Del DONEC PERFICIAM al SEMPER FIDELIS

Sempre he pensat que d'una manera o una altra tots acabem reflectint els valors a partir dels quals hem construït la nostra personalitat. O reflectint la seva absència.

Fa uns mesos vaig escriure un post en el que explicava que en un país normal jo hauria estat militar. Admiro i m'esforço per viure d'acord a uns codis de conducta i uns valors que entenc s'enquadren en institucions d'aquesta mena. Tot i que no únicament.

No en sé prou per distingir valors, de moral, d'ètica o de principis. Per a mi tot plegat configura un univers espiritual que estructura la nostra manera de ser, la nostra personalitat i, si som coherents amb nosaltres mateixos, la nostra manera de viure, de fer i de relacionar-nos amb els altres.

Tenir això present no és garantia de res. Tots recordem allò dels "valors" de la Junta del Sandro Rosell, oi? I no n'hi havia ni un, de valor! NI UN!

El paradigma oposat el trobaríem en aquella escena mítica de Groucho Marx "Estos son mis principios, pero si no le gustan tengo otros".

L'educació en valors és una cosa molt complicada, per no dir un terreny relliscós. Actualment els pregoners de la "formació en valors" per a mi l'únic que són és propagandistes del pensament feble.

"No li exigim al nen, no sigui que se'ns traumatitzi!", "l'educació del nen ha de basar-se en que el nen treballi allò que li agrada, no allò que nosaltres pensem ha d'aprendre amb independència de les seves habilitats". Sí senyora, ara posarem un mestre i un psicòleg a cada nen, fins descobrir en què el nen s'ho passa bé i el posarem tot el dia a potenciar aquesta habilitat, no sigui que si li fem aprendre a multiplicar se'ns traumatitzi de per vida.

Jo encara sóc d'aquesta generació en la que a l'escola si et pillaven enredant "Abad, aquí", i m'aixecava disciplinadament, arribava a la taula del professor, que ja havia agafat la regla, se t'acostava, mirant-te, jo allargava la mà, i ajuntava la punta dels dits cara dalt. I zaaaasca! I aguanta't. No facis un gest de dolor davant tota la classe, que t'està mirant en silenci. I encara menys ploris o gemeguis. I torna al pupitre tan dignamet com puguis.

I tot culminava amb un "y si no se lo cuentas a tus padres lo haré yo", del professor. I arribaves a casa, capcot: "el profe me ha castigado". Resposta automàtica: "qué has hecho?". Ho explicaves i llavors encara tenies el càstig de casa. Mai a la vida qüestionar l'autoritat del mestre. Mai a la vida pensar que un marrec de merda com jo podia haver estat castigat injustament per un professor.

Ara suposo que això fa esgarrifar, riure o trobar-ho troglodita, però jo ho agraeixo infinitament. A mi em va anar molt i molt bé, vaig aprendre disciplina i respecte, sentit del deure i del que es pot fer i del que no es pot fer.

Però la realitat és que el pensament feble està penetrant a totes les esferes de la nostra societat. El virus el tenim a dins, i cada cop es manifesta en més àmbits.

L'última manifestació l'hem tinguda en les negociacions que varen seguir el 27S. El pensament feble el vam tenir en la incapacitat, durant més de tres mesos, de situar els termes de la negociació, les línies vermelles i els espais d'acord. El pensament feble el vam tenir en la incapacitat d'analitzar les propostes en termes morals.

Quan actuem desprovistos de tota lectura moral sobre les coses l'abisme de la instrumentalitat ens acaba buidant l'ànima.

El procés que ha donat peu a l'acord per constituir Govern té, des d'aquest punt de vista, un gran dèficit moral. El resultat és un acord que té moltes coses positives, sense cap mena de dubte. Però s'han quedat moltes coses -massa- en el camí fins arribar-hi.

D'entrada la CUP del No va oferir la seva cara més sectària i més sàdica convertint en la seva única exigència el sacrifici d'una persona. No importaven les polítiques, ni les coses a fer, ni el com fer-les, ni el participar-hi, ni el quan. Només importava aquest sadisme atroç de sacrificar a una persona.

Però també s'han quedat coses pel camí entre moltes altres persones més enllà de la CUP. En tres mesos, i davant aquest moralment inacceptable posicionament sàdic, cap veu en defensa de la persona a qui es volia sacrificar. Res. Com a molt declaracions de funcionari amb "manguitos" dient "és el nostre candidat", com qui diu, sense aixecar els ulls del taulell "vuelva usted mañana".

Una realitat dissortada que arriba al seu zènit aquesta última setmana, amb tot de declaracions de gent fent veure com si la cosa fins llavors no hagués anat amb ells, o com si promoure "fer un pas al costat" fos moralment tan asèptic com quan estàs al fons d'un ascensor d'aquests dels edificis moderns i has de demanar pas per sortir a la teva planta.

D'entre tots els tatuatges que porto, al pit en duc un que per a mi és tota una declaració de vida: DONEC PERFICIAM. Fins aconseguir-ho. Porto 30 anys militant en l'independentisme i hi seré fins l'últim alè, fins aconseguir-ho. Però també en porto un altre que per a mi és tota una declaració de principis i de valors: al  braç dret SEMPER i a l'esquerre FIDELIS.

Si el Donec Perficiam era el lema de les Reials Guàrdies Catalanes el 1714, el SEMPER FIDELIS és el lema dels Marines dels EUA. Sempre fidels. No és una fidelitat en abstracte: és una fidelitat a un país, a uns companys, a uns valors, a uns principis. Un d'aquests valors ja ho diu tot "Never leave a brother behind". Mai deixis un company enrere. Un Marine mai deixa un company enrere. Mai.

Però d'entre tots aquests principis i valors associats al SEMPER FI n'hi ha un especialment adient pel que avui estic comentant: "To guard our nation is to guard its principles"

Defensar la nostra nació, defensar el nostre projecte, defensar el procés... és defensar els seus principis. Quins principis hem defensat abandonant al President durant tres mesos? Quins principis, incapaços de defensar-lo de tanta mentida i atac, de l'estat espanyol, dels nostres progres plens d'odi i cinisme i d'aquesta secta sàdica de la CUP del No que només volia sang? Quins?

Ja us ho dic jo: CAP.

I això que hem viscut, que hem fet, ja formarà part per sempre del nostre patrimoni col·lectiu negatiu. Tots els pobles en tenen, no serem tampoc una excepció. Però com a mínim siguem capaços de ser-ne conscients, perquè tots els pobles només han pogut construir el seu futur prenent consciència d'aquests moments vergonyosos, de mal col·lectiu (bé, tots no, l'estat espanyol és una excepció universal en aquest sentit a la que hauríem de no assemblar-nos)

Amb això tanco la meva anàlisi sobre el viscut aquests dies. Acato plenament el pacte, no perquè acatar-lo jo tingui la més mínima importància, que no la té, sinó com a gest públic d'obediència deguda i d'incondicional posar-me disciplinadament al servei del nou President, que no tinc cap dubte serà un gran President, per a tot el que un mindundi com jo pugui aportar.

I de la mateixa manera que he fet tota aquesta crítica, vull reconèixer també les moltes coses positives que té el pacte. Hi són, són molt importants, ens obren moltes oportunitats i les hem de saber aprofitar. El camí recorregut és transcendent. Com deia fa poc, mai havíem arribat tan lluny, des de fa 300 anys, de com ho hem fet amb aquest procés. Ara, amb aquest acord, seguim avançant. I ho fem per camins mai transitats. No sabem què ens trobarem, però sabem que de tot excepte pluja de pètals de rosa. El procés és viu, i haurem de fer front a amenaces i hostilitats de tota mena. Que ningú es pensi que el més difícil ja està fet. En absolut. Aquest tram final serà molt i molt complicat, molt i molt dur.

Per això necessitem estar més units que mai. Per això necessitem tenir com a divisa el DONEC PERFICIAM, perquè estem conjurats a ser-hi fins aconseguir-ho.

I per això fora bo que comencéssim a omplir les nostres vides i les de la nostra societat de valors i principis que no siguin pensament feble, com la fidelitat, l'honor, la lleialtat, la capacitat de sacrifici, la disciplina, etc.

SEMPER FIDELIS.

