QUO VADIS PSC-PSOE? Una visió complexa del seu present, futur i passat des dels ulls d'un militant independentista

Jo em vaig criar al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat, el que es coneixia com “la ciudad satélite”. Des del nostre pis es veia el cuartelillo de la Policia Armada, els grisos, on ara la Policía Nacional hi té una comissaria. Al seu costat, llavors, només hi havia el que en dèiem un “descampao”, on amb el temps, amb el primer Ajuntament democràtic, s'hi feu una escola pública que es va batejar com a “Francesc Macià”.

La primera impressió de dimensió social de la que tinc memòria són les vagues dels treballadors. Llavors hi havia un munt d'empreses industrials. Estem parlant de ple franquisme. Mesuràvem la importància de la vaga pel volum de vehicles antiavalots dels grisos que s'aparcaven al “descampao”: jeeps, autocars, camions cisterna...

Però el dia del que en tinc un primer record polític més intens va ser quan la legalització del PCE i del PSUC. Mon pare ens va ficar a tots dins del cotxe i cap a un càmping, no sé si es deia la ballena alegre o la tortuga ligera, per Gavà o Viladecans. Una festassa del copon, amb actuacions (només recordo La Bandera Trapera del Río) i mítings, inclòs Carrillo, i una riuada de gent eufòrica com jo mai havia vist.

Fins aquest moment de la meva vida crec que no coneixia ningú que fós del PSC, ni se'n parlava, ni res de res. A nivell de Cornellà, no havia estat en res del que jo tingués consciència.

El PSUC va guanyar de carrer les primeres eleccions municipals. L'alcalde va ser Frederic Prieto. Era un moment dur: molt d'atur, moltes dificultats, tot per fer, tot d'il·lusions que ara costava fer realitat, etc. El que a mi més “m'afectava” era l'explosió de “bandes” que hi havia pel barri, convertit, com va cantar Loquillo, en “territorio de reyertas”.

Les segones eleccions també les va guanyar el PSUC. Però llavors ja el PSC, que era la segona força municipal, va començar una terrible campanya d'assetjament.

Inspirada, pel que es comentava, pel llavors totpoderós Josep Ma. Sala, es va donar una dimensió que fins llavors cap d'elles havia tingut a les entitats de caràcter folklòric que remetien a l'origen com a aglutinador associatiu. Només com a exemple, a casa participàvem molt de la parròquia; de sobte, una gent que no coneixíem de res va voler muntar una Hermandad Rociera; hi va haver cert follon, perquè fins aleshores d'això mai n'hi havia hagut, i cap dels habituals de la parròquia (en un 95% gent vinguda de fora) ho veia bé; però mossèn s'ho va haver de menjar, i encara hi és. No passa res, excepte des del punt de vista de qui va decidir “animar” a que això passés, una anècdota sense importància.

Menys anecdòtica va ser la campanya que a través d'aquestes entitats folklòriques (sempre amb el PSC al darrere) es va muntar: volien que l'Ajuntament pagués cursos de sevillanes i coses així. No hi havia un duro, o hi havia moltes altres necessitats molt més prioritàries per atendre, i no es van finançar aquestes activitats. Llavors es va muntar una campanya que acusava l'Ajuntament d'anar en contra de la cultura andalusa i dels andalusos. Terrible.

I com si fós ara me'n recordo que van aparèixer unes pintades anònimes pel barri que feien (vés quines coses...) “No al PSUC naZionalista”. Sí, així mateix.

I, vés quines casualitats, les següents eleccions ja les va guanyar el PSC i, tatxannnnn el sr. Montilla, que ni tan sols estava empadronat a Cornellà ni se'l coneixia de res, va esdevenir el nou alcalde. I PSC fins ara.

A la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Dret en particular el PSC-PSOE "torna" a aparèixer a meva vida. Des de la FNEC, on militava, les principals hòsties, de tota mena, eren amb la molt poderosa ultradreta, Acción Universitaria, amb els que acostumaven a anar del bracet, com a germanets petits d'aparença demòcrata, els cadells del PP, que es feien dir OCEU (Organización Catalana de Estudiantes Universitarios).

A Dret i Econòmiques els cadells del PSC estaven en una organització que es deia Estudiants Progressistes (EP), agermanada a l'AJEC. I també hi havia el Col·lectiu d'Estudiants Progressistes, en l'espai que ara ocupa ICV.

Tot i que a Dret no es menjaven res, els d'EP, a nivell d'Universitat, tenien molt bons padrins (Bricall era el Rector), influència, etc. Llavors, us sona un tal Carles Martí (actual president de la Federació de BCN del PSC)? estava sempre per Rectorat, no sé si era adjunt a no sé què, però feia i desfeia com volia. Fins que vam arribar nosaltres. I “le botamos”. Potser d'allà li ve aquest ressentiment amb tot el que significa el país, CiU, ERC i el procés.

Un altre que estava enquadrat en aquest espai EP era, tatxaaaan, Gonzalo Bernardos, que a la Facultat d'Econòmiques ja era un petit cacic que feia i desfeia, i que amb la nostra irrupció també va “volar”

I és clar, la FNEC, transversal, dura, compromesa i molt activa, va començar a arrassar a totes les eleccions, ser decisiva per l'elecció de rectors, degans, mobilitzar a tots els nivells l'estudiantat, etc. Vam arribar a una universitat en la que eren hegemònics i ho controlaven tot i els vam convertir en irrellevants a tots els nivells. No tinc cap dubte que una bona part del ressentiment que alguns socialistes i/o opinadors de la seva òrbita expressen avui crec que ve del seu fracàs universitari davant nosaltres, perquè van perdre humiliantment la seva hegemonia davant nostre, i ja no l'han recuperada mai. 

Un cop finalitzats els estudis és quan el xoc amb el PSC-PSOE és més dur. Llavors ja feia anys que vivíem a Barcelona, a Les Corts, i amb molts altres companys de l'època de la Universitat vam fundar el Casal Independentista de Les Corts.

Més enllà de les moltíssimes coses que vam fer, al barri no deixàvem de ser l'extensió de l'enfrontament brutal que a tots els nivells del país hi havia entre independentistes i PSC-PSOE, molt marcat per la gravíssima guerra bruta dels GAL contra l'independentisme basc amb el PSOE al govern de l'estat.

Però l'esclat de l'enfrontament més gran va ser tot el que va envoltar els Jocs Olímpics i la redada brutal contra pressumptament “Terra Lliure”. La quantitat de detencions i les notícies de tortures salvatges que rebien tots els companys detinguts marca per a mi el punt més àlgid de tensió amb el PSC-PSOE. L'estat espanyol va ser, anys més tard, condemnat davant el Tribunal Europeu de Drets Humans per aquelles tortures, davant el relat de les quals que feien els detinguts al passar a disposició judicial, el magistrat de l'Audiencia Nacional Baltasar Garzón no va moure ni una cella, en va ser, per tant, còmplice.

Simultàniament, a un nivell estríctament polític i de projecte de país, des de l'independentisme assistíem estupefactes al que consideràvem incessants polítiques “espanyolitzadores” de l'Ajuntament Maragall amb l'excusa del projecte olímpic. Tot allò es veia com una enorme maniobra espanyolitzadora. Com a símbol de tot allò tenim aquell intent sapastre de “canviar” la bandera de la ciutat. De la nit al dia, els pals de la senyera que s'alternaven amb les Creu de Sant Jordi es van convertir en dos a cada quadrant, i no quatre. Però aquests dos, enlloc de conservar les proporcions entre pals, “casualment” els dos pals vermells van anar creixent en la mateixa mesura que el groc dels pals exteriors es reduïa a un fil. Com qui no vol la cosa, ens havien clavat el que des de tots els punts de vista era una estanquera a la bandera de la ciutat.

Per no allagar-ho massa, d'aquest punt ja gairebé que saltem al que va ser el tripartit. Com a independentista, aquest cop resultava afectat perquè la diferència de criteri dels independentistes entre pactar o no pactar amb el PSC-PSOE, especialment en el segon tripartit, va derivar en una autèntica guerra civil dins l'independentisme.

L'estratègia de pactar amb el PSC-PSOE va convulsionar fins a tal punt l'independentisme que  gairebé porta al col·lapse a ERC i va costar la liquidació dels lideratges de Carod Rovira i de Joan Puigcercós. A més a més, d'aquelles tensions en van sortir propostes polítiques que després van resultar ser infinitament pitjors que l'original, i de les que vaig participar, com els Walking Dead de Reagrupament (la proposta més immoral i autoritària que mai ha sortit ni sortirà en l'àmbit del catalanisme) i Solidaritat Catalana per la Independència (amb la seva deriva final il·luminada i destructiva, que finalment només va ser autodestructiva). Feliçment tota aquesta etapa ja està tancada, ERC ha tornat a ser la gran força central de l'independentisme i el lideratge d'Oriol Junqueras és providencial, espectacular, excepcional.

