Eleccions al Parlament Europeu: aprofitem aquesta enorme OPORTUNITAT!

A aquestes alçades de la pel·lícula, després de 300 anys durant la majoria dels quals hem patit una repressió tan sistemàtica com ferotge -“el genocidi invisible” en encertadíssima expressió d'en Jaume Clotet- si una cosa hauríem de tenir tots molt interioritzada és que la independència només arribarà després de moltes petites victòries, arrencades suant sang al nostre destí, a enemics extraordinàriament més poderosos que nosaltres, a un món del que no en podem esperar gairebé res fins el moment final del nostre procés.

Sí, ja sabem que hi ha, al costat de tot això, una petita minoria que viu instal·lada en una realitat paral·lela fabricada a cop de consigna, on l'imaginari de la retòrica evita haver d'entendre la veritable naturalesa de la realitat i tenir cap estratègia transformadora que ens faci avançar de debò en l'assoliment dels nostres objectius. Una de molt celebrada és la soflama aquesta de “la llibertat no es demana, es pren”. Sí: tu i quants més, campeón? Retòricament queda molt èpica la cosa, però és tan absurda com inútil i fins i tot contraproduent per transformar res, perquè guanyem res.

Tota aquesta dissertació només l'he volguda fer per cridar l'atenció sobre la importància que té per al nostre procés no desaprofitar CAP oportunitat per fer-lo avançar.

• Des del punt de vista exogen el nostre procés es desenvolupa amb una oposició ferotge de l'estat espanyol que vol impedir, com sigui, que puguem votar. A les antípodes d'Anglaterra, que ha pactat la consulta amb Escòcia, l'estat espanyol ho nega tot i busca que tot el món ens ho negui tot. I ells són un estat i tenen molt poder i mitjans i nosaltres som molt poca cosa, només ens tenim a nosaltres mateixos i la qualitat democràtica i cívica del procés que protagonitzem, cap aliat, ningú que doni la cara per nosaltres.

• Des del punt de vista endogen el nostre procés es caracteritza perquè la majoria que el fa possible es construeix des d'una enorme pluralitat política, que necessita de 6 partits polítics diferents, cadascun amb les seves coses, lideratges i “matisos”: CDC, UDC, ERC, ICV, EUA i CUP. Aquí no hi ha un partit polític que tingui majoria absoluta i pugui liderar el procés sense haver d'estar permanentment construint consensos. Aquí hi ha 6 partits diferents, tots ells necessaris. I sí, hem d'invertir molts esforços en avançar assolint consensos. Com ja he dit algun altre cop, això que des d'un punt de vista d'executivitat, operatiu, és una càrrega, des d'un punt de vista polític atorga al procés una extraordinària solidesa i capacitat de sumar.

Doncs bé, en aquest context, el procés avança a partir de les successives victòries, èxits, aprofitament d'oportunitats. El procés avança quan el Parlament aprova per amplíssima majoria una declaració de sobirania i pel dret a decidir. El procés avança quan es consensua data i pregunta. El procés avança quan som capaços d'unir el país de punta a punta agafant-nos de les mans des de la diversitat. I així.

Avui a la mitjanit ha començat la campanya electoral de les eleccions al Parlament Europeu. De totes les eleccions a les que la ciutadania és convocada aquestes són les que menys s'entenen en termes de vot-resultat. De tal manera que en les últimes eleccions només un 37% dels ciutadans hi van participar.

Tot i que hi ha arguments molt sòlids per defensar la participació estríctament des del que ja representa en el nostre dia a dia el Parlament Europeu, això avui m'és igual, perquè només amb un argument en tinc prou: aquestes eleccions són una nova i enorme OPORTUNITAT que tenim de fer avançar el procés!

L'unionisme i el seu enrocament en la negació de tot té una única esperança "estratègica" per fer naufragar el procés: que nosaltres la caguem. Així, cada repte que tenim al davant es converteix, per més innocent i fins i tot innocu que pugui semblar, en una autèntica revàlida. I al primer error que cometem, a la primera feblesa, se n'anirà tot a norris i tornarem a la casella d'inici.

Aquesta era la seva estratègia quan la Via Catalana. Les hemeroteques estan plenes de declaracions despectives que deien que estàvem cagats, que fracassaríem, etc. I no, la Via Catalana va ser un èxit absolut i van haver de callar. Llavors van pensar que seríem incapaços d'assolir un acord per la data i la pregunta. Ja es fregaven les mans. I no, vam assolir un acord històric que els va deixar més desconcertats que mai.

Ara l'unionisme aspira a que les eleccions europees ofereixin un resultat electoral en el que les forces polítiques unionistes (PSC-PSOE, PP i C's) sumin, a Catalunya, un percentatge de vot superior al de les forces sobiranistes (CiU i ERC) i fins i tot a les forces pro-consulta (CiU, ERC i ICV-EUA).

Fixeu-vos en quins van ser els resultats del 2009: únicament vam votar un 37% del cens i només la suma dels resultats del PSC-PSOE i del PP va representar el 54% dels vots!!!! Oi que gela la sang?

Pensem, ni que sigui per un moment, que tots ens posem estupendíssims, passem d'anar a votar, i amb els primers resultats la suma de PSC-PSOE, PP i C's supera el 50% dels vots...

• Oi que no cal molta imaginació per visualitzar com això seria usat, sense pietat i sense possible contraargumentació (o molt feble), contra el procés? 
• Oi que se'n faria, aquí, allà i a tota la UE una lectura en clau “el sobiranisme ha estat derrotat a les urnes"? 
• Oi que això ens afebliria extraordinàriament en les nostres aspiracions?

No, no cal molta imaginació per veure que un escenari així ens abocaria a un autèntic infern, ens deixaria molt i molt tocats, i tindria greus i totes negatives conseqüències per al procés.

Només per eliminar aquesta amenaça, que és certa, val la pena anar a votar, s'ha d'anar a votar. Però, si m'ho deixeu dir així, els arguments d'aprofitament d'una oportunitat encara són millors que els d'evitar una amenaça.

Si el 25 de maig tots els que compartim l'objectiu de votar el 9 de novembre i, sobretot, tots els que volem votar independència, assumim l'enorme oportunitat que tenim, i omplim les urnes de vots a partits sobiranistes o que estan implicats en el consens de la data i la pregunta, reforçarem extraordinàriament el procés, li donarem una enorme projecció internacional i complicarem moltíssim les coses a qui ens vol impedir votar.

Pensem, ni que sigui per un moment, que tots compartim aquesta visió d'aprofitar com una oportunitat les eleccions del 25-M i anem a votar, i amb els primers resultats la participació supera el 50%, la suma dels vots de CiU i d'ERC supera el 55% i si hi sumem també ICV-EUA els vots dels partits pro-consulta supera el 65%...

• Oi que no cal molta imaginació per visualitzar que aquests resultats arribarien ipso facto a totes les cancelleries i governs de la UE? 
• Oi que no cal molta imaginació per veure que la lectura que se'n faria seria en termes de reconeixement de la voluntat d'independència del poble de Catalunya i de que és inevitable donar una sortida democràtica a aquesta voluntat, que només pot ser, com a Escòcia, un referèndum? 
• Oi que no cal molta imaginació per saber que uns resultats així caurien com una autèntica bomba a la Moncloa? 
• Oi que no cal molta imaginació per anticipar que tots, absolutament tots, els titulars i les anàlisis es farien en termes de victòria independentista i de derrota unionista?

Efectivament, no cal molta imaginació. Si assolim uns resultats així haurem aprofitat increïblement l'oportunitat que ens ofereixen les eleccions al Parlament Europeu. I sí, està clar, aquest resultat no implicarà automàticament res, però sí serà una nova victòria que ens haurà apropat més, cada cop més irrerversiblement, a poder decidir i a decidir independència.

Doncs fem-ho realitat! Votem i convencem tothom de votar.

CEO 2014: com som, què votarem i perquè. I especial tercera via, amb Navarro i Duran

Nou Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió. Primer del 2014. Primer que passa de fer-se per enquesta telefònica a fer-se al domicili de l'entrevistat, presencial. I, el que és més important: primer que recull dades sobre el referèndum del 9 de Novembre.

Des que dimecres pel matí es van fer públics els resultats del CEO ja hi ha hagut molta gent que n'ha analitzat els resultats, ha fet projeccions i n'ha estret conclusions. Per tuiter n'he anat recomanant. 

Això d'avui serà un còctel que espero trobeu interessant:

1. Un país sòlid en les seves aspiracions: la independència

2. És quan miro el CEO que hi veig clar. Un projecte inclusiu, la independència VS un projecte identitari i divisiu, l'unionista

3. Els resultats que ens projecta el CEO sobre el referèndum del 9 de novembre

4. Existeix la "tercera via"? Anàlisis del PSC/Pere Navarro i d "El hombre menguante", en Duran i Lleida

5. Resum poètic

1. UN PAÍS SÒLID EN LES SEVES ASPIRACIONS: LA INDEPENDÈNCIA!

La independència, que es configura amb el Sí+Sí, obté un suport extraordinari, que se situa en el 47% sobre cens. És a dir, pràcticament la meitat del país vol la independència. És una dada extraordinària.

