Sobre la molt interessant Enquesta GESOP per a El Periódico

(no he resolt encara el debat intern que tinc, la meva reflexió, sobre tancar aquest blog, així que mentre no “la tanco”, en un sentit o un altre –decideixi el que decideixi us explicaré les motivacions-, seguiré fent alguns articles i reflexions que em semblin interessants, com aquesta d’avui de l’enquesta del Periódico).

El Periódico ha fet públics els resultats d’una enquesta político-electoral que ha realitzat GESOP, després de la trencadissa del Govern. No acostumo a fer anàlisis d’enquestes de mitjans de comunicació, perquè normalment mai faciliten la informació mínima per poder analitzar neutralitzant possibles biaixos.

Però aquesta enquesta GESOP per a El Periódico, tot i no tenir accés a tota la informació que m'agradaria, sí que proporciona un nivell mínim d’informació que ens permet “neutralitzar de biaixos” els principals “debats” en els que està sumit o podríem dir empastifat el nostre país. I, a més a més, és la primera enquesta després de la trencadissa, pel que resulta encara més interessant d’analitzar.

Quan em poso a escriure l’article no tinc accés al record de vot de la mostra, de manera que no podem identificar possibles biaixos mostrals des d’aquest punt de vista. Però les dades de la intenció directa de vot i de la fidelitat de vot a les diferents formacions, així com dels possibles transvasament de vot fa que la projecció de vot que efectua GESOP per a El Periódico sigui bastant creïble, fonamentada, amb correcció de possibles biaixos mostrals.

Tot i que el titular sigui que els independentistes seguirien tenint la majoria i que el PSC incrementaria el seu avantatge, com a partit guanyador, en relació al segon, a ERC, per a mi el titular, el que d’una manera més clara i contundent visualitzo, és que estem davant un escenari polític de gran estabilitat.

Totes les variacions de vot de les diferents formacions són tan petites que totes estan dins dels marges d’error de l’enquesta. Totes excepte una, la de C’s, que amb un 1,1% d’intenció de vot directe, amb només un 29,4% de vot fidelitzat, amb més d’un 30% d’antic votant que ja ha decidit votar altres... és evident que els aboca a desaparèixer. És la dada més segura de totes. C’s a Catalunya les properes eleccions desapareixerà definitivament del mapa polític.

Dit això, és a dir, deixant de banda aquesta excepció de C’s, per a la resta de formació polítiques les variacions són tan petites que estan totes dins del marge d’error mostral. Així doncs l’evidencia tan clara, tan sòlida, que proporciona l’enquesta, de la gran estabilitat del panorama polític del país, és la més important informació, aportació, que ens fa. Sobretot perquè l’evidència clara d’aquesta estabilitat del panorama polític la tenim després de la greu crisi de Govern que hem tingut, amb la sortida de Junts del Govern.

Les intencions de vot de les diferents formacions es mantenen força sòlides, i els fluxos de votants entre partits gairebé s’acaben compensant els uns als altres.

Podríem tenir el dubte, raonable, de si la crisi de govern hauria afectat les opcions d’ERC o de Junts, però la realitat és que l’afectació és absolutament mínima, i tant ERC com Junts, i també la CUP, es mantenen en unes posicions electorals molt sòlides en relació al resultat del 14F.

Per exemplificar això que dic, podem veure com ERC té una fuga de vot decidit cap a Junts del 5,3%, però que a la seva vegada Junts té una fuga de vot cap a ERC del 4,3%. És a dir, que es neutralitzen entre elles.

De fet sobre canvi de vot ja decidit o possible, el que ara mateix pot tenir un major impacte, tot i que –pel que veurem- molt limitat, és el que passarà amb els votants de C’s. Com hem vist només un 29,4% dels votants de C’s del 14F tenen ara mateix decidit seguir votant a C’s. Això els condemna, directament, a la desaparició, perquè un 34% dels votants C’s del 14F a hores d’ara ja han decidit votar altres formacions: un 17% a VOX, un 8,5% a PSC i un 8,5% a PP. Com s’acabi distribuïnt el 26% de vot C’s del 14F que ara no té decidit a qui votar pot o fer més grossa la majoria amb la que el PSC sembla estar abocat altra vegada a guanyar les eleccions, o a impedir que VOX retrocedeixi. Veurem.

L’increment d’indecisos:

Més enllà de l’estabilitat que evidencia l’enquesta en relació a l’actual panorama polític, l’altra qüestió més rellevant que hi podem veure és l’increment del vot indecís que veiem a totes les formacions polítiques.

I no, no és contradictori un escenari d’estabilitat amb un escenari amb un increment del % de votants indecisos. No ho és per moltes raons:

• Perquè la indecisió més rellevant pràcticament afecta totes les formacions: el PP té un 35,3%, Junts un 28,4%, ERC un 26,2%, C’s també un 26,2% i VOX un 23,7%. La indecisió més baixa la trobem al PSC, amb només un 9,3%, seguits dels Comuns, amb un 15% i de la CUP amb un 19,2%

• Perquè el vot indecís gairebé mai s’acaba decidint tot ell en un mateix sentit de vot. Així un % de vot indecís del 20% en un partit mai, o gairebé mai, no s’acabarà decidint en un mateix sentit, sinó distribuint en uns % similars al vot decidit que ja pugui tenir aquell partit: 5% cap al partit X, 6% cap al partit Y, 4% cap a altres i 5% cap a l’abstenció (per posar un exemple). Les úniques excepcions, que per això he estat dient això del “gairebé mai” les trobem amb el vot ocult, fet que només trobem, en el nostre escenari polític, cap a les formacions d’ultradreta. Així p.ex. el vot indecís de C’s pot estar amagant, per vot ocult, vot a VOX. Això ja ho hem vist en moltes enquestes. En la resta de formacions això no passa mai.

