"Carta al President Puigdemont" de l'Alejandro (llegida a la concentració de cada dilluns per la Llibertat Presos Polítics i Exiliats a Cornellà de Llobregat)

INTRODUCCIÓ -meva- EXPLICANT EL CONTEXT DE LA CARTA: 

És dilluns 17 de maig. Com cada dilluns (aquest és el que fa 159) a Cornellà de Llobregat, convocats per la Xarxa Cornellà per la República, un munt de gent s'aplega davant l'Ajuntament per reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. No fallen mai. Només durant aquells primers mesos de confinament total per la pandèmia del Covid-19 no es va poder fer la convocatòria.

Cada dilluns, puntualment, contra la repressió, per la llibertat. D'uns mesos ençà a les concentracions hi intervenen diferents persones (des de represaliats de tot tipus, fins advocats, etc) Aquest dilluns dia 17 hi intervenien l'Aleix Villatoro i el seu pare, Vicenç Villatoro. Es volia denunciar i expressar la solidaritat amb els servidors públics encausats per "haver fet possible l'1-O" en un macrosumari amb desenes d'acusats i una instrucció delirant, que només busca venjança i "escarment" de cara al futur, arruinant la vida de tots els encausats. L'Aleix és un d'aquests encausats, un dels que ha de fer front a les més dures penes que es demanen. El "delicte" de l'Aleix és que era Secretari d'Exteriors amb el conseller Romeva, i se'l fa responsable de que les despeses d'acció exterior del Departament eren per fer propaganda de l'1-O internacionalment, i per tant, tot és malversació, a la que es reclama a l'Aleix respongui personalment.Però també volíem, aquest dilluns, situar la perspectiva familiar de la repressió. No només els directament represaliats pateixen la brutalitat repressiva, també les famílies viuen l'angoixa de la repressió, per això es va convidar al pare de l'Aleix, l'escriptor Vicenç Villatoro.

I ara fa ja uns quants dilluns,també es va començar a fer una altra cosa, en aquesta concentració antirepressiva que convoca la Xarxa Cornellà per la República: es va començar una "cadena" per escriure cartes a tots els presos i exiliats. Hi va haver una primera carta, i des de llavors, cada dilluns, sempre hi ha una persona que agafa el relleu de l'anterior, per escriure una carta a un pres o exiliat, que després es llegeix públicament a la concentració dels següents dilluns.

I el passat dilluns, dia 17 de maig, un veí de Cornellà de Llobregat, l'Alejandro, ens va llegir la carta que havia escrit i enviat al President Carles Puigdemont. La lectura de la carta ens va emocionar a tots els assistents: era una narració personal d'una història vital, la de l'Alejandro, compartida per molts a Cornellà de Llobregat, però també era una carta plena de respecte, energia i força. Una carta, pel damunt de tot, expressava el suport al president Puigdemont, però d'alguna manera també ens apel·lava a tots a mantenir la lluita per fer possible la llibertat de Catalunya.

Em va agradar tant la carta que, amb el meu germà, li vam demanar a l'Alejandro permís per publicar-la al meu blog i així intentar donar-li més difusió. Perquè pensàvem s'ho valia molt.

Us convido a llegir la carta de l'Alejandro. Com ell ens va explicar, està escrita en castellà, la seva llengua materna, perquè volia expressar amb la màxima claredat les idees que volia transmetre al President Puigdemont, i, malgrat el seu fluidíssim català oral, no se sentia segur escrivint una carta així. Moltes, moltes gràcies, Alejandro, pel teu testimoni, per la teva carta i pel teu compromís. I per deixar-me compartirla al meu blog. Com a fill de pare murcià, i criat al barri de Sant Ildefons de Cornellà, m'he sentit totalment representat per les teves paraules.

Aquí teniu la carta de l'Alejandro al President Puigdemont. Llegiu-la! Us agradarà MOLT!

________________________________

Carta al Molt Honorable President Carles Puigdemont i Casamajó:

Ante todo deseo su buen estado de salud y de ánimo en tiempos tan difíciles para usted. Aunque más bien soy de ciencias que no de letras, me atrevo a dirigirle unas líneas constructivas con mis mayores deseos de ánimo en la lucha que nos une contra la opresión de la dictadura de las Españas. 

Por mi edad me imagino y solo me imagino lo duro que debe ser vivir en el exilio, y no soy quien para pedir mucho más de lo que hasta ahora está haciendo, pero a la vez quisiera hacerle saber que nosotros, el pueblo, seguimos aquí aportando la parte que nos corresponde.                            

También le comento que me preocupa y mucho el enfriamiento de la motivación  popular, como los lazos amarillos en la solapa y los balcones, como las  señeras en las ventanas, como las manifestaciones  pacificas pero fuertes y  reivindicativas y otras cosas más que conjuntamente entre el pueblo y los politicos utilizábamos para dar conocimiento a las Españas y al mundo que nuestra causa y nuestra lucha estan vivas.

No dudo ni un momento de su mucho interés en conseguir el objetivo final de la independencia, pero creo que la opinión de muchos y la mía propia es de que no se puede dejar enfriar la causa que tanto esfuerzo y sacrificio nos ha costado mantener. 

Soy un emigrante nacido en Andalucía, estudiado y emancipado en Galicia,y desde hace muchos años residente y enamorado de Catalunya.

Desde muy joven y pensando que donde nací no era el lugar más apropiado para encauzar mi futuro por falta de infraestructuras y mentalidades emprendedoras, decidí probar fortuna por otros aforos que fueran más modernos, progresistas, con vistas hacia un futuro mejor, más libre y lejos del señoritismo andaluz.

Estudié con algunas becas, viajé por algunas de las antiguas regiones de la península y no habiendo visto en ninguna de ellas nada lo suficientemente interesante ni diferente a lo que ya conocía, un buen día, y digo buen día, decidí coger un tren, con tan solo una maleta de cartón piedra medio vacía y mil pesetas que mi madre me guardaba y viajé a Catalunya, de la que me habían hablado bien.                 

Aquí aprendí a trabajar con responsabilidad, a ahorrar con entereza y a disfrutar con el amor y la compañía de la familia que más tarde fundaria, además me trataban bien, trabajar sí pero respetado y bien tratado,con todos los derechos que correspondian, pensé pues que haciendo uso del dicho popular “es de bien nacidos ser agradecidos” me propuse la meta de integrarme en este país de acollida. 

Aprendí a hablar su lengua, estudié en lo posible su historia y su cultura y todas las buenas formas y costumbres que se pudieran aprender, y aquí estoy después de casi 50 años, integrado, enamorado y orgulloso de esta mi tierra, porque a algunos les preguntaria: 

“de dónde eres, de donde naces o de donde paces? Mi respuesta ya la sabe.

En Catalunya conseguí todo lo necesario para que mi familia estuviera cómoda, para que mis hijos estudiaran, se formaran y prepararan para tener un proyecto de vida mejor, como así ha sido. Creo que este pensamiento es extrapolable a miles de familias en mi misma situación con las que me gustaria algun dia estar de acuerdo en los temas que hoy nos separan, y que en realidad tendrían que ser los temas de unión.

Esta pequeña historia es para comentarle y confirmarle que colaboro y lucho por la libertad de los presos políticos, el retorno victorioso de los exiliados y la libertad e independencia de Catalunya.

Como buen catalan que creo que soy, me enorgullezco de votar el 1 de Octubre, de haber visitado todas las prisiones donde castigan injustamente a los presos políticos, de asistir a todas las manifestaciones, de viajar a la Jonquera, a Perpinyà y, como no, cada lunes a la concentración en la plaza del ayuntamiento de Cornellà, desde donde semana tras semana, un buen puñado de incansables, reivindicamos la justicia y la libertad para el pueblo catalán.

