L’OCÀS DEL TRIPARTIT (sobre l'enquesta d'El País)

Aquest diumenge El País ha publicat una enquesta que analitza dues coses: les previsions electorals (la projecció electoral de les diferents forces polítiques que es presenten al Parlament de Catalunya les properes eleccions del 28-N) i la valoració que els ciutadans fan de la situació del país i els seus principals reptes plantejats.

Pel que fa als resultats electorals que projecta l’enquesta, aquesta anàlisi la deixem per d’aquí un o dos dies, tenint en compte que dilluns coneixerem els resultats del Racòmetre. Els resultats de l’enquesta d’El País podrien apuntar un cert canvi de tendència (o una agudització de certs canvis apuntats en algunes enquestes prèvies, però no així de simultàniament), per això, abans de valorar-los aïlladament i tenint en compte la coïncidència temporal amb la de RAC1, val la pena esperar per fer-ne una valoració simultània, que sempre serà més interessant.

Perquè hi ha una cosa molt clara, a hores d’ara: d’acord a l’enquesta de El País, la principal força política a data d’avui són els indecisos. Segons com podríem dir que els abstencionistes i els indecisos. Però deixem-ho en els indecisos: un 27% dels enquestats no tenen decidit el seu vot. És un percentatge altíssim que es distribueix entre els votants d’ICV-EUA, Esquerra, PSC-PSOE i CiU, per aquest ordre, des del 28.7% al 22.4%.

Amb aquesta enorme magnitud d’indecisos declarats, els resultats projectats sobre la intenció de vot directa requereixen molta cuina. Per tant, abans d’entrar-hi, mirarem d’incorporar també els resultats de l’enquesta de RAC1 per tal de disposar d’una informació complementària que ens ajudi a entendre el que poden expressar les enquestes, o bé a identificar llacunes demoscòpiques, a identificar interrogants i febleses.

Com deia al començament, l’enquesta planteja més preguntes que la simple intenció de vot.

Pel percentatge de respostes abrumadorament coincidents, l’enquesta explicita clarament el que és l’autèntic OCÀS DEL TRIPARTIT. Un enfonsament generalitzat, espectacular. Una valoració tan negativa que esgotaríem els adjectius. Una situació, la que descriu l’enquesta, que obligaria als partits que han format aquest engèndre polític del tripartit, a demanar perdó als ciutadans.

Fixem-nos en el que opinen els enquestats:
- un 61% diuen que Catalunya ha estat malamanet o molt malament governada
- un 66% diuen que la situació política és pitjor que abans del tripartit
- un 71% diuen que la situació política de Catalunya és dolenta o molt dolenta
- el mateix percentat, un 71% diuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta
- un 54% desaprova en Montilla, un 64% en Cafrod i un 51 en Saura.

I és clar, la conseqüència de tot això és força coherent: un 85% dels enquestats creuen que cal un canvi als partits que governen a Catalunya!!!

No he tingut ocasió de fer una anàlisi comparativa d’aquest percentatge, d’aquest 85%, amb d’altres països, però em sembla una xifra, un percentatge, espectacular, increïble per la seva contundència, per l’esgotament que posa de manifest, per aquest PROU que s’aixeca amb una força inqüestionable, i que aplega, evidentment, votants de tots els partits.

No hi ha cap indicador en el que el tripartit aprovi, ni tan sols entre els seus propis votants. Això és un rècord molt difícil de batre, crec que per primera vegada el tripi té un rècord a les seves mans, el de la desaprovació popular.

Per tant, davant de tant desgavell, sí hi ha una cosa clara. La gent vol canvi. La gent no vol més res que s’assembli a tot això que està passant, que ens ha tocat patir.

Però… com és concretarà aquesta voluntat de canvi? La incertesa és gran. I tot i que CiU es presenta sòlidament com la força política que recull el major nombre de suports, no són percentatges d’intenció de vot directa que ens permetin assegurar que aquest canvi sigui possible en les condicions que expressen els enquestats.

