LO RIU ÉS VIDA! (malalt d'amor pel meu país)

Mira que he anat a manifestacions a la meva vida. A Barcelona, a València, a Perpinyà, a Bilbao, fins i tot a Brussel·les. Mira que he anat a desplaçaments futboleros, incloses totes les finals de Champions que ha jugat el Barça. Mira que he fet coses diverses en tots aquests anys...

Però pocs dies he arribat a casa amb aquesta brutal satisfacció i orgull pel que avui hem viscut a Amposta, per la manifestació convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre contra el nou pla hidrològic de l'estat espanyol, que és l'amenaça més salvatge contra les Terres de l'Ebre que mai hi haurà hagut ni hi haurà. Una amenaça contra el riu, contra el Delta, contra la natura, contra una societat, el seu estil de vida, la seva cultura i la seva pròpia identitat.

Avui, més de 50.000 persones hem omplert els carrers d'Amposta per cridar ben fort LO RIU ÉS VIDA.

La lluita contra el primer intent de l'estat espanyol d'espoliar l'Ebre, de saquejar el riu... va configurar per primera vegada les Terres de l'Ebre com a subjecte polític. Fins aleshores havíem estat unes comarques amb una arrel històrica i cultural comuna, però sense un sentiment col·lectiu de la pròpia identitat com el que llavors es va adquirir.

Des d'aquella lluita les Terres de l'Ebre han crescut com una realitat amb una forta personalitat pròpia i amb uns llaços creixents entre totes les comarques que en formen part. I aquella lluita va permetre, a més, posar en valor, l'enorme patrimoni natural, cultural, històric, i humà d'una zona caracteritzada pel seu oblit, pel seu abandó, per una acusada i trista perifèria en relació a la resta del país, a la resta de Catalunya.

Les Terres de l'Ebre i tot el que són i en forma part han estat la gran descoberta de la resta del país tots aquests anys. El Delta, els Ports, l'Ebre, la seva història -especialment tot el que té a veure amb la Batalla de l'Ebre--, els seus vins, la seva gastronomia, les seves festes, la seva música...

Si tot això va passar llavors, avui tot el país s'ha bolcat en suport de la gent de l'Ebre, de les Terres de l'Ebre, de lo riu, del Delta.

Una riuada de solidaritat ha recorregut el nostre país des dels Pirineus fins a les Terres de l'Ebre, i avui es manifestava a Amposta.

50.000 persones, 50.000 accents, 50.000 procedències, 50.000 afectes. 50.000 compromisos. 50.000 il·lusions. Avui les Terres de l'Ebre han vertebrat el país. I la gegantina onada blava i d'estelades explicava fins a quin punt avui el nostre país i el nostre futur es teixeixen sobre el full de ruta del procés.

El país que sent, el país que somnia, el país que lluita, el país que desitja, el país que creu, el país que vol ser, el país que assumeix, el país que hi és, el país que sap només ens tenim a nosaltres i que tot el que ens passa ens afecta a tots i ens fa solidaris amb tots... aquest país, tots aquests països en un és, avui més que mai, la independència.

Les estelades avui eren aquesta força espectacular, aquesta columna vertebral del país disposada a fer el que calgui per tenir un futur. Avui aquest futur es deia Ebre, era LO RIU ÉS VIDA. I avui això era Amposta i les més de 50.000 persones que omplíem els seus carrers.

Enmig de tot això les banderes republicanes dels 20 podemitos semblaven tan marcianes com els 4 tarats amb banderes soviètiques i retrats de Lenin i Stalin que estaven en una cantonada d'Amposta, allà, sols, al marge de tot, sense que ningú, ni tan sols ells mateixos tinguessin clar de quina fosca perversió havien sortit.

Però també produïen una imatge similar els que s'esforçaven per aguantar la pancarta del PSC. Semblava més que acompanyessin un dol que no pas que estiguessin dins de tot allò que s'esdevenia al seu voltant. Estaven totalment desconnectats de tot.

On miraves, gent amb estelades. On miraves, el futur tenia nom d'independència. On miraves aquesta enorme força tenia ulls blaus, com el cel d'avui després de la ventada, com la mar, com lo riu. Estels d'independència i blaus d'aigua i cel arrelats a la terra i a totes les nostres lluites per un país digne i per un futur per a tots.

Avui 50.000 compromisos arribats de tot el país. Perquè el compromís és l'únic que sabem ens permet conjugar els verbs del que som en futur.

El compromís és un somriure al vent. El compromís és una abraçada. El compromís és un ser-hi. El compromís és amor. El compromís que vivim és donar sense esperar rebre res a canvi que no sigui fer realitat la nostra voluntat de ser.

Som, encara, perquè aquesta esperança és viva en tots i cadascun de nosaltres, i perquè tothom des d'on pot i com pot, la transformem en compromís en tot el que toquem o fem. I aquest compromís, que avui ha omplert els carrers d'Amposta, és l'únic que ens permetrà tenir un futur demà, fer-lo realitat.

LO RIU ÉS VIDA

DONEC PERFICIAM

D'Alfonso XIII i Primo de Rivera a Felipe VI i l'Audiència Nacional: L'ESPANYA DE SEMPRE

14 de juny del 1925, el FC Barcelona jugava, a l'antic camp de Les Corts, un partit amistós amb el Júpiter, en un partit d'homenatge a l'Orfeó Català.

Milers de persones omplien les grades del camp del Barça, llavors ja "més que un club", llavors ja un club connectat amb els sentiments d'un poble, les seves aspiracions i els seus anhels de llibertat. Quan una banda de la Royal Navy interpretà la "Marcha Real", és a dir, l'himne "nacional" espanyol, la multitud va esclatar en una monumental xiulada. Que va contrastar amb la sonora ovació al God Save the Queen.

El llavors Gobernador Civil, de cognoms de gran pedigrí democràtic, Milans del Bosch, va muntar en còlera, va imposar una sanció de 6 mesos de tancament del Camp, multa, i "convidar" els directius del FC Barcelona a plegar. Gamper es va haver d'exiliar.

30 de maig 2015, final Copa del Rei al Camp Nou, entre el FC Barcelona i l'Athlètic de Bilbao. Abans de disputar el partit, sona l'himne espanyol, i una monumental xiulada el fa inaudible, l'ofega.

Des d'aquell dia, tot l'aparell de l'estat espanyol, en una delirant cacera, es va posar a perseguir la xiulada. La demencial persecució avui ha batut tot l'imaginable quan l'Audiència Nacional, sí, l'hereva del Tribunal de Orden Público franquista, un tribunal d'excepció, vinculat a greus delictes com terrorisme o narcotràfic, ha decidit jutjar la xiulada a l'himne, tractar-la com un gravíssim delicte penal.

Aquesta demència democràtica i judicial se suma a les sancions ja acumulades imposades per la "justícia esportiva".