Si la independència té un suport del 47% sobre el cens, sobre els hipotètics votants en el referèndum del 9 de novembre, el Sí+Sí és el guanyador inequívoc, amb molta diferència sobre qualsevol altra opció.

Obté sobre vot un suport que oscil·la entre el 53% i el 60% (en escenaris molt conservadors, totalment prudents) Aquesta dada és, a més, totalment coherent amb la resta de dades, per això és fiable. I a més a més també és coherent amb les enquestes prèvies, ja siguin del CEO, ja siguin d'altres mitjans.

2. ÉS QUAN MIRO EL CEO QUE HI VEIG CLAR: UN PROJECTE INCLUSIU, EL DE LA INDEPENDÈNCIA, VS UN PROJECTE IDENTITARI I DIVISIU, L'UNIONISTA

Hi veig clar quan mirem preguntes que ens expliquen com som, què pensem, què sentim. Perquè llavors és quan la singularitat del procés català emergeix amb més intensitat.

Si el CEO m'hagués enquestat a mi, en la pregunta sobre si l'entrevistat és independentista jo hagués respost amb l'opció “Sí, de tota la vida”. A tots els processos de gestació d'un nou estat, d'independència, sempre se li havien dit “processos d'alliberament nacional”, perquè en la literatura política sempre es mostraven molt associats a això, a qüestions nacionals, d'identitat nacional, etc.

Però estem al s.XXI. I estem a Catalunya. I el procés que estem vivint és tan extraordinari, i tan diferent a tot el que s'ha conegut fins ara que se'n parlarà i s'estudiarà molt i molt. I al meu entendre esdevindrà un referent mundial positiu. Una de les grans coses que hauran passat a la Humanitat i a la que la comunitat internacional podrà mirar i assenyalar sempre que vulgui posar un exemple positiu de com fer les coses, de valors, de democràcia, de respecte.

Fixeu-vos una cosa, molt important. A Catalunya, un 70% dels catalans o hem nascut a fora de Catalunya o ho han fet els nostres pares. I només un 19,2% de la població vol votar contra la independència.

És una dada extraordinària. Primer per la magnitud de la xifra. Un país en el que el 70% de la seva gent o hem nascut fora de Catalunya o ho ha fet algun dels nostres pares és un país que ha assumit una quantitat enorme de persones que hi han arribat per a fer-hi una nova vida, i s'hi han quedat. Estic segur que un percentatge així deu ser una xifra molt excepcional al món, molt poc freqüent.

Segon, és extraordinària pel que evidencia de la capacitat d'integració que hem tingut, que ha tingut Catalunya, que hem tingut els catalans. Ens en podem sentir molt orgullosos. Des que, posem, a començaments del s. XX els processos migratoris cap a Catalunya, en diferents onades, es van anar intensificant, la societat catalana ha estat capaç d'integrar en el seu si tota aquesta enorme massa de persones que hi arribaven en condicions precàries, amb l'objectiu de tenir un futur que en els seus llocs d'origen se'ls hi negava.

Hi ha una mena de fórmula que ens ha funcionat molt bé: SOM + VAM ARRIBAR I ARRIBEM + CONSTRUÏM UN FUTUR PER A TOTS = SOM, UN SOL POBLE= Sí + Sí

Així, només així, s'explica que un 70% dels catalans hàgim nascut fora de Catalunya o ho hagin fet els nostres pares i que només un 19,2% dels catalans votarien en contra de la independència.

Perquè per més que l'unionisme es deixi la veu en voler assenyalar el procés independentista com un procés identitari, no ho és. Ja poden cridar, ja poden sermonejar, ja poden dir i escriure totes les mentides que vulguin, que el que diuen senzillament no és cert. Encara més, deixeu-m'ho dir d'una altra manera: només ho és per a ells. Mantenen un discurs que no té CAP correspondència amb la realitat social, amb com se sent la societat catalana, amb el que vol i perquè ho vol.

No, el procés català NO és identitari. Tot el contrari: és exemplarment inclusiu i respectuós amb les diferents identitats que conviuen en el si de la societat catalana

Perquè quan mirem com ens sentim, com ens identifiquem, la majoria, un 31% se sent tan espanyola com català i un 26,1% se sent més català que espanyol, i un 5,4% més espanyol que català. Un 62,5% de la societat catalana manté un sentiment d'identitat compartida català-espanyol.

Que un 70% siguem nascuts o amb pares nascuts a fora, i que un 62,5% de la nostra societat comparteixi sentiment identitari, mentre que només un 19,2% està en contra de la independència és la dada més contundent que podríem trobar de perquè el procés català no és identitari.

I això és el que desespera l'unionisme. Aquest és el nostre gran èxit com a societat. I aquest és el seu gran fracàs. No han aconseguit, de cap manera, i per més que ho han intentat, que la nostra diversitat esdevingui divisió. Per això lluiten tenaçment, amb tots els aparells de l'estat, contra les estructures que han permès mantenir la cohesió social, com la immersió lingüística. Per això s'inventen conflictes i fractures. Perquè no existeixen, però desitjarien que existissin.

Una altra manera de mirar la singularitat del procés català és mirar els motius que porten a la gent a voler la independència.

És, de debò, extraordinari, i em fa sentir un indissimulable orgull per pertànyer a aquesta societat i pel que estem fent.

Quan mirem els motius per votar Sí+Sí, al voltant del 75% ho fan, ho volen per tenir un país millor: un 25,2 perquè volen guanyar capacitat de decisió, un 23,7 per capacitat i desig d'autogestió econòmica, un 21,4 perquè Catalunya milloraria...Fins al punt que en la motivació identitària només hi trobaríem un 9,5 que ho farien per sentiment identitari i un 8,3 que ho farien per conceptualització identitària de Catalunya.

On està la cosa identitària en els motius que tenim els catalans per a la independència??? On són?? On estan els nazis? On estan els que discriminen? On som els que ens volem menjar els nens, els que volem fer llistes negres, els que fracturem, els que discriminem??? On som?

No senyors, no hi som. I que no ens hi esperin. Volem la independència perquè sabem que és l'única via possible per un país millor. Un país de tots i per a tots, però millor.

De fet, les motivacions identitàries són patrimoni EXCLUSIU de l'unionisme. A la pregunta “perquè votaria NO” els dos principals motius són “preservació de la unitat d'Espanya”, amb un 31,5% i “sentiment identitari” amb un 14,3%.

Aquesta visió és totalment coherent amb les respostes que obté el CEO quan pregunta sobre els problemes que té actualment Catalunya: els dos primers (en resposta múltiple) són el 67,4% que assenyala l'atur i la precarietat laboral, i un 35,1% el funcionament de l'economia. Les relacions Catalunya-Espanya només un 20,6.

Perquè el problema no és la relació Catalunya-Espanya, en el sentit de la relació entre dues comunitats o dos pobles o països. Ni es viu així ni es vol així.

La independència no és un projecte identitari: ÉS EL PROJECTE PER SOLUCIONAR ELS PROBLEMES DE LA GENT.

I això desquicia l'unionisme. Quan fot aquestes soflames sobre els problemes de la gent el que no veuen és que la gent és del tot conscient de quins són aquests problemes i de quina és la seva solució: la independència. Cap altra solució, cap altre projecte, concentra aquest 50% de suports sobre cens que té la independència.

Un altre element de coherència de tot aquest conjunt de dades és el que reflexa la fi de l'autonomisme. 

D'octubre del 2012 a març del 2014 la valoració de la importància de les eleccions al Parlament de Catalunya ha caigut del 43,5% al 27,2%. El sistema autonòmic a Catalunya s'ha col·lapsat totalment. Tothom és conscient del nul marge de maniobra que té l'autonomia catalana per a abordar els problemes de la nostra societat, i en fan una lectura en clau independentista. Només així, insisteixo, s'explica arribar al 50% de suports de la independència.

I fixem-nos, per acabar aquest apartat, la coherència que també té els motius d'un país millor dels que volen votar Sí + Sí amb el funcionament de “la nostra democràcia”. Un 52,1% poc satisfet, un 30,6% gens satisfet. És a dir, un 82,7% d'insatisfacció que s'expressa en un 50% que vol la independència.

L'unionisme hauria pogut plantejar la batalla en el camp econòmic, de la gestió, de la democràcia... però sap que no tindria ni CAP argument ni CAP credibilitat. Per això ho fa en l'etnicisme, en el sentiment identitari. Per això tota la seva estratègia passa per convertir la diferència en divisió.

3. ELS RSULTATS QUE ES PROJECTEN EN EL REFERÈNDUM DEL 9 DE NOVEMBRE

El CEO explica molt bé com es llegiran els resultats de la consulta. Al meu entendre només hi falta una cosa, que és la projecció sobre el vot vàlid emès, no només sobre cens.

Des del primer dia he dit que la pregunta està molt bé, i és fins i tot millor de qualsevol altra que haguéssim pogut pensar. I des del primer dia també he dit que en l'únic que els independentistes ens hem de fixar, perquè ens podem fixar, és quin és el % de Sí+Sí (d'independència) sobre vot vàlid emès.

