Més sobre els errors mostrals del CEO, la rectificació del seu directors Jordi Muñoz, i també més sobre els errors polítics, analítics i estratègics

Divendres, poques hores després de publicar el meu anterior article analitzant l’enquesta ÒMNIBUS del CEO i l’error mostral que evidenciava, el mateix CEO va reconèixer l’error i va fer pública una rectificació de les dades.

Avui diumenge, després que el CEO fes pública la seva rectificació, el seu actual director, Jordi Muñoz, ha fet un FIL de tuits per explicar l’error i la seva explicació començava així: “Tot i que l’origen del problema és un error anterior a la meva arribada al CEO...”. Jordi Muñoz s’incorpora al CEO el 16 de Novembre del 2021 i el treball de camp de l’enquesta comença el 17 de novembre. És evident que era una enquesta programada per l’anterior equip, però dissenyada per l’equip tècnic d’abans i d’ara. Les funcions dels caps, responsables polítics... no són les de fer les tasques tècniques, sinó les de supervisar-les.

Qualsevol persona que hagi treballat en el terreny demoscòpic sap que l’execució de les enquestes és supervisada durant tot el seu període d’execució, per avaluar com està funcionant, dificultats que hi pugui haver, compliment dels requeriments mostrals, etc. El sr. Jordi Muñoz va entrar com a responsable del CEO el dia 16 de novembre, un dia abans d’iniciar el treball de camp de l’enquesta, el dia 17 de novembre. El treball de camp es va allargar fins el dia 17 de desembre, és a dir, durant un mes, un mes durant el qual el sr. Muñoz era el responsable del CEO. Qualsevol error en l’execució del plantejament mostral de l’enquesta amb una mínima diligència de seguiment hauria d'haver estat detectat. I no ho va ser.

Però encara més: el treball de camp de l’enquesta finalitza el 17 de desembre, i l’enquesta es fa pública el 17 de març del 2022, és a dir, 3 mesos després. Divendres, quan em vaig poder posar a analitzar l’enquesta el CEO, al dos minuts de mirar les dades ja vaig anar a analitzar la mostra de l’enquesta. I en cinc minuts havia detectat l’error mostral.

Ens està dient el sr. Muñoz que en 3 mesos no va tenir temps de supervisar els resultats de l’enquesta? Ens està dient que en 3 mesos no va ser capaç de veure l’error mostral que hi havia, i que jo, entre d’altres, vam detectar als pocs minuts de fer-se pública? Jo flipo amb aquesta reacció d’en Jordi Muñoz. Divendres el vaig defensar, pel coratge de corregir el gravíssim error mostral que tenia l’enquesta. Però que ara assenyali l’equip anterior quan ell ha tingut quatre mesos per supervisar primer l’enquesta i el seu desenvolupament i després els seus resultats, em sembla indecent.

En dret hi ha una cosa que se li diu la “culpa in vigilando”, que és un llatinisme que assenyala la responsabilitat que es genera quan hom té l’obligació de vigilar una cosa, i per no fer-ho bé, es genera un problema. Si no has supervisat bé el desenvolupament d’una feina, ni els seus resultats, i n’ets el responsable.

Que jo, entre d’altres, veiéssim l’error només mirar l’enquesta, i el sr. Muñoz no ho veiés ni durant el mes d’execució de l’enquesta ni durant els tres mesos previs de treball amb les dades abans de ser publicades és greu. I que intenti dir que ell no hi era, és encara més greu i inadmissible. Suposant que l’equip anterior hagués comès algun error tècnic, ell n’ha estat el responsable durant el mes de treball de camp i durant els tres mesos de treball amb les dades.

Em sap molt de greu que la primera reacció de Muñoz sigui assenyalar l’equip anterior, dir que ell no hi era, quan ha tingut 4 mesos de mandat per supervisar tots els treballs i poder detectar el que tants vam detectar en unes poques hores o minuts de mirar-nos l’enquesta.

Més sobre els errors polítics, però també analítics i estratègics

En l’anterior article assenyalava també els errors polítics que ens estan conduint a que el suport a la independència estigui baixant social i políticament. I en concret assenyalava el greu error de l’estratègia d’ERC, l’evidència del fracàs de la qual ja no admet qüestionament, és ben visible amb totes les dades que tenim.

Però acabava l’article, com sempre faig, fent una crida a la unitat, a treballar per recuperar una mínima unitat i estratègia compartida, en la que hi siguem tots. Sense això, deia, no hi ha independència possible.

Avui, en aquest article, voldria continuar assenyalant altres errors que s’estan produint i que, a criteri meu, també condueixen a la minimització de l’independentisme, a allunyar qualsevol possibilitat no només de fer la independència, sinó d’estar en condicions de fer-la. I entre aquests errors voldria assenyalar algunes anàlisis d’influents analistes, d’autèntiques personalitats mediàtiques i comunicatives, implicades fins al moll de l’òs en la causa de la independència, i amb qui habitualment comparteixo, si no al 100%, gairebé, les seves opinions i diagnòstics. 

I per no generalitzar massa i per intentar no estendre’m massa, agafaré un parell d’últimes editorials d’en Vicent Partal a Vilaweb com a referència del que dic.

Sí, amb en Partal gairebé sempre hi estic d’acord i gairebé sempre aplaudeixo amb els colzes les seves editorials. Però aquest mes de març n’ha publicat un parell amb les que la meva discrepància ha estat molt gran, i que considero evidencien bona part dels errors analítics que també s’estan fent i que ens poden portar directament a la catàstrofe com a moviment i com a país.

El 8 de març en Partal deia “Efectivament, per tot això crec que l’independentisme, sobretot el que hi ha fora dels partits, ha de passar a l’oposició i ha d’enfrontar-se a aquest govern. Per recuperar-se. Per tornar a construir-se. Per tornar a guanyar respecte. Obertament i sense cap prevenció. Perquè de què serveix tenir un govern independentista si no vol fer la independència?”

En Partal fa una apel·lació directa a l'independentisme per “tornar a construir-se”. Una apel·lació que passa per trencar-ho tot i abocar-nos a una batalla sense precedents, més dura que mai, entre nosaltres, entre els qui fins ara hem estat o format part de l’independentisme.

Em costa d’entendre que Partal faci una crida directa a l’enfrontament entre independentistes, però encara em costa més d’entendre que pensi que a partir d’una fractura radical entre independentistes, pugui sortir alguna cosa positiva que ens pugui acostar a la independència, i sí, encara em costa més d’entendre que menysprei com fa, la representativitat política de l’independentisme, i de les seves propostes, de les propostes que, ens agradin o no, són les majoritàries entre l’independentisme.

Però la meva estupefacció davant l’anàlisi d’en Partal és total quan diu:”El Primer d’Octubre ha canviat la història del país i, com escrivia molt bé fa uns dies Julià de Jodar, la diferència essencial ara és entre el vençut i el perdedor. A Espanya i a Europa el treball d’aquests darrers cinc anys ens situa en una posició infinitament millor que la que teníem el 2017. I això també cal tenir-ho en compte. El problema, pràcticament, el tenim a casa i prou. Efectivament, per això mateix, sé que la independència és possible a curt termini”

O sigui, tenim un govern format per ERC, que va ser la força política independentista més votada, i Junts, que va ser la segona força política més votada, i amb el suport de la CUP, que és la tercera força política independentista amb representació política, i segons Partal la clau és que l’independentisme que està fora dels partits (és a dir, l’independentisme que no està a ERC, ni a Junts ni a la CUP), s’enfronti obertament a aquest govern que van configurar els tres partits independentistes amb representació parlamentària. No diu criticar, diu “enfrontar-se”.

Per tornar a construir l’independentisme, segons això, cal promoure’n la màxima fractura i divisió possibles, i alimentar un enfrontament obert i sense cap prevenció” entre independentistes.

És evident que jo sóc molt crític amb l’estratègia d’ERC, i així ho he explicat i raonat moltes vegades. Però també entenc que ERC ha esdevingut la formació política amb més vots dins l’independentisme, i que això, agradi o no, ha de ser respectat per la resta, entre d’altres coses perquè sense ser-hi tots no hi ha independència possible. Sí, Junts i la CUP podrien dir que no accepten ni respecten el que majoritàriament han votat els independentistes, i que converteixen lluitar contra el govern que lideri l’independentisme majoritari, el seu objectiu polític. O encara més, promoure la fractura d’ERC, Junts i la CUP, i l’aparició d’altres propostes polítiques que en nom de l’independentisme el seu objectiu principal, la seva acció política sigui enfrontar-se a la resta de l’independentisme, inclòs el majoritari.

Sincerament, no sé què en podria sortir, de tot plegat, de tot això, que no sigui entrar en un forat negre i quedar-ne atrapats en una interminable guerra caïnita entre independentistes, oberta, i sense cap prevenció ni mirament.