90 anys després, la reiteració de la situació és molt significativa. D'una banda, per a tots aquests imbècils que diuen que l'independentisme és un "muntatge" d'ara, evidencia que és un sentiment molt i molt arrelat a la societat catalana, i que perviu en el temps i per damunt dels diferents règims.

Però, per d'altra, posa de total manifest quina és la veritable naturalesa de l'Estat Espanyol. És igual la forma que adopti, la seva naturalesa autoritària s'imposa sempre.

És igual que el 1925 fos una monarquia, la d'Alfons XII, suportada per la dictadura del General Primo de Rivera.

És igual que el 2015 fos una monarquia, la de Felipe VI, suportada per un presumpta democràcia constitucional.

La naturalesa autoritària de l'estat, s'imposa amb independència de quin sigui el règim amb què es vesteixi. Es persegueix el mateix, i es busca castigar-lo sempre, és a dir, qualsevol manifestació d'aspiració de llibertat de Catalunya. El 1925 el règim ho va castigar via les sancions governatives, i els generals al mando (Primo de Rivera i Milans del Bosch). El 2015 el règim ho castiga via un tribunal d'excepció, l'Audiència Nacional, amb un fiscal que obeeix ordres del Gobierno de España i via la denúncia presentada per un "sindicat" ultradretà, franquista, com és Manos Limpias.

Si a l'estat espanyol hi ha algun demòcrata, a banda del professor Cotarelo, avui haurien d'estar morts de vergonya.

I si a Catalunya encara hi ha algú que es pensi que l'estat espanyol canviarà la seva naturalesa autoritària, ja seria hora que anés reconeixent la realitat, aquesta miserable realitat autoritària.

Ho vaig escriure fa uns mesos. L'única esperança que poden tenir els demòcrates espanyols, si n'hi ha, és que triomfi el procés independentista català. És l'únic que pot col·lapsar un estat l'arrel autoritària del qual perviu sigui quin sigui el règim formal que l'empari.

La notícia de l'Audiència Nacional perseguint uns xiulets és un escàndol monumental, insòlit, antidemocràtic, carpetovetònic, protofeixista, essencialista, un espectacle del pitjor nacionalisme possible.

Però aquesta notícia s'emmarca en una setmana en la que s'ha posat en l'ull de mira judicial a l'Assemblea Nacional Catalana, a l'Associació de Municipis per la Independència, al sr. Francesc Homs, a diversos ajuntaments catalans, etc.

La involució autoritària de la ja precària democràcia espanyola és esgarrifosa.

Fa centenars d'anys que es pensen que reprimint, negant, empresonant, afusellant, prohibint, etc. podran amb nosaltres, podran acabar amb el poble català, podran acabar amb un sentiment, podran acabar amb una voluntat política col·lectiva, podran impedir que pensem en llibertat i aspirem a la llibertat.

Aquell juny del 1925 els catalans que al camp de Les Corts xiulaven l'himne espanyol, en plena dictadura, sabien el que feien, sabien perquè ho feien, sabien el que representava. Com ho sabíem els qui ho vam fer aquest maig del 2015. Com ho hem fet sempre que tenim ocasió. És una reacció individual que assoleix una dimensió col·lectiva davant el que considerem un himne que representa tota la repressió que pateix i ha patit el nostre poble.

Des que al 1987 em vaig fer soci del Barça he anat a totes menys una les finals de Copa que hem jugat. I ABSOLUTAMENT EN TOTES hem xiulat l'himne espanyol. EN TOTES.

No és que ara l'independentisme sigui més fort del que ho era abans, i per això xiulem. Ho vam fer a la final de la temporada 1987-1988, 1989-1990, 1996-1997, 1997-1998, 2008-2009, 2011-2012 i 2014-2015. Ho hem fet a Saragossa, a València, al Bernabeu, al Calderon. Allà on hem jugat i algú ens ha imposat aquest himne que representa tot el patiment del nostre poble, l'hem xiulat.

I ho tornarem a fer. Ja poden fer contra nosaltres el que vulguin, que mentre hi hagi un de nosaltres viu i al camp, ho farem.

Que tanquin al Barça, que li prohibeixin jugar competecions, que no ens donin entrades, que ens detinguin a tots, que ens confinin, els dies de final, en un estadi, rotllo xilè, perquè no hi puguem anar. Perquè mentre el Barça jugui i un de nosaltres pugui, xiularem, ni que sigui l'últim que fem, però no deixarem d'expressar el que som i sentim. No deixarem ens anul·lin. No ens rendirem.

Ens podreu reprimir molt. Ho heu fet sempre. Ens podreu jutjar, ens podreu multar, ens podreu sancionar, ens podreu empresonar, ens podreu matar, ens podreu afusellar (pràctica que segueixen a èpoques, i de la que p.ex. en fou víctima el mateix president del Barça, Josep Sunyol). Però nosaltres seguirem fidels als nostres valors. Tots i cadascú de nosaltres formem part d'aquesta llarga cadena de la història que ens ha transferit un llegat i un compromís, que exercim i que nosaltres, a la seva vegada, transferirem als que vinguin darrere.

Al 1925 n'eren uns. Al 2015 n'érem uns altres. I, fins que siguem independents, sempre hi haurà algú altre que prengui aquest relleu. De la mateixa manera que sabem que davant nostre sempre tindrem un estat autoritari tot ell dissenyat i orientat a acabar amb qualsevol rastre de catalanitat, sigui la llengua, sigui el sentiment col·lectiu, sigui la voluntat de ser.

XIULEM I XIULAREM

DONEC PERFICIAM

El procés ens roba, la terra és plana, las familias se dividen i España es la Nación más antigua del mundo

Des que el procés independentista va esdevenir el projecte de la majoria social de la societat catalana han passat moltes coses. I en molt poc temps.

Una de les coses que els llibres d'història estudiaran és la degradació política, moral i ètica de l'unionisme, que s'ha produït en paral·lel a la guerra bruta de l'Estat espanyol i de l'establishment contra el procés, només superada per la guerra bruta d'alguns estats durant el s. XX contra organitzacions terroristes (recordo que el procés català és exemplarment cívic, pacífic i democràtic, i no és que no hagi tirat una bala, és que ni tan sols ha tirat un paper al terra).

L'unionisme hauria pogut tenir un projecte polític defensable a Catalunya. De fet jo m'esperava -i m'hagués agradat (per poder debatre argumentadament i democràticament amb algú)- que hi fos. Però no. Des de bon principi hi van renunciar.

El que vol la majoria de la societat catalana no pot ser perquè ells diuen que no pot ser. I punt. Final de l'argumentari unionista.

