Alerta amb els revolts

Poc més de 8 mesos per al nostre moment històric, per al referèndum d'autodeterminació del 9 de novembre.

L'acord de la data i la pregunta implica un abans i un després en el procés. L'estat espanyol ha jugat sempre “al fallo”, és a dir, a mantenir una posició molt estàtica, i esperar el “previsible” o “anticipable” fallo català. Data i pregunta eren, des d'aquest punt de vista, un repte crític. Si no hi arribàvem, el procés hagués quedat molt i molt tocat. Però hi vam arribar, i amb nota altíssima. I això va deixar descol·locat l'unionisme. Nosaltres teníem dubtes o temor de no arribar-hi, però ells estaven convençuts que no hi arribaríem.

Des de l'acord el procés ha pres carta de naturalesa internacional. I ha obligat l'estat espanyol a precipitar una resposta improvisada, amb tota la contundència que poden, però de manera poc efectiva, perquè no estaven preparats per a aquest moment.

Estem fent tot el que cal fer i no estem deixant escapar oportunitats?
Per twitter segueixo la gent de YES Scotland. Estic molt impressionat de tot el que fan. És una campanya incessant, d'una qualitat extraordinària, argumentant el Sí a la independència d'Escòcia en el referèndum del 18 de setembre. Només tres setmanes abans que el nostre.

Crec que és urgent que partits i societat civil s'organitzin i posin en marxa una campanya similar a la de Yes Scotland. Fa temps que ho hauríem d'estar fent, però no ho fem. Incomprensiblement, no ho fem. Fins ara crec que hem fet les coses més que bé, les hem fet molt bé. Però ara sembla com si ens haguéssim desconnectat una mica, com si patíssim una ressaca de l'acord de data i pregunta, com si no ens ho acabéssim de creure i, per tant, sense actuar en conseqüència.

Es fan coses. I es fan en general molt bé. Però es fan des d'un voluntarisme anàrquic que ens resta efectivitat. Cal fer, urgentment, un salt en tot el que s'està fent, donar-hi unitat, coordinació i una major projecció. 

Però, dissortadament, també hem deixat de fer coses. La reflexió anterior podria solucionar-se amb relativa rapidesa. Però les coses que deixem de fer ja no tenen remei, ja són directament oportunitats perdudes.

D'entre tot el que hem deixat de fer el que està passant amb les eleccions europees és el més preocupant, tant pel valor que té en si mateixa l'oportunitat perduda, com pel temor que el que ha passat sigui una manifestació d'un problema molt més de fons i, per tant, un preludi de més fracassos, amb una repercussió negativa creixent sobre el procés.

S'ha escampat una preocupant ombra de dubte sobre el que estem fent, sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra capacitat de fer bé les coses, etc.

KEEP CALM, però, sense alarmismes... quins són els elements crítics del que està passant?

1. La incapacitat que han demostrat els partits polítics per configurar una candidatura conjunta com a manifestació de la vella política en l'epicentre de la direcció del procés: el tacticisme. És evident que si no hi ha hagut candidatura conjunta és perquè els partits polítics no s'ho han mirat mai com una oportunitat, sinó des del tacticisme electoral.

Hi havia un tema que preocupava, i era “la por” que generava que a mesura que ens acostem a la data la fotografia de la unitat es vagi fent més petita. El PSC va estar inicialment en el bloc del dret a decidir, però se n'ha despenjat i ara és un agent actiu contra la consulta. En oposar-se ICV-EUA a la candidatura conjunta dels partits de l'acord de la data i la pregunta, la candidatura conjunta tornava a “aprimar-se” en relació a aquell acord, perdent ICV-EUA i les CUP.

Malgrat això, era possible i desitjable una candidatura conjunta de les dues principals forces que lideren el procés, les dues úniques forces en les que realment podem confiar: CiU i ERC. Jo crec que ERC s'ho va mirar amb un excés de tacticisme, sense veure-hi mai una oportunitat, o sense creure-se-la, i CiU va ser víctima de les seves pròpies dificultats internes. Y entre todos la mataron y ella sola se murió...

2. La qüestió de fons és que només hi ha dues forces polítiques que tinguin un convenciment veritable en el procés, que són CDC i ERC.

Unió, la gent d'Unió, també hi són, però el factor Duran, la seva política sempre a la contra, la seva activitat indissimuladament hostil al procés i sempre buscant desgastar el President Mas és un element que encara és complicat de gestionar (per més que, com veurem, ja no té capacitat de condicionar res important).

Pel que fa a ICV-EUA amb “l'espantà” del PSC el seu paper en el procés s'ha revaloritzat. Els necessitem. Però no són de fiar. Gens. És a dir, hem de fer tots els possibles per comptar-hi, però sabem que en algun moment se'n despenjaran, que no hi podrem comptar. I això malgrat que un 50% dels seus votants són Sí/Sí. Però no poden. Si a Unió només és Duran qui viu la situació "amb incomoditat", en el cas d'ICV-EUA és la formació la que viu el procés amb indissimulable incomoditat. Són presoners de la seva pròpia demagògia i, sobretot, de la seva incapacitat d'aportar res no només al procés, sinó a la societat en general.

I a les CUP jo crec que tot el que està passant els hi ve molt gran. Valoro moltíssim que estiguessin en el consens de la data i la pregunta, va ser molt important. Però aquí s'acaba tot. Per a les CUP jo crec que tot està passant molt ràpid i que no poden "superar" que la independència estigui arribant d'una manera tan i tan diferent a la que ells podien tenir al cap. El procés avança, però ho fa sense cap dels tòpics de la marginalitat revolucionària que impregnen les seves soflames.

Per tant CDC (de fet podríem dir CiU) i ERC en algun moment hauran d'assumir que tenen la total responsabilitat de la direcció política del procés. I que assumir això voldrà dir ignorar, menysprear, qualsevol possible incertesa electoral. Hauran d'assumir que en aquests 8 mesos el tacticisme es queda a la cuneta i només serveixen els plantejaments en funció de si ens fan avançar o no, de si ens acosten a poder fer la consulta o no, de si fan créixer el Sí o no.

3. L'aparatosa -i providencial- derrota de Duran. A can CiU ha passat una cosa molt i molt important: haver pogut apartar de la llista aquesta vergonya d'eurodiputat que ha estat Salvador Sedó. En Duran ha jugat molt i molt fort, tot el fort que ha pogut, per imposar-lo. Però això era un escarni a tots els votants de CiU, al procés i al mateix Govern i el seu President, el MHP Artur Mas. I en Duran s'ho ha hagut de menjar amb patates. Amb tota la ràbia i la ira del món, però s'ho ha menjat. No ha pogut. Ha perdut.

La derrota de Duran tothom sap que és el preludi de totes les que vindran. Aquesta derrota és la que ha posat de manifest que Unió no seguirà Duran en la seva follia contra el procés i el President. Duran s'ha vist amb més cara de Berlusconi que mai. I això, amics meus, té una importància cabdal per al procés.

CiU tindrà, per tant, un candidat excepcional: en Ramon Tremosa. Un eurodiputat que ha fet una feina extraordinària tots aquests anys, que té un compromís indestructible amb el procés, i que és lleial al Govern i al seu President. El seu paper, en els temps que vindran, serà transcendent.

ERC també té un molt bon candidat, Josep Ma. Terricabres. Una persona capaç i compromesa. I a més a més ERC està jugant molt hàbilment la integració dels elements provinents del socialisme català per mobilitzar-los en un entorn favorable a la consulta i al Sí/Sí. És una feina important.

4. La derrapada més perillosa ens l'hem trobat amb la incapacitat dels partits polítics d'assumir un punt comú proposat per l'ANC.
D'entrada voldria dir que el paper de la societat civil en tot aquest tema de les europees m'ha desconcertat una mica. M'ha semblat que la seva reivindicació d'una candidatura conjunta l'han feta, però sense massa convicció.

En absència de candidatura conjunta la proposta de l'ANC era molt interessant. I hauria contribuït a facilitar la mobilització del vot sobiranista.

Tanmateix dijous ICV-EUA se'n va despenjar unilateralment. I ho va fer amb un argument miserable, d'un antisemitisme repugnant: dient que no podia acordar un punt així amb unes forces polítiques que donen suport a un Govern que ha fet un viatge a Israel.

