Què està passant amb C's? Una anàlisi a partir comparar Baròmetre BCN desembre i juny. I algunes coses més...

El que avui faré és un exercici una mica arriscat, però no mancat de fonament. El mes de juliol vàrem conèixer les dades del Baròmetre semestral (juny) de Barcelona, una enquesta de l'Ajuntament de Barcelona que fa GESOP. És un baròmetre que vinc analitzant periòdicament: ben llegit ens aporta dades interessants, malgrat alguns biaixos gens casuals que si no es tenen en compte poden "induir" a lectures errònies.

Per què analitzo ara una enquesta del juny que vàrem conèixer al juliol, tantes setmanes després? Miro de respondre. Primer, no ho vaig fer per esgotament. Estava mentalment i físicament esgotat. Vaig analitzar el BOP del CEO i vaig "plegar". Però em vaig guardar les dades. Segon, perquè una lectura superficial l'únic al que em portava era a un "más de lo mismo", no vaig veure-hi gaires novetats en relació a anàlisis prèvies. Certa mandra, per tant. Amb això responc per què no vaig fer cap anàlisi al juliol, quan van sortir les dades.

Però, per què ara? Doncs per tres factors:

- d'una banda perquè, amb el descans, em vaig recuperar, i vaig anar mirant-me les dades una mica més a fons i des de diferents perspectives, a veure què hi trobava. I hi vaig trobar cosetes interessants.

- d'una altra banda perquè des del 21D estic especialment capficat pel que pot passar amb C's. Varen guanyar en vots i escons les eleccions del 21D, tant a nivell de país com a Barcelona. I això m'inquieta moltíssim de cara a les futures eleccions municipals. Més encara si, com tot apunta, presenten un candidat amb un gran potencial, com és l'ex-primer ministre francès, Manuel Valls. Una operació de paracaigudisme a tan alt nivell no l'hem viscuda mai, i és per tant una incògnita monumental, però d'acord als resultats de C's a BCN el 21D, el nom del candidat i la fortalesa mediàtica de l'establishment al seu servei, l'amenaça és important. Però també, en relació a C's, perquè el que estan fent aquests darrers mesos em té desconcertat. No ho entenc. I com que no l'entenc he estat buscant algun tipus de dada o enfocament que m'ajudi a veure-hi.

- finalment, els que em seguiu sabreu que quan analitzo enquestes sempre dic que la vàlua de la informació que ens aporten està directament vinculada a la seva comparabilitat en el temps. I el baròmetre municipal, que té caràcter semestral, ens permet aquesta comparabilitat.

Així les coses, amb tots aquests dubtes que tenia, vaig explorar trobar respostes comparant el Baròmetre de juliol 2018 amb el de desembre 2017. I crec ha funcionat.

Comencem!

1. Per fer la República, Barcelona és capital

Tots sabeu la fixació que tinc en assenyalar la importància que té que Barcelona tingui un alcalde o una alcaldessa totalment alineats amb el moviment per la República que a Catalunya va guanyar el referèndum de l'1-O, que va guanyar les eleccions al Parlament del 21D i que governa a Catalunya. I això, no em cansaré de dir-ho, passa per un acord a Barcelona entre el món d'ERC i el món de Junts per Catalunya.

És curiós i és així. Aquest acord és l'única manera que això passi, i, alhora, si passa, ho té segur assolir. Crec que no val la pena ni tan sols mirar la projecció de vot que efectua el baròmetre. Un altre cop els Comuns estan sobrerepresentats (més que mai) i també ERC. I per no poca cosa. Al ser una enquesta que no correggeix aquests biaixos el resultat que projecta no és fiable. Però l'enquesta sí ens proporciona prou dades com per saber que aquest pacte entre ERC-JxCAT assegura l'alcaldia i, alhora, és l'única manera de tenir l'alcaldia. Que no s'enganyi ningú. Possibilitats que ERC, amb l'amic Alfred Bosch, en solitari, pugui guanyar o pugui governar, són zero. De debò: ZERO.

Més endavant aportaré més dades sobre aquest tema. Ara només volia deixar-ho escrit com el tema que a mi més m'importa. Però no voldria ens distraiés del que per a mi són les principals dades que l'anàlisi comparada dels dos baròmetres ens aporta

2. La crisi de C's a través de l'anàlisi comparada dels baròmetres semestrals de Barcelona Desembre 2017 i Juny 2018

Anem al que avui és la part que crec aporta unes dades noves que ens permeten enfocar certes anàlisi d'una altra manera a com ho venim fent.

Ciutadans va arribar a desembre del 2017 més fort que mai. Tan forts que es veien guanyadors i que l'establishment confiava poguessin liderar un govern del bloc del 155, amb el suport extern de PP i PSC-PSOE, el bloc del 155.

I quasi ho aconsegueixen. Van guanyar les eleccions del 21D, en vots i escons. I només l'audàcia de l'operació Puigdemont i Junts per Catalunya va mobilitzar com mai el vot independentista i va permetre, ni que fos pels pèls, que amb ERC i la CUP els favorables a la República Catalana sumessin majoria absoluta al Parlament, amb 70 escons, 2 més dels 68 de la majoria absoluta.

Però C's s'havia disparat en vot. I no només va guanyar a nivell de país, sinó que va guanyar a Barcelona, a la majoria de l'AMB, a ciutats com a Reus, etc. Per fer-ho, per assolir aquest volum de vot tan gran C's havia aconseguit, sense cap mena de dubte, trencar les costures de la fins llavors pedrera de vot. I sí, C's va desbordar aquest vot ètnic radical que havia tingut fins llavors, i va ocupar un molt important segment de vot en l'espai central del país. Era un vot fins i tot de cert component catalanista en les seves etapes prèvies, en cap cas anticatalà, que trobava en C's el vot útil per posar fi a "l'aventura" separatista. Era un vot que considerava que el separatisme havia actuat irresponsablement i estava posant en perill el seu status quo, que provocava la fuga d'empreses i que podia provocar una crisi econòmica grossa, fer perillar llocs de treball, nivell de vida, etc. Davant això C's fou el vot útil d'un cert vot situat en l'espectre central de l'electorat.

En clau Barcelona C's no només hi havia guanyat, sinó que a sobre ara resultava podia tenir un candidat molt i molt fort, un candidat que, tot i les incerteses derivades de ser un paracaigudista, sembla emmarcar-se en una operació molt i molt pensada per l'establishment, amb grans suports i recursos, que podia provocar un segon desbordament de la bossa de C's a BCN, i guanyar, i esdevenir el nou alcalde de BCN.

Però, i el meu desconcert en aquest punt no ha parat de créixer, quan C's ho tenia tot a favor, va començar una demencial radicalització hooliganística de la seva activitat política. Si a mi m'haguessin contractat per algun tipus d'assessorament (enteneu-me el que dic, és obvi que mai no em contractaran i que mai no trobaria per a ells!) els hauria recomanat que fessin els màxims esforços per oferir una imatge centrada, per obrir-se al màxim de públics i segments d'electors possible. En comptes de fer això, com si el fet d'haver guanyat les eleccions en vot, però no tenir prou suports per governar, a diferència del que passava amb Junts per CAT i ERC, els hagués desquiciat més del que per a molts de nosaltres ja estaven, la seva activitat parlamentària se situà en una bronca permanent, en els numerets, en la cridòria, en fer de qualsevol cosa un autèntic ciri. No ho entenia.

Aquesta hooliganització ha arribat al seu cim amb el que estem veient aquestes setmanes amb el tema dels llaços grocs. És demencial. I al comparar els baròmetres de desembre i de juny (que encara no recull l'efecte de la deriva violenta anti-llaços grocs) vaig trobar el que crec són unes dades que ens poden ajudar a veure-ho, a valorar la dimensió i importància del que estic parlant:

- en el baròmetre de BCN de Desembre 2017 C's era la força política amb una major fidelitat de vot en relació al vot que va tenir a les municipals del 2015: un 71,4%. Els que més. Això els atorgava aquella fortalesa que tots vèiem tenien en aquella època, en aquell desembre.

A més, només tenien una petita fuga de vot cap a PSC-PSOE, del 5,4%, mentre que ells, C's, rebien vot de pràcticament tota la resta de forces polítiques del 2015: de Comuns, de CiU, de PSC i de PP, i els que més entre l'abstenció.

- i ara, la bomba: en el baròmetre de Juny 2018 C's ha perdut la friolera de 16 punts en fidelitat de vot: ha passat d'una fidelitat del 71,4 a una fidelitat del 55,7. Brutal. I en què s'han convertit aquests votants que tenia fidelitzats al desembre? Doncs ara en indecisos, en dubtosos, ara no ho saben, ara no ho veuen clar: han passat de ser un 20% a ser un 36,2% dels seus antics votants.

Per a mi aquesta dada és l'evidència de la crisi de C's. Què ha canviat de desembre a juny? La radicalització hooliganística de C's, al Parlament i al carrer. I, insisteixo, les dades del baròmetre juny encara no poden recollir l'impacte d'aquesta campanya de violència al carrer contra els llaços grocs que han promogut, ni de infàmies contra indepes amb falses acusacions d'agressions.

Així és com, gratant en el baròmetre de desembre hi he trobat unes altres dades que crec que ens ajuden a entendre millor això que estic explicant. Veiem-les!

Aquell baròmetre preguntava als enquestats el seu nivell d'acord en relació a 2 fets claus en l'actual escenari polític:

- amb l'empresonament preventiu de polítics i activistes catalans

- amb l'aplicació del 155 a CAT

Un 80,5% dels barcelonins deien que estaven poc o gens d'acord amb la repressió i un 74,9% poc o gens d'acord amb el 155.

Doncs bé, un 31,5% dels votants de C's a BCN estaven gens o poc d'acord amb la repressió, amb l'empresonament. Sí, gairebé un de cada tres votants de C's no hi estan d'acord.

I un 14,3% dels votants de C's tampoc comparteixen l'aplicació del 155.

Són percentatges molt significatius, sobretot el % de contraris a la repressió salvatge que està havent-hi. C's no ha tingut cap discurs humà en relació al patiment de presos i famílies. Tot el contrari. I això, a criteri meu, els ha fet allunyar del centre, els ha tornat a barrar l'accés al segment central de la societat que, com veiem, es mostra humana davant una repressió que no comparteixen.

I això és el que els ha allunyat del vot més centrat, que és el que al desembre els projectava victoriosos. Si això ja ho podíem veure a l'enquesta de juny, ara encara deu tenir un major impacte.