És a dir, es produeix un fenomen força curiós. Molta gent vol que les coses canviïn, però molts i molts menys estan disposats a fer alguna cosa per afavorir aquest canvi. Podríem estar davant una nova paradoxa catalana, que d’alguna manera ja es va apuntar el 2006, quan aquesta inhibició va permetre el segon tripartit.

Crec que l’enquesta té alguna mena de disfunció en el tractament dels indecisos, és a dir, en la redistribució entre les diferents forces polítiques del vot dels indecisos (gent que ha dit que vol votar però no sap encara a qui). Hi ha algunes coses que no em quadren gaire. Això ho analitzarem amb més detall demà, i aprofitarem l’enquesta de RAC-1 per veure si aquests dubtes que tinc avui són sòlids o no ho són. Avui em plantegen molts dubtes de fiabilitat, però millor els tractem demà, amb més informació.

Dos apunts finals:

- una dada a retenir: només un 63% dels enquestats saben identificar amb claredat els responsables del desastre, és a dir, els partits que conformen el tripartit. NOMÉS UN 63%, per tant hi ha un 37% que o bé no ho saben o bé ho saben incorrectament. Compte amb aquesta dada, que podria provocar –jo crec que està provocant- una certa estratègia “Banco Central”, quan els atracadors d’aquell famós i fosc assalt al Banc Central de Plaça Catalunya, l’an 1981, van intentar fugir amagat entre els hostatges en el moment del seu alliberament. Siguem conscients que els tripartits intentaran ara fer veure que això no ha anat amb ells, rentar-se les mans, passar “al despiste” entre la resta de forces. Els d’Esquerra són els que més complicat ho tenen, perquè els seus votants són els que més ho saben, qui ha format el tripi…

- un 71% dels enquestats donen suport a la reclamació del concert econòmic. És a dir, hi ha una enorme massa dels enquestats que donen suport a aquesta proposta. Això reforça l’estratègia de CiU. És bona, i aquesta exigència, que es vincula al dret a decidir, a aquest crèixer en una majoria social favorable al dret a decidir té fonaments sòlids i és una autèntica proposta de país, necessàriament transversal. Els intents impresentables que hi ha hagut de menystenir la proposta, de fer-la ridícula, de considerar-la una trampa, que han aplegat des de la caverna, als sociates i als espontanis útils (Solidaritat, Reagrupament…) farien bé de prendre’n nota i no posar-s’hi de cul. Aquí, els uns pels altres, al final, com en el tripi, abocant-nos al desastre. O sigui que molt de compte, i una mica més d’inteligència a l’hora de valorar una proposta que pot tenir un recorregut nacional i de construcció d’aquesta majoria social forta molt i molt important, potser decisiu.

Sóc del sud! En terra de ningú

Arribe del concert d’Obrint Pas al Fòrum, per les festes de la Mercè. Ja era hora que l’Ajuntament programés un grup com Obrint Pas, que lidere la flama de molts de natres, ciutadans de Barcelona, ni que els nostres orígens siguin diversos.

Mos vam fer fans absoluts dels Obrint Pas apenes no els coneixia ningú, però ja anaem als seus concerts amunt i avall del nostre país, dels nostres països. A Formentera vaig tenir l’ocasió de conèixer en Miquel i altres dels seus components, de xerrar i compartir.

Obrint Pas no són només un grup enorme, magnífic. Obrint Pas són, per tot el que diuen, canten, oferixen… un autèntic miracle que mos ve del nostre sud més sud. Aquest sud tan nostre i tan allunyat. Aquest sud amb qui molts compartim frontera de ser també sud. Aquest eix de l’Ebre des d’on gire el nostre país i agrane fronteres provincials, inútils, absurdes.

I sí, sempre pense com hi érem, els Obrint Pas, els amics de Formentera, natres, de les Terres de l’Ebre, de Barcelona… menjant un arròs vora Cala Saona, fent veritat que som una Nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Obrint Pas, que saben de la dolçaina sobre els ritmes i les poesies. Com els Gra Fort, del meu poble, perduts tots a la Terra Alta, i d’on va sortir fer rock amb gralles i grallers. Reconeguem-los-ho.

Del Sud, d’este nervi nacional que es manifeste pel 25 d’abril, que omplie amb gent de tot el país la plaça de bous de València, i després el Campus dels Tarongers… i el que calgo.