Doncs bé, si assumim una abstenció declarada en el CEO del 10,9%, el Sí+Sí sobre total del vot vàlid emès en una consulta és el 53,5%

Tenint en compte que la participació més alta mai registrada a Catalunya en unes eleccions, referèndum, etc va ser la del referèndum de la Constitució Espanyola, amb un 80% de participació, podem projectar que el Sí+Sí estarà entre el 53,5% (10% d'abstenció) i el 58,9 (20% d'abstenció).

Això sense tocar cap dels vots que ara té explícits i ferms el Sí + Sí. Perquè aquesta és la principal notícia. L'enquesta s'ha fet març-abril del 2014, a falta de poc més de 6 mesos per a la consulta, i el Sí + Sí, és a dir, la independència, continua extraordinàriament fort entre la gent. No hi ha fuga. No hi ha por. El Sí a la independència es manté sòlid, facin el que facin, diguin el que diguin, insultin el que insultin, atemoritzin el que atemoritzin. Volem marxar. I marxarem.

El NO se situa en el 19,3%, gairebé 30 punts per sota que el Sí+ Sí.

El Sí + Sí és la columna vertebral d'aquest país, és el desig que mobilitza les energies, la voluntat d'un país millor, les il·lusions col·lectives. Alguns volen trencar l'espinada del país amb mentides, insults, calúmnies, acusacions de fractura, etc. Però el cert és que són ells, els unionistes, els que estan fent tot el que poden perquè això passi.

Fixem-nos un parell de dades molt interessants.

El 68% dels catalans pensa que si Catalunya fos un país independent, la convivència entre els catalans seria igual o millor que ara, i només un 20,4% que seria pitjor. Què curiós, no? Un 20,4% creu que seria pitjor, gairebé igual que aquest 19,2% que votaria NO.

Però, i aquí ve la cosa interessant, qui són els que creuen que seria pitjor? Bingo! Els del PP, amb un 69,3% i els d C's, amb un 51%. Entre els votants dels partits sobiranistes un 85,7% dels votants de CiU, un 90,7% dels d'ERC i un 88,2% dels de les CUP creuen que serà igual o millor.

On ens porta això? A que els partits unionistes -i el senyor Navarro aquesta setmana ja s'ha convertit en vedette de la cosa- el que estan fent és amenaçar-nos, avisar-nos, que ells faran tot el que estigui a les seves mans perquè hi hagi fractura, perquè la convivència sigui pitjor. No constaten, amenacen. Volen i faran tot el que puguin. Vet aquí la indecència insuportable de tot el que estan fent i dient.

Hi ha una altra dada molt interessant que planteja el CEO i que ratifica la solidesa del SI + Sí en aquest 50% i la minorització del No en el 19,2%. Pregunta el CEO a l'entrevistat que si Catalunya fos un país independent, fins a quin punt creu que quedaria automàticament fora de la UE.

I ens trobem que un 20,3% diuen que seria molt probable i un 24,6% bastant probable. Només un 37,2% creu que seria poc o gens probable, aquesta exclusió de la UE. I malgrat això, el Sí + Sí té un 47,1% dels suports sobre cens!!!! Gairebé el 50%!!!!

Aquesta és la dada més significativa que he trobat del fracàs de les campanyes de la por de l'unionisme. Ho han mobilitzat tot per atemorir Catalunya que amb la independència estaríem fora de la UE: ministres, esbirros a sou dels estats que dirigeixen la UE, que seríem l'illa de Robinson, que vagaríem pels espais siderals, que seríem uns pàries, uns repudiats, etc. I la gent diu. Doncs molt bé, m'és igual, jo continuo volent la independència.

El tema de la UE està clar que era una dels més complicats de gestionar. Perquè no tindrem un Sí en les circumstàncies actuals (tampoc un NO formal) i per tant és en aquesta incertesa on el poder d'un estat es podia transformar més fàcilment, com així estat, en una orquestrada campanya de la por. I davant aquesta campanya la gent no ha dit, no m'ho crec. Ha dit, bé, potser sí, gairebé segur que sí... PERÒ VULL LA INDEPENDÈNCIA.

Doncs ara imagineu l'efecte d'altres campanyes de la por que facin, quin pot ser: ZERO.

4. EXISTEIX LA TERCERA VIA?

Ja per anar acabant, voldria fer una anàlisi singular de tot això de la tercera via. Més enllà de ser la proposta de l'establishment, dels statusquoistes i totes les seves veus mediàtiques, existeix “la tercera via”? Com ho veu la societat catalana? I com els hi va als seus dos únics defensors: Duran i Lleida i Pere Navarro?

És una aproximació complexa, aviso. Però molt i molt interessant.

El primer amb el que em voldria fixar és la pregunta que fa el CEO que recull les preferències “íntimes” dels enquestats sobre el que voldrien que fos Catalunya en relació a Espanya. No pregunta què votaria. Només pregunta què li agradaria que fos. Apel·la al sentiment més íntim.

Doncs bé, en aquesta pregunta un 45% dels enquestats diuen que un Estat independent som un 45,2% dels enquestats (des de febrer del 2013 ens movem entre el 44,3 i el 48,5). A continuació tenim els que pensem que hauríem de ser una Comunitat Autònoma, que són el 23,3% (immobilisme màxim) i finalment, com a tercera opció, els que creuen que hauríem de ser un Estat dins una Espanya federal, que són el 20% dels catalans, els que els hi agradaria que les coses poguessin ser així.

Alerta, perquè quest 20%, que recolliria el desig polític del que intenten concretar en Pere Navarro i en Duran i Lleida, és el % més baix de la història. Ja poden, en Navarro i en Duran apel·lar a la cosa federal o a la tercera via, que la proposta que la recull, com a sentiment, preferència, arriba amb aquest CEO al seu percentatge més baix. Tenen més altaveus que mai, però menys preferència que mai entre la gent. I això que parlem de desig.

Una altra manera de mirar-ho és a través del que responen els enquestats que votaran a la consulta del 9 de Novembre. Aquí ja no és desig. Aquí ja és una concreció amb una papereta al davant que té tres possibles opcions: statusquo màxim, que seria el NO, que té un 19,2% de suports, Independència, que seria el Sí+Sí, que té el 47,1% dels suports i el que en podríem dir “tercera via” que seria el Sí + No, que únicament té un 8,6% de suports.

Fixem-nos en la contundència de les dades: els partidaris de la cosa federal com a desig abstracte toquen fons, amb un 20%. Però quan passem a la votació concreta, a tenir l'urna al davant, i amb només un 10,9% d'abstenció, el 20% es converteix en un ridícul 8,6%.

Cada cop hi ha menys gent que creu en això del federalisme o la tercera via, però a sobre, una part dels que hi creuen, quan els hi posen l'urna al davant, deserten.

Això confirma dues coses: que la tercera via no pot ser en cap cas una proposta catalana, sinó que ha de ser una formulació, una oferta, de l'estat espanyol, i que per tant els seus agents, els qui la defensen, actuen com a titelles de l'statusquoisme per combatre la independència.

Com deia abans, les dues úniques veus en el desert tercera via-federalisme són en Pere Navarro i en Duran i Lleida. Però voldria crida l'atenció que la seva situació i possibles motivacions no tenen RES a veure.

Mirem què li passa a Pere Navarro:

 El sr. Navarro no m'estranya que estigui una mica trastocat i vegi agressions, fractures i expedients X per tot arreu. Té el seu electorat, com es diu popularment, “hecho unos zorros”, totalment trencat. Ell ja pot anar parlant de “federalisme, que ni tan sols el seus votants és el que volen!!!

Un 39,1% dels votants del PSC el que desitgen és que Catalunya segueixi sent una Comunitat Autònoma. Un 37,4%, ara sí, voldrien que fos un estat dins una Espanya federal. Però és que un11% voldrien que fos un estat independent i un 7,9% una regió d'Espanya.

Si mirem intenció de vot al referèndum del dia 9 de novembre veiem que la majoria dels seus votants votaran NO, un 38,8%, però que un 21,5% votaran Sí+No (mentre que el PSC ni tan sols ha volgut estar en l'acord de la pregunta, aquest 21,5% són els federalistes més purs i autèntics que té el PSC), i que -ojo al dato- un 12,7% dels que encara diuen que votaran al PSC, votaran Sí + Sí (independència).

El PSC ha petat. És el partit que amb més intensitat pateix l'avenç del procés, perquè a mesura que avança i ell es manté en un immobilisme atroç, el seu electorat es va dispersant en termes molt contradictoris entre sí.

Al tantu que va de cantu!!!! L'INCREÏBLE CAS DE "EL HOMBRE MENGUANTE": DURAN I LLEIDA i CIU

El cas Duran i Lleida i la seva fantasmagòrica tercera via no tenen res a veure amb la situació del PSC i d'en Pere Navarro.

Ja hem vist que el Sí + No, que és el que ha dit Duran i Lleida que és la seva posició i que és l'opció de federalistes i terceraviïstes únicament aplega un 8,6% de suports a la nostra societat.

I ara em permetreu, com a premi als que hàgiu arribat fins aquí, que tregui el bisturí i deixi en evidència al sr. Duran Lleida.