Vist des de la nostra perspectiva, cal gestionar amb intel·ligència i sensibilitat la lluita antirepressiva. No l'hem d'incorporar com un element de conflicte, perquè si ho fem desactivarem el seu potencial divisiu i desmobilitzador entre el vot unionista. Entenc cal rebaixar tensió al carrer i sumar tensió afectiva.

3. Anàlisi dels fonaments demoscòpics per a un pacte entre els móns d'ERC i de Junts per CAT a Barcelona:

- Tot i la crisi evident dels Comuns, si ERC i JxCAT van per separat i Valls no pot taponar la fuga de vots centristes de C's, la sra. Colau té tots els números per tornar a guanyar les eleccions i perquè no hi hagi cap candidat alternatiu que sumi majoria absoluta i pugui impedir que els colauers continuin la seva destrucció de Barcelona i l'empitjorament del nivell de vida dels barcelonins.

- ERC viu en la il·lusió absurda que els resultats que els mostra l'enquesta, i que només es deuen a la seva brutal sobrerepresentació a l'enquesta, els permetin aspirar a competir l'alcaldia amb Colau. CAP OPCIÓ. CAP, de debò.

- L'enquesta encara pregunta per PDECAT, quan és una marca superada. Ni idea com acabaran, però només que puguin reeditar part de l'operació Junts per CAT el 21D, tenen prou base com per disputar opcions a ERC. Opcions de segundones. I sense cap possibilitat de governar.

Però anem al que és el tema recorrent quan es parla de tot això. El món d'ERC i el de JxCAT traurien més vots junts o separats?

La resposta és molt fàcil:

- amb tota probabilitat per separat aconseguirien uns milers de vots més que junts. Però no tindrien cap opció de governar la ciutat. Pel règim electoral local, per separat, no tenen la més mínima opció d'investir un alcalde republicà.

- junts és possible tinguessin uns pocs milers de vots menys que per separat, però amb tota seguretat s'asseguren guanyar les eleccions, investir alcalde i governar. Cap dubte.

Sí, és una evidència que ERC en solitari té una capacitat de rascar uns pocs milers de vots procedents d'altres formacions que potser no tindria anant amb JxCAT, però no ens enganyem, el gruix dels dubtes i el gruix del transvasament de vots sempre es dona entre aquestes dues opcions electorals. Fixem-nos-hi:

- D'entre els votants de CiU el 2015 el principal transvasament de vot es produeix cap a ERC, un important 19%, però és que el principal transvasament de vot d'ERC es produeix cap a PDECAT, un 7%. No veure que estem posant en joc l'alcaldia independentista de la ciutat per especular amb uns pocs vots que ens disputem entre nosaltres és bastant absurd. I com es va demostrar el 21D, perillós. ERC encara no ha superat no haver guanyat el 21D, quan totes les enquestes els ho projectaven. Jo ja vaig advertir que això no aniria així. I no hi va anar.

- Més dades: a nivell municipal d'entre els antics votants de CiU 2015 només un 35.5% tenen fidelitat total de vot, al que sigui. L'enquesta parlava de PDECAT. Però fixem-nos que el 21D un 66,1% d'aquests mateixos enquestats van votar Junts per CAT, que ara és la fórmula que sembla ser es presentarà. Tot molt obert. Ah! i encara tenim aquest 21,7% del vot ERC 2015 que va votar Junts per CAT el 21D

- Si ERC i Junts per CAT no seuen i acorden a BARCELONA (a la resta del país no m'hi fico, que facin el que vulguin) una candidatura conjunta és perquè no volen guanyar, és perquè a algú l'interessa regalar l'alcaldia a la Colau i, el que és més greu, no l'importa assumir el risc que en un gir possible, vagi a parar a Manuel Valls. Si no pacten candidatura conjunta és perquè prefereixen el desgast dels vots propis que es disputen entre ells que la grandesa de la victòria i la possibilitat d'oferir un programa ambiciós per a BCN i els barcelonins, que ho necessitem, i per poder ajudar a fer efectiva la República.

- La CUP sembla ha consolidat bastant el seu votant a BCN i no semblen perillar els seus actuals regidors. Però no creixerà res, en tot cas pot recular miqueta.

- Evidentment tema primàries té una afectació zero. Ni ocupa ni preocupa a la gent, és una cosa purament de tribu, d'una part de la tribu que sempre ha estat disposada a aventures així, contra tots, messiàniques, però que no mobilitzen més de 30 mil vots a BCN. Molt difícil puguin obtenir cap regidor, tot i que tampoc no ho podem descartar, segons com acabin plantejant-se les coses. Però en cap cas més de 2 regidors. La bona notícia és que tampoc no tenen capacitat d'impedir el triomf d'una força republicana impulsada per ERC i Junts x CAT, tot i que evidentment la dispersió sempre complicaria la governabilitat.

- Els Comuns tenen un escenari complexe. En relació a les municipals 2015 perden vot en totes direccions excepte cap a PDECAT i PP. Sí, perden vot cap a C's, cap a ERC, cap a PSC i cap a la CUP. I quan es perd vot en tantes direccions, fotut. La promiscuitat del vot que van tenir els Comuns els 2015 a BCN és brutal, àdhuc flipant quan creuem vot municipal comuns 2015 a BCN i vot què van fer el 21D. Ojo al dato!: un 2,9% a C's, un 21,7% a ERC, un 11% a Junts per CAT, un 13,9% a PSC, un 8,7% a la CUP... i només un 28,9% als Comuns! FLIPANT! De fet si no arriba a ser perquè encara hi ha molt votant que li riu les gràcies a la Colau, les seves opcions serien crítiques. però la Colau, i jo com a barceloní no hi trobo cap explicació, segueix retenint lideratge i bona valoració.

- Ja per acabar si mirem el vot de C's a BCN el 21D i el seu origen com a vot les municipals 2015, veiem l'efecte invers: 2,9% de Comuns, 3,1% de CiU, 16,8% de PSC i 16,1% de PP.

Si, ho heu vist bé, el principal transvassament de vot a C's que va fer possible que guanyés a BCN el 21D va provenir d'antics votants del PSC a les municipals del 2015. Per pensar-hi, per pensar-hi...

En resum:

- La deriva ultra de C's ja és perceptible que els està allunyant d'una bona part de l'electorat que els havia dut a guanyar en vots eleccions 21D a nivell CAT i a BCN

- El món d'ERC i de Junts per CAT han d'arribar a un acord a BCN, sí o sí. A la resta que facin el que vulguin, a BCN hi estan obligats. No hi ha cap argument ni racional ni explicable perquè no sigui així. Si n'hi ha d'ocults fora bo qui no ho vulgui, els expliqui.

- Si anem junts, guanyem segur, governem segur. Al 100% de seguretat.

- Si no anem junts ni guanyem ni governem. Al 100% de seguretat, excepte pactes ocults amb forces que no estan amb la majoria independentista.

- Comuns tenen mala peça al teler, però compten amb la indecisió indy i el lideratge de la Colau, davant la qual encara molts babegen. El seu desgast no és prou fort encara com perquè sense llista ERC + Junts x CAT tinguin assegurada alcaldia

- C's està llençant pel terra les seves opcions, que al desembre 2017 eren molt sòlides. Tal i com estan ara, opcions zero. Però no podem dir res en ferm perquè probablement la candidatura d'en Valls fotrà una sacsejada molt bèstia a l'escenari, i no descarto res.

Reflexió sobre la situació política en aquesta represa del curs. 5 certeses i 4 incerteses clau

Dilluns de nou a la feina. Sí, final d'estiu. I inici del nou curs laboral, acadèmic i polític. Cada cop més l'any s'inicia el mes de setembre, i no el mes de gener.

Per tant, reprenem. I a aquesta "represa" és al que avui volia dedicar algunes reflexions.

Abans, però, volia compartir amb tots vosaltres el fet que per a mi aquest mes d'agost ha estat molt diferent als que he viscut fins ara. Fa uns mesos l'alcalde de Corbera d'Ebre, el poble de mon iaio matern, de la meva mare i, crec puc dir-ho, meu, em va dir que havien pensat en mi com a pregoner de la Festa Major d'enguany. Em va fer molta il·lusió i, evidentment, vaig acceptar. Dimarts 14 al capvespre, vaig fer el pregó. Suposo que la setmana vinent el podré penjar. També estic mirant de poder penjar aquí, al bloc, la gravació dels 12 minuts del pregó, per si són del vostre interès. Molt, molt agraït a l'alcalde, als regidors i regidores i la comissió de festes. I molt content de la reacció de la gent, dels amics, dels veïns.

Venim d'un any dur. Molt dur. Un any excepcional. Els mesos de setembre fins Nadal van ser d'una intensitat i excepcionalitat indescriptible. No estic content de com estem ara, de com va acabar la cosa en aquest primer assalt, però sí estic molt i molt orgullós del que vàrem fer com a poble. I sí estic molt orgullós i tinc un enorme respecte pels nostres polítics, els que, malgrat els errors que hagin pogut cometre (que hi han estat) i les discrepàncies (que hi són), s'ho van jugar tot per nosaltres, i estan a la presó i a l'exili per nosaltres.

I ara reprenem. 

1. Les certeses:
Per a mi aquestes poques certeses que crec cada dia s'enforteixen més com a diagnòstic són:

1.1. el més important, de fet l'únic que ens pot permetre fer realitat la República, és que siguem capaços de generar i blindar un nou "nosaltres". Un nosaltres de mans esteses i no de mirades de reüll. Un nosaltres per ajudar-nos i no per fer-nos trabetes. Un nosaltres que reflecteixi el que som i que, als ulls de tothom, sigui la inexpugnable fortalesa de la nostra voluntat de ser.

1.2. la certesa també que no hi ha cap full de ruta ni estratègia ni recepta màgica per fer la República. I, associada a aquesta certesa, la certesa de que menteix i ens enganya qui ofereixi fulls de ruta infalibles, estratègies, calendaris, etc. Fals. Desconfieu totalment dels qui us vinguin proclamant amb impostada seguretat el que cal fer per fer la República.

I refieu-vos, per tant, dels qui no tenen por en compartir amb tots nosaltres la complexitat del moment. La intel·ligència i la determinació política no les trobareu en els doctors que expedeixen receptes màgiques. Prefereixo compartir trajecte amb els qui en l'actual moment no tenen cap mena de por ni de complexe per tenir dubtes sobre com articular el ser-hi, el com anar-hi. Vull ser-hi i vull anar-hi amb tots aquests i aquestes.

