A LA CAZA DEL OCTUBRE ROJO (2): ELS EIXOS I ELS OBJECTIUS DE L'ESTRATÈGIA "RAMIUS"

PRIMER EIX: LA TOTAL CERTESA DE "L'AMENAÇA" SOBIRANISTA CATALANA

L'estratègia “Ramius” parteix d'una evidència que ho és jo diria que per a tot el món excepte per als mateixos catalans o bona part d'ells o una part d'ells.

Per primera vegada des de la restauració de la Generalitat hi ha un govern suportat per una majoria parlamentària que obertament es declara sobiranista, amb un President que diu que votaria sí en un referèndum independentista i que ha declarat per activa i per passiva, i des del Parlament fins a tots els mitjans de comunicació internacionals de major impacte, que la situació de Catalunya és insostenible, que aposta per un pacte fiscal que impliqui que Catalunya gestiona íntegrament els seus impostos i que, si això fracassa, Catalunya té la via oberta per iniciar un procés autodeterminacionista.

En aquest primer eix també s'hi recullen altres elements de la realitat catalana que són de gran importància: demoscòpicament està més que clara la descomunal saturació catalana, de la ciutadania. El PROU! Davant una situació insostenible d'espoli fiscal i empobriment ja arriba a pràcticament la totalitat de la ciutadania, amb independència del que votin. Més d'un 80% de la ciutadania catalana expressa amb contundència la seva irritació amb el tracte que rep Catalunya i exigeix un pacte fiscal a l'estil del concert econòmic. I en aquesta opció hi ha, i no és poc, la pràctica totalitat de votants convergents i d'Esquerra, i més de la meitat dels socialistes i iniciativeros. Però és que aquesta reivindicació fins i tot és compartida per un de cada tres votants del PP. En aquest punt, per a Espanya, és evident que hi ha un problema i que és mol greu.

Encara n'hi ha més. Tot i que encara des d'unes bases no tan sòlides com les que fan referència al tema fiscal, a Catalunya també s'està configurant, per primera vegada, una majoria social favorable a la independència. No és una majoria social sòlida, però sí estem davant una situació en la que, per primera vegada, a una pregunta binària (Sí/No), la majoria de la població catalana es mostra favorable a la independència, i d'una manera força clara (més del 40% en totes les enquestes dels últims dos anys).

Ja he explicat moltes vegades per què en aquest punt no estem davant una majoria sòlida. D'una banda, en aquestes mateixes enquestes, quan es planteja una pluralitat d'opcions de configuració política Catalunya-Espanya, l'estat propi només és la tercera opció d'aquesta mateixa mostra que en resposta binària sí/no es mostra favorable a la independència. Però encara més, quan preguntem sobre sentim d'identitat, el “només catalans” és també la tercera opció, darrere del “tant catalans com espanyols” i el “més catalans que espanyols”.

I en una qüestió com aquesta, aquestes dades de la nostra realitat social poden ser les que, de no tenir-se en compte, acabin configurant o decantant les majories.

El diagnòstic espanyol de la situació en relació a aquest primer eix és, per tant, molt clar: hi ha un problema que es pot convertir en una amenaça real.

SEGON EIX DE L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”: LA FEBLESA CATALANA

Aquest segon eix situa simultàniament a la situació político-social de fortalesa sobiranista descrita en el primer dels eixos, una altra Catalunya extremadament feble i del tot vulnerable.

Sobre quins elements es diagnostica la nostra feblesa? Jo diria que els podríem agrupar en tres o quatre grans grups:

1. una situació econòmica dantesca
2. una situació político-institucional feble
3. un context social totalment immadur a molts nivells.

1. La catastròfica situació econòmica i financera és la que té un major impacte o incidència, la que més afecta. La Generalitat no té un duro i no té el més mínim marge de maniobra. Cap.

A aquesta situació s'hi ha arribat, com ja també he dit en anteriors posts, per la confluència de tres factors, que, units, han format una tempesta perfecta amb efectes devastadors sobre el nostre present i les opcions de futur:

a- l'espoli fiscal insostenible que ha anat creixent any a any i que ha dut Catalunya a un empobriment injust i a una pèrdua de competivitat. La manca total d'autonomia financera i tributària, i espoli fiscal sostingut són una combinació letal per al nostre país i autogovern.

b- la dement, irresponsable, incomprensible... gestió del tripartit. L'endeutament generat durant el segon tripartit és una càrrega tan insuportable que arrossega el país a l'abisme a una velocitat vertiginosa. La càrrega financera, només en interessos, que ha de gestionar l'actual govern de la Generalitat és tan bèstia que ens té lligats de mans, peus, tòrax, de tot. Fins i tot sense tocar res de l'espoli fiscal que patim, si el segon tripartit no hagués actuat amb la frivolitat i irresponsabilitat que ho va fer, en aquests moments la situació no seria la que és i la Generalitat, el govern de Catalunya tindria molts més instruments per fer el que li toca fer i vol fer, més marge de maniobra i no aquesta vulnerabilitat extrema i indefensió absoluta.

c- la crisi global. És evident que la crisi també ha afectat Catalunya, les seves finances i la seva economia. La crisi econòmica, afegida a l'espoli i l'endeutament generat pel tripartit situa el país al punt del col·lapse.

Vull emfatitzar una cosa: si el tripartit no hagués fet les barbaritats que va fer ara no estaríem així, el país no estaria en aquesta situació de vulnerabilitat extrema que està.

No entenc que des del govern de la Generalitat no s'hagi dut als responsables d'aquesta gestió tan irresponsable davant dels tribunals. Crec que van fer el que van fer sabent-ho perfectament, que van prevaricar amb una gravetat extraordinària i que són responsables de la ruïna del país.

Hauria entès que això (portar-los als tribunals) no hagués passat si els partits responsables de la situació creada haguessin arribat a una mena d'acord amb el govern de que assumeixen la seva responsabilitat i actuen en conseqüència, és a dir, afavorint una unitat en la gestió de la crisi que intenta fer el govern. Però no, els irresponsables que van fer el que van fer i ens van abocar a l'abisme encara es permeten el luxe de donar lliçons i de fer anar una demagògia nauseabunda, vomitiva, en relació a la situació i les mesures que sense cap alternativa ha hagut de prendre el govern. I a això no hi ha dret. El conseller d'Economia, sr. Castells, l'expresident Montilla i els responsables polítics del tripartit haurien d'estar a la presó o encausats.

Però bé, no hi són, i el país està com està, és a dir, en fallida, sense recursos propis, endeutat fins al moll de l'òs, amb un espoli fiscal dramàtic, etc. En termes de país i de finances som uns autèntics homeless. Pitjor, impossible.

Al costat d'aquesta situació econòmica financera dantesca, el país també té una segona i molt important feblesa: la político-institucional.

Els eixos d'aquesta feblesa político-institucional se situen en les següents coordenades:

• un govern suportat amb una majoria parlamentària molt important, però sense majoria absoluta. Va ser una autèntica desgràcia per al país que CiU no assolís la majoria absoluta. Aquesta situació l'obliga a una gestió de geometries polítiques variables que sempre té grans costos, ja sigui en termes polítics (només el PP actua amb una mínima responsabilitat per a poder fer el que el govern ha de fer) o de país (qualsevol altra força política actua amb un miserable interès mesquí i curtterminista, ignorant sistemàticament els interessos i necessitats del país i propagant una demagògia i una irresponsabilitat tan bèstia que arribar-hi a acords vols dir sacrificar el país per poder satisfer necessitats d'algun partit polític concret).
• No hi ha cap força política, al marge de CiU, que assumeixi la gravetat de la situació i, encara menys, la seva responsabilitat en la situació creada. I això és un drama. La feblesa político-institucional és tan greu perquè justament els actors polítics estan únicament preocupats de la seva quota electoral.

Finalment, en el capítol de les nostres febleses, un context social profundament immadur. I en alguns casos definir la situació com d'immaduresa és realment practicar el bonisme. A veure, per a ser una societat forta camí de la independència ens calen molts coses. I en moltes ni tan sols hi hem entrat, no tenim res. De quina societat civil parlem quan parlem de societat civil?? De la de l'acte de l'IESE pel tema aeroportuari? Dels empresaris? De poder financer? Si el teixit empresarial català, si el teixit finacer (el que queda), etc no es comprometen de manera decidida i desacomplexada amb el país, tenim un problema. Els partits poden avançar, però és la societat en general, tota, transversalment, que ho ha de fer. I mitjans de comunicació? Quina és la nostra fortalesa? Hem parlat molt de l'espai català de comunicació, però excepte en la ràdio, no tenim res. Quina responsabilitat tenen o exhibeixen els mitjans digitals? Cap, o molt poca, tot sovint fent de palmeros d'indignats i antisistema i incapaços d'entendre la situació del país, només acaben alimentant un estat de follia que és el nostre principal enemic.

Parlem de sindicats? Cal? O ens hi pixem directament?

Més enllà d'això, realment què fa o pot fer la societat civil -subvencionada o no-? Acompanya, vol liderar, vol criticar, vol denunciar i posar-se a repartir carnets? Què vol fer? També en aquest punt, i malgrat les iniciatives molt meritòries que de tant en tant sorgeixen, som molt febles.

L'ESTRATÈGIA “RAMIUS”

En aquest context, a partir d'aquests dos eixos, jo crec molt evident que el govern espanyol ha adoptat l'estratègia Ràmius: posar proa al conflicte per a fer-lo saltar abans no estiguem mínimament preparats.

Podrien precipitar la intervenció de Catalunya (financerament seria molt fàcil), però sense un paraigües polític això podria encara alimentar més les posicions sobiranistes.

La tàctica és vexar i humiliar Catalunya com ho estan fent, perquè esclatem. La tàctica és poder mantenir aquest xantatge vil sobre la Generalitat de no transferir fins hores abans els diners necessaris per poder pagar les nòmines. La tàctica és un pressupost estatal sense cap inversió a Catalunya, mentre per Espanya es continuen mantenint les inversions dements d'AVES i idioteses vàries que bàsicament paguem els catalans.

Que tenim tota i tota la raó, i més, per a rebel·lar-nos, per a dir que PROU!?? Sí.

És més que evident. I aquí està la qüestió. Si no som capaços de gestionar aquest PROU, si no som capaços de gestionar el quan, perdrem.

Necessitem que el nostre projecte de secessió tingui una preparació i uns fonaments mínims que ens permetin acometre'l amb unes garanties mínimes.

I jo tinc clar que el que diu el president Mas és la garantia mínima: una Hisenda pròpia articulada. No estem parlant d'una broma. No estem parlant d'un compte corrent. Estem parlant d'una estratègia amb un paraigües legal i operatiu que garanteixi moltes coses. I per poder-ho fer així, perquè realment el que fem ho fem bé i sigui eficaç en una situació de conflicte... cal temps. Potser un any o un any i mig. Menteix o enganya qui digui el contrari, i ja no sé si per pura maldat o per incompetència o desconeixement. O tot plegat.

El nostre torpede, la nostra garantia de que el procés català autodeterminacionista, de decidir el nostre futur, tindrà èxit, pot tenir èxit, és disposar de recursos propis suficients per a aguantar el pols amb l'estat. La ruïna del govern és la nostra principal vulnerabilitat. Superar-la requereix temps. I això és el que no ens volen donar els espanyols, tot el contrari, per això l'estratègia Ramius, de precipitar el conflicte abans no estiguem preparats.

