21 de des. 2015

Resultats del 20D: del "Nos duele España" al "nos duele el partido". I natres al mig

Crec que hem salvat els mobles aquest 20D. Miraculosament, jugant amb foc, encara sense saber fins a quin punt ni amb quina certesa, però tot sembla indicar que hem salvat els mobles. Veurem.

Sento Albert Rivera. Le duele España, como a los auténticos falangistas, los de verdad. Les dolía España. A Ciudadanos les duele España. Es lo único que les duele. Son un partido para España y por España. Para nada más. Ni gente, ni personas, ni derechos, ni políticas, ni todas estas mierdas. Nada más. Bueno, y la casta, cierto, y proteger sus intereses. Pero sobretodo lo que sea imponer España. Imponer contra las culturas "periféricas", imponer contra el dispendio de todo lo que no sea ser gestionados por ese gobierno central, que es el único legitimado para tomar decisiones. Que los paises centralizados artificicalmente sean los más ineficientes no tiene ninguna importancia. Lo único importante es España.

No está mal sacar 40 diputados en esta España podrida para un partido que ha gozado de todas las prevendas del establishment para promocionarse, de la máxima y escandalosa presencia mediática, abrumadora, con el único objetivo de poder recoger el voto de la vergüenza del PP para que siguieran gobernando los de siempre sin que cambiara nada substantivo, es decir, para que la casta no viera en ningún caso amenazado su poder ni su manera de ejercerlo y de perpetuarse en el mismo.

Pero no, los falangitos han fracasado estrepitosamente: no son decisivos. A pesar de todo, no son decisivos, no sirven para nada, son una mierda pinchada en un palo. Y eso para alguien de la vanidad de Albert Rivera y para las necesidades apremiantes del establishment de que su monumental inversión obtuviera beneficios inmediatos es un palo de la hostia, de los gordos. A tomar por culo, Rivera, Ciudadanos, fascistoides de nuevo cuño, falangitos y establishment en general.

Després han sortit, en aquesta nit que hem vorejat fos una nit de merda, els amics Rufián i Junqueras, molt orgullosos d'haver aconseguit el seu gran objectiu, quedar pel davant del món de CDC, ni que sigui per aquest ridícul 0,8% de vots i un diputat per poc més d'un centenar de vots a Lleida. Objectiu assolit. El partit, endavant.


Els estrategues d'ERC, enduts per les seves fantasies habituals, es pensaven que lluny del món de CDC recollirien el vot CUP i el vot de les "esquerres" autodeterministes. Doncs no. Ni ha recollit cap vot d'aquests, ni ha eixamplat la seva base electoral, ni ha permès sumar, i ni tan sols ha obtingut el seu millor resultat a unes eleccions al Parlament espanyol, que continuen en mans de Carod Rovira i els seus 650 mil vots del 2004.

Un dels grans problemes que té el procés és que fa molt temps que els grans "estrategues" d'ERC tot ho mesuren en funció de la disputa que ells mateixos s'han inventant, en l'hegemonia del sobiranisme a Catalunya. Que en el camí des del 27S Junts pel Sí ens hàgim deixat mig milió de vots és un fet totalment menor davant l'èxit de quedar pel davant del món convergent. Que només sumant vots de Democràcia i Llibertat i ERC, és a dir, sense afegir ni una gota dels efectes multiplicadors que té la unitat, s'hauria arrasat a nivell de país i a totes les circumscripcions, és un fet també anecdòtic. Que el Sí a la independència hauria sortit als ulls del món altre cop guanyador, falcat en aquest cas per un resultat també extraordinari dels comuneros, amb el referèndum per la independència per bandera, també és una anècdota. I que s'hauria optimitzat el resultat en vots i escons a tot Catalunya, també una altra anècdota, davant la grandesa dels objectius de partit, assolits, ni que sigui en aquest miserable 0,8%, que les sabe a gloria, a los de ERC.

Que Santa Llúcia us conservi la vista, companys.

Un dels pocs grans guanyadors de la nit han estat justament els podemites, la gent de Podemos i els seus 69 diputats. És molt meritori. Per tuiter ja ho vaig dir, però ara ho reitero, valoro molt tot el que des de Podemos s'ha dit i defensat perquè a Catalunya hi hagi un referèndum pel nostre futur polític. Cap formació política espanyola fins ara havia tingut el coratge de defensar el que aquesta gent ha defensat. I això és així i punt. Ara tindran l'ocasió de demostrar si tot el discurs que han fet, que ja els hi reconec i valoro, és creïble o era impostura, si entra a les negociacions, o decau. I, sobretot, si no són capaços de defensar-lo, si això implica, per a Catalunya, l'enèssima presa de pèl i ens "obliga" a romandre sense fer res, o bé el manteniment del tancament i negativa de l'estat espanyol als seus ulls ens habilita la via unilateral.

Veurem. Vull donar-los el benefici del dubte. Se l'han guanyat.

Ara bé, aquests senyors tan esplèndits i tan superprogres avui poden veure la cagada que van fer, per personalisme i supèrbia, no pactant amb Izquierda Unida. El que l'establishment ha fet amb Alberto Garzón i la gent d'IU em sembla indigne, democràticament insuportable. Això ha fet que senti per ells una simpatia fins ara inexistent. Aquest quasi un milió de vots d'IU hagués convertit l'opció conjunta en la segona més votada, a poca distància del PP i optimitzant escons.

Aquí nadie está libre de culpa personalista, y las vanidades podemitas casi han acabado con un tío honesto como es Alberto Garzón, y con IU, pero a un coste también tan enorme que es vergonzoso mirarlo ya ahora con perspectiva histórica.

Un dels grans moments de la nit ha estat el zero patatero del Duran. I collons, grandiós el moment de la seva compareixença. Estava eufòric. Era la imatge d'un home alliberat. La seva indissimulada satisfacció era la de l'home que ha fet, fins al ridícul més atroç i la més vergonyosa immoralitat, tot el que li han demanat des de les clavegueres de l'estat espanyol. En un contrast horrorós -la seva indissimulada satisfacció- amb la cara de pringat que fotia, darrere seu, l'Espadaler. Aquella cara de veure que el cabron que tens al davant saps que ara et deixarà tirat com una colilla, i que t'ho has guanyat a pols, estar tirat. Aquest se'n va a viure dels seus business als paradissos fiscals, i jo em quedo amb un partit extraparlamentari, amb 16 milions d'euros de deutes i amb "l'honor" d'haver rebentat unes sigles històriques i el llegat moralment insuperable dels fundadors i màrtirs com Carrasco i Formiguera. Doncs sí, xaval, ara hauràs de carregar tota la teva vida amb aquesta misèria.

I perquè Duran ens ha dit que demà tenen reunió dels òrgans de govern del partit, bé, de lo que sigui, perquè la cara de tio satisfet que fotia era la d'algú que li està esperant un jet privat al Prat per fotre rumb a qualsevol paradís fiscal i a viure, que són dos dies i jo ja he fet tot el que podia per rebentar el sobiranisme. I tu, Espadaler, no tens on caure mort.

Democràcia i Llibertat, és a dir, el món convergent i dels independentistes democratacristians ha salvat els mobles. Per molt poc no ha obtingut el novè diputat. Crec que els resultats d'avui, en un context extraordinàriament complicat per al món convergent, els deixen en una situació alliberada de la pressió de la derrota per a la seva refundació. Esperem aquest procés de refundació el sàpiguen gestionar amb intel·ligència, ambició i amb l'obertura de mires amb que han gestionat la transició de l'autonomisme a l'independentisme, que mereix tot el meu reconeixement.

Un cop deixada constància que com a mínim aquest 20D, i malgrat les nostres estupideses, no hem pres mal, la següent cosa a constatar és l'interessant panorama que s'obre a Espanya.

Interessant, no cal ni dir-ho, per la dificultat que tindran per formar govern i tenir una majoria parlamentària sòlida. Ja hem vist que PP i C's (aka falangitos) no sumen. Però tampoc ho fan PSOE i Podemos. A veure què s'inventen. D'entrada, els tocarà patir una mica i s'hauran de menjar moltes de les brometes que havien fet en relació a la situació a Catalunya. Ara pringareu, xatos, perquè de fet només hi ha dues opcions possibles: o un pacte PP-PSOE o un pacte PSOE-Podemos amb suport "dels catalans", és a dir, d'ERC i DiLl, i tothom sap que un pacte d'aquesta naturalesa passa per un referèndum a Catalunya.

Us dic la veritat, si es negociés un acord d'aquest tipus, és a dir, compromís de l'estat a un referèndum vinculant, crec que seria un gran acord. Tots sabem que les decisions unilaterals són les que un preu més alt ens fan pagar, i que només si no hi ha més remei són la via. Si hi hagués l'oportunitat d'un acord bilateral, referèndum vinculant, seria una cosa històrica, que estalviaria molt patiment a tothom, i això sempre és un objectiu que qualsevol governant ha de tenir present.

