La setmana del 13 de setembre les nefastes polítiques de Colau (amb suport de Comuns, PSC i ERC) provocaran el més gran col·lapse que mai ha patit Barcelona

Com sabeu els que em seguiu en aquest bloc les meves anàlisis són o bé a partir de dades, informes o treballs demoscòpics, o bé del que sempre intento sigui el més racional, alhora que compromès, anàlisi de polítiques i estratègies polítiques.

Rarament, per no dir mai, faig d’oracle, d’anticipar el que passarà com si estigués ungit d’algun do profètic rotllo "passarà tal cosa perquè jo ho sé o perquè jo ho dic”.

Tanmateix avui sí pot semblar una mica que m’ho faig d’oracle, de vident, amb això de que us apunteu una data: "la setmana del 13 de setembre les nefastes polítiques de Colau i els Comuns provocaran el més gran col·lapse que mai ha patit Barcelona”.

Però entenc que no. Entenc que avui puc llençar aquest article anticipant el que jo crec que passarà, però també per què crec que passarà, o per què estic segur que passarà”.

Sí, tinc pocs dubtes que la setmana del 13 de setembre Barcelona s’instal·larà en un col·lapse excepcional, mai vist.

No s’hi arribarà de cop, ni sense que hàgim anat alertant dels perills de les demencials polítiques de Colau i els Comuns a Barcelona. De fet a aquest megacol·lapse ens hi anirem acostant les properes setmanes, anirà creixent i visualitzant-se. Però fins la setmana del 13 no es donaran totes les circumstàncies en un únic dia, setmana, etc.

Colau i els Comuns van aprofitar miserablement la situació de pandèmia, el confinament, la desactivació de la vida social, laboral, associativa... per anar practicant tota una sèrie d’actuacions a Barcelona que eren un pur deliri, que no tenien cap sentit, la majoria d’elles per si soles, i la resta per la manera com s’han executat.

Colau i els Comuns no han parat, han anat sumant despropòsits. L’excepcional situació de la ciutat, país i planeta, paralitzats per la pandèmia, els ha permès aquest anar fent sense que es visualitzessin els nefastos efectes que provocaran, les gravíssimes afectacions que generaran a la ciutat, als que hi vivim, als que hi treballen, al sector comercial, a l’empresa, etc etc

Si això que han estat fent Colau i els Comuns ho haguessin fet durant el 2019, amb la ciutat a ple rendiment, en plena normalitat, la visualització de l’impacte de les afectacions hauria estat immediata, i hi hauria hagut resposta ciutadana.

Tot va començar amb la Superilla del Poblenou, però en aquest període pandèmic ho han multiplicat sense límit ni fre: pinturetes i blocs de formigó sense cap sentit per tots els carrers i xamfrans de l’Eixample, carrils bici per tot arreu, tocant els uns amb els altres, la infame actuació a la Via Laietana, obrir en canal la Diagonal, deixant un dels seus trams centrals sense circulació (de Passeig de Sant Joan a Marina), instal·lar berlinesos no abans dels passos de vianants per reduir la velocitat, sinó després, instal·lar radars per tota la ciutat, triplicar el cost de la zona blava, treure als veïns milers de places d’aparcament, la criminal persecució de les motos i un inacabable etcètera d’actuacions que catalogaven dins la majaderia aquesta de la “pacificació” de carrers, però que només són actuacions “de jodienda”, per fotre a la gent, com tots els girs obligatoris als laterals de Gran Via i Diagonal, o com això de tallar carrers davant escoles “per garantir espai de joc als nens” quan la sortida de l’escola és a un jardí públic de més de 6.000 m2, etc etc etc .

El confinament, la imposició del teletreball en tots els àmbits on eren possible, la limitació radical de la vida social, l’absència de turisme, etc etc etc ha fet que en tot aquest període, en aquest any i mig de pandèmia aprofitada per Colau i els Comuns per executar totes aquestes demencials actuacions, no s’hagi visualitzat l’impacte que generaran.

Però això s’ha acabat. 

Des de demà dilluns dia 30 d’agost, en que tindrem la primera onada de retorn a la feina, seguint pel que és dimecres dia 1 de setembre, i tota la setmana següent, tindrem un “in crescendoi” de col·lapse de mobilitat a tots els carrers i vies de la ciutat, atès que la situació pandèmica, per la vacunació massiva, està molt més controlada, i es produirà un ràpid retorn a la presencialitat laboral en tots els àmbits que fins ara havien pogut teletreballar. Això s’afegeix a la recuperació del turisme a la ciutat, que malgrat no arribar als nivells del 2019, ja s’hi apropa.

Així les coses, situo la setmana del 13 de setembre com la de l’esclat del col·lapse perquè és la setmana del retorn a les escoles, i tots sabem el que això implica en la mobilitat de la ciutat.

