Llengua, país, República. Dades per a un millor enfocament i diagnòstic de la situació del català

Hi ha articles complicats d’escriure. Són articles com aquest que ara estic escrivint i compartint amb tots vosaltres, en els que intento analitzar i reflexionar sobre elements de la nostra realitat que no permeten la simplificació.

Sé que és complicat, però no hi ha res pitjor que defugir abordar una reflexió complexa per aquest fet, per la seva complexitat. L’element clau en qualsevol estratègia o política és un bon diagnòstic, un diagnòstic encertat. I per un adequat anàlisi i una encertada planificació cal treballar encertadament moltes dades i des de moltes perspectives.

Avui el que vull és tractar i reflexionar sobre com estem abordant el tema de la llengua, del català, des d’una perspectiva més estratègica i global (pel damunt de les constants agressions judicials a la immersió), i fer-ho integrant poques però diferents i molt importants dades, perquè, al meu entendre, ara mateix no s’està fent bé el diagnòstic de la situació.

Les entitats que se situen com a referència des del punt de vista de normalització del català s’han expressat amb contundència sobre la situació negativa, de retrocés, del català “segons les respectives enquestes d’usos lingüístics, a tots els territoris de parla catalana es produeix un descens en l’ús social, més accentuat a Catalunya, on voreja un 10% de disminució els últims 15 anys”

Aquestes entitats valoraven i explicaven la situació a partir d’aquest diagnòstic: “tres factors hi han contribuït: la deixadesa i la marginació de les administracions, sobretot l’estatal, que ha aprovat mig miler de disposicions i lleis els últims anys que imposen el castellà. També una certa “pèrdua de consciència dels parlants”, admet la Plataforma, que fa una crida a “desacomplexar-se i desvergonyir-se d’emprar el català”. I en tercer lloc, l’entorn audiovisual comunicatiu, força descatalanitzat i força influent en el jovent.”

És curiós que entre els factors que han contribuït a un descens de l’ús social del català en els últims anys no esmentin ni tinguin en compte en les seves anàlisis el fet que en aquests últims anys Catalunya ha tingut un dels majors impactes migratoris de tot el món. En menys de 15 anys han arribat i s’han instal·lat a Catalunya més d’un milió de persones.

En aquests últims 20 anys la població immigrada a Catalunya ha passat de ser el 2,3% a ser el 16,1%. Es parla d’un descens de l’ús social del català de 10 punts, però és que l’impacte demogràfic de la població migrant ha estat de 15 punts en aquest període.

És a dir, sí que és cert que disminueix l’ús social de la nostra llengua, del català, però això s’esdevé especialment pel monumental impacte dels fluxos demogràfics i migratoris en aquest mateix període. L’ús del català no disminueix 10 punts “per que sí, perquè hi hagi deixadesa, perquè hi hagi menys consciència...”, sinó perquè en aquest període el nostre país ha acollit més d’un milió de nous conciutadans nostres que no tenien cap coneixement del català.

Per tant el primer factor que hem de tenir en compte en qualsevol anàlisi de l’evolució de la nostra llengua i dels seus usos socials és com ha evolucionat aquesta societat. No podem pretendre que més d’un milió de creixement poblacional fruit de moviments migratoris al nostre país, no tingui cap impacte en les estadístiques d’ús social de la llengua.

Però la realitat és que aquest descens de l’ús de la llengua ha estat aprofitat per declarar que el català estava en una emergència lingüística, perquè deliberadament s’ha volgut ignorar, amagar, ocultar, l’impacte demogràfic dels moviments migratoris en aquest període en relació a l’ús de la llengua.

I un cop declarada aquesta “emergència lingüística”, sembla que tot s’hi val.

I l’article i la meva reflexió d’avui és per dir que no, que no tot s’hi val.

Que el català és una llengua perseguida, amb una clara voluntat de provocar la seva extinció, desaparició, per part de l’estat espanyol, és una evidència absoluta, inqüestionable.

Des de la derrota del 1714 de manera sistemàtica l’estat espanyol ha perseguit la llengua catalana per provocar-ne la seva extinció, per fer-la desaparèixer.

Però no se n’ha en sortit. El català, contra una sistemàtica i salvatge persecució, ha sobreviscut, gràcies al compromís dels catalans, gràcies a que, malgrat la seva prohibició i persecució, el català i el seu ús s’ha transmès generació rere generació.

Sí, el català és una llengua amenaçada, però ho és especialment per un estat opressor, l’estat espanyol, que sistemàticament l’ha perseguida i la seguirà perseguint.

El català necessita la independència, perquè necessita assegurar el seu futur tenint al darrere un estat a favor, i no un estat a la contra. És igual que siguin polítics, que siguin lleis, que siguin reis o que siguin jutges. Tots són l’estat espanyol, i tots estan compromesos en la persecució de la nostra llengua, del català.

Ara bé, el que ni la nostra llengua, ni la seva protecció ni la causa per tenir un estat propi, una República, que treballi a favor del català i no en la seva contra, no es pot permetre, a criteri meu, és fer un diagnòstic des de fonaments erronis o incomplerts.

Sí, és cert que la darrera dècada l’ús social del català ha baixat, però això no podem valorar-ho sense tenir en compte, ignorant, que els fluxes demogràfics i migratoris d’aquests anys són els que ha provocat aquest descens.

No farem cap favor al futur de la nostra llengua, del català, ni a la lluita i la causa per tenir un estat propi que garanteixi d’una vegada i per totes el futur del català, si ignorem la realitat, si bastim mons paral·lels sobre el que és la nostra llengua, sobre el que és el nostre país i sobre el que és i com és la nostra societat.

I el primer element que hem de situar amb total claredat en aquest diagnòstic de com som com a societat, com a país, és entendre com som, com ens ha fet la vida, la història, des d’un punt de vista lingüístic.

Sí, si haguéssim estat un estat independent, amb totes les eines d’un estat, segurament no seríem com ara som, les coses haurien anat d’una altra manera. Però som com som perquè la història i la realitat sociopolítica ens ha abocat a ser així.

I sí, si Catalunya hagués estat un estat independent hauria pogut gestionar amb més eines d’integració social i lingüística els fluxes migratoris tan monumentals que va tenir durant la segona part del s.XX provinents de la restat de l’estat espanyol o tots aquests massius fluxes migratoris del s.XXI.

Però ni ho érem ni ho som, un estat independent. I les coses han anat com han anat i les coses són com són. I no les revertirem. La independència, la República Catalana, passa per assumir-nos com som i perquè el gruix d’aquesta societat nova que som, d’aquest país nou que tots aquests moviments i situacions històriques i socials han configurat, assumeixi la independència com a objectiu compartit, de tots, amb independència dels nostres orígens, llengües inicials, etc.

Fa uns dies, en un article al Nació Digital, la filòloga Carme Vidalhuguet, davant les dades, descontextualitzades, de descens en l’ús social del català, feia una crida a no naturalitzar, a Catalunya, la llengua castellana. Deia “No el naturalitzem, a Catalunya, l’espanyol”.

Al meu entendre és un greu error plantejar polítiques lingüístiques i fins i tot polítiques, des d’argumentaris com els d’aquest article, que ignoren o neguen la nostra realitat social i lingüística.

L’articulista fa una crida a la “no naturalització del castellà”. Però... com es pot fer una crida a fer polítiques i mantenir actituds socials per evitar la “naturalització” del que ja és del tot natural al nostre país? Agradi o no, la realitat és que el castellà és la llengua inicial del 52,7% dels catalans, mentre que el català només és la llengua inicial del 31,5% dels catalans.

Sí, el català és la llengua pròpia de Catalunya, i és la nostra obligació lluitar perquè sigui la llengua de tots i per garantir-ne el seu futur. Però el castellà no és una llengua “estranya” a la nostra societat, al nostre país, al com som. Dir que cal lluitar per evitar la “naturalització” de la llengua que és la llengua inicial de la majoria de la nostra societat és un absurd. La història, com han anat les coses, ja han “naturalitzat” el castellà, al nostre país, fins al punt que és la llengua inicial d’un percentatge vint punts superior al percentatge dels que tenen el català com a llengua inicial.

L’articulista parla també de “substitució galopant” del català pel castellà i de disminució del seu ús, com si això s’hagués esdevingut tot de sobte, d’un dia per l’altre, i només per les nostres actituds en relació a la llengua. No, no hi ha una “substitució galopant”, el que hi ha és l’impacte en la realitat lingüística del nostre país d’un extraordinari impacte demogràfic, com el que configura un moviment migratori de més d’un milió de persones en menys de 20 anys.

Quan en 20 anys la població migrant passa de ser el 2,3% del total a ser el 16,1% del total és evident que això tindrà, com ha tingut, impacte en les dades i percentatges d’usos lingüístics. Estem parlant de més d’un milió de nou vinguts que no tenien cap coneixement del català, però que el 50% dels quals tenien el castellà com a llengua pròpia.

En un escenari així el que és transcendent per assegurar el futur de la nostra llengua i que esdevingui llengua d’ús de la majoria social és assegurar-ne el coneixement el més ràpidament possible per la major part de la població, començant per la població migrant i els seus fills, en edat escolar.