1.3. la certesa que ja sabíem era molt difícil guanyar a un estat tan poderós com l'estat espanyol per KO i en el primer assalt. Era molt difícil, i no ha passat. Però no sabem qui està més "bloquejat" dels dos, si l'estat espanyol, el règim monàrquic del 78, o el republicanisme català. Podia semblar que l'estat espanyol, per la seva capacitat d'exercir la violència i l'autoritarisme més atroç, com ha quedat demostrat amb la persecució, empresonament i exili dels nostres líders polítics i l'aplicació del 155, n'havia sortit victoriós. Però els resultats del 21D, amb el triomf de les forces republicanes en el pitjor escenari possible i la descomposició moral, democràtica i social de l'estat espanyol, a la que assisteix tota europa amb indissimulada estupefacció, plantegen una situació molt oberta, on les nostres opcions de victòria crec no han deixat de créixer.

En aquest context és evident que l'exili del President i dels consellers ha estat clau, atès que és el que ha provocat el major ridícul i pèrdua de credibilitat de la justícia espanyola vist des de la instauració del règim del 78.

El col·lapse democràtic de l'estat espanyol té la seva més gran i més internacional evidència en el col·lapse la justícia espanyola, amb les retirades de les euroordres i amb la demanda interposada contra Llarena a Bèlgica.

Certesa, també, de que el col·lapse judicial serà total amb el judici als nostres líders polítics i cívics. Cal que siguem capaços de visualitzar davant tota la nostra societat i davant tot el món de la transcendència democràtica, pels drets humans i civils que té aquest judici. Si som capaços de fer-ho sumarem una valuosíssima victòria a la nostra estratègia, reforçarem extraordinàriament la nostra posició internacional i les nostres expectatives de victòria.

1.4. la certesa que les expectatives per fer realitat la República, es fonamenten en dos grans eixos: la fortalesa democràtica del nostre procés (democràcia pel damunt de tot, moviment cívic massiu, pacífic, exemplar, etc) i el suport internacional.

Aquests dos eixos tenen per a mi algunes claus que no podem deixar d'analitzar a la llum del que va passar abans i després de l'1-O

Sobre l'eix democràcia:

- no sabria dir quines són les nostres opcions d'assolir la independència. Sí sé que totes, siguin les que siguin, passen perquè el nostre moviment actui amb impecabilitat democràtica, i sigui el reflex clar d'una majoria social, cívica i política. Si us fixeu, és sobre aquestes dues coses que l'unionisme i tota la seva força mediàtica s'han abraonat, per fer-nos perdre credibilitat. Primer va ser quan van aprofitar el ple de 6-7 de setembre per dir-nos de tot, per victimitzar-se, per dir que s'estaven violant tots els drets parlamentaris, que es generava indefensió democràtica. Totes aquestes soflames, i tota la vergonya que van implicar tenen, en la imatge dels diputats de C's i PP dempeus aplaudint les bajanades que deia en Coscubiela, la seva màxima expressió. Després el TC va dir que tot havia estat legal i que tot ok. Però aquell ple ens va sotmetre a un desgast tremendo. Siguem-ne conscients, per evitar posar-los-hi fàcil gratuïtament. La prudència, des d'aquest punt de vista, no és cap feblesa, sinó intel·ligència. I després tenim com qüestionen sistemàticament la majoria social, democràtica i política de l'independentisme. Fets com la victòria de C's el 21D afavoreixen el discurs. Fets com que l'unionisme governi 3 de les 4 capitals provincials de CAT, tampoc ajuda.

Si m'abstrec de tot el que ens va portar fins 1-O puc arribar a assumir la importància que tindria tenir el 51% dels vots independentistes, ja sigui sobre vot, ja sigui -molt millor- sobre cens. I no els tenim, cert. Però sí en tenim més que els no-indy. I això ho hem de gestionar, perquè en termes democràtics també és irrefutable. Per tant, puc entendre un cert discurs d'"eixamplar la base" però mai com una estratègia de dilatar o demorar sense data el procés. Volem que la República tingui el màxim de suports possibles, i fins i tot ens podem exigir ser aquest 51%. Però no ens podem exigir res mentre estiguem en un procés unilateral. En un procés negociat amb l'estat, bilateralment o via arbitratge internacional, podem assumir aquelles exigències democràtiques que calgui, d'acord als precedents internacionals (p.ex. Montenegro). Però fer-ho mentre el nostre procés sigui unilateral és absurd. Malgrat tot, i així lligo amb el punt de la internacionalització, no nego que amb 51% tindríem més força i credibilitat.

- internacionalització. Un procés de la naturalesa del nostre, del context del nostre, dels actors que hi intervenen, etc etc etc és un procés cridat a haver-se de resoldre amb la intervenció d'instàncies internacionals. I aquest és el punt nuclear de les nostres opcions.

El derrotisme i l'estupendisme (són el mateix) no han parat, des de l'1-O de dir que no haver fet realitat la República és culpa dels polítics, perquè no estàvem preparats i no van tenir prou coratge per fer el que s'havia de fer. Mireu, i sé de què parlo: estàvem més que preparats per esdevenir un estat independent. Estaven contemplats tots els escenaris. I només n'hi havia un per al que, en aquell moment no estàvem preparats: un escenari de violència i sense cap suport internacional. I això és el que va passar. Ningú s'enganyava sobre la naturalesa autoritària i violenta de l'estat espanyol, tothom tenia clar que voldria resoldre per la força el tema. Però potser sí ens vam enganyar sobre el paper de la comunitat internacional. I a l'hora de la veritat ens van deixar sols. "S'havia de tenir lligat". Sí, cuéntame un cuento... no ens fem mal amb autoinculpacions que menystenen la incertesa inevitable.

Derrotistes i estupendistes diuen també que això és el colmo de la innocència perquè havíem d'estar preparats per a la violència. I aquest discurset és repugnant. L'eix sobre el que ha girat el procés independentista català és la confiança en la democràcia. Hem arribat on hem arribat perquè aquesta aposta per la democràcia ha permès construir la majoria social que ens habilitava a fer el que hem fet. Un procés que s'hagués plantejat que amb la democràcia no n'hi hauria prou, i que calia preparar-se per fer front a un escenari de violència, mai, mai, mai, no hauria tingut la majoria social i política que ara tenim i que és el fonament de la nostra legitimitat. El que ha passat ens ha servit per assolir un esgraó més de maduresa a tots. No dic fos inevitable, però sí que no ha caigut en sac trencat el que va passar.

I per això és decisiu l'escenari internacional. Sense aquest escenari estaríem en un bucle: som majoria social democràtica, però no serveix de res perquè ens aixafen amb la violència, ens vencen usant la força. Ara com ara crec que no podem abandonar l'eix de democràcia, democràcia i democràcia i desplegar una estratègia que incorpori un tercer actor al nostre conflicte amb l'estat espanyol, la comunitat internacional. Cal molta intel·ligència per enfortir la nostra legitimitat democràtica i, simultàniament, fer inevitable una intervenció internacional.

Una de les coses que vaig dir al pregó de la Festa Major de Corbera d'Ebre, poble que va ser al centre de la Batalla de l'Ebre, de la que ara recordem s'inicià fa 80 anys va ser el següent:

"Memòria viva d'una història que ara fa 80 anys ens va posar, sense demanar-ho, al seu centre. Els pobles, la gent, els homes, les dones, no demanem mai ser al centre de res. Segur que no ho demanaven els 6 fills del poble morts als camps d'extermini nazis, els noms dels quals recordem amb una placa a la plaça del poble vell.

80 anys després d'aquella terrible Batalla, per a molts la primera batalla de la segona guerra mundial, Catalunya i els catalans, altre cop sense voler-ho, tornem a ser al centre de la història: perquè el futur de la democràcia i dels drets humans a Europa s'està decidint aquí."

Ara fa 80 anys la Batalla de l'Ebre es decidia al cor d'Europa. Ara fa 80 anys la Batalla de l'Ebre es perdia, i amb ella la guerra, quan vergonyosament les potències democràtiques europees van mirar a una altra banda davant la barbàrie dels feixismes emergents. Si en aquell setembre del 38 les potències aliades democràtiques d'Europa haguessin parat els peus a Hitler, la història de la batalla de l'Ebre hauria estat una altra. Però no. Ens van deixar sols, ens van deixar tirats davant el feixisme. 80 anys després, això és el que deia al pregó, el futur de les llibertats i dels drets humans a Europa torna a decidir-se aquí, a Catalunya. Si Europa mira a una altra banda davant la barbàrie autoritària de l'estat espanyol, si entén com una "qüestió interna" l'ús de la força i la violència per aixafar les aspiracions democràtiques d'una societat, estarà donant carta blanca, altre cop, a l'autoritarisme, al neofeixisme que nega la democràcia i els drets humans.

La causa de la democràcia i els drets humans a Catalunya ha de ser la causa de la democràcia i els drets humans a Europa.

1.5. certesa també que no sabem el temps que ens portarà fer efectiva la República, però que la farem efectiva. Poden ser mesos o poden ser anys. El desenllaç de l'1-O aconsella, crec, ser prudents en la gestió de les oportunitats que tinguem o que siguem capaços de generar per fer efectiva la República. Hi haurà un segon assalt, i els que calguin. Però hauríem de tenir la suficient serenitat per no saltar al ring mentre encara estiguem estabornits per les hòsties del primer assalt. Cal "saltar" quan objectivament siguem més forts i tinguem millors oportunitats de sortir-nos-en. No ens hem de moure per aquestes absurdes consignes de "tenim pressa" ni per calendaris de despatx fets des de l'electoralisme. El que cal és estar preparats. I el que en cap cas cal és tornar a esdevenir presoners de calendaris absurds que nosaltres mateixos ens imposem.

2. Les incerteses

Les 4 principals incerteses a les que haurem de fer front els propers mesos, des de la represa del nou curs, formen part del nucli essencial de qüestions que ens ha de permetre construir i blindar el "nosaltres" o que aquest nosaltres esdevingui impossible i això tanqui aquest cicle polític per fer realitat la República. Si això passa, si el nosaltres no esdevé possible, s'iniciarà un nou cicle polític, que pot durar molts anys, durant els quals el mapa polític català patirà profundes transformacions, en el que hi haurà noves i variables majories i en el que tornar a aspirar a la independència només serà possible un cop resolta la lluita, en les formacions independentistes, per l'hegemonia, i una d'elles esdevingui majoritària.

