Algunes claus polítiques per a l'anàlisi de l'enquesta d'El Periódico (avenç)

Taula d'estiraments

Avui diumenge dia 9 de març El Periódico ha fet públics els resultats del baròmetre GESOP, que  proporciona algunes dades políticament interessants. 

Consideracions metodològiques prèvies.

- L'enquesta té una mostra de 800 persones. És el mínim. Queda lluny de les enquestes més importants que es fan al país, com la del CEO, amb 2.500 enquestats. Però també d'altres que es mouen en mostres de 1.000-1.200 persones. No ens permet afinar tot el que voldríem en algunes qüestions perquè a mesura que anem segmentat la mostra cada cop és més petita i fa que les conclusions no siguin tan robustes.

- Els titulars que ha “permès” periodísticament elaborar l'enquesta són evolucions tan petites que fins i tot estan dins del marge d'error de l'enquesta. Alerta, per tant, en treure conclusions massa precipitades. Crec que estem més en possibles apunts de tendències (que tenen valor, per això els analitzarem) que no pas en conclusions demoscòpiques. És important, en aquesta situació, ajudar-se de la coherència de les dades amb altres possibles enquestes o dades que puguem fer servir.

- Finalment, dir que El Periódico i GESOP acostumen a fer públic un document amb moltes més dades sobre l'enquesta de les que tenen cabuda en el diari. Per això avui parlo d'avenç i de claus polítiques, que són les lectures que ens permeten les dades conegudes avui.

CLAUS POLÍTIQUES LATENTS EN ELS RESULTATS DE L'ENQUESTA:

1. Lectura dels resultats en clau de projecció electoral centrada en els partits VS lectura dels resultats en clau del procés.

Ja ho he dit en anteriors anàlisis. És una pèrdua de temps analitzar en termes de projecció de resultats electorals dels partits polítics les enquestes. El moment històric que estem vivint és tan intens que tot el que avui puguem dir en relació a expectatives de vot  pot ser no res en funció de com evolucioni el procés.

Si tot va com ha d'anar, les properes eleccions al Parlament de Catalunya seran ja unes eleccions constituents, que escolliran el Parlament d'un nou país, d'un nou estat sobirà. I això farà canviar el mapa polític i els seus eixos de manera radical. Si les coses es torcen i no es pogués fer la consulta, és evident que ens encaminarem a unes eleccions plebiscitàries, i és impossible de dir ara mateix com hi concorreran els diferents partits. Per tant en qualsevol dels dos grans escenaris possibles per a les pròximes eleccions, siguin quan siguin, la situació del país serà tan diferent que les anàlisis de vot d'avui en dia són autèntic paper mullat.

Sí que té en canvi molt de sentit fer-ne una lectura centrada en el posicionament respecte el procés. Perquè és el que ens permet valorar els suports que els diferents posicionaments tenen, el seu impacte en el procés, fortaleses i febleses i, finalment, fer-ne una lectura de coherència amb els resultats que s'obtenen en les preguntes directes sobre la consulta.

2. En termes de procés els resultats de l'enquesta són molt positius.  

El Sí a la independència és, amb total rotunditat, l'opció majoritària de la societat catalana. Es mostra, a més, molt robust: no només no perd suports, sinó que en guanya. Totes les estratègies de desgast, de por, d'erosió, etc estan fracassant de manera evident.

Democràticament el Sí a la independència no té competència. I tant si ho mirem en les respostes directes a la pregunta de la consulta acordada el desembre com si ho mirem en termes de representació electoral dels partits que defensen el Sí/Sí.

2.1. El Sí/Sí com a opció clarament majoritària en la pregunta del referèndum.

D'acord a les dades de l'enquesta, un 53,4% sobre vot volen un estat propi. I d'aquest 53,4% un 86,4% volen que sigui un estat independent.

A partir d'aquí El Periódico i GESOP ens fan una mica de trampes. Projectat sobre cens l'enquesta assenyala que aquest 53,4% de Sí a l'estat és un 49,6%. A diferència del treball que van fer per a 8TV, han tingut la decència de no sumar l'abstenció declarada al NS/NC. Així sabem que segons l'enquesta hi ha una abstenció declarada, ferma, de l'11,5%.

La següent dada que ens donen és que aquest 86,4% de Sí/Sí es correspon a un 42,9% de partidaris de la independència sobre cens.

Però no ens dona quina és la dada del Sí Sí sobre el total del vot, és a dir, descomptat aquest 11,5% d'abstencionistes declarats. Ja us la dono jo, que he fet alguns números...

En un escenari d'una abstenció de l'11,5% (que mai s'ha donat a Catalunya, mai hem tingut una abstenció tan baixa), i tenint en compte que els resultats d'un referèndum no recullen ni el vot en blanc ni el vot nul, el Sí/Sí sobre vot vàlid emès als efectes del referèndum s'enfila al 54%.

La trampeta que fan EP/GESOP que no puc justificar de cap manera és sumar el NO de la primera pregunta amb el NO de la segona. Home, no fotem... Però és igual, el NO de la segona és tan petit que l'impacte és mínim. Només serveix per maquillar que el Sí/Sí està 10 punts per sobre del NO.

Per tant, tenim que

• un 53,4% sobre vot són partidaris de que Catalunya sigui un Estat
• un 86,4% d'aquests és partidari que sigui un estat independent, 
• que això representa que el Sí/Sí arriba al 42,9% sobre cens (1,9 punts més que l'anterior baròmetre)
• que el Sí/Sí sobre vot arriba pràcticament al 49% en un escenari improbable de participació del 88,5% 
• que aquest percentatge s'enfila al 54% si descartem, com es descarta als referèndums per a determinar el resultat final, el vot en blanc i el vot nul..

Una altra dada interessant: entre els partidaris de la independència no “existeix” l'abstenció. En l'anterior anàlisi d'enquestes que vaig fer, arran l'enquesta de 8TV, algú em va voler qüestionar aquestes dades. Doncs bé, les dades de l'enquesta d'El Periódico són concloents, perquè ho creuen explícitament: el 99,4% dels que volen la independència anirien a votar, que és tant com dir el 100%.

És obvi, tot això: els partidaris de la independència són els més motivats en tota aquesta història, i per tant ni que sigui en ambulància tots anirem a votar. Així les coses, només que la participació fos del 80% (la més alta que mai hi ha hagut a Catalunya), el Sí a la independència s'enfilaria cap al 60% sobre vot...

2.2. El Sí/Sí des del punt de vista de la representació parlamentària.

Les dades de l'enquesta en la pregunta directa de la consulta són coherents amb les dades de l'enquesta que projecten els resultats electorals de les diferents forces polítiques.

Sobre escons, només CiU i ERC ja sumen entre 69 i 71 diputats, majoria absoluta assegurada. El Sí/Sí més explícit s'enfila a la forquilla dels 75-77 diputats si hi afegim la CUP i podríem especular fins als 84 només que el 50% dels diputats d'ICV-EUA es comportessin com el seu electorat (un 50% dels quals vota Sí/Sí).

En termes de suport a l'acord de desembre de data i pregunta, parlamentàriament ens enfilem als 89-92 diputats, és a dir, 2/3 parts del Parlament. Suport inqüestionable, abassegador.

3. La irrellevància ABSOLUTA de la tercera via.

La realitat sempre s'acaba imposant. La tercera via només existeix en la ment manipuladora de certs mitjans de comunicació i de certs polítics. És un invent de l'establishment per erosionar l'independentisme, una espectacular operació de màrketing polític de l'establishment, a través de tots els seus enormes mitjans, abocant-hi tot el seu enorme poder, per combatre l'independentisme i el seu suport social, i fer-ho no des del NO, sinó des del desgast de la proximitat, des d'una oposició no frontal, però tan falsa que no resisteix ni una sola dada.

Segons les dades de l'enquesta d'EP un 53,4% vol que Catalunya sigui un Estat, i d'aquests el 86,4% vol que sigui un estat independent. Tan sols un ridícul 8,3% d'aquest 53,4% votaria No a la segona pregunta. I per a major desesperació dels dels despatxos, és un percentatge minvant, que hauria perdut gairebé 3 punts des del darrer baròmetre (de l'11,1% al 8,3%).

Sobre cens, la tercera via és un patètic 4,15% dels entrevistats, una opció absolutament marginal, testimonial. Per comparar-ho en termes representatius, la CUP té un 4,5% d'intenció de vot. És a dir, que la tercera via té menys suports que la CUP, que és la formació que tanca la representació parlamentària. Aquesta és la veritable dimensió de la tercera via: menys suports que la CUP.

