Un post per negar haver-lo escrit ;-) : "a les CUP el que és de les CUP"

Aquest és un post d'aquests que potser ràpidament me n'empenediré d'haver escrit. Però és sincer, i com que sempre escric des del cor, des del sentiment, més que des de la raó o el càlcul, doncs aquí va.

Sí, a les CUP el que és de les CUP.

Em demana el cos escriure això, explicar-me. Ara mateix estic extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP. Suposo que l'únic punt de contacte és que aspirem a la independència. I, en aquest punt, ens creiem mútuament. Més enllà d'això, cap coincidència. Tot el contrari, una discrepància radical, profunda, intensa, insalvable, amb les seves propostes, amb la seva política i fins i tot amb manera de fer.

Però per a mi, el punt de contacte de saber que estem en el Sí+Sí, és important. Igual que vaig reconèixer, i ho vaig deixar per escrit, la importància cabdal que les CUP estiguessin en l'acord de la data i pregunta.

No us penseu que aquesta distància amb la proposta de les CUP és “de sempre”. Tinc enorme amics de les CUP. I crec que la distància amb les CUP ha anat creixent a mesura que ens fèiem grans. D'alguna manera jo he format part d'aquest entramat de l'independentisme radical des d'on van acabar sorgint les CUP, vaig ser un dels fundadors del Casal Independentista de Les Corts, amb una colla de bons amics, fins i tot honoríficament el vaig presidir, en aquella època que el col·lapse de l'MDT havia deixat escampat pel país un conjunt de gent per als que ERC no era el nostre projecte i per als que no hi havia res més que la militància independentista de base arrelada al territori, els nostres barris, comarques, viles... En aquell moment a Barcelona només van “sobreviure” dues estructures, la del nostre Casal, a Les Corts, i la del Casal Independentista de Sants. Fin de la cita, pel que fa a nivell personal, només l'he feta per si algú es pensa que no conec aquest món. El conec, i molt. Moltíssim.

Per què dic “a les CUP el que és de les CUP”?

Em va passar pel cap la frase al veure el primer lliurament de l'enquesta de El Periódico, on atorgaven una projecció de 10 diputats al Parlament de Catalunya a aquesta cosa que es diu Podemos, de la que jo, que sóc un animal polític, ni tan sols n'havia sentit parlar abans del 25-M, i que després, l'únic que sabia que havien fet a Catalunya era protagonitzar una baralla entre dos gestors de dos comptes de twitter a Reus que s'autoatorgaven ser els únics que tenien el “permís” de no sé quin “círculo”.

La tercera notícia va ser aquesta projecció de 10 diputats. Estorat. Vaig esgarrapar una mica d'informació per aquí i per allà i vaig veure que, més enllà del compromís nacional de les CUP, les seves propostes estaven molt en sintonia.

Tanmateix, el que definitivament m'ha fet escriure aquest article és veure la presentació que han fet avui a Barcelona aquesta gent de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de palmeros que han sortit de sota les pedres per lloar el seu missatge de demagògia espelusnant (fins aquí igual que les CUP) i absolutament asèptic nacionalment (a diferència de les CUP).

Però no són aquestes diferències el que m'ha motivat a escriure. Si faig aquest escrit defensant les CUP no és pel que diuen, sinó pel que fan, perquè el que fan, són. 

Si en aquest país hi ha algú que s'ha currat de debò el discurs anticapitalista i antisistema, són les CUP. No ho han fet de boquilla, mediàticament o a través de fitxatges mediàtics. Ho han fet picant pedra. Ho han fet a través d'un arrelament territorial espectacular, treballant al carrer, amb els veïns (o contra els veïns, això ja va a gustos). Ho han fet des d'un incessant activisme, tan dogmàticament arrelat a la seva manera de fer, que només s'han atrevit a fer el salt de la política municipal a la nacional, al Parlament de Catalunya, quan la pressió de les bases per donar carta de naturalesa general al seu projecte ha estat insostenible. Perquè les CUP només han existit on podien fer coses. On les han fet, han constituït un casal, o un ateneu, o el que sigui, i s'han fet ressò de totes les coses que passaven al seu voltant immediat, i han fet propostes, i han treballat amb diferents col·lectius, i no han capitalitzat cap altre rendiment que la confiança que generava en la gent del seu voltant veure que hi eren.