És un escenari que no entenc com en Vicent Partal pot defensar ens acosta a la independència.

Però encara entenc menys que en Partal pugui defensar que la independència és possible a curt termini, si la principal estratègia a la que ens crida a fer realitat és la d’obrir un enfrontament caïnita, entre nosaltres, més dur i obert que mai, un enfrontament que es generi a partir de generar la màxima divisió possible dins l’independentisme.

No crec que ningú tingui la vareta màgica per fer la independència, la recepta màgica. Podem tenir diferents visions. Però crec que fins ara tots hem estat d’acord amb una cosa: fer la independència requereix d’un procés democràtic sòlid que permeti evidenciar interna i internacionalment, que la independència és l’opció política majoritària del poble de Catalunya.

La independència de Catalunya està vinculada a la legitimitat democràtica del procés per fer-la possible, d’un procés que expressi inequívocament que la independència és el que vol el poble de Catalunya.

Des d’aquest punt de vista les eleccions del 27S del 2015 i del referèndum de l’1-O del 2017 van ser dues expressions molt clares d’aquest sentiment majoritari, en un context de legitimitat democràtica. Però no van ser suficients, perquè si ho haguessin estat ja seríem independents. És evident que vam fer moltes coses bé, però no tot ho vam fer bé, i encara més, no ho vam fer tot.

4 anys i mig després de l’1-O al meu entendre el que és clau per poder tornar a ficar-nos en una estratègia d’èxit per fer la independència, és ser conscients de tot allò que vam fer bé, per seguir-ho fent bé, i de tot allò que o no vam fer bé o no  vam fer, per, de cara al futur, fer-ho  i fer-ho bé.

I al meu entendre, 4 anys i mig després de l’1-O, no hi podem seguir apel·lant com a legitimitat democràtica com si hagués passat ahir. Ens agradi o no, cal revalidar la legitimitat democràtica del procés per la independència, que té en l’1-O un moment clau, però que per tornar a activar amb plena legitimitat democràtica necessita d’un nou momentum que ho permeti fer.

Aquest nou momentum poden ser moltes coses, des d’un nou referèndum (no diguem ja si fos un referèndum acordat o supervisat internacionalment), fins a unes eleccions plebiscitàries o unes eleccions en la que la majoria democràtica independentista i la seva proposta obtingués una majoria en vots i escons, a partir d’una proposta compartida per tots, que ho permetés evidenciar.

Sí, el 14F vam tenir el 52% dels vots emesos, comptant-nos tots, però és que no tots hi van concórrer amb un objectiu compartit de reactivar la independència i el procés de l’1-O. El 14F ERC guanya amb una proposta que d’alguna manera enterrava l’1-O, amb les seves apel·lacions estratègiques al no som prou i el procés dialogat amb l’estat. La majoria de l’independentisme va avalar aquesta estratègia d’ERC.

Què fer, així? Negar-nos entre nosaltres, no reconèixer-nos com a integrants d’una opció social i nacional que només és majoritària si hi som tots, i passar a un enfrontament obert i sense prevencions entre nosaltres?

Imaginem, segons el que apunta Partal, que Junts i CUP trenquen amb ERC i passen a enfrontar-s’hi obertament. Quina legitimitat democràtica pot tenir fer la independència si una part de l’independentisme el que fa és enfrontar-se obertament a l’independentisme majoritari? O encara més en la línia Partal, què hi guanyaríem si ERC, Junts i CUP es trenquen i uns es queden donant suport al govern i uns altres passen a l’oposició i a enfrontar-s’hi?

Diu Partal que la independència és possible a curt termini, perquè el problema bàsicament el tenim a casa, i la solució seria fomentar la màxima fractura possible dins l’independentisme. De debò, aquest raonament em té absolutament estupefacte.

Fer la independència amb tres actors polítics ja és un calvari, ara imagineu-vos fer-la amb 4 o 5 actors polítics diferents la meitat dels quals s’han constituït i estructurat a partir d’una proposta política d’enfrontament obert als altres independentistes, als que no pensen com ells.

No sé què podria sortir malament. De debò, estic estupefacte.

O sigui, ni respectar l’estratègia independentista més votada, ni els acords entre independentistes per garantir un govern que, tot i no tenir una estratègia definida per fer la independència, eviti que el país quedi en mans de l’unionisme o d’altres projectes polítics que sumin per aparcar la independència.

Imaginem que diem que ERC no és independentista, i ens aboquem a un enfrontament obert contra ERC. Quina legitimitat democràtica tindríem per fer la independència? Perquè sense ERC l’independentisme passaria, al Parlament, no seria més d’un terç de la representació democràtica del nostre país.

Jo deploro l’estratègia d’ERC, i, com ja vaig dir a l’anterior article, és una estratègia política errònia, que està col·lapsant l’independentisme. Però l’independentisme encara col·lapsaria més i sense retorn si en comptes de treballar per superar errors polítics, treballés per l’enfrontament entre nosaltres.

De debò algú es pensa que el votant d’ERC de la nit al dia passarà a votar altres formacions?

De debò algú es pensa que llençar ERC a un nou tripartit, amb els Comuns i el PSC, ens faria avançar cap a la independència???

Si la falta d’unitat i d’una estratègia compartida és el principal problema que tenim, que l’estratègia sigui abocar-nos a un enfrontament obert entre nosaltres ens abocaria al col·lapse com a moviment, a perdre tota la legitimitat democràtica i a fer impossible la independència per moltes generacions.

Les passades municipals la patètica fantasmada de les “Primàries” i el seu estupendisme ja van fer possible que, sense obtenir cap regidor ni cap representació democràtica mínimament rellevant, l’independentisme no pogués recuperar l’Ajuntament de Barcelona.

Les eleccions del 14F el vot perdut cap a PDECAT, Primàries, FNC i PNC, perquè cap va obtenir representació, va afavorir el triomf de l’estratègia d’ERC i no va solucionar ni fer res per afavorir solucionar els problemes base de l’independentisme.

ERC pot perdre vots, i també els pot perdre Junts, i també CUP, i de tot plegat alguna altra formulació política també des de l’independentisme, pot acabar obtenint representació parlamentària, però només haurà servit per fragmentar més l’independentisme. I si, segons doctrina Partal, allò que ha de caracteritzar aquestes noves formacions és que es dediquin a un enfrontament obert amb la resta de formacions independentistes, doncs què voleu que us digui, les coses estaran pitjor que mai, perquè la solució necessària als problemes que ara tenim serà més difícil que mai.

No, la independència no és possible a curt termini, com diu en Partal. Dissortadament no és així. Perquè la independència sigui possible necessitem superar tot el que fins ara l’ha feta impossible. Necessitem més unitat, i no més enfrontament. Necessitem compartir estratègia, i no que l’estratègia sigui l’enfrontament entre nosaltres.

En termes estratègics, ja sigui militars, ja sigui empresarials, ja sigui institucionals, ja sigui polítics... tot està escrit i els qui ens hi dediquem, a la planificació estratègica, ho sabem. Allò que cal és un diagnòstic encertat de la situació. I no el tenim. Allò que cal és una estratègia que posi en valor allò que hem fet bé, i que treballi per solucionar allò que no hem fet bé o que no hem fet.

A això hauríem de dedicar tots els nostres esforços. Si no hi som tots, no hi ha independència possible, perquè no hi haurà majoria que legitimi la independència. Hem fet moltes coses bé, moltíssimes, però també n’hem fet de malament i fins i tot no n’hem fet. Ser-hi tots vol dir compartir i blindar allò que hem fet bé i conjurar-nos per rectificar allò que hem fet malament. I això mai no ho podrem fer si allò que mou la nostra acció política és alimentar l’enfrontament entre nosaltres.

I acabo, insistint en una cosa: hem fet moltes, moltíssimes coses bé. Porto militant per la independència des del 1984. Molts anys d’un independentisme residual o testimonial, fagocitat sovint en lluites fratricides. Però la feina de molts va anar obrint camí, o traçant un camí correcte, que ens va permetre créixer. Fa poc més de 10 anys, el 2010, el PSC presidia una Generalitat gràcies a una ERC abocada a l’estratègia tripartidista, i al davant només hi havia una CiU que abraçava el dret a decidir però que ni de lluny es proposava com a força independentista. L’ANC va començar a caminar el 2011, però no fou fins març del 2012 que es feu la seva assemblea constituent, al Palau Sant Jordi. Aquell 2012, per l’Onze, la convocatòria de l’ANC posava un milió de persones al carrer. A finals del 2012 de les eleccions al parlament surt per primera vegada una majoria pel dret a decidir per exercir l’autodeterminació. Tres anys després, el 2015, les eleccions van donar la majoria parlamentària a l’independentisme explícit de Junts pel Sí i la CUP. I dos anys després arribàvem i fèiem l’1-O

En tot aquest trajecte, per fer-lo possible i exitós, es van fer moltes coses i la majoria es van fer molt bé, fins i tot molt i molt bé. Perquè en cinc anys es passés del testimonialisme i l’autonomisme a una majoria parlamentària i social independentista es van fer moltes coses i molt ben fetes. Cal preservar-les. Cal reconèixer-les i cal blindar-les, cal seguir fent-les bé, mai posar-les en perill. I dedicar els nostres esforços no a destruir-ho tot, inclòs el molt que es va fer bé, sinó a fer bé el que no es va fer bé o el que no es va fer i calia haver fet.