Fins a aquest punt com a independentistes ens havíem mogut en una certa “testimonialitat”. El panorama polític quedava en mans de dues grans forces, CiU i PSC-PSOE, i l'independentisme, la proposta independentista, estava lluny de la centralitat política.

Tot el contrari del PSC-PSOE, que durant uns anys va arribar a copar pràcticament tot el poder a Catalunya: tenien el compañero Zapatero i el PSOE a Madrid, governaven la Generalitat, i tenien la pràctica totalitat de grans ajuntaments i diputacions a Catalunya.

Quina alineació planetària es va esdevenir? No ho sé. Però hi fou. I, el més excepcional de tot: tal i com va ser, va desaparèixer.

De sobte, en menys de dos anys, el PSC-PSOE perd la Generalitat, perd el govern a Madrid, perd la majoria de grans ajuntaments, diputacions, etc. En aquesta pèrdua en cascada i a velocitat de vertigen de tot el poder que havien acumulat, dos fets són especialment decisius i letals per a ells: la pèrdua de l'Ajuntament i de la Diputació de Barcelona.

Fins aleshores, Ajuntament de BCN i Diputació de BCN havien estat SEMPRE en mans del PSC-PSOE, fins al punt que s'havien convertit en la seva gran “menjadora”. Un feu tan important i tan inexpugnable que els va portar al deliri quan van voler convertir Barcelona i la seva àrea metropolitana en un contrapoder de la Generalitat, amb la Corporació Metropolitana, fins i tot amb bandera i himne propis.

Què ha passat en aquest menys de dos anys perquè el PSC hagi passat de tenir-ho tot a no tenir res i  quedar relegat a la tercera força política al Parlament, pel darrere d'ERC? Aquí sí tinc resposta: l'enorme canvi de la societat catalana.

Amb una velocitat i intensitat formidables, el centre polític a Catalunya s'ha desplaçat cap al sobiranisme. I davant aquest desplaçament el PSC-PSOE no ha sapigut què fer. Ni ho ha vist, ni s'ho ha cregut, ni n'ha analitzat adequadament els seus components, ni ha reaccionat ni ha proposat absolutament res.I per això s'ha col·lapsat.

Com a independentista estic absolutament astorat de tot plegat. Costa de creure que un partit que va arribar a ser tan poderós hagi pogut gestionar tan malament el seu espai polític. I ara, veure les hòsties que s'estan fotent, després de tot el que he explicat fins aquí, no deixa de provocar un somriure malèvol.

Però també, i com a independentista, sé que el moment que vivim és tan excepcional, que no ens podem permetre no estar atents al que està passant al PSC-PSOE. Cal que siguem molt responsables, cal, com hem fet amb molts altres àmbits polítics, que passem per alt les diferències del passat i que animem a tota la bona gent del PSC-PSOE que vulgui participar del procés a que ho faci. I cal que els rebem amb alegria fraternal, amb total complicitat. Si gent de CiU i d'ERC, fins i tot de les CUP i d'ICV-EUA s'han pogut posar a treballar plegats, res impedeix, tot el contrari, que ells participin amb la mateixa força i legitimitat.

Mireu, abans he parlat dels xocs que havíem tingut amb el PSC-PSOE els independentistes. Ara l'únic xoc, en termes polítics, que s'està produïnt, és entre la placa sobiranista i la placa unionista.

I la línia de xoc, la intersecció, el descomunal punt de fricció, d'aquestes dues plaques el tenim en el PSC-PSOE. Per això és tan important el que hi passi. Encara són la tercera força política al Parlament i el principal partit de l'àrea metropolitana, amb tot el que implica, amb l'alt valor polític i nacional que això té.

En aquests moments, tota la tensió del projecte es concentra en el PSC-PSOE. Una tensió que es veu agreujada per l'impacte del seu desallotjament de tots els espais de poder que tenien. En aquesta situació les dues ànimes que sempre s'havia dit tenia el PSC-PSOE, la catalanista i la unionista, la Pallach i la PSOE, estan col·lisionant amb una violència creixent.

Passaran coses. És inevitable. Perquè els canvis a la societat i al país han estat tan bèsties i el procés sobiranista està tan madur, que és inevitable que tothom s'acabi posicionant, o a favor o en contra ja sigui, d'entrada, de la consulta, ja sigui, immediatament després, de l'estat propi.

Ja no hi ha vies intermitges, ja no hi ha fum que valgui, ja no hi ha cap conill a cap barret.

Aquesta clarificació és la més important que queda pendent en el nostre procés. N'hi haurà d'haver d'altres, p.ex a Unió, que haurà de triar entre la fidelitat a la seva història i a les seves resolucions congressuals o la fidelitat suïcida al lideratge d'un Duran que ja no sap com rebentar el procés. Però passi el que passi, l'afectació serà menor, perquè la majoria de la bona gent d'Unió ja hi està compromesa i electoralment el q faci en Duran no té cap impacte, excepte per a desgastar al President Mas, cosa que fa amb notable insistència i eficàcia.

I finalment, també ICV-EUA haurà de deixar de fer la puta i la ramoneta. En aquest sentit, la tornada de Raül Romeva és una excel·lent notícia per al país i per a aquest espai polític.

Una última consideració, per a tots els partits i per a tots els que sou d'algun partit: no penseu en termes electorals en “the day after”. Les primeres eleccions, constituents, del nou estat català presentaran un escenari de propostes polítiques que no tindrà absolutament res a veure amb l'actual, hi haurà una recomposició de forces i un canvi d'eixos de la política tan bèstia que res no serà igual ni, probablement, semblant...

Onze de setembre del 2013, la Via Catalana cap a la Independència, l'acceleració del procés, la monja, els tocacollons i els irresponsables

Som a les portes d'un nou Onze de Setembre. Qui sap si l'últim sense estat propi. L'any passat una manifestació excepcional va fer vessar els carrers de Barcelona, en una exhibició extraordinària de compromís cívic, democràtic i pacífic del nostre poble amb el procés cap a la independència. La repercussió interna i la internacional van ser enormes, com tots hem pogut viure, veure i llegir en aquest any tan intens.

Enguany l'ANC, convertida en el principal motor cívic del país en aquest procés, ha convocat la Via Catalana cap a la Independència. Tot i que encara queden alguns trams on cal més gent, l'objectiu s'assolirà, i, altre cop, la repercussió serà extraordinària.

Tenim al nostre favor l'enorme simbolisme comparat amb la cadena Bàltica, avantsala de la independència de les tres Repúbliques. Però també perquè per si mateixa serà una mobilització sense precedents a l'Europa Occidental. I això tindrà, previsiblement, un gran impacte.

Estem davant d'un repte formidable, no només per la quantitat de gent que cal convocar, sinó per la complexitat per fer-ho. Cada tram té els seus responsables territorials, un equip de voluntaris, s'ha fletat tota la flota disponible d'autocars de Catalunya, i hem fet curt. Desplaçar a un punt concret de la nostra geografia a tota la gent és senzillament brutal. I s'està fent.

A diferència de l'any passat, crec que enguany el President de la Generalitat hauria de participar en aquesta convocatòria. Dimarts sortirem de dubtes, i, decideixi el que decideixi el President, li donaré suport. Però, insisteixo, el moment tan absolutament excepcional que estem vivint i el posicionament polític que emergeix amb la mani de l'any passat i la nova majoria parlamentària pel dret a decidir sorgida de les eleccions del 25-N (que també són conseqüència de la mani de l'Onze), així com el tipus de mobilització que és (una cadena humana, no una manifestació), per a mi crec que justifiquen del tot la participació del MHP Mas.

La repercussió internacional és un altre objectiu que crec assolirem. Tinc la intuició que l'impacte encara serà molt més gran i important que el de l'any passat. Els organitzadors, a més, han tingut l'encert de fer passar la via per llocs emblemàtics (p.ex. Sagrada Família, Camp Nou, etc), el que donarà una imatge de gran projecció del país i de la mobilització. El tema català continuarà a l'agenda internacional, entrant ja en la fase decisiva, de desenllaç.

Finalment, entre les conseqüències, crec que si com estic segur que passarà, la Via és un èxit, el President hauria de posar data a la consulta. L'any passat el president Mas va fer una gestió política excepcional, impecable, de la reivindicació massiva que va expressar la manifestació de l'Onze. No tinc cap dubte, cap, que enguany també serà així.