Tanmateix, cal ressaltar que estem davant un molt alt percentatge de vot indecís. És una xifra molt poc habitual, i que ha augmentat força en relació a anteriors enquestes electorals. Si això és així per a la majoria de formacions polítiques i de tots els àmbits, en les independentistes, per poc habitual en situacions prèvies, és singularment rellevant de tenir en compte. 

El 28,4% de vot indecís a Junts, el 26,2% a ERC i el 19,2% a la CUP són xifres que rarament s’havien donat. És evident per tant que hi ha una part molt significativa del votant independentista, que podríem resumir en 1 de cada 4, en un 25%, que expressa la seva insatisfacció amb l’actual situació en forma de posicionament de vot indecís davant unes eleccions.

Tots els partits polítics independentistes farien bé de no ignorar aquesta dada, perquè els afecta a tots, i de reflexionar sobre la desafecció que representa.

Però aquesta dada a qui de fet més interpel·la, més hauria de fer reflexionar, és a l’ANC i la seva proposta GROENLÀNDIA per impulsar una quarta candidatura independentista, això que abans foren les Primàries i ara li diuen llista cívica.

Pot tenir espai electoral, aquesta nova proposta electoral de l’ANC per fragmentar encara més l’espai electoral independentista?

Doncs sí, sí que el pot tenir. En termes demoscòpics i de projecció electoral, una nova formació política a l’espai independentista, com la que vol impulsar l’ANC es podria moure entre el 15% i el 20% de l’actual vot independentista, del vot independentista que ara tenen Junts, ERC i CUP.

Sí, és evident que l’actual insatisfacció, confusió i divisió en el vot independentista podria alimentar, en un escenari de màxims favorable a les primàries o quarta llista de l’ANC, entre uns 200 mil i 270.000 vots. Aquesta impactant xifra requeriria, això sí, que la immensa majoria del vot indecís que ara tenen Junts, ERC i CUP apostés per la nova proposta electoral de l’ANC.

Si l’ANC canalitzés aquest vot ara indecís el panorama polític independentista el seguirien liderant, en nombre de vots, en representativitat, ERC i Junts, amb gairebé un milió de vots més que les primàries-quarta llista-llista cívica de l’ANC que, això sí, podria superar en vots a la CUP.

Així doncs el panorama polític independentista incrementaria la seva fragmentació, amb aquest 4 espai polític, i tot i poder mantenir el vot total, amb tota probabilitat el conjunt de l’independentisme perdria representació al Parlament, per l’efecte de la Llei d’Hondt en els processos electorals, que penalitza la dispersió de vot, fet que faria saltar cap al PSC restes de vot independentista generat per la fragmentació.

Quan dic que l’ANC és la major interpel·lada per unes dades així, tan clares com les que evidencia l’enquesta GESOP ho dic perquè tota la seva formulació política i electoral d’aquestes primàries-quarta llista-llista cívica del projecte GROENLÀNDIA de l’ANC es basa en negar als altres, en negar la resta de formacions polítiques de l’espai independentista, convertint-les en el seu únic enemic a batre, enemic electoral, en el que concentrarien tots els seus atacs. Cap proposta política, cap estratègia. La proposta ANC només pot tenir èxit si des del minut 1 es dedica a atacar sense pietat a ERC, Junts i CUP, negant-los-hi la condició de vot independentista.

La fragmentació a la que això abocaria el moviment independentista no l’hem vista mai. I si amb 3 forces polítiques ja veiem com de complicades són, no costa gaire imaginar com d’impossibles serien amb un quart agent l’única estratègia del qual és la d’atacar als altres 3.

Hi ha, al final de tot això, una altra pregunta que s’hauria de fer l’ANC, tot i que ja sé que això en aquesta estratègia GROENLÀNDIA és un brindis al sol, o a la lluna, o a tots dos. 

Imaginem que l’actual escenari desemboca en aquest nou escenari electoral en el que l’ANC arreplega, aquests màxims de màxims i obté 270.000 vots i entre 8 i 12 diputats. Què farà, llavors, l’ANC?  

Perquè és clar, si se’ls havia de votar a ells perquè la resta no eren independentistes, es posaran a pactar amb els no independentistes que ha convertit en els seus grans enemics? O es quedarà al Parlament reivindicant que són l’única força independentista, que l’independentisme només són els seus 270.000 vots i els seus 8-12 diputats?

Aquesta, de fet, pot se l’única i més decisiva aportació de l’operació GROENLÀNDIA de l’ANC: fer saltar pels aires la legitimitat democràtica de l’independentisme, volent reivindicar l’1-O el que faran serà dinamitar-lo, perquè tota la seva existència, tot l’èxit de l’operació GROENLÀNDIA es basa únicament en negar la condició d’independentistes als que no els hi donin suport. ERC, Junts i CUP conservaran el 80-85% del vot independentista, i l’ANC com a molt tindrà el 15-20% del vot independentista. Serà l’orgull de la residualitat i del testimonialisme, perquè evidentment negaran que el 80-85% del vot independentista sigui independentista. 