Com a societat ens hauríem de preguntar com podem tolerar, què és el que està fallant perquè una opció tan clarament marginal en relació a la nostra realitat acapari i ocupi tant espai, tanta opiníó i tanta farsa al seu voltant. És vergonyós. Però ens assenyala la veritable naturalesa del nostre procés: un procés popular, que neix i creix de la gent, i que és en aquests moments un referent èpic de revolució democràtica, pacífica, civilitzada, contra tot el poder de l'establihsment: un estat, un entorn internacional que d'entrada sempre "protegeix" a aquest estat, una gran patronal que s'enriqueix ilegítimament dels favors que obté del BOE, uns mitjans de comunicació al servei d'aquest poder i una cohort de periodistes, opinadors i polítics “comprats” per aquest poder i al servei d'aquest poder. Aquests són els enemics del nostre procés. Contra tot això estem lluitant.

4. La projecció de resultats electorals dels diferents partits.

4.1. L'aposta dels aparells de l'estat per C's i Albert Rivera perquè liderin l'unionisme està donant els seus fruits.

La sobredimensionada presència mediàtica de tot el que té a veure amb C's no és una casualitat. Forma part d'una operació perfectament orquestrada, en la que se sacrifica tot el que calgui per donar protagonisme a l'unionisme que pot tenir més projecció, que pot ser més eficaç en combatre la majoria sobiranista.

Per què Albert Rivera i C's? Molt fàcil, per dos grans motius:

- no han tingut mai cap responsabilitat de govern. Això els permet una demagògia sense límits en relació a tot el que ens envolta. Mai han hagut de prendre una decisió. Mai han fet res ni cap altra cosa que no hagi estar néixer i créixer exclusivament per a combatre el sobiranisme. El PP i l'Alicia Sánchez Camacho estan molt cremats, tant per la seva acció de govern a tots els nivells com per tots els escàndols que des del poder han protagonitzat. I Pere Navarro i el PSC, malgrat la seva deriva demencial cap a l'unionisme radical, venen d'una tradició que no és aquesta, hi acaben d'arribar i, ni són de fiar ni la seva participació en el poder (també a tots els nivells) ni la feblesa o el ridiculisme extrem del seu lideratge permet comptar amb ells per cap altra cosa que no sigui “que facin el que puguin”. Descartats PP i PSC, Camacho i Navarro, la gran carta unionista sempre ha estat Albert Rivera i Ciutadans.

- no han tingut mai cap escrúpol en basar tota la seva política en atiar el conflicte civil, lingüístic i d'arrel identitària per fer-se un espai polític. C's neix i creix amb un únic objectiu, amb una única idea: combatre el catalanisme. I ho fa fent el que fins aquell moment ningú, ni tan sols el Partit Popular a Catalunya s'havia atrevit: promovent la fractura social, el conflicte civil com a eina. Els partits tradicionals, entre els que incloc tant a PSC com PP no havien mai passat de certes línies. Ciutadans neix per actuar sense cap línia ni límit. Així, tot el que és C's, des del seu entorn d'”intelectuals” que han edificat el seu esquemàtic cos ideològic fins els seus dirigents i tota la munició que li han pogut prestar els aparells de l'estat, en forma de presència mediàtica, actuacions judicials i regulació normativa, tot, absolutament tot, està orientat a promoure la fractura social a Catalunya.

Els aparells de l'estat saben perfectament que l'única opció que tenen per aturar el sobiranisme, per aturar un procés d'impecable arrel democràtica i popular com el català és promoure una fractura social que mai ha existit. Aquests aparells de l'estat, dels que C's només en són braç executor saben que només si aconsegueixen presentar el procés català com un procés que sigui expressió d'un conflicte social, en el que s'estableixen dos bàndols en funció d'elements de caràcter identitari (origen, llengua, etc.), poden 1) mobilitzar un NO que mai fins ara han aconseguit mobilitzar 2) Treure legitimitat democràtica a un procés fins ara exemplar, tant a nivell intern com, sobretot, a nivell internacional. La seva aspiració és, en aquest punt, aconseguir, com a mínim, sembrar el dubte en la comunitat internacional perquè ens neguin o qüestionin el caràcter democràtic i inclusiu del nostre projecte.

Doncs bé, tota aquesta operació de guerra bruta, d'intoxicació i de projecció mediàtica d'un projecte polític sense cap mena de correspondència amb la seva representativitat ja està donant els seus fruits.

El PPC assoleix mínims històrics en fidelitat de vot: només un 28,1% dels votants que va tenir el 25-N el votarien ara mateix. Curiosament, el mateix percentatge, un 28,1% de votants del PPC el 25-N que ja tenen decidit votar C's. Un partit que només té un 28,1% de fidelitat de vot és un partit en radical fallida.

L'altra pota de l'unionisme és el PSC-PSOE i el dement lideratge de Pere Navarro i els seus acòlits. És molt difícil, i aquí cal reconèixer el mèrit de la seva eficàcia, desnaturalitzar un partit dels seus trets d'identitat històrics com ho ha fet Pere Navarro en relació al PSC. La seva dedicació ja està tenint resultats, i només un 32,1% dels votants del PSC el 25-N tenen clar a hores d'ara continuar votant PSC. És una fidelitat de vot també espectacularment baixa. A diferència del PPC, la fuga de vots massiva que pateix el PSC no té un únic destí, i apareix p.ex com a principal destí ICV-EUA, amb un 8,9. La dispersió d'antics votants del PSC cap a altres forces es produeix en totes direccions. Estem davant un cas clar d'un lideratge tan pervers, el de Navarro i els seus, que enduts pel seu objectiu de desgastar el sobiranisme, d'intentar rebentar el sobiranisme, no han dubtat ni un moment en sacrificar el seu partit, el PSC, no han dubtat ni un instant en convertir-lo en un instrument per a la seva missió i no per al compromís històric que havien tingut amb els seus electors i fins i tot militància.

4.2. CiU comença a recuperar expectatives electorals.

En aquest bloc he analitzat àmpliament com el desgast electoral que va patir CiU el 25-N i el que ha patit amb posterioritat i que han anat reflectint les diferents enquestes es devia pràcticament íntegrament al deliberat desgast a que de manera incessant ha sotmès l'actuació política d'en Duran i Lleida al MHP Mas i CiU.

Duran i Lleida forma part de la relació de polítics al servei de l'establishment de què parlàvem en el punt 3 d'aquest post. Així, la seva activitat política mai ha tingut per objectiu Catalunya, ni la fidelitat o lleialtat al MHP Mas, ni a les sigles, l'ideari i l'exemple fins al martiri dels líders d'UDC, i molt menys encara als electors de CiU. Duran està al servei del poder. Aquest és el seu objectiu, servir a l'establishment. 

No podem negar-li eficàcia. El 25-N va aconseguir, contra tot pronòstic, que CiU perdés suports electorals. I del 25-N ençà ha seguit la seva incessant tasca de desgast, també amb notable eficàcia, d'acord al que han evidenciat les enquestes.

L'enquesta d'El Periódico té el valor que per primera vegada des del 25-N ens assenyala una situació d'enorme transcendència: s'inverteix la tendència a la baixa de CiU i recupera percentatge de vot. De manera molt modesta si voleu, però això és la primera vegada que passa.

Hi ha dues dades fonamentals per a entendre o donar valor a aquest canvi de tendència, per més modest que sigui.

D'una banda, la credibilitat reforçada del MHP Mas després de l'acord de data i pregunta. Amb tot el que estava passant, amb tot el que estava fent i dient en Duran, com a portaveu de l'operació político-mediàtica de l'establishment de la tercera via, hi havia seriosos dubtes que s'assolís. I es va assolir. I tothom ha valorat l'enorme paper i lideratge que va tenir-hi el President Mas.

I, d'una altra banda, la tan aparatosa com monumental derrota de Duran i Lleida via Salvador Sedó en la configuració de la candidatura europea de CiU. Fixem-nos en una dada d'enorme transcendència per fer aquesta anàlisi: El treball de camp de l'enquesta està fet entre el 26 i el 28 de febrer del 2014, és a dir, just la setmana després del dissabte 22 de febrer, el dia en què Duran i Lleida, davant tots els mitjans de comunicació, va haver de fer retirar el seu candidat al Parlament europeu, Salvador Sedó, i buscar-ne un altre, d'un perfil que no té absolutament res a veure amb el del seu protegit i que tan bons serveis li havia prestat al Parlament europeu desgastant el procés i el MHP Mas.

La derrota de Duran i Lleida en l'afer Salvador Sedó és la seva primera gran derrota pública. I tothom n'ha fet la lectura correcta: és la primera de la cadena de derrotes que patirà a partir d'ara. L'aïllament de Duran és total. La seva irrellevància a CiU, també. Té capacitat de desgastar, de fer mal, d'escopir la seva ràbia i la seva ira contra el MHP Mas, contra CiU i contra el procés, però ja no pot fer res més. Duran va sortir del Consell Nacional d'UDC del 22 de febrer amb més cara de Berlusconi que mai, amb un missatge molt clar: no desafiïs el President perquè no et seguirem; no intentis que UDC vagi contra el procés, perquè no ho permetrem.

Estic totalment convençut que l'assoliment de l'acord de data i pregunta i la derrota crepuscular de Duran en el cas Salvador Sedó són els dos grans factors clau que expliquen que en una enquesta feta la setmana següent de la derrota de Duran, les expectatives electorals de CiU hagin millorat.