I a un portaveu d'ERC li va faltartemps per dir que si ICV-EUA no assumia aquest punt proposat per l'ANC ells tampoc participarien de cap acord al respecte. Amb les hores van canviar una mica el seu posicionament, i del “doncs nosaltres tampoc” van passar a treballar perquè ICV-EUA s'ho repensés i donés una oportunitat a l'acord.

5. La reacció de la gent: incredulitat, decepció i certa crispació. Però... realment hauríem d'estar tan sorpresos? Com és possible que els partits que representen una societat que ha ficat dos milions de persones de punta a punta del país, agafats de les mans, fent la Via Catalana, no siguin ni tan sols capaços de consensuar un punt de compromís en defensa del mateix pel que es va reivindicar a la Via?????

Fem un petit exercici de memòria: les setmanes prèvies a la Via Catalana, amb una societat civil espectacularment mobilitzada, i amb el suport incondicional de CDC i d'ERC, els dirigents de dos partits ja van estar donant pel cul.

Per una banda, l'inefable Duran i els seus incondicionals no van parar de qüestionar la Via, d'intentar desvirtuar-la, aigualir-la.... i per una altra banda, sí, premi! ICV-EUA, fins al punt que no hi van donar suport explícit i que la majoria dels seus dirigents se'n van anar a “encerclar La Caixa”, aprofitant una altra d'aquestes coses absurdes del frikisme més extrem, demagògic i parasitari -per sort marginal- que campa per la nostra societat.

Duran no va anar a la Via Catalana, però Duran ara ha patit una derrota sense precedents que l'ha obligat a sacrificar el seu peó, Salvador Sedó. En canvi ICV-EUA amb aquest exabrupte antisemita de dijous el que fa és aprofundir en la desconfiança sobre quin és el seu paper real en el procés.

COM SI DIGUÉSSIM...

Senyors, alerta amb els revolts. Alerta no prenguem mal. No m'agrada gens el que he vist aquests dies. Aquest tornar a mirar-se tots de reüll buscant el rèdit immediat electoral.

ICV-EUA fa un joc miserable, que és el de desmarcar-se de les coses només per poder assenyalar els altres i intentar desgastar-los. No vol construir res, només vol que els altres tampoc puguin. Però els altres no haurien de caure en aquesta manera de fer, i haurien de demostrar, amb cada gest, que són plenament conscients del moment històric que estem vivint.

Puc assumir que les coses són com són i que justament per la complexitat de la majoria política i parlamentària que dona suport al procés de vegades podem perdre oportunitats.

No puc assumir, en canvi, que això impliqui tornar a paràmetres que pensava superats, al tacticisme i al mirar-se de reüll. Cal coratge. No només per estar molt i molt per sobre d'aquestes mesquineses i dels qui les impulsen, sinó també, i fins i tot sobretot, perquè és tanta la feina que tenim pel davant que només amb aquest coratge i aquesta convicció exemplars, que siguin referents per a tots, ho podrem fer.

CiU i ERC haurien de pensar, cada cop que facin alguna cosa, en l'impacte que això té en la gent. El que motiva i el que desmotiva. El que s'entén i el que no es pot entendre de cap manera. El que fa créixer i el que ens fa més petits. El que serveix d'exemple i de guia i el que desconcerta.

Vinga, SOM-HI!

Tremosa, Junqueras i Romeva, o quan els catalans de les pedres en fan pans

No ens enganyem: quan ens parlen i convoquen a eleccions al Parlament Europeu el que ens ve al cap és la cançó de Celtas Cortos “Cuéntame un cuento”.

Fa cinc anys Catalunya estava sumida en un episodi inconfessablement fosc: la decadència del govern tripartit presidit per José Montilla i la seva demencial fugida endavant que va deixar totalment i irresponsablement arruïnada la Generalitat de Catalunya.

Doncs enmig d'aquella època de tenebres hi va haver eleccions europees. 

Ningú no en donava res, per aquelles eleccions, a ningú no li venien de gust, ningú no sabia què ens hi jugàvem ni què se'n podria treure...

Però va passar una cosa d'aquelles que només passa extraordinàriament, i és que hi va haver tres candidats excepcionals, de tres forces polítiques diferents i enfrontades del tot a l'interior del país, que van ser escollits i que un cop a Brusel·les van practicar una mena de glasnost que va inaugurar una nova política catalana. La que avui ens permet gaudir d'una majoria parlamentària pel dret a decidir que ha convocat un referèndum d'autodeterminació pel dia 9 de novembre. Aquests herois van ser i són:

- Ramon Tremosa per part de CiU

- Oriol Junqueras per part d'ERC

- Raül Romeva per part d'ICV-EUA

El període de la seva presència simultània a Brusel·les l'haurem de recordar com un dels més fecunds, innovadors, valents, competents, i un munt d'adjectius més que podria posar, de la vida política de la Catalunya contemporània.

Calia molt de coratge -i el van tenir tots tres- perquè mentre a l'interior de Catalunya ens massacràvem entre nosaltres, ells iniciessin una etapa de treball en comú en benefici de Catalunya, pensant més en el nostre país que en els respectius partits i al marge de les disputes que desolaven el país. I ho van fer.

Amb aquest post vull retre homenatge a tots tres: al Ramon Tremosa, a l'Oriol Junqueras i al Raül Romeva. Com a català em sento molt i molt orgullós d'ells i de la seva descomunal feina.

Per temes de dinàmiques de les coalicions electorals, l'Oriol Junqueras va haver de plegar abans d'eurodiputat, i només s'hi van quedar en Tremosa i en Romeva. I per més que aixo encara feia més difícil la feina cooperativa que abans havien fet conjuntament amb en Junqueras, la van mantenir.

En un moment donat al Ramon i el Raül s'hi va afegir la Maria Badia, del PSC, que amb el temps, i protagonitzant una evolució com la que s'esdevenia al nostre país, va sumar-s'hi en moltes iniciatives. A un cost personal alt, atès que va ser bandejada pel seu propi grup.

La mala notícia per al país és que d'aquests quatre eurodiputats només Ramon Tremosa té opcions de repetir. N'Oriol, en Raül i la Maria han renunciat a repetir. I al Ramon el poso en condicional perquè és públic i notori que no ha estat designat encara com a candidat.

Segons va venir a dir en Duran i Lleida fa poc a Catalunya Ràdio, en Tremosa hauria posat com a condició per tornar a encapçalar la candidatura de la coalició que el candidat d'Unió no fos en Salvador Sedó. 

Suposant que, ni que sigui per una vegada, el que diu en Duran i Lleida fos cert... a mi no em semblaria gens estrany. Encara més: aplaudiria en Ramon, correria a abraçar-lo a la primera que pogués, i me'n sentiria molt orgullós.

Perquè davant aquest front lleial al país i les aspiracions majoritàries de la seva societat que han representat Tremosa-Junqueras-Romeva, a l'eurocambra també hi ha hagut diputats que han treballat a la contra, com són els del PP, els del PSOE... i en Salvador Sedó.

En Jordi Graupera va fer una sèrie d'articles memorables, excepcionals, on desenmascarava aquest personatge sense escrúpols.

En qualsevol de les webs que permeten mesurar l'activitat a l'eurocambra en Salvador Sedó hi queda ben retrat, com un autèntic dropo, amb una inactivitat o una activitat únicament encaminada a desgastar el procés català, el seu Govern i el seu President... que hauria de fer caure la vergonya a qualsevol.

Si Carrasco i Formiguera l'hagués tingut 30 segons davant seu els hauria aprofitat per girar-li la cara d'un mastegot, perquè representa tot el contrari dels valors que a ell el van conduir davant l'escamot d'afusellament.

Confio que a Can CiU no s'hagin begut l'enteniment i sàpiguin valorar la descomunal, gegantina, impecable i infatigable feina d'en Ramon Tremosa i el seu compromís patriòtic..

Més enllà d'això m'hagués agradat una major generositat i ambició patriòtica a totes les nostres forces polítiques perquè, malgrat tot el que s'ha dit i proclamat, haguessin estat a l'alçada de la mobilització exemplar del nostre poble configurant una candidatura conjunta.

Un moviment d'aquesta mena hagués estat tan inesperat, difícil i ambiciós que hauria obert un ventall d'oportunitats únic. S'hauria situat en aquesta cadena de valor del procés independentista que arrenca amb l'excepcional manifestació de l'Onze del 2012, que segueix amb les eleccions del 25-N, amb l'acord entre CiU i ERC, amb la Via Catalana de l'Onze del 2013 i amb l'acord de data i pregunta del desembre.

