Les dades i evidències de com i perquè hem deixat de "fer" independentistes

Diumenge dia 20 de novembre el diari ARA publicava un article del Sr. Aleix Moldes titulat "La llengua i l'origen, claus per desfer l'empat del referèndum".

Era un article que explicava algunes coses que alguns portem explicant molt discretament des de fa força anys. Aquest article hi ha un munt de gent que l'hauríem pogut publicar fa força anys. Però no ho vam fer, i vam posar l'anàlisi demoscòpica que estàvem fent al servei de moltíssima gent i institucions. Pensàvem que era més interessant socialitzar-les discretament perquè ajudessin a fer discurs i projecte, que no pas publicar un article per satisfer la nostra vanitat.

Però ara l'article ja està publicat, i el que recull és cert. És el que hi ha. Sí, és cert, l'origen, el lloc de naixement -propi o dels pares- és un fet que explica en gran mesura el comportament dels catalans davant l'opció de la independència.

Explica, però no predetermina. Quan analitzem les dades veiem que hi ha un gruix significatiu de catalans, nascuts a Catalunya, que estan pel No a la independència. I també veiem que hi ha un percentatge igualment significatiu de catalans nascuts fora de Catalunya que estan pel Sí a la independència.

Arribats a aquest punt, i partint de l'evidència del pes que té l'origen en el posicionament davant la independència, el més interessant que vam creure hauria d'orientar les nostres anàlisis fou aprofundir en quins eren els elements que expliquen el posicionament davant la independència pel damunt de l'origen.

En aquest sentit vam arribar a dues conclusions:

- que hi havia eixos divisius, que eren els que provocaven que l'origen emergís com a factor determinant en el posicionament, i que bàsicament eren els temes identitaris.

- que hi havia eixos inclusius, que eren els que provocaven que, pel damunt de l'origen, els enquestats es posicionessin favorables a la independència.

En el primer grup de temes, els divisius, tenim tots els relacionats amb la identitat, la llengua, la cultura, etc. Ras i curt, coses com els Koiné converteixen els factors divisius en determinants, i impedeixin el transvasament de posicions del no cap al Sí. Són letals per a qualsevol projecte independentista.

En el segon grup de temes, els inclusius. hi trobem, destacadíssimament, la percepció dels enquestats davant com creuen que serà el nivell de vida dels catalans en cas d'independència.

Així, ens trobem que el 90% dels catalans que creuen que la independència implicarà una millora en la  nostra qualitat de vida, votarien Sí a la independència. I un 96% dels que creuen la independència implicaria empitjorar les condicions de vida, votarien No. És, per tant, un dels més grans factors determinants en el posicionament davant la independència. És el rovell de l'ou d'allò del #yonosoytonto

I ara fixem-nos en algunes dades: el 2015 un 56% dels catalans pensaven que la independència milloraria les nostres condicions de vida. Un any després, el 2016, som només un 49%, és a dir, 7 punts per sota, els que ho pensem.

Al meu entendre aquests menys 7 punts de confiança en que la independència milloraria la qualitat de vida de tots nosaltres explica moltes coses. Per una banda és una evidència que portem un any sense fer les coses bé, que estem fent de tot, excepte fer independentisme. Que tot el tema de les truites compartides, de les repúbliques, etc. és autoconsum onanista que allunya un percentatge significatiu de la població de l'autèntic motor de crear independentistes, que és visualitzar que la independència serà progrés i millor qualitat de vida per a tots.


Fa un any entre els nascuts a Catalunya un 49% pensava el nivell de vida seria millor, i ara és el 46%. Entre els nascuts fora de CAT, dins l'estat, hem passat del 16% al 14%, entre els estrangers UE del 36% al 22% i entre els de la resta del món del 13% al 9%.

És a dir, tant en les dades globals com en les dades desagregades en funció de l'origen, en un any sistemàticament es perd confiança que amb la independència millori el nostre nivell de vida.

I així no es poden fer independentistes.

I per això no se'n fan, de nous, àdhuc se n'allunyen alguns -per sort pocs- que ja hi eren. Fa un any el Sí a la independència era del 47% i ara és del 45%.

El gran motor de fer independentistes, el que permet superar fins i tot "l'origen" com a condicionant, és la percepció que la independència millorarà el nostre nivell de vida.

I en aquest últim any no hem fet ABSOLUTAMENT RES que permeti ningú canviar d'opinió al respecte, tot el contrari, s'ha incrementat, fins a 7 punts, la gent que ha deixat de pensar que amb la independència viurem millor (del 56% al 49%).

Estem parlant de truites, estem parlant de repúbliques, estem parlant de desobediències, estem parlant de mil collonades que només són postureo i no estem parlant d'allò transcendent, que és explicar a tothom perquè la independència ens farà un país més pròsper que implicarà la millora del nivell de vida de tots.

Fa uns anys, ja quasi es perd en la memòria, sí que ho vam fer. Vam parlar de l'espoli fiscal. Vam parlar de la discriminació en infraestructures i les seves conseqüències. Professors reputats com Ramon Tremosa, Elisenda Paluzié, Germà Bel, Xavier Sala Martín, etc van posar dades i relat a perquè amb la independència milloraria el nostre nivell de vida.

Però ara tot això ja s'ha acabat, fa temps que s'ha acabat. Ara estem atrapats en debats contra l'escola concertada, per l'increment d'impostos a rendes a partir de 30.000 euros, pel tancament del CIE i l'obertura de les fronteres sense cap control migratori, per convertir les nostres relacions socials, que tenien un fonament de relacions jurídiques, en una anarquia de desobediència a la carta, per decapitar algunes de les nostres principals fonts de riquesa, com el turisme, etc.

Davant tot això un percentatge significatiu de la població de Catalunya ha deixat de pensar que amb la independència el nostre nivell de vida milloraria. I amb això, hem gripat el nostre gran motor de fer independentistes.

La reflexió al voltant d'aquest fet és urgent, i ens concerneix a tots: al Govern, a les forces del Parlament que estan pel Sí a la independència i a la societat civil (tant a la que dedica el seu temps a fer truites com la que ha passat del concepte inclusiu d'independència al castrisme bananero de la república catalana).

Res del que hem fet el darrer any ha fet visualitzar als ulls dels nostres conciutadans que la independència és una oportunitat de millorar el nostre nivell de vida. Tot el contrari. Cal, doncs, reconsiderar tot el que hem fet aquest darrer any i tornar al camí que ens va permetre fer de l'independentisme l'opció majoritària socialment del nostre país i la visualització inequívoca d'un projecte que implicava la millora de la qualitat de vida per a tots.

PROU! Perquè o deixem de fer el xorra i tornem a fer independentisme, o el naufragi està assegurat.

L'actual fase "ràfting" del procés cap a la independència.

Heu fet mai ràfting?

Si l'heu practicat, la imatge us serà més propera. Aquests dies visualitzo el procés com un descens en ràfting. Som dins el riu, i això vol dir que ja no hi ha marxa enrere, per al procés. Ara només tenim dos escenaris possibles pel davant: o anar a l'aigua -naufragar- o arribar a les aigües tranquil·les, és a dir, on volíem arribar, a veure néixer el nou Estat Català.

Una altra característica del ràfting que podem manllevar per explicar aquesta fase del procés és que un cop dins el riu d'aigües braves és el corrent el que ens empeny riu avall.

La tripulació de la llanxa la formem Govern, Parlament, societat civil i tots i cadascun de nosaltres, i cap de nosaltres no pot fer res ni per parar, ni per tornar enrere, ni tan sols per anar més depresa.

Vol dir això que no tenim res a fer? No, però com en el ràfting, cal saber què és el que es pot fer, quan es pot fer i què ens permet evitar o com ens ajuda a arribar al nostre destí.

Si heu fet ràfting sabeu que remem per "corregir" la direcció cap a on ens mena la corrent, i ho fem per entrar bé als salts d'aigua i per evitar anar contra les roques o ser absorbits per remolins. Qualsevol d'aquestes amenaces, si no la gestionem bé, acabarà amb la llanxa tombada i amb tots a l'aigua. I fi del descens.