Les CUP, per tant, neixen arrelades al territori, però no d'una manera formal o artificial, sinó perquè tenien prou força per articular una proposta política. I la seva proposta política, a banda dels eixos bàsics que les defineixen, sempre ha estat fer-se ressò del que en el seu llenguatge en diuen “les lluites”, ja sigui l'asfaltat d'un carrer, ja sigui el feminisme, ja sigui l'anticapitalisme, ja sigui una escola, els estudiants, un CAP. Allà hi han estat sempre, perquè és el seu ADN, ser-hi, acompanyar tothom en això que en diuen “lluites”.

Aquesta proximitat a la gent és el que ha fet que allà on han existit, les CUP hagin desenvolupat una proposta política, que hagin tingut un innegable èxit municipal, i que això, aquesta honestedat en els seus plantejaments i praxis política, els hagi catapultat al Parlament, amb tres diputats.

Un cop al Parlament, i, insisteixo, malgrat la distància sideral que hi mantinc, tampoc no em dol reconèixer que han tingut una veu excepcional en la figura d'en David Fernández, crec que és una persona culta, intel·ligent i que ha sabut projectar un discurs únic, en el sentit que fins la seva arribada no s'havia sentit al Parlament.

És per això que avui escric que “a les CUP el que és de les CUP”. 

Em repugna que una gent que l'únic que sabem d'ells és que es barallen per un compte de twitter, que no els coneixen ni a casa seva, perquè tenen un lider com en Pablo Iglesias que surt molt per la tele, a totes les teles, de sobte pugui arribar a recollir tants suports en aquest àmbit de “revolta” com per, sense moure un puto dit, tenir 10 diputats al Parlament de Catalunya.

Ho trobo injust. Molt injust, perquè aquí hem tingut una gent que aquesta “revolta” se l'ha estat treballant de debò, des del carrer, no des dels platós de les TV. I que consti, insisteixo, que jo treballaré sempre contra aquesta “revolta” que uns i altres persegueixen. Però tinc aquest sentit últim de justícia que fa que em rebeli quan veig com uns aprofitats poden fer-se amb l'espai que de manera natural, per mèrits propis, correspondria a uns altres. I que això passa simplement pel poder mediàtic davant el poder del treball sincer i desinteressat al carrer.

Aquest sentiment l'he tingut també quan he vist tot aquest papanatisme amb la presentació dels Colaus. Però qui us penseu que ha estat donant suport arreu a la PAH, sinó la gent de les CUP, i sense figurar, ni pancarteta ni res? Però que aquest és un país massa petit perquè no sapiguem qui és qui, què fa tothom, etc. Però si les CUP s'hi han abocat! I va ara aquesta senyora que s'ha projectat mediàticament gràcies al treball anònim de moltíssima gent, entre d'altres de la majoria de la gent de les CUP, i presenta el seu propi projecte que en el fons el que fa és anar a rebentar aprofitant la seva fortalesa mediàtica, el treball de les CUP.

Doncs no, a les CUP el que és de les CUP. Si en aquest país algú s'ho ha currat, són les CUP. Si en aquest país vull tenir algú al davant per confrontar políticament projectes polítics tan diferents, vull que siguin les CUP. Em vull esbatussar dialècticament i políticament amb les CUP, perquè són els que s'ho han guanyat.

Em repugna aquest poder mediàtic que imposa lideratges fins i tot en els sectors polítics que se les donen més de “rupturistes”, més d'antitot, i que després resulta que giren l'esquena als que estan currant-s'ho al carrer i idolatren els que obtenen més quota de pantalla. Això em fot fàstic.

I per acabar amb el fàstic, la imatge dels colaus envoltats de les escorrialles de la gauche divine, que s'havien quedat absolutament desplaçats amb tot el tema del procés, i que ara veuen amb aquesta oportunitat mediàtica una manera de reenganxar-se al figurar, de fer veure que fan coses i que són molt guais i així poder-ho explicar a la resta d'amics de pasta mentre fan un suquet de peix a la seva esplèndida mansió empordanesa...

Pues eso. Que a les CUP el que és de les CUP. Que com a opositor a tot el que representen -excepte el Sí+Sí- m'agrada tenir gent digna al davant, i les CUP s'han fet dignes d'aquest espai que ara un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar. I això em fot ràbia. Perquè la gent que som com jo, i que tenim en l'honor i el respecte valors a preservar, sabem valorar fins i tot els nostres enemics, rivals o opositors, digueu-li com volgueu.