Aquest és l’únic camí. Som-hi!

 

Enquesta ÒMNIBUS 2022 del CEO: anàlisi d’uns resultats condicionats per errors mostrals, però també pels errors polítics

Ahir dijous dia 17 de març del 2022 vam tenir els resultats de l’enquesta OMNIBUS del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (CEO). L’enquesta OMNIBUS és una enquesta que tradicionalment avalua les polítiques públiques, l’acció de govern. Aquest cop, però, segurament condicionats perquè ja fa més d’un any que no s’ha fet cap Baròmetre d’Opinió Política (l’últim fou novembre 2020), l’enquesta del CEO que avalua la situació política del país, l’Omnibus ha incorporat algunes preguntes de forta càrrega política.

I són aquestes preguntes de més forta càrrega política que habitualment es plantejaven al BOP, les que han generat més impacte mediàtic, i més controvèrsia política, crítiques, etc etc etc. Bé, no ho han generat les preguntes, sinó els resultats fets públics. Segons l’enquesta Òmnibus del CEO només un 38,8% dels enquestats volen que Catalunya sigui un estat independent, mentre que el 53,3% no ho vol, no vol que Catalunya sigui un estat independent.

Aquest diferencial a favor del No a la independència en relació al Sí esdevenia el més alt que mai s’havia donat en cap enquesta del CEO, de manera que la polèmica ha estat servida en safata. A més a més, això s’esdevenia, aquests resultats s’han donat en una de les primeres enquestes gestionades pel nou equip directiu del CEO, en un organisme que ha passat d’estar en l’anterior govern, vinculat a un departament de Junts, a estar vinculat a un departament d’ERC.

És evident que en la situació en la que estem, en aquesta gestió crítica del post 1-O aquests resultats han estat un cop molt dur per a l’independentisme, alhora que alimentaven totes les posicions polítiques de l’espanyolisme. I entre l’independentisme la principal reacció ha estat la de menystenir la dada, apuntar teories conspiranoïques o carregar-se les enquestes com a eina d’investigació social.

Jo, com la majoria de vosaltres, quan vaig tenir les dades d’aquest Òmnibus del CEO, amb aquest baixíssim 38,8% de Sí a la independència i aquest 53,3% de No a la independència, em vaig quedar molt preocupat, molt impactat.

Però el que he fet és analitzar què hi ha al darrere d’aquests resultats. Era conseqüència de l’enquesta, o era un reflex d’una realitat política?

I us haig de dir que aquest resultat és conseqüència de les dues coses: d’un greu error mostral comès pel CEO, però també és resultat dels greus errors polítics que des de l’independentisme s’estan cometent.

LA DADA TAN BAIXA DE NOMÉS UN 38,8% ENQUESTATS A FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA ÉS CONSEQÜÈNCIA DIRECTA D’UN ERROR MOSTRAL DEL CEO, PERÒ NO NOMÉS!

Sí, em sap greu dir-ho així tan contundentment, però és així. El CEO ha comès un greu error mostral, que és el que ha portat a aquest baixíssim percentatge de suports a la independència, que hauria estat el més baix de la història recent.

En la determinació de la mostra, per assegurar-ne la seva representativitat s’estableixen “quotes” sobre diferents elements sociodemogràfics d’aquesta mostra. Que la mostra respecti, s’ajusti, a aquestes quotes, és el que garanteix la seva representativitat. S’han de complir, sí o sí, perquè no fer-ho implica obrir la porta a biaixos perillosos.

Doncs bé, una d’aquestes quotes era la de nascuts a Catalunya de la mostra, que s’havia de situar entorn el 68% de la mostra, atès que aquesta és la proporció de nascuts a Catalunya entre els que hi viuen. És a dir, un 68% dels enquestats de la mostra, havien d’haver nascut nascut a Catalunya. I en aquesta enquesta òmnibus del CEO podem veure que els nascuts a Catalunya són només el 60%.

I això, el fet de no ajustar la mostra, implica que l’enquesta arrossegui  biaixos en molts camps. Per exemple, tenim que mentre que fins ara a les mostres del CEO els qui tenien el català com a primera llengua eren al voltant del 35% dels enquestats, en aquest CEO només ho són el 29,3%. I aquesta diferència mostral per no compliment de la quota establerta per a la mostra, té conseqüències directes en el posicionament davant la independència. Entre els qui tenen el català com a llengua primera el suport a la independència és del 75%, mentre que entre els que no tenen el català com a llengua primera, el suport al Sí és de només el 23%.

Si la mostra d’aquesta enquesta del CEO no s’ajusta a les quotes que el mateix CEO tenia establertes per garantir la representativitat mostral, això té conseqüències. Cinc punts menys a la mostra d’un col·lectiu sociodemogràfic que té un clar i massiu posicionament a favor de la independència és un error mostral que es trasllada a la pregunta sobre el suport a la independència, de manera que aquest 38,8% és conseqüència directa d’aquest error mostral. Si s’hagués mantingut la quota no dic serien 5 punts més, però sí s’hauria situat entre el 41,8% i el 42,8%, dins dels marges dels últims temps.

Sense aquest error mostral del CEO en cap cas el suport a la independència hauria caigut com cau en aquesta enquesta. Sense aquest error mostral el suport a la independència estaria entre el 41 i 42,8%. La darrera enquesta CEO que plantejava aquesta qüestió, l’enquesta de context polític de maig 2021, tenia un 44,9% de suport al Sí a la independència.

Per tant sí, els errors mostrals del CEO en aquesta enquesta han estat determinants per a la caiguda del suport a la independència que reflecteix l’enquesta, i podem dir que des d’aquest punt de vista no és representativa de la realitat social.

ELS ERRORS POLÍTICS TAMBÉ ENS HI PORTEN

Que aquest error mostral faci que el resultat del suport a la independència no sigui 100% representatiu de la realitat social i política del nostre país, no vol dir que aquest suport no segueixi baixant a la nostra societat.

I aquí és on entrem directament en l’evidència dels errors polítics que ens estan portant a que la independència no només no creix, sinó que retrocedeix, perquè això és un fet, les dades són contundents.

Entrem, per tant, a analitzar l’evidència d’aquests errors polítics i les seves conseqüències, amb dades no afectades per l’error mostral.

El primer i més gran error polític és aquesta presumpta estratègia d’ERC per eixamplar la base per fer la independència, per tenir èxit en fer la independència. L’evidència de les dades del fracàs d’aquesta estratègia, si hagués estat tal, evidencia alhora que no ho ha estat mai, que és només una tapadora política de la veritable i amagada estratègia política d’aquesta ERC.

I això ho podem evidenciar amb una dada DEMOLIDORA:

En aquesta enquesta Omnibus (març 2022) a la pregunta múltiple de què agradaria que fos Catalunya, només un 62% dels votants d’ERC responen que un estat independent. Al BOP del 2018 era un 74,3% dels votants d’ERC que deien voldrien Catalunya fos un estat independent. I al 2015 un 89,5%. És a dir gairebé 25 punts menys de suport a la independència entre els votants d’ERC. Podeu dir que al 2015 ERC no tenia tants vots com ara, i que aquesta estratègia ha permès a ERC créixer. Podríeu dir-ho, però no és cert: a les eleccions del 21D de 2017 ERC va tenir més votants que a les eleccions del 14F del 2021, per tant aquell 74,3% de favorables a l’estat independent entre els votants d’ERC era sobre una massa electoral molt més gran que l’actual. I era 12 punts més alt el suport a la independència.

Està claríssim que l’estratègia d’ERC no només no fa créixer l’independentisme, sinó que el desarticula, perdent suports fins i tot entre els seus votants. I, evidentment, sense guanyar-ne. L’any 2015, en l’espai polític dels Comuns a la pregunta sobre el Sí o el No a la independència, un 39,1% dels seus votants deien que sí. Ara, en aquesta enquesta última del CEO, només un 23,1% dels votants dels Comuns diuen que votarien sí, 15 punts menys. Aquest és el resultat de tota aquesta estratègia de submissió vergonyant als Comuns que practica ERC, que cada cop menys votants dels Comuns estan a favor de la independència.

