Tots podeu recordar aquesta película de terror basada en un relat d’Stephen King. Per als que no l’hàgiu vista o per a refrescar-vos la memòria, la sinopsis de la película diu:
“Cuando la sangre es el mejor abono. Una pareja que está de viaje llega a un apartado pueblo de Nebraska donde no hay adultos. Todos han sido asesinados por los niños del lugar, que viven como una fanática comunidad religiosa que rinde culto a una extraña deidad de los campos de maíz. Cuando los jóvenes llegan a los 18 años de edad han de ser sacrificados.”
La imatge de la película m’ha vingut amb força avui, al tornar de passar una fantàstica setmaneta de vacances a Begur, no sé si dir convidat o autoconvidat a ca un amic i camarada… i posar-me a repassar les notícies de la setmana i els seus comentaris, i també els comentaris als blocs o a facebook, etc.
I hi he pensat en relació a la poca gent que encara queda a Reagrupament i que es mostren dia rere dia com una autèntica comunitat fanàtica, sense cap argument polític, simplement vomitant un sectarisme atroç que només es basa en aquest insòlit (per a la tradició històrica del catalanisme polític) culte a un aberrant lideratge, el del Dr. Carretero, gairebé convertit en una divinitat pels seus seguidors.
Els paral·lelismes amb la película són esgarrifosos. Reagrupament, el minúscul i irrellevant espai polític que ocupa (en parlo només perquè em diverteix fer-ho i encara més veure com es crispen amb el que escric, no perquè res del que en poguem parlar tingui la més mínima rellevància política) s’ha convertit en aquesta mena d’apartat poble de Nebreska. Un lloc allunyat de tot, allunyat especialment de la tradició democràtica del catalanisme polític, i singularment del separatisme.
Un lloc on “no hi ha adults”. Igual que a Reagrupament, un lloc, un espai polític, on no hi ha “adults polítics”. Tots han estat assassinats (n’han fugit o han estat liquidats, foragitats, perseguits, anul·lats… digueu-li com volgueu) pels “Children of the corn”, los chicos del maíz, que viuen com una fanàtica comunitat. Perquè… “la sangre es el mejor abono…”
L’adult polític es caracteritza per la capacitat d’enraonar, per la capacitat de tenir criteri, per la capacitat de sotmetre el seu criteri al contrast democràtic, per establir complicitats, sinèrgies, per la capacitat de buscar punts d’acord i integrar, per la coherència entre el que es predica i aprova i el que es fa.
A Reagrupament no es permet la maduresa política, no hi ha adults polítics. Hi ha un grupet de gent que ret culte a un gurú, en Joan Carretero, la paraula del qual és llei. No importa el que digui, no importa el que faci… és la paraula del gurú i s’ha de defensar i seguir per damunt de tot. No importa la impostura amb la que actua, no importen les mentides, no importa la incoherència absoluta i permanent, no importa l’autoritarisme, ni el nepotisme, no importa haver-se convertit en un moviment polític atroç, que fa avergonyir qualsevol que s’ho miri amb un mínim criteri i des d'uns mínims valors morals i democràtics.
La divinitat política, com l’espantaocells de la película, s’imposa “religiosament”, amb la seva màxima “si no es fa com jo dic, me’n vaig”. I aquest missatge té aterroritzats els seus militants, i els permet convertir-los en uns autèntics “Children of the corn”, que s’encarreguen, lleialment, d’eliminar qualsevol “adult polític”.
Més enllà del que fan internament, podeu trobar Los chicos del maíz de Reagrupament per la xarxa. Són pocs, però es mostren molt actius en la seva “missió”, són una autèntica lacra. Els podeu trobar al Facebook, en uns pocs blocs i en comentaris a molts altres blocs, sabotejant-los, volent-los liquidar, silenciar. Són inconfusibles: fe cega en el líder, aberrant alienació i menyspreu de la realitat, que o s’ignora o es combat; capaços de defensar una cosa i la contrària, simplement perquè la divinitat així ho ha dit; recurs a l’assassinat polític com a eina política (apel·lació als “interessos personals” com a dalla que tot ho sega, escapça); incapacitat de veure les coses ni que els hi passin als morros (Sandra Lomas a les llistes, apel·lació a “ser 3.500” quan a pràcticament tot el territori les reunions o no es fan o són autèntics velatoris de quatre gats, etc).