Dissortadament ara ja sabem que això no serà així. 

En aquest escenari, més que mai, crec que en Ramon Tremosa és un actiu imprescindible del nostre país i del procés, i que ha de formar part de la nostra eurorepresentació. Per la seva excepcional feina feta i pel potencial de la xarxa de contactes i complicitats que, com una formigueta, ha sabut teixir a l'eurocambra.

Des d'ara proclamo el meu suport incondicional a Ramon Tremosa, si finalment es presenta a la reelecció com a eurodiputat. Comptar amb ell és un luxe. I si comptem amb ell sabem que no ens haurem de menjar ni deslleials ni paràsits.

Crec també que en Terricabres és un molt bon candidat. I que de ben segur sortirà escollit i farà molt bona feina al costat del Ramon -si finalment és el cap de llista-. Dissortadament no sembla que el candidat d'ICV-EUA arribi ni a la sola de la sabata d'en Raül Romeva, i que el seu compromís amb el país i el procés és més que dubtós.

Malgrat tot això i malgrat l'oportunitat perduda de la candidatura conjunta, demanaria a tots els nostres partits polítics i als nostres futurs eurodiputats que sàpiguin estar a l'alçada política, ètica i patriòtica que, en un escenari i temps que ho feia molt difícil, van tenir en Tremosa, en Junqueras i en Romeva des del primer moment de la seva elecció i als que més endavant també s'hi va afegir la Maria Badia.

Ens hi juguem molt, massa, com per no aprofitar tots els recursos que tenim a l'abast. En Tremosa, en Junqueras i en Romeva van fer cert allò de que els catalans de les pedres en fem pans. Ara cal ser fidels al seu llegat.

Brusel·les, el Parlament Europeu i tot el que s'hi pot fer és massa important per al nostre procés com per no escollir bé.

GUANYAREM!

Quan l'unionisme vol fer-nos desaparèixer fent desaparèixer tota expressió de la nostra existència

Si escric avui aquest post és perquè davant una campanya incessant de l'unionisme trobo poca resposta documentada i que combati aquesta perillosa fal·làcia amb la que busquen intimidar professionals, deslegitimar el nostre procés i fer veure que tot plegat és obra d'una pèrfida conxorxa que ha teixit tal trama que ha atrapat els incauts i innocents catalans, incapaços de formar-se opinió lliure.

Dos són els temes que es troben en el discurs de l'unionisme amb aquestes mateixes característiques:

- que el procés és conseqüència de l'adoctrinament a les escoles

- que el procés s'alimenta d'una manipulació a gran escala perpetrada des dels mitjans de comunicació catalans.

El primer dels temes, el de l'educació, té un segon front, que és el judicial, on l'unionisme no para de guanyar batalles. Com diu un bon amic, només hi ha dos països al món on els jutges s'hagin atrevit a entrar a les aules: Catalunya i alguns estats dels EUA amb el tema de la teoria de l'evolució. Prou simptomàtic de la bogeria que és i de fins a quin punt els aparells de l'estat han trencat, contra Catalunya, totes les regles de joc democràtic. Tanmateix, avui no vull referir-me a aquest gravíssim i transcedent escenari, els atacs sistemàtics contra l'escola catalana. I no ho faig perquè sortosament en aquest país el teixit educatiu, social i professional és molt combatiu en la defensa del model de convivència, d'èxit, de democràcia i de transversalitat que representa. Professionals, pares, sindicats, teixit cívic i social... tothom és molt conscient de la gravetat d'aquests atacs i del que ens hi juguem i tothom és molt actiu en la seva defensa.

El segon del tema, tanmateix, no té tants opinadors, tants professionals, tantes persones disposades a donar la cara públicament i ha desemmascarar tot aquest discurs de mentides, manipulacions i menyspreu a la inteligència de tots i cadascun dels catalans, a la seva capacitat de prendre decisions individuals, però, sobretot, a una mentida total sobre la realitat i el funcionament dels mitjans de comunicació, l'abast de la seva acció i el demostrable respecte a la pluralitat que tenen els mitjans públics de Catalunya.

L'unionisme fa tot aquest discurs per manllevar legitimitat democràtica al procés. Volen alimentar l'ombra de sospita sobre les bases de la formació de voluntat col·lectiva: si no puc respondre amb arguments l'independentisme, escampo el dubte sobre els mitjans que s'atreveixin a transmetre aquests arguments, a fer-se'n ressò. I així arribem a l'objectiu en el que esperen assolir un impacte real, en el que pensen poden aconseguir-ho: acovardir professionals i gestors per tal que, sentint-se cada cop més pressionats i qüestionats, assenyalats, la construcció de cada notícia, la tria de convidats a ser entrevistats, els reportatges que es plantegin, etc etc, quedi atrapada i condicionada per un dubte permanent, per aquesta xarxa invisible que és la por, no la por a no fer bé les coses -que és l'única que hauria de guiar un professional- sinó la por a que si són fidels a la realitat, a la importància de les notícies, al seu contingut, etc el que fan sigui assenyalat com a part de la conspiració.

I ja tenim moltes evidències que estan aconseguint victòries parcials. Sense anar més lluny, el tractament de la importantíssima visita del MHP Mas a Israel o l'entrevista que li van fer a TV3, que va ser vergonyosa.

És justament això el que l'unionisme busca provocar: la por en els professionals, que no actuïn com a tals, no es regeixin per criteris professionals, sinó que actuïn presoners d'un marc mental induït segons el qual actuar amb criteris d'objectivitat professional els converteix en còmplices d'una conspiració “nacionalista”.

Avui, tot i que entra més en el terreny de l'anècdota, unes 30 persones s'han manifestat davant TV3 per denunciar el que segons ells és una TV pública independentista. També en el terreny de l'anècdota, en l'anterior post un comentarista anònim centrava tot el tema de la majoria social independentista en el paper dels mitjans de comunicació.

És davant tot això que trobo que ningú no està actuant amb prou contundència, que ningú no fa els estudis que es podrien fer per denunciar tanta mentida, explicar quina és la realitat i, encara més, plantejar enèrgicament la necessitat que tenim d'un espai de comunicació nacional, perquè aquest espai no existeix i perquè la majoria social d'aquest país està totalment minoritzada, per no dir maltractada per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació als que té accés la societat catalana, ja siguin mitjans audiovisuals (ràdios i TV) com premsa escrita.

Sí, sembla que hi hagi por a parlar-ne, a denunciar el que està fent l'unionisme. Per això he volgut fer aquest post. 

Els elements que de manera tan tramposa manipula l'unionisme per bastir el seu discurs són els següents:

1) L'elecció d'un mitjà de comunicació per part dels individus és lliure i individual, però l'oferta de mitjans de comunicació no ho és, està condicionada.

L'oferta, en el “millor” dels casos, “només” exigeix una enorme inversió econòmica, milionària. I per a mitjans de consum massiu com la TV i la ràdio,a més a més, s'exigeix ser adjudicatari d'una freqüència.

Per tant, i pel que fa a premsa, tothom pot posar en marxa un diari, però per fer-ho cal una inversió tan monumental i cal una connexió tan important amb l'establishment que és molt i molt difícil. Per exemplificar aquesta dificultat em ve molt bé el que ha passat a Madrid amb el cessament de Pedro J. Ramírez com a director de El Mundo. Tot i pertànyer a un grup amb un important coixí financer a la que l'activitat i el postureo del seu director han resultat incòmodes al poder, aquest ha mogut els seus “tentacles” per ensorrar la inversió publicitària de les empreses que formen part de l'entramat de “la casta” i ha fet desaparèixer la inversió institucional. I amb això n'ha tingut prou perquè la propietat mogués fitxa.

No, dissortadament el sobiranisme no ha tingut mai força suficient (amb molt honorables excepcions) com per posar en marxa mitjans de comunicació de masses. Aquesta fortalesa només la tenen mitjans en mans de grandíssimes corporacions, molt vinculats al poder, i que formen part de la complexa estructura de “la casta” (mitjans, bancs, empreses regulades, etc.).

I aquesta realitat és la que fa que la majoria social del nostre país, tot i tenir llibertat d'elecció de mitjans, la tingui molt condicionada perquè la trama de la casta condiciona del tot l'oferta.