Duran i Lleida porta prop de 40 anys a la política, però mai ha tingut el coratge de fer front a unes eleccions en solitari. La seva força electoral mai s'ha pogut mesurar directament en unes eleccions. És un dels grans misteris, una de les grans incògnites d'aquest país: què representa Duran?

Malgrat això, el sr. Duran i Lleida gaudeix d'un enorme protagonisme mediàtic, que aprofita contundentment per a dues coses: combatre el procés com a objectiu últim però fer-ho, instrumentalment, via desgastar el President Mas i les expectatives electorals de CiU.

La seva pantalla ha estat, aquests últims mesos, des que tenim data i pregunta, la cosa de “la tercera via”.

Doncs bé, el BOP del CEO 1^a onada 2014 que incorpora per primera vegada la pregunta del referèndum del 9 de novembre ens permet també, PER PRIMERA VEGADA, mesurar la força i impacte real electoral de Duran i Lleida. I no en surt ben parat.

Quan mirem d'on surt el 8,6% de la tercera via/federalisme, és a dir, qui votaria Sí + No d'acord a la seva intenció de vot al Parlament de Catalunya, veiem que surt d'un 21,5% de votants del PSC, d'un 17,3% d'ICV-EUA, d'un 7,6% de C's, d'un 6,6% dels de la CUP i, ara ja sí, d'un 4,8% de votants de CiU.

Això és Duran i Lleida: el 4,8% dels votants de CiU.

Sobre el total de votants de Catalunya CiU s'està situant entre el 14,5% d'intenció de vot directe i el 22% projectat. Doncs d'aquest 14,5-22 del vot de CiU el 95,2% l'aporten CDC o els sectors sobiranistes d'Unió que ja han dit, de manera pública, que votarien Sí+Sí. En Duran i Lleida, avui per primera vegada tenim les dades, ÚNICAMENT APORTA UN 4,8%.

La irrellevància d'en Duran, d'aquest 4,8% del total de vots que té CiU és encara més frapant, quan mirem el que implica la seva destrucció.

A l'igual que en les eleccions del 25-N en Duran i Lleida és extraordinàriament eficaç en la seva estratègia de rebentar les opcions electorals de CiU. En el moment de màxima projecció sobiranista de CiU, amb un president Mas excepcional, col·losal, que està liderant el procés de manera impecable, amb la CiU més independentista de la història... resulta que CiU perd un 19% del seu votant cap a ERC i un 3% cap a les CUP!!!

És a dir: Duran i Lleida aporta el 4,8% dels votants de CiU però és el responsable de la pèrdua del 51% dels vots de CiU!!!!!

Segons el CEO CiU només està fidelitzant el 54,5% dels seus votants del 25-N. D'acord a les dades del CEO, inequívoques des d'aquest punt de vista per a qualsevol analista, Duran i Lleida és el responsable de la pèrdua del 51% d'aquest 45,5% que ara mateix no votarien CiU. I, recordem-ho, ell només aporta el 4,8% del vot que conserva CiU.

5. A MANERA DE RESUM:

• Que anem molt bé. 
• Que cal continuar treballant. 
• Que cal continuar-ho fent amb els valors que ens han dut fins aquí, amb aquesta voluntat democràtica de construir, entre tots, un país nou per a tots. 
• Que l'unionisme està fracassant del tot amb les seves campanyes de la por i de fomentar la divisió i fractura social a partir de la nostra diversitat. 
• Que els fonaments del Sí+Sí són extraordinàriament sòlids. 
• Que la tercera via no existeix pràcticament per a ningú, i per als votants de CiU, menys que ningú (menys que PSC, menys que ICV, menys que C's, menys que la CUP. 
• Que Navarro més val que pensi en fer de guionista per a sèries rotllo “El mentalista”, perquè la combinació del seu immobilisme i del procés posiciona els seus votants en posicions irreconciliables. 
• Que el sr. Duran i Lleida i la seva tercera via només són un 4,8% dels votants de CiU, mentre que són els responsables de la pèrdua de més del 50% dels vots que perd CiU.
• Que el Baròmetre d'Opinió Pública del Centre d'Estudis d'Opinió és, sense cap mena de dubte, la millor enquesta que es fa a Catalunya. 

ABC no manipuló las palabras de Loquillo.

Tengo blog desde el 2006. No me había pasado nunca, tener que modificar por TERCERA vez un escrito. NO, ABC no manipuló las palabras de Loquillo.

Pero Loquillo SÍ nos quiso manipular a nosotros, acusando a ABC de manipulación vergonzosa.

La tristeza, por lo tanto, doble. Está vigente todo el contenido original del escrito, pero además tristeza porque no haya dado la cara e intentar matar al mensajero, al ABC. Primero faltarnos al respeto de una manera tan bestia a buena parte de sus seguidores. Y después esconderse acusando falsamente de manipulación. No te reconozco, Loco.

Como mínimo dar la cara, hombre. Dar la cara.

CLICANDO AQUÍ teneis el corte de audio de la entrevista que hizo público ABC cuando Loquillo acusó el diario de manipular vergonzosamente sus palabras.

Yo no tengo nada más que añadir. Penoso.

...................................................................................................

Loquillo: "No he dit això que publica l’ABC"

El cantant de rock desmenteix al diari espanyolista i assegura estar "emprenyat, al·lucinat i flipat"

Loquillo desmenteix el titular de l'ABC on compara la consulta amb el nazisme

Loquillo: "Estic a favor d'una consulta legal, i si he de votar, votaré" El cantant desmenteix les seves declaracions vinculant nazisme amb independentisme i es proclama seguidor de la tercera via

Esta mañana, 24 horas después de su publicación en ABC Loquillo ha desmentido rotundamente al diario madrileño, al que ha acusado de manipulación vergonzosa. "Estic emprenyat, al·lucinat i flipat", ha dit a can Basté, a RAC1.

Bien, hoy supongo que Loquillo se siente como nos sentimos todos nosotros con esta manipulación vergonzosa y diaria de los medios de comunicación de la caverna mediática madrileña.

No hace falta, por lo tanto, rectificar lo que no se ha dicho. La gravedad de lo que ABC ponía en boca de Loquillo es lo que me motivó a escribir este post. Por mi parte, satisfecho con la aclaración.

SEGUIMOS!

..............................................................................................................
ESCRITO ORIGINAL
Mira, Loco, he sido seguidor y fan tuyo desde siempre. Desde aquellos años que en el barrio, San Ildefonso, la ciutat trapera, empezamos a saber de ti y a correr cintas con tu música.

Tengo toda tu música. Crecí con ella. Banda sonara de mi vida y de mi ciudad. Y tus conciertos. Adrenalina pura. Pasión. Rock. Grande. El Loco. Loquillo.

Barcelona ciudad. Esas broncas por el centro, cuando las broncas simplemente eran broncas y nadie intentaba convertirlas en otra cosa que eso. El 124 heredado de mis padres, los rollitos y El Rompeolas. El coche propio, ya mi primer sueldo, y junto al Merbeyé. Después esa madurez rockera a la que he seguido atado, disfrutando, vibrando, viviendo.

Te fuiste a Madrid. Estabas disgustado y rajabas de muchas cosas. En algunas te daba la razón, en otras no. Eso no me importaba. Lo importante era compartir la música.

Está claro que tanto tiempo lejos de Barcelona y de Catalunya te ha hecho perder toda la capacidad que habías tenido de cantar nuestra ciudad y nuestras vidas, nuestras cosas.

Pero incluso en tu entrevista con Risto Mejido hablaste de votar "No". Correcto. Era tu opción. Pero respetabas que otros votásemos Sí, como mínimo eso me pareció entender.

El pasado verano estuvimos en el Poble Espanyol. Gran concierto. La semana pasada hablamos con los colegas de pillar entradas para tu concierto en Razzmatazz el 8 de mayo. Buena sala. Y si el Loco se dedica a lo suyo, al rock, pasaremos una gran noche con la banda sonora más querida de nuestras vidas. Rock, Friends, Harleys and beers.

Pero lo de hoy ha superado todo límite. No entiendo como has podido perder el respeto de esta manera a -como mínimo- buena parte de tu público. Si querías convertir tu concierto del Razz en un akelarre de facherío españolista, lo has hecho de puta madre. Pero a costa de insultar y de apartar de ti a buena parte de lo que hemos sido tu público fiel.

“En Cataluña quieren que votemos para acabar con la democracia. Lo mismo que pedían las SA nazis”

Pero qué coño dices??? Pero como puedes decir una barbaridad así???

Qué tristeza.

Mira, Loco, piensa como quieras. Defiende las ideas en las que creas. Yo lo respeto. Pero hoy has cruzado todas las lineas rojas existentes, posibles o imaginables.

Pero como te atreves a faltar al respeto así a tu gente? Porque sí, porque nosotros también somos tu gente. Los chavales de barrio, ahí, en San Ildefonso. Sí, los que también tenemos memorias de jóvenes airados. Qué pasa? Que todos nos teníamos que convertir en unos españolistas para poderte seguir? Que esa es ya toda tu audiencia, la única que quieres?

