
Aquest diumenge El País ha publicat una enquesta que analitza dues coses: les previsions electorals (la projecció electoral de les diferents forces polítiques que es presenten al Parlament de Catalunya les properes eleccions del 28-N) i la valoració que els ciutadans fan de la situació del país i els seus principals reptes plantejats.
Pel que fa als resultats electorals que projecta l’enquesta, aquesta anàlisi la deixem per d’aquí un o dos dies, tenint en compte que dilluns coneixerem els resultats del Racòmetre. Els resultats de l’enquesta d’El País podrien apuntar un cert canvi de tendència (o una agudització de certs canvis apuntats en algunes enquestes prèvies, però no així de simultàniament), per això, abans de valorar-los aïlladament i tenint en compte la coïncidència temporal amb la de RAC1, val la pena esperar per fer-ne una valoració simultània, que sempre serà més interessant.
Perquè hi ha una cosa molt clara, a hores d’ara: d’acord a l’enquesta de El País, la principal força política a data d’avui són els indecisos. Segons com podríem dir que els abstencionistes i els indecisos. Però deixem-ho en els indecisos: un 27% dels enquestats no tenen decidit el seu vot. És un percentatge altíssim que es distribueix entre els votants d’ICV-EUA, Esquerra, PSC-PSOE i CiU, per aquest ordre, des del 28.7% al 22.4%.
Amb aquesta enorme magnitud d’indecisos declarats, els resultats projectats sobre la intenció de vot directa requereixen molta cuina. Per tant, abans d’entrar-hi, mirarem d’incorporar també els resultats de l’enquesta de RAC1 per tal de disposar d’una informació complementària que ens ajudi a entendre el que poden expressar les enquestes, o bé a identificar llacunes demoscòpiques, a identificar interrogants i febleses.
Com deia al començament, l’enquesta planteja més preguntes que la simple intenció de vot.
Pel percentatge de respostes abrumadorament coincidents, l’enquesta explicita clarament el que és l’autèntic OCÀS DEL TRIPARTIT. Un enfonsament generalitzat, espectacular. Una valoració tan negativa que esgotaríem els adjectius. Una situació, la que descriu l’enquesta, que obligaria als partits que han format aquest engèndre polític del tripartit, a demanar perdó als ciutadans.
Fixem-nos en el que opinen els enquestats:
- un 61% diuen que Catalunya ha estat malamanet o molt malament governada
- un 66% diuen que la situació política és pitjor que abans del tripartit
- un 71% diuen que la situació política de Catalunya és dolenta o molt dolenta
- el mateix percentat, un 71% diuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta
- un 54% desaprova en Montilla, un 64% en Cafrod i un 51 en Saura.
I és clar, la conseqüència de tot això és força coherent: un 85% dels enquestats creuen que cal un canvi als partits que governen a Catalunya!!!
No he tingut ocasió de fer una anàlisi comparativa d’aquest percentatge, d’aquest 85%, amb d’altres països, però em sembla una xifra, un percentatge, espectacular, increïble per la seva contundència, per l’esgotament que posa de manifest, per aquest PROU que s’aixeca amb una força inqüestionable, i que aplega, evidentment, votants de tots els partits.
No hi ha cap indicador en el que el tripartit aprovi, ni tan sols entre els seus propis votants. Això és un rècord molt difícil de batre, crec que per primera vegada el tripi té un rècord a les seves mans, el de la desaprovació popular.
Per tant, davant de tant desgavell, sí hi ha una cosa clara. La gent vol canvi. La gent no vol més res que s’assembli a tot això que està passant, que ens ha tocat patir.
Però… com és concretarà aquesta voluntat de canvi? La incertesa és gran. I tot i que CiU es presenta sòlidament com la força política que recull el major nombre de suports, no són percentatges d’intenció de vot directa que ens permetin assegurar que aquest canvi sigui possible en les condicions que expressen els enquestats.
És a dir, es produeix un fenomen força curiós. Molta gent vol que les coses canviïn, però molts i molts menys estan disposats a fer alguna cosa per afavorir aquest canvi. Podríem estar davant una nova paradoxa catalana, que d’alguna manera ja es va apuntar el 2006, quan aquesta inhibició va permetre el segon tripartit.