Tal i com estan les coses crec que cal posar data a la consulta, i que ho fem unilateralment. Si després el govern espanyol vol pactar-la (tant de bo!), perfecte, es negocia. Però cal posar data. I aquesta data no pot anar, en cap cas, més enllà dels voltants de l'Onze de Setembre del 2014. La situació no es pot allargar més, no és sostenible. No hi ha cap mena de perspectiva de desbloqueig a la banda espanyola (només cal mirar el límit de dèficit inassumible que han imposat). Només tindria sentit no fer-ho (fixar data unilateralment) si hi hagués un procés de negociació seriós obert amb l'estat. I, en els termes que ha proposat el Consell Assessor per a la Transició Nacional, caldrà fixar la pregunta. I tot això cal fer-ho, malgrat la competència executiva que tenen President i Govern, d'acord amb els partits que impulsen el procés, singularment tots els que han donat suport a les resolucions del Parlament sobre el Dret a Decidir. Cal fer-lo efectiu.

Tot això passarà en els propers mesos. I les conseqüències que se'n poden derivar crec que hi ha molta gent que no és capaç de visualitzar-les. La Via Catalana serà el detonant d'aquesta fase de desenllaç del procés. A partir d'aquest moment tots els actes polítics, totes les decisions que es prenguin, tindran una enorme transcendència i pot passar de tot, absolutament de tot. Des d'un pacte amb l'estat per fer la consulta en l'escenari òptim del procés fins a la inhabilitació del President Mas i la suspensió de l'autonomia en l'escenari més greu. I per a tot això que ve i pel que pot passar cal estar molt i molt preparat i requerirà saber estar a l'alçada.

I això, amics i amigues meus, ja no ho tinc tan clar que sigui així. Només cal donar un cop d'ull al nostre panorama polític, cívic, mediàtic, xarxes socials, per veure que, malgrat el lideratge ferm de la majoria social, que en termes polítics representen CiU (CDC per ser més precisos) i ERC i cívica , amb l'ANC i Òmnium, hi ha encara en la nostra societat una enorme bossa d'irresponsabilitat.

Una irresponsabilitat que es manifesta de diferents maneres, però que podem resumir amb una actitud que sempre tenen en comú: no ser conscients de la transcendència del moment i el procés i no saber estar a l'alçada del que reclama.

Perquè d'entrada reclama generositat i compromís. Perquè hem de fer el que no hem fet mai: treballar plegats, posar pel damunt de tot el procés i no fer això tan habitual de mirar d'aprofitar-ho tot per desgastar l'altre i intentar treure un petit, per més mesquí que sigui, rèdit polític.

En 300 anys mai hem tingut l'oportunitat de fer el que estem fent. I el que estem fent és el més important, en termes polítics, cívics i nacionals, que mai haurem fet a les nostres vides. I el país que en sortirà, de tot plegat, la Catalunya Estat, no tindrà res a veure amb el que tenim ara.

Fer ara aquesta mena de política que només persegueix veure a què es pot agafar de l'altre per mirar de desgastar-lo és MISERABLE. El procés està tan i tan madur que només hi ha dues alternatives: o posicionar-se per una banda, a favor o en contra del dret a decidir i, per una altra, a favor o en contra de que Catalunya sigui un estat independent, de que tinguem estat propi. La resta de qüestions, ara mateix, o són secundàries, o són cortines de fum o són enganys.

En l'àmbit cívico-polític també hem tingut aquest mes d'agost la inevitable cagaradeta, mesquinesa. Aquest cop la protagonista ha estat la monja Teresa Forcades i el seu ridícul engendro amb deliris de grandesa del Procés Constituent.

Quan tot el país està abocat a intentar garantir l'èxit de la Via Catalana, ells, d'una manera miserable, volen aprofitar aquesta extraordinària mobilització i el treball de desenes de milers de voluntaris per a obtenir un rèdit propi partidista, particular.

Quan tothom, quan la majoria social del nostre país, es mobilitza superant les diferències, justament amb una acció tan simbòlica com agafar-nos les mans perquè per damunt de tot tenim un objectiu que compartim, la independència, l'estat propi, ells es converteixen en uns paràsits repugnants i convoquen la seva pròpia “coseta”. És evident que totes les reivindicacions són legítimes, però la que han triat ells té 364 dies que resten a l'any per poder-la fer, sense intentar adulterar o manipular en interès propi el que és una mobilització extraordinària d'arrel transversal.

Fins i tot hem de considerar legítim que algú, l'Onze, el plantegés amb una reivindicació i mobilització pròpia, no sumant-se a la convocada per l'ANC, no hi està ningú obligat a anar-hi. També seria del tot legítim. El que és il·legítim, el que és miserable, és mentir, és voler manipular i fer veure que forma part de la mobilització convocada per l'ANC. Això és MENTIDA. I punt. Són uns paràsits i són uns miserables, perquè menteixen i perquè intenten aprofitar-se de la feina dels altres en interès particular, propi. I ja n'estic molt tip d'aquesta genteta.

L'altre episodi, ja gairebé un clàssic estival, és l'intent d'altres d'aigualir la convocatòria de l'ANC de la Via Catalana cap a la Independència. Aquí ens hem trobat amb el sr. Pelegrí i una part d'Unió, i amb ICV-EUA. A veure, senyors, s'agraeix el desig d'èxit. La millor manera de garantir-lo és remar amb els organitzadors i no encetant polèmiques absurdes, estèrils.

L'any passat la mani era “Catalunya nou estat d'Europa”. Alguns, els de sempre, ja van fer paripé d'aigualir-la, i després no van perdre cap oportunitat per a intentar manipular i portar l'aigua al seu molí dient que no era una mani independentista. Va home va.

Doncs s'ha acabat. Aquest Onze, tothom que hi sigui va a una convocatòria per la independència. Que evidentment contempla en aquest objectiu que puguem decidir, que puguem votar el nostre futur. Però ara ja estem en un altre moment, no és el de l'any passat. Ara ja hi ha hagut unes eleccions, una nova correlació de forces, unes resolucions al Parlament de Catalunya inequívoques, i no cal tornar-hi tota l'estona. Cal fer tota la pedagogia que calgui, això sempre, però ara el moment polític ja és un altre, i no podem instal·lar-nos en una mena de “el dia de la marmota” polític.

Si la societat civil, sempre al capdavant del procés, convoca amb un lema molt clar: VIA CATALANA CAP A LA INDEPENDÈNCIA, el mínim que caldria exigir als nostres polítics és respecte per l'ANC. I si a algú no li agrada, doncs que no hi vagi, i, si s'atreveix, que ho digui i que convoqui una mobilització alternativa, que commemori l'Onze de la manera que li sembli més adequada.

Una última remarca: de tot això que està passant, no podem permetre'ns donar-ho tot ni per fet ni per guanyat. Això seria un error letal.

No tot està fet. I poden passar coses molt i molt greus. I caldria mantenir tot hora una actitud que ens permetés estar a l'alçada de tot el que pugui passar. Ja hem vist que entre els partits polítics i la societat civil no tothom sap ser-hi. Però també ens trobem amb molt valent per tuiter i per facebook que fan més mal que bé. Gent que situa les coses en el terreny del deliri, i no en el terreny del dia a dia, de la realitat. El procés requereix fermesa, però també responsabilitat. Menys bravuconades de pa sucat amb oli i més estar disposat a ser-hi sempre, treballant el que calgui i on calgui.

Ens caldrà aquí, en aquest punt, l'experiència i el coratge polític de tots els que portem molts i molts anys treballant per la independència. No perquè el nostre criteri tingui més valor que el de cap altre ni perquè estiguem per damunt de res. Tot el contrari, crec que som els que més ens n'alegrem cada cop que algú fa públic el seu compromís amb el procés arribant-hi des d'altres posicions; mentre que alguns d'aquests “valents” que ara corren per les xarxes s'atreveixen a fer retrets en relació al passat de tota aquesta nova fornada de persones compromeses amb el procés. És una cosa que m'irrita extraordinàriament. Cal ser molt i molt imbècil per fer retrets enlloc de celebrar-ho com el que és, un motiu de joia de compartir i d'anar configurant la majoria social que necessitem i que només poden fer possible aquestes persones que abans no s'ho plantejaven i ara sí.

Apel·lo a aquesta experiència i coratge polític simplement perquè nosaltres ja hi érem quan no hi havia gairebé ningú, i tinc la sensació que quan comencin els problemes, ens tornarem a quedar bastant sols plantant cara.