Perquè hi hagi un major ús de la llengua, el primer que cal fer és assegurar-ne el seu coneixement.

I la realitat és que, lluny de discursos apocalíptics i d’enervació del conflicte lingüístic, el model social i educatiu català, amb tots els seus dèficits, assegura que el 94,4% de la població jove (15 a 19 anys) entenen i poden parlar, llegir i escriure el català.

Malgrat totes les dificultats, evidents, i la necessitat d’enfortir i blindar la immersió lingüística, la realitat és que és un model que funciona, és un model de país, que n’assegura el coneixement a tota la població que passa per les nostres aules. I que aquest coneixement és la clau i la garantia per incrementar i millorar l’ús social del català. Un increment del seu ús que, evidentment, necessita temps. Sense un estat propi, i amb un impacte migratori com el tingut, l’única possibilitat per al català és estendre el seu coneixement, cosa que s’ha fet, com a preludi al seu ús, cosa que necessita temps, que no podrem tenir d’un dia per l’altre.

Sí, l’impacte migratori, de més de 15 punts en la població total, ha comportat 10 punts menys en les dades d’ús social de la llengua catalana, però la nostra realitat social també implica una dada absolutament transcendent, com és que el català és l’única llengua al nostre país que guanya en ser assumida com a llengua d’identificació i d’ús habitual.

Abans hem vist que el català és la llengua inicial del 31,5% de la població, però ara també sabem que, després de passar per l’escola o altres mecanismes socials d’integració, el català esdevé la llengua d’ús habitual i d’identificació del 36,3% de la població, mentre que el castellà, que és la llengua inicial del 52,7% passa a ser la llengua d’ús habitual i identificació del 46,6%. El català creix. És l’única llengua que ho fa.

Com hem vist el pas per la nostra escola garanteix, també a la població migrada més recent, el coneixement de la llengua catalana, primer pas perquè sigui assumida també com a llengua d’ús.

Però encara hi ha una altra dada molt important en aquest procés social d’assumpció del català per una societat com la nostra, amb l’alt impacte demogràfic de fluxes migratoris que ha tingut. I aquesta dada la trobem també a l’enquesta d’usos lingüístics, la mateixa eina a partir de la qual s’ha explicat que l’ús social del català havia baixat aquests últims anys. L’Enquesta d’usos lingüístics planteja als enquestats la llengua que li agradaria parlar en el futur. I el que trobem és que  un 75,5% de la nostra societat, del nostre país, vol que el català esdevingui, amb major o menor intensitat, la seva llengua d’ús habitual. El català és només la llengua inicial del 31,5% de la població, però el 75,5% d’aquesta mateixa població vol que el català esdevingui la seva llengua d’ús.

Aquests discursos que criden a una emergència lingüística per un descens en percentatges d’ús sense tenir en compte l’impacte brutal dels percentatges de moviments migratoris no fan, a criteri meu, cap mena de favor al català, a la seva normalització, ni al seu assegurament social.

I en aquest escenari el que és inadmissible són tots aquests discursets que criden al conflicte lingüístic i social, a plantejar el futur del català des del conflicte i la col·lisió amb el castellà. Això és absolutament absurd, absolutament contraproduent, i absolutament lesiu per a la indispensable cohesió social i nacional sense les quals mai la independència serà possible.

Sí, la sistemàtica i cruel persecució de l’estat espanyol envers la llengua catalana és l’evidència d’un conflicte polític d’arrel nacional, en el que la persecució de la llengua ha estat potser la més sagnant manifestació de la voluntat d’extermini nacional envers Catalunya i els catalans, de l’estat espanyol.

Haver mantingut la llengua com heroicament ha mantingut el poble català al llarg d’aquests anys és el que ha permès mantenir viva la lluita per la nostra llibertat nacional.

A més a més, des del 1714, la societat catalana ha viscut enormes transformacions socials, amb moviments demogràfics de gran impacte. I sempre el català, la llengua catalana, ha estat una eina de cohesió social i nacional. I hem sabut fer-ho a l’empara del gran motor integrador que sempre ha estat el “un sol poble” candelià.

No té cap sentit, seria un error descomunal que a aquestes alçades la nostra reivindicació nacional, la nostra lluita per la independència, amb la defensa del català en primer terme, derivés o es plantegés des del conflicte lingüístic entre el català i el castellà.

El català necessita un estat propi. I l’estat propi només el tindrem des d’una societat cohesionada i integradora, que assumeixi la nostra realitat social des de tots els punts de vista, també el lingüístic.

No es pot parlar d’impedir la “naturalització del castellà”, quan al nostre país el castellà és la llengua inicial de més del 50% de la població, és a dir, és la llengua inicial més natural per a la majoria de la població.

Però, sobretot, el que cal és ser conscients i conseqüents amb una realitat, la nostra realitat nacional, en la qual la immensa majoria social vol un futur compartint l’ús social de la llengua catalana i de la llengua castellana: més del 60% dels catalans, de la població de Catalunya, vol un futur lingüístic en el que català i castellà siguin les seves llengües d’ús habitual.

A Catalunya només un 12,5% de la població vol que el català sigui la seva única llengua d’ús social. Si l’independentisme i la defensa del català es plantegen de manera conflictiva i excloent en relació al castellà no només estarà abocat a la minorització i residualitat política, sinó que descaminarà tot el gran camí reconegut al llarg de tants anys de lluita, que és el que ha fet del català, més enllà dels nostres orígens i llengua inicial, una llengua d’integració, que més del 75% de la població vol acabi esdevenint la seva llengua d’ús.

És aquesta lluita exemplar la que ha fet del català motor d’integració, la que ha fet que el castellà, tot i ser la llengua inicial del 52,7% dels catalans, només un 8,5% digui que vol sigui la seva única llengua d’ús.

Les dades són contundents, i contundent és el reflex de la societat que som. Malgrat l’opressió sistemàtica de l’estat espanyol, malgrat tot un estat, l’espanyol, en contra de la nostra llengua, la defensa del català i el moviment independentista han sabut, fins ara, fer del català un espai de trobada i integració.

L’espanyolisme sempre ha plantejat des del conflicte la coexistència del català i del castellà a Catalunya. Ha estat i és la seva estratègia per mantenir allunyat el català de la majoria social i per intentar generar un inexistent conflicte lingüístic que ens aboqués, políticament, a una fractura social i nacional que residualitzés l’independentisme, que el mantingués lluny de la majoria social i democràtica que ara mateix és.

La gran victòria de l’independentisme ha estat haver desarticulat aquesta estratègia divisiva a partir de la llengua, i haver sabut plantejar la lluita per la llengua catalana com un espai de trobada i d’integració no excloent en relació a la llengua castellana. El futur de l’independentisme i de la nostra cohesió nacional passa per aquest motor d’integració que és la llengua catalana, que amb només un 31,5% que la té com a llengua inicial, té un 75% de la població que vol sigui la seva llengua d’ús habitual, i amb un 60% que volen ho sigui amb el castellà.

Si el debat sobre el nostre futur, la nostra realitat nacional i les nostres llengües queda atrapat i enfocat en aquestes minories del 12,5% que volen la seva única llengua d’ús sigui el català i del 8,5% que volen que només ho sigui el castellà, estarem abocats a un permanent conflicte lingüístic, en el que quedarà immobilitzada i residualitzada qualsevol aspiració nacional.

Des d’un punt de vista estrictament lingüístic la plena recuperació del català i que esdevingui llengua majoritària d’ús social requereix temps, perquè l’actitud de la població ja és la correcta. Entre els nascuts a Catalunya el 83% volen, en el futur, amb el temps, que el català sigui la seva llengua d’ús. Però també ho volen el 68,5% dels nascuts a la resta de l’estat i el 83% dels arribats en la darrera gran onada migratòria, aquests últims anys. Per tant tenim una evidència clara d’una actitud positiva de la nostra població, de la nostra societat, envers el català. Evidentment la gestió dels monumentals impactes demogràfics que hem tingut no es pot culminar d’un dia per l’altre, requereix temps. I amb aquesta actitud massivament positiva en relació al català, amb independència dels nostres orígens, amb una mica de temps i treballant eines adequades, la immensa majoria de la nostra societat acabarà tenint el català com a llengua d’ús habitual, perquè així ho volen. I volen que ho sigui mantenint el castellà com a llengua d’ús.

Cal blindar el català a l’escola, perquè és la principal eina d’integració i d’adopció del català, calen polítiques valentes, ambicioses, en tots els àmbits, començant per l’audiovisual, perquè el català arribi a tothom i estigui present en tots els àmbits de la nostra societat, però també, i molt important, cal la nostra actitud constructiva, cal que tots, en totes les nostres relacions, facilitem el coneixement i l’ús del català a tots els nostres conciutadans, especialment als que han arribat de fora i no han tingut l’oportunitat de passar per les nostres escoles, i per tenir èxit en aquesta dimensió d’introduir el català a totes les relacions socials cal que tinguem una actitud positiva, facilitadora, empàtica.

