No ho veig igual que el CEO (Anàlisi crític de la projecció de vot de la 3a onada del BOP del CEO)

Divendres vam tenir una nova entrega de la millor enquesta que es fa a Catalunya, el Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat.

No m’ho cansaré de repetir. És la millor enquesta que es fa al país, amb 2.000 enquestats, i amb el valor extraordinari de la seva periodicitat, que ens permet seguir les evolucions de la percepció i el posicionament social i polític de la nostra societat.

Malgrat això, malgrat dir això, i ara ja entrem en la fase avaluativa, el cert és que un cop més, en aquest BOP del CEO, la meva manera d’enfocar l’anàlisi dels resultats demoscòpics projecta un resultat diferent del que oficialment ha fet públic el CEO. I estic parlant, sí, de la projecció de vot. Sí, potser la meva manera d’enfocar i analitzar les enquestes, els resultats demoscòpics, no és la més ortodoxa acadèmicament parlant... però ningú no pot qüestionar-me que “una mica” funciona. La projecció de resultats electorals que he fet des del 2012, bàsicament en eleccions al Parlament de Catalunya, però també en resultats a Catalunya d’eleccions generals i de les municipals a Barcelona... l’he “encertada” sempre, excepte en les últimes al Parlament, en la que sí projectava el triomf del PSC; però situava en segon lloc a Junts i en tercer lloc a ERC. En aquest article vaig explicar el fet que va generar, la darrera setmana de la campanya d’aquelles eleccions, un canvi que és el que va provocar que les meves anàlisis i projeccions no fossin del tot encertades.

No dic tot això per cap altra cosa que per situar en valor, crec que tinc dret a fer-ho, la meva manera d’enfocar l’anàlisi demoscòpica, que, com deia, no és la més ortodoxa acadèmicament parlant, però que, i als resultats d’aquestes anàlisis em remeto, sí és molt efectiva llegint la projecció política en termes de força electoral de les enquestes, així com de detectar els biaixos de les anàlisis i projeccions oficials que són determinants, al meu entendre, perquè s’acabi publicitant una projecció electoral errònia.

Aquesta projecció pública d’uns resultats condicionats pels biaixos mostrals no té perquè ser el fruit d’una manipulació política, tot i que en ocasions sí ho sigui, sobretot en el cas de certs mitjans de comunicació.

Atenent a que dissortadament la projecció electoral és sempre el que concentra la més alta atenció mediàtica de totes les enquestes, estic obligat a començar la meva anàlisi per aquest punt d’aquest BOP del CEO, tot i que a l’enquesta hi ha moltes altres coses tant o més interessants i importants que aquesta projecció electoral. Són tants aquests elements d’interès que el més segur és que avui publiqui aquest article dedicat al tema electoral i en un segon article publiqui l’anàlisi de tots aquests altres elements demoscòpics que jo considero d’extraordinari interès, valor.

El BOP del CEO fet públic divendres passat, basat en una enquesta feta a 2.000 persones entre la primera setmana d’octubre i la primera de novembre, ha projectat a tots els mitjans de comunicació un escenari electoral dominat pel PSC, que creix en intenció de vot i escons, seguit d’una ERC que bàsicament repetiria resultats en relació al 2021, però que marcaria diferències en relació a Junts, trencant l’empat del 2021, per la pèrdua de suports electorals i de diputats de Junts. En quarta posició se situaria un PP que havia estat residual el 2021, però que ara arrossegaria el vot de Cs i una mica del de VOX; fins situar-se en aquesta quarta posició. La resta de formacions (Comuns, CUP i VOX més o menys com ara, tot i que amb possible ascens de Comuns i descens de VOX).

Aquests resultats que ha projectat el CEO d’aquest 3r. BOP del 2023, i que han recollit acríticament tots els mitjans de comunicació, i malgrat la “cuina” de projecció electoral que han aplicat... no són els resultats electorals que jo llegeixo analitzant demoscòpicament l’enquesta, sobretot, com sempre faig, les dades que neutralitzen els possibles biaixos mostrals.

Aquest BOP del CEO té un claríssim biaix de sobrerepresentació mostral entre els votants d’ERC i d’infrarepresentació entre els votants de Junts, i aquest important biaix no ha estat “neutralitzat”, i per això projecta en els resultats oficials uns resultats electorals que jo no sé veure, que em semblen erronis.

Sí, ja sé que les mostres demoscòpiques no es configuren a partir del record de vot dels enquestats, però si no s’atén als biaixos que hi pugui haver en aquest àmbit, es poden estar oferint uns resultats incorrectes, molt esbiaixats.

Fixem-nos-hi:

A les eleccions del 2021, sobre vots vàlids, ERC va tenir el 21,30% dels vots i Junts el 20,07% dels vots.

Al record de vot de l’enquesta (sobre vot total, no sobre el vot vàlid emès), un 17,3% dels enquestats diuen van votar ERC i només un 9% que van votar Junts. Passem d’una diferència a favor d’ERC a les eleccions 2021 d’1,23 punts a una diferència de 8,3 punts entre els enquestats. I això no es té en compte en la projecció electoral que fa l’enquesta.

Fixem-nos en una altra cosa: el BOP del CEO projecta un vot directe a ERC entre els enquestats del 18,3%. Tenint en compte que el record mostral entre els votants d’ERC és del 17,3% vol dir que ERC no perdria vot en unes noves eleccions, i fins i tot podria guanyar-ne una mica, un puntet, dit així, que com veurem després tampoc és així, però sí que ens permet veure que Junts amb un 9% de record de vot projecta un 11,1% de vot directe, és a dir, que podria guanyar fins a dos puntets més. Doncs el CEO en la “cuina” projecta a ERC un marge de millora de fins a 4 punts, mentre que a Junts només de 3. Estrany.

Sí, hem parlat del vot directe. Però en la projecció de vot hi ha molts altres elements a tenir en compte, i que són els que a mi em serveixen per veure què ens està projectant aquesta eina demoscòpica en relació a l’escenari electoral.

El primer que cal dir és que l’enquesta reflecteix molt clarament una contundent estabilitat de l’escenari electoral, fonamentada en l’altíssima fidelitat de vot entre els seus votants de pràcticament tots els partits i els febles transvasaments de vots entre tots ells. Això només ho trenca la desaparició de C’s, que aboca un 25% dels seus antics votants cap al PP, com a principal beneficiari, seguit del PSC, amb un 16,7%.

No trobo cap explicació a l’escenari oficial de projecció de vot que fa el BOP del CEO en relació al diferencial entre ERC i Junts. Com hem vist abans projecta que ERC se situaria entre el 18% i el 22% dels vots, i entre 29 i 34 escons (ara n’hi té 33). En canvi a Junts li projecta entre un 12% i un 15% dels vots (6-7 punts menys que ERC) i entre 19-24 escons (ara n’hi tenen 32).

Ja hem vist que la sobrerepresentació d’ERC en relació a Junts és de 7 punts. Però amb raó es podria dir que malgrat això, altres elements de l’enquesta explicarien aquest descens de Junts davant d’ERC. Hi podrien ser, però no els he trobat, no hi són enlloc.

Fixem-nos en dues dades molt clares: Junts té una fidelitat de vot altíssima, del 78,3%, i ERC també la té molt alta, però inferior a la de Junts, del 73,7%, és a dir 5 punts menys de fidelitat de vot. Per tant en aquest camp demoscòpic no hi trobem cap explicació, al contrari, són dades que jugarien a favor de Junts, no en contra.

Però també hem de mirar altres dades molt importants, com són els fluxos de vot entre les diferents formacions, tant els fluxos a favor (el vot que es rep procedent d’antics votants d’altres partits) com els fluxos negatius (el vot que es perd d’antics votants cap a d’altres formacions).

El meu consell és no fixar-se en els percentatges per sota marge d’error, no fixar-nos, per regla general, en els transvasaments de vot per sota del 2,5%.

I mirat així, què ens trobem a l’enquesta? Hi ha alguna dada que pugui explicar perquè el CEO projecta aquest diferencial negatiu cap a Junts en relació a ERC? Doncs jo no només no n’he trobat cap, sinó que les dades de l’enquesta de fet, si expliquen alguna cosa, ho fan en sentit invers.

ERC sí que és cert que té més transferència de vot de votants procedents d’altres partits que Junts, i això és positiu. El problema és que quan posem al costat els fluxos a favor i en contra que té ERC en relació als altres partits... surt perdent!

Així veiem que el principal transvasament de vot que rep ERC és el 12,5% procedent d’antics votants de la CUP, però que també tenim un 4,9% d’antics votants d’ERC que ara votarien CUP, de manera que quan ho projectem sobre l’impacte que això té en els vots de cada formació, veiem que la CUP transferiria 23.740 a ERC i ERC 29.673 a la CUP, és a dir, que ERC tindria un balanç negatiu.

Entre els votants de Junts del 2021 ara un 3,9% diuen votarien ERC, el segon major transvasament que té ERC. Però un 6,1% dels antics votants d’ERC diuen ara votarien Junts, de manera que ERC guanyaria 22.251 vots provinents de Junts, però en perdria 36.940 cap a Junts.

Amb el PSC passaria el mateix. Un 3% d’antics votants PSC anirien a ERC (uns 19.642), mentre que un 4,3% d’antics votants d’ERC ara anirien al PSC (uns 26.039), per tant, també balanç negatiu.

Junts pràcticament no té fluxos de vot en direcció altres partits que siguin rellevants, només aquest 6,1% procedent d’antics votants d’ERC.

Recapitulem: ERC té una fidelitat de vot més baixa que Junts, i tots els transvasaments de vots amb la resta de formacions (PSC, Junts, CUP...) són negatius...No entenc d’on surten aquests vots que diu el CEO té ERC i que no té Junts, que fan que ERC es mantingui o pugi i Junts baixi. No ho entenc. I evidentment no ho comparteixo.

El PSC és evident que enforteix la seva posició, però ara com ara potser tampoc no tant com projecta el CEO. El PSC té una gran fidelitat de vot, del 76,5%, i, el que és més important, està consolidant una posició central al mapa electoral de Catalunya, que els permet rascar vots de pràcticament tot arreu: un 2,9% del PP, un 4,3% d’ERC, un 16,7% de C’s, un 5,9% dels Comuns i fins i tot un 22,5% dels abstencionistes (el percentatge més alt). És a dir, que ara com ara, en unes noves eleccions al Parlament, sembla clar el PSC tornaria a ser la força més votada, i milloraria els seus resultats.

Malgrat la projecció que fa el CEO jo crec que ara mateix ERC i Junts tornarien a situar-se en un cert empat tècnic, atès que en relació a Junts descarto totalment la baixada que li projecta el CEO, més aviat al contrari, podria tenir un petit avantatge sobre una ERC que, malgrat tot (la pèrdua de vots a les últimes municipals i generals) a nivell de Catalunya es manté molt estable, amb una fidelitat de vot que tot i no ser de les més altes del panorama polític, sí és molt alta, sí evidencia una solidesa electoral com les anteriors eleccions no projectaven.