La situació és molt greu. L’error de l’estratègia d’ERC és monumental des d’un punt de vista de país i des d’un punt de vista independentista.

I és més greu en la mesura que no només no fa créixer la independència, l’independentisme, sinó que desarticula els pressupòsits polítics a partir del qual es formula com a proposta política i de país. L’independentisme sempre s’ha plantejat com a sortida a la injustícia de la situació política, econòmica, etc. a la que ens té condemnats l’estat espanyol. Això ho podíem veure en la resposta a la pregunta que el CEO feia sobre si es considerava que Catalunya estava en una situació en la que tenia un nivell insuficient d’autonomia o si pel contrari, es considerava que Catalunya ja té un nivell suficient d’autonomia.

Fa només uns pocs anys, l’any 2018, un 65,1% dels enquestats pel CEO deien que Catalunya tenia un nivell insuficient d’autonomia, mentre que un 18,9% deien que ja teníem un nivell suficient d’autonomia.

Ara és un 57,8% que diu el nivell d’autonomia és insuficient, mentre que el 29,7% diuen que ja és suficient. En només tres anys, tots marcats per l’estratègia d’ERC de l’eixamplament de base, els que creuen ja tenim prou autonomia han passat del 18,9% al 29,7%, un increment de més de 10 punts.

Qui no vulgui veure la catàstrofe a la que ens aboquen els errors polítics de l’estratègia d’ERC, que és la que està marcant i condicionant l’independentisme, és que és políticament cec.

Més enllà dels greus errors en la política i estratègia independentista, i de l’evidència del seu impacte negatiu, també tenim l’evidència de molts altres errors que s’estan cometent, i que no ajuden EN RES a l’independentisme, a la causa de l’independentisme.

En aquests moments, propiciat pel triomf electoral d’ERC a les darreres eleccions, amb la pinça amb CUP i Comuns sobre Junts, tenim al davant un Parlament i un Govern vergonyosament presoners dels tòpics del políticament correcte, amb una buidor argumental i discursiva que gela la sang.

Tot això de la transformació democràtica, feminista, social i verda d’aquest govern “republicà” és en si mateix una trampa que ens fem a nosaltres mateixos. Si es poden fer totes aquestes transformacions, per a què la independència???

Però a banda d’això moltes de les polítiques associades dinamiten l’independentisme com a espai ideològicament plural, com un espai nacional obert a totes les ideologies –evidentment democràtiques- i que només des d’aquesta pluralitat pot assolir els seus objectius i obrir les portes a un nou estat en el que, llavors ja sí, seran els votants els qui decidirem com volem ser governats.

I amb un parell de dades en tinc prou per explicar a què m’estic referint. Des del món d’ERC i la CUP es planteja com una de les principals batalles que cal donar ara el fet de carregar-se l’escola concertada. L’antic conseller Bargalló, d’ERC, ho va dir molt clarament. L’escola concertada és un dels pilars del país, i voler-se carregar l’actual pluralitat del model educatiu implica no només obrir una guerra caïnita letal dins l’independentisme, sinó allunyar-lo de la centralitat del país: un 57,4% defensen el model públic i concertat actual. Només un 40,3% volen un sistema exclusivament públic.

Que per motius partidistes s’estigui plantejant dinamitar el consens social en aquest àmbit és d’una gravetat extrema. I que ho faci l’independentisme allunya la independència de la centralitat social i política.

Un altre exemple d’aquest greu error polític de l’independentisme, que l’està portant a perdre la centralitat política i social, a perdre suports, el tenim amb tot el tema de les lleis d’habitatge que s’estan aprovant al Parlament. No diré que siguin lleis “pro-okupas”, però sí són normatives que frivolitzen molt amb l’okupació, criminalitzen als propietaris i els hi traslladen el cost de polítiques que haurien de ser públiques. Estem fent les coses de tal manera que es tracta al propietari d’un pis com si fos un ésser pervers que ha d’assumir ell personalment els costos de les polítiques d’habitatge que no fa el govern. Llogar un pis ha esdevingut una activitat d’alt risc. I els procediments per recuperar una propietat davant una okupació, un autèntic calvari per als propietaris.

Doncs bé, en una escala del 0 al 10, on el 0 és cap preocupació i el 10 màxima preocupació, sabeu quina és la mitjana de preocupació de la nostra societat davant el fenomen de l’okupació d’habitatges? Doncs del 7,58.

La nostra societat evidencia una altíssima preocupació davant les okupacions d’habitatges, però nosaltres anem frivolitzant sobre el tema, criminalitzant als propietaris i traslladant-los-hi unes responsabilitats que són públiques, dels governs, de les administracions.

Quin futur té l’independentisme si gira l’esquena, com està girant, a aquesta enorme preocupació social davant les okupacions? Això també és un error polític. I això també ho pagarem.

Finalment, l’enquesta Òmnibus del CEO també ens permet veure amb tota claredat un altre error polític que s’està cometent, i que potser sigui el més greu de tots: un independentisme que ha deixat de fer independentisme.

L’independentisme no va esdevenir majoritari de la nit al dia, per art de màgia, sinó per molta feina explicant que era un projecte polític, l’únic que permetria sortir de la situació en la que com a país, societat i persones estem, i obrir així un futur amb més i millors oportunitats per a tothom. Un dels fonaments d’aquest “fer independentisme” fou tot l’esforç per explicar la brutal discriminació econòmica que pateix Catalunya i tots els ciutadans de Catalunya, aquest brutal i sistemàtic espoli fiscal. I el mateix en infraestructures, en qualitat democràtica, en capacitat d’autogovern i autogestió com a eina de futur, per a un futur millor per a tots.

Doncs bé, un 62% creuen que els pressupostos de la Generalitat estan condicionats pel sistema de finançament estatal, un 68% creuen que Catalunya té un dèficit de finançament, un 86% que l’estat hauria d’invertir més en infraestructures a Catalunya, un 70,1% que la Generalitat hauria de gestionar rodalies... però anem aprovant com si no hagués passat res el pressupostos de l’estat que consoliden aquest espoli fiscal, i hem deixat d’explicar a la nostra societat que només amb la independència tindrem justícia, democràcia i capacitat de gestionar els nostres recursos. Que sense independència l’espoli seguirà sent sistemàtic, i seguirà afectant a tots i cadascun de nosaltres. A sobre, si en comptes de fer això el que proclamem és que ho transformarem tot, perquè podem i volem, perquè no hi ha problema, doncs ja és per flipar.

I així es tanca el cercle: si no som prou per ser independents i no fem independentisme, la independència cada cop la tindrem més lluny, per no dir impossible. Els errors mostrals de l’enquesta del CEO és això, un error mostral, un cop identificat i explicat, ja sabem què ha passat i com estan les coses, és esmenable. El problema, el gravíssim problema, el tenim amb els errors polítics que s’estan cometent. L’evidència de les conseqüències tan negatives que té per a l’independentisme l’estratègia d’ERC d’eixamplament de base i tot el que l’acompanya ja no es pot amagar, ja la veiem tots. I és l’evidència d’uns errors polítics letals per a l’independentisme.

I això ho podem veure, per acabar, comparant una mateixa dada en uns anys diferents, i contextualitzant-t’ho.

La vegada que a les enquestes CEO el Sí a la independència ha tingut més suport i amb més distància en relació al no fou al BOP del tercer trimestre del 2017, en plena determinació política i social de l’1-O: 48,7% Sí i 43,6% No. Cinc punts de diferència. En aquesta enquesta Òmnibus del CEO 38,8% Sí i 53,3% No, que sense l’error mostral podria ser 42,8% Sí i 49,3% No. Els errors polítics ens han portat de 5 punts per sobre el Sí a estar 7 punts per sota del No. L’estratègia d’eixamplar ens està portant a que l’independentisme, la independència, tingui menys suport que mai. No dic els partits polítics, parlo de la independència com a objectiu, aspiració col·lectiva. La determinació col·lectiva i la unitat política i cívica van portar a l’independentisme al màxim suport. El partidisme, l’estratègia d’ERC per l’hegemonia política del partit i d’eixamplament de base, i per situar en el terreny de la confrontació ideològica a l’independentisme, ens està portant a un desgast sostingut, a una pèrdua constant de suports i allunyament de la centralitat social i política.

L’independentisme necessita urgentment recuperar una mínima unitat política i estratègia compartida, tornar a fer independentisme, fer-ho des la pluralitat, sense posar en perill la seva centralitat social i política. Només així ho podrem. Només si hi som tots, i hi som des d’una unitat i lleialtats sòlides, i amb una estratègia compartida, ni que sigui de mínims. Tot el que no sigui això, ja tenim l’evidència de les tan negatives conseqüències que té per a l’independentisme. Cal fer-ho i cal fer-ho recuperant credibilitat i tornant, pas a pas, a aquella determinació que ens va permetre fer l’1-O.

 

PS: reflexió sobre les enquestes, eina de manipulació o eina de coneixement?:

Com he dit al principi de l’article, una de les reaccions que hi ha hagut a l’enquesta és atacar les enquestes, situar-les en marcs generals de manipulació, etc. Un exemple molt contundent d’això que apunto l’hem tingut amb l’editorial d’en Vicent Partal a Vilaweb. Entre d’altres coses en Partal ha deixat escrit: “La dependència del personal de les enquestes és un fenomen ben sorprenent en aquest país. La manera com els sondatges erren és èpica i constant, cosa que ja hauria d’haver creat uns anticossos consistents entre la població... Ja he advertit més d’una volta que molts d’aquests sondatges tenen més la funció de marcar un camí, d’incitar a votar una determinada opció, que no pas de fer una prospecció honesta de la realitat –la fabricació de la victòria de Ciutadans a les eleccions del 155 fou un cas de manual per la manera com les enquestes van anar indicant als espanyolistes on havien de concentrar el vot”.

Sí, és evident que bona part d’això que denuncia en Partal és així, i jo també ho he denunciat. Però també he dit sempre que no té cap sentit generalitzar. Les enquestes que segueixen aquest comportament més “manipulador” són les dels mitjans de comunicació, i no tots. I sempre he defensat les enquestes honestes, ben fetes, transparents i que aporten tota la informació del treball demoscòpic per tal que, més enllà dels titulars, tothom pugui valorar el treball fet, les conclusions, biaixos, etc.

I entre aquestes enquestes sempre he ressaltat el gran treball que durant molts anys ha fet el CEO dirigit per Jordi Argelaguet.

Les enquestes poden ser eines de manipulació, sí, però també són, quan estan ben fetes, eines de coneixement. En Partal diu que les enquestes van fer pujar Ciutadans, mentre que jo crec que les enquestes l’únic que van fer va ser reflectir aquell ascens, un ascens programat, això sí, amb total precisió, pel Règim del 78, que hi va abocar tots els seus recursos mediàtics, comunicatius, manipuladors, econòmics... perquè això anés així. De fet C’s és una creació del Règim del 78. Ojo, de la mateixa manera que el Règim del 78 va abocar-se amb tots els seus recursos per fer Ada Colau alcaldessa de Barcelona, com a manera de frenar l’independentisme.

Sí, hi ha enquestes que manipulen, però manipulen molt més els titulars i les anàlisis acrítiques de les enquestes. Com dic, si ens aporten tota la informació de manera transparent, les enquestes són una poderosa eina de coneixement d’una realitat determinada en un moment determinat. Només són això, però això és molt. No són cap cosa adivinatòria ni substitueixen els mecanismes polítics democràtics, això fa vergonyeta haver-ho de dir, però sí poden ajudar a saber com estem, com van les coses i, sobretot, com estan evolucionant les coses a la nostra societat.

Fa molts anys que analitzo enquestes i de tota la sèrie de diferents enquestes en diferents anys i processos electorals, les dades facilitades per enquestes sòlides com el BOP del CEO m’han permès aproximar molt i molt els resultats, amb independència del que pronostiquessin els titulars de les enquestes: el 21D 2017, quan tothom pronosticava triomf d’ERC vaig ser dels pocs, crec l’únic, que vaig analitzar que els moviments electorals que les enquestes detectaven estaven situant aquell Junts acabat de néixer en situació de guanyar, com va ser. Després, a eleccions generals i les últimes municipals a Barcelona, vaig pronosticar el triomf d’ERC, com així va ser. I només aquestes últimes al Parlament del 14F el resultat que les meves anàlisis llençaven no es va ajustar al resultat final, i ERC va guanyar, per molt poc, a Junts, quan pensava hauria estat al revés (no vaig poder valorar l’impacte final de l’entrada en campanya d’Artur Mas a favor de PDECAT, que va restar més de 30 mil vots a Junts).

Les enquestes aporten molta informació, però han de ser honestes, transparents i correctament treballades i llegides.

 

 

 

-           

 

Dades de mobilitat (i convivència) contra les mentides i la irresponsabilitat de l'Ajuntament Colau-Collboni

Saps quants desplaçaments per motius de feina es fan a Barcelona? Saps amb quins mitjans? Saps la gent de Barcelona que cada dia es desplaça fora a treballar i la gent de fora que cada dia es desplaça a Barcelona també a treballar? Saps com es mouen?

Saps quin és el segon problema més greu d’incivisme i amenaça a la convivència a Barcelona, segons els veïns de Barcelona?

Saps per què cap de les mesures en matèria de mobilitat que està prenent l’Ajuntament Colau-Collboni, amb el suport d’ERC, no tenen al darrere cap estudi, cap informe previ?

Saps com s’inventa les dades aquest Ajuntament, el més despòtic, autoritari, irresponsable i sectari que mai haurà tingut Barcelona?

Doncs imagino que esteu igual que jo abans que aquest demencial govern municipal de Colau-Collboni ens comencés a fer la vida impossible als veïns. No m’havien preocupat gaire aquests temes, de manera que no tenia respostes per a totes aquestes preguntes que us he plantejat. I preocupat pel que estava passant vaig anar agafant coses dels seus discursets i estudiant-les, mirant d’obtenir dades... i vaig veure amb estupefacció que també estàvem davant l’Ajuntament més mentider, manipulador i farsant de la història de Barcelona.

I començo per la conclusió: és terrible, absolutament esgarrifós, estar en mans d’uns irresponsables municipals que prenen les decisions negant la realitat. Si fer-ho ignorant la realitat és greu, governar negant la realitat, contra la realitat, és terrible. I és justament el que conduirà al caos, col·lapse i decadència a la nostra ciutat.

LES DADES BÀSIQUES DE MOBILITAT A BARCELONA:

A la ciutat de Barcelona es produeixen diàriament al voltant dels 2.244.000 desplaçaments per motiu de feina, ja sigui dintre de la ciutat, ja sigui amb origen o destí Barcelona.

Els desplaçaments diaris dintre de Barcelona per motiu de feina arriben al 1.224.000, mentre que els que tenen origen o destí a Barcelona són poc més d’un milió, 1.020.000 diaris.

L’Ajuntament Colau-Collboni porta tot el mandat criminalitzant als veïns de Barcelona, responsabilitzant-los de tots els mals i prenent tot de mesures de mobilitat que, com ara veurem, no tenen cap mena de connexió amb la realitat.

Pràcticament el 75% dels desplaçaments diaris per motiu de feina dels barcelonins que tenen per destí la mateixa Barcelona es realitzen un 37% en transport públic, un 30% a peu i un 7% en bici, mentre que només un 9% en cotxe, un 14% en moto o cliclomotor i un 2% en furgoneta.

En canvi, en la mobilitat amb origen/destí Barcelona el transport públic representa el 46%, mentre que només un 1% es desplaça a peu i un altre 1% en bici. En canvi, un 38% ho fa en cotxe, un 9% en moto i un 3% en furgoneta.

El gran repte, per tant, de la mobilitat a Barcelona se situa en 2 elements clau:

-          D’entrada ser conscients d’aquest milió de desplaçaments amb origen o destí Barcelona. Estem parlant de persones. Estem parlant de veïns de Barcelona que van a treballar fora de la ciutat i estem parlant de ciutadans de l’àrea regional de Barcelona que venen a Barcelona a treballar. L’evidència de la importància per a Barcelona sobre com es realitza aquesta mobilitat és clara, cabdal. I al mateix temps que situem en aquest punt les necessitats de millora, cal assegurar, sempre, que no es facin ignorant la realitat, ignorant als veïns i treballadors.

 -          Els canvis en la mobilitat laboral intra Barcelona en relació als que tenen Barcelona com a origen o destí són tan grans que ens expliquen, per si sols, moltíssimes coses. Les coses més importants. Les coses que l’Ajuntament Colau-Collboni, amb el suport d’ERC, han volgut ignorar.

 No, la gent no és perversa, ni dropa, ni mancada de consciència per sistema, com pensen la secta dels Comuns (com pensen i per tant com actuen). La gent pren les seves decisions de manera racional.

Per què només un 9% dels desplaçaments interns, a Barcelona, es realitzen en cotxe, mentre que els que tenen origen o destí Barcelona són el 38%? Doncs perquè la mobilitat cap als polígons industrials, cap als diferents àmbits econòmics i industrials que envolten BCN és molt complicada, en molts casos, fer-la de cap altra manera. I igualment en relació als treballadors que venen cap a Barcelona.

L’Ajuntament s’omple la boca de pacificació dels carrers de la ciutat i de fomentar la mobilitat sostenible (omplir la ciutat de carrils bici): això no té cap impacte sobre el 50% de la mobilitat diària a la ciutat, perquè només són un 1%. La gent de Barcelona no marxa a treballar fora ni en bici ni a peu. Ni al revés els que hi venen.

Pels que venen/surten per feina el tren és el principal mitjà de transport públic, ho és del 20% (per a la mobilitat només a BCN el tren és, òbviament, només el 4%). Però el bus passa del 12% a la ciutat al 7% en la mobilitat laboral origen/destí BCN.

I aquí ve la demència total d’aquest ajuntament Colau-Collboni: s’ha fet alguna cosa en el principal mitjà de transport públic in/out laboral de Barcelona, el tren? 

Doncs no. Tot el contrari, la situació de la xarxa i servei de rodalies RENFE és cada cop pitjor. El primer element per a una moblitat pública seria, sense cap mena de dubte, una xarxa ferroviària que funcionés impecablement. Però per a l’Ajuntament aquest tema no ha existit mai.

Un segon element clau en aquesta mobilitat IN/OUT amb centre a Barcelona és la millora de la xarxa de busos per arribar eficientment al màxim de llocs, complementàriament a la xarxa ferroviària.

La millora de la xarxa metropolitana de connexió amb autobús, i fer-ho estenent el bus elèctric de manera intel·ligent i eficaç és el segon dels grans reptes de la mobilitat a Barcelona, és el segon factor clau que permetria disminuir la mobilitat privada i incrementar significativament la mobilitat pública i sostenible.

L’Ajuntament podia fer-ho. L’aclaparador no al tramvia per la diagonal en l’única consulta directa a la ciutadania que s’ha fet a Barcelona, oficial, convocada per l’Ajuntament, obria de bat a bat les portes per executar un pla ambiciós d’extensió d’una magnífica xarxa de busos elèctrics per tota la ciutat i l’àrea metropolitana.

7 anys després l’Ajuntament Colau-collboni no només no ha fet res, sinó que ha ignorat i menyspreat miserablement el que vam votar els veïns i han apostat per una connexió de tramvia que trigarà anys i anys en completar-se i que, si mai es fa, serà amb uns costos econòmics i urbans demencials, en relació a les alternatives que hi havia, que s’haurien pogut executar rapidíssimament i a un cost molt i molt inferior i amb una monumental major eficàcia per garantir la millor connectivitat pública entre Barcelona i la seva àrea, que és el punt feble de la mobilitat a Barcelona.

Fins i tot en un estudi fet per un d’aquests xiringuitos colauers, l’Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, en un informe sobre la mobilitat, reconeixen: “Si comparem la durada mitjana dels desplaçaments a la feina per mode de transport, veiem que és de 23 minuts per a desplaçaments en vehicle privat i 37 minuts per a desplaçaments en transport públic. Aquestes dades confirmen la relativa falta de competitivitat del transport públic pel que fa a temps de desplaçament a la feina, element que constitueix un dels principals obstacles de cara a incentivar traspàs modal des del vehicle privat cap al transport públic”

Ha fet res aquest ajuntament Colau-Collboni per revertir la situació, per fer polítiques i plans per millorar la competitivitat i eficàcia del transport públic? NO! No han fet res del moltíssim que podien haver fet. Ara intenten tapar aquesta monstruosa vergonya amb una altra vergonya, l’animalada antidemocràtica i brindis al sol del tramvia per la Diagonal.

És tremendo aquest sectarisme atroç del colauisme, que es destil·la trambé en aquest xiringuito de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona: no han pogut evitar haver de situar com a primera de les seves conclusions que “La baixa competitivitat del transport públic segueix sent una barrera important al traspàs modal”.  

Però és clar, en aquest àmbit, que és clau en la mobilitat a BCN, la secta colauer no ha fet absolutament res. I és clar, llavors als d’aquest xiringuito els surt aquest sectarisme atroç de la lideressa Colau i els Comuns que exhibeixen en tot el que fan i diuen i en el seu menyspreu autoritari i despòtic a la ciutadania, i, evidentment, entre les seves conclusions també hi trobem les polítiques de fer la vida impossible a la gent com a motor de canvi. I patapam, en la tercera conclusió els hi surt escuma de la boca mentre proclamen que “La política d’aparcament és crucial per a incentivar el traspàs modal del transport privat al públic”

Però és en aquesta frase arriben al seu clímax d’odi: “cal tenir en compte que és important no només restringir l’oferta d’aparcament per a cotxes, sinó també per a motos i ciclomotors: en cas contrari, el que s’aconseguiria seria en part un traspàs modal del cotxe cap a la moto més que no pas cap al transport públic, particularment a Barcelona i als municipis de la 1a corona on l’ús dels vehicles de dues rodes tendeix a ser més elevat”

Tremenda aquesta crida a no oblidar-se de les motos i ciclomotors a l'hora de restringir al màxim l’aparcament!!!!

Que sigui el transport més eficaç a la ciutat. Que sigui el transport del 14% dels barcelonins... tot això no és res. A LA FOGUERA!

Que el parc de motos podria ser electrificat molt fàcilment, i que entre una bici o patinet elèctric i una moto elèctrica ja pràcticament no hi ha diferències, això no té cap importància. L’odi de tota aquesta secta colauer cap a la moto és tan bèstia, tan irracional, que el situa en el TOP DE L’ODI EN COMÚ.

Però és clar, no hi ha comportament sectari d’odi que no vagi acompanyat de la també sectària superioritat moral.

Per a la secta en comú tot el que no sigui bicicleta cal exterminar-ho. El seu odi al que no siguin les seves bicis té un component fanàtic que ens transporta als pitjors moments de la història. Odi al cotxe perquè contamina, odi al cotxe electric perquè no contamina, odi a la moto perquè no és sostenible, odi a la moto elèctrica perquè és sostenible. Treure aparcaments de la vorera de les motos perquè privatitzen l’espai, però instal·lar aparcaments de bici a la mateixa vorera perquè una bici no és una moto i pot aparcar on vulgui.

I ara ve “lu bo”. 

Aquesta política d’odi i aquesta superioritat moral de la secta de Colau en Comú que els ha portat a la glorificació i divinització de la bicicleta sabeu on ha portat als veïns de Barcelona, sabeu com ho veuen els veïns de Barcelona?

Doncs segons la pròpia enquesta de victimització de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 2021, el segon problema més greu de civisme i convivència a la ciutat és.... LES MOLÈSTIES DE BICICLETES I PATINETS!

Per a un 40% dels barcelonins l’incivisme de bicicletes i patinets són el segon problema més greu de convivència als nostres barris, pel davant de tòpics com les molèsties de soroll al carrer de la gent, de les okupacions o del turisme.

La mobilitat en bicicleta és només un 7% de tota la mobilitat dins de Barcelona per motius laborals en dia feiner, situant-se com a sisena modalitat de les vuit classificades, però tot i ser tan poca cosa, han aconseguit ser el segon problema més greu de la ciutat des d’un punt de vista de civisme i convivència.

 

Anàlisi de l'Enquesta metodològica i d’actituds sociopolítiques del CEO (febrer 2022)

 Amb el canvi de govern es van produir canvis a la direcció del CEO. I tot plegat ja fa un munt de mesos que no tenim cap nova entrega del Baròmetre d’Opinió Política, per a mi l’enquesta de referència a Catalunya.

Tanmateix aquesta setmana hem tingut una entrega d’una nova enquesta del nou CEO, la que han denominat “Enquesta metodològica i d’actituds sociopolítiques”. És una enquesta estranyota, per dispersió, i en alguns moments pel plantejament demoscòpic. Però també és una enquesta molt interessant en alguns dels temes que aborda, singularment el tema de la llengua i la perspectiva de la visió ciutadana sobre la immersió lingüística.

I crec val la pena analitzar algunes de les dades que ens ofereix. Tant de bo haguéssim tingut una enquesta així, sobre aquest tema, estable al llarg del temps, des dels anys 80. Seria d’una gran utilitat.

Com deia, de tot el plantejament de temes de l’enquesta, el més interessant és el relatiu a la immersió lingüística, que és un tema d’absoluta actualitat, atès els atacs sistemàtics dels aparells de l’estat espanyol i dels partits i activisme unionista a Catalunya.

L’unionisme, amb l’aparició de C’s, es va arrossegar a un posicionament polític nacional, a Catalunya, centrat en promoure el conflicte lingüístic, com a manera d’encendre la fractura social per qüestions d’identitat, que a la seva vegada era l’estratègia per combatre l’independentisme.

Sortosament C’s no se’n va sortir. I tot i que ha fet molt i molt mal, no ha aconseguit mai els seus objectius, crear un conflicte lingüístic que fomentés la fractura social identitària i així aturar a l’independentisme. I C’s desparareixerà en un tres i no res. Però la seva herència està sent recollida per nous partits com VOX i per antics partits caricaturitzats en relació al que van ser com el PP. I el PSC desplaçat a un terreny de noves ambigüitats.