Sé que potser no els hi he fet cap favor amb aquest post. Però volia deixar clar que els respecto per la seva honestedat en el seu plantejament polític i treball des d'avall. I que em repugna que algú vulgui rebentar un espai que s'han guanyat a pols, suant-lo, anònimament, i que aquest algú ho faci des de la falsedat de la seva projecció mediàtica i aquest fastigós món que fa que fins i tot els que se les volen donar de “revolucionaris” es guiïn pels qui tenen més quota de pantalla abans de per qui està treballant al carrer anònimament.

A les CUP el que és de les CUP.

I arrieros somos, y en el camino nos encontraremos, perquè el projecte de les CUP està a les antípodes del meu. Però #respect

El RING OF FIRE que trobo a faltar en el procés

Que la majoria social que habilita l'impuls del procés és molt plural, que gràcies a aquesta pluralitat enorme existeix i que fins ara ha avançat consensuant els passos des d'aquest pluralitat és un fet.

Ho he escrit i reflexionat moltes vegades. Si el lideratge del procés fos homogeni i se sustentés en una majoria social clara, tot podria ser més fàcil, més operatiu. Però no és així i no val en absolut la pena lamentar-se'n. La majoria social només existeix perquè som capaços de sumar des d'Unió fins a les CUP, passant per CDC, ERC i ICV-EUA. A més a més ens sabem imprescindibles tots: si un dels partits que conformen aquesta majoria social se'n despengés, el procés quedaria tocat.

Els partits que conformen aquesta majoria social fins ara han donat mostres de maduresa i compromís. Van fer possible la declaració de sobirania al Parlament i han fet possible l'acord de data i pregunta. I això és el més important i el que hem de valorar.

No obstant, i a l'igual que reconeixem i aplaudim els mèrits, el compromís, també podem dir que ens fan patir molt, massa. Sempre estem amb un ai al cor per si algú es despenja d'aquesta unitat, per si no serem capaços d'arribar al següent pas amb el mateix nivell d'acord, etc.

Trobo a faltar, i molt, que tots aquests partits que estan compromesos des de la declaració de Sobirania i l'acord de data i pregunta, poguessin escenificar públicament un compromís més intens i estratègic.

Perquè sí, perquè malgrat tot, m'agradaria que totes aquestes forces polítiques, al costat dels principals agents de la societat civil catalana (ANC, Òmnium) compareguessin públicamentdavant el poble de Catalunya i diguessin alguna cosa similar a aquesta: “Els partits polítics i les organitzacions que avui compareixem volem fer públic el següent:

• el nostre país viu un moment històric. En som plenament conscients i ens conjurem per actuar, fins el final del procés, d'acord a la transcendència irrepetible del moment.

• Sabem que tots els partits i organitzacions que estem en aquest acord tenim tots els nostres legítims objectius, visions, etc sobre com ha de ser i funcionar la nostra societat. Els nostres projectes són fins i tot molt diferents, però d'acord amb el primer punt, és a dir, que assumim que estem en un moment històric, ens conjurem a prioritzar en la nostra activitat política tot allò que ens uneix: la celebració d'una consulta per donar veu al poble sobre el futur de Catalunya i la construcció d'un nou estat.

• Renunciem, en aquests mesos que falten fins el 9 de Novembre i els que seguiran a la consulta fins que es concreti el resultat que en surti, al tacticisme partidista. Això obliga al govern, als partits que donen suport al govern i a l'oposició. Conscients dels dos punts anteriors (el moment històric i el nostre compromís per centrar la nostra activitat en allò que ens uneix), ens conjurem a obrir un parèntesi polític en el que és el normal funcionament de les nostres institucions i les nostres legítimes visions diferents sobre aquest funcionament, les polítiques a impulsar, etc.

• Actuarem, de facto, com un govern de concentració. El Govern accentuarà el seu caràcter tècnic i de transició i se centrarà en mantenir en correcte funcionament tota la maquinària administrativa, a atendre les necessitats més immediates dels nostres ciutadans, a fer tot el que calgui per fer possible la consulta del 9 de Novembre i a bastir totes aquelles estructures d'estat que necessitem impulsar en un procés d'aquesta naturalesa. El Govern procurarà fer partíceps totes les forces polítiques de les decisions de major relleu. I l'oposició es compromet a cooperar críticament en totes aquestes decisions i a no fer bandera de debats sectorials, tant perquè existeix un compromís de postposar-los fins finalitzar el procés, com perquè som conscients que tot allò que esdevingui un element de desgast entre les forces que impulsem el procés, no és positiu.