No podemos tener opinión propia y que la respetes? Pero esto qué es?

No tienes ni puta idea de lo que sentimos, vivimos o queremos. Y no te interesa saberlo. Y, lo que es peor de todo, no sólo no lo respetas, como te hemos respetado nosotros, sinó que nos insultas gravemente. Porque eso sí que lo sabes, que llamarnos nazis es lo que más nos ofende. Porque si un país ha combatido el fascismo y ha sido víctima del nazismo somos nosotros. Porque si un pueblo se ha construido a partir del respeto a los orígenes y a partir de vertebrarse en valores democráticos somos nosotros.

Pero como te atreves a decir que queremos acabar con la democracia? Nosotros, los que siempre hemos caído ante las botas del fascismo defendiendo la democracia?

Nosotros, que hasta ahora no formamos parte, y hemos decidido dejar de seguir al margen, de vivir en un alambre. (te suena, verdad?)

Por eso nos insultas de esta manera? Por eso nos faltas al respeto tan indecentemente? Qué pena. Qué tristeza. Qué desilusión.

De verdad, ojalá hubieras seguido haciéndonos felices con tu música. Ojalá hubieras seguido con tus ideas, las que sean, pero respetándonos.

No lo has hecho. Y duele. Ya ni te digo que ojalá hubieras hecho algo por entender lo que somos, lo que sentimos y lo que queremos. Sí, lo que queremos todos aquellos chavales del extraradio que crecimos con tu música. Los que nos hemos abierto camino en la vida a machetazos.

No, Loco. Lo siento, pero hasta aquí hemos llegado. Me gustaría que rectificaras. Por respeto. No aspiro a nada más. Pero tampoco no merecemos nada menos.

Y ojalá tuvieras esa pizca de integridad para intentar comprender lo que está pasando aquí. Me ofrezco a hacerte de guía. A acompañarte por los barrios de Barcelona, A dar una vuelta en las Harleys, a que te pases por nuestro Club. A poder hablar de como nos sentimos. De como vivimos sin problemas en nuestra diferencia. Pero, sobre todo, de como compartimos un sueño. Y lo que soñamos. No para convencerte, pero sí para que sepas porqué vale la pena que nos respetes, como nosotros te hemos querido a ti y respetado a tus ideas.

No, lo siento, lo de hoy no es de un “Loco”. Lo de hoy es de un tarao. 

 

199 dies de glòria

Quan escric aquest post falten 199 dies pel 9 de Novembre del 2014. La data més decisiva de les nostres vides. Els 199 dies més decisius de les nostres vides.

A manera d'inventari desordenat:

1 - Fa un moment, i gairebé simultàniament, hem tingut una entrevista al MHP Mas a TV3 i una altra a l'Oriol Junqueras a 8TV. Una primera constatació: QUINA SORT TENIM DE COMPTAR AMB DOS LIDERATGES COM ELS DEL PRESIDENT MAS I EL DE L'ORIOL JUNQUERAS.

Podríem haver remenat, esperat, confabulat, conspirat, calculat, programat... tot el que vulgueu. Però mai hauríem ensopegat amb aquesta confluència! Que en aquest moment històric per al nostre poble conflueixin dos lideratges del nivell, la categoria, la preparació, la qualitat humana, la dignitat política, la responsabilitat patriòtica com els del MHP Mas i de l'Oriol Junqueras... això ni en el més humit dels nostres somnis polítics ho podríem haver imaginat. Ho supera tot. És una de les més grans garanties que tenim.

Jo me'n sento molt orgullós. Jo hi confio PLENAMENT. Jo sento un agraïment infinit perquè hi siguin i per tot el que estan fent.

2 - Hi ha dos lideratges que també resulten extraordinaris en aquest moment, i en aquest cas corresponen a dues dones: el de la Carme Forcadell al capdavant de l'ANC i el de la Muriel Casals al capdavant d'Òmnium. Elles representen la fortalesa i la vitalitat d'aquesta societat civil que ha estat la decisiva per empènyer el procés.

Hem parlat durant molts i molts anys de la societat civil. Hem conegut de les seves fortaleses i de les seves mancances, fins i tot misèries. I és també, per tant, providencial que arribem a aquest moment històric amb una ANC i un OC tan forts, més forts que mai, més actius que mai, més representatius que mai.

3 - La gent. El lideratge polític i la societat civil organitzada hi fan molt, tenen un paper determinant. Però aquest paper no seria res sense que al darrere hi hagués una societat, una gent, que ha decidit dir PROU i que ha assumit el seu poder.

Estem en un escenari absolutament inèdit des de tots els punts de vista: Catalunya, la gent de Catalunya, està protagonitzant una de les primeres grans revolucions democràtiques del s. XXI. La gent és la veritable protagonista, el principal actor, de tot el que està passant:

• la gent, perquè hem assumit que l'actual statusquo ha arribat i ultrapassat el límit del que és suportable, que hi podem fer alguna cosa, i que aquesta cosa és la independència, l'estat propi.
• la gent, perquè hem assumit que la independència ens obre una finestra d'oportunitat única a les nostres vides: fer un nou país. La gent volem fer un nou país.
• la gent, perquè hem assumit que la nostra mobilització, determinació, unitat, manera de fer, ens dona una força única. Ens hem retrobat com a poble en la unitat. Hem viscut a flor de pell els versos del poeta “no seràs res si no ets poble”. I ens hem sentit més poble que mai. Més forts que mai. I més units que mai, pel damunt dels nostres orígens, de la nostra llengua, de la nostra posició social, de la nostra formació, de la nostra edat... per damunt de tot això ens hem retrobat i redescobert en la unitat de ser poble. I ens hem agradat.

4- Perquè els que no hi són no els trobem a faltar. Ens hem agradat molt perquè en aquesta unitat els únics que no hi participen són dos tipus de col·lectius: els que sempre s'han aprofitat del seu poder (les elits extractives) o els que sempre han volgut instrumentalitzar la nostra diversitat (l'unionisme etnicista) per impedir que fem el que estem fent.

• No hi són les elits que s'han beneficiat indecentment de la dependència d'Espanya, les classes dominants que ho han estat perquè han aconseguit ser-ho a través dels privilegis que els ha concedit el poder al que han estat servils, i contra la resta del poble, contra la resta de tots nosaltres, contra el 99% restant, que som els que protagonitzem o podem ser protagonistes d'aquest projecte de fer un nou país.
• Tampoc hi són els que sempre han mirat de treure rèdits de la diversitat, no per a construir, sinó per a dividir, per a impedir que cuallés un projecte col·lectiu que superés la diversitat interna de la societat catalana. Sí, la societat catalana actual és d'una complexitat fascinant, pels orígens, llengües, cultures, etc tan diversos dels que la formem i alhora per la seva capacitat d'integració pacífica. Aquesta és la realitat. I contra aquesta realitat n'hi ha que sempre han esgrimit arguments de caràcter etnicista per fomentar la divisió, i aquests són els que tampoc no formen part de la nostra unitat.

Si em permeteu una reflexió, pensant sobre el que impulsa a aquests dos col·lectius a mantenir-se al marge del procés, fins i tot a que no els vulguem en la nostra unitat, voldria citar (no és el primer cop que ho faig) el professor Claudio M Cipolla i les seves regles de l'estupidesa humana.

Cipolla feia una classificació dels humans i del nostre comportament en quatre grans grups, a partir de dos eixos: l'eix de benefici col·lectiu i l'eix de benefici individual. Així, els “bons” serien aquells que són capaços, amb el seu comportament, amb el que fan, de realitzar un benefici per al col·lectiu i per a si mateixos. Els incauts serien aquells que fan un benefici per al col·lectiu causant-se un perjudici a sí mateixos. I els altres dos grups encaixarien amb els dos col·lectius que estan al marge de la unitat civil que exhibeix el procés:

Per a Cipolla els malvats són els que es procuren un benefici propi causant un perjudici a la col·lectivitat. Això és el que han fet les elits. Això és el que ha fet el Pont Aeri. Això és el que han fet les empreses que viuen i s'enriqueixen dels privilegis que els hi concedeix el poder via BOE. Però com a mínim sabem que no hi són perquè saben que si el nostre procés tira endavant ells deixaran d'enriquir-se il·legítimament, tramposament, com ho han fet fins ara. Fixem-nos que el nostre procés no es planteja, en la seva transversalitat, contra el capitalisme, ni contra els rics, ni res de tot això. Aquestes elits que estan en contra del procés ho estan perquè el seu enriquiment és il·legítim, no es basa en el que fan, inventen, produeixen, etc, sinó en els privilegis que els atorga formar part de l'statuquo. Per això sempre estaran contra el procés, i ho entenc.

Finalment, el professor Cipolla estableix una quarta classificació: ELS ESTÚPIDS. Per a Cipolla, en els dos eixos en que ordena el comportament humà, els estúpids són els que causen un perjudici col·lectiu infringint-se a si mateixos un altre perjudici. I justament aquests són el segon col·lectiu que no forma part de la unitat civil, el dels etnicistes, els que sempre han procurat convertir la nostra diversitat en barrera per a la nostra unitat. I aquests, amics meus, no només són, efectivament, estúpids, sinó que també són menyspreables, repugnants.