2) Un escombrat bàsic dels mitjans de comunicació de masses deixa ben en evidència aquesta dissociació en l'espai comunicatiu de Catalunya, entre la seva oferta i la majoria social del pais.

(avui no faré referència ni a mitjans audiovisuals ni a mitjans que no cobreixin tot Catalunya, tot i ser conscient de la seva importància)

En premsa escrita només hi ha dos diaris que recullin la visió d'aquesta majoria social: El Punt Avui i l'Ara. Tenim després dos diaris més fets a Catalunya, La Vanguardia i El Periódico, ambdós amb dues ben subvencionades edicions bilingües, però que només “amb comptagotes” adopten alguna posició de les que comparteix la majoria social. I la resta de mitjans que tenim als nostres quioscs ja són directament editats a Madrid, per més que puguin recollir suplements de Catalunya: El País, El Mundo, ABC i La Razón.

El cas de La Vanguardia és molt singular. Aquest diari sempre ha tingut la fama de saber-se posicionar per estar en sintonia amb el poder. És molt curiosa l'etapa de La Vanguardia que va des de les prèvies de la manifestació de l'Onze 2012 fins les eleccions de 25-N 2012. Van ser uns mesos en els que LV semblava havia assumit que la nova majoria social en aquest país la formava el sobiranisme, i tant per línia editorial com per fets (repartir DVD amb les imatges de la històrica manifestació) tot apuntava a que també en aquesta ocasió LV havia estat prou hàbil per posar-se a nedar a favor del corrent.

Del 25-N ençà LV s'ha convertit en un dels principals agents per combatre el sobiranisme, per intentar desmobilitzar la majoria social i les seves expressions. LV és ara mateix el mitjà de comunicació de referència dels qui volen impedir que la majoria social de Catalunya pugui expressar-se.

En termes d'oferta només un 25% dels diaris que estan a tots els quioscos de Catalunya se situen en el que és la transversalitat de la majoria social. L'altre 75% es dedica, de manera sistemàtica en la pràctica totalitat dels casos, a combatre-la de manera virulenta, i només cal recordar la infame campanya de El Mundo contra el President Mas, amb informes falsos, intoxicació gravíssima, etc.

Si anem a les TV i les ràdios el panorama encara és pitjor. De totes les TV sintonitzables a Catalunya només TV3 recull la visió de la majoria social de Catalunya. I dic la recull, que vol dir se'n fa ressò o dona veu a opinadors que estan en aquesta visió, però no és en cap cas una TV d'aquesta majoria social. No ho pot ser. En tant que mitjà públic recull aquesta visió, però ho fa de manera plural, donant també veu, notícia i difusió a totes les altres posicions i opinions, des dels partits polítics als seus líders i als seus opinadors.

Només hi ha una altra TV que també reculli aquesta visió, que és 8TV, la tv del Grupo Godó. No podem negar que també se'n fa ressò i hi tenim alguna veu. Però és d'una evidència total que la línia editorial de la cadena és activa contra aquesta visió i que la presència de notícies i opinadors que la combaten és abrumadorament majoritària.

I aquí s'acaba tot. En la resta de TV sintonitzables a Catalunya senzillament aquesta visió de la majoria social de Catalunya no hi té cabuda, té una presència que és menys que zero i en tots els seus informatius i programes de difusió, opinió, etc directament es combat aquesta majoria social amb autèntica fúria. TVE, A3, Cuatro, La Sexta, 13Tv, Telecinco, etc són agents molt actius contra la majoria social de Catalunya. 

Pel que fa a les ràdios, també la pràctica totalitat d'emissores sintonitzables es dediquen de manera incessant a combatre la majoria social de Catalunya. Sense ànim d'inventari: RNE (amb totes les seves diferents cadenes), Onda Cero, Punto Radio, SER, Cope, Intereconomía, EsRadio. Només parlo, evidentment, de les generalistes.

L'única diferència és que en el panorama radiofònic podríem considerar que hi ha dos mitjans en els que la visió de la majoria social hi té una expressió i cobertura decent: Catalunya Ràdio i RAC1. A diferència dels altres mitjans del Grupo Godó, la seva ràdio, RAC1, manté una línia “editorial” en els seus principals programes amb un notable compromís o sintonia amb la majoria social. Això sí, sempre ho fan sense ser una ràdio “indepe”, sinó donant veu en un context plural. No hi ha una sola tertúlia on no hi hagi com a mínim una veu de l'unionisme més extrem.

I aquesta és, altre cop, la gran diferència entre els mitjans que a Catalunya donen veu a l'expressió de la visió de la majoria social de la societat i els que no. Els dos únics que ho fan, Catalunya Ràdio i RAC1 sempre ho fan des de la pluralitat, donant sempre veu també a l'unionisme, a tots els partits, a tots els líders, etc, etc, mentre que la resta de mitjans, que superen el 80% de l'oferta sintonitzable a Catalunya militen activament contra el sobiranisme i ho fan sense donar-li pràcticament mai, veu, ignorant-la, amagant-la.

3) Aquesta és, per tant, la realitat de la situació. Entre el 75% i el 85% dels mitjans de comunicació de masses que poden llegir, escoltar o veure els ciutadans de Catalunya militen activament, molt activament, contra la majoria social sobiranista i contra el dret a decidir, i ho fan sense cap mena de pluralitat, cap. Mentre que els pocs mitjans que recullen aquesta visió de la majoria ho fan sempre des d'un context plural, donant sempre veu a totes les parts, partits, líders i opinions. Sempre.

La minorització de la majoria social en l'oferta de mitjans de comunicació és, per tant, una evidència inqüestionable, davant la qual només conservem un dret, però que és molt important: la llibertat de comprar, escoltar o veure.

I aquí és quan els unionistes es posen dels nervis i t'etziben, com a retret: “Davant l'audiència de TV3 que m'hi fot a mi que hi hagin 4 canals de tele que primer, no tenen el mateix nivell d'audiència i segon, els programes/tertùlies/informació que dediquen uns i altres no té res a veure. Si filem prim, filem-hi , en tot. No té res a veure les audiències de Catràdio i Rac1 amb les audiències de totes les altres emissores unionistes juntes ( que sí, que en són més del triple en quantitat )”

Sí, llavors ens acusen que els mitjans que incorporen la visió de la majoria social... tenen audiències majoritàries!!!!!

Per l'amor de Déu! El to de la cosa és aquest, la incapacitat autoritària que té l'unionisme d'acceptar 1) que hi ha una majoria social sobiranista 2) que l'individu, davant una oferta tan enorme, té el recurs de triar el mitjà que vol seguir 3) que conseqüència lògica de la realitat de l'1) i del dret d'elecció del 2), aquesta majoria social opta, individualment, per seguir mitjans que recullin, ni que sigui en un context plural, la seva visió, no que la combatin i l'amaguin. I aquesta decisió individual és l'únic que explica o determina les audiències.

4) El problema de fons de l'unionisme és sempre el mateix, que no accepta, que no reconeix, l'existència d'aquesta majoria social sobiranista.

Llavors és quan converteixen en objectiu de la seva ira que hi hagi mitjans de comunicació que “recullin” la visió de la majoria. I no importa per a res que ho facin d'una manera plural.

El problema és que recullin la nostra visió. El problema és que existim.

No es queixen que no s'informi de les seves coses, dels seus posicionament i de que no se'ls hi doni veu. Això no ho fan perquè no s'atreveixen -encara- a dir una mentida tan grossa, perquè fins i tot els seus veurien que no és cert i llavors potser es podrien qüestionar altres coses. Es queixen i denuncien que nosaltres, que la visió de la majoria hi tingui cabuda, hi tingui expressió, ni que sigui en un context plural.

Com que no ens poden posar -encara- una pistola al pit perquè escoltem o veiem tal emissora o tal altra, combaten la pluralitat. I teixeixen estratègies per condicionar antidemocràticament aquesta pluralitat, per minoritzar ENCARA MÉS la presència de la visió que comparteix la majoria social.

I tots sabem que en última instància el seu objectiu, sigui de la manera que sigui, és fer desaparèixer els mitjans de comunicació públics catalans.

5) Darrere la seva actitud antidemocràtica l'únic que hi ha és la seva voluntat de fer-nos desaparèixer. Mentre no ho aconsegueixin, posaran tots els mitjans per fer desaparèixer qualsevol expressió de la nostra existència: mitjans de comunicació, escola, llengua, teixit social, declaracions del Parlament, lleis, estatuts, etc.