A partir d'aquí, situat en en aquest punt d'indubtable consistència i qualitat democràtica quin és la posició inicial i final de l'unionisme, la resta de coses són accessòries, irrellevants, prescindibles.   I la primera cosa de la que van prescindir va ser de la veritat. Amb la seguretat que els ha donat sempre tenir tot un estat, tot l'establishment i la pràctica totalitat de mitjans de comunicació de masses al seu servil servei, s'han llençat a un delirant espectacle de soflames totalment falses, de mentides i de manipulacions sense precedents.

El que han dit i fet donaria per omplir molts llibres. Avui no és l'objectiu d'aquest escrit repassar tot aquest deliri.

Però no podia deixar de fer una reflexió arran de la convocatòria unionista de diumenge a BCN. Segons la GU han aplegat 3.500 persones a la Plaça Sant Jaume. Des del 2012 i davant les massives mobilitzacions de l'independentisme català cada Onze (a BCN, la Via Catalana, la V baixa, la Meridiana) que han aplegat MILIONS de persones, l'independentisme sempre ha tingut la mateixa resposta: sí que hi ha anat gent, però som molts més els que ens hem quedat a casa, per tant, hi ha una Catalunya real, hi ha una Catalunya silenciosa, que supera la Catalunya independentista, que supera els mobilitzats. Així, si els indys som 2 milions al carrer, vol dir que hi hauria 5,5 milions que no estan amb la indy. Tema sanjat. Fin de tota valoració sobre que 2 milions de persones protagonitzin les mobilitzacions més massives i exemplarment cíviques de tota Europa en molt i molt de temps, per no dir en la història.

Si avui tinguéssim la pocavergonya de l'unionisme podríem estar tots de festa, perquè si a 7.508.106 que segons dades oficials d'IDESCAT és la població de Catalunya hi restem aquests 3.500 resulta que els no unionistes som 7.504.606.

Si apliquéssim la reductio ad absurdum unionista avui els indepes ho hauríem petat, i convertits en majoria silenciosa, la nostra mobilització hauria deixat en menys que res els unionistes. Ells ho fan, impunement, i amb posat seriós. Però la seva pocavergonya queda en evidència quan els hi posem un mirall al davant de la seva impostura, mentida i manipulació.

Una mentida i una manipulació que apliquen de manera permanent i en tots els àmbits. I que únicament poden fer per aquesta guerra bruta de la tot poderosa brunete mediàtica, que és la pràctica totalitat de mitjans de comunicació de masses.

Així, no passa res perquè un Presidente del Gobierno de España, ni que sigui Rajoy, digui "España es la nación más antigua de Europa". Una rucada de proporcions siderals, sense cap fonament, sense res que no sigui que una mentida així convertida en soflama per tots els mitjans de comunicació alguns se l'acabin creient.

I ja no és una rucada, perquè és una manipulació fastigosa, per falsa i perquè intenten imposar un relat miserable de la societat catalana, tenim una de les estrelles d'aquestes soflames: "el procés independentista està fracturant la societat catalana, dividint les famílies i provocant violència"

S'ha de ser una autèntica rata per dir aquestes coses. El moviment indy és exemplarment democràtic, pacífic i cívic. Però ells s'esforcen tan com poden perquè no ho sigui, i com que no ho han aconseguit, menteixen sobre la realitat, sobre el que és i passa, i ens converteixen en això, en violents, segregadors, fanàtics divisors i intolerants. Que això no tingui ni un mil·límetre, ni un àtom, de realitat és igual. Els altaveus mediàtics ho esbombem i a veure si cola. L'última salvatjada, a càrrec d'aquest desquiciat del Girauta, que en un tuit ha dit això:
Concluyo: para que @CatalunyaRadio te respete en una entrevista hay que haberle pegado a alguien una bomba en el pecho por la independencia.

REPUGNANT, MISERABLE... I així absolutament amb tot. Una mentida rere l'altra. Una manipulació rere l'altra. Impunement. Sense cap vergonya. Sense cap decència. Des d'una immoralitat repugnant.

Avui la convocatòria de Societat Civil Catalana, que ha aplegat 3.500 persones i n'ha deixat set milions i mig en contra, tenia com a lema "El procés ens roba".

El lema manllevava l'expressió "Espanya ens roba" amb la que en algun cop s'havia volgut evidenciar l'espoli fiscal que pateix Catalunya, que patim tots els catalans. Una expressió que només uns pocs han fet servir perquè tots tenim clar que no és Espanya ni els espanyols, sinó l'Estat espanyol qui ho fa.

Hi ha una mena de consciència plena entre l'unionisme que no l'alimenten ni arguments, ni propostes, ni l'importa la veritat, ni res que no sigui una cosa: tot es basa en un argument tan eficaç com indestructible: "tu eres español, pues qué coño te importa todo lo demás? Obedece, vota, calla y no preguntes".

Així les coses, per què cal justificar ni explicar, ni defensar-se davant la qüestió de l'espoli fiscal català? Es diu que no és cert, i tema tancat. I si segueix viu el tema es diu que no només no hi ha espoli fiscal, sinó que el problema dels catalans és que el "procés" és un consumidor de recursos tan excepcional que és el que està provocant la crisi, les retallades i que no plogui des de fa tants dies.

Fixem-nos en la perversitat a la que ha arribat l'unionisme i la immoralitat amb la que actua sobre els ciutadans de Catalunya que se'ls creuen.

L'espoli fiscal a Catalunya, és a dir, a tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya, és, de mitjana, de 16 mil milions d'euros anuals, el 8 del nostre PIB. Com va dir Xavier Sala Martín, un dels nostres economistes més prestigiats a nivell internacional, hi ha dues constants a l'univers: la velocitat de la llum i l'espoli fiscal català, que sempre és del 8%. No importa qui governi, no importa què es pacti, no importa quin sigui el model de finançament... l'estat espanyol, d'una manera o una altra, sempre acaba espoliant el 8% del PIB català, és a dir, saquejant el 8% de tota la riquesa que entre tots els catalans generem amb el nostre treball.

16 mil milions d'euros anuals. Vosaltres sabeu què és això? Vosaltres sabeu tot el que es podria fer, totes les polítiques que es podrien finançar, el país que tindríem, amb aquests 16 mil milions d'euros anuals, que es correspondrien a uns 3.000 euros per cada ciutadà de Catalunya????

I encara més, no és únicament que aquests 16 mil milions se'n vagin i no tornin mai més, la cosa s'agreuja perquè l'Estat espanyol totes les seves decisions des de fa molts anys estan estratègicament orientades a l'empobriment de Catalunya, a dificultar la creació de nova riquesa. El corredor mediterrani és l'exemple paradigmàtic d'això. Però hi ha coses més petites. Fa molt poc el Port de Tarragona va perdre una inversió multimilionària, que hauria creat milers de llocs de treball, perquè el govern espanyol simplement no ha volgut connectar ferroviàriament el port com calia. Una inversió que no arribava als 200M€ i que ha costat milers de milions d'euros. I així una darrere l'altra.