Sí, les poques coses que podem fer són importants per sortir-nos-en o anar a l'aigua. D'entrada cal una coordinació total a bord. En un descens hi ha un o dos pilots o timoners, al darrere de la barca, que són els que marquen la direcció i donen les instruccions a la resta de tripulació per fer les maniobres coordinadament. Aquesta és la clau de que la cosa funcioni.

La resta de tripulació, a babord o a estribord, rema amb força quan se'ls indica, frena, etc segons les indicacions per garantir l'èxit de les maniobres.

Per tant al meu entendre el més important de tot és tenir plena consciència del punt del procés en el que estem i del que implica. Ja no té gaire sentit interrogar-nos si hem saltat al riu a fer aquest tram final del nostre descens en les millors condicions possibles per arribar al nostre destí. Perquè ja no hi podem fer res. Però en canvi sí té tot el sentit del món ser conscients de la naturalesa del moment des del punt de vista del que podem fer i com ho hem de fer perquè les coses vagin bé.

El més important de tot és que els timoners o pilots estiguin totalment identificats, coordinats entre ells i les seves instruccions seguides per la "tripulació" sense cap mena de dubte ni vacil·lació.

Podem tenir més d'un timoner. Però tota la tripulació no pot considerar-se timoner. Al meu entendre en aquests moments aquesta funció està reservada exclusivament a Govern i Parlament.
Pel que fa al Govern, jo crec que és la gran fortalesa del moment en el que estem. Crec que tenim un Govern compromès, que Déu n'hi do de la disciplina i cohesió interna amb la que actua i que és plenament conscient de la transcendència del moment i del seu paper en tot plegat. Vull remarcar aquí especialment el valor del lideratge del President Puigdemont, absolutament proverbial, però també del vicepresident Oriol Junqueras, de la consellera de Presidència Neus Munté i del conseller d'Exteriors Raül Romeva. Quatre perfils molt diferents, però quatre persones totes elles d'una gran vàlua, que posades a treballar plegats són una gran garantia per a tots nosaltres i per al procés.

En aquest Govern de fet només estan grinyolant dos consellers. Qui s'emporta la palma, i em dol, perquè està sent una important decepció, és el conseller Toni Comín, que està fent servir la conselleria no tant per resoldre problemes sinó per a promocionar-se ell, perquè actua amb agenda pròpia per a visualitzar-se, ni que sigui fent dolents als altres i sense reparar en demagògies. I que és capaç, per una foto o un titular, de prendre decisions que posin en perill assoliments que havien estat possibles únicament per la continuïtat i el rigor en certes polítiques durant moltíssims anys i per damunt dels colors polítics que havien estat a la conselleria. L'altre és el conseller Santi Vila, que en aquest cas em dol perquè no és que no estigui fent les polítiques adequades, que les està fent i molt eficaçment, sinó perquè no entenc la seva capacitat de ficar-se en jardins dialèctics i discursius. És terrible. Em té realment sorprès que una persona intel·ligent i gestor eficaç no vegi que en el moment en el que estem intentar ser "original" en el discurs té un risc evident de semblar estar matisant la veu col·lectiva i buscar visualitzar-se amb perfil singular, quan el govern només necessita cohesió i parlar amb una única veu.

El Govern, com a tal, brilla amb llum pròpia, per rigor, per compromís i per estar fent la feina que ha de fer en aquest moment, i fer-ho d'una manera excel·lent. Tenim molta, moltíssima sort, de comptar amb un Govern així, al que reclamem un lideratge i una veu forta en aquest trajecte.

El segon gran timoner del moment en el que estem ha de ser el Parlament. Aquí les coses ja estan més peludes.

Si Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta el Parlament seria ara mateix una de les grans fortaleses del procés, i singularment en aquest tram. El grup humà, la qualitat política i competencial dels diputats de Junts pel Sí és extraordinària. Començant per la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell, extraordinària, valenta, decidida, enèrgica. I seguint per aquesta excepcional incorporació de personalitats independents d'una vàlua extraordinària, com són un increïble Lluís Llach, Germà Bel, Eduardo Reyes o Oriol Amat. Però també dels parlamentaris procedents dels partits polítics que van constituir Junts pel Sí, amb una revelació com a polític de gran vàlua i talent com és la de Jordi Turull, al costat d'altres personalitats de la mateixa vàlua contrastada com són Toni Castellà, Anna Simó, Marta Rovira o Gerard Gómez del Moral. Tots ells plena i total confiança i agraïment per tot el que estan fent.

Tanmateix aquest enorme paper que podria estar fent el Parlament es veu frenat, i de quina manera! pel fet que Junts pel Sí no va assolir la majoria absoluta, i que per a que al Parlament hi hagi majoria absoluta per la independència es requereix sumar els 10 diputats de la CUP. I aquí comença el gran drama del procés. Perquè la CUP està demostrant, dia rere dia, que no serveix per fer la independència. I això és, en aquests moments, potser el més gran escull per fer possible la independència.

Arribats a aquest punt cal tornar al símil del ràfting. Sí, som conscients d'aquesta enorme feblesa, però ara ja estem aigües avall, de manera que només podem encomanar-nos a Déu els qui creiem i a la divina providència els agnòstics, perquè aquesta feblesa la puguem minimitzar tan com sigui possible i no ens afecti fins al punt de fer-nos naufragar.

He assenyalat Govern i Parlament com a timoners d'aquest moment. No en tinc cap dubte. No hi he situat la societat civil, ni ANC ni Òmnium. La societat civil, singularment l'ANC té el gran mèrit d'haver estat l'organització que, amb la seva empenta, ens ha acabat ficant tots dins la llanxa i llençat riu avall. Sense l'ANC no seríem on som, però crec s'equivocarien si ara volguessin disputar el lloc de "timoner" a Govern i Parlament. Crec que s'equivocarien si es pensessin que per a aquest tram del descens a ells els correspon també el paper de timoner. Crec que aquest no és el paper que han de fer. Ara toca ser-hi, al costat de Govern i Parlament, i actuar coordinadament per tal que el rumb de la barca sigui ferm, sent la força necessària per executar totes les maniobres que haurem de fer per arribar al nostre destí, per no naufragar. Si ara interpreten malament el moment, i creuen que són els que han de dir als timoners què fer i com fer-ho, anirem a l'aigua.

Finalment estem tots nosaltres, els ciutadans, les persones, els compromesos individualment amb la independència. Tots tenim el nostre rem. I tots hem de saber com fer-lo anar i el que s'espera de nosaltres. També el que no s'espera.

El que no s'espera és que tots i cadascun de nosaltres ens considerem timoners, ni que actuem com si anéssim per lliure, fent a cada moment el que ens sembli, sense atendre al rumb que seguim i a les necessitats de cada maniobra. Anirem a l'aigua si tothom rema fort quan li sembla o s'absté de fer-ho quan li toca. Tampoc podem estar qüestionant a cada maniobra del descens la perícia o les instruccions dels timoners. I el que ja seria del gènere idiota seria exigir als altres que facin el que a ell li sembla quan li sembla i perquè li sembla.

Sí, amics, sí, amigues, som dalt la llanxa i dins el riu. Ens empeny la corrent. L'objectiu és arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent. En aquest descens ens trobarem tota mena d'obstacles i de dificultats, i només ens en sortirem si anem tots a una i cadascú fa el que li toca i ho fa bé, des dels timoners fins el més novell dels remers. Si fallem, a qualsevol d'aquests nivells, anirem a l'aigua. I no hi ha "armilles salvavides" per a un naufragi així.

Passarem moments molt durs. Fins i tot podem fer-ho tot bé i que la força del riu ens vincli i anem a l'aigua. Però el que no ens perdonaríem mai és anar a l'aigua perquè no hem fet el que tocava, i això ens interpel·larà a tots i cadascun de nosaltres.

Ens mereixem arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent, i poder aixecar, en arribar-hi, tots els nostres rems en senyal de joia i abraçar-nos, malgrat les nostres diferències, perquè hem sabut posar pel damunt de tot el nostre destí col·lectiu, que és l'únic que ens pot permetre guanyar.