És una pena que no tinguin més present aquesta història que amb tanta ràbia combaten i neguen. Haurien après que en aquests 300 anys contra la nostra existència ho han provat tot. És el que brillantment en Jaume Clotet va definir com “el genocidi invisible”. És l'evidència que porta des d'anorrear tota la nostra estructura institucional fins a la repressió més ferotge, el bombardeig, la guerra, la mort i l'exili.

Ho han provat tot. Tot. Però el pensament català sempre rebrota, i germina, i creix en terra fèrtil, i així sempre que en aquests 300 anys ha tingut el més mínim espai de democràcia, de llibertat, ha donat fruit i l'hem compartit entre tots.

Perquè no és un problema que ara la nostra escola pugui explicar la nostra realitat, ni que hi hagi uns pocs mitjans de comunicació en els que es reculli la visió de la majoria social. No és res de tot això. 

Perquè quan no hem tingut ni escola ni mitjans, ni institucions, i les presons eren plenes i els camins de l'exili eren la silenciosa processó d'un poble vençut... quan tot això passava cadascun de nosaltres, en una llarga cadena que ens hem transmès generació rere generació, prenia el relleu i el testimoni de totes les generacions que ens havien precedit i d'un llegat moral i cívic de compromís inesgotable amb tots nosaltres i el nostre país.

Perquè sempre hem sabut construir un “nosaltres”. I perquè aquest “nosaltres” sempre ha pensat en el “tothom”. I perquè el tothom esdevé el protagonista quan es pot expressar.

LET US VOTE!

Enquesta 8tv: 2 trampes impresentables i una projecció real dels resultats

(NOTA PRÈVIA: Dissortadament en el moment de fer l'anàlisi de l'enquesta que dijous nit van fer pública a 8tv només disposo de la presentació que en van fer en l'emissió televisiva. Crec que, tal i com fan altres mitjans, un cop fets públics els resultats d'una enquesta s'hauria de permetre l'accés al dossier de la mateixa, no ocultar-lo. Així, avui només tenim unes poques dades sobre les que treballar. I en parlo en l'article, perquè són útils i perquè se'n poden fer projeccions que situïn amb més precisió la fotografia de la realitat social que ha recollit l'enquesta . Però començaré criticant 2 trampes gens innocents que van fer en la presentació dels resultats, perquè és sobre aquestes trampes que van edificar el seu discurs i van intentar minimitzar, aigualir, el clamor per la independència que -inequívocament- reflexa l'enquesta)

1) La dada clau: Un 40,7% de SíSí sobre cens ens dóna una victòria clara del Sí a un Estat independent en qualsevol escenari de votació.

Hi ha una evidència empírica, i és que en cap votació s'ha assolit un 100% de votació, ni a Catalunya ni a cap dels països del nostre entorn.

Per tant aquest 40,7% sobre cens de Sí Sí es transforma, en qualsevol escenari de votació (que contempli un % d'abstenció) en una majoria superior al 50%. Fins i tot si assumíssim que tot el vot indecís es decantés pel no, cosa que també sabem no passa mai (la indecisió mai es decanta tota per una mateixa opció, atès que les seves causes són diverses).

2) La presentació dels resultats de l'enquesta GESOP per part de 8TV i sobre la que han basat tot el seu discurs i anàlisi ha fet dues trampes impresentables, però gens innocents:

2.1.- Fer un únic “paquet” amb l'abstenció i amb la indecisió.

El vot indecís no pot tractar mai com un únic conjunt el que és un No sap o un No contesta i el que és Abstenció. A la primera pregunta la presentació que han fet a 8tv dels resultats un 48,1% vol un Estat, un 24,4% que hi està en contra i un 27,5% d'indecisos. Però en aquest paquet del 27,5% hi ha els qui no saben què votar i els que tenen decidit abstenir-se, que sempre són un nombre superior a 1, perquè no hi ha cap escenari de votació que arribi al 100%. Sumar indecisió, és a dir, voluntat de vot però dubte sobre el sentit del vot, amb decisió de NO votar -abstenció- és una trampa majúscula, impresentable.

2.2.- Sumar el no i la indecisió de la primera pregunta amb el no i la indecisió de la segona pregunta.

Això és una autèntica animalada, de jutjat de guàrdia.

La pregunta del referèndum planteja dos nivells de decisió, el primer si es vol que Catalunya sigui un Estat i el segon, únicament per als qui hagin respost positivament la primera pregunta, si es vol que aquest Estat sigui un Estat independent.

Els resultats de la primera pregunta tenen valor en si mateixos, són concloents, però també habiliten als qui han votat Sí a participar en la segona part de la pregunta. Per tant, i d'acord als resultats de l'enquesta de 8TV, només poden votar si volen que Catalunya sigui un estat independent el 48,1% que en la primera part de la pregunta han votat Sí a que Catalunya sigui un Estat.

Evidentment la segona part de la pregunta planteja un nou escenari de resposta, davant el qual l'enquestat i els futurs votants es plantegen de nou tota la possibilitat de respostes: el Sí (Sí/Sí), el No (Sí/No), però també, en una enquesta, una nova indecisió.

El més important de tot és que el No i la indecisió de la segona qüestió no tenen res a veure amb el No i la indecisió de la primera. Estem davant uns votants que tenen clar que volen que Catalunya sigui un Estat (han votat Sí en la primera part de la pregunta) i ara voten No a la independència (perquè p.ex. són federalistes o confederalistes) o estan indecisos sobre si aquest Estat ha de ser independent o hi haurà alguna alternativa.

En la presentació que han fet a 8tv (veure minut 3:30) han sumat el 8% dels que volen que Catalunya sigui un Estat però que no sigui independent al 24,4% que no volen que Catalunya sigui un Estat. I han fet el mateix amb el 7,3% d'indecisos sobre que Catalunya sigui un Estat independent al 27,5% que es manifesten indecisos sobre que Catalunya sigui un Estat. Amb el pas de les hores la informació que ha anat donant la cadena ha correggit això, però en el moment estrella de presentació dels resultats van estar matxacant amb aquest fictici 31% d'indecisió i 28,2% de No)

3) Quins són els resultats i què estan projectant?

1. Un 48,1% dels catalans (sobre cens) volen que Catalunya sigui un Estat. (aquesta dada ja és per tirar coets!!!)

2. Un 24,4% dels catalans (sobre cens) no volen que Catalunya sigui un Estat

3. Un 27,5% dels catalans (sobre cens) no saben el que volen votar o si s'abstindran.

4. Els partidaris que Catalunya sigui un Estat són 24 punts superiors als que no ho volen.

5. Un 84,7% dels votants de la segona part de la pregunta volen que aquest Estat sigui un estat independent. Això situa, d'acord a aquesta enquesta, en un 40,7% SOBRE CENS els partidaris de la independència (el Sí Sí)

6. Comparant els resultats de la segona part de la pregunta i els de la primera veiem que els favorables a una Catalunya estat independent són 16 punts superiors als unionistes, a aquell 24,4% que no volen que Catalunya sigui un Estat. A aquest 24,4% EN CAP CAS se li pot sumar aquell 8% d'enquestats que volen que Catalunya sigui un Estat, però no independent. En cap cas.

I això, insisteixo, sempre sobre cens, perquè a 8tv només han fet l'anàlisi sobre cens, en el que és un greu error i manipulació gens innocent.

7. Si assumim que MAI es dona un 100% de participació, i treballem per tant únicament sobre vot emès, en un escenari altíssim de participació del 80% (que només s'ha donat una vegada a Catalunya, el 1982, en unes eleccions generals -les de “el cambio”- i on CAP dels vots indecisos anés al Sí, es projectaria un 51% de partidaris de que Catalunya sigui un estat independent.

Però el cert és que també sabem que és altament improbable que tota la indecisió es decanti cap al NO, perquè, com hem dit al començament, les causes de la indecisió són diverses.

En un primer nivell trobaríem aquest 3,5 sobre cens de favorables a l'Estat però indecisos sobre si ha de ser independent. Només que fraccionem meitat i meitat aquesta indecisió entre el Sí i el No els partidaris de la Catalunya independent arriben al 42,45% sobre cens, que un escenari de participació del 80% situarien el Sí Sí en un 53%

I això encara sense comptar que cap votant del 27,5% d'indecisos del primer nivell (sobre si Catalunya ha de ser un estat) es decanta cap al Sí Sí. Només que movem un minúscul percentatge d'aquesta indecisió al Sí Sí els partidaris de la independència arribarien al 60% sobre vot.