Demà s’inicia la normalització de la ciutat, en molts dels seus fluxes i desplaçaments laborals (tot i que no encara en tots i tot i que el teletreball ja hagi guanyat molts espais) i comercials (reobertura de tot el sector comercial després de les vacances, amb tot el que implica pel sector del transport vinculat al comerç, que representa més del 25% del trànsit a la ciutat). I la setmana del 13 doncs totes les escoles obertes, amb tot el que també això implica i que qualsevol que no sigui un gilipolles pot saber.

El sector del transport pràcticament s’ha quedat sense zones de càrrega i descàrrega a la ciutat. L’ocupació dels xamfrans per fer-hi pinturetes, posar-hi blocs de formigó o boles de ciment ja ha vist greument afectat el seu treball aquests mesos, però gràcies a la disminució de la mobilitat general de la ciutat, han pogut anar trampejant. A partir de demà això s’ha acabat. A partir de demà, des de primera hora, estigueu atents al drama que viuran tots els treballadors del sector de transport de mercaderies per la ciutat.

Amb vies clau per a la ciutat com  és la Diagonal per a tot l’Eixample, eliminades de la circulació, el col·lapse d’entrada i sortida des del Besòs serà atòmic. Les rondes, ja col·lapsades de per se en horari punta, no podran assumir, ni de lluny, el trànsit que les buscarà per intentar fugir del col·lapse de la ciutat.

La situació encara s’agreujarà més amb el deliri aquest de la Superilla de l’Eixample. L’última Superilla, la de Sant Antoni, segons un recent estudi, ha comportat que pràcticament la meitat dels comerços hagin perdut facturació des que hi ha la Superilla. El 82% del comerç del barri critica també, contundentment, la greu falta de zones de càrrega i descàrrega. I són molts els que, en l’actual situació provocada per la Superilla, pateixen per la viabilitat dels seus negocis.

La situació de Sant Antoni és similar a la que es va viure al Poblenou, amb tancament d’empreses i comerços, acomiadament de treballadors, etc etc etc

Així les coses no és estrany que Colau i els grups polítics de l’Ajuntament de Barcelona que li donen suport (Comuns, PSC i ERC) rebutgin fer estudis i proves pilot empíriques abans d’executar el projecte de la Superilla de l’Eixample. Si s’estudien els impactes, i es tenen en compte per l’execució o no d’aquests demencials projectes, no s’executarien. Per això ni Colau, ni Comuns, ni PSC ni ERC no volen estudis al respecte. Per això el 30 d’abril d’enguany, del 2021 el Ple de l’Ajuntament va rebutjar, amb els vots contraris de l’executiu de comuns i socialistes i del grup d’ERC, la proposició de Junts que pretenia avaluar de forma empírica els efectes d’un projecte que pot trair l’esperit de l’Eixample de Cerdà en crear una nova malla segregada i jerarquitzada, amb carrers de primera i de segona. La proposta de prova pilot pretenia també estudiar l’impacte del projecte Superilla en l’activitat econòmica, la mobilitat, la contaminació i la congestió tant als carrers pacificats com als que absorbiran la mobilitat desplaçada a l’Eixample i al conjunt de la ciutat.

Aquest és el nostre Ajuntament, aquesta és la nostra alcaldessa i aquests són els grups municipals que li donen suport en tot aquest deliri que portarà la ciutat al col·lapse, un col·lapse que vaticino patirem amb tota la seva intensitat –fins ara mai vista- la setmana del 13 de setembre.

Una de les més greus afectacions que tindrà aquest col·lapse provocat per Colau, Comuns, PSC i ERC serà l’increment de la contaminació a tota la ciutat. Tot i que s’omplen la boca de pacificació, reduir contaminació, etc la realitat és que totes les mesures que estan prenent impliquen el contrari: congestió general, col·lapse i increment de la contaminació. Per això no volen que es faci cap estudi ni cap avaluació.

Però la tindran. Igual com no van voler que hi hagués cap estudi del que havia implicat la Superilla del Poblenou, i dades en mà, amb un estudi acurat de totes les dades de contaminació en diferents estacions vam poder demostrar que la Superilla del Poblenou havia disparat la contaminació al barri, de la mateixa manera estem preparats per estudiar el drama del que se’ns ve a sobre a partir de la setmana del 13 de setembre.

Colau, Comuns, PSC i ERC volen a tots els veïns callats, silenciats, ignorats. I no volen cap estudi de res. Si escoltessin els veïns veurien la majoria estem en contra dels seus deliris. I si estudiessin les afectacions gravíssimes que generaran no podrien executar-los.

La decadència de Barcelona és imparable. Des del 2018 més del 65% dels veïns opinen, sistemàticament, que cada any la ciutat està pitjor que l’anterior. I per primera vegada a la història, la gestió municipal ha esdevingut, per als veïns de la ciutat, el segon problema més greu que tenim.

