Primeres reflexions després de ser escollit membre del Secretariat Nacional de l'ANC

Primer de tot, agraïments. Moltíssimes gràcies a tots els qui des que vaig fer públic que em presentava com a candidat al Secretariat Nacional (SN) de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), m'heu expressat el vostre suport. Gratitud enorme per a tota la gent de l'Assemblea que m'heu votat, que heu confiat en mi i m'heu transferit ser una part de la vostra veu al SN de l'ANC. I un agraïment i un record molt i molt afectuós a tota la increïble i infatigable gent de l'ANC de Cornellà de Llobregat, amb els que compartim ser assemblea, i que van avalar-me perquè em pogués presentar al Secretariat Nacional: un honor ser-hi amb vosaltres, per a totes les moltes coses que hem fet junts, i un honor també la confiança que m'heu tingut i expressat.

Segon, responsabilitat. Sí, quan he vist els resultats he sentit el pes de la responsabilitat per tot el que implica formar part del SN de l'ANC, per la importància decisiva que té l'ANC.

Tota la gent que em coneix sap que tinc un alt sentit de la responsabilitat i del deure. Ho posaré tot per fer honor a aquesta responsabilitat, per estar a l'alçada de tot el que implica.

Tercer, sobre la campanya: lamento molt que des que dijous dia 5 de maig vaig fer públic que em presentava com a candidat al SN de l'ANC, per la reglamentació electoral interna, no hagi pogut explicar amb tranquil·litat, de manera pública, les idees que tenia, el que volia per a l'ANC (i el que ni volia, ni vull ni voldré) i com volia treballar. No he pogut fer-ho, ni per tuiter, ni al meu blog, ni en cap escenari obert. Només he pogut adreçar-me als meus companys socis de l'ANC en un acte a Pallejà, en el que vaig tenir 2 minuts per explicar-me (i després respondre breument alguna pregunta), i 1 minut en un acte a BCN.

A mi aquesta setmana se m'ha fet molt llarga, perquè no estic acostumat a no opinar sobre tot allò que em suscita opinió. I ho he hagut de fer. Semblava no tingués idees, semblava fos un candidat al que el procés electoral no m'importava gens perquè no en parlava mai. Us demano disculpes si heu tingut aquesta impressió. Segurament d'aquest tema n'haurem de parlar molt més (avui ja no cal anar més enllà) i, sobretot, treballar per fer-ho diferent, per fer-ho millor.

Quart: la campanya no ha estat agradable. La campanya ha estat estranya i molt enrarida. I han passat coses que ens han desconcertat a tots, a candidats, a la gent de l'ANC i al públic en general. El que ha passat no ha estat bo per l'ANC. La missió més urgent que tindrem en aquest nou SN és recuperar la confiança i la imatge d'activisme positiu i engrescador de l'ANC.

L'ANC és una assemblea, i tot el que som és únicament la gent que en formem part. Sense nosaltres, sense tots i cadascú de nosaltres, no hi ha assemblea.

I els que hem sortit escollits al SN no hi som per dir el que ha de fer o deixar de fer l'assemblea, sinó per a gestionar el que ha decidit, singularment en la darrera AGO a Manresa, fa menys d'un mes. I per donar la paraula als socis i a les territorials sempre que hi hagi qualsevol qüestió que per la seva transcendència ultrapassi aquesta funció de "gestionar".

Cinquè: l'Assemblea motor i garantia del procés. L'Assemblea ha estat el motor del procés independentista que estem vivint. Sense ANC no estaríem on estem: ha estat qui ho va posar tot en marxa i ha estat qui ha impulsat el procés. Al costat d'altres agents, igualment valuosos, imprescindibles. Però en l'origen i en l'impuls l'ANC ha estat sempre clau.

Estem a un pam de la glòria, i en aquest pam la independència de l'ANC, el seu criteri, la seva força política i moral és la gran garantia, potser l'única, de que es farà allò que s'ha de fer i de la manera com s'ha de fer. Perquè malgrat estar a un pam de la glòria, encara no hem aconseguit res. I no podem fer com si ja estiguéssim en el dia després. Cal centrar tots els nostres esforços en fer realitat la independència, en veure néixer l'Estat Català. La força de l'ANC és l'única garantia que cap conte de la lletera ni interessos particulars no esgarraran aquesta oportunitat històrica que tenim al davant, a tocar, a un pam. I per això ens cal una ANC més forta que mai.

Sisè: l'Assemblea, clau per eixamplar la majoria social independentista. Porto, amb uns companys, treballant en el marc de l'ANC per definir estratègies intel·ligents de segmentació de les nostres campanyes per ser més eficaços en arribar a públics diferents i fer créixer la majoria social independentista. Aquest és també un objectiu clau. I això és també una missió que potser només l'ANC està en condicions d'assumir. Necessitarem a molts altres actors, indispensables en el procés, però l'ANC és qui millor està en condicions de liderar, al costat de tothom i de moltes altres organitzacions, aquest activisme de la quotidianitat que és el que ens ha de permetre arribar fins l'últim racó del nostre país i a tota la gent a la que volem arribar, als seus dubtes, a les seves inquietuds, a les seves il·lusions.

El procés és viu perquè tenim un Parlament amb una majoria absoluta independentista. I la independència només es pot gestionar amb un Govern fort que faci tot el molt que s'ha de fer. I tots hem d'estar alineats.

Setè: Res de tot l'anterior no seria possible si l'ANC perdés la seva transversalitat. Quan hom parla de transversalitat sovint s'acaba en un d'aquests conceptes retòrics que tothom fa servir, però d'una manera buida de contingut.

El país que volem és un país per a tots. I la independència és un projecte col·lectiu que ni podem adjectivar ni podem gestionar des de les ideologies. En el projecte de la independència s'hi han de sentir convidats a participar-hi des de persones que tinguin una visió conservadora de la societat fins als que tinguin visions de radicalitat esquerranista. De dreta a esquerra, de dalt a baix, del mar a la muntanya, de la ciutat al camp... tothom ha de veure i viure la independència com un projecte propi, no com el projecte d'uns que pensen d'una determinada manera o són d'un determinat lloc o formen part d'una certa classe social.

La independència és, en si mateix, un projecte de transformació radical, que ens fa, alhora, lliures i responsables de totes les nostres decisions. Per primera vegada en els darrers 300 anys podrem decidir sobre com volem ser i com volem gestionar els nostres recursos, la nostra societat.

L'ANC necessita ser aquesta transversalitat viva, i el procés necessita que en l'ANC es pugui visualitzar aquesta transversalitat i aquest compromís democràtic.

L'ANC, des de la responsabilitat d'haver posat en marxa i impulsat el procés fins avui, és qui té ara mateix més autoritat moral per dir a tots els nostres ciutadans, sigui quina sigui la seva posició davant la independència, o quina sigui la seva ideologia, llengua, origen, etc. que en el nou país que volem no perdran cap dels drets i les llibertats de les que ara mateix gaudeixen, tot el contrari. El nou país que volem és una oportunitat per a tots.

Vuitè: per als propers dies cal un compromís i una exigència radical amb el compliment dels acords de l'AGO de Manresa. A hores d'ara no tinc gens clara quina és la correlació de posicionaments que em trobaré al SN. A nivell de representants per la quota nacional al SN diria que els signants del manifest dels "mediàtics" són una lleugera majoria en relació a la resta de candidats, els no agrupats, els que no hem concurregut sota cap manifest ni projecció mediàtica. Però no sé com pensen o ho veuen els representants territorials.

Sigui com sigui, el que tinc molt clar, quan dissabte vinent es constitueixi el SN, és que tots els que hi siguem ens devem a un objectiu compartit (la independència) i que tots hem de treballar per GESTIONAR el que l'assemblea ha decidit. I amb lleialtat als acords de l'AGO.

L'acord més immediat de l'AGO que aquests dies pot tenir major repercussió mediàtica (perquè ja l'ha començat a tenir) és el relatiu al tema de la Presidència de l'ANC.

Explícitament, de manera inequívoca, l'assemblea va decidir que no hi hauria una elecció directa ni de President ni de Vicepresident. Ahir vamem escollir un nou Secretariat, i ho hem fet d'acord al que vam aprovar a l'AGO.

Especular amb el més mínim vincle entre nombre de vots obtinguts i l'elecció per a una o una altra determinada responsabilitat dins del SN i de l'Assemblea és no haver entès res de l'Assemblea, i, el que és molt pitjor, és profundament insultant per a la voluntat expressada clarament per l'Assemblea.