2.1. Aquesta setmana aquest personatge repugnant que és José Zaragoza, l'aparell més fosc dels socialistes, ho deia clarament: la radicalització de PP i C's per una banda i de Puigdemont (sic) i els seus per una altra obria un nou escenari de noves majories polítiques i de nous governs, a formar amb ERC, PSC i Comuns. La incertesa principal a resoldre és si ERC està jugant a aquest joc o no, si l'estratègia d'ERC passa per fer la viuviu amb aquest govern que presideix el MHP Torra perquè no hi ha alternativa, però simultàniament estan treballant des de dintre del govern i des de fora per fer possible aquest nou escenari de noves majories i governs que dibuixava el macarra del PSC. Aquest nou escenari evidentment precipitaria la fi del procés com l'hem conegut fins ara i l'inici d'un nou període d'hegemonia política i repartiment de tot el poder a CAT (Generalitat, Ajuntaments i Diputacions) entre ERC, PSC i Comuns. L'eufemisme "acumulació de forces" demoraria indefinidament o com a mínim aleatòriament qualsevol nou escenari rupturista. Aquesta incertesa cal resoldre-la. Els companys d'ERC són imprescindibles. No hi ha independència sense ells. Cap dubte sobre que sigui el seu objectiu, òbviament, però sí hi ha dubtes sobre amb quina estratègia estan treballant.

2.2.Junts per Catalunya, Pdecat, CRIDA... com es resoldrà, organitzarà, amb qui comptarà, amb quins lideratges, etc tot aquest àmbit que ja no podem dir ex-convergent, ni que sigui l'àmbit on majoritàriament hi són els ex-convergents, atès que des de Junts x CAT ha captat molts altres perfils. Aquest àmbit, a diferència d'ERC, en termes estratègics només pot comptar amb ERC per governar, i això a ERC ho saben.

2.3. CUP. Dit des del màxim respecte per a molts camarades i amics de moltíssims anys de lluita que formen part de la CUP i dit també des del respecte total per aquest món de l'independentisme més combatiu i de més vocació territorial (ateneus, casals, etc), entre d'altres coses perquè jo també n'he format part, quan vam impulsar i vaig ser president del Casal Independentista de Les Corts: en aquests moments, el fet que la majoria independentista depengui de la CUP l'ha convertida, a criteri meu, en un problema que arrosseguem des del 2015. I m'explico, no us precipiteu.

La CUP necessita resoldre, i l'independentisme necessitem que resolgui, quin és el paper que està disposat a jugar en aquest procés.
- assumeix la CUP que "només" és un dels moviments polítics que al costat d'altres moviments és el que permet ser majoria social expressada políticament al Parlament? I que a més a més és el més minoritari? Assumeix que, de ser la resposta afirmativa, això vol dir que tots els escenaris s'han de construir des de la cooperació i confluència amb la resta de forces i estratègies?

- O per a la CUP aquest procés no és el que ells voldrien, perquè no té naturalesa revolucionària marxista-leninista-maoista-antiheteropatriarcal, perquè no volen fer-la amb burgesos, perquè no pot imposar la seva estratègia i per tant cal precipitar la fi del procés, atès que la independència només serà possible quan ells, la CUP, tinguin majoria absoluta, perquè només ells, fent-ho com ells diuen i sense comptar amb ningú més poden fer realitat la República. La "seva" República.

I fins ara el cert és que la CUP no ha resolt quin és el seu paper. Anímicament estan en la segona posició, però no s'atreveixen a petar-ho tot i sortir a dir, que els seus vots no se sumaran a cap altre per fer la indy, i que per tant fins que no tinguin majoria absoluta, res de res.

I que la CUP no hagi resolt aquest debat és el que ens ha portat, des del 27S, a que l'independentisme hagi deixat de fer independentisme i independentistes, i estiguem tot el dia presoners d'aquesta esgotadora xarxa de trifulques internes. Primer va ser que s'havia d'enviar Mas a la paperera de la història. Quan ho aconsegueixen, diuen que el pacte que ho ha fet possible no serveix de res, perquè els pactes muten. I rebenten els pressupostos. En un últim intent per evitar que la legislatura saltés pels aires, el President Puigdemont presenta una moció de confiança. Agònicament es guanya. Però la majoria de Junts pel Sí ha de transigir amb infinites concessions de cara a la galeria de la CUP, que obliga a fer les coses no de la manera que siguin més efectives, de la manera que aconsellen els experts, sinó per a satisfer les necessitats de postureo de la CUP. Del 27S al 21D, atrapats en aquesta agonia interna en el bloc indy. Amb excepcions com l'1-O, on la CUP, com tothom, també hi va ser, admirablement, quan per primera vegada i de manera grandiosa el "nosaltres" va ser més gran i més important. Dissortadament, primera i última vegada fins ara.

El 21D la CUP pateix un important descalabro electoral, però els seus vots segueixen sent necessaris perquè al Parlament hi hagi majoria independentista. Però la incertesa sobre el seu paper persisteix. De fet la CUP no expressa cap mena de problema en votar al costat dels del 155 per desgastar als altres indepes. Això és el que els porta a votar en contra (sumant els seus vots a C's, PSC-PSOE, Comuns i PP) de la investidura d'en Jordi Turull, perquè segons ells, era "autonomista". L'endemà en Jordi Turull, l'autonomista, entrava a la presó, on encara hi és. El que no siguin ells, és autonomisme, ni que sigui un autonomisme que dugui a la presó, i no hi ha cap problema, cap escrúpol en sumar-se als vots del 155. Sí, es podien haver abstingut, però com que la CUP encara no ha resolt si vol fer la independència amb els altres o s'hi nega, doncs preferí votar amb els del 155. Finalment sí va permetre amb les seves abstencions la investidura del MHP Torra. Però ara, quan es reprengui el curs parlamentari, tot tornarà a girar al voltant de si els 4 diputats de la CUP permetran l'aprovació dels pressupostos del Govern, que formen la majoria de les altres dos formacions indepes, Junts per CAT i ERC, amb 66 diputats. O no. En cap cas debats de fer més independentistes, de sumar per fer possible la República. Debat intern i sempre sota l'argumentari que els altres no són de fiar, que els altres no volen i que com només ells -la CUP- volen, el seu paper no és sumar sinó rebentar, no sigui que sumant s'embrutessin i no fossin prou purs d'acord al seu discurs.

Si la suma ERC i JxCAT hagués estat de 68, amb majoria absoluta, el paper de la CUP hauria pogut ser molt més còmode, perquè tot hagués pogut funcionar d'acord al previst, al recomanat pels experts, etc. I la CUP s'hauria pogut dedicar a fer discursets, però no hauria provocat aquest irracional període de 3 anys sense fer independentisme, només pendent de nosaltres mateixos i de les nostres ocurrències.

2.4. El nou espai independentista en el món de les ocurrències i l'estupendisme. Per si no fos prou complicat que la majoria política indy al Parlament depengui de 3 forces polítiques diferents (JxCAT, ERC i CUP), aquests dies s'està impulsant una nova ocurrència, això de les primàries, que acabarà amb la irrupció d'un quart actor polític. Que ningú no s'enganyi: ni Junts per CAT ni ERC ni CUP no participaran en aquest xou de les primàries. Aquest muntatge de les primàries només té per objectiu autofacilitar-se una legitimitat democràtica de la que els seus impulsors n'estan mancats, substituïnt el vot dels ciutadans per un procés de primàries. JxC, ERC i CUP cada convocatòria electoral se sotmeten a la valoració ciutadana, i els vots dels ciutadans és la font de la seva legitimitat. Els estupendistes que promouen les primàries tenen entre cella i cella desgastar tan com puguin a tots els partits polítics i a tots els lideratges. Tots ho fan malament, tots són uns covards, etc. Per assolir la independència cal que ells esdevinguin els nous líders i tot es faci tal i com ells diuen. Que no hagin estat capaços de guanyar unes eleccions ni a un Ateneu cultural #siesoyatal

Així les coses les primàries són únicament un procés per desgastar els actuals moviments polítics i lideratges i de promoció personal d'uns candidats i de les seves aspiracions, a través de capturar el debat polític en un debat de noms.

De tot plegat no en sortirà res. Aquest vot, aquest sector de votants possibles, està plenament identificat, tant a nivell de Catalunya com a nivell p.ex. de Barcelona ciutat. Pel que fa a nivell CAT en un escenari òptim podrien arribar a mobilitzar vot per obtenir 3 diputats, mentre que a Barcelona tenen pràcticament impossible entrar a l'Ajuntament, i només en un escenari superòptim podrien aspirar a un parell de regidors.

Les conseqüències seran una evident pèrdua de credibilitat de l'independentisme, sempre ficat en lios interns, i un període de major atomització de l'independentisme, amb dos grans forces (Junts x CAT i ERC) i 2 de minoritàries (CUP i Estupendistes Primàries). Aquesta dispersió opera sobre el vot ja existent, no capta nou votant, de manera que el resultat és la possibilitat de perdre la precària majoria absoluta actual (calen 68 i en tenim 70), i fer impossible un triomf republicà a BCN, de manera que tot aquest deliri de les primàries l'únic que fa és regalar l'alcaldia a la Colau o al Valls. Sí, al Valls.

A la manera de resum, dues conclusions de totes aquestes reflexions:
Les incerteses apunten sobretot a les dificultats per construir un nosaltres i a la conseqüència directa que això té: un escenari així precipitaria la fi del procés actual i de les seves majories. Caldria esperar a un nou cicle generacional i polític, amb partits diferents de tots els actuals, i des de condicionaments maximalistes i individualistes, no cooperatius, per aspirar a una nova majoria que permetés iniciar un nou procés.

Les certeses, en canvi, ens posicionen sòlidament. Ens exigeixen més a tots, però en la perspectiva d'una maduresa del moviment, capaç de sumar suports i de bastir estratègies per generar noves oportunitats o aprofitar les que sorgeixin, per fer efectiva la República. I sí, bona part de la consolidació d'aquestes certeses passa per les eleccions municipals, singularment a la ciutat de Barcelona. A la resta és igual com es gestioni el posicionament de candidatures, que a cada lloc es faci com es vulgui. Però a Barcelona és imprescindible que ERC i Junts per Catalunya arribin a un acord per presentar una candidatura unitària (que no única) republicana amb el gruix de les forces independentistes, amb un gran candidat de consens i amb una llista no a mida dels partits, sinó de totes les sensibilitats que es volen recollir i mobilitzar. Això permetria guanyar a Barcelona, situar la capital de Catalunya al capdavant de la lluita per la República. No fer-ho implica regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau o a Valls, i no tinc cap mena de dubte al respecte. De fet, i a l'espera de més dades, tot fa pensar que si no es fa una candidatura així republicana, Manuel Valls serà el proper alcalde de Barcelona.

Ser-hi, ser-hi i ser-hi, bastir i blindar el nou "nosaltres", per poder anar-hi, anar-hi i anar-hi.

DONEC PERFICIAM

Yo amo los mundos sutiles...