Doncs ja veureu a partir del 13 de setembre la magnitud del problema que de fa temps alguns estem explicant tenim a sobre, les gravíssimes afectacions que generaran les demencials polítiques que Colau, Comuns, PSC i ERC han executat o donat suport a que s’executin, a Barcelona.

Estigueu atents i mobilitzats per a la gran xiulADA pel pregó de la Mercè:

Si us estimeu Barcelona i la seva gent. Si us trenca el cor la decadència a la que Colau i la seva tropa (Comuns, PSC i ERC) estan abocant la nostra ciutat... Si no us voleu quedar de braços creuats davant el col·lapse anunciat, ens veiem, pel Pregó de la Mercè, a la Plaça Sant Jaume. Encara no se sap el dia (21, 22 o 23 de setembre) ni l’hora. Quan se sàpiga l’hora, convoquem-nos tots. Que no es quedi ningú a casa. Tots a la plaça Sant Jaume, per a una mega-xiulADA, de les que no s’obliden. 

Ada, prepara’t per a la xiulADA, perquè ets la pitjor alcaldessa que mai ha tingut Barcelona, perquè estàs portant la nostra ciutat a una decadència mai vista, perquè heu ignorat sistemàticament els veïns i perquè no pensem quedar-nos sense fer res mentre tu i els teus destruiu la ciutat, ens deixeu sense ciutat i sense futur. No ho permetrem. Estàs acabADA.

 

 

 

Contra el catastrofisme lingüístic i contra negar-nos la nació i el poble que som (Enquesta Joves Ajuntament de Barcelona i Editorial Vicent Partal a Vilaweb)

L’Ajuntament de Barcelona ha presentat un avenç de les dades d’una Enquesta als joves de la ciutat el 2020, amb un treball de camp realitzat entre els dies 10 i 12 de març del 2020 i del 18 de juny al 27 de juliol del 2020.

És sorprenent que d’una enquesta feta fa més d’un any només ara hàgim tingut uns primers resultats, i estigui anunciada una roda de premsa dels responsables municipals per acabar de presentar tots els resultats a mitjans de setembre. És una mica estrany...

La següent cosa que més m’ha cridat l’atenció és l’impacte que ha tingut una de les seves dades, la que recull la llengua d’ús habitual dels joves de la ciutat. Amb les poques dades que fins ara hem conegut és molt difícil avançar en una anàlisi mínimament aprofundida i coherent d’aquestes dades. Tanmateix això no ha estat obstacle perquè es llencés com la gran dada de l’enquesta el retrocés social del català entre els joves de Barcelona, atès que només un 28% tindrien el català com la seva llengua d’ús habitual.

Es llença aquesta dada i automàticament provoca un terratrèmol catastrofista sobre la situació de la nostra llengua. Sense excepció el 28% s’eleva a categoria, no es mira res més i tothom conclou que el català està en perill gravíssim, que ens l’estem carregant, que ningú no fa res pel català, etc etc etc.

I, a veure, això és molt emprenyador i molt trist –i perillós- que passi així.

La situació del català és la que és, que sense cap mena de dubte no és la que tots volem per a la nostra llengua, una situació que n’asseguri el seu futur i la seva plenitud com a llengua nacional. Però el que de cap manera tampoc no és la situació del català és aquesta visió catastrofista, apocalíptica, sobre la seva realitat i el seu futur.

Portem 300 anys de persecució implacable de l’estat espanyol de la nostra llengua, del català, però, gràcies a un exemplar compromís col·lectiu, en el que potser ha estat el compromís col·lectiu més ferm, transversal i sostingut en el temps del poble català, s’ha aconseguit preservar la llengua catalana, mantenir-la, actualitzar-la i que sigui element vertebrador del que som, del nostre ésser nacional.

El català ha estat prohibit, perseguit, silenciat... però això no ha impedit es mantingués viu pel damunt de tota aquesta repressió.

I ara estem lluny d’on voldríem ser, d’on mereix el català ser, i pel que lluitem, però em sembla absolutament fora de lloc aquesta visió catastrofista, com si estigués pitjor que mai, com si el seu futur estigués més amenaçat que mai. Per favor!!!

Aquesta actitud catastrofista va acompanyada d’una sistemàtica simplificació o fins i tot ocultació de totes les dades que, en relació als problemes que ara mateix pot tenir el català, ens ajudarien a entendre’ls millor. I si aquesta simplificació, fins i tot ocultació, de dades clau resulta irritant des d’un punt de vista d’anàlisi d’aquesta situació, des del punt de vista de plantejar polítiques de millora per a la nostra llengua, és absolutament devastador.