Obrint Pas, i recollint la llaor d’un altre miracle, Al Tall, que mos hem criat amb les seues cançons, com a himnes. Del Sud. De molts suds. Com ara entendre que també són grans perquè han vingut a Gandesa, tots dos, Obrint Pas i Al Tall, i no importe els que hi fóssim, sinó que importe que hi fóssim i hi fossin. Amb el Correllengua. Cosint complicitats, cosint el país, ara sí, ara de veres. I no t’estranyos que els mestres del poble vinguin de pobles de Castelló. Som del Sud. Sense fronteres.

"Sóc del sud del meu cor,

sóc del sud del meu món,

sóc del sud del record,

d'uns països sense nom,

sóc del sud del sentiment,

sóc del sud de les arrels,

sóc del sud i porte als ulls

llàgrimes de lluita i futur"

Després Miquel Gil mos va cantar altres coses i altres poetes. L’amor és Déu en barca, cantae. I jo a voltes encara penso en la teua pell del sud com una cicatriu, com vinya arrencada.

Però avui (hui) el Fòrum estae ple, tot, fins al fons, com una mar de gent i d’il·lusió.

Existix este país. O este país existix perquè hi ha esta gent i esta il·lusió. I també molts i moltes més.

Si em mires el tatuatge de Jaume I al meu braç ho podràs entendre molt, però no tot. Altre cop Miquel Gil: Amaga l'arbre un riu...

"Amaga l'arbre un riu

sota l'escorça

al cor d'aquest desert

on el record sedeja

amaga l'arbre un bosc

sota l'escorça

i és en l'escletxa

que dius amor

on s'arrela i s'enlaira

al cor d'aquest país

on la memòria

s'encova al fons dels mots

i germina.

Sota del salze

s'eixampla la terra

i a dintre

un món de saba

creix amb el sol

i amb la lluna brolla. "

Jo afegixco dos versos que no sé d’on em venen: “dos palmeres són nàufrags, en la mar verda de l’horta”. Hi penso, com penso sempre en quan som més sud. I en com ser més sud i més natres. I en ballar jotes.

Hem d’eixamplar la terra. És lo que mos toque: “dintre un món de saba creix amb el sol i amb la lluna brolla”. Ni que em deixi en terra de ningú este eixamplar la terra.

La tàctica del calamar.

Nou article de Dies de Fúria a l'ABSOLUT MAS:"La táctica del calamar"

Neix ABSOLUT MAS

Neix ABSOLUT MAS, un Diari blogaire independent fet per blogaires independentistes!

Aquí teniu la primera Editorial:

“Som blocaires independents i independentistes, viatgers en el camí a Ítaca. Som, cadascun de nosaltres, únicament responsables de les nostres paraules, cadascú en té de pròpies i cadascú té les seves idees. Ara, un cop més, caminem plegats. En aquest trajecte hem creat propostes com Blocs amb Estrella i BAT BLOCS, compartides també amb altres companys. De viatge cap a Ítaca, cap a la nostra anhelada llibertat, hem defensat diferents propostes, però sempre ho hem fet des d’un compromís profund amb el país i la llibertat, sempre des de la nostra llibertat i amb les nostres idees, amb la nostra independència per damunt de tot.

Com a independentistes, estem convençuts que en aquestes eleccions la nau convergent és l’única que ens pot treure d’aquest forat negre en què ens ha sumit el tripartit: socialment, econòmicament, políticament i nacionalment. Però també, i també com a independentistes, perquè hem arribat al convenciment que la independència només arribarà des del lideratge de CiU, amb molts d’altres, però amb el seu lideratge. Sí, en aquestes eleccions, donem suport a l’Artur Mas.

No perdrem el temps en justificar-nos. Tothom sap perfectament on ens han conduït set anys d’independentisme ‘pur’, de retòrica estèril i de l’aberrant relativisme moral i polític obstinat a igualar Mas i Convergència al PSC i Montilla. Transcorreguts aquests set anys també creiem que ningú que no sigui esclau del prejudici o víctima d’una profunda ceguesa pot negar el gir sobiranista que Artur Mas ha imprès al seu discurs. Catalunya té per primera vegada des de la recuperació de l’autogovern l’oportunitat de tenir un president que públicament i desacomplexada es pronuncia a favor del dret a decidir sense límits comprometent, a més, el seu SÍ a favor de la independència.