PS: totes les dades són de l’Enquesta de referència en temes lingüístics, l’Enquesta d’Usos Lingüístics i d’IDESCAT pel que fa a població

https://twitter.com/francescabad/status/1467886117773103114?s=20

Considerar una de les millors experiències d'èxit fomentant la democratització de les societats la farsa colauer del "decidim"? Estamos locos???

Aquests dies hem conegut una notícia que ens ha deixat sense alè, en el que és una nova i dramàtica contribució a la pèrdua de tota confiança o respecte en les institucions que ens governen i en les que les avaluen. I singularment m’estic referint a la que és la pitjor experiència de gestió pública, la més autoritària, despòtica i irresponsable que mai hem conegut i que probablement mai trobem en el nostre entorn.

Deia la notícia que “La plataforma Decidim.Barcelona, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona com a plataforma de participació ciutadana, ha estat escollida finalista dels Premis d’Innovació Política europeus (Innovation in Politics Awards) en la categoria d’innovació democràtica. Són uns premis lliurats per The Innovation in Politics Institute que reconeixen les millors pràctiques en polítiques públiques, aquelles més creatives que aconsegueixen “enfortir les societats democràtiques“.

La selecció dels deu finalistes per cada categoria l’han realitzada un miler de ciutadans i ciutadanes europeus d’entre més de 400 projectes presentats per institucions i administracions de 25 països.”

És flipant. Però com pot estar entre els 10 finalistes d’innovació democràtica de 25 països aquesta farsa descomunal de l’Ajuntament Colau de “decidim Barcelona”?.

Però és que ningú no valora les coses amb la més mínima perspectiva o enfocament global, més enllà de la pura farsa de propaganda de l’Ajuntament Colau?

Jo flipo.

Jo flipo i m’esgarrifo del poder propagandístic que té l’Ajuntament Colau, capaç de “colar” com a bona pràctica el que és un dels projectes més aberrantment sectaris i antidemocràtics en qualsevol gestió pública, singularment la municipal.

Segons dades del mateix Ajuntament Colau “Durante la fase de votación han participado 39.433 personas que han emitido un total de votos 216.628 votos (cada participante ha votado una media de 5,6 proyectos).”

Aquestes 39.433 persones, que han votat una mitjana de 5,6 vegades, han decidit la inversió de més de 30 milions d’euros del pressupost municipal en 76 projectes als diferents districtes de la ciutat.

Sobre un cens possible de 1.664.182 persones a tot Barcelona, la participaciói d’aquestes 39.433 persones implica una participació del 2,3%.

És a dir, el 2,3% dels veïns de la ciutat són els que han decidit tots aquests 76 projectes. El projecte que més suports ha tingut n’ha tingut 3.351. I la majoria s’han situat entre els mil i dos mil suports.

Només aquestes patètiques dades de participació fan incomprensible qualsevol reconeixement a aquesta absoluta estafa colauer que són els pressupostos participatius. Però la cosa és terriblement sagnant quan comparem les dades d’aquesta farsa colauer amb altres processos democràtics que hem viscut a la ciutat i el seu resultat.

Així, és absolutament repugnant que aquesta farsa participativa colauer tingui cap mena de reconeixement mentre l’Ajuntament Colau ignora el resultat, la decisió dels veïns, de l’única consulta ciutadana oficial que s’ha convocat des de l’Ajuntament, la que es va fer sobre el futur de la Diagonal

En aquella consulta van participar 172.161 veïns de Barcelona, gairebé 5 vegades més participació que la farsa decidim de Colau. Aquells 172.161 veïns implicaven una participació del 12,17% sobre el total de cens ciutadà que hi podia participar, és a dir, 10 punts més de participació que a la farsa Colauer.

I el 79,8% dels veïns van votar en contra del projecte de fer passar el tramvia per la Diagonal. Fou l’opció clarament guanyadora.

Doncs bé, l’Ajuntament de Colau-Collboni-ERC s’ha pixat damunt tots els veïns i el que vam votar, ens ha ignorat i ha tirat, despòticament, sense cap consulta, amb un menyspreu repugnant per les eines de participació directa, pel dret, i farà passar el tramvia per la Diagonal. El 79,8% dels veïns no ho volien, i així van votar-hi, en contra. Però a Colau i la seva colla el que opinin els veïns, si no opinen igual que ella, com ella vol, els importa una merda.

Per això és tan dolorós que amb un menyspreu tan sagnant de la participació directa ciutadana, aquesta estafa del decidim coaluer pugui tenir cap reconeixement.

Però l’escàndol i frau antidemocràtic de l’Ajuntament Colau encara va més enllà.

L’any 2017 els veïns del Poblenou, cansats de ser ignorats, silenciats, humiliats sistemàticament per l’Ajuntament Colau, que els va imposar la Superilla del Poblenou, van organitzar una consulta veïnal, supervisada per la major part de partits i regidors del Districte pel que fa a la seva netedat democràtica. En aquesta consulta, a diferència de les altres que hem vist, només podien votar els veïns d’un àmbit perimetral que comprenia la superilla i tot el seu espai perimetral. Sobre una estimació censal de 6.500 veïns, hi van participar 1.114, o sigui, una participació del 17,1%.

I el 85% dels veïns van votar en contra de la Superilla.

Aquest procés participatiu va tenir 15 punts més de participació veïnal que els processos promoguts per l’Ajuntament Colau en aquesta farsa del “decidim”. I malgrat la unanimitat veïnal, aquest 85%, l’Ajuntament Colau altre cop ho ignorà tot, i de manera insultant va negar als veïns qualsevol participació, qualsevol opinió, qualsevol possibilitat de dir res.

Per això és doblement insultant que ara aquest The Innovation in Politics Institute, que necessàriament ha de ser un institut de merda sotmès a la propaganda institucional i sense capacitat d’analitzar res més, de comprovar res més, de contrastar res més, parli del “decidim” de l’Ajuntament Colau com una pràctica pública que enforteix la democràcia a les nostres societats.

Però quina presa de pèl!!!!!!! O sigui, l’Ajuntament més despòtic, l’Ajuntament que s’ha atrevit a fer el que ningú altre s’hauria atrevit, com és pixar-se damunt els resultats de l’única consulta ciutadana que s’ha fet a la ciutat, l’Ajuntament que sistemàticament nega opinió i veu als veïns si la seva opinió i veu no és la mateixa que la de l’Ajuntament.... passa, per a aquest personal, com una institució que enforteix la democràcia.

Inaudit. Insuportable. Inadmissible

 Finalment, cal fer esment del deliri de moltes de les actuacions recollides en aquesta farsa del procés de “decidim” de l’Ajuntament Colau.

Són projectes absolutament sectaris, mancats de cap justificació, sense cap explicació, excepte la política sectària contra el transport privat de veïns i treballadors.

I per a mostra, un exemple. Un dels 76 projectes aprovats és la “pacificació” de l’entorn escolar de l’escola Duran i Bas, al barri de Les Corts.

Descripción breve: Proponemos pacificar la calle de Vallespir para que el entorno de la Escuela Duran i Bas sea más confortable, presente menos contaminación acústica y atmosférica, y sea más seguro. 

Esta actuación eliminará el tráfico de este tramo de calle.

La pacificación de la calle de Vallespir facilitará la jugabilidad y la seguridad de los niños y niñas sin discriminaciones de ningún tipo.

Clar, quan veiem això de pacificació pensem que la pobra canalla estarà passant un calvari. Quan es parla de que sigui segur, es pensa que deu ser un perill constant el que està passant a la sortida d’aquesta escola. I quan es diu que ha de facilitar la jugabilitat dels nens i nenes, evidentment també pensem que els pobres quan surten de l’escola no tenen cap espai on jugar.

Doncs bé, aquest projecte de “pacificació” implica tallar al trànsit una via bàsica de comunicació nord-su al barri de Les Corts, com és el c/Vallespir entre Travessera de Les Corts i Marquès de Sentmenat.

Tallant al trànsit aquest tram de carrer es vol fer un entorn més segur pels nens i on puguin jugar.

Fins aquí poques objeccions, oi?

Excepte que quan mirem aquesta escola Duran i Bas veiem que la sortida dels seus alumnes no és al carrer, a aquest carrer al que cal tallar el trànsit perquè puguin jugar segurs, sinó a un parc, a uns jardins, els Jardins de les Infantes, de 6.800 m2, amb pistes de bàsquet, espai de jocs per a nens, arbres, verd, etc.

O sigui 1.009 fanàtics sectaris enganyen miserablement la ciutat, comprometen pressupost, provoquen el tall circulatori d’un carrer estratègic del barri, escudant-se en que els nens necessiten espai per jugar segurs... quan la realitat és que la sortida de l’escola dona directament a un parc ajardinat de 6.800m2

Aquesta és la farsa i el despropòstic d’aquests processos que aquest institut de flipats diu són un dels millors projectes per democratitzar les nostres societats.