“El català se’ns mor a les nostres mans perquè no fem res per ell, per això a Barcelona només un 28% dels joves tenen el català com a llengua d’ús habitual.” Aquesta frase podria resumir perfectament totes les reaccions que hi ha hagut a la dada de l’enquesta municipal de Barcelona. No s’ha mirat res més, ni de la mateixa enquesta ni d’altres dades que ens hagin a entendre, en el cas que aquest 28% sigui correcte, com s’hi ha arribat, a aquest tan baix percentatge.

I així és com s’acaba obrint pas una única i delirant explicació del que està passant amb el català: “la culpa és del castellà, i l’única manera de garantir el futur del català és fent desaparèixer del nostre país el castellà.”. Absolutament delirant. Flipo molt amb tots aquests discursets.

I llavors és quan mires unes poques dades de l’enquesta municipal i dius “cuidaaoooo!” amb les dades, la configuració de la mostra, el que hi ha darrere d’aquesta dada del 28%, però també altres dades que hi ha a l’enquesta que per elles mateixes evidencien que les coses no són tan “simples ni simplificables”.

I això, insisteixo, sense tenir accés a les dades completes per poder fer-ne un tractament més avançat, amb nous creuaments, que ens expliquin més i millor aquest 28%. Però amb unes poques dades de les que ha publicat l’Ajuntament ja es veu que les coses no admeten aquest catastrofisme, ni aquesta simplificació delirant del diagnòstic i del que caldria fer.

Una primera dada la tenim, com sempre, en l’impacte de la demografia en totes les dades d’usos lingüístics. També aquí. Així, podem veure que en l’anterior enquesta municipal als joves barcelonins, feta el 2015, un 35,2% dels joves deien que la seva llengua d’ús habitual era el català, i ara -2020- hem passat a aquest 28,4%.

Però quan comparem les dues mostres des d’un punt de vista demogràfic, veiem que a la mostra de l’enquesta del 2015 un 60,8% dels joves eren nascuts a Barcelona, mentre que a la mostra de l’enquesta d’ara, la del 2020, només un 42% són nascuts a Barcelona, és a dir, gairebé 20 punts de diferència.

Pel que fa a la nacionalitat, veiem com al 2015 un 24,2% tenien nacionalitat estrangera, i ara al 2020 és un 35,6% dels joves que tenen nacionalitat estrangera. Hi ha un impacte demogràfic i de fluxos migratoris molt evident i fort entre totes dues enquestes. Només des d’aquest punt de vista de la nacionalitat dels joves, veiem que hi ha 11,4 punts més de joves de nacionalitat estrangera a l’enquesta del 2020. Crec que tots estarem d’acord que difícilment aquests joves de nacionalitat estrangera que han arribat a BCN aquests últims anys i han fet créixer fins a 11,4 punts el diferencial amb l’anterior enquesta, difícilment, com deia, tindran el català com a llengua d’ús habitual. I malgrat això, aquests 11,4 punts, el diferencial de percentatge del català com a llengua d’ús habitual és de 6,8 punts.

És evident que necessitem més dades i nous creuaments per valorar millor aquest punt, però no els tenim. Tanmateix, crec que és igual d’evident que aquest diferencial demogràfic entre les dues enquestes no és neutre en relació als usos lingüístics, i que l’increment del jovent migrant, amb aquest 35,6% de joves de nacionalitat estrangera, 11,4 punts més que a l’anterior enquesta, l’hem de tenir en compte per explicar la situació, per contextualitzar les dades i per saber com actuar per millorar l’ús del català.

I, parlant de jovent, la primera pregunta que ens hem de fer és si el nostre sistema, el nostre model d’integració i d’escolarització és prou sòlid com perquè el català esdevingui també una llengua coneguda, amb la que aquest creixent percentatge de població jove migrant que arriba a Barcelona sense cap coneixement de la nostra llengua, adquireixi aquest coneixement, entengui, llegeixi i parli en català, com a primer pas per fomentar l’ús social del català.

Només es pot fomentar l’ús d’una llengua si es coneix aquesta llengua. Aquest és el primer repte que té el nostre país i el nostre sistema d’integració social i model escolar. I resulta que sí, que podem trobar alguna dada molt interessant a l’enquesta als joves de l’Ajuntament de Barcelona. Un 59,1% d’aquests joves migrants, de molt diversos orígens, adquireixen un coneixement entre bo ( ) i regular del català.

Podem veure com, tot i en una seqüència temporal molt petita i en un context amb un important creixement de la població nascuda a l’estranger, els joves que arriben en edat de poder ser escolaritzats assoleixen un coneixement del català que els habilita a que en els usos socials d’una llengua que tindran al llarg de la seva vida (formació superior, treball, veïnatge...) puguin emprar el català.

I aquesta dada la complementa la dada del percentatge de coneixement (entendre, llegir, parlar) dels nascuts aquí, amb independència de l’origen dels seus pares. Entre la població jove nascuda aquí, i per tant que ha entrat des del primer moment en el sistema i model educatiu català, el coneixement de la llengua catalana és bo per a més del 90% del jovent.