Ojalá que los que nacieron fuera como yo, algún día despierten y se den cuenta de que sin olvidar donde nacimos, ahora, nuestra tierra, nuestra casa, nuestros hijos, nuestros nietos y sobre todo nuestro futuro y el de ellos está aquí.                                                                                                 

También, y trasladandome al momento político actual, me pregunto qué sé yo de politica -más bien poco-, pero si sé algo del descontento generalizado que se respira en los últimos días sobre la fundación de gobierno, la diplomacia es buena consejera, pero no siempre es lo suficientemente fuerte y eficaz para conseguir los derechos de unos pocos contra la opresión de otros muchos, por lo que espero y esperamos impacientes la reactivación de lo que mejor sabemos hacer: reivindicar y luchar con todas las consecuencias hasta conseguir la libertad de  Catalunya.                                                                    

No sé si mi carta expresa en su totalidad lo que pienso y lo que siento, pero a un buen entendedor como usted pocas palabras bastan. Con ella quisiera infundir ánimo y valentía para ganar la batalla contra la opresión y el desprecio hacia Catalunya, hacia nuestra lengua y nuestra cultura: no desfalleceremos y, menos aún, cuando la causa es justa, democrática y pacífica. Y me pregunto: si otros pueblos lo consiguieron por qué nosotros no? Debemos pensar bien  quienes somos, y somos como seguramente diría un buen COMITE, som el POBLE de CATALUNYA.                           

Acabo la meva carta amb la il·lusió de veure-lì  aviat per aquí i comentar cinc minuts aquest tema, si no  és possible, em proposaré  agafar una altra vegada un tren com fa 50 anys i anar a veure’l per transmetre-lì el meu agraïment, per haver mantingut tan alta la dignitat de Catalunya, així com presentar-li els meus respectes com el Molt Honorable President, Carles Puigdemont i Casamajó.

Una  abraçada d’un català incondicional.

Alejandro Torralbo Barea                                

 

Resultats electorals, realitats, pactes i estratègies possibles, constructivisme, destructivisme... i una incomprensible editorial d'en Partal

Doncs resulta que estem en la investidura de Pere Aragonés com a nou Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. I que això serà possible perquè finalment entre ERC i Junts han arribat a un acord per fer-ho possible, per fer un govern independentista i per sentar les bases d’una estratègia compartida per fer la independència.

Com a associat de Junts he votat a favor del pacte. I ho he fet perquè d’entre tots els escenaris possibles, aquest pacte preserva el que per a mi és més valuós, i que així ho porto defensant en tots els meus articles: el "nosaltres" independentista!

Els qui em llegiu sabeu que la meva visió és que no hi ha independència possible si no hi som tots, que la independència només és possible si hi som tots, i que, per tant, preservar, refer i  blindar el “nosaltres” independentista és l’element fonamental per a qualsevol estratègia independentista. I que sense aquest “nosaltres” independentista, no hi ha independència possible.

Sense aquest pacte, no hi hauria hagut cap “nosaltres” independentista, i el moviment independentista hagués saltat pels aires, hauria esclatat en mil bocins, tots molt legítims representant i defensant la seva veritat i coherència, però tots convertits en bocins testimonials d’un no-res, d’una absència de cap estratègia possible per fer la independència.

El pacte entre ERC i Junts permet mantenir viva l’esperança de fer la independència. No és cap garantia de res, no assegura res, però sí ens permet saber, ser conscients, que tot i no garantir res, sí ens assegura no haver-ho fet impossible, ens permet mantenir viva l'opció de fer la independència.

El pacte ERC-Junts, convé recordar-ho, arriba després que ERC guanyés les eleccions, s’imposés com a força independentista. Això vol dir que els votants independentistes van recolzar la visió i estratègia d’ERC de manera majoritària. Junts va quedar per sota d’ERC en recolzament electoral, i per tant l’estratègia de Junts no era la majoritària de l’independentisme.

El pacte ERC-CUP, que assumia les tesis estratègiques d’ERC, amb dos anys per al diàleg i la negociació amb l’Estat Espanyol, va acabar de posicionar el que era l’estratègia majoritària dins l’independentisme, que no era la de Junts. De 74 diputats independentistes, 42 assumien aquesta estratègia (ERC + CUP), i 32 (junts) en tenien una altra.

El nosaltres independentista només podia reivindicar-se, fer-se possible, amb un acord que compatibilitzés les estratègies dels 74 diputats independentistes. I això, a parer meu, és el que ha passat, i és pel que ens hem de felicitar.

Però no tothom ho ha entès així. I em sap molt de greu dir que lamento enormement l’editorial d’en Partal d’avui a Vilaweb. Normalment sempre coincideixo molt, o moltíssim, o del tot, amb en Partal. Però avui no només no coincideixo amb la seva editorial, sinó que em decep moltíssim que hagi fet una editorial tan frívola i que ignora, oculta, com ignora i oculta, la realitat.

En Partal ha titulat la seva editorial “Junts, amb els vots al sarró, renuncia al Primer d’Octubre i a la unilateralitat”

Això, senzillament, és fals. Junts no ha renunciat a l’1-O ni a la unilateralitat. No entenc com en Partal ha pogut tergiversar així la realitat.

El pacte entre ERC i Junts recull explícitament: “Compartim que només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1 d’octubre de treballar per fer real la República catalana”

És a dir, en cap cas, insisteixo, en cap cas, es renuncia a l’1-O.

L’1-O i el seu mandat són presents al literal del pacte i, el que és més important, a la seva estratègia compartida entre els signants.

Tampoc, en contra del que diu Partal, hi ha cap renúncia a la “unilateralitat”. N’Agustí Colomines, en un article al “Nacional” ho explicava molt bé: “És un acord suficientment obert perquè les dues estratègies que sostenen Esquerra (taula de diàleg) i Junts (confrontació democràtica) hi estiguin contemplades. Un dels consensos acordats és ben explícit: “Compartim l’aposta pel diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte polític existent, així com la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a assumir la realitat fins ara negada”.”

ERC, la força independentista guanyadora a les eleccions del 14F de manera explícita plantejava una estratègia de negociació amb l’estat.

Junts no ho plantejava així, però Junts no va guanyar les eleccions.

Quan ERC i CUP pacten, i assumeixen conjuntament la negociació, representen el 57% de l’independentisme. Davant d’aquesta realitat Junts només podia fer dues coses:

•  O assumir democràticament i constructivament aquesta realitat, i integrar la seva força i representativitat en l’estratègia majoritària, per preservar el “nosaltres” independentista
• O fer saltar pels aires la unitat independentista, posicionant-se en contra de qui representa la majoria de l’independentisme, i sabotejant l’estratègia de l’independentisme majoritari

El gran valor del pacte ERC i Junts és que fa confluir les dues estratègies de l’independentisme majoritari, les fa compatibles i evitar la col·lisió, evita fer saltar pels aires el “nosaltres” independentista.

No, no és cert, com tristament afirma Partal, que Junts renuncia a l’1-O i a la unilateralitat.

Junts, el que ha fet és apostar pel “nosaltres” independentista, de l’única manera que podia fer-ho, que és acceptant el que majoritàriament les urnes van dir el 14F sobre quina havia de ser l’estratègia independentista, però fent compatible aquesta acceptació amb l’estratègia de Junts, del mandat de l’1-O i de la unilateralitat.

Si Junts hagués tingut el suport majoritari de l’independentisme, el plantejament estratègic hagués estat un altre. Però el suport majoritari de l’independentisme el va tenir ERC i les seves propostes.

Si el 57% de l’independentisme reclama dos anys de negociació amb l’estat, que l’altre 43% hagués sabotejat aquesta estratègia hagués estat un suïcidi col·lectiu.

