,5% dels vots, i que Podemos, l’escisió de Sumar, només n’aconsegueixi un 3,9%.

Del total de vots que va tenir Sumar el 2023, l’actual Sumar només en conservaria un 33,6%. I Podemos se n’emportaria un 20,9%. Un 16% del vot de Sumar aniria directament al PSOE. Com veiem amb aquests percentatges l’hòstia electoral d’aquest espai sembla assegurada. A més a més l’impacte més gran d’aquesta fractura no serà directament la pèrdua de vots, sinó que aquesta divisió del vot, més enllà del que en perdin, provocarà, via impacte Llei d’Hondt, una molt superior pèrdua de representació parlamentària. Sumar va obtenir 31 diputats amb el seu resultat electoral del 2023, dels quals pràcticament la meitat els van obtenir essent l’ultima força electoral a les seves circumscripcions, de manera que ara, amb  la projecció que podem veure a les dades neutralitzades del baròmetre del CIS, tot apuntaria a que aquest espai perdrà més de la meitat d’aquests 31 diputats que va obtenir el 2023.

I és aquí, en aquest punt, on se situa la clau de l’escenari electoral i polític de l’actual moment. La divisió de Sumar i Podemos rebenta el seu espai i projecta una clara pèrdua de representació, de diputats, fet que farà impossible que Sanchez pugui reeditar un nou pacte a moltes bandes per evitar que la suma de PP i VOX governi. La davallada provocada per la divisió caïnita de Sumar i Podemos aplana del tot el camí a la majoria absoluta de PP i VOX.

I en aquest escenari, com estan les coses a Catalunya?

El CIS no “territorialitza” els resultats de l’enquesta, de manera que no podem tenir directament quina seria, a Catalunya, la tendència de vot de totes les formacions, la projecció política i electoral general. Però atès que les dues formacions indepes que van obtenir representació a les darreres eleccions al congrés del 2023 només es presenten a Catalunya, podem avaluar la seva situació a partir de la seva projecció de vot a l’enquesta, en les dades neutralitzades.

En les dades no neutralitzades tant ERC com Junts tenen una intenció de vot directe de l’1% (percentatge sobre el vot total a nivell estatal), però el CIS projecta un 1,9% de vot per a ERC i un 1,4% per a Junts.

Un cop més, jo no ho veig clar, no veig clara aquesta projecció que fa el CIS.

ERC i Junts van tenir un resultat molt similar a les eleccions del 2023: tot i que en còmput global ERC va tenir uns 70.000 vots més que Junts, tots dos van obtenir la representació de 7 diputats al Congreso.

La tendència que ara mateix projecta el CIS és que totes dues formacions podrien perdre una mica de vot. Ara mateix ERC té una fidelitat de vot del 59,5% i Junts del 62,7%, és a dir, no se situen en la franja alta, tot i que tampoc sigui especialment baixa. I la fidelitat de vot d’ERC està 3 punts per sota de la de Junts.

Tanmateix la principal diferència entre la projecció de vot d’ERC i de Junts la podem veure en que ERC té dues fugues significatives de vot: un 11,4% cap al PSC i un 7,7% cap a Junts, mentre que Junts només tindria una fuga significativa, amb aquest 10,9% de vot que van tenir el 2023 i que ara aniria al PSC. També tindria fuga cap a ERC, però seria del 2,5%, és a dir, 9 punts inferior al transvasament d’ERC cap a Junts.

És per això que jo crec que tant ERC com Junts poden perdre una mica de vot, però més o menys seguiran igualats en els diputats que obtinguin.

En aquest context l’element per a mi més significatiu políticament d’aquestes dades és aquest 11,4% d’antic vot d’ERC cap al PSC i aquest 10,9% d’antic vot de Junts cap al PSC.

Aquesta fuga de vot entre votants dels dos partits independentistes de Catalunya amb representació al Congreso al meu entendre segueix el mateix “patró” que fa que el PSOE sigui ara mateix el partit més receptor de vot de diferents formacions a l’estat (recordem també el 16% de Sumar, el 15,8% de CCa, el 3,7% del BNG, el 2,8% del PNB...)

Des de posicionaments molts diversos, davant unes eleccions generals a l’estat espanyol, molts electors de forces molt diverses semblen prioritzar clarament el seu vot amb l’objectiu d’un vot el màxim d’útil per evitar un gobierno de PP i de VOX, per barrar el pas a VOX, a l’extrema-dreta.

Arguments i propostes en unes eleccions n’hi ha molts, molt diversos, amb moltes contradiccions, etc etc etc Però jo crec que de manera clara les dades de l’enquesta del CIS evidencien que en l’actual conjuntura política, tal i com estan les coses i tal i com es projecta l’escenari electoral i polític hi ha una part petita però significativa de l’electoral de forces polítiques molt i molt diferents que està decidint el seu vot per intentar sigui el vot més útil possible per impedir l’accés al poder de l’extremadreta de VOX.