Sí, el català és una llengua viva i amb un sistema que facilita la integració lingüística del conjunt de la seva població jove, com a primer repte que en faciliti el seu posterior ús social habitual. Però com hem vist, els impactes demogràfics (entre d’altres) són molt importants, pel volum que tenen en un país petit com el nostre, i perquè aquests processos d’integració requereixen un cert temps, no es donen d’un dia per l’altre. Sí, tot això és cert, però també és cert que només un estat propi, que treballi a favor del català, està en condicions de garantir el futur i la plenitud de la nostra llengua.

L’enemic del català, el que posa en risc el futur de la nostra llengua, no és el castellà, és l’estat espanyol. Per això la independència és tan important per a la supervivència de la nostra llengua. Necessitem un estat propi, amb totes les estructures i polítiques que només pot desplegar un estat treballant a favor del català, i en tots els àmbits.

I, en contra del que en una recent editorial de Vicent Partal, arran d’aquestes dades de l’enquesta municipal de Barcelona als joves, deixant-se endur per l’alarma catastrofista del 28%, jo no crec, en cap cas, per a res, que el futur i la plenitud de la nostra llengua passi per excloure el castellà de l’oficialitat del futur estat català. És de les poques vegades que discrepo d’en Partal. No, el problema del català no és el castellà, sinó l’estat espanyol, que sempre li va a la contra. I el futur i la plenitud del català no passen, en cap cas, per negar la nova nació que som i com som, sinó per fer-ne un motor de suma i solidesa integrativa a l’únic que pot garantir el futur del català: la independència, esdevenir República, el nou Estat Català.

Crec que és un error greu enfocar de manera conflictiva la construcció lingüística del nou estat, amb l’oficialitat com a cavall de batalla. Volem la independència i volem ser un nou estat, la nova República Catalana, no per treure drets a ningú. L’oficialitat del castellà l’únic que fa és donar continuïtat a l’actual estructura d’oficialitats, perquè no té cap altra conseqüència que garantir a tothom l’ús del que és la llengua inicial del 52,7%, mentre que el català només ho és del 31,5%. Aquest 52,7% forma part de com som. I aquest 31,5% és l’evidència de que necessitem un estat propi per garantir el futur de la nostra llengua, del català. Però ni vull ni em puc imaginar que la independència, que aquest nou estat pel que tant hem lluitat, el primer que faci sigui negar-se a si mateix, negar-se a la societat que som, negar al 52,7% dels catalans i dir-los-hi “mirin, saben què, el primer que farem serà que la seva llengua deixi de ser oficial”. Per a mi se situa al mateix nivell de barbaritat que si algú proposés arribar a la independència traient el vot a la població catalana que és fruit dels moviments migratoris, treure el vot a aquest més del 60% dels ciutadans del nostre país fills de la immigració. Oi que posa els pèls de punta només de pensar-ho? “si miri, ja sabem que fins ara han pogut votar, com la resta de ciutadans d’aquest país, però des d’ara ja no podran fer-ho”.

El nostre país i la nostra història són molt complexes. Som com som per la combinació de dos grans eixos socials: la perseverança i la lluita per la nostra llengua i per ser, per esdevenir un nou estat, independent, al costat de la resta d’estats democràtics del nostre entorn. Però també som com som perquè la repressió patida gairebé ininterrompudament durant aquests 300 anys no ens ha permès ser d’una altra manera. I així som com som, i així ens reconeixem. I només així, reconeixent-nos, i garantint que el nou estat no retallarà cap dret, sinó tot el contrari, multiplicarà els nostres drets, llibertats i oportunitats, podrem esdevenir independents.

El nou estat només podrà ser des del reconeixement del que som, de com som i del que volem. El castellà forma part de la nostra realitat, de com som, d’aquesta realitat, d’aquest 52,7%, i per això mantindrà l’estatus d’oficialitat. I aquest reconeixement és el que ens permetrà esdevenir independents, fer un nou estat que s’aboqui a fer polítiques a favor del català, de foment del català, i en tots els àmbits, l’escolar, el comunicatiu, el social, cultural, internacional... totes les polítiques que ara no podem fer i que necessitem fer per garantir el seu futur, totes les polítiques que només podrem fer si som independents, si fem realitat l’estat català.

Assenyalar l’oficialitat i fer-ne causa, com si fos el debat i la decisió que garantirà el català és quedar-se mirant el dit, i no la lluna, i no l’únic que pot fer-ho, la independència, el nou estat. Discursos catastrofistes i apocalíptics en relació a la situació del català per un 28% d’una enquesta municipal, sense mirar, ni atendre, ni entendre, ni voler saber el que hi ha al darrere ens acabarà abocant a una dramatització absurda. Atrapats en una permanent sobreactuació no serem capaços de valorar res del que passi al nostre voltant, d’identificar i neutralitzar riscos i molt menys de, simplement, saber en cada moment el que cal fer.