Si Junts tingués el 57% de suports indepes hauria pogut imposar la unilateralitat com a estratègia immediata. Però no els té. 

I així les coses, què és millor, rebentar-ho tot o fer compatibles les estratègies per blindar el “nosaltres” independentista?

No crec en la taula de negociació. No crec en diàlegs. Però sí que crec, fermament, que la independència només és possible si hi som tots.

I el pacte ERC-Junts era l’única sortida possible per mantenir vives les opcions de fer la independència.

El moment era crític perquè si el purisme intransigent s’imposava, feia saltar pels aires el “nosaltres” independentista, i impedia, per moltes generacions, bastir una estratègia compartida que permetés fer possible la independència. El que Partal diu ha implicat el pacte ERC-Junts no és cert, és fals. Però això no és el més preocupant. El més preocupant és que ignori el veredicte de les urnes i defensi una intransigència entre les diferents posicions i estratègies independentistes que haurien fet saltar pels aires, dinamitat, el moviment independentista, que haurien fet impossible, generacionalment, la independència.

El pacte ERC-Junts, com deia abans, no és garantia de res, no assegura res, però és l’únic que permet mantenir oberta la lluita per fer possible la independència.

 PS: porto militant per la independència des del 1984. Les hem vistes de tots els colors. La tensió divisiva-inclusiva sempre hi ha estat. I sempre he intentat militar en posicions amb capacitat de suma pel damunt de les posicions divisives. Suposo no sempre ho he aconseguit. Però aquest ha estat sempre el meu motor militant: fidelitat a uns valors, lleialtat a una lluita i, alhora, inteligència estratègica per assolir els nostres objectius.

 

 

 

Llavors, enmig del caos, han entrat "en acció" les enquestes... i el que realment estan explicant no són els titulars mediàtics

Doncs sí, i de sobte, quan l’independentisme està atrapat en una de les crisis més greus que podem recordar, que ha portat a la majoria de la gent independentista, excepte quatre sectaris partidistes, a un afartament sense precedents, a un cabreig generalitzat amb els partits polítics per tot el que està passant, a una situació que cada dia que passa ens acosta més a l’abisme del no-acord, del no-govern independentista, que implicaria la voladura, fer saltar pels aires el moviment independentista... quan tot això està passant, de sobte, en la mateixa setmana, apareixen 3 enquestes político-electorals sobre Catalunya: la postelectoral Catalunya del CIS, la de La Vanguardia i la del Periódico.

Els titulars del règim i els seus media han estat servils al poder com sempre: la culpa és de Junts i si hi hagués eleccions, ERC sortiria reforçada i Junts afeblit.

Com us podeu imaginar, amb tot aquest espectacle post 14F, no tenia cap motivació per entrar a remenar les dades de les enquestes. Però hòstia, el nivell de manipulació que pràctiquen els mitjans del règim (o sigui pràcticament tots) és tan irritant, que al final m'hi he posat. I al fer-ho, la realitat que n'emergeix és molt diferent de la mediàtica. El que realment expliquen les enquestes us sorprendrà.

Els meus tres titulars:

-          Titular 1: desaparició de C’s també a CAT

-          Titular 2: estabilitat molt marcada en la intenció de vot als partits independentistes amb representació parlamentària.

       Titular 3: Dins d'aquesta estabilitat del vot indepe, si alguna tendència s'apunta de creixement en alguna d'aquestes tres formacions indepes (ERC, Junts i CUP), tatxaaan, adivineu quina és! Quina, després dels titulars mediàtics, és la idea amb la que us heu quedat de qui pot crèixer? Doncs aquí és on salta la sorpresa! Ja veureu, ja veureu... dades impressionants, per clares.

 T2. Els fonaments de l'estabilitat del vot independentista:

AiMés enllà de la redistribució al bloc unionista dels vots de Cs, que desapareixeria, no canviaria res més. Ni s’alteraria l’equilibri entre blocs, ni unes noves eleccions oferirien, al camp independentista, uns resultats diferents dels del 14F. Sobre el tema Cs

Com sempre El Periódico és el més manipulador, amb aquest titular de que unes noves eleccions “farien caure a Junts” i reforçarien a ERC.

Però no, això no està passant. I les dades de La Vanguardia i del CIS són concloents, en aquest sentit, desmenteixen radicalment al Periódico.

La Vanguardia, tot i que no pot evitar intentar “colar” que l’independentisme podria patir un lleu retrocés, tampoc pot evitar reconèixer que tant ERC com Junts presenten tendència a un “ligero ascenso del sufragio”. Així, segons LV ERC passaria del 21,3% de vot al 22,2% (gairebé 1 punt més), i de 33 a 35 escons (2 més que ara), mentre que Junts passaria del 20% al 20,8% (també gairebé 1 punt més, gairebé mateix increment que ERC: 0,9 i 0,8), i de 32 a 33 diputats (un més que ara).

Tanmateix, la realitat demoscòpica és que aquests “increments” també estan en aquest escenari d'estabilitat, perquè estan dins del marge d’error de l’enquesta.

Les enquestes les hem de mirar des d’una perspectiva de coherència de resultats amb d’altres enquestes que puguem conèixer. Des d'aquest punt de vista l’enquesta de LV són molt coherents amb les de la postelectoral del CIS.

I totes dues, LV i CIS, s’allunyen del titular que, sense cap fonament, ens vol “colar” El Periódico, de que unes noves eleccions "farien caure a Junts".

Tot i que l'enquesta del CIS té molts elements que són també un autèntic escàndol demoscòpic, com tenim accés a totes les dades, podem anar a buscar informació molt interessant que ens aporta algunes de les preguntes de l'enquesta, perquè són preguntes i resultats, si els sabem buscar i llegir, no subjectes a manipulació, neutres.

El CIS planteja, a la seva pregunta 24, la següent qüestió: Como Ud. sabe, en Cataluña hay distintos partidos o coaliciones políticas a las que puede votar en unas elecciones. Megustaría que me dijera cuál es la probabilidad de que Ud. vote a cada uno de los que le voy a mencionar, utilizando paraello una escala de 0 a 10, sabiendo que el 0 significa que 'con toda seguridad, no lo votaría nunca' y el 10 significa que'con toda seguridad, lo votaría siempre'.

Doncs bé, si creuem aquestes respostes amb el record de vot el 14F veiem una cosa molt i molt curiosa i significativa:

-          Entre els votants d’ERC, la mitjana és de 9,1. Un 74,1 dels votants ERC 14F responen 9 o 10, és a dir, que amb total seguretat els votaria, votarien ERC.

-          Entre els votants de Junts, la mitjana és de 9,1. Un 75,2% dels votants de Junts 14F responen 9 o 10, és a dir, que amb total seguretat els votaria, votarien Junts

Ja ho veieu, ens agradi o no, ho entenguem o no, el cert és que, com a mínim fins ara, l’estabilitat és el que defineix les opcions electorals tant d’ERC com de Junts. És brutal que entre els seus respectius electors del 14F, davant un escenari futur, tots dos electorats se situïn en aquesta mitjana de 9,1, i en aquest 74,1/75,2 que seguiria votant-los amb total seguretat.

Però a El Periódico van a la seva bola, i res no els espatllarà el seu titular al servei del règim. Si el servei al Règim reclama dir que unes noves eleccions "harían caer a Junts", doncs es diu. I no passa res si a la mateixa informació després diuen que Junts té una fidelitat de vot del 69,3% i ERC del 65,1%. 

3. I... com estarien les coses si anéssim a un nou escenari electoral? Dintre d'aquesta estabilitat, si algú pot crèixer en vot, qui és? I per què?