Tanmateix d’aquest escenari el més sorprenent és que sigui una part de l’independentisme la que estigui recollint l’herència de C’s per atiar una visió identitària de l’escenari polític, basada en una mena de fonamentalisme lingüístic que sota l’excusa de defensar el català el que fa és encendre la foguera del conflicte identitari, de la divisió social i lingüística.

L’enquesta del CEO ens proporciona dades molt interessants.

D’entrada la més interesssant i alhora la millor dada possible, és aquest enorme suport a la immersió lingüística que hi ha al nostre país. Un 68,5% està amb el model d’immersió lingüística. I només un 21,7% en contra.

És una extraordinària dada, una extraordinària notícia. Malgrat la implacable campanya per convertir la nostra escola en l’epicentre del conflicte lingüístic, amb el combat per terra mar i aire contra la immersió que practiquen l’unionisme i els aparells de repressió estatals, gairebé un 70% de la població de Catalunya defensa la immersió lingüística.

I el que resulta interessantíssim és navegar en la desagregació d’aquestes dades de suport a la immersió des de diferents punts de vista, com per exemple el lloc de naixement.

Entre els nascuts a Catalunya el suport a la immersió lingüística és aclaparador, amb un 73,9% a favor i només un 16,6% en contra.

Com era previsible, entre la població nascuda a la resta de l’estat és on més “contraris” hi ha, un 38,8%, tot i això, el suport a la immersió també és majoritari entre aquest col·lectiu, amb més d’un 50% a favor. Entre els ciutadans que han arribat a Catalunya procedents de la UE el sí també és majoritari, però hi ha un 27,6% de contraris a la immersió. En canvi entre la immigració procedent de la resta del món només un 19,7% no donen suport a la immersió.

Sí, la immersió lingüística com a model té un suport inqüestionable a la nostra societat. Amb independència dels nostres orígens.

I aquest suport tan massiu a la immersió és un dels grans patrimonis que tenim com a societat i que hem de preservar a ultrança.

Aquest suport a la immersió, tanmateix, cal llegir-lo en una adequada perspectiva, zoom, del que és la nostra societat, la nostra realitat nacional i lingüística, o ens equivocarem, com ja fa temps estic avisant.

L’enquesta del CEO ratifica del tot les dades que ja hem tingut ocasió de treballar sobre la realitat lingüística del nostre país, com per exemple a l’Enquesta d’Usos Lingüístics.

I aquesta realitat no és cap altra, com ja he explicat en diferents articles, que el català és la llengua pròpia de Catalunya i la que requereix de tota protecció, d’una protecció que només podem garantir si som un estat independent, però que el castellà també forma part de la nostra realitat nacional i social.

El castellà és la llengua inicial del 56,1% de catalans, mentre que el català ho és del 36%, i totes dues, del 3,3%. Però el model de país i d’integració, malgrat els monumentals impactes demogràfics viscuts, funciona. I així el català esdevé la llengua pròpia del 37,6% i català i castellà del 20,4%, mentre que el castellà baixa al 39,4%.

La nostra realitat demogràfica és la que és. I els mecanismes i engranatges del país també són els que són, per això el català passa a formar part, com a llengua pròpia, d’un 18,7% de la població que abans tenia com a llengua primera el castellà.

I el gruix d’aquest ciutadania catalana que assumeix el català com a llengua pròpia quan no tenia el català com a llengua inicial, vol compartir el català amb el castellà. Hi ha un evident procés d’assumpció del català sense renunciar al castellà, fent-los compatibles.

Entre els joves (16-24 anys) el català com a única llengua d’identificació és el 30,2%, mentre que el català amb el castellà són les llengües d’identificació del 23,6%.

I entre els nascuts a Catalunya el català és la llengua d’identificació del 49,4% (llengua inicial del 48,6%) i català i castellà, totes dues, del 21,8%.

El creixement del català en el seu ús i en la seva assumpció com a llengua pròpia es produeix en convivència amb el castellà. No és el castellà contra el català ni el català contra el castellà, sinó una societat que assumeix totes dues llengües amb naturalitat, estima i compromís.

I sí, l’enquesta del CEO ja permet visualitzar elements d’aquesta deriva cap al conflicte lingüístic en la que s’ha instal·lat una part de l’independentisme, incapaç d’entendre el país que som, la nostra realitat. Així, fins a un 33,5% dels enquestats considera de mala educació que si ens adrecem en català a algú aquest algú ens respongui en castellà. Tot i això, la realitat del país que som s’imposa, i un 48,3% consideren que això no és un tema de mala educació.

En el país que som, en el que un 68,5% defensa la immersió, només un 33,5% es posiciona amb actituds d’intolerància envers el castellà, mentre que la majoria viuen amb naturalitat la realitat d’un país en el que català i castellà formen part del que som i de com som, un país que no viu com una agressió que algú se’ns adreci en castellà i hi parlem en castellà, ni que hi parlem en català. Perquè si el 71,2% que així ho defensa i viu no el considerem el país real que som i com som, ja em direu què voleu que considerem? El 20,7% que ho considera ofensiu?

Aquest independentisme que s’està plantejant la defensa del català des del conflicte lingüístic envers el castellà s’està equivocant monumentalment i pot arribar a arrossegar l’independentisme a la minorització social i política, a esdevenir testimonial, a aconseguir el que ni la repressió estatal, ni el 155 ni tota la salvatge campanya de l’unionisme per fracturar la nostra societat mai no han pogut aconseguir: que l’independentisme s’allunyi de la centralitat social i perdi suports, fins deixar de ser l’opció política, social i democràtica majoritària que encara som.

El dia que l’independentisme deixi de concentrar-se i treballar per aquest 68,5% de la ciutadania que defensa i vol la immersió lingüística i quedi atrapat en el discurs d’aquest  20,7% de la població que considera ofensiu que si ens adrecem a algú en català ens respongui en castellà, aquest dia haurem finiquitat l’independentisme.

La immensa majoria del nostre país s’estima el català, el vol defensar i així defensa la immersió lingüística, i només una minoria es planteja una existència nacional en permanent conflicte amb el castellà. I és en aquest punt, en el que ens estem jugant la nostra cohesió nacional i la independència.

 

L’ús de la bici a Barcelona no creix. Les dades de l’absolut fracàs de les polítiques d’imposició sectària, irracional i contraproduent de l’Ajuntament Colau en relació a la bicicleta

 En aquest article d’avui analitzarem unes dades absolutament contundents sobre el fracàs de l’estratègia Colau per imposar l’ús de la bici des de polítiques sectàries i irracionals i des de la confrontació veïnal.

Com ha gestionat Colau i la seva secta municipal l’estratègia per impulsar l’ús de la bici a Barcelona és l’evidència d’un dels fracassos més espectaculars en l’àmbit de les polítiques públiques.

Abans d’entrar en matèria deixar molt clar que estic totalment a favor d’impulsar l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport personal a Barcelona, i de fer-ho garantint als seus usuaris una circulació segura, amb carrils segregats.

Sí, cal promoure l’ús de la bici, i cal fer-ho sempre garantint la seguretat dels seus usuaris.

Però això es podia fer amb polítiques absolutament sectàries i irracionals, com les que ha fet l’Ajuntament Colau, o amb polítiques racionals, estratègicament pensades, dissenyades i executades en el temps i en l’espai.

I, sobretot, es podia fer sense instal·lar-se en la confrontació veïnal com a estratègia, amb imposició, caciquisme, menyspreu i fer la vida impossible als veïns que no circulen en bici.

Les dades que ara explicaré són l’evidència d’un fracàs absolut d’aquesta estratègia sectària del colauisme.

Doncs no, per més que la propaganda Colau no deixi de dir el contrari, l’ús de la bici a Barcelona no creix. L’Ajuntament no para de repetir que l’ús de la bici és imparable, i que això és el que requereix de totes les mesures que estan prenent i prendran.

Però això és fals.

L’ús de la bici a Barcelona va experimentar un gran salt amb la instal·lació del bicing, i un segon salt amb l’obertura de carrils segregats per a la bici que garantien la seva seguretat i que permetien creuar la ciutat en tots els sentits.

L’any 2016, el primer de mandat sencer com a alcaldessa de la sra. Ada Colau a Barcelona, segons dades del mateix Ajuntament, hi havia 148.648 usuaris diaris de la bicicleta com a mitjà de transport. Això representava un 2,4% de la mobilitat diària.

Aquell 2016 la xarxa de carrils bici a Barcelona tenia 116 quilòmetres.

Les últimes dades disponibles d’ús de la bicicleta a Barcelona són del 2020, però atès que fou un any marcat per l’excepcionalitat de la pandèmia, per tractar les últimes dades disponibles faré servir també les del 2019.

El 2020 els usuaris diaris de bicicleta a Barcelona eren 138.162, el que representava un 3,1% de la mobilitat total.

