CEO-2, IDENTITAT I PROJECTE POLÍTIC: 1)LA CONFIRMACIÓ DEL DIAGNÒSTIC 2) ON ENS ESTEM JUGANT LA MAJORIA PARLAMENTÀRIA I SOCIAL?

L'enquesta del CEO ens confirma certes dades sobre com és la nostra societat i les seves expectatives polítiques i identitàries de tal manera, amb tal intensitat, que formen part d'aquest coneixement bàsic de la terra que trepitgem, d'aquestes dades indispensables per fer un diagnòstic fiable de la nostra situació, a partir de la qual, i d'acord als nostres objectius, bastir una estratègia adequada per al seu assoliment.

El primer que cal dir en l'anàlisi de les dimensions de projecte polític i d'identitat és que també estan marcades per una gran estabilitat en relació a les dades d'enquestes precedents. I això és una bona notícia.

Comencem per la dada més llaminera per a tots els, com jo, malalts per la independència. A la pregunta dicotòmica (sí/no) sobre la independència un 44,6% dels enquestats diuen que votarien SÍ.

La Vanguardia, en una de les notícies sobre aquesta enquesta del CEO titulava «el sí a la independència baixa per primera vegada». Un titular clarament sensacionalista i sense cap mena de fonament demoscòpic. Aquesta pregunta es va incorporar el CEO de la mà del seu actual director, en Jordi Argelaguet. El tripartit mai s'havia atrevit a plantejar-la. N'Argelaguet. I en les tres onades en les que s'ha pogut plantejar ens hem trobat aquests resultats: Juny 2011: 42,9- Octubre 2011: 45,4 i Febrer 2012: 44,6.

Tenint en compte que el marge d'error de l'enquesta és del 2,47, una fluctuació entre onades del 0,9 en una pregunta dicotòmica és irrellevant. L'important, l'únic important, és la inequívoca solidesa que implica estar per sobre del 40%, entre el 40 i el 45. Aquesta és la dada clau.

Tanmateix, per a mi hi ha una altra pregunta clau a tenir en compte, i és la que planteja una resposta múltiple sobre el que els enquestats creuen que ha de ser Catalunya. En aquest cas l'enquestat té més opcions per a definir el seu posicionament polític.

Sobre quatre possibles escenaris ens trobem que el que coincidiria plenament amb la majoria del sí a la independència passa del 44,6 en la dicotòmica al 29,0 en la múltiple. Està lleugerament per sota de la resposta majoritària: «un estat dins una Espanya federal», avalada pel 30,8% dels enquestats, seguida d'un 27,8% que assenyalen que Catalunya hauria de ser «una comunitat autònoma d”Espanya». Les distàncies entre totes tres opcions s'han escurçat en termes favorables als partidaris a l'estat propi i punt. Només un 5,2% diuen que hauria de ser «una regió d”Espanya».

Als efectes de valorar encertadament l'escenari social no podem perdre de vista aquests 15,6 punts de diferència que hi ha entre el sí a la independència entre totes dues preguntes. És el primer avís de l'escenari complexe en el que ens movem.

La complexitat de l'escenari es fa més radical quan la pregunta apunta al sentiment d'identitat, no al projecte polític. Aquesta onada del CEO confirma el que en anteriors anàlisi ja vaig definir com a divorci entre aquests ítems.

Ras i curt: de manera clara, sostinguda i estable, el sentiment de pertinença o d'identitat majoritari entre els catalans és el de ser «tant espanyols com catalans», amb un 42,4% dels enquestats que se senten així. Un 28,2% se senten més catalans que espanyols i només un 21,1% se senten només catalans.

Fixem-nos en aquest escalat de percentatges:
- en pregunta dicotòmica un 44,6% votaria sí a la independència
- en pregunta de resposta múltiple un 29,0% vol un estat independent
- preguntats sobre el sentiment d”identitat un 21,1% se sent únicament català.

D'aquesta seqüència el més rellevant per a mi és la confirmació que la majoria sòlida que necessitem i volem favorable a la independència no es construeix sobre bases identitàries, sinó sobre conceptes i fonaments molt més complexes.

El salt del 21,1% que se sent únicament català al 44,6% que votaria sí a la independència ens deixa 23,5 punts de diferència de conciutadans que fan compatible un major o menor sentiment o identitat espanyola amb el seu suport a la independència.

I aquesta és una dada extraordinària que ha de formar part radicalment del nostre diagnòstic, del punt de partida en el disseny de l'estratègia per a ser independents, per a aconseguir que en el nostre país hi hagi una majoria sòlida favorable a la independència.

En l'anterior onada del CEO ja ho vaig advertir: fer compatible el projecte polític amb la diversitat identitària ens obliga a una reflexió molt serena, desacomplexada i constructiva sobre els fonaments i acords implícits i explícits que cal adoptar.

I assenyalava amb claredat el tema de la llengua. Fa un parell de diumenges l'Eduard Voltas, en un article a l'ARA, incidia en aquest tema, i d'una manera valenta assenyalava que una de les maneres, potser l'única, que tenim de fer visible aquesta compatibilitat no agressiva, fins i tot podríem dir-ne complicitat, entre projecte polític i identitat és assumir el castellà sense complexos.

I jo hi estic del tot d”acord. El projecte polític d”una majoria sòlida favorable a la independència només és possible, només és viable, si canalitza adequadament la diversitat identitària. El pas del 21,1 d”únicament catalans al 44,6 de favorables a la independència només és possible a partir d”aquesta part majoritària de la nostra societat que malgrat reivindicar per a si mateixos un cert sentiment d”identitat compartida catalana/espanyola, aposten per la independència.

Si el projecte polític d'una Catalunya independent s'ha de fonamentar únicament sobre el col·lectiu de ciutadans que ens sentim únicament catalans... no hi haurà MAI independència.

Si el nostre gran objectiu és una Catalunya independent, i sabem necessària una majoria sòlida favorable al Sí, i sabem alhora que el sentiment majoritari de la societat catalana és el de la compatibilitat identitària catalana/espanyola (un 76% dels enquestats!)... la nostra estratègia ha de fer possible, viable i visualitzable aquesta complexitat i complicitat, en cap cas agredir-la o menystenir-la.

Cal que hi pensem, però per a mi la llengua és el compromís bàsic i fonamental d'aquesta compatibilitat, complicitat i respecte.

El català és la llengua pròpia de Catalunya, però el castellà és la llengua habitual i pròpia del 50% dels nostres ciutadans. I per a mi és sobre el castellà que cal construir exemplarment el nostre model de convivència que faci possible aquesta compatibilitat d'identitats i projecte polític.

El castellà està aquí, entre nosaltres, i ja hi serà sempre. Per a molts independentistes, entre els que m'hi incloc, també ha estat la nostra llengua paterna i/o materna. Deixem-nos d'històries. Fins i tot és bo que li donem la rellevància nacional que té, atès que ens dóna moltes oportunitats com a poble. Cal una manifestació nacional que expliciti que el castellà també formarà part de la Catalunya independent, del futur Estat Català. Que serà llengua co-oficial. Que serà també llengua d'ensenyament, és a dir, que sense fixar-nos en el com, assumim el compromís i l'objectiu que els nostres escolars finalitzin la seva etapa educativa dominant el català i el castellà (i també l'anglés, però això és un altre debat...). Que tots els ciutadans podran adreçar-se indistintament a l'administració en català i en castellà, etc.

Som un poble, volem un estat, tenim dues llengües i un sentiment identitari compatible.

Partits polítics i projecte nacional
Assumida la complexitat entre identitat i projecte polític, val la pena fixar-se en la complexitat que també es desprèn entre la majoria social favorable al Sí a la independència (44,6) i els partits polítics, és a dir, el vot d'aquesta majoria, què voten els que fan possible aquesta majoria.

També en aquesta dimensió d'anàlisi les coses estan o són molt estables. El sí a la independència, aquest 44,6, es construeix a partir de votants d'absolutament TOTS els partits de l'arc parlamentari català:
- un 55,3% dels votants de CiU
- un 94,5% dels votants d”ERC
- un 45,9% dels votants d”ICV-EUA
- un 27,2% dels votants del PSC-PSOE
- un 99,3% dels votants de SI
- un 9,0% dels votants del PP

Tots aquests enquestats, que s'expressen tan divergentment en opció de vot a partits polítics, són els que reflecteixen la realitat social que fa possible assolir un 44,6% de Sí a la independència.

I, hòstia, això és molt i molt complicat de gestionar!!!!

Perquè és clar, resulta que, de cara a l'èxit en la independència, és més important numèricament, per volum, el 27,2% de favorables al Sí que voten al PSC que el 99,3% que voten Solidaritat!!!!

Com ens ho mengem, això? No ho sé. Només algunes idees:
- la complexitat de l'escenari obliga a un procés concertat i molt i molt suau
- la cridòria i l'enervació identitària pot ser el principal obstacle per a la independència
- si el sobiranisme ja és l'element central de la política catalana, cal ara situar-hi la independència, i fer-ho de la mateixa manera tranquila com hem aconseguit que ho sigui el sobiranisme
- no hi ha independència sense Convergència. Cal pregar Déu i confiar en la bona gent de Convergència perquè continuïn amb el seu full de ruta i la fermesa que estan exhibint en aquesta legislatura i que això acabi arrossegant, arribat el moment, i amb independència del partit al qui votin, la majoria social.