Pel que fa a la CUP és, amb diferència, la formació del bloc independentista que més desgast té, és a dir, que segueix perdent suports, tal i com ja es va evidenciar a les darreres municipals (on va tornar a quedar fora a l’Ajuntament de Barcelona) i a les generals del Juliol, on va perdre la representació que tenia, i va quedar fora. La CUP té ara mateix la més baixa fidelitat de vot de tot el panorama polític, de només un 64,1%, i amb fugues significatives cap a ERC i els Comuns, que tot i que en el cas d’ERC es puguin “compensar” perquè guanya uns pocs milers de vots procedents d’ERC, el cert és que evidencia la tensió interna del projecte, amb aquesta pèrdua de vots en direccions tan diferents com són ERC, els Comuns i fins i tot Junts.

Per cert, que sembla, malgrat l’explosió d’odi del plusquamperfectisme, liderada per Dolors Feliu i l’equip que va ensorrar Solidaritat des de l’ANC i per Clara Ponsatí i Jordi Graupera, líder expert en elevar el fracàs a categoria, com va demostrar amb les Primàries, una explosió d’odi que converteix tothom qui no són ells/elles en traïdors que només es mouen per la pagueta, incloent-hi aquí des del President Puigdemont fins l’últim votant d’ERC o de Junts... i no han parat de fer crides per no votar-los mai més, i que el que cal és una nova quarta o cinquena llista a la que votaran tots els independentistes de debò, denunciant els falsos independentistes........ doncs sembla que el seu missatge no acaba d’arribar als votants d’ERC ni de Junts ni de la CUP:

Només un 1,1% dels votants de Junts ara diuen volen votar una altra formació, que encara no hi és, però que s’entén hi serà, i un 1,6% dels de la CUP i un 0,6% dels d’ERC.

La lectura immediata dels nostres plusquamperfectistes serà que si això és així és que tots som uns traïdors, uns falsos independentistes, perquè no els volem votar a ells, que són els únics independentistes de debò, perquè el primer dia que entressin al Parlament aixecarien la DUI i tema sanjat, ja seríem independents.

Conclusions personals:

Els propers dies miraré de publicar nous articles analitzant altres elements i continguts molt i molt interessants d’aquest Baròmetre del CEO. Elements que no hauríem de perdre de vista. Estem en un moment molt complicat. Sis anys després de l’1-O no podem fer com si no hagués passat res, com si hagués estat ahir i només cal apretar el botó i ja ho tindríem. L’electorat independentista es mostra molt estable, en els seus suports a ERC, Junts, i una mica menys a la CUP. L’estabilitat té molt de mèrit, perquè sovint tot el que passa i totes les lectures que se’n fan és que poc més que tot ha saltat pels aires i estem en reculada. No és així. No és així, però tampoc podem ignorar les dades que ens alerten que l'independentisme pot estar perdent connexió amb un gruix important de la nostra societat. Espero poder-ho explicar millor en els nous articles sobre aquest BOP del CEO que voldria compartir amb tots vosaltres.

L’actual escenari polític, d’altíssima complexitat, amb tots els pactes que han permès la investidura de Pedro Sánchez, planteja, alhora, enormes riscos i impensables oportunitats. L’enquesta del BOP del CEO ens insisteix, però, que només si ERC i Junts són capaços d’arribar a consensuar un mínim diagnòstic de la situació, que permeti compartir una estratègia política i nacional, podrem aprofitar aquestes oportunitats que ara tenim al davant, impensables fa uns mesos. I ser forts per fer fronts als riscos i les amenaces. 

Ens necessitem tots, perquè només si hi som tots la independència és possible.

Sotmetem a les regles d’avaluació del comportament humà del professor Carlo Maria Cipolla l’acord entre Junts i PSOE

 Tots tenim llibres que ens han marcat molt, que han esdevingut, per a cadascun de nosaltres, de referència. Alguns d’aquests llibres fins i tot ens han marcat la manera com veiem les coses, la vida, el comportament humà i social.

Per a mi un d’aquests llibres és “Allegro ma non tropo” de l’historiador econòmic italià Carlo Maria Cipolla. Va ser catedràtic a la prestigiosa Universitat de Berkeley, a Califòrnia. Va ser un autor prolífic, creatiu i amb diversitat d'interessos. La seva autoritat va ser sempre reconeguda en la història econòmica, però va investigar també en molts altres àmbits (població, sanitat...).

Cipolla va explorar també l'estupidesa humana, formulant la famosa Teoria de l'Estupidesa Humana, expressada per primera vegada al brillant Allegro ma non troppo. No és el seu treball més formal, ni el més seriós, ni el que li va donar més prestigi acadèmic, però sí el que el va fer més conegut, més popular arreu del món.

En aquest llibre Cipolla formula les lleis de l’estupidesa humana. Però per fer-ho, prèviament identifica dos factors claus a considerar quan s'explora la conducta humana:

• Beneficis i pèrdues que un individu es causa a si mateix 
• Beneficis i pèrdues que un individu causa als altres

I va crear un gràfic en el qual col·loca el primer factor en l'eix X i el segon en l'eix Y. D’acord a aquesta classificació, es poden obtenir quatre grups d'individus, perfectament categoritzables:

•    Els Intel·ligents: Són aquells els quals les seves accions els beneficien a ells però també als altres. 

• Els Incauts/Ingenus / Desgraciats: Són aquells que realitzen accions que suposen una pèrdua per a ells però un guany per a algú altre.

• Els Malvats: Són aquells que actuen per obtenir un benefici per a ells causant perjudici i mal als altres (el cas més clar serien els lladres).

• Els Estúpids: són aquells que amb el que fan, amb les seves conductes, perjudiquen els altres i a si mateixos. Les seves accions absurdes fan mal sempre als altres sense que ells hi guanyin res: al contrari, molt possiblement ells també en sortiran perjudicats: són els que Cipolla classifica com a superestúpids.

M’ha resultat molt temptador analitzar el pacte entre Junts i PSOE que avui hem conegut i les reaccions que està generant, a la llum de les teories i classificacions del professor Cipolla.

Així, per al fatxerio hispànic aquest acord és un exemple de maldat, i els que l’han signat són uns malvats, des d’una doble perspectiva:

•   La primera perquè Sànchez obté un benefici per a ell (tornar a ser investit presidente del Gobierno de España), causant un perjudici, fent el mal, als altres, a España, a la constitución, a la unidad de la patria, a la igualdad entre los espanyoles, al estado de derecho y a la jusiticia, pactando con prófugos de la justícia y dejando sin castigo a los golpistas

•  La segona perquè aquest pacte només beneficia a Catalunya i els independentistes, que obtenen l’aministia, la autodeterminació, el 100% impostos... perjudicando a España y a los espanyoles.

En canvi, des del punt de vista del plusquamperfectisme independentista, dels nostres illuminatis, aquest pacte és un exemple de pacte d’incauts, ingenus, desgraciats, àdhuc traïdors en llenguatge plusquamperfectista, perquè és un pacte que només beneficia a España (blanqueja l’estat espanyol en paraules de la lideressa plusquamperfectista de l’ANC), perjudicant clarament a Catalunya perquè no fa la independència, que és l’únic que hauria de fer.  

Per a mi, en canvi, el pacte és una expressió clara de la conducta intel·ligent, d’acord als paràmetres del professor Cipolla, atès que és un pacte en el que tothom hi surt guanyant. Catalunya i l’independentisme hi guanyen, amb una llei d’amnistia que anul·lararà tota la terrible repressió que des del 2014 s’està exercint contra Catalunya i els catalans, especialment contra milers i milers de persones anònimes que porten anys i anys encausades, amenaçades amb presó, amb perdre-ho tot, amb la seva ruina vital, davant la demencial repressió totalitària del Cartel de la Toga. Però també és un pacte que per primera vegada parla de tu a tu amb l’estat espanyol, i situa la causa de Catalunya com un conflicte polític de caràcter nacional. I encara més, ha constituït un comitè de seguiment i avaluació de l’execució d’aquest pacte i dels assoliments buscats, de caràcter internacional, consensuat, amb personalitats de prestigi que ja han acceptat formar-ne part. I amb el reconeixement del fet nacional de Catalunya i de tot el que això porta associat, des de situar damunt la taula l’autodeterminació fins a gestionar el 100% dels nostres impostos (traslladar el concert econòmic basc a Catalunya), etc. I també beneficia a l’estat espanyol, impedint l’accés al poder de la dreta i la ultradreta espanyoles, del retorn del franquisme més dur i pur al poder, completant així el cop d’estat judicial que ha protagonitzat el Cartel de la Toga. Però és que provocar noves eleccions i catapultar a PP i VOX al poder amb majoria absoluta també "beneficia" España, l'España de la repressió i la intolerància, el Règim franquista

Segons els nostres plusquamperfectes l’únic pacte possible era el pacte que ens portés a la independència, el pacte per aixecar la suspensió de la DUI i esdevenir així independents. Tan simple i senzill com això. I no s’ha fet. I no s’ha fet perquè tots els que no són ells són uns processistes traïdors que només busquen la pagueta. Així doncs, per als nostres plusquamperfectistes, amb l’ANC al capdavant l’única opció era o pacte per fer la independència o no haver-hi pacte.

Al meu entendre l’opció del no pacte si no es podia pactar la independència és un exemple de la conducta estúpida, en aquest cas dels superestúpids que definia el professor Carlo M. Cipolla. El no pacte implicava noves eleccions a España i una segura majoria absoluta de PP i VOX, un govern estable de 4 anys, amb un segur caràcter catalanòfob, com estem veient està passant al País Valencià i a les Illes. Un no-pacte, a més, que a nivell de l’estat espanyol implicaria involució en tota mena de drets i llibertats individuals i col·lectives. 

Segons els nostres illuminatti provocar això seria molt beneficiós per a Catalunya, perquè hauríem actuat amb molt dignitat, no ens hauríem deixat entabanar, els hauríem plantat i l’independentisme n’hauria sortit clarament reforçat i la independència la tindríem a tocar, perquè no hauríem blanquejat l’estat espanyol.

Jo tot això no ho sé veure. No sé quin benefici tindria per a l’independentisme esdevenir residual, en termes de, a diferència de l’actual moment, poder aconseguir coses importants (ni que no sigui la independència) a ser una irrellevància en un nou escenari espanyol en el que no calguin els vots dels partits indepes per a res, i la majoria absoluta de PP i VOX actui com una apissonadora.

No ho sé veure perquè no sé veure perquè és millor no tenir cap pacte i no tenir una llei d’amnistia, que tenir aquesta amnistia, de la que se’n beneficiaran més de 5 mil compatriotes nostres.