Doncs per a desesperació del Periódico i del Règim, ara mateix, a l’escenari independentista, si algú presenta opcions de millorar el seu resultat electoral, aquest algú és Junts.

Quan vam analitzar els resultats del 14F ràpidament vam assenyalar que l’entrada en campanya d’Artur Mas, en contra del que havia dit que se’n mantindria al marge, a favor de PDeCAT, va implicar un increment de vot a aquesta formació, al PDeCAT, que tot i que evidentment en cap cas els permetia obtenir representació, sortir de l’extraparlamentarisme, sí va comportar, aquest vot que va arrossegar Mas cap a PDeCAT, que Junts no guanyés les eleccions, com a mínim dins l’independentisme.

L’enquesta del CIS ens confirma l’encert d’aquesta anàlisi que vaig fer. El CIS pregunta als enquestats quan van decidir votar el partit o la coalició que finalment van votar el 14F. Les dades entre l’electorat del PDeCAT confirmen plenament la meva anàlisi: un 40,5% ho va decidir durant l’última setmana de les eleccions i un 28,8% el mateix dia de les eleccions.

Del total de vot que va tenir el PDeCAT el 14F, el 70% van decidir votar-los últims dies. Per tant les enquestes, com ja vam dir, reflectien clarament el que era la intenció inicial de vot de PDeCAT, un 30% del que finalment van tenir.

Doncs bé, si l’entrada en campanya de Mas demanant vot per a PDeCAT va impedir el triomf de Junts el 14F, això ara, davant unes noves eleccions, ja no passaria. Les dades són concloents.

Així, segons LV PDeCAT passaria d’haver tingut el 2,7% del vot el 14F a tenir ara un 0,8%, és a dir, res. La desaparició de PDeCAT, com la de C’s, estan absolutament cantades.

El meteorit de l'extinció pedecator el veiem també molt clarament en un altre parell de preguntes del CIS. Fixem-nos-hi: pregunta el CIS: “Si hubiera sabido que los resultados de las elecciones del 14 de febrero iban a ser los que han sido, ¿Ud...?”

Doncs bé, un 35,7% de votants PDeCAT diuen que si ho arriben a saber haurien votat un altre partit. Fixem-nos que entre els companys de desaparició dels pdecators, els ciutadanes, només un 14,4% dels seus votants el 14F diuen que d’haver-ho sabut haurien votat una altra cosa. 20 punts menys que PDeCAT. Mai vist, aquest 35,7% de votants d'un partit que el mateix dia de les eleccions ja s'estaven empenedint del que havien votat, en aquest cas PDeCAT.

Finalment, també en el CIS trobem una altra pregunta les dades de la qual ens acaben confirmant, sense marge d'error, que si ara hi hagués noves eleccions l'única formació independentista que té opcions de millorar els seus esultats és Junts: 1 de cada 4 votants PDeCAT del 14F ara votaria, amb total seguretat, a Junts, i 2 de cada 4 també expressen força probabilitats de fer-ho, de votar Junts.

Les dades de les enquestes, ben triades i ben analitzades, com hem vist, són molt clare: un 75,2% dels votants de Junts del 14F diuen seguirien votant Junts amb total seguretat, en el que és un percentatge lleugerament superior al que té ERC entre els seus votants. I a més davant un escenari de noves eleccions, Junts ja seria el receptor, ara mateix, d’entre el 25% i el 50% del vot que va tenir PDeCAT

Per acabar:

Tot i que per ara les enquestes no reflecteixen el que per a mi és una situació crítica entre l’independentisme, amb un afartament generalitzat, massiu, davant tot el que està passant, recomanaria a tots els partits polítics indepes que no juguin amb foc, perquè poden provocar que tot salti pels aires.

Si algú creu que girar l’esquena a l’1-O, ignorar el 52% de vot independentista del 14F i rebentar el “nosaltres independentista” fent impossible un govern independentista i una estratègia compartida, sortirà gratis, crec que està molt i molt equivocat.

Insisteixo, les enquestes no ho evidencien encara, però hi és. Mentre més d’un 50% del vot “unionista” vol noves eleccions, entre els votants indepes aquest escenari de noves eleccions el vol només un 20%. El govern ERC-Junts, un govern independentista, té el suport majoritari entre els independentistes. Em costa molt d’entendre i de pair els moviments d’ERC per dinamitar el nosaltres independentista, ja sigui amb els seus acostaments a partits del Règim del 78 com els Comuns, ja sigui excloent Junts i tot el que representa d’un projecte compartit fidel al 52% de vot independentista que hi va haver el 14F.

Un escenari de noves eleccions en el millor dels casos ens abocaria a una situació més o menys com la d’ara. I en el pitjor, a una fractura irreversible de l’independentisme. 

Si us plau, no malmetem el somni. Són molts i molts anys de lluita i de sacrifici de moltes generacions com perquè ara siguem nosaltres mateixos els qui ho acabem fent impossible.

 

 

 

 

ABSOLUTA ESTUPEFACCIÓ davant del que està fent ERC-BCN: esdevenir servil còmplice necessari de la destrucció de Barcelona que lidera Colau

 Té tela que amb tantíssimes coses que estan passant a tots els nivells, ara mateix una de les que em té més estupefacte, que no puc entendre de cap manera, és el que està fent ERC-Barcelona a l’Ajuntament de la nostra ciutat.

O sigui, resulta que ERC guanya a Barcelona les darreres eleccions municipals, però la senyora Colau pacta amb l’extrema-dreta de Valls, i li roba l’alcaldia a ERC... i que, com si no hagués passat res, ara tenim que ERC ha esdevingut un servil còmplice necessari de la destrucció de la ciutat que està liderant l’alcaldessa Colau, la lideressa del Règim del 78 a Barcelona.

Colau els hi roba l’alcaldia pactant amb l’extrema-dreta, però ERC s’agenolla servilment davant Colau, traint absolutament tots els seus principis i la més elemental, la més mínima dignitat política.

No ho puc entendre. Em té absolutament estupefacte. És tan irracional, tot plegat, tan i tan bèstia, que suposo algun dia, en el futur, sabrem què ha passat. Perquè és evident que al darrere d’aquesta genuflexió tan vexatòria d’ERC-BCN davant Colau hi ha d’haver alguna cosa molt greu que desconeixem, que se’ns amaga.

Ahir vam tenir l’última escena d’aquesta genuflexió servil d’ERC-BCN amb Colau, que la converteix en còmplice necessària de la destrucció de la ciutat que lidera l’alcaldessa. És una última escena, aquesta d’ahir, que arriba a commoure, per la magnitud de la humiliació a la que Colau obliga a ERC, per la gravetat sense precedents de les renúncies que ha hagut de fer ERC-BCN en aquesta genuflexió servil a la lideressa Colau.

Com sabeu els Comuns fa temps estan obsessionats per carregar-se l’Eixample Cerdà. S’han carregat els xamfrans, estan omplint de pinturetes tots els carrers, fent carrils bicis sense cap explicació ni lògica, escampant blocs de formigó que posen en perill gravíssim la vida de moltes persones, i que ja han comportat la mort d’un motorista.

 Però la gran carta de Colau per carregar-se irreversiblement l’Eixample de Cerdà és l’amenaça de fer-hi una gran superilla.

Sobre aquesta mesura, evidentment, s’hi pot estar a favor o en contra. Tanmateix, la gravetat del que va passar ahir és que ERC va votar en contra d’una proposició de Junts que, sense entrar en cap cas al fons del tema de la Superilla Eixample, ni oposar-s’hi, el que demanava és fer uns estudis previs a l’execució de l’obra, amb una prova pilot prèvia a l’execució de les actuacions previstes al projecte de Superilla Eixample, que permetés  avaluar-ne l’impacte.

