Sobre la davallada en les dades d'ús del català en grups escolars: enfocaments complementaris per a una millor comprensió, anàlisi i millora

La setmana passada les dades d’un informe elaborat pel Consell Superior d'Avaluació de Catalunya analitzant l’evolució de l’ús del català en els entorns educatius va fer saltar totes les alarmes i fins i tot l’anunci del Departament d’Educació, d’un pla de xoc per consolidar, reforçar i fer més efectiu el model d’immersió lingüística.

Benvingudes siguin totes les actuacions i polítiques per la plena normalització i consolidació de la nostra llengua, de la llengua catalana.

Tot i que encara –que jo sàpiga- no hi ha accés públic a l’informe del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, algunes de les dades que s’han conegut han estat suficients per fer saltar, com deia, totes les alarmes, a tots els nivells. Concretament la dada que evidenciaria que l’ús en grup del català pels nostres escolars hauria passat de ser habitual per a un 67,8% dels escolars l’any 2006 a ser-ho, ara, enguany, només habitual per a un 21,4%.

Desconec la metodologia de treball que ha permès fer aquests informes al llarg del temps, però el Consell d’Avaluació és un organisme responsable, de manera que més enllà de possibles afectacions metodològiques i mostrals, el cert és que aquests 45 punts d’ús habitual del català en grups dels nostres escolars que s’han perdut del 2006 al 2021, en només 15 anys, són una dada massa contundent com per no tenir-la en compte. És una dada negativa que ens obliga a tots, a Govern, a societat, a país, a plantejar-nos amb tot rigor i sense demora, un ampli consens sobre la situació de la nostra llengua i les polítiques i estratègies que cal impulsar per protegir-la i fomentar-la.

Tanmateix, i sense treure preocupació ni inquietud per aquesta situació, ni defugir que cal impulsar noves polítiques, el cert és que les reaccions que estic observant m’estan deixant tan o més preocupats que les dades de l’informe.

Com ja ve sent habitual en els últims temps, qualsevol dada, com ara aquesta ara coneguda, és aprofitada per llençar un missatge apocalíptic sobre la situació del català, absolutament catastrofista... i, alhora, absolutament mancat de la més mínima contextualització o anàlisi rigorós. Se’m posen els pèls de punta quan veig com es llencen aquestes soflames apocalíptiques, s’exigeixen polítiques immediates i contundents, i es tritura i desacredita sense contemplacions les polítiques que fins ara s’han pogut seguir.

Se’m posen els pèls de punta quan veig tot això perquè mai hi veig cap treball de diagnòstic de la situació que tingui una perspectiva àmplia, que sàpigui integrar totes les dades de la nostra evolució social, i que ens permeti treballar estratègies a partir d’un diagnòstic fiable, sòlid.

Us posaré només alguns exemples d’unes poques dades que m’esgarrifa veure no són mai tractades en cap de les reaccions que ha provocat aquest informe, de les que ningú en parla o si algú ho fa és des de posicionaments identitaris que encara em fan esgarrifar més.

El primer element que cal posar damunt la taula per poder avançar en un diagnòstic cert i rigorós de la situació és un que ja altres vegades sabeu he situat com a cabdal per poder analitzar correctament la situació del català, les causes d’aquesta situació i les polítiques que cal dissenyar per millorar aquesta situació: el demogràfic.

Els moviments demogràfics que ha viscut el nostre país en els darrers 15-20 anys tenen un enorme impacte en les dades lingüístiques del nostre país, en la seva evolució.

Ignorar-los i dir que tot és un desastre, que res no funciona i que per això el català està com està ens aboca a la més absoluta incapacitat de dissenyar estratègies i polítiques encertades.

L’any 2000 Catalunya tenia una població de 6.080.000 habitants amb nacionalitat espanyola i 181.590 habitants amb nacionalitat estrangera.

L’any 2020 tenim 6.519.000 habitants amb nacionalitat espanyola i 1.260.000 amb nacionalitat estrangera.

Sí, mentre que els “nacionals” (fins ara és el que tristament encara diu el nostre DNI i les fonts estadístiques...) a Catalunya en aquest període hem crescut un 7,22, els “estrangers” ho han fet més d’un 500%.

Les dades són espectaculars, i ens hem de sentir molt i molt orgullosos de nosaltres com a país per la capacitat que hem tingut d’integrar socialment en els àmbits clau de les polítiques públiques, com són la sanitat, l’educació i l’assistència social, a aquesta enorme massa migrant que ha arribat en molt molt poc temps.