Crec que l’enquesta té alguna mena de disfunció en el tractament dels indecisos, és a dir, en la redistribució entre les diferents forces polítiques del vot dels indecisos (gent que ha dit que vol votar però no sap encara a qui). Hi ha algunes coses que no em quadren gaire. Això ho analitzarem amb més detall demà, i aprofitarem l’enquesta de RAC-1 per veure si aquests dubtes que tinc avui són sòlids o no ho són. Avui em plantegen molts dubtes de fiabilitat, però millor els tractem demà, amb més informació.
Dos apunts finals:
- una dada a retenir: només un 63% dels enquestats saben identificar amb claredat els responsables del desastre, és a dir, els partits que conformen el tripartit. NOMÉS UN 63%, per tant hi ha un 37% que o bé no ho saben o bé ho saben incorrectament. Compte amb aquesta dada, que podria provocar –jo crec que està provocant- una certa estratègia “Banco Central”, quan els atracadors d’aquell famós i fosc assalt al Banc Central de Plaça Catalunya, l’an 1981, van intentar fugir amagat entre els hostatges en el moment del seu alliberament. Siguem conscients que els tripartits intentaran ara fer veure que això no ha anat amb ells, rentar-se les mans, passar “al despiste” entre la resta de forces. Els d’Esquerra són els que més complicat ho tenen, perquè els seus votants són els que més ho saben, qui ha format el tripi…
- un 71% dels enquestats donen suport a la reclamació del concert econòmic. És a dir, hi ha una enorme massa dels enquestats que donen suport a aquesta proposta. Això reforça l’estratègia de CiU. És bona, i aquesta exigència, que es vincula al dret a decidir, a aquest crèixer en una majoria social favorable al dret a decidir té fonaments sòlids i és una autèntica proposta de país, necessàriament transversal. Els intents impresentables que hi ha hagut de menystenir la proposta, de fer-la ridícula, de considerar-la una trampa, que han aplegat des de la caverna, als sociates i als espontanis útils (Solidaritat, Reagrupament…) farien bé de prendre’n nota i no posar-s’hi de cul. Aquí, els uns pels altres, al final, com en el tripi, abocant-nos al desastre. O sigui que molt de compte, i una mica més d’inteligència a l’hora de valorar una proposta que pot tenir un recorregut nacional i de construcció d’aquesta majoria social forta molt i molt important, potser decisiu.
Pel que fa als resultats electorals que projecta l’enquesta, aquesta anàlisi la deixem per d’aquí un o dos dies, tenint en compte que dilluns coneixerem els resultats del Racòmetre. Els resultats de l’enquesta d’El País podrien apuntar un cert canvi de tendència (o una agudització de certs canvis apuntats en algunes enquestes prèvies, però no així de simultàniament), per això, abans de valorar-los aïlladament i tenint en compte la coïncidència temporal amb la de RAC1, val la pena esperar per fer-ne una valoració simultània, que sempre serà més interessant.
Perquè hi ha una cosa molt clara, a hores d’ara: d’acord a l’enquesta de El País, la principal força política a data d’avui són els indecisos. Segons com podríem dir que els abstencionistes i els indecisos. Però deixem-ho en els indecisos: un 27% dels enquestats no tenen decidit el seu vot. És un percentatge altíssim que es distribueix entre els votants d’ICV-EUA, Esquerra, PSC-PSOE i CiU, per aquest ordre, des del 28.7% al 22.4%.
Amb aquesta enorme magnitud d’indecisos declarats, els resultats projectats sobre la intenció de vot directa requereixen molta cuina. Per tant, abans d’entrar-hi, mirarem d’incorporar també els resultats de l’enquesta de RAC1 per tal de disposar d’una informació complementària que ens ajudi a entendre el que poden expressar les enquestes, o bé a identificar llacunes demoscòpiques, a identificar interrogants i febleses.
Com deia al començament, l’enquesta planteja més preguntes que la simple intenció de vot.
Pel percentatge de respostes abrumadorament coincidents, l’enquesta explicita clarament el que és l’autèntic OCÀS DEL TRIPARTIT. Un enfonsament generalitzat, espectacular. Una valoració tan negativa que esgotaríem els adjectius. Una situació, la que descriu l’enquesta, que obligaria als partits que han format aquest engèndre polític del tripartit, a demanar perdó als ciutadans.