L'estratègia Ramius del govern espanyol també els hi és útil i eficaç davant les altres necessitats a cobrir per la causa catalana en un procés així: la configuració de la majoria social sòlida, l'articulació d'un front político-institucional sòlid, el dimensionament internacional, la implicació final màxima d'una societat civil transversal a tots els nivells, etc.

Com vaig comentar en un  post anterior l'exemple Salmond i SNP és molt clar: en contra del calendari que voldria imposar Londres (seguint també una similar tàctica Ramius), Salmond i l'SNP diuen que el calendari, el tempo, el marcaran ells, i que l'acte de sobirania (sigui referèndum o el que sigui) es farà quan ells creguin que s'ha de fer, no Londres. Cal seguir d'aprop el que passa a Escòcia, perquè és clau per al nostre èxit.

No sé si l'ofec, humiliació, vexació, a què ens sotmet Espanya ens permetran disposar d'aquest temps que necessitem. És evident que tenim pressa, perquè la situació és insostenible. Però el que cal, sobretot, és fer les coses bé, preparar-les. Jo també tinc pressa, però tinc pressa perquè poguem guanyar temps al temps per fer el que hem de fer per poder tenir èxit en aquest que serà el més gran repte que mai hàgim viscut.

Creuo els dits i faig vots perquè les coses comencin a entendre's, perquè tothom comenci a assumir la responsabilitat que la ciutadania de Catalunya ha transferit a les diferents forces polítiques i perquè tots, del primer a l'últim de tots nosaltres, siguem conscients dels sacrificis i el compromís patriòtic que el procés en el que estem ens demanarà i ens exigirà.

"A la caza del Octubre Rojo" (una escena político-estratègica)

Aquesta setmana, després de la subponència que vaig escriure la setmana passada, he tingut ocasió de parlar-ne amb bons amics. I em va venir al cap una imatge molt cinematogràfica: una escena de la grandíssima película “A la Caza del Octubre Rojo”.

Suposo que tots l'heu vista. Hi ha algunes escenes espectaculars de combats i de tàctiques de combat entre submarins.

De totes, me'n va venir una al cap. La podeu trobar a partir del minut 4 del video que obre aquest post. L'acció transcorre cap al final de la pelicula. Hi ha tres submarins en l'àrea de combat: l'Octubre Rojo -OR- (el submarí soviètic d'última generació la tripulació del qual vol demanar asil polític als EUA), el Dallas (submarí nordamericà implicat en fer possible l'asil) i un segon submarí soviètic, el VK Konavalov, que té per missió enfonsar l'Octubre Rojo.

El Konalov, que va a la caça de l'Octubre Roig, l'ha localitzat i li llença un torpede. Els torpedes dels submarins, un cop llençats, necessiten d'un temps perquè s'activin, perquè “s'armin”. Quan des de l'OR identifiquen que els hi han llençat un torpede es dona una informació: distància i temps d'impacte. Davant l'estupefacció dels presents, el capità de l'OR, Marko Ramius (Sean Connery), el que fa és aproar el seu submarí cap al torpede, en el seu rumb, i dirigir-s'hi a tota màquina. La tripulació, angoixada, va seguint els segons que falten per a l'impacte, però a l'arribar al zero... no n'hi ha, no hi ha impacte.

Quan l'analista de la CIA, Jack Ryan (Alec Baldwyn), pregunta què ha passat, el comandant de l'US Dallas li respon: “tàctiques de combat, sr. Ryan! A l'anar contra el torpede el capità (referint-se a Ramius) ha disminuït la distància abans de que el torpede pogués armar-se o activar-se...”

Estic absolutament convençut que Espanya i el govern espanyol estan seguint amb nosaltres, amb Catalunya, aquesta tàctica de combat que podríem batejar com a “Ramius”: posar proa directa al conflicte, per tal que el que anticipen com a inevitable, al disminuir el temps que necessitem per a poder-lo gestionar, per a activar tot el molt que necessitem fer per poder gestionar un conflicte d'aquesta naturalesa. La tàctica Ramius és precipitar el conflicte perquè no tinguem temps per a prepar-nos-hi i així ser derrotats i humiliats amb facilitat.

En aquest conflicte els únics que no tenim ni l'estratègia ni la unitat imprescindibles per a una empresa d'aquesta magnitud som nosaltres, els catalans, Catalunya. Continuem invertint tots els nostres esforços en desgastar-nos entre nosaltres, en negar la realitat, en no entendre res.

Espanya i els espanyols, en canvi, crec que ho tenen molt clar i ells sí que tenen una estratègia. Sempre l'han tinguda, i també ara.

Espanya (el govern espanyol, si voleu), té una estratègia, que ha construit processant la informació sobre Catalunya, que agrupa en dos eixos:

• Primer eix: a Catalunya hi ha un problema sobiranista molt seriós, molt important (ells en diuen “desafiament”). Espanya té molt clar que l'amenaça és molt seriosa, li donen total credibilitat i saben que té possibilitats d'èxit.
• Segons eix: Malgrat això, malgrat aquest convenciment, també són plenament conscients de la situació d'extrema feblesa de Catalunya: tant del seu govern, com econòmica i social.

És sobre aquests dos eixos que Espanya ha iniciat la seva estratègia per a rebentar-nos, la tàctica “Ramius”, de posar proa al conflicte a tota màquina per a arribar-hi abans no estiguem mínimament preparats i això sigui el que ens derroti.

(els propers dies, més dades sobre la tàctica Ramius i els seus condicionants...)

NO SOMOS NADA (sense estratègia!). I un malson...

(Després de molts dies de no escriure, avui no he pogut evitar fer una autèntica xapa, ja em perdonareu, vosaltres o Déu Nostre Senyor! Això, ja us aviso, no és un article: és una ponència política. Per a compensar-ho m'he permès de fer una incursió en un gènere que no és el meu habitual...)

Cada mes, cada setmana, cada dia... totes les coses que passen no fan sinó confirmar que el país s'aboca -fins i tot podríem dir que es precipita- a un xoc de trens amb Espanya.

I tot el que arriba del nostre govern i de la força hegemònica del sobiranisme català, CiU, ho confirma plenament, ratifica que tant des del govern com des del partit s'és plenament conscient de la situació i s'està preparant el país, des de la precarietat absoluta en la que ens va deixar instal·lats el tripartit, cap a aquest xoc inevitable.

Com ha dit el president Pujol en moltes ocasions els últims temps, les coses han arribat a tal punt que ja ens hi juguem la pervivència, l'existir.

Últimament, i molt en contra del meu caràcter habitual (optimista), m'envaeix un cert pessimisme sobre el nostre futur. No sobre quin ha de ser el nostre objectiu ni sobre el convenciment de que si fem les coses bé -i malgrat la dificultat extrema que implicarà el procés- ens en poguem ensortir. M'envaeix un cert pessimisme perquè em costa visualitzar que, en aquest moment decisiu, sapiguem estar a l'alçada de les circumstàncies i sapiguem fer mínimament bé les coses. 

Tinc la dolorosa sensació que no hem après res i que estem instal·lats en uns marcs mentals, polítics i militants tan miops, tan egoïstes, tan esquizofrènics... que ens portaran a fracassar horriblement en aquest moment decisiu que durant tant i tant de temps hem esperat i pel que hi ha hagut tant dolor i lluita durant tantes generacions.

Confio que, no sé exactament com, siguem capaços de generar un procés catàrquic que ens permeti trencar la dinàmica en la que estem instal·lats, que ens porta irremeiablement al fracàs per tal de poder oferir el millor de tots i cadascun de nosaltres i actuar com un poble, com un sol poble. Necessitem i no tenim una solidesa, una unitat i una fortalesa que traslladi a totes les esferes i del primer a l'últim de tots nosaltres la determinació i la intel·ligència que necessitem per vèncer en el que serà el repte més important de la nostra vida i del nostre país.

Al meu entendre hi ha una sèrie de coses que TOTS hauríem d'entendre, assumir i compartir. Crec que només si tots fem un esforç en aquest sentit, per situar un acord mínim de punt de partida, uns eixos o pressupòsits en els que estem d'acord que són així, podem revertir la situació i ser capaços d'aprofitar aquest moment històric. Sense això, sense compartir aquest diagnòstic mínim no seria possible traçar les línies bàsiques de la nostra estratègia com a poble, que vinculin des del govern fins l'últim independentista, amb lleialtat, compromís i sentit patriòtic.

Necessitem una estratègia. Com a mínim unes línies estratègiques que siguin el màxim de compartides possibles i que, des de les diferències que tenim i mantenim, ens permeti actuar eficaçment, ens permeti fer el que en cada moment caldrà fer, fins i tot amb independència que individualment o grupalment pensem que el que tocaria seria fer una altra cosa.

Crec que sóc un d'aquests que habitualment es qualificaria com a "expert" en temes de planificació estratègica. En qualsevol procés de planificació estratègica un dels elements cabdals és disposar, com a punt de partida, d'un complet i bon diagnòstic de la situació, àmbit, el que sigui, sobre el que volem bastir una estratègia. El diagnòstic és clau. Un mal diagnòstic ens abocarà al fracàs. Un bon diagnòstic ens proporciona uns fonaments sòlids sobre els que dissenyar adequadament la nostra estratègia, els nostres objectius i la manera com pensem assolir-los.

Per tant, i amb tota la modèstia del món i sense fer-ho amb ànim d'inventari, em sembla molt important i necessari que comencem a compartir uns mínims sobre el diagnòstic de la situació i l'estratègia a seguir. Això és el més urgent i necessari. Si en això ja no ens n'ensortim, podem plegar. Alhora, el fet de compartir aquest diagnòstic essencial és el que ens ha de permetre saber amb qui podem o no podem comptar.

ELEMENTS CLAU PER A UN DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ I BASTIR UNA ESTRATÈGIA

1. La situació actual és insostenible i ens aboca al desastre. Cal fer alguna cosa i aquesta cosa ja no podrà ser una componenda. Cal un canvi radical, total, en la situació.
   
   
2. Qualsevol canvi, sigui de la naturalesa i l'abast que sigui, sempre ha de ser impulsat i avalat per un procés democràtic. Comptarà amb els atributs propis del que en l'Europa Occidental s'entén per legitimitat democràtica: representativitat política emanada d'unes eleccions lliures i majories parlamentàries formades a partir de la representativitat assolida. Procés democràtic implica, alhora, compartir uns valors mínims que són comuns en els països del nostre entorn: principi de legalitat i de seguretat jurídica, respecte a la vida, a les llibertats individuals i col·lectives bàsiques, a la propietat privada, i garantia de l'ordre públic. Aquesta enumeració d'atributs bàsics d'una democràcia pot semblar un exercici pueril, però no ho és. Qui no comparteixi aquests valors bàsics no pot participar en aquest procés, perquè el rebentarà. Democràcia, llibertat i seguretat. I tal com s'entén en els països del nostre entorn. No la “democràcia” chavista o nordcoreana. Majories parlamentàries i legitimació democràtica versus minories insurreccionals, violentes o no. Etc...
   
   
3. Cal una majoria parlamentària forta, molt forta, que es comprometi amb el procés i que el lideri, recolzant un govern legítim i fort.
   
   
4. Tot i que la majoria parlamentària és el requisit bàsic per a iniciar el procés, no n'hi ha prou. Cal també una majoria social que ratifiqui les decisions en un procés democràtic, i sota supervisió internacional, i això implica assumir que, ja sigui abans, ja sigui després, les decisions s'hauran de referendar en votació específica.
   