Però és evident que una sotragada demogràfica així genera molts i molts efectes en la nostra societat, en les nostres polítiques, en el nostre país. I la llengua n’és un, d’aquests àmbits, perquè aquest enorme volum de població migrada acollida en tan pocs anys, que ja forma part de la nostra realitat nacional i social, han arribat sense conèixer la llengua catalana, i en un percentatge molt significatiu, sí la castellana (emigració llatinoamericana). Això és un fet.

L’any 2.000 la taxa bruta de creixement al nostre país era de l’1,31, mentre que la taxa bruta de creixement migratori era de l’11,36. En aquest període de tants pocs anys la taxa de creixement migratori ha arribat a situar-se en el 23%. L’any 2019, últimes dades disponibles, la taxa de creixement dels “naturals” del país és ja directament negativa, del -0,39, mentre que la taxa bruta de creixement migratori és del 13,79%

Aquestes dades dibuixen amb claredat el gran impacte demogràfic que hi ha hagut al nostre país, i explica moltes coses, entre d’altres com tants i tants joves en edat escolar s’han incorporat a les nostres escoles i aules, i ho han fet desconeixent el català, sense coneixement de la llengua catalana. I això és obvi que ha impactat en la diversificació de les llengües d’ús als entorns grupals de les nostres escoles. Era inevitable.

En aquest període, i ja directament en relació a la població en edat escolar, a les nostres escoles per cada 5 “nacionals” hi ha arribat 1 escolar estranger, que no coneixia la llengua catalana en cap cas, però que en un 50% sí la llengua castellana.

I les dades encara serien una mica més severes si tenim en compte que en els “nacionals” també s’hi inclou, no he pogut desagregar-ho estadísticament en aquesta comparativa, tant la “nacionalització” de migrants internacionals (llatinoamericans) com els fluxes migratoris cap a Catalunya provinents de la resta de l’estat, que tot i petits, hi són.

Així les coses és fins a cert punt és normal, gairebé inevitable en la nostra situació (amb aquest enorme fluxe migratori produït en molt poc temps, sense que tinguem un estat propi i amb una societat en la que el castellà és la llengua primera de la majoria de la població) que els nostres xiquets hagin fet tot el possible per entendre’s i parlar entre ells amb llengües que els ho permetés més fàcilment. I aquesta llengua, dissortadament, no era el català, sinó el castellà (era i és la llengua inicial majoritària a la nostra societat, també entre els més joves, i és la llengua del 50% del fluxe migratori rebut aquests 15 anys).

Això, a criteri meu, és el que explica bona part de les dades que reflecteix l’estudi en relació a la llengua d’ús en grup a les escoles. Amb un fluxe migratori com el que hem tingut, era inevitable un impacte així.

Tanmateix, en aquest diagnòstic, en relació al paper de la immersió lingüística a les nostres escoles, crec que, tot i tenir clar que cal millorar-la i impulsar-la, no podem dir que no ha funcionat.

Si donem per bones les dades d’aquest treball en relació a la caiguda d’ús del català a l’escola en entorns grupals, també hem de donar per bones altres dades que a criteri meu ens ajuden a entendre molt millor la nostra realitat i poder fer-ne un diagnòstic més encertat.

I una d’aquestes dades és la que evidencia que la immersió lingüística funciona. L’any 2018, segons dades oficials, com les de l’informe, un 94,4% dels joves entre 15 i 19 anys escolaritzats a Catalunya tenien coneixement del català tant des del punt de vista d’entendre’l com de llegir-lo i de parlar-lo.

Això no hauria estat mai possible sense una escola que, malgrat les dificultats a les que ha hagut de fer front, funciona, i a un model, el de la immersió, que malgrat relaxaments en la seva aplicació i necessitat d’actualització, és evident que funciona.

Els joves escolaritzats, també els fills d’aquest recent moviment migratori internacional, coneixen el català, primer objectiu, objectiu necessari, per poder després estendre’n el seu ús social.

Una altra dada molt recent del consell d’avaluació també acredita com el model escolar permet als nostres escolars assolir les competències de manera molt similar tant en català com en castellà:

“En el número 50 de Quaderns d’avaluació s’ha analitzat en detall els resultats de les proves d’avaluació de sisè d’educació primària i l’impacte de la COVID-19 en l’alumnat d’aquest curs. En el present Tast de dades es posen en relleu els resultats de llengua catalana de l’alumnat de sisè de primària i la relació que s’estableix amb els de llengua castellana al curs 2020-2021.