Davant això què fa l'unionisme. Diu "no". I diu que l'únic problema és que la Generalitat es gasta el que té en el procés. "El procés ens roba" La Generalitat no s'ha gastat RES en el procés. Si ho hagués fet, tal i com s'està controlant, fiscalitzant i auditant la despesa de la Generalitat, qualsevol despesa que hagués pogut ser imputada al procés s'hauria denunciat amb gran profusió de titulars, obrint tots el noticiaris i omplint totes les tertúlies radiofòniques i televisives.

Si no ha passat és perquè no n'hi ha cap, d'aquestes despeses. Què "ens roba" el procés??? Res.

Excepte, és clar, que s'associï al procés totes les despeses derivades del fet d'existir i de respirar. Clar, si les polítiques de suport a la llengua catalana són "el procés", llavors sí hi ha despeses i el Govern està "robant". Perquè segons aquests cracks només la llengua castellana pot ser receptora d'ajuts, malgrat la parlin centenars de milions de persones i sigui l'oficial a desenes de països. El castellà sí requereix tota l'ajuda que se li pugui prestar i que li presta, abundantment, el Gobierno de España. Però el català, que només parlem uns pocs milions de persones en aquest petit racó del planeta, el català perquè collons mereix ser ajudat? Això és una despesa que "roba".

O les delegacions del Govern que hi ha pel món. Són una pèrfida manifestació d'aquest lladronici. Que hagin format part de manera decisiva de l'estratègia d'internacionalització de l'economia catalana, que ens ha portat a ser una de les regions europees amb major creixement de l'exportació i de la inversió estrangera, això res. Catalunya simplement no n'ha de tenir. Porque nosotros decimos que no. Perquè això només ho pot fer l'Estat espanyol, i si ho fem nosaltres, ja és que "el procés ens roba". Quan després resulta que el PP i C's pacten a Andalusia obrir més de 50 delegacions de la Junta de Andalucía per tot el món, llavors "si eso ya tal". I surt aquesta senyora sempre tan irritada, la Arrimadas, i diu que no és el mateix, perquè nosaltres, com ja tenim molta exportació, no cal que mantinguem aquestes delegacions. Un aplaus molt i molt fort. Quina crack. No sé si ens morim més o menys que altres comunitats de l'estat, espero que no morim "menys" que els altres, perquè aquesta dona pel mateix motiu podria reclamar tancar hospitals i acomiadar metges "perquè com tenim més bona salut, no cal invertir tant". O que no demani tancar empreses perquè tenim "menys atur que altres". O que no demani tancar centres de recerca perquè Catalunya "ja té molta recerca i altres no". Quina crack, tu.

Per a l'unionisme el problema és que els catalans sobrem. La reductio ad absurdum que ha fet l'unionisme del procés és que els problemes són que hi ha una Generalitat, que hi ha autonomia, que tenim una llengua pròpia i que tenim la funesta mania de pensar i de voler decidir sobre allò que som, que volem fer i que es faci o deixi de fer al nostre país.

El problema català només s'arreglarà quan no hi hagin catalans, quan s'esborri del mapa de la història i del món els catalans, que siguem menys que una tribu perduda de l'Amazones, quan la llengua catalana esdevingui una llengua morta, i que les persones que quedin habitant aquest petit tros de terra en aquest racó del món hagin estat totes exitosament políticament lobotomitzades i siguin incapaces de pensar autònomament sobre la seva existència, i inhabilitades de tenir cap mena de relació social que pogués derivar en una opinió col·lectiva. Fins llavors tot el que fem serà un "el procés ens roba", ni que sigui exactament el mateix que fan tots els governs i totes les cultures i societats del món.

Haurien pogut posar com a lema "la terra és plana", i aquests 3.500 hi haurien anat igual, amb el mateix entusiasme, amb l'únic que els preocupa "yo soy español, español, español", i que encara existim com a societat, els catalans, perquè això és evident que és el fonament de tots els nostres mals.

PS: I si no és així, fem un cens dels qui creuen que "el procés ens roba" i dels qui creiem que patim un espoli fiscal del 8% del nostre PIB, demanem a l'ONU designi un comitè d'experts, que vinguin aquí, que s'estudiïn la situació i que facin un informe que acabi dient els euros que "ens roba el procés" i els euros "espoliats per l'estat". I la població censada es compromet a pagar a l'altra, anualment, la diferència. Si els experts conclouen que hi ha 10 mil milions d'euros de "el procés ens roba" i només 4 mil milions d'espoli, els que hem defensat l'existència de l'espoli compensem els altres per aquests 6 mil milions de diferència. Però si resulta que associat al "procés ens roba" només troben, posem per cas, 25 milions d'euros, i es confirmen els 16 mil milions d'euros anuals d'espoli, el diferencial del que impliquen, aquests 15.975 milions d'euros (sí, quinze mil noucents setanta cinc mil), ens els paguen els unionistes a nosaltres, amb el seu patrimoni. HAY HUEVOS?

La FNEC: Mística i Força. Un llegat que va d'Andreu Xandri a J.V.Foix

Un 28 de gener del 1893 naixia J.V. Foix.

Em permetreu que agafi aquesta efemèride com a excusa per parlar de la FNEC, perquè per a mi J.V. Foix i la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya) sempre han estat en una mateixa dimensió. 

Com ja he explicat més d'un cop, el 1984 jo estava a La Crida, i hi vaig ser fins el 1987, que es va produir la decisiva "Crida nacional a ERC", i amb un bon grapat de companys vam entrar a l'històric partit amb l'objectiu de fer-ne el pal de paller de l'independentisme.

Però al poc d'estar a ERC i les JERC jo ja vaig començar a veure que la vida de partit no estava feta per a mi, "malacostumat" com estava a una militància totalment orientada a l'activisme com era La Crida. Un dels companys que vaig conèixer a ERC i que amb el temps esdevindria un dels meus millors amics, en XP, al saber que jo estudiava Dret com ell, em va dir que m'havia de presentar a la gent de la FNEC i que potser m'agradaria implicar-m'hi.

I els vaig conèixer i m'hi vaig implicar. El 1988 vaig ser escollit membre de la Coordinadora Nacional de la FNEC i coordinador de la Universitat de Barcelona. I a les diferents eleccions universitàries vaig ser escollit membre del Consell d'Estudis de la Facultat, Claustral, membre de la Junta de Govern i del Consell Social de la Universitat de Barcelona.