Que sí, que ja ho hem viscut massa vegades, això. Que ja sabem com funciona. Que quan les coses no passen de la bronca i interpelació a certa distància tothom és molt valent, però quan comencen les hòsties de debò n'hi ha més que fugen i s'amaguen que no pas es queden plantant cara...

I pel que fa al nostre procés, parlo d'hòsties en un sentit figurat, per a referir-me als diferents escenaris que eventualment podrien donar-se amb l'escalada del desenllaç del nostre procés, i que com abans he dit, podrien arribar (l'estat espanyol és prou descerebrat per fer-ho) a la inhabilitació i/o empresonament del President Mas, la suspensió de l'autonomia catalana, prohibició de consultes i eleccions, etc. Això difícilment podria passar a cap altre país de la UE, però amb aquests descerebrats de polítics espanyols que hi ha, tot és possible.

I una última cosa que miraré de desenvolupar en un futur post: alerta no donem per feta la majoria social per la independència que necessitem. Per a l'anàlisi vull partir de la recent monografia del CEO "Identitat nacional i autogovern. Un estudi qualitatiu sobre les configuracions identitàries nacionals a la Catalunya contemporània". No hem de deixar de treballar ni un minut per explicar les coses. Tot i que ara mateix el SÍ és majoritari a les enquestes, hem de pensar que un procés d'aquesta naturalesa tensiona tant la societat, és tan bèstia, que cal assegurar majories molt àmplies i sòlides. I aquest treball només es pot fer si no s'ignora la realitat i si s'actua volent sumar els que no hi són. El que fan alguns de substituir la realitat, el país que tenim, pel país que un dia -fa 300 anys- potser va ser, o el que a ells els hi agradaria que fos, i les actituds que se'n deriven, les bestieses que poden arribar a dir i escriure, forma part de la major amenaça que té la nostra majoria i cohesió social, perquè ataquen els elements més sensibles i determinants en el procés d'identificació de les persones, de construcció de la identitat i d'associar-hi una posició política.

Senyors, senyores: VIA FORA CATALANS! DONEC PERFICIAM

ENS VEIEM A LA VIA CATALANA CAP A LAINDEPENDÈNCIA!

GUANYAREM!

STOP & RESET! Prou ignorar, negar, manipular o no voler superar la realitat!

Avui s'ha conegut el límit de dèficit a les comunitats autònomes. A Catalunya ens ha “tocat” un vexatori 1,58. És immoral. És inassumible.

No vull gastar gaires arguments en tot plegat. L'únic que és asimètric és la vergonyosa reserva de capacitat de dèficit de l'estat, i la seva despesa fastigosa per supèrflua i immoral en un moment com l'actual.

També sabem que l'actual situació no té cap altra sortida que l'estat propi. El que passa és que el procés fins a arribar-hi no és senzill, i cal transitar-lo de la manera menys traumàtica possible. I el govern espanyol s'entesta en fer-la el més traumàtica possible. I nosaltres hem de maldar pel contrari, perquè sigui el menys traumàtica possible i assegurar l'èxit de l'empresa, del procés.

Però com en aquest camí  la realitat és tan dura, i n'hi ha que tramposament la volen ignorar, o negar, o manipular, o també que fan tot el possible perquè sigui immutable, voldria fer algunes reflexions i deixar ben clares algunes coses d'aquesta realitat:

1. Certament, és immoral que Catalunya, que contribueix de la manera que ho fa als ingressos de l'estat, pateixi l'espoli que patim, en termes de no retorn de cap manera de la nostra riquesa generada, fet que ens empobreix de manera radical any a any. Sí, cert, l'espoli és a la base de tot. I per a acabar amb l'espoli només hi ha una sortida: la independència, l'estat propi.
   
   
2. No es pot ignorar que la responsabilitat immediata en la dramàtica situació de les finances de la Generalitat correspon al tripartit. L'endeutament dement del 2008, 2009 i 2010 és el que fa que ara mateix estiguem com estem. I no em vingueu amb històries del punt número 1, de l'espoli. Aquest ha existit sempre, i també sempre en aquest període de “comunitat autònoma”. Però justament la bona gestió és no gastar el que no es té o, en el seu cas, treballar per tenir més del que es té. I el tripi es va beure l'entinement i no va fer res de debò per tenir més del que teníem, i ara en caguem les conseqüències.
   
   
3. Fent servir Joan Sales, tothom en aquests 30 anys ha fet l'imbècil. No hem deixat de fer l'imbècil. Des de la negativa inicial (pel que sigui, per A o per B, per una majoria o per una altra) a plantejar el concert econòmic el 1978 fins la comèdia del “millor finançament de la història” que ens va voler vendre un tripartit que agonitzava, i que des del minut 1 sabíem que era una presa de pèl. Aquí tothom ha fet l'imbècil.
   
   
4. En el punt en el que estem no serveix de res ni llepar-se les ferides ni fer-nos retrets sobre la situació en la que estem o com s'hi ha arribat. Només serveix, NOMÉS SERVEIX, treballar per canviar la realitat. És a dir, treballar colze a colze per l'estat propi. Això és l'únic important i l'únic que compta.

Però em sembla que per fer-ho encara cal una mica de teràpia de grup de tots plegats i repartir uns quants mastegots argumentals i dialèctics.

Crec que només hi ha dues forces polítiques que han assumit amb integritat i compromís el punt 4, la situació, la consciència dels errors passats, la importància de no perdre'ns en retrets i l'absoluta transcendència del moment, del procés cap a l'estat propi: són CDC i ERC. Són el president Mas i n'Oriol Junqueras.

No tinc absolutament res a dir que no sigui lloar-los i agrair-los tot el que estan fent.

Ara bé, sí que hi ha altres forces polítiques i polítics que trobo repugnant que únicament estiguin pendents de la situació per a treure'n el seu miserable rèdit polític partidista o personal. I faig una referència explícita, en aquest punt, a PSC-PSOE i ICV-EUA per una banda i al sr. Duran i Lleida per l'altra.

Els primers, perquè trobo indecent que parlin amb el desvergonyiment que ho fan de l'actual situació, culpant al govern Mas, sense fer la més mínima autocrítica, reconeixement, que en la base de la situació dramàtica actual hi trobem la irresponsabilitat del tripartit, el seu endeutament des del 2008.

I no ho dic amb cap ànim de retret sobre el passat, sinó únicament de retret sobre la immoralitat de certes posicions actuals. El que haurien de fer és assumir la seva part de responsabilitat sobre la situació, i actuar en conseqüència. No ho fan.

Tinc articles publicats ja el novembre del 2008 en els que denuncio el sr. Castells i el govern tripartit perquè està falsejant els pressupostos, perquè està fent uns pressupostos que generaran un endeutament que no podíem assumir. I tinc més escrits el 2009, i el 2010. No els linko perquè no crec que calgui, però hi són i els puc treure o retreure si convé. Ningú no pot dir que no es podia saber el que estava passant.

La prova del cotó de que tot això que vaig escriure -denunciar- aquells anys és cert és, no només els informes que hem anat coneixent de la Sindicatura de Comptes, sinó una cosa molt evident: l'endeutament del tripartit va ser de tal magnitud en aquells anys que, esgotant la legislatura, lja no podien recórrer a més crèdit en entitats financeres i es van treure de la màniga allò que en vam dir els “bons patriòtics”.

I aquesta realitat no la poden ignorar ni PSC-PSOE ni ICV-EUA, perquè forma part de la merda de l'actual situació. El venciment de crèdits, els interessos i la impossibilitat d'acudir a nou crèdit col·lapsa la Generalitat. I no pel que ha fet el govern Mas, sinó pel que van fer els que ara amb més desvergonyiment el critiquen.

Insisteixo, no hauríem d'entrar en aquests retrets, però això exigiria un pacte de TOTS. Tothom assumeix la seva part de responsabilitat i no fa servir llencívolament la situació actual. Si això no passa, cal denunciar els impostors.

I al sr. Duran i Lleida cal criticar-lo i denunciar-lo perquè s'atura en aquesta qüestió, el que va fer el tripartit, i ho vol plantejar com el centre del debat, quan tampoc no ho és. Perquè el centre del debat només és un: l'espoli sistemàtic que pateix Catalunya i que només té una sortida, l'estat propi.

Tot això el sr. Duran no només deliberadament ho vol defugir centrant-se en l'herència del tripartit, és que l'aprofita per a combatre el procés sobiranista. Ell voldria reduir el debat a aquesta cosa miserable del “tu més”, d'aquest politiqueig nauseabund que hem patit durant tant de temps i del que alguns n'han viscut tan esplèndidament que faran tot el que puguin perquè no canviï.

