Avui compartiré amb vosaltres un article amb una reflexió poc habitual en aquest bloc, molt personal, i sobre un àmbit de la meva vida que sempre m’ha marcat, tot i que no l’expliciti habitualment.
Fa uns dies va morir el Sant Pare Francesc, un papa pel que sentia una enorme simpatia, proximitat, i que m’havia tornat a reflexionar sobre la meva fe i compromís.
Sí, sóc catòlic, de família catòlica i compromesa. I sí, sempre he viscut intensament la meva fe, sobretot quan era jove, en la meva etapa formativa. En un cert moment de la meva vida, amb la meva joventut més autònoma, ja vivint sol, no diré em vaig allunyar de la fe, perquè no, però sí de la pràctica catòlica, d’anar a missa, de viure la fe, o de tenir la fe en un element central de la meva manera de ser i de viure.
Ho havia estat, fins que a final del batxillerat i al COU, vaig començar a entrar en el compromís patriòtic, i, sobretot, a la universitat, en la militància independentista intensa.
Vaig créixer al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. El meu pare, mestre murcià compromès i militant, amb el PSUC, amb el sindicalisme (va estar a la fundació de la USTEC), i també amb el país (el van detenir i engarjolar a Via Laietana durant el tardo franquisme acusant-lo d’estar al darrere d’un manifest i moviment que demanava, treballava, perquè la canalla d’aquella barriada obrera de població migrant, tingués ensenyament en català, perquè no en teníem cap, res de res) i la meva mare, compartien també fe i catolicisme.
Érem de cada diumenge a missa. Anàvem a la parròquia de Sant Miquel, al barri del Padró, a Cornellà, una parròquia amb uns capellans extraordinaris, i igualment compromesos amb el país i la llibertat. Ara també fa uns pocs dies va morir mossèn Salvador (ACS), que durant molts anys va ser el capellà que liderava aquella parròquia i comunitat.
A la parròquia de Sant Miquel hi havia allò que llavors es coneixia com a “curas obreros”, capellans d’un alt compromís no només amb la seva fe, sinó també amb la seva comunitat, de la que en formaven part, i ho feien no des d’un altar, predicant, sinó vivint com ells, treballant en fàbriques.
Els més joves de la parròquia vivíem la nostra fe i creixement vital i comunitari compartint espais que en dèiem de “reflexió de vida”, en els que compartíem amb la resta de companys de la nostra edat de la parròquia com vivíem la nostra fe i la nostra vida, el nostre creixement, tot el que ens envoltava.
I després vam entrar a la JOBAC, sigles de Joves Cristians de Barris Obrers i Ambients Populars, que fou un moviment evangelitzador d'Església que realitzà la seva tasca educativa entre els joves dels barris obrers i populars de Barcelona i les comarques del seu entorn.
Fou un moviment que va unir molts joves treballadors i estudiants que, a partir d'una vivència alliberadora de la fe, ens vam posar en marxa per a la transformació personal i social. Vivíem la nostra fe en un entorn de comunitat, compartint valors i compromís. La fe, la nostra fe, allò que seguíem de Jesucrist, ho traslladàvem al nostre dia a dia als nostres barris, al nostre entorn. Barris, com els de Cornellà de Llobregat, obrers i en aquells anys 80’s, quan jo hi vaig entrar, mancats de tantíssimes coses. Havíem crescut en escoles absolutament massificades, en carrers sense asfaltar, sense serveis públics (a tot Cornellà només hi havia un ambulatori), i on les drogues, l’heroïna, ja estava fent estralls. Uns barris, també, caracteritzats per una lluita obrera molt forta, i una repressió ferotge.
A la JOBAC vivíem la nostra fe i preníem consciència de tot el que ens envoltava, fomentant el nostre compromís.
Aquella època em va marcar molt. Diria que per a sempre, diria que és el que hi ha a la base que sempre hagi tingut una vida compromesa, que sempre hagi estat compromès amb la meva societat, amb el meu país, amb la seva gent, amb el nostre futur.