Cròniques del Vietnam: "Teatro del bueno" o perquè res del que passa és el que sembla

Benvinguts al nostre Vietnam. Aquests dies estem en un escenari d'operacions bèl·liques que sembla de baixa intensitat, però que és terrible. El més trist de tot és el "teatro del bueno" que alguns dels actors polítics estan protagonitzant. I dic trist per no dir una altra cosa.

Tothom té un dret legítim a defensar els seus interessos, però no és admissible que es faci des d'un discurs que només busca posicionar-se innocentment en el conflicte, fer veure davant la tribu que no s'hi té cap responsabilitat i assenyalar els altres com a responsables de la situació o fins i tot no ser capaços, a aquestes alçades, de dir les coses pel seu nom.

Però les màscares van caient, o aniran caient.

La primera màscara que ha caigut és la de la CUP. El que ha fet la CUP del No és, a mesura que anem coneixent més detalls de com ha anat tot, més ignominiós i indignant. Inicialment semblava que la repugnant posició de la CUP obeïa només a un sadisme que buscava plaer liquidant persones. El seu vet immoral a Mas no tenia cap altra conseqüència a primera vista, de cara als seus interessos, que obtenir el plaer sàdic de cobrar-se una víctima, un dels principals actors del procés, el President de Catalunya, el líder de l'independentisme socialment moderat, el garant del gir de les classes mitjanes d'aquest país, l'imputat per l'Estat per posar les urnes.

Ara hem vist, però, que al darrere d'aquest vet s'hi amagava una operació de més volada, com és aturar el procés per poder bastir un nou front polític de les esquerres extremes, aprofitant la força emergent podemita i de la Colau. Liquidar Mas afeblia totalment l'independentisme moderat, deixava sense el seu referent polític a les classes mitjanes d'aquest país i situava en una crisi de lideratge al món convergent justament en ple procés de refundació.

Un cop assolit aquest objectiu, les eleccions s'haurien provocat en qualsevol altre moment, sense més contemplacions, perquè qui cedeix un cop al xantatge es converteix en un esclau del xantatgista. Així, una opció radical com la que podien representar Podemos + CUP hauria pogut aspirar a reeditar uns resultats tipus 20D, i liderar un govern frontista, sumant-hi a una ERC totalment acomplexada davant aquest món, com està demostrant a l'Ajuntament de Barcelona. I si hagués calgut, també al PSC.

El posicionament del President Mas en la seva compareixença de dimarts ha aconseguit avortar, per ara, aquesta operació. Però segueix el teatro del bueno amb altres actors.

En castellà en diríem "hiriente", per a referir-nos a l'espectacle que des de dilluns a la nit està protagonitzant el món d'ERC, amb n'Oriol Junqueras al capdavant. La compareixença de l'Oriol de dilluns va ser incomprensible. Mirava atònit el 3/24 mentre Oriol parlava fent servir la segona persona del plural, com si ell no formés part d'una primera persona del plural, la de Junts pel Sí, com si ell -i ERC- no tinguessin res a veure amb tot allò.

ERC no creu que Mas hagi de plegar, però ho fa veure: ERC està fent teatro del bueno perquè la seva anàlisi és que si hi ha eleccions al març per fi tindran l'oportunitat de guanyar el que per a ells és la mare de totes les batalles, la pugna per l'hegemonia en el bloc sobiranista, ara ja independentista.

Fa molt temps que tot el que fa ERC només s'explica i es pot entendre en aquesta lògica. Durant el primer semestre del 2014 ERC va arribar a la conclusió (intoxicada per certs elements d'alta toxicitat i opacitat que es mouen en l'entorn de la seva cúpula més dura) que el procés només podria arribar a bon port si era ERC qui el liderava. Per això en l'últim moment van rebutjar anar amb CDC a les eleccions europees, tot i que CDC estava disposada a trencar amb Unió com li demanava ERC.

Aquest marc mental en el que estava instal·lada la cúpula d'ERC és el que explica també tot el desastre que va protagonitzar ERC abans i després del 9N, és el que explica que s'aixequés de la taula prèvia al 9N i és el que explica que no donés suport a la proposta del President Mas de configurar una candidatura del Sí per convocar immediatament després unes eleccions plebiscitàries.

ERC tenia al cap només disputar l'hegemonia al món convergent. Que finalment es configurés Junts pel Sí per a les eleccions del 27S s'explica sobretot perquè la majoria d'enquestes ja mostraven un retrocés electoral molt fort d'ERC. Amenaçada greument en les seves expectatives electorals i amb una més que probable derrota en la seva dèria per disputar l'hegemonia, ERC va decidir sumar-s'hi, fent veure que era qui "cedia". 

I dilluns dia 4 vam tenir la incomprensible compareixença d'Oriol Junqueras. Mai va retreure a la CUP el seu posicionament immoral. Simplement es va posar en un inadmissible punt d'equidistància entre els dos que ell assenyalava com a responsables de la situació, el món convergent i la CUP. Però tampoc no es va atrevir a dir, si així creu que ha de ser, "senyor Mas, plegui". Tot de vaguetats com si aquests tres mesos els negociadors se'ls haguessin passat jugant al futbolín i parlant del temps que fa. Com si ell ignorés, que no pot ignorar-ho, que en aquests tres mesos la CUP ha enganyat reiteradament no només als negociadors de Junts pel Sí (entre els que hi havia sempre gent d'ERC), sinó a la mateixa gent de la CUP (amagant i distorsionant tota la informació de les converses i dels acords possibles i proposats).

ERC creu que les eleccions del març són la gran oportunitat d'obtenir la victòria definitiva sobre el món convergent, una victòria que no va poder obtenir el 20D, quan només va poder rascar un 0,9% més de vot davant de la proposta del món convergent.

ERC creu que el mes de març pot implicar que a banda del seu votant tradicional, una part del vot de la CUP del 27S li vingui. Però sap que amb això no en té prou per garantir la seva victòria davant el món convergent, i que per això cal aprofitar qualsevol oportunitat per desgastar-lo al màxim. Això explica que ERC i el seu món s'hagin llençat com a voltors aquests dies contra el President Mas. Cal presentar, amb l'ajut del món cupaire i de tots els tontos útils, a Mas i el món convergent com a responsables de tot plegat, per egoisme i poltronisme.

En aquests moments la deriva en la que hem entrat és, fonamentalment, un combat moral. Jo vull la independència i tota la vida he treballat i treballaré per assolir-la, però no la vull a qualsevol preu. Crec en la independència també com a projecte moral, que requereix d'uns valors d'exemplaritat que han de ser la llavor d'un país millor. Per això des del primer dia que em vaig incorporar a l'independentisme vaig rebutjar la violència. La Crida a la Solidaritat es definia pel seu activisme no-violent. Recordem que en aquells moments hi havia Terra Lliure i l'independentisme que s'autodefinia com a "combatiu" avalava la lluita armada, la violència. Jo mai hi vaig ser. Ni volia ni vull la independència a qualsevol preu, i sense cap consideració moral sobre com arribar-hi.

I aquest posicionament em servia aleshores i em serveix ara.

La proposta de la CUP ha estat i és d'una repugnància moral inassumible. I el problema que no veu encara ERC és que ara mateix els està fent de tonto útil i que amb la seva obsessió per disputar l'hegemonia al món convergent s'acabarà llençant submisament als braços del projecte frontista de les esquerres extremes de la Colau, Gabriels & cia.


En paral·lel a tot això tenim la gravetat de tot el que està passant a l'ANC. Avui no és el moment per parlar-ne. Ja tindrem temps. Només avisar que si a ERC es pensen que les manipulacions que estan fent perquè l'ANC respongui als seus objectius estan passant desapercebudes, estan molt equivocats.

Sí que és el moment de dir que no entenc per a res les convocatòries que avui ha fet ANC per concentrar-se davant alguns ajuntmentes perquè "volem un acord". Altra vegada... no som capaços de valorar què és el que impedeix aquest acord? És un simple problema de que s'hi han posat seriosament a buscar-lo? No ens mereix cap opinió el que el pot fer possible i el que l'obstaculitza? A criteri de l'ANC tothom té la mateixa responsabilitat en que no hi hagi acord? 

Així les coses, la compareixença de Mas de dimarts va ser tan important que podria haver salvat el procés. Mas va dir el que la majoria social que fa possible la majoria política per la independència fa temps necessitava sentir: no estem bojos i no deixarem que aquests il·luminats de la CUP portin el país a la ruïna.