Demencial

 

 

 

 

Es presentarà Ada Colau a les eleccions municipals de maig 2023 per optar a la seva reelecció com a alcaldessa? Aquí us ho explico! Totes les claus de la decisió

 Un dels grans interrogants que ara mateix plana sobre l’actual escenari polític a Barcelona, Catalunya i Espanya és si Ada Colau optarà a una tercera reelecció com a alcaldessa de Barcelona, presentant-se a les eleccions municipals de maig del 2023.

Potser parlar de “gran interrogant” en relació a aquest personatge, Ada Colau, que és la viva imatge de la més absoluta buidor, podem considerar-ho excessiu.

I que a sobre aquest interrogant s’estengui a aquests tres escenaris: Barcelona, Catalunya i Espanya, podeu pensar és encara més hiperbòlic i difícil de creure.

Però el cert és que la sra. Colau, des de la vergonyosa revalidació com a alcaldessa després de perdre les eleccions municipals del 2019, pactant hàbilment amb els delegats del Règim del 78, ha sabut gestionar magistralment la seva promoció mediàtica, a tots els nivells.

I aquest darrer mes d’octubre ha estat extraordinàriament productiu per a la sra. Colau. Per una banda situant-se des de l’inici a totes les fotos al costat de la nova lideressa dels podemites, Yolanda Díaz, el que l’ha permès catapultar-se com a possible actor polític a l’escenari estatal. I per una altra banda, aprofitant-se de l’eterna deslleialtat política de la CUP en relació a la majoria independentista, posicionar-se per aprovar els pressupostos del govern a Catalunya a canvi de perpetuar la submissió d’ERC a Barcelona.

Així les coses, altre cop Colau s’ha demostrat insuperable en moure’s per una complicada situació deixant el màxim de portes obertes per assegurar-se un final de mandat sense turbulències, ofegant en la intranscendència l’actual partit polític més votat a les últimes municipals, ERC, i neutralitzant-lo electoralment si volgués optar a la reelecció, i, alhora, tenir estesa una catifa d’honor per saltar, com a gran estrella, al panorama polític estatal o fins i tot internacional.

A hores d’ara no es pot saber què farà Colau. Només hi ha dues coses claríssimes:

•   Que la decisió la prendrà ella, únicament i exclusivament ella, ningú per ella
•   Que en la decisió que prendrà únicament ella, l’únic factor que tindrà en compte, allò que la farà decidir, serà pensant en ella, només en ella i en el seu ego.

No sabem què farà, però sí sabem ja quins elements seran claus en la seva decisió:

-          La seva primera opció és repetir com a alcaldessa, tornar-se a presentar. Però això té un condicionament claríssim: que en els propers mesos (d’ara fins maig 2022) tingui prou garanties que si es presenta a les eleccions les pot guanyar. Les enquestes dels propers mesos, tant les públiques com les pròpies, seran decisives. Si les enquestes la permeten presentar-se amb seguretat, tant pels seus resultats com perquè no es visibilitzi l’amenaça de cap altra opció política Ada Colau tindrà presa la meitat de la seva decisió.

 -       Però amb una projecció demoscòpica favorable no en tindrà prou, necessitarà de tres elements més:

o   La capacitat que tingui de reconduir l’escenari social i mediàtic per assegurar-se la intocabilitat i vassallatge que havia tingut des que va arribar a l’Ajuntament, però que s’ha trencat, sense que ho hagi pogut evitar, aquestes darreres setmanes, amb dos informes extraordinàriament crítics amb les seves polítiques: per un banda l’informe del Barcelona Supercomputing Center, un centre de referència mundial, que ha confirmat que les superilles i l’urbanisme tàctic de la senyora Colau l’únic que fins ara han fet és incrementar la contaminació de la ciutat, i per una altra banda l’informe del RACC advertint que la ciutat s’encamina, inevitablement, a un col·lapse monstruós. La coincidència dels dos informes ha estat un cop dur, perquè tot i que podia neutralitzar, amb el seu aparell de propaganda habitual, l’informe del RACC, no podia fer-ho amb l’informe del BSC, no tenia arguments. Se li va colar. I li ha fet mal. Això no pot tornar a passar. Si d’ara fins maig 2022 el seu aparell de control mediàtic i social recupera l’agenda i neutralitza qualsevol possible informe o notícia que afecti negativament a la lideressa, estarà més a prop de presentar-se a la reelecció. Si pel contrari aquests dos informes han estat només l’avançada, perquè s’ha trencat la xarxa de seguretat i obediències que havia comprat l’aparell de propaganda colauer, les possibilitats que es torni a presentar s’allunyarien.

 o   Que la xarxa de control social teixida pels Comuns li asseguri també la neutralització de qualsevol possible moviment crític veïnal. Colau vol acabar amb les protestes que en els últims temps han proliferat, com els xiulets d’estiu als pregons de les festes majors o el que està passant a Sant Andreu amb l’escàndol de la recollida selectiva de la brossa i amb l’oposició veïnal a una nova superilla que s’imposa per decret, per ordeno y mando. Colau necessita silenciar o com a mínim minimitzar qualsevol possible protesta veïnal. Si el moviment veïnal de protesta adquirís una dimensió que fins ara no té, això podria afectar la decisió de Colau

 o   Finalment el tercer element d’aquest altre 50% de la decisió que no són les enquestes serà la capacitat que tingui d’assegurar-se els suports que calguin per a la seva reelecció, si decideix presentar-se. Colau, si es presenta, vol tenir lligats, tan discretament com calgui, però també tan segurs com calgui, uns suports similars als que ja tenia lligats el 2019, de la mà del règim del 78, amb els socialistes i amb Valls. De cara al 2023 aquesta part és la que a priori Colau considera té més coberta: ha aconseguit neutralitzar ERC durant tota la legislatura i garantir-se ser un grup municipal titella del que es decideixi en clau de política catalana. I això és molt important. Colau també té clar que passi el que passi, si la CUP torna a entrar a l’Ajuntament, tindrà el seu suport. I l’únic dubte que ara mateix té són els socialistes: la desaparició de C’s pot permetre al PSC recuperar vot, com ja va passar a les autonòmiques del 14F, i que guanyin a Barcelona. Amb els socialistes no podria jugar la carta del suport incondicional del Règim com va fer contra ERC el 2019, de manera que per neutralitzar aquesta amenaça Colau compta en desgastar tant com pugui el PSC en el que queda de mandat, visibilitzant-los com a còmplices necessaris de totes les majors barbaritats que Colau ha executat aquesta legislatura, però també compta amb que l’escenari polític espanyol permeti introduir en qualsevol pacte entre PSOE i Podemos, respectar Colau a Barcelona, sigui quin sigui el seu resultat electoral.

Colau necessita tenir indicadors positius en tots aquests condicionants. Si no els té o si no els veu clars, no es presentarà.

Com deia abans, el que ara mateix és més decisiu per a la decisió de Colau és el que diguin les enquestes. I el seu equip ho sap. I en vam tenir una prova contundent amb la presentació dels resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals. Anava, com el seu propi nom indica, sobre la valoració ciutadana dels serveis municipals, però tota la presentació, que l’aparell de control mediàtic dels Comuns va aconseguir imposar com a única notícia arreu, que no es parlés de res més, va ser la dada, traslladant una eufòria total, de que el 77% dels ciutadans de Barcelona aproven la gestió municipal d’Ada Colau. El que no van explicar és que és la tercera valoració més baixa de qualsevol gestió municipal des del 1989, i que tenia el percentatge més alt de suspensos a una gestió municipal des del 1989.

L’eufòria impostada amb que l’aparell mediàtic i de control social dels Comuns va aconseguir titular la notícia a tots els mitjans és la més clara evidència que és en aquest àmbit demoscòpic on Colau ara mateix centra la seva decisió. Una visió positiva no assegura res, però si en aquest àmbit les notícies no són bones i l’aparell mediàtic i de control social dels Comuns no pot silenciar-les, amagar-les, la decisió de no presentar-se estaria presa. Des d’aquest punt de vista l’aparell mediàtic i de control social dels Colauers treballa intensament per intentar revertir les catastròfiques dades dels últims baròmetres municipals, amb tres dades rècord negatiu a la història de Barcelona: més d’un 60% dels veïns dient que la ciutat cada any està pitjor que l’anterior,  1/3 dels veïns que diuen clarament que si poguessin marxar de Barcelona ho farien i, finalment, que, per primera vegada, la gestió municipal hagi esdevingut per als veïns de la ciutat el segon problema més greu que ara mateix té Barcelona.

Al marge dels elements que condicionaran la decisió de Colau, aquesta situació ha provocat, per als mesos que falten abans de les eleccions, que Colau i el seu equip hagin preparat un excepcional Pla d’Actuacions municipals que, com a tal, és un total despropòsit, una bogeria, però que des del punt de vista dels interessos d’Ada Colau té tot el sentit.

L’únic objectiu d’aquest Pla d’Actuacions és iniciar el màxim possible d’actuacions urbanes i assolir un nivell d’execució de les mateixes que les faci irreversibles.

Aquesta perspectiva és absolutament insòlita en la gestió municipal, en la que es prioritza una ordenació temporal i urbana de les actuacions, intentant minimitzar els impactes que generen durant la seva execució i amb l’objectiu de poder-les finalitzar el més ràpidament possible.