La societat catalana és única per la capacitat d'integració positiva que ha tingut de la seva diversitat interna. Això, que hauria de ser motiu d'orgull per a tots, és el que combaten sense cap mena d'escrúpol els contraris al procés per motius etnicistes. Així com els malvats són contraris al procés perquè “se'ls hi acaba el xollo”, els etnicistes ho són simplement perquè són estúpids.

L'unionisme etnicista basa tot el seu comportament en convertir la diversitat en divisió, en que la diversitat no se superi, sinó que sigui la barrera que impedeixi la unitat civil, que impedeixi que siguem i actuem com un poble. Això ens perjudica a tots, però també els perjudica a ells mateixos. Vet aquí la seva estupidesa i la seva repugnància moral.

4- El compromís dels grans sindicats del nostre país amb el dret a decidir. El fet que tant Comissions Obreres com la Unió General de Treballadors apostin de manera inequívoca pel dret a decidir confereix una força extraordinària a tot el procés. Insubstituïbles.

5- El que és revolucionari és la unitat. Calmantenir la unitat en la diversitat de les forces polítiques. És el que ens dona la força que necessitem. El que ens dona la força és la unitat. Només amb CiU i ERC el procés no podria tirar endavant. Per això és cabdal que també hi siguin ICV-EUA i les CUP, així com elements crítics del PSC.

Si tenim suficient maduresa per admetre les nostres diferències i per saber edificar un projecte comú respectant-les, serem invencibles. Si ens perdéssim en lluites partidistes nosaltres mateixos ho engegaríem tot a dida.

Veure, com vam veure, els representants del Parlament de Catalunya de CiU, d'ERC i d'ICV-EUA defensant el dret a decidir al Congreso espanyol ens va omplir a tots d'orgull. Veure, com hem vist, el testimoni de CDC, UDC, ERC, ICV, EUA i les CUP en la pàgina web de http://www.cataloniavotes.eu/inici/ és magnífic. Si sabem cooperar així per aquest objectiu històric, guanyarem!

6. Hem mantingut el compromís davant les amenaces i atacs. Ara cal saber si serem capaços de mantenir el compromís en l'hostilitat, que hi serà. No estem, en aquests 199 dies que falten fins el 9 de Novembre, en un passeig triomfal ni en un joc de nens o vitual. Estem davant el repte més gran que mai tindrem a les nostres vides. No serà fàcil. Però no podem fallar. I no fallarem!

7. Guanyarem!
Perquè tenim al MHP Mas i a n'Oriol Junqueras. Perquè tenim una societat civil compromesa i mobilitzada. Perquè la fe que tenim en fer un nou país abraça tots i cadascun dels membres de la nostra societat. Perquè ens sabem un sol poble en la nostra diversitat. Perquè no hi ha espai en el nostre procés per a les elits que s'han enriquit a costa de tots nosaltres ni per als etnicistes que han volgut fer de la nostra diversitat, divisió i fractura. Perquè el gruix de les forces polítiques i sindicals assumeixen amb responsabilitat i compromís el dret a decidir.

Guanyarem, en definitiva, perquè la il·lusió i confiança en fer un nou país és massa intensa perquè cap amenaça, cap hostilitat, ens en pugui privar. No deixarem que ens robin el futur, no deixarem que guanyin els despatxos de les elits, no deixarem que guanyin els etnicistes que volen fer de la nostra diversitat divisió perquè no siguem res i no puguem fer res. Ens hem guanyat un futur millor. I no ens el deixarem prendre! 

Per tot això, guanyarem.
199 dies de glòria! SOM-HI!

El Barça i jo. Passió, antinuñisme, GLÒRIA i, de nou, l'eterna derrota. Fem alguna cosa?

Quan el meu pare va arribar a Catalunya, procedent de Múrcia, era Atlético, del Atlético de Madrid, abans Atlético Aviación.

I tot i que sempre va tenir su “corazoncito” atlético, amb els anys va esdevenir un apassionat culé, fins al punt de fer-se soci del FCB i fer-nos-en als tres germans.

Jo la veritat és que al barri de Sant Ildefons, a Cornellà, durant l'EGB, el tema Barça no el vaig viure amb gaire intensitat. Només cal que us expliqui que a classe de gimnàstica, quan havíem de fer dos equips per jugar a futbol, a una banda sempre els del Real Madrid i a l'altra els que érem del Barça, de l'Atlético de Madrid, del Betis, del Sevilla, de l'Atlhetic... Ens havíem d'aplegar tots per poder formar un equip.

Va ser ja un cop a l'Institut i vivint a BCN, al barri de Les Corts, just davant d'on hi havia hagut l'històric camp de Les Corts del FC Barcelona, que va començar a despertar-se la febrada futbolera.

És curiós, però recordo amb la mateixa intensitat la passió pel Barça i aquell declarat “antinuñisme” que professàvem tant jo com tot el meu entorn d'amics amb els que vivíem el Barça.

El meu primer disgust d'hinxa militant va ser amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla. Vam anar a reservar bitllet de tren i entrada amb una agència que ho venia així. I ens van donar pel cul, i no vam tenir entrades...

Final Copa 2014 a València

Des d'aleshores poquíssimes, per no dir cap, finals m'he perdut. Des de la final de la Recopa a Berna contra la Sampdòria fins l'última Champions al nou Wembley. En aquest trajecte de “militància” culé ho he viscut gairebé tot.Tot i de tot.

L'any 1993 vam decidir fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, una penya que es defineix per la seva intensitat barcelonista i pel seu patriotisme. Vivim Barça i país amb passió, des d'un compromís actiu.

Com a soci, com a barcelonista, sempre he tingut un profund menyspreu per tot el que representava el nuñisme. En el seu moment -llavors encara érem uns joves universitaris- ens vam implicar molt a fons en les primeres eleccions que pensàvem podien treure aquella caspa nuñista del capdavant del nostre Club, i ho vam fer donant suport i participant en la campanya en suport de Sixte Cambra. Vam perdre. I molts d'aquella candidatura -no tots!- es van acabar incorporant al nuñisme.

Una altra constant del meu barcelonisme és que sóc un incondicional ABSOLUT de Johan Cruyff.

Com a jugador, i sobretot després com a entrenador -que és l'etapa que vaig viure-, Johan Cruyff va canviar la història del nostre Club. Sempre havíem estat “més que un Club”, però no és fins el Johan Cruyff entrenador que ens convertim en un Club guanyador. Un Club amb un estil propi, inconfusible, únic, desacomplexat i guanyador.

La meva admiració es va tornar devoció amb la final de la Copa d'Europa de 1992, al mític Wembley. Vam anar-hi amb autocar. Els xicots que l'havien fletat havien tingut la paciència d'anar a gravar declaracions de jugadors i cos tècnic, i els hi demanaven paraules de coratge per a l'afició, pensant en aquella burrada d'hores que era el viatge. També van anar a buscar al Johan. I mai oblidaré les seves paraules “Como? Animar a los chicos que van al final? No entiendo. Pero si un final es un fiesta!!!!”

Doncs això, “un fiesta”. I quan vam arribar a Londres ens vam beure el Tàmesis. I allò va ser una festa, de principi a fi. I allò ja va impregnar la meva manera de viure el barcelonisme. Com “un fiesta”. Havíem d'estar sempre orgullosos dels nostres colors, del nostre Club, del nostre equip, dels nostres jugadors, i saber disfrutar de tot el que ens donaven. I va ser molt, el que ens van donar.

El nuñisme era la caspa, la cosa resclosida, fosca, poruga, plorona, covarda, cretina. I el cruyffisme era l'aire nou, el no tenir por, el disfrutar de les coses, la confiança en la victòria, la seguretat en nosaltres mateixos, etc.

El nuñisme, per a nosaltres, també era un Congrés de Penyes Barcelonistes a l'hotel Princesa Sofia, en ple mes d'agost, intervenir per demanar que el congrés es pogués desenvolupar en català i haver d'abandonar-lo enmig l'escridassada generalitzada d'aquella guàrdia de corps nuñista que eren les penyes, mentre el franquista Mussons, directiu emblemàtic del nuñisme, es permetia també escridassar-nos des de la tribuna dient-nos “ustedes no saben lo que es el Barça”. Ell sí ho sabia, és clar, no portava l'americana blanca del Movimiento Nacional, però sí ens escridassava amb aquella mateixa autoritat condemnatòria de la que estaven investits els jerifaltes feixistes que durant tota la dictadura havien fet i desfet com havien volgut.

Els 3 artífexs del Barça GLORIÓS

El meu clímax com a barcelonista va arribar amb la victòria de Joan Laporta i el seu equip.

Oh! Allò va ser massa! Un paio com en Jan Laporta, jove, patriota, i envoltat d'una directiva jove, desacomplexada, i amb en Johan Cruyff beneint el projecte esportiu!!!!!

El començament de Frank Rijkaard, que culmina amb la Champions de París. El disgust de veure que quan tots pensàvem que aquella final era el començament d'un cicle triomfant, de fet era el punt final d'un projecte esportiu que ja estava en descomposició.