Si no hi ha alternativa, farem el que calgui, per més unilateral que sigui, però si és possible negociar un referèndum bilateral cal aprofitar-ho.


En qualsevol cas, i això és l'important, nosaltres seguim endavant. Hem salvat els mobles per poc, però ho hem fet. El procés és viu. I si aconseguim fer govern i superar aquesta fase horrorosa que ha seguit el 27S, ens en sortirem. La nostra estupidesa per poc ens fa ficar-nos nosaltres mateixos la soga al coll, però ens n'hem sortit, miraculosament ho hem fet i estem vius.

DONEC PERFICIAM

19 de des. 2015

20D i prenent consciència de 30 anys de militància indepe perquè fa 30 anys de l'assassinat de Mikel Zabalza



Avui us vull explicar una història personal, que és la que m'ha fet pensar en aquests ja més de 30 anys de militància independentista. 


Aquests dies s'està recordant que fa 30 anys del cas de Mikel Zabalza, abertzale basc que fou detingut per la Guàrdia Civil i que força dies més tard, sense saber-se res d'ell, aparegué mort a la vora d'un riu, com si s'hagués ofegat fugint de la Guàrdia Civil. Però a banda d'estar emmanillat i amb signes de violència pel seu cos, hi havia el "petit detall" que l'aigua dels seus pulmons no era la del riu. Zabalza havia mort en mans de la Guàrdia Civil, presumiblement mentre li practicaven una de les seves tortures favorites: la banyera, consistent en submergir el detingut fins provocar-li l'ofec.

I no va passar ni ha passat res. L'estat espanyol és un estat podrit. I aquest va ser un episodi cruel de la impunitat d'un Estat, l'espanyol, que per combatre la insurgència basca va traspassar totes les línies d'un estat democràtic. Totes.

Fa poc recriminava en un post a l'Anna Gabriel, quan invocava, contra els que "només" fa cinc anys que es manifesten per la independència, els 40 anys que segons ella "ells" s'estaven manifestant. Fa 40 anys jo no hi era. Però fa 30 sí. Militava a La Crida a la Solidaritat. I estudiava Dret, feia segon de Dret a la Universitat de Barcelona. I si ho recordo perfectament és perquè l'episodi aquell de Mikel Zabalza va ser el meu primer enfrontament "seriós" amb la ultradreta espanyolista.

Quan va aparèixer el cadàver de Mikel Zabalza, l'evidència del que havia passat commocionà la societat basca. A Catalunya, l'independentisme català, llavors pràcticament testimonial, també va voler manifestar la seva solidaritat i rebuig a un estat capaç de tot allò. La Crida va convocar una marxa de cotxes que sortia de l'estació de Sants. La nit abans, amb un dels amics de l'institut que havíem acabat fent Dret, i amb el que compartíem militància a La Crida (aquest amic ara està a CDC -ho dic per les que van repartint carnets i legitimitats de lluita-), a ca seu, vam preparar una pancarteta amb aquell paper marró d'embalar, amb una fotocòpia de la foto del cadàver de Mikel Zabalza i amb un rotulador gruixut vam escriure: "Mikel Zabalza, assassinat per la Guàrdia Civil" i amb la convocatòria de la manifestació de La Crida.

L'endemà, que era el dia de la mani, molt a primera hora la vam penjar al vestíbul de la Facultat. El meu amic anava per la tarda, de manera que va marxar a treballar, i jo vaig anar cap a la primera classe, a les 09:00. Quan va acabar vaig anar cap a on havíem penjat la pancarta. I em vaig trobar un grup de 8-10 ultres que volien arrencar-la.

Inconscient de mi els vaig començar a cridar i vaig anar cap allà. Em van envoltar, em van sacsejar, no vaig poder fer res, em van immobilitzar, i quan ja estaven a punt de fer-me alguna cosa molt lletja... des de les escales de la secretaria, algú els va començar a cridar.

Era -jo no el coneixia de res- en Ricard Gomà, llavors un dels caps estudiantils a la Facultat. Amb molta autoritat -els ultres es van quedar immòbils- els va comminar a que em deixessin estar. Jo no el veia -em tenien agafat del coll cap per avall- però sentia que els cridava "deixeu-lo estar ara mateix, us he vist a tots, si li passa alguna cosa no pararé fins que us expulsin a tots de la Facultat". No he oblidat mai aquestes paraules que sentia sense poder veure qui les deia. Em van deixar anar. Em vaig incorporar. Els ultres es van començar a dispersar mentre cridaven "no ha sido asesinado, ha sido ajusticiado". En Gomà va arribar fins on jo era, em va preguntar si estava bé, li vaig dir que sí, em va dir qui era, que era representant del col·lectiu estudiants progressistes (CEP) a la Junta de Facultat, i que si em passava alguna cosa o aquells ultres m'amenaçaven o m'intentaven fer alguna cosa, que li digués.

No el vaig tornar a veure més. Era més gran que jo, i jo llavors només anava a la Facultat a classe i cap a casa, i dedicava la meva militància a La Crida, no a la Universitat. Un any després sí que vaig entrar a la FNEC i em vaig implicar a la Universitat, però ja no vaig coincidir més amb en Gomà, aquell dia convertit en el meu àngel de la guarda, molt més real que aquest Marcelo del ministre del Interior. En Ricard Gomà, anys després, fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona per ICV-EUA. Mai més me l'he trobat de cara i no li he pogut agrair personalment que aquell dia em salvés d'una de bona, em rescatés com ho va fer de les urpes dels ultres de la Facultat, gent que amb el temps vaig prendre consciència del tipus de personal que eren, i als que vam haver d'aprendre a mantenir a ratlla. Com em va dir el líder dels ultres quan vaig acabar a la Facultat, "Abad, no tienes idea de las veces que nos hemos reunido para hablar de como darte una paliza, pero tienes huevos...". Ara és regidor del PP...

Aquella mateixa tarda vaig agafar el 124 de mon pare i a les 19:00 estàvem a l'estació de Sants, per a la mani "automobilística". També hi vam portar la meva estelada. Llavors si volies una estelada te l'havies de fer. Jo, aquell estiu del 85, havia portat una senyera de roba, un retall blau i un de blanc a la meva tia-àvia Magdalena, a La Pobla de Cérvoles, a Les Garrigues, perquè me la cosís. Tenia les mides de com fer-la, el triangle i l'estel. La meva tia-àvia la començà a cosir. Quan va prendre forma em digué "aquesta és la bandera d'Estat Català". I m'explicà que el primer cop que l'havia vista (i ja no l'havia tornat a veure des de llavors) va ser quan una de les mestres de l'escola la portà, durant la República "era molt catalanista", em deia.

Un dia després hi hagué una altra manifestació, que havia d'acabar davant la Delegación del Gobierno, però que va acabar com el rosari de l'aurora, perquè la policia espanyola no ens hi deixà arribar, i hi va haver unes càrregues policials brutals.

No, no fa 40 anys. Només en fa 30. Alguns hi érem. Per la independència. Per la democràcia. Donant la cara, fins i tot a risc de que ens la trenquessin en una època de total impunitat de la ultradreta al nostre país que no va acabar fins el desplegament dels Mossos. L'independentisme i els independentistes venim de molt lluny, i hem donat la cara sempre, i ho seguirem fent, des d'allà on considerem més útil fer-ho per assolir la independència. Amb els nostres encerts i amb els nostres errors, que segurament han estat més, per això no som encara independents. Però mai des de la barrera, la suficiència displicent amb els altres ni la superioritat moral. Mai per queixar-me de poder votar, manifestar-me, encartellar, el que sigui, per la independència, al contrari, donant gràcies de tenir prou forces per poder-ho fer tants cops com calgui i ajudar a fer-ho cada cop millor per poder fer-la realitat.

Tots els qui hem compartit i compartim militància independentista som, d'una manera o altra, conscients d'aquesta complexa història que ens entrellaça, des d'un remot origen, i de manera molt diversa, en la lluita per la independència i per fer-la possible. Mai per obstaculitzar-la. Mai per abandonar-la. Mai per deixar de ser-hi. Mai per deixar d'anar-hi, d'anar-hi i d'anar-hi.

18 de des. 2015

3 grans raons x votar "Demcràcia i Llibertat" i 1 de definitiva

Tinc moltes raons per votar Democràcia i Llibertat, però avui només voldria compartir amb vosaltres les que per a mi són més rellevants:

Votaré Democràcia i Llibertat pel President Mas. Crec que el President Mas és un dels més grans actius que té el procés, que és una persona d'una vàlua excepcional, amb un lideratge i una capacitat a anys llum de qualsevol dels altres lideratges possibles en aquest país. Confesso que m'he tornat més "massista" amb el temps, en veure l'evolució que ha tingut, en paral·lel a la del gruix del seu partit i afavorint la transició de l'autonomisme a l'independentisme, una evolució tranquil·la, serena, però sòlida i amb una capacitat providencial de generar en el gruix dels votants que no eren indy, confiança en el procés.