En aquella època érem molt atrevits. I una de les coses que recordo amb més admiració del que vàrem fer llavors els marrecs que érem va ser popularitzar una festa universitària que vam batejar com "La nit de la benvinguda", que fèiem a començament de curs, amb l'excusa de donar la benvinguda a la Universitat als nous estudiants. Ho vam petar fort. Molt fort. Per aquestes festes van passar, sense cap mania de combinar estils, llenguatges musicals i llengües, grups com Brighton 64, Huapachá Combo, King Kameha Meha, BB Sin Sed... però pel que vam "passar a la història" va ser per portar per primera vegada a Barcelona a grups emergents d'allò que es va començar a dir  "Rock Català" com Els Pets o Sopa de Cabra.

En aquella FNEC vam fer possible defensar els drets dels estudiants, treballar a tots els nivells per una Universitat de qualitat i fer-ho des d'una visió nacionalment desacomplexada i integradora de sensibilitats patriòtiques molt transversals.

Vam posar en marxa una cooperativa de llibres universitaris. Vam ser pioners en oferir servei d'assessorament i d'orientació als estudiants. Vam ser els primers en editar calendaris d'exàmens. Vam treballar perquè el català esdevingués llengua acadèmica normalitzada i viva a les aules. I moltíssimes altres coses, que anaven des d'aconseguir més i millors biblioteques i amb major cobertura horària, fins a l'exigència de qualitat en el professorat.

Vam protagonitzar un enfrontament molt dur amb el Rectorat quan la UB va voler signar un acord amb la Universidad Menéndez y Pelayo perquè la seva oferta fossin els cursos d'estiu de la UB, i ho vam fer tot defensant que aquests cursos d'estiu s'havien de fer en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu, la UCE.

Però també vam protagonitzar enfrontaments èpics amb els totalitaris de la Universitat, tant amb la ultradreta espanyolista, especialment forta i violenta a la Facultat de Dret, com amb els també violents a la seva manera antisistema assemblearis.

Recordaré sempre la cara d'estupefacció del primer ultra que es va obrir la jaqueta per ensenyar-me la culata del "pistolón" (com ells en deien) perquè m'apartés... i no ho vaig fer. De la mateixa manera que recordaré sempre la cara de desconcert del cap del piquet "revolucionari" que venia a "paralitzar" les classes de Dret i Econòmiques quan ens vam plantar davant d'ells a la Diagonal i els hi vam dir que d'allà no passaven.

Només hi va haver una vaga que no vam poder parar, la vaga general contra una cosa que se li deia "Plan de Empleo Juvenil". Aquell dia, i davant una vaga general, no vam tenir res a fer. Però en tots els anys que la FNEC va ser la dipositària de la confiança de la majoria dels estudiants, ni hi va haver vagues polítiques convocades des de sindicats i mitjans de comunicació espanyols, ni assemblees ni bobades. Hi havia eleccions, hi havia democràcia i hi havia responsabilitat. Com a sindicat i com a representants dels estudiants hi va haver un treball rigorós en la defensa dels drets dels estudiants, en una Universitat que no té res a veure amb la d'ara, que estava absolutament massificada, amb plans d'estudi obsolets i amb un gruix del professorat molt poc motivat, totalment apalancat en les seves posicions funcionarials .

I què hi té a veure J.V. Foix amb tot això? Quan jo vaig entrar a la FNEC hi havia dues coses iconogràfiques:

- un dibuix d'en Cesc que representava la força dels estudiants aplegada al voltant de la FNEC per canviar la Universitat

- una frase d'en J.V. Foix que digué quan fou proclamat, l'any 1985, president d'Honor de la FNEC, i que es va convertir en lema: "Els estudiants, ultra estudiar, han d'esdevenir activistes d'allò que suposa la revitalització de la nostra cultura i l'elevació social i política del país". 

La frase d'en Foix em va acompanyar sempre en la meva vida universitària i en el meu activisme a la FNEC. Ultra estudiar marcava allò que ens definia: un estudiant, sobretot, ha d'estudiar. Però l'exhortació d'en Foix ens menava també ser agents actius en la recuperació del país des d'un punt de vista cultural i lingüístic, i ens exigia ser protagonistes de l'elevació social i política del país.

L'abril del 1989 vam organitzar la 1a. Conferència Nacional de la FNEC a l'Aula Magna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, convocada sota el títol de "Per un sindicalisme universitari nacional". L'acte va ser també, i molt especialment, concebut com un homenatge als membres de la FNEC de l'època de la República, quan es fundà el sindicat. La figura emblemàtica, icònica, que vam triar per explicitar el nostre compromís i la memòria històrica que recuperàvem i de la que ens proclamàvem hereus fou la d'Andreu Xandri.

Si la frase d'en Foix va inspirar tot el meu activisme a la Universitat, la figura d'en Xandri és de les que més m'ha inspirat en el meu compromís militant. La Fundació Relleu, vinculada al GEN (Grup d'Estudis Nacionalistes) va publicar una biografia d'en Xandri que em va marcar decisivament: "Andreu Xandri: Mística i Força".

L'Andreu Xandri i Serrano, va néixer a Alp (Baixa Cerdanya) el 10 d'Agost del 1916 i va morir en combat a la Vall de Pineda (Alt Aragó) el 15 de juny del 1938, en el marc de la batalla de la Bossa de Bielsa. Va ser militant de Nosaltres Sols i d'Estat Català. Durant l'aixecament del 6 d'octubre del 1934 va lluitar a les ordres dels germans Badia.

Quan esclata la guerra del 36 la FNEC té com objectiu principal defensar la Universitat Catalana i el manteniment de l'agrupació estudiantil. Tres articles escrits per Xandri aquells dies de juliol (el 29, 30, i 31) assenyalen clarament la seva visió de la mística: "Disciplina i Organització", "Autoritat", i "La força indestructible de Catalunya".

El 28 d'agost, el comitè de milícies antifeixistes, autoritzà la creació d'una unitat alpina, depenent de la Generalitat, que tindrà com a missió cobrir l'Alt Aragó i vigilar la frontera. Un dels primers enemics d'aquesta unitat fou la FAI, i singularment el seu criminal capitoste a la Cerdanya: el "cojo de Málaga".

A finals de març del 1938, i amb la desbandada d'Aragó, l'ofensiva feixista contra Catalunya és total. La 43 divisió, on Xandri és capità d'ametralladores, ha de defensar-se sense mitjans i desconnectada del X Cos de l' Exèrcit. Són dies catastròfics.

Andreu Xandri, primer per l'esquerra

El dia 15 de juny de 1938, després d' una heroica resistència cobrint la retirada dels seus homes i de població civil, l'ametralladora del capità Xandri emmudeix per sempre. Tenia 21 anys. Morí víctima d'un bombardeig nazi, a les afores del poble de Bielsa (Alt Aragó).

La mare de Xandri era manxega, d'un poble de Castella-La Manxa. Xandri és, des d'aquest punt de vista, un precedent del que ara estem vivint al procés. L'origen no és una cadena que predetermina el nostre posicionament polític. El "xarneguisme" de Xandri, com el meu, és un bagatge familiar i cultural del que ens sentim orgullosos, però mai un obstacle per al nostre compromís amb el país en el que vivim, amb la gent amb la que compartim i formem una societat i amb el futur que volem.

