Poso fi a les meves vacances. He pogut gaudir d’uns dies de desconnexió del dia a dia de la feina que, tot i que no ha estat mai total, sí m’han permès recuperar forces de cara a la nova “temporada”. Han estat també uns dies gaudint del nostre país, del nostre preciós país, a la terra dels nostres orígens, com són la Terra Alta i Les Garrigues, però també en aquest paradís natural i no massificat (no ho digueu a ningú) que és el Delta de l’Ebre, els seus pobles, les seves platges, lo meu riu, la nostra gent, una restauració única (a terra i a mar –les muscleres-), capvespres a locals amb unes vistes meravelloses amb un bon còctel i escoltant bona música...
Però tot i que ho he intentat, el que ha estat impossible és desconnectar de la situació del nostre país i del moviment independentista. Porto militant a l’independentisme des del 1984, i he fet, vist i viscut de tot. En aquest “de tot” el moment més gran en aquesta lluita per un país lliure fou l’1-O. L’1-O del 2017 fou el moment més gran i més excepcional no només de la nostra lluita militant, sinó com a país, des del 1714. Dissortadament, tot i arribar més lluny que mai, no vam aconseguir arribar al final. Això era possible que ens passés, i ens va passar, com ha passat igual a tots els moviments independentistes del món. No en conec cap que se n’hagi sortit “a la primera”, tots han hagut de “lidiar” amb èxits i fracassos, amb gestionar que les coses no sortissin com es volia i que calgués tornar-hi. Perquè com va dir el patriota Antoní Massaguer “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.
La clau de la victòria, de poder fer possible el nostre objectiu d’un país lliure, és “anar-hi, anar-hi i anar-hi”. No hi ha cap pla ni cap estratègia que ens asseguri poder-hi arribar, només hi arribarem assumint aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi, assumint que no sempre assolirem els nostres objectius, i que la clau de la victòria està en no abandonar la lluita, en la perseverança.
Tots aquests dies de vacances han passat moltes coses al nostre país, i no he pogut cap dia deixar de pensar-hi, en el nostre país i en la nostra lluita, veient el que passava i veient tot el que s’anava dient al voltant del que passava.
I avui volia fer un article recollint el que per a mi és el més rellevant de tot el que ha passat, des d’una visió estratègica, que és el que no puc evitar fer, per deformació professional, quan analitzo el que passa, com ho avaluem, quin impacte té i quins són els elements claus de cara a poder treballar sobre aquesta realitat per avançar cap al país lliure que volem.
Posant-me a escriure tot el que aquests dies he reflexionat m’he dit “intenta ser breu”, però he fracassat, de manera que avui aquí us deixo un primer article, que no és curt, que tindrà continuitat amb un segon o tercer article en els propers dies.
La Catalunya d’aquest agost 2024 es caracteritza per dues interrelacionades realitats polítiques:
1.
La primera és la que es va evidenciar a les
eleccions de maig 2024, que l’independentisme, per primera vegada des del 2015,
havia deixat de ser el moviment polític, democràtic i parlamentari hegemònic.
El 2015 Junts pel Sí i CUP van conferir la primera majoria absoluta
explícitament independentista. Aquesta majoria indepe del nostre país es veié
confirmada al referèndum de l’1-O. Però aquest referèndum, tot i ser el més
lluny que mai no havíem arribat en la lluita per una Catalunya lliure, no va
culminar el procés, i no vam assolir la independència. Enmig de la ferotge
repressió estatal, a tots els nivells, també amb l’aplicació del 155, a les
eleccions del 21D del 2017 l’independentisme va tornar a revalidar la seva
hegemonia política, nacional, democràtica i parlamentària, amb la majoria
absoluta de Junts, ERC i CUP. En unes noves eleccions anticipades, conseqüència
també de la repressió estatal, a les eleccions de febrer del 2021 l’independentisme
també va mantenir l’hegemonia política, democràtica i parlamentària, amb ERC,
Junts i CUP.
I ha estat aquest maig del 2024, en unes noves eleccions anticipades, que
l’independentisme, per primera vegada podríem dir en l’última dècada, ha perdut
aquesta hegemonia nacional, política i parlamentària: la suma de Junts, ERC i
CUP es va quedar en els 59 diputats, 9 per sota dels 68 diputats que són la
majoria absoluta.
Són moltes les circumstàncies que conflueixen en la realitat del nostre
país, nacional i política, que han portat a l’independentisme a perdre els
suports que fins ara li havien permès liderar el país, a partir de la seva
hegemonia política, però les podríem sintetitzar en una clau de volta de la
situació de l’independentisme que s’ha manifestat en dos comportaments
diferents, que són els que han portat a perdre aquesta hegemonia indepe.