   
5. En aquests moments l'única possibilitat de configurar una majoria parlamentària és a partir de la força hegemònica del sobiranisme català, és a dir, de Convergència i Unió. En un futur hi poden haver altres majories, sobiranistes o no, però avui en dia qualsevol escenari polític per als propers anys passa per CiU. 
   
   
6. És indispensable, estratègicament, que s'assumeixi que qui ostenta l'hegemonia en el conjunt de forces possibles que configurin aquestes majories parlamentàries i socials té dues grans coses: la responsabilitat del procés i, inevitablement, el dret a poder “imposar” la seva estratègia. Imposar no és la millor paraula, perquè el procés, aquest procés, ha de configurar majories a partir de concertar diferents interessos i propostes, i des d'un gran respecte i complicitat entre tots. Però és evident que no pot tenir el mateix pes en la determinació final de l'estratègia aquell que té 63 diputats i el suport de més d'un milió de ciutadans que aquell que té -i poso l'exemple només perquè està en la forquilla baixa de representació d'aquesta hipotètica majoria parlamentària- 3 diputats i poc més de cent mil vots. 
   
   
   Tothom hi ha de participar, s'ha d'escoltar tothom, però és evident que no farem res si no hi ha un mínim respecte per la posició i responsabilitat de cadascun en el conjunt. I això implica del gran cap a la resta, perquè li toca assumir el lideratge i fer el màxim esforç per a integrar el màxim de forces en el procés i repartir el protagonisme, però també implica, i molt, a la resta envers el gran, ja que els obliga a un mínim i imprescindible respecte per l'estratègia i els tempos del gran. La resta poden tenir estratègies diferents, ben legítimes, però la corelació de forces en un procés d'aquesta naturalesa obliga a participar-hi amb generositat i assumint la pròpia força; és a dir, i per dir-ho ras i curt, els petits no poden aspirar a imposar la seva estratègia al gran i, sobretot, no poden actuar desqualificant permanentment l'estratègia del gran. 
   
   
   No estem davant un procés que s'hagi de demorar molt, per tant, cal començar a abandonar tota aquesta pose i tacticisme barato que l'únic que persegueix és el minut de glòria de cara a obtenir els màxims beneficis propis, de partit, sense mirar el país, per més que ens n'acabem omplint la boca.
   
   
7. Cal una estratègia que asseguri un “tempo”, una planificació, que permeti fer les coses quan el país realment cregui que s'han de fer, és a dir, quan el país estigui suficientment preparat. En aquest sentit en Salmond i l'SNP recentment ens han ofert un exemple paradigmàtic. El govern de Londres va voler pressionar perquè el referèndum escocés es fés el més aviat possible. En Salmond s'hi va negar i va dir que es faria quan ells creguessin que cal fer-lo, quan ells ho decidissin. És a dir, en el millor moment per als interessos escocesos, quan pensin que estan suficientment preparats i quan més assegurada tinguin una majoria favorable a les seves tesis.
   
   
8. Encertar el “quan” és per tant un element estratègic de primera magnitud, cabdal. I en el “quan” poden existir, legítimament, discrepàncies i punts de vista molt diferents. 
   
   
   Per això és bo, en relació a aquest “quan”, respectar dues coses: la primera, que lliga amb els anteriors punts, és que la força hegemònica té dret a proposar un calendari i a aconseguir un respecte raonable per a aquesta proposta. La segona, tan important com la primera, és que aquest calendari s'ha de basar sobre elements el màxim d'objectius possibles. 
   
   
   És a dir, si estem d'acord que del “quan” depèn bona part de l'èxit de les nostres opcions i estem tots d'acord en uns elements bàsics del que volem fer, el primer que cal fer és objectivar els elements que permetin decidir al voltant d'aquest “quan”. Caricaturitzant, no seria assumible que si es respecta el “dret” de la força majoritària a controlar aquest “quan”, els motius de la seva decisió no fossin transparents, es parlés de “quan a mi em sembli”, “quan el país estigui madur”, “quan poguem”, etc. No, això no és assumible. El respecte a la força hegemònica pel control del quan ha d'anar necessàriament acompanyat per un esforç del conjunt, però especialment del gran, per objectivar les condicions que es consideren clau per a decidir sobre el “quan”. 
   
   
   La resta de l'estratègia, per tant, cal que sigui enfocada a acordar  les condicions que cal que es donin per a activar el procés. Qui millor ha dissertat sobre aquestes condicions és el professor Ferran Requejo. Jo només en suggeriré algunes que a mi em semblen molt importants.
   
   
9. Organització: cal que el país, en totes les seves estructures estigui preparat per a suportar unes condicions de pressió extrema, fins i tot de boïcot. No hi haurà cap guerra, però sí que cal que les forces que configurin aquesta majoria, d'acord amb el govern, hagin previst totes les possibles incidències que poden succeir i, per tant, que estiguem suficientment preparats perquè, passi el que passi, el país no es col·lapsi. 
   
   
   I això implica moltes coses. La primera de totes: suficients recursos econòmics acumulats per a aguantar el país i la seva gent, des dels pensionistes i aturats fins a tot el sector públic (per això és tan important la reivindicació del pacte fiscal o disposar d'una Hisenda pròpia: sense recursos propis no podrem aguantar res i fracassarem). Però després cal tenir-ne previstes moltes altres: la garantia absoluta de poder controlar l'ordre públic, el subministrament energètic, les telecomunicacions, el sistema judicial, etc. Hi ha una infinitat de qüestions que són determinants en un procés d'aquesta naturalesa i cal tenir previstes. Crec que no ha de ser difícil que les forces que hi estiguin compromeses assumeixin aquests mínims que necessitem per a evitar que el procés degeneri en el col·lapse.
   
   
   Caldrà fer sacrificis. Però aquests no han de ser com a conseqüència de la imprevisió, la precipitació o la falta de diligència en l'estratègia i la gestió del procés.
   
   
10. El màxim convenciment que el procés no només gaudeix del suport d'una majoria parlamentària suficient (sense aquesta ja no es pot inciar), sinó que també existeix el suport d'una majoria social sòlida, molt sòlida. En relació a aquest punt mai no hi haurà una seguretat total, atès que del cert només ho sabrem el dia que votem. Però sí que hi ha manera d'aproximar-s'hi. Cal un acord mínim sobre el que considerem majoria social sòlida. D'entrada ha de situar-se en els llindars d'exigència de la comunitat internacional, per exemple en el cas de Montenegro. I després articular mecanismes demoscòpics que ens permetin monitoritzar l'evolució del posicionament social en relació a aquest procés, i situar d'alguna manera la franja en la que considerem que es disposa d'un marge suficient de seguretat com per a desencadenar el procés.
    
    
11. La dimensió internacional. No podem llençar-nos a la piscina. Ni que tinguéssim un absolut convenciment sobre les nostres possibilitats, tots sabem que bona part de l'èxit de les nostres opcions passen, inevitablement, per la reacció internacional que hi hagi. I aquesta dimensió internacional del procés s'ha de preparar molt i molt bé i amb molta discreció. Cal tenir molt dissenyat i conegut el mapa de reaccions internacionals i la xarxa de contactes. Cal, a més, que el govern català sigui un element internacionalment respectat perquè aquesta dimensió internacional del procés tingui èxit. 
    
    
12. Discurs: es necessita un discurs compartit, amb accents, però compartit i assumit, i tant a nivell intern com extern. Les forces que siguin capaces de posar-se d'acord en tots aquests punts -o els que siguin- ha de ser capaces també de compartir i visualitzar un mateix discurs. El discurs compartit serà l'expressió i l'element cohesionador de tot plegat. Sense discurs compartit, sense la disciplina de saber mantenir un discurs compartit -amb accents si cal-, ens mancarà la credibilitat que tant necessitem, tant a nivell intern (de cara a tota la ciutadania) com a nivell extern (de cara a la comunitat internacional. Un discurs que sigui respectuós i alhora contundent en relació a les nostres motivacions i intencions. Un discurs allunyat de cap mena de demagògia o sectarisme i, ja no diguem, de revantxismes o d'incitació a la divisió social.

Aquests 12 punts que he tractat els considero bàsics perquè puguem parlar que com a país estem en condicions d'iniciar un procés d'aquest tipus, que hem madurat prou i som capaços de treballar plegats, compromesos, per fer-ho possible. Més enllà dels punts concrets l'important és el convenciment que si no és amb aquest esperit difícilment farem res, o el que farem serà una cosa molt diferent, en unes condicions molt diferents i, probablement, en una època diferent, no ara.

Al costat de tots aquests punts hi ha altres elements que configuren una sèrie d'atributs del que ha de ser la manera de fer que són igualment importants. És a dir, no només som capaços de concertar la nostra acció en relació a les condicions i estratègia, sinó que també som capaços de consensuar i complir amb la manera de fer.

Alguns exemples:

• Discreció: no és possible cap mena d'èxit en un procés d'aquesta naturalesa sense saber actuar amb discreció i sense saber actuar discretament. Estratègia, tàctica, preparatius, TOT requerirà que hi hagi molt més que no se sàpiga que no pas que se sàpiga. Si això no s'entén o qui això no ho entengui no pot participar d'un procés d'aquesta naturalesa.
• Confiança: és evident que, entre tots els que assumeixin participar en aquest procés ha d'existir una confiança extrema, blindada, a prova de bombes, intoxicacions, manipulacions, dubtes... Sense una confiança extrema blindada no hi haurà res.
• Disposició al sacrifici propi en benefici de l'èxit del procés. Estem en una fase tan avançada que, en algun moment, caldrà que tots els partits polítics, que són els que han de liderar-lo, s'abstinguin de pensar en cap moment en clau de benefici electoral propi. Si durant el procés algú té la temptació de pensar en termes de rèdits electorals... ha de ser exclòs fulminantment de la majoria i denunciat.
• Lideratge social: cal que partits polítics, líders, organitzacions cíviques, etc. exerceixin un lideratge social més fort que mai. Això vol dir dues coses: posar tots els efectius humans de què disposin aquestes organitzacions incondicionalment a disposició del procés i actuar de manera que tot el que facin aquestes organitzacions i líders COHESIONI i UNEIXI el màxim de gent del país. Això vol dir no alimentar diferències, ni odis, ni retrets. Res de res. Màxim suport, màxima pedagogia i màxim compromís. 
  
  
  Cal que tots els que estiguem en aquesta majoria actuem molt i molt units i amb molt i molt respecte per les consignes i indicacions que es rebin per part d'organitzacions i líders. Tothom ha d'estar a l'alçada. I dic això no només perquè ens hem acostumat a militar i establir el nostre posicionament polític negant o insultant l'altre. No, ho dic, sobretot, pensant que en el nostre país, quan es desencandeni el procés, hi haurà una important massa de la ciutadania que hi estarà en contra, i pot ser utilitzada i manipulada fàcilment. I davant d'aquest risc, davant d'això, que sabem que passarà, tots nosaltres hem de ser molt i molt madurs i responsables per a conduir el procés, el dia a dia, etc. AMB MÀXIMA EVITACIÓ DEL CONFLICTE. Cada imatge de “conflicte civil” que l'espanyolisme pugui difondre ens complicarà les coses. Per tant, cal una disciplina fèrria i un convenciment absolut i responsable de líders, organitzacions i militància perquè sempre i en tot cas s'actuï seguint les indicacions que es rebin.