Aquest és l'escenari, aquesta és la complexitat que té i, o sabem gestionar-la o no hi ha independència.

Podria haver-hi un escenari diferent, alternatiu, en el que hi hagués una clara alineació de favorables i contraris a la independència entre partits. Així les coses, quan el partit del Sí guanya, el sí és majoria social. No és el nostre cas i, siguem-ne conscients, no sembla que ho hagi de ser mai, com a mínim en les properes dècades... El nostre repte és gestionar la diversitat i la complexitat.

Escenaris possibles vs escenaris impossibles
De les dades de posició favorable a la independència i record de vot n'hi ha hagut una que m'ha deixat una mica tocat...

En contra del que em pensava passaria, ens trobem que enquesta rere enquesta els votants de CiU que diuen votarien sí a la independència continuen instal·lats en el 55%. Fa molts anys, amb diferents enquestes, mitjans i consultores, que la dada és la mateixa... només un 55% dels votants de CiU votarien sí a la independència. Són, això, l'aportació majoritària, la de més volum... però passen els anys, les eleccions, les coses... i continuem en aquest 55%

Per a mi resulta força sorprenent i em preocupa. Segons enquestes internes de CDC (no tinc dades d”UDC), la pràctica totalitat dels seus militants es declaren favorables a la independència. Però entre els votants es continua en aquest 55%.

Això té moltes conseqüències i implicacions.

Com que de vegades ens toca la loteria i algú amb dificultats per a entendre les coses acaba llegint aquest bloc, miraré de fer-ho fàcil i entenedor. Farem la bona acció del dia...

Hom es presenta a les eleccions amb un programa i la gent vota o no vota les diferents opcions. CiU es va presentar a les eleccions amb el tema bandera del pacte fiscal, i va guanyar. Hi va haver tres propostes polítiques que s'hi van presentar abanderant la independència, que van obtenir uns resultats més aviats moderats: ERC va perdre bous i esquelles, i va baixar fins a 10 diputats; Solidaritat en va obtenir 4 (ni tan sols va poder constituir grup propi) i els Walking Dead de Reagrupament van ser vexats pel poble de Catalunya, deixant-los fóra del Parlament.

Per tant, i com a independentistes explícits, al Parlament tindríem 14 diputats (10 d”ERC i 4 de SI), i l'enquesta del CEO atorga únicament representació a ERC, amb 14-15 diputats. És a dir, que ens estem movent amb un patró de representació força estable d'aquest segment.

Si el 55% dels votants de CiU són favorables a la independència vol dir que el gruix de votants independentistes va votar CiU, tot i saber que la independència no figurava en el seu projecte polític per a aquesta legislatura.

Resulta un espectacle francament grotesc, per no dir patètic, tota aquesta gent que es deixa la veu i les tecles a les xarxes socials i on els volen escoltar invocant una suma de CiU+ERC+SI = majoria parlamentària per la independència.

No, amics, les coses no són així. L'espectacle entra en fase gore quan veiem que els mateixos que invoquen aquesta majoria són els mateixos que no es cansen d'insultar a CiU i d'acusar-la de tots els botiflerisme possibles, etc. En fi, tenim el país que tenim i hem d'aprendre a conviure amb la nostra particular xaladura...

A criteri meu l'únic escenari possible per a la independència es troba en la gestió que CiU faci del seu electorat i de la resposta d'aquest.

Amb només un 55% de votants favorables a la independència, la gran incògnita és saber què pot passar si CiU fa un pas endavant, com molts esperem que faci, i lidera el procés de ruptura amb l'estat espanyol.

És evident i això cal que ho assumim tots que aquest escenari només és possible amb lideratge de CiU. Tot el que no sigui això implica iniciar una autèntica travessa del desert de molts i molts anys.

Però el gran problema, el gran interrogant, és quina serà la resposta del votant de CiU davant el que sembla inevitable: un escenari de ruptura.

En Jordi Barbeta aquest diumenge, a La Vanguardia, dibuixava amb molta claredat cinc possibles escenaris per a aquest final de legislatura, la major part dels quals acabaven amb unes eleccions anticipades i amb una CiU que s'hi presentava liderant un escenari de ruptura amb l”estat.

... què pot passar si només aquest 55% de votants pro-sí acaben votant CiU en aquest context? Ja us ho dic jo: UN DESASTRE!

En l'escenari més favorable podríem sumar al 55,3% de votants CiU favorables a la independència el 20,6% que diuen s”abstindrien. Això ens donaria que CiU retindria un 75,9% dels seus votants actuals. Si ara té 62 diputats, i en unes eleccions sota aquest paradigma perd un 25% dels seus votants... QUINA MAJORIA TINDRÍEM AL PARLAMENT?

CAP!

Només que CiU perdés el 20% dels seus votants que es manifesten directament contraris a la independència... NO HI HAURIA MAJORIA PARLAMENTÀRIA FAVORABLE A LA INDEPENDÈNCIA, o, en tot cas, seria tan exígua, tan feble, que impediria totalment tirar endavant.

Pensem que la pèrdua del 20% de votants convergents que votarien NO implica passar de 62 escons a entre 42-45.

A tall de conclusions:
- Sense Convergència no hi ha independència
- En els propers anys només es pot entrar en una fase de ruptura si la lidera Convergència
- Amb el lideratge convergent no n”hi ha prou: la majoria social es construeix a partir d”electors de procedències molt diferents.
- Sense el lideratge convergent és impossible activar la diversitat
- La majoria parlamentària i social s”està jugant en el percentatge d”electors de CiU que s”hi mantingui fidel en un escenari de ruptura. El fet que el percentatge de votants convergents favorables a la independència no passi del 55% estableix un marge d”incertesa dramàtic sobre qualsevol projecció
- Només si en aquest hipotètic escenari CiU conserva tots els seus suports pot liderar un procés d”aquesta naturalesa, cooperativament amb altres forces polítiques i amb capacitat d”incidir en els votants de partits de tot l”espectre polític per a fer possible la majoria social.
- Un escenari en el que entre el 20% i el 40% dels votants convergents que no es posicionen a favor de la independència retiressin el seu suport electoral a la coalició... ens abocaria a un Parlament sense majoria sobiranista i sense cap ni una possibilitat d”iniciar cap procés de ruptura.

Així les coses, i com a independentista que vol assolir la independència el més ràpidament possible, penso que el millor que es pot fer és deixar que CiU gestioni el seu escenari de la manera que cregui més convenient per a arrossegar en aquest procés el màxim dels seus votants. En l”èxit d”aquesta operació és on rauen totes les nostres possibilitats d”èxit en els propers anys.

CiU, per tant, té una doble legitimitat per a imposar el seu full de ruta i ritme:
1) el que li ha conferit el poble de Catalunya en forma de suport electoral majoritari. Qui guanya i qui té majoria és qui té i marca l”agenda i l”estratègia.
2) el fet que, en el seu percentatge de votants que no són favorables a la independència (que s”abstindrien o que hi votarien en contra), ens estiguem jugant la majoria parlamentària, social i el lideratge necessaris en un procés d”aquesta naturalesa. La clau està en aquesta bossa de votants de CiU, i per tant és la direcció de CiU la que té el repte de dissenyar una estratègia per a arrossegar-los. Des del món que no és CiU, no entendre això, dinamitar o torpedinar l”estratègia convergent, etc. és dinamitar o torpedinar les possibilitats d”iniciar un procés de ruptura els propers anys. Si CiU es deixa endur per la follia o l”angoixa del moment, i en el seu pas perd aquests votants, no hi ha independència. Per tant, a creuar els dits, i a pregar perquè la direcció convergent i els passos que està fent acabin arrossegant a tots els seus votants, que els incorpori al procés...

Primera onada CEO-2012: estabilitat i solidesa de les tendències. Progressem adequadament.

Aquest divendres hem conegut el resultat de la primera onada 2012 del baròmetre del CEO.

Els resultats són molt i molt positius, des de tots els punts de vista, o gairebé. En tot cas, i pel que fa als principals indicadors de caràcter polític, nacional i electoral, els resultats d'aquesta macroenquesta els hem de valorar molt positivament. Confirmen plenament la tendència que de fa temps s'observa en aquests indicadors, per tant, són valoracions sòlides, i a més a més, tot i aquest context d'estabilitat, les variacions que s'observen són sempre en positiu.

D'entrada, però, vull fer un reconeixement públic del treball que està fent en Jordi Argelaguet al capdavant del CEO. L'enquesta i informe del CEO són extraordinaris. Molt ben feta i amb un informe excel·lent, molt ben fet, i valent, atès que per primera vegada s'apliquen tècniques demoscòpiques per a ajustar la projecció electoral.

Els resultats de l'enquesta són per tant, i des del meu punt de vista, totalment fiables, l'aproximació a la realitat assoleix la màxima certesa que l'instrument d'enquesta permet. Per tant, és obligat reconèixer la capacitat i la feina de qui ho ha fet possible, l'actual director del CEO, en Jordi Argelaguet. Hem de ser crítics quan cal ser-ho i reconèixer la feina ben feta quan està ben feta. I ara ho està.

Com que hi ha molt informació, dividiré l'anàlisi en dos grans blocs: avui tractaré el comportament electoral i deixarem per a un post posterior l'anàlisi de les qüestions de dimensió i posicionament nacional (identitat, projecte polític, etc.).