Resumint: l'enquesta GESOP evidencia una gran estabilitat en l'escenari polític. Però també evidencia un increment del vot indecís. En el cas de l'independentisme és evident la frustració, desconcert i divisió de l'actual situació política al país l'alimenta. El projecte GROENLÀNDIA de l'ANC busca obrir-se un forat en aquesta situació, convertint l'actual divisió en una fractura. El projecte GROENLÀNDIA de l'ANC pot, en aquest escenari, promovent la fractura com a única estratègia, arribar a assolir el 15-20% dels vots independentistes. En qualsevol cas ERC i Junts seguirien representant el gruix de l'independentisme, amb més d'un milió de votrs més que GROENLÀNDIA de l'ANC. Però el projecte GROENLÀNDIA, que es basa en negar la condició d'indepes als que no li donin suport, acabaria residualitzant l'independentisme, disputant-se amb VOX ser l'opció política amb menys representació. Mentre que la resta de l'independentisme no independentista d'acord a GROENLÀNDIA-ANC podria perdre la majoria parlamentària per la dispersió de vot i efecte Llei d'Hondt, facilitant a l'unionisme la seva visualització com a majoria democràtica, posant punt i final al procés independentista, perdent la legitimitat democràtica guanyada l'1-O i abocant el país a ser governat per aquesta majoria unionista. Quins grans estrategues, aquests Zombies de l'ANC que han parit aquesta estratègia GROENLÀNDIA de noves primàries-quarta llista-llista cívica

 

 

GROENLÀNDIA (sobre l'estratègia ANC de Quartes llistes -llistes cíviques-, Conferències i altres)

Els Zombies van ser una banda mítica –i fugaç- de la movida madrilenya, de la música dels 80s. Un tema seu, Groenlàndia, esdevingué icònic, i des de sempre forma part de qualsevol recopilació de música de l’època.

A mi és un tema que sempre m’ha agradat, per més que sempre hagi estat difícil d’interpretar... però sempre hagi estat un tema divertit, que ens enganxava des del surrealisme de la seva lletra, sense cap necessitat de connexió més enllà d’una flipada.

Ara és una imatge, és una descripció, és un relat, dels temps que ens toquen viure a l’independentisme.

Singularment aquella estrofa del GROENLÀNDIA que fa:

Todas las secuencias
Han llegado a su conclusión
El tiempo no puede esperar

Atravesaré el mundo
Y volando llegaré
Hasta el espacio exterior

No me la puc treure del cap cada cop que per les xarxes veig una notícia d’això de l’ANC de fer una Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista...

Diu l’ANC: “Com sabeu, des de l’Assemblea Nacional Catalana hem estat defensant  la necessitat de superar ja l’autonomisme i la dominació espanyola a través d’activar la Declaració d’Independència el segon semestre de 2023, coincidint amb la presidència espanyola de la UE. Un moment on tots els focus estaran sobre l’Estat espanyol, el que afebleix dràsticament la seva capacitat repressiva.

Amb aquest horitzó i a tot estirar fins el 2025, volem conformar una nova aliança civil i institucional, que ens permeti superar els errors del 2017 i poder fer efectiva,  desplegar i defensar una declaració d’independència, encara legitimada pel referèndum del 1 d’octubre i també per la majoria democràtica independentista votada al Parlament de Catalunya.

Ara bé, un escenari d’aquesta magnitud no es pot improvisar, i és en aquest sentit que convoquem una conferència ciutadana i d’entitats per la independència. Volem definir col·lectivament quines són les actuacions necessàries a realitzar per part de les institucions i el moviment social, i quins són els compromisos que plegats assumim com a moviment per la independència per fer-les realitat.”

Sí, com cantaven els Zombies “Todas las secuencias, han llegado a su conclusión, el tiempo no puede esperar”, per això l’ANC defensa activar la Declaració d’Independència el segon semestre del 2023, o sigui, d’aquí un any, més o menys.

Tenir una data ja fixada per l’ANC unilateralment, sense encomanar-se ni parlar-la ni consensuar-la amb ningú, i dir, alhora, que “un escenari d’aquesta magnitud no es pot improvisar” és absolutament Groenlàndia dels Zombies, quan canten “atravesaré el mundo y volando llegaré hasta el espacio exterior”

La Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista de l’ANC permetrà “atravesar el mundo, volando” i arribar “hasta el espacio exterior”, és a dir, a fer efectiva, el segon semestre del 2023, la Declaració d’Independència.

Perquè és clar, els Zombies van titular la seva coferència, perdó, la seva cançó, “Groenlàndia”, però de Groenlàndia només deien que hi buscarien a qui buscaven, però a l’igual que el buscarien a molts altres llocs:

“Y yo te buscaré en Groenlandia
En Perú, en el Tibet
En Japón, en la isla de Pascua

Y yo te buscaré en las selvas
De Borneo, en los cráteres
De Marte, en los anillos de Saturno”

L’ANC, com els zombies, vol arribar al espacio exterior, i per això volen buscar des de Groenlàndia fins al Perú o al Tibet, quan diuen això de que “convoquem una conferència ciutadana i d’entitats per la independència. Volem definir col·lectivament quines són les actuacions necessàries a realitzar per part de les institucions i el moviment social, i quins són els compromisos que plegats assumim”.

Tenim una data, segon semestre 2023, com els zombies tenien un objectiu, arribar al espacio exterior. La resta, música. Jo em pensava que la lletra de Groenlàndia dels Zombies era la més flipada que mai havia escoltat, però l’ANC amb això de la Conferència s’està superant.

No sabem quines són les actuacions necessàries a realitzar... però ja tenim una data.

Escolti, i si les actuacions necessàries a realitzar no es poden culminar abans de la seva data? Res, no intoxiqui, perquè a l’ANC tenim molt clar que volant arribarem fins a l’espai exterior.

Però Groenlàndia és un tema icònic també per altres motius. Els que l’han estudiada diuen que “La canción, con una letra calificada en ocasiones de surrealista, narra la búsqueda del amor en los lugares más variopintos, incluidos la isla de Groenlandia o los anillos del planeta Saturno.

Según declaraciones del propio autor, Bernardo Bonezzi, sin embargo, esa búsqueda reiterada a lo largo del tema, no se refería al amor, sino al propio sentido de la vida”.

Clar, què busca l’ANC amb aquesta conferència?. Podríem pensar que fer la independència, l’amor. Però potser la realitat és que l’únic que busquen és trobar sentit a la seva vida, existència, com a ANC, convertint-se en un partit polític.