 La gravetat espantosa, esgarrifosa, de la genuflexió d’ahir d’ERC-BCN, del que va fer ERC-BCN és aquesta barbaritat irracional d’anar en contra que es facin estudis previs de les actuacions a realitzar, de donar suport a Colau per impedir que abans d’una actuació definitiva es fes una prova pilot que permetés avaluar els impactes de l’actuació.

És molt i molt fort. Negar la ciència, negar el coneixement, negar l’avaluació de les polítiques públiques i imposar-les a saco, amb una bena tapant-nos els ulls. Això és el que ahir va dir ERC Barcelona és la seva manera de fer.

Estem al s.XXI. I ERC-Barcelona ahir, votant contra estudis previs, contra proves pilot i contra avaluació d’impactes i polítiques públiques ens va retornar al feudalisme més servil, a l’autoritarisme més irracional del “ordeno y mando”, del “porque yo lo digo”.

Jo estic esgarrifat.

Evidentment que estic decebut, perquè després del robatori que Colau va fer a ERC no m’hauria esperat mai aquest servilisme absolutament submís d’ERC-BCN a Colau, que fa d’ERC-BCN còmplice necessari de la destrucció de la ciutat.

Però, a banda de decebut, també estic esgarrifat.

Porto des de l’any 1996 treballant en l’avaluació de polítiques públiques i d’institucions. Tot i que ara estic més abocat a la gestió de sistemes d’informació, sóc avaluador d’agències d’avaluació no només a Catalunya, també a nivell estatal, i també d’altres comunitats, com a Andalusia, Galícia o País Basc. He avaluat universitats, departaments, Facultats, títols universitaris, programes de doctorat, serveis i polítiques públiques.

I que el servilisme d’ERC-Barcelona a Colau els hagi portat a l’extrem de votar en contra d’estudis previs per planificar adequadament les actuacions, de proves pilot que permetin mesurar impactes i d’avaluació de polítiques, m’esgarrifa. És la negació de l’administració i del govern i polítiques democràtiques.

ERC-Barcelona va portar ahir el seu servilisme a Colau fins al punt de dinamitar, de sacrificar, tota la seva credibilitat per poder governar Barcelona.

Dient no a estudis previs, proves pilot, i avaluació d’impactes, ahir ERC va llençar un missatge terrorífic a tota la societat i el seu electorat: les coses es faran perquè algú ens dirà que s’han de fer. I ja està. No ens cal res més. No cal que ens vinguin amb estudis i coses d’aquestes. La política de la fe, del “cregui’m” per tot argument, i de l’opacitat per evitar que la gent tingui elements per valorar les coses. Si no tenim estudis ni avaluem, tot és qüestió de fe. Si jo li dic que el trànsit s’evaporarà, cregui’m, el trànsit s’evaporarà. I com ho mesurarem? Doncs no cal, cregui’m, el trànsit s’haurà evaporat, ja li dic jo, no cal res més.

Esgarrifós. No ho entenc. No entenc com ERC-Barcelona ha pogut arribar a aquest extrem.

La cosa ja apuntava molt malament quan ERC va donar servilment suport a Colau per anar en contra del que havíem votat els veïns, i fer passar el tramvia per la Diagonal (80% dels veïns en contra en l’única consulta ciutadana que mai s’ha fet a BCN organitzada per l’Ajuntament) i en contra també de tots els experts que majoritàriament no han deixat de denunciar que és una decisió absurda, que té infinites millors alternatives. Doncs ERC-BCN, servilment, va permetre a Colau tirar endavant aquest projecte contra la ciutadania, la democràcia i la ciutat.

Però mai hauria pensat que la cosa arribés a l’extrem que ahir va arribar, votant a favor de Colau per impedir estudis, proves pilot i avaluació d’impactes i polítiques.

El precedent de la Superilla del Poblenou:

Per la meva experiència veïnal al Poblenou, sé que dins d’ERC-Barcelona hi ha un sector molt fanàtic de les superilles. Quan Colau ens imposa de la nit al dia la Superilla del Poblenou, ERC-Barcelona hi va estar a favor. Però la mobilització veïnal, els milers de signatures recollides, l’oposició municipal a fer una consulta ciutadana sobre el tema, va portar ERC-Barcelona a donar suport als veïns en ser escoltats. I així ERC-Barcelona va supervisar i donar suport als veïns en la consulta veïnal que els mateixos veïns vam organitzar. I a la vista de la massiva oposició veïnal a la Superilla del Poblenou, ERC-Barcelona va modificar el seu posicionament, va donar suport als veïns i va votar al plenari del districte a favor de la retirada de la Superilla i de que s’escoltés als veïns, va formar part d’aquella majoria de regidors que van permetre l’aprovació d’aquesta moció contra la Superilla.

I ERC-Barcelon va assistir en primera línia a com la sra. Colau deia que el que aprovés la majoria de regidors no la comprometia, no l’obligava jurídicament, i que per tant es pixava damunt l’opinió dels veïns, i de la majoria de regidors que ens van donar suport.

I ERC-Barcelona també va conèixer els estudis que van demostrar que la Superilla havia incrementat la contaminació al barri. Que allò que des d’un principi vam denunciar els veïns, que el trànsit no “s’evaporava”, sinó que es traslladava als carrers perimetrals, col·lapsant-los, era cert. Tan cert com la certesa de les dades de mesura de nivell de contaminació de diferents estacions, abans i després Superilla Poblenou, que van demostrar que la Superilla havia incrementat la contaminació al barri.

Per això em sap doblement greu que ara ERC torni a negar als veïns  la seva capacitat de decidir sobre actuacions que els afectaran gravíssimament, sinó que a més a més blindi a Colau de qualsevol estudis, avaluació d’impacte, que pogués demostrar que la lideressa i la seva tropa el que estan fent és carregar-se la ciutat. Si es fes un estudi previ, una prova pilot i una avaluació d’impacte es veuria, com es va veure al Poblenou, que la Superilla Eixample és un deliri que només provocarà col·lapse i increment de la contaminació al conjunt del barri.

No puc evitar tampoc sentir altre cop que al Poblenou vam ser uns “conillets” amb els que Colau i la seva tropa van experimentar els perills que podien amenaçar les seves polítiques per destruir la ciutat. És evident que van veure que per res del món els veïns havíem de poder tenir veu, ni votar ni decidir res. I és evident també que van veure que per protegir les seves polítiques, calia impedir que es fessin estudis, que es tinguessin dades, que es poguessin avaluar els impactes.

Si podíem decidir, decidiríem en contra de les imposicions colauers, i si teníem dades, veuríem que les imposicions colauers ho empitjoren tot.

Acabo com començava, absolutament estupefacte davant la magnitud del que està fent ERC-Barcelona, d’aquest servilisme que els fa còmplices necessaris de les destructives polítiques de Colau de la nostra ciutat.

CAL UNA MOBILITZACIÓ VEÏNAL SENSE PRECEDENTS SI VOLEM IMPEDIR LA DESTRUCCIÓ I RUÏNA DE BARCELONA A LA QUE ENS ABOQUEN LES POLÍTIQUES COLAU I DELS QUI LI DONEN SUPORT

La gravetat de l'amenaça destructiva de Colau sobre Barcelona: fins Colau mai ningú no havia unit objectivitat i subjectivitat destructives sobre BCN

La Barcelona extraordinària que el 2015 va heretar Colau és, ara mateix, una Barcelona abocada a un col·lapse i una ruïna com potser mai abans no hem conegut.

Barcelona ha estat bombardejada, ha patit guerres, ha patit crisis... però sempre se n’ha sabut sortir, sempre ha tingut aquest nervi interior de la seva gent, que fins i tot enmig les més grans foscors, ha permès tirar endavant.

