Prosa contra la xerrameca (presiento que tras la noche vendrá la noche más larga...)

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga...

«Llámanos si se hace tarde». «Sí papa». Y entranábamos hasta tarde ahí, en Almeda. Después empezábamos a subir hacia la Ciudad Satélite. Primero se quedaba Antón, que vivía donde Plaça Catalunya. Después Miguel, donde los pisos verdes. Y ya solo cruzaba San Ildefonso, hasta los bloques de los maestros. Estaba cansado de encontrarme con «la banda del Pato». Llevaban un palo con una púa en un extremo. Venga, chaval, qué llevas. Yo ya no llevaba nada. «Es un pringao» decían riendo. Y yo llegaba a casa humillado. Mi padre «qué te ha pasado». Yo «nada». Mi padre «no me engañas». Yo «nada». Mi padre imaginándoselo «por qué no me has llamado para que os bajase a buscar». Yo «nada, papa».

Però ese nada era más falso que el Judas, y yo acumalaba rabia e impotencia a partes iguales. El barrio se complicó mucho, mis padres lo vieron, y me enviaron a vivir con mi abuela y a hacer el BUP en un instituto de Sants, en Barcelona.

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga...

«Quines són aquestes hores?» «Res, he estat estudiant a la Biblioteca». Qualsevol deia a casa que havia estat encartellant pel barri, fent pintades i que m'havia perseguit navalla en mà un tio enorme amb l'esvàstica tatuada al pit. «No vols sopar res?» «No mama, estic cansat, vaig a dormir»

Però no hi havia qui dormís i el cor et bategava al mil, i tancaves els punys i et menjaves la ràbia i la impotència. Et senties un pringat perquè aquells feixistes cada dos per tres et fessin córrer perseguint-te navalla en mà. 

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga

Mi padre sonreía ante el destino que le había llevado al calabozo por intentar que los chavales del barrio de San Ildefonso recibieran algún tipo de formación de lengua y de cultura catalanas. «Y la directora que me denunció era catalana de origen», se exclamaba. Pero mi padre, murciano, acabó dando sus clases en catalán.

Muchos de los revolucionarios de entonces se reían de él porque eso implicaba que daba más clases que el resto. Y se lo miraban como diciendo «es un pringao».

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga

L'Onze de la V a Barcelona els carrers es van omplir hores abans de l'hora assenyalada. Estàvem amb la gent del Baix Llobregat, a la Gran Via, poc abans de La Campana. Tanta gent. Tants accents. Tants orígens. Cap pregunta. Cap mirada. Complicitat. Cohesió.

Moltes hores pringant. Moltes hores formant una imatge perquè transcendís com la imatge de la nostra voluntat. Fe. Esperança. Confiança.

Aquell Onze tot l'establishment esperava la convocatòria de l'ANC punxés i poguessin dir que el procés es desinflava perquè hi havia menys gent que l'any passat. De fet portaven propagant la falsa «bona nova» tot l'estiu. Però no va passar. Massivament vam decidir pringar i ser-hi, mobilitzar-nos, per damunt de tot el que estava passant.

I els pringats vam aconseguir altre cop ser els protagonistes del procés i del seu impuls

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga

És el 9N del 2014. Ningú sap què passarà. Jo sóc el coordinador de procés a l'institut Mercè Rodoreda del barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèl·lit, a Cornellà, just davant d'on em vaig criar. Són les set del matí. Quan arribo a la porta només hi ha el coordinador de local. Ens saludem. I al poc comencen a arribar voluntaris i voluntaris. De tot arreu. Uns de Cornellà. Uns altres de Barcelona. Fins i tot de Girona. Organitzem les taules, i ho posem tot a punt perquè pugui començar el procés participatiu.

No ens coneixem entre nosaltres. Però ens abracem i ens petonegem, d'emoció. Sí. Som els pringats del procés. Som els voluntaris. Som els que sempre hi som. Som els que donem sentit a la voluntat d'un poble. Som els que construïm el relat d'una voluntat de ser.

Molta gent ha menystingut el que estem fent. Començant pel govern espanyol, que fins el dia abans havia assegurat que no s'esdevindria allò que en aquell mateix moment estàvem fent.

Y era al alba que me levantaba y miraba el Delta del Llobregat, ahí al fondo, y el Instituto delante del piso de mis padres, el balcón de barrotes blancos y el patio con las pistas de basquet y futbol sala. Y era al alba, però no podía con la emoción del día, y quería ser día y quería ser gente. Quería ser libertad. Quería ser voto, voz, clamor. Aunque para muchos solamente fuera un pringao.

Presiento que tras la noche vendrá la noche más larga

Es la noche del 27S. He estado trabajando todo lo que he podido a favor de la candidatura de Junts pel Sí. Estoy convencido que es la candidatura y que es el voto que nos puede llevar a la independencia. Estoy convencido, además, que todo lo que no sea que Junts pel Sí obtenga la mayoría absoluta será un camino lleno de obstáculos.

Con los últimos resultados la imagen de la derrota se aparece. Aún así, hay ahí 10 diputados de la CUP que nadie duda quieran la independencia, però que muchos dudamos puedan servir para hacerla realidad.

Un mes y medio después del 27S los peores presagios sobre la CUP y su frivolidad caen como una losa sobre la ilusión del pueblo soberanista. La CUP va a la suya, no atiende a nada, y sacrifica el proceso por mantenerse dentro de una pureza ideológica autoimpuesta gratuitamente.

Venim d'una negra nit. Pero presentimos que tras esta noche vendrá una noche más larga. La CUP, en la punta de la calle, con traje de sereno, saluda la nueva noche más larga. Y cuando pasamos la gente, cabizbajos y con las ilusiones rotas, nos miran con desdén y murmullan «pringaos».

Miro el cabezal de la cama. Y es como si oyera mi padre preguntarme, como cuando era un niño desamparado, «qué te ha pasado». Y yo mintiendo, «nada». Pero no puedo contener las lágrimas. Y no puedo sentir más impotencia.

Lo sé. Estamos en la noche más larga. Lo presentíamos. Pero no sabíamos que esta noche tendría un enjambre de nombres y apellidos de niños de papá, como la directora de colegio que denunció a mi padre por pedir escolarización en catalán. Ni que el sacrificio de nuestros sueños tendría olor a azufre de revolucionarios de postal. Y mucho menos que la noche sería más larga porque no querían que la luz les reflejara en el espejo de la impostura.

Anaven lents perquè tot era xerrameca. Perquè van enterrar la poesia en la seva buida retòrica i perquè, en el fons, tenien por d'arribar enlloc. Clamaven poèticament «desobeïm!», però s'escapolien i desapareixien covardament entre els versos, mentre la prosa austera i dura del procés i dels pringats resistia convertida en poble.

De hooligans, camamilla party i altres manifestacions de l'estupendisme i la superioritat moral

Si ets en Tsipras i ajustes el pressupost és perquè no t'ha quedat més remei. Si ets en Mas i ajustes el pressupost, és perquè ets un sàdic.