Pel que fa a la llengua catalana, la diferència entre la puntuació mitjana de la comprensió lectora (79,1) i la de l’expressió escrita (70,1), hi ha tornat a augmentar (4,8 punts) respecte a l’onada del 2019. Com mostra la Figura 1, la comprensió oral és la competència que obté més bons resultats: 83,8 punts de mitjana i, tan sols, el 5,9% d’alumnat se situa al nivell del no assoliment de la competència. En el Tast de dades 20 es posava de manifest la relació positiva entre els resultats de l’expressió oral de les llengües catalana, castellana i anglesa, i les competències lingüístiques en l’avaluació de quart d’ESO.

El percentatge d’alumnat situat al nivell baix d’assoliment de la competència en llengua catalana no supera el 15% ni en la comprensió lectora (11,2%), ni en l’expressió escrita (12%), ni en la comprensió oral (5,9%). A més, el percentatge d’alumnat situat al nivell alt d’assoliment de la competència supera el 30% en totes tres dimensions.

S’estableix una relació entre els resultats de llengua catalana i llengua castellana en totes les competències. L’associació entre les puntuacions mitjanes obtingudes en aquestes dues competències és alta. S’ha evidenciat que el 66,1% dels factors que influeixen en l’assoliment de la competència comunicativa són comuns tant en llengua catalana com en llengua castellana. Per tant, si el resultat mitjà obtingut en una de les dues llengües és positiu, és molt probable que el resultat en l’altra llengua també ho sigui.

La majoria d’alumnat ha obtingut uns resultats molt similars en les dues llengües oficials.”

En definitiva, segur que podem millorar moltes coses del nostre model, i cal treballar-hi intensament, però el punt de partida no pot ser que no funciona, sinó tot el contrari, el punt de partida és el d’un model escolar que funciona, tot i que necessiti millorar i adaptar-se al nou context.

Insisteixo, crec que malgrat alguns indicadors, com a país estem gestionant molt bé aquest enorme fluxe migratori concentrat en tants pocs anys. Els mecanismes d’integració, a tots els nivells, també el lingüístic, en un país com el nostre, sense un estat al darrere, no funcionen rotllo plis plas, de la nit al dia, amb solucions màgiques. Hem d’assumir que el procés, per l’impacte del volum demogràfic i del poc temps en que l’hem tingut, necessita una mica més de temps per acabar de normalitzar indicadors de molts tipus, com el lingüístic, de l’ús de la llengua.

Després de 300 anys de persecució de l’estat espanyol a la llengua catalana, la seva supervivència només ha estat possible pel compromís personal i social del nostre poble, que ha entès és la columna vertebral de la nostra identitat, d’una identitat complexa i diversa, però que sempre té en el català el motor en el que ens reconeixem.

I ho torno a dir, em sembla absolutament fora de lloc tot aquest discurs apocalíptic.

Malgrat tots aquests impactes demogràfics el català és l’única llengua que creix i guanya usuaris, i que ho està fent de manera sostinguda. Tenim el país que tenim, som com som, com ens ha fet la història, com hi érem, com hi hem arribat i com avancem, com ens anem reconeixent en la nostra identitat nacional i lingüística.

L’any 2000 el català era la llengua inicial, primera, del 39,7% del nostre jovent de 15 a 29 anys, del nostre jovent que ja havia passat per la nostra escola, instituts, universitats, empreses, etc. i el castellà del 53%. Però justament aquest model que funciona, malgrat tot, malgrat els forts impactes migratoris, és el que feia, és el que generava les condicions per a que, aquell mateix 2000, i per a aquell mateix jovent, el català fos la seva llengua d’identificació i ús habitual per a un 44,7% i el castellà per a un 46,9%.

L’any 2018, conseqüència d’aquests grans moviments migratoris internacionals cap al nostre país, el català era la llengua inicial, primera, del 33,7% de la població, mentre que el castellà ho era del 47,2%.

Però altre cop podem veure com, malgrat les dificultats, el model funciona, i un 37% d’aquests joves entre 15 i 29 anys, després del seu pas per l’escola, universitat, empresa, etc. adopten el català com a llengua d’identificació i d’ús habitual, davant el 43,3% que ho fa amb el castellà.

