A un pas de l'abisme: dos posts pel preu d'un

INTRODUCCIÓ

Avui us “obsequio” amb dos posts pel preu d'un. Els tinc escrits des de divendres de la setmana passada. He dubtat si publicar-los o no. Ho faig, tots dos junts. Autèntica xapa. O no. Un mes després de l'èxit del 9N la meva sensació és que estem a un pas de l'abisme. I no ens ho mereixem.

En el primer post explico perquè crec el més urgent i important que tenim entre les mans és recuperar ERC per al procés. Parteixo -i pateixo- per tant de la base que els amics d'ERC estan ara mateix en un marc mental i polític fora del procés, i que no ens ho podem permetre.

En el segon post intento centrar, dades en mà, què és o què pot ser tot això que de sobte algú ha decidit és el gran impediment per una gran candidatura de país que asseguri el Sí a la independència: els indecisos. Existeixen? De què podem parlar quan parlem d'indecisos o d'alguna cosa que s'hi assembli? On són? Què hi podem fer? I veureu com res del que us expliquen o intenten encolomar per justificar prejudicis diversos es correspon amb la realitat.

Sort que hi sóc jo ;-)

1. OBJECTIU RECUUPERAR ERC PER AL PROCÉS

Des de dimarts de la setmana passada, amb la conferència/proposta/cop de porta d'Oriol Junqueras el sobiranisme està sumit en un cert estat d'estupefacció, per no dir irritació, per no dir col·lapse.

Era molt difícil centrifugar l'enorme força cohesionadora que va tenir el 9N, i la conferència de l'Oriol ho ha aconseguit. En aquests moments ningú sap on som, ni quin pot ser el nostre futur, ni si ens en sortirem. Es va rebentar la canonada per la que circulava aquell torrent d'il·lusió que va ser el 9N i ara tot són mans i mànigues per intentar recompondre alguna cosa.

Per què ha passat tot això en menys d'un mes?

Al meu entendre tot el que ha passat només té una explicació: la confluència simultània de dos elements que han instal·lat ERC i de retruc tot el procés en un bucle molt perillós.

El primer element és la constatació que ERC i el lideratge d'Oriol Junqueras són absolutament imprescindibles per al procés: no hi ha procés sense ERC i el procés necessita imperiosament aquell lideratge positiu de l'Oriol Junqueras que tots hem conegut. Ho he dit mil cops i ho tornaré a repetir les vegades que faci falta: la majoria social per la independència es configura com a tal a partir de la confluència del món de convergència i del món d'Esquerra. No hi ha independència sense aquests dos mons. Després hi ha molta més cosa, però l'espai polític que configuren el món de convergència i el món d'Esquerra no només són els centrals, sinó els que proporcionen la majoria sòlida.

El segon element és que a ERC ara mateix estan instal·lats en una espiral destructiva de tal dimensió que fa trontollar el procés. Per datar-ho, per bé que ja hi havia antecedents, ens hem de remuntar al 14 d'octubre, a la reunió de Pedralbes. Al darrere d'aquesta situació hi ha un dels grans misteris d'aquest procés: què va passar, qui va influir-hi, com va fer-ho... perquè la cúpula d'ERC s'instal·lés en una percepció tan errònia del que estava passant que els portés a un marc mental i polític que és el que està a l'origen d'aquesta espiral. D'aquesta situació en trec una conclusió molt clara: si ERC no en surt no hi haurà res a fer, perquè aniran encadenant errors que més tard o més d'hora esdevindran letals per al procés.

Quins crec que són els errors encadenats per ERC des del 14-O:

- ERC va estar a punt de carregar-se el 9N. Quan el 14-O van sortir de la reunió amb Govern i resta de partits amb aquell comunicat de premsa dient que el Govern “renunciava al 9N”, si la CUP no s'hi queda el 9N hagués saltat pels aires. I ara tots sabem que el 9N és el més gran que hem fet en 300 anys. Es van voler carregar a Mas amb l'excusa del canvi de model o és que la seva percepció de la realitat era tan deformada que es pensaven que el President Mas s'ho havia carregat tot? És igual. No es tracta ni tan sols de que ho expliquin, simplement crec que val la pena recordar-ho perquè vegin les conseqüències que poden tenir les seves decisions si no les prenen en l'estat de confiança i marc mental i polític adequat.

- Per intentar donar una dimensió política al que havien fet, desenvolupen una teoria nova, la de la que el 9N no generava cap “mandat democràtic”. Nou error. El nou 9N i l'anterior model produïen idèntiques conseqüències i de tots dos se'n podia derivar el mateix mandat democràtic. No és cert, per tant, que del nou 9N no se'n pogués derivar un mandat democràtic que sí es pogués tenir de l'anterior model, però ho han estat repetint com un mantra amb una intenció evident de devaluar el 9N.

- Conseqüència d'aquest mantra del mandat democràtic cauen en un tercer error, quan diuen que davant la situació creada l'únic que serveix és convocar ràpidament unes eleccions que ens portin a la independència. És un nou error, no perquè no sigui el que realment tocava fer, sinó per com ho fan. Que caldria unes eleccions plebiscitàries estava més que parlat. I fins i tot així figura en els informes del CATN. Però tothom estava d'acord en posar tota la carn a la graella del 9N i, segons el que hagués passat, decidir. Atrapats en aquest bucle destructiu, la reclamació de les eleccions es converteix en l'eix principal del seu discurs en totes les moltíssimes declaracions i compareixences que fan. I de pas no s'estalvien de seguir intentant devaluar el 9N.

-El quart error es produeix quan des d'ERC veuen que la societat civil els hi compra l'argument de les eleccions immediates, parlen d'eleccions plebiscitàries, però, ai làs! hi afegeixen l'exigència d'una candidatura d'unitat, de país, que representi el Sí: ERC deixa de parlar d'eleccions plebiscitàries i de DUI i es treu de la màniga fer unes eleccions constituents, amb un Parlament que redactés una Constitució i que la votació d'independència fos la de ratificació de la Constitució. Un nou error.

Davant la impossibilitat de celebrar un referèndum acordat amb l'Estat, que sigui vinculant jurídicament o políticament per a les parts, i abocats a un procés unilateral d'independència, el recurs que tenim són unes eleccions plebiscitàries, que adquireixen aquest caràcter perquè excepcionalment donen un sentit refrendari al rol democràtic clàssic d'unes eleccions i del joc de partits.

Una votació d'aquesta naturalesa té tota la validesa i legitimitat democràtiques davant la comunitat internacional. Si les eleccions configuren una majoria parlamentària clara inequívocament favorable a la independència, llavors es fa un proclamació o declaració d'independència i a mesura que la comunitat internacional comença a reconèixer el nou estat que ha proclamat el Parlament, es va fent efectiva la nostra independència.

Finalitzat aquest procés, i d'acord al que és normal, de sentit comú ha de ser un nou Parlament, escollit ja en termes de representació ideològica, de joc de partits, i no com a substitutiu d'un referèndum, que redacti la Constitució del nou estat.

El que no té cap sentit és convertir les eleccions de la independència, les eleccions que davant la comunitat internacional han de servir per comptar-nos en termes de Sí o de No, en unes eleccions de caràcter ideològic on l'objectiu sigui debatre i confrontar els diferents models i polítiques per al nou estat, un nou estat que encara no existeix, que encara és una quimera.

És un error que tampoc té cap explicació caure-hi, i en el que ERC, en solitari, continua instal·lada i defensant-lo numantinament, fent un mal evident a tot el procés, al generar una confusió innecessària i i dificultar la lectura i comprensió del que està passant.

- El cinquè error relliga tots els altres: en contra del que preveuen els experts del CATN, la societat civil, la proposta del President Mas i el més elemental sentit comú polític, com seria promoure una candidatura central de país amb l'objectiu de representar al màxim el Sí i d'assegurar un clar triomf electoral que s'identifiqui clarament com un Sí a la independència a ulls de tot el món, totalment i inqüestionablement representatiu de la majoria social democràticament expressada, ERC no vol participar d'una candidatura de país d'aquest tipus i reclama unes eleccions de partits, amb propostes diferenciades des del punt de vista de posicionament ideològic.

I en aquest punt estem.

Objectiu: recuperem a ERC!

El gran repte, que esdevé un objectiu que ens implica a tots, als d'ERC i als que no ho som, és facilitar-los-hi al màxim la sortida d'aquest marc mental i polític tan erroni i que puguin abandonar la desconfiança total que ara mateix tenen en relació a tot i tothom. Si ho fan, si ho fem, haurem recuperat a ERC i la millor versió del lideratge de l'Oriol Junqueras. Són tan imprescindibles que no podem permetre'ns el luxe que no hi siguin bé. Si no recuperem a ERC descarrilarem.

Fins que això no passi ERC seguirà responent a cada nova etapa del procés amb un nou salt endavant igualment poc meditat i que esdevindrà un nou error.

És evident que la conferència d'Oriol Junqueras va ser un gran error: no va aportar res i va sumir gairebé tot el sobiranisme en un estat d'estupefacció i desconcert totals, que va generar una reacció de desaprovació molt dura i crítica a molts nivells, especialment per les xarxes. Davant d'això ERC, en comptes de parar-se un moment a veure què és el que està passant, mobilitza tots els seus recursos, i fa un nou salt endavant... que es converteix en un nou error, embolicant-se amb la bandera dels indecisos.

En una situació “normal” el primer que haurien vist els amics d'ERC és que posicionar-se públicament en contra del que havien defensat el President Mas i l'ANC, i que coincidia amb el llibre blanc del CATN, ens portaria a tots greus conseqüències.