Unes certes esquerres, i especialment en aquest nostre país, sempre s'han passejat per la vida aixecant el cap un pam sobre la resta, fent gala d'una autoaconcedida superioritat moral sobre tots els altres que no formem part del seu univers.

Els fets no es valoren per les seves causes i realitat objectiva, sinó per qui ho fa. Tsipras es bien, per tant, se li justifica tot. Mas és el mal, i per tant se li critica tot, ni que el que hagi de fer sigui conseqüència del que van fer al Govern els mateixos que ara fan la crítica, eh, amics d'ICV? Oi que ja sabeu que si el Govern en el que estàveu no hagués embogit i no hagués gastat el que no tenia ni s'hagués endeutat fins sobrepassar tots els límits ara no estaríem així? Oi que ho sabeu? Oi que sabeu que de tot això del que acuseu a Mas vosaltres en sou coresponsables directes? Oi que sabeu que vàreu deixar ensorrat el pressupost de la Generalitat i sense cap possibilitat d'obtenir crèdit?

Però queda millor Mas=caca. I viure de falses acusacions i d'aquesta retòrica de la frivolitat, la consigna, la buidor i la impostura, perquè al cap i a la fi després correu ràpidament a refugiar-vos en aquest llimb de la superioritat moral que us heu fabricat a mida de la vostra irresponsabilitat.

La penúltima ocurrència de tot aquest personal de les «esquerres» a Catalunya és buscar la seva inatacabilitat acusant a tothom que els hi porti la contrària o critiqui alguna cosa de les barbaritats que diuen de ser uns «hooligans de Mas». Només si et consideres ungit per aquesta superioritat moral pots considerar que tothom que tingui una idea diferent a la teva i critiqui el que dius és un «hooligan».

És a dir, ells poden dir totes les barbaritats que vulguin, ells poden mentir com vulguin, ells poden menysprear com vulguin, que l'obligació de la resta és callar i acotar el cap. I si no ho fas, ets un «hooligan». Si no pots rebatre les idees, si no pots replicar les crítiques que et fan, el millor és situar qui ho fa en un pla «prepolític», d'algú desprovist de la capacitat d'enraonar. Els estupendus no han d'entrar al que diuen o argumenten uns disminuïts polítics.

I l'última ocurrència del seu menyspreu a tot el que no siguin ells, a tots els que no estem ungits d'aquest do de Déu de la «superioritat moral» és menysprear tot l'entorn convergent amb aquest mantra del «camamilla party». Una altra vegada intentant situar l'altre en un pla «prepolític», en un punt de les idees molt i molt per sota del seu.

L'ocurrència suposo que pensen és una «enginyosa» manera de traslladar a la política catalana allò del «Tea Party» dels republicans als EUA. Tot i que la cosa del «Tea Party» donaria per molt, si l'haguéssim de descriure breument jo situaria aquestes dues característiques:

- és una manera de fer política diferent, perquè va començar amb reunions a cases particulars, prenent un te, amb gent gran, amb mestresses de casa, amb gent no habituada a participar activament de l'activitat política, gent que se sentia còmoda parlant entre amics i veïns de política, i que en l'entorn del Partit Republicà va ser impulsat per alguns candidats en el procés de les primàries.

- s'assigna al «Tea Party» un posicionament molt conservador -fins i tot en l'entorn del que és el Partit Republicà-, i molt alineat amb els valors més tradicionals.

D'aquesta manera també està intentant l'estupendisme situar en un pla pre-polític a tot l'entorn convergent, aprofitant que és un entorn en el que s'hi mou molta gent gran i que dins l'espectre polític de Catalunya, recull posicions moderades.

Que l'ideari i la pràctica política de Convergència estigui a anys llum de distància dels postulats del «Tea Party» (no hi ha cap punt de contacte!) no té cap mena d'importància. I que entre qui participa en les idees i activitats de l'entorn convergent sigui gent gran només és motiu de mofa, tan se val el que hagin fet al llarg de les seves vides, el que hagin treballat, el que hagin pensat, el que hagin suat. Són una colla de persones desprovistes d'idees pròpies, manipulables, i que segueixen consignes acríticament. No com ells, els estupendistes, que són els formats, són els que tenen les idees, i, sobretot, els únics que tenen idees bones.

Tot l'entorn d'ICV-EUA, CUP, Barcelona en Comú, Podemos, etc. són els grans ungits per aquest do de la superioritat moral.

Per a ells la realitat només s'ha de tenir en compte quan s'alinea amb les seves idees. Quan això no passa, llavors la realitat o s'ignora o es deforma o s'adultera. I es creen una realitat a mida. Una realitat en la que encaixi perfectament tota la seva retòrica de superioritat moral.

Suposo que jo dec ser per a molta d'aquesta gent ungida per la superioritat moral, per molts dels comentaris que em fan, un dels seus dimonis més familiars, un «hooligan» dels més perillosos o actius. Un «camamilla party», per més que no hagi tingut mai carnet convergent. Però com que tinc idees pròpies i les defenso sense cap mena de complexe, coincideixin o no amb les Convergència i el President Mas (últimament coincideixen molt), doncs ja està, etiquetat.

I situat en aquest pla prepolític, infrahumà, els de la superioritat moral ja poden riure de tot el que diem i defensem, i mirar-nos amb aquella displicència de dir «mira els desgraciats, no tenen ni puta idea de res i s'atreveixen a opinar i fins i tot a portar-nos la contrària». I és clar, per a un dels de la superioritat moral algú que els hi porti la contrària, que tingui idees pròpies, que no s'acovardeixi davant d'ells, etc. és senzillament intolerable.

Ara estem assistint a un comportament polític a gran escala d'aquest pensament i d'aquesta «superioritat moral». La realitat és que Mas i el votant convergent són els que han permès convertir el que era fa només 10 anys una proposta política, la independentista, minoritària, en majoritària socialment i electoralment. Aquesta és la realitat. Però als estupendistes de la superioritat moral aquesta realitat no els agrada gens. Que no han estat les classes populars catalanes les que en un procés revolucionari han apostat per «canviar-ho tot» i «des de baix»... cap problema. S'ignora aquesta realitat, es ridiculitza, es menysprea, es fa veure que no existeix i ens movem només en el pla de la nostra realitat a mida de la nostra superioritat moral. «La setmana vinent proposarem uns candidats de consens». Perdó? De quin consens em parla? Amb qui ho ha consensuat? Ah! Amb ningú! Entenc.

Aquest cap de setmana, pel que percebo, la CUP ha passat unes quantes línies vermelles en tot aquest sainet de la negociació per a la investidura de Mas com a President de la Generalitat. I la majoria de la gent ja està dient «prou!». Hi ha moltíssima gent saturada de tanta xerrameca, menyspreu, declaració de negació de l'altre, de superioritat moral. Hi ha molta gent que n'està farta de tot això. Jo m'hi incloc.

Fins la setmana passada predominava més el sentiment de desànim, però les declaracions prepotents, gairebé insultats, de la CUP, al llarg d'aquest cap de setmana han transformat el desànim de molta gent en cabreig.