COMPORTAMENT ELECTORAL:
Primer, un apunt tècnic: fins ara el CEO havia ofert resultats de projecció electoral únicament a partir de la intenció de vot directe declarada. Això podia induir a confusió o error, atès que com a mínim dos factors transcendents no es tenien en compte per a ajustar millor els resultats de l'enquesta a la realitat: els possibles biaixos (lògics) en la mostra i la distribució dels indecisos.

L'informe del CEO, en el seu apartat final, sí que ho fa. Com molt bé explica el mateix document, accessible a la web del CEO, s'han aplicat les tècniques habituals per passar de la simple intenció de vot directe a una projecció de vot i escons. Què és el que habitualment es té en compte per fer això? Doncs, fins on jo sé, coses com corregir els possibles biaixos en la mostra (contrastant record de vot amb resultats electorals), redistribució del vot indecís a partir d'elements com «simpatia» o «proximitat» als diferents partits i la fidelitat de vot que expressen els votants de cada opció, així com, en la no-fidelitat, les possibles pautes de comportament d'aquest vot. Finalment, a l'hora d'assignar escons, també es té en compte la territorialitat, per tant, aplicant el model sobre les quatre circumscripcions electorals.

Convergència i Unió:
CiU continua recollint un suport majoritari entre els electors catalans. Les seves expectatives electorals es mantenen pràcticament intactes, tant pel que fa a percentatge d'intenció de vot com en la traducció en escons.

Aquesta solidesa és, per a mi, el fet més rellevant de tots els que posa de manifest l'enquesta. Amb la situació tan i tan complicada que estem vivint, amb una crisi que encara s'aguditza per moments, amb una herència tripartita absolutament enverinada -que va deixar el país al punt de la fallida, del col·lapse-, amb totes les mesures i ajustos que ha calgut fer per poder salvar el país de la intervenció, per no caure per l'abisme... i amb la fastigosa demagògia amb que tot això s'està instrumentalitzant per bona part de l'oposició... Amb tot aquest panorama, que CiU conservi intactes els seus suports, és molt gran i diu molt del país, de la gent. Aquest suport a CiU, aquest no deixar-se arrossegar per la demagògia i la mentida que propaguen amb absoluta irresponsabilitat molts agents polítics és una mostra de maduresa nacional que ens ha de permetre ser optimistes per als nostres reptes de futur. CiU està fent el que tothom sap que s”ha de fer, de fet l'únic que es pot fer, i ho fa amb rigor, amb seriositat. I això està tenint la recompensa de la fidelitat en els suports.

Esquerra Republicana de Catalunya
L'altre fet rellevant de l'enquesta és la també molt positiva confirmació de la tendència de recuperació de suports electorals de la nova ERC de n'Oriol Junqueras. És una recuperació lenta, però clara, ferma.

En relació a l'anterior onada, ERC incrementa en un 0,8 la seva intenció de vot directe. Un cop feta la projecció demoscòpica veiem com ERC se situa en el 9,6% de suports, 2,6 punts per sobre dels seus resultats en les eleccions al Parlament de Catalunya de finals del 2010. Tenint en compte que l'Oriol Junqueras està liderant ERC des de l'octubre del 2011 i que el treball de camp del CEO es va fer el febrer del 2012 vol dir que en poc més de 4 mesos l'Oriol ha aconseguit recuperar 2,6 punts d'intenció de vot. I això és molt, moltíssim. La tendència és, per tant, molt clara, indiscutible. I, més enllà del CEO, confirmada també per altres indicadors com els resultats electorals a les eleccions generals i altres enquestes que s'han conegut en aquest període.

PSC-PSOE
Continua el descalabro del PSC-PSOE. La pèrdua de suports dels socialistes és contínua, no sembla tenir aturador. És més que evident que el caos polític i de projecte en el que estan sumits els socialistes catalans té una traducció directa en la pèrdua de suports electorals. El cicle de derrotes electorals que han patit els socialistes -fins ara una autèntica maquinària perfectament engreixada de guanyar eleccions i de poder- no ha tocat fons. El seu desplaçament de la centralitat política és una evidència tremenda. Fins al punt que mai com fins ara la diferència entre PSC-PSOE i les altres forces que se situen en l”escenari de «les esquerres» havia estat tan petita.

Partit Popular
L'enquesta també confirma que PP ha tocat sostre a Catalunya. Això ja es va poder veure a les eleccions generals, quan en una onada que semblava ho havia d'arrassar tot, els resultats del PP, en unes eleccions que els hi són propícies, van ser més que modestos. El PP té el seu públic, això està clar, i continua essent la tercera força al Parlament de Catalunya (també a les eleccions generals), però sembla haver arribat al màxim de suports possibles.

Aquesta és una dada interessant perquè, a criteri meu, desmonta un cert argumentari que circula pel nostre país i del que jo he discrepat sempre, segons el qual que CiU pacti els pressupostos amb el PP els hi dóna centralitat i habilita el seu creixement. Jo crec que és tot el contrari. Els resultas del PP milloren en la mesura que existeixen fronts anti-PP o se l'exclou convertint-lo en l'única oposició real entre un cert segment de població. Perquè d”entrada, i per més que de vegades em dolgui, em nego a considerar els votants com a persones discapacitades, com alguns sembla que fan. Són els votants els qui donen força o la treuen a les diferents opcions, també al PP. El cas de Badalona és des d'aquest punt de vista, paradigmàtic. Després d'una legislatura municipal amb un «tots contra el PP», amb socialistes, convergents, esquerra, enciams... va el PP i arrassa. Però en fi, això ja ho tractarem un altre dia. En qualsevol cas, el PP està clar que ha tocat sostre a Catalunya. I això ja és per si una bona notícia, per bé que aquest sostre sigui més alt del que a molts ens agradaria...

ICV-EUA
Confirma el seu lleuger increment de vot. Molt petit, però increment. La projecció de vot dels enciams és potser l'únic punt de l'enquesta que penso potser s'ha quedat mica curt. Tenint en compte que ofereix el mateix vot directe que intenció de vot... crec que podria ser que tingués una miqueta més de percentatge. En tot cas res significatiu. És a dir, que tot el soroll que aquests demagogs populistes (repetir moltes vegades una mentida no la converteix en veritat) no té cap rèdit significatiu.

Malgrat els seus esforços per incendiar-ho tot, per enviar el país a la merda... el seu públic, sortosament, és el que és, també més del que m'agradaria, però limitat i sense creixement significatiu. Això és més greu per a ells si ho posem en relació a la pèrdua de suports dels socialistes. Crec que està clar que el radicalisme demagògic i antisistema dels enciams, la seva passada de frenada, els ha estigmatitzat molt i allunyat del tot de qualsevol opció de recollir de manera significativa suports que perd el PSC-PSOE.

Ciutadans i Solidaritat Catalana per la Independència
Finalment arribem als dos grups més petits del Parlament, C's i SI. El tractament demoscòpic d'aquestes opcions tan petites sempre és el més difícil de tots, atès que és molt complicat, per la seva escassa incidència social, que la mostra pugui recollir amb la precisió dels més grans, el seu comportament. Tanmateix, em sembla que el CEO ens aporta unes dades força concloents, que no deixen cap espai a la incertesa.

Ciutadans semblen instal·lats en la seva insignificància espanyolista i anticatalana. Continuaran essent insignificants, però no desapareixen, tot sembla indicar que continuen tenint el suport mínim per continuar tenint representació parlamentària. I aquí s'acaba tot.

Pel que fa a SI la cosa és diferent, i la pèrdua de suports és ja prou evident com per concloure, tal i com indica el CEO, que estan abocats a perdre la representació parlamentària que van obtenir el 2010, tot i que conservin -això també em sembla clar- unes quantes desenes de milers de vots.

Des d'ahir divendres he rebut algunes trucades preguntant-me sobre el tractament que havia tingut la projecció de vot de C's i de SI, i he pogut llegir també algunes barbaritats per les xarxes socials. Aquests dubtes tenen el seu origen en que la intencio de vot directe a C's i a SI és, en l'enquesta, la mateixa (un 1,1), però en canvi després, en la projecció de vot, a C's s”atorga un 4,0 i a SI un 2,4.

És molt fàcil explicar la diferència. D'entrada, a la mostra, veiem com només un 0,8% diuen, en el record de vot, haver votat C's, i aquesta formació va obtenir un 3,39 de vot. En canvi SI té un record de vot d'1,5, i havia tingut un 3,29 de vot. Totes dues formacions estan lleugerament infrarepresentades en la mostra, fet que és del tot normal atès que estem parlant de les dues formacions amb menor suport electoral, més minoritàries. Però en el cas dels ciutadans la diferència és de 2,59 i en el cas dels solidaris d'1,79. Per tant, i des del punt de vista del tractament del biaix detectat de la mostra, la correcció a l'alça de C's havia de ser necessàriament superior.

Però hi ha un altre factor que al meu entendre encara influeix més en aquest tractament de la projecció i que té una major significació política, i és la diferència en la fidelització de vot.

I aquí hi ha una dada clau: SI és l'opció política que té una més baixa fidelització de votants: només un 27,8% dels votants que van votar SI el 2010 ho farien ara. Ciutadans, en canvi, té una fidelització de vot del 57,9%. Si a això hi afegim que els votants de SI també són els qui menys decidit tenen què fer (un 29,8% no ho sap), és el que explica de manera clara i transparent aquesta diferent i encertada, fiable, projecció de vot (crec, fins i tot, que el CEO ha estat molt prudent i ha preferit ser generós en la projecció de vot als solidaris).