El 2019 els usuaris diaris de bicicleta a Barcelona per als seus desplaçaments eren 167.213, xifra que situava en un 2,3% dels desplaaments els efectuats amb bici.

Aquest últim any, el 2.020, el nombre de quilòmetres segregats de carril bici a Barcelona ha arribat als 240 quilòmetres.

És a dir, sota el mandat Colau s’ha més que duplicat el nombre de quilòmetres de carrils bici a Barcelona, que han crescut un 106,9% en aquest període. Però en aquest mateix període, malgrat això, malgrat haver duplicat els quilòmetres de carril bici, el nombre d’usuaris de bici a la ciutat només ha crescut un 12,4%.

En termes d’ús de la bici sobre el total de transport diari les dades tampoc no són millors. El 2016 la mobilitat diària en bici a Barcelona representava el 2,4% del total i el 2019 el 2,3%, és a dir, que encara havia baixat una mica. El 2020, durant la pandèmia, els usuaris de bici arriben a ser el 3,1% del total, però, com deia, és un efecte de les polítiques de control de pandèmia i de restriccions de mobilitat.

Què hi ha al darrere d’aquestes dades?

Al meu entendre l’evidència d’un fracàs absolut en promoure i impulsar la bici com a mitjà de transport diari. En la base d’aquest fracàs hi situo haver volgut impulsar el seu ús des de la confrontació i tensió amb la resta de mitjans de transport, des del conflicte veïnal, des de la supèrbia i la superioritat moral, des de pensar que l’ús de la bici creixeria fent la vida impossible a la resta de veïns, als veïns que no la fan servir.

La imposició de la bicicleta s’ha fet, a més, sense cap criteri racional, s’ha fet d’una manera salvatge, sense importar les múltiples afectacions que les mesures pro-bici generaven, sense atendre a cap proporcionalitat entre mesures, impacte i usuaris beneficiats i perjudicats.

Com he dit abans, cal promoure la bici i cal assegurar-ne la seva seguretat vial, a través de xarxes completes de carrils bici segregades del trànsit que permetin circular per la ciutat en tots els sentits, de mar a muntanya i de Llobregat a Besòs.

Però això s’ha executat amb un sectarisme atroç, que no ha modulat ni usos ni afectacions.

No té cap sentit que tots els carrers Llobregat/Besòs de l’Eixample, des de la Gran Via fins la Diagonal, hagin de tenir carrils bici segregats. Això no s’ha fet per afavorir la bicicleta, sinó per perjudicar la resta de veïns, amb l’únic objectiu que el decantament cap a la bici es produís per saturació de fer la vida impossible a la resta de veïns, als veïns que no van amb bici.

Però les dades de no increment d’ús de la bici en el transport diari són l’evidència d’aquest fracàs de les polítiques sectàries.

Preservant, com dic, que cal una completa xarxa de carrils bici segregats i segurs per creuar tota la ciutat, això no vol dir que totes les vies n’hagin de tenir, ni totes al mateix temps.

El nombre de quilòmetres de carril bici ha passat de 116 km a 240 km, però el nombre d’usuaris diaris de la bicicleta només ha passat de 148.648 a 167.213.

Resultat d’aquesta monumental desproporció? La infrautilització de moltíssims carrils bici. Són molts els carrils bici i molts quilòmetres els que tenen un ús pràcticament testimonial, ocasional, mentre que has multiplicat les afectacions a la majoria de veïns.

Es podria haver combinat la segregació de carrils en carrers que garantissin la connectivitat segura en tots els sentits de la ciutat amb dispositius, en altres carrers, més flexibles, que permetessin la mobilitat en bicicleta i també amb vehicle privat, en condicions de seguretat i respectes mutus.

Posem el cas que tenim 5 carrers paral·lels tots cinc amb carril bici segregat. No calia. Es podia haver fet carril bici segregat en 3 i en 2 un carril bici d’ús flexible no exclusiu. Això hauria afavorit a tots els veïns i no hauria perjudicat com les mesures sectàries dels colauers han provocat, a la immensa majoria de veïns i la seva mobilitat, per a res, per a un no ús.

No, la barbaritat irracional de les polítiques sectàries de Colau i la seva secta no han incrementat el nombre d’usuaris de bicicleta a Barcelona. Entre d’altres coses també perquè tot i omplir-se la boca de discursets de mobilitat sostenible, el cert és que al darrere de les seves polítiques l’únic que hi ha és la voluntat de fer polítiques que facin la vida impossible a la majoria de veïns, a tots els que no fan el que ells diuen que s’ha de fer.

Tots aquests quilòmetres de carril bici ja es va veure ràpidament no eren per incrementar l’ús de la bici, sinó per fer la vida impossible als que en la seva mobilitat diària fan servir el cotxe o la moto.

No, en cap cas la mobilitat sostenible és l’objectiu. Si ho hagués estat fa molts anys que s’hauria implementat una xarxa de bus elèctric per tota la ciutat que sí hagués fet un salt espectacular de sostenibilitat i permès millorar la connectivitat de transport públic per tota la ciutat i la seva àrea metropolitana. Però no, això no s’ha fet perquè la sostenibilitat només és un discurs. Els busos elèctrics no haurien perjudicat la resta de mitjans de transport, com sí que farà el tramvia. Per això no s’ha volgut electrificar la flota. I per això, en contra del que vam votar els veïns, es farà una inversió demencial en un sistema de transport obsolet que no permetrà tenir els primers resultats fins d’aquí 8 anys.

Però el tramvia perjudica la majoria de la gent, de manera que no hi ha dubte: tramvia. Que fins d’aquí 8 anys no estarà connectat i la xarxa bus elèctric en un anys ho estaria tot? Això no importa, l’únic que importa és generar afectacions als que es mouen en cotxe, en moto, en furgoneta...

A més a més, col·lapsant la Diagonal durant 8 anys es desvia la mobilitat cap a l’Eixample, i allà les brillants estrategues municipals de la secta colauer ja han previst convertir tots els carrers en trampes, amb això de la Superilla. L’objectiu està molt clar: fer la vida impossible. Si es fa la vida impossible a la gent, deixaran de ser com són i de fer el que fan.

La reforma de la Via Laietana és la tercera pota: cal tallar la comunicació mar muntanya. Si la ciutat perd aquesta única connexió mar muntanya que té, la secta Colau s’assegura el col·lapse de la ciutat. No importa la ruina del comerç, de la restauració. No importa fer la vida impossible a milers i milers de treballadors i empreses. No importa buidar la ciutat. El que importa és fer la vida impossible al màxim nombre de persones, perquè així deixaran d’anar en cotxe, en moto o en furgoneta, i aniran en bici, que és el que es vol promoure.

El problema és que les dades evidencien que despres d’aquests dos mandats Colau, de polítiques sectàries únicament orientades a fer la vida impossible als veïns, l’ús de la bicicleta no ha crescut gaire. En nombre absolut 19.000 usuaris més. En termes de % sobre total mobilitat, ha retrocedit, del 2,4% al 2,3%.

Però la irracionalitat de les polítiques de la secta Colauer no té límits. Amb aquests més de 120 quilòmetres de carrils bicis segregats, que no han tingut cap impacte en l’increment de l’ús de la bici, no en tenen prou, i seguiran construint quilòmetres i quilòmetres de carrils bici, amb un preu el quilòmetre que va dels 200.000 als 500.000€. I simultàniament no deixaran d’intentar fer la vida impossible a la resta de veïns, als que tracten com a enemics. Només així s’entén la persecució salvatge de l’Ajuntament Colau a les motos a la nostra ciutat.

Les motos són una autèntica benedicció per a la nostra ciutat. Qualsevol ciutat faria el que fos per tenir una mobilitat en moto com la que té BCN, massiva, eficaç, molt sostenible... patrimoni de la ciutat i la seva història. Qualsevol ciutat i qualsevol ajuntament, excepte per a Colau i la seva secta, per als que les motos són una mena d’enemic públic número 1 al que cal combatre sense descans.

Mentre han destinat més de 120 quilòmetres a carrils bici, no han deixat de treure aparcaments a les motos, espais en els que no molestaven absolutament a ningú. En comptes de fomentar-ne l’electrificació, la secta Colauer l’únic que fa és intentar fer la vida impossible als motoristes, deixant-los sense aparcament.

El 2016 la mobilitat diària a Barcelona 448.360 persones la feien en moto. El 2019 són 448.159. La moto és patrimoni de Barcelona, de la seva història, cultura i gent. Però per a Colau i la seva secta són una mena de Satanàs als que cal negar-los-hi tot, fer-los-hi la vida impossible. I en l’eliminació massiva de places de pàrking de motos la secta colauer ha trobat el que gairebé és per a ells i elles el que dona sentit a les seves vides.