L'ANC va néixer com a entitat cívica, plural, oberta a tothom i amb l’objectiu de mobilitzar el país per fer possible la independència. Va néixer amb el convenciment de ser un espai per a tothom, que ajudés a fer arribar la idea de la independència fins l’últim racó del nostre país, i per liderar una mobilització ciutadana que empenyés i acompanyés la resta d’agents del moviment independentista, en aquest procés per fer la independència.

La mobilització de l’Onze del 2012 i la Via Catalana del 2013 són els dos grans èxits, espectaculars, excepcionals, que liderà l’ANC i que van ser decisius, al nostre país, per arribar a l’1-O del 2017.

Però el 2019 l’ANC, com els Zombies, van entrar en una crisi d’identitat, i van començar a fer coses estranyes, buscant trobar sentit a la seva vida. Uns, els Zombies, buscaven a Groenlàndia i a l’Illa de Pasqua, uns altres, l’ANC, buscaven entrar en el mercat electoral, convertir-se en un actor més de l’escenari polític electoral, a través de les Primàries.

Les Primàries que va promoure l’ANC varen ser un fracàs absolut. No aconseguiren res, en termes d’obtenir suport, representació... Només van aconseguir dinamitar les opcions de tenir alcalde independentista a llocs com Barcelona.

I per a sorpresa de tots, quan pensàvem que després del fracàs de les Primàries l’ANC hauria superat els seus dubtes sobre el sentit de la vida, de la seva existència, el que ens trobem és aquesta Groenlància de la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista, amb l’únic objectiu d’impulsar una “llista cívica” per concórrer a les eleccions, és a dir, per convertir l’ANC en un moviment electoral, en una nova opció electoral, i enfrontar-se així a les altres forces polítiques electorals.

És així, és en aquest moment, que l’ANC de Groenlàndia de sobte es transforma en un himne punkarra de la movida, que cantaven els Siniestro Total: “Y bailaré sobre tu tumba”.

Així, quan l’ANC “considera que els tres partits independentistes no representen una opció clarament independentista” i que per tant “una llista cívica seria l'única opció netament independentista”, el que està fent l’ANC és, en relació a les altres forces polítiques en les que fins ara s’ha estructurat l’independentisme, és que, en relació a totes elles, com cantaven Siniestro Total:

Te mataré con mis zapatos de claqué
te asfixiaré con mi malla de ballet
te ahorcaré con mi smoking
y morirás mientras se ríe el disc-jockey

Y bailaré sobre tu tumba

Te degollaré con un disco afilado
de los Rolling Stones, o de los Shadows
te tragarás la colección de cassettes
de las Shan-Gri-Las o de las Ronettes

Y bailaré sobre tu tumba

Perquè en aquesta búsqueda de Groenlàndia per trobar sentit a la seva existència, vida, l’ANC només hi haurà trobat presentar-se a les eleccions convertint les altres tres forces polítiques fins ara independentistes, en els seus enemics a batre. L’ANC vol degollar les altres forces independentistes, convertir en enemics tots els que no se sumin a la seva Groenlàndia, i així bastir una estratègia política amb un únic objectiu: poder ballar sobre la tomba dels altres moviments polítics independentistes. Perquè segons la Groenlàndia que porta al Siniestro Total a l’ANC, només els que facin el que l’ANC digui, podran ser considerats independentistes. Així, qui no ho faci, serà un enemic de la independència, l’enemic a combatre, fins matar-lo políticament, i així poder-ho festejar cantant “y bailaré sobre tu tumba”.

Només qui acompanyi l’ANC a Groenlàndia podrà ser considerat independentista. I qui no l’acompanyi ja sap quin serà el seu destí: ser liquidats per poder ballar sobre la seva tomba.

I així, segons ANC, ja serem independents, sense cap mena de dubte, la llista cívica, la llista Groenlàndia seria la guanyadora. I ja seríem independents, ja ho tindríem fet.

Tanmateix, a la vista del monumental fracàs de l’ANC, amb idèntics arguments als d’ara, amb tota la pallassada aquella de les Primàries, és inevitable que ens vingui al cap un altre dels grans temes de “la movida”, de la mítica Alaska, aquell “A quien le importa lo que tu digas, a quien le importa lo que tu hagas...”

Mirem les dades:

Segons la Presidenta de l’ANC: “En aquests moments hi ha molts independentistes que no veuen cap opció que porti a la independència. Hi va haver molta abstenció a les últimes eleccions. Molta gent no sap a qui votar.”

Doncs bé, fora de la Groenlàndia de la llista cívica de l’ANC la realitat, d’acord a les dades del CEO (neutralitzades de cap possible biaix, per tant plenament fiables), ara mateix, en relació al vot del 14F a ERC, Junts i CUP:

• Només un 0,5% dels votants d’ERC, un 0,5% dels de Junts i un 0% dels de la CUP volen votar altres opcions que no siguin les d’ERC, Junts o CUP.

• Pel que fa a la indecisió, tampoc amaga cap mínima opció de que unes noves primàries, quartes opcions o com se li vulgui dir, tingui cap opció. Només un 6,3% dels votants ERC, un 4,8% dels de Junts i un 2,1% dels de la CUP ara mateix es mostren indecisos. Són xifres molt baixes i que, a  més a més, evidencien menys indecisió a l’independentisme que a l’unionisme, que té un 6,3% d’indecisos al PSC, un 7,8% a C’s o un 3,4% als Comuns.

• Pel que fa a que el votant indepe s’abstingui, les dades també són concloents:

Només un 1,6% dels votants d’ERC i dels de Junts i un 1,1% dels de la CUP diuen ara mateix que no votarien. Aquests percentatges tan petits, tots dins del marge d’error, són irrellevants. No tan irrellevant seria, per contra, el 3,4% de votants dels Comuns que ara diuen s’abstindran.