L'espai independentista explícit
Així les coses i des d'un punt de vista de les opcions fins ara explícitament independentistes representades al Parlament, com són ERC i SI, sembla clara, molt clara, quina és la tendència en la configuració d”aquest espai: l'ERC renovada de l'Oriol Junqueras continua creixent i recuperant suports, mentre l'opció que representa SI es va diluïnt electoralment, amb una més que evident fuga de votants; el fet que només un 30% dels seus antics votants els hi continuïn donant suport és una dada rotunda, absolutament rotunda i fiable, fins i tot malgrat les limitacions demoscòpiques.

Per a mi això confirma del tot l'anàlisi que vinc fent en anteriors articles, del naufragi de l'estratègia política i dialèctica de SI, de que han instal·lat la seva actuació política en un terreny que frega la bogeria. Això no fa cap bé al país ni a l'independentisme, tot el contrari, però a més a més els hi fa un mal totalment demostrat a ells mateixos. Curiosament la fuga de vots dels solidaris cap a altres opcions es reparteix a parts iguales entre CiU i ERC (les "víctimes" habituals de les seves insídies) i molt lleugerament per sota a l'opció altres, en el que jo interpreto que pot ser vot CUP que el 2010 va anar a SI.

Precisament les CUP, si com tot apunta decideixen presentar-se a les properes eleccions al Parlament, són l'única incògnita que podríem tenir en la reconfiguració d”un espai independentista en el que, ara com ara, ERC sembla recuperar el seu paper central, aglutinador. SI és evident que si segueixen així les coses no té cap opció d'obtenir representació, per més que conservi algunes desenes de milers de vots. Està per veure què podrien oferir i recollir les CUP en unes eleccions d'aquesta naturalesa, tot i que per les diferents informacions que podem posar en joc (altres enquestes, vot a «altres») tampoc no sembla que la seva irrupció electoral pugui anar més enllà de, com a molt, obtenir una mínima representació parlamentària (3 diputats).

Fidelització de vot i moviments entre partits
En l'anàlisi de SI hem introduït, per a explicar la seva projecció de vot, el tema de la fidelització de vot i on van els vots no fidelitzats.

El cert és que l”enquesta no apunta grans moviments de transvassament de vot entre partits. És lògic: la primera conclusió que n'hem tret és l'estabilitat de l'escenari electoral i polític.

Tanmateix, sí que hi ha algunes dades que podem considerar significatives, que apunten tendències o comportaments electorals.

D'entrada, i coherentment amb els resultats de l'enquesta, CiU és l”opció política que té una més alta fidelització dels seus votants: un 77,5%. Molt alta. Segueix ICV-EUA, amb un 73,5, després ERC amb un 68,2, PP amb un 68 i PSC-PSOE amb un 66,7. No hi ha, per tant, grans diferències.

De fet, i sobre aquest aquesta dimensió -transcendent en termes polítics- de la fidelització o no de vot, els dos únics fets rellevants són, d'una banda la solidesa de CiU, que en aquest context tan «favorable» per al desgast és qui té una major fidelitat de vot, i d'una altra banda la ja comentada baixíssima fidelitat de vot que obté SI (únicament el 27,8% dels seus antics votants).

Més enllà d'això, què és el que podem considerar significatiu o interessant dels moviments de votants entre partits?

El que més m'ha cridat l'atenció és que, malgrat tots els discursets que s'han fet sobre el PP, la seva centralitat, etc... aquest partit pateix una significativa fuga de vots cap a CiU, del 12,4% dels seus antics votants. Tenint en compte que són la tercera força política del Parlament, no és menystenible. I és una dada que també tira per terra algunes teories sobre aquest partit, pactes, centralitats, etc.

Una altra dada significativa -però absolutament normal- és que la major part del vot que no es fidelitza de gairebé tots els partits se situa actualment en el NS/NC. Així, CiU no té cap mena de fuga de vot cap a altres opcions, però si té un 9% de votants que ara no saben què farien. En termes d'anàlisi el fet que no hi hagi cap opció que reculli vot convergent més enllà de l'anècdota aferma la posició de la coalició nacionalista.

Abans he comentat que el PSC-PSOE continua perdent suports. Aquí sí que és interessant veure que fins i tot la distribució del vot perdut ens confirma la seva precària situació: perden vot en tantes direccions i tan oposades que qualsevol decisió que prenguin els pot implicar una nova sagnia. Potser per això han optat per no fer res. Perquè és clar, tenim que la seva fuga de vot majoritària és cap als enciams, amb un 7,8%, però després cap a CiU, amb un 5,2. En contra del que en alguns anàlisis sapuntava o es temia, no hi ha transvassament de vot al PP, i això ja és en si mateix una dada interessant: només un 1,7. Pel que fa als ideòlegs d”ERC del tripi, que haurien d'estar tots amagats sota terra, una nova dada que confirma el seu fracàs sense paliatius: només un 0,8% del vot que perden els sociates va cap a ERC (un 0,7 va cap a C's...).

Pel que fa a ERC, la bona notícia en termes de país és que el seu creixement no es produeix a costa de CiU, sinó que rasca votant de llocs molt diferents, res especialment significatiu, però que fa que allò de «una mica per aquí i una mica per allà» acabi generant aquest creixement. ERC recull un 13% de l'antic vot solidari, un 12,3 d'altres i nul, un 7,3 de l'abstenció, un 3,5 de vot en blanc, un 2,8 d'ICV-EUA i un 1,8 de CiU.

Parem-nos un moment aquí. Un dels grans debats que té l'actual ERC és l'etern dilema de resistència de costures. Si aposta pel tripartit es trenca la costura patriòtica i pateix una descomunal fuga de vots cap a altres opcions. Ara hi ha qui diu que si s'aposta per la responsabilitat patriòtica i recuperar la centralitat independentista això pot provocar que la costura «esquerranosa» cedeixi i se li fuguin vots per aquesta banda.

El CEO ens aporta llum sobre aquest debat. D'entrada perquè la cosa principal és que l'Oriol ha aconseguit fidelitzar l'electorat, amb gairebé el 70%. Però després perquè les dades de moviments dels «no fidelitzats» també ho confirmen.

Un 5,0 dels antics votants d”ERC diuen que ara votarien ICV-EUA, però un 2,8% dels antics votants dels enciams ara votarien ERC. És cert per tant que hi ha un diferencial negatiu d”ERC envers ICV-EUA, però és mínim, baixíssim, del -2,2. En canvi si ens fixem en CiU podem veure que, malgrat tots els esforços de renovació que està fent l”Oriol, un 6,5% dels antics votants d'ERC ara votarien CiU, mentre que només un 1,8% dels votants convergents ara votarien ERC. Un diferencial de -4,7. És a dir, per aquesta via és per on ERC continua tenint els majors problemes, tot i que molt minoritzats. Estem parlant d'una incidència molt baixa, però fins i tot en aquest escenari el que apunten les dades és això, i no cap altra cosa.

Lideratges
Les preguntes sobre els lideratges polítics també ens traslladen algunes coses interessants.

Voldria excusar una ignorància: no sé si en el tractament de la informació que fa el CEO descarta les respostes extremes, és a dir, el 0 i el 10. Això de vegades es fa. Jo no entendria que es fés aquí, però m'agradaria saber-ho i saber així si això ajuda a explicar algunes coses, sobretot la relativa escassa diferència de valoracions entre líders, amb una forquilla que va del 5,61 del Duran -el més ben valorat- al 3,16 del Rivera -el pitjor valorat-. Un diferencial màxim de 2,45 en una escala del 0 al 10 em sembla molt poc. Però en fi, és el que tenim.

Com acabo de dir, en Duran Lleida és el líder polític més ben valorat, amb un 5,61, seguit del president de la Generalitat, Artur Mas, amb un 5,34. L'Oriol Junqueras ocupa una absolutament meritòria tercera posició, amb un 4,89.

L'enquesta posa de manifest el que ja havia explicat vàries vegades en altres articles. En Duran surt com a el més ben valorat perquè entre el votant espanyolista és molt més ben valorat que n'Artur Mas. El president de la Generalitat recull una molt alta valoració dels votants convergents, gairebé un 7 (6,92). Sorprenentment per a mi en Duran també recull una molt bona valoració entre els votants convers, d'un 6,85. Però si anem a mirar el PP, veiem que els seus votants valoren Duran amb un 6,38 i a Mas amb un 5,74, que els sociates valoren Duran amb un 4,99 i Mas amb un 4,21 i que els ciudadanos atorguen un 5,24 a Duran i un 4,47 a Mas. La pauta de comportament i valoració és claríssima. I no és casualitat.

El que sí m'intriga força és com és que això també passa entre els votants d'ICV-EUA, que valoren Duran amb un 4,67 i a Mas amb un 4,31. Quines coses...

Duran i Mas són els dos únics líders que aproven. En Mas també mereix l'aprovat entre els votants d'ERC i de SI, mentre en Duran suspèn. Val a dir que en Mas també aprova entre els votants del PP i de C's. Només suspèn entre els del PSC-PSOE, ICV-EUA i C's.

L'Oriol ha aconseguit situar-se, en poc més de quatre mesos, com el tercer líder més ben valorat. Això té molt de mèrit i això vol dir que el seu lideratge és ferm i amb projecció. En relació a anteriors enquestes la principal novetat és que per primera vegada l'Oriol obté l'aprovat entre l'electorat convergent, amb un 5,03. És evident que els esforços de visualització de la nova estratègia d'ERC estan tenint els seus fruïts i es comença a superar l'horrorosa trencadissa que va suposar el maleït invent del tripartit.