Jo ja fa dies hauria trencat tota conversa. Aquí no estem per fer teràpia a aquests xicots i xicotes estupendus de la CUP, ni de les seves fòbies, obsessions i realitats paral·leles.

La legislatura només té sentit si és per intentar culminar el procés. I el que s'ha votat el 27S de manera majoritària és que això ho volem fer amb algú que ens traslladi prou confiança i seguretat en el que es vol fer, el President Mas. Pensar que ara es pot canviar en un despatx el candidat de l'opció que ha tingut més suports és insultant. Forma part d'aquesta realitat paral·lela, feta a mida, que es fabrica aquesta gent ungida per la superioritat moral.

El «consens» són ells, ni que només siguin 10 diputats i última força al Parlament. I si discuteixes aquesta manera de fer ets un hooligan. I si argumentes que així no anem enlloc, tota resposta és un somriure condescendent com dient «què es pot esperar d'un camamilla». Doncs bé, senyors de la superioritat moral, la seva única decisió i proposta és sobre la investidura o no del President Mas. Perquè no n'hi ha cap altra d'alternativa. Deixeu de pensar que això és un joc de rol, deixeu de pensar que hi ha una negociació en la que té sentit marcar paquet per aconseguir no sé què. Perquè si el no sé què és no investir a Mas i investir algú altre, això NO PASSARÀ. Fiqueu-vos-ho al cap. Si la vostra superioritat moral us porta a no trobar la manera de fer-ho possible, deixeu d'enredar al personal, reconeixeu que no hi ha acord (que és legítim que no n'hi hagi -una altra cosa seran els costos d'aquest no-acord) i que per tant acabarem en unes noves eleccions. I punt. I prou marejar la perdiu i prou treure-us conills de la xistera.

Situats en aquest punt realment no entenc què anem a fer i a aprovar demà al Parlament. Quin sentit té una declaració d'independència si al darrere no hi ha un Govern que la pugui gestionar? Cap sentit. Però el país comença a estar atrapat en aquesta mena de buidor de fer coses aïllades d'una lògica i estratègia global. I això pot ser letal. Si no estiguéssim presoners d'un cert postureo i d'aquests salts endavant aturaríem ara mateix el debat d'aquesta Declaració. I la faríem en el seu moment, quan toqui fer-la, quan fer-la no sigui un brindis al sol, sinó una solemne declaració d'inici del tram final del procés.

Si amb la declaració volíem fer un acte de repercussió interna i internacional de credibilitat i fermesa en el que anem a fer, i tot seguit, el que fem és no poder investir el President, el ridícul és monumental. I alerta amb aquestes insolvències, que les podem acabar pagant molt cares, perquè perdre credibilitat en un procés com aquest és de les coses pitjors que ens poden passar. I tant de bo estigui equivocat, i molt, en això de la Declaració.  De debò!

DONEC PERFICIAM

Un país normal per a gent normal

Sí, vaig estudiar Dret. Quasi per eliminació. Vaig especialitzar-me en Dret Públic. D'aquest àmbit del coneixement vaig saltar a la Gestió Pública. I finalment he acabat treballant amb metadades, planificació estratègica i avaluació d'organitzacions.

Aquell COU, a l'Institut Emperador Carles, del barri de Sants, quan havia de prendre la decisió de què estudiar, de què fer, de què voler ser, dubtava entre filologia catalana i dret. I una professora borde de llengua catalana em va fer descartar filologia catalana. Però en el fons, la meva tria tenia un punt de buida. Jo volia ser militar. Però era català. I era independentista.

Si Catalunya fos un país normal, com aspiro a que ho sigui, jo ara mateix segurament estaria a l'Afganistan, amb alguna divisió de soldats catalans en missió de pau i d'ordre auspiciada per l'ONU.

Per a mi la Catalunya lliure que vull, el país normal que vull és també aquest país amb un exèrcit professional, molt ben format, i compromès tant amb la defensa de la seva pròpia col·lectivitat com amb la defensa dels valors de la civilització arreu del món.

Des de petit he sabut tenia esperit militar. Sabia ser obedient i, d'alguna manera, també sabia fer obeir, o coordinar, o dirigir, o digueu-li com vulgueu. Era fort i era compromès. Tenia iniciativa, pensament estratègic i era disciplinat. Crec que hauria tingut tots els atributs per haver pogut ser un bon militar en qualsevol país del món. Però vaig néixer català. I no ho he pogut ser, perquè els catalans l'únic exèrcit que coneixem és el que ens ha massacrat al llarg dels segles, l'espanyol. Per fer broma alguns dels meus amics em diuen "Paton", però no compensa aquesta certa frustració per no haver pogut fer allò que pensava estava destinat a fer. Vull ser un país normal perquè tots "com jo" també hi tinguem cabuda i puguem aportar a la col·lectivitat el molt que sabem podem aportar.

Sí, jo ara hauria d'estar a l'Afganistan amb la Divisió Aerotransportada Germans Badia. Sí, jo hauria de formar part d'un exèrcit català petit, però capaç d'assegurar la defensa del nostre territori, la participació -amb els nostres aliats- de la defensa col·lectiva d'un espai com l'Europa Occidental i implicat en l'assegurament de la pau i la llibertat al món, a través de les missions de l'ONU.Ser al món també al costat dels Marines, dels Navy Seals, de les UKSF, de les tropes daneses, franceses, etc.

Mossèn Ballarín un dia va explicar la teoria de la «microtesticularitat catalana». Els catalans havíem estat, des de feia tants segles, implicats en tantes guerres, i amb una tan feble demografia, que el resultat és que al llarg dels anys i anys, dels segles i segles, els catalans més valents guerrejaven i morien, i els catalans més covards s'ho estalviaven, ho defugien, però finalment eren els que es reproduïen. I això, al llarg dels segles, hauria provocat aquesta microtesticularitat catalana. I en aquestes vam arribar els xarneguets com jo, i poc a poc hem anat alimentant les files de l'independentisme i mestissant també fins esborrar aquesta microtesticularitat que un dia definí mossèn Ballarín de la nostra identitat col·lectiva. I ara ens sobren collons. Tot i que malauradament també estem sotmesos a la constant de l'estupidesa que definí el professor Claudio M. Cipolla en el seu "Manual de la estupidez humana". I aquests dies assistim a una evidència de l'efecte devastador que pot tenir l'estupidesa en qualsevol col·lectiu, fins al punt de fer perillar assolir l'estat propi.



Però sí, jo vull un estat català per tenir un país normal en el que la gent com jo puguem fer el mateix que fa la gent com jo a tots els països del món.

Aquest dia arribarà. Catalunya serà independent, i tindrem el nostre exèrcit, i participarem de la defensa col·lectiva de la nostra civilització. L'independentisme sempre ha catalitzat tota la seva proposta a través del frame «un sol poble». Mentre l'unionisme cada cop ha radicalitzat més la seva proposta fins convertir-la en purament identitària, etnicista. La intoxicació unionista ha arribat molt lluny i ha calat fons en certes parts de la nostra societat. Però, i no en tinc cap dubte, tota la gent que ara mateix té prevenció davant la independència, l'endemà de la mateixa, l'endemà de la independència, veurà que tot el discurs unionista era mentida i que tot el país, també ells, viuen millor i són millors.

