El diumenge 23 de Juliol tindrem eleccions al Congreso i Senado espanyols, després que el President del Gobierno de España, Pedro Sánchez, del PSOE, anticipés les eleccions com a resposta al triomf electoral de la dreta i la ultradreta espanyoles a les eleccions municipals i autonòmiques del passat maig.
L’escenari electoral que projecten la majoria d’enquestes és molt xocant, per la seva dispersió de resultats. Les enquestes dels mitjans de comunicació projecten des de la majoria absoluta de PP i VOX fins la majoria absoluta de PSOE, Sumar i resta (bàsicament partits sobiranistes bascos i catalans).
La setmana passada vam tenir, però, l’entrega de dues enquestes d’entitats demoscòpiques oficials (CIS –estatal- i CEO –catala-) que ens van projectar uns escenaris electorals i de retrat demoscòpic de la nostra realitat nacional i política molt interessants, en dues enquestes molt sòlides si són treballades i analitzades neutralitzades dels possibles biaixos mostrals, que és el que jo intento fer.
El més interesant de tot és que totes dues enquestes projecten, per a les eleccions del 23J a Catalalunya, uns escenaris i comportaments electorals similars, i que, alhora, reflecteixen la realitat d’un país, d’una societat, d’una nació, que no és la que ens va permetre arribar a l’1-O.
De cara al 23J, en aquest escenari de descomposició de l’espai independentista, les enquestes del CIS i del CEO reflecteixen un patró força comú:
- L’escenari de vot independentista de les forces polítiques que fins ara han representat l’independentisme està sotmès a possibles sotragades importants
- En contra del que els plusquamperfectes i quartllististes propaguen amb el seu odi cainita, les sotragades que s’evidencien demoscòpicament s'expliquen, sobretot, pel transvasament de vots, no pel seguiment de les consignes destruccionistes de l’abstenció o vot nul.
ERC va tenir un molt bon resultat les eleccions espanyoles de novembre 2019 i les “autonòmiques” del 14F. I tant CIS com CEO posen damunt la taula que ERC està en una situació de feblesa electoral clara. En relació al votant que va tenir novembre del 2019 a les darreres eleccions generals espanyoles, ERC només conserva un 40,6% de fidelitat de vot, segons el CIS, mentre té una contrastada fuga de vot en múltiples direccions: 14% cap al PSC, 6,9% cap a Sumar, 6,2% cap a Junts i un 5,1% cap a la CUP. La feblesa electoral d’ERC la veiem en la baixa fidelitat de vot i en l’alta fuga de vot cap a altres formacions. En contra del que promouen els predicadors del plusquamperfectisme, ni l’abstenció ni el vot nul no tenen impacte significatiu sobre l’electorat d’ERC: només un 1,6% diuen que no votaran.
Al costat de la baixa fidelització de vot d’ERC i la fuga cap a altres opcions, l’altra feblesa del posicionament polític d’ERC és aquest 20,2% d’indecisos, tot i que sempre cal tenir present que, a la seva vegada, la principal indecisió dels antics votants d'ERC és entre votar ERC o votar Junts.
Aquesta projecció demoscòpica sobre el vot d’ERC del CIS és molt coincident amb la que trobem al CEO, quan analitzem el comportament electoral en relació a la intenció de vot el 23J a partir del record de vot a les eleccions al Parlament del 14F.
Entre els votants d’ERC el 14F només un 50,1% tenen previst votar ERC el 23J, en una de les més baixes fidelitzacions de vot del panorama polític. I tal i com ja trobàvem al CIS, la principal fuga de vot d’ERC la trobem en aquest 15,2% de votants ERC que tenen decidit votar PSC aquest 23J, aquest 6,7% que votaran Sumar, el 7,6% que votaran Junts o el 5,6% que votaran CUP. A diferència del CIS, el % d’antics votants ERC que diuen estan indecisos al CEO és més baix, de només el 4,7%, mentre es confirma el baix impacte de l’abstenció (3,5%) i del vot nul (0,6%).