SOM-HI!
DONEC PERFICIAM

Anàlisi del 3r BOP del CEO i del Baròmetre de l'ICPS. L'evidència d'algunes alertes.

Aquesta setmana hem tingut dues enquestes interessants: avui el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió i prèviament el baròmetre 2016 de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB.

Com sempre dic i com sempre intento posar en pràctica en les meves anàlisi, allò més interessant i aprofitable d'una enquesta són les tendències que ens marquen. De manera que això és al que vull donar un cop d'ull.

Lligat a això, el que menys sentit té ara mateix, en un escenari tan volàtil -àdhuc inflamable- com el que estem, és analitzar les projeccions electorals concretes. Cap sentit.

Independència Sí/No
La primera cosa que crida l'atenció en consultar els resultats de les dues enquestes és que projecten un resultat amb diferències significatives en relació a la qüestió de "independència Sí/No".

El CEO pregunta: "Vol que Catalunya sigui un Estat independent?"
- 44,9%Sí
- 45,1% No
- 7% No ho sap
- 2,9% No contesta

L'ICPS pregunta: "Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?"
- 46,6% Votaria a favor (Sí)
- 33,8% Votaria en contra (No)
- 14,4 Votaria en blanc o nul
- 0,6+4,7 No sap/No contesta

Efectivament, com ja heu vist -per això he posat el literal- les preguntes no són les mateixes. El CEO planteja a l'enquestat si vol o no vol que Catalunya sigui independent (apel·la a l'esfera volitiva de l'enquestat). Però l'ICPS li planteja quin seria el seu vot en cas d'un referèndum (apel·la directament a un escenari de vot decidit).

Aquest diferent plantejament pot explicar diferents comportaments en els enquestats, per això no es pot fer una comparativa directa ni dir si una és més precisa que l'altra, perquè no expressen exactament el mateix en totes les seves dimensions. Dit això, hi ha dues coses que té molt sentit mirem:

- què pot indicar aquests resultats diferents en relació a les dues preguntes diferents que es plantegen sobre el tema de la independència?
- quina és l'evolució a cada enquesta, i si aquesta evolució ens visualitza alguna tendència?

Sobre la primera qüestió. Fixem-nos que el Sí és pràcticament idèntic en totes dues enquestes: 44,9 i 46,6, només 1,7 punts de diferència, irrellevant demoscòpicament. Per tant podríem concloure que totes dues enquestes identifiquen el Sí amb molta precisió, al voltant d'aquest 45%. Les diferències més significatives les trobem en el NO. A la pregunta del CEO un 45,1 diuen que no volen la independència, i a la de l'ICPS només un 33,8% diuen que votarien en contra de la independència. Entre totes dues hi ha 12 punts de diferència, que és molt.

Això em porta a pensar que els que volem la independència tots tenim clar que votaríem Sí, però entre els que no la volen, sembla hi ha una part que potser no aniria a votar en contra, arribat el moment. Aquests 12 punts de diferència en el No serien la distància que hi ha entre voler o no voler una cosa (CEO) i votar a favor o en contra d'una cosa (ICPS). Seria una explicació favorable a nosaltres. Però és només una explicació d'aquest diferencial. Potser n'hi ha d'altres.

En relacio a la segona qüestió, l'evolució del posicionament dels enquestats a cada enquesta, les notícies no són tan bones. Al meu entendre totes dues coincideixen en reflectir una tendència a la baixa del Sí i a l'alça del No. Molt petita, dins dels marges d'error, però coincident en totes dues, el que fa no puguem menystenir la dada.

Fixem-nos-hi amb més detall:

El 46,6% de Sí de l'ICPS és el percentatge més baix des del 2012, quan se situava en el 49,2. El 2014 va assolir un 49,9% d'intenció de vot. I ara estem en aquest 46,6. És a dir, que poc, però una perceptible pèrdua de 3 punts en aquest període. En canvi, aquest 33,8% del No és el seu màxim històric en tots els anys que ens faciliten les dades els de l'ICPS.

Del 2014 al 2016, segons l'ICPS, el diferencial entre el Sí i el No hauria passat de 21 punts als actuals 13, conseqüència d'aquesta simultània pèrdua de percentatge del Sí i increment de percentatge del No, que tot i que petites com a valor cadascuna d'elles, provoquen aquest escurçament més que significatiu. Que el Sí segueix 13 punts per sobre, cert. Però no podem menystenir aquesta dada i tendència que es posa de manifest, tan clarament, en l'enquesta de l'ICPS.

Si mirem el CEO el contrast no és tan acusat. Però també reflecteix una tendència similar. El Sí ha passat del 47,7 en l'anterior baròmetre al 44,9 en aquest. Només són 3 punts, pràcticament dins del marge d'error de l'enquesta. Però són perceptibles. Simultàniament, el No passa del 42,4 al 45,1, un increment de 2,7 punts. També dins del marge d'error, però ahí está. De manera que si al juny el Sí estava 5,3 punts per damunt del No, ara el Sí està 0,2 punts per sota del No. És a dir, que del juny a ara ens hem menjat 5,5 punts.

No s'han de treure les coses de polleguera, perquè només són dues enquestes, però sí faríem bé en prestar atenció a la tendència que totes dues posen de manifest. Ignorar que alguna cosa està passant, que això sí que crec que totes dues enquestes ho posen de manifest, podria ser un greu error per part de l'independentisme.

De fet en les anàlisis que vinc fent darrerament ja alertava del que a criteri meu era un error: que havíem deixat de fer independentisme, i que estàvem atrapats, per la letal influència de la CUP i dinàmiques internes de posicionament dins JxSí, en una espiral de postureo de radicalitat ideològica que pot fer allunyar els sectors més moderats i les classes mitjanes del projecte independentista. Hem deixat de fer independentisme per fer ideologia: que si República Catalana, que si desobediència, que si lluites compartides, que si incrementar impostos, etc etc etc

En condicions normals diria que cal estar alerta a l'evolució d'aquests indicadors. Però no estem en condicions normals. Estem en una carrera contra-rellotge cap a la independència, de manera que ens hem d'espavilar a intentar aguditzar sentits i neurones per analitzar aquests indicadors i veure què hi pot haver al darrere i reaccionar.

En la resta de valors de l'enquesta del CEO les coses segueixen més o menys com en anteriors.

Breument, sobre el procés i la independència: dir que estan caracteritzats per l'absència d'elements identitaris en la seva formulació. Que el seu fonament sòlid és la percepció socialment abrumadora que Catalunya té un nivell insuficient d'autogovern, etc

A nivell polític, tot segueix més o menys igual també. 

Junts pel Sí és la gran aposta política -i encert- que ha fet aquest país, i l'única que ens pot permetre assolir la independència. Tot el que se situï al marge de Junts pel Sí és un terreny ple d'incerteses que ens n'allunya.

Entenc que Junts pel Sí projecta un resultat electoral millor del que li atribueix el CEO. Ja sé que està dins els marges d'error, però fixem-nos que per exemple JxSí té ara mateix una intenció de vot DIRECTE superior al percentatge de vot que va assolir (sobre cens) el 27S: 30,3 vs 29,55.

Té, a més, una extraordinària fidelitat de vot (del 86,7) i no té pèrdues significatives en cap direcció (només, també dins marge d'error enquesta, un insignificant 1,6 cap a CSQEP), res més, cap altre valor que arribi a l'1. En canvi, Junts pel Sí arrossega percentatges de vot molt significatius d'altres formacions: un 21,3% de la CUP, un 6,4% de CSQEP i un 3,3 de PSC.

La CUP en canvi és la formació política amb una més baixa fidelitat de vot, tan sols del 57,3%, amb pèrdues declarades de vot cap a altres formació significatives, com el 21,3% que ja hem vist cap a JxSí o un 7,9% cap a CSQEP. Al meu parer la projecció que fa el CEO dels resultats de la CUP és molt generosa, i ara mateix els seus resultats estarien bastant per sota dels que li atribueix.

CSQEP sí que sembla en canvi tenir una certa fortalesa electoral. Fidelitat de vot molt alta (80,7) i només fugues significatives cap a JxSí (6,4), mentre esgarrapa vot de gairebé tothom.