• I, ja per acabar, sobre la insinuació que l’abstenció les últimes eleccions, les del 14F, en relació a les del 21D, per intentar “colar” que Groenlàndia està a l’abstenció indepe d’aquelles eleccions, doncs, sincerament, no cola.

Les eleccions del 14F 2021 van estar marcades per la pandèmia del Covid-19. I sí, hi va haver una important abstenció, però per la pandèmia, no per causes polítiques. Així tenim que l’independentisme va tenir una abstenció de 713.296 vots però que la de l’unionisme fou molt superior, de 892.130 vots.

Que a l’independentisme ara mateix hi ha molta frustració, desconcert, emprenyamenta... això és innegable, és una evidència.

Que l’estratègia Groenlàndia de l’ANC amb l’únic objectiu de ballar sobre la tomba de les altres formacions polítiques independentistes, negant-les, ens pugui portar enlloc, més enllà d’una flipada descomunal de discurs, per alimentar la divisió i l’enfrontament entre independentistes, doncs ja ho vam veure amb les Primàries: fracàs, irrellevància i únicament fer el joc a l’unionisme. 

P.S.: he obert un període de reflexió sobre la continuitat d'aquest meu blog Dies de Fúria. Tot el que està passant m'empeny a tancar-lo. Em supera tant tot el que està passant... Amb aquest article he trencat una mica el silenci que volia mantenir fins prendre la decisió. Hi seguiré rumiant i sigui quina sigui la meva decisió, evidentment us l'explicaré, la compartiré amb tots els que heu estat els meus lectors habituals. Us ho dec!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La meva reflexió (i vot) al voltant de la consulta de Junts sobre la continuïtat al Govern (article a ritme d’Alaska “A quien le importa lo que yo diga”...)

Aquest dijous i divendres les bases de Junts tindrem l’oportunitat de votar en una consulta interna al voltant de la continuïtat de Junts al Govern de la Generalitat. Les opcions són clares: es pot votar Sí a continuar al Govern i es pot votar NO, per sortir del Govern.

En tant que afiliat a Junts, que no militant, tindré l’oportunitat de participar a la consulta, de votar. Us haig de dir que em fot una mandra terrible, però que hi participaré. Mai s’hauria d’haver arribat a una situació així, però s’hi ha arribat.

Els que em seguiu en aquest blog sabeu que fa molts i molts anys que escric compartint les meves reflexions, els meus posicionaments, en relació a tot. La tasca de tots aquests anys reflexionant sobre el país, la situació política, el moviment independentista, les enquestes, les diferents dades... fa que molta gent em consideri un “analista polític”. No tenia aquesta pretensió quan vaig començar a escriure al blog, perquè l’únic que volia era compartir amb qui em volgués llegir el meu pensament, les meves idees. I fer-ho sempre des d’una posició honesta, és a dir, des de la sinceritat, des de l’experiència personal, des de la reflexió pròpia, des de l’absoluta llibertat i sense amagar mai el meu posicionament. Crec que quan comparteixes reflexions, però amagues el teu posicionament o motivacions, no s’està sent prou honest amb el lector. Per això jo sempre vaig de cara i davant les diferents circumstàncies, no amago mai el meu posicionament. He estat afiliat a ERC, a Reagrupament i ara a Junts. He votat moltes diferents opcions, des d’Herri Batasuna a europees fins Convergència i Unió en autonòmiques i europees, passant, evidentment per moltíssimes vegades a ERC, però també en ocasions a ICV-EUA (a les municipals a Cornellà de Llobregat). I també, evidentment, el dia que amb més orgull he votat, a Junts pel Sí.

Tot això ho dic només perquè crec que sempre s'ha de ser transparent amb el posicionament personal. Podria anar opinant i escrivint sense “mullar-me”, fent-me el neutral, per tenir una major incidència, per semblar dir les coses des d’una posició per sobre del bé i del mal. No. Escric des de l’absoluta llibertat, des de la reflexió únicament personal, però no amago els meus posicionaments.

I sí, des de la seva fundació que em vaig afiliar a Junts per Catalunya. No participo en res, és a dir, no en sóc el que es considera un “militant”, perquè faig zero vida de partit. Però hi estic afiliat. I com a afiliat votaré en aquesta consulta interna sobre la continuïtat de Junts al Govern.

om a afiliat aquest matí he rebut un mail amb un comunicat de la Sindicatura electoral de Junts, tramès a tots els afiliats, en el que deia: “la Sindicatura Electoral acorda instar les persones que ocupen càrrecs interns, els òrgans col·legiats inclosos els unipersonals i els representants a les institucions, s’abstinguin d’utilitzar aquests càrrecs per afavorir qualsevol de les opcions de la consulta i es mantinguin neutrals.”

No ho he entès. Per a mi hauria de ser tot el contrari, que els càrrecs electes, que han estat escollits pels afiliats per liderar, siguin transparents i puguin explicar sense problema, el seu posicionament i les seves motivacions.

Així doncs, si els líders del partit s’han de mantenir neutrals, he pensat que això ens porta als afiliats de base a explicar com ho veiem i que ens impulsa o motiva a decidir el nostre vot. I aquí estic, escrivint aquest article.