4.3. ERC continua molt forta. 

Frec a frec amb CiU. Em resulta incomprensible els titulars de “s'estanca” o “perd força” per a un partit al qual l'enquesta projecta passar del 13,6% de vot el 25-N a un 21,7%. És flipant.

El lideratge d'Oriol Junqueras és sòlid, i el posicionament responsable que ha tingut ERC del 25-N ençà estan en l'arrel d'aquesta tan positiva projecció electoral.

Caldrà veure quin impacte té tot el que ha passat amb les eleccions europees. Crec que per primera vegada des que n'Oriol Junqueras lidera ERC tothom té la sensació que en el fracàs de la possibilitat de candidatura conjunta hi tenen més pes factors partidistes i personalistes que de país. Això és la primera vegada que passa. I no sabem quins efectes podrà tenir.

4.4. ICV-EUA segueix postposant fer front a la realitat, i com a mínim això li assegura que a curt termini no sembla hagi de patir desgast electoral. Però tot això és no res davant la magnitud del que fins ara ha aconseguit evitar. La seva presència en l'acord de data i pregunta va ser molt i molt important pel país, i crec que majoritàriament el seu electorat així ho ha avalat. Està per veure què passarà amb l'espectacle que ha donat també en relació a les eleccions europees amb posterioritat al treball de camp de l'enquesta i aquest repugnant brot d'antisemitisme del Joan Herrera. 

I, sobretot, què faran en el futur? Com resoldran tenir més d'un 50% del seu electorat abocades al Sí/Sí amb unes cúpules -Romeva a banda- tan refractàries al Sí/Sí, tan incòmodes fins i tot amb el procés?

4.5. La CUP es mou més o menys per on està. En una enquesta de 800 persones és molt difícil que la seva evolució es reflecteixi amb precisió. En tot cas, la seva presència en l'acord de data i pregunta és avalada i recompensada per l'electorat, d'acord a l'enquesta.

5. Pues eso es todo... Que, a l'espera dels moments decisius, anem força bé. Que ens mantenim molt i molt ferms, inalterables i fins i tot apuntant tendència a creixement, ja sigui des del punt de vista de les preguntes directes sobre l'enquesta o des de la projecció dels resultats electorals. La independència és l'opció clarament majoritària de la nostra societat, i així ho expressem cada cop que tenim oportunitat, ja sigui al carrer, ja sigui a les urnes ja sigui en enquestes. És molt difícil combatre la democràcia i aquest desig tan inclusiu de fer un país nou entre tots.

GUANYAREM!

Presentació de la taula d'Entitats de Cornellà pel Dret a Decidir

(aquest vespre s'ha presentat la Taula d'Entitats de Cornellà de Llobregat pel Dret a Decidir. La sala d'actes del Centre Cultural García-Nieto s'ha omplert per fer públic el seu compromís. En l'acte hi han intervingut en Marce Cardoso, representant les 35 entitats inicials signants, en Frederic Prieto, que presideix la Taula pel Dret a Decidir al Baix Llobregat i que ja aplega centenars d'entitats i Joan Rigol, com a President de la Taula Nacional pel Dret a Decidir.

Pel seu interès, reprodueixo aquí les paraules del coordinador de l'ANC a Cornellà, Josep Lluís Abad, que ha presentat l'acte i que amablement me les ha passat perquè jo les pugui penjar i difondre en aquest bloc) 

....................................................................................

Bona nit!

Avui ens apleguem més de 30 entitats molt representatives de la societat cornellanenca: partits polítics, sindicats i associacions d’un ampli ventall (esportiu, cívic, cultural, veïnal, etc.).

El compromís que avui posem de manifest enllaça directament amb la tradició d’una població que ha hagut de treballar molt i molt per cadascun dels drets que ha pogut aconseguir. I hi incloc també els nostres equipaments. 

No cal fer molta memòria, tan sols assenyalar les enormes vagues que van precedir l’accés a drets laborals i democràtics, les lluites veïnals per serveis i equipaments bàsics, cada escola, cada ambulatori, fins i tot per l’asfaltat de carrers. 

El Dret a Decidir enllaça amb tota aquesta tradició de lluita per tenir una ciutat més digna i poder gaudir de drets i equipaments bàsics.

El Dret a Decidir és també un dret bàsic de qualsevol societat. Volem decidir. Volem tenir la llibertat, la informació i la responsabilitat de decidir per nosaltres mateixos. No hi ha ningú que ens pugui prendre aquest dret emparant-se en subterfugis legals o constitucionals. No només són mentida, sinó que són una ofensa a la legitimitat democràtica que hi ha a la base de la construcció de qualsevol societat democràtica i civilitzada. 

Les entitats que avui ens apleguem en aquest acte això ho sabem i ho compartim. Per això ho defensem. 

El Dret a Decidir és un dret que ningú no ens pot negar. És el dret que tenim a intentar construir un país millor. El dret a decidir no és la solució, però sí és el mitjà per poder fer un país millor. Perquè és un mitjà que ens permet a tots responsabilitzar-nos d’una decisió col·lectiva, compartir-la, i decidir sobre com volem que sigui el nostre futur, sense que ningú no ens l’imposi, sense que ningú no ens digui quina solidaritat o espoli hem de suportar, sense que ningú no ens negui la possibilitat de ser solidaris amb nosaltres mateixos, amb la nostra gent i amb les nostres necessitats, que són, i a Cornellà ho podem dir molt alt i molt fort, enormes i creixents.

A Cornellà volem decidir com el qui més. No volem que decideixi ningú per nosaltres en un despatx. No volem que ningú decideixi per nosaltres en la sala d’un jutjat. No volem que ningú decideixi sobre la nostra escola i el futur dels nostres fills des del desconeixement més absolut de la nostra realitat. No volem que ningú no ens impedeixi reduir la distància entre uns rics cada cop més rics i una societat cada cop més empobrida. No volem que ningú decideixi per nosaltres com hem de distribuir i d’invertir els nostres recursos. No volem que ningú decideixi per nosaltres encadenant-nos a un origen i fent-nos servir d’ostatges dels seus interessos polítics. Ni volem que ningú s’inventi  o intenti generar de manera incessant conflictes que només existeixen en les seves ments malaltes. 

No volem res de tot això. No som ni volem ser l’instrument de ningú. No som ni volem ser l’instrument de les seves polítiques, del seu politiqueig. La política és el nostre instrument, l’instrument dels ciutadans, de la gent de Cornellà. 

Volem decidir! I decidirem!

......................................................................................................................

(només com a resum del que ha estat un acte magnífic, ple d'un compromís exemplar, de moltíssims anys de lluita a les esquenes dels presents, però encara d'una il·lusió desbordant pel nostre futur, permeteu-me que m'autociti, amb el tuit que he fet quan han finalitzat les intervencions:

"Sense cap mena de dubte, estem davant un procés constituent d'una radicalitat democràtica profundament transformadora! #Guanyarem"

Així ho he vist jo i així he tingut la sort de viure-ho SOM-HI!) 

Alerta amb els revolts

Poc més de 8 mesos per al nostre moment històric, per al referèndum d'autodeterminació del 9 de novembre.

L'acord de la data i la pregunta implica un abans i un després en el procés. L'estat espanyol ha jugat sempre “al fallo”, és a dir, a mantenir una posició molt estàtica, i esperar el “previsible” o “anticipable” fallo català. Data i pregunta eren, des d'aquest punt de vista, un repte crític. Si no hi arribàvem, el procés hagués quedat molt i molt tocat. Però hi vam arribar, i amb nota altíssima. I això va deixar descol·locat l'unionisme. Nosaltres teníem dubtes o temor de no arribar-hi, però ells estaven convençuts que no hi arribaríem.

Des de l'acord el procés ha pres carta de naturalesa internacional. I ha obligat l'estat espanyol a precipitar una resposta improvisada, amb tota la contundència que poden, però de manera poc efectiva, perquè no estaven preparats per a aquest moment.

Estem fent tot el que cal fer i no estem deixant escapar oportunitats?
Per twitter segueixo la gent de YES Scotland. Estic molt impressionat de tot el que fan. És una campanya incessant, d'una qualitat extraordinària, argumentant el Sí a la independència d'Escòcia en el referèndum del 18 de setembre. Només tres setmanes abans que el nostre.

Crec que és urgent que partits i societat civil s'organitzin i posin en marxa una campanya similar a la de Yes Scotland. Fa temps que ho hauríem d'estar fent, però no ho fem. Incomprensiblement, no ho fem. Fins ara crec que hem fet les coses més que bé, les hem fet molt bé. Però ara sembla com si ens haguéssim desconnectat una mica, com si patíssim una ressaca de l'acord de data i pregunta, com si no ens ho acabéssim de creure i, per tant, sense actuar en conseqüència.