L'actual situació requereix de molta i molta alçada política, que es manifesta en tres grans valors: generositat, complicitat i ambició

I això és el que no tenen ni PSC-PSOE, ni ICV-EUA ni en Duran.

Cal generositat per a no instal·lar-nos en els retrets sobre el passat. Cal complicitat per a superar anteriors diferències i treballar colze a colze per l'únic futur possible. I cal ambició per fer realitat aquest únic futur possible, l'estat propi. STOP & RESET

I aquesta és l'única realitat. I aquest és l'únic futur possible per a tots nosaltres, per a Catalunya. Fem-lo realitat. Siguem generosos. Treballem confiant com mai els uns amb els altres. I alimentem-ho tot plegat de la més alta de les ambicions.

Si ho fem així, guanyarem. 

STOP & RESET

25 juliol 1938, 25 juliol 2013. 75è aniversari de la Batalla de l'Ebre. Cançó de guerra... i d'amor!

Domingo Esteve Àlvarez, capità de sapadors de l'exèrcit de la República. El meu avi, el pare de la meva mare.

Una família molt i molt humil d'un poble molt humil, pobre, Corbera d'Ebre, d'una comarca molt humil, pobra, la Terra Alta.

No sé ben bé perquè el meu avi va acabar essent suboficial de l'exèrcit espanyol, d'un cos tan exòtic que, essent ell encara ben jove -i abans de la guerra- el van dissoldre. Amb l'esclat de la guerra, es va tornar a mobilitzar.

He mirat moltes fotos del meu avi. La majoria de les que tinc són vestit de militar, ja sigui com a suboficial d'aquell cos que van dissoldre, ja sigui durant la guerra. Sempre està molt pinxo. Mirada ben alta, esquena dreta, uniforme impecable.

A través de les fotos he pogut anar seguint i imaginant l'home: caporal i sergent d'un cos dissolt i després tinent i capità de l'exèrcit de la República, ja durant la guerra, del cos de sapadors.

A casa conservem, encara no sé com ni per quin miracle, els llibres de tota aquesta etapa, amb els que suposo que es formava i d'alguna manera s'examinava per aquests ascensos que coneixem. Són llibres sobre com construir i fer volar ponts i estructures de comunicació. També a través dels segells d'aquests llibres es pot anar seguint el que va ser l'exèrcit de la República: des de les milícies fins a un intent d'exèrcit ben organitzat, jeràrquic.

Tinc una última foto seva en la que em va costar molt de reconèixer-lo. Està ell, sobtadament molt envellit, al davant d'un mas, en un lloc indeterminat i indeterminable, acompanyat dels seus homes. Porta la gorra de plat amb l'estrella frontal, però és un home molt fatigat, sense cap esma, a diferència de la resta de fotografies que conservem d'ell.

He pensat que és una de les últimes fotografies que es devien fer abans de la caiguda de Catalunya, ja derrotats a l'Ebre i en retirada.

Avui, 25 de juliol del 2013, fa 75 anys que l'exèrcit de la República creuava l'Ebre, en una maniobra tan audaç com inesperada pel comandament franquista, i durant 5 dies manté una ofensiva que gairebé col·lapsa les tropes feixistes a la zona. Acabava de començar la Batalla de l'Ebre.

Després d'aquesta ofensiva inicial, l'exèrcit de la República, infinitament inferior en personal, armament i aviació que l'exèrcit feixista, passa a defensar les seves posicions, amb l'únic objectiu de guanyar temps i que la internacionalització del conflicte entre potències democràtiques i l'eix nazi-feixista doni una última oportunitat a la República. No va ser així. Per poc, però no va ser així.

I l'exèrcit de la República es va batre 115 dies en aquell infern, aguantant com a única esperança de victòria. I finalment, després de 115 dies de ser massacrats, les últimes tropes republicanes creuaven altre cop l'Ebre, en una retirada ja definitiva que donava pas a la llarga nit del franquisme.

Fa cinc anys, a la terrassa del bar Terra Alta, al poble, a Corbera, se'ns va acostar lo coco Manolo de Rins. Jo estava amb mon germà. Se'ns va quedar mirant i ens va dir “sempre que us veig me'n recordo del vostre iaio, de Domingo”. I malgrat haver estat durant molts i molts anys veïns de carrer, el seu record no era cap d'aquests. El seu record se'n va als dies de la Batalla de l'Ebre. 

Han bombardejat el poble i tothom n'ha fugit. Han anat seguint cap a l'Ebre, fins arribar a Benissanet, últim poble, en aquest marge, entre Móra i Miravet. I ens explica que estaven amagats en un mas, amb altres famílies, quan veu aparèixer una columna d'homes de la República, amb un oficial a cavall. “Però si és Domingo!” I ens explica com el van cridar, en el mateix moment que va aparèixer altre cop l'aviació feixista bombardejant la zona. Civils i militars es van amagar com van poder. Després de la incursió aèria es van saludar i mon avi, amb els seus homes, va seguir el seu camí.

No es tornarien a veure fins que quatre anys després el meu avi va sortir de la presó i va tornar al poble.

La memòria del coco Manolo de Rins no dóna prou per situar en aquells 115 dies d'infern l'escena. Per com va anar la batalla, hem pensat que devia ser durant el mes d'octubre del 38.

He imaginat molts dies el meu avi al front de l'Ebre, amb els seus homes, treballant dia i nit per bastir ponts per permetre el pas de tropes i subministraments. I els bombardejos constants de l'aviació feixista, i els ponts abatuts, i els homes morts, i la pressió per tornar a bastir ponts. 

Dia i nit, durant 115 dies i 115 nits.

Això explicaria aquell home envellit, abatut, gairebé irreconeixible, d'aquella última foto que conservem.

He pensat també en el seu patiment sabent que a pocs quilòmetres d'on ell estava combatent, a Corbera, hi havia la seva família: els pares i les germanes. Va poder-hi anar? Els va veure? Quan?

Després del brutal, inhumà, bombardeig feixista sobre Corbera tota la població en va fugir. També la meva família. En la retirada, altre cop un bombardeig de l'aviació feixista sobre la columna de civils, va ferir la meva besàvia al braç, i la va deixar invàlida per sempre. Però, ferida, només acabava de començar el seu calvari, que els va portar en retirada fins a Tarragona i després fins a Barcelona, on finalment va quedar ingressada a l'Hospital de la Santa Creu. Sense res. Amb tot perdut.

Ja no sé res més del meu avi fins la caiguda de Barcelona. Puc imaginar el que va passar. Com a sapadors devien ser dels últims en abandonar l'Ebre, i llavors, com la resta del que quedava de l'exèrcit de la República, devien enfilar cap al Nord.

El relat i la memòria familiar es reprèn a Barcelona. En els dies previs a l'arribada de l'exèrcit feixista. El meu avi, amb els seus homes, hi han arribat. Entre tropa i comandaments parlen de què fer. Estan en desbandada. La caiguda de Barcelona és segura, és qüestió de dies. El meu avi decideix quedar-se. No creu que hagi fet res perquè s'hagi d'exiliar. Es queda sol. Tots els seus homes enfilen cap a França.

Els dies previs a la caiguda de Barcelona el meu avui pot veure la seva mare i les seves germanes, a l'Hospital. Aconsegueixen amagar-lo a casa d'uns migparents de confiança, per tal d'intentar evitar que el matin en els moments de convulsió que seguirà l'entrada de les tropes feixistes.

Dies després de l'entrada de les tropes feixistes mon avi s'entrega. El tanquen a la Model. S'hi està un parell de setmanes, fins que li reconeixen la graduació i se l'emporten a Montjuïc, on, pel que sembla, empresonaven els oficials.

El jutgen i el condemnen a tres anys de presó, que complirà íntegrament al castell de Montjuïc.

La meva besàvia, que durant molt de temps va quedar ingressada a la Santa Creu, i la resta de la família es van quedar a Barcelona. Pel que ens ha arribat del relat familiar van malviure pel Raval, amb altres derrotats i migparents.

D'aquells anys de dolor i penúries sense fi recordo perfectament dues coses que la nostra pobra tia àvia, la Roseta, tenia incrustades a la seva memòria: el dia que visitava son germà, el meu avi Domingo, pres al castell de Montjuïc, i aquest li va dir: “Roseta, han agafat el president Companys i està aquí, pres amb nosaltres”.