El Pla Colau d’actuacions municipals per a aquest  període gener 2022-maig 2023 el que fa és fugir deliberadament d’aquesta racionalitat en l’execució de les actuacions urbanes: el seu únic objectiu és iniciar el màxim d’actuacions possibles i assolir una execució de les mateixes que les faci irreversibles sigui quin sigui l’Ajuntament que es configuri el 2023.

L’equip Colau creu que pot neutralitzar les informacions negatives dels efectes i impactes que generarà aquesta bogeria, en termes de col·lapse urbà, protestes ciutadanes, suburbització de la ciutat, fractura de la trama urbana, col·lapse del transport i del comerç, passar de la mobilitat urbana a la immobilitat urbana, etc.

Estem parlant d’actuacions que són el nucli dur de les actuacions més sectàries i amb més i més terribles afectacions de l’agenda dels Comuns, i ells ho saben. I perquè ho saben la seva estratègia és tan clara: iniciar el màxim d’aquestes actuacions per fer-les irreversibles passi el que passi el 2023.

Per això, en el mateix any, s’inciaran les actuacions a la Diagonal, per a la unió del tramvia (una unió que ja se sap no s’executarà mai, que un tram caldrà fer-lo amb busos llançadora), fet que permetrà tenir tallada la Diagonal més d’una dècada. També s’inciaran les actuacions per trencar la comunicació i la mobilitat mar/muntanya de la ciutat, amb el tancament de la Via Laietana. La tercera gran actuació al centre de la ciutat, que causarà un impacte demencial, és començar al màxim de carrers de l’Eixample el projecte de Superilla Barcelona.

Simultàniament s’iniciaran centenars d’obres arreu la ciutat sota el concepte “pacificació”, fet que permetrà tallar centenars de carrers a tots els barris de Barcelona.

Les conseqüències que tot això tingui, els impactes que generi, els hi són absolutament igual, per això s’han negat sistemàticament a fer cap estudi previ ni cap avaluació d’impacte. Colau i els Comuns volen fer irreversibles aquestes actuacions, al preu que sigui: el seu llegat serà la ciutat que en quedi. Perquè la ciutat que en quedi serà la imatge d’una ciutat que, sota el lideratge de Colau, exemplificarà la lluita contra la ciutat herència de l’home blanc capitalista que s’havia apropiat de les nostres ciutats.

I, només això, ja permetrà la lideressa situar-se en una posició de referència internacional també com a lideressa mundial.

 

Enquesta ICPS 2021: anàlisi, des del dolor, de les dades preludi de la desfeta que està provocant la rendició d’ERC

 Avui dijous, dia 2 de desembre del 2021 hem tingut les dades 2021 de la històrica enquesta anual de l’Institut de Ciències Polítiques iSocials (UAB) sobre la situació política a Catalunya.

És una enquesta que es porta fent des de fa molt anys, fet que li aporta gran valor. I que sempre ha plantejat les qüestions amb intel·ligència, aportant molta i molt valuosa informació sobre la nostra realitat social i política.

Aquest any 20121 l’enquesta de l’ICPS també ens aporta molta i valuosa informació. I en aquest article intentaré analitzar les dades que considero més rellevants.

Abans d’entrar en l’anàlisi dels diferents elements de l’enquesta em sento obligat a dir-vos un altre cop que la part menys interessant de l’enquesta és la projecció de vot que efectua. I això és així perquè l’enquesta té greus biaixos.

Aquests biaixos ens obliguen a seleccionar molt bé la informació de l’enquesta que considerem i tractem, perquè només pot ser aquella part que podem projectar sense que es vegi afectada per aquests biaixos.

Entenc que en els grans ítems la mostra de l’enquesta pot ser representativa a molts nivells, i per tant podem treballar amb les seves dades, defugint els biaixos. I per això m'hi he posat.

Per què parlo de greus biaixos? Doncs pel que ens trobem quan mirem el record de vot de la mostra de l’enquesta.

Segons record de vot de la mostra, a les eleccions Parlament Catalunya de 14F 2021 (les últimes eleccions que hi ha hagut), el record de vot de la mostra dels principals partits és:

ERC: 21,2%

PSC: 13,8%

JxCAT: 9,9%

ECP: 6,8%

I quan ho comparem amb els resultats del 14F veiem que ERC va tenir un 21,3% dels vots, per tant està correctament representada a la mostra, PSC un 23,04% dels vots, per tant està infrarepresentat, amb 10 punts menys de record de vot a la mostra que de vot va tenir el 14F, ECP clava en el 6,8% record de vot i vot el 14F i, finalment, Junts per Catalunya lidera la infarepresentació, amb menys 10,14 punts, atès que a la mostra només té un 9,9% de record de vot i el 14F va tenir un 20,04% del vot.

Un cop això ja ha quedat clar, anem a l’anàlisi de tots aquests elements de l’enquesta que podem considerar, valorar i analitzar, atès que no estan subjectes als biaixos de l’enquesta.

Les males notícies, les primeres

No aniré amb rodejos: l’enquesta ICPS al meu entendre té dades més que suficients que em porten a una de les conclusions més dures amb les que m’he trobat des que ja fa molts i molts anys vaig començar a analitzar enquestes polítiques.

I aquesta conclusió que mai hauria volgut veure reflectida en una enquesta és que les dades ICPS són el preludi de la desfeta política del nostre país, des d’un punt de vista nacional i de moviment independentista, com a conseqüència de l’impacte polític i nacional que ha tingut, té i tindrà la rendició incondicional d’ERC a l’estat espanyol.

De l’1-O 2017 ençà, però sobretot després del 21D i del 14F s’ha parlat i especulat molt sobre aquest tema, sobre la “rendició d’ERC” que s’amagava en el seu gir polític, en la desautorització de tot allò que havia defensat fins l’1-O, sense cap explicació, sense oferir cap explicació d’aquest gir radical i dir i defensar el contrari del que deia i defensava abans de l’1-O. ERC sempre ha negat aquesta rendició, i l’ha volgut amagar en presumptes formulacions estratègiques, com ara això de l’eixamplament de la base.

Però les dades de l’enquesta ICPS dissortadament, tristament, dolorosament, posen en evidència la cruesa d’aquesta rendició d’ERC i les conseqüències que té a tots els nivells. I les evidències d'aquestes conseqüències també les trobem a l’enquesta ICPS: són aquesta desfeta que projecten les dades. 

No estem instal·lats en la desfeta, però les dades de l’enquesta ICPS clarament ens l’anticipen, en són el preludi.

A la pregunta múltiple sobre, en relació a l’estat espanyol, què hauria de ser Catalunya, els qui responen un estat independent aquest 2021 són el mínim des que el 2012 podem considerar va iniciar-se el procés. Aquell 2012 un 44,3% responien que un estat independent. Aquest 2021 un 35,3%.

L’any 2017 l’ICPS preguntava si personalment els enquestats què “volien” per a Catalunya, si la independència o seguir sent una part d’Espanya. Un 46,6% deien que independència i un 48,4% que una part d’Espanya. Aquest 2021 només un 39,4% diuen que voldrien una Catalunya independent, mentre que els que volen que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya s’enfilen fins al 52,9%.

Dissortadament aquest 2021 l’ICPS no ha preguntat sobre el vot en cas d’un referèndum. Tanmateix sí ha plantejat altres qüestions que ens permeten seguir aprofundint en la crisi. Singularment hi ha dues preguntes que jo considero clau, pel que expliquen per elles mateixes però, sobretot, pel que expliquen quan les creuem amb el vot.

Aquestes dues preguntes de l’ICPS sobre el mateix tema estan formulades així:

-          A vostè com li agradaria que acabés el procés sobiranista?

-          Vostè com creu que acabarà el procés sobiranista?

Aquest 2021 tenim dos altres mínims històrics: només un 29,3% diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència. És la dada més baixa des del 2015, molt lluny del 37,8% que així ho volia el 2016 o el 36,2% del 2017.

Però potser el mínim més dolorós és que aquest 2021 només un 8% creuen que acabarà amb la independència, quan entre el 2015 i el 2017 se situava entre el 17 i el 16%.

ERC va dient que vol eixamplar la base i tal i tal, però l’única realitat és que aquesta estratègia que està seguint ERC ens està portant als % més baixos de suport a la independència des que es va iniciar el procés independentista.

El major suport i la major confiança en la independència, que va portar a que l’independentisme fos majoritari, es va donar els anys en els que d’una manera o altra hi havia una mínima estratègia compartida i una clara determinació en l’objectiu.

Està clar que l’estratègia d’ERC post 2017 no és cap estratègia per fer la independència, sinó per a gestionar la rendició de l’independentisme.

I això ho veiem claríssim, com mai, quan mirem unes dades, les dades més greus, que més m’han colpit, de totes les que no només en aquesta enquesta, sinó en totes les que puc recordar, he vist mai.