Per tant, CIS i CEO confirmen que ERC està en una situació d’afebliment electoral, que ja vam veure el passat maig a les municipals, però que aquest cop, en comptes d’anar cap a l’abstenció, se’n va cap a altres formacions polítiques, bàsicament PSC i Sumar.
Pel que fa a Junts, tant CIS com CEO també reflecteixen una projecció política i electoral similar. Al CIS trobem que, en relació als seus votants de les generals de novembre 2019, conserva una fidelitat de vot força més alta que la d’ERC, del 60,5%, i que no té una gran fuga de vot en una clara direcció, sinó en moltes microdireccions: 2,9% cap al PSC, 2% cap al PP, 1,3% ERC, 1% CUP... I, en el que és una molt bona notícia per a Junts, només un 3,5% cap a PdeCAT. És a dir, el votant de Junts del 2019, que va tenir un vot que va permetre la configuració d’un grup inicial que després es va fraccionar entre PdeCAT i Junts, deixa en evidència que qui el representava era Junts, no PdeCAT.
Només un 2,5% de votants Junts 2019 ara no votaran, el mateix percentatge que votaran nul, és a dir, una afectació molt i molt baixa.
Segons CIS hi ha un 16,3% de votants Junts 2019 indecisos, però que, a l'igual que els indecisos d'ERC, es mouen bàsicament entre votar Junts o ERC.
L’enquesta del CEO projecta un comportament electoral similar entre els votants de Junts de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14F: 62,1% de fidelitat de vot i, a l’igual del CIS, la principal fuga de vot, del 7,1% seria cap al PSC. En aquest cas, però, el percentatge d’indecisos entre votants de Junts seria menor, del 7,7%, mentre que el d’abstencionistes, superior, fins arribar al 10,4%, el més alt de tot el panorama polític català.
Pel que fa a la CUP, té, a l’igual que ERC, una baixa fidelitat de vot, del 51,6%, amb fugues significatives cap a Sumar (9,6%), ERC (11,3%), Junts (5,5%). Un 2,6% i un 2,5% dels seus antics votants segons el CIS ara s’abstindrien o votarien nul, mentre que un 15,3% roman indecís (bàsicament entre Sumar/CUP i ERC/CUP).
Les dades del CEO entre votants CUP del 14F ratifiquen plenament les tendències apuntades pel CIS: baixa fidelitat (52,2%) i fugues principals cap a Sumar (14,9%) i ERC (9%). També una baixa indecisió entre els seus votants, de l’11,9% i un nul impacte de l’abstenció (1,5%) i del vot nul (0%).
A la vista de les dades d’aquestes dues macroenquestes, i de les seves coincidències, és evident que les tres formacions independentistes que fins ara han representat l’independentisme a les Corts Espanyoles continuaran fent-ho, de manera clara en el cas d’ERC i Junts, amb alguns dubtes en el cas de la CUP.
Però també és evident que les afectacions a la baixa, en pèrdua de vots, de les opcions independentistes no es produeixen, en cap cas, perquè les campanyes del plusquamperfectisme exigint l’abstenció o el vot nul tinguin impacte, sinó perquè l’escenari polític espanyol està provocant una significativa fuga de vot dels antics votants indepes cap a Sumar i PSC.
Entre l’electorat indepe no cola tot això de què tots els partits espanyols són iguals. L’amenaça d’un retorn de la dreta, aquest cop acompanyada de la ultradreta feixista al Gobierno de España està mobilitzant una part significativa del votant indepe cap al vot que considera més útil per impedir-ho, cap a PSC i Sumar.
Crec que és un error greu d’ERC, de Junts i de CUP no haver deixat clar que, malgrat les monumentals diferències amb l’espanyolisme de PSOE i Sumar, el vot independentista sempre servirà per impedir avançar el feixisme. I un govern de PP amb VOX és, com estem veient a tot arreu, obrir les portes al feixisme. No vam saber (ERC, Junts i CUP), vergonyosament, aturar el feixisme i racisme xenòfob que protegint-se darrere una estelada ara està manant a l’alcaldia de Ripoll, i no sembla hàgim après la lliçó de que cal situar barrar el pas al feixisme pel damunt de tot. I això està provocant una molt significativa fuga de vot indepe de totes les formacions cap al que consideren vot útil per aturar a VOX, ni que sigui en clau espanyola, com és la fuga de vot indepe cap a PSC i Sumar.