Fora de la xarxa són encara més fàcilment reconeixebles: o bé pel rastre de babes per on passa el líder, o bé perquè acostumen a portar la seva samarreta grana i practicar l’incivisme i el menyspreu envers la resta del món, especialment envers la resta d’independentistes (p.ex., a la mani del 10-J, insultant a Òmnium Cultural i a les més de 700 entitats que s’havien adherit a la manifestació i que disciplinadament i cooperativament, van ocupar el lloc assignat per l’organització. L’episodi d’enfotre-se’n de les peticions que els hi va fer la direcció d’Òmnium perquè no sabotegessin la manifestació són un dels episodis més penosos i condemnables que hem viscut des les hòsties dels MDT al Fossar).
Doncs això, ja ho sabeu, no us hi perdeu ni per casualitat, per aquest espai “allunyat de tot” i on només hi trobareu aquests fanàtics “Children of the corn” i la seva obediència destructiva quasi religiosa.
“Los chicos del maíz”… qui ho havia de dir!
“Cuando la sangre es el mejor abono. Una pareja que está de viaje llega a un apartado pueblo de Nebraska donde no hay adultos. Todos han sido asesinados por los niños del lugar, que viven como una fanática comunidad religiosa que rinde culto a una extraña deidad de los campos de maíz. Cuando los jóvenes llegan a los 18 años de edad han de ser sacrificados.”
La imatge de la película m’ha vingut amb força avui, al tornar de passar una fantàstica setmaneta de vacances a Begur, no sé si dir convidat o autoconvidat a ca un amic i camarada… i posar-me a repassar les notícies de la setmana i els seus comentaris, i també els comentaris als blocs o a facebook, etc.
I hi he pensat en relació a la poca gent que encara queda a Reagrupament i que es mostren dia rere dia com una autèntica comunitat fanàtica, sense cap argument polític, simplement vomitant un sectarisme atroç que només es basa en aquest insòlit (per a la tradició històrica del catalanisme polític) culte a un aberrant lideratge, el del Dr. Carretero, gairebé convertit en una divinitat pels seus seguidors.
Els paral·lelismes amb la película són esgarrifosos. Reagrupament, el minúscul i irrellevant espai polític que ocupa (en parlo només perquè em diverteix fer-ho i encara més veure com es crispen amb el que escric, no perquè res del que en poguem parlar tingui la més mínima rellevància política) s’ha convertit en aquesta mena d’apartat poble de Nebreska. Un lloc allunyat de tot, allunyat especialment de la tradició democràtica del catalanisme polític, i singularment del separatisme.
Un lloc on “no hi ha adults”. Igual que a Reagrupament, un lloc, un espai polític, on no hi ha “adults polítics”. Tots han estat assassinats (n’han fugit o han estat liquidats, foragitats, perseguits, anul·lats… digueu-li com volgueu) pels “Children of the corn”, los chicos del maíz, que viuen com una fanàtica comunitat. Perquè… “la sangre es el mejor abono…”
L’adult polític es caracteritza per la capacitat d’enraonar, per la capacitat de tenir criteri, per la capacitat de sotmetre el seu criteri al contrast democràtic, per establir complicitats, sinèrgies, per la capacitat de buscar punts d’acord i integrar, per la coherència entre el que es predica i aprova i el que es fa.
A Reagrupament no es permet la maduresa política, no hi ha adults polítics. Hi ha un grupet de gent que ret culte a un gurú, en Joan Carretero, la paraula del qual és llei. No importa el que digui, no importa el que faci… és la paraula del gurú i s’ha de defensar i seguir per damunt de tot. No importa la impostura amb la que actua, no importen les mentides, no importa la incoherència absoluta i permanent, no importa l’autoritarisme, ni el nepotisme, no importa haver-se convertit en un moviment polític atroç, que fa avergonyir qualsevol que s’ho miri amb un mínim criteri i des d'uns mínims valors morals i democràtics.
La divinitat política, com l’espantaocells de la película, s’imposa “religiosament”, amb la seva màxima “si no es fa com jo dic, me’n vaig”. I aquest missatge té aterroritzats els seus militants, i els permet convertir-los en uns autèntics “Children of the corn”, que s’encarreguen, lleialment, d’eliminar qualsevol “adult polític”.