La mística de Xandri són els valors dels que parla i als que és fidel fins la seva mort. El respecte, la disciplina, el valor, el coratge, l'autoritat, l'organització, la lleialtat. Tenir valors i viure d'acord a aquests valors, fins al sacrifici suprem.

I la força, el ser-hi sempre. A la Universitat. El 6 d'Octubre. El 18 de juliol. Contra la barbàrie de la FAI i els seus assassins. Contra la barbàrie feixista dels franquistes. Sempre a primera línia. Sense defugir mai el xoc. Sense por. Amb una serenitat i fortalesa interior que commou, pensant amb la seva maduresa i el molt que havia fet... i que mor amb només 21 anys.

Sí, com a estudiants, la generació FNEC, ultra estudiar, vam esdevenir activistes d'allò que suposava la revitalització de la nostra cultura i l'elevació social i política del país.

I sí, com a militants independentistes, la generació FNEC estem marcats per la Mística i la Força d'Andreu Xandri.

Aquesta combinació de Mística i Força és la que ha caracteritzat molts dels patriotes d'aquella "Generació FNEC".

Sortosament encara ara hi ha joves universitaris que amb el seu compromís es fan dignes hereus d'un patrimoni moral, ètic i militant excepcional. Ara seria un bon moment perquè aquests valors i aquest compromís esdevinguessin referents del màxim nombre de militants independentista, i d'estendre'ls al conjunt de la nostra societat. Són uns valors i un compromís que ens assegurarien ser una societat moralment vertebrada amb solidesa i col·lectivament ambiciosa i forta.

Ara és quan més important és l'actitud militant

Aquest dimecres el pamflet repugnant en que s'ha convertit El Periódico tenia una portada exemple del que és el pitjor periodisme escombraria: "ERC desautoritza el full de ruta de Puigdemont". Mentida. És una portada que només busca intoxicar, sembrar el desconcert, provocar tensió, generar desànim.

Això serà el pa nostre de cada dia. Acostumem-nos-hi. Però, sobretot, no ens en fem còmplices.

Ara és quan més important serà quina sigui la nostra actitud militant. Ara és quan més cal una actitud compromesa, serena, responsable, constructiva, lleial...

Els qui em seguiu al bloc o al twitter sabeu fins a quin punt he discrepat, obertament, de moltes de les coses que han passat els últims mesos. I que no he tingut pèls a la llengua per denunciar-les.

Fins arribar a l'acord. No em va agradar, i així ho vaig dir. Però també vaig dir que l'acatava disciplinadament, no perquè el fet d'acatar-lo jo tingui la més mínima rellevància, que no la té, sinó perquè crec és important una actitud militant de compromís que ens ha d'implicar fins i tot en allò que no ens agrada.

Hi va haver acord. I tenim nou President i nou Govern. Doncs a les ordres del nou President i del nou Govern, i a defensar-los sense fissures, sobretot en allò estratègic, transcendent per al procés.

No em veureu criticar ni al President ni al Govern. No ho faré. Tot el contrari, els defensaré, col·lectivament i a tots i cadascun d'ells amb totes les meves forces. Seguim avançant en el procés, i la clau de fer-ho exitosament és la solidesa que tingui el bloc del Sí a la independència, que per a mi el representen aquest Govern i Junts pel Sí.

No adoptaré una actitud imparcial ni d'observador "a veure-les venir". Estic compromès i hi estic implicat (*). Puc tenir la meva visió i opinió de les coses, però me la callaré, perquè en la fase en la que estem l'important no és el que jo pensi, sinó el que entre tots fem. No tindré la vanitat de pensar que jo veig les coses millor o les sabria fer millor que els que estan al capdavant. No tindré la deslleialtat de voler-me fer un homenet criticant, ni que puguin merèixer-ho algun cop, els qui han assumit la més alta responsabilitat per tirar endavant el procés. No seré tan presumptuós com per clamar "si això no es fa així, JO em desentenc", "si és fa això altre, JO no voldré saber res" i altres rucades narcisistes per l'estil.

No sóc cap periodista buscant un ull on fotre el dit. Només sóc algú que pren consciència del moment decisiu que vivim, i de que tots el que no siguem nosaltres -els compromesos- estaran treballant sense parar per rebentar el que estem fent.

Només exigeixo que es mantingui la unitat que deriva de l'acord que ha permès tenir nou Govern, nou President i nous consellers, perquè aquesta unitat és la que ha generat prou crèdit per mantenir un compromís així. Només exigeixo que Junts pel Sí, Convergència, Demòcrates, Democràcia i Llibertat, Esquerra, tots els independents compromesos en aquest procés... mantinguin la unitat assolida. Al Parlament de Catalunya. Al Govern. Al carrer. Al Congrés dels Diputats. Al Parlament Europeu. Arreu. Que es mantingui la unitat arreu.

M'és igual si el President diu A o B, si el vicepresident diu C o D o si algú altre diu E. M'és igual si Francesc Homs va a explicar el que volem al rei o si Joan Tardà no hi va. M'és igual si afavorim una investidura o no ho fem. M'és igual si fem uns pressupostos que dediquen X a una cosa o Y a una altra. M'és totalment indiferent.

Perquè l'únic rellevant serà mantenir la unitat. Si hi és, fins on calgui, amb qui calgui i com calgui. La unitat és la prova del cotó de la credibilitat del procés, perquè mentre hi sigui és segur que el procés estarà avançant. I hi serem, pel que convingui. 

Actitud. DONEC PERFICIAM

(*) Suposo sabeu la diferència entre "participar" i "estar implicat". Si teniu dubtes, un exemple metafòric típic de consultora, però que és molt clar: En un plat d'ous ferrats amb bacon... qui hi participa i qui hi està implicat? 

La gallina que ha posat els ous hi participa, i el porc... hi està implicat....

Jugar bé les cartes (moure's en l'actual escenari polític espanyol)

Jugar bé les cartes té un component que combina sort i estratègia.

L'estratègia no és, si et pugen un parell d'asos i un comodí, fer-ho notori a la resta de jugadors. Les cartes i els moviments s'han de saber administrar, jugar. L'important és la consciència del potencial de les cartes que es tenen, la visió sobre les cartes que poden tenir la resta de jugadors i l'astúcia per jugar-les.

Evidentment si tens unes cartes de merda serà molt difícil que cap estratègia et permeti guanyar res. Però de vegades sí pot permetre't castigar altres jugadors, de manera que sabent que una partida són moltes mans, el desgast dels altres o fer-los moure per estudiar com es comporten, pot ser decisiu per guanyar-la, per guanyar la partida.