Quan creuem les dades de la pregunta “a vostè com li agradaria que acabés el procés sobiranista” amb el record de vot a les eleccions del 14F, veiem com un 84% dels votants de Junts i un 85,7% dels de la CUP diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència de Catalunya, però -i aquí ve la dada clau per entendre el que està passant- només un 52,8% dels votants d’ERC diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència, mentre que un 43,7% dels votants d’ERC diuen que els hi agradaria que acabés amb un acord amb el Gobierno de España per dotar Catalunya de més autogovern.

Fa només 3 anys, l’any 2018, el 72,4% dels votants d’ERC deien que els hi agradaria que el procés acabés amb la independència, i només un 25,9% que amb un acord amb ESP per dotar CAT de més autogovern.

Aquestes dades evidencien amb total rotunditat que l’estratègia d’ERC no és eixamplar la base fent més independentistes, sinó tot el contrari, l’estratègia d’ERC és reduir la base independentista.

Fa 3 anys, com hem vist, un 72,4% dels votants d’ERC deien els agradaria el procés acabés amb la independència, entre els votants de Junts era el 77,4% i entre els de la CUP el 79,7%. La independència encara era possible perquè la rendició d’ERC encara no havia calat entre el seu electorat, i aquest alineament de voluntats perquè el procés sobiranista acabés amb la independència entre els tres partits que llavors representaven l’independentisme, ho feia possible.

L’estratègia d’ERC de reduir la base, i l’èxit que està tenint, que en només 3 anys ha perdut 20 punts entre el seu electorat, fa la independència directament impossible, perquè ERC no perd suports. És a dir, ERC ni guanya ni perd suports electorats, però ha transformat el seu electorat de clarament independentista a no clarament independentista. I això esquerda totalment la majoria independentista, la redueix, la col·lapsa. És el que es buscava amb la rendició.

I així arribem o desemboquem en l’agreujament, qui sap si irreversible generacionalment, de la credibilitat del moviment independentista.

El 2017, sobre el conjunt de tota la població, només un 15,2% creia que el procés acabaria amb la independència de Catalunya, tot i que entre els votants independentistes el percentatge era superior al 30%.

El 2018 la dada general ja va baixar una miqueta, al 14,3%, i entre els independentistes es quedava en el 30% els qui creien acabaria amb la independència.

Aquest 2021 ja només un 8% de la població creu que acabarà amb la independència, però altre cop la dada més colpidora és que entre els votants de Junts encara hi ha un 29,4% que així ho creuen, però entre els d’ERC ja només ho creuen un 9,8%.

L’estratègia d’ERC impacta clarament en el seu electorat. I arrossega fatalment a l’independentisme o al que abans era el moviment independentista a una formulació que ja ni els seus o els que abans eren seus es creuen.

I aquest és per a mi un dels altres punts crítics. El més important és que la renúncia d’ERC arrossega l’independentisme a perdre la majoria. Però el segon, directament vinculat, és que la reformulació del moviment independentista, si volem mantenir viva l’opció, s’ha de plantejar fer-ho esdevenint creïble, generant confiança i credibilitat en la seva política i estratègia no només entre les seves bases –imperatiu- sinó en el conjunt de la societat.

Abans de cloure aquesta anàlisi, amb una revisió no afectada pels biaixos de l’enquesta de la situació política des d’un punt de vista electoral de les diferents formacions polítiques, voldria fer un altre comentari com l’anterior, de reptes que té pel davant el moviment independentista en la seva reformulació per sortir de l’actual crisi.

Si abans parlava de la necessitat de formular una proposta política creïble, que situï la seva credibilitat com element nuclear, les dades de l’enquesta ens evidencien un altre repte de primer nivell: una formulació que no generi por a la fractura social, a la divisió social i de convivència.

Que el procés derivi en una societat fracturada i amb problemes de convivència és un temor, una por, molt estesa socialment. El 70% de la població té molta o bastanta por a que el procés acabi generant problemes d’aquest tipus.

És evident que això ha estat el cavall de batalla de l’unionisme per aturar l’independentisme: fer creure que l’independentisme generava una fractura social.

L’independentisme sempre s’havia formulat des del “un sol poble” candelià. L’independentisme sempre s’ha formulat, com el catalanisme, com un procés de suma, d’integració, de respecte als orígens i les identitats, però de confluència en un objectiu compartit d’un país lliure i pròsper, amb més i millors oportunitats per a tothom.

Però les dades evidencien que en aquest tram final l’independentisme no ha sabut o no ha pogut respondre a la propaganda i estratègia unionista d’alimentar el conflicte social. Aquest 70% d’enquestats que expliciten el seu temor a aquest conflicte és una dada molt contundent com per no pensar-hi, reflexionar i actuar. I sí, és cert que el temor és majoritari entre el votant unionista, molt majoritari, però també hi és entre el votant independentista, ja que un 50% del votant independentista també assenyala aquest punt com a crític, també té por que el procés acabi provocant problemes de convivència.

I us haig de dir que la frustració i desorientació en la que està instal·lat l’independentisme post 1-O 2017 està generant actituds que només poden fer que agreujar aquest punt feble de l’independentisme. I sí, m’estic referint a totes aquestes inadmissibles soflames identitàries que es manifesten amb intransigències diverses.

L’independentisme només podrà ser i la independència només es podrà assolir des d’una formulació política, nacional i social integradora, que ens accepti com som, que ens sumi des de la diversitat d’origens i social per assolir aquest objectiu comú i compartit, la independència. Convertir la necessària defensa del català i del seu paper com a llengua pròpia en un conflicte permanent contra el castellà, enlloc d’un espai d’integració i cohesió social és un error monumental, que només afeblirà el català i l’independentisme.

De la mateixa manera, reaccionar als atacs de l’estat espanyol a la immersió lingüística amb propostes de segregació escolar per raó de llengua, és un altre error monumental, que ens abocaria, aquest cop sí, a una divisió social per raó de llengua que ens paralitzaria com a país i com a moviment, que bloquejaria el nostre futur i qualsevol aspiració d’esdevenir un estat propi.

L’independentisme ha de recuperar la seva força integradora, ha de vèncer aquesta estratègia unionista de fracturar la societat per motius d’identitat, i no fer-la més gran, actuant igual que ho ha fet l’unionisme.

Ignorar la nostra realitat i voler superar les nostres frustracions amb discursets identitaris és també el preludi de la desfeta, de que l’independentisme torni al testimonialisme. Catalunya, i també l’independentisme, som un país i un moviment de confluència i amb capacitat integradora pel damunt de les identitats. Enervar la identitat a valor polític és el que ha volgut fer l’unionisme i seria el més gran i monstruós error que podria cometre l’independentisme. A l’enquesta podem veure clarament les dades de sempre, les que ja sabem, que Catalunya és un país d’identitats compartides, en el qual el 68% de la població comparteix amb més o menys intensitat, amb diferents graus, el sentiment d’identitat catalana i espanyola. També entre l’independentisme. Només un 18,6% de la població es manifesta únicament catalana com a identitat, de manera que per arribar al 39,4% que volen que Catalunya sigui un estat independent, vol dir que més de la meitat de l’independentisme, més del 50% de l’independentisme, fins i tot en aquestes hores baixes, ho és des d’una realitat de sentiment d’identitat compartida. I només des d’aquesta intel·ligència estratègica i de model de país l’independentisme ha arribat a ser la majoria social i democràtica que hem estat. És l’únic camí. Tot el que s’aparti d’aquest camí ens aboca al testimonialisme i l’eterna derrota.

Unes notes sobre projeccions electorals:

Una de les potes clau de l’estratègia de rendició d’ERC passa per minimitzar Junts i tot el que l’envolta (des del President Puigdemont fins l’electorat i les propostes polítiques), condemnant-los a la irrellevància.

Per fer-ho, per poder executar plenament aquesta estratègia, per sortir-se’n, ERC necessita que els resultats electorals permetin apartar Junts de qualsevol àmbit de govern, començant per la Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals, etc.

El junquerisme té absolutament interioritzat que apartant Junts i el que representa de qualsevol àmbit de poder, deixant-los fora de tot arreu, en una legislatura entraria en descomposició i eliminaria així l'últim obstacle que té per fer efectiva la rendició a canvi de l'hegemonia política autonòmica.

Per aconseguir-ho la direcció junquerista d’ERC està disposada a fer tot el que calgui, absolutament tot... excepte suïcidar-se. I això, aquest últim fre, és el que ha fet que després del 21D i del 14F ERC hagi acabat pactant amb Junts: perquè tant el 21D com el 14F els resultats de Junts, els suports de Junts van estar molt per sobre del que ERC esperava, i amb un Junts amb força en vots molt igualada amb la d’ERC, haver portat el pla de pactar amb Comuns, CUP i PSC per deixar fora Junts li podia haver sortit molt car a ERC. I no es van atrevir. Ho tenien tot preparat, però un cop més els resultats de Junts el 14F ho van impedir. I de retruc van impedir la rendició incondicional, i són l’última porta oberta a l’esperança de que l’independentisme es refaci, es mantingui com a formulació política central a Catalunya.

Doncs d’acord a l’enquesta, la veritat és que l’escenari polític català, malgrat les convulsions, no sembla s’hagi de moure gaire, més enllà de les desaparicions segures de C’s i de Pdecat.