No me voy a poner espléndido ni llorón. Si llevas como yo llevo todo el cuerpo lleno de tatuajes, si has crecido en el gol sud del Barça, si circulas por el mundo en harley, si en hostias contra los fascistas te han roto dientes y lengua, si te riges por caducos códigos de honor y de lealtad... lo normal es que la gente tenga la impresión que mayoritariamente tienen de mi, como de un hooligan, alguien fuera de su tiempo.

No me molesta. Quiero decir que me da igual. Yo amo los mundos sutiles.


Sí, yo amo los mundos sutiles. Sí, mi mundo, mi país, mi gente, todo lo que para mi importa son esos mundos sutiles.

Escribía el poeta:

yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse.

Todo lo que más amo son estos mundos sutiles. Mundos que sé lo que son, aunque no los pueda capturar, ni plasmar, porque sería desafiar lo que tienen de ingrávidos y gentiles.

Amo los mundos sutiles. La patria y las personas por encima del estado, de la ley, del DNI.

Amo los mundos sutiles. La poesía por encima de las leyes, las sentencias y los autos judiciales, de las imputaciones de la fiscalía, de las denuncias policiales.

Amo los mundos sutiles. La sonrisa cómplice por encima de la acritud y el estado de cabreo permanente.

Amo los mundos sutiles. Mundos sin caminos. Mundos con estelas en la mar.

Amo los mundos sutiles. Cuando me miras y me acaricias y al final de muchos versos, nos besamos.

Amo los mundos sutiles. Las pompas de jabón, que se elevan frágiles y fascinantes, mientras las pesadas tablas de la ley desaparecen bajo mares de áridos desiertos.

Amo los mundos sutiles. Tu duda. Mi duda. Tu convicción. Mi convicción. Cuando conjugamos el verbo ser, cuando somos. Y cuando todo lo que somos sabemos requiere que hagamos camino al andar. Camino sobre la mar. Camino sobre lo que somos y queremos ser.

Hoy los bosques se vuelven a vestir de espinos. Hoy los poetas vuelven a llorar. Hoy los políticos, los poetas, los raperos, se vuelven a alejar más allá de los bosques de espinos en forma de euroórdenes. Y como entonces, al alejarse les vieron llorar: caminante no hay camino, se hace camino al andar.

Golpe a golpe
Verso a verso

Sí, yo amo los mundos sutiles. Mundos sutiles que el poeta hoy diría le gustaría verlos pintarse de amarillo. 

Mundos sutiles que, como ayer, combaten el fascismo.
DONEC PERFICIAM

WELCOME TO THE REAL WORLD (anàlisi 2a onada CEO 2018)

Avui divendres dia 20 de juliol hem conegut les dades de la segona onada del Baròmetre del CEO del 2018.

Són unes dades molt interessants, si m'ho permeteu, des de dos punts de vista:

- si fa una setmana haguéssim fet una mena de porra sobre els resultats que podia oferir el baròmetre del CEO, crec que ningú no hagués encertat, ni tan sols s'hagués aproximat, als resultats que ha ofert

- acceptant que els resultats tenen un punt de sorprenents, tots estan dins els marges del marge d'error de l'enquesta

Tot plegat ens porta a una primera conclusió: la gran estabilitat de l'escenari polític a Catalunya.

Sí: l'escenari polític català és molt estable, ofereix una molt baixa evolució, tots els canvis estan dins els marges d'error de l'enquesta...

Per tant, una segona conclusió és que hi ha més soroll mediàtic i de xarxes que no pas canvis reals en l'escenari polític català.

I això, en si mateix, és potser la més significativa aportació de l'enquesta CEO.

Si mentre s'estava fent el treball de camp del CEO algú hagués estat fent un seguiment de les opinions a les xarxes socials els seus resultats no haurien tingut res a veure. La gran aportació del CEO és recordar-nos que el món real no són les xarxes, que només representen un petit microcosmos poc significatiu en relació al global de la societat.

Avui mateix un company m'enviava els resultats d'una d'aquestes lamentables enquestes tuiteres que plantegen una pregunta i exigeixen "retuit per ampliar la mostra". A mi em foten dels nervis, perquè ni són enquestes ni són res que s'hi assembli, són pur onanisme. Però m'ha cridat l'atenció que ja tenia prop de 20 mil respostes, que oferien un escenari amb el Puigdemonisme de primera força seguit de prop de la CUP i una ERC ensorrada en intenció de vot.

El CEO ens ha recordat que una mostra representativa és una cosa molt diferent. I així, per al CEO, i per a gran sorpresa de tothom ERC projectava una tendència a l'alça en intenció de vot, mentre Junts x CAT baixava miqueta i CUP també pujava miqueta.

Mireu, fa molt temps que tot el peix està venut i que no canvia res, no canvia cap dada significativament. I això és així "pá lo bueno y pá lo malo".

Mediàticament s'ha venut que si hi hagués eleccions ERC podria guanyar-les, i quedaria pel davant de C's i de Junts x CAT (el 21D va quedar pel darrere de tots dos) i que l'independentisme podria projectar-se fins als 76 regidors.

Anem a veure les coses, per poder assenyalar allò que és transcendent d'allò que és fullaraca mediàtica.

El CEO projecta que la suma d'intenció de vot dels partits indys (JxCAT, ERC i CUP) podria tenir un 48,9% dels vots.

Sabeu quin va ser el percentatge que varen tenir el 21D? 47,5%.
Sabeu quin és el marge d'error de l'enquesta? El +/- 2,53

Per tant, tot igual, tot clavat. Res de "creix el vot sobiranista". Res de res. Tot dins marges d'error enquesta.

Perquè si mirem la pregunta "vol que Catalunya esdevingui un estat independent?" de l'anterior baròmetre del CEO a aquest passem del 48% de favorables al 46,7%. Res, tot igual. Marge d'error del +/- 2,53. Tot igual. Tot el peix venut.

I podria acabar aquí l'anàlisi. Dient-vos que tot està com estava, que no hi ha cap moviment, i que aquesta és pràcticament l'única conclusió que podem treure de l'enquesta CEO.

Però com som mica viciosos del tema, si rasquem una mica i contrastem el que rasquem amb el nostre dia a dia, podem encara comentar alguna altra dada interessant. I en podem treure alguna lliçó, algun aprenentatge, algo útil.

La primera i més important cosa és, i em permetreu que sigui un pesat repetitiu amb el tema, és que allò decisiu del nostre escenari polític és la capacitat que tinguem de construir i blindar un "nosaltres" des del que abordar tots els escenaris que se'ns presentin per fer realitat la República.

Fixeu-vos una cosa. Hi ha molta gent per les xarxes socials que diu que tot el que ha passat del 21D ençà, tots els pactes, tots els acords, totes les decisions, haurien significat una "traïció" als votants, de tal nivell que requeriria, per legitimar tot el que ha passat, passar per les urnes, sotmetre-ho tot plegat a unes noves eleccions. Diuen els apòstols de les eleccions permanents que això permetria "posar cadascú al seu lloc".

Suma de vots Junts per CAT i ERC segons enquesta CEO: 41,9%
Suma de vots Junts per CAT i ERC el 21D: 43%
CUP CEO: 7%
CUP 21D: 4,46%
Marge d'error enquesta: 2,53%

És a dir, tot igual, cap canvi. Si ara hi hagués eleccions, l'endemà tot seria igual, només seria possible fer la República arribant a un acord entre totes les forces independentistes. Igual que ara.

Això ens porta a la segona cosa important que ens explica el CEO: no hi ha cap transvasament significatiu de vot entre formacions. Molts dels apologetes de les eleccions permanents "per posar a cadascú en el seu lloc" ho fan des del convenciment de l'autisme de les xarxes que el soroll de les xarxes és un inequívoc presagi de grans canvis. Doncs res de res. Lamento dir-vos-ho, però els partidaris de la independència no han embogit i no creuen que la CUP sigui l'única força independentista que mereix confiança. No, l'independentisme segueix sent democràtic, creu en el progrés i les llibertats, i no està per extremismes antisistema, que posin en perill totes les nostres llibertats socials i econòmiques. La CUP segueix formant part del nostre "nosaltres", els necessitem i els volem, però la nostra societat no ha embogit i tot i que la CUP expressa un lleuger increment en la seva intenció de vot, després de la patacada del 21D, aquest increment està dins els marges d'error de l'enquesta. No hi ha cap "sorpasso".

Mentiria si digués que no m'ha sorprès que la intenció de vot d'ERC sigui ascendent. Tot el soroll d'aquests mesos semblava apuntar un desgast d'ERC, a partir de les polèmiques sobre abandonament o no de la unilateralitat i d'altres que semblava eren denostades per la majoria indy.

Pues no, l'electoral d'ERC manifesta una molt alta fidelitat de vot, del 80,9% (la més alta de tots els partits polítics), i només té unes petites fugues de vot per sobre del marge d'error cap a la CUP (5,7) i cap a Junts per CAT (3), mentre que el seu possible electorat indecís és el més baix (5,9).

En canvi, Junts per Catalunya, que va ser la "sorpresa" del 21D (sorpresa que alguns anunciàvem sense cap mena de dubte de que s'esdevindria, de que quedaria pel davant ERC), evidencia les dificultats per consolidar tot el seu vot. La Crida Nacional protagonitzada aquesta setmana pel President Puigdemont és posterior al treball de camp de l'enquesta CEO, de manera que mentre s'enquestava la gent la situació de Junts x CAT era la d'una confusió molt important. No només Junts per CAT no ha fet res per "institucionalitzar" el seu projecte polític des del 21D, sinó que va permetre que un moribund PdeCAT s'apropiés il·legítimament de les sigles. I tot això, tot aquest despropòsit, té una traducció molt clara a l'enquesta del CEO: JxCAT és la formació amb una més baixa fidelitat de vot, de només el 66%. Mentre que un 16,8% dels seus votants el 21D ara diuen votarien ERC.

Si us aïlleu del soroll, veureu que això que projecta el CEO sembla força raonable. Llavors, per què han sobtat tant els resultats de l'enquesta CEO en relació a ERC?

Ho veureu molt fàcil. D'entrada, per l'evidència que el soroll de les xarxes no és representatiu del país. ERC ha estat acusada d'abandonar el projecte independentista i la unilateralitat que porta implícita per tornar a l'autonomisme. Doncs bé, això els seus votants no ho compren. Jo no dic que ERC no estigui fent coses rares, que a molts ens fan estar amb la mosca al nas. Dic que això no només no ha tingut cap impacte en termes de desgast sobre els seus votants, sinó que tampoc ha estat impediment per captar-ne d'altres formacions.