Sobre l'Oriol també haig de dir que em sorprèn «l'exigència» que té el votant d'ERC, ja que únicament el valora amb un 6,24, quan és la persona que ha fet possible el miracle de salvar un partit que estava en autèntica fallida. Només els votants del PSC-PSOE valoren amb menys amabilitat els seus líders, ja que tan sols atorguen un 5,63 a Joaquim Nadal i un 5,58 al Navarro.

La projecció de lideratge de l'Oriol necessita, tanmateix, d'accions urgents perquè es visualitzi més. Només un 50% dels enquestats el coneixen. Un percentatge anormalment baix per a un líder d'un partit com ERC. La dada és més punyent encara si observem que un 23,3% dels votants d'ERC tampoc el coneixen...

Pel que fa als solidaris, valoren bé el seu líder Alfons López Tena, però, i aquí trobem una altra clau del cortcircuït que tenen amb el seu electorat, els votants de SI també valoren positivament n'Artur Mas i n'Oriol Junqueras. Tota aquesta campanya d'insults al President Mas i de menysteniment del procés de renovació d'ERC que impulsa l'Oriol no la compra el que ha estat el seu electorat.

A tall de conclusió sobre aquest bloc de comportament electoral:
Després d'aquesta pallissa d'anàlisi del primer bloc, i si cap valent ha arribat fins aquí, resumeixo la meva valoració i la faig del tot subjectiva:

L'escenari electoral és força estable. La gran victòria de CiU és que amb la que està caient i com s”ha trobat les coses (la dantesca herència tripartita), mantingui intacte el seu suport, que és molt sòlid des de tots els punts de vista. És una victòria de país aquesta solidesa. És una radical expressió de maduresa política que ens fa més forts i dóna confiança per a abordar els reptes de futur que tenim pel davant. I que desacredita de socarrel tots els demagogs populistes que fan de la mentida i la infàmia la seva estratègia política, que únicament cerca desgastar CiU.

L'espai independentista explícit s'està transformant, amb el creixement continu dels suports a ERC i la clara pèrdua de suports a l'altra opció independentista present al Parlament, SI. El lideratge de l'Oriol Junqueras ja és ben valorat i la renovació que ha portat a ERC està recollint fruits. En canvi, i pel que fa als solidaris, la seva estratègia i dialèctica els està portant al precipici, amb una fuga massiva dels seus antics votants (fidelització de vot únicament del 30%). La recuperació de suports d'ERC, unida a la consolidació de la seva estratègia d'independentisme responsable i compromès és també una de les grans notícies que ens dóna el CEO i una altra de les claus per a abordar el futur amb optimisme.

(propera entrega: l”anàlisi del comportament social davant les qüestions de projecte polític de país i d”identitat)

Enyorant els Germans Badia i carregant-nos de raons...

No se m'acut cap altra manera de començar aquest post que dient que alguns n'estem fins a la polla, fins als collons... de tot això que està passant.

Els catalans, en el fons, ens dividim en dos grans grups: el grup dels qui compartim l'esperit català, aquell esperit pujolsià i atàvic que ens confereix caràcter, personalitat... i el grup dels catalans espanyolitzats i mindunditzats, vaguistes, protestons, dropos...

Fa molts i molts anys que treballo. Molts. I mai a la vida he necessitat una baixa ni he fet una vaga. Amb febra, a la feina. Amb dolor d'estòmec, a la feina. Amb migranya, a la feina. Amb problemes, més motius per treballar més i més. Lluitant, treballant, deixant-me la pell per l'empresa, per la institució, pel que calgui. Per als catalans que combreguem amb l'esperit català, la feina és el primer de tot, i no ens vinclem. Sabem que només treballant, i treballant i treballant... ens n”ensortirem.

Hi ha, cada cop més nombrós, un altre grup de catalans. Catalans que es pensen que tot sels hi ha de regalar. Catalans espanyolitzats, lobotomitzats nacionalment, vampiritzats espiritualment. Són els catalans de la indignació, de la vaga, de la protesta, de la demagògia, de la droperia, del gandulisme...

Fins aquí no hi hauria cap problema. Els catalans que combreguem amb l'esperit català immortal creiem en la llibertat i en l'individu. Nosaltres fem, i ells fan.

El problema, la gran qüestió, és quan el seu «fer» és la negació de la nostra llibertat, és la coacció, és la barbàrie.

I en aquest país fa temps que hem arribat al límit. Fa temps que hem franquejat les fronteres de la llibertat individual per a endinsar-nos en el tèrbol món de la coacció totalitària. Fa temps que Catalunya i en especial Barcelona són un terreny abonat per a la barbàrie antisistema. Fa temps que ja no es pot defensar una postura, sinó que bandes d'antisistema imposen la seva dictadura totalitària, de la por, l'amenaça, el boicot, el tall de carreteres, etc.

Aquesta setmana hi ha hagut una mobilització i vaga universitària. Ha estat una mobilització i una vaga paradigmàtiques dels temps que ens toquen viure. Una demagògia sense precedents, unes mentides i falsedats sense precedents... i finalment una violència emparada col·lectivament.

Però, en mig de la barbàrie protocomunista i anarquista, la llum. Ha estat portada fins i tot al New York Times: un treballador, un honrat i complidor treballador, enfrontant-se la xusma encaputxada que escampava la barbàrie, el saqueig i la destrucció.

La imatge d'aquest treballador enfrontant-se als bàrbars antisistema és, per a mi, la imatge de l'esperança, de la fe, de la confiança en el futur. La imatge d'aquest treballador fent front, en solitari, a la turba de bàrbars i foragitant-los és una de les escenes més brutals, valentes, coratjoses i emocionants que mai haurem pogut viure.

No hi ha cap futur, en res, si cedim a la barbàrie. L'any 36 uns faieros van assassinar vilment els Germans Badia. Ho van fer perquè els Germans Badia personificaven la dignitat catalana i la resistència, la fortalesa, el coratge... davant la barbàrie anarquista, falangista i comunista.

Els Germans Badia són el crissol dels nostres valors.

La Nació Catalana, l'esperit nacional català no existiria sense l'exemplaritat i el martiri dels Germans Badia. Existiria una banda de comunistes, o d'anarquistes, o de perroflautes, o d'indignats, o de dropos, o de vaguistes demagogs... però no existiria l'esperit català, la Nació Catalana.

El treballador que s'enfronta a la barbàrie ens lliga als Germans Badia i ens fa present, com un homenatge, que la nostra actitud individual compromesa és la nostra més sagrada missió. En cadascun de nosaltres niua la Nació. En cadascun de nosaltres la Nació se la juga, s'enfronta al seu futur. I depèn de cadascú de nosaltres que morim o que tirem endavant.

Molts historiadors diuen que si els failangistes, és a dir, la barbàrie, no hagués matat els Germans Badia, el curs de la història hagués estat un altre. Diuen que els Badia haurien pogut impedir la demència criminal d'anarquistes i comunistes. Diuen que un país sota el lideratge de persones de bé i d”ordre com els Badia, hauria guanyat la guerra.

Això no ho sabrem mai. Només podem saber una cosa, i és el que pensaven i defensaven els Germans Badia i, sobretot, què combatien: la barbàrie.

El nostre país necessita multiplicar el significat del martiri dels Germans Badia i enervar el seu exemple, coratge i compromís patriòtic per damunt de tot. Els Germans Badia ens van ensenyar que tots i cadascun de nosaltres som els que fem possible l”existència de la Nació Catalana. I avui, més de 70 anys després, el coratge del treballador que s”enfronta a la barbàrie ens fa més evident que mai aquest compromís.

El nostre país està esgotat d”espoli econòmic i manca de llibertat... però també de la barbàrie antisistema, del gandulisme, de la demagògia, etc.

Com a patriotes, sempre tindrem el testimoni i l”exemple dels Germans Badia. Però com a ciutadans del 2012 tenim el coratge del treballador que s”enfronta als bàrbars totalitaris.

Com a patriotes, com a catalans, el nostre deure és organitzar el llegat espiritual dels Germans Badia. Com a persones de bé, el nostre deure és homenatjar aquest heroi anònim que s”enfronta a la turba antisistema. I com a independentistes, el nostre deure és organitzar i garantir l”ordre, fonament únic de la llibertat i del progrés.

Els Germans Badia van liderar Estat Català i els seus escamots. Tots els qui som o ens considerem hereus dels Badia ens hauríem de comprometre, de manera explícita i efectiva, en organitzar-nos per poder garantir sempre i en tot moment l”ordre i la seguretat a qualsevol racó del nostre país.

La principal amenaça que té avui en dia el procés independentista de Catalunya és la barbàrie dels grups antisistema, comunistes i anarquistes... El nostre compromís patriòtic, per fer possible la independència, no pot ser cap altre que ser prou forts per a neutralitzar la barbàrie i oferir i garantir ordre i seguretat als nostres veïns i conciutadans.

Ordre, seguretat i llibertat!

FAIL!!! NO ENS CONFONGUEM: NI «TSAHAL» NI «NAVY SILS».