Més enllà del que fan internament, podeu trobar Los chicos del maíz de Reagrupament per la xarxa. Són pocs, però es mostren molt actius en la seva “missió”, són una autèntica lacra. Els podeu trobar al Facebook, en uns pocs blocs i en comentaris a molts altres blocs, sabotejant-los, volent-los liquidar, silenciar. Són inconfusibles: fe cega en el líder, aberrant alienació i menyspreu de la realitat, que o s’ignora o es combat; capaços de defensar una cosa i la contrària, simplement perquè la divinitat així ho ha dit; recurs a l’assassinat polític com a eina política (apel·lació als “interessos personals” com a dalla que tot ho sega, escapça); incapacitat de veure les coses ni que els hi passin als morros (Sandra Lomas a les llistes, apel·lació a “ser 3.500” quan a pràcticament tot el territori les reunions o no es fan o són autèntics velatoris de quatre gats, etc).
Fora de la xarxa són encara més fàcilment reconeixebles: o bé pel rastre de babes per on passa el líder, o bé perquè acostumen a portar la seva samarreta grana i practicar l’incivisme i el menyspreu envers la resta del món, especialment envers la resta d’independentistes (p.ex., a la mani del 10-J, insultant a Òmnium Cultural i a les més de 700 entitats que s’havien adherit a la manifestació i que disciplinadament i cooperativament, van ocupar el lloc assignat per l’organització. L’episodi d’enfotre-se’n de les peticions que els hi va fer la direcció d’Òmnium perquè no sabotegessin la manifestació són un dels episodis més penosos i condemnables que hem viscut des les hòsties dels MDT al Fossar).
Doncs això, ja ho sabeu, no us hi perdeu ni per casualitat, per aquest espai “allunyat de tot” i on només hi trobareu aquests fanàtics “Children of the corn” i la seva obediència destructiva quasi religiosa.
“Los chicos del maíz”… qui ho havia de dir!
PS: per cert, i per tal d'evitar malsentesos o imputacions equivocades de les meves paraules: Jo no estic a Solidaritat Catalana per la Independència. Em sembla l'única aposta raonable per a l'espai de "els sense nom", però jo no me n'he fet, no hi sóc. Parlo i escric única i exclusivament a títol individual, i només em represento, amb molta sort, a mi mateix. Però de tot això (SCI i la meva visió) ja en parlarem un altre dia, avui només volia evitar que ningú fiqui la pota amb aquest tema. Ok?
10 comentaris:
Genial!
"Viva los novios!"
Anem millorant, ara ja hi ha gent a rcat, no es nomès el doctor.
Per cert jo mai he portat ni portaré el polo grana. Tu si. Potser es que estas trist perque ja no fas sang.
JB
jo porto la blaugrana...
Furiós,
No sé si coneixes un pamfleto fanàtic que tomba per la Web, el "somnoticia". Allí l'amiguet de la Sandra Lomas, el Marc Cros, no para de fer articles incendiaris contra SCI, la gent que va plegar i va plegant de RCat i tot el que pugui fer ombra a RCat. Només cal llegir els comentaris a les "notícies" que pengen per veure el nivell de tarats que queden dins RCat. Quina secta, Déu meu!
Viva los novios!
En perfecte català pitiús:
"Es garrits de sa dacsa"
quina tropa ...
Deixe'm dir-te una cosa: potser podria estar d'acord amb tot el que dius, però per patriotisme, ara no és el moment de tirar-nos els plats pel cap. Fariem bé tots plegats de fer cas dels consells d'en Toni Strubell i no posar-nos a parlar malament d'altres independentistes que també volen fer la declaració unilateral. Les eleccions estan al caure i al País li interessa que hi hagi una sola candidatura independentista.
deixeu de donar tombs, i voteu Esquerra. Amb les seves imperfeccions, es lunic partit on si no t'agrada el que fa la direcció la pots canviar En el darrrer congrés va guanyar en puigcercós, i als que van perdre els calia paciència i esperar la seva ocasió.
van optar x dividir el partit, i ara des de fora demanar la unitat muntant un festival que no té aturador. Encara sou a temps de reforçar ERC, i mantenir viu i fort l'independentisme
Realment em sembla que desbarres una mica. Soc Reagrupat però no babejo per ningú, és més, m´irriten certes coses.
EN canvi des de l´anonimat t´he observat i si ja eres mafiós quan eres entre nosaltres, veig que ara, a més, ets un ressentit.
Es deu a que ja no figures, que ja no ets ningú ??
Flac favor a l´independentisme estas fent fent llenya contra aquells que treballen per una patria lliure.
Aquest sols fet ja mostra qui ets i de que estas fet.
"el que a hierro mata a hierro muere..." he he he
Em fas llàstima :(
Publica un comentari a l'entrada