Un altre focus d'interès en algunes de les lectures que he llegit és com està la cosa en aquest element incomprensiblement central de l'estratègia d'ERC (dic incomprensiblement perquè com vam veure ahir al Polònia canta tant, és tan evident que fins i tot ja és motiu de gags humorístics) per fer-se amb l'hegemonia del vot independentista que fins ara ha tingut el món convergent.

Doncs sembla que la persistència d'ERC apunta algun èxit en aquest sentit. Sens dubte la seva posició actual és de força i d'una visualització creixent d'expectatives electorals. Tanmateix aquí sí que vull recordar el que deia al començament: l'escenari polític és d'una volatilitat extraordinària, i l'enquesta recull el que potser és un dels moments més baixos, pel que fa a visualització, del món convergent, en una desorientació que comença pel nom i la marca. Però la gent del PDECAT o com es digui tenen molta feina pel davant, i no els hi aniria gens malament una reflexió serena i sincera sobre com han gestionat tot aquest procés de refundació i com s'estan posicionant en relació a la societat i les idees que tradicionalment havien representat.

A això cal afegir-hi un altre factor, en relació a la configuració de la mostra, i és que -això és inevitable pugui passar- entre el votant de Junts pel Sí hi ha una sobrerepresentació evident del "votant" filo-ERC, en detriment del votant filo-convergent. Això es pot veure molt clarament en la taula de record de vot al congrés de diputats, on van concórrer per separat. ERC té una sobrerepresentació de 6 punts i el vot convergent una infrarepresentació de 3 punts. Gairebé un diferencial de 10 punts de desequilibri que és el que explica també en part, a criteri meu, el diferencial d'intenció de vot, perquè aquests 10 punts impliquen un impacte més que significatiu en els percentatges d'intenció de vot que recull i projecta l'enquesta.

Però vaja, si el món d'ERC vol saber si la seva estratègia està funcionant, dir que sí, que hi ha indicadors que ara mateix projecten un cert avantatge sobre el món convergent als efectes d'aquesta obsessió que tenen per la pugna per l'hegemonia interna dins el vot indy.

Enhorabona, doncs. 

 

De tot plegat el que a mi em preocupa i m'ocupa no és això, tot i que respecto a qui li preocupa i ocupa. El que m'inquieta són les dades comparades i evolutives de les dues enquestes en relació al posicionament davant la independència. M'inquieta que aquesta percepció que tinc des de fa mesos de que estàvem deixant de fer independentisme ara pugui tenir un cert reflexe a les enquestes. Sí les enquestes per al que més ens serveixen és per valorar les tendències que poden reflectir, aquestes tendències no són bones.

Tant de bo els qui poden fer-hi alguna cosa ho vegin, deixem de fer ideolgia absurda i tornem a fer independentisme. Ho tenim a tocar. No defallim, no ho malbaratem, fem-ho bé, fem-ho tan bé com quan vam fer el salt que ara mateix encara ens permet ser majoria social, el més compartit projecte polític per al nostre país de tots els possibles. Deixem-nos de collonades i fem el que cal fer. Deixem-nos de repúbliques i tornem a la independència. Deixem-nos de truites i tornem als arguments de la independència. Deixem-nos de postureos varis i oferim una imatge sòlida i fiable del que estem fent i de com ho farem. I no convertim les legítimes diferències polítiques i ideològiques en una pantalla que reflecteixi les nostres misèries i incrementi els dubtes i les incerteses sobre tot plegat del gruix de la societat, de la gent a qui ens adrecem, dels que ja són amb nosaltres i dels que volem que hi arribin.

DONEC PERFICIAM

1.000 ways to die o la política de la Colau i els Comuns a Barcelona

Segueix la lluita dels veïns del Poblenou contra el delirant projecte de la Superilla. Segueix la nostra exigència de posar punt i final al que havien dit seria una "prova pilot". Però no volen fer-ho. No volen posar-hi punt i final i fer-ne una valoració rigorosa i participativa amb els veïns perquè saben perfectament que l'opinió dels veïns és majoritàriament negativa, molt negativa.

Els problemes i les gravíssimes afectacions que ha generat la Superilla segueixen igual que el primer dia. I la seva estupidesa en abordar el desastre que han generat, també. Avui, en una reunió de seguiment, s'ha tornat a estar mitja hora parlant de si unes possibles taules de pic-nic havien d'anar en un tram d'una de les voreres o en un altre. El deliri és això. El barri incendiat i els il·luminats parlant de taules de picnic. 

Però la realitat de la barbaritat que han fet els comença a superar. Avui -fa uns dies que corre la brama- han deixat anar, per la boca petita, que igual s'ha d'obrir al trànsit un dels carrers ara tallats per la Superilla. No arreglarà res, absolutament res, però és l'evidència de la improvisació, de la falta de previsió, d'estudi, amb la que han perpetrat aquesta malifeta.

La seva estratègia enredar-nos amb una trama para-institucional de participació (comissions de seguiment, consells de barri, meses d'entitats, meses de partits, etc.) que impedeix saber qui pot prendre les decisions o que les demora ad eternum. Ens volen anul·lar desgastant-nos amb aquests processos participatius fraudulents. Pero VAN DAOS! La nostra paciència té un límit. I en canvi la indignació del barri és creixent., perquè cada dia que passa els problemes que generen són més grossos.

Aquests dies, però, ens hem trobat amb una fenomen molt curiós: amb tanta xerrameca com es veuen obligats a multiplicar en tants espais "de participació" han fet cert allò de "por la boca muere el pez", i han començat a explicar unes barbaritats que posen els pèls de punta.


Avui explicaré només una alineació de declaracions al voltant de la seva visió sobre la mobilitat a Barcelona, que podríem sintetitzar així: "els cotxes són caca i la manera de que la gent no faci servir el cotxe és fent impossible que circuli per la ciutat".

No es plantegen fer una política de transport públic urbà i metropolità millor, molt més competitiva, que sigui suficientment bona com perquè la gent es passi al transport públic. No, en cap cas. La seva política és no fer res... excepte fer la vida impossible, posar tantes traves com sigui possible, als que fan servir el cotxe.

No hi ha cap anàlisi de punts forts i punts febles de la mobilitat a Barcelona. Ni de quins i com són els fluxos de mobilitat, ni de les polítiques possibles al respecte. No hi ha res de res. Només cotxe caca i si fem impossible circulin, la gent no agafarà el cotxe. És brutal. És d'una demència política que fa fredor.

En les darreres setmanes hem sentit dir públicament, a diferents responsables municipals (sí càrrecs oficials de l'Ajuntament amb altíssimes responsabilitats, tant al Districte com a nivell de la ciutat), i davant diferents auditoris de veïns, coses com les següents:

- "Aquests dies esteu veient molts anuncis de cotxes per la TV. És la resposta dels grans fabricants de cotxes a la Superilla del Poblenou. Els hi fa por. I volen promocionar els cotxes, fer-los visibles a les vostres vides, perquè saben que acabarem amb els cotxes, que això de la Superilla és el principi". No sé si aquesta intervenció la vam poder gravar, ho estem mirant, perquè crec que seria molt interessant de que tot el Baix Llobregat n'estigués al cas, que els Comuns tenen al cap tancar les megafactories de SEAT i de NISSAN. Tots els milers i milers de treballadors i famílies que en depenen egur que estan molt contents de saber els plans que els Comuns tenen per a ells. Però tranquils, que tenen un projecte d'horts urbans amb el que podreu tirar endavant les vostres famílies.

- "Estem executant projectes que no són nostres. Nosaltres no hauríem fet mai el túnel de Glòries, nosaltres hi hauríem fet un bosc.". És a dir, que haurien tallat la Gran Via i la Diagonal a l'alçada de la Monumental i feu-vos fotre, tots els que diàriament entreu i sortiu de Barcelona pel que és una de les seves artèries principals, la Gran Via. Tot el trànsit derivat cap a unes Rondes que ja estan col·lapsades.