El català ens continua necessitant a tots, a un permanent compromís lingüístic col·lectiu però també, importantíssim, individual. I hi som, però ara més que mai ens cal tenir al darrere un estat. El nostre estat. I el que estic convençut no necessita el català són actituds catastrofistes ni, molt menys, actituds que alimentin el conflicte intern. El potencial divisiu d’una societat dels temes d’identitat i lingüístics pot ser devastador per al nostre objectiu de fer la independència.

 

El pacte de Colau i ERC contra la Via Laietana com a exemple de les polítiques irracionals que estan arrossegant Barcelona a la destrucció

Es fa molt difícil parlar en termes racionals del que està passant a Barcelona quan tot el que ens envolta de la gestió municipal de Colau i els seus socis (PSC i ERC) és una absoluta irracionalitat.

Fa un parell de setmanes aquest personatge funest que és la Janet Sanz, algú que no ha treballat mai, algú que no pot dir “sé això, he fet això” s’atrevia a dir de Josep Acebillo, un dels pares de la Barcelona olímpica, que les seves opinions no servien perquè era “antic”.

Josep Acebillo, arquitecte reputadíssim, i urbanista excepcional, que vam tenir la sort que estigués al capdavant de l’urbanisme a la nostra ciutat, a Barcelona, en un moment clau, com és la Barcelona olímpica, i al que li devem pràcticament tot en la Barcelona dels nostres dies, és, per a aquest personal que no ha treballat mai, que són uns absoluts incompetents, indocumentats, incultes, irresponsables... un “antic”.

Colau, els Comuns, i els seus socis (PSC i ERC) entenen per "antic" ser una persona racional, una persona que raona les seves posicions, una persona que argumenta amb dades i visió global les seves posicions. 

Com per exemple en el cas del tramvia per la Diagonal. Acebillo explica com el tramvia és un mitjà del s.XIX destinat a unir perifèries d’habitatge amb centres laborals, i que resulta, en termes de nou plantejament, en termes d’execució d’obra nova per implementar-lo, una obra absolutament desfasada. I explica Acebillo que l’obra, el cost i l’impacte urbà que implica el tramvia és totalment estalviable amb els nous mitjans del s.XXI, com per exemple el bus elèctric. Executar l’obra del tramvia per la Diagonal, a banda del que implica en termes de repugnant vulneració de la democràcia, atès que els veïns vam rebutjar l’obra en l’única consulta directa que s’ha fet a Barcelona, és un total despropòsit, en termes d’inversió pública, urbanístics i de mobilitat.

Tots els elements positius que pot tenir la connexió via tramvia avui en dia es poden assolir i millorar, sense comparació possible, amb la tecnologia dels busos elèctrics. Aquesta racionalitat d’Acebillo denunciant el despropòsit del tramvia per la Diagonal és, per a Colau, Janet i els seus socis del PSC i ERC, una opinió que no hem ni de considerar perquè és “antiga”. La racionalitat és antiga. La irracionalitat és l’única política de Colau i els seus socis d PSC i ERC.

Atacava també Janet a Acebillo com a antic per la seva racionalitat en el plantejament de les polítiques urbanístiques, davant les gilipollades permanents de la irracionalitat de Colau, PSC i ERC en matèria urbanística, com això de l’urbanisme tàctic, les superilles i les restriccions delirants a la mobilitat urbana, sense fer mai cap planificació, ni estudi d'impacte, ni res.

Doncs mireu, jo em declaro absolutament fan de Josep Acebillo, de la seva obra i del seu coratge per defensar la racionalitat davant la permanent barbàrie urbanística irracional de Colau, Comuns, PSC i ERC.

I aquesta setmana hem tingut la gota que fa vessar el got d’aquesta barbàrie irracional de les polítiques de Colau i els seus socis. Aquesta setmana hem conegut que Colau també ha arribat a un acord amb ERC per carregar-se la Via Laietana.

El que Colau i ERC han acordat per a la Via Laietana és d’una irracionalitat tan descomunal que se m’acaben les paraules. Sento una infinita tristesa per la meva ciutat, el que estan fent amb ella i al que ens condemnen. Sento un fàstic infinit per aquesta irracionalitat permanent de Colau i aquesta ERC tan repugnantment servil i submisa a la seva lideressa, a Colau. Sento una irritació sense precedents en veure com a la meva ciutat no hi ha espai per a la racionalitat, per al coneixement, per als estudis, per a la planificació, per a l’ambició, per a la prosperitat, per a la gent, per a la bellesa, per al futur.

Aquest pacte de Colau i ERC per tancar la Via Laietana s’estudiarà com el que és, un deliri irracional que es carrega tota la història de la ciutat i el seu futur.

Les ciutats, també Barcelona, són “organismes vius”, són espais i realitats en permanent transformació que acullen una diversitat vital, econòmica i social extraordinàries.