Som conscients que la nostra anàlisi ha d’anar acompanyada d’una necessària dosi de prudència. Però rebutgem afegir-nos a la rua dels que sempre consideraran poc autèntic, poc suficient i poc creïble, la defensa del dret a decidir de l’Artur Mas i Convergència.

La independència no és només un objectiu, sinó també –i sobretot– un procés. No serveix de res proclamar-la cada dia si en paral·lel no es construeixen majories sòlides, es teixeixen complicitats i es guanyen adhesions. I sostenim que això també es pot fer –s’ha de fer- a partir d’una gestió excel·lent i en clau sobirana del poder autonòmic i d’un nou discurs que sigui capaç de relligar i vincular els dos conceptes.

Per això entenem que cal una nova majoria parlamentària que pugui formar un govern fort, sense dependències ni hipoteques, i que treballi decididament tant per fer front a la gravíssima crisi nacional que patim (en tots els àmbits, però especialment en l’econòmic) com per construir una sòlida majoria social que ens permeti l’accés amb garanties, amb fermesa, amb confiança i seguretat en el rumb que seguim, al dret de decidir fins a les últimes conseqüències, és a dir, la independència. Aquesta majoria només la pot aconseguir Convergència i Unió.

I concretem el nostre suport en aquesta iniciativa innovadora d’ABSOLUT MAS, que va més enllà de les propostes de Blocs amb Estrella i BAT BLOCS (que eren simples agregadors de blocs). ABSOLUT MAS està concebut com un espai per a acollir continguts i propostes diverses: informació, notícies, opinió, seccions fixes, col·laboracions externes, activitats, etc.

Només hi ha dues condicions per formar part d’ABSOLUT MAS: compartir el suport polític a la proposta política d’Artur Mas i CiU per a aquestes eleccions (compartir per tant el desig d’una radical renovació del panorama polític i el govern com a fase necessària per poder arribar a exercir el dret de decidir sense límits, això és, la independència) i fer-ho des de la nostra independència personal, és a dir, sense cap vincle militant amb CiU ni amb cap altra força política.

ABSOLUT MAS no és un xec en blanc a la proposta política de CiU: és una expressió de confiança i una invitació a ser actius en aquest suport, a compartir la nostra decisió amb un optimisme desacomplexat.

Sí, naveguem decidits rumb a Ítaca, el dret de decidir sense límits, la independència. ABSOLUT MAS és l’expressió del nostre suport a aquest rumb que han definit n’Artur Mas i CiU. I els versos del poeta, la nostra única exigència: “has d’arribar-hi, és el teu destí”.

ABSOLUT MAS és una iniciativa de Cimera, Dessmond, Dies de Fúria i Joliu

Catalunya, 14 de setembre del 2010”

Dimarts 14 de setembre...

Una enquesta força estranya

Avui diumenge LV ha publicat una nova enquesta electoral en relació a les properes eleccions al parlament de Catalunya.

Us haig de dir que és una enquesta força estranya. Els resultats que ens aporta no són coherents amb enquestes prèvies (inclosa la del juliol de la mateixa Vanguardia), i per tant ara mateix és difícil saber si estem davant una enquesta que no els hi ha sortit bé (per les dates, per la mostra, per la cuina…) o bé estem davant una enquesta que comença a reflectir un possible canvi de tendències en alguns punts.

Per tant, i com sempre aconsello davant els resultats “bolet” d’una enquesta, el primer que cal és molta prudència.