Aquella llavor de la JOBAC em va facilitar la transició cap a la militància independentista. Fou a partir d’aquella campanya de la Crida a la Solidaritat de recollida d’aliments “per Eritrea i Etiòpia, que es moren”. Era crec recordar, Nadal 1984-85. Molta gent de l’entorn cristià hi vam col·laborar. Allà vaig conèixer la Crida. I des de llavors em vaig anar implicant cada cop més, en la Crida a la Solidaritat, en la que hi veia reflectits els valors en els que m’havia format, de la solidaritat amb els altres, de l’activisme de la no-violència i en una creixent presa de consciència nacional que em va acabar portant al que des de llavors i fins ara ha estat l’eix de la meva militància, la lluita independentista.
Aquesta militància independentista, en els anys de la universitat, a la Facultat de Dret, i al carrer, aquells anys de finals 80s i 90s em va sacsejar alguns dels meus principis, pels continus enfrontaments amb la ultradreta.
El meu activisme sempre ha estat la no-violència, però en aquells anys de permanents amenaces directes dels ultres de la Facultat, al barri i per la ciutat... ràpidament vaig veure que una cosa era la no-violència i una altra no estar en condicions de plantar-los cara, i per això vaig començar arts marcials (taekwondo i jiu-jitsu).
Van ser anys durillos, era penya perillosa, més d’un cop m’envoltaven pels passadissos de la facultat, però sempre els vaig plantar cara, també els dies més complicats, com el dia que vam voler portar a fer una conferència a la Facultat a l’eurodiputat d’HB Txema Montero, un dia en el que fins i tot em van amenaçar ensenyant-me les pistoles que portaven. Al barri, llavors ja vivíem a Les Corts, en diversos enfrontaments amb el fatxerio un cop vaig haver de treure del coll del meu germà la navalla amb la que un dels ultres ens estava amenaçant. I un llarg etcètera de situacions viscudes davant la violència de la ultradreta.
En aquella època també vaig entrar al món dels supporters futbolístics, del Barça.
I són potser els anys que més allunyat he estat de la meva fe i de l’Església en la que havia crescut. Però tot i allunyar-me’n, era la meva fe, i era la meva església. No anava a missa regularment, però sí en les més importants celebracions. I mantenia la pregària en la intimitat i el silenci com a porta sempre oberta a la reflexió.
El 2010, a la consulta popular a Cornellà de Llobregat, de les que es van iniciar amb la consulta d’Arenys, un dels punts de votació estava al costat d’una parròquia, i va venir-nos a veure el capellà, que era el capellà del meu grup de la JOBAC, i al que des que ho vaig deixar, per passar a militar a l’independentisme, i a viure a Barcelona, no havia vist. Vaig tenir una alegria immensa. I un sotrac, recordant tots aquells anys.
La dècada del 2010 al 2020 fou d’una intensitat nacional sense precedents: les consultes, el naixement de l’Assemblea, el 9N, l’1-O, la repressió... i fins ara. I hi vam ser, sempre pel que calgués, sempre actius.
Coses de la vida, en aquest període, podríem dir-ne dècada, amb el que més vaig haver de col·laborar, al costat dels meus companys, fou en tasques de seguretat. Ja per les consultes populars vam haver de desplegar tasques de seguretat en algunes comarques, davant les amenaces ultres que hi havia hagut.
Per la històrica mani de l’Onze 2012, que per a mi és la que desencadena tot el que hem conegut com a procés, i que ens va portar fins l’1-O, més lluny del que mai havíem arribat, vam portar la seguretat de la capçalera de la mani.
Al Concert de la Llibertat, al Camp Nou, el 2013, també vam portar la seguretat de pista i escenari.
L’Onze 2013, la també històrica Via Catalana, vaig coordinar la seguretat a diversos emplaçaments de Barcelona, inclòs Sagrada Família, on hi havia la premsa internacional, i on vam poder avortar un atac ultra.
El 9N vaig portar la coordinació del procés al lloc de votació del barri on m’havia criat, Sant Ildefons, i per l’1-O també vam portar la seguretat a la majoria de llocs de votació de Cornellà.
Pels dies que van seguir a l’1-O també vam haver de fer tasques de seguretat diverses vegades, sobretot el 10 d’octubre, el dia del ple de la Declaració d’Independència.
Després d’això, amb tota la debacle que va seguir, no hi tornaríem –a fer coses de seguretat- fins aquell febrer del 2020, a l’històric míting a Perpinyà, en el que vam desplegar-nos portant la seguretat de diverses tasques d’aquell acte.