8. Si una altra cosa ha quedat molt i molt clara en aquesta enquesta és que la molt mediàtica “tercera via” queda estríctament limitada a un 8% del 48,1%.

Poc més del 3% dels ciutadans són partidaris de cap de les sortides que s'han inclòs dins la “tercera via”, per exemple totes aquestes xorrades del federalisme o el confederalisme.

És tan IRRELLEVANT que es posa de manifest que la seva existència i postulament és tan fictici en relació a les demandes i posicionaments polítics de la societat, que el seu “manteniment” i la seva projecció mediàtica només s'explica perquè serveixen per combatre l'independentisme. I perquè la capacitat d'alguns líders polítics de fer el ridícul és infinita. Sentir avui Pere Navarro destacar la "solidez del federalismo" frente al "desorden independentista" fa pensar en un boig, algú que no hi és tot, que no només no té cap sentit del ridícul, sinó que s'ha instal·lat en una autèntica paranoia, en un món irreal, en una permanent al·lucinació.

8) Conclusions:

- L'enquesta de 8tv posa de manifest clarament -altre cop- que l'independentisme és l'opció central de la societat catalana. Pràcticament el 50% de la societat vol que Catalunya sigui un Estat. I d'aquest 50% el 85% volen que sigui un estat.

- La independència continua essent el motor de transformació de la nostra societat, i un projecte extraordinàriament cohesionador al voltant del qual s'apleguen voluntats lliures d'idees, orígens, edats, cultures i status socials molt diferents.

El projecte d'un Nou Estat és el que permet usar amb propietat el terme JUNTS. Cap altra posició política pot presumir d'això. El Junts és patrimoni de l'independentisme.

- A aquestes alçades del procés, amb tot el que se n'ha parlat i en el punt tan avançat en el que es troba, el NO a la independència amb prou feines aplega la meitat de suports dels que té la independència.

Crec que va essent l'hora que els partidaris del No -que és una opció perfectament legítima- el defensin des dels arguments, des de les propostes, des de la democràcia i abandonin la seva política i el seu discurs de desqualificacions, insults i deslegitimació del que és la voluntat majoritària de la societat catalana, expressada en enquestes i en eleccions. La independència no fractura, tal i com de manera malaltissa van repetint, de fet és tot el contrari: la independència és un projecte amb una extraordinària capacitat cohesionadora, vertebradora i transformadora.

No pot ser que l'unionisme basi tot el seu discurs en ignorar la realitat de la nostra societat. No és admissible que el seu discurs i la seva proposta sigui la de que una minoria s'imposi a una  majoria social tan aclaparadora. És de bojos. Poden dir i fer moltes coses, totes les barbaritats i insults que vulguin. Però hi ha una línia vermella que haurien de tenir el coratge de respectar, i és que la minoria no pot imposar el seu projecte a la majoria. Ni aquí ni enlloc. 

- Els partidaris de l'estat propi no es desinflen, el suport a la independència no minva. Si algú, des de l'unionisme, tenia l'esperança que el pas del temps, la intoxicació sistemàtica, l'amenaça i l'insult permanents i les campanyes de la por acabaria per desgastar el Sí Sí, perquè hi hagués gent que s'ho repensés, li agafés por i optés per altres opcions... si algú tenia aquesta esperança més val que l'abandoni.

Perquè això ni ha passat ni tenim el més mínim signe que pugui passar. Tot el contrari, fins i tot tenim prop d'un 8% de compatriotes que volen que Catalunya sigui un Estat però encara no aposten per la independència. És evident que en absència de cap proposta per part de l'estat espanyol aquest 8% fàcilment pot bascular cap al Sí Sí.

Les bases sobre les que s'ha construït la majoria independentista són sòlides. El seu convenciment, inalterable. I ara ja sabem, a més, que és immune a l'insult i l'amenaça. És un bon moment perquè des de la banda de l'estat espanyol es pensi i s'assumeixi que aquesta situació és la realitat i que només hi ha una única sortida: la democràcia, votar, i negociar civilitzadament el resultat majoritari que s'obtingui d'entre totes les legítimes posicions.

PS: avui també hem tingut inputs d'una enquesta interna de CDC, segons la qual, en un escenari de participació estimada del 70% el Sí Sí obtindria un 56,8% dels suports. Aquests resultats són coherents amb els que hem projectat de l'enquesta de 8tv adequadament llegida i analitzada. De fet són coherents amb la majoria de les enquestes que s'han fet preguntant per la independència, inclòs el CEO. El Sí Sí, és a dir, la independència, és l'opció clarament majoritària a la societat catalana, és un catalitzador d'energies i cohesiona tot el teixit social.

Evitem que l'epitafi del rosellisme/nuñisme instal·li el Barça en una crisi crònica

Un dia trist per al FCBarcelona. La culminació d'un mandat trist que amenaça d'acabar d'una manera més trista encara, si no hi posem remei, instal·lant-nos en un infern social fins el 2016.

No m'agrada gens veure dimitir un president del FCB, i molt menys fer-ho conseqüència d'una acció penal molt greu basada en fets molt greus. No em crec el tema de les amenaces.

D'alguna manera Rosell i el seu entorn de l'establishment barceloní més caspós és víctima de tot el que va muntar contra Laporta. Van judicialitzar el club. Van escurçar ilegítimament un mandat. Van promoure moció de censura. Van llençar la premsa en contra seu, criminalitzant-lo, etc.

A sobre, un cop guanyades les eleccions, amb una majoria espectacular, quan podia haver passat pàgina buscant la unitat del barcelonisme, va optar per un revantxisme tan cruel com absurd que ha corromput totes les estructures del Club, des de la grada als vestidors.

A totes aquestes desgràcies hi hem d'afegir haver-se carregat el projecte esportiu més triomfant de la història del FCB i haver menyspreat intolerablement els seus artífexs. A aquestes alçades no reconèixer Johan Cruyff com el pare de la criatura esportiva més triomfant i fascinant de la nostra història com a Club és d'una mesquinesa absoluta. No haver sabut conviure amb un entrenador com Guardiola ens va deixar estupefactes. I haver posat en perill el lideratge esportiu de Messi és imperdonable.

I quan l'equip ha entrat en aquesta perillosa zona de deriva en la que estem instal·lats (orfes de direcció esportiva, model i lideratge al camp i al vestidor) la directiva ha optat per llençar fum amb projectes faraònics, com aquesta bogeria de fer un nou camp a sobre de l'actual.

Quan Laporta va presentar el projecte Foster, pressupostat en 250M€, Rosell el va desqualificar, i a les eleccions es va presentar dient que promouria una reforma que fes millor l'estadi per als socis, més comfortable, que valorava en 50M€ (això ho he sentit jo en un sopar amb Rosell al Poblenou). I ara ens presenten un pojecte de 600M€. Espero que tots els socis hi votem en contra, que no hipotequem dramàticament el futur del club.

Però el més greu de tot ha estat la impostura moral i el tema Qatar. El projecte de Sandro Rosell es va presentar amb allò dels “valors”. I el primer que va fer va ser “vendre” el club a una puta dictadura islamista. Un club de la tradició democràtica i catalanista del FCB en mans dels petrodolars de l'atrocitat islamista. Lo nunca visto. Imperdonable.

En aquests anys de mandat Rosell hem anat acumulant denúncies (Mundial de Qatar, Brasil...) que únicament no han tingut més transcendència, malgrat la seva gravetat, pel silenci còmplice, covard i interessat de la premsa barcelonina, singularment de l'esportiva.

Fins arribar a la denúncia d'un soci per la foscor de tot el que ha envoltat el fitxatge de Neymar. El FCB no ha pogut dissipar l'ombra de sospita en una operació comercial que, a totes llums, hauria de ser molt simple i fàcilment acreditable legalment: quants diners han sortit del Club, en quin concepte i on s'han ingressat. Pel que s'ha pogut veure, i més enllà de declaracions que només apel·len a la confiança, això a hores d'ara és impossible de determinar.

L'escrit del fiscal és absolutament demolidor. Només els dubtes que, a la vista de la documentació facilitada pel club responent al requeriment del jutge, expressa el fiscal, ja haurien d'haver fet dimitir TOTA la directiva.