(també us haig de dir que és potser un dels articles que més mandra m’haurà fet escriure. Entre d’altres coses perquè des que m’he decidit a fer-ho, a escriure’l, no em puc treure del cap la mítica cançó d’Alaska del “A quien le importa lo que yo diga....?”). No sé a qui pot importar el que jo digui sobre aquesta consulta, però aquí teniu les meves reflexions i conclusions

D’ENTRADA

D’entrada m’agradaria compartir tres reflexions diferents, sobre coses diferents:

• La primera és que crec mai no s’hauria d’haver arribat a la situació en la que ara estem, i que ha motivat aquesta consulta. Mai no s’hi hauria d’haver arribat, però s’hi ha arribat, i s’hi ha arribat perquè tot i que segur tothom hi tingui part de responsabilitat, que tothom hi hagi contribuït, el cert és que hi ha una força tractora, motriu, que està molt pel damunt de tota la resta, que ella sola ens hi hauria portat, i aquesta força tractora l’arrosseguem des de l’endemà de l’1-O, i més concretament des de les eleccions del 21D del 2017, i s’ha mantingut en ple funcionament motor fins ara. Aquesta força motriu de l’actual situació és l’estratègia d’ERC de prioritzar l’hegemonia de partit pel damunt de qualsevol altre objectiu polític. A la seva vegada, l’estratègia d’ERC per assolir aquest objectiu central passa per un canvi total de les seves aliances, de les aliances que ens havien dut a l’1-O, blindant un acord estratègic amb els Comuns i situant el PSC com a aliat tàctic en un posicionament polític i estratègic pensat per aplicar-se des del municipi més petit del nostre país, a tots els Ajuntaments, al Govern de la Generalitat i al Gobierno de EspaÑa. Una macroaliança de suports mutus així garantiria una hegemonia gairebé absoluta, i impossibilitaria cap alternativa, fet que facilitaria el segon gran objectiu estratègic d’ERC: residualitzar al màxim l’espai polític que representa Junts. Però ni el resultat de les eleccions del 21D ni el de les del 14F no els ho va permetre executar. Junts va guanyar el 21D i el 14F, tot i guanyar ERC, van quedar gairebé empatats amb Junts. Junts no s’havia enfonsat i en una situació així, i tal i com estava el país, executar el pla i excloure directament Junts, per pactar un Govern amb els Comuns, amb suport extern del PSC... hauria pogut comportar un desgast que no van voler córrer el risc de tenir.

Però el temps ha passat i a ca n’ERC, sobretot a ca n’Oriol Junqueras, la situació se’ls hi fa insostenible. Per això han precipitat aquesta crisi de Govern i ho han fet, s’ha de dir, magistralment, situant a Junts com els responsables de la situació i de la decisió. I aquí estem, a les portes d’una situació que sempre ha estat la volguda per ERC, per executar la seva aliança blindada amb els Comuns i aliança amb PSC i garantir-se així una absoluta i comfortabilíssima hegemonia política per a les properes dècades.

•  La 2a qüestió és que, després d’haver dit que mai hauríem d’haver arribat aquí, però hi som, és on som. I us haig de dir que la manera com des de Junts s’ha gestionat la situació m’omple d’orgull, perquè la trobo extraordinàriament valenta, honesta i exemplarment democràtica. En una decisió sense cap precedent en el nostre país, des de Junts s’ha cregut i s’ha apostat per la democràcia interna. Junts ja va néixer volent superar els mecanismes de tota la partitocràcia del nostre país. I aquesta consulta sobre la continuïtat al Govern, en la que hi podem participar tots els afiliats, trobo que marca un abans i un després de la democràcia interna a les formacions polítiques del nostre país. És una decisió extraordinàriament valenta. És una decisió inèdita al nostre país, sense cap precedent, que una formació política convoqui una consulta així, sobre un tema tran transcendent, oberta absolutament a tots els seus afiliats, en comptes de prendre la decisió en un despatx, que és el que fins ara havia fet tothom, tots els partits.

Des d’ERC i tot el seu entorn la reacció ha estat de desconcert i por, per la manera com això els deixava amb les vergonyes a l’aire, del seu funcionament de presa de decisions a dit, per un únic dit. Per això la seva reacció ha estat dir que fer la consulta era “dimitir” de les obligacions de la direcció del partit, que evidenciava la divisió, que Junts no és de fiar, que no s’aclareixen, etc.

Doncs no, Junts ha estat molt valent de, arribats a aquest punt al que no s’hauria d’haver arribat mai, exercir, com mai s’havia fet, la democràcia interna i permetre siguem els associats els qui prenguem aquesta transcendent decisió.

•  La tercera qüestió que en aquesta reflexió zoom sobre la consulta, abans d’entrar al que serà el meu vot i els motius del vot, és que tots els afiliats de Junts hem d’estar molt orgullosos d’aquesta consulta, que evidencia que Junts és una proposta política nova, sense cap vici de les que encara ara caracteritzen la resta de formacions polítiques i que situa la democràcia interna no com una propaganda, sinó com una realitat única. Davant d’això, la tercera qüestió clau en la consulta que comença demà és que tots els afiliats acceptem lleialment el resultat de la consulta, sigui quin sigui. El vot Sí i el vot No tenen arguments a favor i en contra, i dijous i divendres votarem amb llibertat, els afiliats, tots, serem els que prendrem la decisió. Ningú pot saber a hores d’ara, si guanyarà el Sí o si guanyarà el No, però el que ha de quedar molt clar és que tant el Sí com el No s’emparen en els objectius fundacionals de Junts, en la seva proposta política. Els afiliats tenim visions diferents sobre el que cal fer ara, sobre el que més convé o sobre el que pot ser menys dolent, però tots compartim uns mateixos objectius i una mateixa estratègia política, ni que, com ara, admeti expressar-se tàcticament des de formulacions no coincidents, discrepants, com és  aquesta de continuar o no al Govern.