Llavors ens trobarem, en aquest nou exèrcit català, tots. El nou país tindrà un exèrcit, i aquest exèrcit catalitzarà les nostres millors energies i valors. Com a Israel, en el nou estat català l'exèrcit formarà part de la nova identitat col·lectiva.


Vull que un dia el món sigui millor perquè hi ha un petit poble que ha esdevingut un nou estat i que participa de totes les missions internacionals per posar fre a la barbàrie. Vull que un dia totes les nacions del món estiguin orgulloses d'haver donat suport a la causa de la llibertat de Catalunya i amb el seu reconeixement hagin fet possible el naixement d'un nou estat, de l'estat català.

Sí, el nou país també permetrà que molts trobem el nostre lloc en el món. El nou país i el seu nou exèrcit esdevindran un element que generarà una força centrípeta i cohesionarà tot el teixit social. Des dels «poligoneros» fins els pijos de l'upper, la Catalunya rural i la urbana, l'agrícola i la industrial.

DONEC PERFICIAM

Es donen les condicions per a la independència? Dies de glòria o Apocalipse Now?

L'últim post que vaig publicar hi va haver qui no el va acabar d'entendre. Vaig construir una història anònima, a partir del testimoni de molta gent amb la que parlo diàriament 

 

A la feina, al barri, al poble, entre el meu cercle més ampli d'amistats i coneixences. Molta gent se m'adreça preguntant com estan les coses, com acabaran, i m'expliquen com se senten. A mi m'agrada que ho facin, per la confiança que m'expressen en fer-ho, m'honora. Jo intento no crear falses expectatives ni alimentar el pessimisme. Però amb tants testimonis al final acabes veient quin és un cert estat d'ànim entre la nostra gent. Gent que treballa al seu barri, al seu poble, gent que ha dipositat moltes esperances i il·lusió en el procés. I l'estat d'ànim que reflectia en aquella història anònima era el de molts no només perquè sigui molta gent que se senti així, sinó perquè el vaig construir a partir de molts testimonis personals, amb el relat de moltes persones, amb els sentiments que em traslladaven. I vaig voler donar-los-hi veu, vaig voler, amb tota la modèstia del món, que la seva veu sortís del silenci. Molta gent em va fer arribar missatges que s'hi havien sentit molt reflectits. Només amb això ja estic content. Però també perquè estic més a prop de tots ells i dels seus sentiments, que de tots els qui estan creant aquesta situació amb la seva xerrameca i buidor retòrica.

Avui sí que analitzaré com veig jo la situació. Som-hi!

 

Tot i que en els últims anys hem fet servir el terme «històric» per a moltes coses, el cert és que al meu entendre ara estem davant una cruïlla realment històrica.

Els dos camins són molt simples, un és el que ens permetrà avançar, tot i que encara el camí segueixi ple d'incerteses. L'única garantia que té aquest camí és que és l'únic pel que podem avançar. I és que s'arribi a un acord per investir Mas President i seguir amb el procés. Tot el que no sigui això serà l'altre camí. I l'altre camí és col·lapsar el procés, posar punt i final al procés indy com l'hem conegut fins ara i endinsar-nos en un terreny desconegut, en el que no deixarem de ser independentistes ni de lluitar-hi, però en el que probablement la tempesta que seguiria al no acord seria tan monumental que conduiria el país a una derrota de conseqüències ara mateix inimaginables.

Quines són les claus que determinaran quin dels dos camins agafarem i quines en seran les conseqüències?

1. Ningú sap, a hores d'ara, quin camí agafarem. Tothom diu moltes coses, però el cert és que ara mateix no hi ha absolutament ningú que tingui clar quin camí agafarem. Molta gent, sobretot la gent que ara mateix té més responsabilitat per gestionar la situació (per tant, els líders de Junts pel Sí i de la CUP) intenten llençar missatges d'optimisme. Ho fan no perquè tinguin cap fet en el que fonamentin la seva visió, sinó perquè crec són conscients del desànim generalitzat que la situació ha creat i volen impedir que la gent es vingui avall.

2. Hem arribat més lluny del que mai havíem fet i ho hem fet en unes condicions que qualsevol analista neutral que estudiés el procés i la societat catalana hauria conclòs ens impedien arribar on ara som. Sí, més enllà de la propaganda el cert és que objectivament ho teníem molt i molt complicat per arribar on som. Però ho hem fet. Mèrit de la gent, que ha tingut una capacitat de mobilització extraordinària i d'uns polítics i d'uns partits que han sabut portar un electorat que no votava en clau indy a fer-ho en menys de 4 anys.

3. La gran aportació de votants que no estaven en la independència a la independència l'ha protagonitzada Convergència i el seu entorn, que ha estat capaç, de passar del 2012, amb un discurs no indy, tot i que sí pel dret a decidir sense límits, a protagonitzar una proposta clarament independentista i no perdre bou i esquelles pel camí, fins al punt que la fidelitat de vot del votant convergent del 2012 al 2015 s'ha situat sobre el 90%. És un fet extraordinari, i implica un transvassament de pràcticament un milió de votants a una proposta explícitament independentista. També hi ha hagut aportació al vot independentista des d'ICV-EUA, en potser cent mil vots. I prou. La resta ja era vot independentista. Al cèsar, per tant, el que és del cèsar.

4. Per fer clarament viable la independència el 27S tenia tres objectius, que no hem arribat a assolir íntegrament:

- necessitàvem una majoria parlamentària per la independència. La tenim. Hi ha una majoria absoluta de diputats a favor de la independència.

- necessitàvem assolir el 50% dels vots, i per molt poc no hi hem arribat, ens hem quedat en el 48%, i això, ens agradi o no, tindrà impacte i conseqüències, no podem fer veure que això no ha passat, i obligarà a una estratègia diferent que si hi haguéssim arribat

- necessitàvem assolir una majoria parlamentària que permetés garantir la governabilitat i la gestió del procés sense entrebancs, i no la tenim. El fet que Junts pel Sí no assolís la majoria absoluta o un resultat que fes inviable qualsevol altra majoria, és una pedra enorme en el camí, és la principal dificultat que tenim al davant, el risc més gran. Perquè per a aquesta tasca els vots de la CUP no serveixen.

5. Dependre de la CUP per a la independència vol dir que no es donen les condicions per fer la independència. Això és un fet, una realitat, que també hauríem d'anar assumint. I això no vol dir en cap cas qüestionar el més mínim l'independentisme de la CUP i ni tan sols que es faci el miracle i s'arribi a un acord. Estic parlant de que es donin les condicions per a la independència. El vot de la CUP i la representació de la CUP és clarament un vot i una representació independentista. Però és també moltes coses més. I aquestes moltes coses més que formen part del paquet de la CUP col·lisionen radicalment amb les condicions per a la independència que sorgeixen del procés com l'hem conegut fins ara. Les condicions que per a la CUP s'han de donar per a un procés independentista no tenen res a veure amb les condicions de la majoria social que ara mateix la impulsa.

I això s'està evidenciant des del minut u del post 27S. El preu d'integrar les condicions CUP col·lisiona del tot amb mantenir el suport a la independència de la majoria social sobre la que ara mateix se suporta. Amb el temps la CUP també pot ser, qui sap, capaç de generar les condicions per liderar un nou procés independentista, però que no tindrà res a veure amb l'actual. Potser amb el temps es dona que hi hagi unes «classes populars» que siguin majoritàries a la societat i que estiguin mobilitzades inequívocament per la independència, i que això generi aquesta nova majoria social per la independència del model CUP. Des de la base, com ells diuen, i per canviar-ho tot, com també tenen per objectiu que resumeix totes les moltes altres coses que acompanyen l'objectiu de la independència a la manera de la CUP.

Vol dir que descarto així, la possibilitat, per més remota que sigui, d'arribar a un acord? No, no la descarto. Podria ser que la situació del procés i la visualització del que pot passar si no hi ha acord remogués les actuals exigències de la CUP i, d'una manera o una altra, es facilités l'acord.

La disjuntiva de la CUP els ha situat, crec que sense que ho volguessin ni ho esperessin, com la clau de la cruïlla del país i del procés. L'actual posició de la CUP és legítima: no és recriminable que facin el que van dir que farien, ningú no els podrà acusar que prioritzin la seva puresa per damunt de tot.

Perquè és aquesta la decisió de la CUP: triar entre arremangar-se, renunciar a coses i fins i tot córrer el risc de perdre la immaculada concepció de la coherència suprema, però fer avançar el procés, o romandre immaculadament verges i purs, mentre passegen amb el cap ben alt la dignitat de la seva coherència enmig d'un país devastat per la derrota. Com en aquella mítica escena d'Apocalipse Now, quan enmig de l'infern un s'hi passeja amb la taula de surf, cavalcant damunt les onades mentre el napalm ho devasta tot...

És una tria que només poden fer ells, perquè tenen tota la legitimitat per triar qualsevol de les dues opcions, i només ells poden fer-ho.

Això sí, una abraçada ben forta a tots els cracks que havent votat CiU o ERC el 2012 ara han votat CUP per estupendentisme, per no votar el que tots, per aquesta cosa tan catalana de la postureta i de la microtesticularitat, que es manifesta en aquesta por també a fer el que toca i fer-ho fàcil, i preferir l'exotisme de la radicalitat de boquilla, en la que no hi han militat mai, al compromís amb la col·lectivitat. Res a dir, però, de tota la gent que sempre ha estat amb la CUP, ells sí han estat coherents: #respect.

6. Què passa si no hi ha acord? Si no hi ha acord, com ara mateix apunten les poques informacions i declaracions entre línies que podem llegir, es donaran dues coses simultàniament:

- Per una banda serà la confirmació que dependre de la CUP per a la independència volia dir que no es donaven les condicions per a la independència. El procés col·lapsarà com l'hem conegut. Però no implicarà en cap cas cap renúncia a l'objectiu, ni cap defalliment ni anar-se'n a casa. Implicarà que haurem de posar-nos a treballar moltíssim, amb més força que mai, per crear aquestes condicions que facin possible la independència.
Perdre una final de Champions no implica dissoldre el club ni abandonar l'objectiu de guanyar el màxim títol possible, ni deprimir-se, ni res. Sí, tenim dret, aquella nit, a plorar la derrota, però l'endemà ens posarem a fer un equip que la pugui guanyar. Això és el que haurà de fer l'independentisme si no hi ha acord. Plorarem, i molt. I ens enfrontarem a unes condicions pitjors de les que teníem, però ens haurem de posar a analitzar què no hem fet bé o simplement què no hem fet en aquest període, per fer-ho millor o simplement per fer-ho... fins aconseguir crear les condicions que facin possible la independència.

- Per una altra banda serà una derrota de país de conseqüències ara mateix imprevisibles. Tot i que els independentistes, des de l'endemà mateix ens tornem a posar a treballar en un nou procés, en el que aconseguim crear les condicions per fer possible la independència, el cert és que un no acord ara deixaria el país al peu dels cavalls unionistes.

Després de la tensió de tots aquests anys és possible que molta gent es desinfli, és possible que hi hagi una part de la majoria social que ara tenim que momentàniament busqui refugi electoral en altres opcions. Tot això pot passar. Però el que és segur que passarà si l'independentisme col·lapsa pel no-acord és que l'Estat Espanyol i l'unionisme en general entraran a degolla contra Catalunya, les seves institucions, el seu autogovern. S'obrirà un nou període de repressió i de negació, que ens portarà inevitablement a una època de fosca i d'empobriment generalitzat de la societat catalana. Els pocs instruments que fins ara havíem tingut d'autogovern i d'identitat seran liquidats i s'imposarà una nova clandestinitat constitucionalment tutelada.

L'èxit del procés com l'hem conegut ha estat que les classes mitjanes de la societat catalana han apostat majoritàriament per la independència. El nou escenari les criminalitzaria i provocaria el seu empobriment generalitzat, com a represàlia. Per això entenc la CUP i la seva estratègia. Per a algú que sempre ha defensat que siguin les classes populars qui dirigeixin el procés, primer cal aconseguir que desapareguin les classes mitjanes. L'escenari d'una derrota post 27S sens dubte és l'únic que pot permetre a la CUP que al país hi hagi més classes populars que no pas classes mitjanes, i llavors, a llarg termini, conscienciar aquestes classes populars (les de sempre i les noves) perquè s'ho vulguin carregar tot, per anar contra tot, UE, euro, etc. Això sí, des de la base.

I, insisteixo, podent passejar-se amb el cap ben alt de la seva coherència immaculada enmig d'un país devastat. Hi tenen dret, a fer-ho. I admiro la seva sang freda per, com a mínim a data d'avui, quan escric aquest post, provocar-ho.

7. Que hi hagi acord tampoc no és garantia de res, excepte de que passaran coses, i moltes d'aquestes coses dependran també del «preu» de l'acord.

Escrivia fa uns dies que un procés com el nostre no tindrà massa finestres d'oportunitat per trencar amb la legalitat espanyola i situar el país en el marc d'una nova legalitat que pugui ser reconeguda internacionalment i per tant, que sigui viable. De fet tothom diu que només tindrem una oportunitat i que l'hem de saber gestionar molt bé, fer-ho quan siguem prou forts i quan tinguem el màxim de garanties d'èxit.

Un acord que convertís la Generalitat i el Parlament en un akelarre d'insubmissió i desobediència seria un acord pel que hauríem pagat un preu massa alt i que ens acabaria portant, més d'hora que tard, a la derrota.

Un acord que violentés els sectors moderats que configuren la majoria social indy actual, també ens acabaria portant més d'hora que tard, a la derrota. Perquè els sectors moderats que han arribat a la indy són els majoritaris en la configuració d'aquesta majoria social. Menysprear-los, menystenir-los, violentar-los és convidar-los a abandonar el projecte, és excloure'ls dels procés. I això tindria un cost que no podríem pagar en generacions.

El terreny de joc de la possibilitat d'un acord és, per tant, molt més petit del que a priori pot semblar. El gran acte rupturista és la independència en si mateixa. No en coneixerem cap altre de més revolucionari, rupturista, transgressor, atrevit. No en coneixerem cap altre amb aquest potencial transformador del país transversalment, del que tothom en pugui sortir beneficiat. Per tant el terreny de l'acord se situa en un marc que posant els accents que calgui en les coses que calgui (p.ex. l'emergència social) no violenti, aparti o exclogui les classes mitjanes i els sectors moderats indys.

Però també entenc que a la CUP no se li pot demanar res incondicionalment. Cal parlar i cal explorar fins el darrer pam del terreny de joc per fer possible acords en tot allò que les dues parts prenguin consciència suma i no exclou, afegeix i no resta, trasllada garanties i elimina incerteses. Només així serà possible un acord. Només així podrà seguir endavant el procés.

Finalment, si el procés segueix endavant res encara no estarà fet. Haurem de treballar molt, encara. Haurem de sumar moltes complicitats, encara. Haurem de crear moltes estructures d'estat, encara. Haurem, també, de fer valer la nostra majoria impecablement democràtica, cívica i pacífica, i el nostre dret legítim a la independència, en el concert de la comunitat internacional, i haurem d'estar atents i receptius a tot el que de la mà de la comunitat internacional pugui garantir un procés d'independència negociat i amb plenes garanties democràtiques per a totes les parts.

Sí, estem davant una cruïlla històrica. Tot és molt complicat, més complicat del que ens mereixem, però hem fet coses grandioses, hem arribat més lluny que mai i ara hem de fer possible que fins i tot sense donar-se les condicions, siguem capaços de vèncer la fatalitat i seguir avançant cap a la independència. De fet, està a les nostres mans.

DONEC PERFICIAM

Bon dia, tristesa! (una història anònima que podria ser la de molts)

Has seguit rebent correus electrònics, però la majoria ni els obres. Saps que et van dient coses, però també els saps buits de contingut, diguin el que diguin. Prefereixes no obrir-los. Fa un parell de setmanes vas deixar d'anar a la reunió setmanal. No saps què dir. Tampoc la resta, penses. 

Posar la TV ha esdevingut un calvari, com la ràdio. Abans t'ho tragaves tot. Pel matí anaves passant d'en Basté a la Terribas. Al vespre, en Cuní, i els dies més intensos, el 3/24. Ara no pots. Van parlant i parlant, i tot et retrona al cap, i finalment veus que ni saps l'estona que portes pensant en altres coses, que has deixat d'escoltar-los, que has desconnectat del que diuen.

El grup de guasap que tenies amb la gent de la vila està inactiu. Millor, penses. Com a mínim no em truquen ni m'estan convocant per fer res. T'agafa un punt d'irritació, recordant totes les trucades i convocatòries dels últims anys. No has fallat mai. Que si una paradeta. Que si una encartellada. Que si un acte. Que si embustiar. Que si matinar per anar a repartir diaris a l'entrada dels ferrocarrils. Que si autocar cap aquí. Que si autocar cap allà. Que si concentració aquí. Que si assemblea allà. Tot era important. O t'ho semblava. O t'ho feien semblar.

Vas participar activament el 9N. Un dels dies més emocionants que pots recordar. El 27S també vas votar amb una il·lusió que a tu et semblava ho omplia tot, que s'encomanava. No vas poder estar en una mesa per temes familiars que no venen al cas. Però et vas passar per un parell de col·legis electorals del barri a saludar la teva gent i veure com anava tot. I tothom et deia que molta gent estava votant C's. Es va fer llarg, d'arribar a les 20:00. Però va valdre la pena. Al veure la projecció de resultats de l'enquesta de TV3 vas esclatar d'alegria. Fins i tot se't van humitejar els ulls.

Però la nit no va acabar amb la mateixa alegria. Junts pel Sí no depenia d'ell mateix per tirar endavant el procés independentista, i això sabies perfectament que implicava problemes, molts problemes. I tot i que el Sí guanyava amb autoritat i amb la CUP se sumava 72 diputats, no havíem arribat tampoc al 50% dels vots. Com a mínim, pensaves, aquell que em deia que si la participació pujava per sobre del 75% perdíem segur, no ho havia encertat, i el Sí havia guanyat.

Des de llavors que només vols saber una cosa, que només vols rebre una notícia: que hi ha pacte. I que el procés segueix endavant. No t'has refiat mai de la CUP, de fet no els entens, tot i que en David Fernández t'ha caigut molt bé gairebé des del primer dia. Però el cert és que tampoc no t'has acabat mai d'entusiasmar mai ni amb ERC ni amb CiU, bé, amb CDC, perquè al Duran sempre l'has tingut atravessat, no el suportes. Sempre has pensat que els partits no han estat a l'alçada de la gent, i miren massa per ells i els seus propis interessos.

I l'acord no arriba. I només xerrameca. I només que si això o això altre. No poden no arribar a un acord, penses, però cada cop hi creus menys. Has votat més vegades ERC que CiU, però respectes el President Mas i no entens aquest odi generalitzat que li tenen. I per això encara entens menys que la CUP el tracti igual que el govern espanyol i la brunete mediàtica, amb el mateix odi.

Et passa pel cap no votar el 20-D. Per a què, et preguntes. Que no em diguin res més fins que no hi hagi acord, has acabat interioritzant. I si no n'hi ha no vull saber res més, plego, has dit als de casa, que et miren en silenci.

Però no pots amb aquesta buidor que sents dins teu. Penses que tot plegat és massa injust, insuportable. I la xerrameca per tot arreu. Què diuen, què carai estan dient, et preguntes. Vas llegint algun article de tant en tant, d'aquests articulistes en els que confies, amb els que generalment t'identifiques, però tots tenen tants o més dubtes que tu.

Això no acabarà bé, però ja s'ho faran, et dius, com per reafirmar-te en que tu has fet tot el que has pogut i més, i que si ara et fallen per a tu s'ha acabat, que no et busquin, perquè no voldràs saber-ne res més. Però encara hi ha una incertesa que et pesa i angoixa molt més que tot això. Tot i que la teva experiència de militància cívico-política és relativament curta (4 anys), saps perfectament que el no-acord implicarà la fi del procés independentista com l'hem conegut fins ara. Pots veure perfectament la tempesta tan negra i violenta que seguirà un no-acord. Què serà de nosaltres, et preguntes, mentre veus al Rajoy, el Pedro Sanchez i el Rivera reclamant que caiguin sobre nosaltres totes les calamitats possibles, totes les plagues possibles.

I tens por. I llavors, quan no et veu ningú, plores. La ràbia i la por que sents. Una infinita tristesa. I encara et fa vergonya que els sanglots d'aquesta tristesa s'aixequin per damunt de la xerrameca dels uns i dels brams d'odi i fúria contra Catalunya dels altres.

Sobre las mejores intenciones. Minutos musicales y cinematográficos...