• Som plenament conscients que el procés que impulsa el poble de Catalunya, i del qual nosaltres -els signants- només en som gestors privilegiats, només ens té a nosaltres perquè arribi a bon port. Som plenament conscients que ho tenim tot en contra: l'estat espanyol, tot l'establishment (català i espanyol), la majoria mediàtica i fins i tot la comunitat internacional. Som plenament conscients que no podem esperar res que no surti de nosaltres, que no siguem nosaltres.

• Davant d'això, ens conjurem a enfortir aquest “nosaltres”. Manifestem el nostre compromís en fer d'aquest “nosaltres” tan plural, un nosaltres sòlid i operatiu. Manifestem que som plenament conscients de la diversitat de la societat catalana i ens conjurem a convertir-la en el principal patrimoni del nou estat. Tot el que fem i tot el que volem té un fonament polític i social que transcendeix el procés i els seus agents: som un sol poble.

• Som plenament conscients de l'excepcionalitat democràtica que tot plegat ens planteja. L'assumim com un mal menor. L'assumim amb el convenciment que el dret a decidir implica una revolució democràtica sense precedents en el nostre país, de la que ja mai no en podrem ni voldrem defugir. Assumim aquesta excepcionalitat amb el convenciment que el país que en surti d'aquest procés el construirem entre tots, des de la radicalitat democràtica.

• Ens conjurem a, un cop finalitzat el procés, convocar immediatament unes eleccions constituents, que tinguin per objectiu redactar una constitució que sigui un reflex de la radicalitat democràtica que ens ha permès impulsar el procés, que sigui respectuós amb totes les visions sobre la societat que confluiran en el nou Parlament i que habiliti un nou país democràticament robust i plural.

Si s'aconseguís una cosa així el nostre procés hauria donat un salt endavant espectacular. Hauríem constituït un autèntic RING OF FIRE que garantiria el blindatge del procés. Impenetrables a les "agressions" externes, però conservant la pluralitat interna.

Crec, a més, que tampoc no hauria de costar tant arribar-hi, a un acord d'aquesta naturalesa. Al cap i a la fi, tots els partits que estan en l'acord de data i pregunta -excepte la CUP- han participat del Govern de la Generalitat Autonòmica en aquests darrers 10 anys. La situació del país és responsabilitat, para lo bueno y para lo malo, de tots: de CiU, d'ERC i d'ICV-EUA. Cap d'aquests partits es pot fer el boig en relació a com està el país. Es tracta de no convertir aquesta situació, que és crítica, en una disputa demagògica del “que si tu que si yo, que si yo que si tu...”.

No es tractaria en cap cas d'enganyar ningú, i menys als propis votants. Es tractaria de fer-los partíceps d'un acord històric, de conformar un govern tan tècnic com sigui possible i de no caure en les temptacions partidistes de desgast i retret mutu entre els partits que estan en el consens de la data i la pregunta.

De la mateixa manera que es tractaria de deixar meridíanament clar que immediatament finalitzat el procés, hi haurà eleccions constituents, que ens permetran dotar-nos d'una Constitució consensuada a partir de la qual desplegar el necessari joc de partits.

Tot i que cada dia penso en l'important que seria blindar un acord així, sóc del tot pessimista que el puguem assolir. El tacticisme encara pesa massa. I percebo, en algunes forces, dubtes sobre tot plegat, que els fan reaccionar a la defensiva, fent-se valer intentant posar el Govern contra les cordes dia sí, dia també o intentant desgastar, fins i tot mesquinament, altres forces que estan en aquest consens sense el qual no hi hauria res. Si tots ens deixem anar i ens dediquem a fer bandera del que ens separa, de les nostres diferències, estem perduts.

Crec que ja hem identificat amb claredat, tots plegats, que la principal amenaça pel nostre procés som nosaltres mateixos. Que en algun dels revolts que tindrà el camí la caguem, no sapiguem estar a l'alçada, ens perdi l'estètica o el tacticisme.

L'altra cara és que si ens sorprenem a nosaltres mateixos i som capaços de mantenir ni que sigui aquesta precària, però eficient, unió assolida amb la data i la pregunta, el procés gaudirà de bona salut.

Tanmateix, insisteixo, reclamo, que aquestes forces polítiques i socials siguin més ambicioses i estableixin un RING OF FIRE que blindi el procés fins el final i davant qualsevol contingència. Por pedir que no quede...