No sé què votaran els meus companys. No sé si votaran com jo o diferent. No sé si el resultat serà molt igualat o una opció serà clarament majoritària. El que sí sé és que sigui quin sigui el resultat i hàgim votat el que hàgim votat tots hem d’acceptar lleialment el resultat. I seguir treballant junts a Junts per fer possible la independència. Qualsevol tendència que hi hagi de desqualificar els companys i companyes que tenen una posició diferent a la nostra hauria d’avergonyir qui ho faci. I ja sé que tothom és lliure de fer el que vulgui, però alguns tuits que he llegit dient que si no guanya el que ell vol que guanyi, plega, em sembla retrata un comportament molt poc democràtic. Aquesta consulta és una extraordinària sacsejada democràtica per al funcionament dels partits, sense precedents. Ens n’hem de sentir orgullosos. I sigui quin sigui el resultat, acceptar-lo amb total lleialtat i respecte pels companys i companyes, perquè seguim compartint tots els valors fundacionals i polítics.

 

I ARA, AL GRA:

Pregunta:  “Vols que Junts continuï formant part de l'actual Govern de la Generalitat de Catalunya?”

Resposta:

• Sí
• No
• (en blanc)

Sincerament, tal i com jo ho veig, no hi ha cap resposta a la situació creada que sigui “bona”. Per a mi els escenaris als que ens aboca tant el Sí com el No no els podem considerar ni per l’un ni per l’altre, com a bo, com a bons. No s’hauria d’haver arribat mai on ara som, perquè no té cap sortida que puguem considerar “bona”. Totes les sortides que hi ha de l’actual situació són dolentes, però alguna cosa s’ha de fer, i per tant al meu entendre la clau és triar la sortida que sigui menys dolenta i que permeti més i millors escenaris de futur per assolir el nostre objectiu fundacional, la independència

Així doncs, a la pregunta “Vols que Junts continuï formant part de l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya?” tinc arguments per votar que Sí i per votar que No.

Us els resumeixo en forma de guió:

Diagnòstic de la situació:

• El 14F el PSC guanya les eleccions, però l’independentisme (ERC, Junts i CUP) té el major percentatge de vot de la història. Les tres forces independentistes s’han presentat a les eleccions amb propostes molt diferents, àdhuc contradictòries, entre elles. Sí hi ha acord implícit en que qui guanyi estarà en condicions de tirar endavant la seva proposta, que els altres hauran de respectar, i que, evidentment, també negociar. El 14F guanya ERC i la seva estratègia de diàleg, acumulació de forces, etc. La CUP és la primera en signar un acord per investir el candidat d’ERC. I després ERC i Junts arriben també a un acord per formar Govern. ERC estava legitimada, per tenir la majoria de vots indepes, a impulsar les seves propostes, però les altres forces també estaven legitimades a exigir certes garanties, com fou la moció de confiança inicialment exigida per la CUP als dos anys de mandat. Si el 14F en comptes de ser ERC la força majoritària a l'independentisme ho hagués estat Junts o la CUP les coses ara serien i estarien molt diferents. Però això és el que es va votar...
  

•  Des de l’endemà de l’1-O la situació dins de l’independentisme no ha deixat de deteriorar-se, amb creixents divisions que ens han portat a caminar damunt l’abisme de la ruptura interna, de la fractura entre tots els diferents actors polítics i cívics

• A nivell de la gent, de les persones, de tots els qui formem la base del moviment independentista, dels que hi hem estat sempre i dels que hi acaben d’arribar, dels que amb el seu sacrifici i compromís han fet possible que l’1-O arribéssim més lluny que mai, la situació és d’una enorme frustració que amb l’espectacle diari de la divisió partidista s’està transformant en cabreig monumental, en irritació, en ràbia. La repressió és una constant, és diària, i abasta tothom. Portem més de 4 mil represaliats, en una realitat que la “Catalunya oficial” sembla ignorar. I tot el sacrifici i tot el que milions estàvem disposats a fer ara és estupefacció davant girs de discursos d’alguns líders que han passat, sense cap explicació, de defensar una cosa a defensar la contrària. Els que ens deien abraonadament que no hi havia res a negociar amb un estat com l’espanyol, ara diuen que només hi ha l’opció d’intentar negociar, ni que es negocii res.

•  L’1-O fou possible per una excepcional unitat estratègica de tots els actors, polítics i cívics, i la plena complicitat i convenciment de la gent, del moviment, de les persones. Des de l’endemà de l’1-O aquesta unitat estratègica va saltar pels aires, i diàriament n’hi ha que persisteixen en dinamitar les seves restes

•  En aquest context l’actual Govern és poc més que una caricatura, a la vista de tot el que havíem arribat a fer. El bloqueig de l’estratègia que més suport independentista va tenir s’evidencia gairebé cada dia. I aquest bloqueig i el discurs oficial amb el que s’intenta defensar és també un motiu de distància i d’irritació, de cabreig, de molta gent.

• La frustració i el cabreig, totalment comprensibles, i l’absència d’una mínima estratègia compartida, està alimentant comportaments antipolítics, discursos d’un simplisme destructiu i anti-tot que fan gelar la sang i, sortosament encara molt minoritari, un refugiar-se d’alguns en les pitjors pràctiques i posicionaments polítics possibles. De la maduresa de discurs que ens va dur a l’1-O a això que fan alguns de convertir en argument polític tot allò que sabem ens destrueix com a poble, com a nació i que fa impossible la independència.

• En aquest context l’independentisme s’ha acabat situant a la punta del penyasegat, davant l’abisme. D’aquest escenari del que gairebé no se salva res, i a un pas de l’abisme, de que l’independentisme deixi de ser opció per a moltes generacions, per moltes dècades, només hi ha una cosa que manté obert un últim camí a l’esperança, un últim camí que ens impedeixi precipitar-nos a l’abisme: el Govern de Catalunya amb ERC i Junts. Si un dia aquest govern salta pels aires, i ERC aconsegueix desfer-se de Junts, que Junts no hi sigui, al Govern, deixar de compartir aquest mínim espai entre ERC i Junts, també saltarà pels aires l’últim camí que restava obert a l’esperança, a la possibilitat de redreçar la situació i tornar a treballar per la independència.

 Per què votaré SÍ a la consulta de JUNTS sobre la seva continuitat al Govern?

•  Votaré Sí perquè seguir compartint Govern és l’única manera que hi ha de mantenir obert aquest últim camí a l’esperança que la situació pugui redreçar-se i tornem a posar-nos a treballar per fer possible la independència. Sí, és cert, aquest Govern ara mateix no està treballant per la independència. Però, alhora, aquest govern és l’últim camí que es manté obert a l’esperança de poder-hi tornar a treballar. Si Junts i ERC deixen de compartir Govern hauran deixat de compartir aquest últim espai que compartien, i amb això, es tancaran definitivament, per moltes generacions, tots els caminis i portes que fins ara encara podrien romandre obertes, per fer la independència.

•  Votaré Sí a continuar al Govern perquè sortir del Govern permetria a l’ERC junquerista completar la seva estratègia d’hegemonia de partit, amb el pacte blindat que ja tenen amb els Comuns i la dependència a tots nivells amb els socialistes. I això implicaria dècades de tripartit i un silenciament creixent de l’independentisme i de la independència com a opció. Seguir al Govern no garanteix res, més enllà de mantenir oberts l’últim camí i les últimes portes a la independència, però sortir-ne i deixar-lo únicament en mans d’ERC i els Comuns i PSC amb complicitat col·laborativa, sí que és garantia total de la desparació de la independència, de qualsevol opció per fer la independència durant moltes generacions, durant moltes dècades. El primer tripartit va durar 2 legislatures, al final de la 2a ERC va rebre un important vot de càstig, i CiU va tornar al govern. Però la situació d'ara no té res a veure amb la de llavors, per això parlo de dècades de durada. L'ERC d'ara té poc a veure amb la que es va fotre l'hòstia el 2010. Ara ERC és un partit molt sòlid, amb una enorme implantació territorial, força municipal i control i suport mediàtic: no passarà en dècades el que amb el primer tripartit va passar en només 2 legislatures.
  

•  Votaré Sí perquè si Junts surt del Govern la política catalana passarà a un nivell de confrontació entre partits polítics de l’antic bloc independentista mai vist, i, el que és pitjor, exclusivament centrat, d’una manera creixent i més divisiva, en elements de caràcter ideològic, de confrontació... però entre eixos d’esquerres, extremes esquerres, centres, conservadors, liberals, socialdemòcrates, etc. Si Junts surt del Govern ERC acabarà la legislatura sense cap problema, amb el suport de Comuns (dins del Govern o no) i PSC. Seran gairebé 3 anys de testimonialisme indepe, perquè els vots de Junts i CUP seran irrellevants, no serivaran de res, de manera que tot derivarà cap a una infernal confrontació ideològica i la causa independentista cada cop més residualitzada. És més que evident que la sortida de Junts del Govern en cap cas implicarà anar a un escenari d'eleccions anticipades. Eleccions anticipades només les pot convocar el president, i és evident que el president Aragonès si Junts surt del Govern tindrà una més que comfortable majoria absoluta assegurada fins al final de la legislatura gràcies als vots i el suport de Comuns i PSC.
  

•  Votaré Sí perquè la legitimitat guanyada l’1-O la perdrem immediatament el dia que l’independentisme deixi de ser majoria al Parlament, deixi de poder governar.

•  Votaré Sí perquè el No ens aboca encara més a la divisió i destrucció del moviment i de tothom que en forma part. No sé si el Sí servirà de molt, però com a mínim no farà créixer la divisió, que la causa de tots els nostres mals. En canvi el No sí sabem tots ens abocarà a una divisió i fractura mai vistes, i a que l’independentisme deixi de ser la majoria social i política que en la darrera dècada vam aconseguir que fos.

• Votaré Sí, malgrat tot el que està passant, perquè és l’última possibilitat, per moltes generacions, de poder redreçar la situació, de tornar a fer seure tothom, partits i entitats, societat civil, al voltant d’una taula, no per a dialogar, sinó per tornar a treballar en definir una mínima estratègia comuna i compartida per tots

•  Votaré Sí perquè crec tot l’independentisme té un repte extraordinari els propers mesos amb les eleccions municipals. Si es manté el Govern crec encara hi ha alguna possibilitat de revertir la vergonyosa política de pactes de les últimes municipals i, des del respecte a la llista indepe més votada, fer que el mapa de municipis independentistes del nostre país sigui més gran que mai, començant per la seva capital, per Barcelona.

• Votaré Sí perquè ens necessitem tots, perquè si no hi som tots no hi ha independència possible. Cal tornar al “nosaltres” que ens va permetre ser-hi tots l’1-O. Si algú es pensa que sense ERC i sense els vots d'ERC la independència és possible, està molt equivocat. O hi som tots o no hi ha independència.
  

•  Votaré Sí, i quan tinguem els resultats, siguin els que siguin, estaré molt orgullós de formar part d’una proposta política que practica tan exemplarment, tan valentment, la democràcia interna, en la que els afiliats podem decidir-ho tot i decidir-ho de debò. I estaré molt orgullós també de la resta de companys, hagin votat el que hagin votat, perquè sé compartim uns mateixos objectius i determinació. En ocasions podem no veure igual les coses, però això ens fa més grans, perquè sabem distingir allò que és fundacional, allò que són els nostres principis fonamentals i l’estratègia política que vam aprovar, i el que poden ser visions diferents sobre coses concretes, per més importants que puguin ser, com això de continuar o no al Govern.

 Seguim, companyes i companys! #NoSurrender #Independència