I després, oh després!!! El més gran que mai hem viscut. Un Pep Guardiola al capdavant del projecte esportiu que va portar el nostre Club als més alts cims de l'èxit. A LA GLÒRIA!

Aquella glòria, però, va generar entre un sector de la massa social del FCB i, sobretot, de l'establishment de la ciutat, un enorme ressentiment, barreja d'enveja, por i impotència perquè no podien controlar el que estava passant al Club.

L'establishment va reaccionar amb una impresentable violència contra aquell moment gloriós del nostre Club, contra la seva Junta, contra el President Laporta i contra en Pep Guardiola.

Tinc gravada una imatge que explica fins a quin punt aquella Junta del Barça era foc nou, aire nou, i fins a quin punt -potser ignorant fatalment el seu poder- van “passar” d'aquest establishment. És un partit de Champions. El Barça juga a camp del Chelsea. Hi han anat molt culers. Molts. El Barça està en un moment apoteòsic, és al cim de la glòria. Les càmeres de TV3 enfoquen l'afició barcelonista que omple la seva grada del camp del Chelsea. Tothom està dempeus, agitant les bufandes i cantant. Bé, tothom no. Enmig la gent del Barça la càmera es deté en tres persones assegudes, amb sengles gorres calades fins les celles, visiblement incòmodes, visiblement “marcianos” en relació a tot el que els envolta. Quan la càmara s'hi acosta es veu clarament qui són: Josep Antoni Duran i Lleida, Màrius Carol i el mismíssimo Conde de Godó.

Pel que sembla el Conde hauria expressat al seu majordom, en Màrius, que volia anar a veure aquell partit. El majordorm, incomodat perquè ja llavors el Grupo Godó estava mantenint un pols constant amb la directiva Laporta, enlloc de trucar al Club per gestionar unes entrades, va trucar al seu empleat, en Duran i Lleida. Aquest, endut pel seu servilisme ràpidament va veure-hi una oportunitat de fer-se mereixedor dels afalacs de l'amo.

De manera que l'empleat Duran va dir al Majordom Carol que no patís, que ell se n'encarregava de tot. I així ho va fer. Va trucar al Club i va demanar, com només saben demanar la gent dels despatxos, unes entrades per al partit. Segons ràdio macuto hi va haver un problema de protocol, un “equívoc”. Així, després de volar amb l'avió privat de El Conde, només van poder entrar amb entrades “de gol”, res de llotja o tribuna. I allà estaven, exposats a la humiliació de les càmeres enmig el gruix de l'afició del Barça, dels de “dempeus”, dels working class....

Diu la llegenda, també, que des d'aquell dia el Grupo Godó no va parar fins fer-lo fora i intentar esborrar de la història del FCB qualsevol rastre d'aquella insòlita “independència” o “insolència” davant el poder.

L'establishment culmina la seva obra ficant Sandro Rosell com a President del FCB.

Ho fa, a més, tot s'ha de dir, enmig de la pròpia i impresentable descomposició de tot el que havia estat la renovació laportista. Gairebé per mèrits propis. Un desastre.

Amb en Rosell va tornar la caspa al Club. Es van tancar les finestres. I va tornar aquella olor de ranci... i de mòmies nuñistes i de l'establishment arreu.

El començament del mandat Rosell, del neonuñisme, va estar marcat per no atrevir-se a desmuntar un equip i un cos tècnic triomfant, de manera que va seguir en Pep Guardiola i l'estructura de l'equip que tants èxits estava donant al Barça.

El neonuñisme es caracteritza també per una altra cosa: els seus protagonistes, els seus actors, són males persones. Són gent que viu instal·lada en la rancúnia permanent, infeliços, i totalment presoners d'una mesquinesa que els aboca a gestionar tot el que toquen de manera miserable.

El primer que van fer va ser començar a enderrocar els pilars exteriors del projecte més gloriós que mai havia viscut el Barça. I ho van fer amb dues mesures. Per una banda vexant l'artífex esportiu i espiritual d'aquell projecte, en Johan Cruyff, via treure-li la Presidència Honorífica que ostentava. I per una altra banda, via “mamporreros”, iniciant accions de responsabilitat patrimonial contra la Joan Laporta i la seva Junta. D'una manera indigna. Absolutament indigna, tramposa i mesquina.

En una segona fase, van començar a fer la vida impossible a l'entrenador del primer equip, Pep Guardiola, fins que aquest va decidir marxar.

I aquesta compulsiva obsessió per desmuntar l'equip més gloriós de la història del Barça ha culminat finalment amb la “cacera” de l'estrella indiscutible d'aquell equip, en Leo Messi, menyspreant-lo, qüestionant-lo, encabritant-lo i, finalment, convertint-lo en diana de la debacle generalitzada.

Avui, 20 d'abril del 2014, podem dir que el neonuñisme ha assolit els seus últims objectius. S'ha carregat l'herència rebuda, el millor equip de futbol del món, i hem tornat a ser el Club de "l'eterna derrota"

I ho ha fet, a més, embolcallat en els més estimats arguments del nuñisme: el victimisme i els projectes patrimonials com a cortina de fum.

Una Junta amb el president electe dimitit per les gravíssimes acusacions que tenia a sobre d'ell, imputada a l'Audiència Nacional per “distracció de fons” (que és la manera amable de dir que ha desaparegut pasta i ningú sap ni com ni cap a on) i condemnada per la FIFA per males pràctiques i pèssima gestió... una junta que, en aquesta situació, en comptes de fer front al que passa delira parlant de conspiracions i menteix indignament fent populisme i posa la Masia com a escut per les hòsties que estan rebent únicament i exclusivament per la seva INUTILITAT I MALA GESTIÓ!

Desmuntada, desfeta, l'herència esportiva rebuda, sense cap projecte esportiu a oferir que sigui mínimament engrescador o creïble, abocats per tant, altre cop, com en els millors anys del nuñisme, a la misèria esportiva, a l'eterna derrota, aquesta Junta ha fet el mateix que feia el nuñisme: refugiar-se en temes patrimonials.

El projecte de reforma de les instal·lacions és un projecte improvisat com a cortina de fum. És absolutament contradictori amb tot el que varen dir durant la campanya electoral, el que figura en el seu programa. Van parlar de la urgència de la reforma del Palau Blaugrana, i en 4 anys no han fet res. Van criticar el projecte Foster de la directiva Laporta perquè pujava a 215M€, i presenten un projecte de més de 600M€. Van dir que allò que era important i que farien seria remodelar el Camp Nou per fer-lo més comfortable per al soci (escales, accessos, serveis, neteja)... i plantegen una reforma que “sacrifica” a 20 mil socis, que perdran les seves localitats.

No expliquen com es podran pagar les obres, però ja tots sabem que aquesta bogeria acabarà convertint el nostre Club en la puta de la dictadura islamista, despatrimonialitzat-lo, i expulsant els seus socis més modestos, fins fer-los fora o confinar-los lluny de les seves actuals localitats per oferir-les a empreses, rics, VIPS i turistes.

No ha estat una consulta democràtica. Ha estat un enorme frau caciquil amb simple aparença democràtica, amb la complicitat vergonyant dels mitjans de comunicació controlats per l'establishment, en la que el Club s'ha gastat una quantitat indecent de diners de tots els socis en propaganda i el NO ni tan sols ha tingut l'oportunitat d'estar present al recompte de vots, ja no diguem de fer arribar els seus arguments a la massa social.

Ha estat una nova i penosa constatació del cretinisme d'una part molt significativa de la massa social del FCB. Són els que són: els que van fer guanyar eleccions al Núñez, els que van votar la moció de censura contra Laporta, els que van votar Rosell i els que ara han votat l'estafa patrimonial que ha promogut la directiva.

Hi són. Sabem que hi són. I sabem que sempre hi van.

També sabem que no són, ni de lluny, el gruix de la massa social del FCB, però sí de la que es mou. Ells fan el que han de fer. El que em pregunto és perquè la gent que no vivim el Barça com ells i que no volem que el Barça sigui allò en el que ells el volen convertir... no som capaços de fer alguna cosa més del que estem fent, que és prou patètic.

Crec que la majoria de socis del Barça volem viure el nostre club des dels valors, des del respecte a una història, a una tradició i una proposta esportiva i uns referents que són els que ens ha donat la glòria. Crec que som majoria, però que som incapaços de treballar plegats.

Aquesta directiva ja ha aconseguit desfer el projecte esportiu més gloriós de la nostra història. Aquesta directiva ja s'ha carregat tots els referents sobre els que aquest projecte s'edificava. Aquesta directiva ja ha aconseguit que tornem a ser aquell club perdedor, caòtic, sense rumb i victimista que va caracteritzar el nuñisme. Aquesta directiva ja ha aconseguit l'aval d'una massa social entabanada amb poca cosa més que un plat de mongetes amb botifarra per despatrimonialitzar el Club, vendre'l a les dictadures islamistes i sacrificar 20.000 abonats a major glòria de rics, VIPS, empreses i turistes.

O ens mobilitzem i aconseguim tornar el nostre estimat Club als valors que ens han fet grans i referència, a aquest Barça de la gent, popular, estimat i compromès... o el que en quedarà serà una caricatura lucrativa per a uns quants. 