Aquest és un moment de dolor intens, brutal, com a poble. Ploro cada cop que penso en el meu avi i la resta presoners a Montjuïc. Penso com els devia arribar que en aquell mateix castell hi havia el President Companys. Penso en aquella sensació de derrota extrema que devien tenir tots aquells homes que durant tres interminables anys havien estat lluitant, sacrificant la seva vida i la de tants companys caiguts, per Catalunya i per la democràcia, per la llibertat.

L'altre relat és la gana o, millor dit, la fam. Quan la meva tia Roseta ens explicava aquells dies, al costat de la humiliació i la vexació a la que eren permanentment sotmesos en tant que familiars d'un pres republicà, els seus ulls s'humitejaven recordant el patiment de gana, de fam, de pobresa extrema, que van viure.

Transcorreguts tres anys de presó, van alliberar el meu avi, Domingo Esteve Àlvarez, capità de sapadors de l'exèrcit de la República. Van tornar al poble. Es van trobar la casa ocupada per altres famílies les cases de les quals havien estat destruïdes. Van conviure. Poc a poc van anar recuperant aquell espai propi, la seva casa de sempre.

I com si fós una cançó d'amor i de guerra, un dia el meu avi Domingo va agafar una bicicleta i va començar a pedalar fins a la Pobla de Cérvoles, comarca de Les Garrigues.

Durant la guerra el comandament republicà havia enviat el meu avi i els seus homes a descansar a aquest petit poblet perdut enmig de la Serra de la Llena. El meu avi es va hostatjar a la casa de la que després seria la meva àvia. Suposo que es devien conèixer i potser alguna cosa més (la meva àvia era una dona guapíssima, alta, forta, eixirida i amb uns ulls preciosos). I aquell jove oficial que un dia devia aparèixer per la Pobla de Cérvoles, també ben plantat, polit, educat, marcial... ara hi tornava, tres o quatre anys després, envellit, derrotat, pobre com una mala cosa... Però li va dir que l'estimava, que no havia deixat de pensar en ella durant els tres anys de captiveri... i li va demanar si es volia casar amb ell. I la meva àvia, la Teresa Clivillé i Dalmau, va dir que sí. 

Al cel siguin, tots dos, en homenatge al seu coratge i amor. En record i homenatge a tots els soldats que van combatre a l'Ebre. En record i homenatge a tant i tant patiment de tanta i tanta gent entre aquestes serres i turons que són el meu paisatge més estimat i plorat. Enaltint la memòria del nostre poble i de la nostra gent, primera trinxera europea en el combat contra el nazisme i el feixisme.

Catalunya, Països Catalans, i procés cap a l'estat propi.

L'independentisme contemporani sempre hem tingut al cap el mapa dels Països Catalans.

A diferència, per exemple, de l'independentisme o separatisme que sorgeix amb Macià, l'independentisme que arrenca de les primeres escissions del Front Nacional de Catalunya està profundament inspirat pel fusteranisme. El mapa dels Països Catalans no ha estat per a nosaltres una delimitació formal, una imatge, sinó un paisatge vital que ho ha omplert tot, absolutament tot.

No es pot entendre l'independentisme contemporani sense la seva dimensió de Països Catalans: com a referent geogràfic, lingüístic, social i polític. Però també com a espai en el que hem crescut: militància, compromís i iconografia compartida. No m'imagino el meu “jo” militant sense els Països Catalans, sense El Temps, sense Raimon, sense Obrint Pas, sense Acció Cultural al País Valencià, sense l'Obra Cultural Balear, sense Maria del Mar Bonet, sense Raimon, sense Biel Majoral, sense Ferran Torrent, sense les manis contra la llengua al País Valencià, sense les acampades a la Franja de Ponent, sense el 25 d'Abril, sense els premis Octubre, sense Formentera, sense l'Associació Catalana d'Estudiants de la Catalunya Nord, sense la Bressola, sense Xàtiva, sense el Palau dels Reis de Mallorca, sense les amistats i amors que hem teixit de nord a sud i d'est a oest.

Aquesta realitat viva com a militants independentistes, aquest paisatge sentimental real, ha xocat, però, sempre, amb la mateixa “altra” realitat dels Països Catalans. A mesura que prenies consciència de la realitat social de cadascun dels territoris que formem aquests Països Catalans, el somni militant esdevenia malson.

Avui podem refugiar-nos en tots els discursets que vulguem per a explicar la situació del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent. Tot el que diguem, segurament, tenim raó. Sempre i quan no ens apel·lem a un historicisme fet a mida, tindrem raó: persecució de la identitat, esmicolament de la llengua, terrorisme d'estat contra el catalanisme... Tot això és cert.

Però de la mateixa manera que és cert que en 30 anys que portem des de l'inici de la transició el “catalanisme”, entès com allò que ens permet compartir amb normalitat els mínims de la nostra identitat cultural i lingüística, no ha fet sinó que recular, fins a, en molts casos, esdevenir testimonial.

Això arriba a límits absolutament frapants. No estic parlant només que el PP governi amb majoria absoluta a Illes i País Valencià. Estic parlant de coses que fins i tot van molt més enllà d'això, com és el fet que la gent del País Valencià sigui en aquests moments, i a nivell d'estat espanyol, la que més defensa una sortida centralista a l'actual situació de crisi de l'estat autonòmic. És una dada esfereïdora.

Estic parlant, també, de la incomprensibilitat de l'evolució del PP balear. Les Illes van accedir a la seva autonomia amb un estatut que reconeixia explícitament el català com a llengua pròpia, i des d'una majoria absoluta de la dreta espanyola. En canvi ara mateix, i després de breus parèntesis, aquesta dreta, que continua manant amb majoria absoluta, s'ha tornat visceralment anticatalana, i no només no reconeix la nostra llengua comuna, sinó que fa tot el que pot per marginar-la, governa amb hostilitat radical contra el català.

És a dir, que tant a nivell de País Valencià com d'Illes, en tots aquests anys, no hem fet cap altra cosa que retrocedir.

I aquesta és la puta realitat. Nosaltres podem posar-hi molt de sentiment, molts concerts, molta èpica, molt tot el que vulgueu... però el cert és que la majoria social de valencians i balears en termes electorals i de projecte polític cada cop està més i més allunyada no només de qualsevol veleïtat de Països Catalans, sinó de qualsevol expressió mínima de catalanitat.

No puc deixar de pensar en la carta que el 1962 l'alcalde falangista de València escrivia al seu homòleg alguerès, parlant de la llengua comuna...

Sí, és cert, durant la “transició” la dreta espanyola va convertir l'anticatalanisme en la seva màquina de fer vots i d'assegurar la seva hegemonia. I ho va fer de manera ferotgement antidemocràtica, mesquina i repugnant.

Sí, és cert. De la mateixa manera que és cert que fins l'any 1962 el País Valencià portava més de 250 anys d'anorreament de les seves institucions i de la seva llengua, però que encara un alcalde falangista escrivia al seu homòleg alguerès en termes de llengua comuna.

Essent tot això cert, per tant, els independentistes no podem deixar de pensar o de reflexionar al voltant de com s'ha arribat a la situació en la que estem ara. Què ha passat perquè la dreta espanyolista anticatalana gaudeixi de l'hegemonia que gaudeix i perquè l'independentisme o fins i tot el catalanisme no passi de ser un exotisme.

I com que estic convençut que alguna cosa no hem fet bé, això em porta a una primer conclusió: si volem superar l'actual desastre hem de deixar de fer el que ens hi ha portat, que no vol dir en cap cas renunciar al que volem. Hem de superar bucles de l'estil:

• per una banda, i des de determinats ambients de l'independentisme des del Principat, es té una mala consciència horrorosa de fer qualsevol cosa que no inclogui els Països Catalans. Això arriba a una situació delirant quan s'intenta deslegitimar el procés sobiranista de Catalunya perquè les fronteres no arriben de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I això deriva en una gesticulació grandiloqüent que esdevé patètica quan situa el procés sobiranista de Catalunya en una mena de fill bord de l'espanyolisme.
• Per l'altra banda, cada cop que aquest independentisme catalunyesc gesticula i s'immola públicament perquè el procés no inclou “tota la Nació”, el cert és que tot això fa que la “Nació” continuï retrocedint i continuem perdent suports a País Valencià i Illes.