"(Ezequiel 25:17) El camino del hombre recto está por todos lados rodeado por la injusticia de los egoístas y la tiranía de los hombres malos. Bendito sea aquel pastor que en nombre de la caridad y de la buena voluntad, saque a los débiles del valle de la oscuridad, porque él es el auténtico guardián de su hermano y el descubridor de los niños perdidos. Y os aseguro que vendré a castigar con gran venganza y furiosa cólera a aquellos que pretendan envenenar y destruir a mis hermanos. Y tú sabrás que mi nombre es Yavéh, cuando caiga mi venganza sobre ti."

Pues eso, que como no hay mucho de lo que hablar hasta que no hablen quienes tienen que hacerlo, aquí estamos pasando el tiempo.

Entre la racial Remedios Amaya y su quejío «ay quien maneja mi barca, que a la deriva me lleva»,

L'esperança dels Manel, amb el seu «I de vegades ens en sortim»

I, al fons, també sense poder-me-la treure de la ment, la millor escena de la història del cinema, Pulp Fiction, amb un incommensurable Samuel L. Jackson i el seu camí de l'home recte, envoltat per tot arreu de la injustícia dels egoïstes i la tirania dels homes dolents.

Potser el genial Tarantino, quan va fer del passatge bíblic original («Y haré en ellos grandes venganzas con reprensiones de ira; y sabrán que yo soy Yavéh, cuando haga mi venganza en ellos») aquesta hipèrbole que retrata tantes coses en tan poques paraules... estava pensant en nosaltres i profetitzant el que ara ens està passant?

«El hombre recto y su camino» Tengui!
«la injusticia de los egoistas» Tengui!
«la tiranía de los hombres malos» Tengui!
«el que saque a los débiles del valle de la oscuridad» Tengui!
«los que pretenden envenenar y destruir a mis hermanos» Tengui!

L'escena comença en el mateix escenari, amb una altra seqüència. Samuel L. Jackson i Travolta, els matons del capo Marcellus Wallace's han pillat al seu apartament als que volien "joderlo". S'inicia un diàleg surrealista, on es parla d'hamburgueses i coses intranscendents, quan tots saben que allà s'hi estan jugant la vida. Els hi lliuren la maleta amb "la maldita cosa". Darrere l'office, Vincent Vega (Travolta), sense deixar la cigarreta, obre el maletí, i no diu res. Vincent aspira fort la cigarreta. Jules li diu «Estamos contentos?». Vincent segueix sense dir res, però es mira el contingut de la maleta que acaba d'obrir. «Vincent, estamos contentos?» torna a preguntar Jules. I finalment Vincent respon «sí, estamos contentos».

Doncs això. Que aquests dies tots ens preguntem «estamos contentos?» Però ningú té la resposta. Només esperem, i que sigui el més ràpid possible que algú ens digui «Sí, estamos contentos». Perquè no volem ni imaginar-nos el que pot passar si la resposta és un «no».

I encara més, tots aquests dies, sentint alguns dels arguments que es fan anar et venen ganes de reproduir els moments previs al discurs bíblic de Jules, quan aquest està "interrogant" a un dels espavilats, que, fent servir terminologia d'una editorial d'en Partal de fa uns dies, de tant que li tremolen les cames només pot balbucejar uns "qué?". Fart, Jules l'apunta amb la pistola i "el repta": «Di qué una vez más, maldito cabrón, dí qué una vez más, te reto, te reto dos veces, dí qué una vez más». Substituïu el «qué» per qualsevol dels mantres que alguns, a banda i banda, repeteixen sense parar i ja teniu la nostra pel·lícula muntada.

Amb la millor escena de la història del cinema mundial, que ara sembla escrita per a nosaltres, i bona música. Pasando el tiempo. Ja us ho deia...

Una historia murciana, también mi historia. Sin muros, pero con mis sentimientos

Y de repente, la huerta. La calle ancha que sigue a la fábrica de Periquito, una de esas fábricas donde se envasaba el melocotón. Como en la que mi padre iba trabajando cuando había faena para sacarse unas perras que le ayudaron a sacarse el bachillerato y Magisterio «por libre»

Uno de los últimos años que pudimos bajar juntos, con mi padre, antes de que cayera enfermo, llovió -insólitamente- mucho, y el Segura, tan domesticado y explotado en todo su curso, empezó a inundar lentamente todas las huertas del valle, en un espectáculo que tenía, por encima de lo amenazante, algo de grandioso. Yo no dejaba de mirar el puente colgante de madera que unía La Algaida con Los Torraos, dos pedanías de Archena, Murcia. Ese puente en el que no había año que no faltase un tablón de los que lo formaban y desde donde yo me quedaba hipnotizado mirando fluir el río. Ahora una carretera por la que pueden circular tranquilamente los coches une las dos orillas del río. Como reflejo de muchas cosas, antes de éste puente, y del de madera, solamente dos alambres permitían cruzar de una parte a otra.

Mis recuerdos de La Algaida siempre están asociados a muchas horas de coche. De pequeño, yo eso casi no lo recuerdo, en el camino desde Lora del Río, entre Sevilla y Córdoba, donde vivíamos mis padres y yo, hacia la Terra Alta, de donde es mi madre, la primera etapa acababa en La Algaida. Después, ya viviendo en Catalunya, bajábamos por Semana Santa o en el mes de julio.

En esas visitas siempre me impresionaba «el abuelo» y todo lo que le envolvía. Una vida dura, pero también la vida de un tipo entrañable, a medio camino entre un pincho y un incansable trabajador forjando un futuro ante un destino que no paraba de darle la espalda. De joven estuvo en Catalunya, cuando la Exposición Universal, haciendo el taxi. Se sacó lo suyo, y volvió al pueblo, se compró un camión y empezó su aventura de lo que hoy diríamos un «emprendedor». Hasta la guerra. Republicano, izquierdista... y listo. Sabía que su camión sería movilizado o confiscado, de manera que se «alistaron» los dos, mi abuelo y su camión. Pero en algún momento de la guerra los separaron. La historia de la guerra de mi abuelo paterno acaba, por lo que me han explicado, muy al final de la contienda en Linares, en Jaén, ante lo que iba a ser un pelotón de fusilamiento, y que un oficial franquista «desarticuló», al grito de «pero qué coño vais a hacer con esta gente? Esto ya se ha acabado. Que se marchen a su casa» Y mi abuelo se volvió al pueblo a pié. Un día un vecino le dice que ha visto su camión en las afueras de Madrid, tirado y medio destartalado en una carretera. Con la ayuda de su suegro pudo reunir algo de dinero para irse allá y en lo que sería más propio de un guión de película, consiguir encontrar, recuperar y reparar su camión... y volver al pueblo.

El abuelo tenía un andar curvado. Cuando sabía teníamos que llegar nos esperaba en la puerta de la casa, esbozaba una sonrisa escandalosa y exclamaba un “señooooreeeh” de bienvenida. Después ya nos dejaba en manos de mi abuela Antonia. Discreta, pulcra, atenta. Casi no recuerdo su voz, en contraste con el vozarrón de tabaco y vida de mi abuelo. Pero mi abuela era la que mayormente aguantaba y ordenaba aquella casa y a sus hijos. De los cuatro, tres estudiaron y fueron maestros. Mis abuelos murieron con muy pocos años de diferencia. Primero el abuelo y, de pena, decían, después mi abuela.