Sí, efectivament no vam fer el que vam fer i estan aquestes 5.000 persones encausades per fer una amnistia, però no sé veure com ens beneficia o apropa a la independència un no pacte que porti PP i VOX al poder i que no només no hi hagi cap amnistia, sinó que s’intensifiqui la repressió. Home, si em diguessin “si no fem l’amnistia tindrem la independència” sí que diria que aparquéssim l’amnisitia. Però...

• De debò algú es pensa que no fer l’amnistia ens farà independents, serà decisiu per avançar cap a la independència, i fer-la anirà en contra? De debò algú pot defensar això?

• De debò algú creu que amb un reconeixement polític al més alt nivell que estem davant un conflicte polític d’arrel nacional estem pitjor que amb aquest reconeixement?

• De debò algú creu que és millor no hi hagi un comitè internacional de personalitats que monitoritzin el compliment dels pactes i la negociació política per l’autodeterminació? 

I així podria estar-me estona. Crec evident que la posició contra el pacte dels nostres illuminati del plusquamperfectisme indepe és una clara expressió de la superestupidesa humana que ens explicava el professor Cipolla.

Jo crec que tot el que s'ha aconseguit no ens porta directament a la independència, però clarament ens beneficia. Jo crec que no tenir això dins les nostres posicions, com ara tindrem amb aquest pacte guanyat, ens perjudicaria, no ens beneficiaria. I sí, evidentment que aquest pacte també té punts febles i incerteses en la seva execució. No sabem si estarà prou blindat jurídicament com per impedir que el Cartel de la Toga se'l pugui carregar. No sabem si l'estat espanyol complirà allò al que s'ha compromès o, com gairebé sempre, intentarà desentendre's. Però a diferència de tot el que hem vist fins ara, per primera vegada hi haurà un comitè de seguiment que pot ser clau i que és, tàcticament, una peça valuosíssima en la nostra estratègia de legitimació i reconeixement internacional de la nostra independència.

Per acabar:

Des de l’any 1996 que em dedico a l’avaluació de polítiques públiques, d’institucions, universitats, programes... Un element clau en qualsevol avaluació és analitzar-ho tot a la llum dels objectius prèviament establerts.

En l’avaluació d’aquest pacte, com hem vist, hi ha dos enfocaments irreconciliables:

•          Els qui ho situen tot en que tot el que no sigui fer la independència directament és una traïció, és processisme, és enganyar. Aquest enfocament fa abstracció de tot. Així, si no som independents és perquè no volem, n’hi hauria prou convocant un ple del Parlament, aixecant la DUI i ja ho tindríem ja seríem independents. Ho podríem fer demà. I si no ho fem és perquè els partits indepes, tots, són uns processistes que ens han traït i no volen la independència. Pactar una amnistia per a 5 mil persones és trair aquestes 5 mil persones, que l’únic que volen és que demà es convoqui un ple i s’aixequi la DUI i siguem independents. I com això no s’ha reconegut en aquest pacte, és una traïció, una estafa, pur processisme.

• Els qui es plantegen l’avaluació de l’assoliment dels objectius en cada pas i moment, tot i que sempre en la perspectiva de l’objectiu últim, final, que és la independència. Així, atesa la carambola que amb un dels més fluixos resultats de l’independentisme a Catalunya, l’escenari general fes els vots dels partits indepes necessaris per a qualsevol majoria al Parlament espanyol, obria la porta a abordar aquesta negociació des d’una força inesperada, que permetien negociar uns objectius que no era fer la independència sense més, directament, però que sí podien millorar i molt la situació de l’independentisme i del nostre país. Marcar-se com a únic objectiu de la negociació aconseguir la independència evidentment volia dir no hi hauria cap acord. Però marcar-se com a objectiu una llei d’aministia ambiciosa que posés punt i final a la repressió desfermada des del 2014 fins els nostres dies, i que afecta a milers de compatriotes nostres, sí que es podia plantejar. És una conjunció político astral sense precedents la que ha permès assolir aquest ambiciós objectiu en aquesta negociació i pacte. Si fa 6 mesos us diuen que hi haurà una amnistia per a tots els milers de represaliats, amb reconeixement de la repressió de la causa catalana, us hauríeu fotut a riure, tots ho hauríem considerat impossible. Però les circumstàncies l’han feta possible. I s’ha sabut aprofitar. I com en això, en moltes altres coses.

El pacte assolit és molt important i molt positiu. Els seus efectes seran beneficiosos per a milers de compatriotes nostres, injustament represaliats, però també els seus efectes seran beneficiosos per a la nostra causa. No ens ha fet independents, cert, però sí ha situat molts elements estratègics que afavoriran la nostra lluita per la independència. 

Sí, efectivament, tot això no caldria si demà convoquem un ple al parlament i aixequem la DUI, perquè ja seríem independents i tema tancat. 

Tot i que no sé... jo diria que potser no és tan fàcil i que per estar en condicions de poder fer la independència haurem de tornar a treballar dur, aprendre dels errors i encerts, tenir una nova estratègia compartida que torni a fer de l’independentisme la força matriu del nostre país, i que en aquest camí, hem de fer i sumar tot el que ens fa més forts i beneficia la nostra causa i estratègia. I el que s’ha aconseguit amb el pacte entre Junts i PSOE ens fa més forts i beneficia claríssimament la nostra causa. I aquests efectes positius es projectaran des de ja i en el temps, en les moltes fases per les que haurem de passar per tornar a estar en condicions de fer la independència.

Aquest pacte no és una victòria final, ni es podia plantejar així, però sí és una important victòria tàctica i estratègica en un moment molt complicat per a l'independentisme. S'ha sabut aprofitar l'oportunitat, i el que s'ha aconseguit serà de gran ajuda en la lluita per fer la independència.

Flash analític de les enquestes del CIS i del CEO

Ahir dimecres es va fer públic el baròmetre d’octubre del CIS, una enquesta sempre interessant per la seva periodicitat (permet seguiment mensual) i pel seu volum (més de 4.000 enquestats). Sí, és una mostra de caràcter estatal, però en aquests moments ens permet fer un seguiment que és molt interessant de les opcions dels partits independentistes (Junts i ERC) i de la situació a Espanya.

I avui dijous s’ha fet pública una enquesta del CEO, que li diuen generacional. Vagi per endavant que la considero una enquesta absurda, perquè el tractament generacional de les dades també es pot fer, i alguns l’hem fet, a partir de les microdades accessibles d’altres enquestes del CEO, que permet segmentar per edats. Però en fi, segons diuen ja s'havia fet abans -jo no en tenia ni idea- i els resultats de l’enquesta han tingut un cert impacte mediàtic, en relació als posicionaments de la població més jove, i ens hi referirem també, l’analitzarem, la comentarem.

1. CIS: cap a on va Espanya i cap a on va l’independentisme

1.1. L'escenari polític que projecta el baròmetre del CIS a Espanya:

Les eleccions del juliol al parlament espanyol van generar una situació inèdita, amb una victòria del PP, però insuficient per 4 diputats per arribar a la majoria absoluta amb els seus únics suports: VOX, UPN i CC. En canvi el PSOE, tot i perdre, si s’obria a pactar amb les forces d’esquerres i independentistes de tot l’estat, podria arribar a la majoria absoluta. És així que ERC i Junts, tot i el seu fluixíssim resultat electoral, són decisives, tenen la clau. Les darreres eleccions, a Catalunya, el PSC va treure 19 diputats, 5 diputats més que la suma dels diputats d’ERC i Junts. I malgrat això, el que en podríem dir “la providència” ha portat a que un independentisme amb uns dels seus pitjors resultats, sigui més decisiu que mai en l’escenari polític a Espanya, claus perquè Pedro Sánchez pugui ser investit o anem a unes noves eleccions.

Fa cosa d’un mes el CIS va fer una altra enquesta, la post-electoral de les eleccions del juliol. I en aquelles l’escenari es projectava mediàticament favorable al PSOE. Tot i que jo, en l’anàlisi que en vaig fer, vaig dir no ho veia tant clar, i que el que més clar veia era que unes noves eleccions beneficiarien tant a PP com PSOE.

Concretament el que deia sobre la situació que es projectava és que “era molt dependent de les aritmètiques electorals provincials, sembla portar a un escenari en el que un dels dos grans, difícil de dir ara mateix si PP o PSOE, estigui en condicions d’arribar a la majoria absoluta necessitant menys grups polítics per arribar-hi. És a dir, segons com vagin les coses PP i VOX sols podrien tenir l’absoluta, segons com vagin les coses PSOE i Sumar, amb PNB, BNG i Bildu, també. El que sembla clar és que l’actual escenari, en el que PP no hi pot arribar i el PSOE necessita sumar amb 6 grups diferents per tenir l’absoluta, no es tornarà a donar.”

Doncs bé, el Baròmetre d’Octubre del CIS, un mes després de l’anterior enquesta, sembla clarificar l’escenari, i ho fa a favor del PP. Insisteixo que no vull ni entrar en la projecció de vot que fa el CIS. La meva anàlisi la faig únicament a partir de les dades no afectades per biaixos mostrals ni cuines de l’enquesta. I què és el que podem veure en aquestes dades? doncs el que deia, un enfortiment del PP i un afebliment del PSOE.

El PP conserva, gairebé intacta, la seva fortíssima fidelitat de vot. Un mes després, amb la fracassada investidura de Feijoo pel mig, la fidelitat de vot del PP es manté en el 86,1%, un percentatge altíssim. Però per què milloren les opcions del PP? Doncs perquè el desgast de VOX és més acusat, i beneficia al PP. Fa només un mes VOX tenia una fidelitat de vot del 77,8%, i ara la té del 70,5%, i el que és més important: fa un mes el transvasament de vot de VOX al PP era del 12% i ara és del 18,7%.

Mentre el PP enforteix la seva posició, el PSOE l’afebleix. Així veiem com fa només un mes el PSOE tenia una fidelitat de vot del 87,7%, i ara és del 78,8%, és a dir, gairebé 10 punts menys. És cert que el transvasament de vot de Sumar al PSOE passa del 8,6% al 10,8%, però això no compensa la pèrdua de vot del PSOE.

Fa un mes, amb l’enquesta del CIS, deia: les dades visualitzen moltes petites fugues de vot de la resta de partits cap als dos grans que, pel règim electoral, amb la Llei d’Hondt, poden incrementar els diputats que ara mateix tenen PP i PSOE, és a dir, incrementar el bipartidisme. Doncs bé, ara les fugues de vot ja no són tan petites, i semblen dibuixar un escenari clar que enforteix al PP, perquè aquest transvasament de vot de VOX, ni que sigui petit, pot tenir un alt impacte en escons per al PP, gràcies a la Llei d’Hondt. Un únic diputat de vox en una província sempre costarà molts més vots que un diputat del partit més votat. Així, el PP, tot i que VOX pugui perdre diputats, sembla en guanyarà més, com a mínim els 4 més que ara no ha tingut, sobretot tenint en compte que a diferència de fa un mes, el PSOE sí té un desgast electoral que, tot i que petit, el farà quedar-se a més distància del PP.