O aconseguim que hi hagi eleccions a final de temporada o el Club s'instal·larà en l'eterna derrota.

Elogi del castellà

Com a xarnego, és a dir, com a orgullós fill de pare murcià i de mare catalana, una de les coses del meu país de les que més satisfet em sento és la capacitat d'integració que ha tingut i que tenim.

Mentiria si digués que el principal motor de la meva militància no va ser la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Una militància i un compromís que MAI va tenir res en contra de la meva llengua paterna, de la primera llengua que jo vaig parlar, que va ser el castellà, atès que tot i néixer -accidentalment- a Reus, a les molt poques setmanes de néixer ja estava a Lora del Río, Sevilla, que és on vivien els meus pares i és on vam seguir vivint fins que jo tenia 4 anys. Allà,  a Lora del Río, Sevilla, és on vaig començar a caminar i a parlar.

Amb quatre anys vam fer cap a Cornellà de Llobregat, a la Ciutat Satèl·lit, barri de Sant Ildefons. On vivíem, que era un "bloque" de 3 escales de 9 plantes d'alçada amb 4 pisos per replà...108 pisos en total... només hi havia un amic que parlés català. Al cole, a l'EGB, no vaig rebre ni una sola classe en català. I fins que no vaig arribar a l'Institut, ja a Barcelona, que no vaig tenir una classe de català, de llengua catalana.

Això són coses de la meva generació de “l'extraradi” (els meus companys d'Institut, tots de Sants i Les Corts, sí havien rebut formació en català).

Amb el temps vaig acabar perdent la pista de tots els companys del cole. Estic del tot convençut que si ara pogués parlar amb ells em dirien quina putada va ser aquella nostra generació de l'extraradi, que ningú no va poder-nos ensenyar el català. Vam ser l'última! Jo tenia sort de tenir el català a casa, via ma mare. Però ells no tenien ningú. I no el van aprendre, com a mínim al cole, i si ho van fer va ser més tard, amb molt de voluntarisme i esforç individual i gràcies a moltes de les eines que amb la Generalitat es van posar en marxa. 

Estic segur, a més, que aquests companys meus de l'EGB, al Col·legi San Ildefonso, en plena "ciutat trapera" (homenatge a La Banda Trapera del Río) són ara mateix els primers defensors de la immersió lingüística. Perquè volen per als seus fills el que nosaltres no vam poder tenir. No he parlat amb ells individualment, però sí amb molta altra gent del barri. I això és el que pensen. I això és el que saben: que els seus fills surten de l'escola sabent i dominant per igual castellà i català. I que de no ser per la immersió aquesta oportunitat no l'haurien tingut mai. Com no la vam tenir els de la meva generació. Per això només hi ha 5 famílies a tot el país que s'hi hagin oposat.

Deia que vaig començar a militar motivat per defensar la llengua i la cultura catalanes. I ho vaig fer a La Crida.

Quan un poble respira un moment després de 300 anys d'opressió, de pèrdua de les seves llibertats i institucions, i surt de 40 anys de persecució implacable de la llengua catalana... és normal que es preocupi per militar en la defensa del que com un miracle havia sobreviscut.

Segueixo pensant, amb absolut convenciment, que el català requereix de la màxima protecció, ajut, suport, defensa, etc. És la llengua pròpia de Catalunya. I és la llengua que només nosaltres tenim. Si no la defensem nosaltres, si no la cuidem nosaltres, si no la protegim nosaltres... no ho farà ningú. És el nostre patrimoni. És el nostre deure. És la nostra obligació.

Des que amb 18 anyets ens vam presentar amb un company de l'institut a la seu de La Crida per ajudar en un 23 d'abril, Diada de Sant Jordi, que mai ningú no m'ha preguntat pels meus orígens ni el dels meus pares. Vaig arribar i vaig començar a treballar per un projecte col·lectiu. I en tots aquests anys de lluita, que ja són molts, mai entre els meus companys no he trobat ningú que plantegés ni el tema de l'origen ni el tema de la llengua a la resta de companys. Mai.

La gran sorpresa va ser descobrir que els únics que de manera permanent feien referència als meus orígens o el dels meus pares eren i són els unionistes. Jo sempre he fet servir el mot xarnego per a referir-me a mi amb molt d'orgull. Perquè sempre he estat molt orgullós del meu pare, de tot el que va fer i de tot el que era. Em va ensenyar a estimar Catalunya i em va ensenyar a estimar la terra on ell havia nascut, l'horta murciana, la seva gent, la seva cultura, tot. I me'n sento molt orgullós. No em podria explicar a mi mateix sense aquesta estima profunda que tinc per tot el que forma part de mi.

La gran virtut que ha tingut el catalanisme és ser capaç d'edificar un projecte col·lectiu respectuós amb tot el que cadascú de nosaltres és, amb els nostres orígens diversos i amb les nostres realitats culturals i lingüístiques diverses.

No he conegut MAi ningú en l'independentisme, i som una autèntica gernació els que som fills de la immigració, que ho hagi fet -militar en l'independentisme- per aquest mantra tan atroç, tan idiota i tan insultant de l'unionisme etnicista que els que tenim orígens diversos ho hem fet per complexe o per fer-nos perdonar. S'ha de ser molt mala persona i molt gilipolles per dir una cosa així. Ho són, males persones i gilipolles.

La Catalunya d'avui en dia és un país que val tant la pena perquè el projecte col·lectiu que uneix la majoria de la societat és visceralment inclusiu. Vaja, que no es pot entendre el que som i el que volem ser sense aquesta permanent i intensa voluntat inclusiva.

I d'això és una de les que coses de les que em sento més orgullós d'aquest procés en el que estem, d'aquest projecte col·lectiu d'un nou país, d'un nou estat.

Tant el MHP Mas com n'Oriol Junqueras han proclamat, amb total contundència, que el castellà serà llengua oficial del nou estat català. No podria ser d'una altra manera.

Avui, però, amb aquest article, el que voldria és anar més enllà i fer un elogi del castellà.

Elogi del castellà perquè és la primera llengua que hem parlat el 50% d'aquest país. Perquè és una llengua que portem a les nostres vides, perquè forma part de nosaltres, perquè ha contribuït a que siguem com som i perquè no ens podem imaginar a nosaltres mateixos sense aquesta part fonamental de la nostra identitat.

Elogi del castellà perquè aquesta llengua que forma part de nosaltres no és en cap cas la responsable de les polítiques lingüicides contra el català que han promogut durant 300 anys els governs espanyols. Català i castellà conviuen, poden conviure i conviuran sense tensions en el futur -imminent- estat català.

Elogi del castellà perquè declarant-lo oficial, com el català -la llengua pròpia de Catalunya- del futur -imminent- estat català, no només fem un acte jurídic i/o administratiu: fem un acte polític i nacional d'assumir-nos a nosaltres mateixos en la nostra integritat.

Elogi del castellà perquè ens l'estimem i és part del nostre patrimoni. Perquè ja no podem veure'ns i sentir-nos a nosaltres mateixos sense el català o el castellà. Perquè és amb el català i el castellà que aquest nou país i tots i cadascun de nosaltres assolim la plenitud, som complets, som poble, som país. Perquè aquest país, amb català i castellà a l'escola i en el seu patrimoni és més fort, més potent i més competitiu, i només un boig renunciaria a aquest patrimoni i aquest potencial (òbviament també amb un sistema educatiu que converteixi l'anglès en la nostra tercera llengua). I nosaltres ni som ni estem bojos. Tot el contrari.

Elogi del castellà perquè no hi ha ningú que pensi en un “nosaltres” historicista, en el futur de Catalunya com el d'una mòmia que despertés 300 anys després d'haver estat silenciada, adormida i emmanillada. Perquè només pensem en un “nosaltres” que integra tot el que som, totes les nostres realitats, tots els nostres orígens, totes les nostres diversitats... i les posa en valor convertint-les en un projecte col·lectiu. Aquesta és la nostra Catalunya, aquest serà el nou estat català i aquest és i serà el nostre “nosaltres”.

Per tot això, sí, avui he volgut fer un elogi del castellà. Un elogi que no és un registre administratiu. Que va molt més enllà. Un elogi que és un reconeixement i un compromís. El compromís de fer de les nostres dues grans llengües, català i castellà, el nostre més gran patrimoni i exemple d'integració, convivència i inclusió. El compromís de salvar el català, la llengua que només nosaltres tenim i que només pot ser si hi som nosaltres, si aquest nosaltres existeix. I el compromís de preservar també com a part d'aquest “nosaltres” el castellà.

Perquè, en definitiva, només pensem així nosaltres. Només els qui volem construir un nou país que assumim amb convenciment la integritat, diversitat i riquesa del "nosaltres" amb el que treballem, del "nosaltres" que és protagonista de la construcció d'un nou país. En contrast radical amb tot el que fa i diu (i cada cop diuen i fan més bestieses) l'unionisme, que és únicament perseguir implacablement la fractura, encadenar-nos a un origen i bastir murs que impedeixin que aquest "nosaltres" assoleixi la seva plenitud amb el nou estat.