L’enquesta projecta una gran victòria d’ERC, pel damunt de la resta. Però no és així, això és una fantasia demoscòpica provocada pels biaixos de la mostra i la infrarepresentació de Junts i de PSC.

Perquè Junts és la formació política que presenta una més alta fidelitat de vot, del 82,4%, en relació al vot que va tenir el 14F, pel damunt d’ERC que també té una altíssima fidelitat entre el seu votant, del 79,5% i del PSC, amb el 80,7%.

I cap d’aquests partits presenta cap transferència mínimament significativa de vot, ni a favor ni en contra, en relació als altres partits.

Reafirmant que tot això de l’eixamplament de la base d’ERC és només el discurs en el que camuflar, intentar amagar, la seva rendició, tenim aquest espectacular 0% de transferència de vot dels Comuns cap a ERC. No, no s’eixampla cap base, només es redueix la base independentista, amb aquesta estratègia d’ERC.

En contra del que s’havia especulat, no sembla que de la liquidació de C’s el PSC en surti significativament afavorit, per ara, atès que només un 2,4% de votants de C’s el 14F ara votarien PSC, mentre que un 15% votaran VOX, en el que és la major transferència d’antic votant de Cs. En qualsevol cas, Cs les properes eleccions passarà a la història i només quedarà el rastre de la seva política d’odi, de la seva maldat i anticatalanisme.

Els altres que s’evaporaran des de la més absoluta intranscendència, la intranscendència que els ha acompanyat tota la seva fugaç existència des que van decidir trair el president Puigdemont i el projecte de Junts, són els del Pdecat. Amb només un 28% de votants del 14F que ara els votarien, i fugues de vot del 21% cap a Junts o del 14,3% cap a ERC s’acabarà la seva efímera existència, gràcies a la qual  només podran explicar que van impedir que guanyés Junts, que van facilitar la victòria d’ERC i que van impedir que Junts i ERC tinguessin majoria absoluta, condemnant-los altra vegada a dependre de la CUP i dels seus pactes mutants.

Per acabar aquest apartat, una última dada que evidencia aquesta estratègia divisiva d’ERC, de reduir l’independentisme i de situar Junts, amb el President Puigdemont al capdavant, com a objectiu a batre al cost que sigui. Aquesta estratègia que la direcció junquerista d’ERC alimenta incessantment dirigits pel sergisolisme, ha calat clarament entre el seu electorat, fins a nivells esgarrifosos.

En la valoració dels líders polítics un 35,8% dels votants d’ERC suspenen, amb valoracions d’entre 0 a 4 al President Puigdemont. Aquest mateix electorat d’ERC només un 18,9% suspenen la Jèssica Albiach, amb puntuacions d’entre 0 i 4.

Sí, el president Puigdemont, el president a l’exili, el president de l’1-O, un 35,8% dels votants d’ERC el suspenen (un 9,1% amb un ZERO, sí amb un 0), però a la Jèssica Albiach, la que al Parlament exhibia davant totes les càmeres el seu vot NO per tal de delatar i incriminar els seus companys, la Jèssica Albiach que només destil·la bilis contra l’independentisme, demagògia repugnant, aquesta delatora, és molt més estimada i valorada pels votants d’ERC que el President Puigdemont.

Per cert, que entre els votants de Junts només un 17,5% suspenen Junqueres. Una altra dada que contrasta i explica moltes coses amb el 35,8% de votants ERC que suspenen Puigdemont.

En fi

I ara, quasi com un post scriptum, algunes dades per a l’esperança:

Sí, tot i que la majoria de dades ens aboquen a un escenari de desfeta, no tot està perdut, encara hi ha motius més que de sobres per seguir lluitant, i algunes dades alimenten aquesta esperança.

La primera és que malgrat tot l’odi que des de l’unionisme s’ha intentat escampar contra l’independentisme, encara hi ha un compoment majoritari d’humanitat a la nostra societat.

Així, el 62% de la població està d’acord amb l’indult als polítics presos, i només un 28,5% en contra. Evidentment l’aprovació entre l’independentisme és gairebé total, però la dada que ens fa creure i tenir esperança en una societat i comunitat que sap mantenir-se humana pel damunt del conflicte i l’escenari polític, és aquest 64,5% de votants del PSC i el 80,5% dels Comuns que estan a favor dels indults. I encara més, si m’ho permeteu, aquest 18% de votants de VOX, 31% de Cs i 23,3% de PP que també estan a favor dels indults. Que aquests votants, amb la merda que diàriament llencen els líders dels partits que voten, siguin capaços de mantenir aquest punt d’humanitat, és una notícia positiva.

I dues últimes notes per a l’esperança:

-          Malgrat tota la propaganda oficial, l’independentisme que alguns s’esforcen en liquidar torna a emergir com a bloc, es torna a manifestar amb un consens com pràcticament no hem vist en cap altre punt, quan l’enquesta planteja als enquestats si creuen que de la taula de diàleg en sortirà res: entre l’independentisme l’opinió majoritària és que NO. Un 84% dels votants de Junts diuen que no en sortirà res, un 80,4% dels de la CUP i, i això és el més important... UN 60,2% dels d’ERC.

Curiosament l’unionisme s’evidencia amb tota la seva fortalesa i també unitat perquè entre els seus votants el Sí és majoritari, l’unionisme està unit perquè la majoria del seu votant, sigui del partit que sigui, creu que sí en sortirà un acord polític: un 52,4% dels del PSC, un 53,6% dels de VOX, un 52,4% dels Comuns i un 50% del de C’s.

-          I també malgrat tot, un 66,5% de la societat catalana creu que cal un referèndum perquè Catalunya pugui decidir el seu futur, davant el 26,9% que s’hi oposen. La democràcia sempre és un espai de suma, però només quan va acompanyada de determinació, com vam veure l’1-O. Un enfortiment democràtic des de la determinació per arribar fins al final emparats per la màxima legitimitat democràtica i social és encara possible. Però només ho serà, només podrem avançar per aquest camí si ens retrobem en el “nosaltres” independentista, des de la lleialtat i amb una estratègia compartida que inclogui tot l’independentisme i que alhora respecti les majories dins d’aquest espai, un espai on no hi hauria d’haver cabuda a l’estratègia de bloqueig per part de ningú. 

E   Ens necessitem tots. Si no hi som tots no hi ha independència possible. Però per tornar a ser-hi tots els companys d'ERC han de posar fi a aquesta política de rendicio i divisió de la direcció junquerista i sergisolista que està reduint la base independentista i que, com hem vist avui, ens aboca a la desfeta com a moviment si no hi ha una reacció que l'aturi i així poguem revertir la situació.

 

 

 

Enquesta Serveis Municipals de Barcelona: la realitat? Les de Colau, les pitjors valoracions de la gestió municipal de la història

 Ara fa unes setmanes, l’última setmana d’octubre, l’Ajuntament de Barcelona va presentar amb gran bombo i platillo els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals. I ho va fer, com és habitual, fent una nova exhibició de la seva capacitat de manipulació i de l’enorme poder que han acumulat, amb els nostres diners, per exercir un control absolut de gairebé tots els mitjans de comunicació.

Així, un titular s’escampà com la pólvora per tots els titulars dels mitjans: “El 77% dels barcelonins aproven la gestió d’Ada Colau”.

I tota la banda de pijoprogres dels Comuns fou com si respiressin, i van començar a treure pit i a passejar-se per tot arreu dient que el 77% dels barcelonins aprovava la gestió de l’Ada Colau, i que tots aquests que parlen de la decadència de la ciutat i dels problemes de la ciutat, menteixen, perquè tot va supercuquiguai.

I tota la premsa, o gairebé tota, doncs dient amen i glorificant la lideressa Ada Colau.

La capacitat de manipulació dels media i l’opinió pública dels Comuns és el més bèstia, el més dictatorial que mai hem vist.

És mentida això de que el 77% dels barcelonins aproven la gestió de l’Ajuntament? Doncs no, no ho és. A la pregunta “Com qualificaria la gestió de l’Ajuntament?” s’hi respon amb una escala de valoració que va del 0 al 10, on el 0 és “molt dolenta” i el 10 “molt bona”.

I les respostes de 5 a 10 implica que es valora positivament i de 0 a 4 negativament.

I sí, un 77% de les respostes “aproven” la gestió municipal, la valoren amb puntuacions d’entre 5 i fins a 10.

Però, què és el que la propaganda colauer amaga? Doncs que aquesta valoració, aquest 76,9% d’aprovats de l’any 2021 és la tercera puntuació més baixa d’una gestió municipal a Barcelona des de l’any 1989.

En 32 anys, des de 1989 que tenim dades d’aquesta enquesta, la valoració de la gestió municipal Colau d'aquest 2021 és la tercera més baixa de la història. La segona més baixa també fou de l’Ajuntament Colau, el 2020. Potser molt per tirar coets no és la cosa.