L’enquesta estava encarregada pensant en la possibilitat que dilluns 30 o dimarts 31 d'agost en Montilla convoqués eleccions, i per això el treball de camp està realitzat els dies 1 i 2 de setembre. Les dates, per tant, i el context vacacional fan que hàgim d’incrementar la prudència en relació a les dades, unida al fet que és una enquesta a només 800 persones (per tant una mostra força petita, la més petita possible perquè els resultats puguin ser representatius)

L’enquesta continua dibuixant un clar predomini de CiU, que se situa en el llindar d’una atribució d’escons de poc més de 60, però sorprenentment la coalició nacionalista pateix un significatiu retrocés en intenció de vot, del 42.1% al 38.9%. I aquest fet els allunyaria de la majoria absoluta. A més a més, s’observa una altra cosa molt estranya, i és que la preferència d’Artur Mas com a futur president cau 8 punts en aquest breu i vacacional període entre enquestes.

Tenint en compte que en aquest període, més enllà de les vacances, no hi ha hagut cap fet polític mínimament rellevant, que expliqués aquest significatiu canvi de tendència, la meva percepció és que l’enquesta té algun tipus de problema. Això només ho podrem saber quan, al llarg del mes de setembre, n’aparenguin d’altres de diferents mitjans (esperem que la de El Periódico i el diari Público com a mínim) i d’aquesta manera poguem valorar si estem davant un canvi de tendència o simplement que aquesta enquesta als de LV no els hi ha sortit gaire fina.

Els sociates continuen la seva tendència a la baixa. Això és força coherent amb el que fins ara havien expressat les diferents enquestes. Però aquest cop, per primera vegada, els situa per primera vegada en els pitjors resultats de la seva història. I això sí que matné una certa coherència amb el que està passant en el món sociata, és a dir, el col·lapse del seu projecte, la falta absoluta de lideratge i la crisi d’identitat que han posat en evidència episodis com la renúncia d’en Castells. Amén, evidentment, de la imputació de la gravetat de la crisi que es fa al partit en el govern.

Un segon element difícil d’explicar en aquesta enquesta, és a dir, incoherent amb enquestes prèvies, són els resultats d’Esquerra. Pràcticament en els últims dos anys totes les enquestes, en relació a Esquerra, els han situat en un percentatge d’intenció de vot del 8%. Aquest cop, i per primera vegada des del segon tripartit, la seva intenció de vot s’incrementa fins al 10.1%, fet que porta LV a atorgar-los entre 15-16 escons.

Si mirem aquestes dades i anteriors anàlisis que he realitzat, podem observar com la frontera dels “mals resultats” s’havia situat en els 13 escons, però que freqüentment l’interval se situava per sota d’aquests 13.

No hi ha elements polítics, fets, que ens permetin explicar perquè Esquerra puja gairebé 2 punts en intenció de vot. Per tant, un cop més cal ser prudents en relació a aquests resultats i esperar veure altres enquestes o la següent de LV per poder valorar si estem davant un canvi de tendència en la intenció de vot en relació a Esquerra, de recuperació d’una part del seu electorat.

Un tercer element sorprenent i incoherent de l’enquesta és que trenca la tendència apuntada els últims mesos en relació al PP i a ICV-EUA. Si en la primera part de la legislatura havíem valorat com a altament sorprenent la solidesa de les intencions de vot d’aquestes dues formacions (no es movien, ni cap a amunt ni cap a avall), de fa més de 6 mesos totes les enquestes deixaven entreveure una lleugera pèrdua d’intenció de vot de PP i d’ICV-EUA. Sorprenentment, en aquesta entrega de l’enquesta de LV ens trobem que o bé es mantenen clavats en intenció de vot en relació al 2006 (ICV-EUA) o bé fins i tot incrementen la intenció de vot (PP).

El que és sorprenent és que el fenomen evolucioni en paral·lel, un cop més sense massa elements que ens ho permetin explicar. Tot i així, en aquest cas, cal apuntar que les variacions de percentatge són ínfimes i estem parlant, en una mostra de 800, de molt poques persones que facin moure’ls d’aquesta manera. Però situades aquestes dades en el context de coses estranyes de l’enquesta, aquest fet també s’hi integra i incrementa els meus dubtes.