ERC i l'Oriol no podien ignorar que sortint amb una proposta que no coincidia en res amb la que havia plantejat el President i validat l'ANC es desencadenaria la tempesta en la que ara mateix estem sumits. Això no ho podien ignorar. El que potser sí que no s'esperaven era una reacció tan contrària com la que hi ha hagut, que fins i tot s'ha donat dins del mateix “món” d'ERC.

La resposta d'ERC és un nou mantra: ho fem per responsabilitat, perquè som els únics que pensem en els indecisos i en plantejar les coses de manera que sumem gent que ara mateix no està per la independència.

Qui pot criticar que es plantegi una cosa que s'assegura és el que ens permetrà convèncer indecisos? Tothom està a favor de tot el que sigui convèncer indecisos! És un argument de l'estil “s'ha de fer això així perquè permetrà acabar amb la fam al món” sigui el que sigui el que ens proposin, ningú no tindria ous d'oposar-s'hi.

Per què dic que estem davant un nou error d'ERC? Perquè, al meu entendre, això que diuen no hi ha res sobre el que sustenti. Tot és pura retòrica.

A hores d'ara NO HI HA NINGÚ QUE PUGUI MESURAR L'IMPACTE D'UNA OPERACIÓ COM LA QUE ESTEM FICATS, en cap de les dues propostes que tenim damunt la taula, perquè no s'ha donat mai i perquè ni tan sols s'ha concretat.

La proposta Mas i ANC és una candidatura de país, que no té RES A VEURE amb una coalició o suma de sigles. Estem parlant d'una experiència inèdita, excepcional i absolutament atrevida i ambiciosa, que supera els partits i es configura implicant-hi des del moment zero a la societat civil i a les personalitats de referència de la nostra societat amb una visió transversal, plural i amb data de caducitat.

Podríem tenir, a partir d'enquestes, un input inicial de com es valora la la proposta en abstracte, però fins que no estigui concretada no es podrà tenir cap evidència del seu impacte en termes de projecció de vot.

Cap proposta està exempta d'incerteses, i només podem aproximar-nos-hi a partir dels pocs referents i precedents que existeixen en el nostre entorn, del coneixement i contrast amb la nostra realitat que puguem fer i de la nostra intuïció política.

2. INDEPENDÈNCIA, INDECISOS, VOTANTS POTENCIALS, LLISTA DE PAÍS, FACTORS MOTIVACIONALS DEL VOT I ALTRES

Si agafem l'últim baròmetre CEO, que recollia la intenció de vot davant el 9N i ho creuava per la intenció de vot dels enquestats, podem fer una aproximació mínima que ens permeti respondre algunes preguntes inicials: a què ens referim quan parlem d'indecisos? Quants són? Com són? On se situen políticament? Quins són els factors motivacionals que influeixen en el seu posicionament? Des d'aquest punt de vista el CEO és una eina molt útil, perquè ens ajuda a conèixer la nostra realitat.

Així les coses, interpreto que quan parlem d'indecisos podem fer referència a dos perfils diferents de possibles votants:

• el col·lectiu d'enquestats que davant la pregunta de què farien el 9N van respondre NS/NC (indecís pur) i
• el col·lectiu de votants que no són indecisos, perquè tenen i expressen clarament una opinió, però que entenem que el seu posicionament (que no és independentista) és susceptible de ser derivat cap a un posicionament independentista. Estaríem parlant del col·lectiu que van dir que votarien Sí+No o Sí+NS/NC (els més propers a la independència en termes d'expressió política).

El NS/NC és un 8,2% de la població enquestada i el Sí+No/NSNC un 14,4% (12,6+1,8). Són els dos únics valors demoscòpicament significatius.

Si assumim que un avançament electoral amb unes eleccions plebiscitàries ens mena a les eleccions de la independència, les que han de servir per a “comptar-nos”, només comptaran com a Sí els vots a les propostes que explícitament ho portin al seu programa.

Mas i ANC han proposat una llista de país. Junqueras ha proposat diferents llistes que ho recullin, i ho justifica per arribar als “indecisos”. Les llistes Junqueras són, de fet, les propostes de sempre: la del món convergent, la del món d'ERC i la del món de les CUP, eventualment alimentades amb les aliances i suports que puguin incorporar d'altres formacions o personalitats en la seva òrbita.

En termes plebiscitàries només té sentit analitzar dues coses: o el vot dubtós -susceptible de perdre's- que ara tenen opcions polítiques que en unes plebiscitàries estarien en el bloc del sí a la independència, o el vot de sí a la independència que en unes eleccions plebiscitàries estaria en partits que no sumarien, que no podríem comptar com a sí a la independència. Així les coses, els tres subconjunts possibles de vot indecís o de vot susceptible de ser decantat cap a opcions independentistes se situaria en aquestes tres dimensions:

• El 45% de vot Sí+Sí que manifesten els votants d'ICV-EUA.
• El 8,4 de Sí+No+NS/NC i el 3,1% d'indecisos purs de CiU
• El 13,6% del PSC que diu votaria Sí+Sí, el seu 10% de “decantables (Sí+No/NS/NC) i el seu 11,6% d'indecisos (NS/NC).

Sobre el vot independentista d'ICV-EUA:

Crec que tots tenim clar que ICV-EUA no concorrerà a les eleccions amb cap posicionament sobre la independència, de manera que en termes de “comptar-nos”, els vots independentistes d'ICV-EUA no els podríem imputar al Sí a la independència. I això és un problema de primer nivell, perquè és una bossa molt important de vot independentista, superior als cent mil vots.

En un sistema de llistes, que vol dir que tothom té la papereta del seu partit a votar, aquests votants d'ICV-EUA que en un referèndum votarien Sí amb gairebé tota seguretat els perdríem. Al meu entendre cal fer-ne una de molt grossa per "rescatar-ne" una part. Una gran llista de país, sense sigles, només amb personalitats plurals i societat civil, podria incorporar algú com en Raül Romeva, que permetés arrossegar part d'aquest vot, i del potencial que també tenen en el Sí + No/NS/NC i el NS/NC. Però això, en canvi, ho veig molt més difícil si del que estem parlant és d'un escenari amb les propostes de sempre.

Una candidatura de país només té sentit si porta en el seu ADN ser molt sensible a la transversalitat i pluralitat, per poder atreure el màxim de vot per la independència resident en partits que no s'alinearan amb el Sí, i per facilitar al màxim que personalitat i prescriptors de vot adoptin posicionaments excepcionals, que en cap altre escenari no farien.

Si del que es tracta és de fer una constitució, de votar espais ideològics, el votant indepe d'ICV-EUA no tindrà cap estímul a deixar de votar la seva opció, perquè, tot el contrari, el que voldrà davant el repte de sentar les bases del nou estat, és remarcar la seva opció ideològica. En canvi si les eleccions són en clau de vot a la independència Sí/No, i els elements ideològics del nou estat queden postposats a una fase posterior, aquest mateix votant independentista que ara mateix manifesta seguirà votant ICV i que si ho fa el perdrem, tenim alguna possibilitat de recuperar-lo plebiscitàriament.

Assegurar el vot convergent que es pot perdre:

El segon gran volum de votants sobre el que cal operar en unes eleccions plebiscitàries està en el món convergent, i és un vot singular, perquè és un vot que l'objectiu és no perdre'l, atès que veiem elements d'indecisió que el fan perillar. Són un percentatge inferior al d'ICV-EUA, però en tant en quant CiU és la primera força política, en termes de vot és igualment rellevant. Estem parlant del 8,4 de vot Sí+No+NS/NC de CiU i del 3,1% d'indecisos purs, en total, d'uns 130.000 votants.

La pregunta que ens hem de fer és quins són els elements facilitadors de la mobilització d'un públic d'aquest perfil.

Jo crec que clarament la potència d'una llista de país, atès que és un motor d'il·lusió únic, que implica tota la societat, que aporta solidesa estructural al procés amb un lideratge compartit i plural, que és respectuós institucionalment amb la figura del President, i que garanteix la governabilitat i l'estabilitat interna davant les turbulències.

Per a un votant indecís/susceptible de perdre's de CiU unes eleccions de llistes, de partits, amb tot confús, amb les coses de sempre per allà al mig, amb un ambient crispat i que no pugui dissimular les dificultats futures per garantir la governabilitat... és un escenari ple d'incerteses,que pot portar definitivament a perdre aquest vot clau per assegurar la majoria.

El vot susceptible d'incorporar-se al vot per la independència des del món del PSC-PSOE

El tercer bloc de votants potencials està situat en l'òrbita del PSC, en aquest 13,6% que diu votaria Sí+Sí i que per tant també perdríem si es votés en un sistema de llistes de partits polítics, perquè el vot PSC no comptaria com a Sí a la independència, però també en un 10% de “decantables (Sí+No/NS/NC) i un 11,6% d'indecisos (NS/NC). Tenint en compte que el PSC és la segona força del Parlament en nombre de vots, aquests percentatges representen un nombre significatiu de votants.

Aquest perfil de votant encara alineat amb el PSC és un perfil identificat, com el convergent, amb certs valors com l'estabilitat i la governabilitat.

Per trobar referents que ens orientin sobre com es pot arribar a moure aquest vot el més directe és observar què han fet els antics votants de PSC, com ells, amb els que comparteixen aquests valors de catalanitat i progressisme, però que ara ja han decidit no seguir votant PSC. Doncs bé, el que primer veiem és que el vot que del 2012 ençà perd el PSC preferentment se'n va cap a CiU i, molt a prop, però una mica menys, cap a ERC.

Amb aquesta dada és evident que una llista de país que integri el món convergent i el món d'ERC és un valor segur per intentar decantar el vot indepe o susceptible de votar indepe que encara conserva el PSC. Sobretot si això va acompanyat també de la presència d'altres referents del mateix món socialista, que no tenen perquè ser els més mediàtics.