En aquest context, doncs, i sempre amb les dades del CIS a la mà i els escenaris que projecten, unes noves eleccions reforçaran el bipartidisme, perquè PP i PSOE guanyaran distància en relació a VOX i Sumar, però sobretot reforçaran al PP, que incrementarà la seva força i, amb els aliats que ara ha tingut en la seva fallida investidura, tindrà majoria absoluta sense problemes. Així ho veig jo. I no ho veia així fa un mes. De manera que em sembla el canvi és significatiu.

1.2. L’independentisme d’acord a les dades que projecta el baròmetre del CIS

Tot i que l’enquesta del CIS ofereix dades a nivell estatal, podem aïllar la projecció de comportament electoral en relació als dos actuals partits indepes amb representació al Parlament espanyol, ERC i Junts.

El més rellevant és una derivada de l’anàlisi anterior, és a dir, de l’escenari tan curiós que van dibuixar les eleccions del juliol que han fet que un independentisme amb un dels seus pitjors resultats, tingui la clau de tot l’escenari espanyol. Amb aquesta clau ens hem trobat davant la ja habitual bogeria indepe del moment, és a dir, seguir sent incapaços de llegir la realitat. I així tenim que fins i tot les propostes de negociació i possible acord més ambicioses, amb l’autodeterminació i l’aministia, són considerades poc més que una traïció i àdhuc un blanquejament de l’estat, com no es cansen de predicar la presidenta de l’ANC o la Clara Ponsatí, i que l’únic que es pot negociar és quan s’aixeca la DUI i es fa la independència.

En fi.

El baròmetre del CIS dibuixa un independentisme que segueix afeblint-se, tot i que el comportament d’ERC i Junts no sigui igual. Entre l’electorat de Junts l’actual situació és la que té més reconeixement, i es manté amb una molt alta fidelitat de vot, del 80,9%, tot i que sigui inferior a la de fa un mes, que era del 86,5%. En tot cas, Junts manté una molt alta fidelitat de vot. ERC per la seva part segueix el desgast que ja va patir a les eleccions del juliol, i en només un mes, la seva fidelitat de vot baixa del 78,5% a l’actual 66,7%. Cap dels dos no guanya vot de ningú de manera significativa, però tots dos transvasen vot cap a PSC i Sumar, tot i que en diferent mesura: un 10% dels votants d’ERC ara optarien per un d’aquests dos partits, i un 5% dels de Junts.

Així les coses en el cas de Junts la seva màxima aspiració pot ser quedar-se com està, mentre que en el cas d’ERC sembla clar pot perdre força. En cap dels dos casos no hi ha vot per a les opcions plusquamperfectistes de l’abstenció o el vot nul. Però sí veiem un significatiu percentatge de vot indecís tant en ERC, el més gran, del 14,6% com en Junts, del 10,2%.

A tall conclusió del CIS:

• El baròmetre del CIS, en només un mes en relació a l’última enquesta, clarifica el possible escenari electoral, enfortint un PP que camina clarament a poder fer majoria absoluta amb els aliats que ha tingut en aquesta investidura fallida de Feijoo. En canvi el PSOE s’afebleix, i tot i consolidar el bipartidisme, sembla quedar clarament sense cap opció de poder aspirar a poder sumar suports per aspirar a seguir al poder.

• Així les coses, d’acord a les dades que podem treballar, unes noves eleccions situaran l’independentisme (tant a ERC com a Junts) en una absoluta irrellevància, sense decidir res, i sense que per haver provocat noves eleccions a Espanya en surtin més forts. La cosa per tant seria entre aconseguir alguna cosa important, admetent que és absurd pensar es pot aconseguir tot, aprofitant l’excepcional conjuntura a la que ha abocat el joc de majories a les eleccions del juliol o un nou escenari en el que òbviament tampoc no es podrà aconseguir tot, però que a diferència de l’anterior, tampoc es podrà aconseguir res, absolutament res, perquè els vots indepes no caldran per a res.

2. L’enquesta generacional del CEO:

Com deia al començament de l’article, el CEO ha fet una enquesta que en diu “generacional”, per tenir dades del posicionament polític i social de la nostra societat des d’una perspectiva generacional. I el que ens hem trobat és que ràpidament s’ha estès una lectura, des del punt de vista nacional, del nostre país, com les que poso aquí d’exemple, de Vilaweb o El Món:

Vilaweb:

El suport a l’independentisme és més alt entre els anomenats boomers i més baix entre els més joves.

🔶 La generació Z (1997-2012) té un interès per la independència més baix, amb un suport de tan sols un 23%

El Món:

Els joves de la Generació Z (16-26 anys) són els menys independentistes i els més de dretes, diu el CEO.

L’enquesta ha despertat com una onada de consternació que els nostres més joves són els menys favorables a la independència.

Doncs bé, i no crec estar revelant cap cosa que no es pugui explicar, amb els meus companys de recerca demoscòpica, ja l’any 2015, vam identificar, a través de treballar les dades dels baròmetres del CEO, que teníem un problema entre els més joves. El treball sobre el posicionament dels joves davant la independència el vam presentar, amb altres treballs, a l’ANC, l’any 2016, que va posar en marxa diverses iniciatives per estudiar amb més profunditat el tema i poder dissenyar estratègies per revertir la situació.

Us poso aquí una de les diapos resum en relació a l’anàlisi de la població jove i el seu posicionament davant la independència, de gener del 2016:

Molt en resum, ja fa gairebé 10 anys vam veure com el col·lectiu generacional més jove (18-24 anys) tenia un comportament que no era l’esperable davant la independència. Eren el col·lectiu amb el percentatge més alt de nascuts a Catalunya, que en la resta de col·lectius generacionals és una dada molt influent en el posicionament davant la independència, però no eren el col·lectiu amb més suport a la independència. Tot el contrari, eren el col·lectiu amb més suport a seguir sent una CCAA i el col·lectiu amb un major sentiment d’identitat compartida (catalana/espanyola), amb un 65% que s’identifiquen així.

Les dades d’aquesta enquesta del CEO no són, per tant, cap novetat. Això fa temps que ho estem estudiant i, alguns, advertint.

En tot cas el que per a mi ha estat més sorprenent és que amb tot el que ha passat del 2017 ençà les dades en relació al jovent no siguin pitjors.

El gran èxit de l’independentisme en el període 2012-2017 és portar l’independentisme de la pràcticament residualitat política a ser la majoria social i política, i a mobilitzar el país com ho vam fer, tot el país, del 2012 al 2017, amb unes mobilitzacions massives, excepcionals, úniques. I amb un 1-O en el que la immensa majoria del país s’hi va sentir vinculada, i es va mobilitzar com ho va fer per la democràcia, per defensar les urnes.

Ho estàvem fent bé. Generàvem il·lusió. Teníem una idea i un projecte de país. El país que visualitzàvem sortiria de tot allò era un país millor des de tots els punts de vista, i amb més i millors oportunitats per a tothom.

I fins i tot en aquell context amb el jovent hi havia una major dificultat de sintonització.

Amb tot el que ha passat després de l’1-O, tota la fractura, divisió, tots els ridículs... em sorprèn que les dades no hagin empitjorat. El jovent busca referents d’èxit, bons referents. El jovent confia en qui li demostra mereix hi confiï. I jo em pregunto, com podem mirar als ulls al nostre jovent i dir-los-hi se sumin a una causa que s’expressa tan ridículament com ho estem fent. Suposo que aquesta majoria de jovent que mira amb tant escepticisme la independència deu pensar “però què coi m’estan dient tots aquests de fer la independència, un nou país, si no són ni tan sols capaços de posar-se d’acord entre ells i es passen el dia apunyalant-se entre ells?”.

Els nostres joves tenen pel davant un futur que s’han de guanyar, uns reptes per assolir, unes incerteses amb les que viure i, sobretot, ganes de viure, de disfrutar la vida, de que no els hi compliquin la vida.

I estem fent tot el contrari:

La independència la deuen veure com un xou d’uns personatges que l’únic que saben és barallar-se entre ells, apunyalar-se a la més mínima. 

I van al cole, i comparteixen amb els seus companys, i s’ho passen bé, i fan colla, i juguen i surten... i els hi anem a predicar que els que els hi parlen en castellà són uns colons, uns enemics de la llengua. I els hi diem que no els deixarem jugar a futbol al pati perquè és masclista. 

I veuen, atònits, com s’està enterrant una educació vital que els responsabilitzava dels seus actes, que els feia ser conscients que tots els nostres actes tenen conseqüències, i n’hem de ser conscients, que fer les coses bé és l’única manera de tenir resultats positius, i que fer les coses malament ens aboca a resultats negatius, de la cultura de l’esforç... a un sistema en el que sembla que tot l’objectiu és tenir alguna vulnerabilitat a la que agafar-se, i en el que si et mostres com una persona segura d’ella mateixa, amb principis, treballadora, ets assenyalat com a poc més que perpetuador de l’opressió heteropatriarcal. 

Quina confiança en la societat que els hi estem deixant, en la que cada dia que surten de festeta amb els amics se la juguen no els apunyalin pel carrer. Però com voleu no se n’enfotin, no mirin cap a una altra banda davant el patetisme i el ridiculisme en els que estem instal·lant la nostra societat, el que volíem una societat per a tothom i que ara té conselleres que diuen nomes pot ser de totis?.

El suport a la independència és majoritari entre les generacions de nascuts entre 1946 i 1980, és a dir, les generacions que més han viscut, que més han vist, que més consciència han pres del que som i volem, de la nostra societat, i de la nostra justa aspiració per un país de tots i per a tots, millor i amb millors oportunitats per a tots.

Som les generacions que sempre vam tenir clara una idea de país, i en les que un catalanisme vertebrador ens cohesionava nacionalment, un sol poble. Sí, també les generacions en les que al llarg d’aquestes dècades l’independentisme era minoritari, poc més que testimonial. Però hi havia la llavor perquè amb la nostra lluita, en una dècada, aquell catalanisme que era majoritari amb un independentisme minoritari, passés a expressar-se social i políticament amb un independentisme majoritari i, l'1-O, arribéssim més lluny que mai en 300 anys en la lluita per la nostra llibertat.

I ara no som cap exemple per al nostre jovent. Ara l’independentisme es visualitza més com un fracàs, com uns que van fent discursets, però que no són ni tan sols capaços de posar-se d’acord en el més bàsic, i es passen el dia apunyalant-se entre ells, com uns flipats, millor dit, unis flipatis, cada cop més patètics i ridículs, perdó, patètiques i ridiculis.