Finalment, un quart element incoherent de l’enquesta són els resultats atorgats a Reagrupament, un 2.6% d’intenció de vot, que situaria aquesta secta a les portes d’accedir al Parlament de Catalunya. El mes de juliol, LV ens deia que “una candidatura independentista encabezada por Joan Laporta se situaria en el 1.9% d’intenció de vot”. Les dades de l’enquesta de LV d’aquest setembre són per tant del tot incoherents, i més encara si atenem a la divisió entre sectaris i solidaris. Sincerament, no són uns resultats creïbles, aquí crec que hi ha un quart element d’incongruència de l’enquesta. Avui, a més a més, no ens han donat intenció de vot en relació a SCI. Al meu entendre en aquest punt l’enquesta patina. Com sempre, estem parlant de molt pocs enquestats una variació de l’1.9 al 2.6% en 800 enquestats és molt poc, són 5 persones de diferència entre una enquesta i l’altra.

No són dades, a més, que guardin cap relació amb el que està passant, amb els fets socials. Us posaré un exemple molt fàcil d’entendre. Aquesta setmana, tant SCI com Reagrupament han fet actes a Figueres, amb els seus caps de cartells. Solidaritat Catalana va omplir amb gairebé 800 persones el teatre. En canvi, l’acte d’Rcat va convocar poc més de 50 persones. I aquesta relació de magnituds s’està donant en tots i cadascun dels actes que s’estan fent. Per tant, els elements fàctics també ens porten a pensar que aquests resultats no tenen prou consistència, i són més un bolet o una estranya o poc afortunada assignació d’intenció de vot més enllà del vot directe que s’hi posa de manifest. En aquest quart element, n’estic del tot convençut, molt convençut.

Aquesta és la meva visió, la meva anàlisi. I crec que és encertada. En tot cas, les properes setmanes tindrem ocasió de veure si efectivament, l’encerto, en relació a les quatre incongruències que planteja, o bé estem davant un canvi d’algunes tendències.

Farsants (ergo sociates) i comparses (ergo molts dels independentistes que més criden)

L’ameba al·loctona que tenim com a president de la Generalitat de Catalunya, gràcies a Esquerra, continua refugiada en el seu silenci com a modus vivendi i, tal com ja vam anunciar en el post sobre les decrepituds, es fa l’homenet jugant amb la data de les eleccions al Parlament de Catalunya, mentre el país cau a trossos.

Mireu, estimats lectors i fins i tot Children of the corn que llegiu aquest bloc… a tots els països democràtics, a tots els països de l’Europa Occidental, allà on la civilització existeix… els mandats són de quatre anys, i no són mai mandats superiors als quatre anys, i ningú s'atreveix en allargar-los per sobre de la durada prevista. Mai. Ningú.

Fins ara, a Catalunya, aquesta regla sempre s’ha complert. Fins ara. Fins ara, que tenim aquest govern tripartit en mans de l’espanyolista Montilla, gràcies a Esquerra, com a president. Per primera vegada això no serà així. Per primera vegada, i violentant, violant, la tradició democràtica, les regles de joc, l’al·lòcton s’allargarà el seu mandat per sobre dels quatre anys.

Les eleccions del 2006 es van fer l’1 de novembre. A hores d’ara sembla clar que les eleccions seran, com a molt aviat, a finals de novembre, per tant, quan se cel·lebrin hauran passat més de quatre anys de les últimes, i quan es constitueixi el nou govern, l’anterior haurà estat més de quatre anys. I això és gravíssim.

M’importa una merda si es pot violar, violentar, una llei, perquè les eleccions es puguin cel·lebrar dins d'un marge d'aparença legal, però que ens porta més enllà dels quatre anys des de les últimes eleccions i des de l’últim govern: això és una estafa monumental, una presa de pèl, un abús de llei. Els marges electorals que preveu la llei per a la convocatòria de les eleccions no estan previstos, mai, perquè es pugui violar de tal manera que es passi dels quatre anys des de les últimes eleccions.

I aquesta ameba espanyolista que tenim de president de la Generalitat, gràcies a Esquerra, ho ha fet.

És una absoluta indecència democràtica. Algú l’hauria de portar als tribunals per abús de llei, per frau de llei, per obstacularització a la democràcia, per ocupació ilegítima del poder més enllà del mandat de les urnes i de la majoria conformada per un parlament cadacucat. Estem davant una de les més grans indecències de la Catalunya autònoma, de la Catalunya democràtica.