Podem veure clarament dues coses: per una banda que el castellà forma part de la nostra realitat social i nacional, és la llengua primera de la majoria de la nostra societat, inclosa la gent jove, i per una altra banda que el català és l’única llengua a Catalunya que guanya i creix en ús habitual i adopció com a llengua pròpia.

Abans de la gran onada onada migratòria del s.XXI el català passava del 39,7% que el tenia com a llengua inicial al 44,7% (+5 punts) que l’assumia com a llengua d’identificació i ús habitual, mentre que el castellà passava del 53% al 46,9% (-6 punts).

Ara el català passa del 33,7% al 37% (+3,3 punts) i el castellà del 47,2% al 43,3% (-4 punts).

I s’incrementa el % dels qui tenen com a llengua d’ús habitual tant el català com el castellà, les dues.

El català és l’única llengua que creix en ús i identificació a Catalunya. Això és una evidència. De la mateixa manera que és una evidència la necessitat que té el català de tenir un estat al darrere que faci per la nostra llengua ni més ni menys que el que fan tots els estats.

Necessitem un estat, però mentre no el tenim, necessitem seguir defensant el català, protegint-lo, estenent-lo, normalitzant-lo, estimant-lo i, donant-li també aquest element de cohesió social, acollida i integració que sempre ha tingut.

Però, cal dir-ho, perquè és així, sobretot el català el que no necessita és tot aquest discurset apocalíptic, aquesta dramatització existencial sense cap altre fonament que la buidor de la demagògia identitària. És un error monumental plantejar que la normalització del català passa per la confrontació amb el castellà. Això no va així. I si es porta cap a aquest terreny, les conseqüències seran fatals per a la nostra llengua, per a la nostra cohesió nacional i per a les nostres aspiracions polítiques d’esdevenir estat, de fer realitat la República Catalana.

 

 

La importantíssima sentència judicial contra les polítiques lliberticides i barnicides de Colau i el seu Ajuntament

Aquesta setmana hi ha hagut una importantíssima sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ha declarat nul·la de ple dret una de les normatives més barnicides, lliberticides, contra els veïns de Barcelona, contra els nostres drets i llibertats de les moltes que fins ara ha impulsat l’ajuntament d’Ada Colau.

Així, la SENTENCIA nº4196 /2021 del TSJC declara NUL·LA DE PLE DRET  la modificació del PGM en la regulació dels aparcaments de Barcelona.

En què consistia aquesta modificació de l’Ajuntament Colau que ha anul·lat la sentència 4196/2021?

Doncs era una de les més grans barbaritats que mai cap Ajuntament havia fet a Barcelona. Per això, sortosament, és tan i tan important la sentència del TSJC que ha parat els peus lliberticides i barnicides a Colau i la seva secta.

La modificació Colau de les normes urbanístiques d’aparcament és de les més demencials que mai haurem vist, però que exemplifica com cap altra el que són les polítiques Colau: unes polítiques sense cap sentit, només fetes per fer la vida impossible als veïns, per empitjorar la vida dels veïns.

Fins la modificació normativa de Colau, els promotors dels diferents tipus d’edificis a Barcelona, tan residencials com de serveis o comercials, tenien un marge de llibertat del tot raonable per dotar les noves edificacions d’un volum de places d’aparcament subterrànies, d’acord als habitatges, els seus metres quadrats o els metres quadrats de la superfície comercial o de serveis.

Això semblava, fins l’arribada de Colau i la seva secta, que era del tot raonable i que no perjudicava a ningú.

Però no. La gran lliberticida Janet Sanz resumia amb una frase la voluntat de la modificació normativa que promovia l’Ajuntament Colau: “Hay que romper la idea de que cada familia tenga un coche”

Ella, la cuqui Janet Sanz i la cuqui Ada Colau havien decidit que calia acabar amb la “idea” de que, a Barcelona, cada família pogués tenir un cotxe. I la millor manera que van trobar per acabar amb aquesta llibertat dels veïns de Barcelona de decidir ells tenir o no tenir un cotxe, va ser modificar la normativa urbanística per fer impossible que els veïns tinguéssim un aparcament als edificis de nova construcció.