Es fan coses. I es fan en general molt bé. Però es fan des d'un voluntarisme anàrquic que ens resta efectivitat. Cal fer, urgentment, un salt en tot el que s'està fent, donar-hi unitat, coordinació i una major projecció. 

Però, dissortadament, també hem deixat de fer coses. La reflexió anterior podria solucionar-se amb relativa rapidesa. Però les coses que deixem de fer ja no tenen remei, ja són directament oportunitats perdudes.

D'entre tot el que hem deixat de fer el que està passant amb les eleccions europees és el més preocupant, tant pel valor que té en si mateixa l'oportunitat perduda, com pel temor que el que ha passat sigui una manifestació d'un problema molt més de fons i, per tant, un preludi de més fracassos, amb una repercussió negativa creixent sobre el procés.

S'ha escampat una preocupant ombra de dubte sobre el que estem fent, sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra capacitat de fer bé les coses, etc.

KEEP CALM, però, sense alarmismes... quins són els elements crítics del que està passant?

1. La incapacitat que han demostrat els partits polítics per configurar una candidatura conjunta com a manifestació de la vella política en l'epicentre de la direcció del procés: el tacticisme. És evident que si no hi ha hagut candidatura conjunta és perquè els partits polítics no s'ho han mirat mai com una oportunitat, sinó des del tacticisme electoral.

Hi havia un tema que preocupava, i era “la por” que generava que a mesura que ens acostem a la data la fotografia de la unitat es vagi fent més petita. El PSC va estar inicialment en el bloc del dret a decidir, però se n'ha despenjat i ara és un agent actiu contra la consulta. En oposar-se ICV-EUA a la candidatura conjunta dels partits de l'acord de la data i la pregunta, la candidatura conjunta tornava a “aprimar-se” en relació a aquell acord, perdent ICV-EUA i les CUP.

Malgrat això, era possible i desitjable una candidatura conjunta de les dues principals forces que lideren el procés, les dues úniques forces en les que realment podem confiar: CiU i ERC. Jo crec que ERC s'ho va mirar amb un excés de tacticisme, sense veure-hi mai una oportunitat, o sense creure-se-la, i CiU va ser víctima de les seves pròpies dificultats internes. Y entre todos la mataron y ella sola se murió...

2. La qüestió de fons és que només hi ha dues forces polítiques que tinguin un convenciment veritable en el procés, que són CDC i ERC.

Unió, la gent d'Unió, també hi són, però el factor Duran, la seva política sempre a la contra, la seva activitat indissimuladament hostil al procés i sempre buscant desgastar el President Mas és un element que encara és complicat de gestionar (per més que, com veurem, ja no té capacitat de condicionar res important).

Pel que fa a ICV-EUA amb “l'espantà” del PSC el seu paper en el procés s'ha revaloritzat. Els necessitem. Però no són de fiar. Gens. És a dir, hem de fer tots els possibles per comptar-hi, però sabem que en algun moment se'n despenjaran, que no hi podrem comptar. I això malgrat que un 50% dels seus votants són Sí/Sí. Però no poden. Si a Unió només és Duran qui viu la situació "amb incomoditat", en el cas d'ICV-EUA és la formació la que viu el procés amb indissimulable incomoditat. Són presoners de la seva pròpia demagògia i, sobretot, de la seva incapacitat d'aportar res no només al procés, sinó a la societat en general.

I a les CUP jo crec que tot el que està passant els hi ve molt gran. Valoro moltíssim que estiguessin en el consens de la data i la pregunta, va ser molt important. Però aquí s'acaba tot. Per a les CUP jo crec que tot està passant molt ràpid i que no poden "superar" que la independència estigui arribant d'una manera tan i tan diferent a la que ells podien tenir al cap. El procés avança, però ho fa sense cap dels tòpics de la marginalitat revolucionària que impregnen les seves soflames.

Per tant CDC (de fet podríem dir CiU) i ERC en algun moment hauran d'assumir que tenen la total responsabilitat de la direcció política del procés. I que assumir això voldrà dir ignorar, menysprear, qualsevol possible incertesa electoral. Hauran d'assumir que en aquests 8 mesos el tacticisme es queda a la cuneta i només serveixen els plantejaments en funció de si ens fan avançar o no, de si ens acosten a poder fer la consulta o no, de si fan créixer el Sí o no.

3. L'aparatosa -i providencial- derrota de Duran. A can CiU ha passat una cosa molt i molt important: haver pogut apartar de la llista aquesta vergonya d'eurodiputat que ha estat Salvador Sedó. En Duran ha jugat molt i molt fort, tot el fort que ha pogut, per imposar-lo. Però això era un escarni a tots els votants de CiU, al procés i al mateix Govern i el seu President, el MHP Artur Mas. I en Duran s'ho ha hagut de menjar amb patates. Amb tota la ràbia i la ira del món, però s'ho ha menjat. No ha pogut. Ha perdut.

La derrota de Duran tothom sap que és el preludi de totes les que vindran. Aquesta derrota és la que ha posat de manifest que Unió no seguirà Duran en la seva follia contra el procés i el President. Duran s'ha vist amb més cara de Berlusconi que mai. I això, amics meus, té una importància cabdal per al procés.

CiU tindrà, per tant, un candidat excepcional: en Ramon Tremosa. Un eurodiputat que ha fet una feina extraordinària tots aquests anys, que té un compromís indestructible amb el procés, i que és lleial al Govern i al seu President. El seu paper, en els temps que vindran, serà transcendent.

ERC també té un molt bon candidat, Josep Ma. Terricabres. Una persona capaç i compromesa. I a més a més ERC està jugant molt hàbilment la integració dels elements provinents del socialisme català per mobilitzar-los en un entorn favorable a la consulta i al Sí/Sí. És una feina important.

4. La derrapada més perillosa ens l'hem trobat amb la incapacitat dels partits polítics d'assumir un punt comú proposat per l'ANC.
D'entrada voldria dir que el paper de la societat civil en tot aquest tema de les europees m'ha desconcertat una mica. M'ha semblat que la seva reivindicació d'una candidatura conjunta l'han feta, però sense massa convicció.

En absència de candidatura conjunta la proposta de l'ANC era molt interessant. I hauria contribuït a facilitar la mobilització del vot sobiranista.

Tanmateix dijous ICV-EUA se'n va despenjar unilateralment. I ho va fer amb un argument miserable, d'un antisemitisme repugnant: dient que no podia acordar un punt així amb unes forces polítiques que donen suport a un Govern que ha fet un viatge a Israel.

I a un portaveu d'ERC li va faltartemps per dir que si ICV-EUA no assumia aquest punt proposat per l'ANC ells tampoc participarien de cap acord al respecte. Amb les hores van canviar una mica el seu posicionament, i del “doncs nosaltres tampoc” van passar a treballar perquè ICV-EUA s'ho repensés i donés una oportunitat a l'acord.

5. La reacció de la gent: incredulitat, decepció i certa crispació. Però... realment hauríem d'estar tan sorpresos? Com és possible que els partits que representen una societat que ha ficat dos milions de persones de punta a punta del país, agafats de les mans, fent la Via Catalana, no siguin ni tan sols capaços de consensuar un punt de compromís en defensa del mateix pel que es va reivindicar a la Via?????

Fem un petit exercici de memòria: les setmanes prèvies a la Via Catalana, amb una societat civil espectacularment mobilitzada, i amb el suport incondicional de CDC i d'ERC, els dirigents de dos partits ja van estar donant pel cul.

Per una banda, l'inefable Duran i els seus incondicionals no van parar de qüestionar la Via, d'intentar desvirtuar-la, aigualir-la.... i per una altra banda, sí, premi! ICV-EUA, fins al punt que no hi van donar suport explícit i que la majoria dels seus dirigents se'n van anar a “encerclar La Caixa”, aprofitant una altra d'aquestes coses absurdes del frikisme més extrem, demagògic i parasitari -per sort marginal- que campa per la nostra societat.

Duran no va anar a la Via Catalana, però Duran ara ha patit una derrota sense precedents que l'ha obligat a sacrificar el seu peó, Salvador Sedó. En canvi ICV-EUA amb aquest exabrupte antisemita de dijous el que fa és aprofundir en la desconfiança sobre quin és el seu paper real en el procés.

COM SI DIGUÉSSIM...

Senyors, alerta amb els revolts. Alerta no prenguem mal. No m'agrada gens el que he vist aquests dies. Aquest tornar a mirar-se tots de reüll buscant el rèdit immediat electoral.

ICV-EUA fa un joc miserable, que és el de desmarcar-se de les coses només per poder assenyalar els altres i intentar desgastar-los. No vol construir res, només vol que els altres tampoc puguin. Però els altres no haurien de caure en aquesta manera de fer, i haurien de demostrar, amb cada gest, que són plenament conscients del moment històric que estem vivint.

Puc assumir que les coses són com són i que justament per la complexitat de la majoria política i parlamentària que dona suport al procés de vegades podem perdre oportunitats.