Més encara quan veiem que en aquesta enquesta municipal del 2021 és un 21,4% dels barcelonins que suspèn la gestió municipal, només l’any passat, el 2020, hi va haver més barcelonins, un 23,4% que van suspendre la gestió municipal.

La gestió d’Ada Colau és la que té major percentatge de suspens a la seva gestió de la història de Barcelona des del 1989. Quan la senyora Colau va accedir a l’alcaldia, l’any 2015, els qui suspenien la gestió municipal del sr. Trias era un 12,3% dels barcelonins. Colau ha batut tots els rècords d’insatisfacció de la història de la ciutat i aquests dos últims anys ha pulveritzat tots els registres negatius.

Però tot això el formidable aparell de propaganda de la faraona Colau ho ha aconseguit amagar, silenciar. Igual que també ha silenciat que al darrere de la seva propaganda hi ha dues altres xifres negatives d’absolut récord: aquest 53,1% de barcelonins que creuen que Barcelona aquest 2021 està pitjor que l’any passat, només superada pel 59,2% que al 2020 deien que BCN havia empitjorat respecte l’any anterior. El 2015, quan Colau accedeix a l’alcaldia, l’ajuntament Trias ho havia deixat que era un 28,3% els que pensaven que la ciutat havia empitjorat en relació a l’any anterior.

O un altre indicador absolutament colpidor del que és la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat, la d’aquest ajuntament Colau Collboni, la dada que reflecteix el percentatge de barcelonins que, si poguessin, deixarien la ciutat, se n’anirien a viure a un altre lloc.

Des que Colau és alcaldessa aquest percentatge de barcelonins que si poguessin marxarien no ha deixat de créixer. En aquesta enquesta del 2021 presentada a finals d’octubre, era un 28% els barcelonins que voldrien marxar de Barcelona, un percentatge només superat per la dada del 2020 també del duo Colau-Collboni, quan eren un 29,6% els que deien que marxarien.

I no, no és efecte Còvid. És únicament efecte Colau. Des que va entrar com a alcaldessa aquest % no ha deixat de créixer. Al 2015 (últim any Trias) eren un 14,8% dels barcelonins que deien que si poguessin marxarien de la ciutat. Al 2018 ja eren un 20,1. Al 2019 un 21,8, al 2020 un 29,6 i aquest 2021 un 28%, la segona xifra més alta de la història de la ciutat.

La gestió Colau bat tots els rècords negatius de la història de la ciutat, de Barcelona i els més baixos dels positius. Aquesta és la realitat de la seva gestió. La pitjor de la història de Barcelona.

Estem davant un cas demencial, sense precedents, en el que tota l’acció política i la gestió de l’Ajuntament Colau-Collboni només té un resultat visible: que estan fent la vida impossible als barcelonins, que any rere any empitjoren la ciutat i la qualitat de vida dels barcelonins, fins al punt que 1 de cada 3 barcelonins si pogués marxaria de la ciutat, marxaria de Barcelona.

Aquesta és l’única realitat i l’únic que es pot dir d’aquest demencial ajuntament que patim, que estan abocant Barcelona a una decadència sense precedents, i que estan fent la vida impossible a la immensa majoria de barcelonins, fins al punt d’acabar expulsant de la ciutat a 1 de cada 3 veïns. I ho han fet ells tots solets, l’Ada, en Collboni, la Janet, el Martí... amb el suport extern sempre que ha fet falta dels aparells del Règim del 78, com ara Manuel Valls, però també d’una ERC submisa i coresponsable dels pitjors projectes de la ciutat, com el tramvia, les superilles o la reforma de la Via Laietana.

Sovint em pregunto com és possible tanta maldat destructiva com la que acumulen Colau i la seva secta. No ho entenc. No m’entra al cap. Com es pot viure acumulant una gestió que l’únic que ha fet és empitjorar la vida de la immensa majoria de barcelonins.

I l’altre dia crec que vaig començar-ho a entendre una mica. Sí, consultant els “currículums” de tot aquest personal que ens mana, que està gestionant catastròficament la ciutat des de l’Ajuntament de Barcelona, es veu clarament el drama en el que estem instal·lats.

Dels que manen de debò no hi ha ningú, començant per l’alcaldessa Colau i seguint pel seu soci i número 2, en Collboni, que hagin treballat mai. Bé, sí, hi ha una persona, la Laia Bonet, del PSC, que va ser professora universitària. La resta no han treballat MAI. D’entre els que manen dels 18 de l’equip de govern només la Laia Bonet ha cotitzat per haver treballat.

De la resta els seus CV posen els pèls de punta, esgarrifen.

Colau no té ni estudis completats. Una vida de “no trabaja pasa el rato” que cantaven Los Suaves. Fins als 33 anys no té una "feina", i és com a endolladíssima al subvencionadíssim xiringuito del DESC. Cobrar per no fer res. Fins esdevenir alcaldessa amb el suport del Règim del 78.

La Cuqui-Janet Sanz va acabar la llicenciatura en Dret el 2014 i el 2015 ja entrava de Tinenta d’alcaldia, d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat. Cap feina. No ha treballat mai. I directament a fer-nos la vida impossible en urbanisme i mobilitat, a fer la vida impossible a veïns i treballadors.

El Collboni directament a treballar pel sindicat, la UGT i després ja entrar com a diputat del PSC i a viure, fins avui. Cap feina. Cap cotització per haver treballat buscant-se la vida.

L’actual Tinent d’alcaldia, Jordi Martí Grau, directament tenim que per tota trajectòria professional “Ha tingut diverses responsabilitats a l’Ajuntament de Barcelona”, primer amb el PSC després amb els Comuns....

L’Eloi Badia, un altre dels més grans especialistes en fer-nos la vida impossible a veïns i treballadors de Barcelona, doncs també, per tota cosa pot dir “regidor de l’ajuntament”. A vivir

Són uns campions! Haver aconseguit viure sense treballar mai. Tremendo.

Com es pot gestionar res si no has treballat mai? Què saps de la vida i del que costa guanyar-se la vida i obrir-se camí laboral i professional si no has treballat mai, mentre vas prenent decisions que fan la nostra vida laboral i professional un infern? Si haguessin carregat sacs d’olives amunt i avall del tros o o distribuit mercaderies per la ciutat crec que no farien la vida impossible com estan fent a tots els treballadors del sector distribució, càrrega i descàrrega, subministraments, abastiments...

Com es pot gestionar res si no saps el que és complir uns horaris, aixecar-se encara de nit per arribar a la feina, complir uns objectius, estar dins d’una organització, obeir les ordres dels caps, treballar amb els companys, coordinar-se amb qui calgui, passar-te cada dia entre una i dues hores per anar i tornar de la feina...?

Per això, perquè no ha treballat mai, ni sap el que és ni l’importa, la Cuqui-Janet Sanz fa la vida impossible als treballadors, que han d’invertir cada dia més hores per arribar a la seva feina, per fer la seva feina i per tornar a casa. Atrapats a la Ronda, atrapats a la Diagonal, atrapats a Glòries, atrapats a tot arreu.

Jo crec que se n’enfoten, dels que treballem, dels que tota la vida estem treballant. Sí, crec que se n’enfoten, de nosaltres, ens deuen veure com a uns desgraciadets que no ens queda una altra que treballar.

Deuen pensar que ens ho mereixem, el que ens passa, per ser pobres i haver de treballar.

I encara s’enfaden i ens miren amb menyspreu quan gosem protestar o criticar-los. I ja no diguem xiular-los!

O sigui que uns desgraciadets com nosaltres, que hem de treballar, ens atrevim a criticar que a hores punta d’anar a la feina es tallin un munt de carrers de l’Eixample perquè quatre pares desvagats d’aquests que poden viure sense treballar, s’ho facin de superguais amb això del bici-bus escolar?

"O sea, es que el colmo. O sea, que aquí estamos desde el ayuntamiento liderando la sostenibilidad superguai de las ciudades, luchando contra el cambio climático, y ahora nos vienen estos tontitos con eso de que tienen que ir a trabajar! Ay, hijo, pues no haber nacido pobre, que quieres que te diga! Es que vaya, de verdad, jolines que gente, tu!Ay, Ada, ni caso, tu sigue, amor, que lo estás haciendo divina"

La ciutat és seva, de les seves superilles, dels seus horts urbans, dels seus bicibus, dels seus berlinesos, de les seves pinturetes, dels seus blocs de formigó... i si no t’agrada, doncs a fotre el camp, que ells estan salvant la humanitat i nosaltres els venim amb això d'anar a la feina i de treballar!

Que 1 de cada 3 barcelonins pensi en fotre el camp de la ciutat a la que pugui no és cap casualitat, és la conseqüència d’una política deliberada, la d’aquesta tropa colauer que no ha treballat mai. Els pobres, els que treballem, els que tenim horaris, els que hem de complir obligacions, els que suem, els que arribem esgotats a casa més tard que mai i gairebé no tenim temps per estar amb els nostres fills... tots aquests per a aquest personal som una molèstia, uns desgraciats que no sabem apreciar el que estan fent per nosaltres i la humanitat, i arribats aquest punt doncs només hi ha una solució: que marxem d’una puta vegada de la seva ciutat.