Curiosament aquest "gir autonomista" d'ERC que no pocs ni poques denuncien per les xarxes, i que ja hem vist no té per ara cap impacte sobre els seus votants en termes de desgast, sí té impacte en la visió que sobre ERC tenen els votants dels partits unionistes.

Des d'aquest punt de vista resulta del tot revelador veure com el President Puigdemont concentra la ira unionista, és vist com la principal amenaça per l'unionisme, mentre que "indulten" a Junqueras, al líder d'ERC.

Resulta molt sorprenent i alhora revelador que els votants de C's valorin amb un 1,14 a Puigdemont i amb un 2,81 a Junqueras, que els del PSC valorin amb un 2,45 a Puigdemont i amb un 4,44 a Junqueras i que, ojo al dato! els del PP valorin amb un 1,28 a Puigdemont i amb un 3,74 a Junqueras.

Clarament el discurs que per a un sector que en podríem dir "hiperventilat" de les xarxes socials és un discurs de rendició, però que no és vist així pels votants d'ERC, sí ho és per a un percentatge significatiu dels votants unionistes, que indulten Junqueras i condemnen Puigdemont.

Hi ha un parell de dades molt reveladores del per què d'aquesta dissociació de la realitat de les xarxes i de la realitat demoscòpica (representativa socialment):

- el mitjà de comunicació pel que majoritàriament s'informen els catalans dels temes polítics és la TV (un 74,3%). Més de 30 punts per sota, un 42,2% s'informen per internet

- D'aquest 42,2% que s'informen per internet, Twitter només ocupa la quarta posició, amb un 33,2%, mentre que dels que s'informen per internet les pàgines dels mitjans de comunicació són la font d'informació del 80,2%


Aquesta evidència em permet arribar a una última dada que avui voldria compartir. Oi que si atenem al soroll mediàtic i de xarxes, l'actuació del Govern els últims mesos, en tot el temps que segueix al que va passar després de l'1-O ha estat radicalment criticada, menystinguda, etc etc etc??? Oi que sí?

Doncs mireu, la realitat és que la nostra societat és molt més madura, molt més sensata i molt més comprensible de la imatge que de nosaltres mateixos com a societat ofereixen xarxes socials, mitjans de comunicació i opinadors en general:

- un 80,5% dels votants de JxCAt, un 83,9% dels d'ERC i un 74,8% dels de la CUP aproven l'actuació del govern

- qui la suspèn? Doncs l'unionisme: un 75,4% dels de C's, un 70,2% dels de PSC, un 65,8% dels Comuns i un 54% dels del PP

I per avui ho deixem aquí. Hi ha altres continguts de l'enquesta CEO, la millor que es fa a CAT que voldria analitzar, però ho faré la setmana vinent.

En aquesta anàlisi d'urgència, les coses estan molt clares: tot segueix més o menys igual, no hi ha cap canvi significatiu. La República només és possible si som capaços de construir i blindar el "nosaltres". Ens necessitem tots. Ens necessitàvem l'1-O, ens necessitem en el post 21D i seguim necessitant-nos tots a tots d'acord al que projecta l'enquesta del CEO.

Abandonem aquesta agror que acompanya la majoria de comentaris per les xarxes socials. Si amb aquesta agror el que es vol és desgastar als altres, el fracàs és evident. Tot segueix igual. Estalviem-nos-la, si us plau. Siguem constructius. Sumem. Estenem la mà. Som i hi serem. Tots. Aquest és el nostre únic possible futur: ser, ser-hi i ser-hi tots.

DE DEBÒ: JA PROU!!!!!!!!!!!!!

La notícia de la suspensió del ple d'avui pel tema suspensió temporal diputats ordenada pel TS m'ha agafat entre reunions. No he pogut estar al cas. I de fet encara no he acabat d'entendre què ha passat. De fet no sé si vull entendre-ho. Ja pensava havia arribat a aquell punt de "hastío" que ni m'esforçava en seguir les coses amb aquella intensitat dels últims anys. De fet fa mesos que aquest dia a dia ha deixat d'interessar-me. Bé, no és que no m'interessi, és que el deploro, tot aquest joc de declaracions, de posicionaments, de presumptes estratègies, de receptes, de trilerisme, etc. Un joc del que no se n'escapa absolutament ningú. Alguns tenen l'avantatge de jugar sense haver de comprometre's en res del dia a dia i això els fa semblar més "purs", però no ens enganyem, juguen igual que la resta a aquest joc.

I ja prou.

La situació d'avui m'ha fet recordar una escena de cinema, que en el seu moment em va captivar, per enginyosa i que he aplicat més d'un cop a la meva vida professional. És una escena de la película Filadèlfia. Tom Hanks fa el paper d'un advocat d'un bufet de molt prestigi, dels de pasta. Llavors agafa el SIDA, i l'acomiaden del despatx. De sobte es troba al carrer, acomiadat i repudiat. El buit. Vol demandar el bufet, i només troba un advocat que finalment el vulgui ajudar. És en Denzel Washington, que fa el paper d'un advocat "de carrer", sense grans comptes ni grans empreses ni grans clients. Treballa amb gent humil. Cada cop que no entén alguna cosa del que li estan explicant els clients, sigui el que sigui, els hi demana que li ho expliquin com si ell fos un nen de vuit anys. També quan té aquell abans prominent advocat que representa Tom Hanks davant seu, li ho exigeix "expliqui'm-ho com si jo fos un nen de vuit anys, a veure si ho entenc".

L'estratègia d'aquell advocat de carrer és efectiva. Aconsegueix que el client despulli els fets de qualsevol element accessori, dialèctic, interpretatiu.... i se l'entengui.

Em va semblar una estratègia brillant. Més d'un cop, preparant alguna presentació m'he fet la pregunta "això ho entendria un nen?". No me la plantejo menystenint l'auditori a qui va destinada la presentació, sinó que m'ho plantejo com un repte personal, ser capaç d'explicar les coses que s'entenguin. Així defujo de presentacions que "facin quedar bé", que provoquin l'impacte de "hòstia, aquest tio en sap molt", sinó que, al respondre'm, m'hagi respost si seré capaç d'explicar que s'entengui allò que vull explicar. També ho he aplicat en més d'una reunió, quan veig no acabo d'entendre cap a on volem anar o què m'estan demanant. Llavors aprofito qualsevol oportunitat per ressetejar la reunió preguntant "heu vist la pel·lícula Filadèlfia, de Tom Hanks i Denzel Washington?". La majoria sempre l'ha vist, i segueixo: "recordeu l'escena quan Denzel Washington demana a Tom Hanks que li ho expliqui com si fos un nen de vuit anys?". I finalment convido a que tots ens expliquem el tema que estem tractant així, amb aquesta perspectiva.


L'important és entendre les coses.


Si som capaços d'explicar les coses que les entengui un nen de vuit anys, vol dir que les coses es poden entendre, que només és un problema d'explicar-ho que s'entengui.


El problema el tenim quan això no és possible, quan les coses no s'entenen no per la manera que s'expliquen, sinó perquè no és possible entendre-les, perquè no hi ha res a entendre, i el bla bla bla només amaga això, que no hi ha res a entendre o fins i tot que l'explicació deliberadament busca amagar la cosa, que no s'entengui la cosa.


I jo diria que en la política catalana hem arribat a aquest punt d'aturar un moment tot el que està passant, el que s'està fent, el que s'està dient. Hem arribat al punt de dir PROU! i d'exigir que ens expliquin les coses que les puguem entendre.


No, no estic demanant que ens tractin de manera infantil. Estic dient que crec que la majoria no estem entenent res, i després de tot el que ha passat tenim el dubte de si el problema és que no se'n surten a l'hora d'explicar-nos les coses o el problema és que no hi ha res a explicar o les explicacions que ens estan donant només pretenen despistar-nos, amagar la realitat.


Hem omplert el nostre dia a dia polític de nous conceptes al darrere dels quals no sabem què hi ha. I no sabem si ens estan aixecant la camisa o és que no ho entenem. Per això cal que ens ho expliquin com si fóssim un nen, no per infantilisme, sinó perquè tothom faci l'esforç de desproveir el seu discurs de coses que no volen dir res, de coses de les que no hi ha manera que tenen al darrere.

• Què vol dir "govern efectiu"?

• Què vol dir "restituir"?

• Què vol dir, què implica, "eixamplar la base"?

• Esteu realment disposats a treballar plegats o estem ofegats en una lluita de fang per emmerdar-nos tots i desgastar els altres?

• Què vol dir "fer la República", i encara més, com pensem fer-la?

• Es vol acceptar submisament totes les barbaritats antidemocràtiques que ens imposin els aparells de l'estat espanyol, o estem disposats a defensar la nostra sobirania, ni que sigui gradualment?

• Estem com estem i fem el que fem perquè s'accepta i es gestiona de la millor manera que sabem el resultat de les urnes, de l'1-O i del 21D... o estem com estem i fem el que fem des de la resignació, com una mena de "qui dia passa any empeny", perquè el veritable objectiu era i/o és un escenari polític que permeti altres pactes i governs, singularment des del punt de vista d'ERC, la reedició del tripartit amb Comuns i PSC?

• No hi ha estratègia unitària a llocs com Barcelona de cara a les municipals perquè realment es creu que hi ha una altra estratègia possible que asseguri amb molta més certesa que les forces republicanes independentistes guanyin les eleccions i puguin governar la capital de Catalunya, o al darrere d'això hi ha algun pacte amb els Comuns per governar conjuntament la ciutat, i per a això necessiten amagar la realitat, per no perdre vots, i així poder vendre el suport als Comuns, a la Colau, com inevitable, atès que no hi ha alternativa?

• On acaba el Pdecat i on comença la Crida llençada per Puigdemont? Li han fet, com sembla, els seus antics companys de Pdecat, el llit al President, amb el trilerisme de fagocitar la marca Junts per Catalunya?

• Hi ha alguna possibilitat de superar el partidisme que vivim en el nostre dia a dia? O, encara més urgent i més important: hi ha cap possibilitat de superar el sectarisme partidista?

• Tots aquests que reclameu cada dia eleccions, des de la pre-política d'aquesta mena de "se van a enterar!", referit a altres indepes, realment us penseu que hi ha cap futur possible d'un enfrontament fratricida, de l'esbudellament públic entre els partits, les militàncies i els votants republicans?

• Hi ha algú que pensi que la independència només serà possible si ells són la força hegemònica, i que per tant ara calen estratègies per reduir els altres a la mínima expressió?
• Els qui penseu que no s'ha de cedir en cap dels plantejaments propis, perquè esteu ungits per una mena d'il·luminació a la que la resta no hem tingut accés, i que per tant o es fa el que vosaltres dieu o res, per què no ens ho dieu? Per què no ens expliqueu que votar-vos vol dir que o es fa el que vosaltres dieu, amb independència dels vots que tingueu, o res, quan el res implica votar sense problema al costat del bloc del 155?