No puc assumir, en canvi, que això impliqui tornar a paràmetres que pensava superats, al tacticisme i al mirar-se de reüll. Cal coratge. No només per estar molt i molt per sobre d'aquestes mesquineses i dels qui les impulsen, sinó també, i fins i tot sobretot, perquè és tanta la feina que tenim pel davant que només amb aquest coratge i aquesta convicció exemplars, que siguin referents per a tots, ho podrem fer.

CiU i ERC haurien de pensar, cada cop que facin alguna cosa, en l'impacte que això té en la gent. El que motiva i el que desmotiva. El que s'entén i el que no es pot entendre de cap manera. El que fa créixer i el que ens fa més petits. El que serveix d'exemple i de guia i el que desconcerta.

Vinga, SOM-HI!

Tremosa, Junqueras i Romeva, o quan els catalans de les pedres en fan pans

No ens enganyem: quan ens parlen i convoquen a eleccions al Parlament Europeu el que ens ve al cap és la cançó de Celtas Cortos “Cuéntame un cuento”.

Fa cinc anys Catalunya estava sumida en un episodi inconfessablement fosc: la decadència del govern tripartit presidit per José Montilla i la seva demencial fugida endavant que va deixar totalment i irresponsablement arruïnada la Generalitat de Catalunya.

Doncs enmig d'aquella època de tenebres hi va haver eleccions europees. 

Ningú no en donava res, per aquelles eleccions, a ningú no li venien de gust, ningú no sabia què ens hi jugàvem ni què se'n podria treure...

Però va passar una cosa d'aquelles que només passa extraordinàriament, i és que hi va haver tres candidats excepcionals, de tres forces polítiques diferents i enfrontades del tot a l'interior del país, que van ser escollits i que un cop a Brusel·les van practicar una mena de glasnost que va inaugurar una nova política catalana. La que avui ens permet gaudir d'una majoria parlamentària pel dret a decidir que ha convocat un referèndum d'autodeterminació pel dia 9 de novembre. Aquests herois van ser i són:

- Ramon Tremosa per part de CiU

- Oriol Junqueras per part d'ERC

- Raül Romeva per part d'ICV-EUA

El període de la seva presència simultània a Brusel·les l'haurem de recordar com un dels més fecunds, innovadors, valents, competents, i un munt d'adjectius més que podria posar, de la vida política de la Catalunya contemporània.

Calia molt de coratge -i el van tenir tots tres- perquè mentre a l'interior de Catalunya ens massacràvem entre nosaltres, ells iniciessin una etapa de treball en comú en benefici de Catalunya, pensant més en el nostre país que en els respectius partits i al marge de les disputes que desolaven el país. I ho van fer.

Amb aquest post vull retre homenatge a tots tres: al Ramon Tremosa, a l'Oriol Junqueras i al Raül Romeva. Com a català em sento molt i molt orgullós d'ells i de la seva descomunal feina.

Per temes de dinàmiques de les coalicions electorals, l'Oriol Junqueras va haver de plegar abans d'eurodiputat, i només s'hi van quedar en Tremosa i en Romeva. I per més que aixo encara feia més difícil la feina cooperativa que abans havien fet conjuntament amb en Junqueras, la van mantenir.

En un moment donat al Ramon i el Raül s'hi va afegir la Maria Badia, del PSC, que amb el temps, i protagonitzant una evolució com la que s'esdevenia al nostre país, va sumar-s'hi en moltes iniciatives. A un cost personal alt, atès que va ser bandejada pel seu propi grup.

La mala notícia per al país és que d'aquests quatre eurodiputats només Ramon Tremosa té opcions de repetir. N'Oriol, en Raül i la Maria han renunciat a repetir. I al Ramon el poso en condicional perquè és públic i notori que no ha estat designat encara com a candidat.

Segons va venir a dir en Duran i Lleida fa poc a Catalunya Ràdio, en Tremosa hauria posat com a condició per tornar a encapçalar la candidatura de la coalició que el candidat d'Unió no fos en Salvador Sedó. 

Suposant que, ni que sigui per una vegada, el que diu en Duran i Lleida fos cert... a mi no em semblaria gens estrany. Encara més: aplaudiria en Ramon, correria a abraçar-lo a la primera que pogués, i me'n sentiria molt orgullós.

Perquè davant aquest front lleial al país i les aspiracions majoritàries de la seva societat que han representat Tremosa-Junqueras-Romeva, a l'eurocambra també hi ha hagut diputats que han treballat a la contra, com són els del PP, els del PSOE... i en Salvador Sedó.

En Jordi Graupera va fer una sèrie d'articles memorables, excepcionals, on desenmascarava aquest personatge sense escrúpols.

En qualsevol de les webs que permeten mesurar l'activitat a l'eurocambra en Salvador Sedó hi queda ben retrat, com un autèntic dropo, amb una inactivitat o una activitat únicament encaminada a desgastar el procés català, el seu Govern i el seu President... que hauria de fer caure la vergonya a qualsevol.

Si Carrasco i Formiguera l'hagués tingut 30 segons davant seu els hauria aprofitat per girar-li la cara d'un mastegot, perquè representa tot el contrari dels valors que a ell el van conduir davant l'escamot d'afusellament.

Confio que a Can CiU no s'hagin begut l'enteniment i sàpiguin valorar la descomunal, gegantina, impecable i infatigable feina d'en Ramon Tremosa i el seu compromís patriòtic..

Més enllà d'això m'hagués agradat una major generositat i ambició patriòtica a totes les nostres forces polítiques perquè, malgrat tot el que s'ha dit i proclamat, haguessin estat a l'alçada de la mobilització exemplar del nostre poble configurant una candidatura conjunta.

Un moviment d'aquesta mena hagués estat tan inesperat, difícil i ambiciós que hauria obert un ventall d'oportunitats únic. S'hauria situat en aquesta cadena de valor del procés independentista que arrenca amb l'excepcional manifestació de l'Onze del 2012, que segueix amb les eleccions del 25-N, amb l'acord entre CiU i ERC, amb la Via Catalana de l'Onze del 2013 i amb l'acord de data i pregunta del desembre.

Dissortadament ara ja sabem que això no serà així. 

En aquest escenari, més que mai, crec que en Ramon Tremosa és un actiu imprescindible del nostre país i del procés, i que ha de formar part de la nostra eurorepresentació. Per la seva excepcional feina feta i pel potencial de la xarxa de contactes i complicitats que, com una formigueta, ha sabut teixir a l'eurocambra.

Des d'ara proclamo el meu suport incondicional a Ramon Tremosa, si finalment es presenta a la reelecció com a eurodiputat. Comptar amb ell és un luxe. I si comptem amb ell sabem que no ens haurem de menjar ni deslleials ni paràsits.

Crec també que en Terricabres és un molt bon candidat. I que de ben segur sortirà escollit i farà molt bona feina al costat del Ramon -si finalment és el cap de llista-. Dissortadament no sembla que el candidat d'ICV-EUA arribi ni a la sola de la sabata d'en Raül Romeva, i que el seu compromís amb el país i el procés és més que dubtós.

Malgrat tot això i malgrat l'oportunitat perduda de la candidatura conjunta, demanaria a tots els nostres partits polítics i als nostres futurs eurodiputats que sàpiguin estar a l'alçada política, ètica i patriòtica que, en un escenari i temps que ho feia molt difícil, van tenir en Tremosa, en Junqueras i en Romeva des del primer moment de la seva elecció i als que més endavant també s'hi va afegir la Maria Badia.

Ens hi juguem molt, massa, com per no aprofitar tots els recursos que tenim a l'abast. En Tremosa, en Junqueras i en Romeva van fer cert allò de que els catalans de les pedres en fem pans. Ara cal ser fidels al seu llegat.

Brusel·les, el Parlament Europeu i tot el que s'hi pot fer és massa important per al nostre procés com per no escollir bé.

GUANYAREM!

Quan l'unionisme vol fer-nos desaparèixer fent desaparèixer tota expressió de la nostra existència

Si escric avui aquest post és perquè davant una campanya incessant de l'unionisme trobo poca resposta documentada i que combati aquesta perillosa fal·làcia amb la que busquen intimidar professionals, deslegitimar el nostre procés i fer veure que tot plegat és obra d'una pèrfida conxorxa que ha teixit tal trama que ha atrapat els incauts i innocents catalans, incapaços de formar-se opinió lliure.

Dos són els temes que es troben en el discurs de l'unionisme amb aquestes mateixes característiques:

- que el procés és conseqüència de l'adoctrinament a les escoles

- que el procés s'alimenta d'una manipulació a gran escala perpetrada des dels mitjans de comunicació catalans.