Hem d'exigir a tothom respecte per la voluntat que vam expressar els socis de l'ANC, l'assemblea, amb els nostres acords a l'AGO de Manresa: a tots els membres del SN, a tots els socis de l'ANC, però també m'atreveixo a demanar rigor i respecte a tots els mitjans de comunicació i companys de lluita que no formen part de l'ANC. Que quedi clar: ahir només només vam escollir qui d'entre tots nosaltres gestionarà les decisions de l'Assemblea. En cap cas s'ha votat ni Presidència, ni vicepresidència, ni tresorer, ni secretari ni res de res de tot això. Els membres del SN escollirem, d'entre tots nosaltres, perquè tots estem en idèntica situació davant els nostres companys, qui ens posarà veu, qui de nosaltres hi haurà a la Presidència i a la resta de responsabilitats que caldrà assumir. A totes. Que no són poques.

Seguim! DONEC PERFICIAM

Barcelona blues

La Barcelona dels anys 80... Aquella ciutat era complicada...

Suposo que en diferents moments de la història les ciutats passen per fases convulses. I la Barcelona dels 80 era una ciutat convulsa. Una ciutat molt més polièdrica que l'actual, però també una ciutat molt més tensionada i molt més fragmentada.

Una ciutat que encara sortia del postfranquisme, amb una elit intel·lectual controlada per la gauche divine, que tots es pensaven havien matat a Franco, i no havien fet res. Amb una ciutat que encara despertava ressacosa de l'esclat de llibertat personal que seguí la mort del dictador. Una ciutat molt underground, molt viva de tribus urbanes (rockers, mods, skinheads...) que sovint confluïen en una lluita per l'espai de la ciutat també amb connotacions polítiques.

I sí, era una ciutat més violenta que la d'ara. Encara existia el que se'n deia "la zona nacional" (en castellà), el perímetre que quedava al voltant de la Plaça Francesc Macià (per a ells Calvo Sotelo) i cap al que ara coneixem com a "upper", la zona del fatxerio, on per als que érem indepes era temerari entrar-hi i t'arriscaves a caure en alguna de les ràzzies que protagonitzaven.

Ciutat Vella era una altra cosa, una zona més lliure, un territori sovint sense llei, per on campaven totes les tribus urbanes. Cadascuna tenia els seus espais, però totes acabaven confluint a la Plaça Reial, que no era l'espai de tòpic turista d'ara, sinó un territori salvatge, degradat i amb una vida pròpia.

Loquillo parla en vàries cançons d'aquella Barcelona, però jo em quedo amb "Barcelona ciudad". Loquillo ja era llavors la icona rocker de la ciutat.

Brigthon 64 era la banda mod de referència de la ciutat, amb temes com Barcelona Blues, que esdevenien himnes.

I si a aquest còcktel hi afegíem el tema futbolero, llavors la cosa ja alguns caps de setmana era explosiva.

Aquest divendres Brighton 64, que després d'un llarg silenci i aventures musicals diverses tornen a estar dalt dels escenaris, tocaran a Barcelona. I ho faran a una de les sales supervivents de tota aquella època, absolutament emblemàtica, com és el Sidecar de la Plaça Reial.

Hi serem, acompanyant als germans Gil i a l'amic Eric.

Els Brighton originals potser no ho recordaran, però tinc una d'aquelles històries que ara, al veure anunciat el concert, m'ha vingut al cap. Corria l'any 1988. Llavors jo estava a la FNEC i n'era el coordinador de la Universitat de Barcelona. La FNEC era el sindicat estudiantil hegemònic a les urnes, era molt transversal i a més a més havia evolucionat cap a ser un sindicat clarament independentista. I vam decidir que no només havíem de ser un referent per a representar als estudiants, sinó que el nostre objectiu era créixer, créixer i créixer, i que els estudiants, només arribar a la Universitat, ens tinguessin com la seva referència. I vam decidir organitzar una festa de benvinguda per a tots els estudiants, cada inici de curs. I la vam batejar com "La nit de la Benvinguda".

I el 1988 vam fer-ne la primera edició, un 18 de Novembre (en aquella època el curs començava a l'octubre). Lloc, el Campus de la Facultat de Dret de la UB (la meva Facultat), entre l'edifici històric i l'edifici conegut com l'Ilerdenc. I el cartell fou: King Kameha Meha (una banda de la Facultat d'Econòmiques), Brighton 64 i Huapachá Combo (toma eclecticismo!!!).

Per organitzar el concert ens vam mobilitzar tots, i tenia un grup de companys coordinant-ho tot, del que jo n'era el responsable. Tenia 22 anys. I va ser un dels atreviments més irresponsables de la meva vida. Però sortosament tot va anar de conya.

A la FNEC hi vam confluir gent molt diversa. Un dels company més compromesos en l'organització del concert era l'únic que tenia una certa experiència en aquestes coses, perquè havia treballat fent de seguretat en concerts. Vam decidir "contractar" el seu jefe i el seu equip perquè ens fessin de "seguretat". Molts dies dono gràcies a Déu que la divina providència m'hi portés.

Com que aquella FNEC tenia moltes coses del que ara en diríem "caràcter d'emprenedors", ens vam plantar a RAC105 (llavors la segona emissora de la Generalitat, amb Catalunya Ràdio), i vam aconseguir parlar amb el cap de programació. Li vam explicar el que volíem fer i vam arribar a un acord: ells participaven i promocionaven la festa, i a canvi nosaltres els hi passàvem crec recordar que unes 500 invitacions (que finalment van ser més) perquè les regalessin des de l'emissora als oients.


I som-hi. Però no deixàvem de ser uns novatos. Aforament? Eso que es? Ni idea. Entre entrades i invitacions, milers. Vam perdre el compte. Però tothom anava entrant enmig un ambient fenomenal. Cap problema. Fins que el cap dels de seguretat, en Willy, argentí, em va dir: "Francesc, vení conmigo". I em va portar a la taula de so, darrere de tot de l'espai del concert. Jo havia dit que entre actuació i actuació, Madness. Era el moment entre King Kameha Meha i Brighton 64, i sona "One Step Beyond". La bogeria. davant meu una marea humana fins l'escenari, a l'altra punta del campus. Tothom saltant. "Entendés que no cabe nadie más, Francesc?" Sí, Willy, lo entiendo perfectamente, vaig respondre, gairebé sense alè, acollonit. Vaig córrer cap a les portes i vam tancar.

Sempre havia vist als Brighton 64 en petites sales o concerts a places, alguna vegada al Fossar la vespra de l'Onze. Si puc divendres els hi preguntaré si recorden aquell concert, i si n'han fet cap altre de tant multitudinari. No sé la gent que hi vam fotre, però eren més de 5.000 segur.

L'any següent vam canviar d'escenari, el degà ens prohibí fer-hi res més, allà. I vam anar a la recta davant els menjadors universitaris. Per "La Nit de la Benvinguda" van passar per primera vegada per Barcelona grups llavors desconeguts com Sopa de Cabra i Els Pets, que combinàvem amb altres grups de l'escena metropolitana com BB Sin Sed i bandes universitàries.

I la ciutat, en poc temps, va canviar molt. Estàvem a les portes de la Barcelona olímpica, que marca un abans i un després de la ciutat. Però això ja és una altra història. Divendres recordarem aquella Barcelona dels 80's, tan underground. I ens deixarem emportar per una petita, limitada, nostàlgia juvenil amb Barcelona blues.

Informació que cal tingueu en compte sobre les característiques del procés electoral al SN de l'ANC

Benvolguts amics, benvolgudes amigues

Entre ahir i avui he rebut moltíssims missatges vostres preguntant-me com és que els candidats al Secretariat Nacional de l'ANC no estaven fent campanya pública, no explicaven res públicament. Entenc la vostra sorpresa i que us estranyeu, però la resposta és molt fàcil: els candidats, justament per la seva condició de candidats, no poden fer-ho.

Aquest escrit d'avui només té la intenció d'informar-vos sobre les característiques del procés electoral, d'acord al Reglament electoral (RELEC 2016) aprovat a l'Assemblea de Manresa i que està a la disposició de tots al web de l'Assemblea.

No importa quina valoració es pugui fer d'aquest reglament. Jo tinc la meva, però només la faré pública al final del procés. Ara només importa que tothom entengui la naturalesa i singularitat del procés i que ningú no s'estranyi de com es desenvoluparà el procés. Ens hem dotat d'un reglament, ens obliga a tots i l'hem de complir.

L'article 7 del Reglament electoral regula els aspectes de la campanya, i diu així:

7.- INFORMACIÓ SOBRE LES CANDIDATURES PRESENTADES I ADMESES

7.1.- El dia 7 de maig de 2016, la Junta Electoral publicarà en el lloc web de l’ANC les candidatures definitivament admeses.