No m'ha decebut mai des de que l'he votat, jo que fins llavors mai havia votat CiU. No em va decebre el 2010, quan es va posar a gestionar un país que el tripartit havia deixat en fallida. No em va decebre el 2012, quan va escoltar el clam de la gent després de l'Onze de setembre. No em va decebre el 9N, quan va saber gestionar un procés massiu de desobediència, que és de les coses més grans que hem fet. No em va decebre quan no va dubtar en desempallegar-se d'en Duran, i acabar amb aquesta permanent tortura i desgast al que sotmetia al procés. I no em va decebre el 27S, quan va ser capaç de convèncer els diferents agents per configurar una candidatura excepcional, la de Junts pel Sí, que convertís en un plebiscit les eleccions i que permetés sumar totes les forces i talents que té el país, tot al servei de la independència.

No m'ha decebut, com a resum de tot, i potser només per això n'hauríem de tenir prou, en posar-se al capdavant de totes les responsabilitats en el procés, per les quals l'estat el té imputat i per les que s'ha convertit en l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, de l'establishment i de tot l'unionisme.

Sí que en canvi m'ha decebut i entristit molt veure la manera tan injusta com se l'ha tractat i criminalitzat, a dreta i esquerra. És un dels episodis més miserables en la història d'aquest país. Mas no només és víctima del foc enemic, que el té com el gran objectiu a batre, el problema és que sovint també és víctima del foc "amic". I enmig d'aquest escenari dantesc, ple de dificultats, el President Mas manté sempre la serenitat i el coratge excepcionals que exhibeix en tot el que fa i diu.

Només per això, per agrair al President Mas tot el que ha fet, està fent i pot fer pel procés, ja en tindria prou per votar Democràcia i Llibertat.

Però tinc més raons per votar Democràcia i Llibertat, com és el seu cap de llista, en Quico Homs. Conec en Quico des de l'època de la Universitat, quan vam coincidir a la FNEC, aquella gran escola de patriotes que fou aquella FNEC dels 80's i començaments dels 90. Des de llavors hem mantingut una amistat i una confiança que m'honora. Hem coincidit en altres projectes patriòtics, com fou Freedom for Catalonia. Però sobretot, des d'un punt de vista objectiu, Quico Homs em mereix tota la confiança per votar-lo perquè sé que és una de les peces clau en l'estratègia que ha portat tot el món convergent, el majoritari del catalanisme, cap a l'independentisme.

Ens cal, i molt, algú amb les conviccions patriòtiques d'en Quico (que poden ser compartides per molts), però ens cal encara més algú amb la seva capacitat, intel·ligència i experiència, i això ja no abunda tant. En un procés tan complicat com la independència, l'experiència d'en Quico, el seu coneixement, la seva capacitat d'anàlisi resultaran providencials. Ara té l'oportunitat de treballar-hi des de Madrid, en uns mesos que seran clau, per als que necessitem que hi siguin els millors, i en Quico és un dels millors, sens dubte.

La tercera gran raó per votar Democràcia i Llibertat és que han sabut configurar una candidatura pel damunt de les sigles dels partits, capaç de posar en valor sobretot persones, de sumar perfils complementaris, i d'obrir-se a aquests nous espais en els que l'independentisme s'està jugant les seves opcions.

La candidatura de Democràcia i Llibertat aplega gent d'una vàlua extraordinària. En vull citar només alguns, perquè els considero especialment significatius: la Míriam Nogueras, en Miquel Àngel Escobar, en Miquel Puig i en Jordi Souto.

La Míriam Nogueras és aire fresc, una activista independentista desacomplexada, jove, moderna, mare, empresària, tuitaire. Jo la conec justament de twitter, d'aquesta cibernètica relació de confiança que estableixes amb gent que no coneixes personalment, però que t'agraden el que diuen i el que fan, perquè no només diuen, sinó que fan, que és el que posa en valor les coses. Per al bla bla bla ja n'hi ha molts. Per fer i ser-hi ja no tants. I la Míriam és de les que hi és. M'agrada molt hi sigui perquè és aire nou a l'espai tradicionalment convergent, i això convenia, provinent d'activisme com p.ex. les campanyes "No vull pagar".

En Miquel Àngel Escobar és una altra incorporació extraordinària a la llista. Persona provinent del socialisme català, i de Súmate, un perfil del Baix Llobregat compromès també amb les lluites sindicals, via la UGT, el seu sindicat. En aquest video explica perfectament perquè ha fet aquest pas a incorporar-se a la llista de Democràcia i Llibertat, quina és la seva evolució, perquè ha pres aquestes decisions. Val molt la pena que li dediqueu uns minuts, perquè podreu veure fins a quin punt el que ens explica és també una explicació del que està vivint el país, i perquè algú, després de militar 25 anys al PSC i creure en el federalisme, ara aposta per la independència i ho fa formant par de la proposta de Democràcia i Llibertat.

Un altre perfil que volia posar en valor és el d'en Miquel Puig: economista, ha estat més un gestor -amb altes responsabilitats, com a la CCMA- que no pas un polític, per això m'agrada molt que hagi fet aquest pas, exercir de polític i posar la seva solidesa i fiabilitat al servei del procés. Aquesta solidesa que necessitem traslladar al gruix de la societat. La solidesa per dir que el procés es fa pensant en tota la gent, no per fer cap bestiesa ni frivolitat, sinó per fer les coses bé i perquè tot el que fem sigui en benefici de la nostra gent, dels treballadors, dels autònoms, del món de l'empresa. Puig, a més, és fiabilitat, és aquesta garantia que molta gent necessita de que val la pena confiar en tot el que estem fent perquè no és una aventura d'uns bojos, sinó un procés pensat, madur i fiable. I de molt poca gent es pot predicar la fiabilitat i solidesa que té Miquel Puig.

Finalment, Jordi Souto, candidat per Lleida al Senat, jove, format, amb experiència i provinent de Demòcrates de Catalunya, la nova proposta política dels hereus de la Unió del 1931, dels hereus del lideratge de Carrasco i Formiguera. Crec que val la pena posar-ho en valor. En aquestes eleccions el pensament socialcristià el representa Democràcia i Llibertat, el representa Jordi Souto. És tot allò que els qui s'han quedat per a vexar-les les històriques sigles d'Unió, no són. És una de les noves cares i dels nous valors de la democràcia-cristiana a Catalunya, i que enllaça directament, és hereu directe, del llegat de Carrasco i Formiguera i d'una tradició de fidelitat al país i a la seva llibertat.

Crec que Democràcia i Llibertat ha sabut recollir perfectament l'esperit de Junts pel Sí, de buscar la unitat i de treballar per la unitat, per sumar diversitat, perfils nous, perfils diferents, i adreçar-se així, de manera valenta, a tota la gent de sempre, però també a molta gent nova.


Però també per una última raó, la definitiva: perquè estic del tot convençut que aquest vot és el que més útil i eficaç serà per fer possible la independència. Sense aquest convenciment cap de les altres raons no tindria sentit.

Votar Democràcia i Llibertat és la millor garantia de que el nostre vot per la independència serveixi per fer-la #possible.

15 de des. 2015

Per què, com a independentista, votaré el 20D i votaré Democràcia i Llibertat

1) Per què, com a militant independentista, votaré el 20D?
Com a militant independentista el 20D votaré. Amb total convenciment d'estar fent el que toca. Fer el que toca no és garantia de res... excepte de que seguim vius en el procés i amb totes les oportunitats intactes d'assolir la independència. No votar, no fer el que toca, sí que és, en canvi, sí que assegura una cosa: que el procés en surti perjudicat, que sigui més difícil assolir la independència.

En aquest procés no tenim cap certesa de que assolirem els nostres objectius, i qui ho digui, menteix. El procés independentista que estem protagonitzant no té precedents i s'enfronta a unes dificultats extremes. I a sobre ho fem des de moltes febleses, de tantes que qualsevol observador imparcial, objectiu, llistades les nostres febleses, diria que no tenim cap oportunitat. I en canvi estem vius, estem avançant i tenim encara intactes totes les oportunitats de ser independents.

De fet només tenim una gran força: la força de la gent que s'expressa de moltíssimes maneres, des del carrer fins a, la més important de totes les expressions, les urnes. Aquesta és la nostra gran força, perquè és l'única que val, ser majoria i expressar-ho clarament a les urnes. Tot el que no és això són febleses que juguen en contra nostre.

Una de les principals febleses és la nostra minorització mediàtica, que ha arribat al seu zénit aquesta campanya electoral del 20D, quan a tots els mitjans de comunicació de masses hem desaparegut, i ens hem convertit en "los otros", "el resto", en un clar intent de fer-nos invisibles per al gruix de la societat. Només uns pocs mitjans, com els públics catalans (TV3 i Catalunya Ràdio), romanen al marge d'aquesta macro-operació de l'estat espanyol i de l'establishment per fer-nos desaparèixer. És un últim recurs després que el 27S la seva estratègia fos la de ser hostils als plantejaments de Junts pel Sí, que era el vot per la independència. En aquelles eleccions totes les amenaces, mentides i joc brut contra el Sí omplia portades i titulars. En canvi els desmentiments ni tan sols mereixien un breu. Va ser una guerra bruta sense precedents en un estat democràtic.

Ara juguem contra l'intent de fer-nos invisibles. Ahir, al debat entre Rajoy i Sánchez en vam tenir una mostra patètica d'aquesta estratègia: el moderador va haver de preguntar fins a 4 vegades pel tema de Catalunya, perquè les tres primeres vegades que ho va fer el van ignorar, no en van parlar. Si no es parla d'una cosa és que no existeix. I aquesta és la guerra bruta que estem patint aquest 20D.


Des del punt de vista de la independència el 20D sempre hem tingut molt poc a guanyar, però molt a perdre. L'únic que tenim a guanyar és seguir vius i amb totes les opcions intactes. En canvi una derrota indy permetria qüestionar internacionalment la voluntat del poble de Catalunya, de manera que retrocediríem moltes pantalles. És per això que em foto dels nervis cada cop que penso en com n'hem estat d'idiotes no seguint amb l'experiència d'èxit de Junts pel Sí també en aquest procés electoral. Si haguéssim reeditat, de la manera que fos, la unitat, ara mateix tindríem garantida la victòria, hauríem esborrat del mapa totes les amenaces que per al procés ara mateix planteja el 20D.

Menteix qui diu que el procés serà fàcil, que les coses es faran soles, que no caldrà ser-hi sempre, que no caldrà anar-hi sempre. Menteix qui escampa derrotisme que si no avancem més és perquè ens falta convicció, com si el camí estigués traçat, totes les respostes escrites i tot només depengués de la nostra voluntat individual. Una merda! El camí es fa amb cada pas que avancem. Sabem on anem, i intuïm algunes de les dificultats que se'ns presentaran, i aquí s'acaba, perquè com siguin les coses només ho sabrem a mesura que avancem.

2) Per què, com a independentista, el 20D votaré Democràcia i Llibertat?

Tinc moltes raons per votar Democràcia i Llibertat, però avui només voldria compartir amb vosaltres les que per a mi són més rellevants:

Votaré Democràcia i Llibertat pel President Mas. Crec que el President Mas és un dels més grans actius que té el procés, que és una persona d'una vàlua excepcional, amb un lideratge i una capacitat a anys llum de qualsevol dels altres lideratges possibles en aquest país. Confesso que m'he tornat més "massista" amb el temps, en veure l'evolució que ha tingut, en paral·lel a la del gruix del seu partit i afavorint la transició de l'autonomisme a l'independentisme, una evolució tranquil·la, serena, però sòlida i amb una capacitat providencial de generar en el gruix dels votants que no eren indy, confiança en el procés.

No m'ha decebut mai des de que l'he votat, jo que fins llavors mai havia votat CiU. No em va decebre el 2010, quan es va posar a gestionar un país que el tripartit havia deixat en fallida. No em va decebre el 2012, quan va escoltar el clam de la gent després de l'Onze de setembre. No em va decebre el 9N, quan va saber gestionar un procés massiu de desobediència, que és de les coses més grans que hem fet. No em va decebre quan no va dubtar en desempallegar-se d'en Duran, i acabar amb aquesta permanent tortura i desgast al que sotmetia al procés. I no em va decebre el 27S, quan va ser capaç de convèncer els diferents agents per configurar una candidatura excepcional, la de Junts pel Sí, que convertís en un plebiscit les eleccions i que permetés sumar totes les forces i talents que té el país, tot al servei de la independència.

No m'ha decebut, com a resum de tot, i potser només per això n'hauríem de tenir prou, en posar-se al capdavant de totes les responsabilitats en el procés, per les quals l'estat el té imputat i per les que s'ha convertit en l'enemic públic número 1 de l'estat espanyol, de l'establishment i de tot l'unionisme.

Sí que en canvi m'ha decebut i entristit molt veure la manera tan injusta com se l'ha tractat i criminalitzat, a dreta i esquerra. És un dels episodis més miserables en la història d'aquest país. Mas no només és víctima del foc enemic, que el té com el gran objectiu a batre, el problema és que sovint també és víctima del foc "amic". I enmig d'aquest escenari dantesc, ple de dificultats, el President Mas manté sempre la serenitat i el coratge excepcionals que exhibeix en tot el que fa i diu.

Només per això, per agrair al President Mas tot el que ha fet, està fent i pot fer pel procés, ja en tindria prou per votar Democràcia i Llibertat.

Però tinc més raons per votar Democràcia i Llibertat, com és el seu cap de llista, en Quico Homs. Conec en Quico des de l'època de la Universitat, quan vam coincidir a la FNEC, aquella gran escola de patriotes que fou aquella FNEC dels 80's i començaments dels 90. Des de llavors hem mantingut una amistat i una confiança que m'honora. Hem coincidit en altres projectes patriòtics, com fou Freedom for Catalonia. Però sobretot, des d'un punt de vista objectiu, Quico Homs em mereix tota la confiança per votar-lo perquè sé que és una de les peces clau en l'estratègia que ha portat tot el món convergent, el majoritari del catalanisme, cap a l'independentisme.

Ens cal, i molt, algú amb les conviccions patriòtiques d'en Quico (que poden ser compartides per molts), però ens cal encara més algú amb la seva capacitat, intel·ligència i experiència, i això ja no abunda tant. En un procés tan complicat com la independència, l'experiència d'en Quico, el seu coneixement, la seva capacitat d'anàlisi resultaran providencials. Ara té l'oportunitat de treballar-hi des de Madrid, en uns mesos que seran clau, per als que necessitem que hi siguin els millors, i en Quico és un dels millors, sens dubte.

La tercera gran raó per votar Democràcia i Llibertat és que han sabut configurar una candidatura pel damunt de les sigles dels partits, capaç de posar en valor sobretot persones, de sumar perfils complementaris, i d'obrir-se a aquests nous espais en els que l'independentisme s'està jugant les seves opcions.

La candidatura de Democràcia i Llibertat aplega gent d'una vàlua extraordinària. En vull citar només alguns, perquè els considero especialment significatius: la Míriam Nogueras, en Miquel Àngel Escobar, en Miquel Puig i en Jordi Souto.

La Míriam Nogueras és aire fresc, una activista independentista desacomplexada, jove, moderna, mare, empresària, tuitaire. Jo la conec justament de twitter, d'aquesta cibernètica relació de confiança que estableixes amb gent que no coneixes personalment, però que t'agraden el que diuen i el que fan, perquè no només diuen, sinó que fan, que és el que posa en valor les coses. Per al bla bla bla ja n'hi ha molts. Per fer i ser-hi ja no tants. I la Míriam és de les que hi és. M'agrada molt hi sigui perquè és aire nou a l'espai tradicionalment convergent, i això convenia, provinent d'activisme com p.ex. les campanyes "No vull pagar".

En Miquel Àngel Escobar és una altra incorporació extraordinària a la llista. Persona provinent del socialisme català, i de Súmate, un perfil del Baix Llobregat compromès també amb les lluites sindicals, via la UGT, el seu sindicat. En aquest video explica perfectament perquè ha fet aquest pas a incorporar-se a la llista de Democràcia i Llibertat, quina és la seva evolució, perquè ha pres aquestes decisions. Val molt la pena que li dediqueu uns minuts, perquè podreu veure fins a quin punt el que ens explica és també una explicació del que està vivint el país, i perquè algú, després de militar 25 anys al PSC i creure en el federalisme, ara aposta per la independència i ho fa formant par de la proposta de Democràcia i Llibertat.

Un altre perfil que volia posar en valor és el d'en Miquel Puig: economista, ha estat més un gestor -amb altes responsabilitats, com a la CCMA- que no pas un polític, per això m'agrada molt que hagi fet aquest pas, exercir de polític i posar la seva solidesa i fiabilitat al servei del procés. Aquesta solidesa que necessitem traslladar al gruix de la societat. La solidesa per dir que el procés es fa pensant en tota la gent, no per fer cap bestiesa ni frivolitat, sinó per fer les coses bé i perquè tot el que fem sigui en benefici de la nostra gent, dels treballadors, dels autònoms, del món de l'empresa. Puig, a més, és fiabilitat, és aquesta garantia que molta gent necessita de que val la pena confiar en tot el que estem fent perquè no és una aventura d'uns bojos, sinó un procés pensat, madur i fiable. I de molt poca gent es pot predicar la fiabilitat i solidesa que té Miquel Puig.

Finalment, Jordi Souto, candidat per Lleida al Senat, jove, format, amb experiència i provinent de Demòcrates de Catalunya, la nova proposta política dels hereus de la Unió del 1931, dels hereus del lideratge de Carrasco i Formiguera. Crec que val la pena posar-ho en valor. En aquestes eleccions el pensament socialcristià el representa Democràcia i Llibertat, el representa Jordi Souto. És tot allò que els qui s'han quedat per a vexar-les les històriques sigles d'Unió, no són. És una de les noves cares i dels nous valors de la democràcia-cristiana a Catalunya, i que enllaça directament, és hereu directe, del llegat de Carrasco i Formiguera i d'una tradició de fidelitat al país i a la seva llibertat.

Crec que Democràcia i Llibertat ha sabut recollir perfectament l'esperit de Junts pel Sí, de buscar la unitat i de treballar per la unitat, per sumar diversitat, perfils nous, perfils diferents, i adreçar-se així, de manera valenta, a tota la gent de sempre, però també a molta gent nova.


Però també per una última raó: perquè estic del tot convençut que aquest vot és el que més útil i eficaç serà per fer possible la independència. Sense aquest convenciment cap de les altres raons no tindria sentit.

Votar Democràcia i Llibertat és la millor garantia de que el nostre vot per la independència serveixi per fer-la #possible.

13 de des. 2015

20D: valors, societat, partits, individualitat i procés

A vuit dies de les eleccions del 20D, que altre cop seran molt importants per al nostre país, arribo d'un sopar amb amics, coneguts, saludats i retuitejats per parlar de valors, dels valors de la nostra societat i del país que volem.

Com gairebé sempre tinc un posicionament molt poc ortodox en relació al que em sembla és el corrent de pensament dominant sobre aquests temes.

Deixeu-me fer un link entre el tema de valors i les eleccions del 20D. Aquests dies estem sentint com una remor de fons de que hi ha molta gent desencisada, cansada, decebuda, cremada, disgustada, etc amb el que està passant amb el procés i que es plantegen, com a conseqüència de tot plegat, no anar a votar el 20D. Algunes consideracions sobre tot això:

- sento qui s'expressa en relació a tot el que està passant i el seu posicionament com una cosa personal: "m'han decebut", "no m'ho esperava", etc. A veure si ens entenem: aquí els únics compromisos que hi ha i que serveixen són col·lectius, la resta és soroll improductiu i derrotisme. Aquí no s'està fent res perquè tots i cadascun de nosaltres veiem satisfetes les nostres expectatives personals i de la manera com nosaltes volem siguin satisfetes. Aquí el que està en joc és la gestió d'una voluntat col·lectiva. Aquí ningú no té cap dret a "personalitzar" la seva relació amb el procés i el que s'esdevé. Aquí les coses no s'estan fent per satisfer en tal o en tal altre. Siguem una mica més madurs, tinguem una mica més de sentit col·lectiu i no exacerbem la nostra individualitat fins convertir-la en la protagonista de la lectura política que fem de la situació i del que se'n derivi.

- si bé no admeto "personalitzem" la lectura política de la situació en funció de les nostres expectatives personals i la manera com voldríem fossin les coses, sí tenim tot el dret del món -i fins i tot és la nostra obligació- a estar amatents a tot el que s'esdevé, prendre'n nota i ser capaços d'analitzar-ho en la seva dimensió col·lectiva, però també -i això és fonamental- en la seva dimensió de la pluralitat d'agents que hi intervenen, i de l'encert i el desencert d'uns i altres. Generalitzar la nostra valoració del que està passant és tan inadmissible com personalitzar en funció de les nostres expectatives. D'entre tots els agents que hi intervenen, és una obvietat que em té al·lucinat la manera com es perd de vista que uns actuen amb més encert que uns altres, que uns fan més i uns altres fan menys. Aquesta generalització del "ho estan fent fatal" és tan absurda com injusta i improductiva.

Per tant, de cara al 20D la lectura que n'hem de fer no és en clau del nostre sentiment personal, sinó en clau del nostre compromís col·lectiu i de la capacitat que tinguem de reconèixer qui ho està fent bé i qui no, qui pot fer possible que les coses avancin com cal i qui no. 

- El caràcter col·lectiu i històric del procés requereix consciència de totes les dificultats a les que haurem de fer front i de que és un procés "viu", al qual tot el que s'esdevé diàriament l'afecta o el pot afectar. 

Sovint hem simplificat tant els missatges sobre el que és i serà el procés que som nosaltres mateixos els que minem el terreny que després caldrà transitar. I això és tan absurd com tot lo altre. Simplificar i manllevar la complexitat per mor de fer un discurs onanista d'autosatisfacció està al gènesis de tots aquests problemes que ara mateix tenim.

Jo tinc el meu particular diagnòstic de per què estem així, i és perquè excepte en l'experiència de Junts pel Sí NO HA EXISTIT LA UNITAT INDEPENDENTISTA. I l'absència d'unitat implica COMPETÈNCIA, que vol dir competir pel suport popular, pels vots, per l'hegemonia. I competir pels vots vol dir simplificar el missatge, vendre bueno, bonito y barato i acusar, a la mínima, l'altre, de vendre car, lleig i dolent. Competència vol dir devaluar la realitat i, alhora, simplificar el missatge. L'objectiu no és una voluntat col·lectivament conscient sinó captar el màxim suport d'aquesta col·lectivitat, ni que per fer-ho s'hagi d'amagar la realitat i fer discursos de pura retòrica que esquiven connectar amb la realitat.

Si des del començament del procés, específicament pel 9N i després, la unitat hagués estat garantida no estaríem ara així. L'experiència de Junts pel Sí s'ha demostrat positiva, però insuficient, perquè bona part del mal ja estava fet i perquè tot just després del 27S s'ha tornat a trencar.

Un dels últims exemples que n'hem tingut, tot i que no sigui el més important (no és la meva intenció "fer sang") són unes declaracions del candidat d'ERC, Gabriel Rufian: "estaremos en Madrid 18 meses, ni un día más". A veure, prou hiperventilar-se, per favor! estarem a Madrid el temps que calgui. Si aconseguim concretar el final del procés en 10 mesos no n'estarem 18, i si passats 18 mesos seguim amb el procés, perquè les dificultats a les que hem de fer front són moltes i molt i molt grans, doncs seguirem a Madrid gestionant els interessos i la veu del Parlament de Catalunya.

El problema s'evidencia en que en aquesta renovada competència l'important, a diferència del 27S, ja no és explicar una proposta i com fer-la viable, sinó que llençar unes soflames que devaluen la realitat (la duresa i els reptes que planteja el procés) i simplifiquen el missatge, infantilitzant-lo i generant, ja a curt termini, noves frustracions.

I tot per no anar junts. Tot per tornar a caure en fer l'idiota. Un desastre del que venen molts dels nostres mals, i dels que, en part, estem morint.

Tornant al tema dels valors, i admetent que faré, per qüestions d'espai, un excessiu reduccionisme, un dels debats que hem tingut era la nostra capacitat com a societat de permetre que els individus desenvolupin tot el seu potencial trobant el seu millor encaix a la societat d'acord a les seves aptituds, actituds, etc.

Això, que en termes generals més o menys tots hi podríem estar d'acord, té una derivada amb la que ja no hi estic d'acord, que no comparteixo, i és que si això no passa és perquè la societat no fa prou perquè passi, perquè el "sistema" viu d'esquenes a aquest objectiu i no el fa possible. Es trasllada la responsabilitat gairebé totalment als poders públics, als que s'acaba exigint no que posin tots els mecanismes possibles per garantir objectivament uns processos bàsics de la persona (formació, sanitat, etc.), sinó que se li trasllada la responsabilitat de saber trobar per a cada individu el seu millor encaix a la societat d'acord a les seves característiques personals.

En un dels extrems d'aquest debat, jo he volgut posar èmfasi en que per a que una societat funcioni adequadament hi ha certs valors com la disciplina i la capacitat de sacrifici, que han de formar part del nostre marc mental i fer-los possibles, vius, en aquesta societat.

Una societat que es cregui que tot se li ha de donar fet, que la seva missió és exigir i rebre i que pel simple fet de formar-ne part tot li serà donat, és una societat abocada al col·lapse. Una societat que sigui incapaç d'inculcar als seus individus que l'assoliment de les coses exigeix sacrificis, i que aquesta capacitat de sacrifici és un dels elements que determina, en un sistema just, el lloc que ocupem a la societat, és una societat abocada a la decadència.

Remoure els obstacles que impedeixen que sigui el talent i la capacitat de treball el que més pesi en relació al lloc que acabarem ocupant en la societat ha de ser el gran objectiu de fer un país just. Un país just no és aquell que dóna a tothom per igual sense atendre al que aporta, sinó aquell en el que els individus poden progressar d'acord a la seva vàlua i el seu treball. I això és p.ex. el que no passa a l'estat espanyol, un estat podrit, en el que una casta ho controla tot i un sistema de portes giratòries és el que en última instància determina l'accés al poder i acaba corrompent tots els mecanismes de progrés social. I això, prou que ho sabem, només podrem canviar-ho amb la independència, amb un nou país, amb un estat català en el qual el talent, la capacitat, la formació, l'experiència, siguin els valors que determinin el nostre rol social, a les organitzacions, administracions, empreses, etc. Quan això s'esdevé tot el sistema en surt beneficiat, i les societats progressen, avancen, generen riquesa, disposen de més i millors serveis i afavoreixen més i millor ocupació.

Tornant al moment polític, sense confiança en la capacitat i els valors dels qui estan gestionant el procés no anirem enlloc. És responsabilitat dels qui l'estan gestionant fer les coses bé i explicar-les de manera que tots les entenguem. Però col·lectivament el nostre compromís social i militant ha de ser el de fer en cada moment allò que toca fer, per més que en ocasions no ho acabem d'entendre o fins i tot discrepem del que s'està fent o com s'està fent.

Com hem vist abans, el procés és dinàmic: hi influeix allò que fem nosaltres, però també allò que fan els altres. Qui plantegi una visió del procés com una seqüència lineal i inalterable, únicament depenent d'allò que nosaltres vulguem o fem, menteix, enganya, estafa. Allò que hem d'exigir és que a cada moment, i davant de tots els reptes que se'ns presentaran, siguem capaços de prendre les millors decisions. I la inacció no és mai la millor decisió.

Com a independentistes qüestionar votar el 20D és tan absurd com deixar de respirar perquè hi ha contaminació. Respirem, votem, i ja tindrem temps d'analitzar qui i perquè està provocant aquesta contaminació tan lesiva. O fins i tot, també, perquè no, potser també de comprovar que aquesta "contaminació" no era tal, que era un fum molest, però innocu, i que allò que hauria estat fatal és deixar de respirar, deixar de votar. En últim extrem, fins i tot quan podem no entendre una cosa, hem de tenir un sentit del deure i una disciplina suficients com perquè la nostra legítima individualitat no posi en perill els anhels col·lectius. I la millor versió de la disciplina és aquesta en la que ningú -Déu ens en guard- pot imposar als altres què fer o deixar de fer, però un últim sentit del deure envers la resta ens hi mena.
FEM-HO POSSIBLE!

8 de des. 2015

20D: votar, votar en serio... y gestionar el voto sin ponerse de perfil

Bueno, ya estamos de pleno en la campaña del 20D, elecciones a Congreso y Senado españoles. No nos cogen en un buen momento a los indepes, estas elecciones. Haber ganado el 27S como lo hicimos nos ha sumido en una cierta consternación.

Una cosa es perder. Vale, duele, pero se asume. Ya no digo ganar como nos merecíamos, que se tira pálante y venga. Pero ganar como lo hicimos, duele. Ganamos, pero de aquella manera. Ganamos, porque conseguimos mayoría absoluta, 72 diputados indys de 135. Ganamos, porque tuvimos el 48% de los votos por la independencia, y aún no llegando al 50% superamos de largo los votos del no (en los que no se podía incluir a los QWERTY, como ellos mismos no se han cansado de repetir). Pero no llegamos al 50%, cierto, y ahí duele. Y el colmo es ganar con un 62 de Junts pel Sí y 10 de la CUP y que los de la CUP se revelen como lo que son y como lo que algunos ya avisamos, no fiables para nada que no fuera contar votos a favor de la independencia.

Y hacer la independencia es algo muy duro. Quererla es bueno. Pero hacerla posible... eso ya no está al alcance de todos.

Y aquí va una evidencia, sobre la fluctuación de voto indy entre el 2012 y el 2015. Tenemos dos maneras de estudiar el fenómeno: con unos programas con algoritmos que estudian el trasvase entre formaciones políticas de unas elecciones a otras o con las encuestas, a partir de lo declarado por los encuestados. Aunque los resultados admitan fluctuaciones lo cierto es que por las dos vías obtenemos evidencia de trasvase de votos del 2012 de ERC y de CiU a la CUP. Desde un 2% de votantes CiU del 2012 hasta un 17% de ERC en las franjas mínimas de todos los cálculos. Un mínimo de 100.000 votos desde el 2012 de la CiU más soberanista de la historia, la del 2012 y de la ERC más responsable de la historia, la del 2012, que ahora se presentaban con la apuesta más inequívocamente independentista y responsable, realista, para hacer posible la independencia, Junts pel Sí... y que deciden votar a la CUP, votar, sí, indy, pero votar a la incertidumbre de la frivolidad, de la incognita, de la no fiabilidad.

Para un admirador como yo del profesor Carlo M. Cipolla, y de su obra, indispensable, "Las leyes fundamentales de la estupidez humana" este fenómeno del 27S que ha puesto en peligro el proceso, no es una novedad. Según Cipolla, la estupidez está repartida como una constante. Por lo tanto los independentistas tampoco estamos libres de nuestra cuota de estúpidos, aunque el 27S su número fué superior a cualquier previsión.Y sus efectos devastadores, también.

Lo que siguió al 27S ya lo hemos hablado mucho, y más que tendremos que hacerlo, aunque tengamos, eso sí, derivadas inmediatas de cara al 20D, como es que sin saber muy bien por qué la unidad de acción del 27S, aquella de la que todos estamos convencidos era garantía del éxito del proceso, ha saltado por los aires. Lo podemos disimular como queramos, pero ir cada uno a lo suyo no aporta ningún beneficio y lo pone en peligro todo. A mi que me lo expliquen, porque no lo entiendo.

Un aplauso para esos estrategas que pensaron que valía más la pena dejar que C's pudiera ganar las elecciones, asumir ese riesgo, por ese mito de pescar algunos votos periféricos que de ir juntos se pierden. A mi no me tienen que convencer del daño que perder votos periféricos puede comportar, sólo hay que ver esos 100.000 votos gilipollas que se perdieron el 27S. Pero lo más estúpido es ignorar lo más importante del 27S, esos 1.600.000 votos que se obtuvieron, que por simple aproximación este 20D permitirían reeditar una clara victoria independentista.

El independentismo es el objetivo a abatir del grueso de los medios de comunicación de masas de este país. Poco importa que Junts pel Sí tenga 1.600.000 votos y C's 700.000: si Rivera y la Arrimadas dicen que Mas ha perdido, eso va a misa. Y así es que estos pájaros llevan dos meses paseándose como ganadores de la nada. Sabiendo todo esto, no entiendo para nada la estrategia indy de ir cada uno por su lado, dividir, y facilitar la victoria de quienes sabemos, si eso pasa, serán capaces de venderlo como el fin del proceso.

De verdad, hacía falta asumir este riesgo? Yo flipo. No entiendo nada. Y creo que la mayoría de la gente tampoco.  

Pero si hay que bailar, se baila. No voy a comprar para nada que porque se hacen cosas mal, porque hay cien mil gilipollas, porque hay 10 diputados más pendientes de la #xerrameca que de hacer la independencia, y porque en los partidos no se atisba muchas veces vida inteligente, ahora tengamos que hacernos los super críticos y cínicos y hacer todos estos discursitos de la abstención y de los ofendidos que se ausentan ante unos que "nos están fallando".

Y una polla! Aquí no falla nada o fallamos todos. Aquí no hay santos ni demonios. Aquí no hay ninguna inhibición que lleve a ninguna parte. Aquí sólo hay tomas de posición más o menos acertadas. Y de eso es de lo que se trata, de estar ahí siempre, de no abandonar nunca la posición... pero también de procurar acertarla!

No me lo voy a hacer hoy de abuelo batallitas en todo lo que ha pasado por el independentismo desde el 1984, cuando empecé a militar. Eso sí, si por cada cada cagada que hemos hecho desde entonces nos hubieran dado un piso, estaríamos todos los militantes indys de aquella época forraos. Pero también, os invito a mirarlo así, si en cada cagada que hemos hecho hubiéramos abandonado, no habría llegado NADIE a estos tiempos para explicarlo o hacerlo posible.

De manera que menos lobos, menos aires, menos ínfulas, menos hacerse el ofendido, y aquí seguimos todos, TODOS, hasta conseguirlo. DONEC PERFICIAM. Sí, hasta conseguirlo. Eso sí, para conseguirlo tendremos que intentar, en cada reto, hacerlo bien. A menor estupidez, mayor progreso. A mayor capacidad de hacerlo bien, mayor avance y más posibilidades de conseguirlo.

Así pues, llegados a este punto, que es hacerlo bien ante el 20D?
Aquí hay dos respuestas posibles, para dos públicos posibles.


- los pocos que lean mis artículos para los que lo importante es "ser español", pues nada, a seguir votando y manteniendo ese estado podrido, moralmente colapsado y que toma todas sus decisiones con la máxima de joder a Catalunya y a los catalanes (entre los que os incluyen, voteis lo que voteis). Para todos vosotros, el informe de la Comisión Europea que hoy avanzaba El País (sí, El País!) os va que ni al pelo: refiriéndose al tema de infraestructuras dice que Madrid "ha dado prioridad a la cohesión geográfica respecto a la mejora de la eficiencia". Sí, si vivís en Catalunya, por más españolitos que os considereis, lo de la mejora de la eficiencia va también por vosotros (por los que somos indepes, pero también, en igualdad de condiciones, por vosotros):

"ha favorecido -el gobierno español- una extensa red de transporte de pasajeros -deficitaria y a ninguna parte y para nadie- en detrimento de las redes para mejorar el transporte de mercancias y las conexiones con los mercados de exportación"

Os lo traduzco: que se ha llevado el AVE a pueblecillos y que se ha dejado todo nuestro país (Catalunya) sin las infraestructuras necesarias, por las que llevamos lustros clamando, que permitan generar riqueza, atraer inversiones, crear puestos de trabajo, etc. etc. etc. Pero ante esta pequeñez que Bruselas clama en su informe y que incluso recoge El País, está la grandeza de ser español.

Pues nada, muchachos, a seguir votando PP o PSOE, o si sois más del rollo falangista, a Ciutadans, porque seguro que el diagnóstico de la cosa es que todos nuestros problemas derivan del hecho de tener una lengua y una cultura propias diferentes de la castellana. Aún amándolas, como amamos también la lengua y la cultura de nuestros padres, la castellana, la de muchos de nosotros. I aunque tengamos esta debilidad de saber distinguir una lengua que hablan centenares de millores de personas en el mundo y goza de todas las protecciones habidas y por haber... de esta lengua triste, miserable, incordiante, que es el catalán, que solamente hablamos unos desgraciados, y que lo hacemos únicamente para joder a los otros. Pues eso, a votar C's y a seguir pensando que todo lo catalán es culpable por el simple hecho de ser catalán y a votar felices para acabar con esta pesadilla de lo catalán, contra la que ya hace más de 300 años que el virtuoso estado español lucha sin haber conseguido aún exterminarnos.

- los independentistas que seguís el blog, la respuesta a qué es lo correcto, lo mejor, ante el 20D ya es un poco más compleja. O no. En el fondo todo lo que debemos decidir es si nos tomamos en serio lo que estamos haciendo o no. Porque si nos tomamos en serio lo que estamos haciendo siempre votaremos aquello que más nos acerque a nuestro objetivo, porque si nos tomamos en serio lo que estamos haciendo admitiremos las mínimas frivolidades en relación a todo ello.

Yo me pregunto: nos podemos tomar en serio decir que vamos a Madrid como "delegación diplomática", como dice ERC? va de electos, una delegación? De cuantos? No, muchachos, no, una delegación diplomática es otra cosa, no seamos cursis ni frívolos. Tiene sentido decir que vamos únicamente a hablar del proceso, como dice ERC? Pues tampoco. De entrada porque el proceso no hay ni Dios que ahora mismo sepa lo que va a durar; tal vez si somos capaces de constituir gobierno tengamos una idea, pero es que ni tan siquiera eso ahora mismo podemos garantizar.

Tiene algún sentido decir que no se va a Madrid a negociar nada, como dice ERC? Para mi tampoco. Eso queda muy bien para un tuit, pero no para la realidad. Todos sabemos, todos, y si alguien no lo sabe que se lo empolle, que no hay ni un solo proceso de carácter independentista que no haya sido negociado. Ninguno. En alguna de sus fases, todos. Y cuanto antes, mejor. Siempre.

A mi me parece mucho más serio lo que se dice desde Democràcia i Llibertat: la firmeza del proceso independentista en Catalunya es lo que lo hará posible, diga lo que diga y haga lo que haga el estado español. Cuanto más niegue el estado, cuanto más reprima, peores serán las consecuencias para todos, para Catalunya, pero también para el conjunto del estado. Si alguien se piensa en España que una solución de corte autoritario al proceso catalán no afectará al conjunto de España está muy, pero que muy equivocado. Si alguien se piensa que contra la voluntad popular, pacíficamente demostrada, aún sirven las recetas autoritarias, es que no tiene ni idea ni del siglo ni del espacio concreto en el mundo que ocupamos, tanto Catalunya como España.

Y donde concretará el estado español la formulación política, jurídica e institucional con la que hacer realidad la voluntad popular? Pues en el Parlamento español. Por eso es importante tener voz y presencia activa. E incluso se puede ir un poco más allá, como lo hace el manifiesto de Democràcia i Llibertat, para hablar de tu a tu a otro pueblo, el español, en lo que es uno de los mayores retos a los que nos enfrentamos.

El catalanismo históricamente ha querido reformar el estado español. Ahora ya no. Y por eso el proceso indy avanza, hasta ahora, unilateralmente. Creo muy acertado reformular nuestro papel en Congreso y Senado, para hablar, sin intermediarios, al pueblo español, y explicar por qué nos vamos a ir. Porque tal vez sea la única oportunidad que tengamos de hacerlo y porque es necesario hacerlo.

Pero aún más: la causa catalana y de los catalanes se substancia en el proceso, pero también en muchos otros espacios donde en un escenario de soberanías compartidas, debemos estar, mientras estén compartidas, lo sean a la fuerza o voluntariamente. 

Por qué inhibirnos de nuestros empresarios, de nuestros autónomos, de nuestros trabajadores, de nuestros emprendedores, en el hoy? Por qué inhibirnos de nuestra industria, de nuestro campo, de nuestras infraestructuras, de nuestras universidades, de nuestra investigación en un hoy que todavía les condiciona?

Para los independentistas, para los que impulsamos el proceso que ahora mismo está en marcha, todas las decisiones que afecten a cualquier ámbito de nuestro país deben estar en nuestras manos o, como mucho, cedidas voluntariamente a un ámbito de soberanías compartidas como es la Unión Europea, y nunca, ya nunca, sometidas a un estado autoritario que nos ignora y discrimina, como es el español.

Pero es justamente porque este estado existe y nosotros todavía no hemos logrado nuestro objetivo de una Catalunya independiente, que debemos estar en el Parlamento español. Porque nuestra presencia con fuerza democrática debe ayudar en la consecución de este objetivo, de la independencia. Pero también porque nuestra presencia es el no abandono -mientras la independencia no sea una realidad- de nuestra gente, de las personas concretas, de los intereses concretos de todos y cada uno de los catalanes.

Decir que vamos ahí como si lo de aquí estuviera resuelto es muy poco serio, falso, e implica engañar y abandonar a nuestra gente.

Qué hacer el 20D? Tener un voto responsable.

Sí, ya sé que ante la atroz perspectiva de un gobierno hecho a medida contra Catalunya y contra los catalanes, como el que se anticipa PP+C's, todo esto se antoja hasta cierto punto retórico. Pero aún en lo retórico, ser y querer ser voz y todas las voces alcanza a aquello que es principal, y a todos y cada uno de los intereses de la sociedad catalana que aún están en juego.


Esto es lo que propone Democràcia i Llibertat, y esto es lo que a mi me convence, lo que más favorece la causa de la independencia, lo que más nos puede hacer avanzar para hacer posible la independencia y lo que no abandona a nuestra gente ni a sus intereses y vidas concretas, tangibles y necesitadas de voz y gestión.

1 de des. 2015

Digue'm, de què parles? Digue'm, de què rius?

Comparteixo fins a cert punt l'estat de desànim de molta gent que va votar independentista el 27S per l'atzucac de difícil sortida en el que estem. Ho comparteixo perquè sé fins a quin punt és perillosa la situació en la que estem, no perquè sigui una sorpresa el que està passant amb la CUP.

De fet sóc dels pocs que ho va deixar per escrit abans de les eleccions: els vots a la CUP serviran per comptar-nos tots els favorables a la independència, però els vots a la CUP no serviran PER FER la independència. I en aquestes estem, que tenim una majoria de vots i de diputats independentistes al Parlament, però que estem totalment paralitzats perquè els diputats de la CUP són necessaris per fer avançar el procés, per fer la independència, i això és justament el que ara impedeix avançar, que ens puguem posar a FER-LA.

És evident també que els negociadors de Junts pel Sí han pecat de bonisme o desconeixement sobre el món de la CUP i els personatges que ara mateix "la comanden" al Parlament. Això ens ha portat no només a no poder avançar, sinó a estar immersos en una horrorosa sensació de presa de pèl. Al llarg d'aquests dos mesos interminables que portem des del 27S m'han acabat posant nerviós tots aquests discursos i declaracions que s'anaven fent de que "això sortirà bé". En el millor dels casos impostaven optimisme sense cap fonament, però jo em temo que la cosa és que els negociadors de la CUP senzillament els han pres el pèl. Ens han pres el pèl a tots.

Fa temps també que s'haurien d'haver parat totes les negociacions. I que hagués quedat clar a tot el poble de Catalunya, però molt especialment al 1.600.000 votants de Junts pel Sí, el que s'havia ofert durant les negociacions, del que s'havia parlat, fins on s'havia arribat: Fa temps calia aixecar-se de la taula o convidar la CUP a fer-ho i no tornar-hi a seure fins que canviessin d'actitud i estiguessin, de debò, disposats a arribar a un pacte possible, és a dir, fins que no tinguéssim garantia total que s'havia acabat del tot amb la xerrameca insuportable que han protagonitzat les CUP aquests dos mesos i que amenaça de seguir encara un mes més.