- "La Meridiana la deixarem amb dos carrils, és el que ens han demanat els veïns". Intervé un del públic: "perdoni, quins veïns, perquè fins ara només hem sentit que hi estaven en contra per les afectacions que generarà" Resposta "alguns veïns ens ho han dit, tot i que l'important és que entrin menys vehicles a Barcelona, si reduïm els carrils d'entrada, entraran menys cotxes". És d'una lògica abrumadora commovedora. Sí, i si aixequeu barricades a tots els accessos no n'entrarà ni un, de cotxe. I si m'ho diuen "alguns veïns", per a què necessito saber més! per a què consultar-los democràticament?

La mentalitat és aquesta. Si tinc quatre carrils i els redueixo a dos, m'entraran la meitat de cotxes. Objectiu assolit. La gent que accedeix per la Meridiana només són uns éssers molestos, amb ganes d'emprenyar, que agafen el cotxe per polucionar Barcelona.

Fins aquí arriba el discurs i les propostes dels Comuns. Tres perles sentides aquesta última setmana però que jo crec són prou reveladores que estem davant uns il·luminats que només tenen al cap fer polítiques demencials, delirants. I que, tot i no sé com, si no hi posem fre, ensorraran la ciutat i les vides de la immensa majoria de barcelonins, de baixllobregatins que treballeu a la SEAT o a la NISSAN o a empreses subministradores d'aquestes dues megafactories, i de tots els qui diàriament entreu a Barcelona a treballar, que no sou benvinguts, capullos, a veure si us queda clar.

Això sí, a canvi la ciutat morta -aquesta sí, ara sí, ara de debò- oferirà magnífics espais "recuperats" als cotxes als veïns que hagin fet bondat per fer-hi horts urbans i s'hi instal·laran taules de picnic per les cantonades.

Y a vivir que son dos dias.

Simbòlic en recaptació, però també perillosament simbòlic en "ideologia"

Pel que sembla el Govern de Catalunya i la CUP haurien avançat en un acord pressupostari que, com a mínim (oh, gràcies per tanta magnanimitat!) permetrà tramitar-los en seu parlamentària. Benvingut sigui, perquè aquests pressupostos són indispensables perquè el procés pugui completar les previsions del full de ruta fins a la independència.

Però que sigui benvingut no vol dir que sigui "celebrat" pel seu contingut, pel que implica, pel que representa.

Segons sembla part de l'acord consisteix en eliminar la deducció addicional fins ara existent d'un 1,5 per l'adquisició d'habitatge habitual per a les rendes superiors als 30.000e.

No puc aplaudir aquesta decisió. De fet m'inquieta. I de fet se situa en aquell tipus de polítiques que en l’últim article esmentava poden ser percebudes per un gruix molt important de la població com una "amenaça" al que han assolit, al seus drets, decisions que empitjoren el seu nivell de vida. És a dir, mesures que poden acabar desgastant la majoria social per la independència.

És una mesura agressiva contra les classes mitjanes, contra les rendes del treball. Fixem-nos que aquesta mesura situa el llindar del que la CUP entén per "rendes altes". Ja no són els milionaris, les SICAVs, etc. Ara són aquelles famílies, aquelles persones, que tenen una renda anual superior als 30.000 euros .

Les rendes per sota de 22.000 euros estan exemptes de fer la declaració d'IRPF; són el que podem considerar per tant les rendes inferiors en la nostra distribució social per nivells de renda. Els discursos que ha estat fent la CUP deien que aquests pressupostos havien de recollir mesures que gravessin "les rendes altes”. En termes de % resulta que a Catalunya s'ha obrat el prodigi que aproximadament un 55% de la seva població siguin "rendes altes". De manera que la classe mitjana catalana ha quedat reduïda a un exigu 15%, la que se situa entre el 30% de les rendes baixes (rendes fins 22.00€) i els 30.000€ de les rendes altes.

La teòrica marxista exigeix de la desaparició de les classes mitjanes perquè es donin les condicions per fer la revolució. A Catalunya això s'ha aconseguit a cop de modificació de l'IRPF.

Perquè el tema no és l'impacte impositiu en si, que és relativament baix. El tema és que el 55% de la població de Catalunya acaba de ser assenyalada com a objectiu fiscal. Poc o gens importa, sembla, que la immensa majoria siguin rendes provinents del treball personal.

Un segon agreujant que impedeix puguem "celebrar" els termes de l'acord és que apunta contra una de les peces bàsiques de l'estructura social, com és el dret a l'habitatge. Catalunya és un país en el que tradicionalment l'adquisició de l'habitatge principal (el de residència) consumeix el gruix dels ingressos familiars. Hi ha dos grans compromisos socials: casar-se i tenir fills i comprar-se un pis. La deducció buscava ajudar les famílies en aquest procés. Treure-la complica l'accés a l'habitatge. I això passa en un context en el que el lloguer de la vivenda és cada cop més car.

Un tercer element negatiu és aquesta nefasta percepció que l'administració "gasta millor" que nosaltres els nostres recursos, que pren millors decisions que les famílies, que les persones. Des d'aquest punt de vista l'administració esdevé un leviatan d'una voracitat imparable, cada cop més necessitada de recursos, perquè cada cop s'atribueix per a ella més àmbits sobre els que prendre decisions, que manlleva dels ciutadans.

Finalment, un quart element negatiu és que l’únic que es frega les mans amb tot plegat és en Montoro, a qui acabem de regalar un increment de recaptació i de tresoreria inesperat, amb el que no hi comptava. Perquè aquest increment tributari amb el que hem decidit gravar els catalans el recaptarà Montoro, i ens el retornarà quan a ell li sembli bé. Quina gran genialitat, tu. El nostre problema és l’espoli fiscal de 16.000M€ anuals. Ens hem de preocupar per FER la independència i poder decidir així nosaltres sobre com gestionem el que ara mateix ja es recapta a Catalunya. No estic dient que un cop independents hàgim de rebaixar la pressió fiscal actual. Estic dient que hi ha prou pressió fiscal com per atendre, si som independents, un munt de qüestions. El problema no és que no paguem prou, sinó que el que paguem s’ho queda Madrid. I això que hem aprovat ara de que els catalans paguem encara més, també.

En termes de valoració general hi ha, al darrere de tot plegat, un fet ideològic evident, que en aquest punt uneix a la CUP i al conglomerat dels Comuns/podemitas/iniciativeros: els ciutadans estem al servei de l'Administració, que és la que cada cop més determina les nostres vides, la que cada cop que l'interessa fot la mà a la nostra butxaca, a les rendes que generem amb el nostre treball.

L'administració recupera així una cert domini feudal sobre nosaltres. Com a mínim sobre el paper es postula per atendre les nostres necessitats, però a canvi d'esdevenir la propietària de les rendes del nostre treball, i de decidir per nosaltres el que podem fer o no.

És la transició d'una societat emprenedora i generadora de riquesa, que estimula l'economia deixant en mans de les persones les seves decisions sobre consum i vida, a una societat subsidiada. És el que va d'una societat que pren lliurement les seves decisions a una societat clientelar en la que aquest leviatan invasiu i confiscador que està esdevenint l'administració ens converteix de ciutadans a súbdits.

I així fins que la societat es col·lapsa, perquè només s'ha preocupat de confiscar i de gastar, i no de generar riquesa i que el mercat procuri suficients estímuls per a progressar individualment. Una societat -com una llar- que només gasta i no es preocupa dels seus ingressos (fotre la mà a la butxaca dels altres no és preocupar-se de generar més ingressos), acaba col·lapsada. Perquè els subsidis no generen riquesa, només apalanquen una societat. Perquè la cobdícia recaptadora de l'administració ni crea riquesa ni la redistribueix millor.

Tot això se suma a que simultàniament també ens diuen que cal implantar una renda bàsica universal. I que la sanitat ha d'estar en mans públiques. I que tota l'educació, inclosa la universitat, ha de ser gratuïta, i no s'admet un altre model. I que el sou mínim ha de ser molt diferent. I que les empreses són vistes com a un instrument de dominació capitalista. I que la propietat, doncs ja veurem si es respecta o no. I que la policia, caca. I que desobediència a la carta. I que a Catalunya no hi ha d'haver fronteres i tindrem les portes obertes a tothom que hi arribi, que només arribar ja tindrà una renda bàsica, i un pis, etc

Ah! i que ens declarem en vaga perquè els nostres fills no hagin de fer deures a casa. On s'és vist!