7.2.- Per tal de garantir la igualtat d’oportunitats de les candidatures presentades, la informació sobre dites candidatures, tant per cada Regió com per representació nacional, així com el seu respectiu programa d’actuació, si en tenen, es publicarà en el lloc web de l’ANC.

Per tal de millorar el coneixement dels candidats, aquests podran respondre públicament preguntes dels electors tant a través d'aquesta web o de manera presencial en un acte central de cada regió i/o en actes de les AT. En tots aquests actes presencials es convidarà a tots els candidats de representació territorial de la regió on es faci l'acte i/o a tots els candidats del bloc nacional, i seran gravats i els vídeos publicats a la web abans referida. Cap altra publicitat ni campanya no estarà permesa, i podrà ser exclòs el candidat i/o els membres de l'equip que ho incompleixin, si a criteri de la Junta Electoral aquest incompliment fos de rellevància significativa.

7.3.- Els programes d’actuació, si se’n presenten, no podran ser contradictoris amb la Declaració Fundacional ni amb el Full de Ruta aprovat per l’ANC.

7.4.-La Junta Electoral podrà invalidar una candidatura si, al seu criteri, infringeix manifestament les prohibicions indicades en aquest article 7è

En resum, els candidats en aquest període electoral només poden fer dues coses, per explicar als companys socis el que es vol fer, els seus posicionaments:

- participar presencialment en els actes que l'ANC organitza arreu del territori amb els candidats del bloc territorial corresponent i els candidats del bloc nacional. En aquests actes només hi poden assistir socis de l'ANC i és l'espai per respondre les seves preguntes.

- a través del Fòrum intern que habilitarà l'ANC perquè els socis pugui traslladar preguntes als candidats via web. També és un espai reservat exclusivament per als socis.

Més enllà d'això no es pot fer res més. El reglament és molt clar: "Cap altra publicitat ni campanya no estarà permesa". I les conseqüències de l'incompliment, també clares i severes: "podrà ser exclòs el candidat i/o els membres de l'equip que ho incompleixin, si a criteri de la Junta Electoral aquest incompliment fos de rellevància significativa."

Cap altra publicitat ni campanya estarà permesa, per tant únicament i exclusivament, pel que fa als propis candidats, la seva participació en aquests espais presencials i web que habilitarà l'ANC.

Així doncs, amics, amigues, no trobeu estrany que els candidats no estiguin parlant públicament d'aquest procés electoral, ni responguin "en obert" les vostres preguntes, ni publiquin articles, ni facin tuits sobre el procés i la seva condició de candidats. No és indiferència, ni passotisme ni menysteniment, el no fer-ho. No es pot. És el reglament electoral. I cal respectar-lo i complir-lo.

Em presento al Secretariat Nacional de l'ANC. Com sempre, de cara!

(aquest escrit és el que podreu trobar en el formulari que he hagut de complimentar com a candidat al Secretariat Nacional de l'ANC. Això és el que he consignat al voltant de qui sóc, quins mèrits o experiència aporto i què vull fer i defenso per a l'ANC. Llegiu-lo i, si us agrada o convenç i em voleu donar suport o ajudar, moltes gràcies!)

Sóc Francesc Abad Esteve, fill de pare murcià, Francisco (ACS), i de mare catalana, la Teresa. Els meus companys de la territorial de Cornellà de Llobregat -el lloc on vaig créixer des que amb 4 anys vam arribar-hi amb els meus pares des de Lora del Río (Sevilla)- m'han avalat perquè pugui presentar la meva candidatura al Secretariat Nacional.

M'hi presento amb una doble motivació (què vull fer):

1. Perquè vull que l'ANC continuï sent l'assemblea de tots, i aquest motor social extraordinari que ha estat determinant perquè el procés independentista hagi avançat com ho ha fet els darrers anys.  

Vull, a més, que l'assemblea segueixi tenint personalitat pròpia, no subordinada als interessos conjunturals dels partits. Una assemblea que sàpiga estar i treballar al costat de tots, transversalment, però que ho faci des de posicionaments propis, d'acord al que en cada moment considerem millor per al país i el procés independentista.

I una assemblea oberta a tots els seus socis, a processos participatius interns que enriqueixin i facin més fort aquest posicionament que reclamo i vull viu i intens en tots els temes que afecten el procés.

2. Perquè m'han dit que puc ajudar. Des de fa anys, i amb molts altres companys, estem fent una anàlisi exhaustiva de la realitat política i social del nostre país des del punt de vista del suport a la independència. Ha estat un treball intens i discret, que hem compartit només amb les organitzacions que estan compromeses amb el procés. Una d'aquestes organitzacions ha estat l'ANC. Vam començar amb els companys del Baix Llobregat i des del 27S estem col·laborant amb a nivell nacional per aportar les nostres anàlisis a l'objectiu d'eixamplar la majoria social independentista.

Aquests mesos hem pogut dissenyar i posar els instruments que ens permetin ser més eficaços en el plantejament de les diferents campanyes que pugui fer l'ANC.

Els que participeu més activament del dia a dia de l'ANC potser coneixereu uns mapes colorejats amb els resultats electorals a nivell de secció censal, o diferents anàlisis sociopolítics a partir d'enquestes com la del CEO i del CIS que s'han fet servir per explicar la realitat social sobre la que volem incidir. Són part del fruit del nostre treball. 

A banda d'això, potser molts d'altres heu llegit algunes d'aquestes anàlisis al meu bloc "Dies de fúria. Dies de Glòria" (www.diesdefuria.blogspot.com).

Els companys que ens van demanar que compartíssim a nivell nacional els nostres treballs ara m'han animat a que em presenti al Secretariat Nacional. Creuen que una persona del meu perfil, que treballa totes aquestes coses, pot ser útil participant del dia a dia del Secretariat. És per això que em presento, per poder ajudar la resta de companys i compartir el coneixement. I si tinc la vostra confiança, ho faré.

Estic convençut -dades en mà- que la feina que hem de fer com a ANC haurà de tenir un plantejament una mica diferent del que hem fet fins ara. Per arribar a més gent i fer-ho de manera més eficaç ens cal segmentar, ens cal conèixer amb la màxima profunditat possible els diferents sectors socials als que ens volem adreçar, i cal fer-ho dissenyant estratègies específiques per a cadascun dels col·lectius amb els que volem treballar.

Un repàs a la meva trajectòria militant i el que el formulari de l'ANC en diu "mèrits":
Més enllà d'aquests temes d'anàlisi socipolític en els que he estat treballant intensament els últims temps, el cert és que jo ja porto una bona pila d'anys militant per la independència i fent coses molt diverses.

Provinc d'un compromís social que vaig canalitzar, al barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, a través de la parròquia, a través de la JOBAC (Joves cristians de barris obrers i ambients populars). 

El 1984 vaig començar a col·laborar amb la Crida a la Solidaritat, en la Comissió Lingüística i també amb la fundació de l'organització juvenil "Joves Independentistes". Des de la mateixa Crida, i lideratge de l'Àngel Colom, el 1987 vaig participar de la Crida Nacional a ERC, i hi vaig militar uns pocs anys.

A la Universitat vaig entrar en contacte amb la FNEC, l'històric sindicat nacionalista que llavors estava renaixent a les nostres Facultats. Vaig ser el coordinador de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i més endavant el Coordinador de tota la UB, i representant dels estudiants a Consell d'Estudis, Claustre, Junta de Govern i Consell Social. I vam fer una enorme feina de conscienciació i d'un plantejament independentista transversal.

Finalitzada l'etapa universitària vaig participar de la fundació del Casal Independentista de Les Corts, del que en vaig ser President, i que va ser una de les experiències pioneres de treball de base, fortament arrelat al territori i també amb una clara vocació transversal.

L'any olímpic, el 1992, estava compromès amb la reivindicació de seleccions nacionals catalanes, via el Comitè Olímpic de Catalunya, en tasques de coordinació tècnica.

Més endavant vaig ajudar en la posada en marxa de la Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació), de la que en vaig ser patró i vicepresident, i des d'on es va fer una feina molt avançada al seu temps, des d'una visió que intentava dotar la cultura i la comunicació d'estructures d'estat.

Des de llavors, i només amb el breu parèntesi del meu pas per Reagrupament, he participat en totes les coses per a les que m'han demanat la col·laboració, però ja només com a militant anònim. Vaig ajudar en iniciatives com l'organització del viatge dels 10.000 a Brussel·les, amb l'admirat professor Enric Canela, o a Cornellà Decideix, durant les consultes, o al grup "la Fàbrica" que va impulsar el mestre Salvador Cardús.