Això és un desastre, però un desastre anunciat. Diumenge a la nit, quan es va conèixer el resultat de l'assemblea de la xerrameca, perquè ara hem sabut que tampoc no l'havien fet per decidir res, sinó per seguir xerrant, entre els votants independentistes hi havia tres sensacions:

- la majoritària, de frustració. Els votants de Junts pel Sí, atònits davant la impossibilitat de desbloquejar la situació. Tristos, molt tristos, per veure les conseqüències que això pot portar per al procés.

- la minoritària 1, de "tierra trágame", aquells votants estupendistes de la CUP, que el 2012 havien votat ERC o CiU i que ara havien votat CUP pels motius més peregrins possibles. Per fer-se els interessants, per estupendisme, per snobisme, per notes... en tot cas, per desconeixement del que és la CUP i per frivolitat extrema amb el seu vot. Diumenge a la nit tenien la visualització clara del que havien fet, del problema que havien generat al país amb la seva estupidesa.

- la minoritària 2, de satisfacció, dels votants i militants de la minoria revolucionària de la CUP, orgullosos d'estar fent el que estan fent, de plantar la seva coherència estúpida com a valor irrenunciable, i fer-ho amb plena consciència de que fent-ho es poden estar carregant el procés i una oportunitat històrica, única. Aquests votants profundament satisfets que es visualitzés com s'estava fent que pel damunt de tot ells odien a Mas, i no es pensen deixar influir per res del que passi o els hi diguin o provoquin.

La imatge que millor exemplifica l'estat d'ànim d'aquest tercer grup, dels que diumenge al vespre estaven contents, és la d'una Anna Gabriel en estat d'eufòria, celebrant i comunicant els resultats de l'Assemblea. Rient d'orella a orella, feliç, profundament satisfeta de tot el que havia passat i estava passant.

De debò, de què reies, Anna? ja sé que formes part del sector més sectari de la CUP, però, de debò, de què reies? Quin estrany sadisme et portava a aquell estat d'eufòria i felicitat pel resultat de l'Assemblea, quan sabies, perquè ho sabies perfectament, perquè ets molt llesta, tot el que implicava i la incomprensió i tristesa en la que sumiria a centenars i centenars de milers d'independentistes?

No ho puc entendre. Puc entendre que defenseu les vostres idees i posicionaments fins a l'extrem. Però no puc entendre que ho facis menyspreant d'aquesta manera a aquest 1.600.000 catalans que van votar independència a través de Junts pel Sí. Semblaves feliç de fotre'ls. Semblava que estiguessis dient "tooomaaaa!" "fa mal, eh? doncs us foteu, pringats".

L'endemà, en declaracions radiofòniques, la cosa encara va empitjorar: ‘Entenem el desencís dels que fa cinc anys que surten al carrer, però nosaltres en fa quaranta.’. És una frase moralment repugnant, políticament inadmissible i històricament, una farsa.

És moralment repugnant perquè justament si som on som és perquè hi ha hagut moltíssima gent que no era independentista i que ara ho és. Això és mèrit de tots haver-ho fet possible. De tots. Des dels que sempre hi han estat i van mantenir la flama fins als lideratges polítics i partits que han permès aquest creixement, a la societat civil que l'ha dinamitzat i a tots els intel·lectuals, acadèmics, teòrics, que han sentat les bases discursives que han ajudat a explicar el que estava passant al nostre país i a que la gent ho entengués i ho compartís. I tu ara ho ultratges d'aquesta manera repugnant.

És políticament inadmissible perquè és justament aquesta capacitat de créixer i de sumar, i de fer-ho transversalment del que més orgullosos estem. No només perquè és el que ens fa ser majoria social, sinó perquè diu molt de nosaltres, de la naturalesa inclusiva, cívica i democràtica del procés. Aquí ningú no demana carnets, ni filiacions, ni cognoms, ni llengua, ni orígens. Aquí només es valora voler-hi ser, sumar-s'hi. I aquest és un patrimoni polític excepcional, que hem convertit en emblemàtic del nostre moviment. I tu ara l'ultratges d'aquesta manera inadmissible.

Però és que a més a més, és insuportable perquè és una farsa miserable. Ni tu portes 40 anys, ni potser tots els anys que portes en política hagis estat militant independentista, ni res al que estiguis apel·lant amb aquests 40 anys, dels que hi eren llavors, no us avala.

Digue'm, de què parles??? Quins 40 anys? Qui hi havia fa 40 anys manifestant-se per la independència? La CUP segur que no hi era, perquè no existia. Els hereus de les organitzacions que llavors existien estan ara a moltes altres organitzacions i partits, alguns a la CUP, però molts i molts d'altres a molts altres llocs. I jo diria que la majoria de la gent de la CUP que diumenge estàveu eufòrics i feliços pel resultat de l'assemblea no hi éreu, fa 40 anys, manifestant-vos i lluitant per la independència.

Una de les que sí que hi era, fa 40 anys i més, era la Blanca Serra- que tot i ser de la CUP, no sé si estava diumenge a Manresa. Ella sí que hi era, fa 40 anys. Com la gent de Poble Lliure, ells també hi eren, fa 40 anys. I tots ells s'han manifestat públicament a favor d'investir Mas. És a dir, que els de la CUP que sí hi eren fa 40 anys no crec compartissin la teva eufòria de diumenge.

Però és que a més a més l'independentisme fa molt més de 40 anys que es manifesta. Bé, ja sé que per a algú com l'Anna Gabriel, que té pinta de pensar que el món neix amb ella, això són insídies de l'opressió heteropatriarcal i burgesa per espatllar-li una frase brillant. Però el cert és que l'independentisme al nostre país ni neix amb la CUP ni neix amb la senyora Gabriel, ni neix fa 40 anys. 

És clar, potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que qui simbolitzi el naixement de l'independentisme contemporani sigui algú com Francesc Macià. Potser a la senyora Gabriel el que no li agrada és que en la commemoració del centenari de l'estelada (sí, 100 anys) es visualitzés que el triangle era blau i l'estrella blanca, i no vermella. Quin ultratge, oi, que l'independentisme no fos anticapitalista en el seu origen? I que majoritàriament no ho sigui ara sembla és prou per justificar rebentar-ho tot, oi?

Doncs mira, il·lustre diputada, t'agradi o no, ho sàpigues o ho ignoris, l'independentisme contemporani, aquest que ha permès mantenir la flama fins arribar on avui som, neix fa més de 100 anys, i no 40. I al llarg de tots aquests anys hem lluitat, hem estat derrotats, hem estat empresonats, hem estat morts, hem patit exili... Però sempre hi hem tornat, sempre ens hem aixecat, sempre hem sigut capaços de mantenir la lluita viva. Com va escriure el recordat Pere Carbonell, referint-se a aquells anys de major fosca per al país que van seguir la derrota del 39, lluitaven no perquè pensaven poguessin guanyar llavors, sinó per "obrir camins a l'esperança". Aquests són els camins que hem transitat molts al llarg d'aquests anys, que van molt més enllà de 40.

Aquest exemple, aquest sacrifici -que va molt més enllà també de fer assemblees i de manifestar-se uns quants dies a l'any i de cremar revolucionàriament contenidors i trencar aparadors de botigues- és el que a molts ens ha guiat en la nostra militància independentista. Aquest camí, en el que tothom hi ha estat sempre benvingut, és el que hem anat eixamplant a base de molt treball i de guanyar-nos la confiança de la gent i de traslladar-los seguretat en tot el que estàvem i volíem fer.

I això és justament el que vosaltres ara esteu destruint, i això és el pitjor que està passant aquests dies. Ho esteu destruint mostrant-vos eufòrics per esdevenir minoria de bloqueig davant la tristesa, desolació i frustració de la gran majoria. Ho esteu destruint insultant tota la gent que al llarg d'aquests últims anys ha estat sempre al peu del canó, i ho ha fet arribant a l'independentisme des de posicions polítiques prèvies molt diverses. Ho esteu destruint convertint la possibilitat de fer la independència en una subhasta impúdica que va des de la Presidència de la Generalitat fins a mesures polítiques antisistema, que voleu imposar exercint xantatge des de la minoria més minoritària possible al Parlament, i que allunyen el procés de l'eix de la transversalitat a partir del qual fins ara havia crescut.

El problema no el tenim amb el vostre vot a la investidura: el problema el tenim perquè tota aquesta xerrameca i retòrica revolucionària buida ha acabat desconcertant a molta gent, però també espantant-ne a molta d'altra. El problema el tenim perquè tot el que esteu fent ens està portant a desfer el camí que havíem transitat fins ara i que és el que ens havia permès esdevenir majoria social, als independentistes, i no un reducte testimonial.

Digue'm, de què parles? Digue'm, de què rius?

PS: no sé com acabarà tota aquesta fase. Només tinc clara una cosa: jo porto militant per la independència des del 1984, i ho seguiré fent. I si ara no podem avançar com tots pensàvem podríem, per fer la independència, no deixaré ni un sol dia de treballar per crear les condicions per fer la independència. 
DONEC PERFICIAM (ah!, aquests també hi eren, i no fa 40 anys, sinó 300)