Per primera vegada, amb Colau d’alcaldessa, estem fent front a una situació inèdita en tota la mil·lenària història de Barcelona: per primera vegada són els seus responsables, els qui manen a Barcelona, que ens estan portant a la destrucció de la ciutat.

Hi ha alguns amics que, quan dic això, em diuen que em passo, i que quan m’expresso amb aquesta radicalitat puc perdre credibilitat. Sempre els ho nego.

Després de 6 anys de Colau i colauers al capdavant de Barcelona crec que, des d’un punt de vista objectiu, no hi ha cap mena de dubte: les polítiques Colau aboquen la ciutat a la ruïna més absoluta. Entenc, això sí, que hi hagi qui pugui tenir dubtes que això, des d’un punt de vista subjectiu, sigui així, és a dir, que això sigui deliberat.

Però és així.

En el que és la Barcelona Colau i dels colauers conflueixen tants factors que aboquen la ciutat al col·lapse, que no hi pot haver cap dubte que això és una opció política deliberada de Colau i dels Comuns, objectivament i subjectivament.

Per situar els termes del debat objectiu/subjectiu treballarem alguns exemples:

•  Quan fem referència a que la ciutat, des d’un punt de vista objectiu, ha tingut polítiques que l’han amenaçat, que l’han empitjorat, que l’han posada en perill, fem referència a coses concretes, decisions concretes, polítiques concretes.

• Des d’un punt de vista objectiu, polítiques com en el seu moment fou l’obertura de la Via Laietana i la “reforma” del barri Gòtic: “Lo que representó la nueva avenida se puede cuantificar: desaparecieron 85 calles y 335 inmuebles, y fue preciso trasladar a unas 10.000 personas que moraban allí. Y no siempre de buena manera: en las expropiaciones muchos perdieron sus hogares y se trasladaron a Montjuïc, que se pobló de barracas.”.

• Des d’un punt de vista objectiu durant el franquisme Barcelona també va patir greus afectacions, com l’especulació urbanística i el caos que comportà: "La especulación inmobiliaria fue favorecida por la reforma de las Ordenanzas Municipales efectuada en 1942, en que se aumentó la altura de los edificios respecto al ancho de las calles: así, en calles de entre 20 y 30 m —anchura media del Ensanche— se permitían alturas de hasta 24,40 m, equivalentes a planta baja y seis pisos, mientras que en más de 30 m la altura podía llegar a 27,45 m (siete pisos). Este aumento de la edificabilidad provocó unas diferencias notables entre edificios construidos en diferentes épocas”

•  Des d’un punt de vista subjectiu, en relació a polítiques i/o actuacions que únicament pretenien la destrucció de la ciutat, en podem trobar 3 de rellevants:

o   L’assalt d’Almansor a Barcelona l’any 985: La presa de la ciutat va continuar amb saqueigs, destruccions i incendis, i la captura de milers de barcelonins per ser convertits en esclaus. En aquests fets no hi ha cap component objectiu, sinó únicament subjectiu: Almansor volia saquejar i destruir la ciutat, i ho va fer.

o   La destrucció de Barcelona per part dels borbons després de la derrota de l’Onze de setembre del 1714. Fou una decisió objectiva, una política objectiva, únicament adreçada a destruir la ciutat: els mateixos veïns van haver d’enderrocar amb les seves pròpies mans més de 1.000 cases, la cinquena part de les que hi havia en aquell moment a Barcelona.

o   Finalment, com a tercer exemple de polítiques que de manera objectiva només buscaven la destrucció de Barcelona, hi podem trobar fets com el bombardeig de la ciutat del general Espartero. Sota la regència d’Espartero es bombardeja Barcelona per sufocar una revolta, amb l’únic objectiu de destruir la ciutat i matar tanta gent com fos possible: “el bombardeig artiller de la ciutat des d'aquesta posició amb un miler aproximat de projectils. L'acció artillera va ser indiscriminada, provocant incendis per tota la ciutat. L'operació es va iniciar abans del migdia i va concloure en la seva primera etapa a prop de les dues de la tarda. Es va reprendre dues hores després quan diversos edificis públics i privats cremaven o havien estat derrocats i es recollia per la població als ferits.”. Les similituds amb el bombardeig de l’aviació legionària de Mussolini durant la guerra civil contra Barcelona tenen aquest mateix element subjectiu de buscar la destrucció: "Els bombardejos aeris de Barcelona de març de 1938 es van produir els dies 16, 17 i 18 causant entre 880 i 1.300 morts^[1][2][3] i entre 1500 i 2000^[1][2][3] ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l'ajuntament de Barcelona van assenyalar 875 morts (d'ells, 118 nens), més de 1500 ferits, 48 edificis destruïts i 78 greument danyats.^[1][4] És considerat el primer bombardeig de saturació de la història i el segon que més morts va causar en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica."

La gravetat del moment que estem vivint és que per primera vegada a la nostra història, Colau i els Comuns, al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, reuneixen els elements de caràcter objectiu i subjectiu en relació a les polítiques que estan desplegant i que aboquen la nostra ciutat al seu col·lapse, a la destrucció. I això no havia passat mai.

• Objectivament totes les seves polítiques perjudiquen la ciutat i tots els seus ciutadans i treballadors. Mai fins ara el 60% dels barcelonins havien pensat que la nostra ciutat, des que hi ha Colau, cada any és pitjor que l’anterior. Abans de Colau l’accés a l’habitatge era problema 22 de la ciutat, amb Colau ha esdevingut el principal problema. Objectivament, desastre. Objectivament Colau i els seus prenen mesures com la Superilla del Poblenou, que incrementa la contaminació al barri, la congestió, provoca l’acomiadament de treballadors, el tancament de comerços, etc. Objectivament l’urbanisme tàctic de Barcelona és la cosa més demencial que ha vist la ciutat, i així ho han denunciat els principals urbanistes de la nostra ciutat, com J:A.Acebillo. Objectivament l’Ajuntament de BCN abans Colau tenia superàvit pressupostari, i amb Colau s’ha generat un deute de 800M€. Polítiques objectives, resultats lesius objectius, també en mobilitat. Objectivament, una ciutat que empitjora la qualitat de vida dels seus ciutadans des que hi ha Colau, fins al punt que un 30% dels barcelonins volen marxar de la ciutat.

“Són uns absoluts incompetents”, em podeu dir, per “justificar” que no hi ha ni en Colau ni els Comuns aquest element subjectiu de voler perjudicar la ciutat i la seva gent amb les seves mesures.

• Però no, l’element subjectiu contra la ciutat i els barcelonins, hi és, i de manera clara, en les polítiques Colau. Veiem-ho amb alguns exemples:

Colau i els Comuns sempre han fet “propaganda” de voler una ciutat amb participació ciutadana. Fins i tot en el seu programa electoral diuen: "Todas las decisiones q tengan un impacto sustancial en el presupuesto, como las reformas urbanísticas o los macroproyectos, tienen que ser sometidas a consultas ciudadanas vinculantes"

La seva voluntat política no pot ser més explícita “han de ser sotmeses a consultes ciutadanes vinculants”

Això ens permet veure que la destrucció de Barcelona, les polítiques Colau que aboquen la nostra ciutat al col·lapse, no només són fruit de la incompetència, sinó que també hi ha un element subjectiu.