També em preocupa i he intentat implicar-me en el que he pogut en campanyes de les Terres de l'Ebre, d'on és la meva mare (Corbera d'Ebre, Terra Alta), en la defensa del riu, contra el transvasament, però sobretot en temes de memòria històrica vinculats a la Batalla de l'Ebre, la preservació dels espais històrics que de diferents maneres ens permeten prendre consciència la crueltat de la guerra i del drama que aquella batalla va comportar i, pel damunt de tot, la recuperació, protecció i dignificació de les restes dels combatents que encara avui hi ha en aquests espais.

El dia de la fundació de l'ANC vaig ajudar com a voluntari en tasques de seguretat. També ho vaig fer a la manifestació de l'Onze del 2012 i a la Via Catalana al seu pas per Barcelona.

Com a soci de l'ANC pertanyo a la territorial de Cornellà de Llobregat, tot i que ja no hi visc. Ho faig per compromís amb el lloc on vaig créixer, i al que em sento molt vinculat. Però també perquè he volgut aprofitar totes les oportunitats que he tingut d'explicar als meus antics veïns perquè la independència és un projecte inclusiu, per a tots i que ens beneficiarà a tots, amb independència del nostre origen, llengua que parlem o sentiment d'identitat que puguem tenir. 

A més a més el meu germà, que és el coordinador territorial de l'ANC de Cornellà, i de la seva mà m'ha estat fàcil conèixer i ajudar, treballar, al costat de tots els companys que ara m'han avalat i que fan una feina extraordinària, com moltíssima altra gent de l'ANC, la que hi és cada dia, cada setmana, cada convocatòria, cada acte, cada paradeta, cada mobilització, la gent que són ANC sense titulars ni declaracions a la premsa per reivindicar-se.

Tota aquesta gent són -i voldria pensar que puc fer servir el "som"- l'ANC, el que li dona sentit i el que li dona força. És, som, la gent a la que ningú no ens ha d'explicar que l'objectiu seria que hi treballéssim des d'un democratacristià a un d'extrema-esquerra, perquè ja hi treballem, perquè aquesta ja és la realitat de les nostres territorials, i això ho sap qualsevol que visqui mínimament el dia a dia de l'ANC.

El 9N vaig ser coordinador de procés a l'Institut Mercè Rodoreda, de Sant Ildefons, al que era el meu barri de Cornellà, i el recordo com un dels dies més intensos, més bonics i més emotius de la meva vida des d'un punt de vista polític. Inesborrable. Inoblidable.

I fa uns mesos amb els companys de Drets vaig presentar, com a soci del Futbol Club Barcelona, una denúncia contra la UEFA per les demencials sancions imposades al Barça perquè els seus seguidors portem estelades.

A tall de resum: explicar-vos com em sento i com em veig:
Un repàs com el que he hagut de fer per emplenar el formulari de candidat al Secretariat Nacional m'ha permès veure, com en una seqüència, tots aquests anys de lluita i compromís, i que tot això també m'ha permès acumular molta experiència i, sobretot, molts amics i companys, repartits transversalment per tot l'espectre polític independentista.

Sí, sé que puc ser -i sóc- molt contundent en els meus plantejaments i la seva expressió, però ho sóc des d'unes conviccions polítiques i patriòtiques profundes i absolutament allunyat de qualsevol sectarisme. He ajudat a l'ANC, a Òmnium i a Súmate en tot el que he pogut i m'han demanat. En general crec que no hi pot haver ningú que m'hagi demanat alguna cosa i no hagi fet els possibles per col·laborar-hi.

M'enorgulleixo de tenir amics i camarades amb els que comparteixo moltes coses, amb els que ens reunim, amb els que fem coses, amb els que vivim l'amistat i la complicitat en molts àmbits i que provenen o són o militen a CDC, Demòcrates, ERC i fins i tot també a la CUP. L'únic que no suporto i l'únic amb el que no transigeixo és amb el sectarisme. Ni amb la gent que no va de cara. Amb molta gent amb la que no tinc amistat i sabem fins a quin punt podem estar allunyats en els nostres plantejaments, quan és gent que va de cara, ens sabem reconèixer, i respectar.

Al carrer, l'independentisme és molt més transversal del que ho és a mesura que pugem nivells als partits i les organitzacions. I en aquesta fase decisiva del procés això és justament el que hem de posar en valor, tot allò que ens uneix i totes les complicitats que hem teixit o de les que ens hem fet mereixedors. Aquest és el pressupòsit imprescindible per poder arribar al nostre destí, a fer realitat una Catalunya lliure, a veure néixer l'estat català i la seva incorporació a la comunitat d'estats i pobles lliures. I per a això, sempre hi he estat, hi sóc i sempre hi estaré. I sempre DE CARA. 

DONEC PERFICIAM

PS: La formació que he acreditat al formalitzar la meva candidatura és la següent:
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona
Diploma de Postgrau en Administració Pública per la Universitat Pompeu Fabra
Màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra
Màster en Funció Directiva per l'Escola d'Administració Pública de Catalunya

INDESINENTER

Al finalitzar el mes de març vaig fer un balanç del primer trimestre força optimista. Així ho veia, malgrat assenyalar alguns riscos que ja s'insinuaven.

Mantinc, com vaig dir aleshores, que no podem estar fent una avaluació permanent del procés ni del Govern, que no podem estar jutjant i avaluant cada gest, cada fet, per treure'n conclusions.

I mantinc, com vaig dir aleshores, que el President Puigdemont i el Govern estan fent-ho molt i molt bé.

Tanmateix, crec que hi ha alguns elements més de fons, que no són coses concretes, que no és això o allò altre, que estan més dins del que són possibles tendències, que sí podem analitzar, per l'impacte que poden estar tenint en el procés.

(Parèntesi: no comparteixo cap de les crítiques d'un nou estupendisme, aquest que es refereix despectivament al procés independentista com a "processisme". Ells, els estupendus, els que tot ho saben, els que tenen respostes per a tot, els que tot el que fan els altres sempre és motiu de rialleta d'autosuficiència, els que són capaços de trobar evidències de la gran conspiració i enganyifa que segons ells és el "processisme", en una simple paraula d'un tuit. Aquests, els que mai s'equivoquen perquè difícilment podríem trobar una cosa que hagin fet, són una de les lacres que ens toca arrossegar. )

Un dels elements d'inquietud que tinc ve motivat pel creixent desequilibri en la transversalitat del procés. No cal ser un linx per percebre que actualment hi ha una visió predominant segons la qual el creixement de la majoria indy ha de venir des de l'eix social. Amb aquest eufemisme de l'eix social es refereixen a l'espai polític que hi ha al voltant d'ICV, comuns, colaus, etc.

Aquest creixent escorament es visualitza en l'adopció de tot un llenguatge, discurs, propostes, etc provinents d'aquest món. Com si l'assumpció de tot això hagués de tenir un efecte "captura" d'aquest àmbit.

Haver entrat en el joc infantil del "i jo més" en relació al discurs d'aquest espai polític de l'eix social no només és improductiu, sinó que sotmet a un desgast perillosíssim a la majoria social indy, per la pèrdua de centralitat de la proposta del procés.

Al meu entendre el que està passant es carrega la transversalitat i és el primer pas per a que les classes mitjanes i els sectors moderats que ara mateix donen suport al procés, se'n vagin allunyant.

Hi havia un pacte no sé si dir implícit o explícit en relació al procés i a la necessitat de preservar com a gran valor, la transversalitat. S'assumia que només des de la transversalitat es pot construir la majoria social.

Els fonaments d'aquest pacte són dos: per una banda el país que tenim és el reflex de la majoria social i del gruix polític, atès que políticament és fruit de governs de convergència, de psc, d'erc i fins i tot d'icv-eua, per més que amb gran cinisme sempre es posin de perfil com si acabessin d'arribar a la festa. I parlo de govern no només des del punt de vista de la Generalitat, sinó del que també implica de pluralitat el govern de les grans ciutats i diputacions del país, i fins i tot del Govern a l'estat espanyol. Tot això són coses del règim autonòmic, en el que pràcticament tots els partits hi han participat, gestionat i governat. Per tant les coses són com són amb la participació de tots.