Alguns dels principals propagandistes de l’abstenció indepe deien l’altre dia que el que l’independentisme necessita, el que la nostra causa necessita, el que ens salvarà, serà que altra vegada el feixisme triomfi a Espanya.
El nivell de degradació i putrefacció de cert missatge presumptament emès des de l’independentisme ha arribat a nivells mai vistos. Fer campanya per l’abstenció per fer possible així un triomf del feixisme a Espanya, perquè, tal i com s’ha demostrat amb l’augment de les subscripcions a Cavall Fort, això és el que ens mobilitzarà i salvarà, veure presumptes indepes proclamant que “per salvar-nos ha de venir el feixisme” és el més flipant i miserable que mai ningú no ha dit abraçant-se a una estelada. Bé, de fet a la mateixa alçada miserable de qui, p.ex. des de Ripoll, s’abraça a una estelada per propagar el seu repugnant discurs xenòfob i racista. L’independentisme sempre ha combatut el feixisme, i el feixisme sempre ha fet tot el que ha pogut per aniquilar l’independentisme. Dir ara que per salvar-nos ha de venir el feixisme a Espanya és miserable, és escupir a la memòria dels milers i milers de patriotes que van donar la seva vida i la seva llibertat combatent el feixisme.
La situació actual de l’independentisme a Catalunya és molt complicada, i dissortadament només sembla pugui anar a pitjor. La gestió del post 1-O d’ERC, Junts i CUP, tot i que no sigui just generalitzar, ens ha abocat a l’actual col·lapse en el que estem sumits. El problema és que el plusquamperfectisme, el quartallistisme de la llista cívica o el cinquellistisme de Ponsatí i Graupera només fa que empitjorar-ho tot, que abocar-nos encara més al col·lapse. Estem en un moment en el que la frivolitat en relació al que pot implicar la pèrdua de la legitimitat democràtica de l’independentisme ens impedeix veure, entendre, els efectes demolidors que això tindrà. Que l’independentisme tingui la legitimitat democràtica que li proporciona l’1-O i ser majoritari a totes les eleccions no ens assegura poder fer realitat la independència, però sí sabem que sense aquesta legitimitat democràtica la independència no és possible.
I des de fa temps, per moltes coses, l’independentisme en comptes d’oferir-se a la societat com un projecte creïble, per a tots, fiable, bo per a tots... s’ofereix a la nostra societat sense cap mena de credibilitat, i, el que és pitjor, emergint com un problema més que com una solució.
El suport majoritari a la independència de Catalunya el vam tenir l’octubre del 2017. La nostra decisió, la nostra unitat, la nostra mobilització, el nostre projecte d’un país de tots i per a tots va portar als percentatges demoscòpics de suport a la independència més alts de la història (49% a favor de la independència, 43% en contra). Al BOP del CEO d’aquest juliol tenim un 52% de la població en contra de la independència i un 42% a favor. Estem parlant de 16 punts de diferència entre els contraris i favorables a la independència, en relació a l’octubre del 2017.
L’independentisme ha de compartir, tot, una anàlisi i reflexió sobre quina és l’actual situació, què la caracteritza i què ens hi ha portat. Sense aquesta anàlisi bàsica, d’avaluació i diagnòstic compartit del punt en el que estem no hi ha res a fer, i anirem de mal en pitjor. I això, aquesta crida que faig, vincula a tots. Hem arribat a aquest punt inimaginable, per patètic, després de l’1-O, per moltes causes. Segurament uns hi tenen més responsabilitat que uns altres. Però si volem sortir del pou i reprendre la lluita en condicions de poder-hi tornar, hi hem de ser tots, i tots hem de compartir diagnòstic de la situació i una mínima, però sòlida, estratègica compartida.