Alhora, les ciutats, també Barcelona, estan subjectes, lliguen el seu futur i el de tota la vida que acullen, a l’encert de les decisions que es prenguin sobre el seu futur, sobre el seu desenvolupament, creixement, vida.

La història de Barcelona té dos moments excepcionals en el que allò que urbanísticament es va fer va marcar positivament el nostre futur, va fer possible el futur d’una Barcelona pròspera, i són dos moments que es coneixen com moments en els que es va “obrir” Barcelona.

Aquests dos moments són l’enderrocament de les muralles medievals durant el s.XIX, projectant l'Eixample i l’obertura de la Via Laietana i l’obertura al mar de la ciutat en el disseny de la Barcelona olímpica, al 1992.

Ildefons Cerdà projectà l’Eixample i l’obertura de la Via Laietana per COMUNICAR la ciutat, per comunicar Eixample i litoral. La Via Laietana és un projecte excepcional guiat per un extraordinari objectiu de futur i prosperitat per a la ciutat: comunicar-la. La Via Laietana s’obre per a comunicar, per a conectar, per permetre transitar, per unificar la ciutat. Fou una obra extraordinàriament ambiciosa. Tan ambiciosa com racional. I tan racional com clau per assegurar el futur i la prosperitat de la ciutat.

La segona gran “obertura” de la ciutat la tenim durant l’urbanisme de la Barcelona olímpica, amb l’obertura de la ciutat al mar. Crec que no cal entrar en detalls del que va implicar recuperar tota la façana marítima, des de la Barceloneta fins Sant Adrià, enterrant les vies de tren, executant la Ronda Litoral, construint la Vila Olímpica, etc etc etc

L’obertura de la Via Laietana i l’obertura al mar de la ciutat són dos moments històrics excepcionals de descomunal transcendència per a la nostra ciutat i país. Dos projectes gestats des del racionalisme.

Ara Colau i ERC han pactat, enduts per la seva follia irracional i destructiva, carregar-se la Via Laietana. La Via Laietana només té sentit si es respecta pel que es va fer, pel que es va obrir: COMUNICAR.

Ara Colau i ERC han pactat tancar la Via Laietana, desposseir-la de la seva funció de comunicació vital de la nostra ciutat.

Diuen que ho volen fer, tancar-la a la comunicació, per habilitar carrils bici i ampliar voreres.

Així en abstracte tots hauríem d’estar d’acord en que es puguin ampliar voreres. La cosa és que les decisions no es prenen en abstracte, sinó sobre una realitat. I aquí és on se situa la frontera entre les polítiques racionals i les irracionals.

Les polítiques racionals actuen sempre sobre una realitat. Les polítiques irracionals es plantegen sempre ignorant la realitat.

I quina és la realitat? Doncs que la Via Laietana, ara mateix, és l’única via de comunicació de tot el centre de la ciutat en sentit mar/muntanya en tot l’immens perímetre que es configura entre l’Avinguda Paral·lel i el Passeig Lluís Companys. Hi va haver un temps en que el centre de la ciutat era obert al trànsit rodat. Això ja no és així. La Rambla no admet lliure circulació. Portal de l’Àngel fa dècades que és una zona peatonal. Ni pel gòtic ni per la Rivera, des de Paral·lel fins Lluís Companys, en tot aquest immens perímetre, no hi ha cap altra via de comunicació mar-muntanya que la Via Laietana.

I ara Colau i ERC la volen tancar. Diuen que "per guanyar espai als vianants”. Entre Paral·lel i Lluís Companys, en tot aquest immens espai urbà del que és Ciutat Vella, tot és espai gairebé exclusiu per als vianants. Més de 400 Ha en les que només per Via Laietana és possible la comunicació mar/muntanya. Més de 400 Ha on la pràctica totalitat dels espais són exclusius per als vianants.

La irracionalitat és això. Ignorar que tota Ciutat Vella és espai per als vianants i dir que es vol guanyar espai per als vianants en una via que fou oberta per assegurar la comunicació mar/muntanya, fent-la impossible, amb totes les gravíssimes conseqüències que això implicarà.

Els veïns de Via Laietana, els comerciants, les empreses, mercats com el de Santa Caterina... estan en contra de l’irracional tancament que projecten Colau i ERC. Però això a Colau i a ERC els hi és igual, ja ho hem vist amb el tramvia. Per a les polítiques irracionals de Colau i ERC el que opinem els veïns no importa, com tampoc importen les gravíssimes conseqüències que les seves actuacions comportaran, en termes de tancament de comerços, acomiadament de treballadors, desertització dels espais, incomunicació entre barris, etc.

Per això són polítiques irracionals. Per això, per a la Janet i ERC Acebillo és antic, perquè és racional, perquè sap perquè es van fer les coses, quins usos tenen i quines conseqüències poden tenir les nostres actuacions.