El primer dels temes, el de l'educació, té un segon front, que és el judicial, on l'unionisme no para de guanyar batalles. Com diu un bon amic, només hi ha dos països al món on els jutges s'hagin atrevit a entrar a les aules: Catalunya i alguns estats dels EUA amb el tema de la teoria de l'evolució. Prou simptomàtic de la bogeria que és i de fins a quin punt els aparells de l'estat han trencat, contra Catalunya, totes les regles de joc democràtic. Tanmateix, avui no vull referir-me a aquest gravíssim i transcedent escenari, els atacs sistemàtics contra l'escola catalana. I no ho faig perquè sortosament en aquest país el teixit educatiu, social i professional és molt combatiu en la defensa del model de convivència, d'èxit, de democràcia i de transversalitat que representa. Professionals, pares, sindicats, teixit cívic i social... tothom és molt conscient de la gravetat d'aquests atacs i del que ens hi juguem i tothom és molt actiu en la seva defensa.

El segon del tema, tanmateix, no té tants opinadors, tants professionals, tantes persones disposades a donar la cara públicament i ha desemmascarar tot aquest discurs de mentides, manipulacions i menyspreu a la inteligència de tots i cadascun dels catalans, a la seva capacitat de prendre decisions individuals, però, sobretot, a una mentida total sobre la realitat i el funcionament dels mitjans de comunicació, l'abast de la seva acció i el demostrable respecte a la pluralitat que tenen els mitjans públics de Catalunya.

L'unionisme fa tot aquest discurs per manllevar legitimitat democràtica al procés. Volen alimentar l'ombra de sospita sobre les bases de la formació de voluntat col·lectiva: si no puc respondre amb arguments l'independentisme, escampo el dubte sobre els mitjans que s'atreveixin a transmetre aquests arguments, a fer-se'n ressò. I així arribem a l'objectiu en el que esperen assolir un impacte real, en el que pensen poden aconseguir-ho: acovardir professionals i gestors per tal que, sentint-se cada cop més pressionats i qüestionats, assenyalats, la construcció de cada notícia, la tria de convidats a ser entrevistats, els reportatges que es plantegin, etc etc, quedi atrapada i condicionada per un dubte permanent, per aquesta xarxa invisible que és la por, no la por a no fer bé les coses -que és l'única que hauria de guiar un professional- sinó la por a que si són fidels a la realitat, a la importància de les notícies, al seu contingut, etc el que fan sigui assenyalat com a part de la conspiració.

I ja tenim moltes evidències que estan aconseguint victòries parcials. Sense anar més lluny, el tractament de la importantíssima visita del MHP Mas a Israel o l'entrevista que li van fer a TV3, que va ser vergonyosa.

És justament això el que l'unionisme busca provocar: la por en els professionals, que no actuïn com a tals, no es regeixin per criteris professionals, sinó que actuïn presoners d'un marc mental induït segons el qual actuar amb criteris d'objectivitat professional els converteix en còmplices d'una conspiració “nacionalista”.

Avui, tot i que entra més en el terreny de l'anècdota, unes 30 persones s'han manifestat davant TV3 per denunciar el que segons ells és una TV pública independentista. També en el terreny de l'anècdota, en l'anterior post un comentarista anònim centrava tot el tema de la majoria social independentista en el paper dels mitjans de comunicació.

És davant tot això que trobo que ningú no està actuant amb prou contundència, que ningú no fa els estudis que es podrien fer per denunciar tanta mentida, explicar quina és la realitat i, encara més, plantejar enèrgicament la necessitat que tenim d'un espai de comunicació nacional, perquè aquest espai no existeix i perquè la majoria social d'aquest país està totalment minoritzada, per no dir maltractada per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació als que té accés la societat catalana, ja siguin mitjans audiovisuals (ràdios i TV) com premsa escrita.

Sí, sembla que hi hagi por a parlar-ne, a denunciar el que està fent l'unionisme. Per això he volgut fer aquest post. 

Els elements que de manera tan tramposa manipula l'unionisme per bastir el seu discurs són els següents:

1) L'elecció d'un mitjà de comunicació per part dels individus és lliure i individual, però l'oferta de mitjans de comunicació no ho és, està condicionada.

L'oferta, en el “millor” dels casos, “només” exigeix una enorme inversió econòmica, milionària. I per a mitjans de consum massiu com la TV i la ràdio,a més a més, s'exigeix ser adjudicatari d'una freqüència.

Per tant, i pel que fa a premsa, tothom pot posar en marxa un diari, però per fer-ho cal una inversió tan monumental i cal una connexió tan important amb l'establishment que és molt i molt difícil. Per exemplificar aquesta dificultat em ve molt bé el que ha passat a Madrid amb el cessament de Pedro J. Ramírez com a director de El Mundo. Tot i pertànyer a un grup amb un important coixí financer a la que l'activitat i el postureo del seu director han resultat incòmodes al poder, aquest ha mogut els seus “tentacles” per ensorrar la inversió publicitària de les empreses que formen part de l'entramat de “la casta” i ha fet desaparèixer la inversió institucional. I amb això n'ha tingut prou perquè la propietat mogués fitxa.

No, dissortadament el sobiranisme no ha tingut mai força suficient (amb molt honorables excepcions) com per posar en marxa mitjans de comunicació de masses. Aquesta fortalesa només la tenen mitjans en mans de grandíssimes corporacions, molt vinculats al poder, i que formen part de la complexa estructura de “la casta” (mitjans, bancs, empreses regulades, etc.).

I aquesta realitat és la que fa que la majoria social del nostre país, tot i tenir llibertat d'elecció de mitjans, la tingui molt condicionada perquè la trama de la casta condiciona del tot l'oferta.

2) Un escombrat bàsic dels mitjans de comunicació de masses deixa ben en evidència aquesta dissociació en l'espai comunicatiu de Catalunya, entre la seva oferta i la majoria social del pais.

(avui no faré referència ni a mitjans audiovisuals ni a mitjans que no cobreixin tot Catalunya, tot i ser conscient de la seva importància)

En premsa escrita només hi ha dos diaris que recullin la visió d'aquesta majoria social: El Punt Avui i l'Ara. Tenim després dos diaris més fets a Catalunya, La Vanguardia i El Periódico, ambdós amb dues ben subvencionades edicions bilingües, però que només “amb comptagotes” adopten alguna posició de les que comparteix la majoria social. I la resta de mitjans que tenim als nostres quioscs ja són directament editats a Madrid, per més que puguin recollir suplements de Catalunya: El País, El Mundo, ABC i La Razón.

El cas de La Vanguardia és molt singular. Aquest diari sempre ha tingut la fama de saber-se posicionar per estar en sintonia amb el poder. És molt curiosa l'etapa de La Vanguardia que va des de les prèvies de la manifestació de l'Onze 2012 fins les eleccions de 25-N 2012. Van ser uns mesos en els que LV semblava havia assumit que la nova majoria social en aquest país la formava el sobiranisme, i tant per línia editorial com per fets (repartir DVD amb les imatges de la històrica manifestació) tot apuntava a que també en aquesta ocasió LV havia estat prou hàbil per posar-se a nedar a favor del corrent.

Del 25-N ençà LV s'ha convertit en un dels principals agents per combatre el sobiranisme, per intentar desmobilitzar la majoria social i les seves expressions. LV és ara mateix el mitjà de comunicació de referència dels qui volen impedir que la majoria social de Catalunya pugui expressar-se.

En termes d'oferta només un 25% dels diaris que estan a tots els quioscos de Catalunya se situen en el que és la transversalitat de la majoria social. L'altre 75% es dedica, de manera sistemàtica en la pràctica totalitat dels casos, a combatre-la de manera virulenta, i només cal recordar la infame campanya de El Mundo contra el President Mas, amb informes falsos, intoxicació gravíssima, etc.

Si anem a les TV i les ràdios el panorama encara és pitjor. De totes les TV sintonitzables a Catalunya només TV3 recull la visió de la majoria social de Catalunya. I dic la recull, que vol dir se'n fa ressò o dona veu a opinadors que estan en aquesta visió, però no és en cap cas una TV d'aquesta majoria social. No ho pot ser. En tant que mitjà públic recull aquesta visió, però ho fa de manera plural, donant també veu, notícia i difusió a totes les altres posicions i opinions, des dels partits polítics als seus líders i als seus opinadors.

Només hi ha una altra TV que també reculli aquesta visió, que és 8TV, la tv del Grupo Godó. No podem negar que també se'n fa ressò i hi tenim alguna veu. Però és d'una evidència total que la línia editorial de la cadena és activa contra aquesta visió i que la presència de notícies i opinadors que la combaten és abrumadorament majoritària.

I aquí s'acaba tot. En la resta de TV sintonitzables a Catalunya senzillament aquesta visió de la majoria social de Catalunya no hi té cabuda, té una presència que és menys que zero i en tots els seus informatius i programes de difusió, opinió, etc directament es combat aquesta majoria social amb autèntica fúria. TVE, A3, Cuatro, La Sexta, 13Tv, Telecinco, etc són agents molt actius contra la majoria social de Catalunya. 

Pel que fa a les ràdios, també la pràctica totalitat d'emissores sintonitzables es dediquen de manera incessant a combatre la majoria social de Catalunya. Sense ànim d'inventari: RNE (amb totes les seves diferents cadenes), Onda Cero, Punto Radio, SER, Cope, Intereconomía, EsRadio. Només parlo, evidentment, de les generalistes.