Fixem-nos en el que opinen els enquestats:
- un 61% diuen que Catalunya ha estat malamanet o molt malament governada
- un 66% diuen que la situació política és pitjor que abans del tripartit
- un 71% diuen que la situació política de Catalunya és dolenta o molt dolenta
- el mateix percentat, un 71% diuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta
- un 54% desaprova en Montilla, un 64% en Cafrod i un 51 en Saura.
I és clar, la conseqüència de tot això és força coherent: un 85% dels enquestats creuen que cal un canvi als partits que governen a Catalunya!!!
No he tingut ocasió de fer una anàlisi comparativa d’aquest percentatge, d’aquest 85%, amb d’altres països, però em sembla una xifra, un percentatge, espectacular, increïble per la seva contundència, per l’esgotament que posa de manifest, per aquest PROU que s’aixeca amb una força inqüestionable, i que aplega, evidentment, votants de tots els partits.
No hi ha cap indicador en el que el tripartit aprovi, ni tan sols entre els seus propis votants. Això és un rècord molt difícil de batre, crec que per primera vegada el tripi té un rècord a les seves mans, el de la desaprovació popular.
Per tant, davant de tant desgavell, sí hi ha una cosa clara. La gent vol canvi. La gent no vol més res que s’assembli a tot això que està passant, que ens ha tocat patir.
Però… com és concretarà aquesta voluntat de canvi? La incertesa és gran. I tot i que CiU es presenta sòlidament com la força política que recull el major nombre de suports, no són percentatges d’intenció de vot directa que ens permetin assegurar que aquest canvi sigui possible en les condicions que expressen els enquestats.
És a dir, es produeix un fenomen força curiós. Molta gent vol que les coses canviïn, però molts i molts menys estan disposats a fer alguna cosa per afavorir aquest canvi. Podríem estar davant una nova paradoxa catalana, que d’alguna manera ja es va apuntar el 2006, quan aquesta inhibició va permetre el segon tripartit.
Crec que l’enquesta té alguna mena de disfunció en el tractament dels indecisos, és a dir, en la redistribució entre les diferents forces polítiques del vot dels indecisos (gent que ha dit que vol votar però no sap encara a qui). Hi ha algunes coses que no em quadren gaire. Això ho analitzarem amb més detall demà, i aprofitarem l’enquesta de RAC-1 per veure si aquests dubtes que tinc avui són sòlids o no ho són. Avui em plantegen molts dubtes de fiabilitat, però millor els tractem demà, amb més informació.
Dos apunts finals:
- una dada a retenir: només un 63% dels enquestats saben identificar amb claredat els responsables del desastre, és a dir, els partits que conformen el tripartit. NOMÉS UN 63%, per tant hi ha un 37% que o bé no ho saben o bé ho saben incorrectament. Compte amb aquesta dada, que podria provocar –jo crec que està provocant- una certa estratègia “Banco Central”, quan els atracadors d’aquell famós i fosc assalt al Banc Central de Plaça Catalunya, l’an 1981, van intentar fugir amagat entre els hostatges en el moment del seu alliberament. Siguem conscients que els tripartits intentaran ara fer veure que això no ha anat amb ells, rentar-se les mans, passar “al despiste” entre la resta de forces. Els d’Esquerra són els que més complicat ho tenen, perquè els seus votants són els que més ho saben, qui ha format el tripi…
- un 71% dels enquestats donen suport a la reclamació del concert econòmic. És a dir, hi ha una enorme massa dels enquestats que donen suport a aquesta proposta. Això reforça l’estratègia de CiU. És bona, i aquesta exigència, que es vincula al dret a decidir, a aquest crèixer en una majoria social favorable al dret a decidir té fonaments sòlids i és una autèntica proposta de país, necessàriament transversal. Els intents impresentables que hi ha hagut de menystenir la proposta, de fer-la ridícula, de considerar-la una trampa, que han aplegat des de la caverna, als sociates i als espontanis útils (Solidaritat, Reagrupament…) farien bé de prendre’n nota i no posar-s’hi de cul. Aquí, els uns pels altres, al final, com en el tripi, abocant-nos al desastre. O sigui que molt de compte, i una mica més d’inteligència a l’hora de valorar una proposta que pot tenir un recorregut nacional i de construcció d’aquesta majoria social forta molt i molt important, potser decisiu.