Aquesta visió es reforça encara més perquè, en contra del que en el seu moment es va vendre, el transvassament de vot socialista cap a ERC a les Europees, tot i el “fitxatge” d'Ernest “Tete” Maragall, va ser inapreciable, testimonial. Alerta per tant amb visions excessivament tòpiques sobre el comportament de l'electorat, perquè ja veiem que no funcionen...

I si ens ho mirem a partir del que motiva a votar a favor o en contra de la independència?

El discurs aquest que s'ha començat a fer com si es descobrís la truita de patates d'aconseguir fer votar indecisos té un altre punt feblíssim, a banda de tots els explicats fins ara, i és que en cap moment ens expliquen com pensen aconseguir-ho.

De fet invoquen un posicionament polític com si aquest, per art de màgia, tot de sobte il·luminés uns indecisos que ja hem vist que no existeixen o decantés un vot potencial, que en cap cas és indecís.

Al meu entendre l'única manera que tenim d'aproximar-nos als factors que poden ajudar a evitar perdre vot potencial per la independència entre votants de partits polítics que en unes plebiscitàries no comptarien com a vot independentista és analitzant els elements motivacionals que expressen els votants del Sí, i els elements motivacionals dels votants del Sí+No.

Per què ens posicionem a favor de la independència?

A partir de les dades del CEO podem veure que els votants del Sí fonamenten la seva decisió, de manera destacada, per la capacitat i el desig d'autogestió econòmica (un 29%) i perquè creuen que Catalunya milloraria (un 20,6% - tot i que és un factor molt lligat a l'anterior). En tercer lloc els votants del Sí situen el sentiment d'incomprensió de la resta de l'Estat amb Catalunya (un 20%).

Si agrupem aquests factors veiem que per als independentistes l'eix econòmic i de millora associada a aquesta dimensió té un pes del 50%, és el gran element motivacional, molt pel damunt dels que integren components de canvi estructural més intens i dels de caràcter identitari.

Quins són els elements motivacionals negatius respecte la independència?

És curiós -o no-, però els factors motivacionals dels votants Sí+No s'alinien amb els dels votants del Sí + Sí... però compartint objectius, volen assolir-los sense trencar amb Espanya. 

I és molt interessant i revelador veure que aquesta posició no és predeterminada en termes identitaris, sinó que el que els “frena” per no estar plenament identificats amb la independència és que no la veuen viable o factible (31,4%) o que creuen que no ens seria positiva econòmicament, que no ens convé (28,9%).

La llista de país té infinites més possibilitats de treballar pel Sí els elements motivacionals:

A la vista d'aquestes dades al meu entendre una llista de país té moltíssims més al·licients i possibilitats de mobilitzar aquest perfil de votants.

Els elements motivacionals de major pes se situen de manera claríssima al voltant de la capacitat que tinguem d'explicar tot el tema de l'espoli fiscal i de projectar un escenari econòmic viable sobre el nou estat i les millores que implicaria. No estan demanant, com diu la CUP, canviar-ho tot, sinó millorar, i és un votant que sap que aquesta situació deriva d'un maltracte econòmic sistemàtic.

Aquestes mateixes dades ens permeten identificar els elements que retreuen aquests votants del Sí+No de decantar-se per la independència, i són bàsicament de seguretat: política i econòmica. 

Què trasllada més seguretat sobre el procés i sobre la seva viabilitat? Que això sigui una olla de grills o que anem tots a una? Al meu entendre una candidatura de país esborra de l'horitzó qualsevol ombra d'incertesa sobre el futur, trasllada una inequívoca seguretat al votant del procés i garanteix des del primer minut la governabilitat del país, de manera que són clarament valors alineats amb el que el gran gruix de votants potencials valoren en les propostes polítiques.

No tinc cap dubte que allò que més pot ajudar a convèncer algú, al seu decantament, és la rigorositat, solvència i solidesa del que se li explica, del que se li proposa. Si cadascú fa la seva campanya pensant en capturar votants potencials per la independència correm l'enorme risc de llençar missatges contradictoris. Si les CUP estan assegurant que ho canviaran tot. Si ERC està venent un altre escenari i els convergents un altre el resultat és la manca de credibilitat de tots.

En termes estratègics jo crec que ofereix molta més seguretat en la viabilitat del procés una candidatura de país, que tingui molt ben estudiades i treballades les coses, que consensuï el discurs, el seu contingut i els seus límits. Tenim clarament situat, té un gran impacte, tot el tema de l'espoli fiscal del 8% del nostre PIB. Hem d'explicar això sense descans i tot el que podríem fer de disposar d'aquests recursos. Amb diferents accents i veus, però sense incórrer en visions contradictòries, que és el que acabarà passant amb el tema “llistes”.

Tots hem treballat, treballem i treballarem per convèncer el màxim de gent

Dintre d'aquest discurs improvisat que ha fet ERC per sortir al pas de l'impacte tan negatiu de la conferència de dimarts, crec que els companys d'ERC no haurien de referir-se a la seva proposta com la que està orientada a eixamplar la base electoral independentista, en contraposició a l'altra, com si la del President i de la societat civil fos una proposta d'onanisme tribal.

L'independentisme majoritari sempre ha tingut al cap una idea de l'activisme polític profundament social, pedagògic i de base. Des que vaig començar a militar, allà pel 1984, quan érem quatre gats, que tot el que he fet i tot el que sempre han intentat fer les organitzacions per les que he passat és treballar amb la gent, fossin estudiants, veïns, el que sigui. Vam treballar molt, vam sembrar molt, i ara es recullen els fruits.

Els últims anys, a més, moltes persones de gran talent i prestigi han treballat científicament amb una gran visió divulgativa perquè la proposta independentista disposés d'un gruix argumental sòlid.

Al costat de tot això, aquests anys hem viscut una autèntica explosió d'activisme sempre orientat cap a fora, cap a la gent, per explicar-los-hi la proposta, per mirar d'aproximar-los, de convèncer-los, de fer-los partíceps del procés. I aquesta extraordinària mobilització l'ha protagonitzada l'Assemblea Nacional Catalana, que ha fet el que fins ara mai no s'havia fet, que ha arribat fins on ara mai no havíem arribat i que ho ha fet amb una intensitat i encerts extraordinaris.

És molt injust i mancat de tot rigor enervar ara el tema dels indecisos i bla bla bla com si fos la gran descoberta, quan és el que sempre ens ha guiat: eixamplar la base independentista.

La veu dels que treballen sobre el terreny, picant pedra:

Vist com ha anat el debat cal recordar que l'ANC és, amb molta diferència sobre qualsevol altra organització, partit o el que sigui, l'autèntic front line de l'independentisme al carrer, els que més en contacte estan amb la gent, els que més hi parlen, els que més hi treballen. Té, per tant, un enorme valor, perquè recull l'experiència de tots aquests companys, la Declaració de Cornellà, en la que l'ANC ha situat clarament el seu suport a una candidatura de país, en una decisió presa després d'un exemplar procés de democràcia interna en el que hi van participar totes les assemblees locals i territorials.

Aquests dies també m'he trobat gent que per defensar que no hi hagi llista de país, sinó de partits, invoquen el Baix Llobregat o l'Àrea Metropolitana de Barcelona, com si en aquests àmbits només s'hi pogués treballar de la manera que ells proposen.

Doncs bé, crec és bo que se sàpiga que la immensa majoria d'assemblees locals de l'ANC del Baix Llobregat van apostar clarament per la llista de país.

Si confiem en la gent que fa més temps que està treballant sobre el terreny, amb els veïns, amb tot el teixit associatiu, explicant-los-hi la proposta independentista, escoltant-los, mobilitzant-los i fent-ho tot amb gran èxit i una projecció i impacte que no té precedents, si confiem en aquesta gent, en la gent de l'ANC del Baix Llobregat, seria prudent confiar també en el seu criteri, quan s'expressa amb la rotunditat que ho van fer defensant la llista de país. No tinguem tanta vanitat com per, des d'un despatx, parapetats darrere el full d'excel i a partir de quatre dades pillades pels pèls, alliçonar via tuiter a la gent que té el cul pelat de treballar amb els seus veïns. Jo em fio del seu criteri, li dono tot el valor que té i es mereix i em poso a la seva disposició per ajudar-los en tot el que pugui i per fer meves les seves conclusions: cal una llista de país.

La llista de país, per evitar que els partits segrestin les eleccions de la independència

Per acabar, l'argument que per si sol hauria de ser definitiu: som on som gràcies al lideratge i la mobilització de la societat civil. Si estem davant les eleccions de la independència és d'una estupidesa total no fer-ho de manera que hi hagi una llista de país que mobilitzi tots aquests recursos, que impliqui al 100% tota aquesta societat civil.

Com deia avui un dels màxims dirigents de l'ANC, en Jaume Marfany, ho exigim perquè ens ho hem guanyat. La societat civil exigeix llista de país perquè s'ho ha guanyat. I, com acabo de demostrar, no hi ha cap argument tècnic que ni de lluny pugui fer ombra al potencial mobilitzador d'una societat civil compromesa amb aquestes eleccions, i no bandejada o apartada, que és el que passaria amb unes eleccions de llistes de partits.

Una proposta per fer possible la independència. El dia que el món convergent va culminar el viratge independentista

El President Mas ha traslladat a la societat i molt específicament a tots els que estem implicats en el procés independentista un diagnòstic i una valoració de la situació, que ha acompanyat d'una proposta excepcional per a una fita excepcional: transitar el petit tram de camí que ens falta fins la independència, que ha situat en un any i mig.