Dos exemples per veure-ho:

• El tramvia per la Diagonal va ser sotmès a consulta ciutadana l’any 2010, en votació organitzada per l’Ajuntament. Un 80% dels veïns vàrem votar en contra. Ara Colau, amb PSC i ERC, es pixen en el que vam decidir els veïns i aproven fer passar el tramvia per la diagonal. Objectivament és una decisió nefasta, perquè tots els informes avalen altres alternatives i situen aquesta com un deliri decimonònic que generarà greus afectacions a la ciutat. Ignorar els informes tècnics és un factor de caràcter objectiu que explica les polítiques que col·lapsaran la ciutat. Però la deliberada ignorància del que vam votar els veïns, quan t’havies omplert la boca i el programa electoral de fer consultes vinculants per totes aquestes qüestions és el que situa l’element subjectiu. S’ignora el que vam votar i es va en contra del que portaven al seu programa electoral perquè subjectivament el que hi ha al darrere de les decisions de Colau és fer tanta destrucció a la ciutat com sigui possible.

• Un altre exemple en aquest àmbit: la Superilla del Poblenou. Va generar un augment de la contaminació al barri. Els veïns vam recollir milers de signatures en contra. Van plegar comerços, es van acomiadar treballadors. En consulta ciutadana organitzada pels mateixos veïns i avalada per gairebé tots els partits polítics, el 80% veïns van demanar retirada de la Superilla. I el ple del Districte va aprovar una moció, amb el suport de la majoria de regidors, per la retirada de la Superilla. Si objectivament és un desastre, que ha generat col·lapse al barri, increment contaminació, i econòmicament desolador, i tothom hi està en contra, què fa que tu, Colau, que deies tot ho sotmetries a consultes, neguis als veïns i a la majoria del ple del districte? Doncs perquè el teu ànim subjectiu no és cap altre que generar problemes, que col·lapsar la ciutat, que perjudicar els veïns.

• Com podem explicar que es prenguin mesures que no beneficien a ningú i perjudiquen a tothom? Doncs perquè allò que hi ha al darrere d’aquestes polítiques és un element subjectiu destructiu, de fer mal, de perjudicar a tanta gent com es pugui. Alguns exemples d’això

• La instal·lació dels “coixins berlinesos” a BCN. Fins ara sempre aquests elements sobre la via pública s’instal·laven abans dels passos de vianants, justament per protegir-los, per alertar els conductors, per evitar arribar al pas de zebra a velocitat excessiva que pogués posar en perill els vianants. A BCN no, a BCN s’han instal·lat després del pas de zebra. És a dir, no formen part de cap política de protecció dels vianants. Es posen després del pas de zebra perquè el seu únic objectiu és “fotre”, fer mal. No tenen cap altre objectiu. És per tant una mesura subjectiva, que Colau i els Comuns prenen només perquè volen fotre la gent.
  
  
  

• Un altre exemple d’aquest subjectivisme que inspira les polítiques Colau, només per fotre, només per perjudicar la gent, el podem tenir en el famós nou carril bus d’Aragó a partir bifurcació amb Av.Roma. No hi circula cap BUS. Per què s’ha fet un carril BUS si no hi ha cap BUS que hi circuli? Doncs per fotre, per treure un carril de circulació més a tothom. Si no hi ha BUS un carril BUS no beneficia a ningú. Subjectivisme destructiu Colau: el posem perquè fotrem a la gent, els hi treiem un carril de circulació, faran més cues, s’aturaran més.

• O el mai prou lloat carril bici del carrer Taulat, al Poblenou. Un carrer que té una vorera de 30 centímetres, per la que no pot circular ningú amb cadira de rodes ni amb cotxe per portar els nens. El carrer Taulat és un carrer estret del casc antic del Poblenou. Pel damunt i pel davall té carrers amb carril bici. Què fa Colau? Doncs en comptes d’ampliar la vorera per als vianants i fer-la així transitable per a tothom, pensant especialment en persones que la seva mobilitat depèn de poder usar cadires, o les famílies, Colau i la seva gent fan un doble carril bici. No toquen la vorera, per garantir la mobilitat de tots els veïns, sinó que fan un doble carril bici, quan al carrer de damunt i al de davall ja n’hi ha. Subjectivisme destructiu de les polítiques Colau. No afavorir ningú, perjudicar tothom.
  
  
  

• O el també famosíssim espai per a bicis que Colau i la seva colla van dibuixar a les vies de circulació dels vehicles just davant dels semàfors. Hi heu vist mai cap bici allà aturada, davant dels cotxes, esperant que el semàfor es posi verd, tenint com tenen el seu carril bici al costat? Jo mai. Aquest espai fou dissenyat en el seu moment per a les motos, i així encara està a molts llocs de la ciutat. Les motos sí tenia tot el sentit un espai així perquè aprofitava la seva mobilitat per situar-se davant dels cotxes, amb els que comparteixen la via de circulació. El subjectivisme destructiu de Colau i la seva tropa els va portar a fer un disseny igual del que hi havia per a les motos, però per a bicis. Ha beneficiat a algú? No, crec que mai cap biciclista ha fet ús d’aquest espai. Cap biciclista no surt del seu carril i es posa davant dels cotxes esperant el semàfor. Podríem pensar objectivament la mesura podia tenir sentit, però no ha funcionat. No, això també hi és, però el que bàsicament hi ha és el subjectivisme de fer-ho només per perjudicar la gent que circula en moto. Si no fem més espais com aquests fins ara reservats a moto, els putegem, que és l’important. Posem que ara són espais per a bicis, i ni que no tingui cap mena de sentit, aconseguim fer una política que ens permet fotre a la gent.
  
  
  

 El subjectivisme destructiu que hi ha darrere totes les polítiques Colau és absolutament evident, inqüestionable. I podríem estar posant exemples molta estona.

El que és admirable és la capacitat que tenen Colau i la seva trama dels Comuns per imposar discursos i propostes darrere les quals només hi ha aquesta voluntat destructiva objectiva i subjectivament, de Barcelona.

Colau i la seva secta dels Comuns són la més greu i gran amenaça destructiva que mai ha tingut Barcelona. I d'aquesta destrucció a la que ens aboca Colau també en seran responsables tots els que d'una manera o una altra li donin suport, es facin còmplices de les seves polítiques.

A nosaltres, a tota la gent de Barcelona, ens toca ara prendre consciència de la gravetat extrema del moment i ACTUAR!

ENS HO ESTEM JUGANT ABSOLUTAMENT TOT

 L’article d’avui potser fora més prudent no escriure’l, en el sentit que quan d’una cosa no tens cap informació directa del que està passant, i el que està passant ningú sap realment el que és, sembla poc prudent ficar-hi cullerada.

Però no me’n puc estar, perquè, tristament, veig les amenaces que planen sobre l’escenari, les conseqüències que pot haver-hi segons quin sigui el desenllaç. I per això vull compartir amb tots vosaltres aquesta reflexió.

Com ja he dit en algun altre article, desitjo ERC i Junts puguin arribar a un acord per formar Govern, perquè això voldrà dir s’ha pogut arribar a un acord d’estratègia de país amb l’horitzó de fer la independència. És l’únic escenari, un acord així, que pot garantir futur per al país i per a l’independentisme.

Però el cert és que cada dia que passa penso que ens allunya d’aquest escenari, que el fa més difícil. I això em porta a visualitzar la gravetat de les conseqüències que tindrà si aquest acord no arriba.

Crec que cal situar amb claredat que arribar o no arribar a un acord gira gairebé exclusivament sobre un punt: arribar a un acord de país.

Fa uns dies, en un tuit, l’amic Jom d’Igualada, subratllava una frase del llibre del President Quim Torra “Les hores greus”, que crec ho explica amb total precisió: “Com sempre, cal aprendre dels errors del passat. I no es pot repetir la idea de fer Govern al preu que sigui sense que s’hagi acordat una estratègia de país –i no de partits- que li doni sentit i el faci creïble”

És aquí on s’està decidint el futur. Si Junts aconsegueix arrencar a ERC un acord de país, hi haurà pacte. Si Junts no aconsegueix treure a ERC del pacte amb la CUP, és a dir, sense cap estratègia de país, doncs no hi haurà pacte.