I és en aquest punt on arribem al que és més greu de l'actual situació. És ABSOLUTAMENT IMPRESENTABLE que hagi dimitit el President del FCB i que no s'hagin anunciat eleccions al final de la temporada.

Tots hauríem aplaudit que davant la dimissió del President del FCB i per garantir l'estabilitat durant la competició, el vicepresident primer assumís la presidència... PERÒ NOMÉS FINS EL MES DE JUNY, amb una convocatòria ordenada i institucionalment impecable d'eleccions.

La Junta Directiva és solidària i coresponsable de les decisions i actuacions. Tots sabem que la il·legitimitat de la continuïtat del mandat (que no il·legalitat) farà entrar el Club en un autèntic infern social. I que la situació no serà sostenible. I que com a conseqüència d'això caldrà anar al que és inevitable, unes eleccions anticipades, però ja no ho farem ordenadament i de manera institucionalment impecable, sinó immersos en una crisi total que afectarà el Club a tots els nivells.

Sembla mentida que aquesta Junta neonuñista no hagi après res de la història més recent del nostre Club. La continuïtat nuñista de Joan Gaspart va ser un desastre total. Fins al punt que va haver de plegar per evitar la fallida social del Club. Va ser substituït per “l'amic” Reyna, que enlloc de dedicar-se a garantir l'estabilitat del Club amb una convocatòria ordenada d'eleccions anticipades va voler aprofitar que estava al càrrec per esgotar un mandat que no era el seu i fer-se la campanya des de la Presidència que no s'havia guanyat.

I allò va acabar com el rosari de l'aurora. El tardo nuñisme que representen Gaspart i Reyna és una de les èpoques més fosques del nostre Club. De fet l'únic positiu que van tenir és que la ruïna a la que van portar al Club va permetre Joan Laporta i el seu equip guanyar unes eleccions i revolucionar el Club, fins fer-lo entrar en la seva època esportiva més daurada, més gloriosa.

Tinc clar que Bartomeu i el que queda d'una Junta dividida i naufragada no podran arribar al 2016. 

Dues coses MOLT IMPORTANTS com a corol·lari que eviti un epitafi: 

1. En la consulta del mes d'abril els socis hem de manifestar-nos rotundament en contra d'un projecte faraònic i sense sentit en un moment com l'actual, que posa en un risc salvatge, sense precendents, el futur i la viabilitat del nostre Club.

En la consulta del mes d'abril -que per decència haurien d'haver desconvocat- no estarem votant únicament un projecte de reforma que pot hipotecar el nostre futur, estarem votant si tolerem un frau descomunal que permeti a un President que no ha estat escollit finalitzar ilegítimament el mandat Rosell. Estarem votant si la decisió més important del nostre club en els darrers 50 anys la pot gestionar un President il·legítim, que no h a donat la cara en unes eleccions. El mes d'abril també estarem votant RESPONSABILITAT, és a dir, si volem assegurar que el futur del Club segueix en mans dels socis i és PER A TOTS ELS SOCIS, no només per als rics. Cal votar NO i cal convertir el NO en una palanca perquè el mes de juny tinguem eleccions i escollir un nou President amb un nou projecte.

2. Joan Laporta cometria un ENORME ERROR si optés de nou a la Presidència del FC Barcelona. He dit abans que un dels grans errors de Rosell ha estat el seu revantxisme contra Laporta i uns referents que són patrimoni del Club, de tots: Johan Cruyff, Guardiola, etc. Jo he estat un gran defensor i admirador del Laporta President del FC Barcelona. Crec que Joan Laporta i les seves Juntes Directives, i malgrat els errors i els excessos comesos (que hi van ser i no són ni admissibles ni justificables), han de tenir un lloc d'honor en la història del nostre Club, però no ens podem permetre viure instal·lats en un conflicte permanent entre laportistes i antilaportistes, entre rosellistes i/o nuñistes i antirosellistes i/o antinuñistes.

Laporta mereix un lloc d'honor en la història del FC Barcelona. Però el FC Barcelona mereix ara unes eleccions i un nou President que vulgui I PUGUI passar pàgina de rivalitats i de personalismes. No ens podem instal·lar en una confrontació absurda i destructiva.

Laporta sap que MAI podrà tornar a guanyar unes eleccions al FC Barcelona. Conserva una massa gens menyspreable de seguidors, de socis que podrien votar a favor seu, però és clarament -totalment- insuficient per guanyar unes eleccions. Perquè tot el soci que no és laportista és antilaportista, i així té els suports que té però no en podrà sumar cap altre, i amb els que té està a una distància impossible per poder aspirar a guanyar.

El millor servei que ara mateix pot fer Joan Laporta al FC Barcelona i a ell mateix és resistir la temptació de postular-se com a candidat: s'estalviarà perdre (sap que és absolutament impossible que torni a guanyar unes eleccions al FCB) i, el més important en aquest moment, s'estalviarà donar la victòria a la continuïtat del sandrisme/nuñisme.

He dit.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure.

Zarzalejos com a símptoma. La importància d'haver fet i fer les coses bé.

Avui José Antonio Zarzalejos, periodista i intel·lectual orgànic de la dreta espanyola amb presència regular a mitjans de comunicació de Catalunya, escrivia un article, “Catalonia Calling”,  fent-se ressò que li ha arribat el llibre i el DVD de la campanya que la gent de Sàpiens (bravo companys!!!) va idear i executat per fer arribar informació clau sobre el nostre procés i la realitat de Catalunya a 15.000 persones influents de tot el món.

L'article és molt i molt significatiu. Zarzalejos es mostra perplex per la qualitat del producte (llibre i DVD), i aquesta iniciativa sembla que l'hagi fet reflexionar per fer valoracions que per primera vegada van més enllà dels tòpics dels que fins ara no s'havia mogut tot l'unionisme i l'establishment espanyol (polítics, opinadors, etc.).

Per primera vegada sembla que es reconeix que el procés no és obra d'un pèrfid president de la Generalitat presoner dels dimonis d'ERC, sinó que és conseqüència d'una enorme mobilització i empenta popular, de la gent. I reconeixia també que l'independentisme havia aconseguit traslladar un discurs sòlid que havia impactat i arrelat en el gruix de la societat catalana.

Després feia una arenga per a la parròquia pròpia per a no donar-se per vençuts, on hi barreja el discurs habitual sobre presumptes falsedats històriques amb els avantatges (sic) de “viure junts” i aquella subnormalitat esdevinguda “latiguillo” de España com a la nació més antiga d'Europa. I acabava fent una crida desesperada a generar un discurs que pugui fer front a la nostra proposta i a la nostra “propaganda”.

Tot plegat crec que ens permet reflexionar sobre dos factors clau en el nostre procés:

• El combat, duríssim i sense pietat, entre realitat i mentida
• L'extraordinàriament positiva evolució de l'independentisme, que ha estat capaç de reinventar-se i de reformular pràcticament de dalt a baix tot el seu discurs i proposta per arribar a ser majoritaris i assolir el gran objectiu, que Catalunya sigui un estat propi.

El combat entre la realitat i la mentida.

De fa molt temps estem assistint estupefactes al fet que l'unionisme s'ha instal·lat en la mentida. Tot el que diu, tot el que explica, tot el que intenta descriure, és mentida.

A partir d'aquestes mentides ha construït un relat que és pura ficció sobre el que està passant a Catalunya. Fins ara els ha servit per anar tirant, perquè la seva esperança era que tot el procés s'acabés desonflant. Però això no ha passat, cada dia que passa és més ferm, i hem anat fent tot el que calia fer amb una determinació i encerts formidables. I és així com la ficció del seu relat, instal·lat en la mentida, s'ha començat a col·lapsar.

L'article d'en Zarzalejos és significatiu per tot això. En assumir, a la seva manera, una realitat que fins ara s'havia negat, esdevé un autèntic míssil a la línia de flotació del que ha estat l'argumentari unionista.

Si li fan cas el debat potser pot adquirir una nova dimensió. Perquè el primer que cal fer per tenir possibilitats d'èxit és treballar sobre la realitat. I Zarzalejos el que fa en les seves conclusions és reconèixer tot això i fer una crida perquè l'unionisme construeixi de manera immediata una nova proposta amb altres fonaments dels que fins ara ha tingut el seu discurs.