• Realment pensem, tots, que tenim més possibilitats de fer realitat la República si estem ben barallats entre nosaltres, ben dividits i cada cop compartim menys complicitats i més desconfiances?

• I per més errors que hagin pogut cometre els partits, realment algú es pensa que serem més forts anant contra ells, afeblint-los? Incrementar la fractura i la polarització hi ha algú que cregui ajuda a res?

Sí, són moltes preguntes. Potser massa. I potser adreçades a massa gent. Però és que no podem seguir així. De debò.


La independència només serà possible si hi som tots. I a més a més la majoria no ens imaginem la independència sense ser-hi tots, potser som una majoria silenciada per tant de soroll com ens envolta. Però ho som i hi som. I amb el cor a la mà faig una crida a tothom, en la que m'hi incloc, per dir Prou! Expliquem les coses. I no fem coses que no es poden explicar.


Mà estesa. Treballar pel nosaltres. Construir el nosaltres. Blindar-lo. I a partir d'aquí, fer junts el camí fins la República, costi el que costi, anant-hi tants cops com calgui i durant el temps que calgui. Mà estesa per caminar plegats, per ajudar-nos els uns als altres, per dir-nos i per saber que volem arribar junts a la independència, i que cap de nosaltres vol arribar-hi sense que hi siguem tots.


Però perquè això sigui possible cal dir prou. Avui cal dir prou, i ho diem. I exigim que ens expliquin les coses que les puguem entendre. Prou amagar-se darrere explicacions que no volen dir res, que només són fum, perquè tal i com estan les coses, ara ja temem que si això és així és perquè ens amagueu coses.

Per la unitat, per enfortir-nos. Contra les primàries, contra afeblir-nos.

L'ANC ha convocat una consulta interna per si l'organització aposta per una estratègia de sumar-se a la història aquesta de fer primàries de cara a les eleccions municipals.

Jo, com a soci de l'Assemblea, votaré en contra d'aquesta proposta. No hi donaré suport. I crec tinc arguments prou sòlids, que vull compartir amb tots vosaltres. I si hi esteu d'acord i podeu votar, també voteu en contra.

1. De cara a les municipals, què és el que jo defenso, què crec seria el millor que podríem fer?

Jo crec que la millor estratègia possible de cara a les municipals seria un gran acord entre les dues principals formacions polítiques republicanes (ERC i el món de Junts per Catalunya, Pdecat), recolzat pel més important moviment cívic i de personalitats independents que sigui possible d'articular. Hauria de ser un acord molt transparent i molt flexible:

1.1 - un acord que estableixi que s'impulsa des del respecte a la pluralitat, però amb el convenciment que, des d'aquesta pluralitat i legítimes estratègies pròpies, es forma part d'un "nosaltres" que és el que es vol posar en valor perquè és la clau per fer possible la República. Un acord, per tant, que respecti el "jo" i reconegui "l'altre".

1.2 - un acord que no tingui una única estratègia, una única manera de fer les coses. Un acord que garanteixi que a cada municipi s'articularà la millor estratègia possible. Un acord no dogmàtic, sinó pràctic. Les coses poden ser diferents a tots i cadascun dels municipis de Catalunya. Es pot anar junts o es pot anar separat. Es poden tenir unes aliances variables, conjuntes, i individuals. Però un acord que garanteix que a cada lloc es pensarà lleialment quina és la millor, es compartiran arguments, s'analitzaran possibilitats i es decidirà el millor. I que aquesta decisió serà sempre respectada i valorada.

1.3 - un acord que ens faci més forts, que tingui l'objectiu d'enfortir el moviment republicà, des de dos punts de vista: fent possible que el republicanisme català guanyi i governi al màxim nombre possible d'ajuntaments, amb especial atenció a les grans capitals. I un acord també que ens faci forts des del punt de vista d'articular un nosaltres plural, però cohesionat, compromès; un nosaltres que no anul·la els respectius "jo", sinó que els fa més forts des del respecte, que enforteix partits, moviments i lideratges, tant actuals com els que en puguin sorgir.

1.4 - un acord que ens permeti alinear tots els nivells de l'estratègia republicana: el Consell de la República de Bèlgica, amb el President Puigdemont i el món de l'exili, el Parlament i la seva majoria republicana, el Govern de la Generalitat, amb el President Torra al capdavant, la societat civil i, amb aquest acord, el municipalisme. Un acord que visualitzi la lleialtat i la unitat a tots els nivells, la coordinació d'estratègies a tots els nivells i amb les diferents responsabilitats i objectius de cada nivell.

Un acord així permetria, per exemple, liderar una candidatura unitària (que no única) a Barcelona, des del convenciment que és l'única opció que garanteix un govern republicà a la capital del país. I al mateix temps tenir una altra estratègia a municipis com Sabadell o Badalona, on ja s'ha vist que són possibles altres combinacions i propostes. I no passa res perquè això sigui així. La gran virtud d'un pacte així és que posa en valor el més important, que és la voluntat de treballar junts, i no la vincula a una única estratègia dogmàtica que s'imposi a tot el territori.


2. Per què estic en contra de les primàries?

2.1 - és una proposta que no busca cap acord, sinó imposar-se als altres, negar als altres. Un acord vol dir parlar, vol dir acceptar l'altre, vol dir voler construir amb l'altre. La proposta de les primàries és partitfòbica, està feta contra els partits polítics i no amb els partits polítics. I així no hi ha cap unitat possible. Els partits polítics són necessaris, són una de les tres peces bàsiques sobre les que ha crescut i s'ha fet possible la majoria republicana, conjuntament amb les altres dues potes, que són el moviment cívic i la gent. Les primàries és una estratègia per serrar com a mínim una de les dues potes, la dels partits. I això és letal per fer possible la República. A més, també pot dinamitar la unitat civil, separar els principals moviments civils, que són l'Assemblea i Òmnium, portant-los a estratègies no confluents, àdhuc oposades. Des d'aquest punt de vista, les primàries ens afebleixen greument, fatalment. Els partits han fet errors, i en segueixen fent. I últimament ens emprenyen més que no pas motiven, però això no ens ha de portar a voler-los afeblir, carregar-nos-els.

2.2 - les primàries són una proposta que es fonamenta en una gravíssima irresponsabilitat, com és la de fracturar totalment el moviment republicà, anul·lant els diferents nivells de responsabilitat i representativitat política. Un cop més, les primàries no es plantegen per fer les coses "amb", sinó "contra". Dir que les primàries han de servir perquè després de les eleccions municipals es faci la República des dels ajuntaments, no només és mentir, enganyar la gent, és un menyspreu d'una gravíssima irresponsabilitat a la majoria social i democràtica del Parlament i al Govern que vàrem investir. Tenim un President, un Govern i un Parlament. Voler-los ignorar, superar, menystenir, és una gravíssima irresponsabilitat. Hem d'alinear tots els nivells en una estratègia unitària: Consell de la República, President i govern de la Generalitat, Parlament i món municipal, però mai, mai, impulsar una estratègia que pretengui liquidar la legitimitat democràtica de Parlament i Govern, que és sobre la que fonamentem la nostra voluntat de fer la República, i que és l'única viable en termes de reconeixement i transparència. Res del que afebleixi el nostre Parlament i el nostre Govern pot ser bo. I les primàries els afebleixen.

2.3 - Sovint s'ha menyspreat el procés independentista etiquitant-lo de processisme. Era una manera, també irresponsable, de sembrar el dubte, d'afeblir, el que només era una lògica de decisions polítiques fonamentades en la necessitat d'anar superant etapes fins aconseguir fer la República. L'acusació de "processisme" infantilitzava el debat, en manllevar la complexitat del que estem fent i defugir el debat constructiu sobre el que cal fer, remetent tota la qüestió a que "si no som ja independents és perquè els qui el lideren no volen ser-ho, no volen la independència, i tot el que fan són estratègies dilatòries". Tota aquesta crítica no només era injusta, sinó falsa. I vet aquí que els "pares" de la cosa, d'escampar el mantra del "processisme", són els que ara ens plantegen això de les primàries, que aquest cop sí, per primera vegada, són únicament "processisme". Les primàries sí que són processisme, perquè es treuen de la xistera un invent que vol guanyar suports enganyant la bona gent, assegurant-los que les primàries ens permetran arribar a la terra promesa. Això sí que és enganyar. Això sí que és fer processisme, en el sentit de proposar coses amagant les veritables intencions darrere la promesa de fer la independència.

2.4 - perquè són una estratègia d'un perillosíssim populisme, que com tots els populismes, es construeix a partir de l'engany, de fabricar un discurs a partir de la gravíssima manipulació i falsejament de la realitat, per poder acabar oferint receptes miraculoses amb les que busquen aconseguir suports.

Avui sentíem de boca d'aquests defensors de les primàries que l'1-O s'hauria pogut fer sense cap polític, perquè el va fer possible la gent. És molt trist aquest nivell. És molt trist que hi hagi qui vulgui aconseguir suports per a aquesta proposta de primàries falsejant així la realitat, mentint d'aquesta manera, insultant la intel·ligència d'aquesta manera, i essent tant inadmissiblement injust amb els nostres polítics. L'1-O va ser possible per tots. I anava a dir també pels polítics, però no, és que sense els polítics senzillament no hi hauria hagut 1-O, i aquests polítics als que ara aquests de les primàries insulten d'aquesta manera, menyspreen d'aquesta manera tan injusta, estan pagant amb presó i exili que són els que varen ser decisius per fer l'1-O. És evident que sense els voluntaris que van formar part de tota la trama d'urnes, paperetes, informàtica (cens universals), però també dels voluntaris que van constituir totes les meses electorals i de la ciutadania que va defensar les urnes, no hi hauria hagut 1-O. Però pel damunt de tot teníem uns polítics, des del President i consellers fins els quasi 800 alcaldes imputats, que varen ser la columna vertebral de l'1-O. 

Ja prou, si us plau, d'estigmatitzar i menysprear d'aquesta manera tan repugnant, per falsa i per injusta, als nostres polítics. Aquest discurs dels primaristes ens afebleix greument, i per primera vegada busca destruir qualsevol possibilitat d'un "nosaltres", amb un falsejament i una manipulació de la realitat absolutament inadmissible i injusta. I això és el que és el populisme. Per això ens hem d'oposar a les primàries, per barrar el pas al populisme. 