Per una altra banda el convenciment de que aquest règim autonòmic ja no serveix per a Catalunya, és un corsé insuportable que provoca un empobriment general, pèrdua d'oportunitats i impossibilitat creixent de fer polítiques pròpies en benefici del conjunt de la ciutadania. Aquest diagnòstic és el que permet construir la majoria social en termes polítics, amb la suma del món de l'antiga CiU i del món d'ERC. És a dir, l'autonomia no permet anar més enllà d'on ara estem, i per això volem la independència. Si no permet anar més enllà, no ens fem trampes al solitari fent veure que fem grans propostes per fer polítiques del que sigui en el que sigui, perquè això sabem perfectament no és possible. No podem ni tan sols fer un decret de pobresa energètica.

Des d'aquesta doble base la transversalitat era fàcil d'assumir pel gruix de la majoria social del procés. No ficar-se en coses que sabem el règim autonòmic no ens permetrà fer era una sàvia decisió. I, alhora, assumir certs compromisos, com el pla social, que impliquessin un acord en, amb les eines que tinguem, prioritzar les polítiques per pal·liar les situacions d'emergència social també era possible i fins i tot desitjable des de la transversalitat.

El resultat de tot això era centrar tota l'acció política en el procés independentista. Era com una certa treva ideològica, per visualitzar l'excepcionalitat d'aquesta fase del procés, que ha de ser la decisiva, la definitiva.

El problema ha estat que el resultat del 27S ha provocat que tots els partits que no són Junts pel Sí s'hagin abraonat com a bojos cap a tota mena d'iniciatives, mocions, propostes, discursos, etc. sobre qualsevol cosa que no sigui el procés, i singularment sobre qualsevol cosa que pugui tensionar divisivament el bloc de Junts pel Sí, i desgastar el Govern com a forma de desgastar el procés indy.

Tot el que surt del Parlament des de fa unes quantes setmanes són problemes i problemes, bronques i bronques, i tot en relació a tota mena de temes que no són el procés indy. I així han aconseguit 1) eclipsar el Parlament com a agent actiu del procés 2) traslladar la imatge d'incertesa extrema sobre el que està passant al país, sobre el dia a dia de la gent de milers de coses que no són la indy.

El debat de les escoles concertades em sembla totalment emblemàtic del que explico. El model actual és el que es va posar en marxa durant el tripartit, és a dir, mentre manaven PSC, ERC i ICV-EUA. Però no va ser unilateral, el model es va consensuar amb CiU, tot i que això comportés que ICV no hi votés a favor. Va recollir la centralitat del país. Doncs bé, ara aquells mateixos que en el seu moment no van tenir cap problema en seguir en un Govern que havia aprovat aquella llei, ara presenten tot de mocions qüestionant-lo i criminalitzant-lo. Més immoralitat, impossible. Si estic en un Govern que aprova una cosa que no m'agrada em poso de perfil, faig un "echame allá esos pelillos" i a seguir amb les poltrones. I quan no sóc al Govern ho converteixo en un casus belli.

I al costat d'aquests, uns que no hi eren, la CUP, enlloc d'assumir que això només es planteja per dividir la majoria indy i per eclipsar o fer descarrilar el procés, s'hi sumen. Si la CUP hagués tingut suficient maduresa per dir això a mi no m'agrada, fins i tot em repugna, però no penso fer el joc a tots aquests hipòcrites que són igual de coresponsables del que ara denuncien i que només ho fan per carregar-se el procés, aquest debat hauria durat res. Però no, la CUP pensa que l'actual situació és una oportunitat d'or per extorsionar el Govern, i s'hi suma.

En unes altres circumstàncies ni que els immorals dels hereus d'ICV i els xantatgistes de la CUP haguessin persistit en les seves propostes, no haurien aconseguit cap majoria alternativa a la del Govern. Però ara sí.

Què pot fer votar a PP i C's al costat de la CUP i els CSQEP? només una cosa: la voluntat de fer perdre votacions al Govern, de desgastar-lo, com a via per desgastar el procés. I així estem. En un esceari en el qual a PP i C's, fins i tot a PSC, els hi és igual què collons estan votant i amb qui ho estan fent, sempre i quan el seu vot serveixi per desgastar el Govern i, així, desgastar el procés.

I el resultat quin és? doncs que el que arriba a la societat és que ens estem carregant l'escola concertada, que l'estem amenaçant. I això què implica? Doncs que moltíssima gent que pot estar donant suport al procés senti amenaçada directament la seva "vida", l'escola dels seus fills, etc. I no estem parlant d'una incertesa que puguin tenir els quatre ricatxos que viuen del BOE, aquesta és una incertesa que afecta directament a desenes de milers de famílies, de classes mitjanes en un sentit molt ampli. D'un gruix social clau per a la majoria social independentista.

I com aquest exemple, n'hi ha molts més, cada setmana, al Parlament i a tots els discursos que s'estan fent, fins al punt que ha provocat aquest desplaçament ideològic tan greu que està esquerdant la transversalitat.

A tot això hi ha una altra cosa que em resulta difícil de conceptualitzar, fins i tot de valorar, però que també m'inquieta. Per a moltíssima gent el catalanisme polític ha estat sempre associat a una idea de regeneració, democratització, modernització, etc. I a Catalunya, però també, sempre que ens han deixat, a Espanya.

La gran diferència entre aquell marc mental i polític d'aquell catalanisme i l'actualitat és l'assumpció que el procés polític a Catalunya no el podem fer dependre ja mai més del procés polític espanyol. Per això optem per la independència.

Dit això la pregunta que em plantejo és si des d'aquest punt de vista independentista és positiva la inhibició total en els afers espanyols. Què ens aporta supeditar-ho tot a un cert maximalisme (d'altra banda comprensible i raonable d'exigir) de "o podem fer un referèndum d'autodeterminació o no compteu amb nosaltres per a res"?

Tenim raó nosaltres quan diem que a Espanya no li interessa provocar una fallida a Catalunya com a forma de pressió contra el procés, perquè la fallida de Catalunya arrossegaria també Espanya. El que em plantejo és que a Catalunya, en el fons, tampoc no li interessa gens, crec, una Espanya amb problemes, perquè això també ens arrossegaria a nosaltres. I al contrari del que alguns es pensen, no està gens clar que una Espanya amb problemes sigui un millor escenari polític per al nostre procés. Això, que des d'un punt de vista visceral és el que demana el fetge de molta gent, racionalment no hi sé veure cap fonament.

I el cert és que del 20D ençà ni el món convergent ni el món d'Esquerra no s'han mogut d'aquest guió i s'han inhibit completament de la situació espanyola. Em pregunto si no era factible, entre el res i el referèndum, negociar una transició possible, en la que el primer pas tingués un doble compromís:

- per una banda no contribuir a una inestabilitat política espanyola de la que tampoc no en treurem cap benefici polític, facilitant un govern de canvi PSOE, Podemos (més perifèries) i IU, amb l'abstenció del sobiranisme català i basc, que ajudés a l'estabilització econòmica de l'Estat i consolidés la incipient recuperació econòmica

- a canvi un compromís de respecte per un procés, l'independentista, estríctament polític, per tant, desjudicialitzant-lo i reconeixent-lo, i una lleialtat institucional mútua pel que fa al compliment de compromisos en l'àmbit de la gestió diària, que vol dir, repartiment just de l'endeutament i el pes de les retallades.

Una sortida d'aquest tipus, que no hagués compromès per res els objectius últims de l'independentisme català hauria estat una nova mostra de responsabilitat davant la comunitat internacional i davant tota la societat, la catalana, però també l'espanyola, de compromís amb les persones i de posar les persones pel davant de tot.

És a dir, als ulls de la nostra societat el catalanisme de sempre, ara independentisme, hauria seguit visualitzant-se com una força responsable, democratitzadora, modernitzadora i compromesa. Hauríem seguit conservant aquests valors associats al nostre procés en un moment especialment delicat en el que la situació interna a Catalunya sota la influència de la CUP i el desgast de CSQEP està provocant la imatge de que el procés independentista ho està posant en risc tot.

Un escenari d'aquest tipus hauria permès, a més, blindar als respectius parlaments el que són les polítiques socials, deixar-les a banda de l'inevitable xoc que provoca el procés independentista, però no permetent que aquest xoc arrossegui tot el que fins ara s'ha assolit ni les solucions que hem de compartir.

Hi ha, també, una dada que no em puc treure del cap, i que penso hauríem de saber gestionar. Segons una enquesta de les més sòlides que s'han fet a Espanya en els últims mesos, un 48% dels espanyols es mostraven favorables a un referèndum a Catalunya.

Tenint en compte que a Espanya mai ningú no ha fet la més mínima pedagogia per assumir aquest referèndum com una cosa positiva, a la que hi tenim dret i que és la millor manera de solucionar les coses, la dada és realment sorprenent. Perquè de fet no és fins un mes abans del 20D que una força política, Podemos, va defensar amb idèntica convicció el referèndum per a Catalunya tant a Barcelona com, sense doble llenguatge, a Madrid.