La clau de volta de tot el que ha passat és la frustració generalitzada
no només perquè l’1-O acabés de la manera que va acabar, sense portar la lluita
fins el final, sense fer possible allò que volíem fer possible amb l’1-O, sinó
per tot el que en va seguir, una divisió partidista que ens va abocar a un
cainisme destructiu, convertint els altres indepes, els que no diuen ni fan
allò que cadascú de nosaltres pensa s’ha de dir i fer, en els nostres enemics,
abocant sobre ells la nostra ira. La clau de volta de l’actual situació és aquesta,
aquest haver quedar atrapats en aquesta incapacitat col·lectiva de tornar a
compartir una visió de la situació del país i del moviment i una mínima
estratègia. I això s’ha manifestat en dos comportaments diferents d’una part de
l’electorat que havia fet possible que l’independentisme esdevingués hegemònic
al nostre país:
o Per una banda, la majoritària, refugiar-se en l’abstenció com a eina per expressar aquesta frustració que ha anat mutant en una ira que ha convertit la resta d’indepes en l’objectiu a batre. L’abstenció només tenia i té dos objectius:
§ evidenciar aquest cabreig amb els partits que havien estat al darrere de fer possible l’1-O
§
que l’abstenció infringís el màxim càstig
possible a aquests partits, residualitzant-los al màxim i, a poder ser,
apartant-los de qualsevol opció de govern
o Per una altra banda aquells que, havent votat abans en clau independentista, ara no ho han fet, perquè, en l’actual situació, han volgut prioritzar altres objectius polítics que no només no tenen res a veure amb la independència, sinó que són vots que la fan encara més difícil, que ens n’allunyen encara més. Aquesta fuga de vot indepe cap a altres opcions que no tenen res a veure amb la independència és menor, molt menor, en nombre, de la pèrdua de vot indepe que ha anat cap a l’abstenció, i s’ha produït en dues grans direccions:
§ La fuga d’antic vot indepe cap a propostes polítiques com la del PSC, que prioritzen la governabilitat, centralitat i impedir una nova hegemonia del PP a nivell espanyol. És un vot que havia arribat a l’independentisme pel projecte col·lectiu que evidenciàvem en tot el camí que ens va dur a l’1-O, però que a la vista de com ha anat tot, fan el que consideren un exercici de “realisme”, o el que consideren fer un “vot útil”, assumint que ara la independència no és possible i que cal prioritzar altres coses.
§
La fuga d’antic votant indepe cap a propostes de
l’extrema dreta racista i xenòfoba. Si en el vot indepe que ha anat cap al PSC
es prioritza l’estabilitat, la governabilitat, la centralitat... en aquest antic
vot indepe cap a opcions com AC el que es prioritza és el racisme i la
xenofòbia. A l’igual que amb el vot indepe que ara ha anat al PSC, el vot
indepe que ha anat a AC assumeix que la independència no és el tema, i que ara
el que cal és defensar un espai polític d’extrema dreta, reforçant el discurs
racista i xenòfob que fins ara només mantenia VOX.
2.
El segon element clau d’aquesta realitat en la
que està el nostre país aquest agost 2024 és fruit de l’anterior: la pèrdua de
l’hegemonia política de l’independentisme ha portat a un Govern de la
Generalitat en mans del PSC. El lideratge del país ha passat a mans d’un
projecte polític anti-independentista, que treballarà per superar la fase del
procés independentista assentant les bases per fer possible un encaix
normalitzat a l’estat espanyol, que reconegui la realitat nacional catalana,
però que visualitzi que només hi ha un futur possible, dins l’estat espanyol.
El nou Govern, primer no independentista des del 2015, és un govern en
solitari del PSC que encapçala Salvador Illa, però que només ha estat possible
pel vot de suport de Comuns i d’ERC.
ERC i CUP van descartar tensionar la investidura des d’un punt de vista independentista, assumint que l’independentisme ja no tenia la majoria absoluta, per intentar fer possible un Govern indepe collant al PSC per la dependència dels vots d’ERC i Junts del Gobierno de España de Pedro Sánchez. La maniobra era molt complicada, però no impossible. Va esdevenir impossible quan ERC i CUP no van voler “participar-hi”. En aquest context la majoria del PSC tampoc garantia poder investir el seu candidat, Salvador Illa, i només hi havia dues opcions per fer-ho possible:
· Que el PSC i Salvador Illa fessin un “Collboni” a la Generalitat, i sumessin als seus vots, als diputats del PSC, els dels Comuns, els del PP i els de VOX
· Que el PSC i Salvador Illa aconseguissin reeditar un nou “tripartit”, sumant-hi a ERC i a Comuns.
I fou aquesta segona opció la que tirà endavant: ERC va sumar els seus
vots als de Comuns per fer president de la Generalitat al candidat del PSC, i
així, aquest agost, el candidat del PSC, Salvador Illa, fou investit president
de la Generalitat de Catalunya.
Aquest suport d’ERC a la investidura del candidat del PSC ha estat molt
complicat per a ERC, tant a nivell intern, per la fortíssima divisió de les
seves bases, com per l’estupefacció i crispació que ha generat en la resta de l’independentisme.
La veritat és que la decisió d’ERC no era gens fàcil. Descartat pel
mateix PP fer un Collboni amb Illa, evitar unes noves eleccions a l’octubre
només era possible si ERC donava suport al PSC. Les eleccions del 12M 2024 ERC
ja va perdre 13 escons en relació als que va tenir el 2021, i estava molt clar
que en unes noves eleccions ERC encara hauria
perdut més vots i escons, i que només haurien beneficiat al PSC.
Investint Illa, amb el suport ajustat però majoritari de les seves bases,
ERC assumeix tots els costos que aquest pas pot tenir, però guanya 3 anys sense
eleccions per intentar refer-se de la crisi política i de lideratges en la que
està sumida.
Per on pot anar el futur de la Catalunya que s’ha fet realitat aquest agost del 2024?:
- Govern i hegemonia del PSC per a molt de temps: El govern de Salvador Illa esgotarà tota la legislatura, serà el primer, des del 2010, que completarà el seu mandat, que no es veurà abocat a cap avançament electoral. He llegit coses aquests dies que parlaven d’una moció de censura i altres ficcions. No hi ha cap possibilitat d’una moció de censura que faci caure Salvador Illa. Cap. Per prosperar una moció de censura necessita majoria absoluta, i l’independentisme no la té. Junts ERC i CUP tenen 59 diputats, ni que tot es regirés i anessin a una, els hi falten 9 diputats! Algú veu una moció de censura indepe amb el suport del PP o del bloc de l’extremadreta de VOX I AC? És evident que no. Fins i tot si perd els suports parlamentaris que Illa ha tingut per ser investit, d’ERC i Comuns, Illa esgotarà la legislatura, prorrogant sense problema els pressupostos, seguint l’exemple del seu boss Pedro Sánchez. Illa no farà cap “PereAragonés”, avançant eleccions si no li aproven els pressupostos. Sense cap problema Illa els anirà prorrogant i governant a cop de decret.
L’única variable en l’actual situació és que ERC i Comuns acabin entrant al Govern fins ara monocolor PSC de Salvador Illa. Jo crec que això de fer un govern amb 16 conselleries és una manera de facilitar que això sigui possible. Però no sé fins a quin punt és probable. Salvador Illa no té gaire a guanyar amb aquesta entrada de Comuns i ERC, i sí a perdre, perdent un dels punts forts del seu govern, que és la solidesa, l’haver-se assegurat un govern centrat en la gestió, i no un govern com a plataforma de projecció política, personal i de partit, que és el que malauradament hem vist com passava aquesta darrera dècada.
-
El PSC té quatre anys pel davant per visualitzar i perpetuar la seva hegemonia a Catalunya, amb la Presidència i Govern de la
Generalitat, amb l’Ajuntament de Barcelona i els de les principals ciutats del
país, amb pràcticament les úniques excepcions de Girona (amb el seu singular i
potser únic element d’esperança de que un altre futur és possible per a l’independentisme,
el govern municipal de CUP, Junts i ERC) i Badalona (amb, més que el PP, Albiol).
I les diputacions provincials, i entitats diverses com l’AMB. I, a més a més,
amb gobierno de PSOE a Madrid, mentre Sanchez aguanti. El PSC ha esdevingut el
partit del poder a Catalunya. El té tot, i la resta pràcticament no tenen res,
només petites engrunes. Que el PSC tingui tot el poder a Catalunya i la resta
pràcticament res els permetrà exercir els propers 3 anys com a mínim un control
sense precedents de tots els ressorts polítics, socials, econòmics i, molt important,
de discurs i dels mitjans de comunicació.
-
Un altre element clau, en el que discrepo de
moltes de les coses que des d'algunes posicions de l'independentisme s’han dit en relació al nou
govern Illa, és que jo crec és un govern molt astutament plantejat. Illa ha
pogut nomenar el govern que ha volgut, els consellers que ha volgut, i crec el
resultat és un govern que abocat com únicament està abocat, a la gestió, i
després de tot el que ha passat aquests darrers 10 anys, podrà visualitzar-se
ràpidament amb el focus ficat en una gestió que arribi al ciutadà normal, una
gestió sense escarafalls, una gestió no atrapada en les pamplines woke, que
tant han allunyat a molta gent de la política.