No entraré en el fons de la proposta. Amb aquest post només volia compartir algunes reflexions que són més aviat sentiments. Tanmateix, seria deshonest si d'entrada no digués que el que ha fet i proposat el President té una extraordinària càrrega històrica, que és sòlida i que combina magistralment sentit institucional, intel·ligència, fermesa i generositat. És per tant una proposta amb la que hi estic molt d'acord en les seves grans línies i que m'agradaria veure feta realitat, i si pot ser, millorada amb la participació d'altres agents. En aquest sentit, a qui li correspon valorar-la i analitzar-la exhaustivament és als partits, organitzacions i personalitats a qui va adreçada.

La profunditat i l'impacte de la proposta és tan monumental que el que ara més convé és que tots plegats actuem amb molta serenitat, que deixem sigui interioritzada i digerida adequadament i que generem un entorn de confiança que faciliti que tothom prengui les seves decisions sense més pressió de la que deriva de la que tots ens hem posat a sobre, de demanar eleccions el més ràpidament possible, a la llum, això és inevitable que sigui així i no s'entendria el contrari, de l'impacte social que hagi generat la proposta.

El meu pare (ACS) sempre ens deia una cosa “el que se para en pelos no come tocino”. Vaig interioritzar molt aquest consell, que m'ha ajudat a mantenir sempre una militància heterodoxa, gens dogmàtica. Quan la vida em va portar professionalment a treballar en l'àmbit de l'avaluació i la planificació d'organitzacions, singularment públiques, vaig interioritzar un altre consell que un dia va caure al meu cervell, i que no l'he oblidat mai: “lo mejor es enemigo de lo bueno”. L'eficàcia i l'eficiència de les organitzacions no rau en desenvolupar o dotar-se de sistemes que siguin perfectes, sinó que siguin possibles perquè atenen als recursos que tenim, i, el més important de tot, ens permetin assolir els nostres objectius. Lo mejor es enemigo de lo bueno conceputalitza el valor de la realitat pràctica i la seva eficàcia pel damunt dels models teòrics que ignoren la realitat en la seva formulació.

Aquest rollete per a què?
Molt fàcil: per recomanar a tothom que es miri la proposta valorant les coses substantives, nuclears, essencials. Si ens enredem amb el detalls, amb les coses accessòries, amb els accents, etc, no en sortirem.

No hi ha cap precedent del que estem fent i no hi ha cap model ni manual que puguem aplicar. Estem fent el nostre propi camí, d'acord a les nostres circumstàncies i realitat, i a més a més fins ara ho estem fent molt i molt bé.

Sobre els elements substantius de la proposta, el primer que ens hem de preguntar és si s'alinea amb la manera com estem fent les coses que ens ha permès fer-les bé i que fins ara ens ha assegurat l'èxit.
La resposta ha de ser afirmativa: és una proposta que il·lusiona, és una proposta transversal, és una proposta que crida i implica a tots els agents que fins ara estem en el procés (partits, associacions, líders, etc.), i té una impecable formulació democràtica. I crec que sí.

Després cal analitzar si la proposta permet assolir els objectius que volem i amb un calendari sense cap demora. 
La resposta també és afirmativa.

Permet, a més, que hi siguem tots, que no sigui una suma de sigles, sinó una proposta central de país, que vehiculi i mobilitzi totes les enormes energies que hem acumulat en aquests anys de procés i que visualitzi a ulls de tot el món que és la candidatura que representa el Sí a la Independència?
Sense cap mena de dubte, sí!

Cal que hi sigui tothom?
Seria molt desitjable, perquè és prou oberta perquè així sigui, però no és imprescindible. Crec que és bo que parlem d'una candidatura central de país, que reculli el compromís dels dos grans mons polítics que políticament són centrals en la proposta independentista (el convergent i el d'Esquerra), de les grans organitzacions cíviques que han liderat i impulsat el procés fins ara (ANC, Òmnium i Súmate) i de les principals personalitats que poden aportar un gran valor afegit a la candidatura (per la seva projecció social, per la seva competència tècnica o per la seva dimensió internacional).

Una candidatura d'aquesta naturalesa asseguraria la màxima mobilització dels recursos del nostre país per assolir el seu gran objectiu central i els que se'n deriven si l'assolim. El gran objectiu central és que reculli el màxim de suports, que assoleixi la majoria absoluta i que el seu resultat en vots i escons sigui aclaparadorament majoritari en relació a la resta de propostes polítiques.
Si això s'assoleix, hem assolit l'objectiu central. Si no s'assoleix, problemes.

Però com que estem segurs que l'assolirem, al fer-ho haurem assolit també dos grans objectius que deriven del central:

- internacionalment es visualitzarà la victòria del Sí, de manera inequívoca, indiscutible.

- internament assegurarem la governabilitat en aquest tram final del procés independentista

Per què dic que no és imprescindible que hi sigui tothom?
Perquè hi pot haver propostes independentistes que no formen part del tronc central de la majoria social que configura el Sí, i que podrien presentar-se fora d'aquesta candidatura. Estic pensant bàsicament en la CUP. El projecte polític de la CUP és antisistema i d'arrel revolucionària. És legítim, però és minoritari. Des d'aquest punt de vista no afectaria ni al sentit ni a l'èxit de la proposta que es presentin en solitari. De fet fins i tot pot ser interessant, atès que com han demostrat en aquests dos anys des del 2012 sempre han sabut ser-hi responsablement en els moments clau del procés, i presentant-se en solitari poden recollir tot aquell vot que està amb la independència però que no participa dels valors comuns del tronc central de l'independentisme.

Aquestes eleccions excepcionals són les de la independència. I el sentit excepcional deriva que és l'única eina que ens queda per “comptar-nos”, de manera que el que no tindria sentit és que ningú s'hi posés de perfil, com si això no anés amb ells, negant la seva naturalesa plebiscitària.

Cal considerar la proposta que ha fet el President com “tancada”, un “lo toma o lo deja”?
Crec que en cap cas. Crec que el President ha formulat una proposta que l'important és que coincideix amb els grans eixos que des de tot arreu es reclamaven majoritàriament i que en tot allò més de detall, accessori o adjectiu de la proposta central admet negociació, parlar-ne, etc.

El President ha tornat a deixar ben clar davant tothom el seu compromís personal amb que si aquestes són les eleccions de la independència, ell ja no es torna a presentar a les següents, previstes per d'aquí un any i mig, i que serien les constituents. I em sembla molt bé, una actitud que l'honora i esvaeix qualsevol lectura en clau personal. Però si ho he entès bé el President també ha dit que els que anessin en aquesta candidatura es comprometrien a no presentar-se en les següents eleccions. Entenc el sentit, però no crec que es pugui demanar això a tothom. Crec que és bo que sigui un compromís del President, però no crec que es pugui exigir aquest mateix compromís a la resta, en tot cas hauria de quedar a la pròpia voluntat de les persones. Personalment, per exemple, crec que això no se li pot demanar a l'Oriol Junqueras. No podem cremar tots els lideratges en aquesta llista. És la meva opinió i és un exemple del que crec és accessori en la configuració de la proposta, adjectiu.

Un altre element de la proposta en el que crec que tant ERC com la societat civil haurien d'obtenir les màximes garanties és que de manera explícita és una candidatura per la independència. Que el sentit de votar aquesta candidatura no és per assegurar un posterior referèndum, sinó per comptar els vots favorables a la independència. En la candidatura no hi pot haver ni el més mínim resquici ni ombra d'ambigüitat sobre el sentit del vot: és un vot de SÍ A LA INDEPENDÈNCIA.

Hi ha altres elements que al meu entendre són cabdals en una candidatura com la proposada. I em vull referir singularment a un d'ells: l'enorme actiu que per a aquest procés representa el president Mas.

El que aporta el President Mas és molt i a molt nivells, però on el seu lideratge assoleix una dimensió d'un valor incalculable és en l'àmbit internacional. Abans de referir-m'hi, només una pinzellada sobre els valors que aporta en el lideratge intern: personalment admiro la seva serenitat, energia, solidesa i capacitat de fer front fins i tot a les situacions més adverses amb una voluntat de ferro i determinació total per superar-les. A aquests valors en vull afegir un altre: la seva intel·ligència. Ho ha demostrat ja abastament: crec que està dotat d'una intel·ligència empàtica que ens ha permès fer front fins ara als més grans reptes que ha plantejat el procés. Això s'ha fet evident de manera col·lectiva amb el 9N. Ja no queda ningú que no hagi reconegut que ha estat una jugada mestra.

Com deia, on lideratge del President Mas esdevé insubstituïble és a nivell internacional. Parlem tant de la dimensió internacional perquè és la que assegura que el que fem no és un acte de consum intern, sinó que produirà efectes, i només el reconeixement internacional pot produir aquests efectes. Això és una certesa absoluta, és on ens ho juguem tot si al comptar-nos som majoria. El President Mas és la cara del procés a tot el món i un interlocutor absolutament homologat a tots els nivells.

El gran Andreu Barnils piulava fa uns quants dies “tenim un president de l'MDT -o alguna cosa així-, però que porta corbata, i això desconcerta als de l'MDT i als de les corbates.” Mas no prové de l'independentisme. No és un quadre o un polític format en l'independentisme. Mas ve de les corbates, en el sentit de ser una persona d'ordre, integrada al sistema. Però que, paradoxalment, està liderant la revolució més important que mai haurem fet al nostre país. Que porti corbata el converteix amb el millor ambaixador que podríem tenir, perquè és un interlocutor fiable per a la comunitat internacional. És la cara visible d'un procés que ha estat exemplarment democràtic i cívic. És el líder que pacientment, però infatigablement, ha estat explicant la situació de Catalunya i oferint negociar una sortida democràtica. I que ha transitat per totes les fases que han dotat de la legitimitat que ara hem acumulat el nostre procés.