En fi. Si heu arribat fins aquí, avui sí que us haig de demanar perdó. No tant per l'extensió, que també, sinó perquè és un dels articles dels que menys content em sento d'haver sentit la necessitat d'escriure'l. Si ho he fet és, com assenyalava al començament, perquè moltes de les coses que veig per primera vegada en molt de temps em fan témer que tornarem a ser capaços de llençar-ho tot per la borda, tan lamentablement incapaços de teixir les més mínimes complicitats entre nosaltres, tan lamentablement llençats com estem a la desqualificació permanent de l'altre, del que pensa, del que defensa o de la seva estratègia.

La situació del país és dramàtica. No assumir-ho, també. No demostrar la més mínima responsabilitat, letal. Que ningú no es pensi que aquí funcionarà el “cuanto peor, mejor”. Que ningú tampoc no s'enganyi en relació a la capacitat real que té el país d'aguantar, en aquests moments, un pols. Fora bo que tothom deixés d'actuar com si no plantejar ara mateix aquest pols és covardia, traïció i totes aquestes immundícies que amb tanta frivolitat s'escampen per la xarxa.

Podem. Però necessitem estar preparats. I no ho estem. Ens falta molt per estar-ho.

Podem. Però si no fem les coses bé -o molt bé- el més probable és que l'únic que acabem fent sigui un ridícul monumental i acabem abocant el país al desastre més absolut. I això no ens ho podem permetre.

Podem. Però ara deixeu que acabi l'article amb una pregunta i una resposta que és la que jo, sincerament, crec que seria l'escenari, el que passaria. Si us plau, no la respongueu vosaltres als comentaris. M'agradaria demanar-vos el favor que cadascú hi pensi una mica, interioritzi l'escenari, s'interrogui sobre el mateix, miri al seu voltant en silenci... i, si de cas, d'aquí a uns dies ja obriré un nou post perquè hi aboquem tots les nostres reflexions i poguem contrastar i contraposar les respostes.

És un conte trist. Un malson. Però no una fantasia...

Us plantejo el següent escenari:

1- com tots sabeu l'actual situació financera de la Generalitat és dantesca. La situació heretada, la crisis, l'espoli fiscal, l'absoluta manca de recursos propis i l'ofec al que la sotmet el govern del PP fa que pagar a final de mes sigui en si mateix un objectiu que s'aconsegueix amb enorme patiment. Parlo de pagar tot el que paga la Generalitat: tots els sous del sector públic (entre 250 i 300 mil famílies), parlo d'ajuts com la renda mínima d'inserció, de proveïdors, d'edificis, de llum, de transferències a universitats i ajuntaments, etc.

2- Evidentment el govern del PP sap perfectament què està fent, i no ignora en absolut quina és la situació política de Catalunya i cap a quin escenari sobiranista s'està abocant.

Els incompliments dels governs espanyols i l'ofec al que sotmeten Catalunya és tan bèstia, tan humiliant, tan vexatori... que només podem pensar una cosa: el govern del PP està empenyent la Generalitat perquè faci un pas en fals políticament, perquè es precipiti, perquè fem el que no estem preparats per a fer... i col·lapsar-nos.

3- Imaginem que la Generalitat i els partits polítics catalans, els que siguin, davant aquesta situació, cauen en “la trampa” i fan una cosa així com “plantar-se”. Estem carregats de raons, ens en sobren, i a sobre ens hem posat d'acord, però caiem en la "trampa" del govern espanyol,  ens precipitem i fem una cosa per a la que realment no ens hem preparat com cal, ni tan sols mínimament.

4- No costa gaire d'imaginar que aquell mes no arribaria la transferència del govern espanyol que permet fer tots els pagaments consignats en el punt primer d'aquest escenari. Atès que la Generalitat té la caixa sense ni un cèntim, si un mes no arriba la transferència no cobra ningú. No entrem a jutjar res, d'on som o d'on venim. Sabem perfectament que la Generalitat no té recursos propis, no té administració tributària de cap mena, etc. Si la Generalitat paga és simplement perquè el PP sap que la transferència menusal és la seva arma per al xantatge. Ja fa temps que s'ha acabat la lleialtat institucional mínima. Portem mesos que es paga sota xantatge. I ara, com que no ens hem portat bé, aquest mes no hi ha transferència. I arriba final de mes i en aquest país NO COBRA NINGÚ que tingui la més mínima vinculació al sector públic.

Algú s'imagina el pollastre que es muntaria?Algú s'imagina el drama i el caos que es generaria?

Imaginem que com a país tenim encara suficient orgull i aguantem aquest mes o, amb un esforç col·losal, s'aconsegueix pagar una part, perquè la gent pugui anar a comprar una mica de pa, llet i fruita per a les criatures... 

Però quan arriba el mes següent tampoc no hi ha cap transferència i no es pot pagar res. És més, com que s'ha “aguantat”, el govern espanyol escanya una mica més, i no paga als pensionistes o aturats catalans. NINGÚ amb residència a Catalunya (excepte funcionaris de l'administració de l'estat) cobraria. Molts per segon mes consecutiu. Molts amb pensions o prestacions de misèria que només permeten viure al dia...

5- Dos mesos sense poder pagar res col·lapsarien totalment el país, abocaria persones i famílies a la desesperació i es generaria una fallida en cadena de l'ordre social.

6- El primer dia del tercer mes en aquesta situació el sr. Rajoy fa una solemne declaració pública dient que en aquell mateix moment, mentre ell parla, hi ha una delegació del Ministeri d'Hisenda viatjant en AVE a Barcelona, amb instruccions precises, en arribar, de que si la Generalitat de Catalunya s'ha deixat “d'aventures” (aquests termes despectius els hi agraden molt) i reconeix l'autoritat de l'estat, en el temps que tardi aquesta delegació en arribar al despatx del Sr. Mas Colell i de que aquest els hi vagi a buscar uns cafelitos, hauran ingressat el corresponent a tots els pagaments pendents dels dos mesos, i la transferència serà immediata a tots els afectats.

Però que en cas que la Generalitat mantingui el seu “desafiament” (aquesta paraula també els hi agrada molt), la delegació només sortirà de l'AVE per canviar de via i tornar a Madrid.

Vosaltres què creieu que passaria?

Jo ho tinc molt clar. Dissortadament.

Milers i milers de persones s'aplegarien a l'Estació de Sants per portar en volandes i vitorejant la delegació ministerial cap a la conselleria d'Economia, i una enorme multitud els aniria aclamant per tot el camí. Simultàniament la turba s'hauria concentrat també a la Plaça Sant Jaume per a prendre a l'assalt la Generalitat i llençar pel balcó el president Mas i els consellers, diputats i col·laboradors que encara romanguessin a Palau. 

Enfoteu-vos-en de les imatges d'aquella Barcelona exhausta, famèlica i derrotada que aplaudia les tropes franquistes mentre entraven per la Diagonal i enfoteu-vos-en de les imatges que tots tenim a la retina d'execucions sumàries per part de la turba.

Com que Mossos i tot quisqui portaria dos mesos sense cobrar, s'haurien col·lapsat les institucions i el funcionament del país. Ningú no faria res, tothom -potser excepte quatre romàntics- hauria abandonat ja faria dies els llocs de treball i responsabilitats.

Potser, també, com que tot el que estaria passant el govern espanyol ho tenia totalment previst -atès que ho havia planejat i provocat- en un acte de magnanimitat (és a dir, per a estalviar-se alguna diplomàtica observació de la comunitat internacional i, sobretot, per a no crear un nou màrtir) el ministre de l'Interior, el “català” Jorge Fernández Díaz, hi faria arribar una columna de la Guàrdia Civil, que seria rebuda amb entusiasme per la multitud concentrada a la Plaça Sant Jaume i al Palau de la Generalitat, i que aconseguiria rescatar de la turba President, consellers, diputats i col·laboradors que havien aguantat fidelment, heroïcament fins i tot, a Palau en aquelles hores greus.

Una nova i esgarrifosa derrota, humiliat.

AVANCEM O ENS CONSUMIM? AVANCEM O SIMPLEMENT VOLEM FIGURAR O MARCAR, MISERABLEMENT, PAQUET -O PAQUETET-?

Per a molts de nosaltres el nostre país, malgrat les dificultats, avança. Som molts els qui assumim la complexitat de les coses i, entre els filaments d'aquesta complexitat som capaços de veure-hi una mica més enllà i d'albirar futurs, per més que imperfectes, possibles.

També hi ha qui, davant tot això, únicament destina les seves energies a combatre qualsevol símbol d'avenç i de progrés nacional. I encara més, qui sacrifica qualsevol futur nacional per a proporcionar-se un moment miserable de notorietat efímera.

Fa un parell de setmanes hi va haver el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Jo, i molta altra gent, pensem que va ser un congrés molt important. Per primer cop la força principal del sobiranisme català, del nacionalisme català, traçava un horitzó polític a partir de la creació d'un estat propi. Es parlava, en la ponència, d'una Catalunya independent, i es parlava d'un estat propi. Per a qualsevol analista minimament documentat i acreditat en la història i en la socipolítica catalana, aquest ha estat un fet transcendent. Per a qualsevol independentista hauria d'haver estat un motiu d'orgull, de total satisfacció i de profunda esperança. Si, com molt ja veníem dient que passaria, la principal força del sobiranisme català enfocava d'aquesta manera inequívoca el seu full de ruta, tots els que som independentistes ens hauríem d'haver sentit més que contents, atès que això clarament vinclava la correlació de forces i permetia somiar amb un camí d'èxit cap a la plena llibertat.

Entre el sobiranisme aquesta va ser la posició i visió majoritària. Tanmateix, tampoc no van faltar les veus que van preferir treure qualsevol valor a aquest posicionament i fins i tot les que van atacar-lo, condemnar-lo i vilipendiar-lo.

L'independentisme té un problema, i aquest problema són alguns independentistes. Ja ho he dit altres vegades, però cada cop ho veig més clar: per a la independència, el principal obstacle comença a ser cert tipus d'independentisme.

Aquest cert tipus d'independentisme és francament minoritari, residual, però no podem menystenir la seva capacitat destructiva o letal. Aquesta letalitat té múltiples manifestacions. Les xarxes socials proporcionen una formidable plataforma destructiva, però també hi ha altres expressions associades a la malaltissa i execrable voluntat de figurar, de posicionar-se, fins i tot quan per fer-ho això impliqui mals terribles per al país i per a la mateixa independència.

Molt d'independentista va preferir fer la brometa, ridiculitzar, treure valor, al posicionament convergent. És clar, si una força seriosa i majoritària com és CDC assenyalava inequívocament el camí de l'estat propi, enlloc de valorar les profundes implicacions positives que té, per a les ments malaltes del nostre independentisme el més important va ser dedicar-se a anar a la contra, a destruir i menystenir aquest posicionament.

Aquesta malaltia té una altra variant, i és l'exigència. També n'hi ha hagut que enlloc de valorar en la seva mesura el que estava passant s'han erigit, malgrat la seva irrellevància electoral i social, en guies de la força majoritària, tot establint amb absolut desvergonyiment què és el que hauria de fer la força majoritària.

Una altra variant és l'histerisme. Dissortadament hi ha un cert independentisme que actua histèricament. I ara n'hem tingut un exemple que realment fa riure. Crec que qualsevol patriota pot assumir que amb TV3 i els seus informatius tenim un problema, i molt greu. I aquest problema és que són hispanocèntrics, islamistes i antisistema. Canviar això és un objectiu patriòtic preferent, ineludible. CiU ha aconseguit, malgrat no tenir majoria absoluta al Parlament, tenir majoria absoluta en els òrgans decisoris de la CCMA. Això ha implicat menjar-se algun gripau intranscendent com el tal Querol, del PP, que se l'ha colocat de vicepresident a canvi de tenir aquesta majoria absoluta. El tal Quero, que és un ésser políticament repugnant, va un dia i fot unes declaracions que tenien una conseqüència ZERO, i un cert independentisme es posa histèric i sembla que s'acabi el món.