En un escenari com el que descrivia, no és difícil imaginar negociar abordar el procés en dos fases. En una primera fase l'escenari hauria de ser el que abans he explicat, i el referèndum és obvi no hi té cabuda, perquè les costures de l'estat i del mapa polític ho fan impossible. Però sí és factible que aquesta primera fase servís per situar el procés com el que és, un tema estríctament polític, que només admet solucions polítiques, i fer pedagogia. En un escenari així no és cap fantasia pensar que els partidaris del referèndum poguessin passar del 48% a una majoria social, a Espanya, prou sòlida, al voltant del 60%.

I que això habilités un compromís implícit per fer viable aquesta primera fase, d'abordar una segona fase, en un escenari de dos anys, que sí permetés políticament convocar aquest referèndum.

El que és segur és que a Espanya no passaran de la desinformació crònica sobre el tema català a una acceptació democràtica d'una sortida a les nostres reivindicacions de la nit al dia.

Davant d'això hi ha qui, legítimament, em pot argumentar que tenim prou legitimitat per iniciar un procés unilateral sense haver d'esperar res. Sí, això potser és així, però no vol dir que sigui ni la via més directa ni la més segura i ni tan sols la més ràpida per fer realitat la independència, tot el contrari.

L'actual Govern a Catalunya es planteja un full de ruta al voltant dels 18 mesos. Pensar en un escenari de 24 mesos, amb acords explícits amb l'Estat de desjudicialització i de tractament estríctament polític del procés no és ni frenar ni renunciar a res, tot el contrari. Necessitem, a més, aquest temps per fer tot el que hem de fer des del Govern, però també des de la societat civil, per fer créixer el Sí a la independència, per poder arribar a molta més gent i fer-ho de manera convincent.

En la impossibilitat de plantejar un escenari així, que és discutible, sí, però que no entenc no sigui plantejable, ens trobem una altra de les febleses del procés: si el món de convergència i el món d'esquerra haguessin signat un autèntic pacte de sang per arribar plegats al final del procés, això seria plantejable. Però aquest pacte no existeix. Per això no s'ha plantejat.

Junts pel Sí va ser un encert total. Però en no assolir-se els resultats òptims, des del món d'Esquerra ja van sortir veus dient que la cosa no havia funcionat. No tenen cap fonament, ni el més mínim, per dir-ho, però ho diuen. Ho van dir tant que dos mesos després del 27S ja no va ser possible reeditar-ho per presentar-se el 20D amb una candidatura indy conjunta que visualitzés la nostra majoria social. El món d'ERC pensava era el moment de posicionar-se com la força hegemònica dins el sobiranisme. Però la cosa no va anar com pensaven, ni de lluny, i en el moment de més confusió i trencadissa en el món convergent, pràcticament van empatar en vots.

ERC manté viva la pugna per l'hegemonia. Ho vesteix amb molts discursos, però amb ni una sola dada que avali el que és una proposta estríctament partidista i que només és explicable perquè en paral·lel al procés, ERC vol aprofitar la conjuntura per erigir-se en la força hegemònica.

Si el món convergent i el món d'esquerra aquesta pugna l'haguessin ajornat fins assolir l'èxit del procés, Barcelona ara mateix tindria un alcalde independentista i estaria compromesa inequívocament amb el procés, i no alimentant i fent créixer una tercera via que créiem enterrada.

Si el món d'esquerra i el món convergent haguessin segellat aquest pacte DONEC PERFICIAM l'independentisme també hauria guanyat les eleccions del 20D, i hauria reforçat la seva legitimitat.

Amb tota aquesta força i confiança hauria estat possible negociar amb l'Estat i amb totes les forces polítiques escenaris atrevits, agosarats, que avui en dia són imprescindibles. Però ara això no és possible perquè els dos mons es miren de reüll i cap d'ells abandonarà la soflama, perquè tots dos saben que el primer que ho faci l'altre se li tirarà a la jugular per dessagnar-lo.

Total, que així les coses som incapaços de fer avançar res en el panorama espanyol per als objectius a Catalunya. I tot sembla indicar que si hi ha eleccions a finals de juny la cosa seguirà igual o pitjor.

EN RESUM:

El 27S va ser un èxit per al sobiranisme. Però estem tenint molts problemes per gestionar-lo. La CUP té una influència absolutament nociva i destructiva sobre la majoria social indy. 

I aquest desgast no el podem compensar de cap manera, immobilitzats com estem per la falta d'un pacte DONEC PERFICIAM entre el món convergent i d'esquerra que blindi de lluites internes el procés i ens permeti fer polítiques atrevides per assolir una sortida democràtica i pactada al procés. No perquè no hi hagi altres sortides, que hi són, sinó perquè és la sortida millor per al nostre país i per a tota la nostra gent, però també per a l'estat espanyol i tota la seva gent. 

El procés té moltes sortides, però només una és la que garanteix el mínim patiment a la gent, només una és la que posa les persones pel davant de tot: una sortida pactada amb l'Estat. I només polítiques atrevides, i no immediatistes permeten pensar en un escenari així.

Koiné, mentides i manifestos. Dades contra la manipulació

Des que es feu públic, diferents sociolingüistes i altres analistes han sortit aquests dies a criticar la falta de rigor en les dades que han fet servir els del manifest Koiné per "justificar" el seu posicionament.

Podem afirmar amb rotunditat que els autors del manifest han explicat una situació i una evolució que no té res a veure amb la realitat, pura manipulació. Han construït una mentida fent afirmacions sense fonament amb l'únic objectiu de "legitimar" el seu posicionament polític, les seves exigències identitàries i castellanofòbiques.

En els propers dies entraré més a fons amb les dades sobre l'evolució lingüística i social a Catalunya. Avui només en faré un tast, a partir de les dades que ens proporciona l'últim baròmetre del CEO, que és la millor i més completa enquesta que es fa en aquests moments a Catalunya.

Haig de dir que ni que les dades dels Koiné fossin "certes" i el seu diagnòstic fonamentat en evidències empíriques sobre la situació actual, seguiria pensant que el seu plantejament és erroni, que la manera com enfoquen aquesta qüestió és profundament equivocada. Però és que a sobre no és cert el que expliquen. Amb quatre dades molt bàsiques podrem veure la gravíssima manipulació de la realitat que han perpetrat els autors del manifest Koiné. I que quedi clar: en fer-ho no estic dient en cap cas que la situació del català sigui la que ha de ser, que no ho és. I perquè no ho és, entre d'altres coses, és pel que vull la independència, perquè és l'única via que tenim per fer les polítiques lingüístiques que cal fer.

En anteriors escrits i per twitter havia denunciat el que estaven fent els Koiné perquè implicava tres negacions:

- negar el SOM, és a dir, la realitat del nostre país, ignorar-la o, com ara veurem, distorsionar-la
- negar el NOSALTRES, i esquerdar la visió d'un sol poble amb independència dels nostres orígens
- negar el SEREM, perquè no es pot construir cap futur en llibertat si es nega el som i el nosaltres, si es nega la nostra realitat i es vol imposar processos de prevalença hegemonistes contra una part d'aquest nosaltres.

La realitat del nostre "SOM" des d'un punt de vista lingüístic:
Per a un 52% dels catalans la llengua castellana ha estat la nostra primera llengua, mentre que el català ho ha estat per a un 38,8%, per a un 4,5% ho han estat ambdues llengües i per a un 4,4% altres llengües.

Aquesta és la realitat. El nostre país, la nostra societat: som aquest 52% que tenim el castellà com la nostra primera llengua. Realitat. Així som.

La realitat del "NOSALTRES":
El nosaltres és la manera com definim el nostre univers de realitats, afectes i posicionaments que ens fan un poble amb personalitat pròpia i diferenciada, amb objectius compartits, amb voluntat de ser, què ser i com ser-ho.

Com hem vist, només un 38,8% dels catalans han tingut la llengua catalana com a la seva primera llengua. Quina sigui la primera llengua és una dada objectiva, que no depèn de cap altra cosa, és una realitat per se.

Però quan preguntem quina considerem que és la nostra llengua pròpia, veiem que el 45,4% considerem el català com a la nostra llengua pròpia, mentre que el castellà és considerat com a la seva llengua pròpia pel 39,9% de la societat i ambdues llengües com a pròpies pel 12,6%.

Parlen -menteixen- els Koiné de subordinació del català, que recula, etc. Fals. El català és una llengua en expansió i consolidació social. Una llengua que "s'assumeix".