Som conscients de l'impacte negatiu que estem generant amb tot plegat? Del problema que implica aquest missatge que estem llençant que l'administració és qui millor pot prendre les decisions per tots nosaltres, i que per tant, quants més recursos s'apropiï de les nostres rendes, millor.

La CUP ha dit que admetrà “tramitar” els pressupostos, però que no garanteix en cap cas que votin favorablement als pressupostos de la independència. Mireu, ja n’hi ha prou. La CUP no ha de decidir amb els seus 10 diputats fins on arriba el seu xantatge social, sinó si està per FER la independència o està per altres coses. Aquest és l’únic debat. Perquè la resta de debats l'únic que fan és desgastar la majoria social per la independència. Fa massa temps que tot són debats estèrils, retòrica, postureo, truites compartides i intents ideologitzants d'establir nous marcs político-mentals-partidistes com el de República Catalana substitutiu de INDEPENDÈNCIA.

Fa massa temps que no fem independentisme.

DONEC PERFICIAM

Lectura del triomf de Trump en paral·lel a la política a Catalunya

No tinc ni idea de la política dels EUA, ni conec la seva societat, ni el funcionament de la seva economia, ni he llegit al voltant seu, ni hi he estat. Només tinc un coneixement superficial del seu funcionament institucional. I potser la part que més m'ha interessat o per la que m'he preocupat més és pel seu paper transcendent per a la nostra civilització de superpotència militar que ens ha salvat el cul en dues ocasions als europeus.

Això sí, estic plenament empapat del relat que "construeixen i deconstrueixen" sobre ells mateixos a través del cinema, la literatura, les sèries, la música i "moviments" associats p.ex. al tema mòtard.

És a dir, en relació als EUA, sóc un ignorant. Per tant, parlar-ne com fan els nostres tertulians habituals seria patètic, i no és la intenció que tinc amb aquest article. El bombardeig d'informació filtrada que hem tingut de les eleccions als EUA, de la pugna entre Donald Trump i Hillary Clinton, així com les reaccions suscitades al nostre país (que he seguit entre l'interès i l'estupefacció), sí que em motiven, però, a escriure al voltant de la visió que m'ha generat.

Si hagués de dir dues paraules per resumir aquesta visió serien actitud i hipocresia. En termes polítics el més interessant o de l'únic que m'atreveixo a parlar és d'una qüestió d'actitud, tant per explicar-me què han estat aquestes eleccions, com per descriure la lectura que se n'ha fet des d'aquí. Aquest enfocament m'ha fet venir al cap una paraula: hipocresia. És tanta la hipocresia que avui hi ha damunt el taulell polític, mediàtic i opinador que és fa vergonyosament insuportable. I relligant-ho tot, la sempre present atalaia de la "superioritat moral" des de la que els nostres progres ens sermonegen, a nosaltres i al món sencer.

D'entrada la informació de la campanya electoral dels EUA des del primer dia ha comptat amb un estereotip del candidat Trump, del que ningú no ha gosat apartar-se. Un milionari capriciós, maleducat, racista, sexista i que fregava la bogeria personal. Trump era caca. I com que era caca, no hi havia cap explicació possible a que tingués cap mena de suport. I a partir d'aquí a veure qui la deia més grossa i qui era capaç de menysprear-lo més, tant a ell com a les seves polítiques (quines? perquè no ens han explicat gaire cosa més enllà de les "anècdotes"). I, el que encara és pitjor, als seus votants, caricaturitzats com uns ignorants que no saben ni el que fan ni perquè ho fan.

A mi és un personatge que m'havia despertat fins i tot repugnància per una cosa molt concreta que li vaig veure: quan va menysprear qui també fou candidat republicà McCain, que havia estat, per a molts nordamericans un autèntic heroi de guerra. McCain havia combatut a la guerra del Vietnam, com a pilot d'aviació. En una operació fou abatut, i tot i que amb greus ferides, sobrevisqué, malgrat ser fet presoner, i inhumanament torturat durant 5 anys. Finalment fou alliberat. Doncs bé, en una entrevista al senyor Trump, li pregunten sobre McCain i té la baixesa moral de dir que per a ell no és cap heroi, que herois són els que van tornar sense "deixar-se fer presoner". D'algú que no ha posat mai la seva vida en perill anant a la guerra, servint al seu país, dir això d'un heroi com McCain vaig trobar que no es podia caure més baix ni ser més roí.

I en una societat com la nordamericana, pensava que aquestes coses serien demoledores per a les aspiracions de Trump. No ha estat així. La política és molt més complexa que això.

Fa unes setmanes, crec que era al canal National Geographic vaig veure amb gran interès un documental de la serie "Sin Censura", sobre Trump. Era una aproximació a la seva biografia sense massa prejudicis, i que donava veu, sense filtres, a testimonis de detractors seus (de moltes etapes de la seva vida) i a testimonis favorables a la seva persona i a la seva candidatura.

Oh, sí! Hi havia gent que s'atrevia a explicar davant la TV que donaven suport a Trump, i que quan ho feien argumentaven les seves raons. Quin shock, tu...

El que aquells testimonis favorables Trump valoraven, sobretot, era la seva actitud: "és la primera vegada que sento un candidat parlar de temes que des de fa molt temps em preocupen, i de fer-ho directament". Altres testimonis deien "pensava que quan fos candidat deixaria de parlar com ho havia fet, però no, segueix dient el mateix, té el meu suport".

A l'altra banda tenien una candidata, Hillary Clinton, que personificava una actitud totalment diferent, la de "l'establishment". Era algú que parlava com sempre parla l'establishment -del que gairebé sempre n'ha format part- i que plantejava els temes que l'establishment considera es poden plantejar i de la manera com aquest establishment creu s'han de plantejar. I entenc per establishment el gruix Demòcrata i Republicà.

La tensió entre aquestes dues actituds és igualment present a la nostra societat, la catalana. I totes dues tenen elements positius i negatius, tot i que quan una acaba esdevenint una gàbia que empresona el debat i les idees, llavors és quan la cosa canvia.


El "perill" de l'actitud "no establishment" és plantejar temes tot i saber que no es podrà fer res del que s'està proposant, perquè això és la demagògia que alimenta tots els populismes, de dreta i d'esquerra. És el que ha pogut alimentar Trump (tot i que només ho podrem dir si en els propers 4 anys no fa el que ha dit faria) i és el que ha alimentat la senyora Colau per esdevenir alcaldessa de Barcelona (tot i que en aquest cas ja podem certificar la seva actitud populista, perquè en menys d'un any ja ha quedat totalment al descobert la seva demagògia i mentides, que només tenien una única finalitat, enganyar l'electorat per assolir un objectiu de poder, tot i saber com manipulava la realitat i que prometia coses que sabia no faria).

Però davant el risc de la demagògia populista tenim l'actitud política de l'establishment de construir una gàbia política que exclogui, com a sistema, parlar de certs temes, perquè llavors és quan el debat polític es podreix. La responsabilitat per evitar la demagògia no s'ha de confondre mai amb la covardia per abordar i plantejar políticament tots els temes que formen part de l'agenda de preocupacions de la gent, amb la mesquinesa d'intentar aprofitar el poder de l'establishment i tots els seus ressorts (bàsicament mediàtics) per amagar debats o temes, per sostraure del debat polític alguns temes.

I això és el que em sembla que ha pogut passar als EUA i que pot explicar l'èxit de Trump. I això és el que em sembla està passant a casa nostra, ofegats com estem pel pensament del políticament correcte i de les seves formulacions... i que encara no sabem on ens portarà, perquè la gent no és tonta i comença a estar-ne farta.

Posaré, en relació a l'actitud i la hipocresia, un exemple molt concret, en la perspectiva Trump, però que també té una lectura directa a casa nostra.

Un dels testimonis del documental favorables a Trump era el d'una escriptora que havia escrit un llibre sobre problemes que el descontrol dels fluxos migratoris cap als EUA havia generat. I ella deia que per primera vegada, amb Trump, hi havia un candidat que en parlava, que no amagava aquests problemes ni intentava minimitzar-los, i que feia del control d'aquests fluxos una de les seves polítiques bàsiques.