Vaig començar a militar a l’independentisme en aquell desert dels anys 80s. No érem res, o érem, políticament i socialment, molt poca cosa. Però sí érem hereus d’una llluita i d’uns lluitadors que ens havien precedit, i dels que ens sentíem orgullosos, que sempre van ser un referent per a nosaltres i que fins i tot en les pitjors circumstàncies, com fou la derrota del 1939 i la immediata postguerra, van mantenir heroicament la seva lluita, mantenint oberts els camins a l’esperança, els camins pels que nosaltres vam transitar, fins a l’1-O, els camins dels que, malgrat tot el que ha vingut després, alguns no ens hem mogut ni ens mourem, els camins del compromís, de la responsabilitat, del respecte, del treball, de ser cada dia més i més forts... els camins d’un país de tots i per a tots.

 

AiCIS estan les coses políticament i electoralment a Catalunya i a Espanya (anàlisi enquesta CIS)

 Avui hi ha hagut la primera votació del debat d’investidura al Congreso de España sobre el candidat del PP Feijoo. No ha estat escollit. Després de pràcticament dos mesos des de les eleccions generals, el resultat ha estat clavat a l’esperat, d’acord a la correlació de forces. El PP va guanyar les eleccions, però tot i la suma de VOX i d’UPN i CCanaria, li falten 4 diputats per a la majoria absoluta. No els tenia i no els ha tingut. I no els tindrà.

Després de la investidura fallida de Feijoo li arribarà el torn a Pedro Sánchez, que a hores d’ara tot i tenir menys suport declarat del que té Feijoo, té com a mínim obertes les portes de negociació amb ERC i Junts que li permetrien, sumats als suports que ja té, ser investit president si aquestes negociacions culminessin positivament, amb un acord, cosa que, malgrat els progressos i gestos clars, rotunds, com mai no havíem vist, no sembla gens clar siguin suficients per a un acord amb, com a mínim Junts.

Veurem. En aquest veurem la setmana passada, el dia 21 de setembre, vam tenir les dades d’una enquesta molt important del CIS, que val la pena comentar. Es tracta de l’enquesta post-electoral del CIS, un clàssic d’aquest organisme, que aquest cop, per la incerta situació de l’escenari polític de les darreres eleccions, que pot abocar a unes noves eleccions, és especialment rellevant. L’enquesta té una mostra enorme, de més de 10.000 enquestats a tot l’estat, i és també representativa a nivell de comunitats autònomes, factor especialment important en el cas de Catalunya, que és el que em permet entrar a analitzar les dades, atès que a Catalunya s’han entrevistat 1.498 persones. És rellevant.

No tenim les dades per CCAA, fet que a Catalunya limita l’anàlisi, però atès que ERC i Junts només es presenten a CAT, els seus resultats són significatius, i permeten analitzar com estan les coses. I també a nivell general, a tot l’estat.

La meva visió és que l’enquesta projecta un escenari força estable, en el que la majoria de l’electorat està situat en una gran fidelitat de vot. Des d’aquest punt de vista semblaria unes noves eleccions no mourien gaire les coses de com estan ara. Tanmateix, i atès que l’escenari sorgit de les eleccions de juliol és tan ajustat, sí podem veure com, petits moviments de l’electorat poden provocar canvis significatius.

No m’agrada entrar en el tema de les projeccions electorals de les enquestes des del punt de vista de projecció d’escons, crec que és la part més feble de les enquestes, tot i que sigui la més “mediàtica”.  Però aquest cop cal entrar-hi una mica, tot i que només sigui per tenir clar el que projecta i les febleses d’aquesta projecció –a criteri meu-.

El CIS projecta un escenari en el que PSOE milloraria els seus resultats i passaria pel davant del PP, que els empitjoraria. VOX perdria una mica i Sumar es mantindria. Pel que fa a CAT, Junts milloraria una mica i ERC empitjoraria una mica.

Aquest escenari que projecta el CIS tindria, però, de ser cert –jo crec que no és correcte-, un canvi molt més important en relació a l’actual escenari fruit de les eleccions del 23J. Ara PP no té manera d’arribar a la majoria absoluta, i PSOE sí, però només aconseguint el suport d’ERC i de Junts. I aquest suport, com a mínim pel que fa a Junts, s’ha posat a un preu molt alt. Tant alt que una part de l’independentisme festeja perquè sigui inassumible pel PSOE i així provocar unes noves eleccions, pensant que això seria un triomf de l’independentisme. Bé, si no hi ha acord i hi ha noves eleccions l’escenari projectat pel CIS fa irrellevants els vots de Junts i d’ERC per a l’elecció de Sanchez. Sánchez en tindria prou amb Sumar i els bascos per tenir majoria absoluta. L’independentisme català s’hauria quedat en blanc, no hauria aconseguit res i en el nou escenari seria irrellevant.

La feblesa de l’escenari projectat pel CIS és la infrarepresentació de PP (12 punts) i VOX. El CIS cuina unes correccions de vot que no comparteixo, perquè a criteri meu PSOE i PP millorarien una mica els seus resultats globals, VOX, a qui CIS fa baixar una mica a mi em sembla es manté i Sumar, a qui el CIS manté, a mi em sembla perd suports.

Amb això el que vull dir és que la projecció electoral del CIS em sembla una mica interessada, per dir-ho suau, però que sí pot estar dibuixant un escenari polític en el que tant PSOE com PP en surtin, amb diferent pes (més millora PSOE que PP), amb més suports i, el que és més important, amb més escons, per l’impacte de la Llei d’Hondt en el recompte electoral i l’assignació d’escons.

Si anem a la part de l’enquesta del CIS no manipulable ni influenciable pels càlculs de projeccions, per les cuines, ens trobem un escenari que explica millor això que dic. Fixem-nos-hI:

•           PP i PSOE tenen una altíssima fidelitat de vot, pràcticament clavada: del 87,8% el PP i del 87,7% el PSOE. Com a mínim fins aquestes darreres setmanes, quan es va tancar l’enquesta, cap dels dos no pateix desgast, i mantenen unes extraordinàries, per poc habituals, fidelitats de vot entre els seus votants.

•          VOX també té una fidelitat de vot alta, del 77,8%, però inferior a la de PP i PSOE. En tot cas és una fidelitat altíssima, que manté en un context d’importants problemes interns, de crisi interna. És una dada que no m’esperava. Però és la que és. Tanmateix, malgrat aquesta fidelitat alta, sí veiem que un 12% dels votants de VOX ara han decidit votar PP, en el que és el major transvasament de vot entre partits des de les eleccions del 23J. El PP està a 4 escons de la majoria absoluta. Segons com es reparteixi territorialment aquest transvasament de vot de VOX cap al PP podria tenir un impacte significatiu, via Llei d’Hondt, en l’increment de diputats del PP. Si aquest increment es a costa que VOX en perdi el saldo és zero, però si s’esdevé en zones on VOX no té representació, pot afavorir al PP.

•          Sumar també té una important fidelitat de vot, del 81,5%, però a l’igual que VOX, també té una molt significativa fuga de vot, en aquest cas cap al PSOE, de fins a un 8,6% dels seus votants. Això, evidentment, com en el cas anterior, també pot beneficiar al PSOE i obtenir, gràcies a aquest transvasament de vot, una major representativitat en escons.

Així les coses, només amb l’anàlisi de la tendència de vot dels 4 partits més grans a l’estat espanyol, podem veure com unes noves eleccions bàsicament reforçarien a PSOE i PP, els donarien més escons.

Recordem que estem en un escenari en el que 4 diputats ho poden decidir tot.

I aquí entra en joc la situació política a Catalunya i la projecció electoral que les dades no manipulables del CIS ens visualitzen.

El primer que veiem és que de l’actual pols negociador amb Pedro Sánchez, Junts sembla que és qui més rèdit en pot estar treient, perquè té una altíssima, fins ara inèdita en el món de Junts, fidelitat de vot, del 86,5%, mentre que ERC, tot i mantenir també una alta fidelitat de vot, la té menor, del 78,5%. Però aquí s’acaba tot, cap de les dues formacions arrossega nou vot.

Bé, no és cert, aquí no s’acaba tot, perquè hi ha dues dades molt significatives: ERC té una important fuga de vot cap al PSC, del 8%, i cap als Comuns, del 2,3%, i Junts també té fuga de vot cap al PSC del 2,4% i els Comuns, de l’1,6%.

Més d’un 10% del vot indepe (ERC i Junts) el 23J ara aniria cap al PSC, gairebé un 15% si hi afegim el vot cap als Comuns.

L’actual escenari polític des d’un punt de vista del vot independentista, sembla complaure, per ara, a la immensa majoria dels votants, però no a tots, perquè també ara mateix, amb les negociacions encara vives, obertes, un 10% del vot indepe sembla que clarament el que opta és per un vot últil, ni que sigui tapant-se el nas, que barri el pas al poder a la coalició de la dreta espanyola del PP amb el desacomplexat feixisme franquista de VOX.

Les darreres eleccions el PSC va treure, a Catalunya, 19 diputats, 5 diputats més que la suma dels obtinguts per ERC i Junts (7+7=14). Aquest 10% de vot indepe cap al PSC encara projectaria més la diferència, la majoria electoral del PSC.

És a dir, que aquesta excitació que ara mateix podem veure en una part de l’independentisme, de que no s’ha de pactar res, que independència o res, i que unes noves eleccions serien un gran èxit independentista sí sembla pot acabar sent comprada per la majoria dels antics votants, però no per tots, i clarament deixaria l’independentisme més aïllat i més intranscendent.

En termes de la lluita caïnita entre ERC i Junts, sembla que Junts podria tenir una pírrica victòria sobre ERC, i quedar davant d’ERC, per la seva major fidelitat de vot i per la possibilitat de pescar alguns votants entre el plusquamperfectisme indepe que el 23J va optar per l’abstenció o el vot nul. El CIS projecta que Junts guanyi un escó i ERC en perdi un.

Per acabar, i a tall de resum de tot el que he anat veient aquests dies i del que he vist a les dades del  CIS: a criteri meu un escenari de noves eleccions estarà caracteritzat per una gran estabilitat, sobretot entre els dos grans. Tanmateix aquesta estabilitat no és total, i les dades visualitzen moltes petites fugues de vot de la resta de partits cap als dos grans que, pel règim electoral, amb la Llei d’Hondt, poden incrementar els diputats que ara mateix tenen PP i PSOE, és a dir, incrementar el bipartidisme

Aquesta situació, molt dependent de les aritmètiques electorals provincials, sembla portar a un escenari en el que un dels dos grans, difícil de dir ara mateix si PP o PSOE, estigui en condicions d’arribar a la majoria absoluta necessitant menys grups polítics per arribar-hi. És a dir, segons com vagin les coses PP i VOX sols podrien tenir l’absoluta, segons com vagin les coses PSOE i Sumar, amb PNB, BNG i Bildu, també. El que sembla clar és que l’actual escenari, en el que PP no hi pot arribar i el PSOE necessita sumar amb 6 grups diferents per tenir l’absoluta, no es tornarà a donar.