És, a més -i això és molt important- un interlocutor que es comunica sense traductors, que parla fluidament -de fet impecablement- l'anglès, el francès i el castellà, les tres llengües amb més abast internacional. Mas pot parlar i explicar-se directament amb qualsevol líder mundial i en qualsevol foro internacional. Perquè el telèfon sonarà.

Els detractors del Barça més gloriós de la història, el que van construir Laporta i Guardiola, deien que aquell equip jugava sol, que no li calia entrenador. I no van parar fins que Guardiola va marxar i a la banqueta del Barça aterrà Tata Martino. Els resultats, a la vista.

No menystinguem el valor dels lideratges, tenim la sort de tenir dos lideratges excepcionals -el del President Mas i el de n'Oriol Junquera- siguem prou intel·ligents per valorar les seves virtuts i tot el moltíssim que ens aporten. Són dos lideratges, a més, complementaris l'un de l'altre, que si treballen plegats, sense trepitjar-se, poden abastar i arribar infinitament més lluny a nivell intern i a nivell internacional del que mai hi arribaria cap dels dos en solitari, i del que nosaltres arribaríem si cometéssim l'error monstruós de prescindir d'un dels dos o de no valorar-los els dos.

Vull a Mas i vull a Junqueras. I vull que hi siguem tots. La declaració, posicionament i proposta del President Mas ha obert la porta a fer realitat allò que jo reclamava en el penúltim post: que els partits no segrestin les eleccions de la independència i que es configuri una proposta en la qual la societat civil, les personalitats i els voluntaris ens hi aboquem amb tota la nostra energia i capacitat per fer realitat el somni: LA INDEPENDÈNCIA

Quan ja tenia escrit aquest post he llegit l'article del gran Quim Torra a El Singular Digital. En Quim Torra proposava una cosa tan inicialment desconcertant com, quan hi penses, genial: que la candidatura l'encapçali Neus Català. Crec que tothom hauria de tenir en compte aquesta idea. La presència de Neus Català tindria un monumental valor simbòlic i cohesionador, sense treure el més mínim relleu institucional a que el President Mas vagi per exemple de número dos i Junqueras de tres. Que Neus Català l'encapçalés relligaria i projectaria tots els grans valors que ens uneixen en aquest moment amb el que ens han unit en el passat. Seria un homenatge a tots els que ens han precedit. Però també seria escrupulosament respectuosa a un nivell institucional, perquè no obstaria que Artur Mas fos el candidat a presidir aquest Govern de la independència. 

AMB PLENA CONFIANÇA EN TOTHOM, SEGUR DE QUE HO FAREM BÉ: SOM-HI, AQUÍ HI HA LES MEVES MANS, ELS MEUS BRAÇOS, LES MEVES CAMES I EL MEU COR PER AJUDAR EN TOT EL QUE CALGUI.
--------------------------------------------------------------------------

PS: La reflexió ja l'he acabada. Bonus Track

Ara només voldria traslladar-vos un sentiment íntim meu: em sento molt orgullós del President Mas. Mireu, l'any 2010 vaig prendre una decisió que no va ser fàcil: fer públic que votaria Mas, i fins i tot fer campanya, ja que amb altres companys bloguers amb evam impulsar la iniciativa “Absolut Mas”.

Des de l'any 1984 que vaig començar la meva militància independentista, era la primera vegada, aquell 2010, que demanava el vot per a un partit que no es postulava obertament, inequívocament, com a independentista. De fet l'únic carnet d'un partit polític de debò que he tingut ha estat el d'ERC. Hi vaig entrar amb la Crida Nacional a ERC i en vaig ser militant uns pocs anys, i vam fer moltes coses, i vaig participar en força campanyes, etc. Però la vida de partit polític no està feta per mi, i ho vaig deixar. ERC ha estat també, sense cap mena de dubte, el partit polític que més vegades he votat, i amb enorme diferència amb qualsevol altre. Així doncs, i des d'una militància independentista crec que força activa al llarg de molts anys, aquell 2010 vaig fer “campanya” pel Mas, i ho vaig fer perquè vaig creure que havia de donar suport a la seva proposta i perquè creia que el món de convergència havia començat un viratge cap a l'independentisme que és el que ens donaria la majoria social.

El 2012 vaig renovar la meva confiança en Mas. Pensava que el gest que havia fet d'assumir la mobilització que havíem protagonitzat l'Onze del 2012 s'ho valia. Ho vaig fer, aquell cop, amb el dolor de no votar un amic meu, l'Oriol Junqueras. Com va dir llavors Salvador Cardús, “només la confiança obliga”, i jo confiava en el ja President Artur Mas i volia “ajudar” (més que “obligar”) a culminar el viratge cap a assumir explícitament la independència com a objectiu del món convergent.

Ara, quatre anys després d'aquell 2010, puc dir allò de “feina feta”. Ara crec que ja ningú no discuteix que el món convergent ha culminat aquest viratge i s'ha posicionat explícitament per la independència. I crec que tenia el dret i l'obligació de dir que estic content, molt satisfet i molt orgullós de la decisió que vaig prendre. Em sento plenament recompensat en la confiança dipositada.

Els qui em coneixeu ja sabeu que el que digui la gent me la porta fluixa. Que les crítiques, el menyspreu i àdhuc l'insult no només no m'afecten, sinó que em posen catxondo. No tinc cap carnet polític ni dec res a ningú. Per això he estat sempre lliure per prendre les meves decisions. Per a un militant independentista amb la meva trajectòria tampoc no era fàcil demanar el vot i fer campanya per CiU. Va ser curiós veure com “el full de serveis independentistes” de la pràctica totalitat de la gent que em sermonejava, donava lliçons o directament menyspreava o insultava no passava mai d'un parell de línies, un paràgraf com a molt, davant els meus 30 anys de militància i activisme independentista. Quin contrast amb el respecte i el suport que en tot moment vaig rebre de tots els camarades amb els que durant tants anys havia estat treballant, quan érem els únics que ho fèiem. Sí, em podia haver equivocat. No hagués estat la primera vegada. Doncs mira, ho reconeixes i a tornar-hi.

La conferència d'en Mas és per a mi la prova que no em vaig equivocar. Al llarg de tots aquests anys tots ens hem equivocat destratègies. Aquí tots sempre hem pensat que teníem la raó i fins i tot tota la raó. I ens hem discutit molt, i fins i tot ens hem enfadat molt. Només s'equivoca qui fa coses. I amb encerts i errors hem fet moltíssimes coses, que expliquen que avui siguem aquí.

L'Ernest Folch publicava fa uns quants dies un article valent a El Periódico en el que feia un reconeixement públic que s'havia equivocat en tot com havia valorat i jutjat el 9N. Vaig pensar “ja li val”, amb tot el que havia arribat a rajar, però sobretot vaig pensar que per infreqüent, era molt d'agrair aquell article. El cito perquè crec que és un bon exemple que ens pot servir a tots per fugir d'aquesta letal actitud de la “condemna preventiva”.

Ara necessitem confiança entre tots nosaltres. I necessitem traslladar-la a tots els nivells. Crec que després del 9N i després de la proposta que ha fet en Mas ens mereixem desterrar el dubte preventiu, amb tot el que se'n deriva. Si arribats on som no confiem entre nosaltres, malament. Que la podem cagar, sí. Prefereixo mil vegades estar en situació de dir “vaig confiar i m'he equivocat” que dir “no vaig confiar i m'he equivocat”. Siguem positius. Ens necessitem tots. Hem après molt. I aquest és un país molt petit, en el que ens coneixem molt tots, els nostres defectes, les nostres virtuts, les nostres febleses, les nostres fortaleses. No ens jutgem i no serem jutjats. Confiem i hi haurà confiança. Donem-nos la mà, i serem més forts. Fem-ho, i ens en sortirem.

Anàlisi de la situació política a partir dels baròmetres del CEO i de EP

Aprofitarem aquest moment de calma enmig les tempestes del procés per comentar alguna cosa d'enquestes aprofitant el baròmetre de El Periódico que s'ha fet públic aquesta setmana, posant-lo en relació amb els resultats de l'últim baròmetre del CEO -octubre-, que és l'enquesta més potent de les que es fan a Catalunya.

Té sentit mirar les dades de El Periódico perquè, tot i que com veurem hi ha coses massa estranyes, és l'única posterior al 9N, per tant l'única que pot recollir o apuntar els primers efectes de tot el que ha representat i passat al voltant del 9N, de la mateixa manera que podem assenyalar aquelles coses o resultats que són “massa” estranys, i que per tant convé posar en quarentena, perquè poden ser una estimació poc fundada, errònia o mal “cuinada”.

Podem parlar d'algun “efecte 9N”?

Algunes dades de l'enquesta El Periódico apuntarien algun canvi de tendències post 9N, però per ara s'expressa feblement.

El dos possibles canvis són una possible recuperació de la intenció de vot de CiU i una simultània pèrdua d'intenció de vot d'ERC.

La primera, la de CiU, és molt feble, i, a més a més, és un “salt” que quan mirem amb certa perspectiva aquest baròmetre de EP s'ha donat altres vegades sense que hi hagi fet polític rellevant al darrere com sí hi pot ser ara. El salt seria que CiU passaria de tenir una intenció de vot del 18,5% al 20%, és a dir, 1,5 punts de diferència. Això està dins el marge d'error de l'enquesta, i és, per tant, molt feble. No li donaríem cap importància si no fos perquè és evident que el 9N va ser una data històrica, tot va anar molt bé i tothom valora el paper i lideratge que va tenir el President Mas i el Govern, de manera que ningú no troba estrany que això pugui implicar un canvi de tendència en la intenció de vot. Però per ara és molt feble, demoscòpicament poc rellevant.