Hi ha un 6,7% de la població per als qui el català no va ser la nostra llengua primera, però que el considerem la nostra llengua pròpia. Així, amb aquesta suma d'afectes i d'adopció del català com a llengua pròpia és com passa d'estar 13,2 punts per sota del castellà com a llengua primera a que des del punt de vista de la llengua pròpia sigui l'hegemònica, 6 punts per sobre del castellà.

A aquesta dada cal afegir un 8,3% que passen de tenir el castellà com a la seva llengua primera a considerar català i castellà, totes dues llengües, com a les seves llengües pròpies.

El català suma parlants i persones que l'assumeixen com a llengua pròpia. Fins a un 15% dels que vam tenir el castellà com la nostra llegua primera ara considerem el català o català i castellà com la nostra llengua pròpia.

De quina amenaça ens esteu parlant? De quina subordinació? Com podeu mentir així?

I tenim encara una altra manera de mirar quina és la fortalesa social del català en aquest NOSALTRES, que no és en absolut la manipulada visió dels Koiné.

Per a un 42,5% de la nostra societat la seva llengua d'ús habitual (laboral i relacional) és el català, i per a un 19,9% ho són català i castellà. Només per a un 36,6% de la població la seva llengua habitual és el castellà.

Fixem-nos-hi bé, si us plau: el castellà és la llengua primera del 52% de la població, però passa a ser el 36,6% com a llengua habitual.

Ara veniu i ens expliqueu quina llengua que té subordinada a una altra i li dona tota la mala vida possible com esteu dient fa el pèrfid castellà passa d'una població del 52% per als que ha estat la nostra llengua primera a ser la llengua d'ús de només un 36%, un diferencial d'entre 15 i 16 punts menys.


No, amics i amigues, el català ni està subordinat ni està perdent terreny a la nostra societat. Tot el contrari, guanya consideració i afecte (és la llengua considerada com a pròpia per la majoria de la societat) i guanya ús (és la llengua habitual de la majoria de la societat). I tot això passa en una societat, en un país, en el que el SOM ens explica que el castellà ha estat la nostra primera llengua per al 52%, és a dir, per a la majoria, més de 10 punts pel davant del català.

Negar el SOM, com han fet els Koiné, és demencial. Només amb una consciència plena d'aquest SOM podem analitzar la realitat del NOSALTRES i podem construir un SEREM.

El castellà és la primera llengua de la majoria de tots nosaltres, de la nostra societat. I configura un panorama d'afectes, identitats i realitats que el NOSALTRES ha de posar en valor i considerar com un patrimoni excepcional, no com una amenaça. Només així, des d'aquesta visió inclusiva i integradora té sentit i podrem parlar d'un SEREM, d'un futur.

Negar el SOM impedeix observar que el NOSALTRES ja configura una realitat social en la qual la llengua catalana és emergent, i esdevé la llengua clarament majoritària d'ús habitual i fins i tot la considerada com a pròpia per tots nosaltres.

Des de fa 300 anys el català ha estat perseguit per l'estat espanyol. L'actual situació ha permès millorar socialment de manera evident el català. Encara falta molt perquè ocupi l'espai que li pertoca, un fet que només podrà esdevenir-se si som independents. Però el català ni està en retrocés ni està subordinat. Tot el contrari. La realitat del català a la nostra societat és la d'una llengua amb un creixent ús i consideració.

Com que aquesta realitat no permetia als Koiné llençar les seves invectives el que han fet és mentir i manipular aquesta realitat, com a via per imposar la seva lectura identitària i castellanofòbica.

Si el seu discurs ja era repugnant abans de conèixer aquestes dades, l'evidència de la manipulació que han perpetrat, fa que sigui un dels fets més greus que s'han esdevingut a Catalunya.

Algú, alguns, haurien de reflexionar al voltant de tot aquest episodi tan demencial i immoral que ens han fet viure. Quina vergonya, Déu meu, quina vergonya! I quin mal tan gran que han fet...

D'una majoria social indy a una hegemonia política de C's? Estupideses i moviments de fons a la societat

Aquesta setmana Vicent Partal ha publicat una doble editorial molt interessant: "El mes de maig és el mes clau del procés cap a la independència".

En la primera entrega Partal va situar 4 grans fites d'ara fins el mes de maig la manera com es dirimeixin les quals serà clau per al futur del procés independentista, per al seu èxit o per al seu fracàs. Aquestes 4 fites són les probables noves eleccions a Espanya, l'aprovació o no dels pressupostos al Parlament, l'assemblea de la CUP i l'assemblea i eleccions a l'ANC. L'equació de l'èxit passaria per un bon plantejament de les eleccions espanyoles de les forces que integren Junts pel Sí, per l'aprovació dels pressupostos, perquè la CUP no es fracturi en la seva assemblea i els sectors involucionistes no s'imposin i perquè l'ANC aconsegueixi evitar la divisió interna. En canvi si fracassem en el plantejament de les eleccions, no es poden aprovar els pressupostos, la CUP involuciona -encara més?- i l'ANC queda atrapada en la divisió interna, el procés independentista estaria ferit de mort.

En la segona part de l'editorial Partal fa un plantejament de la gran oportunitat que tenim, pel context espanyol i internacional de, si fem les coses bé, poder encaminar satisfactòriament la resolució del conflicte amb una mediació i intervenció internacionals.

Comparteixo la seva visió i faig meva la seva anàlisi. Si no les heu llegides, feu-ho.

Al fil d'aquesta doble editorial vull compartir amb vosaltres el que modestament considero el cinquè factor de risc en aquest període, una reflexió que fa dies m'inquieta, a la vista d'algunes coses que estic observant en l'escenari polític català. Al meu entendre aquests dies s'ha visualitzat una pinça política que, de persistir, podria provocar moviments de fons en l'escenari polític català: la transició de la majoria social independentista a una nova hegemonia política, la de C's.

Estic parlant de la pinça sobre el procés que configuren:
- l'estupidesa identitària del manifest dels Koine
- l'estupidesa antisistema de la CUP

Una situació a la que hem de sumar la visualització també d'un lent canvi estratègic de C's basculant des d'una proposta política estríctament identitària cap un posicionament polític centrista i friendly per a les classes mitjanes.

Prèvia: què és l'estupidesa?
El professor Carlo M. Cipolla va sintetitzar, en les lleis fonamentals de l'estupidesa, el que era aquest comportament i els efectes que podia tenir.

Resumidament el comportament estúpid és aquell que ocasiona un perjudici als altres i cap benefici o fins i tot un perjudici a qui el causa, a qui té el comportament estúpid.

La diferència amb un "malvat" és que aquest causa un perjudici als altres, però es proporciona un benefici a ell mateix. Un lladre causa un perjudici a qui roba, però el lladre s'enriqueix.

Les lleis fonamentals de l'estupidesa són:

• Sempre i inevitablement qualsevol de nosaltres subestima el nombre d'individus estúpids en circulació.

• La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva.

• Una persona és estúpida si provoca danys a altres persones o grups de persones sense obtenir cap guany per a ella mateixa, o fins i tot perjudicant-se ella mateixa.

• Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un error costosíssim.

• La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L'estúpid és més perillós que el malvat.

L'estupidesa identitària del manifest dels Koine
No entraré en el fons de l'assumpte, només en les seves implicacions. I ho faig amb el dolor de veure entre els signants gent que respecto i m'estimo. No hi entraré, entre d'altres coses, perquè em sembla delirant voler-nos fer creure que el català estarà més amenaçat en una Catalunya independent que en l'actualitat, i que per evitar la seva desaparició en el futur estat català només serveixen receptes identitàries.

L'estupidesa del manifest es concreta en 3 demencials negacions: han negat el "SOM", la realitat de la nostra societat, han negat el "NOSALTRES", aquest històric patrimoni inclusiu que ha tingut el catalanisme i l'actual independentisme, i que és el fonament de la majoria social per la independència, i han negat un "SEREM" que respecti, estimi i posi en valor la realitat plural del que som, d'aquest nosaltres.

El problema no és debatre, el problema és posicionar-se amb aquesta triple negació que automàticament ens situa a la majoria de la nostra societat a l'altra banda d'una línia que tan irresponsablement, han traçat. Però és que si fins i tot m'hi sento jo, després de 30 anys de militància independentista! Com no s'ha de sentir tantíssima gent d'aquest país?

Per a la majoria de la societat catalana el castellà ha estat la nostra primera llengua. I la majoria de la societat catalana o hem nascut fora de Catalunya, o ho han fet els nostres pares o els nostres avis. Fins ara el més gran patrimoni moral del catalanisme i de l'independentisme havia estat la seva vocació inclusiva, integradora, de ser "un sol poble". Aquest manifest passa de considerar-nos part d'un nosaltres, de formar part del som, amb independència dels nostres orígens, a parlar de "colons involuntaris". Repugnant.

Aquest manifest pot haver implicat una trencadissa interna en allò més profund de la nostra ànima com a societat, que pot portar molta gent a desvincular-se o allunyar-se del procés. En termes Star Wars, s'ha sentit una profunda commoció a la força. Que ja veurem quin abast i quines conseqüències té, cap d'elles positives. 

Al meu entendre si es vol frenar l'onada de desconcert i desafecció que ha provocat el manifest cal que d'una manera molt i molt contundent es desautoritzi aquesta inadmissible visió de la nostra societat, i es retorni a la plenitud del SOM, d'un NOSALTRES forjat amb independència dels nostres orígens, diversos, i de la nostra llengua i d'un SEREM que considera un patrimoni a preservar la nostra diversitat, la nostra realitat, i singularment el castellà, que és la primera llengua de més del 50% dels que formem el "nosaltres".

Fins ara l'unionisme ha basat tot el seu discurs en l'amenaça d'una fractura social inexistent, perquè al davant tenia aquest patrimoni moral excepcional integrador i inclusiu del catalanisme. Fins ara. Amb aquest manifest aquesta situació s'altera, i el que fins ara era una caricatura unionista de la realitat ara pot tenir elements dialèctics que als ulls de molta gent els hi plantegi molts dubtes. I aquesta és una amenaça real, certa i letal per a la majoria social independentista i per a la cohesió del nou país que volem.

L'estupidesa antisistema de la CUP
El resultat electoral del 27S va provocar que la majoria social per la independència que va expressar, amb la suma de Junts pel Sí i CUP, tingui una dificultat extraordinària per configurar un govern que gestioni el procés cap a la independència.

La CUP ja va estar a punt de carregar-s'ho tot amb el seu immoral i inadmissible vet ad personam al President Mas. Només la grandesa del President va permetre superar aquella situació de fi de trajecte que s'apuntava. I des d'aleshores la CUP no ha deixat d'actuar com un grupuscle l'únic interès del qual és fer fracassar el Govern, extorsionar-lo, per imposar els seus criteris i marcs ideològics antisistema.

El cert és que la majoria social per la independència només existeix i només es pot mantenir si garanteix la seva transversalitat, i per tant no resulta agressiu ni per a la gent de dretes ni per a la gent d'esquerres. Navegar en aquest eix només és possible quan tothom sap que el moment polític és excepcional i que la política a fer no és en clau ideològica, sinó en clau de poder fer realitat la independència.

Però la dinàmica antisistema de la CUP acaba atrapant dialècticament la majoria parlamentària de Junts pel Sí. Estem en un punt en el que sembla no es planteja que el procés concentri en l'acte de sobirania de la independència el seu desafiament a l'estat espanyol, sinó que es vol convertir el dia a dia en un aquelarre de desobediències, no com a mitjà per assolir un objectiu, sinó com una finalitat en si mateixa.

Si el procés queda atrapat en la dinàmica que vol imprimir la CUP, es tensionaran de tal manera els fonaments socials majoritàriament acceptats de la majoria que li dona suport que no només farà impossibles noves adhesions al projecte, sinó que acabarà provocant l'allunyament dels sectors més moderats, que són numèricament els majoritaris, decisius.

El principal repte que té el procés és gestionar la incertesa. Nosaltres intentem minimitzar-la i l'unionisme intenta maximitzar-la. És evident que la independència porta associada incertesa. La clau és mantenir la incertesa en límits socialment assumibles per la majoria social que la fa possible.

Mesurant el "risc assumible". Fixem-nos en una dada: el darrer CEO preguntava sobre quins riscos estaven disposats a assumir els enquestats, i en una escala del 0 al 10 (on el 0 és cap risc i el 10 qualsevol risc) la mitjana és del 5,74. És a dir, la majoria de la societat està disposada a assumir un risc "moderat". Però no més, no un risc il·limitat ni un procés que ho posi en risc tot.

La CUP el que està fent és que tot l'associat al procés sigui percebut com un risc, que el procés ho posa tot en risc. En aquest 5,74 la majoria social pot assumir el risc inherent al procés indy, però la CUP el que està fent és que oferim la imatge que ens posicionarem com un experiment bolivarià amb el deute, que es prendran decisions econòmiques contra les empreses, les inversions i la capacitat de crear llocs de treball, que es perseguirà l'escola concertada, que es vol sacrificar les universitats per deixar decisions acadèmiques en mans de quatre vàndals que sabotegen el transport públic, que es menysprea la llei, les obligacions i l'estat de dret, no com a últim recurs, sinó com a part del procés, etc etc etc.

Tot el que allunyi el risc associat al procés d'aquest 5,74 implicarà pèrdua de suports al procés. I la dinàmica antisistema de la CUP cada dia fa créixer la visió de que el procés ho posa en risc tot, i això acabarà derivant, inevitablement en pèrdua de suports.

Es pot estar transitant de la majoria social independentista a l'hegemonia política de C's?
Al meu entendre l'actual majoria social independentista pot estar patint un desgast sever des d'aquestes dues perspectives que he analitzat, com una mena moviment de plaques tectòniques.

La pregunta és quines conseqüències pot comportar aquest moviment de plaques, què en pot sorgir d'aquest desplaçament o fins i tot xoc de plaques tectòniques "polítiques" en el subsol de la majoria social indy. Per respondre aquesta pregunta cal observar algunes coses que estan passant en el món de C's.

Com ja he tractat alguna vegada amb molt de detall, el projecte de C's neix i creix com un projecte polític estríctament identitari, que perseguia mobilitzar el màxim de vot de la població catalana nascuda fora de Catalunya, que buscava frenar el procés d'integració que p.ex. en els anys 60's va protagonitzar el PSUC, i d'on neix l'expressió "un sol poble".

Per resumir-ho, fins ara C's ha tingut un plantejament polític de dir "no ens importa res del que estigui passant a Catalunya, perquè l'únic important i l'únic pel que treballem és pel "yo soy español, español, español..."". C's no entrava així ni en l'espoli fiscal, ni en la discriminació d'infraestructures, ni en cap política de les que es consideren econòmiques i socials. La seva única política i proposta ha estat "somos españoles y esto es España".

Però això fa ja un cert temps que diria ho estan canviant. Vist el que han assolit en un temps record és més que evident que tenen gent que hi pensa, en termes estratègics, al darrere del seu projecte. I que hauran vist que el "yo soy español" com a única política ja els ha ofert tots els rèdits possibles. I diria que estan fent una certa obertura a ocupar nous espais polítics, en la centralitat política i social del país. Fa poc llegíem la intensa activitat que despleguen en l'àmbit de les petites i mitjanes empreses, així com les aproximacions que estan fent als sectors de professionals liberals.

Aquesta setmana, en unes declaracions que a mi em van sorprendre i alhora alertar del que podia estar passant, Inés Arrimadas deia que compartien bona part del diagnòstic que fèiem els independentistes, però no la solució. I hi afegia la crítica al Govern que en tots aquests anys ni ha aconseguit noves competències ni ha millorat el nostre finançament. Vivir para ver!!!!

Alerta per tant que C's pot estar fent, un cop ja ha dominat tot l'espai identitari unionista, una obertura cap al centre social, polític i econòmic del país, oferint-se com un gestor no conflictiu de l'autonomia, que eviti els riscos que cada cop més es visualitzen associats al procés per la captura de la CUP.

Aquests tres factors combinats en el temps i en l'espai polític poden estar implicant o comportar un moviment de fons en l'escenari polític. Un procés sotmès a un doble i terrorífic desgast per part de l'emergència de posicionaments identitaris com representa Koiné i per part de l'arrossegament antisistema de la CUP que visualitza el procés com una font de riscos en tots els seus àmbits i per al gruix de la societat i l'status quo de les classes mitjanes. I simultàniament els de C's postulant-se com una formació que garanteix l'status quo del gruix de la societat, dels seus interessos i que es postula per gestionar "l'autonomia" amb ambició de superar uns dèficits que ara diuen no neguen i volen resoldre... Credibilitat no en tenen, però com que el gat escaldat de l'aigua fuig, si el procés entra en dinàmiques que "escaldin" segments socials rellevants que fins ara ens han donat suport, pot passar de tot.

Els fonaments perquè això pugui passar dissortadament ara hi són. Però encara estem a temps d'evitar-ho, si fem política i si actuem amb una intel·ligència que les darreres setmanes no hem vist per enlloc.