L'única diferència és que en el panorama radiofònic podríem considerar que hi ha dos mitjans en els que la visió de la majoria social hi té una expressió i cobertura decent: Catalunya Ràdio i RAC1. A diferència dels altres mitjans del Grupo Godó, la seva ràdio, RAC1, manté una línia “editorial” en els seus principals programes amb un notable compromís o sintonia amb la majoria social. Això sí, sempre ho fan sense ser una ràdio “indepe”, sinó donant veu en un context plural. No hi ha una sola tertúlia on no hi hagi com a mínim una veu de l'unionisme més extrem.

I aquesta és, altre cop, la gran diferència entre els mitjans que a Catalunya donen veu a l'expressió de la visió de la majoria social de la societat i els que no. Els dos únics que ho fan, Catalunya Ràdio i RAC1 sempre ho fan des de la pluralitat, donant sempre veu també a l'unionisme, a tots els partits, a tots els líders, etc, etc, mentre que la resta de mitjans, que superen el 80% de l'oferta sintonitzable a Catalunya militen activament contra el sobiranisme i ho fan sense donar-li pràcticament mai, veu, ignorant-la, amagant-la.

3) Aquesta és, per tant, la realitat de la situació. Entre el 75% i el 85% dels mitjans de comunicació de masses que poden llegir, escoltar o veure els ciutadans de Catalunya militen activament, molt activament, contra la majoria social sobiranista i contra el dret a decidir, i ho fan sense cap mena de pluralitat, cap. Mentre que els pocs mitjans que recullen aquesta visió de la majoria ho fan sempre des d'un context plural, donant sempre veu a totes les parts, partits, líders i opinions. Sempre.

La minorització de la majoria social en l'oferta de mitjans de comunicació és, per tant, una evidència inqüestionable, davant la qual només conservem un dret, però que és molt important: la llibertat de comprar, escoltar o veure.

I aquí és quan els unionistes es posen dels nervis i t'etziben, com a retret: “Davant l'audiència de TV3 que m'hi fot a mi que hi hagin 4 canals de tele que primer, no tenen el mateix nivell d'audiència i segon, els programes/tertùlies/informació que dediquen uns i altres no té res a veure. Si filem prim, filem-hi , en tot. No té res a veure les audiències de Catràdio i Rac1 amb les audiències de totes les altres emissores unionistes juntes ( que sí, que en són més del triple en quantitat )”

Sí, llavors ens acusen que els mitjans que incorporen la visió de la majoria social... tenen audiències majoritàries!!!!!

Per l'amor de Déu! El to de la cosa és aquest, la incapacitat autoritària que té l'unionisme d'acceptar 1) que hi ha una majoria social sobiranista 2) que l'individu, davant una oferta tan enorme, té el recurs de triar el mitjà que vol seguir 3) que conseqüència lògica de la realitat de l'1) i del dret d'elecció del 2), aquesta majoria social opta, individualment, per seguir mitjans que recullin, ni que sigui en un context plural, la seva visió, no que la combatin i l'amaguin. I aquesta decisió individual és l'únic que explica o determina les audiències.

4) El problema de fons de l'unionisme és sempre el mateix, que no accepta, que no reconeix, l'existència d'aquesta majoria social sobiranista.

Llavors és quan converteixen en objectiu de la seva ira que hi hagi mitjans de comunicació que “recullin” la visió de la majoria. I no importa per a res que ho facin d'una manera plural.

El problema és que recullin la nostra visió. El problema és que existim.

No es queixen que no s'informi de les seves coses, dels seus posicionament i de que no se'ls hi doni veu. Això no ho fan perquè no s'atreveixen -encara- a dir una mentida tan grossa, perquè fins i tot els seus veurien que no és cert i llavors potser es podrien qüestionar altres coses. Es queixen i denuncien que nosaltres, que la visió de la majoria hi tingui cabuda, hi tingui expressió, ni que sigui en un context plural.

Com que no ens poden posar -encara- una pistola al pit perquè escoltem o veiem tal emissora o tal altra, combaten la pluralitat. I teixeixen estratègies per condicionar antidemocràticament aquesta pluralitat, per minoritzar ENCARA MÉS la presència de la visió que comparteix la majoria social.

I tots sabem que en última instància el seu objectiu, sigui de la manera que sigui, és fer desaparèixer els mitjans de comunicació públics catalans.

5) Darrere la seva actitud antidemocràtica l'únic que hi ha és la seva voluntat de fer-nos desaparèixer. Mentre no ho aconsegueixin, posaran tots els mitjans per fer desaparèixer qualsevol expressió de la nostra existència: mitjans de comunicació, escola, llengua, teixit social, declaracions del Parlament, lleis, estatuts, etc.

És una pena que no tinguin més present aquesta història que amb tanta ràbia combaten i neguen. Haurien après que en aquests 300 anys contra la nostra existència ho han provat tot. És el que brillantment en Jaume Clotet va definir com “el genocidi invisible”. És l'evidència que porta des d'anorrear tota la nostra estructura institucional fins a la repressió més ferotge, el bombardeig, la guerra, la mort i l'exili.

Ho han provat tot. Tot. Però el pensament català sempre rebrota, i germina, i creix en terra fèrtil, i així sempre que en aquests 300 anys ha tingut el més mínim espai de democràcia, de llibertat, ha donat fruit i l'hem compartit entre tots.

Perquè no és un problema que ara la nostra escola pugui explicar la nostra realitat, ni que hi hagi uns pocs mitjans de comunicació en els que es reculli la visió de la majoria social. No és res de tot això. 

Perquè quan no hem tingut ni escola ni mitjans, ni institucions, i les presons eren plenes i els camins de l'exili eren la silenciosa processó d'un poble vençut... quan tot això passava cadascun de nosaltres, en una llarga cadena que ens hem transmès generació rere generació, prenia el relleu i el testimoni de totes les generacions que ens havien precedit i d'un llegat moral i cívic de compromís inesgotable amb tots nosaltres i el nostre país.

Perquè sempre hem sabut construir un “nosaltres”. I perquè aquest “nosaltres” sempre ha pensat en el “tothom”. I perquè el tothom esdevé el protagonista quan es pot expressar.

LET US VOTE!

Enquesta 8tv: 2 trampes impresentables i una projecció real dels resultats

(NOTA PRÈVIA: Dissortadament en el moment de fer l'anàlisi de l'enquesta que dijous nit van fer pública a 8tv només disposo de la presentació que en van fer en l'emissió televisiva. Crec que, tal i com fan altres mitjans, un cop fets públics els resultats d'una enquesta s'hauria de permetre l'accés al dossier de la mateixa, no ocultar-lo. Així, avui només tenim unes poques dades sobre les que treballar. I en parlo en l'article, perquè són útils i perquè se'n poden fer projeccions que situïn amb més precisió la fotografia de la realitat social que ha recollit l'enquesta . Però començaré criticant 2 trampes gens innocents que van fer en la presentació dels resultats, perquè és sobre aquestes trampes que van edificar el seu discurs i van intentar minimitzar, aigualir, el clamor per la independència que -inequívocament- reflexa l'enquesta)

1) La dada clau: Un 40,7% de SíSí sobre cens ens dóna una victòria clara del Sí a un Estat independent en qualsevol escenari de votació.

Hi ha una evidència empírica, i és que en cap votació s'ha assolit un 100% de votació, ni a Catalunya ni a cap dels països del nostre entorn.

Per tant aquest 40,7% sobre cens de Sí Sí es transforma, en qualsevol escenari de votació (que contempli un % d'abstenció) en una majoria superior al 50%. Fins i tot si assumíssim que tot el vot indecís es decantés pel no, cosa que també sabem no passa mai (la indecisió mai es decanta tota per una mateixa opció, atès que les seves causes són diverses).

2) La presentació dels resultats de l'enquesta GESOP per part de 8TV i sobre la que han basat tot el seu discurs i anàlisi ha fet dues trampes impresentables, però gens innocents:

2.1.- Fer un únic “paquet” amb l'abstenció i amb la indecisió.

El vot indecís no pot tractar mai com un únic conjunt el que és un No sap o un No contesta i el que és Abstenció. A la primera pregunta la presentació que han fet a 8tv dels resultats un 48,1% vol un Estat, un 24,4% que hi està en contra i un 27,5% d'indecisos. Però en aquest paquet del 27,5% hi ha els qui no saben què votar i els que tenen decidit abstenir-se, que sempre són un nombre superior a 1, perquè no hi ha cap escenari de votació que arribi al 100%. Sumar indecisió, és a dir, voluntat de vot però dubte sobre el sentit del vot, amb decisió de NO votar -abstenció- és una trampa majúscula, impresentable.

2.2.- Sumar el no i la indecisió de la primera pregunta amb el no i la indecisió de la segona pregunta.