Assistim a molts discursos que PP i PSOE són el mateix, fins i tot que la majoria de PP i VOX és el mateix que la majoria de PSOE i Sumar. I això en algunes franges de votants de formacions molt i molt diverses no es veu així, i davant el temor per l’accés al poder de VOX volen que el seu vot sigui el més útil possible per impedir-ho, i aquest vot útil per frenar VOX el veuen en el vot al PSOE.

A nivell de Catalunya, després del vot d’ERC i de Junts que va fer possible la investidura de Pedro Sanchez i un gobierno de PSOE i Sumar, tot i que el PP havia guanyat les eleccions, hi va haver veus, i encara n’hi ha, que diuen que haver fet possible amb els vots de partits indepes la investidura de Sanchez era rendició, que no es podia fer.

Això, la por a que en un moment donat l’independentisme al congrés, presoner de la seva falta d’estratègia global, pugui posicionar-se no impedint l’accés al poder de PP i VOX sembla, a la vista de les dades del CIS, que de manera clara no agrada a un percentatge significatiu dels votants d’aquests partits, aquest 11,4% de votants d’ERC i aquest 10,9% de Junts, que prefereixen “vot útil” al PSOE per impedir accés al poder de VOX.

Agradarà o no, però és així. I no només aquí, com hem vist, també a Galícia, País Basc, Canàries, i a nivell estatal amb votants de Sumar.... Davant unes hipotètiques eleccions hi ha percentatges significatius de forces i posicionaments polítics molt diferents, que farien vot útil al PSOE.

És evident que el PSOE això ho sap, i se n’aprofita. Igual d’evident que aquesta situació deixa en una posició molt complicada sempre a l’independentisme. La majoria dels votants no compren aquest discurs de que PP i VOX són el mateix que PSOE.

No és un escenari gens fàcil de gestionar, però és el que és.

Per acabar, un flash sobre un àmbit de l’enquesta els resultats de la resposta que els entrevistats han fet a la pregunta també crec ens ha d’interrogar, ens ha de fer pensar les coses, com estem i com estan les coses.

Al Baròmetre del CIS d’aquest gener 2025 el principal problema assenyalat per la ciutadania (suma del primer, segon i tercer principals problemes considerats) és l’habitatge, que això ho assenyala un 28,3% de la població, seguit de la visió que un 22,1% tenen d’estar en una situació de crisi econòmica o abocats a ella. Després, en tercer lloc tenim directament com a problema als mateixos polítics, a la política en general com a problema. En quarta posició tenim aquest 21,1% que situen la immigració dintre dels principals problemes, i un 18,8% que situa l’atur.

En aquest context, aquest gener 2025 la independència de Catalunya només és vista com un problema pel 0,2% dels enquestats, mostra representativa, que situa la independència al voltant del problema 60 a l’estat espanyol.

Novembre del 2017 un 24,6% situava la independència de Catalunya com el tercer més important problema que tenia l’Estat Espanyol. Això també ens hauria de fer reflexionar a tot el moviment, perquè també explica moltes coses...

Aquell novembre del 2017 el principal problema era l’atur: així ho assenyalava més d’un 60% de la població. A distància abismal dels altres, que se situaven entre el 20% i el 30%.

Aquell novembre del 2017 només un 1,6% assenyalava l’habitatge, l’accés a l’habitatge, com un dels principals problemes.

Aquell novembre del 2017 ja feia uns quants anys al gobierno hi havia el PP, amb Mariano Rajoy.

Però el 2018 arriba al poder Pedro Sánchez, el PSOE, que des del 2020 està governant amb Podemos i amb Sumar.

L’any 2018, quan entra Pedro Sanchez i el PSOE en solitari al gobierno l’habitatge era el problema 18 que assenyalava la ciutadania de l’estat espanyol (un 1,6%)

L’any 2020, quan Podemos entra al Gobierno de Pedro Sanchez, i hi ha estat fins ara, l’habitatge era el problema 16 de l’estat ( era el principal problema per a un 2,8% de la població).

Aquest 2025, després de més de 4 anys de polítiques del PSOE i dels podemites en matèria d’habitatge, l’habitatge ha esdevingut el principal problema que assenyala la ciutadania de l’estat espanyol. Concretament així ho veu i diu un 28,3%.

Les polítiques podemites, colaueres i del sanchisme en matèria d’habitatge han convertit l’habitatge en el principal problema de l’estat.

I tot aquest personal i els seus satèl·lits, rotllo sindicat de llogateres i similars segueixen escampant els seus discursos d’insuportable demagògia i culpant tothom dels problemes en l’àmbit de l’habitatge quan són les seves polítiques les que han convertit l’habitatge en el principal problema. I ho han fet en el temps rècord de menys de 5 anys. És tan vergonyós tot plegat.... Els causants del problema erigint-se en la solució del problema. Repugnant