Pel que fa a Catalunya unes noves eleccions beneficiarien clarament al PSC, que incrementaria vots i diputats, esdevenint claríssimament el partit central a Catalunya, pràcticament doblant en vot a l’independentisme. A més, l'independentisme passaria de poder plantejar unes negociacions sabent-se decisiu a ser irrellevant, a no entrar en cap negociació, per no ser necessari per a res. De no poder obtenir la independència en les negociacions, però sí conquestes històriques, a tots els nivells (des de l'amnistia al reconeixement de la llengua, el finançament, l'autogovern) a no poder negociar res, ni la independència... ni  una barra de pa. 

Caldrà seguir amb atenció l'evolució de tot plegat i les noves enquestes que hi hagi, estem davant un moment decisiu en la configuració del futur polític de Catalunya. De la capacitat de saber llegir el moment l'independentisme en pot sortir conservant l'hegemonia social i política, que s'expressa electoralment, o en pot sortir regalant l'hegemonia social i política al PSC i tornant a la irrellevància i el testimonialisme polític de fa 20 anys.

 

 

Elecció presidència Congreso i primeres actuacions Ajuntament de Barcelona: retrat d’un nou temps i escenari polític

El passat 23 de juliol hi va haver eleccions al congreso y senado d’EspaÑa. Com totes les eleccions, van ser importants, i van reflectir moltes coses. Des del punt de vista independentista van reflectir clarament el desgast del post 1-O i tota la situació política viscuda, de frustració, d’actituds partidistes incomprensibles, etc. Però també de falta de capacitat de resposta davant els nous escenaris polítics. Així, segons dedes d'un estudi publicat el passat dilluns 14 d'agost pel Punt Avui, a les que hi he afegit altres pròpies, aquest 23J 2023 l’independentisme perd 666.000 vots en relació a les darreres eleccions espanyoles, el 2019. I la pèrdua d’aquest vot i el seu destí retrata clarament aquest escenari polític en el que es mou l’independentisme. Un 54,2% del vot indepe perdut va anar a altres partits, fonamentalment al PSC i a Sumar. I un 45,8% va anar a l’abstenció.

Els partits independentistes (ERC, Junts i CUP) van conservar 954.311 vots, és a dir, el 57,7% dels vots del 2019.

Un 18,4% del vot indepe del 2019 (305.032) aquest 23J 2023 ha anat a l’abstenció.

Un 13% (216.081) ha anat al PSC i un 7,6% (125.141) a Sumar.

Així les coses tenim que el 23J 2023 va reflectir que, malgrat tot, els partits indepes retenien un important i majoritari percentatge de vot, de 6 de cada 10 votants, però que patia una significativa fuga, desgast electoral, en dues direccions oposades.

Per una banda la fuga majoritària  ha estat cap a el que en podríem dir “vot útil” en clau espanyola per aturar la dreta i l’extrema-dreta de VOX. Això ha mobilitzat un 20,6% del vot indepe del 2019 cap a votar PSC o Sumar.

En tercer lloc de la fuga de vot tenim aquest 18,4% de vot indepe del 2019 que aquest 23J 2023 ha optat per l’abstenció per a castigar als partits independentistes, com a forma d’expressar, amb aquesta abstenció, el seu càstig als partits.

Si hem d’atendre als raonaments dels apòstols de l’abstenció independentista, l’independentisme, a Catalunya, seria, electoralment, el 7,9%. L’independentisme hauria passat de ser, a les eleccions del 2019, el 42,6% dels votants, a ser només aquest 7,9%, no contaminat, no pagueta, no cagat, pur, fiable, segur, que tot ho sap.

Però aquest fet, per a aquest independentisme és anecdòtic. És igual ser el 52% que el 42,6% o que el 7,9%, l’únic que val és aixecar la DUI i fer la independència. Cap problema. És així de senzill.

Un 20,6% del vot indepe del 2019 no ho veu tan clar com els nostres apòstols de l’abstenció i davant el panorama polític espanyol i la confusió que transmetien els partits indepes, han optat pel que ells consideraven el vot més útil per aturar el feixisme de VOX.

Després tenim la cosa dels qui fiquen tot el vot indepe en el mateix sac, sense diferències, perquè tots són iguals, quan tenim que ERC ha perdut 411.976 vot, la CUP 148.177 i Junts 137.591. Que Junts hagi perdut menys que la CUP és igual. Que ERC dobli en vots a tots els altres, també és igual. L’únic que val és que els partits només són paguetes i que per ser independents només cal aixecar la DUI i ja ho tindríem. I per a això el millor és abstenir-se i, en un futur, votar qualsevol altre.

Tornem al que deia al principi. La frustració post 1-0, la divisió política i partidista, que ha acabat en fractura, la incapacitat de compartir un diagnòstic sobre la situació i un mínim full de ruta compartit està portant una part de l’independentisme a un estat mental d’autèntica bogeria, d’absolut allunyament de la realitat. Aquest 7,9% de l’abstenció creu que amb això que han fet la independència està més a prop. Els hi és igual, ni tan sols ho considerent, que un percentatge molt més alt de vot indepe hagi optat per vot útil en  clau espanyola. L’embogiment és tal que han perdut de vista que el fonament i l’única legitimació per a la nostra independència és ser majoria social i democràtica. Amb tot el que fan no paren de carregar-se aquesta majoria social i democràtica per la independència, però els hi és igual, això no afecta per a res la seva estratègia, que es basa en aixecar la DUI i ja ho tindríem.

Els partits indepes segueixen concentrant i sent el pal de paller de l’independentisme, però és evident també que han perdut capacitat de donar resposta als reptes polítics del nostre dia a dia, com evidencia aquesta enorme fuga de vot cap a opcions de “vot útil” contra VOX i el PP.

En aquest context avui, 17 d’agost del 2023, s’ha constituït el Congreso i s’ha escollit la presidència del Congreso. Els resultats electorals del 23J han portat a que el posicionament dels diputats de Junts fos determinant per a l’elecció de la candidata del PSOE o de la candidata del PP.

El que era evident és que els diputats de Junts serien els que escollirien la presidència, ja fos amb el seu vot a favor d’alguna de les candidates, ja fos amb la seva abstenció.

Després d’una dura, i alhora silenciosa, discretíssima negociació, Junts ha arribat a un pacte amb el PSOE per votar la seva candidata. L’única alternativa a això era que Junts fes presidenta del Congrés la candidata del PP amb la seva abstenció o vot nul.

Ahir el president Puigdemont va demanar fets, no paraules, en relació a qualsevol pacte, atès que els partits espanyols són especialistes en incomplir tot el pactat. Aquest matí a primera hora el ministre d’exteriors del Gobierno de EspaÑa entrava davant els organismes competents de la UE la petició perquè el català fos reconegut com a llengua oficial de la UE. Era un fet. I Junts ha votat a favor de la candidata del PSOE i així l’ha feta presidenta del congreso.

Junts podia haver optat per abstenir-se o votar nul, i fer així presidenta la candidata del PP, a canvi de res. Això sembla és el que demanava una part de l’independentisme, la de l’abstencionisme. Una altra part de l’independentisme a xarxes socials s’hi oposava, a tot això que ha fet Junts, perquè no ha aixecat la DUI, que ens hauria fet independents automàticament. D’altres també s’hi oposaven perquè a ells i elles els hi és igual el que sigui el català a la UE, ells i elles volen que el català sigui l’única llengua que hi hagi a Catalunya, i això no s’ha aconseguit, per tant no es podia votar a favor de la candidata del PSOE per fer-la presidenta, sinó que calia fer presidenta a la del PP amb l’abstenció o el vot nul.

És molt important tenir en compte que malgrat només s’escollia la presidència del congrés, i els acords als que s’han arribat no vinculen en cap cas l’elecció del President del Gobierno de EspaÑa, per a alguns, com l’ANC, que Junts i ERC hagin optat per fer presidenta la candidata del PSOE, després d’una negociació, i d’uns acords històrics assolits, és un emblanquiment de l’estat espanyol, és a dir, una traïció, de manera que segons ANC, Junts i ERC haurien d’haver optat per fer presidenta la candidata del PP, sense negociacions, amb la seva abstenció o vot nul.

Em costa d’entendre que per a la direcció de l'ANC un posicionament de Junts i ERC que faci presidenta la candidata del PSOE (amb un pacte avalat per fets) sigui emblanquinar l’estat, i un posicionament de Junts i ERC que faci presidenta la candidata del PP sigui el correcte.

Perquè recordem Junts i ERC només podien fer 2 coses:

•           Fer presidenta una de les candidates amb el seu vot a favor

•          Fer presidenta una altra de les candidates amb la seva abstenció o vot nul

Junts i ERC no podien desaparèixer del mapa, de manera que fessin el que fessin, escollirien una o una altra de les candidates.

El que demana l’ANC és que que els partits indepes desapareguin del mapa, i deixar tota la representació de l’electorat català en mans dels partits unionistes.

ANC critica que votar una candidata, després d’haver aconseguit entrar oficialment via estat espanyol, l’únic que pot fer-ho, la petició perquè el català sigui oficial a tota la UE, és emblanquinar l’estat. L’ANC pel que sembla, proposava, volia, que amb el seu posicionament (abstenció o vot nul), Junts i ERC haguessin fet presidenta la candidata del PP. Pel que sembla, per a l’ANC, que Junts i ERC haguessin fet presidenta la candidata del PP no blanquejava l’estat.

I pel que sembla també, tot i tractar-se només de l’elecció de la mesa del congreso, per a l’ANC era el moment de negociar-ho tot, perquè tot això de separar-ho de la investidura del president del Gobierno de EspaÑa no val la pena. Per a l’ANC l’únic vàlid és el bloqueig que faciliti l’accés al poder del PP i de Vox, la resta, seguint sent súbdits. Que en aquestes eleccions les opcions unionistes, que rebutgen la independència de Catalunya, hagin tingut el 69,62% dels vots, això no té cap importància.

Per a l’ANC, que en una negociació per a la mesa del congrés no s’hagi decidit i votat tot sobre la independència, és blanquejar l’estat. L’electorat català només en un 27% en aquestes eleccions ha votat opcions que contemplen la independència. Però per a l’ANC tot això és igual, irrellevant. Per a l’ANC només serveix el discurs que tots els que no són la quarta llista són uns paguetes, uns traïdors, i que amb la quarta llista ja ho tindríem. No importa els vots ni res. La quarta llista aixecarà la DUI sense problema i tot arreglat.

Tenim un problema molt seriós en l’actual independentisme, i és, com ja he denunciat altres vegades, la incapacitat d’interpretar, de llegir, els temps actuals, la realitat de la nostra societat, aquests dies. I tot això porta a una llunyania abismal en relació a les propostes més útils, des del punt de vista de la ciutadania, en relació als principals reptes que tenim al davant. 

Només així s’explica que aquest 23J 2023 pràcticament un 50% dels votants hagin votat PSC i Sumar. És molt bèstia. Però també és el reflex dels elements que més han mobilitzat el vot a la nostra societat aquestes eleccions. L’independentisme pot fer el discurs de que és igual PSOE que Sumar que PP o que VOX. Però això només ho compra un molt petit percentatge de la societat i del votant indepe. La majoria de la societat i de l’independentisme han votat en clau aturar PP i VOX. Malgrat tot, cert. Però així ha estat.

L’independentisme corre un risc molt gran de desconnectar del gruix de la societat i així abocar-se a tornar a ser l’expressió minoritària que era als 90. No és només que les lectures sectàries com la de l’ANC ens hi empenyin, és que també el difícil posicionament post 1-O i aquesta incapacitat col·lectiva de llegir-nos i interpretar-nos com a societat, ens hi aboca.

Les darreres eleccions municipals van permetre, a Barcelona, visualitzar això que dic. Fa un any Junts estava a totes les enquestes municipals a Barcelona  com una força política intranscendent, minoritària. Però la irrupció de Trias i el seu plantejament de ser vot útil per aturar la destrucció de Barcelona el va fer guanyar les eleccions. Però el R78 evidentment no volia perdre Barcelona, i va forçar l’acord entre PSC, Comuns i PP. I amb els vots de PSC, Comuns i PP Collboni fou escollit alcalde de Barcelona.

Trias havia llegit bé la situació de la ciutat, i va guanyar, i va fer un pacte amb ERC, però la realitat política d’una barcelona en la que l’independentisme mai ha estat majoria absoluta, va permetre el R78 forçar els seus candidats i partits (PSC i Collboni, Comuns i Colau i PP i Cirera) a votar contra Trias, a votar Collboni.

L’independentisme ens podem quedar bramant contra aquest pacte imposat pel R78 als seus candidats, però aquí s’acabaria tot, en fer els ploramiques. L’independentisme s’hauria d’interrogar perquè mai no ha aconseguit la majoria absoluta a unes eleccions municipals a Barcelona, i ser conscient que sense això, mai no hi haurà un alcalde independentista. El Règim del 78 ha exhibit sense cap vergonya el seu poder a Barcelona, fa quatre anys fent alcaldessa Colau i els seus Comuns amb el suport de l’extremadreta racista de Valls i ara fent alcalde Collboni amb el suport de Colau i els seus Comuns i de Cirera i el PP.

A això hi hem d’afegir un altre repte, i és que Collboni el PSC estan demostrant gestionaran Barcelona lluny de la irracionalitat sectària de Colau i els comuns, que és el que els ha fet perdre les eleccions.

I així tornem a un altre punt clau per al nostre futur, la capacitat d’interpretar adequadament el nostre dia a dia i les prioritats de la gent. El 23J les prioritats de la gent eren aturar PP i VOX. A les municipals del maig a Barcelona les prioritats eren aturar la irracionalitat sectària de Colau i els seus Comuns.

Trias va recollir aquest vot, interpretant adequadament el moment polític i la situació de la ciutat. Però el pacte del R78 li va impedir ser investit alcalde, investint a Collboni. I la tornada del PSC a l’Ajuntament de Barcelona està tornant la racionalitat a les decisions. En aquestes poques setmanes que portem des que Collboni és alcalde i el PSC mana ja hi ha tres decisions de la seva gestió municipal que mereixen, sense problemes en reconèixer-ho així, el meu ple suport, el meu aplaudiment:

•         Revertir el demencial urbanisme tàctic al carrer Pelai

•        Situar la seguretat ciutadana i el compliment de les ordenances, com a objectiu estratègic, incloent-hi acabar amb la venda il·legal al carrer, el manterisme, etc

•        Esborrar immediatament les pintades turismofòbiques i pro-immigració il·legal que els grups anti-sistema havien fet al barri de Gràcia al començament de la Festa Major

M’agradaria, voldria, que l’Ajuntament Collboni abordés amb idèntica determinació la revisió de les obres a Via Laietana i de la resta d’efectes calamitosos de l’urbanisme tàctic arreu de la ciutat, així com elements com les salvatjades de deixar sense zones de càrrega i descàrrega la ciutat, com la delirant distribució del trànsit a la Gran Via pel túnel de Glòries, que ha provocat el col·lapse absolut d’aquesta via, la revisió de la circulació en els carrers de la “superilla Eixample”, promoure un transport públic sostenible i eficaç, que vol dir revisar el decimonònic i irracional projecte del tramvia i apostar per la flexibilitat i eficàcia dels bus elèctric.

Què vull dir amb tot això? Que si Collboni, alcalde gràcies al R78, com abans ho fou Ada Colau, gestiona la ciutat des de la racionalitat i interpretant adequadament el que volen els ciutadans, a diferència de la irracionalitat sectària de Colau i els Comuns, Collboni pot tornar a obrir una nova etapa d’aclaparador domini polític a Barcelona. I l’independentisme mirant-s’ho sense entendre res i, el que és pitjor, sense entendre la gent, el gruix de la gent, dels nostres veïns.

 

 

Anàlisi de les enquestes pre-electorals del 23J del CEO i del CIS. Projeccions electorals i retrat nacional

El diumenge 23 de Juliol tindrem eleccions al Congreso i Senado espanyols, després que el President del Gobierno de España, Pedro Sánchez, del PSOE, anticipés les eleccions com a resposta al triomf electoral de la dreta i la ultradreta espanyoles a les eleccions municipals i autonòmiques del passat maig.

L’escenari electoral que projecten la majoria d’enquestes és molt xocant, per la seva dispersió de resultats. Les enquestes dels mitjans de comunicació projecten des de la majoria absoluta de PP i VOX fins la majoria absoluta de PSOE, Sumar i resta (bàsicament partits sobiranistes bascos i catalans).

La setmana passada vam tenir, però, l’entrega de dues enquestes d’entitats demoscòpiques oficials (CIS –estatal- i CEO –catala-) que ens van projectar uns escenaris electorals i de retrat demoscòpic de la nostra realitat nacional i política molt interessants, en dues enquestes molt sòlides si són treballades i analitzades neutralitzades dels possibles biaixos mostrals, que és el que jo intento fer.

El més interesant de tot és que totes dues enquestes projecten, per a les eleccions del 23J a Catalalunya, uns escenaris i comportaments electorals similars, i que, alhora, reflecteixen la realitat d’un país, d’una societat, d’una nació, que no és la que ens va permetre arribar a l’1-O.

De cara al 23J, en aquest escenari de descomposició de l’espai independentista, les enquestes del CIS i del CEO reflecteixen un patró força comú:

•          L’escenari de vot independentista de les forces polítiques que fins ara han representat l’independentisme està sotmès a possibles sotragades importants

•           En contra del que els plusquamperfectes i quartllististes propaguen amb el seu odi cainita, les sotragades que s’evidencien demoscòpicament s'expliquen, sobretot, pel transvasament de vots, no pel seguiment de les consignes destruccionistes de l’abstenció o vot nul.

ERC va tenir un molt bon resultat les eleccions espanyoles de novembre 2019 i les “autonòmiques” del 14F. I tant CIS com CEO posen damunt la taula que ERC està en una situació de feblesa electoral clara. En relació al votant que va tenir novembre del 2019 a les darreres eleccions generals espanyoles, ERC només conserva un 40,6% de fidelitat de vot, segons el CIS, mentre té una contrastada fuga de vot en múltiples direccions: 14% cap al PSC, 6,9% cap a Sumar, 6,2% cap a Junts i un 5,1% cap a la CUP. La feblesa electoral d’ERC la veiem en la baixa fidelitat de vot i en l’alta fuga de vot cap a altres formacions. En contra del que promouen els predicadors del plusquamperfectisme, ni l’abstenció ni el vot nul no tenen impacte significatiu sobre l’electorat d’ERC: només un 1,6% diuen que no votaran.

Al costat de la baixa fidelització de vot d’ERC i la fuga cap a altres opcions, l’altra feblesa del posicionament polític d’ERC és aquest 20,2% d’indecisos, tot i que sempre cal tenir present que, a la seva vegada, la principal indecisió dels antics votants d'ERC és entre votar ERC o votar Junts.

Aquesta projecció demoscòpica sobre el vot d’ERC del CIS és molt coincident amb la que trobem al CEO, quan analitzem el comportament electoral en relació a la intenció de vot el 23J a partir del record de vot a les eleccions al Parlament del 14F.

Entre els votants d’ERC el 14F només un 50,1% tenen previst votar ERC el 23J, en una de les més baixes fidelitzacions de vot del panorama polític. I tal i com ja trobàvem al CIS, la principal fuga de vot d’ERC la trobem en aquest 15,2% de votants ERC que tenen decidit votar PSC aquest 23J, aquest 6,7% que votaran Sumar, el 7,6% que votaran Junts o el 5,6% que votaran CUP. A diferència del CIS, el % d’antics votants ERC que diuen estan indecisos al CEO és més baix, de només el 4,7%, mentre es confirma el baix impacte de l’abstenció (3,5%) i del vot nul (0,6%).

Per tant, CIS i CEO confirmen que ERC està en una situació d’afebliment electoral, que ja vam veure el passat maig a les municipals, però que aquest cop, en comptes d’anar cap a l’abstenció, se’n va cap a altres formacions polítiques, bàsicament PSC i Sumar.

Pel que fa a Junts, tant CIS com CEO també reflecteixen una projecció política i electoral similar. Al CIS trobem que, en relació als seus votants de les generals de novembre 2019, conserva una fidelitat de vot força més alta que la d’ERC, del 60,5%, i que no té una gran fuga de vot en una clara direcció, sinó en moltes microdireccions: 2,9% cap al PSC, 2% cap al PP, 1,3% ERC, 1% CUP... I, en el que és una molt bona notícia per a Junts, només un 3,5%  cap a PdeCAT. És a dir, el votant de Junts del 2019, que va tenir un vot que va permetre la configuració d’un grup inicial que després es va fraccionar entre PdeCAT i Junts, deixa en evidència que qui el representava era Junts, no PdeCAT.

Només un 2,5% de votants Junts 2019 ara no votaran, el mateix percentatge que votaran nul, és a dir, una afectació molt i molt baixa.

Segons CIS hi ha un 16,3% de votants Junts 2019 indecisos, però que, a l'igual que els indecisos d'ERC, es mouen bàsicament entre votar Junts o ERC.

L’enquesta del CEO projecta un comportament electoral similar entre els votants de Junts de les eleccions al Parlament de Catalunya del 14F: 62,1% de fidelitat de vot i, a l’igual del CIS, la principal fuga de vot, del 7,1% seria cap al PSC. En aquest cas, però, el percentatge d’indecisos entre votants de Junts seria menor, del 7,7%, mentre que el d’abstencionistes, superior, fins arribar al 10,4%, el més alt de tot el panorama polític català.

Pel que fa a la CUP, té, a l’igual que ERC, una baixa fidelitat de vot, del 51,6%, amb fugues significatives cap a Sumar (9,6%), ERC (11,3%), Junts (5,5%). Un 2,6% i un 2,5% dels seus antics votants segons el CIS ara s’abstindrien o votarien nul, mentre que un 15,3% roman indecís (bàsicament entre Sumar/CUP i ERC/CUP).

Les dades del CEO entre votants CUP del 14F ratifiquen plenament les tendències apuntades pel CIS: baixa fidelitat (52,2%) i fugues principals cap a Sumar (14,9%) i ERC (9%). També una baixa indecisió entre els seus votants, de l’11,9% i un nul impacte de l’abstenció (1,5%) i del vot nul (0%).

A la vista de les dades d’aquestes dues macroenquestes, i de les seves coincidències, és evident que les tres formacions independentistes que fins ara han representat l’independentisme a les Corts Espanyoles continuaran fent-ho, de manera clara en el cas d’ERC i Junts, amb alguns dubtes en el cas de la CUP.

Però també és evident que les afectacions a la baixa, en pèrdua de vots, de les opcions independentistes no es produeixen, en cap cas, perquè les campanyes del plusquamperfectisme exigint l’abstenció o el vot nul tinguin impacte, sinó perquè l’escenari polític espanyol està provocant una significativa fuga de vot dels antics votants indepes cap a Sumar i PSC.

Entre l’electorat indepe no cola tot això de què tots els partits espanyols són iguals. L’amenaça d’un retorn de la dreta, aquest cop acompanyada de la ultradreta feixista al Gobierno de España està mobilitzant una part significativa del votant indepe cap al vot que considera més útil per impedir-ho, cap a PSC i Sumar.

Crec que és un error greu d’ERC, de Junts i de CUP no haver deixat clar que, malgrat les monumentals diferències amb l’espanyolisme de PSOE i Sumar, el vot independentista sempre servirà per impedir avançar el feixisme. I un govern de PP amb VOX és, com estem veient a tot arreu, obrir les portes al feixisme. No vam saber (ERC, Junts i CUP), vergonyosament, aturar el feixisme i racisme xenòfob que protegint-se darrere una estelada ara està manant a l’alcaldia de Ripoll, i no sembla hàgim après la lliçó de que cal situar barrar el pas al feixisme pel damunt de tot. I això està provocant una molt significativa fuga de vot indepe de totes les formacions cap al que consideren vot útil per aturar a VOX, ni que sigui en clau espanyola, com és la fuga de vot indepe cap a PSC i Sumar.

Alguns dels principals propagandistes de l’abstenció indepe deien l’altre dia que el que l’independentisme necessita, el que la nostra causa necessita, el que ens salvarà, serà que altra vegada el feixisme triomfi a Espanya.

El nivell de degradació i putrefacció de cert missatge presumptament emès des de l’independentisme ha arribat a nivells mai vistos. Fer campanya per l’abstenció per fer possible així un triomf del feixisme a Espanya, perquè, tal i com s’ha demostrat amb l’augment de les subscripcions a Cavall Fort, això és el que ens mobilitzarà i salvarà, veure presumptes indepes proclamant que “per salvar-nos ha de venir el feixisme” és el més flipant i miserable que mai ningú no ha dit abraçant-se a una estelada. Bé, de fet a la mateixa alçada miserable de qui, p.ex. des de Ripoll, s’abraça a una estelada per propagar el seu repugnant discurs xenòfob i racista. L’independentisme sempre ha combatut el feixisme, i el feixisme sempre ha fet tot el que ha pogut per aniquilar l’independentisme. Dir ara que per salvar-nos ha de venir el feixisme a Espanya és miserable, és escupir a la memòria dels milers i milers de patriotes que van donar la seva vida i la seva llibertat combatent el feixisme.

La situació actual de l’independentisme a Catalunya és molt complicada, i dissortadament només sembla pugui anar a pitjor. La gestió del post 1-O d’ERC, Junts i CUP, tot i que no sigui just generalitzar, ens ha abocat a l’actual col·lapse en el que estem sumits. El problema és que el plusquamperfectisme, el quartallistisme de la llista cívica o el cinquellistisme de Ponsatí i Graupera només fa que empitjorar-ho tot, que abocar-nos encara més al col·lapse. Estem en un moment en el que la frivolitat en relació al que pot implicar la pèrdua de la legitimitat democràtica de l’independentisme ens impedeix veure, entendre, els efectes demolidors que això tindrà. Que l’independentisme tingui la legitimitat democràtica que li proporciona l’1-O i ser majoritari a totes les eleccions no ens assegura poder fer realitat la independència, però sí sabem que sense aquesta legitimitat democràtica la independència no és possible.

I des de fa temps, per moltes coses, l’independentisme en comptes d’oferir-se a la societat com un projecte creïble, per a tots, fiable, bo per a tots... s’ofereix a la nostra societat sense cap mena de credibilitat, i, el que és pitjor, emergint com un problema més que com una solució.

El suport majoritari a la independència de Catalunya el vam tenir l’octubre del 2017. La nostra decisió, la nostra unitat, la nostra mobilització, el nostre projecte d’un país de tots i per a tots va portar als percentatges demoscòpics de suport a la independència més alts de la història (49% a favor de la independència, 43% en contra). Al BOP del CEO d’aquest juliol tenim un 52% de la població en contra de la independència i un 42% a favor. Estem parlant de 16 punts de diferència entre els contraris i favorables a la independència, en relació a l’octubre del 2017.

L’independentisme ha de compartir, tot, una anàlisi i reflexió sobre quina és l’actual situació, què la caracteritza i què ens hi ha portat. Sense aquesta anàlisi bàsica, d’avaluació i diagnòstic compartit del punt en el que estem no hi ha res a fer, i anirem de mal en pitjor. I això, aquesta crida que faig, vincula a tots. Hem arribat a aquest punt inimaginable, per patètic, després de l’1-O, per moltes causes. Segurament uns hi tenen més responsabilitat que uns altres. Però si volem sortir del pou i reprendre la lluita en condicions de poder-hi tornar, hi hem de ser tots, i tots hem de compartir diagnòstic de la situació i una mínima, però sòlida, estratègica compartida.

Dir que ens mantenim fidels a l’1-O i que el que cal és aixecar la DUI i ja està és, 6 anys després de l’1-O, un discurs sense cap credibilitat, buit... Només un 10,1% dels catalans és partidari de la independència unilateral. Però és que la cosa és que ni tan sols entre els partits que en fan bandera, aquesta és l’opció majoritària entre els seus votants: només un 36,3% del votants de Junts són partidaris de la independència unilateral, un percentatge gairebé igual que el que trobem entre votants de la CUP, del 34,3%. Els votants d’ERC ja només un 16,1% creuen en la independència unilateral.

La gent normal, l’independentisme més de la gent normal, que és el majoritari, ni que no tingui veu, és molt més conscient de la situació en la que estem, i no es fa pel·lícules. El problema el tenim que l’independentisme oficial, des de la seva letal divisió, no és capaç de verbalitzar aquesta evidència, aquesta consciència del punt on som. I el problema ja esdevé crític quan els que es postulen per tornar-hi, tots aquests plusquamperfectistes, quartallististes, abstencionistes, grauperaponsatinistes, nul·listes, encara tenen un discurs més flipat i delirant que la resta.

Així, aquest 23J, a Catalunya, ens aboquem a un escenari d’enfortiment de les opcions espanyolistes, liderades pel PSC, que conserva una fidelitat de vot del 79,6% en relació al 14F (eleccions on fou el partit més votat a CAT), no té fuga significativa cap a ningú i és el tercer receptor de vot de la desintegració de C’s. El PP serà, em temo, la sorpresa de les eleccions, per la seva altíssima fidelitat de vot i per ser l’hereu de la desintegració de C’s (43,8% del seu vot) i rascar encara de VOX un 11,8%. VOX és el segon receptor de la desaparició de C’s, amb un 14,6%, i amb la fidelitat més alta, superior al 82%, podria arribar a visualitzar-se al capdavant del grup del front espanyolista si es confirmen les dades crítiques en relació a Sumar, amb una relativament baixa fidelitat de vot (61,2% al CIS i 62% al CEO), fuga important cap al PSC (15,9% al CIS, 19,3% al CEO) i ja menor un 2,4% cap a ERC i un 1,4% cap a VOX.

El bloc espanyolista l’encapçalarà clarament el PSC, que guanyarà, amb diferència sobre la resta, les eleccions, seguit del PP, més que probable segona força a Catalunya i de VOX i Sumar o de Sumar i VOX, això no ho sabrem fins l’últim minut. Tot plegat, aquest bloc espanyolista tindrà clarament més del 50% dels vots, entre el 55% i el 60%.

El bloc independentista d’ERC, Junts i CUP amb prou feines arribarà al 25%-30% del vot ciutadà.

Totes aquestes dades i anàlisis són de treballs demoscòpics publicats a l’inici de la campanya electoral. Segons els mateixos entrevistats, la campanya electoral pot fer modificar el vot. Segons el CIS a l’inici de la campanya només un 55,5% té decidit el vot. Tot i que els dubtes són sempre entre opcions ja reflectides en possibles transferències, encara poden passar coses. Una participació alta, com apuntaria l’increment del vot per correu, podria deixar fora la CUP. ERC i Junts es disputaran la pírrica victòria en el bloc indepe –que si tu que si yo- davant el que tot sembla apuntar d’arrassada del bloc espanyolista (PSC, PP i Sumar/Vox). En el bloc indepe les diferents expressions del plusquamperfectisme celebraran qualsevol increment de l’abstenció, vot nul o vot en blanc i pèrdua de vots i diputats de les forces indepes (ERC, Junts i CUP), ni que aquestes baixades que projecten les enquestes siguin per transferència de vot cap a PSC i, en menor mesura, cap a Sumar, i no per abstenció o vot nul.

En fi. Seguirem atentament els esdeveniments. Fins avui no havia pogut posar-me a escriure aquesta anàlisi sobre dos treballs demoscòpics molt potents que van sortir a finals de la setmana passada. Veurem com la campanya impacta en el % de votant indecís que detecten les enquestes decidirà el seu vot durant la campanya i fins el mateix dia de les eleccions.