Però ens trobem que aquest repunt d'1,5 punts ha anat acompanyat d'un descens de la intenció de vot d'ERC de 3,9 punts (del 23,9 al 20). Aquests gairebé 4 punts ja estan fora del marge d'error, i per tant sí que poden apuntar un cert impacte de tot el que ha passat al voltant del 9N. Per a la majoria d'observadors, el que va fer ERC des de la nit del 14O ha estat incomprensible, molt difícil d'explicar, i per tant sí que podria tenir una certa base que això hagi tingut un mínim impacte en la seva intenció de vot.

Les dues dades simultànies han implicat, a més, que CiU hagi retallat per en 5,4 punts el diferencial amb ERC i això hagi facilitat un cert titular de “recuperació”. Jo el veig encara molt feble, i només en parlem com a possible tendència per l'anàlisi que fem del panorama polític, més que per les dades de l'enquesta.

Hi ha “efecte Podemos”?

És evident que la fantasmagòrica proposta de Podemos ha fet forat entre l'electorat català. El baròmetre de EP és molt escandalós en aquest sentit, atès que els projecta com a tercera força política, amb un 13,8% dels vots.

Tot i que crec que EP sobredimensiona -potser interessadament- Podemos, quan mirem l'enquesta del CEO veiem que li projecta un 8,5% d'intenció de vot. Per tant, sí que hi ha efecte Podemos, i si quan passin de fer el fantasma a concretar alguna cosa això no altera els seus votants, Podemos entrarà amb certa força al Parlament.

Hi ha, però, algunes dades de l'enquesta de El Periódico que no són gaire fiables: segons EP la principal transferència de vot a Podemos vindria del PP, concretament un 36,8% dels seus votants el 2012. Aquesta dada xoca molt amb la del CEO, on només un 1,9% dels votants del PP ara votarien Podemos. Això és molt estrany. Massa.

En aquest mateix sentit, per al CEO el PP té una fidelitat de vot del 60,2%, mentre que per a El Periódico, amb tan sols un mes de diferència entre les dues enquestes, la fidelitat de vot seria del 21,1%. Raro raro raro.

Són dues diferències massa grans. Per tant amb aquestes dades tenim un problema, i per valorar adequadament haurem d'esperar noves enquestes que ens permetin situar per on van les tendències, perquè el diferencial és tan gran que gairebé invalida les nostres possibilitats d'anàlisi per a Podemos i per a PP.

Totes dues enquestes apunten, en canvi, una mateixa tendència pel que fa al forat que fa Podemos entre els antics votants de PSC, ICV-EUA i C's. Per a aquests tres partits la fuga de vots cap a Podemos és la principal pèrdua de vot que pateixen, i és el que explica la irrupció de Podemos, més enllà dels dubtes sobre les dades del PP, ja que segons el CEO Podemos esgarrapa entre l'11,4 i 11,7% dels antics votants d'aquests partits, a més de ser dels que més pesquen entre el vot en blanc i l'abstenció.

Per tant, la proposta Cuarto Milenio de Podemos sí ha fet forat entre l'electorat, és significatiu, i afecta bàsicament a PSC, ICV i C's, i caldrà acumular informació per veure si també impacta entre l'electorat del PP.

La CUP és tendència?

Sens dubte. La CUP és tendència, i a l'alça.

Les dades de la CUP del baròmetre EP no em quadren per una cosa: els assenyala una fidelitat de vot del 52%, mentre que per al CEO tenen la més alta fidelitat de vot de tots els partits, amb un 83,5%. Cuidao.

A l'analitzar la CUP estem condicionats per una cosa: com que la seva mostra de votants en les enquestes és petita (són els que van tenir menys vots de totes les forces presents al Parlament), és difícil “enganxar” bé aquest segment. Però com que el baròmetre del CEO té una mostra molt més gran, són 2.000 enquestes, crec que en aquest punt és sens dubte molt més fiable. Per tant, i tot i que EP acaba projectant la millor intenció de vot que fins ara han donat a la CUP, crec que la projecció que fa el CEO és més encertada, i per tant l'ascens que assenyala serà més gran que el que li atribueix EP. La CUP va amunt a totes les enquestes, això és tendència, però en la discrepància de dades entre EP i CEO, ens hem de quedar amb el CEO pel que he explicat abans. De manera que la CUP se situaria amb la mateixa dimensió que C's i ICV-EUA.

Sense cap mena de dubte la tasca parlamentària que estan desenvolupant, que tothom els hi reconeix, així com la responsabilitat que han demostrat tenir en tots els moments clau del procés està impactant favorablement entre els electors, que ho recompensen.

De fet la CUP només té una mínimament significativa fuga de vot cap a ERC, però en canvi recullen votants de la resta de partits (excepte PP i C's), amb els significatius percentatges de votants d'ERC (6,1%) i d'ICV-EUA (un 7,3) i fins i tot un 2,2% de CiU.

Personalment, i tot i que ideològicament estic lluny de les propostes de la CUP, me n'alegro dels resultats que els hi projecten les enquestes. Crec que la feina que estan fent al Parlament és excepcional. Crec que David Fernández és un excel·lent parlamentari, també en Quim Arrufat. I valoro extraordinàriament la intel·ligència política i la responsabilitat que han demostrat en moments clau del procés, com quan van salvar el 9N perquè no els van tremolar les cames de quedar-se sols amb el Govern després de la “espantá” que van protagonitzar ERC i ICV-EUA.

El PSC no se sap on és... ni què pot fer

El PSC està fregant el col·lapse. 

La fidelitat de vot que té és de les més baixes (49,6 per al CEO, 29,2% per a EP), i només li faltava la irrupció de Podemos per acabar de fer estralls entre el seu electorat. Podemos seria ara mateix la principal transferència de vot que té el PSC. Però els seus problemes no s'acaben aquí, ja que han de fer-hi front des d'una altra dada diabòlica, com és que perden votants simultàniament EN TOTES LES DIRECCIONS: un 2,4 cap a CiU, un 2,1 cap a ERC, un 2,5 cap a ICV, un 2,7 cap a C's i un 1,3 cap a la CUP, per arribar a aquest 11,4% cap a Podemos.

Vull fer dues reflexions en relació a algunes dades interessants que apunten les enquestes sobre el PSC i que trenquen molts mites i un cert bla bla bla:

- De fa temps, i molt abans de la irrupció de Podemos, l'actuació política del PSC s'ha encaminat a intentar “frenar” una suposada fuga de vot “espanyolista”. La foto de Navarro amb la Llanos, la Camacho i el Rivera culmina aquella estratègia suïcida, perquè la major part del vot que perdien no era ni amb PP ni amb C's, sinó amb ERC, ICV i CiU. Potser “acontenta” el vot que li queda, això no ho sé. En tot cas totes les dades apunten que les pressions del PSOE per marcar la política del PSC s'han fet més pensant en el PSOE que pensant en el PSC i els seus votants.

- S'especula molt amb les diferents “operacions” per canalitzar el vot que perd el PSC cap a ERC. Però el cert és que a dia d'avui el PSC perd més votant cap a CiU que cap a ERC, per poc, però és així. Certs debats aconsegueixen molt ressò, molta opinió i molta parafernàlia, però la realitat de vegades circula per un altre carril...

Els problemes d'ICV-EUA

Ningú no en parla gaire, però un dels partits que d'acord a les enquestes poden estar més en crisi és el conglomerat d'ICV-EUA.

Tant el CEO com EP li donen una baixa fidelització del seu votant: 45,8 el CEO (la més baixa de tots els partits) i un 37% EP. Un 11,7% dels seus antics votants apunten cap a Podemos, però és que un 7,3% se'n van cap a la CUP i un 6,5% cap a ERC. Hi ha per tant una tensió en les línies de fuga més que evident, i que va en direccions oposades, tot i que la suma del vot cap a CUP i cap a ERC indica clarament una fuga d'arrel política vinculada al procés independentista. L'ambigüitat amb que ICV ha gestionat el 9N, tant per la seva “espantá” com pel seu no-posicionament en relació al que es votava ja li està passant factura, i de quina manera. Però és que a més a més, i tenint en compte que les properes eleccions seran en clau de la votació de la independència, si a ICV es pensen que en sortiran vius intentant caminar sobre les aigües per no mullar-se, em sembla que estan molt equivocats.

Dit això, la pèrdua de vots cap a lo sobrenatural de Podemos no és una bona notícia. Com a mínim ICV garanteix un pòsit nacional que ningú no pot discutir, i que queda lluny del patriotisme espanyol amb reminiscències joseantonianes del de la cueta.

L'espanyolisme, en procés de substituir els amics de la caspa pels protegits de la casta

Fins la irrupció de Podemos hem viscut en un escenari en que PP i C's es distribuïen l'únic vot d'arrel identitària que hi ha al nostre país, l'espanyolista, en una batalla que C's anava guanyant poc a poc. Totes les anàlisis apuntaven que l'establishment clarament donava per amortitzat el PP a Catalunya i, sobretot, el lideratge de la Camacho, i apostava per la projecció del Riverita.

C's manté, d'acord al CEO i a EP, una bona fidelització dels seus votants (60 i 64% respectivament), però sembla haver tocat sostre, i amb la irrupció de Podemos per primera vegada té una significativa fuga de vots (11,7% segons CEO, 23% segons EP) i la captació de votants d'altres partits s'ha frenat, només val la pena esmentar el 5% de votants del PP. Res.

Crec que estem davant un escenari en el que C's ja no creixerà més. I segons com, pot patir fuga significativa cap a la nova aposta espanyolista de l'establishment, Podemos. L'entrada del líder de l'espanyolisme empresarial a Catalunya, Lara, a El Periódico, ho confirmaria. No oblidem que Lara és qui ha fet un homenet al Pablemos, a través de la seva cadena de TV, la Sexta, i que tot apunta que ara vol intensificar l'aposta per Podemos com a nou lerrouxisme promocionant-los des de El Periódico. Atents, per tant, a aquesta maquiavèlica operació a la desesperada de l'espanyolisme.

Pel que fa al PP, a l'espera de noves dades que permetin clarificar les enormes diferències que apunten les dues enquestes, la seva situació és d'inequívoca pèrdua de suports. No capta vot de ningú i en perd en diferents direccions.

Està clar que el lideratge de la Camacho és un lideratge totalment zombi, i només tenim el dubte de si ja va bé a l'establishment mantenir-la perquè col·labori en l'enfonsament del PP a Catalunya en benefici d'altres forces o faran alguna cosa per taponar la ruïna.

Per acabar-ho de complicar tot el CEO té una dada interessant: la principal fuga de vot del PP és... cap a CiU! Un 6%, mentre que cap a C's és un 5% i cap a Podemos un 1,9%

Els dos baluards fins ara de l'espanyolisme a Catalunya estan, doncs, consumint-se en el seu propi fracàs, sense cap expectativa electoral positiva, tot el contrari. L'estratègia espanyolista per combatre el procés que fins ara han encarnat ha fracassat de manera clamorosa. La seva representativitat és cada cop menor, i les seves possibilitats d'esdevenir res al Parlament, nul·les.

Això és el que explicaria que l'establishment, la casta, hagi apostat per Podemos com a nova operació que vehiculi l'espanyolisme, amb un nou llenguatge i, el que és molt important estèticament, sense vincles amb el passat com tenen PP i C's i sense participar de la parafernàlia de la caspa feixistoide del hòlding 12-O, Societat Civil Catalana, etc.

L'espanyolisme a Catalunya aposta de manera inequívoca per deixar enrere la caspa i promocionar una nova marca, els protegits de la casta, Podemos.

Què sumen CiU i ERC?

Hi ha una tesi que corre de fa molt temps sobre els vasos comunicants entre el vot de CiU i el d'ERC segons la qual, més enllà dels nuclis de fidelitat de tots dos partits, hi ha un important gruix de votant que fluctua d'una a altra opció, i que la suma de totes dues sempre acaba donant més o menys el mateix.

Això serviria per als resultats de l'enquesta del CEO, però la de EP apuntaria una tendència a la baixa. La transcendència d'això està en si sumats fan majoria absoluta o no. Per al CEO sí, per a EP no. I això és transcendent perquè si no sumen majoria absoluta és un gravíssim problema per al país i per al procés. Molt greu. De fet seria un dels escenaris letals.

Hi ha una cosa que per a mi està molt clara. La independència només és possible sumant aquests dos grans mons polítics, els dos mons polítics centrals del nostre país, el de l'univers Mas-CiU i el de l'univers Junqueras-ERC. Això fora bo que tothom ho tingués clar i que actués en conseqüència. Cap dels dos mons pot liderar-ho en solitari, perquè no tindrà força per fer-ho. Estan condemnats a entendre's. I poden fer-ho de dues maneres: de manera constructiva, bastint ponts ferms, confiances i complicitats o de manera destructiva, disputant-se l'espai, sembrant el discurs i l'escenari polític de desconfiances i alimentant les diferències com a estratègia de posicionament polític davant qui esdevé un rival.

Jo prefereixo mil vegades el primer escenari. En l'anterior post reclamava, a més, generositat a aquests dos partits, no perquè pactin una suma de sigles, sinó perquè facin un pas al costat i, tot i respectant el seu rol i lideratge, ofereixen compartir una proposta a la societat civil, que és la que ha liderat i portat el procés fins el punt on som ara.

Ara tot ens aboca a unes eleccions que seran les de la independència. Els partits polítics centrals, CiU i ERC, han de ser intel·ligents i generosos, no per pactar entre ells, sinó per oferir un pacte a la societat civil, per fer una cosa diferent, en la que ells hi siguin -evidentment- però al cotat d'altres, per aconseguir canalitzar totes les energies que ha generat el procés fins ara, i que no estan als partits.

Acabo: missatges cap a ERC i cap a CiU

Vull acabar amb uns missatges molt clars per a ERC i per a CiU.

ERC

Segons l'enquesta de EP, ERC patiria un cert desgast, atribuïble a la manera com h gestionat el 9N: pel que va fer el 14-O i per tota l'espiral destructiva en la que va entrar i encara ningú sap com ni perquè. Només són unes dades, però marquen una tendència que no es pot ignorar.

Jo no sé si els amics d'ERC són conscients d'una cosa: el seu “despegue” a les enquestes, el que els ha convertit des de fa moltes enquestes en la primera força política en intenció de vot s'esdevé amb un Oriol Junqueras fent un discurs molt diferent al que està fent ara. El discurs que converteix ERC en dipositària d'aquesta alta intenció de vot és el que fa Oriol Junqueras quan se situa com -en paraules seves- “el seu soci més lleial” de Mas. És aquesta visió que trasllada Junqueras la que fa que hi hagi molt votant que li faci confiança, perquè realment, i fins el 14-O és així, és la manera que tenen d'assegurar que CiU farà el que toca, davant els dubtes -als que ara em referiré- que el que passa a can CiU generen entre molta de la gent que prioritza la independència.

Això que dic és així. I el canvi de discurs, d'estratègia, fins i tot d'actitud d'ERC i de n'Oriol Junqueras, abandonant aquell posicionament, crec que pot tenir conseqüències a tots els nivells. Per això crec que és molt bo per a tothom que es recondueixi el més ràpidament possible.

CiU

La situació de CiU és, de fet, la més complicada de tot el panorama polític. És la força majoritària a Catalunya, al Parlament, als ajuntaments... Governa el país. I el President Mas lidera de manera excepcional el procés des de la precarietat del col·lapse del règim autonòmic i la fallida en la que va sumir les finances de la Generalitat l'últim govern tripartit.

CiU i el món de CiU és, a més a més, el que ha anat virant cap a la independència, fins convertir aquesta opció en la majoritària del país. Si el món de CiU no hagués virat, no seríem on som. Però ho han fet. Ho van començar a fer en aquella conferència de l'aleshores líder de l'oposició Artur Mas al Palau de Congressos, la tardor del 2007, quan va situar el dret a decidir com a eix estratègic de la “nova” CiU. Aquella estratègia ha estat molt important, i per a mi és la que explica que el món de CiU hagi pogut transitar cap a les posicions actuals a la velocitat que ho ha fet i sense trencar-se.

Malgrat això, és evident que CiU assumeix pràcticament en solitari el desgast de tot el que està passant.

Per una banda tenim el desgast associat a una responsabilitat de Govern extraordinàriament complicada, difícil, per no dir dramàtica. Però també el desgast associat a un passat sobre el que planen ombres de sospita sobre casos de corrupció, amb el cas Pujol com a autèntic llast. I tot i que penso que la CiU actual i l'actual Govern tenen molt poc a veure amb aquestes històries, el desgast que suposa no és menor, i només cal veure l'ús que en fa l'Estat, hi hagi base (cas Pujol) o no n'hi hagi (com ha estat el cas Trias recentment o en va ser víctima el mateix President durant la campanya 2012).

Però hi ha un altre desgast que pateix CiU, i és el més “curiós”: el desgast derivat dels dubtes sobre la seva voluntat final en relació al procés. Dic que és curiós perquè estem davant la CiU més independentista de la història, amb un Govern que ha liderat magistralment la cita del 9N, que ha anat més enllà del que mai havia anat cap Govern de la Generalitat ni cap President de la Generalitat, però que pateix una fuga de vots cap a una opció refugi que assegura a aquest votant més claredat en relació a la independència.

En un anterior post hi vaig fer referència, avui hi torno perquè al meu entendre és clau des de tots els punts de vista, inclòs també, si CiU vol frenar la fuga de vots que pateix i recuperar crèdit i intenció de vot. I perquè cal protegir com un dels més grans actius del procés el lideratge del President Mas, seré, ferm i amb una gran projecció i credibilitat internacional. CiU ha de fer dues coses, i no té excusa per no fer-les, ni té cap sentit que no les faci. Per això crec que ho faran:

- situar de manera clara, amb totes les lletres, la independència com a objectiu polític i explicar el programa i la manera com vol arribar-hi. Crec que després de la brillant gestió del 9N és el moment que CiU assumeixi els resultats de la consulta com a propis, i que faci explícit el seu compromís polític de gestionar que Catalunya esdevingui un Estat independent, que és el que de manera inequívoca van votar els catalans el 9N. Cal fer-ho i cal fer-ho sense dilacions ni metàfores. Si CiU no parla de la INDEPENDÈNCIA com el que és, el seu gran objectiu polític com a formació i el del país, la cagarà, perquè ningú no ho entendrà. Ni jo.

- apartar Duran d'una vegada i per totes. Duran és un llast horrorós per al President, per al Govern, per a CiU i per al procés. No aporta RES i tot el que fa i diu és 100% desgast: desgasta les opcions i suports electorals de CiU, desgasta la credibilitat del President i la feina que es fa i desgasta el procés. Cada cop menys, cert, perquè cada cop és més irrellevant, però tot el que ha fet i dit durant tant de temps, ha cansat tant a tantíssima gent que l'única solució que té CiU és desfer-se'n. Apartar-lo. O ho fa ell o que ho faci algú o tots (President, CDC i Unió). Si Duran segueix enredant per allà, malament. Perquè Unió és necessària, i Unió pot fer i ha fet molta feina. Però Duran no. Unió ha de seguir, amb tota la seva gent compromesa amb la independència, que són la majoria, però Duran no pot seguir.

Yesostodoamigos, no olviden mineralizarse y supervitaminizarse.  

Estem on sempre hem lluitat per ser: a les portes de la independència. I hi som amb tota l'enorme empenta de l'èxit del 9N. Ara és l'hora que tothom faci els seus deures. Els ha de fer ERC, els ha de fer CiU, i els han de fer ERC i CiU junts, obrint un espai únic i excepcional a la societat civil per convertir les properes eleccions en les eleccions de la independència i fer-ho comptant amb tothom i canalitzant les enormes energies que el procés ha acumulat. Tot el que no sigui això ens aboca a la incertesa i a la confrontació interna, que són les dues grans coses que hem d'evitar. No hi pot haver cap incertesa com la que derivaria de que la proposta central del Sí no guanyés amb majoria absoluta, no hi pot haver cap incertesa sobre que tindrem un govern sòlid, no hi pot haver cap de les incerteses que ens assegurem tenir si cadascú va a la seva.

Però, sobretot, hem d'evitar també un escenari de tothom a la seva perquè sabem perfectament que, a banda de la incertesa, ens aboca a un segur escenari de crítica, disputa i desgast entre les dues forces centrals que no ens podem permetre de cap manera, perquè ens acabaria esgotant i destruint a tots, començant pel procés. I no ens ho mereixem. Ens mereixem, perquè ens ho hem guanyat, treballar tots junts en les eleccions de la independència. I a més a més sabem que fer-ho així és potser l'única garantia d'èxit que tenim.

SOM-HI!

DONEC PERFICIAM

No podem permetre que els partits polítics segrestin les eleccions de la independència!

Avui la fiscalia de l'Estat ha aprovat presentar querella contra el President Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau pel 9N.

És una nova vergonya demofòbica de l'Estat Espanyol. La demanda és contra el President i contra dos membres del seu Govern, però va adreçada a tots nosaltres, els 2,4 milions de catalans que vàrem votar el 9N i que a data d'avui encara continuen votant en els llocs habilitats per fer-ho. El que els hi fa por és la democràcia, que el poble català pugui decidir i, sobretot, que hàgim actuat com un poble lliure i sense por.

El conflicte amb l'Estat ja està desencadenat i no té marxa enrere possible, tot el contrari, l'hostilitat de l'Estat ho està accelerant tot.

Gairebé 1,9 milions de catalans vam votar per la independència, i això és, mirat de la manera que es vulgui mirar, l'opció política que més suports recull de totes les possibles a Catalunya. Només tenim el dubte de quina serà la diferència amb les altres opcions, però no de que aquesta opció és la majoritària socialment a Catalunya. I així s'ha expressat de totes les maneres possibles: amb una majoria parlamentària clara, amb la consulta del 9N, amb les mobilitzacions al carrer i fins i tot en les enquestes.

Intentada la consulta pactada, intentada la votació d'acord a la llei catalana i no havent-ho aconseguit, és evident que estem abocats a unes eleccions de caràcter plebiscitari.

No hi ha cap manual de com s'han de fer les coses. Però sabem perfectament el que ens ha funcionat i el que no. Sabem perfectament què garanteix que fem bé les coses i tinguem èxit, i sabem quan la caguem. Això hauria de ser suficient per fer el que hem de fer, perquè ho sabem, però no ho és. 

Sabem que quan anem junts, i quan aquest junts connecta partits polítics, societat civil organitzada, personalitats i voluntaris anònims, som una màquina, sempre ens en sortim i culminem amb èxit tot el que ens proposem... saber tot això hauria de ser suficient per fer-ho sempre, però dissortadament sembla que no és el cas.

Estem en un moment complicat no tant perquè ens fallin les forces, ens falti determinació, o no sapiguem què cal fer... estem en un moment complicat perquè dissortadament entre els partits polítics s'ha trencat la confiança. I aquest trencament de confiança fa que s'estigui especulant absurdament en com sortir-nos-en amb altres receptes que no siguin les que sabem són l'única garantia d'èxit.

Ja no és el moment de continuar parlant sobre l'absurda manera com hem arribat aquí. Ara és el moment d'exigir posar punt i final a aquesta absurditat.

És evident que no hi ha cap altra sortida que unes eleccions de caràcter plebiscitari i que han de ser abans de les eleccions municipals. De la mateixa manera que és del tot evident que fer front a unes eleccions d'aquest tipus requereixen de compromisos excepcionals per fer-hi front, perquè si no és així simplement estem negant el caràcter excepcional. I SI ESTEM PARLANT DE LES ELECCIONS DE LA INDEPENDÈNCIA, NO PODEM PERMETRE QUE SIGUIN SEGRESTADES PELS PARTITS POLÍTICS! 

Cal una gran llista central, el màxim d'unitària possible, sense sigles, que sigui el SÍ, amb els grans lideratges dels partits polítics, amb els grans lideratges de la societat civil, amb personalitats i amb els partits i amb la societat civil, que visualitzi el gran consens i determinació del país al voltant de la independència, i que, sobretot, asseguri la màxima mobilització de tots els enormes recursos del país, a tots els nivells.

No tenen cap sentit, per tant, tots aquests càlculs d'Hondt i cosetes així. Quan es parla d'una gran llista central de país pel Sí, per la independència, es parla d'una cosa totalment diferent a tot el que hem vist fins ara. I que, el que menys ha de ser és una suma de sigles de partits. No hi ha d'haver sigles. Només hi ha d'haver un projecte clar orientat a recollir el màxim de suports possibles, a sumar el màxim d'energies, a provocar un engrescament únic, a aixecar passions, il·lusió, confiança, seguretat.

Una gran llista que faci possible una mobilització mai vista, excepcional, que ens permeti assolir també una majoria excepcional per la independència. Després caldrà constituir un Govern de representació institucional i tècnic que executi totes les passes prèviament determinades per fer realitat la independència. Una majoria parlamentària i un Govern la tasca dels quals hauria de finalitzar en el moment que assolim la independència i es puguin convocar unes eleccions de caràcter constituent on, llavors ja sí, les diferents forces polítiques s'hi presentin amb les seves idees, diferències, propostes, i que assumeixin constituir el nou país, dotar-lo d'una constitució, d'una estructura legislativa bàsica i posar-lo a treballar.

Algú es pensa que té cap sentit que anem a unes eleccions que han de fer evident el Sí a tot el món i que la societat civil, que és la que ha empès i liderat el procés fins ara, se n'hagi de quedar al marge perquè els partits les segresten i les deixen en mans de les seves sigles, dels seus òrgans directius, dels seus pactes de despatx i dels seus militants????

Algú es pensa que és millor que cada partit s'ho faci i llençar per la claveguera l'enorme força, experiència i capacitat mobilitzadora que han demostrat Ara és l'hora, ANC, Òmnium, Súmate, i tots els voluntaris que hi hem col·laborat?

Hi ha algú que estigui tan boig com per no fer una cosa en la que hi puguem ser tots i treballar tots plegats des del primer minut -de fet seguir treballant- per arribar on mai no hem arribat i fer el que fins ara mai hem fet? 

Hi ha algú que es pensi que la votació definitiva per la independència ara l'hem de deixar en mans dels partits polítics?

No, no i mil vegades no! Quan miro al meu voltant el que estan sent aquests mesos -anys- tan intensos veig que la majoria de la gent del meu entorn més immediat amb què hem estat treballant no militem a cap partit polític. Ara ens hem de quedar fora? Ara ens hem de dedicar a mirar-nos de reüll perquè s'ho queden els partits i maximitzen les seves diferències disputant-se un grapat de vots de merda??? Estem bojos?

No senyors, no. Hi ha d'haver una llista central de país que canalitzi tot aquest enorme potencial que hem acumulat. Una llista central de país pel Sí, que ens cridi i posi a tots a treballar pel seu èxit, a dur una engaxina al casco de la moto, a posar cartells pel barri, a fer paradetes al carrer, a distribuir octavetes, a fer i omplir mítings i actes, a anar casa per casa, com vam fer amb la gigaenquesta, a trucar tothom, a anar a buscar els nostres veïns, amics, familiars i mobilitzar-los.

Això és el que hem de fer, i aquesta és l'energia que hem de canalitzar en les eleccions de la independència. Aquesta és la força enorme que tenim, que sabem que tenim, que sabem com de bé funciona i fins on pot arribar, i que, sense cap mena de dubte, hem de posar a treballar en unes eleccions tan excepcionals com les que s'han de fer.

Algú s'imagina perdre l'oportunitat de fer una cosa així i permetre que els partits polítics ens segrestin la votació més important que haurem tingut mai? Algú s'imagina com estaríem ara si haguéssim perdut l'oportunitat de fer el que vàrem fer el 9N, oi que no? Doncs ara igual. Som-hi tots.

Sóc soci de l'ANC, vaig ser voluntari a l'organització de la primera assemblea que va fer, al Palau Sant Jordi. Vaig ser voluntari la mani de l'Onze 2012, vaig ser voluntari la Via Catalana, vaig anar a la V, i he estat, conjuntament amb moltíssima altra gent, fent tot el que ha calgut: actes, concerts, xerrades, paradetes, recollida de signatures, gigaenquestes, posant pasta... Hem fet tot el que ens han demanat i ha calgut. Ara no podria admetre que ens inhibíssim. Crec que l'ANC -i resta de societat civil, com Òmnium i Súmate- han de fer un pas endavant i, com deia ahir el professor Boix, tutelar una llista d'aquesta naturalesa.

És el que sabem que ens durà a l'èxit. És el que és just, lògic i racional que sigui. I és el que hem de fer realitat. Aquestes eleccions NO són dels partits polítics. Són del Sí. No podem admetre que ens les segrestin els partits polítics. Ho hem de fer entre tots. I som capaços de fer-ho i de canalitzar una energia fins ara mai vista. I després, un cop feta la feina, cadascú a casa seva, amb les seves idees i les seves propostes.