Sovint hi pensava, en el punt estrany que tenia que una persona com jo, formada en el compromís de la meva fe, a través de la qual havia arribat al compromís nacional i militància independentista, acabés desplegant una activitat de militància en tasques de seguretat, portant la seguretat de manis, actes, etc.
Potser sí el que feia era contradictori amb alguns elements de la doctrina cristiana, com quan, a l’Evangeli (Mt 5,38-42), s’hi diu: “En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Heu sentit que es va dir: Ull per ull i dent per dent. Però jo us dic: no resistiu al dolent, al contrari, si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra...”
Aquest punt sempre ha estat un dels meus punts de xoc: no resistir al dolent? Parar l’altra galta?
Crec fermament en l’activisme no-violent, i aquest compromís ha guiat sempre la meva militància i a més a més estic absolutament convençut que és l’única estratègia possible per al nostre país en la seva reivindicació nacional.
Però això també sempre he cregut no és contradictori amb defensar-se davant una agressió, a plantar cara a qui posa en risc i amenaça als altres.
Els amics de Soviets van versionar un tema de l’Adrià Puntí que podríem dir és banda sonora vital: “ull per ull” https://www.youtube.com/watch?v=4YKUDWzYNJI
Entenc la meva fe és incompatible amb la venjança, però també entenc no és incompatible amb l’autodefensa.
El Papa Francesc, el 2018, va dir: “la legítima defensa no és un dret, sinó un deure per a qui és responsable de la vida dels altres”
I encara més, un dels grans “ideòlegs” de la no violència, Gandhi, deia: “Jo em poso a favor dels violents defensius. Em guardaré prou de predicar-los la noviolència en el moment en que necessiten tota la força per aguantar i resistir l’embat agressor de l’altre”.
Els darrers anys, tot i evidentment mantenir el meu compromís i militància independentista, la situació del país ha esdevingut la que ha esdevingut, i en aquest duríssim post 1 d’Octubre, atrapats en aquesta agonia destructiva del caïnisme, d’alguna manera he viscut una situació que m’ha fet tornar la mirada, l’ànima, cap a tot allò que en el seu moment va guiar la meva fe i el meu compromís.
Però si tot això ha passat, si tot això ho he viscut així, també ha estat gràcies al Papa Francesc.
En un món on les idees i discursos d’odi i inhumanitat s’han anat estenent glaçant-nos la sang, les paraules del Papa Francesc sempre han estat llum i guia. El pontificat del Papa Francesc, si per alguna cosa s’ha caracteritzat, ha estat per ser "Una Església pobra per als pobres".
Aquests dies, després de la mort del Papa Francesc, faig meves les paraules de l'arquebisbe de Tarragona, quan va destacar que el papa Francesc «ha estat el papa dels pobres, de la predilecció especial per als pobres i els marginats, per als migrants, per a tots aquells que sofreixen, per a tots aquells que no tenen les condicions de viure d'una manera digna. Ha estat el de l'Església dels pobres».
En un moment en el que arreu del món, i també a casa nostra, els discursos de l’odi i de la inhumanitat s’estenen com s’estan estenent, les paraules del Papa Francesc sempre han estat alè de vida i d’esperança.
I a molts que per moltes coses, sense perdre la nostra fe, ens havíem allunyat de l’Església, de la pràctica missal en la que havíem crescut, ens va començar a facilitar un cert retorn, empesos per la força de les seves paraules, per la defensa d’una església i d’una fe sempre compromesa amb els desafavorits, amb els que pateixen, mai indiferent davant el dolor ni la inhumanitat.
Veig fotos de líders de VOX en processons de Setmana Santa, fent-se els “catòlics”, quan són el més allunyat que hi ha de l’església, del missatge de Jesucrist, del que des del seu primer dia de pontificat, ha predicat el Papa Francesc. I ja no diguem de la lideressa de la ultradreta racista i xenòfoba a Catalunya, l’Orriols, que evidentment no ha pogut contenir el seu odi al Sant Pare Francesc i el seu pontificat fidel als valors de Jesucrist, del cristianisme, tuitejant que: “Promoure i aplaudir la islamització d'Europa via immigració desenfrenada (...) no em semblen moviments encertats per part de qui comanda el cristianisme. Hi ha actituds que m'allunyen de l'Església...”