Per això vull que hi hagi acord, perquè voldrà dir que s’ha pogut arribar a un acord de país. Si no s’hi arriba, si ERC no es mou del pacte amb la CUP, en el que l’única estratègia de país és carregar-se les estructures polítiques de l’independentisme a l’exili i neutralitzar al President Puigdemont, l’escenari al que estarem abocats no presagia res bo.

Els tres possibles escenaris si no s’arriba a un acord de país són, per a mi, els següents:

-          Escenari 1: Govern en solitari d’ERC, amb un Pere Aragonès que seria investit amb els vots favorables de la CUP, amb qui mantindria acord de legislatura, i de Junts, sense acord de legislatura.

-          Escenari 2 Govern “d’esquerres”, amb ERC, CUP i Comuns, i una investidura que el PSC facilitaria, o potser també Junts (amb la seva abstenció o fins i tot vot)

-          Escenari 3: noves eleccions

L’escenari 3 és el que ara mateix veig més allunyat, però que no m’atreveixo a descartar del tot.

En canvi veig més factible, ara mateix, una combinació dels escenaris 1 i 2, és a dir, que ERC forci la investidura en solitari, amb els vots de Junts i de la CUP, i que més endavant obri el govern a CUP i Comuns, per evitar el desgast d’haver donat l’esquena, d’entrada, a la majoria parlamentària que representa el 52% del vot, la independentista.

Una de les coses que em fa estar pessimista (i tant de bo m’equivoqui) sobre la possibilitat d’arribar a un acord de país que permeti un acord de Govern és el monodiscurs d’ERC i el seu entorn de la necessitat de fer govern ràpidament per combatre l’emergència. Un monodiscurs que va acompanyat, com a mínim públicament, d’un silenci absolut en relació a qualsevol qüestió nacional, de formulació estratègica per fer la República.

I això m’inquieta perquè tots sabem que realment hi ha ben poques coses que pugui fer un govern nou que no pugui fer l’actual govern en funcions. L’altre dia el professor Germà Bel amb la seva contundent manera d’expressar-se, gràcies a la llibertat que li dona no deure’s a ningú, excepte a les seves idees i compromisos, deia en un tuit “Que si, bla, bla, i Crisi-COVID tot molt malament i govern ple urgent. Vinga: 1) Enumeri una politica COVID que el Govern Ple pot fer i el Govern en funcions no (Pista: la política la decideix el GobEsp) 2) Enumeri una mesura que no pot fer el govern en funcions i un de Ple si”

Evidentment, el silenci, perquè no n’hi ha cap.

Una altra cosa que m’amoïna són algunes declaracions de l’entorn de Junts contemplant com un escenari que té recorregut fer possible la investidura de Pere Aragonès, però passar a l’oposició. Evidentment sense acord de país no hi pot haver acord de govern i Junts no pot entrar al Govern. Tanmateix això no ens ha de fer perdre de vista que el resultat serà dolent per a tothom, amb greu risc de col·lapsar l’independentisme.

Sense aquest acord, passi el que passi (excepte potser unes noves, però per improbables no cal ni pensar-hi, noves eleccions) tots els escenaris tenen una cosa en comú: ens portaran al col·lapse de l’independentisme per a aquesta generació.

Sense acord de país, sense Govern independentista, amb ERC al govern i Junts a l’oposició, l’actual fractura de l’independentisme es farà irreversible. Ens instal·larem en un escenari caïnita sense cap possibilitat d’entesa en res, en la mesura que tots els partits del Parlament, excepte Junts, desplaçaran tot el debat i l’actuació política a l’eix dreta/esquerra.

Assistirem a una permanent sobreactuació per marcar diferències que enverinin el debat i l’allunyin del debat nacional. Ho tindrem en coses que ja s’estan anunciant amb el pacte ERC-CUP. O algú creu que, en aquesta sobreactuació forçada, quan ERC situï l’escola concertada en el seu punt de mira, això no aixecarà un xoc polític, cívic i social al país? O algú no veu que, en aquesta sobreactuació, no s’acabarà descarregant sobre les classes mitjanes i els petits propietaris la responsabilitat de les polítiques socials, d’habitatge, etc, i que això també derivarà en un xoc polític i social monumental?

Aquesta previsible estratègia de sobreactuació per bloquejar el país en debats exclusivament situats en l’eix dreta-esquerra fracturarà, com mai fins ara, l’independentisme, fins a col·lapsar-lo, atrapat en una espiral centrifugadora del moviment que aquest 14F ha obtingut el 52% dels vots.

A criteri meu, a més, aquest escenari, que com he dit es projectaria establement a tots els nivells de govern del país durant més d’una dècada, tindria, simultàniament, un altre efecte devastador, aquest cop sobre el país. D’alguna manera la destrucció i la ruïna de la Barcelona Colau s’escamparia a tot el país. Del país emprenedor al país subsidiat. De l’empenta d’un país que des del no res i contra tot protagonitzà una revolució industrial excepcional a la paràlisi deconstructiva i del decreixement econòmic. Del país del talent a la funcionarització. Del lideratge de la societat civil al servilisme d’una societat subvencionada. Ho estem veient a Barcelona. Ho veurem a nivell de país.

Hem viscut derrotes, però sempre ens hem acabat refent, i aixecant. Hem viscut derrotes, però hem protagonitzat, sempre, renaixences. Si ara no s’arriba a un acord de país, per primer cop serem nosaltres que abocarem el nostre país a la seva decadència. No ho haurà fet ningú contra nosaltres. Ho haurem fet nosaltres sols. I amb un moviment independentista col·lapsat i fracturat no sé com ens ho farem per renéixer d’una decadència a la que nosaltres mateixos ens hi haurem abocat

No ens ho mereixem. I encara estem a temps d’evitar-ho. Tant de bo alguna cosa faci possible, encara, un acord de país. Ens necessitem tots. Si no hi som tots, no hi ha independència ni República possibles. Hem d’exigir un acord de país que, des de la diversitat de parers i estratègies, permeti blindar una estratègia comuna per caminar plegats cap a la independència.

És això el que és transcendent de l’actual moment. Si no hi ha acord de govern serà perquè no ha estat possible arribar a un acord de país. I això, inevitablement, ens abocarà al col·lapse del moviment independentista i que la independència i la República desapareguin del mapa de la  nostra generació i qui sap de si la que ens seguirà.

No, no ens estem jugant que si un govern per fer front a cap emergència nacional, perquè no hi ha res que un nou govern pugui fer que no pugui fer l’actual govern en funcions, perquè no podem fer res, perquè tot ho decidirà l’estat, el gobierno de EspaÑa.

No, no ens estem jugant que si uns llocs de treball d’uns quants o no. És una ximpleria molt ofensiva pensar que el posicionament de Junts és entre els que volen seguir al govern per seguir amb vincles laborals i els que no. Junts només té un posicionament: o hi ha acord de país, o no hi ha pacte possible. I això no té res a veure amb cap d’aquestes intoxicacions de condicionament de llocs de treball. Si hi ha acord de país, hi haurà govern. Si no hi ha acord de país, no n’hi haurà.

I, això sí, tots hem de tenir molt clar que si no n’hi ha, el col·lapse del moviment independentista està assegurat. Sense acord de país, la desfeta de l’independentisme ens abocarà a un escenari de col·lapse que farà impossible la independència per a la nostra generació i, segurament, les properes.

Per això és tan important el que està passant ara, les negociacions que ara mateix hi ha. I el resultat de les mateixes. És potser l'última possibilitat que tenim d'entendre que ens necessitem tots. I que sense ser-hi tots no hi ha cap futur possible.