Un diari tan poc sospitós com és El País, resumia així el projecte Colau: “La actualización de las normas urbanísticas del Plan General que regula el aparcamiento prevé reducir a una cuarta parte las plazas en edificios de vivienda protegida (de una plaza por piso, a una por cada cuatro); elimina las plazas en vivienda dotacional y equipamientos de proximidad y reduce drásticamente las previstas en comercios y centros comerciales. Respecto a los edificios de pisos de promoción privada, oficinas u hoteles, sitúa como máximas las plazas que en la anterior normativa consideraba mínimas.”

Sí, era, aquesta modificació normativa urbanística Colau que ara el TSJC ha anul·lat una cosa tan delirant com que l’únic en la que es basava era treure drets als veïns i promotors, evitar, per decret, que els veïns poguessin tenir plaça de pàrking als edificis de nova construcció, evitar que en els centres comercials hi hagués aparcaments subterranis.

El "solidíssim" raonament Colau establia que “si no els deixem aparcar enlloc, no tindran cotxes”. I així Colau i la seva secta van impulsar aquesta modificació normativa en relació a les places d’aparcament subterrànies, per a pràcticament eliminar-les.

Les places d’aparcament subterrànies tenen, en l’ordenació urbanística i de mobilitat una importància cabdal arreu del món. Facilitar l’aparcament dels veïns i les transaccions comercials i de serveis evita les congestions i la contaminació forçada per l’absència d’aparcament. Això ho sap tothom, i per això l’aparcament subterrani té aquesta dimensió estratègica.

Però per a Colau i la seva secta el fet que l’aparcament subterrani facilités l’aparcament de veïns i al comerç i als serveis era intolerable. Calia impedir-ho. Si no poden aparcar, no tindran cotxes, era el raonament Colauer. I la Janet Sanz i l’Ada Colau disfrutaven pensant en tots aquests veïns tornant a casa de la feina o del cap de setmana i donant voltes i voltes al barri perquè amb aquesta modificació normativa havien impedit que tinguessin aparcament al seu edifici. Cuqui Janet saltava d’alegria pensant en veure tancats tots els centres comercials de la ciutat, perquè sense places d’aparcament per als clients no hi aniria ningú. Cuqui Janet Sanz agafava de la mà a la seva estimada lideressa i li deia “Ada, amor, ho veig, ho farem possible, que tanquin la NISSAN, que tanquin la SEAT, que tanquin tots aquests centres comercials amb pàrkings i que marxin tots aquests veïns que volen viure a Barcelona i a sobre tenir un cotxe i una plaça d’aparcament al seu edifici! Fins aquí podíem arribar! S’ha acabat”

I així és com Colau i Janet van aprovar aquesta normativa, que es carregava totes les llibertats urbanístiques imaginables, que només pretenia fer impossible la vida a veïns i comerços a Barcelona.

Vet aquí la importància històrica per a Barcelona, per als veïns de Barcelona, per al comerç, per als serveis, per a l’urbanisme, per als nostres drets i llibertats que té la sentència del TSJC que hem conegut aquesta setmana:

Vistos los preceptos citados y demás de general y pertinente aplicación al caso que nos ocupa,

FALLO

LA SALA HA DECIDIDO:

ESTIMAR totalmente el presente recurso ordinario interpuesto por la representación procesal de la entidad Josel SLU contra la resolución-Acuerdo de la Subcomisión de Urbanismo del Ayuntamiento de Barcelona de 18-9-18 recaída en expediente 2018/67099/B, por la que se aprueba definitivamente la Modificación de las Normas Urbanísticas del Plan General Metropolitano que regulan los aparcamientos de Barcelona (publicada en DOGC de 16.10.2018), a la que se contrae la presente litis, disposición de carácter general que declaramos nula de pleno derecho, por omisión del trámite previsto en el art 133.1 Ley 39/2015 y art 8.1 TRDecreto Legislativo 1/2010, con condena en costas a las partes recurridas, aunque limitando la condena a un máximo de 3.000,00 euros por todos los conceptos, IVA incluido, a repartir al 50% entre las dos demandadas de autos.

Els veïns recuperem la nostra llibertat a tenir cotxe si volem, els promotors urbanístics recuperen la llibertat per equipar els nous habitatges amb places de pàrking subterrànies i els establiments comercials i de serveis també recuperen els seus drets i llibertats, per poder equipar els seus establiments de nova construcció amb places de pàrking subterrànies.

La ciutat guanya llibertat i drets. Barcelona guanya futur, menys contaminació, millor mobilitat.