Però per favor!!! De vegades jo és que flipo del tot, em supera. Però de debò que algú va creure en cap moment que les declaracions d'aquest desgraciat del Querol sobre el mapa del temps tenien la més mínima, ínfima, possibilitat de ser res més que això, que unes declaracions??? Hi ha algú que hagi dubtat seriosament que el mapa del temps a TV3 continuarà essent el que és i que mai no serà el d'Espanya??? Segur que no. Però com tot s'hi val, desfermem una reacció histèrica i histriònica i fem un problema on no n'hi ha cap. Nonembé.

I com a últim esglaó de la cadena de l'independentisme malaltís, els repartidors de carnets. Un tema i episodi recorrent en l'independentisme, els famosos repartidors de carnets de qui és i qui no és independentista. Brrooough (so de “rujada”)

Tot plegat un espectacle força depriment, gairebé nauseabund. Per sort totes aquestes trifulques són tempestes en gots d'aigua. No tenen cap rellevància política ni electoral ni social.

Però sempre em pregunto fins on podríem arribar si enlloc de dedicar les nostres energies a destruir les dediquéssim a entendre l'altre i a construir...

No oblidem que la capacitat destructiva de la bogeria, per més minoritària que pugui ser, pot tenir efectes devastadors.

Tanmateix, i dissortadament, no s'acaben aquí els mals que afligeixen l'independentisme o, més enllà del que podríem considerar l'independentisme com a moviment polític, les amenaces que el procés independentista pateix de la mà dels mateixos independentistes.

Tenim un problema molt i molt greu, i és que hi ha força independentistes que no es creuen la independència, no assumeixen el que implica i converteixen aquest objectiu en una mena d'excusa per a la seva supervivència política, miserable supervivència política.

Ara em poso jo a donar lliçons: ser un bon independentista, ser un bon militant independentista és fer tot allò que apropi la independència, l'èxit en l'objectiu. De vegades la cosa no és fàcil, i podem prendre determinacions que, tot i pensar poden ser positives per a l'objectiu, no ho són. Això ens pot passar. Però el que forma part del manual del malalt independentista, del pervers, de l'inútil, del letal... és tota la dement actuació que es fa, sota el paraigües de l'independentisme, i que ens afebleix, ens humilia, ens distancia del nostre objectiu... i que només es fa per miserable interès propi, partidista, grupal, sectari.

Aquesta setmana hem tingut un exemple paradigmàtic d'això. Fastigós. Nauseabund. Repugnant.

La secta dels reagrupats, dels Walking Dead, van llençar un comunicat de premsa dient que inciaven no sé quina mena d'actuacions per tal que la Unió Europea reconegués un futur estat català. I un vinculaven a una mena d'iniciativa popular que requeria al voltant d'un milió de signatures.

Estem davant un cas paradigmàtic d'actuació que en un país normal no s'hauria produït mai. Per dos motius: el principal, perquè de les coses serioses i importants només se'n poden encarregar els partits seriosos i importants, i dins d'una estratègia seriosa i important. Però, segon, perquè algú que miserablement intentés trobar dreceres impossibles únicament per a figurar, per tenir un minut de glòria en alguns digitals... hauria estat objecte d'un linxament tal que hauria sumit la seva ja miserable existència en una mena de vergonya permanent i pública, en una mena de símbol de l'obstaculacionisme, de la perversitat.

Crec que no hi ha ningú que no tingui dos dits de seny i mig centímetre de compromís nacional que no pugui veure que el nostre país només ha d'acudir a les institucions europees quan sigui fort i quan tingui una estratègia majoritària al darrere. No hi ha ningú que no fregui o la demència senil o bé el filldeputisme extrem que es pensi que sent una secta residual a Catalunya, sense cap mena de representació ni de res de res... trobi que en aquest acudir davant les institucions europees fa un servei al país. No el fa. Tot el contrari. El país els ha girat l'esquena de manera persistent. Però ells, aquests dements, no paren de traginar possibles iniciatives únicament per a figurar, per a poder llençar un comunicat de premsa de merda que els atorgui un titular. I si el que fan genera un problema greu al país... això què els hi importa??? Ells no estan aquí per fer coses positives pel país, la seva sectarització els mena únicament a buscar com fabricar-se un titular que els tregui de l'agonia miserable en la que estan sumits.

Anem bé. Perquè hi ha una força sobiranista majoritària que ha assumit l'estat propi com a objectiu. I això és el que realment ens pot fer assolir-lo.

Però no anem bé perquè davant aquesta força majoritària es despleguen tot d'energies destructives que, o bé dediquen els seus esforços a intentar rebentar el majoritari o bé fan coses amb l'únic objectiu de figurar, i no de construir, d'avançar, i per als seus miserables objectius no dubten en sacrificar el país.

Jo no tinc cap vareta màgica. Jo no sé com aniran les coses. Jo només puc dir que crec i vull creure en la gent, en la gent que avança, en la gent que vol construir, que per sort és molta i la majoritària i sota moltes sigles. Jo només puc dir que em repugna la gent que es dedica únicament a destruir o a sacrificar el país per sortir de la seva miserable existència.

Ah! Això sí, per a tots els miserables... no us penseu que no passarem comptes...Per a la resta, per a la immensa majoria, per a la gent que, malgrat les nostres diferències, sabem posar en valor el que ens uneix i el patriotisme... una abraçada!

CEO-2, IDENTITAT I PROJECTE POLÍTIC: 1)LA CONFIRMACIÓ DEL DIAGNÒSTIC 2) ON ENS ESTEM JUGANT LA MAJORIA PARLAMENTÀRIA I SOCIAL?

L'enquesta del CEO ens confirma certes dades sobre com és la nostra societat i les seves expectatives polítiques i identitàries de tal manera, amb tal intensitat, que formen part d'aquest coneixement bàsic de la terra que trepitgem, d'aquestes dades indispensables per fer un diagnòstic fiable de la nostra situació, a partir de la qual, i d'acord als nostres objectius, bastir una estratègia adequada per al seu assoliment.

El primer que cal dir en l'anàlisi de les dimensions de projecte polític i d'identitat és que també estan marcades per una gran estabilitat en relació a les dades d'enquestes precedents. I això és una bona notícia.

Comencem per la dada més llaminera per a tots els, com jo, malalts per la independència. A la pregunta dicotòmica (sí/no) sobre la independència un 44,6% dels enquestats diuen que votarien SÍ.

La Vanguardia, en una de les notícies sobre aquesta enquesta del CEO titulava «el sí a la independència baixa per primera vegada». Un titular clarament sensacionalista i sense cap mena de fonament demoscòpic. Aquesta pregunta es va incorporar el CEO de la mà del seu actual director, en Jordi Argelaguet. El tripartit mai s'havia atrevit a plantejar-la. N'Argelaguet. I en les tres onades en les que s'ha pogut plantejar ens hem trobat aquests resultats: Juny 2011: 42,9- Octubre 2011: 45,4 i Febrer 2012: 44,6.

Tenint en compte que el marge d'error de l'enquesta és del 2,47, una fluctuació entre onades del 0,9 en una pregunta dicotòmica és irrellevant. L'important, l'únic important, és la inequívoca solidesa que implica estar per sobre del 40%, entre el 40 i el 45. Aquesta és la dada clau.

Tanmateix, per a mi hi ha una altra pregunta clau a tenir en compte, i és la que planteja una resposta múltiple sobre el que els enquestats creuen que ha de ser Catalunya. En aquest cas l'enquestat té més opcions per a definir el seu posicionament polític.

Sobre quatre possibles escenaris ens trobem que el que coincidiria plenament amb la majoria del sí a la independència passa del 44,6 en la dicotòmica al 29,0 en la múltiple. Està lleugerament per sota de la resposta majoritària: «un estat dins una Espanya federal», avalada pel 30,8% dels enquestats, seguida d'un 27,8% que assenyalen que Catalunya hauria de ser «una comunitat autònoma d”Espanya». Les distàncies entre totes tres opcions s'han escurçat en termes favorables als partidaris a l'estat propi i punt. Només un 5,2% diuen que hauria de ser «una regió d”Espanya».

Als efectes de valorar encertadament l'escenari social no podem perdre de vista aquests 15,6 punts de diferència que hi ha entre el sí a la independència entre totes dues preguntes. És el primer avís de l'escenari complexe en el que ens movem.

La complexitat de l'escenari es fa més radical quan la pregunta apunta al sentiment d'identitat, no al projecte polític. Aquesta onada del CEO confirma el que en anteriors anàlisi ja vaig definir com a divorci entre aquests ítems.

Ras i curt: de manera clara, sostinguda i estable, el sentiment de pertinença o d'identitat majoritari entre els catalans és el de ser «tant espanyols com catalans», amb un 42,4% dels enquestats que se senten així. Un 28,2% se senten més catalans que espanyols i només un 21,1% se senten només catalans.

Fixem-nos en aquest escalat de percentatges:
- en pregunta dicotòmica un 44,6% votaria sí a la independència
- en pregunta de resposta múltiple un 29,0% vol un estat independent
- preguntats sobre el sentiment d”identitat un 21,1% se sent únicament català.

D'aquesta seqüència el més rellevant per a mi és la confirmació que la majoria sòlida que necessitem i volem favorable a la independència no es construeix sobre bases identitàries, sinó sobre conceptes i fonaments molt més complexes.

El salt del 21,1% que se sent únicament català al 44,6% que votaria sí a la independència ens deixa 23,5 punts de diferència de conciutadans que fan compatible un major o menor sentiment o identitat espanyola amb el seu suport a la independència.

I aquesta és una dada extraordinària que ha de formar part radicalment del nostre diagnòstic, del punt de partida en el disseny de l'estratègia per a ser independents, per a aconseguir que en el nostre país hi hagi una majoria sòlida favorable a la independència.

En l'anterior onada del CEO ja ho vaig advertir: fer compatible el projecte polític amb la diversitat identitària ens obliga a una reflexió molt serena, desacomplexada i constructiva sobre els fonaments i acords implícits i explícits que cal adoptar.

I assenyalava amb claredat el tema de la llengua. Fa un parell de diumenges l'Eduard Voltas, en un article a l'ARA, incidia en aquest tema, i d'una manera valenta assenyalava que una de les maneres, potser l'única, que tenim de fer visible aquesta compatibilitat no agressiva, fins i tot podríem dir-ne complicitat, entre projecte polític i identitat és assumir el castellà sense complexos.

I jo hi estic del tot d”acord. El projecte polític d”una majoria sòlida favorable a la independència només és possible, només és viable, si canalitza adequadament la diversitat identitària. El pas del 21,1 d”únicament catalans al 44,6 de favorables a la independència només és possible a partir d”aquesta part majoritària de la nostra societat que malgrat reivindicar per a si mateixos un cert sentiment d”identitat compartida catalana/espanyola, aposten per la independència.

Si el projecte polític d'una Catalunya independent s'ha de fonamentar únicament sobre el col·lectiu de ciutadans que ens sentim únicament catalans... no hi haurà MAI independència.