(permeteu-me un petit parèntesi sobre les aberracions d’aquesta irracionalitat de les polítiques de Colau i ERC. Sota la presa de pel que ha estat això dels “pressupostos participatius” a Barcelona, la secta colauer ha “colat” actuacions demencials. Ho fan refugiats en aquest tan empalagós com efectiu llenguatge amb el que volen justificar les seves polítiques irracionals. Un dels exemples més delirants el trobem amb això que en diuen “pacificació dels entorns escolars”. Com si estessin en una guerra horrorosa. Una d’aquestes “pacificacions” que han aprovat és la de l’entorn de l’escola Duran i Bas, al barri de Les Corts. La “pacificació” consisteix en tallar el trànsit del carrer Vallespir entre Travessera i Marquès de Sentmenat. Diuen que cal tallar aquest carrer per garantir un entorn segur a la canalla i tenir espai per facilitar la seva relació. Si llegeixes fins aquí penses, pobrets, com me n’alegro per aquesta canalla d’aquesta escola que puguin sortir a un entorn segur que ara no tenien i que tinguin espai per relacionar-se quan surten de l’escola. Tornem al que deia abans: la irracionalitat es basa perquè ignora la realitat. Per què aquesta actuació de “pacificació” d’aquest entorn escolar és un deliri irracional? Doncs molt fàcil, perquè la realitat és que la sortida, la porta de sortida, per on surten tots els alumnes de l’escola Duran i Bas és a un parc, a un jardí, al Jardí de les Infantes, que té 6.800 m2, amb jocs per a la canalla, amb pista de bàsquet, amb bancs, arbres, jardí... La demència irracional d’aquest personal és que faran tallar el trànsit a una via de comunicació de sempre del barri, per guanyar uns 100m2 d’asfalt, quan la sortida de l’escola és a un parc urbà preciós i enorme, de més de 6.000m2. La irracionalitat és això)

L’acord de Colau amb ERC per carregar-se la Via Laietana, per carregar-se la funcionalitat clau per la que va ser dissenyada i executada, per la que existeix, per la que es va “obrir” la Via Laietana, ha esdevingut, sense cap mena de dubte, l’actuació icònica de la irracionalitat de la gestió municipal de Colau i d’ERC.

“Ho fem per guanyar espai per als vianants!”. Doncs mireu, Colauers i ERC, estalvieu-vos tractar-nos d’idiotes. A Ciutat Vella, a dreta i esquerra de la Via Laietana, és on els vianants tenim més espai exclusiu per a nosaltres, on més zones de vianants hi ha, on menys carrers oberts al trànsit hi ha. Les més de 400 hectàrees del perímetre de Ciutat Vella, a dreta i esquerra de Via Laietana, són més de 400 hèctàrees per als vianants. Enlloc més de la ciutat hi ha tant d’espai per als vianants. O sigui que no ens tracteu d’imbècils intentant fer creure que us carregueu la Via Laietana, pel que va ser creada, i per tot el que viu al seu voltant... perquè voleu fer guanyar espai als vianants”

Sí, Acebillo i Cerdà són “antics”, perquè són racionals, perquè pensen, perquè treballen sobre la realitat, perquè projecten actuacions on tothom hi guanyi.

Acebillo i Cerdà, els pares de la Barcelona que va assegurar el seu futur i la seva prosperitat “obrint-se”, obrint Barcelona, obrint la Via Laietana, obrint Barcelona al mar.

Colau i ERC, amb el pacte per carregar-se Via Laietana esdevenen la imatge de la Barcelona que es tanca al futur, als veïns, a les múltiples barcelones, a la prosperitat.

Així és com Via Laietana esdevindrà la imatge de la Barcelona oberta i pròspera i, alhora, la imatge de la Barcelona tancada, arruïnada, empobrida, lletja, desertitzada, inhabitable.

Així és com Via Laietana esdevindrà la imatge de la lluita de la raó i la racionalitat contra la irracionalitat.

L’admirat professor Francesc Xavier Hernandez Cardona, catedràtic d’Història de la UB deia, fa un parell de mesos, que “els dos moments de major destrucció de la nostra ciutat, de Barcelona, al llarg dels segles, són l’assalt, saqueig i destrucció de la ciutat al s.X per part d’Almansor i l’actual Ajuntament de Barcelona de l’alcaldessa Ada Colau.”

El pacte entre Colau i ERC per carregar-se la Via Laietana exemplifica, com poques coses, aquesta destrucció de la ciutat que lidera Colau, amb el suport incondicional d’ERC. Ja no hi ha res a amagar: ERC ha decidit donar la cara i assumir que les seves polítiques són les mateixes polítiques irracionals de Colau i els Comuns, i que la destrucció de Barcelona que està liderant Colau és un objectiu que des d’ERC també es comparteix, incondicionalment, servilment.