Caldria deixar de fer tots aquests escarafalls i actuar amb una mica més de normalitat i naturalitat. I què vol dir això? Des del meu punt de vista:

1. Acceptar sense dramatitzar que la història ens ha portat a una oportunitat única: que Catalunya pugui, després de 300 anys, recuperar la seva sobirania i esdevenir estat.
2. Acceptar que la situació del País Valencià i de les Illes és tan i tan diferent de la del Principat que qualsevol discurset, per més poètic i lletraferit que sigui, per a reivindicar-los i incloure'ls, ni que sigui líricament, en el procés, és una aberració política, un suïcidi, tant per al procés de Catalunya, com per a la catalanitat a Illes, País Valencià i Catalunya Nord.
3. Acceptar que la millor notícia que en 3 segles pot haver tingut la catalanitat en aquests tres territoris és que Catalunya esdevingui un estat.
4. Acceptar que la història, la repressió, els segles, la societat... tot el que vulgueu i més, us ho compro TOT, ens han portat a que el concepte Països Catalans hagi quedat tant arrelat al cor dels militants independentistes com desarrelat als que no ho són. I que al País Valencià, Illes i Catalunya Nord els independentistes no és que siguem una minoria, és que som pràcticament un exotisme.
5. Acceptar que reconstruir l'espai Països Catalans requereix de noves estratègies. Que per fer-ho la Catalunya Estat pot ser absolutament decisiva. Però que l'estratègia de confluència, d'evolució, de progrés, d'assumpció de tot allò que compartim, històricament, culturalment, lingüísticament, econòmicament, socialment i políticament... tot això ha de quedar en mans de cadascuna de les societats dels territoris que conformem això que alguns en diem Països Catalans
6. Acceptar que no serà fàcil, però és possible.

Tinc una molt bona amiga valenciana. És una persona molt culta, formada i implicada en un munt de lluites: territori, cultura, llengua. I que no només coneix bé la realitat valenciana, sinó també la principatina, perquè ha viscut anys a BCN. Ara viu a València i milita a Compromís. Sempre em diu: “deixeu-nos fer”. Sempre em diu “cada cop que des del Principat feu una proclama Països Catalans, ens fiqueu al vostre sac i decidiu per nosaltres, cada cop que feu això, estem més lluny, ens ho feu més difícil.”

És cert que també hi ha qui pot invocar testimonis, tan valencians com la meva amiga, que demanen tot el contrari. La qüestió està en que aquests darrers testimonis són els que han acabat sent testimonials en la realitat social del País Valencià. Un exotisme legitimador de consciències principatines. I cal acabar amb això. Cal que la gent del País Valencià faci la seva via de la manera que cregui més convenient, al ritme que cregui, amb les paraules que cregui, amb el discurs que cregui i tot el que sigui només i exclusivament com ells i elles creguin.

La configuració de majories socials alternatives a la dreta espanyolista i anticatalana al País Valencià i a les Illes s'ha de deixar totalment en mans de la gent del País Valencià i de les Illes.

Cada cop que des del Principat obrim la boca i el sac per ficar-los a dintre i parlar en nom d'ells, allunyem la possibilitat d'anar construint aquestes majories alternatives. Els apunyalem.

El major impuls que pot arribar des del Principat per a tota la gent amb què tant i tant compartim i volem compartir no vindrà MAI dels nostres discursets i soflames, sinó de que Catalunya esdevingui un estat, i ho fem prou bé perquè esdevinguem referència obligada. Deixem-nos, doncs, d'històries i d'acomplexaments, reconeixem la realitat, acceptem-la i actuem en conseqüència.

Hi ha, a tota aquesta tesis que defenso, una alternativa: si tan convençuts estem que el nostre esquarterament nacional és inassumible en termes polítics, i que només hi pot haver projecte si és anant tots a una, proclamem solemnement que no acceptarem MAI una solució que només inclogui el Principat, i acceptem que només optarem a exercir el dret a decidir i a l'estat propi quan al País Valencià i a les Illes hi hagi una majoria social que ho defensi i vulgui com la que ara mateix existeix a Catalunya.

Si això és el que els que feu tots aquests discursets acomplexats i criminalitzadors de l'independentisme catalunyesc creieu que és el millor, creieu que és el que cal fer, digueu-ho i proposeu-ho amb claredat, obertament.

I si només ho feu per postureo, estalvieu-vos-el. Més enllà de les vostres “consciències”, no afavoriu el procés ni a Catalunya, ni al País Valencià ni enlloc. Només perjudiqueu arreu. Podeu presumir de puretes afectats, podeu vessar molta llagrimeta i invocar molta lírica commovedora, però només feu que complicar les coses sense afavorir ni a res ni a ningú.

Cadillac solitario. Reflexió a l'ombra del Merbeyé

“Siempre quise ir a LA

dejar un día esta ciudad

cruzar el mar en tu compañía...”

Cadillac Solitario és potser una de les més boniques cançons d'amor i desamor de la història del rock. I ho és des del primer fins a l'últim vers i acord. Segons el mateix Loquillo “Sabino Méndez compuso esta canción y yo he tenido la suerte de poderla cantar”.

Per als barcelonautes Cadillac solitario té un plus de càrrega emocional, la de la nostra ciutat, la d'uns paisatges vitals. El tibidabo. Les curves de Collserola. El Merbeyé. Els barris...

Siempre quise ir a LA, vers penetrant, punt de fuga, icona. No sé fins a quin punt un espai personal més que un referent geogràfic. És igual. “Pero ya hace tiempo que me has dejado”. Punt i final. Desamor. Barcelona. Bellesa extrema.

Jo tenia 14 anys quan vaig començar a sentir parlar de Loquillo. A Cornellà, al barri de Sant Ildefons, coneixíem La Banda Trapera del Rio i saltàvem al “SuperPop”. I a través del boca orella dels joves de barriada arribava que hi havia un tio autèntic, que feia rock i que li deien Loquillo. Crec que ens va arribar abans la seva “fama”, tot i que acabava de començar, que la seva música, que escoltàvem en K7 que passaven d'una mà a l'altra a partir dels amics que tenien germans grans.

I fins avui. Tot el repertori de Loquillo és banda sonora vital. Llavors no es ficava “en política”, però les seves cançons eren les nostres coses, el nostre territori.

Gairebé 20 cançons de Loquillo parlen de Barcelona, d'una Barcelona que moltíssims coneixem i hem viscut. Des de Barcelona Ciudad fins a l'evocadora escullera de Rompeolas, etc.

Però un dia es trenca la màgia. Loquillo comença a construir un discurs al voltant del nostre país que el porta fins a anar-se'n a Madrid. Alguna cosa va passar, algun sentiment ferit, alguna incomprensió, algun malentès, algunes males companyies... I fa mal, tot el que diu. I és una ferida oberta. No entens res. Però aprenem a separar el que és el músic, la seva obra, i el personatge mediàtic en el que s'ha convertit el Loco, que ens ofèn quan parla del nostre país. Llavors se'n va a viure a Donosti, i amics abertzales et diuen que és un tio molt enrotllat i autèntic.

I continues sense entendre res. Recordes un concert seu a la festa del Treball d'ICV-EUA, però després ja no saps què ha passat ni què està fent ni dient.

Escric aquest article des del convenciment que la causa en la que milito des de fa tants anys és la causa més justa per la que hom pot treballar en aquest trosset del planeta i que a més a més la manera com l'hem defensada és exemplar. Exemplar.

Ahir divendres es van donar a conèixer els Premis Nacionals de Cultura 2013. Un dels guardonats és l'enorme escriptor català Eduardo Mendoza. És un premi que m'ha fet feliç, perquè crec que és un dels nostres més grans escriptors vius, però també perquè finalment ens atrevim a guardonar i reconèixer com a propi un escriptor català en llengua castellana.

Fa 10 anys segurament m'hauria irritat molt. Durant molt de temps des de l'independentisme, fins i tot des del catalanisme, hem mantingut -m'hi incloc- una actitud segons la qual la pertinença que implica el terme “català” la reservàvem exclusivament per als creadors en llengua catalana.

No era cap aberració, aquesta postura. Després 300 anys de genocidi invisible i de 40 anys de dictadura i de ferotge persecució de la llengua catalana, la seva recuperació passava necessàriament per un compromís militant pel seu ús, com a llengua vehicular, com a llengua de relació, com a llengua de creació (literària, musical, científica, etc.).

El compromís amb el català era, per tant, l'eix al voltant del qual girava tot, i el que acabava, en últim extrem, servint per a saber on estava cadascú. Així configuràvem un “nosaltres” i un “no-nosaltres”, que era un espai indeterminat, inconcret.

Insisteixo: la situació de la llengua catalana després del franquisme exigia aquesta militància i aquest compromís.

Però potser vam fallar en alguna cosa. Alguna cosa molt fina es va trencar per a alguna gent sense que ni tan sols ho advertíssim o, el que és pitjor, sense que li donéssim prou importància.