M'ha vingut tot això al cap a la vista del que està passant en l'escenari polític espanyol. Per primera vegada en molt de temps les cartes que tenim els catalans en aquesta mà ens permeten un cert joc. Però perquè siguin unes cartes guanyadores ens cal jugar amb molta intel·ligència, amb molta estratègia, amb molta astúcia.

Vaig anar a dormir i m'he llevat amb tot de soflames apocalíptiques per les xarxes perquè ERC i Democràcia i Llibertat (DiL) facin l'estàtua davant l'interessant escenari polític espanyol. O encara més, que s'aixequin de la partida i facin a tot que no, no, no, no, no.

Ja em perdonareu, però no siguem gilipolles, si us plau. El nostre procés independentista ha estat, és i serà molt i molt difícil. I per fer-lo avançar de debò si una cosa tinc clara és que el pitjor seria fer cas de les soflames que neguen la complexitat i que proclamen que arribar a la indy només depèn de nosaltres, i si no hi arribem és perquè, en el fons, no volem.

Siguem conscients que aquests milhomes de pa sucat amb oli d'aquestes soflames probablement ni han fet mai res de bo a les seves vides ni ho faran. I amb tot aquest abraonament l'únic que fan és socialitzar les seves frustracions.

Davant l'escenari polític espanyol jo només m'atreveixo a plantejar dues "exigències":

- que no renunciem a jugar les nostres cartes

- que les juguem junts

No entendria renunciar a treure profit de l'actual situació. No ho entendria, em semblaria estúpid. I, alhora, sé que l'única possibilitat d'intentar treure rèdits de la situació passa perquè, facin el que facin ERC i DiL, ho facin coordinadament, ho facin plegats.

Si ERC i DiL decideixen actuar cadascú a la seva la cagada serà màxima. Però estic convençut que no cometran aquest error que podria ser devastador.

Facin el que facin ERC i DiL, que ho facin conjuntament. Si ho fan així els hi donaré suport, sigui el que sigui el que facin, perquè s'hauran guanyat la meva confiança, i perquè es mereixeran que els hi fem  una confiança total, fins i tot en allò que d'entrada puguem no entendre.

Perquè en un escenari així el que seria també estúpid per part nostra és pretendre visualitzar els guanys possibles amb llum i taquígrafs. Encara més, estic convençut que quant menor sigui el guany evident del que eventualment puguin fer ERC i DiL, més important serà el que hagin pogut aconseguir.

De l'actual escenari espanyol el que és segur és que no en sortirem amb cap assoliment públic, notori i decisiu per al procés. I ens equivocaríem si intentem jugar les nostres cartes tensionant-lo en aquesta direcció, perquè no en traurem res. En canvi jugar la mà com si no anés la cosa amb nosaltres, com si ARA som nosaltres els que "cedim", els que juguem sense un guany cert, ens podria reportar en el curt-mig termini fer possible la independència.

Mirem la resta de jugadors. Rajoy declina anar a la investidura. I les mòmies del PSOE han sortit a la jugular d'un possible pacte PSOE-Podemos amb "connivència" dels partits sobiranistes de CAT i del País Basc. A mi això em convida a jugar aquesta mà amb les cartes que tenim. I fer veure si cal que el guaperas i el coletas la guanyen. Cap problema. 

Si ERC i DiL es mouen plegats estratègicament d'aquí se'n poden treure moltes coses. D'entrada treure de la via penal i judicial (TC) el procés. Això sí podria ser un "acord" explícit. Però també, i no caldria fer-ho explícit, renunciar, com a arma política, a ofegar econòmicament Catalunya, el que seria un guany molt important pensant en tota la moltíssima gent que qualsevol altre escenari els podria comportar un patiment injust que hem d'intentar estalviar-los.

A més -i no sé per què- però tinc la intuïció que d'aquest escenari es pot treure, a curt-mig termini (posem dos anys) una consulta pactada amb l'Estat. Està clar que no són de fiar i que no tenim cap motiu per creure'ls. De la mateixa manera que està clar que no podem fer veure com si haguéssim fet un referèndum vinculant per a l'estat espanyol, acceptat per la comunitat internacional i guanyat amb més del 50% dels vots.

Encegar-se o fer-se els milhomes només ens portarà cap a un escenari de conflicte en el que nosaltres seguim sent els més febles. Guanyar temps per, com va dir el President Puigdemont, "asserenar el país", poder iniciar un procés constituent i avançar decisivament en la creació d'estructures d'estat que sabem necessitem i serà complicadíssim de poder fer en un escenari de conflicte, pot ser un guany gens menor assolible en l'actual conjuntura hispànica.

Si som intel·ligents movent-nos en aquest escenari, guanyem també uns mesos d'or per treballar fins decantar aquest 5% a favor de la independència que tant necessitem. I, en el pitjor dels casos, com els bons jugadors de cartes quan no tenen una bona mà, haurem liquidat a alguns dels nostres adversaris, com els falangitos, els haurem tret de la partida.

Tot això, no cal ni dir-ho, és una pura especulació. Que pot tenir fins i tot un punt de ximplet. El que no és cap especulació ni és res ximplet és que exigim a ERC i DiL que actuin concertadament en l'actual escenari, i que si ho fan així, els hi fem plena confiança i suport, perquè més enllà de l'evident, segur que tot s'estarà fent per afavorir el nostre procés independentista. Sens dubte. Endavant, doncs.

DONEC PERFICIAM

The Few. The Proud. Honor i Glòria

Maig del 1937, els militants d'Estat Català combaten al front. Ho fan disciplinadament. I ho fan tot i saber que la rereguarda republicana no és el país que volen i pel que lluiten, i que la FAI i els seus escamots assassins han sembrat d'horror i de mort fins l'últim racó de Catalunya.

La FAI també té molta gent al front, però la seva avanguarda revolucionària també s'ha reservat un lloc lluny del front, assassinant sense control tota mena de persones l'únic "pecat" de les quals és ser considerats "de missa", tenir un negoci, haver estat anònimament denunciats, ser un capellà, haver votat "les dretes", haver amagat algú per evitar fos assassinat, no haver-se deixat trepitjar un dia per algun maton de la FAI, etc.

La incerta glòria.

Estat Català és al punt de mira de la FAI des de fa molt de temps. Com a preludi de la guerra, un escamot failangista havia assassinat, el 28 d'abril del 1936, els Germans Badia. Després matarien el periodista Josep Maria Planes per haver gosat dir el que tothom sabia, que la FAI estava darrere d'aquest crim. I les amenaces i intent d'assassinat per escamots failangistes de n'Avel·lí Artís Giner, l'inoblidable Tísner.

Estat Català té, des del començament de la guerra, la seva gran caserna a la confluència de la Rambla Catalunya amb la Gran Via. És coneguda com l'Or del Rhin, per la cafeteria i sala de ball que hi havia en els baixos de l'edifici confiscat. Quan esclaten els fets de maig del 1937, la FAI intenta un assalt definitiu a l'Or del Rhin, amb gran desplegament de mitjans humans i de material de guerra, com tanquetes.