L'actitud establishment ha generat una gàbia del políticament correcte que impedeix es parli d'un tema que modifica tant les nostres societats com és la immigració. Trump té, al meu entendre, una actitud positiva en parlar-ne, en plantejar-ho en el debat polític i en proposar polítiques al respecte (ens agradin o no, això és un altre tema).

I sí, hi ha molta gent que està farta que d'alguns temes no se'n pugui parlar. I crec que amb el vot a Trump hi ha hagut una certa revolta contra aquesta gàbia del políticament correcte. Avui Jordi Graupera explicava que el massiu vot dels homes blancs a Trump és una reacció davant ser considerats els culpables de tot.

Si Trump vol fer-hi alguna cosa i la fa (ens agradi o no), la seva actitud haurà estat políticament honesta. Haurà trencat la gàbia i haurà donat resposta a una inquietud o vivència com a problema que tenia molta gent i que el fet ni se'n parlés i ningú no intentés fer-hi res els frustrava políticament davant l'establishment. Si no ho fa, només serà recordat com a demagog.

Fixem-nos que les propostes polítiques de Trump no hauran estat tan racistes com ens han volgut fer veure quan p.ex. ha obtingut també un significatiu percentatge de vot latino. Perquè la gent "assimilada" o integrada a la societat també pot percebre el descontrol migratori com una amenaça al seu status quo, nivell de vida.

Quina connexió té això amb el nostre país? Doncs que en el nostre país, de manera evident, la immigració és potser la peça més ultraprotegida dins la gàbia del políticament correcte. És un tema totalment tabú. I parlar-ne et situa directament com a xenòfob o racista. Això és així. Però en canvi els masovers de la gàbia del políticament correcte ells sí poden tensar la societat cada cop més enllà amb les seves idees, de les que no en podem parlar ni es poden discutir.

El fenomen de les migracions massives al món és ara mateix un dels temes amb més incidència a les nostres societats. Però no se'n parla ni es debat com l'hem d'abordar, quines són les alternatives que tenim o que no tenim. És un debat totalment robat a la societat i, el que encara és pitjor, un tema sobre el que s'evita puguem decidir. Així, resulta que allò del que únicament podem parlar és de "tancar els CIES", sense explicar a la població qui és que hi fa cap, perquè hi fa cap, en quines condicions s'hi està, etc. CIE caca. I punt. I així no no es parla dels perfils vinculats a la reincidència delictiva, ni de que són persones en procés d'expulsió, etc. I molt menys podem parlar de l'incessant flux migratori il·legal, sense papers, sense cap control per part de la nostra societat. Ni es parla de les màfies que estan alterant, adulterant, sense control, el nostre teixit comercial.

Aquesta gàbia pot funcionar una temporada, però no pot sostreure debats a tothom indefinidament perquè ens hi obliguen els gestors del políticament correcte.

Ara tenim un altre debat "apassionant": el turisme. Ens diuen que el turisme ens genera problemes i la massificació està canviant els nostres barris, i que volem regular el volum de turistes que podem "acceptar". Ja em sembla bé fer-ho, perquè sóc contrari a sostreure cap debat de l'àmbit polític i social.

El que no té cap sentit és que ens plantegem debatre la regulació i topalls a migracions d'estades temporals que fan una aportació neta de riquesa al país (inversió, llocs de treball, consum, etc.) i no ens plantegem debatre la regulació i topalls a migracions d'estades indefinitives que són majoritàriament consumidores de recursos de l'estat del benestar perquè entren a la nostra societat en els nivells de renda més baixos i desplacen així als "locals".

Parlem de turisme i el seu impacte. Però fem-ho conjuntament, sense separar una cosa de l'altra, dels fluxes migratoris de caràcter indefinit. O parlem de tot o no parlem de res.

Deia abans, parlant del vot no blanc a Trump que les persones tenim un instint innat a protegir allò que hem aconseguit, sigui molt o sigui poc. Una de les actituds davant la política més la que ens permet atribuir al nostre vot un valor o bé des de la certesa que ens permetrà millorar la nostra posició, o bé, i aquesta és la majoritària, perquè ens assegura protegir el nostre way of life, nivell de vida, estil de vida, assolit, davant altres vots que veiem com una amenaça.
I Trump jo diria s'ha mogut bé en aquest terreny. Jo no ho comparteixo, però entenc que les seves propostes en relació al lliure comerç internacional o davant les afectacions econòmiques i industrials de les polítiques per combatre el canvi climàtic el que han fet és traslladar un missatge de "protecció" a una classe obrera que en tot això hi veu una amenaça. Perquè, insisteixo, el legítim interès en protegir el que es té no implica tenir molt, sinó no veure perillar el que es tingui. I si això és un lloc de treball en una fàbrica, que permet viure al treballador i la seva família, és legítim voler-ho protegir davant l'amenaça de l'atur.

Sí, les persones tenim aspiracions, i tenim idees, però sobretot el que tenim és un instint nat de protegir allò que ja tenim, de no empitjorar. I quan la política amenaça amb les seves decisions amb empitjorar la vida de les persones, és quan es produeixen fenòmens d'aquest tipus.

Això també té una lectura en clau catalana, àdhuc de procés. El compromís majoritari de la nostra societat amb la independència té un mèrit innegable, i és que assumim, tots, la incertesa que un procés d'aquesta naturalesa comporta. I això ho hem de protegir pel damunt de tot. Ja s'encarrega l'unionisme de les campanyes de la por, que justament tenen per objectiu que en la balança del país millor que sabem comportarà la independència i de la incertesa del procés, pesi més la por a les incerteses.

El que és absurd és que siguem nosaltres mateixos els que fem polítiques que puguin despertar a una part molt significativa de la nostra societat, el temor que, associat a la independència, s'està preparant una bateria de mesures socials que amenacen directament el seu estil de vida, la seva qualitat de vida, el seu nivell de vida assolit, sigui quin sigui.

Molta gent s'ha preguntat com era possible que el PP hagi guanyat les eleccions a Espanya de la manera que ho ha fet dues vegades seguides, amb la interminable llista de casos de corrupció, mangoneo i incompetències que han acreditat. Jo no crec que tot això no hagi importat a una part del seu electorat, no ho trobin recriminable. El que crec és que els han votat perquè han acabat visualitzant que era el vot que menys riscos implicava per al seu status quo, per al seu nivell de vida, que veia amenaçat amb les altres propostes. No estem parlant de "protegir" grans fortunes. Estem parlant, gairebé sempre, de protegir llocs de treball.

¿Pensem que és inocu amenaçar el gruix de la nostra societat amb un increment de la fiscalitat, amb una criminalització de la prestació privada o concertada de serveis (educació, sanitat), amb mesures invasives de l'esfera de la seva privacitat i estil de vida (p.ex. tenir un cotxe i fer-lo servir, quedar amb els amics en una terrassa), amb incerteses sobre el foment de l'activitat empresarial i la creació de riquesa i d'ocupació, amb menyspreu del valor social de l'ordre públic o amb la percepció que volem fer del nou estat una icària sense fronteres, on no hi haurà sense papers perquè no es demanaran els papers a ningú, i que a més a més tot estarà pagat per a tots (transport, sanitat, educació), amb renda bàsica assegurada automàticament, amb salari mínim màxim, etc etc? 

Pensem que tot això és innocu? Pensem que tot això no genera més temor a la societat que cap altra cosa? Perquè la gent ja es pregunta "i tot això com ho pagarem"?

La gàbia del políticament correcte ens porta a no poder parlar de cap dels temes que ells consideren estan proscrits i que hàgim d'acceptar submisament que només es parli de drets, d'uns drets faraònicament en expansió, i ningú no parli ni de costos ni de deures.

I això crec que és una de les altres coses que avui, amb les eleccions dels EUA ha pogut saltar pels aires. Veurem.

A las cosas, por su nombre (o sobre allò de "las mejores intenciones")

Avui els Mossos d'Esquadra han "detingut" l'alcaldessa de Berga en compliment d'una ordre judicial per portar-la a declarar davant el jutjat, després que en les dues citacions prèvies l'alcaldessa no s'hi presentés. La citació per prendre declaració a l'alcaldessa era en el procediment judicial obert després de la denúncia de Societat Civil Catalana perquè el consistori de Berga té penjada l'estelada al balcó de l'Ajuntament. Després de declarar ha quedat -òbviament- en llibertat i ara la causa segueix el seu curs judicial.

A las cosas por su nombre 1:
Una legislació i un sistema judicial que permeten admetre i prosperar una demanda davant un fet com el de tenir penjada una estelada al balcó municipal és un marc jurídic lliberticida, que vulnera els drets polítics dels representants municipals i que permet exercir una coerció injusta i antidemocràtica sobre els electes municipals i introdueix una inadmissible tutela judicial a actes d'estricta naturalesa política i democràtica.

L'alcaldessa i el consistori de Berga tenen TOT el meu suport davant aquesta situació. Suport ple i incondicional.

A las cosas por su nombre 2:
Ezequiel 25:17
"El camino del hombre recto está por todos lados rodeado por la injusticias de los egoístas y la tiranía de los hombre malos. Bendito sea aquel pastor que en nombre de la caridad y de la buena voluntad saque a los débiles del Valle de la Oscuridad, porque es el auténtico guardián de su hermano y el descubridor de los niños perdidos.

Y os aseguro que vendré a castigar con gran venganza y furiosa cólera a aquellos que prentendan envenenar y destruir a mis hermanos, y tu sabrás que mi nombre es Yahvé cuando caiga mi venganza sobre ti"

Sí, la llei i el sistema que permet encausar l'alcaldessa de Berga per tenir una estelada penjada al balcó són injustos. Però el cert és que estem envoltats per tot arreu per injustícies i per la tirania dels "homes dolents", léase Estat espanyol.

Per això som independentistes. Perquè volem acabar amb aquesta tirania i amb aquestes injustícies que ens envolten. La injustícia que permet encausar l'alcaldessa per una estelada al balcó. La injustícia que permet encausar el president Mas, en Quico Homs, na Joana Ortega i na Irene Rigau per posar les urnes el 9N. La injustícia que permet un espoli fiscal de 16 mil milions d'euros anuals. La injustícia que encausa els regidors de Badalona per obrir les portes de l'Ajuntament el 12-O. La injustícia que encausa la Presidenta del Parlament Carme Forcadell per permetre un debat polític sense límits entre els diputats, representants de la voluntat del poble de Catalunya. La injustícia que ens imputa per xiular un himne o exhibir estelades a un camp de futbol. La injustícia que no ens permet aplicar lleis contra la pobresa energètica.

Etcètera, etcètera, etcètera.

I estem totalment convençuts que només podrem acabar amb aquestes injustícies i la tirania si assolim la independència, si esdevenim un estat independent, si fem néixer i construïm l'Estat Català.

A las cosas por su nombre 3:
La independència requerirà d'un acte de sobirania explícit, que implicarà la desconnexió de l'ordenament jurídic espanyol per passar a estar sotmesos a un nou marc jurídic, el propi, al que deurem obediència, que ordenarà tota la nostra societat.I la decisió sobre aquest moment únicament està en mans del Govern i del Parlament de Catalunya (com, eventualment, altres decisions que impliquin col·lisió de sobiranies, com per exemple en l'àmbit tributari).

Transcorreguda aquesta mínima fracció de temps de desconnexió d'un ordenament i l'entrada en vigor del nou, el país estarà regit per una nova llei i un nou ordre d'obligat compliment (ens agradin o no, però que ja quedarà en les nostres mans la seva modificació). Amb una policia que vetllarà per garantir els nostres drets i llibertats. I un sistema judicial que resoldrà aquells casos d'incompliment de la llei o de violació de l'ordre del nou estat català.

Aspirem a canviar l'actual marc jurídico-institucional, de dalt a baix fins i tot. Però no pensem fer-ho convertint el nostre país en una selva, en una anarquia on el compliment de la llei quedi a criteri de cadascú. No, això no passarà. Perquè si passa és la fi de tot.

A las cosas por su nombre 4:
Avui no han "detingut" a l'alcaldessa de Berga per tenir una estelada penjada al balcó. Això no és cert. L'han detinguda perquè unilateralment havia decidit que no reconeixia el sistema judicial ni l'ordenament jurídic vigents, i no ha atès cap de les citacions del jutge.

L'han detinguda perquè, com en qualsevol procediment judicial, quan se cita a algú se l'adverteix que si no s'hi presenta se l'anirà a buscar per fer-lo comparèixer. Això passa si ets l'alcaldessa de Berga, si ets un conductor que has tingut una topada amb el cotxe, si ets un veí a qui ha denunciat un altre veí perquè fots massa soroll, si fas un "sinpa" i t'enxampen, etc etc etc.

La detenció d'avui de l'alcaldessa de Berga en termes de procediment judicial no té res d'excepcional, ni de polític. És d'allò més ordinari.

Es considera millor l'alcaldessa de Berga que el President Mas, que la Presidenta del Parlament Carme Forcadell o que el regidor de Badalona sr. Téllez (de la mateixa CUP)?

Perquè tots ells han respost, com era el seu dret i la seva obligació, a la citació judicial, i han defensat, de cara, la seva actuació. Han fet el que tocava, quan el que tocava era dir que el 9N era un procediment democràtic, quan el que tocava era dir que el Parlament pot parlar del que sigui i quan el que tocava era dir que un consistori pot decidir obrir les portes per atendre els ciutadans si així ho decideix.

No, l'alcadessa de Berga no ha fet més per la independència per no haver donat la cara davant el jutge i defensar la seva actuació quan ha estat requerida a fer-ho. No ha fet més que la resta de polítics encausats, que han defensat el que han fet, que han donat la cara pel que han fet, que no se n'han amagat. I al cap i a la fi ella també ho ha acabat fent, tothom sabia que això aniria així.

A las cosas por su nombre 5:
No és admissible una "desobediència a la carta". Pot no semblar just haver de donar explicacions per posar una estelada al balcó, però tampoc és just el sistema tributari espanyol, que recapta tots els nostres impostos, ens espolia i ens retorna el que vol, i l'alcaldessa, per més injust que sigui, no ha deixat de practicar les retencions de IRPF de tots els treballadors municipals, d'ingressar-les a l'Estat, ni ha deixat de declarar l'IVA a l'Agència Tributària, ni de pagar els crèdits als bancs...

En el punt en el que estem totes les decisions de desobediència i desconnexió han d'estar alineades amb allò que decideixen i impulsen el Parlament i el Govern de Catalunya. I no hi pot haver desobediències a la carta.

L'alcaldessa de Berga té tot el meu suport, ple, perquè està encausada per un fet estrictament polític, de llibertat d'expressió i de decisió.

Però la cosa ja no és igual quan exigeix a la Policia de Catalunya que perquè ella ho diu, desconnectin, desobeeixin, amb independència de quina sigui l'estratègia i el tempo del procés que han dissenyat Govern i Parlament.

A las cosas por su nombre 6
Un país sense llei i ordre és l'anarquia. I l'anarquia és l'enemic número 1 per assolir la independència. La nostra policia, els Mossos d'Esquadra, són la garantia de poder fer realitat la independència, perquè són la garantia de la llei i l'ordre al nostre país, tant en aplicació de l'actual i vigent ordenament com, decisivament, quan en desconnectem i establim un nou marc i ordenament jurídico-insitucional, el del nou estat català independent.

A las cosas por su nombre 7
Superar les injustícies i la tirania que ens envolta només té un nom: independència. Tot el que introdueixi elements de fractura de la majoria democràtica per la independència i per fer-la possible, ens allunya de la independència. Tot el que no sigui actuar unitàriament, també.

És responsabilitat de tots, amb els nostres actes, no situar-nos al marge de l'estratègia del procés, per no provocar situacions que puguin derivar en fractures internes o fer-lo descarrilar. Ens hem de situar en el "frame" de lleials militants d'una causa compartida i plural, i d'una estratègia que només si tots hi som i fem el que hem de fer, podrà triomfar.

DONEC PERFICIAM