L'independentisme i en general el catalanisme ha evolucionat molt en aquests anys. I el reconeixement d'avui a Eduardo Mendoza n'és la millor prova.

Quin és el “click”, com es produeix el “click” i quines conseqüències té?

Per a mi el “click” del canvi es produeix, de manera molt clara, quan prenem consciència que el futur de la llengua catalana passa única i exclusivament per tenir al seu darrere un estat.

Fins aquest moment havíem pensat que el futur del català estava en les nostres mans, en les actituds individuals, en el que tots i cadascun de nosaltres féssim. Per això, si algú optava per cantar en català, era compromís i era “un dels nostres”. En canvi, si optava per cantar en castellà, no entrava en el “nosaltres”.

Arribar a aquell punt potser va ser inevitable, per venir d'on veníem, però potser va ser un error. Fèiem el que havíem de fer, però no era suficient. Ens va faltar un punt de gosadia i perspectiva. Però és clar, llavors els indepes érem quatre gats i això de tenir un estat propi es veia molt i molt lluny.

Vam donar per fet que els creadors del nostre país realment prenien una decisió meditada i voluntària, feien una opció, quan decidien cantar en una llengua o una altra. I tot i que parcialment això és així, el cert és que no vam veure que aquesta visió deixava un munt d'arguments i realitats sense considerar.

Sempre vam ser una mica cartesians: els creadors “optaven” per una cosa o per una altra, i, a partir d'aquí es desencandenaven tota una sèrie de conseqüències, que començaven per ser inclosos o no en el “nosaltres”.

No vam entendre que la majoria de la gent no “optava” d'una manera deliberativa com nosaltres ho plantejàvem, sinó com a conseqüència de molts altres factors, entre els quals, la majoria de vegades, simplement creaven en el que de manera natural era la seva -meva i també nostra- llengua, per origen, per entorn familiar, per entorn social, etc.

I en aquest punt alguna cosa es va trencar, algun engranatge de la cadena de transmissió va saltar.

I això em sap greu que ens hagi passat. I crec que ens hem d'esforçar per, mantenint la fidelitat als nostres valors i objectius, reconstruir en la mesura que sigui possible aquells plats que en un moment o altre es van trencar.

Entenc els que davant això que dic pugueu pensar: després de tot aquest genocidi invisible que hem patit de fa 300 anys, no hauríem de ser nosaltres els receptors de suport? Encara la generositat constructiva l'hem d'exercir nosaltres?

Doncs sí. Cal que ho fem. Per tres grans motius:

1. Perquè la llengua catalana només pot sobreviure amb un estat propi al darrere seu. Només amb el poder i la força que implica tenir un estat al darrere es poden desenvolupar les polítiques que necessita el català per sobreviure. El futur a mig i llarg termini de la nostra llengua no depèn de les persones i l'actitud, com fins ara hem pensat, sinó de deixar enrere totes les polítiques estatals que sistemàticament agredeixen la nostra llengua i d'aprofitar la potencialitat excepcional de ser un estat per poder fer les polítiques que considerem, en cada moment, més útils per a garantir aquest futur al català.
2. Perquè a l'estat propi només hi podrem arribar des d'una majoria social que inclou, que necessita, del suport de tots, amb independència del nostre origen i de la nostra llengua.
3. Perquè necessitem un “nosaltres” que únicament podem construir interioritzant la nostra realitat diversa i complexa, situant el compartir objectius com a pedra mestra de l'edifici del futur estat català. És vital que assumim la nostra realitat, la nostra diversitat i la respectem i la posem en valor.

És el moment de superar debats que potser en el seu moment van ser inevitables, però que ara ja formen part del passat. La necessitat urgent de tenir un estat propi ens implica i ens fa necessaris a tots, fins al punt que d'alguna manera s'ha acabat modificant el “nosaltres”.

Hi ha un primer pas inevitable: saber com som, assumir-ho i acceptar-ho. Cal dir que això ja és així, i que el catalanisme i l'independentisme són exemples absolutament impecables de capacitat d'integració, de sumar.

Potser encara hem d'anar una mica més enllà, o fer o dir algunes coses d'altra manera perquè siguem més forts i perquè el projecte d'estat català tingui el màxim de complicitats i ofereixi el mínim de fissures des de les quals, ja ho sabem, els nostres adversaris no cessaran d'intentar-nos dividir.

El reconeixement a Eduardo Mendoza és molt important, té un enorme valor pedagògic. Arriba tard, sens dubte, però arriba. Hem d'anar més enllà, amb coratge, naturalitat i compromís.

La llengua que fem servir tots i cadascun de nosaltres mai no serà un motiu de divisió. Mai no construirem un “nosaltres” en funció de la llengua que fem servir. Mai. Però potser en algun moment hem estat una mica patosos. Mai hem fet cap mena de discriminació de res, tot el contrari, però hem fallat, crec, en una certa part sentimental, afectiva, de configuració del nosaltres.

El “nosaltres” necessita d'afecte, sens dubte, però també de garanties. I la garantia més important i fàcil d'entendre que es pot oferir és que no s'alterarà la realitat legal de totes llengües, és a dir, que el català és la llengua pròpia de Catalunya, i que comparteix cooficialitat amb el castellà.

Tot el que no sigui això vol dir haver de donar massa explicacions i situar en un terreny d'ombra de sospita permanent el paper que volem tingui el castellà en el futur estat català. És una garantia davant aquest entre el 30 i 40% de catalans que tenen -tinc, tenim- el castellà com a llengua pròpia. És una garantia afectiva i efectiva que blinda la cohesió de la majoria social pel dret a decidir i l'estat propi. Perquè, no en tinguem cap dubte: l'unionisme local i els aparells de l'estat han centrat la seva estratègia en fer saltar pels aires la nostra cohesió social, i volen fer-ho a través del conflicte lingüístic.

Estem construïnt un “nosaltres” que no té en compte ni l'origen ni la llengua. Estem construïnt un “nosaltres” sobre la base del que volem compartir, del que volem fer. Un “nosaltres” que esdevé visible i reconeixible per tots quan ens converteix en el subjecte nacional, social i polític del dret a decidir.

I aquest convenciment creixent que l'estat propi és l'únic futur possible.

Humilment demano disculpes a Òmnium Cultural.

Pel que sembla aquesta minoria activa que es considera moralment superiors a la resta continua treballant incessantment per dir el que pot ser i el que no pot ser.

I es veu que a aquests ungits per la veritat no els hi ha sentat gens bé el meu post anterior. Que es fotin, me n’alegro.

Ara bé, el que en aquesta dialèctica mai, mai, mai, voldria és perjudicar Òmnium Cultural, que ningú pogués aprofitar el meu escrit com a munició contra Òmnium Cultural. Això sí que em sap greu, molt greu.

He estat membre d’Òmnium (ara no ho sóc). Dissabte simplement, i com ja vaig dir al post, vaig col·laborar donant un cop de mà amb el que se’ns va demanar, un voluntari d'apeu, un "matxaca", que se'n diu, sense cap mena de responsabilitat organitzativa (com algun miserable ha intentat escampar, mentint, com és habitual en ell), sinó simplement intentant ser útils si calia. Ser-hi, i fer-ho bé. 

Pel que sembla per a algunes persones això no és prou, i també cal passar altres “filtres”.

Com deia, l’últim que vull és posar en problemes a Òmnium, entitat fonamental, indispensable, per al nostre país i procés. I tinc també una gran admiració i respecte per la seva presidenta, la Muriel Casals i molts altres membres de la seva Junta.

Demano disculpes, per tant, a Òmnium Cultural si alguna cosa que he fet o he dit els ha posat en alguna dificultat o ha servit d’argument als enemics que pugui tenir Òmnium per anar en la seva contra. Em sap molt de greu i demano humilment i sincerament perdó.

I com que per deixar de pensar com penso m’haurien de tallar físicament el cap, i això per ara no entra en els meus plans, l’únic que puc fer com a expressió d’aquesta petició de perdó i acte de contricció és comprometre’m davant tots vosaltres a no acostar-me a 50 metres de la seu d’Òmnium Cultural, ni a ajudar ni a col·laborar-hi mai més en res. Si pogués tirar el temps enrere, com que no puc de deixar de pensar com penso, no hauria participat de voluntari al concert. Segurament, fet amb la millor de les voluntats per part de tots, va ser un error, i hagués estat millor anar tranquil·lament a la meva localitat.

Em sap molt de greu per Òmnium. Molt. No tornarà a passar, de debò. Sóc persona de paraula. Gràcies i perdó pel mal que us hagi pogut causar.

PS: i gràcies pel concert inoblidable de dissabte!