Dintre de la caserna d'Estat Català resisteixen un petit grup de patriotes, la majoria dels quals massa joves per anar al front. Hi és Martí Torrent, venerable patriota a qui vaig tenir l'honor de conèixer i de parlar amb ell llargament a casa seva. Hi és Josep Tramunt. I hi ha part del que queda de la direcció d'Estat Català, amb Joan Cornudella al capdavant.

Cornudella coneixia alguns dels líders faistes, perquè durant molts anys a la farmàcia de la seva dona, al barri del Clot, hi havien trobat guariment. El líder de la FAI que comanda l'assalt és un sanguinari, un tal "Aracil". Després del fracàs dels primers assalts, i sota bandera de negociació, Aracil commina Cornudella a rendir la caserna: "si no ho feu us aixafarem".

Per part d'Estat Català ha acompanyat a Cornudella a parlamentar Josep Munté, que és qui ens ha deixat testimoni de la reacció de Cornudella. Cridà a Aracil:

"No teniu collons!".

I es van frenar totes les escomeses de la FAI, i la caserna coneguda com "L'Or del Rhin" va seguir en mans d'Estat Català.

Els fets de maig acabaren amb l'acció criminal de la FAI. Estat Català s'havia desfet d'un dels seus majors enemics, dels qui més odi els hi tenien. Però l'animadversió de la FAI fou ràpidament substituïda per la del del PSUC i els soviètics.

La causa de Catalunya, sempre amenaçada pels totalitaris, portessin la disfressa d'anarquistes, portessin la disfressa de comunistes.

I milers de patriotes d'Estat Català, de les JEREC, d'Unió, van seguir deixant la seva vida al front, i ho feren amb honor, amb disciplina i amb coratge. Però també molts la van deixar a la rereguarda republicana, a mans de la covardia assassina dels escamots de la FAI, de les txeques de tortura i mort dels comunistes, on en mans de "la España Nacional", com Carrasco i Formiguera, o en camps de concentració a la Catalunya Nord, o combatent els nazis, a la resistència, a Normandia, a tots els llocs on tants i tants catalans seguien la seva lluita per la llibertat.

Aquesta lluita per la llibertat dels catalans avui encara és viva.

Sovint se'ns ha acusat als catalans, amb menysteniment, de no haver tingut prou convicció per a la victòria. I se'ns ha fet aquesta "acusació" per no haver sacrificat tots els nostres valors per la victòria.

La causa dels catalans no és només una causa per la llibertat, per tenir un estat propi. La causa dels catalans ha estat sempre i hem d'aspirar a que així segueixi una causa moral, de valors, ètica. I aquest sentit últim de la nostra lluita i dels nostres valors va convertir els patriotes catalans en els enemics de tots els totalitarismes del moment, i de tots els signes: anarquistes com la FAI, comunistes o falangistes. 


Justo Bueno fou l'assassí de la FAI dels Germans Badia. Acabada la guerra es passejava impunement per Barcelona, protegit pels seus amics de la Falange. Eren molts els favors que es devien i els objectius que havien compartit. Però va tenir el seu "blue monday" i un dia d'aquella postguerra de por i derrota, mentre passejava tan tranquil i confiat en la seva impunitat per la Rambla, Justo Bueno ensopega amb un comissari de policia que havia estat a les ordres dels Germans Badia durant el seu pas per la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat. El va reconèixer i el va detenir. La Falange va maniobrar per aconseguir el seu alliberament. Però l'historial criminal de Justo Bueno era tan terrorífic, amb tants assassinats de víctimes totalment innocents, que ni tan sols la intervenció de la totpoderosa Falange va evitar fos condemnat a mort.

Durant tots aquests anys de lluita he conegut un bon grapat de patriotes supervivents d'aquella època. Gent d'Estat Català, de les JEREC, gent que després va fundar el Front Nacional de Catalunya, etc. He conegut un dels patriotes que va salvar el monestir de Ripoll de ser cremat pel carnisser faista conegut com "El Cojo de Málaga". He conegut patriotes que es jugaven la vida creuant jueus o aviadors aliats caiguts en la França ocupada pels Pirineus, fins aconseguir posar-los a estalvi. He conegut patriotes condecorats pels governs de Polònia, del Regne Unit, de França, de Bèlgica, etc

He conegut el que és l'honor, el coratge, la dignitat, la modèstia... parlant amb tots ells, perquè han estat i alguns -ja dissortadament molt pocs- encara són història viva, testimoni viu.

Mai van renunciar al seu ideal d'una Catalunya lliure. Però tampoc mai no van renunciar als valors que tots ells compartien. El seu llegat ens ha donat vida com a poble, en la nostra lluita per la llibertat, i alhora ens ha omplert l'ànima, amb els seus valors.


Els Dies de Fúria són aquest combat incessant contra la imbecil·litat que tant de mal ens ha fet com a poble. Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil, no es tracta de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l'imbècil (Joan Sales).

I els Dies de Glòria són fer que la nostra victòria sigui fent honor al llegat de valors que ens han transmès els qui ens han precedit en la lluita. No hem arribat on ara som per profanar la seva memòria, per ultratjar tants segles de sacrifici i de fidelitat a uns valors.

Hem arribat on ara som per guanyar, però no a qualsevol preu. Sense honor, no hi ha glòria.

I nosaltres estem cridats a la glòria, no per nosaltres, sinó pels que ens han precedit. I perquè en contra del que alguns pensen, ser fidels a uns valors no fa el nostre camí més llarg i més difícil. Tot el contrari: el fa possible i ens fa invencibles.

Per nosaltres, pels qui vindran i pels qui ens han precedit, combatrem fins l'últim alè tota mostra de totalitarisme, sigui del color que sigui, sigui de la ideologia que sigui. Ens sacrificarem fins on calgui per la llibertat i els drets de tots i cadascun dels catalans, pensin com pensin. No permetrem que cap moviment neofalangista com C's humiliï el nostre poble, la nostra història, els nostres drets. Però tampoc permetrem cap amenaça de cap moviment neofaista com aquesta CUP del No i d'altres, i molt menys que imposin les seves polítiques lliberticides.

Avui, com ahir, no ens aixafareu. "No teniu collons".

Hem transitat camins que altres van obrir a l'esperança, i nosaltres la farem realitat, des d'un projecte arrelat en aquest llegat de valors que ens han transmès els qui ens han precedit, perquè estem conjurats a ser-ne uns dignes hereus. Fins a la victòria! DONEC PERFICIAM

PS: Gràcies al patriota, camarada, però per damunt de tot fidel amic XM que m'ha permès, amb el seu talent, poder renovar la imatge de capçalera del blog!