Perquè, no ens enganyem, a nivell de discurs fins ara ens ho havien posat fàcil. La ficció del seu relat era tan evident que el seu missatge no tenia cap mena d'impacte. Si l'unionisme és capaç de plantejar una proposta i un argumentari que assumeixi, a la seva manera, la realitat del país i del procés, i plantejar una alternativa mínimament fonamentada a la nostra, el debat pujarà de nivell i serà més exigent per a tots.

De com l'independentisme va fer els deures i va anar situant els fonaments que ara ens permeten ser socialment majoritaris.

En la societat catalana i el mapa polític que emergeix en la post-dictadura franquista l'independentisme va ser, durant molts i molts anys, una expressió molt minoritària, fins i tot residual i extraparlamentària.

Tot i que l'eix central de la política a Catalunya pivotava sobre el “catalanisme”, la seva formulació no era, ni de lluny, independentista.

L'independentisme havia estat present i combatiu durant la llarga nit del franquisme. En els mateixos camps de concentració de la Catalunya Nord on s'instal·lava tot l'exili de la Catalunya vençuda ja es va formar el Front Nacional de Catalunya, amb un front militar que va ser molt i molt actiu durant la Segona Guerra Mundial, a la frontera i a l'interior del país. Fins la seva caiguda. Després, i com descriu formidablement el veterà patriota Pere Carbonell al seu llibre “Obrint camins a l'esperança”, l'activisme del FNC va seguir, ja sense operacions militars, durant tota la dictadura, fent tot el que es podia fer des d'una clandestinitat i una repressió duríssimes.

Però la realitat és que l'independentisme arriba sense una proposta política clara i convincent a la mort del dictador.

Les sopes de sigles, les divisions i les estratègies absolutament dispars, fins i tot contradictòries, és una de les característiques d'aquell independentisme des del 75 fins finals dels 80.

Però n'hi ha una altra, de característica: el formidable activisme de la militància independentista.

Fos com fos, el cert és que fins i tot des d'una evident residualitat en la política “oficial”, l'independentisme mantenia un altíssim nivell d'activisme i presència al carrer. Infatigable. Hi havia més consignes que discurs elaborat. Però s'aconseguia un significatiu ressò social i s'anaven conquerint espais de referència.

Com ja vaig explicar en un post recent, hi ha un moment clau per a l'independentisme, i és La Crida Nacional a ERC, amb tot el que va implicar de participació en la política “oficial”, i visualització homologable a la resta de propostes polítiques. I també tot el procés que condueix a la dissolució de Terra Lliure i que allò que se'n deia “independentisme combatiu” assumís uns nous postulats. A partir d'ERC com a pal de paller, però també mantenint espais polítics alternatius que són els que han donat peu a l'entrada de les CUP al Parlament.

De la consigna al discurs. De la soflama a la proposta. Aquesta mateixa setmana recordava, dinant amb uns amics, l'impacte del primer acte de masses d'aquella renovada ERC, amb la campanya a favor del “concert econòmic” i un acte de milers de persones al Parc de la Ciutadella. Sí, concert econòmic.

I la concurrència a les diferents eleccions va obligar a tenir discursos i propostes programàtiques sòlides i a orientar l'acció política a recollir el màxim de suports, perquè ara ja ens podíem comptar. Ara sabíem quin suport teníem, els independentistes. I volíem que fos el màxim possible sempre.

ERC i tot el seu entorn era la referència independentista i, de fet, l'única proposta independentista d'abast nacional. Però el cert és que hi havia independentistes més enllà d'ERC. I aquest factor no l'hem de perdre de vista per poder entendre la realitat actual.

Tot i que la seva formulació política fos de caràcter autonomista en aquell moment, molta de la militància i, sobretot, els quadres emergents, de CDC era independentista.

Això explica que el 2007 CDC situï com a eix de la seva estratègia el Dret a decidir. I això explica també la rapidesa i la facilitat amb la que s'han “adaptat” als nous temps, fins a abanderar de manera desacomplexada i inequívoca, la causa de la independència. I des d'aquest punt de vista podríem considerar que el Consell Nacional que avui ha fet CDC, fent públic i estenent-ho als quatre vents que aposten pel Sí-Sí al referèndum d'autodeterminació del 9 de novembre, “tanca i segella” aquesta evolució des del catalanisme pragmatista autonomista fins a la inequívoca proposta independentista del President Mas i de CDC. I que tot això hagi passat sense cap soroll i cap veu discordant. D'una manera molt natural i molt lligada a la mateixa evolució de la societat.

Tots aquests factors, tots, han portat a que l'independentisme català hagi evolucionat molt i hagi estat molt intel·ligent i políticament eficaç per anar articulant un discurs, una proposta i una estratègia guanyadora, que el permetés ser la força social i parlamentària majoritària al país.

(No hem d'oblidar tampoc en aquest punt la importància de la societat civil, que sempre ha tingut unes expressions molt plurals, molt locals, però que en aquest moment té una referència obligada en l'ANC i també en un primer antecedent de masses, la Plataforma pel Dret a Decidir, la PDD.)

Aquesta evolució té, des del meu punt de vista, un fonament molt sòlid: estar instal·lats en la realitat. L'independentisme ha assumit la realitat, l'ha entès, l'ha interioritzat i a partir d'aquest punt, ha estat capaç de processar-la i transformar-la en propostes polítiques tan sòlides que han esdevingut socialment majoritàries.

Així és com s'ha configurat un marc polític i social que acompanya la proposta última d'independència i la fa majoritària i viable.

D'aquest marc voldria destacar-ne 4 eixos clau:

- la proposta independentista no s'ha formulat en termes identitaris. L'independentisme ha assumit la realitat d'una societat extraordinàriament diversa en la que conviuen orígens, identitats, llengües i identificacions plurals. Així, el gran encert és que la independència es planteja com una oportunitat per a tots, respectuosa amb aquesta realitat, assumint-la, interioritzant-la i posant-la en valor. El projecte català és exemplar en la seva capacitat de sumar i incorporar la diversitat.

- la proposta independentista ha sabut situar al centre del debat que és l'única proposta que garanteix que tots, en aquest país, puguem tenir un futur millor, més oportunitats i més benestar. La solidesa i credibilitat amb què s'ha explicat l'espoli fiscal que pateix Catalunya i com ens afecta a tots i cadascun de nosaltres, amb independència del nostre origen, identitat o llengua, és un element que catalitza el procés, perquè ofereix una paret mestra a partir de la qual s'edifica el nostre futur. Compartim que tenim dret a gestionar els nostres recursos i a que el fruit del nostre treball no sigui sistemàticament espoliat. Compartim que sabem que la dependència ens empobreix a tots, que ho fa sistemàticament, permanentment i que afecta injustament a totes les realitats de la nostra vida i de la societat. Amb independència del nostre estatus, origen, identitat... sabem que la dependència d'Espanya ens fa més pobres a tots, i no discrimina ni per estatus, ni per origen, ni per identitat, ni per res. Ens fa més pobres a tots pel simple fet de ser ciutadans de Catalunya, de formar part d'aquesta societat.

- El sacrifici enorme i la integritat moral i democràtica de tot el que ha representat el catalanisme i l'independentisme al llarg de tants anys ens ha permès, també, apel·lar a la independència com a oportunitat única de bastir un país millor també des del punt de vista de qualitat democràtica. L'independentisme busca assolir els seus objectius a partir d'una radicalitat democràtica inqüestionable. I aquesta identificació és guanyadora, cohesionadora i legitimadora.

- Finalment, com a quart element que volia destacar, entre tots els possibles, és que a més a més hem estat capaços de convertir la nostra proposta en socialment majoritària des d'un civisme, una urbanitat, una educació, una il·lusió, una alegria sana per compartir i voler ser que són absolutament exemplars. Tot es planteja en positiu. Res no es planteja contra ningú. Tot es fa sumant i fent participar tothom, de qualsevol estatus social, de qualsevol origen, de qualsevol edat, etc. I es fa amb un somriure.

Cal seguir així, amics, companys, camarades. Hem de continuar fent les coses amb rigor. Hem de ser exigents amb nosaltres mateixos perquè volem ser exigents amb el nostre futur, perquè tenim una esperança i una il·lusió fonamentades. Perquè tothom està cridat a participar-hi. Perquè ningú no pregunta cap altra cosa que no sigui que volem compartir un futur millor i que aquest futur passa per la independència. Els mesos que venen seran complicats. Però, passi el que passi, hi hem de fer front des dels valors i les actituds amb les que hem arribat fins aquí, els valors i les actituds que ens han permès ser socialment majoritaris.