2.5 - m'oposo a les primàries perquè són una proposta personalista i que només fomenta el personalisme. Si aquesta estratègia triomfés, que espero que no, el debat no serà d'estratègies i de projectes, sinó de persones. Al centre del debat no tindrem la República, sinó una confrontació de caràcter estrictament personalista "voteu-me a mi, i no voteu a aquest altre". Personalisme i caïnisme, perquè per reclamar el vot a una persona tot també es voldrà destruir "els altres", perquè no siguin votats. Enlloc de construir un nosaltres, estarem situant al centre del debat noms de persones. I això és fatal. Jo no penso fer-me'n còmplice. Perquè a més a més un escenari així el que fa és allunyar el talent, allunyar la possibilitat d'impulsar llistres constructives, obrint-les a una transversalitat que sumi lideratges i microlideratges de ciutat. Només són un territori apte per a la divisió i la destrucció de projectes i de persones a mans dels oportunistes i dels seus entorns.

2.6 - Finalment, i parlant de Barcelona, m'hi oposo perquè les primàries l'únic que faran serà que el republicanisme ofereixi una imatge d'absoluta feblesa i insolvència, d'olla de grills, de ser un autèntic can pixa. Les primàries presentarien el projecte republicà com un projecte caòtic i totalment insolvent. Farien perdre la confiança i el vot d'un gruix molt determinant de votants, que o bé es refugiarien en l'abstenció o en altres projectes que ofereixin una proposta més sòlida, més fiable, i no aquest xisterisme insolvent. En una de les darreres enquestes sobre les municipals a BCN, un 70% dels enquestats deia que el que més valoraria a l'hora de votar serien les propostes sobre la ciutat, davant el 30% que deia votaria en funció de les propostes de país. Amb tots els seus encerts i errors, partits com ERC i Pdecat tenen un coneixement exhaustiu de la ciutat i dels seus problemes, mantenen un contacte permanent amb la ciutat i amb els ciutadans. Impulsar unes primàries contra tota aquesta feina extraordinària que tanta gent ha fet i protagonitzat diàriament els últims anys és una absoluta irresponsabilitat, una mostra feridora d'una greu insolvència. I sé de què parlo. És evident que cal fer discursos sobre la ciutat, des d'un zoom aixecat, que ens situï en el món. Però és igualment evident que aquests discursets són pura xerrameca si no van acompanyats d'un coneixement i d'una implicació exhaustiva amb el dia a dia de la ciutat i dels seus ciutadans.

Us poso un exemple viscut molt en primera persona. Quan ara farà gairebé dos anys la sra. Colau va imposar-nos aquest deliri de la Superilla al Poblenou, només els veïns que des del primer dia vam començar a patir les gravíssimes afectacions hi estàvem clarament en contra. I vam parlar amb tots els partits polítics que ens van voler escoltar (només varen ignorar-nos Comuns, PSC i CUP). Al principi ERC hi era totalment favorable, a la Superilla, i els convergents tenien una postura matisada. La primera vegada que es va portar a votació el disbarat de la Superilla al ple del Districte de Sant Martí, els convergents ja havien vist que allò no tenia res a veure amb la idea de superilles amb la que ells inicialment havien estat treballant coses, i ja van votar-hi en contra, donant suport als veïns. ERC va votar a favor.

Vam seguir parlant amb tothom que ens volia escoltar, i Pdecat i ERC sempre ens han escoltat, amb ells sempre hem debatut, i sempre van estar a sobre del tema. Finalment, a la vista del que estava passant, ERC va acabar retirant el suport, i en la darrera votació al ple del districte, també hi van votar en contra, donant suport als veïns. Què havia passat? ERC i Pdecat tenen gent treballant als barris, gent que escolta, gent que debat, gent que assumeix els problemes dels ciutadans, gent que porta molts anys i molt esforç per fer de la seva activitat una activitat útil per millorar la ciutat i la vida dels ciutadans. I això es veu. Això ho he vist. El meu respecte, per tant, a tota aquesta gent, als qui considero companys. Jo no vull fer res contra ells. Jo vull fer-ho tot amb ells. La meva ciutat és la ciutat de tots, la ciutat del dia a dia, la ciutat de tantes històries com barcelonins, i els meus polítics són els que viuen així la ciutat, estan al costat dels ciutadans i fan dels nostres problemes, els seus, per a solucionar-los, per a buscar solucions. Les primàries, en bona mesura, es fan contra tots aquests companys, als que menyspreen, ignoren i estigmatitzen tan injustament. Jo estic amb ells, amb els companys d'ERC i de Pdecat, perquè sempre hi han sigut, amb nosaltres.

I això no vol dir no els hi exigeixi coses. I tant que hem d'exigir. Però des del respecte. Des de considerar-nos part del nosaltres. No des del menyspreu estupendista partitfòbic.

En resum, estic per un acord flexible que ens enforteixi. Necessitem els partits. Han fet una feina cabdal. Han assumit el major desgast i la més forta repressió. Encerten coses i cometen errors. Hem de ser-hi tots i fer un projecte entre tots, des de la diversitat, però amb intel·ligència guanyadora. Ser i ser forts.

Estic en contra de les primàries perquè no són cap projecte unitari, sinó un obstacle per a la unitat. L'estratègia de primàries no es fa per comptar amb tothom, sinó pràcticament contra tothom, i des d'una partitsfòbia inadmissible. Les primàries ens afebleixen, des de tots els punts de vista. Estic en contra de les primàries perquè respecto el meu govern i el meu parlament, i la legitimitat democràtica que encarnen, i no estic disposat a donar suport a res que el que vol fer és dinamitar tota estratègia respectuosa amb els diferents nivells de representativitat i decisió, i carregar-se als ulls de tothom la legitimitat democràtica del nostre Parlament. Estic en contra de les primàries perquè són la proposta més escandalosament populista i processista que mai hem tingut. Estic en contra de les primàries perquè no crec en els personalismes i em nego a quedar atrapats en debats sobre persones, sobre candidats. Crec que en projectes i en el nosaltres, no en personalismes. Estic en contra de les primàries perquè em sembla inadmissible aquest injust menyspreu i falsejament del paper dels nostres polítics i de tots els centenars de militants dels partits que estan dia a dia treballant no només pel nostre país i la República, sinó també per les nostres ciutats, barris i carrers. Estic en contra de tot el que impliqui més divisió i que faci més difícil la unitat, i les primàries són més divisió, són aprofundir en la divisió i fer impossible cap nosaltres. Estic en contra perquè vull fer les coses amb els altres, i no contra els altres, que és el que són les primàries, per més discursets que es vulguin fer.

Per tot això votaré NO a que l'ANC doni suport a aquest tema de les primàries per a les municipal. Estic en contra de les primàries des d'un convenciment molt intens que no aporten res i que ens afebliran moltíssim. Votaré en contra de ratificar l'acord del Secretariat Nacional, perquè vull guanyar. Sabem no serà fàcil, però hem arribat més lluny que mai. Ho tenim a les nostres mans, ens hem de preparar per poder guanyar. I hem de fugir d'invents com les primàries que només serveixen per alimentar l'eterna derrota.

Veurem què passa!

DONEC PERFICIAM

PROU PARTIDISME! JO HI SERÉ NOMÉS SI TU VOLS SER-HI!

No sóc capaç de veure que aquesta malaltia del partidisme DE TOTS, que ho està devorant tot, que amenaça de malmetre-ho tot... tingui cura.

Miro el Govern, miro els partits que en formen part, com són Junts per Catalunya i ERC, miro els partits que sense ser al Govern s'hi van comprometre a fer-lo possible, com fou la CUP, i només hi veig partidisme. En tots ells. I això m'inunda d'una infinita tristesa. Miro fora dels partits, ANC, Òmnium, etc i igual, tot contaminat, tot viciat, tot condicionat pel partidisme.

No, no estic fent un discurs contra els partits ni contra les nostres organitzacions de societat civil. Els necessitem. Han fet molt. Han assumit molt sacrifici. Els necessitem. Ens han permès arribar més lluny que mai. Els necessitem.

Però ara mateix estic molt decebut per aquesta infecció partidista que ja afecta totes les cèl·lules del nostre cos nacional. He esgotat les paraules reflexionant sobre la importància i transcendència que té, en aquests moments, construir i blindar el "nosaltres". Però l'únic que el dia a dia ens retorna és un partidisme insuportable per part de tothom.

El nosaltres, ni existeix ni es treballa perquè hi sigui. Tothom va a la seva. Tothom ho fa tot només per partidisme. Res no té sentit, excepte que ho mirem en clau de partidisme.

I ja en tinc prou. Ja n'hi ha prou.

Per fer realitat la República només ens cal una cosa: unitat i construir i blindar el "nosaltres".

Per fer-la impossible només ens cal una cosa: el partidisme.

Jo estic disposat a intentar-ho tantes vegades com calgui. Estic disposat a assumir i a fer front a tots els fracassos que puguem tenir. Fer la República no té cap recepta màgica ni full de ruta infal·lible. Per fer la República cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Tantes vegades com calgui. Intentar-ho tantes vegades com puguem. Només hi ha una cosa necessària, imprescindible: la unitat, haver construït i blindat el "nosaltres".

I la situació és que no només no estem construint i blindant el "nosaltres" sense el qual res, sinó que tot el que fem ho fem, tots, sense excepció, en clau partidista. Un partidisme que va fins i tot més enllà del que seria estrictament el procés, i ja intoxica els grans consensos i polítiques de país.

Prou, si us plau, ja prou.

M'aviseu quan vulgueu anar-hi de debò. M'aviseu quan tingueu finalment clar que només podrem anar-hi si "som", que només podrem anar-hi des del "nosaltres", i que aquest nosaltres només és possible assumint que el nostre "jo" necessita dels "altres", que no som res sense els altres, que només podrem ser si som amb els altres.

Fins aquest dia, si us plau, ja prou.

Deixeu-nos amb les nostres músiques, amb els nostres paisatges, amb els nostres amics, amb els nostres poetes, amb els nostres bars, amb la nostra vida sense trampes.

No us demano gairebé res, i us prometo fidelitat, ser-hi i anar-hi incondicionalment. Només necessito sentir-vos dir "o ho fem entre tots o no ho podrem fer".

El gran Lluís Llach ho va dir molt clarament, premonitòriament. I faig meus els seus versos: JO HI SÓC NOMÉS SI TU VOLS SER-HI

Si voleu ser-hi, hi serem. 

Però ja prou enganys i grans misteris. Sense tu, sense el "nosaltres" no tindrem ni país ni demà. Tenim les mans, tenim el cor, tenim les claus per obrir l'horitzó de llum. Si voleu ser-hi, hi serem, però ja prou partidisme!

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.

(...)

Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.

DONEC PERFICIAM