Dir que ens mantenim fidels a l’1-O i que el que cal és aixecar la DUI i ja està és, 6 anys després de l’1-O, un discurs sense cap credibilitat, buit... Només un 10,1% dels catalans és partidari de la independència unilateral. Però és que la cosa és que ni tan sols entre els partits que en fan bandera, aquesta és l’opció majoritària entre els seus votants: només un 36,3% del votants de Junts són partidaris de la independència unilateral, un percentatge gairebé igual que el que trobem entre votants de la CUP, del 34,3%. Els votants d’ERC ja només un 16,1% creuen en la independència unilateral.
La gent normal, l’independentisme més de la gent normal, que és el majoritari, ni que no tingui veu, és molt més conscient de la situació en la que estem, i no es fa pel·lícules. El problema el tenim que l’independentisme oficial, des de la seva letal divisió, no és capaç de verbalitzar aquesta evidència, aquesta consciència del punt on som. I el problema ja esdevé crític quan els que es postulen per tornar-hi, tots aquests plusquamperfectistes, quartallististes, abstencionistes, grauperaponsatinistes, nul·listes, encara tenen un discurs més flipat i delirant que la resta.
Així, aquest 23J, a Catalunya, ens aboquem a un escenari d’enfortiment de les opcions espanyolistes, liderades pel PSC, que conserva una fidelitat de vot del 79,6% en relació al 14F (eleccions on fou el partit més votat a CAT), no té fuga significativa cap a ningú i és el tercer receptor de vot de la desintegració de C’s. El PP serà, em temo, la sorpresa de les eleccions, per la seva altíssima fidelitat de vot i per ser l’hereu de la desintegració de C’s (43,8% del seu vot) i rascar encara de VOX un 11,8%. VOX és el segon receptor de la desaparició de C’s, amb un 14,6%, i amb la fidelitat més alta, superior al 82%, podria arribar a visualitzar-se al capdavant del grup del front espanyolista si es confirmen les dades crítiques en relació a Sumar, amb una relativament baixa fidelitat de vot (61,2% al CIS i 62% al CEO), fuga important cap al PSC (15,9% al CIS, 19,3% al CEO) i ja menor un 2,4% cap a ERC i un 1,4% cap a VOX.
El bloc espanyolista l’encapçalarà clarament el PSC, que guanyarà, amb diferència sobre la resta, les eleccions, seguit del PP, més que probable segona força a Catalunya i de VOX i Sumar o de Sumar i VOX, això no ho sabrem fins l’últim minut. Tot plegat, aquest bloc espanyolista tindrà clarament més del 50% dels vots, entre el 55% i el 60%.
El bloc independentista d’ERC, Junts i CUP amb prou feines arribarà al 25%-30% del vot ciutadà.
Totes aquestes dades i anàlisis són de treballs demoscòpics publicats a l’inici de la campanya electoral. Segons els mateixos entrevistats, la campanya electoral pot fer modificar el vot. Segons el CIS a l’inici de la campanya només un 55,5% té decidit el vot. Tot i que els dubtes són sempre entre opcions ja reflectides en possibles transferències, encara poden passar coses. Una participació alta, com apuntaria l’increment del vot per correu, podria deixar fora la CUP. ERC i Junts es disputaran la pírrica victòria en el bloc indepe –que si tu que si yo- davant el que tot sembla apuntar d’arrassada del bloc espanyolista (PSC, PP i Sumar/Vox). En el bloc indepe les diferents expressions del plusquamperfectisme celebraran qualsevol increment de l’abstenció, vot nul o vot en blanc i pèrdua de vots i diputats de les forces indepes (ERC, Junts i CUP), ni que aquestes baixades que projecten les enquestes siguin per transferència de vot cap a PSC i, en menor mesura, cap a Sumar, i no per abstenció o vot nul.
En fi. Seguirem atentament els esdeveniments. Fins avui no havia pogut posar-me a escriure aquesta anàlisi sobre dos treballs demoscòpics molt potents que van sortir a finals de la setmana passada. Veurem com la campanya impacta en el % de votant indecís que detecten les enquestes decidirà el seu vot durant la campanya i fins el mateix dia de les eleccions.
Entrades
