Aquests dies bona part de les notícies i l’opinió mediàtica i política ha girat per una banda al voltant del retorn a la ciutat, a tots els veïns, de l’escola Massana, fins llavors en mans d'uns okupes, i per una altra banda pel que alguns han volgut convertir en el centre de l’impacte dels problemes de la ciutat i l’habitatge, al voltant de tot el que implica i ha passat amb el tema de la Casa Orsola, que té com a últim episodi la no execució d’un desnonament judicial per la mobilització ciutadana.
Una de les actuals eines de la secta en Comú, això del Sindicat de Llogateres, cal reconèixer que ho ha gestionat amb l’habitual mestratge propagandístic de la secta en Comú, fent de la situació d’uns pocs habitatges d’aquesta finca, la Casa Orsola, la punta de llança del seu discurs sobre la situació de la ciutat de Barcelona i de l’habitatge.
Hem llegit de tot: que la casa Orsola desposseeix als veïns de Barcelona i als catalans del dret a accés a l’habitatge, que és un símbol de l’especulació, dels fons voltors, dels rendistes, del creixement desmesurat del lloguer turístic... i fins i tot que el que està passant amb la casa Orsola implica la desnacionalització de Catalunya i de Barcelona...
Mire’m-ho amb un parell de dades:
- La casa Orsola són 27 habitatges. En 5 casos el seu contracte de lloguer va vèncer i la propietat, que havia canviat, no els hi ha renovat. 8 famílies que tenen lloguer de renda antiga, per tant indefinit, no tenen cap problema, seguiran a la finca. Però aquests 5 veïns afectats, als que no s’ha renovat el seu contracte de lloguer en vèncer el mateix, exemplifiquen tots els mals i problemes en l’habitatge a Barcelona.
- A Barcelona, en 20 anys, la població que hi ha arribat immigrada ha estat de 384.407 persones, passant de representar el 8,3% de la població a ser, ara mateix, el 31%. El creixement de la ciutat en aquest període ha estat del 10,6%, però el creixement de la població migrant estrangera ha estat del 310%
- A Barcelona hi ha 10.924 pisos turístics.
- A Barcelona hi ha uns 787.000 habitatges, que estan en mans de 520.000 propietaris, dels quals el 85% són propietaris d’un únic habitatge.
- A Barcelona quan va arribar Colau i la seva secta en Comú a l’Ajuntament de Barcelona hi havia 3.600 pisos buits, després de 8 anys de mandat Colau a Barcelona hi ha 75.000 pisos buits.
O sigui: a 5 persones se’ls hi acaba el contracte de lloguer i la propietat no els hi vol renovar i això exemplifica clarament la mort de la ciutat i del país, la seva desnacionalització, l’expulsió dels seus veïns.
Que en els últims anys hagin arribat a la ciutat 400.000 persones estrangeres, en processos migratoris, això no té cap mena d’importància ni d’impacte.
Que el 85% dels propietaris de pisos de la ciutat tinguin un únic habitatge, això no té cap rellevància, perquè el problema és que si tens una propietat ets un rendista, i cal acabar amb tu, segons proclamen els de la secta en Comú.
Que les polítiques d’aquesta secta en Comú amb Colau d’alcaldessa hagin portat a que a Barcelona hi hagi 75.000 pisos buits, quan abans de l’accés de la secta en Comú al poder municipal només n’hi havia 3.600, això no té cap importància.
I així tota aquesta tropa de la secta en Comú, ara amb la pantalla del Sindicat de Llogateres, com abans van tenir la PAH, excel·leixen en la seva repugnant demagògia, de manera que essent els responsables de l’actual situació, la seva propaganda aconsegueix culpabilitzar tots els altres, aconsegueix situar socialment un discurs absolutament fals sobre la situació de l’habitatge.
Ara aquests llogaters de la casa Orsola als que se’ls hi ha acabat el contracte de lloguer i no els hi renoven fan veure que això és la fi de Barcelona perquè no havia passat mai, i ara passa, per culpa del turisme, els lobbys, els rendistes, etc.
De debò???
L’any 2006, després de 10 anys de viure a la Barceloneta, amb un contracte inicial de 5 anys i un segon de també 5 anys que s’acabava juliol 2006, la propietat, que portava mesos enredant-me, fent-me veure que no hi hauria problema, perquè havia estat un molt bon llogater... no em va renovar el contracte, i em va fer fora. Bé, no és que no me’l renovés, és que si volia renovar-lo havia de pagar molt més del doble del que pagava. I evidentment no podia. I vaig anar al carrer. I sí, és dolorós, perquè implica un gran trasbals vital. I em va fer ràbia, però sobretot perquè tot i estar jo insistint a l’administrador per renovar el contracte, no ho feien, tot eren bones paraules de que no hi hauria cap problema. I només dos mesos abans de que se m’acabés el contracte em van dir les condicions, de pagar més del doble del que pagava. Sort que no hi havia problema, els hi vaig dir, em vaig queixar amargament. Si m’haguessin dit les condicions quan jo m’hi vaig adreçar per saber si renovaríem, i me les haguessin dit, hauria tingut un marge de maniobra vital que no vaig tenir. Jo sabia el pis no era meu i per tant allò s’havia acabat, no ho vaig qüestionar mai. Però em va fotre ràbia com ho van fer.
És a dir, que tot això ha passat, no és nou. Som molts els llogaters que en un moment o altre hem hagut de deixar el pis on vivíem de lloguer perquè la propietat no ens ha renovat o ens ha posat unes condicions inassolibles.
Ara tenim una propietat a la casa Orsola que no ha volgut renovar als llogaters als que se’ls hi acabava el contracte. Als que no se’ls hi acaba no tenen cap problema. Però sembla com si mai no s’hagués acabat un contracte de lloguer i la propietat no l’hagi volgut renovar. De debò?
I així tenim aquest instrument de la secta en Comú que és el Sindicat de Llogateres llençant les seves soflames: la lluita de la Casa Orsola és “una defensa col·lectiva contra l’expulsió de les veïnes i el saqueig de la ciutat per part d’especuladors. La Casa Orsola és avui la punta de llança d’un procés més ampli: la resistència davant l’expulsió de llogateres per fer lloc a lloguers turístics i apartaments de luxe.
A la manifestació del 23 de novembre, 170.000 persones van passar per davant de la Casa Orsola. Des del balcó, el Sindicat de Llogateres va dirigir un discurs als manifestants per explicar com en aquest bloc es fan palesos els problemes que es volien denunciar amb la manifestació: inestabilitat residencial, pujades de preus, desviació dels usos (lloguers de temporada) i operacions especulatives. Però també com la comunitat de veïns de la Casa Orsola és un exemple i un símbol per a tota l’organització i la lluita de la gent llogatera. “La batalla per Barcelona es lliura a la Casa Orsola”, va afirmar el portaveu del Sindicat Enric Aragonès.”
Sí, a mi se’m va acabar el contracte de lloguer del pis que vaig tenir durant 10 anys a la Barceloneta, i no me’l van renovar, i vaig haver de marxar, i d’aquell pis on vaig ser molt feliç durant aquells 10 anys en van fer un pis turístic.
Però no vaig fer del meu cas cap símbol de lluita de la gent llogatera. Em vaig buscar la vida, que és el que ha fet absolutament tothom davant aquestes situacions.
La batalla per Barcelona no es lliura a la casa Orsola, com va afirmar el portaveu del sindicat de Llogateres. La batalla de Barcelona es lliura en aquest creixement poblacional de població estrangera tan monumental que ha tingut la ciutat els últims anys, de 400.000 persones i en aquests 75.000 pisos buits que les polítiques colauers i de la secta en Comú han provocat que hi hagi.
La cuqui Jessi en Comú tuitejava “Per una Barcelona i una Catalunya dels seus veïns i veïnes, no dels rendistes i els especuladors.” El 85% dels propietaris tenen un únic pis, però per a la Jessi no són ni veïns ni veïnes, sinó rendistes.
Al mateix temps la cuqui Janet i altres elements de la secta en Comú s’han llençat contra Collboni i qualsevol opció de replantejar la colauada de la reserva del 30% per a habitatge social de l’obra nova a Barcelona que es va aprovar el 2018. Fa uns dies deia la cuqui Janet: “Malauradament, Jaume Collboni ha presentat uns pressupostos que no incorporen mesures valentes en matèria d’habitatge, al contrari. L’alcalde pretén desmuntar amb la dreta mesures com el 30% que obliga els promotors privats a fer habitatge assequible.”
I el nou instrument de la secta en comú, això del Sindicat de Llogateres, amb el que intenten fer córrer una cortina que amagui que són els responsables en l’actual crisi de l’habitatge, al seu web, quan intenten explicar qui són i fan, diuen que “juntament amb altres organitzacions que defensen el dret a l’habitatge i el canvi social, visibilitzem el problema i pressionem les institucions per canviar les regles del joc a favor de les persones que vivim a les llars en comptes de les que hi especulen. En són exemples la regulació de preus del lloguer de Catalunya (que impedia qualsevol pujada i provocava algunes baixades), les modificacions de la Llei d’Arrendaments Urbans (que van allargar la durada dels contractes i limitar les fiances) o la reserva, a nivell municipal, d’un 30% d’habitatge amb lloguer regulat a les noves construccions o rehabilitacions integrals. Seguim treballant per aconseguir moltes més conquestes com aquestes.”
Aquesta demencial normativa de la secta en Comú el mateix alcalde Collboni ha reconegut el seu monumental fracàs: de 2018 (quan s’aprova normativa coaluer 30%) fins 2024 a Barcelona només s’han edificat 26 pisos en aquestes condicions.
Aquesta demencial normativa colauer, que ara la secta en Comú defensa amb ungles, com la seva gran conquesta, va provocar una reducció d’entre el 60% i el 70% en noves llicències d’obra.
L’arquitecte i urbanista Daniel Mòdol, que va ser regidor del PSC al primer ajuntament colauer, ho explicava molt bé en una entrevista: “En Barcelona, los arquitectos tenemos muchos problemas para hacer proyectos. Nadie hace residencial desde que se hizo la normativa que obliga a destinar el 30% de los pisos de una nueva promoción a vivienda social... ¿Qué nos queda? Esta ciudad está viviendo de los encargos que se hicieron hace 10 años.”
Però per a la secta en Comú això és una “conquesta”.
400.000 nous barcelonins arribats en els fluxes migratoris dels últims anys a Barcelona, una ciutat on el 85% dels propietaris ho són d’un únic pis, i on hi ha una oferta d’uns 11.000 pisos turístics i on les polítiques de la secta en Comú han desprotegit tant els propietaris de pisos que en els 8 anys de mandat Colau hem passat de 3.600 pisos buits a més de 75.000... però el problema de l’habitatge és el pis que has heredat de l’àvia, perquè ets un puto rendista, i aquests propietaris que farts d’haver-ho de pagar tot i ser els culpables de tot, decideixen treure el seu pis del mercat de lloguer, prefereixen que estigui buit abans que córrer el risc de que caigui en mans dels inquiokupes.
Barcelona és el lloc de l’estat espanyol amb més inquiokupacions, triplicant el segon, que és Madrid. Ara mateix entre el 70% i el 80% de les okupacions són inquiokupacions, és a dir, llogaters que en un moment donat deixen de pagar el lloguer, es declaren “vulnerables” i com aquell que diu automàticament tenen tota la protecció de la llei, davant la impotència d’un propietari indefens.
El procés de desnonament d’un inquiokupa s’allarga al voltant dels 2 anys, durant els quals no només el propietari no percep cap renda de lloguer, sinó que sovint és castigat amb despeses de llum, aigua, etc... fins que no aconsegueix anar solucionant la situació.
Les despeses mitjanes a Barcelona causades pels inquiokupes als propietaris, als petits propietaris, se situen en els 12.989€
En els últims anys, només en el meu entorn personal, he conegut quatre casos d’inquiokupes.
- La primera vegada que en vaig sentir parlar fou a una amiga, que de soltera s’havia comprat un petit pis, on vivia, fins que va conèixer “l’home de la seva vida”, es van casar i van anar a viure junts a un pis de lloguer, més gran, perquè van tenir fills. Va posar el seu petit pis de soltera en lloguer, i sempre havia anat bé, amb la llogatera que tenia, fins que es van començar a aprovar aquestes normatives “per protegir els vulnerables”, i immediatament aquella llogatera que sempre havia estat pagant el seu lloguer sense problema va deixar de fer-ho, es va declarar vulnerable... i la meva amiga ha estat gairebé 2 anys fins resoldre la situació. Un cop resolta, immediatament, pis en venda. Mai més lloguer.
- La segona vegada fou un dia sortint de la feina per anar a fer un cafè, prop de Santa Maria del Mar. Anava pel carreró i començo a sentir crits estranys. Llavors veig al clàssic grupet de manifestants antidesnonaments cridant “la XXX es queda al barri, la XXX es queda al barri...” i així. Però llavors, mentre els PAH o sindicats de llogateres i tal feien el seu xou, d’un munt de finestres del carreró estret van anar sortint veïns cridant “aprofitada!”, “fora ja, pocavergonya!”, “caradura!”... Intrigat per l’escena vaig anar al forn de pa que estava al mig d’aquell estret carrer on estava passant tot, i com que els coneixia perquè un o dos cops a la setmana feia ja molt de temps que n’era client, que hi anava a comprar algun croissant o pasta, i hi vaig entrar i els hi pregunto què estava passant. I em va sorprendre la seva resposta totalment alineada amb el veïns que sentia cridar des de les finestres del carreró: que estaven desnonant una dona marroquí que era una autèntica caradura. Un senyor gran, un avi, del barri li havia llogat el pis, a ella i els seus dos fills. I ella treballava i tot anava bé fins que va decidir deixar de pagar. Deliberadament. No havia canviat res en la seva situació, però amb plena consciència va decidir deixar de pagar i estar-se així dos anys, emparant-se en que era vulnerable, i que tot això que s’estalviava i es va estalviar l’any i mig que al senyor gran, amb una pensió de misèria, m’explicava el forner, li va costar fer-la fora. El forner estava indignadíssim “no només no pagava al pobre senyor gran aquest, sinó que la caradura no tenia cap problema en anar lluint fotos d’un peazo casa que s’havia comprat al Marroc”
- La tercera vegada fou al bloc del barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, on vivíem i em vaig criar i que ara encara hi viu un dels meus germans. Una de les veïnes, al jubilar-se, se n’havia anat al poble, i va llogar el pis que tenia en propietat. L’últim llogater fou un senyor paquistaní. No hi havia cap problema. Va anar passant el temps i finalment aquest senyor paquistaní aconsegueix portar la seva dona i fills, reunificar la família. Tot semblava anar molt bé, però ailàs, va ser llavors quan va tenir instal·lats al pis a la seva dona i els seus fills, que va deixar de pagar el lloguer. No havia passat res, pel que sabem, però també algú el devia “aconsellar” que es declarés vulnerable, que amb els nens no hi hauria problema i estaria protegit, no podrien fer res contra ell. La pobra veïna que li tenia llogat el pis estava desesperada. Impotent. No només el llogater no li pagava el lloguer, sinó que ella li pagava despeses com la llum i l’aigua. Després de molts i molts mesos pleitejant la veïna va aconseguir que no li cobressin més els consums del llogater inquiokupa. I l’empresa subministradora va tallar la llum al pis. I llavors es va liar, perquè l’inquiokupa va voler treure l’electricitat de l’escala, de la instal·lació elèctrica de l’escala del bloc de veïns. I semblava que ho havia fet, davant l’estupefacció de tots els veïns... fins que un dia allò que l’inquiokupa havia fet per piratejar la llum de l’escala cap al seu pis... va provocar un foc, i van haver de venir bombers, policia.... Per sort la cosa es va poder controlar, perquè podia haver passat una autèntica desgràcia. I allò fou el que finalment va permetre el desnonament de l’inquiokupa.