Aquesta última setmana hem tingut dos articles que m´han provocat... Tots dos són, no podia ser de ningú altre, del gran Quico Sallés. Amb en Quico no és que ens coneguem gaire, però sí el suficient perquè pugui dir que el tinc en molta consideració, valoro molt la seva feina, el seu compromís i bon tracte personal que sempre ha tingut amb mi. Vaja, que és gent com cal. Tot i que aquest post pareteix de dos articles seus, no és una crítica cap a ell. Fa una provocació hiperbòlica que no puc deixar-la passar. Hi haig de ficar cullerada.

Dilluns, en la seva primera col·laboració amb El Matí, en Quico feia un article que, de no ser per una petita referència, hagués estat excel·lent, fantàstic. L'article es titulava «la quarta carlinada» i glossava amb encert el paper d”en Vila d”Abadal i totes les seves iniciatives independentistes i la seva projecció política, fent l'ullet històric al context de les carlinades.

Però en un moment donat, gratuïtament, en Quico no pot contenir la seva per a mi incomprensible bondat, o admiració o pena penita pena cap als Walking Dead, i com que en Vila d”Abadal va fer pública una d'aquestes iniciatives mentre clausurava com a alcalde de Vic una intranscendent assemblea de la secta zombi a la seva localitat, en Quico s'ho feia anar per a explicar-ho i referir-se a la secta com «el Tzahal català». Déu meu!

Increïble. Incomprensible. Home, Quico, una mica de respecte als qui com jo compartim una doble condició: la de sionista i la d'independentista víctima de la demència zombi dels Walking Dead, o simplement la d'independentista sense victimismes...

A veure, comparar aquesta colla d'arreplegats sectaris amb el Tzahal és gairebé ofensiu. La memòria, la història, el present i el futur del Tzahal, el seu sacrifici, la seva capacitat, la seva glòria... bé, comparar tot això amb una colla de zombis és passar-se molt. És ofensiu.

Però a més a més, per als qui hem llegit alguna coseta del Tzahal pensar que el seu paper el puguin fer aquesta colla d'arreplegats és que és tremendo, de bojos. Bé, és pensar que estem abocats a l'eterna derrota, que no hi ha res a fer i que per tant més val enfotre-se'n de tot. Potser és això el que fa en Quico, no ho descarto...

Curiosament, avui, al Nació Digital, en Quico reincideix en les metàfores «belicistes», en aquest cas amb un article que titula «Navy SIls». Uf!! El bo del Quico surt del foc per a caure a les brases dels solidaris, el moviment polític que en aquest moment concentra l'acció política més tarada i ensorradora del país.

En Quico fa una ocurrència amb el títol, convertint les forces d'elit de l'Armada nordamericana, els Navy Seals, en els Navy SIls, i, brometa a banda, ho aprofita per a fer una glossa llaudatòria del paper de Solidaritat. També tremendo... Hòstia, que m'he quedat de pedra...

Si l'amic Quico m'ho permet, començaré la deconstrucció del seu argumentari a partir dels arguments «militars» de la cosa. Els Navy Seals són una força especial. Intervé puntualment: missions concretes, quirúrgiques, que requereixen equips d'alta preparació i complementaris. La majoria de les operacions dels Navy Seals són, per la seva pròpia naturalesa, confidencials. O secretes, o encobertes. Van, fan la seva feina, i tornen. I si no se n'assabenta ningú, millor. L'operació contra el criminal islamista seria l'excepció pel que fa a la publicitat, que no pel que fa a la seva extraordinària precisió i eficàcia.

I, collons, aquesta tropa que en Quico anomena Navy SIls, l'únic que fan, el que guia la seva actuació és fer el màxim de soroll possible. El que és bàsic per a ells, el que defineix la seva actuació és la capacitat de fer soroll, de fer-se visibles, de cridar l'atenció. A això destinen tota la seva energia.

Conseqüència d”això tenim el segon gran drama i diferència: per a ells l”important no és ser útils, ser eficaços, poder assolir els «objectius» que diuen defensar. Tots aquests «objectius» són una pantalla, estan al servei del seu únic i veritable objectiu com a organització, que és el primer, el de visualitzar-se, el de fer soroll.

I atès que en Quico en alguns paràgrafs del seu article semblava posar-se seriós, jo també ho faré. M”hi poso: Amb el tema del català a l'escola n'hem tingut un exemple radical, tan paradigmàtic com indignant d'aquesta manera de fer.

Si hi ha un tema en aquest país que recull un suport transversal majoritari, sincer i compromès és el del català a l'escola. Probablement sigui l'únic. Però hi és. I fins ara ningú no n'ha fet electoralisme o politiqueria amb ell. Bé, enteneu-me, ningú dins el consens majoritari, que abasta parlamentàriament a CiU, PSC-PSOE, ERC i ICV. I a nivell social a la pràctica totalitat d'escoles, sindicats, associacions de pares, associacions cíviques, etc. D'aquest consens només se n'han exclòs fins ara, i n'han intentat fer un argument electoralista, PP i Ciutadans, coactuant amb sospitoses associacions fantasmagòriques i marginals, moltes de les quals una pura pantalla per al deliri de quatre xalats i quatre pares demenciats. La seva marginalitat política i social al nostre país l'han suplert amb una incansable estratègia judicial, convenientment magnificada per tots els mitjans de comunicació de les Espanyes, que han fet d'aquest tema un autèntic cavall de batalla.

Però no se n'han ensortit. Una de les claus ha estat, per a mi, la solidesa de l'enorme bloc polític i social que hi dóna suport. Això és el que ens ha permès arribar on som ara. I això és l'únic que ens permetrà fer front a qualsevol atac, entrebanc, etc.

Doncs bé, tornem al punt que parlàvem de les diferències entre un Navy Seal i un Navy SIl. Per al primer l'objectiu és ser eficaç en l'assoliment de l'objectiu, per tant, i en termes de defensa del model d”immersió, un Navy Seal operaria discretament i eficaçment en el context estratègic i operatiu, en l'escenari real. En canvi un Navy SIl s'ho mira diferent, i no es planteja en cap cas com pot ser més útil en la defensa i salvaguarda del model d'immersió, sinó com aquest tema els pot servir per a fer soroll i per a visualitzar-se.

I si per a aquest objectiu (visualitzar-se) s'ho han de carregar tot, ho han de rebentar tot, doncs es rebenta, o com a mínim s'intenta. Que hi ha un moviment que es diu SOM ESCOLA, que aplega un enorme front d'escoles, professionals, entitats, associacions de pares, etc. en la defensa d'aquest model... doncs es crea una altra entitat, com aquell que diu al despiste, per a rebentar l”estratègia unitària.

Que la màxima garantia d'èxit i la nostra principal força en l'objectiu de la defensa del model d'immersió lingüística a l'escola ha estat el gran compromís transversal que hi ha al país? ... doncs a mirar de rebentar aquest consens. A sembrar la confusió, a titllar tothom de traïdor, de no fer res per la defensa del model, etc.

De manera que aquesta setmana ens hem hagut de menjar, de boca un grupuscle irrellevant políticament i socialment, amb menys vots que els mateixos Ciutadans, i amb menys de dos anys d'existència, l'acusació a tota la gent que porta tants anys fent possible el model d'immersió, deixant-s'hi la pell: escoles, mestres, pares, partits polítics, sindicats, ciutadania en general...de que NO FEM RES PER DEFENSAR-LO????

És que és «es colmo»!!!!

Per tant, molta diferència, massa, entre un Navy Seal i un Navy SIl. La que va de consagrar la teva manera de fer a l'eficàcia en l'assoliment dels objectius i en la discreció i confidencialitat... al que va en convertir els objectius en una excusa per a fer el màxim de soroll possible, fins i tot si això va en contra dels mateixos objectius que ampulosament, sobreactuadament, es diu defensar.

Així les coses, crec que l'amic Quico Sallés no l'encerta gens ni mica amb aquestes metàfores militars...

Com a país estaria molt bé que tinguéssim al cap un model «Tzahal", però aquest no serà mai una colla d'arreplegats sectaris. I potser abans ens caldria començar per tenir una Haganah.

Como a país estaria molt bé tenir uns Navy Seals. I no només militarment. Si parlem sense tocar-nos-la, també políticament. Gent amb un alt compromís en el servei al seu país i no a si mateixos (no em busqueu tres peus al gat per aquí que això només va per un parell...). Gent que posés pel davant de tot ajudar, ser eficaços en ajudar a assolir els nostres objectius nacionals. Gent que sabés que tot sovint l'eficàcia de les operacions requereix absoluta discreció, confidencialitat, mesura.

I això, dissortadament, està molt i molt allunyat, radicalment allunyat, del que fan els nostres «Navy SIls».

Per a acabar, i posant-me ben seriós una altra vegada, en Quico acaba el seu article d'avui dient una cosa que m'ha semblat injusta i que és la que, en definitiva, m'ha dut a fer l'article. Diu en Quico: «Potser ja tocava tenir uns "Navy SIls". De fet, no n'hi havien hagut mai.»

Greu error, i greu injustícia. Primer, perquè aquests SIls són el més allunyat que hi ha a un Navy Seal. Segon, perquè si hi ha gent amb esperit Navy Seal es porta amb discreció, sense estar consagrats al numeret permanent. I, tercer, però el més important, perquè en aquest país hi ha hagut molta gent que han sigut autèntics SEALS en defensa del nostre país i de la llibertat: comandos especials que han protagonitzat operacions d'infiltracions, encobertes, snippers, sabotatges... Molts. I sempre amb una discreció absoluta. Molts ja són morts, d'altres simplement viuen en silenci amb el seu compromís i l'honor i la dignitat personal que només ells coneixen, i jo he tingut la sort de conèixer-ne alguns. La seva memòria no pot ser ignorada (alguns ja estem treballant perquè pervisqui i pugui ser transmesa a les noves generacions) ni el seu sacrifici pot ser menystingut amb certes comparacions, afirmacions o negacions...