Si el nostre gran objectiu és una Catalunya independent, i sabem necessària una majoria sòlida favorable al Sí, i sabem alhora que el sentiment majoritari de la societat catalana és el de la compatibilitat identitària catalana/espanyola (un 76% dels enquestats!)... la nostra estratègia ha de fer possible, viable i visualitzable aquesta complexitat i complicitat, en cap cas agredir-la o menystenir-la.

Cal que hi pensem, però per a mi la llengua és el compromís bàsic i fonamental d'aquesta compatibilitat, complicitat i respecte.

El català és la llengua pròpia de Catalunya, però el castellà és la llengua habitual i pròpia del 50% dels nostres ciutadans. I per a mi és sobre el castellà que cal construir exemplarment el nostre model de convivència que faci possible aquesta compatibilitat d'identitats i projecte polític.

El castellà està aquí, entre nosaltres, i ja hi serà sempre. Per a molts independentistes, entre els que m'hi incloc, també ha estat la nostra llengua paterna i/o materna. Deixem-nos d'històries. Fins i tot és bo que li donem la rellevància nacional que té, atès que ens dóna moltes oportunitats com a poble. Cal una manifestació nacional que expliciti que el castellà també formarà part de la Catalunya independent, del futur Estat Català. Que serà llengua co-oficial. Que serà també llengua d'ensenyament, és a dir, que sense fixar-nos en el com, assumim el compromís i l'objectiu que els nostres escolars finalitzin la seva etapa educativa dominant el català i el castellà (i també l'anglés, però això és un altre debat...). Que tots els ciutadans podran adreçar-se indistintament a l'administració en català i en castellà, etc.

Som un poble, volem un estat, tenim dues llengües i un sentiment identitari compatible.

Partits polítics i projecte nacional
Assumida la complexitat entre identitat i projecte polític, val la pena fixar-se en la complexitat que també es desprèn entre la majoria social favorable al Sí a la independència (44,6) i els partits polítics, és a dir, el vot d'aquesta majoria, què voten els que fan possible aquesta majoria.

També en aquesta dimensió d'anàlisi les coses estan o són molt estables. El sí a la independència, aquest 44,6, es construeix a partir de votants d'absolutament TOTS els partits de l'arc parlamentari català:
- un 55,3% dels votants de CiU
- un 94,5% dels votants d”ERC
- un 45,9% dels votants d”ICV-EUA
- un 27,2% dels votants del PSC-PSOE
- un 99,3% dels votants de SI
- un 9,0% dels votants del PP

Tots aquests enquestats, que s'expressen tan divergentment en opció de vot a partits polítics, són els que reflecteixen la realitat social que fa possible assolir un 44,6% de Sí a la independència.

I, hòstia, això és molt i molt complicat de gestionar!!!!

Perquè és clar, resulta que, de cara a l'èxit en la independència, és més important numèricament, per volum, el 27,2% de favorables al Sí que voten al PSC que el 99,3% que voten Solidaritat!!!!

Com ens ho mengem, això? No ho sé. Només algunes idees:
- la complexitat de l'escenari obliga a un procés concertat i molt i molt suau
- la cridòria i l'enervació identitària pot ser el principal obstacle per a la independència
- si el sobiranisme ja és l'element central de la política catalana, cal ara situar-hi la independència, i fer-ho de la mateixa manera tranquila com hem aconseguit que ho sigui el sobiranisme
- no hi ha independència sense Convergència. Cal pregar Déu i confiar en la bona gent de Convergència perquè continuïn amb el seu full de ruta i la fermesa que estan exhibint en aquesta legislatura i que això acabi arrossegant, arribat el moment, i amb independència del partit al qui votin, la majoria social.

Aquest és l'escenari, aquesta és la complexitat que té i, o sabem gestionar-la o no hi ha independència.

Podria haver-hi un escenari diferent, alternatiu, en el que hi hagués una clara alineació de favorables i contraris a la independència entre partits. Així les coses, quan el partit del Sí guanya, el sí és majoria social. No és el nostre cas i, siguem-ne conscients, no sembla que ho hagi de ser mai, com a mínim en les properes dècades... El nostre repte és gestionar la diversitat i la complexitat.

Escenaris possibles vs escenaris impossibles
De les dades de posició favorable a la independència i record de vot n'hi ha hagut una que m'ha deixat una mica tocat...

En contra del que em pensava passaria, ens trobem que enquesta rere enquesta els votants de CiU que diuen votarien sí a la independència continuen instal·lats en el 55%. Fa molts anys, amb diferents enquestes, mitjans i consultores, que la dada és la mateixa... només un 55% dels votants de CiU votarien sí a la independència. Són, això, l'aportació majoritària, la de més volum... però passen els anys, les eleccions, les coses... i continuem en aquest 55%

Per a mi resulta força sorprenent i em preocupa. Segons enquestes internes de CDC (no tinc dades d”UDC), la pràctica totalitat dels seus militants es declaren favorables a la independència. Però entre els votants es continua en aquest 55%.

Això té moltes conseqüències i implicacions.

Com que de vegades ens toca la loteria i algú amb dificultats per a entendre les coses acaba llegint aquest bloc, miraré de fer-ho fàcil i entenedor. Farem la bona acció del dia...

Hom es presenta a les eleccions amb un programa i la gent vota o no vota les diferents opcions. CiU es va presentar a les eleccions amb el tema bandera del pacte fiscal, i va guanyar. Hi va haver tres propostes polítiques que s'hi van presentar abanderant la independència, que van obtenir uns resultats més aviats moderats: ERC va perdre bous i esquelles, i va baixar fins a 10 diputats; Solidaritat en va obtenir 4 (ni tan sols va poder constituir grup propi) i els Walking Dead de Reagrupament van ser vexats pel poble de Catalunya, deixant-los fóra del Parlament.

Per tant, i com a independentistes explícits, al Parlament tindríem 14 diputats (10 d”ERC i 4 de SI), i l'enquesta del CEO atorga únicament representació a ERC, amb 14-15 diputats. És a dir, que ens estem movent amb un patró de representació força estable d'aquest segment.

Si el 55% dels votants de CiU són favorables a la independència vol dir que el gruix de votants independentistes va votar CiU, tot i saber que la independència no figurava en el seu projecte polític per a aquesta legislatura.

Resulta un espectacle francament grotesc, per no dir patètic, tota aquesta gent que es deixa la veu i les tecles a les xarxes socials i on els volen escoltar invocant una suma de CiU+ERC+SI = majoria parlamentària per la independència.

No, amics, les coses no són així. L'espectacle entra en fase gore quan veiem que els mateixos que invoquen aquesta majoria són els mateixos que no es cansen d'insultar a CiU i d'acusar-la de tots els botiflerisme possibles, etc. En fi, tenim el país que tenim i hem d'aprendre a conviure amb la nostra particular xaladura...

A criteri meu l'únic escenari possible per a la independència es troba en la gestió que CiU faci del seu electorat i de la resposta d'aquest.

Amb només un 55% de votants favorables a la independència, la gran incògnita és saber què pot passar si CiU fa un pas endavant, com molts esperem que faci, i lidera el procés de ruptura amb l'estat espanyol.

És evident i això cal que ho assumim tots que aquest escenari només és possible amb lideratge de CiU. Tot el que no sigui això implica iniciar una autèntica travessa del desert de molts i molts anys.

Però el gran problema, el gran interrogant, és quina serà la resposta del votant de CiU davant el que sembla inevitable: un escenari de ruptura.

En Jordi Barbeta aquest diumenge, a La Vanguardia, dibuixava amb molta claredat cinc possibles escenaris per a aquest final de legislatura, la major part dels quals acabaven amb unes eleccions anticipades i amb una CiU que s'hi presentava liderant un escenari de ruptura amb l”estat.

... què pot passar si només aquest 55% de votants pro-sí acaben votant CiU en aquest context? Ja us ho dic jo: UN DESASTRE!

En l'escenari més favorable podríem sumar al 55,3% de votants CiU favorables a la independència el 20,6% que diuen s”abstindrien. Això ens donaria que CiU retindria un 75,9% dels seus votants actuals. Si ara té 62 diputats, i en unes eleccions sota aquest paradigma perd un 25% dels seus votants... QUINA MAJORIA TINDRÍEM AL PARLAMENT?

CAP!

Només que CiU perdés el 20% dels seus votants que es manifesten directament contraris a la independència... NO HI HAURIA MAJORIA PARLAMENTÀRIA FAVORABLE A LA INDEPENDÈNCIA, o, en tot cas, seria tan exígua, tan feble, que impediria totalment tirar endavant.

Pensem que la pèrdua del 20% de votants convergents que votarien NO implica passar de 62 escons a entre 42-45.

A tall de conclusions:
- Sense Convergència no hi ha independència
- En els propers anys només es pot entrar en una fase de ruptura si la lidera Convergència
- Amb el lideratge convergent no n”hi ha prou: la majoria social es construeix a partir d”electors de procedències molt diferents.
- Sense el lideratge convergent és impossible activar la diversitat
- La majoria parlamentària i social s”està jugant en el percentatge d”electors de CiU que s”hi mantingui fidel en un escenari de ruptura. El fet que el percentatge de votants convergents favorables a la independència no passi del 55% estableix un marge d”incertesa dramàtic sobre qualsevol projecció
- Només si en aquest hipotètic escenari CiU conserva tots els seus suports pot liderar un procés d”aquesta naturalesa, cooperativament amb altres forces polítiques i amb capacitat d”incidir en els votants de partits de tot l”espectre polític per a fer possible la majoria social.
- Un escenari en el que entre el 20% i el 40% dels votants convergents que no es posicionen a favor de la independència retiressin el seu suport electoral a la coalició... ens abocaria a un Parlament sense majoria sobiranista i sense cap ni una possibilitat d”iniciar cap procés de ruptura.

Així les coses, i com a independentista que vol assolir la independència el més ràpidament possible, penso que el millor que es pot fer és deixar que CiU gestioni el seu escenari de la manera que cregui més convenient per a arrossegar en aquest procés el màxim dels seus votants. En l”èxit d”aquesta operació és on rauen totes les nostres possibilitats d”èxit en els propers anys.

CiU, per tant, té una doble legitimitat per a imposar el seu full de ruta i ritme:
1) el que li ha conferit el poble de Catalunya en forma de suport electoral majoritari. Qui guanya i qui té majoria és qui té i marca l”agenda i l”estratègia.
2) el fet que, en el seu percentatge de votants que no són favorables a la independència (que s”abstindrien o que hi votarien en contra), ens estiguem jugant la majoria parlamentària, social i el lideratge necessaris en un procés d”aquesta naturalesa. La clau està en aquesta bossa de votants de CiU, i per tant és la direcció de CiU la que té el repte de dissenyar una estratègia per a arrossegar-los. Des del món que no és CiU, no entendre això, dinamitar o torpedinar l”estratègia convergent, etc. és dinamitar o torpedinar les possibilitats d”iniciar un procés de ruptura els propers anys. Si CiU es deixa endur per la follia o l”angoixa del moment, i en el seu pas perd aquests votants, no hi ha independència. Per tant, a creuar els dits, i a pregar perquè la direcció convergent i els passos que està fent acabin arrossegant a tots els seus votants, que els incorpori al procés...

Primera onada CEO-2012: estabilitat i solidesa de les tendències. Progressem adequadament.

Aquest divendres hem conegut el resultat de la primera onada 2012 del baròmetre del CEO.

Els resultats són molt i molt positius, des de tots els punts de vista, o gairebé. En tot cas, i pel que fa als principals indicadors de caràcter polític, nacional i electoral, els resultats d'aquesta macroenquesta els hem de valorar molt positivament. Confirmen plenament la tendència que de fa temps s'observa en aquests indicadors, per tant, són valoracions sòlides, i a més a més, tot i aquest context d'estabilitat, les variacions que s'observen són sempre en positiu.

D'entrada, però, vull fer un reconeixement públic del treball que està fent en Jordi Argelaguet al capdavant del CEO. L'enquesta i informe del CEO són extraordinaris. Molt ben feta i amb un informe excel·lent, molt ben fet, i valent, atès que per primera vegada s'apliquen tècniques demoscòpiques per a ajustar la projecció electoral.

Els resultats de l'enquesta són per tant, i des del meu punt de vista, totalment fiables, l'aproximació a la realitat assoleix la màxima certesa que l'instrument d'enquesta permet. Per tant, és obligat reconèixer la capacitat i la feina de qui ho ha fet possible, l'actual director del CEO, en Jordi Argelaguet. Hem de ser crítics quan cal ser-ho i reconèixer la feina ben feta quan està ben feta. I ara ho està.

Com que hi ha molt informació, dividiré l'anàlisi en dos grans blocs: avui tractaré el comportament electoral i deixarem per a un post posterior l'anàlisi de les qüestions de dimensió i posicionament nacional (identitat, projecte polític, etc.).

COMPORTAMENT ELECTORAL:
Primer, un apunt tècnic: fins ara el CEO havia ofert resultats de projecció electoral únicament a partir de la intenció de vot directe declarada. Això podia induir a confusió o error, atès que com a mínim dos factors transcendents no es tenien en compte per a ajustar millor els resultats de l'enquesta a la realitat: els possibles biaixos (lògics) en la mostra i la distribució dels indecisos.

L'informe del CEO, en el seu apartat final, sí que ho fa. Com molt bé explica el mateix document, accessible a la web del CEO, s'han aplicat les tècniques habituals per passar de la simple intenció de vot directe a una projecció de vot i escons. Què és el que habitualment es té en compte per fer això? Doncs, fins on jo sé, coses com corregir els possibles biaixos en la mostra (contrastant record de vot amb resultats electorals), redistribució del vot indecís a partir d'elements com «simpatia» o «proximitat» als diferents partits i la fidelitat de vot que expressen els votants de cada opció, així com, en la no-fidelitat, les possibles pautes de comportament d'aquest vot. Finalment, a l'hora d'assignar escons, també es té en compte la territorialitat, per tant, aplicant el model sobre les quatre circumscripcions electorals.

Convergència i Unió:
CiU continua recollint un suport majoritari entre els electors catalans. Les seves expectatives electorals es mantenen pràcticament intactes, tant pel que fa a percentatge d'intenció de vot com en la traducció en escons.

Aquesta solidesa és, per a mi, el fet més rellevant de tots els que posa de manifest l'enquesta. Amb la situació tan i tan complicada que estem vivint, amb una crisi que encara s'aguditza per moments, amb una herència tripartita absolutament enverinada -que va deixar el país al punt de la fallida, del col·lapse-, amb totes les mesures i ajustos que ha calgut fer per poder salvar el país de la intervenció, per no caure per l'abisme... i amb la fastigosa demagògia amb que tot això s'està instrumentalitzant per bona part de l'oposició... Amb tot aquest panorama, que CiU conservi intactes els seus suports, és molt gran i diu molt del país, de la gent. Aquest suport a CiU, aquest no deixar-se arrossegar per la demagògia i la mentida que propaguen amb absoluta irresponsabilitat molts agents polítics és una mostra de maduresa nacional que ens ha de permetre ser optimistes per als nostres reptes de futur. CiU està fent el que tothom sap que s”ha de fer, de fet l'únic que es pot fer, i ho fa amb rigor, amb seriositat. I això està tenint la recompensa de la fidelitat en els suports.

Esquerra Republicana de Catalunya
L'altre fet rellevant de l'enquesta és la també molt positiva confirmació de la tendència de recuperació de suports electorals de la nova ERC de n'Oriol Junqueras. És una recuperació lenta, però clara, ferma.

En relació a l'anterior onada, ERC incrementa en un 0,8 la seva intenció de vot directe. Un cop feta la projecció demoscòpica veiem com ERC se situa en el 9,6% de suports, 2,6 punts per sobre dels seus resultats en les eleccions al Parlament de Catalunya de finals del 2010. Tenint en compte que l'Oriol Junqueras està liderant ERC des de l'octubre del 2011 i que el treball de camp del CEO es va fer el febrer del 2012 vol dir que en poc més de 4 mesos l'Oriol ha aconseguit recuperar 2,6 punts d'intenció de vot. I això és molt, moltíssim. La tendència és, per tant, molt clara, indiscutible. I, més enllà del CEO, confirmada també per altres indicadors com els resultats electorals a les eleccions generals i altres enquestes que s'han conegut en aquest període.

PSC-PSOE
Continua el descalabro del PSC-PSOE. La pèrdua de suports dels socialistes és contínua, no sembla tenir aturador. És més que evident que el caos polític i de projecte en el que estan sumits els socialistes catalans té una traducció directa en la pèrdua de suports electorals. El cicle de derrotes electorals que han patit els socialistes -fins ara una autèntica maquinària perfectament engreixada de guanyar eleccions i de poder- no ha tocat fons. El seu desplaçament de la centralitat política és una evidència tremenda. Fins al punt que mai com fins ara la diferència entre PSC-PSOE i les altres forces que se situen en l”escenari de «les esquerres» havia estat tan petita.

Partit Popular
L'enquesta també confirma que PP ha tocat sostre a Catalunya. Això ja es va poder veure a les eleccions generals, quan en una onada que semblava ho havia d'arrassar tot, els resultats del PP, en unes eleccions que els hi són propícies, van ser més que modestos. El PP té el seu públic, això està clar, i continua essent la tercera força al Parlament de Catalunya (també a les eleccions generals), però sembla haver arribat al màxim de suports possibles.

Aquesta és una dada interessant perquè, a criteri meu, desmonta un cert argumentari que circula pel nostre país i del que jo he discrepat sempre, segons el qual que CiU pacti els pressupostos amb el PP els hi dóna centralitat i habilita el seu creixement. Jo crec que és tot el contrari. Els resultas del PP milloren en la mesura que existeixen fronts anti-PP o se l'exclou convertint-lo en l'única oposició real entre un cert segment de població. Perquè d”entrada, i per més que de vegades em dolgui, em nego a considerar els votants com a persones discapacitades, com alguns sembla que fan. Són els votants els qui donen força o la treuen a les diferents opcions, també al PP. El cas de Badalona és des d'aquest punt de vista, paradigmàtic. Després d'una legislatura municipal amb un «tots contra el PP», amb socialistes, convergents, esquerra, enciams... va el PP i arrassa. Però en fi, això ja ho tractarem un altre dia. En qualsevol cas, el PP està clar que ha tocat sostre a Catalunya. I això ja és per si una bona notícia, per bé que aquest sostre sigui més alt del que a molts ens agradaria...

ICV-EUA
Confirma el seu lleuger increment de vot. Molt petit, però increment. La projecció de vot dels enciams és potser l'únic punt de l'enquesta que penso potser s'ha quedat mica curt. Tenint en compte que ofereix el mateix vot directe que intenció de vot... crec que podria ser que tingués una miqueta més de percentatge. En tot cas res significatiu. És a dir, que tot el soroll que aquests demagogs populistes (repetir moltes vegades una mentida no la converteix en veritat) no té cap rèdit significatiu.

Malgrat els seus esforços per incendiar-ho tot, per enviar el país a la merda... el seu públic, sortosament, és el que és, també més del que m'agradaria, però limitat i sense creixement significatiu. Això és més greu per a ells si ho posem en relació a la pèrdua de suports dels socialistes. Crec que està clar que el radicalisme demagògic i antisistema dels enciams, la seva passada de frenada, els ha estigmatitzat molt i allunyat del tot de qualsevol opció de recollir de manera significativa suports que perd el PSC-PSOE.

Ciutadans i Solidaritat Catalana per la Independència
Finalment arribem als dos grups més petits del Parlament, C's i SI. El tractament demoscòpic d'aquestes opcions tan petites sempre és el més difícil de tots, atès que és molt complicat, per la seva escassa incidència social, que la mostra pugui recollir amb la precisió dels més grans, el seu comportament. Tanmateix, em sembla que el CEO ens aporta unes dades força concloents, que no deixen cap espai a la incertesa.

Ciutadans semblen instal·lats en la seva insignificància espanyolista i anticatalana. Continuaran essent insignificants, però no desapareixen, tot sembla indicar que continuen tenint el suport mínim per continuar tenint representació parlamentària. I aquí s'acaba tot.

Pel que fa a SI la cosa és diferent, i la pèrdua de suports és ja prou evident com per concloure, tal i com indica el CEO, que estan abocats a perdre la representació parlamentària que van obtenir el 2010, tot i que conservin -això també em sembla clar- unes quantes desenes de milers de vots.

Des d'ahir divendres he rebut algunes trucades preguntant-me sobre el tractament que havia tingut la projecció de vot de C's i de SI, i he pogut llegir també algunes barbaritats per les xarxes socials. Aquests dubtes tenen el seu origen en que la intencio de vot directe a C's i a SI és, en l'enquesta, la mateixa (un 1,1), però en canvi després, en la projecció de vot, a C's s”atorga un 4,0 i a SI un 2,4.

És molt fàcil explicar la diferència. D'entrada, a la mostra, veiem com només un 0,8% diuen, en el record de vot, haver votat C's, i aquesta formació va obtenir un 3,39 de vot. En canvi SI té un record de vot d'1,5, i havia tingut un 3,29 de vot. Totes dues formacions estan lleugerament infrarepresentades en la mostra, fet que és del tot normal atès que estem parlant de les dues formacions amb menor suport electoral, més minoritàries. Però en el cas dels ciutadans la diferència és de 2,59 i en el cas dels solidaris d'1,79. Per tant, i des del punt de vista del tractament del biaix detectat de la mostra, la correcció a l'alça de C's havia de ser necessàriament superior.

Però hi ha un altre factor que al meu entendre encara influeix més en aquest tractament de la projecció i que té una major significació política, i és la diferència en la fidelització de vot.

I aquí hi ha una dada clau: SI és l'opció política que té una més baixa fidelització de votants: només un 27,8% dels votants que van votar SI el 2010 ho farien ara. Ciutadans, en canvi, té una fidelització de vot del 57,9%. Si a això hi afegim que els votants de SI també són els qui menys decidit tenen què fer (un 29,8% no ho sap), és el que explica de manera clara i transparent aquesta diferent i encertada, fiable, projecció de vot (crec, fins i tot, que el CEO ha estat molt prudent i ha preferit ser generós en la projecció de vot als solidaris).

L'espai independentista explícit
Així les coses i des d'un punt de vista de les opcions fins ara explícitament independentistes representades al Parlament, com són ERC i SI, sembla clara, molt clara, quina és la tendència en la configuració d”aquest espai: l'ERC renovada de l'Oriol Junqueras continua creixent i recuperant suports, mentre l'opció que representa SI es va diluïnt electoralment, amb una més que evident fuga de votants; el fet que només un 30% dels seus antics votants els hi continuïn donant suport és una dada rotunda, absolutament rotunda i fiable, fins i tot malgrat les limitacions demoscòpiques.