Això és una autèntica animalada, de jutjat de guàrdia.

La pregunta del referèndum planteja dos nivells de decisió, el primer si es vol que Catalunya sigui un Estat i el segon, únicament per als qui hagin respost positivament la primera pregunta, si es vol que aquest Estat sigui un Estat independent.

Els resultats de la primera pregunta tenen valor en si mateixos, són concloents, però també habiliten als qui han votat Sí a participar en la segona part de la pregunta. Per tant, i d'acord als resultats de l'enquesta de 8TV, només poden votar si volen que Catalunya sigui un estat independent el 48,1% que en la primera part de la pregunta han votat Sí a que Catalunya sigui un Estat.

Evidentment la segona part de la pregunta planteja un nou escenari de resposta, davant el qual l'enquestat i els futurs votants es plantegen de nou tota la possibilitat de respostes: el Sí (Sí/Sí), el No (Sí/No), però també, en una enquesta, una nova indecisió.

El més important de tot és que el No i la indecisió de la segona qüestió no tenen res a veure amb el No i la indecisió de la primera. Estem davant uns votants que tenen clar que volen que Catalunya sigui un Estat (han votat Sí en la primera part de la pregunta) i ara voten No a la independència (perquè p.ex. són federalistes o confederalistes) o estan indecisos sobre si aquest Estat ha de ser independent o hi haurà alguna alternativa.

En la presentació que han fet a 8tv (veure minut 3:30) han sumat el 8% dels que volen que Catalunya sigui un Estat però que no sigui independent al 24,4% que no volen que Catalunya sigui un Estat. I han fet el mateix amb el 7,3% d'indecisos sobre que Catalunya sigui un Estat independent al 27,5% que es manifesten indecisos sobre que Catalunya sigui un Estat. Amb el pas de les hores la informació que ha anat donant la cadena ha correggit això, però en el moment estrella de presentació dels resultats van estar matxacant amb aquest fictici 31% d'indecisió i 28,2% de No)

3) Quins són els resultats i què estan projectant?

1. Un 48,1% dels catalans (sobre cens) volen que Catalunya sigui un Estat. (aquesta dada ja és per tirar coets!!!)

2. Un 24,4% dels catalans (sobre cens) no volen que Catalunya sigui un Estat

3. Un 27,5% dels catalans (sobre cens) no saben el que volen votar o si s'abstindran.

4. Els partidaris que Catalunya sigui un Estat són 24 punts superiors als que no ho volen.

5. Un 84,7% dels votants de la segona part de la pregunta volen que aquest Estat sigui un estat independent. Això situa, d'acord a aquesta enquesta, en un 40,7% SOBRE CENS els partidaris de la independència (el Sí Sí)

6. Comparant els resultats de la segona part de la pregunta i els de la primera veiem que els favorables a una Catalunya estat independent són 16 punts superiors als unionistes, a aquell 24,4% que no volen que Catalunya sigui un Estat. A aquest 24,4% EN CAP CAS se li pot sumar aquell 8% d'enquestats que volen que Catalunya sigui un Estat, però no independent. En cap cas.

I això, insisteixo, sempre sobre cens, perquè a 8tv només han fet l'anàlisi sobre cens, en el que és un greu error i manipulació gens innocent.

7. Si assumim que MAI es dona un 100% de participació, i treballem per tant únicament sobre vot emès, en un escenari altíssim de participació del 80% (que només s'ha donat una vegada a Catalunya, el 1982, en unes eleccions generals -les de “el cambio”- i on CAP dels vots indecisos anés al Sí, es projectaria un 51% de partidaris de que Catalunya sigui un estat independent.

Però el cert és que també sabem que és altament improbable que tota la indecisió es decanti cap al NO, perquè, com hem dit al començament, les causes de la indecisió són diverses.

En un primer nivell trobaríem aquest 3,5 sobre cens de favorables a l'Estat però indecisos sobre si ha de ser independent. Només que fraccionem meitat i meitat aquesta indecisió entre el Sí i el No els partidaris de la Catalunya independent arriben al 42,45% sobre cens, que un escenari de participació del 80% situarien el Sí Sí en un 53%

I això encara sense comptar que cap votant del 27,5% d'indecisos del primer nivell (sobre si Catalunya ha de ser un estat) es decanta cap al Sí Sí. Només que movem un minúscul percentatge d'aquesta indecisió al Sí Sí els partidaris de la independència arribarien al 60% sobre vot.

8. Si una altra cosa ha quedat molt i molt clara en aquesta enquesta és que la molt mediàtica “tercera via” queda estríctament limitada a un 8% del 48,1%.

Poc més del 3% dels ciutadans són partidaris de cap de les sortides que s'han inclòs dins la “tercera via”, per exemple totes aquestes xorrades del federalisme o el confederalisme.

És tan IRRELLEVANT que es posa de manifest que la seva existència i postulament és tan fictici en relació a les demandes i posicionaments polítics de la societat, que el seu “manteniment” i la seva projecció mediàtica només s'explica perquè serveixen per combatre l'independentisme. I perquè la capacitat d'alguns líders polítics de fer el ridícul és infinita. Sentir avui Pere Navarro destacar la "solidez del federalismo" frente al "desorden independentista" fa pensar en un boig, algú que no hi és tot, que no només no té cap sentit del ridícul, sinó que s'ha instal·lat en una autèntica paranoia, en un món irreal, en una permanent al·lucinació.

8) Conclusions:

- L'enquesta de 8tv posa de manifest clarament -altre cop- que l'independentisme és l'opció central de la societat catalana. Pràcticament el 50% de la societat vol que Catalunya sigui un Estat. I d'aquest 50% el 85% volen que sigui un estat.

- La independència continua essent el motor de transformació de la nostra societat, i un projecte extraordinàriament cohesionador al voltant del qual s'apleguen voluntats lliures d'idees, orígens, edats, cultures i status socials molt diferents.

El projecte d'un Nou Estat és el que permet usar amb propietat el terme JUNTS. Cap altra posició política pot presumir d'això. El Junts és patrimoni de l'independentisme.

- A aquestes alçades del procés, amb tot el que se n'ha parlat i en el punt tan avançat en el que es troba, el NO a la independència amb prou feines aplega la meitat de suports dels que té la independència.

Crec que va essent l'hora que els partidaris del No -que és una opció perfectament legítima- el defensin des dels arguments, des de les propostes, des de la democràcia i abandonin la seva política i el seu discurs de desqualificacions, insults i deslegitimació del que és la voluntat majoritària de la societat catalana, expressada en enquestes i en eleccions. La independència no fractura, tal i com de manera malaltissa van repetint, de fet és tot el contrari: la independència és un projecte amb una extraordinària capacitat cohesionadora, vertebradora i transformadora.

No pot ser que l'unionisme basi tot el seu discurs en ignorar la realitat de la nostra societat. No és admissible que el seu discurs i la seva proposta sigui la de que una minoria s'imposi a una  majoria social tan aclaparadora. És de bojos. Poden dir i fer moltes coses, totes les barbaritats i insults que vulguin. Però hi ha una línia vermella que haurien de tenir el coratge de respectar, i és que la minoria no pot imposar el seu projecte a la majoria. Ni aquí ni enlloc. 

- Els partidaris de l'estat propi no es desinflen, el suport a la independència no minva. Si algú, des de l'unionisme, tenia l'esperança que el pas del temps, la intoxicació sistemàtica, l'amenaça i l'insult permanents i les campanyes de la por acabaria per desgastar el Sí Sí, perquè hi hagués gent que s'ho repensés, li agafés por i optés per altres opcions... si algú tenia aquesta esperança més val que l'abandoni.

Perquè això ni ha passat ni tenim el més mínim signe que pugui passar. Tot el contrari, fins i tot tenim prop d'un 8% de compatriotes que volen que Catalunya sigui un Estat però encara no aposten per la independència. És evident que en absència de cap proposta per part de l'estat espanyol aquest 8% fàcilment pot bascular cap al Sí Sí.

Les bases sobre les que s'ha construït la majoria independentista són sòlides. El seu convenciment, inalterable. I ara ja sabem, a més, que és immune a l'insult i l'amenaça. És un bon moment perquè des de la banda de l'estat espanyol es pensi i s'assumeixi que aquesta situació és la realitat i que només hi ha una única sortida: la democràcia, votar, i negociar civilitzadament el resultat majoritari que s'obtingui d'entre totes les legítimes posicions.

PS: avui també hem tingut inputs d'una enquesta interna de CDC, segons la qual, en un escenari de participació estimada del 70% el Sí Sí obtindria un 56,8% dels suports. Aquests resultats són coherents amb els que hem projectat de l'enquesta de 8tv adequadament llegida i analitzada. De fet són coherents amb la majoria de les enquestes que s'han fet preguntant per la independència, inclòs el CEO. El Sí Sí, és a dir, la independència, és l'opció clarament majoritària a la societat catalana, és un catalitzador d'energies i cohesiona tot el teixit social.