El que allunya de l’Església a la ultradreta és la paraula de Déu, el missatge de Jesucrist i un sant Pare, Francesc, que n’ha estat fidel, l’ha predicat, defensat i estès. El que allunya al neofeixisme de l’Església són tots els valors i el compromís cristià i social amb els que vaig créixer i em vaig formar amb la JOBAC, i que ara havia retrobat amb les paraules del Papa Francesc.
Per a tota la ultradreta, començant per VOX i AC, la seva única església seria l’hereva de la Inquisició, la que es va edificar en la persecució de tots els que no se sotmetien al seu dictat, convertits en heretges. Aquesta església va existir. I a Catalunya, sotmesa a l’estat espanyol, va beneir el règim atroç del franquisme, convertida en una església al servei dels poderosos, i una fe imposada a la força, és l’església que enyoren VOX, AC i tota la ultradreta.
Però fins i tot en la negra nit del franquisme, sorgí una església diferent, fidel a la paraula de Crist, allunyada de l'església franquista. Era la meva església, amb la que vaig abraçar la meva fe: l'església d'aquella parròquia de Cornellà, amb aquells capellans extraordinaris, que traslladaven a la comunitat en totes les seves paraules, vida, compromís.
Deia el Papa Francesc l’11 de l’11 del 2021: “El rostre de Déu que Ell revela, de fet, és el d’un Pare per als pobres i proper als pobres. Tota l’obra de Jesús afirma que la pobresa no és fruit de la fatalitat, sinó un signe concret de la seva presència entre nosaltres. No ho trobem quan i on voldríem, sinó que ho reconeixem a la vida del pobres, en el seu patiment i indigència, a les condicions a vegades inhumanes en les que es veuen obligats a viure. No em canso de repetir que els pobres són vertaders evangelitzadors perquè foren els primers en ser evangelitzats i cridats a compartir la benaventurança del Senyor i del seu Regne. (cf. Mt 5,3).”
Diumenge de Pasqua de Resurrecció vaig anar a missa a Santa Maria del Taulat, al Poblenou, el barri on he acabat amb el meu periple vital pel que he transitat des de Cornellà fins a Barcelona, en tres dels seus barris. El rector de la parròquia és l’estimat mossèn Romeu, que sempre em fa sentir membre d’una església, de la meva església, de la fe i el compromís en els que vaig créixer, de la del Papa Francesc, ACS.
En un article al Catalunya Cristiana del passat mes de febrer, el biblista Jaume Balateu deia: “Jesús ha pres una decisió molt clara: és al costat dels qui pateixen, dels qui no tenen res per menjar, vestir-se o aixoplugar-se. Les benaurances no són una proposta per a un futur indeterminat. Són per canviar la vida “ara”. Després de dos mil anys les coses malauradament no han canviat gaire. No hi ha remei? Les hem d’acceptar tal com són? Jesús no va venir a fer la nostra feina, va venir per ensenyar-nos el camí d’amor que hem de seguir. No tenim escapatòria possible. Estimar és el centre de la nostra existència. Seguim el camí de Jesús quan procurem el bé per als altres, el seu bon nom, la seva dignitat i el seu benestar.”
El camí de l’amor és el camí de Jesús, que és l’oposat no només al camí de l’odi, sinó també al camí de la indiferència davant els altres, la pobresa, les vides trencades, la fam...
El Papa Francesc ens ha ensenyat a viure la nostra fe essent valents i compromesos davant aquest odi i aquesta inhumanitat amb la pobresa i el patiment dels altres de la nova ultradreta que s’està estenent per tot el món.
No és que el Papa Francesc i les seves actituds allunyin Sílvia Orriols de l’Església, és que mai no n’ha estat propera, és que sempre el seu odi i la seva maldat, la inhumanitat de la lideressa d’AC, han estat a les antípodes de l’Església, de la paraula de Jesucrist, del seu missatge.
I el Papa Francesc ho ha explicitat, ho ha explicat a tothom, per això l’han odiat tant tota la ultradreta.
Per això a mi m’ha fet tornar a obrir el camí de la fe i el compromís amb la comunitat que vaig viure a la JOBAC.
Entrades