I davant aquest escenari d’hegemonia socialista a Catalunya, en el sentit de concentrar i tenir pràcticament tot el poder institucional a Catalunya, i que alhora és un escenari que no es mourà per a res en els propers 3-4 anys... com queda l’independentisme, com queda la lluita per la independència?
- El primer que l’independentisme ha de tenir clar
és que qualsevol estratègia o tàctica, no té sentit es plantegi en termes
immediatistes: els propers quatre anys ni un meteorit mourà el PSC del govern
de la Generalitat. Aquest és el primer element a tenir en compte. L’ANC
planteja aquest Onze, entre d’altres missatges, amb un “Fem més curt el camí”.
En termes històrics 4 anys no són res, però aquest “fem més curt” ha d’assumir
que en els propers 4 anys no hi ha res a fer, no es podrà fer res en termes de “fer
efectiva la independència”. Ara mateix fer més curt el camí ha d’assumir que
tenim 4 anys pel davant en el que l’independentisme ha d’assumir que entre
tots, des de l’1-O, l’únic que hem aconseguit amb el que hem fet, és fer que l’independentisme
deixi de ser hegemònic a Catalunya. Ho he dit sempre, i em reafirmo, ara més
que mai: ser hegemònics, que l’independentisme tingui la majoria social,
política i democràtica... no ens farà mai automàticament independents, però és
la condició necessària per poder-ho ser. Si no la tenim, si no tenim aquesta
hegemonia, si no som la majoria social, política i democràtica del nostre país ni
tan sols estarem en condicions de poder fer la independència. I en aquest punt
estem: el caïnisme atroç que hem viscut, aquesta frustració col·lectiva tan mal
processada que ha convertit els companys de lluita i trinxera en els principals
enemics... ens ha portat a deixar de ser hegemònics, de ser la majoria
democràtica que érem i, per tant, de deixar d’estar en condicions de fer la
independència. Els que vibraven amb l’abstenció indepe i festejaven que hagués
estat seguida per molts antics votants indepes, tenen al davant, ben clar i
explícit, el resultat: en els propers 4 anys l’independentisme no tindrà la més
mínima opció de res, haurà regalat tot el poder, a tots els nivells, al PSC,
que farà servir aquest regal per consolidar-se com la força política hegemònica
al nostre país, apartant l’independentisme de la centralitat del país i la
societat. Això vol dir no fer res? En cap cas, cal treballar una estratègia adequada per a aquesta situació, no curt terminista, però sí d'enfortiment intern, de refer unitats, discurs i estratègia... per seguir la lluita, per tornar a ser hegemònics, per tornar a estar en condicions de fer la independència.
-
L’independentisme ja ha passat per això. L’any
1984, quan vaig començar a militar en la causa independentista, l’independentisme
només era una expressió amb fortalesa patriòtica i hereva de la lluita dels que
ens havien precedit, amb activisme intens al carrer, però sense cap formulació
política, ni tan sols representació parlamentària. I atrapat en lluites
internes cruentes entre els pocs que érem. Testimonials. Hereus orgullosos d’una
lluita, i deixant-nos-hi la pell per mantenir la flama encesa, obrint camins a
l’esperança... però ja està. Però aquella llavor que la nostra lluita anònima
plantava va acabar germinant, i poc a poc l’independentisme va esdevenir un
moviment que creixia i que esdevenia de referència al nostre país. Vam seguir
amb crisis i trencadisses... però finalment, a finals de la primera dècada del
s.XXI l’independentisme va començar a esdevenir el gran motor polític del
nostre país. Fins esdevenir hegemònics i fer l’1-O, fins arribar més lluny que
mai. La independència només és possible si l’independentisme és hegemònic
social, nacional i democràticament. Fa només 15 anys no ho érem, però ho vam
aconseguir ser: la unitat, una estratègia compartida, una credibilitat guanyada
a pols, un missatge adreçat a tota la societat, un projecte de país, generar
confiança i adhesions... ens va fer hegemònics i va permetre fer l’1-O i
arribar més lluny que mai en la nostra lluita.
Però la situació actual de l’independentisme
és, tristament, la inversa de la que ens va permetre arribar més lluny que mai.
En un proper article, continuitat d'aquest primer, analitzaré els elements més crítics que trobo en l’actual situació, i que crec ens fan
caminar en la direcció contrària a la que ens va portar a que l’independentisme
fos l’opció política i democràtica majoritària al nostre país.
Entrades