- La quarta ha estat la més recent, a l’edifici del barri de Les Corts on viu la meva mare. És un edifici relativament nou, de finals dels 80s. Tots els veïns que hi van entrar a viure llavors sempre s’han tingut molta confiança i apreci. Però en tots aquests anys n’hi ha que han anat marxant, d’altres han vingut, etc. Fa un parell d’anys una parella d’aquests veïns dels del començament, al jubilar-se també van marxar cap al poble. I van llogar el pis. I va entrar-hi una senyora gran, molt ben vestida, “amb molta classe” deia ma mare. Per allà aterraven els seus fills i nets, tots sempre impecables. I ji ji ja ja. Llavors un dia els veïns jubilats que havien marxat i li havien llogat el pis a aquesta senyora van explicar als seus antics veïns que la senyora glamurosa i presumida feia mesos no els hi pagava el lloguer. Els veïns de sempre se la trobaven, i la senyora estupendíssima, com si res. Fins que un dia a l’entrada de l’edifici hi havia xerrant tres o quatre veïns dels de sempre quan va entrar la senyora estupendíssima. Algú dels de sempre li va preguntar si tot anava bé, perquè els hi havia arribat que no pagava el lloguer. La senyora va riure i com si fos la cosa més natural del món els hi va dir que és clar que no pagava, que per a què havia de pagar! Que el pis estava moblat i que per tant ara s’estaria uns dos anys sense pagar res, fins que la fessin fora, i que quan això passés agafaria la seva roba i se n’aniria tan tranquil·lament havent pogut disfrutar de dos anys de lloguer gratis a un pis moblat del barri de Les Corts.
La secta en Comú fa la seva propaganda, i s’ha de reconèixer que és molt efectiva, corrent una cortina per amagar que són els responsables de l’actual crisi de l’habitatge, mentre culpabilitzen a tot el que es mou d’aquesta crisi: que si rendistes, que si lobbys, que si turisme....
I la regulació que han fet protegint les okupacions i, sobretot, els inquiokupes, és absolutament delirant. La manera com han deixat desprotegit al petit propietari, fabricant tot aquest univers de “vulnerabilitats”, al que cada dia s’hi acull més gent, de tot tipus, perquè saben que s’estaran mínim un any i mig o dos tranquil·lament en un pis sense pagar ni lloguer, ni llum, ni aigua... és la cosa més demencial que hi ha sobre la taula.
La secta en Comú clama al cel per 11.000 pisos turístics a Barcelona, mentre que amb les seves polítiques han provocat que, només a Barcelona, s’hagi passat de 3.600 pisos buits a més de 75.000.
És evident que ara mateix hi ha un problema o crisi d’habitatge al nostre país. I és evident que aquesta crisi impacta sobre la vida, sobre les condicions de vida i sobre les expectatives de vida de molta gent.
Però igual d’evident és que davant d’aquesta crisi el pitjor que es pot fer és abordar-la des de les demencials propostes i polítiques de la secta en Comú i els seus satèl·lits. És una situació complexa, que cal abordar amb rigor, no amb la demagògia letal de la secta en Comú i els seus satèl·lits!
(aquest article sobre la secta en Comú tindrà una segona part en la que seguiré analitzant la perversitat política, personal i humana d'aquest personal, perquè és el que explica i hi ha al darrere de totes les seves polítiques)
Entrades