El fet que això que està passant no sigui un escàndol de proporcions d'aixecament popular és un dels símptomes de l’aborregament general del país i del poder que el tripartit té sobre totes les coses i/o persones, fins al punt, com ja hem denunciat en aquest bloc moltes vegades, de no poder parlar d’un govern, sinó d’un règim. Un règim de derives chavistes evidents, de clars tics antidemocràtics.

Els companys del Cimera, molt oportunament, ens han recordat avui les declaracions de l’al·lòcton fetes a mitjans de juliol d’aquest any (l’11 de juliol, per ser exactes), i en les que deia, literalment “si alguien piensa que lo que haré es agotar –la legislatura- hasta el último momento o hasta la última semana se equivoca”.

Doncs no, no ens equivocàvem. El fet de convocar les eleccions més enllà de l’1 de novembre és justament això, allargar la legislatura fins l’últim moment, violant absolutament l’esperit de la llei, el mandat de quatre anys que atorga el poble de Catalunya a través dels seus parlamentaris electes.

Tanmateix, voldria anar una mica més enllà d’aquesta denúncia compartida amb els cimerencs en relació als sociates, i per tant, farsants. Crec que també cal fer referència a les seves comparses. I específicament a les seves comparses i palmeros independentistes.

Com al 2003, com al 2006 i com, si s’escau, al 2010 o 2011 (si l’al·lòcton convoca les eleccions al desembre), hi ha tota una comparsa que porta el trajo ben cridaner de ser “independentistes” i que aplaudeixen l’ameba, l’al·lòcton, l’espanyolista. Ho fan sempre exhibint impúdicament una autèntica puresa, però ho fan sempre des de la traïdoria i els interessos més mesquins, i, sempre també, fent el joc a Espanya, als espanyolistes, als sociates. Per més que s’omplin la boca de Catalunya o de la seva independència.

El 2003 ens van parlar de la necessitat d’alternança. El 2006 ens van parlar de no sé què de les polítiques socials. I ara ens parlen que aquest frau servirà o permetrà guanyar temps per bastir una candidatura de l’independentisme extraparlamentari que desgasti a CiU.

Sempre igual. Avui, igual que el 2003, l’independentisme militant (que no l’independentisme social) té com a gran objectiu l’aliança, explícita o tàcita, amb el socialisme espanyol, per tal de persistir en el seu gran objectiu, que no és, per més que diguin, la independència, sinó la liquidació de CiU.

El fenomen és vergonyós. La seva reiteració converteix aquest independentisme en carn de consulta de psiquiatra. Com va dir en Sostres, no estem parlant de política o d’expressions polítiques, estem parlant d’un personal tipus “alguien voló sobre el nido del cuco”. I que això es torni a repetir ara, després de les vergonyoses experiències del 2003 i del 2006 ens aboca a una mena de “dia de la marmota”, com al film “atrapado en el tiempo”, on sempre ens trobem els mateixos penosos arguments, de psiquiàtric, i la incapacitat manifesta d’entendre el país i de proposar polítiques i estratègies que el facin avançar. No, com en el dia de la marmota, tot passa per aquesta malaltissa i única proposta de “destruir a Convergència”.

Doncs sí, davant el vergonyós espectacle antidemocràtic protagonitzat per l’al·lòcton, aquí trobem un altre cop aquesta demencial aliança tàcita entre el socialisme espanyol a Catalunya i la preclara militància independentista (des d’ERC fins l’últim grupuscle). Tots units contra Convergència. Per damunt de tot, de la democràcia, de l’esperit de les lleis, dels interessos del país, del deure patriòtic… hi ha una cosa prioritària per al PSOE del nordest i per als nostres abraonats independentistes: destruir a Convergència.

L’ajornament de les eleccions en relació a quan haurien d’haver estat no té cap altre objectiu que aquest, reconstruir la pinça entre el socialisme espanyol i l’independentisme militant en les seves diferents expressions (com ja he dit, des d’Esquerra fins l’últim grupuscle independentista). Quin penós i dantesc espectacle...