Algo tengo de ese espíritu de vida dura y desafiante, de mi abuelo (como también tengo un sentido intenso de la disciplina, marcial, heredado del iaio Domingo). De ese no parar quieto, de cruzar tanto la calle que sin proponérselo un día quedó immortalizado en ese "cruzando" en una foto local que se imprimió en ceniceros. De ir a coger melocotones y comerlos sin pelar, solamente frotándolos en la manga de la camisa, y de sus carcajadas. También de algunas cosas que en su momento me colapsaron, como el día que para matar un conejo lo cogió de las patas traseras, me dijo “mira” y le golpeó con furia la cabeza contra una de las pilastras del patio. Yo había visto a mi abuela materna, en Corbera, matar conejos. Era un ceremonial que se desarrollaba en l'esgorfa, y tenía algo de respetuoso, aunque acabara con el conejo degollado y su sangre precipitándose en un barreño. Pero aquella hostia con la que mi abuelo quebró el conejo me dejó sin habla.

Aunque lo intente, no puedo recordar a mi abuelo en ninguna situación que no estuviera de buen humor, riendo, haciendo broma, jugando con sus nietos. Pero son recuerdos fugaces que no me permiten reconstruir una memoria ni un relato. Eso sí, y aunque sé que es políticamente incorrecto, en una temporada que mis abuelos estuvieron con nosotros en Cornellà no sé como se lo hizo pero me despertó interés por los toros. Tele en blanco y negro, yo sentado en el suelo, a los pies de la mecedora donde él se sentaba, mientras me iba explicando todo lo que pasaba en el ruedo, todo el “arte” del toreo. Todavía ahora me debato entre el respeto por lo que es el mundo del toro (no sé si porque lo ligo al recuerdo de mi abuelo) y la tensión moral de no infringir dolor a un animal.

En cuanto llegábamos a La Algaida mi padre ser convertía en “Paquito”. Y cuando yo iba de la mano de mi abuela o de mi abuelo y se encontraban con alguien yo siempre era presentado como “el hijo de mi Paquito”. Y sí, yo era el hijo de Paquito. Y yo era primogénito de todos los nietos que después vendrían, mis hermanos y primos, un total de 14.

Por el puente del Pilar nos reunimos todos, con la “excusa” de celebrar los 50 años de casados de uno de los hermanos de mi padre, y de su mujer. De los cuatro hermanos que eran, mi padre -el mayor- y la pequeña, nos dejaron demasiado tempranamente.

Los Abad nos sabemos muy sentimentales y de lágrima fácil. El amor por los tuyos, la felicidad por compartir y, a su vez, el dolor intenso de las ausencias. Hacía tres años que no bajaba a Murcia, desde que murió mi tía Loli, a la que quería infinitamente. Y sí, hemos llorado mucho. Pero ha sido más fuerte el amor, la estima, y la alegría de compartir que cualquier otra cosa.

Nosotros -mis hermanos y yo- siempre hemos sido un poco “los primos exóticos”, los de Barcelona, los catalanes, los que siempre estamos de alguna manera presentes pero que solamente aparecemos de tanto en tanto o cuando pasa alguna cosa, sea para lo bueno o para lo triste. Pero estamos muy unidos. Un abrazo, unos besos y se reconstruye toda esa trama invisible de afectos que conforman una familia.

En medio del jolgorio de la celebración me quedaba mirando el valle de Ricote, y ese contraste tan duro entre el verde de la huerta de naranjos, limoneros y melocotoneros y la aridez de todo lo que la rodea, de “los cabezos” y de las sierras que encierran ese valle tan singular y bello, al que las palmeras distribuidas aquí y allá le acaban dando también un aire exótico.

La situación política de Catalunya acabó fluyendo con naturalidad en las charlas con muchos de mis primos, primas y sus maridos o esposas. Y lo hizo con un respeto tan enorme que me emocionó. Preguntas sobre porqué estamos haciendo lo que estamos haciendo, intentando entenderlo. Me ponía en su piel. Fuera de Catalunya sólo hay desinformación e intoxicación sobre lo que está pasando en Catalunya. Nadie informa.

Mis primos y primas ponían ojos como platos cuando les explicaba algunas cosas, solamente algunas, de lo que es nuestro relato, el relato de la parte catalana, que desconocen por completo. Lo encajaban con pena. Pero con respeto y con opiniones variadas, desde un mayoritario “ojalá se pueda arreglar de alguna manera” hasta también el “teneis derecho a decidir”.

Tal vez mis primos y primas no sean representativos del conjunto de la opinión pública a lo largo de toda España, no lo sé. Pero yo estos tres días no he visto ningún muro entre nuestros sentimientos. Y me he sentido más orgulloso que nunca de todo lo que me inculcó mi padre, de sus orígenes (que también son los míos) y de mi familia. No hay nada que el amor y el respeto no puedan vencer. Lo que pase con “el proceso”, como ellos ya le llaman, no modificará ni un ápice el amor y el afecto que nos profesamos, porque entre nosotros ni ha habido, ni hay ni habrá ningú muro, y porque no hay ningún documento de identidad, diga lo que diga, que sea superior a nuestros sentimientos.

El recuerdo de mis abuelos paternos, la emoción de la casa y la calle donde nació y creció mi padre, el cariño y amor con mis tíos y mis primos, el sentir como propio un paisaje y una historia... no depende ni de lo que diga mi DNI ni de la evolución política de Catalunya.

Mi DNI dice que soy hijo de Francisco, que era Paquito, y de María Teresa, y dice que nací en Reus, pero no dice que en esa época mis padres vivían en Lora del Río, Sevilla, y que ahí crecí hasta casi los cuatro años. No dice nada de mi abuelo Francisco, de La Algaida, Murcia, republicano, ni de mi abuela Antonia, ni de mi abuelo Domingo, de Corbera d'Ebre, Terra Alta, capitán de zapadores del ejército de la República, ni de sus años de prisión, ni de la iaia Teresina, de La Pobla de Cèrvoles, Les Garrigues. Mi DNI no dice nada de mis hermanos, ni de mis primos, ni de mis tíos, ni de mis amigos.

Mi DNI no dice nada de mi, solamente me identifica con un número. Algunos lo quieren convertir en una cadena. Son los mismos que quieren convertir también nuestro mapa de afectos y orígenes en una especie de prisión política que nos incapacita para tomar nuestras propias decisiones. Son los mismos que piensan que defender unas ideas democráticamente implica alzar muros entre los afectos y los sentimientos. Son estos personajes miserables que proclaman como amenaza lo que sin cesar intentan generar.

Los afectos, los sentimientos, solamente entienden, si son sinceros, de amor y de respeto. Nunca de miedo o de imposiciones. Por eso me quiero con locura a mis tíos y primos y los orígenes de mi padre, que también son los míos, y desprecio infinitamente a quien me habla de muros por tener mis propias ideas.