El gruix de la nostra majoria social necessitava tenir aquesta seguretat, veure que no estem en mans d'una minoria sectària d'extrema esquerra, que no ens hem begut l'enteniment i que si el procés avança serà perquè té present i respecta la seva transversalitat i pluralitat ideològica i social. Que no és un procés d'uns contra uns altres, sinó de tots i per a tots. I això calia que algú ho digués, i que traslladés seguretat a la societat que és així. I aquest algú, altre cop, ha estat Mas. Fent-ho, el seu valor s'ha tornat a multiplicar, també perquè la resta, preocupats de fer el seu teatro del bueno i dels seus càlculs absurds, han abandonat aquest compromís amb el gruix de la majoria social i no treballen ni fan res per oferir cap garantia en res.

Tot plegat...que Déu ens agafi confessats...

Donec Perficiam

GOOD MORNING VIETNAM

Iniciem avui una nova etapa d'aquest blog. Tornem al seu nom original: Dies de Fúria.

Una mica d'història dels canvis en el blog responent als canvis a la situació del país:

Després de la confusió tripartita, l'estat de caos en el que va quedar sumit el país i dels dos primers anys de la primera legislatura convergent vam arribar, l'Onze de setembre del 2012 a una mobilització massiva, espectacular del poble de Catalunya, que va omplir, amb més d'un milió i mig de persones, el centre de Barcelona. A aquella manifestació la va seguir una convocatòria electoral caracteritzada per la defensa del dret a decidir de Catalunya fins a les seves últimes conseqüències. Acabava de néixer el procés tal i com l'hem conegut fins ara, un procés que en 3 anys ens ha dut a fites extraordinàries, la més important de les quals haver generat una majoria social independentista que es va expressar contundentment a les eleccions plebiscitàries del 27S del 2015.

A finals d'aquell 2012 vam passar dels Dies de Fúria als Dies de Glòria. En pocs anys l'independentisme havia passat de ser una expressió testimonial socialment i poca cosa més que testimonial a nivell parlamentari, a ser la majoritària socialment i parlamentàriament, i havia protagonitzat gestes espectaculars, increïbles, com les mobilitzacions dels Onze de setembre del 2012, 2013, 2014 i 2015, i desafiaments inimaginables fa uns pocs anys, com el 9N, que va tenir un ressò internacional espectacular, en el que vam torejar tot el poder de l'estat espanyol, en un exercici d'intel·ligència i de desobediència col·lectiva sense precedents a Europa Occidental, i que ha comportat ser també l'únic país a Europa amb un President democràtic processat, per posar les urnes, per donar la paraula al poble.

Que res no seria fàcil ho sabíem, com a mínim alguns. Que tot costaria molt, i que no teníem cap altra força que la que tots junts fóssim capaços de generar, també. Però ens havíem posat a caminar i tot estava a les nostres mans, per això tots els dies que visquéssim des d'aleshores, treballant per fer avançar el procés, eren Dies de Glòria. Perquè els protagonistes d'aquesta història extraordinària érem -i som- tots i cadascun de nosaltres.

Des del primer moment hi va haver els voltors, els carronyaires, que no han deixat de menystenir i menysprear el que estàvem fent. Personatges que, com més buida era i és la seva fulla de serveis al país,  més insolents i prepotents eren en el seu bla bla bla ridiculitzant el procés i tot el que es feia (les xarxes socials, tan extraordinàries per a moltíssimes coses, han tingut un efecte no desitjat amb el sorgiment d'aquests paràsits tòxics "alliçonadors" de sofà).

Joan Sales va dir que els catalans portàvem 500 anys fent l'imbècil. I no es tractava de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l'imbècil. Sí, els catalans ens hem equivocat molt. També els independentistes. Potser l'únic encert que hem tingut ha estat la nostra perseverança, fins i tot en els moments més terribles, quan tot semblava perdut, en mantenir la flama encesa, en, durant aquests 500 anys, malgrat tot, haver estat capaços de generar aquesta cadena invisible a través de la qual, generació rere generació, ens hem transmès la voluntat de ser i de ser lliures. I d'una militància que, com a mínim, i amb molt sacrifici, fins donar la vida, ha mantingut oberts els camins de l'esperança, els camins pels que nosaltres hem transitat fins arribar on ara som, més lluny que mai.

El temps i la història jutjarà com hem fet les coses en aquest procés, però l'únic cert és que hem arribat més lluny del que mai havíem fet en aquests 500 anys. El 27S vam fer una cosa prodigiosa, unes eleccions plebiscitàries, amb una unitat política que mai havíem aconseguit i assolint una majoria, que si bé no va ser total des del punt de vista d'arribar al 50% dels vots per la independència, va arribar al 48%, amb una participació extraordinària, del 75%, i amb tot l'estat i els seus aparells i poders en contra amb una guerra bruta també sense precedents en un procés democràtic com el que estàvem protagonitzant.

Va faltar molt poquet per assolir un triomf total, però el resultat ens habilitava i legitimava totalment a iniciar el procés independentista amb tota la nostra decisió. Democràticament, per tant, el 27S va ser un èxit gairebé total.

El gran problema el vam tenir en que aquella imbecil·litat a què feia referència Sales s'havia manifestat en una bossa d'uns 75.000 votants que abans, el 2012, estaven amb CiU o ERC, i que ara havien decidit, per pura imbecil·litat, votar CUP. I fent això, per motius que se m'escapen totalment de la comprensió, el que havien complicat extraordinàriament era FER POSSIBLE la independència.


Després de tres mesos patètics d'unes negociacions que hauran passat a la història ignomínia, ahir diumenge la CUP, en un procés vilment opac i sense les més mínimes garanties democràtiques, va decidir no donar suport a la continuïtat del procés.

Els que fa molts anys que ens movem en el món independentista, i que hem militat i treballat a tota mena d'organitzacions (jo ja en porto més de 30, molts d'ells en organitzacions del nucli dur indepe) sabíem molt bé què era la CUP i quin tipus de personal s'hi movia. Sabíem també que era difícil parlar d'una CUP, perquè de fet n'hi havia moltes, i on hi convivien des de veterans patriotes que ho han donat tot per Catalunya fins a la més alta concentració de xaladura política del país.

S'havia esdevingut una cosa que alguns ja ens temíem podia passar. En David Fernández, que va ser el cap de llista de la CUP el 2012, quan per primer cop es presenten a les eleccions al Parlament i obtenen representació (3 diputats) ho havia fet molt bé. Ho havia fet tan bé que jo mateix havia escrit que era potser un dels millors diputats que havia trepitjat el Parlament: culte, format, amb criteri, valent, responsable, enginyós. Sense ell voler-ho el David va "enganyar" molta gent, que el 27S es pensava votava "Davids", però no, estaven votant, salvant algunes excepcions (com en Baños o Julià de Jódar), una de les la tares més demencials que ha generat en termes polítics aquest país. I dissortadament no hem tingut 10 davids, sinó un escamot de fanàtics sectaris comandats per l'Anna Gabriel.

Tot i això la gent "normal" i patriota que encara hi havia a la CUP va plantar cara i va demostrar que representaven el 50% de la CUP. Però no van poder vinclar la força emergent d'un aparell tremendament sectari. I la CUP del no es va imposar.

(A partir d'ara quan parli despectivament de la CUP vull deixar clar em refereixo a la CUP del no, i que respecto i valoro a molta de la gent d'aquest 50% que ha plantat cara perquè el procés seguís viu, per intentar evitar que la CUP se'l carregués.)

Quedaven enrere més de tres mesos d'autèntica presa de pèl, que han confós, esgotat, indignat la majoria independentista. Aquest aparell sectari ha protagonitzat una vilesa sense precedents amb la manera tan sàdica com ha negociat i com ha jugat amb Junts pel Sí, amb tota la gent, però també amb la pròpia gent de la CUP. I des de Junts pel Sí s'ha estat massa "bonista" per no tallar de socarrel aquesta dinàmica.

Hi ha molt poc a dir que no s'hagi dit ja. El posicionament de la CUP ha estat moralment inacceptable, repugnant. I amb un menyspreu total per tot i per tothom han preferit fer tot el possible per carregar-se un procés que no els hi agradava que no pas assumir que al darrere d'aquest procés hi havia tot un poble, amb la més autèntica expressió de la seva transversalitat i de les seves contradiccions, que era el que el feia possible.

No sabem què passara ara amb el procés. Sí que sabem que tot apunta que deixarà d'existir com l'hem conegut fins ara. Això no implica en cap cas que renunciem a res, sinó, amb tot el que ha passat i probablement passi, haurem de repensar i reformular les bases de l'estratègia per assolir la independència.

En definitiva, el que haurem de fer a partir d'ara, començant com aquell que diu demà mateix, és treballar per generar les condicions que ens permetin fer possible la independència. Amb el procés com l'hem conegut fins ara les condicions s'havien assolit molt precàriament, però hi havíem arribat. El que ha passat les ha destruït, i la finestra d'oportunitat que ha tancat la CUP farà que siguin difícilment reproduïbles amb les mateixes característiques. Per tant haurem de pensar què cal fer perquè es donin aquestes noves condicions per fer-la possible. Perquè la independència és possible i és necessària, però l'hem de saber fer possible, i això passa per deixar de fer l'imbècil.

Amb caràcter immediat i inqüestionable aquest deixar de fer l'imbècil passa per tallar de socarrel tota negociació amb aquesta CUP del No. Ni tracte ni pacte, s'ha acabat.

El que seguirà després ja no ho sabem. Tot sembla indicar que unes noves eleccions, en les que ja l'escenari no serà el del 27S. El desenllaç d'aquests dies i la inevitable convocatòria electoral ens abocarà, si no s'esdevé un miracle, a una lluita per l'hegemonia política en el món independentista, de conseqüències tan imprevisibles com potencialment devastadores. 

Ho vaig dir fa uns dies. Se'ns ha tancat una finestra d'oportunitat, però se'ns obre l'oportunitat de deixar clar a tothom què hem après la lliçó de tantes derrotes i que som conscients que no podem seguir fent l'imbècil si volem guanyar. Però tinc una confiança escassa que siguem capaços de fer-ho, tot això, tinc pocs indicis als que agafar-me per pensar que és possible que ens en sortim en aquests mesos que venen. I la incomprensible roda compareixença d'avui d'Oriol Junqueras m'ha ratificat en aquest pessimisme.

Tot apunta que estem entrant en uns mesos que amenacen de ser el nostre "Vietnam".

GOOD MORNING, VIETNAM

Jo mantinc i mantindré inalterable el meu més fidel compromís patriòtic i militant,  i treballaré per ajudar on calgui i al nivell que calgui a crear les condicions per fer possible la independència. I com que part d'aquestes condicions passen inevitablement per deixar de fer l'imbècil, des d'aquest blog penso denunciar sense descans tota aquesta imbecil·litat, perquè fins que no deixem de fer l'imbècil, els dies que visquen no deixaran de ser dies de fúria.
DONEC PERFICIAM

Historias navideñas (mentre esperem)

Estoy seguro que el purgatorio debe ser un lugar muy similar a un gran centro comercial estos días navideños.

He quedado con un amigo, que me ha pedido le acompañe para unas compras voluminosas. Aún a pesar de estar cerca de mi casa sólo he puesto los piés en este centro comercial para ir a la FNAC, que está en una de sus esquinas. Ahí he dejado la moto y ahí nos hemos encontrado.

Entramos. Está abarrotao. Increible la cantidad de gente moviéndose en todas direcciones, arriba y abajo, para un lado y para otro. Voy hablando con mi amigo, que se maneja con gran seguridad y destreza. Vamos rápidos. Yo le digo tan flojito que ni me oye vaya agobio de sitio. Pero miro la gente, de todas condiciones y edades, y me parecen felices.

Cuando mi amigo dice "ya estamos" siento un alivio. Nos dirigimos cargados de cajas a su coche. "Tranquilo, está en el párking". Empezamos a bajar, hasta la planta 5, al llegar pienso que aquello debe ser lo más profundo de la ciudad. Y es enorme. Habrá visto mi cara de asombro e inquietud porque ha vuelto a intentar tranquilizarme "mira, he hecho una foto de donde lo he dejado". Lo dice y me la enseña en su móvil con el orgullo de quien sabe está impresionando por su capacidad de moverse en situaciones difíciles. Ah, vale, genial. 10 minutos más tarde llegamos al coche y lo cargamos.

Se va, y le saludo desde donde me he quedado para verle partir, al lado de una enorme columna. Bueno, pues pá casa. Creo que estoy en uno de los extremos de la planta. A ver donde hay un letrero que señale la salida. No veo nada. Empiezo a caminar hacia lo que intuyo es el centro de la planta. Veo un rótulo que señala escaleras mecánicas. Bien, vamos. Sigo caminando, veo otro que confirma el objetivo, sigamos. Pero de repente me encuentro en un punto en el que me he debido perder algo y ya no sé para donde tirar. Retomo un rumbo al azar, hasta dar con una señal que dirige hacia un ascensor. Pues vamos. Llego a lo que debería ser el ascensor, pero es un montacargas de servicio, con llave. Mierda. Vale, no pierdas la calma. Estrategia!! Me quedo disimuladamente quieto esperando poder seguir a alguien. Al poco aparece una familia, que se mueven con gran diligencia. Discretamente les sigo, no sea que se piensen algo raro. Y bingo, llegamos a unas escaleras mecánicas. Bueno, ya está, me digo aliviado.

Empiezo a subir las escaleras desde las profundidades de las cinco plantas del párking. Las escaleras cambian de dirección un par de veces hasta que acabo saliendo al centro comercial. Coño, creo que en esta zona no había estado nunca. Me pongo a buscar la salida a la calle. Estoy seguro de estar en la planta inferior. Creo que debo subir una planta para llegar al nivel de la calle. Pero no veo ninguna señalización. Al fondo diviso un enorme abeto navideño en una especie de distribuidor circular. Vale, ya lo tengo, esto estaba al lado de la FNAC. Pero cuando llego, no, ahí no está la FNAC. Mierda!!! Más tarde descubriré que había como tres o cuatro de estos distribuidores circulares con idéntico abeto navideño gigante. Una trampa letal para principiantes.

Sigo buscando alguna referencia. Nada. Intento mantener la calma, y para darme moral y confianza me digo: He estado días navegando a vela por el Mediterraneo sin ver costa alguna. He estado 5 días haciendo vivac por el Sàhara, sin otra referencia que las dunas, el sol y una brújula. Tengo que ser capaz de orientarme también aquí.

Y retomo la búsqueda de una salida. Pero nada que me indique "usted está aquí", y mucho menos "salida". Nada. Solo una muchedumbre feliz arriba y abajo. Me sorprende la seguridad y decisión de sus movimientos. Llego a una conclusión terrible. Recuerdo algun programa de Discovery Max que hablaba de unos alienígenas ancestrales que habitaban en el interior de la Tierra. Son ellos, pienso por un momento. Pero su apariencia humana es extraordinaria. Desconcertado, llego a otra conclusión: aquí se entra, pero debe de haber algún nivel en el que te quedas atrapado. La multitud que me rodea no "están" en el centro comercial "viven" en el!!! Seguramente ahora yo también estoy atrapado en este nivel. Aquí la gente vive, se reproduce -porque hay niños- y finalmente asume este espacio sin salida, desconectado del mundo, como su hogar, y debe tener su cosa, porque parecen felices.

Acuciado por una angustia creciente me concentro, con más intensidad si cabe, en orientarme, pero es imposible. Me vienen ganas de gritar muy fuerte "hijosdeputa", pensando en los arquitectos, diseñadores y constructores. Me pasa por la cabeza quedarme quieto, sentado en alguna parte, por si en algun momento cierran y un guardia de seguridad o los de la limpieza me echan fuera.

Pero de repente, cuando más crítica era la situación... la luz! Veo una dependienta que está en la puerta de su tienda vacía. Intentando ofrecer una imagen de serenidad, para evitar su huída o miedo a colaborar, me acerco a ella. "Hola, perdona una pregunta: por donde se sale de aquí?" Esboza una sonrisa de superioridad, que yo interpreto como que está pensando "mira, ya tenemos aquí a otro paleto", pero que no me resulta ofensiva, todo lo contrario, me tranquiliza, "parece que no soy el primero y parece que va a colaborar". Y sí, me da una serie de instrucciones que intento memorizar como si me fuera la vida en ello. Por aquello de quedar bien entro a la tienda para comprar algo, no me sirve nada de lo que tiene ni sé qué hacer con ello, pero como no hay nadie pregunto haciéndome el interesado y superando el vergonzoso ridículo inicial. Le acabo confesando que llevaba 45 minutos buscando como salir, le doy las gracias, dos besos, y ejecuto sobre el terreno los movimientos que me ha indicado.

Y así es que finalmente llegué a una salida al exterior. Me vinieron ganas de llorar de alegría, pero me contuve. Todo bien. Caminé unos veinte minutos hasta llegar a mi moto. La besé muy fuerte. "Soy libre", no dejaba de repetirme a mi mismo.

Próspero año nuevo a todos. 

PS: hemos quedado un día, para después de fiestas, con mi dependienta-salvadora. Mientras hablábamos yo veía me iba mirando, y al final me preguntó "tu eres motero?", le dije que sí, mientras repicaba con los dedos, nervioso, en mi casco. Al ir a pagar saco mi cartera Harley Davidson, y entonces me dice, señalándola, que le encantan, pero que nunca había tenido la oportunidad de subir en una. Es la mía, pensé, y le propuse quedar para dar una vuelta. Estaba loca de alegría "pásate por la tienda y quedamos". Ok. El problema es que en el estado de angustia que yo estaba me dejé lo que compré en la tienda, que soy absolutamente incapaz de recordar por donde estaba de aquel centro comercial inabastable y que un pánico atroz me atenaza y me impide entrar a ver si encuentro la tienda y mi dependienta-salvadora. No somos nada...

Mentre esperem: del 27S i la glòria a l'amenaça de viure el nostre Vietnam

Esperar és la pitjor situació imaginable: esperar el què, esperar per què, esperar fins quan.

I ara estem en aquesta situació desesperant d'estar esperant. Esperant que uns il·luminats, després de més de tres mesos, decideixen què volen fer amb el seu país. És un escenari infernal. L'última força política del Parlament de Catalunya, la que menys vots va obtenir, la que es va postular com la via ràpida a la independència, desfullant la margarida de si ensorra el país o suma els seus escassos però imprescindibles vots a la majoria independentista i permeten així que el procés indy segueixi endavant.

En termes de gestió hi ha una màxima: les feines duren el temps que els hi donem. Si un encàrrec li preveiem dues setmanes, les consumirà, si el mateix encàrrec li atorguem tres dies, es farà en tres dies. Una negociació com la que hem patit ha abusat d'aquesta màxima, i es farà durar fins el darrer dia, per a desesperació de milions de catalans.

Aquesta agonia ha permès, tanmateix, posar en evidència l'escassa consistència d'un conglomerat polític en el que hi ha des de venerables patriotes que ho han donat tot per Catalunya fins a aprofitats mindundis que no han empatat contra ningú i que van de grans revolucionaris. La tensió absurda d'aquests tres mesos ha culminat en l'empat a 1515 vots a favor de seguir amb el procés i 1515 en contra, amb uns que cridaven "independència" i uns altres que cridaven "anticapitalistes". És la tensió entre els que sempre han tingut un compromís militant independentista i patriòtic i els qui només han tingut el compromís del contenidor al mig del carrer defensant una casa okupada. És la tensió entre els qui tenen un país al cap i els qui només tenen una retòrica revolucionària i bolivariana.

Conec alguns dels 1.515 cupaires que van votar a favor del procés. Gent per la que poso la mà al foc. Però també conec com són  la gent dels 1.515 que van votar en contra del procés, sé com de mesquins i mesquines són, sé de la seva capacitat de manipulació fins a ser capaços de modificar reglaments i polítiques internes d'acord al seu interès individual.

A molta gent ens va resultar extraordinàriament sorprenent l'empat final. Sé que podria haver estat possible. Però també conec tot el rum-rum que circula en el món independentista, que davant una suma total dels recomptes que oferia entre 6 i 8 vots més a favor del procés, certa persona hagués amenaçat la resta de la direcció amb muntar un número i una escissió allà mateix, en directe, amb tots els mitjans. I que això fou el que provocà la "sortida" de l'empat.

Com va anar tot plegat no ho sabrem mai -dissortadament els qui podien explicar-ho han decidit fer pacte de silenci-, però el més important de tot és que, de fet, ni tan sols ens importa, perquè l'únic que fa és amagar la immoralitat de la situació.

Perquè pel damunt de qualsevol altra consideració hi ha la repugnància moral del debat que han volgut plantejar. Que tota la seva proposta s'hagi centrat gairebé exclusivament en carregar-se el President de Catalunya, el líder del partit hegemònic en el sobiranisme, el líder de la majoria social independentista, el líder perseguit i imputat per l'estat espanyol per fer avançar el procés i posar les urnes al poble, el líder reconegut com a tal per tot l'escenari internacional... situa el nivell de la seva indigència moral.

Alguna cosa no s'ha fet bé des de Junts pel Sí perquè malgrat la immoralitat plantejada la negociació s'hagi eternitzat aquests tres mesos. Però vam contemporitzar, vam tirar pilotes fores i vam acabar aprovant declaracions absurdes al Parlament. I així vam acabar sumint el país en una confusió i frustracions sense precedents.

Mai, mai, mai, res del molt que volem fer per al país nou podia edificar-se sobre la base d'un repugnant vet ad homine. Assumir-ho hauria implicat que el nou estat nasqués podrit en el seu origen, hauria implicat un pecat original del que ja mai no ens hauríem pogut desfer.

I no entro ja a valorar en termes del molt que pot aportar o no la persona. Simplement dic que no hi ha res més repugnant moralment que basar una decisió en un judici sumaríssim a una persona i exigir el seu sacrifici per acceptar ajudar en un projecte col·lectiu. 

I tanmateix, el cert és que la nostra situació és que "esperem". Que esperem que el dia 2 ens diguin què pensen fer en relació al procés i al futur del país.

El meu jo militant, apassionat, visceral, intens, rebutja des de fa molt de temps qualsevol acord. No vull saber res de cap negociació tan moralment repugnant com la que han plantejat.

Tanmateix el meu jo pragmàtic no pot deixar de pensar que la possibilitat d'un Govern amb Mas de President i amb unes vicepresidències d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté, seria un govern molt potent capaç de gestionar eficaçment el mandat democràtic del 27S.

Per això, ni que sigui mossegant-me la llengua, prefereixo, pels pèls, que de la ouija del dia 2 de la direcció cupera en surti la possibilitat de seguir endavant amb el procés.

Però si això no passa i es consuma la indecència moral i política, també estaré content. Perquè el que ja no podia ser és seguir un minut més amb aquesta agonia.

Com a mal menor, per tant, hi hauria unes noves eleccions el mes de març. 

Tot i el dolorós període que ens haurà tocat viure des del 27S, si som intel·ligents i les plantegem com una segona volta del 27S, poden acabar sent molt positives per al procés i per fer possible la independència.

Ara bé, també sé que si ens deixem arrossegar pels nostres fantasmes i les convertim en una lluita per l'hegemonia en el món sobiranista, el resultat serà una guerra fratricida sense precedents, de la que probablement no quedarà res dempeus del que ara mateix coneixem. I la primera víctima seran les nostres opcions de fer la independència, que desapareixeran.

Mentre esperem, per tant, aquests dies que falten fins el 2, creuem els dits i, els que tenim fe, preguem a Déu pel nostre país i per tots nosaltres. Perquè estarem a les portes de la glòria o a les portes del nostre Vietnam, i només una petita línia vermella separa la glòria d'un apocalipsi sense supervivents i sense futur.

Post de 24 hores amb repercussió de molts anys

En 24 hores sabrem què ha decidit fer la CUP en relació al procés. Si s'hi suma i afavoreix la investidura d'un nou govern amb full de ruta independentista o no ho fa i ens aboquem a unes noves eleccions.

D'entrada dir que em sembla insuportable la idea d'estar pendents, pel que fa al futur del país, d'una assemblea de majares com la que es viurà demà a Sabadell.

Mai dels mais hauríem d'haver arribat, 3 mesos després del 27S, a aquesta situació, en la que uns pocs il·luminats tinguin a les seves mans el futur del país. Això no ho hauríem d'haver permès mai. Mai a la vida hauríem hagut de permetre ni acceptar unes negociacions que s'han allargat tot el que ho han fet. Mai a la vida hauríem d'haver permès una negociació amb uns interlocutors sense cap poder de decisió sobre el que estaven negociant.

I, al meu entendre, mai a la vida Junts pel Sí hauria d'haver entrat a negociar res amb un moviment antisistema amb els tics totalitaris que té. Si els 10 diputats enlloc de ser d'un moviment d'extrema esquerra com la CUP, haguessin sigut d'un moviment d'extrema dreta amb aquests mateixos tics totalitaris no s'hauria entrat mai a negociar. No puc entendre la doble mesura. La democràcia i la llibertat no poden ser negociades. Jo no hauria entrat mai a negociar res amb aquesta gent, excepte que el seu compromís amb la democràcia parlamentària i les llibertats individuals i col·lectives hagués quedat claríssim.

Però el cert és que ara ja som al final del ball, i demà, en 24 hores, sabrem si el procés independentista segueix endavant o s'avorta.

Si segueix endavant implicarà la investidura de Mas i la constitució d'un govern d'ampli espectre i transversalitat ideològica, amb un mandat ferm per fer avançar el procés independentista i lluitar contra l'emergència social com a fils conductors. Serà, presumiblement, un govern d'aquests que farà goig, que sumarà les millors capacitats del país. Però que haurà de fer front a unes incerteses creixents, tant des del punt de vista pressupostari per gestionar el dia a dia, com per la capacitat que tingui de fer avançar el procés per portar-lo al punt desitjat de la independència. El 27S va deixar-nos un mandat molt clar a favor de la independència, amb la majoria absoluta de 72 diputats, però alhora totes les incerteses obertes d'haver-nos quedat a les portes de la majoria absoluta també en vots.

Aquesta realitat no ens pot fer aturar en cap cas el nostre legítim dret a impulsar el procés, però tampoc no podem cegar-nos a reconèixer que d'una manera o d'una altra el nostre procés requerirà d'una nova validació democràtica, en forma de referèndum acordat o unilateral. I tant absurd és negar la legitimitat per impulsar el procés que emana del 27S com fer veure que el 27S ens atorga tota la legitimitat que necessitem.

Si la CUP decideix fer avortar el procés anirem a unes noves eleccions. 

Del 27S ençà tot el que ha passat no ha fet cap altra cosa que multiplicar les incerteses del procés. Si demà la CUP avorta el procés, tot sembla indicar que signarà l'epitafi del procés com l'hem conegut fins ara, i que el que passi a partir de llavors formarà part d'una V2 d'aquest procés.

Les principals amenaces que planen perquè un no de la CUP demà siguin l'epitafi del procés com l'hem conegut són el trencament de la unitat i l'emergència del món podemos.

El 20D ja ha estat un anticip del que se'ns pot venir a sobre. La direcció d'ERC i el món que més directament l'envolten segueixen obsessionats en la disputa de l'hegemonia del moviment amb el món convergent. De fa temps, de fet des d'abans del 9N, el món d'ERC té com a principal objectiu, gairebé obsessiu, fer-se amb l'hegemonia del moviment independentista, superar i bandejar al món convergent. Això explica tot el que va passar al voltant del 9N i això explica el 20D. L'eufòria d'ERC la nit del 20D, malgrat la rebregada independentista, només s'explicava per haver superat en un 0,9% de vots a la proposta electoral del món convergent.

La direcció d'ERC i el seu entorn continuen obsessionats amb la idea de que ells són capaços d'arribar a més gent si lideren el procés. Creuen que l'aposta de Junts pel Sí no va funcionar perquè no els va permetre arribar a nous sectors de la societat i els va fer perdre part del vot més esquerranista. El 20D ha desmentit radicalment aquesta anàlisi, però sembla que els hi és igual.

El món de la direcció d'ERC creu, a més, que el món convergent és el responsable del creixement de la CUP, perquè d'alguna manera el 9N els van "homologar" com a opció responsable. I aquest és un dels més grans errors d'anàlisi que comet la direcció d'ERC, perquè justament si algú va facilitar aquesta "homologació" va ser la mateixa ERC, que recordem, va abandonar la taula de partits del 9N, per fer-lo fracassar, i certament ho haurien aconseguit si la CUP no s'hagués quedat a la taula.

Em segueix sent molt complicat d'entendre tot el que va fer ERC el 9N. És evident que hi ha un moment que s'aixequen de la taula amb l'objectiu de fer-lo descarrilar, de que el President Mas es quedi sol i no es pugui fer el 9N. D'acord a la seva lògica, si el 9N fracassava perquè no es podia fer això ens abocava a unes noves eleccions, en les que ERC pensava assumiria l'hegemonia del moviment independentista i liquidaria Mas. ICV-EUA es va aixecar de la taula, però la CUP no ho va fer. I no ho va fer perquè justament el 9N era allò pel que sempre havien estat reclamant, un acte massiu de desobediència a l'estat, com així va ser. Qui converteix en uns "homenets" a la gent de la CUP és ERC, deixant-los sols amb el President Mas i permetent que, plegats, tinguessin prou força i legitimitat com per tirar endavant el 9N.

Unes eleccions al març estaran caracteritzades per la lluita descarnada per l'hegemonia en el món independentista, fet que les desproveirà totalment del caràcter plebiscitari que va tenir el 27S. Encara més, la lluita caïnita seguirà desgastant el món independentista i impedint articular propostes capaces de refer la il·lusió, després d'aquests mesos d'agonia viscuts des del 27S.

Si ens aboquem a unes eleccions al març haurem de fer front, a més, a la proposta del món "En Comú-Podemos-ICV", que va guanyar les eleccions del 20D. A diferència del 27S, aquest món ha trobat en la proposta d'una consulta acordada sobre el futur polític de Catalunya un dels seus eixos d'identitat política, que els ha permès rascar un vot tan transversal que va des de votants el 27S de C's fins a la CUP.

Recordem que més de 100.000 vots del món d'ICV van anar a parar a les CUP. Aquest vot el 20D no ha derivat en cap cas cap a ERC, sinó que ha tornat a la seva matriu. I tot fa pensar que en unes hipotètiques noves eleccions al Parlament aquest comportament es repetiria.

Unes noves eleccions al març ens aboquen a, com a molt, mantenir la massa indy de votants de Junts pel Sí, però fraccionada entre la proposta del món convergent i del món d'ERC, però perdre la del vot plebiscitari que varen tenir, i a perdre també bona part del vot que ara hem pogut comptabilitzar com a Sí que va tenir la CUP el 27S i que ara aniria cap a posicions pre-plebiscitàries.

Difícilment podrem repetir 72 diputats pel Sí, per més que s'incrementi el % de diputats pel referèndum.

Un escenari d'aquest tipus ens abocaria per tant a un govern en el que el procés indy ja no seria el seu eix, sinó que s'articularia, davant la impossibilitat de fer un govern independentista, a configurar un govern ideològic, probablement a reeditar un nou tripartit amb ERC, En Comú-Podemos i PSC.

De fet l'única possibilitat que tenim d'evitar anar a parar a un escenari d'aquest tipus és que davant unes noves eleccions al març es reedités la proposta de Junts pel Sí, i que aquesta proposta fos capaç no només de mantenir la il·lusió, sinó de sumar vots perduts cap a les CUP el 27S i vots que vulguin assegurar la governabilitat. A hores d'ara aquest escenari és l'únic que permet garantir una certa continuïtat del procés com l'hem conegut fins ara.

Tot el que no sigui això ens aboca a la lluita caïnita i a la impossibilitat de configurar una majoria indy en el nou Parlament. El nou Parlament es regiria per una lògica que ja no seria la independentista i tots els partits haurien de reajustar el seu discurs a aquest nou escenari de minoria indy al Parlament. Un nou escenari en el que fins i tot com s'hagués resolt la lluita per l'hegemonia en el moviment indy entre ERC i el món convergent esdevindria irrellevant, perquè ja no tindrien cap possibilitat de sumar, i la governabilitat estaria sotmesa a altres regles. Recordem que ERC va fer dos tripartits fins i tot essent CiU la força amb més diputats.

En un escenari així caldria reformular l'estratègia independentista, i acoblar-la a una nova realitat. I també ho haurien de fer els moviments cívics i socials.

En 24 hores sabrem per on anem. Jo personalment per molts motius no vull cap acord amb la CUP. Però també entenc que si aquest acord és possible tenim una oportunitat única d'avançar. Si no és possible, l'única possibilitat que el procés segueixi viu és que davant les noves eleccions es mantingui una aposta unitària. Si no és així el procés com l'hem conegut fins ara estarà mort i ens encaminarem a un futur caracteritzat per una nova lluita fratricida per l'hegemonia en el moviment, per la impossibilitat de configurar cap majoria indy al Parlament i per la necessitat de reformular totes les estratègies (partits i entitats) per fer possible algun dia una nova majoria indy. Però això ja no sabríem dir de quants anys estaríem parlant...

Eleccions i estratègies electorals: multidimensionalitat i unitat vs separats

(el post d'avui és llarg, és una anàlisi en dos parts: d'entrada analitzo, des del punt de vista del 27S, la multidimensionalitat que requereix qualsevol anàlisi electoral i en la segona part aporto dades del comportament de vot en les principals claus electorals que va tenir el 27S, l'abstenció i les principals transferències de vot)

La setmana passada, prèvia a les eleccions del 20D, l'amic Oriol Junqueras va fer unes declaracions molt sorprenents pel seu contingut i pel moment. Va dir que "Junts pel Sí havia estat un error, perquè en les eleccions prèvies (2012), CiU i ERC per separat havien sumat més vots que Junts pel Sí". I en els dies següents varen ser més les persones (des de polítics com l'alcalde d'Amposta, a opinadors i polítòlegs diversos) que des de l'òrbita d'ERC es van sumar a aquesta visió i la van donar per bona.

Al meu entendre aquesta visió és un error descomunal que no se sustenta absolutament en res. Una anàlisi comparativa entre diferents eleccions no es pot fer linealment o des d'una única perspectiva. Són molts els factors que intervenen en unes eleccions, de manera que la comparativa, per ser vàlida, les ha de prendre en consideració totes, o com a mínim les més rellevants. I entenent que els resultats és la més rellevant, tampoc poden comparar-se com si fossin dues columnes d'un excel.

1. PRINCIPALS FACTORS DIFERENCIALS 27S 2015 i 25N 2012:

CENS I PARTICIPACIÓ. El cens de votants el 2015 i el 2012 no era el mateix. El 2015 hi havia 450.000 votants més censats. I la participació en totes dues eleccions fou molt diferent: el 2015 s'enfilà fins el 75%, 7 punt superiors al 2012.

Certament l'elevadíssima participació fou una de les característiques més singulars, excepcionals, del procés del 27S. Tan històrica que fins i tot ha estat superior a la de les eleccions generals del 20D. Remarco aquest punt perquè històricament la participació a les eleccions al Parlament era inferior a la del Congreso, és el que se'n deia una "abstenció diferencial". Aquesta abstenció diferencial es llegia en termes que una part significativa de la població, la que menys identificació té amb la catalanitat, no participava dels processos electorals al Parlament de Catalunya. Això és el que "explicava" que històricament a les eleccions generals la victòria sempre fos de partits d'àmbit estatal, i que en canvi sempre hi hagués una majoria absoluta de diputats "nacionalistes catalans" al Parlament de Catalunya.

L'abstenció diferencial era el que portava l'unionisme a dir que el dia que la participació a unes eleccions al parlament de Catalunya superés el 70% s'invertirien aquestes majories, desapareixeria la majoria absoluta "nacionalista". Des d'aquest punt de vista tindríem un aval a com es van fer les coses el 27S, atès que no només es va mantenir aquesta majoria absoluta nacionalista, sinó que aquesta ja no era "nacionalista", sinó explícitament independentista.

UNES ELECCIONS PLEBISCITÀRIES Una altra perspectiva a tenir en compte a l'analitzar el 27S és que estem davant d'un procés electoral provocat únicament pel fet de voler aprofitar el mecanisme d'unes eleccions "autonòmiques" per transformar-les en un plebiscit sobre la independència. També des d'aquest punt de vista Junts pel Sí va ser un encert total que va fer possible, de manera inequívoca i reconeixible internament i internacionalment el caràcter plebiscitari de les eleccions. Sense Junts pel Sí tot això hagués estat molt més difícil, per no dir quasi impossible. És cert que després vam tenir la CUP, que també era sí, però sense aquella candidatura inequívocament del Sí i guanyadora, això no hagués tingut el mateix valor.

Els 2 milions de vots pel Sí del 27S constitueixen una fita històrica de vot a la independència, sense precedents.

CANVIS RADICALS EN EL PANORAMA POLÍTIC DELS PARTITS:  El més rellevant de tots és que aquella CiU del 2012 el 27S ja no existia, s'havia trencat, i CDC anava per una banda (formant part de Junts pel Sí) i Unió per la seva.

El trencament s'havia produït justament pel caràcter plebiscitari de les eleccions, perquè CDC volia defensar el Sí a la independència. Des del 2007 CDC havia començat un viratge cap a posicions independentistes, i tot i que en el món de CiU sempre hi havia hagut molts militants i moltíssims votants independentistes, la seva proposta política mai havia contemplat la independència en el seu programa. 

La CiU del 2012 és la que, com a coalició, més lluny havia arribat en la formulació de la seva proposta sobiranista, concretada en la defensa del dret a decidir, però no explícitament independentista. Només per això ja són incomparables les dades del 2012 amb les del 2015, perquè no són traslladables les dues realitats polítiques en cap cas.

EL VOT MODERAT O NO INDEPENDENTISTA DE CiU: Un dels grans dubtes que plantejaven unes eleccions com les del 27S, amb una CDC integrant una proposta explícitament independentista, era fins a quin punt podrien retenir els seus votants, tenint en compte que Unió hi acudia en solitari. Fixem-nos en una dada: a totes les enquestes, quan es preguntava sobre si en cas d'un referèndum per la independència l'enquestat votaria Sí o NO, com a molt un 70% dels votants de CiU deien que votarien Sí. Hi havia per tant una possibilitat molt certa que més de 300.000 vots de la CiU del 2012 es perdessin.

El 2012 els únics vots explícitament independentistes eren els 498.000 d'ERC. I aquesta és una altra perspectiva que mai podem deixar de fer quan analitzem el 27S i quan el comparem amb processos electorals anteriors.

L'IMPACTE ELECTORAL DE L'AVERSIÓ AL RISC: quan mirem altres processos independentistes del nostre entorn, com el del Quebec o el d'Escòcia veiem que les majories parlamentàries a favor de la independència, al votar en referèndum, decauen. Això va passar al Quebec i això ha passat ara més recentment a Escòcia. Curiosament a Escòcia, després de perdre el referèndum, l'SNP va obtenir els seus millors resultats.


Aquest risc a l'aversió també el teníem, a casa nostra, i es concentrava bàsicament sobre el votant de la CiU del 2012. Des d'aquest punt de vista, Junts pel Sí també va ser un grandíssim encert que el va minimitzar extraordinàriament, tot i no poder-lo fer desaparèixer del tot, com veurem més endavant. Junts pel Sí va permetre sumar moltes personalitats diferents, amb perfils molt diferents, d'una enorme transversalitat, que va traslladar una imatge de solidesa i confiança a l'electorat. Això, quan l'estat va desencandenar tota la seva guerra bruta informativa (corralito, sortida de la UE, pensions, etc.) va ser més important que mai. I probablement sense Junts pel Sí hagués estat molt i molt difícil fer-hi front. És una altra perspectiva que no podem deixar de tenir en compte en l'anàlisi.

EL CONTROL DE L'AGENDA I EL DISCURS: L'existència de Junts pel Sí va permetre controlar en tot moment el discurs i l'agenda de les eleccions. I les altres formacions no van tenir cap oportunitat de discutir ni disputar aquesta possessió. Això és el que explica el fracàs de Catalunya en Comú, perquè tot i que ho van intentar en cap moment van poder imposar el seu discurs, el seu relat. Tota la campanya va girar al voltant de Junts pel Sí. I aquestes eleccions del 20D hem vist com l'independentisme no ha tingut aquesta possessió ni un sol minut, i en canvi l'ha tinguda sempre En Comú Podem. I així ens ha anat. Per tant Junts pel Sí també va permetre aquest control del discurs i del relat. I els bons resultats de C's curiosament també van ser fruit d'això, perquè es van saber postular com l'opció clarament més del NO.