Per a mi això confirma del tot l'anàlisi que vinc fent en anteriors articles, del naufragi de l'estratègia política i dialèctica de SI, de que han instal·lat la seva actuació política en un terreny que frega la bogeria. Això no fa cap bé al país ni a l'independentisme, tot el contrari, però a més a més els hi fa un mal totalment demostrat a ells mateixos. Curiosament la fuga de vots dels solidaris cap a altres opcions es reparteix a parts iguales entre CiU i ERC (les "víctimes" habituals de les seves insídies) i molt lleugerament per sota a l'opció altres, en el que jo interpreto que pot ser vot CUP que el 2010 va anar a SI.

Precisament les CUP, si com tot apunta decideixen presentar-se a les properes eleccions al Parlament, són l'única incògnita que podríem tenir en la reconfiguració d”un espai independentista en el que, ara com ara, ERC sembla recuperar el seu paper central, aglutinador. SI és evident que si segueixen així les coses no té cap opció d'obtenir representació, per més que conservi algunes desenes de milers de vots. Està per veure què podrien oferir i recollir les CUP en unes eleccions d'aquesta naturalesa, tot i que per les diferents informacions que podem posar en joc (altres enquestes, vot a «altres») tampoc no sembla que la seva irrupció electoral pugui anar més enllà de, com a molt, obtenir una mínima representació parlamentària (3 diputats).

Fidelització de vot i moviments entre partits
En l'anàlisi de SI hem introduït, per a explicar la seva projecció de vot, el tema de la fidelització de vot i on van els vots no fidelitzats.

El cert és que l”enquesta no apunta grans moviments de transvassament de vot entre partits. És lògic: la primera conclusió que n'hem tret és l'estabilitat de l'escenari electoral i polític.

Tanmateix, sí que hi ha algunes dades que podem considerar significatives, que apunten tendències o comportaments electorals.

D'entrada, i coherentment amb els resultats de l'enquesta, CiU és l”opció política que té una més alta fidelització dels seus votants: un 77,5%. Molt alta. Segueix ICV-EUA, amb un 73,5, després ERC amb un 68,2, PP amb un 68 i PSC-PSOE amb un 66,7. No hi ha, per tant, grans diferències.

De fet, i sobre aquest aquesta dimensió -transcendent en termes polítics- de la fidelització o no de vot, els dos únics fets rellevants són, d'una banda la solidesa de CiU, que en aquest context tan «favorable» per al desgast és qui té una major fidelitat de vot, i d'una altra banda la ja comentada baixíssima fidelitat de vot que obté SI (únicament el 27,8% dels seus antics votants).

Més enllà d'això, què és el que podem considerar significatiu o interessant dels moviments de votants entre partits?

El que més m'ha cridat l'atenció és que, malgrat tots els discursets que s'han fet sobre el PP, la seva centralitat, etc... aquest partit pateix una significativa fuga de vots cap a CiU, del 12,4% dels seus antics votants. Tenint en compte que són la tercera força política del Parlament, no és menystenible. I és una dada que també tira per terra algunes teories sobre aquest partit, pactes, centralitats, etc.

Una altra dada significativa -però absolutament normal- és que la major part del vot que no es fidelitza de gairebé tots els partits se situa actualment en el NS/NC. Així, CiU no té cap mena de fuga de vot cap a altres opcions, però si té un 9% de votants que ara no saben què farien. En termes d'anàlisi el fet que no hi hagi cap opció que reculli vot convergent més enllà de l'anècdota aferma la posició de la coalició nacionalista.

Abans he comentat que el PSC-PSOE continua perdent suports. Aquí sí que és interessant veure que fins i tot la distribució del vot perdut ens confirma la seva precària situació: perden vot en tantes direccions i tan oposades que qualsevol decisió que prenguin els pot implicar una nova sagnia. Potser per això han optat per no fer res. Perquè és clar, tenim que la seva fuga de vot majoritària és cap als enciams, amb un 7,8%, però després cap a CiU, amb un 5,2. En contra del que en alguns anàlisis sapuntava o es temia, no hi ha transvassament de vot al PP, i això ja és en si mateix una dada interessant: només un 1,7. Pel que fa als ideòlegs d”ERC del tripi, que haurien d'estar tots amagats sota terra, una nova dada que confirma el seu fracàs sense paliatius: només un 0,8% del vot que perden els sociates va cap a ERC (un 0,7 va cap a C's...).

Pel que fa a ERC, la bona notícia en termes de país és que el seu creixement no es produeix a costa de CiU, sinó que rasca votant de llocs molt diferents, res especialment significatiu, però que fa que allò de «una mica per aquí i una mica per allà» acabi generant aquest creixement. ERC recull un 13% de l'antic vot solidari, un 12,3 d'altres i nul, un 7,3 de l'abstenció, un 3,5 de vot en blanc, un 2,8 d'ICV-EUA i un 1,8 de CiU.

Parem-nos un moment aquí. Un dels grans debats que té l'actual ERC és l'etern dilema de resistència de costures. Si aposta pel tripartit es trenca la costura patriòtica i pateix una descomunal fuga de vots cap a altres opcions. Ara hi ha qui diu que si s'aposta per la responsabilitat patriòtica i recuperar la centralitat independentista això pot provocar que la costura «esquerranosa» cedeixi i se li fuguin vots per aquesta banda.

El CEO ens aporta llum sobre aquest debat. D'entrada perquè la cosa principal és que l'Oriol ha aconseguit fidelitzar l'electorat, amb gairebé el 70%. Però després perquè les dades de moviments dels «no fidelitzats» també ho confirmen.

Un 5,0 dels antics votants d”ERC diuen que ara votarien ICV-EUA, però un 2,8% dels antics votants dels enciams ara votarien ERC. És cert per tant que hi ha un diferencial negatiu d”ERC envers ICV-EUA, però és mínim, baixíssim, del -2,2. En canvi si ens fixem en CiU podem veure que, malgrat tots els esforços de renovació que està fent l”Oriol, un 6,5% dels antics votants d'ERC ara votarien CiU, mentre que només un 1,8% dels votants convergents ara votarien ERC. Un diferencial de -4,7. És a dir, per aquesta via és per on ERC continua tenint els majors problemes, tot i que molt minoritzats. Estem parlant d'una incidència molt baixa, però fins i tot en aquest escenari el que apunten les dades és això, i no cap altra cosa.

Lideratges
Les preguntes sobre els lideratges polítics també ens traslladen algunes coses interessants.

Voldria excusar una ignorància: no sé si en el tractament de la informació que fa el CEO descarta les respostes extremes, és a dir, el 0 i el 10. Això de vegades es fa. Jo no entendria que es fés aquí, però m'agradaria saber-ho i saber així si això ajuda a explicar algunes coses, sobretot la relativa escassa diferència de valoracions entre líders, amb una forquilla que va del 5,61 del Duran -el més ben valorat- al 3,16 del Rivera -el pitjor valorat-. Un diferencial màxim de 2,45 en una escala del 0 al 10 em sembla molt poc. Però en fi, és el que tenim.

Com acabo de dir, en Duran Lleida és el líder polític més ben valorat, amb un 5,61, seguit del president de la Generalitat, Artur Mas, amb un 5,34. L'Oriol Junqueras ocupa una absolutament meritòria tercera posició, amb un 4,89.

L'enquesta posa de manifest el que ja havia explicat vàries vegades en altres articles. En Duran surt com a el més ben valorat perquè entre el votant espanyolista és molt més ben valorat que n'Artur Mas. El president de la Generalitat recull una molt alta valoració dels votants convergents, gairebé un 7 (6,92). Sorprenentment per a mi en Duran també recull una molt bona valoració entre els votants convers, d'un 6,85. Però si anem a mirar el PP, veiem que els seus votants valoren Duran amb un 6,38 i a Mas amb un 5,74, que els sociates valoren Duran amb un 4,99 i Mas amb un 4,21 i que els ciudadanos atorguen un 5,24 a Duran i un 4,47 a Mas. La pauta de comportament i valoració és claríssima. I no és casualitat.

El que sí m'intriga força és com és que això també passa entre els votants d'ICV-EUA, que valoren Duran amb un 4,67 i a Mas amb un 4,31. Quines coses...

Duran i Mas són els dos únics líders que aproven. En Mas també mereix l'aprovat entre els votants d'ERC i de SI, mentre en Duran suspèn. Val a dir que en Mas també aprova entre els votants del PP i de C's. Només suspèn entre els del PSC-PSOE, ICV-EUA i C's.

L'Oriol ha aconseguit situar-se, en poc més de quatre mesos, com el tercer líder més ben valorat. Això té molt de mèrit i això vol dir que el seu lideratge és ferm i amb projecció. En relació a anteriors enquestes la principal novetat és que per primera vegada l'Oriol obté l'aprovat entre l'electorat convergent, amb un 5,03. És evident que els esforços de visualització de la nova estratègia d'ERC estan tenint els seus fruïts i es comença a superar l'horrorosa trencadissa que va suposar el maleït invent del tripartit.

Sobre l'Oriol també haig de dir que em sorprèn «l'exigència» que té el votant d'ERC, ja que únicament el valora amb un 6,24, quan és la persona que ha fet possible el miracle de salvar un partit que estava en autèntica fallida. Només els votants del PSC-PSOE valoren amb menys amabilitat els seus líders, ja que tan sols atorguen un 5,63 a Joaquim Nadal i un 5,58 al Navarro.

La projecció de lideratge de l'Oriol necessita, tanmateix, d'accions urgents perquè es visualitzi més. Només un 50% dels enquestats el coneixen. Un percentatge anormalment baix per a un líder d'un partit com ERC. La dada és més punyent encara si observem que un 23,3% dels votants d'ERC tampoc el coneixen...

Pel que fa als solidaris, valoren bé el seu líder Alfons López Tena, però, i aquí trobem una altra clau del cortcircuït que tenen amb el seu electorat, els votants de SI també valoren positivament n'Artur Mas i n'Oriol Junqueras. Tota aquesta campanya d'insults al President Mas i de menysteniment del procés de renovació d'ERC que impulsa l'Oriol no la compra el que ha estat el seu electorat.

A tall de conclusió sobre aquest bloc de comportament electoral:
Després d'aquesta pallissa d'anàlisi del primer bloc, i si cap valent ha arribat fins aquí, resumeixo la meva valoració i la faig del tot subjectiva:

L'escenari electoral és força estable. La gran victòria de CiU és que amb la que està caient i com s”ha trobat les coses (la dantesca herència tripartita), mantingui intacte el seu suport, que és molt sòlid des de tots els punts de vista. És una victòria de país aquesta solidesa. És una radical expressió de maduresa política que ens fa més forts i dóna confiança per a abordar els reptes de futur que tenim pel davant. I que desacredita de socarrel tots els demagogs populistes que fan de la mentida i la infàmia la seva estratègia política, que únicament cerca desgastar CiU.

L'espai independentista explícit s'està transformant, amb el creixement continu dels suports a ERC i la clara pèrdua de suports a l'altra opció independentista present al Parlament, SI. El lideratge de l'Oriol Junqueras ja és ben valorat i la renovació que ha portat a ERC està recollint fruits. En canvi, i pel que fa als solidaris, la seva estratègia i dialèctica els està portant al precipici, amb una fuga massiva dels seus antics votants (fidelització de vot únicament del 30%). La recuperació de suports d'ERC, unida a la consolidació de la seva estratègia d'independentisme responsable i compromès és també una de les grans notícies que ens dóna el CEO i una altra de les claus per a abordar el futur amb optimisme.

(propera entrega: l”anàlisi del comportament social davant les qüestions de projecte polític de país i d”identitat)