En aquest país sí que hi ha hagut gent que han estat i han fet tot el que són i fan els SEALS. I aquests herois són o han estat tan reals i tan SEALS que, a diferència dels qui en Quico Sallés considera SIls, tot el que els envolta, ells mateixos i les seves accions, es caracteritzen per la discreció, la modèstia, i, com a única recompensa, la satisfacció amb el compliment del deure. És a dir, a les antípodes dels que han convertit la seva acció política en fer permanentment el numeret i convertir qualsevol causa en una excusa i oportunitat per a visualitzar-se, fins i tot si el preu a pagar és rebentar la pròpia causa que es diu defensar...

SEMPER FIDELIS
PS: per cert, i per si a aquestes alçades encara cal aclarir-ho: mai, mai, no he posat en qüestió el patriotisme de ningú. Adreço les crítiques a actituds, a comportaments, a estratègies, a maneres de fer. I em sembla que és el que tothom hauria de fer. Menys repartir carnets i més analitzar. El futur és nostre si respectem aquests límits, és a dir, que es pot criticar fins on calgui i amb la cruesa que calgui actituds, comportaments, estratètegies, però mai dubtar de nosaltres. Un nosaltres en el que hi incloc fins les persones que més pugui detestar (per sort, poquíssimes).

LA DISTÀNCIA QUE HI HA ENTRE LA GRATUÏTAT I LA CENTRALITAT POLÍTICA

Avui s'ha escenficat l'acord parlamentari que farà possible que CiU aprovi els altre cop complicadíssims pressupostos del 2012.

L'ARA ha fet públic el document de l'acord i els compromisos. Com diria en Jules Winnfield (Samuel L. Jackson) a la mítica Pulp Fiction, us repto, us repto una i mil vegades, les vegades que calgui, a que llegiu els punts de l'acord i em digueu amb quin grup parlamentari estan signats.

Només hi ha un petit apartat que delata la cosa, però que exemplifica la gratuïtat de l'acord: els 50.000 euros per a l'oficina d'atenció a les víctimes del terrorisme. Esostodo amigos...

En aquest punt, tanmateix, tots convindreu amb mi que aquests 50 mil euros són una ridiculesa davant la quantitat de centenars de milers d'euros que es destinaran a associacions «identitàries». És a dir, cap problema.

A veure, CiU, altre cop, havia de tirar endavant uns pressupostos complicadíssims. Perquè no hi ha cap governant que li plagui haver de retallar despesa. Però un govern responsable, com és el govern de CiU està obligat a fer-ho. Perquè la fallida en la que va deixar l'autogovern català el tripartit és tal que estarem pagant durant molt de temps les barbaritats tripartites.

El tripi, en un sol any va acumular un endeutament superior al BILIÓ de pessetes. Aquest i el dels dos anys previs fa que la Generalitat estigui en fallida. Fa que hàgim de pagar més de dos mil milions d'euros anuals només d'interessos. Reduïm la despesa de funcionament, però no la financera, la global. Gastem menys operativament, però continuem gastant igual perquè l'endeutament heredat és tan demencial que ens escanya en el dia a dia.

Per tant, un pacte com el d'avui, amb el PP, que ha de permetre aprovar uns pressupostos duríssims, complicadíssims, antipolítics... és una benedicció. I ho és, sobretot, perquè llegint el pacte hom pot veure clarament que HA SORTIT GRATIS. El pacte és gratis. S'han pogut fer els pressupostos que s'havien de fer, i no s'ha passat CAP línia vermella ideològica. Els 50 mil euros per a l'oficina de víctimes del terrorismes són la constatació de la gratuïtat. Senyors, em descobreixo davant els negociadors de CiU. Per a mi era impensable, inimaginable, un pacte així. No pensava que fós possible. Algú, en tot això, ha estat molt bé, ho ha fet molt bé.

Fa una setmana en els mitjans digitals s'escampava la brama que el PP exigiria retallar les subvencions «identitàries», i tothom va exclamar-se. Doncs res. Res de res. 50 mil euros i a circular, i a contribuir, com cal, a les associacions que fan país, i no cal dir noms, i tots sabem de què parlem.

Però anem una mica més enllà. Realment és gratis? En termes de pressupost, sí. En termes polítics potser no. Per què? Perquè en un país dominat per la tonteria, l'estètica i la mediocritat no importa tan com són les coses, sinó com sembla que són. I si el pacte és amb el PP, doncs ja criminalitzat. Ah, que no afecta a res, que només són 50 mil euros? És igual. És amb el PP, criminalització, indignació!!!

D'acord, n'hi ha més. Hi ha una part del pacte que permet que la bocazas de la Sánchez Camacho pugui sortir als mitjans fent-se la milhomes i reclamant per a ella i el seu PP ser socis preferents.

Si hom llegeix el pacte es veu clarament que això no és així. Però en una societat mediàtica com la nostra, les paraules de vegades sembla que ho puguin aguantar tot. No és el cas. Crec que la responsabilitat exhibida pel PP es devalua políticament amb aquesta sobreactuació camachil. Però és igual. Si és feliç així, a mi plim. L'important és que s'hagin pogut aprovar els pressupostos que s'havien d'aprovar a cost polític ZERO.

Dime de qué presumes y te diré de qué careces... és un savi refrany espanyol totalment adequat per a la situació. La Camacho presumeix del que no té, centralitat, influència, solidesa de pacte. No hi ha res d”això. Hi ha, això sí, responsabilitat. Però no hi ha Majèstic, no hi ha pacte estable, no hi ha soci preferent, no hi ha creuament de cap línia vermella.

Tot plegat fóra res si no fós perquè en el ridiculisme polític català la resta de partits polítics opten també per la sobreactuació i per intentar vendre que estem davant un pacte col·losal entre PP i CiU. És tan ridícul!!! Quan hom llegeix l'acord i hi posa al costat les declaracions polítiques, el tremendisme, etc... tot és tan patètic, tan ridícul, tan miserable...

Però bé. Tots es pensen que dient mentides, és a dir, assenyalant el pacte com el que no és, magnificant-lo, etc, en poden treure rèdits.

El PP les ha fetes tan grosses que ni que signi un acord tan GRATIS com el d'avui, la seva simple companyia fa que molta gent senti repugnància, se'n senti allunyat. I ho entenc. De fet només tinc un antídot: llegir l'acord.

Aquest diumenge vaig tenir l'ocasió de dir-li una cosa al meu amic Oriol Junqueras que, com que ell no em va prendre seriosament (és un home molt prudent) i no em va fer el mínim cas, m'atreveixo i goso fer pública. Li vaig dir que si volia rebentar l'escenari polític català, si volia fer alguna cosa trencadora i positiva en termes de país, dilluns havia de comparèixer al Parlament i dir que ERC votaria sí als pressupostos que presentés CiU, fossin els pressupostos que fossin i sense negociar res de res.

Malgrat l'impuls renovador de l'Oriol, que ha estat provindencial per a ERC, tenim un petit problema, i aquest petit problema és no haver assumit els errors del tripartit. Més d'un cop he dit que no calia fer un acte sacramental de penediment, però sí reconeixement de culpa, de les coses que no s'han fet bé i de la part de responsabilitat que es té en la situació actual. No hi pot haver futur de plenitud per a ERC sense fer acte de contricció i d”assumir els greus errors del passat tripartit i, sobretot, la molta responsabilitat que es té en la desastrosa situació actual. Cert que hi ha més causes, com la crisi internacional, que també ens afecta i, sobretot, l'insostenible espoli fiscal que patim. Però les batalles s'han de guanyar una a una, i ara era el moment del pressupost del 2012.

Si ERC hagués dit «per responsabilitat patriòtica votarem sí als pressupostos que presenti el govern» i sense negociar res... hagués desballestat de socarel qualsevol possible influència del PP, hagués permès CiU fer uns pressupostos amb més tranquilitat i potser agoserat i, sobretot, s'hauria eregit, directament, en un agent central de la política catalana. L'important, el transcendent, era no voler negociar res. Si s'hagués hagut de negociar res, cagada. Perquè és evident que de la misèria actual no se”n pot treure res de bo per a ningú. Per tant, ERC havia de dir que sí i votar que sí simplement per patriotisme, però sense negociar absolutament res.

Quins costos per a ERC? per a mi, molt pocs, o res que no es pogués explicar. D'acord, tenen una ànima molt esquerranosa, també hi és... però no ens enganyem, després d”haver arruïnat el país com ho van fer, no tenen autoritat moral per a dir res. O més encara, si admeten la negociació... a canvi de què? d”engrunes? Doncs més val tenir alçada de mires i dir que no negocies res perquè ja saps que no es pot aconseguir res que valgui la pena. Sí a canvi de res. Sí per patriotisme. Sí per responsabilitat. Però un sí que et deixés les mans i el discurs lliures per a dir les coses que cal dir, per a assenyalar el que no està bé i les possibles desviacions en relació al camí del dret a decidir.

oh! hagués estat un gran moment de la política catalana, generós, èpic, central. Un autèntic tsunami polític d'una projecció política futura emocionant...