La importància d’aquesta sentència és extraordinària. Ara mateix els drets i llibertats de Barcelona com a ciutat i dels barcelonins com a veïns, està gairebé exclusivament en mans judicials. Políticament l’Ajuntament Colau està blindat amb la majoria que els proporciona els Comuns, el PSC, ERC i la gent de Valls. Des que va accedir al poder, Colau ha esdevingut l’alcaldessa més despòtica que mai ha tingut Barcelona. Colau i els Comuns han fet de la seva gestió una permanent vulneració de drets i llibertats, tant a nivell de ciutat com de ciutadans. I això és el que està arrossegant la nostra ciutat a aquesta brutal decadència que patim.

Aquesta sentència obre el camí, d’ara i fins les eleccions municipals del 2023, per lluitar i intentar impedir la devastació de la ciutat, la permanent vulneració de drets i llibertats que patim a Barcelona per les polítiques de Colau.

Cal portar totes les polítiques lliberticides i barnicides de Colau i la seva secta davant els tribunals, cal provocar noves sentències, com aquesta que avui comento, que ens permetin recuperar drets i llibertats als barcelonins i a la nostra ciutat.

 

Colau i Barcelona: relat del “hundimiento”

El passat cap de setmana el diari ARA dedicava una enorme portada a l’alcaldessa Ada Colau, amb un titular esfereïdor “Les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

 

Era un titular tremendo. Mai cap període de Barcelona havia tingut tants indicadors negatius sobre la ciutat, d’una magnitud mai vista en cap altre període de la història contemporània de Barcelona, mai, ni de lluny. Però l’alcaldessa posava per al diari en un parc, com si res, i deia això, que “Les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

M’ho vaig haver de llegir tres o quatre vegades. “No pot ser cert”, em deia a mi mateix. Però sí, ho era. Això és el que pensa i diu la nostra alcaldessa. La magnitud de la distància entre la realitat de la ciutat i com veu les coses la nostra alcaldessa esdevenia sideral, brutal, insalvable. Gairebé commovedora.

El xoc entre discurs i realitat era tal que em va venir al cap una imatge, era l’única imatge que podia trobar se situés en un paràmetre així, com el que estava expressant l’alcaldessa Colau i aquest demencial distanciament de la realitat. La imatge, les imatges, eren les de la pel·lícula “El Hundimiento”, Der Untergang la brutal película alemana sobre els últims dies de Hitler al seu búnquer, estrenada el 2004, dirigida por Oliver Hirschbiegel y escrita por Bernd Eichinger.

A “El hundimiento”, el tercer reich ja pràcticament només són cendres. Les tropes soviètiques assetgen Berlín, però Hitler, al seu búnquer, segueix fantasejant amb moviments de tropes i exèrcits que ja només existeixen a la seva ment malalta, perquè reverteixin la situació, perquè derrotin als soviètics.

Singularment hi ha una escena de la peli que va donar la volta al món i que ha esdevingut la base d’incomptables “memes”, caricaturitzacions de tot tipus de situacions. És aquella escena en la que Hitler deixa anar els seus deliris davant els últims generals que l’envolten, que es miren entre ells estupefactes, fins que un s’atreveix a dir que allò que demana ja no existeix, i la reacció de Hitler és fer-los fora a tots per quedar-se només amb els seus més fanàtics acòlits i uns pocs generals als que fa responsables de tots els mals.

M’imaginava Ada Colau en un despatx de l’Ajuntament de Barcelona, mentre els seus col·laboradors li deien “Ada, un 66% dels ciutadans de Barcelona creuen, des de que tu estàs manant, que la ciutat està empitjorant any rere any”, o coses  com que “mai a la història de Barcelona havíem tingut un índex de victimització, de veïns víctimes de delictes, tan alt com el que ara tenim, Ada, amb la nostra gestió”, o bé “Ada, mai a la història de la ciutat, mai fins que tu has esdevingut alcaldessa, 1 de cada 3 barcelonins diu que si pogués deixar la ciutat, la deixaria, marxaria”. I l’alcaldessa negant-ho tot. Fins que al final un dels seus col·laboradors s’atreveix a dir-li “Ada, la teva gestió ha esdevingut el segon problema més greu que té la ciutat. Mai, mai, la gestió municipal havia estat considerada un problema greu pels barcelonins, i menys ser considerat el segon problema més greu de la ciutat, Ada”.

I m’imaginava Ada Colau fent fora del despatx a tots els seus col·laboradors i fent passar la seva assessora d’imatge, i començar a emprovar-se tot de vestits per a l’entrevista de l’ARA “ai, què bonics tots, quin creieu que em queda millor? Deixa que m’emprovi aquest! Ai, potser no, potser millor m’emprovo aquest altre! Com  ho veieu? Ai, no em feu patir, ajudeu-me a veure què em poso per l’entrevista, sisplau!”

A Ada, a diferència del Hitler de la pel·lícula, no li tremolaven les mans, tot el contrari, se les agafava fortament mentre mirava a la càmera i no parava de repetir-se “són tots una colla d’inútils, no em puc fiar de ningú, però com volen que hi hagi un 66% de barcelonins que pensin que la ciutat cada cop està pitjor si sóc l’alcaldessa que més gasta en publicitat, que estic regant amb fortunes tots els mitjans de comunicació perquè només parlin bé de mi, i ho fan, mai em critiquen res, com volen que hi hagi tanta gent que no li agradi el que faig?”.

Mentre tots els seus col·laboradors l’aplaudien i animaven a la sessió de fotos per a la portada de l’ARA, cridant “Ada, estàs estupenda!”, “Ada, amor, estàs divina!”, “Ai, sí Ada, així, somriu com només tu saps, enlluerna’ls!”... l’Ada ha tingut, però, com un moment de desconnexió, de quedar-se en silenci, sense saber quant de temps atrapada en aquell pensament negatiu, que des d’aquell pregó a la festa major de Gràcia, l’està assetjant: els xiulets dels veïns.

Els qui l’envolten ja ho saben, quan es fan aquests silencis i li canvia l’expressió de la cara, que està pensant en aquelles xiulades. “No em faran canviar els meus sentiments”, es va dir després de la xiulada de Gràcia. Però no eren els seus sentiments, pel que xiulaven els veïns, sinó la seva nefasta gestió. I la van xiular també a les festes de Sants. I quan va arribar el pregó de la Mercè, va voler blindar tota la plaça, que només hi poguessin entrar els seus amics, la gent que l’estima, per no haver de sentir altre cop els xiulets dels veïns. Però els veïns van envoltar la plaça i l’Ajuntament per tots els carrers que hi donaven accés. I portaven xiulets, i trompetes perquè el soroll que sabien només podrien fer des de la distància, perquè l’alcaldessa no els deixaria arribar a la plaça, pogués arribar al saló de cent de l’Ajuntament.

I i tant que hi va arribar. L’Ada no pot oblidar aquell moment en el que va agafar la paraula, per parlar, i des de fora només arribaven xiulets i crits de reprovació. Es va posar nerviosa, va aixecar la veu, va fer l’impossible perquè no se sentissin els xiulets que li estaven dedicant els veïns. Però no va poder. Ni tampoc va poder dissimular la indignació que li havien produït. Els odiava. Els odiava molt.

Una de les seves assistents l’agafa de la mà “ai, Ada, cuqui, no hi pensis més”. L’Ada somriu fa, que sí, que ja està, i torna a desafiar a la càmera mentre repeteix a la periodista que li fa l’entrevista “les dades no diuen que Barcelona estigui en decadència”.

Quan la fotògrafa i la periodista que li estan fent l’entrevista s’allunyen, perquè ja l’han acabada, Ada Colau es gira cap a on l’esperen tots els seus assistents, i camina lentament cap a ells. Ho fa en silenci. Però a ningú se li escapa com està apretant amb ràbia els seus punys. Aquí l’alcaldessa torna a recordar l’escena del Hundimiento, quan Hitler, capcot, reconeix la derrota, però diu que no deixarà Berlín, que es volarà el cap.

Ada Colau és conscient, malgrat tot, de la seva derrota, de que la seva gestió ha ensorrat la ciutat i de que no ha pogut evitar, malgrat les subvencions milionàries als mitjans de comunicació i a les associacions de veïns, que la majoria de veïns de la ciutat la facin responsable de la ruïna de la ciutat. Però no s’ensorra, no es rendeix, és justament aquesta oposició tan massiva dels veïns a la seva gestió el que li ha renovat les forces, amb un nou sentiment: l’odi. Els odia. Odia tots aquests veïns que la critiquen. Mira tot el grup dels seus col·laboradors i assistents que, trasbalsats per l’escena i el patiment de la seva lideressa, estan davant d’ella en silenci.

Finalment, i amb la força d’aquella Colau que va assolir l’alcaldia de Barcelona, s’adreça a tots ells: “Diuen que estem portant Barcelona a la decadència. Diuen que cada any la ciutat empitjora en relació a l’any anterior. Diuen que som el segon problema més greu que té la ciutat. I jo us dic que mai podran amb mi i no deixaré Barcelona com si res. Jo us dic que tenim un any i mig per fer-los-hi pagar tot això que m’han fet. Sí, volia presentar-me de nou a les eleccions municipals del 2023, però no ho faré. Vull dedicar tots els dies que falten fins les eleccions de maig del 2023 a que, ara sí, em recordin per sempre més. Vull que dediquem tots els milions d’euros que puguem a carregar-nos la ciutat. Ara sí que veuran el que és ser un problema. Començarem carregant-nos la Diagonal, amb el tramvia, que de pas ens permetrà arruïnar la ciutat. Després seguirem carregant-nos l’eixample, tallant carrers, eliminant xamfrans. I acabarem col·lapsant la ciutat tallant totes les connexions mar/muntanya, començant per la Via Laietana. Anem a convertir en un infern la vida d’aquests malparits que no m’estimen. Acabarem amb tot. Farem que tanqui tot el comerç. Farem impossible distribuir mercaderies. Farem impossible que ningú pugui entrar ni sortir de Barcelona per a treballar. Treurem totes les places d’aparcament, totes les zones verdes i blaves, i ningú no podrà aparcar a la ciutat. Els hi pujarem els impostos i en crearem de nous. I ens passejarem sense cap complexe repartint milers d’euros, en efectiu, a tots els nostres amics, familiars, associacions que estan amb nosaltres, etc Si Barcelona no m’estima, no deixaré viva a Barcelona”

Quan l’Ada ha acabat de parlar així a la seva gent s’ha fet un silenci incòmode. A l’Ada se li ha escapat una llagrimeta, mentre seguia maleïnt als veïns de la ciutat que no l’estimen. Un dels seus col·laboradors ha trencat el silenci i li ha preguntat “Ada, vols dir que no ho hauríem de pensar una mica més això?”. L’Ada s’ha eixugat els ulls amb un mocador que li ha passat una de les seves assistentes i no ha pogut reprimir la seva ira “Com t’atreveixes a qüestionar-me el que jo dic??”. I l’ha cessat immediatament. El seu col·laborador li ha demanat que si us plau, pels anys que fa que es coneixen, que li deixés plegar a ell, dimitir. I l’Ada li ha dit que d’acord. Llavors ha mirat a la resta i cridant els ha dit “algú més no està amb mi?”. I silenci. Un silenci que només ella podia trencar, i ho ha fet, anant a buscar al seu gerent. “Mira, aquests malparits del Poblenou van ser els primers que es van atrevir a no estimar-me i a protestar per les coses que fèiem. Vull que agafis i els hi talleu cent arbres dels carrers i col·lapseu encara més el barri. Deien que la Superilla havia incrementat la contaminació del barri, ara sabran el que és la contaminació!”

PS: avui milers de persones han omplert la Plaça Sant Jaume protestant per la gestió de l’Ajuntament Colau. L’Ada s’ho mirava darrere el finestral d’un despatx discret. Portava a la mà els pressupostos del 2022, no podia deixar de mirar la milionada que destinen a carregar-se la ciutat, la Diagonal, l’Eixample, ciutat Vella... Els seus col·laboradors li han posat postits a totes les pàgines dels pressupostos amb aquestes partides milionàries per carregar-se la ciutat. Ha mirat per última vegada la plaça plena de gent, ha somrigut i s’ha girat per tornar al seu despatx mentre es deia “a veure com arribeu aquí l’any vinent, quan em carregui la Via Laietana”

PS2: és flipant com tot aquest món de colauers i palmeros intenten passar pàgina de la mobilització veïnal penjant la "llufa" de ser un muntatge de Junts. Flipant. Qualsevol que avui hagi estat a Sant Jaume ha pogut veure l'extraordinària heterogeneïtat dels que ens hi estàvem manifestant, des de tots els punts de vista. Més de 100 entitats al darrere i gent de tot tipus a la plaça però res, muntatge de Junts. Ja agradaria a Junts tenir un ventall de mobilització tan divers com el que avui hem vist. La realitat és més senzilla: la gent està farta de la catastròfica gestió Colau. I per això sortim al carrer i més que sortirem