SENSE LLUITES PER L'HEGEMONIA Aquest és un altre patrimoni excepcional de Junts pel Sí. Que gent tan diversa es posés a treballar junta va tenir un efecte catalitzador i va estalviar-nos una lluita sagnant pel vot. Aquest 20D no hem anat junts, i tot i que s'han mantingut molt les formes, ha estat inevitable p.ex. que el dia abans des d'un partit es comencés a apel·lar al vot útil, i això que no estava en joc cap altra cosa que seguir mínimament vius, però si dura una setmana més el ball de bastons hauria estat èpic. No ens enganyem, sense Junts pel Sí el 27S hauria estat una carnisseria, i és normal, perquè tothom es disputaria un vot similar, perquè la bossa de votants en joc entre uns i altres és un terreny de joc molt petit, i allà hi hauríem fet cap tots, perquè el món de CDC i el d'ERC s'estarien disputant l'hegemonia i el lideratge, etc. És a dir, un desastre d'un potencial devastador brutal que ens vam estalviar. No només ens el vam estalviar, sinó que vam saber canalitzar totes les energies constructivament per mirar d'eliminar les amenaces que abans he descrit.

2. QUÈ VA PASSAR EL 27S? QUINES VAREN SER LES CLAUS ELECTORALS DES DEL PUNT DE VISTA DE TRANSFERÈNCIES DE VOT I DE L'ABSTENCIÓ?

Arribats aquest punt us preguntareu, si Junts pel Sí va tenir tantes coses positives des de totes aquestes perspectives, què va passar que va impedir que obtingués una majoria més àmplia? Les dades que a continuació faré servir són el resultat d'aplicar diferents mètodes d'anàlisi, combinant dades de vot per territori, amb l'objectiu d'analitzar la transferència de vot entre partits i l'impacte de l'abstenció.

2.1. Què va passar amb l'abstenció 2012 que va votar el 27S?

Al voltant del 70% de l'abstenció del 2012 que va votar el 27S ho va fer a opcions unionistes, singularment a Ciutadans (un 60% d'aquest 70%), però també cap a PP i PSC (que es distribueixen el 40% restant).

Però també sabem que un 25% del vot del 27S provinent de l'abstenció del 2012 va votar a favor de la independència, singularment via Junts pel Sí, que mobilitza el 85% de tota l'abstenció que el 27S vota Sí. Per tant, Junts pel Sí també va aconseguir en aquest punt un efecte positiu que cal tenir molt en compte, perquè el vot que té la CUP provinent de l'abstenció és baixíssim, no arriba ni al 4%.

Així, podem afirmar rotundament que la quota d'abstenció mobilitzada pel Sí és mèrit d'una proposta com Junts pel Sí.

2.2. Què va passar amb el trencament de CiU i amb el vot moderat i no independentista que tenia el 2012?

Com hem vist abans, una de les "amenaces" que teníem per a consolidar una majoria independentista explícita el 27S era aquest % de vot moderat que tenia CiU el 2012 que en un 30% no volien la independència.

L'encert de Junts pel Sí el tenim en que d'aquella potencial amenaça de perdre 300 mil vots, només se'n perden al voltant de 100 mil cap a posicions no independentistes. Aquest és un èxit molt gran de la proposta política de Junts pel Sí el 27S, haver estat capaços de retenir 2 de cada 3 vots més moderats, en el sentit de dir inicialment no-independentistes, de l'antiga CiU del 2012. Aquests 200.000 vots retinguts per la intel·ligència i solidesa de la formulació de Junts pel Sí són un dels seus més grans patrimonis. I a l'hora ens assenyalen una de les fronteres més permeables a la que caldrà estar més atents per conservar la majoria social independentista.

Els votants de CiU el 2012 que van considerar que l'explicitació independentista era una línia vermella que no podien franquejar van ser uns 100 mil, que es van distribuir unes 2/3 parts cap a Unió i 1/3 part cap a Ciutadans. És un vot que hem d'interpretar no espanyolista, però que es va "creure" la votació plebiscitària i que va votar en clau de protegir el seu status quo. Un vot que pot tenir àmplies aspiracions d'autogovern, però que creu la independència posa en perill massa coses, i no hi dona suport. Aquesta frontera moderada és la que a hores d'ara ofereix més vulnerabilitat i pot implicar una fuga de vot massiva.

I el mèrit d'haver aconseguit mantenir aquests 200 mil vots no indepes que tenia CiU el 2012 és, clarament, del President Mas. Mas és la figura que ofereix garanties al sector més moderat que està per la independència o fins i tot que no estant-hi inicialment el vota. El valor de Mas, des d'aquest punt de vista, és extraordinari, insubstituïble, clau.

2.3. Quina va ser l''aportació de la CUP a la majoria pel Sí del 27S?

En el seu moment ja ho vaig escriure, i totes les dades que hem tingut ho confirmen. La gran aportació que podia fer la CUP no formant part de Junts pel Sí era la de facilitar una transició a un votant de posicions socialment molt extremes. I aquest paper el van tenir. La meitat de l'increment de vot que va tenir la CUP el 27S prové del món d'ICV-EUA, uns 100 mil vots. És la seva única aportació, ja que com hem vist no va aconseguir captar pràcticament cap vot provinent de l'abstenció.

Sobre el paper ja era fàcil, per a qualsevol teòric o analista, veure que hi ha un cert tipus de votant que només atorgarà la seva confiança a una proposta com la de la CUP. I els resultats del 27S ho van ratificar. Però també vaig dir, i ha estat profecia, que els vots de la CUP només ens servirien per sumar-los als vots pel Sí, i que mai servirien per fer la independència. I així estem. Tenim majoria pel Sí, però no la podem gestionar, perquè hi ha la CUP, que esdevé així un vot que la fa possible i alhora un vot que, si és necessari, la fa impossible.

2.4. Qui o què ha fet gairebé impossible la independència?

Dades a la mà qui està fent gairebé impossible la independència no és l'increment de participació, la mobilització de l'abstenció ni el vot als partits unionistes. Res de tot això.

El 27S la CUP va tenir uns 337.000 vots. D'aquests una part eren vots de sempre de la CUP, i res a dir, respect. I una altra part van venir, com hem vist, de posicions socialment tan extremes que només podien sumar-se al Sí des de propostes com la CUP. Tampoc res a dir, fantàstic.

Els únics realment responsables, amb el seu vot, de posar en perill el procés són els "estupendistes", vaja, els nostres estúpids, que no vam ser capaços d'impedir exercissin com a tal i que no vam poder frenar els efectes devastadors de la seva estupidesa.

Un total aproximat de 25.000 gilipolles que havien votat CiU el 2012 i d'uns 50.000 gilipolles que havien votat ERC el 2012, aquest 27S van votar la CUP.

Són aquests 75.000 representants de la nostra més extraordinària estupidesa els que han ficat en un cul de sac el procés independentista. No estem en el cul de sac perquè ho hàgim fet malament, que no ho hem fet, no hi estem tampoc perquè no tinguem la majoria social, que la tenim. Res de tot això. Hi som, única i exclusivament perquè no vam poder fer res davant el potencial devastador de l'estupidesa.

L'estupidesa hi és sempre, i a tot arreu, i es distribueix en una constant universal, com va estudiar el professor Carlo M. Cipolla. Nosaltres, els independentistes, també els teníem. Ho vam fer tot i ho vam fer bé perquè el gruix de la societat donés suport a la independència i la fes possible. Tot excepte neutralitzar els nostres estúpids.Si aquests 75.000 estúpids ho haguessin estat menys i haguessin continuat votant el que van votar el 2012, combinat amb tots els altres encerts de Junts pel Sí, ara estaríem imparablement caminant cap a la independència

3. RESUM:

L'anàlisi del 27S no es pot fer des d'una única perspectiva, perquè en té moltes i totes elles decisives. No hi ha cap dada, ni una sola, que indiqui que no ho vam fer bé. L'aposta de Junts pel Sí és, des de tots els punts de vista, un encert històric total. Va ser una experiència que a la vista de totes aquestes dades i anàlisi que avui us he traslladat, evidencia mereixia tenir continuïtat, i en cap cas ser qüestionada.

L'única reflexió constructiva que ara mateix ens podem plantejar és sobre com, fent-ho tot tan bé com ho vam fer, no vam ser capaços de neutralitzar aquesta bossa d'estupidesa i el seu poder devastador. Dintre de les estratègies futures una ha d'estar pensada i adreçada als nostres estúpids. La resta ho tenim controlat i seguir-ho fent com ho hem fet ens assegura fer-ho tot millor i és de les poques garanties de victòria que tenim.

Tot el que vagi més enllà d'això, es mogui en unes altres coordenades ja segurament seria un escenari imprevisible pel que fa als seus resultats i a la conformació d'una majoria indy.