Bé. No ha estat així. Ens hem de conformar amb l'èpica de la responsabilitat, d'un govern que es deixa la pell per salvar el país de la debacle, de la fallida. Ens hem de conformar, i també d'agrair i reconèixer, que finalment els pressupostos s'hagin aprovat GRATIS, ni que sigui amb l'abstenció del PP i amb cinquanta mil euros a l'oficina de les víctimes del terrorisme per tota contraprestació política. A banda d'unes fotos i d'haver d”aguantar els ridículs intents de la bocazas de la Camacho intentant fer veure el que no és.

A Catalunya, en l'actual escenari, només hi ha una centralitat política i una agenda: la del govern i la de Convergència i Unió, que és la del dret a decidir i la del pacte fiscal en aquesta legislatura. ERC, si actués amb més gosadia política podria haver esdevingut part d'aquesta centralitat, agent imprescindible i central de la política catalana. Continua arrossegant massa càrrega no alliberada de responsabilitat tripartita, fins que no se n'alliberi, no serà decisiva. I el PP camachil, doncs bé, molta gesticulació, però a l”hora de la veritat, un pacte GRATIS i, com sempre, absolutament allunyats de la centralitat política i social de Catalunya. Felicitats als negociadors de CiU, realment estic tan sorprès com meravellat del que han aconseguit...

Els pressupostos del 2012 permetran continuar endreçant un país instal·lat en la precarietat i acumular forces per a la batalla clau d'aquesta legislatura: el pacte fiscal. El país avança i el govern compleix. Sap greu, només, que podent-hi haver polítiques més agoserades i de llarg recorregut, la pràctica totalitat de les forces polítiques al Parlament continuïn presoneres del tacticisme. I sap més greu encara quan algunes d'elles el que haurien de fer és un «sí a tot» el que proposi el govern, atesa la seva responsabilitat en com han deixat el país.

30 de gener (2010-2012) Un feliç aniversari!!!

Ara fa un parell d'anys, un 30 de gener, a Vic, un personatge anomenat Joan Carretero va perpetrar un dels episodis més vergonyosos de la història del catalanisme polític.

Només a tall de resum, dir que llavors existia una cosa que es deia Reagrupament, que s'havia configurat com una opció política alternativa a totes les existents a partir de dos eixos: el de l'independentisme explícit i cara a barraca i el de la regeneració democràtica. Sobre el primer dels eixos, l'aposta tripartita d'ERC havia deixat un enorme camp per recórrer i sobre el segon dels eixos el camp estava tot per recórrer, ja que era l'única opció política que formulava propostes en aquests termes.

El moment, el lideratge i el conjunt de persones i sensibilitats que es van aplegar en aquest projecte el van convertir, de manera clara, en un agent polític de primer nivell. L'últim trimestre del 2009, poc després d'haver-se fundat, les enquestes de La Vanguardia ja atorgaven representació parlamentària. Altres enquestes que no eren públiques no només atorgaven representació, sinó grup parlamentari. I la convicció de tots els agents polítics i mediàtics era que aquell projecte fàcilment es podia situar en la frontera del 9-10 diputats. La cosa anava bé i apuntava molt amunt...

Però, com diuen els castissos madrilenys, «va a ser que no». I fou que no. En Joan Carretero, endut per una sobtada follia d'abuelete enamorat d'una joveneta, va rebentar-ho tot, va maquinar, conspirar i finalment fer saltar pels aires tot el projecte únicament per poder situar on ell volia la seva estimada.

El projecte que havia de ser alternatiu i garantir la regeneració i la qualitat democràtiques es convertia en el projecte «o es fa el que jo dic o plego». El projecte de l'amenaça, de l'autoritarisme, de la més salvatge vulneració de tots els principis democràtics, etc.

Jo estic molt orgullós de tot el que vaig fer abans de la crisi, que ho vaig fer per convicció absoluta i total, i deixant-m'hi les hores i la pell. Però encara més de tot el que vaig fer durant i després de la crisis.

D'entrada, com a país, ens hem de felicitar que la calentura de l'abuelete es produís en aquell moment i no més tard. Ara imagineu-vos que tot hagués tirat endavant d'acord a la planificació i el com anaven les coses i Reagrupament es planta amb 9-10 diputats al Parlament i es produeix llavors aquesta explosió de demència senil, autoritària i sectària. Com a país i com a independentistes hauríem tingut un problema, i greu.

I sí, estic francament content i satisfet de tot el que en aquell moment vaig fer i vaig compartir amb tots els companys que es van negar a entrar en aquella voràgine autoritària, dement i sectària. És una satisfacció patriòtica haver-lo desemmescarat.

De vegades la vida té aquestes coses, que ens posa en situacions tan extremes que hem de decidir en segons, minuts, hores o dies. I llavors surt el que de millor o pitjor tots portem a dins. La pressió del moment fa que tothom quedi retrat.

I a fe de Déu que tothom va quedar retrat. És evident que els qui vam liderar la resistència a la demència vam treure el millor que portàvem a dins, i ens vam quedar amb els valors que havia defensat fins aleshores el moviment. No només no ens en vam fer còmplices, sinó que ho vam denunciar. I aquest és un actiu vital, un patrimoni moral que tenim tots nosaltres. Des dels 4 de la Junta fins els centenars de reagrupats que ens van donar suport. Tots.

A l'altra banda, tots els qui després d'aquell 30 de gener van continuar donant suport al líder sectari i al seu autoritarisme formen part de la vergonya del país i d'un dels episodis més sinistres del catalanisme polític. I hauran de carregar amb això fins a la fi de les seves vides o, en el seu cas, fins a un acte de contricció públic.

Però al que anava en aquesta commemoració: com a país i com a patriotes ens hem de felicitar que passés llavors i de que passés com va passar.

Com a proposta política és una pena, perquè jo continuo creient en aquells valors inicials. Però com a concreció política és una sort, ja que ens va estalviar tenir incrustrats al Parlament una secta destructiva.

Des d'aquell 30 de gener Reagrupament ja no va aixecar el cap a les enquestes, no n'hi va haver cap que els oferís la més mínima possibilitat d'obtenir representació parlamentària. Tot s'havia acabat.

La història de Solidaritat, en contra del que creuen els sectaris, no és el que els va impedir accedir al Parlament, SI simplement va recollir un vot que existia i que després del que havia passat ja havia decidit no anar a cap a la secta.

Després del, no per anunciat menys descomunal i sagnant fracàs electoral, la secta va intentar treure el cap de la manera que fós, renunciant a tot, fent el que calgúes únicament per poder figurar i intentar esborrar el seu colosal fracàs. I es va trobar amb una ERC desorientada, amb lideratges locals tan fatídics com el d'en Jordi Portabella que els va incorporar a la seva decrèpita proposta, fet que va contribuir decisivament a la seva ensorrada electoral.

Posteriorment, i incomprensiblement, l'ERC que iniciava la seva renovació de la mà de l'Oriol Junqueras també els va incorporar a la seva candidatura amb igual «èxit», és a dir, manllevant-li credibilitat i impedint-li obtenir un millor resultat del que va tenir.

A hores d'ara la secta és ja un cadàver putrefacte del que ningú no en vol saber res. Alguns Walking Dead que s'arrosseguen per la xarxa, i poca cosa més.

Crec que valia la pena recordar aquell 30 de gener del 2010, a Vic. Valia la pena recordar com un projecte que hauria pogut ser molt i molt important i canviar la cara i el destí de l'independentisme, se'n va anar en orris en un plis plas per la demència senil d'un líder patètic arrossegat a l'abisme de la vergonya per una calentura de bragueta. Valia la pena, també, celebrar que aquell esclat de demència s'hagués produït llavors, i això impedís mals majors.

Però, sobretot, calia recordar-lo per tota la bona gent que havia treballat dur pel projecte i que, malgrat el dolor de la trencadissa, van ser coherents amb les seves idees, amb els seus valors i amb la seva moral, i van abandonar-lo i denunciar-lo. Per a molts d'ells -i elles- era la primera experiència política, per a molts d'ells -i elles- la il·lusió amb el projecte era tan i tan gran... que la seva fidelitat als seus valors, a les coses en les que creien i a les que es van mantenir fidels han esdevingut, amb el temps, un autèntic homenatge a la dignitat personal i militant.

De la mateixa manera que calia recordar-lo per a vergonya de tota la gent que es va fer còmplice d'una demència autoritària i sectària mai coneguda al catalanisme polític.

Amb els primers, i malgrat que poguem tenir diferències, ja serem camarades per a sempre. Amb els segons, que els bombin. I amb un petit grupet dels líders sectaris... ja ens trobarem, no hi ha pressa.

Recordant l'Ovidi...

Recordant l'Ovidi, amb aquesta interpretació realment màgica que fa d'un poema d'un altre gran, grandíssim, el poeta VA Estellés. M'aclame a tu. Lletra i composició són vibrants, precioses, fortes, inoblidables. Gaudiu-ne. Tenim un país preciós, amb una cultura extraordinària, amb uns poetes i uns músics que haurien de ser per a tots nosaltres un autèntic orgull nacional. Fem possible el somni! Serà dur, però el tenim aprop i... PER AQUEST BELL FUTUR I AUGUSTA CONTRADA, val la pena que treballem bé, sí, amb il·lusió, i amb confiança en nosaltres i entre nosaltres.

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre